Empanada Cultural del 05/4/2020

Es prega l'atenció de tots els ulleres. Això no és un simulacre. Repetim, no és un simulacre. Les autoritats sanitàries ens demanen que romanguem tancats i confinats a casa mentre duri la crisi pel coronavirus. Mentre tota aquesta bogeria duri, els empanats canviem els pitets per mascaretes, els empatxos per por desmesurada i en lloc de vacanals fem videoconferències a dojo. El que vindrà a continuació no és la vostra típica empana de cultural. El que esteu a punt de sentir és epidèmia cultural. Tens temps difícils, però tens temps lliure. Tenia una mena de llista de pel·lis, de llibres, de còmics, de videojocs... Aquesta mena de rutina, de boràgine, que em vaig marcar de fer el màxim de coses possible. Jo tinc un record de petit, i ara en monitos de caos, però per exemple, en el sentit de les pel·lícules es feien les pel·lícules molt més lentament. Tampoc vull entrar en modo abuelo o cebolleta on, però crec que estem intentant assegurar aquestes hores que tenim un dia molt llarg per davant. Aquesta sèrie d'Akbeo torna a aquest format de capítol per setmana, però no patiu que l'altre extrem d'Akbeo tenim Netflix, però em va semblar curiós un d'aquests títols, que era Los Amos de la Noche. I em fa pensar l'any d'aquesta pel·li 1979, una època a les portes d'una dècada bastant hiper-explotada, que no hi ha espai a cap casa per guadar-hi tantes cintes. I menys ara amb aquest búnquer d'aliments que ens hem muntat a casa a causa d'aquest frenatisme viral. El director torna a apretar aquesta marca personal de casa amb la nova pel·lícula de Gentleman. Hi havia una frase en aquesta pel·lícula que pretenia d'una por, que era quan el Malo, Malote de la pel·li, warriors, come out to play. Warriors, come out to play. Warriors, come out to play. Vaya puta locura. gobierno y Sí, que vostè és com l'home de les catanes, aquest, que s'ha fet famós aquesta setmana. Ai, aquest tio de Madrid. Perquè no oblidem que comencem molt a Saco. No oblidem que continuem confinats. Estem aquí, 23è dia de confinament. Se n'ha notado por esa voz enlatada un poquito ahí, eh? Sí, encara aquí que descoca. Vamos bien, vamos bien, ¿no? Sí, yo creo que. Ens anem acostumant, poc a poc. Ara ja comencem l'abril i... Ens han dit que és un mes més. Exacte. Les pitjors provisions s'han fet complar. Bueno, estaba claro que esto... Y de hecho, vamos a ver si finalmente en abril no habrán otras dos semanas o otras dos semanas, pero con un carácter restrictivo no tan heavy. De hecho, hoy no, salía el presidente diciendo... Torra, eh? Hablo de torra. Que bueno, bueno, que había que ver si a final de abril se salía del estado de alarma de esta manera, y que tendría que hacer una serie de pruebas para valorar en qué situación estábamos. Para tener una radiografía mucho más clara. Que a mi sortiríem aquí, a Catalunya, sortiríem directament per fer el Sant Jordi i, automàticament, tornaríem a estar tancats. Jo sí us digo la verdad. Conecto con esa realidad de fuera, y también llamemos la noticias, diaris y tal, cuando tengo contacto con alguien, porque, al final, es como las conversaciones de ascensor. Te preguntas, ¿qué tal, cómo va la vida? Y haces una mirada un poco más profunda sobre no solo tus realidades, sino lo que te acompaña. Pero, a la hora de verdad, yo he aprendido a crearme mi ranchito, yo estoy ya en mi ranchito, con mis historias, con mis discursos culturales, de tanto en cuando saco la cabeta, de una manera metafórica, bueno, a ver, ¿qué dicen las noticias? Sí, vale, vale. Porque conectar demasiado con esto de manera diaria, al final, también es obvio. De fet, avui, el que portem és, a més, això, intentar, igual que la setmana passada vam portar propostes, aquesta setmana, proposem fer-ne menys, no? O de coses, que els fem ganes i, exacte, acostumar-nos. Muy interesante lo que decía Skoll, y es cierto, ¿no? Y esas dos realidades, yo creo que aquí el maestro del HBO es Ferran, nos explicará después, realmente, cómo compete con Netflix, pero el otro día me llegó un artículo de Netflix. Bueno, no era de bien bien de Netflix, era más bien analizando la situación de Netflix, en la cual decía que el material que tienen ahora en streaming, ¿sabéis a cuánto alcanza? Es una burrada. Bueno, no, no, en millones de minutos. Millones de minutos. Estamos hablando de 2 millones.2 de minutos. Que, claro, esto no suena como a millones de euros, ¿no? En plan, qué coño es esto. Pero lo vamos a poner un poco en situación. Estamos hablando de 36.000 horas, y 36.000 horas nos llevarían a estar cuatro años, en plan, naranja mecánica, ¿sabes? Que nos podrían gotitas en los ojos para que no se nos secaran. Por cierto, dry eyes. Me lo pasaba ya, Netflix, por eso, Netflix ya. Va, no me lo creo, he necesitado cuatro años, no. Estoy en New Game Plus. És molt heavy, eh, que haya un material para cuatro años ahí. A mi me parece una locura. I el que ha de venir, perquè també penseu una cosa, ara tot saturat, però és que totes les coses que porten gravades i que poden estar editant i tot, o sigui... Aquí hi haurà tela, també, de tot el que n'hi ha arribant, perquè, com us he dit, 69 títols, eh. Sí, sí, sí, exacto. Diuen, 69 títols es refereixen a 60 estrenes noves a Netflix, perquè per aquest avorriós no ho seria. I, claro, entiendo que esos 22 millón... Bueno, esos 2 millones.2 que os había dicho, claro, se van reduciendo, aumentando un poquitito, en base a material que meten, material que sacan, perquè, evidentemente, antes esos 60 estrenos han sacado material. Yo creo que lo que estamos viviendo ahora, precisamente, es totalmente contradictorio, ¿no?, con esa realidad. Yo lo has dicho tú bien, pues. Al final, si de alguna manera podés sobrevivir a esto, no es queriéndote comer el mundo en día, ni tampoco enfocando todo en la puerta de salida, ¿no?, era aquello un poco como racionándolo, que hablábamos hace también unos programas, ¿no?, aquello de la teoría del maratoniano, poquito a poco. Entonces, me parece muy interesante poder volver a ese punto de ver un capítulo hoy, un capítulo mañana o incluso me marco para ver un capítulo la semana que viene. Porque, además, eso ayuda a mantener como otro espíritu, otro timing mental. Perquè, si no, el timing mental és de hòstia, la realitat. Però, de fet, l'expressió és, hi ha més dies que llunganisses, no? I, per passar una miqueta, el tema de menjar i empanada. Clar, si tu et menges les llunganisses molt ràpid, et quedaràs sense menjar amb molt d'hora. Llavors, ara, una miqueta aquí, que ja portem 23 dies, 3 setmanes llarges, i hi ha gent que ha començat a notar que potser s'ha passat, no?, és el que ha comentat el pol, al principi. Que potser ens hem passat de pretendre fer... Sí, sí, sí. Que s'ha comit de muchas llunganisses, o què? A mi, en comptes de llunganisses, a mi m'ha passat amb la cervesa. Que l'altre dia vaig fer, fa 3 o 4 dies, comprar el condi amb la macro de coses i això. També vaig comprar, òbviament, cerveses. Aquesta setmana que he passat, tot d'amics meus, o gent al meu voltant, ha fet directes de concerts als vespre's nits. Què passa? Se m'ha fundit a les 3 quartes parts de l'alcohol? O sigui... Està clar que... Està clar que més d'un, si visquéssim aquella situació de estar en un... en un rai, en mitja l'aigua, allò de... Queda una fulla, ens l'hem de dosificar. Acabaríem amb el cannibalisme, però al minut 5, eh? Lo que sí m'ha molado mucho y que lo decía Stupol, es esto. Precisamente que hay mogollón de conciertos. Esto es posiblemente uno de los resultados más políticos de este confinamiento. Que hay cantidad de conciertos, pero en plan... Sofar, ¿no?, en plan íntimos. Concierto de desenchufado. Y claro, cada uno con su estilo de música y con sus preferencias. Pero cada día, si quieres, te puedes... Y ver a Peña Pro, ¿no? Bueno, ¿y de qué vamos a hablar hoy? Ha quedado bastante claro por la editorial, pero me gustaría saber un poquitito más. Stupol, has dicho que nos hablarás de Warriors. Sí, yo de la película The Warriors y que es Los Amos de la Noche, traducción española. ¿No es Warriors o Warriors o Warriors? The Warriors, The Warros. Los Warros de la Noche. No, parlaré de això. I la versió en videojoc que va fer una companyia. Una companyia, sí. Jo us parlaré d'una sèrie que us proposo que, com és que serveix... A més, és d'HGBO, que serveix per mantenir aquest ritme pausat d'estrena, que és de Plot Against America, la Conjura contra America, que és d'HGBO, i de pas també analitzarem una miqueta els dos estils d'estrena, dels models d'estrena que hi ha enfrontats, que és Netflix i HGBO. Entiendo que esta de HGBO de poquito en poquito, ¿no? Sí, setmana a setmana. I tu sí que ens portes a una bella glòria, no? Sí, yo vuelvo con Richie. Sí que es cierto que, de hecho, esto es una película que se estrenó un poquito antes del confinamiento, pero es precisamente de esas pelis afectadas por el confinamiento, no de manera total, porque sí que hubo pelis que ya ni siquiera se pudieron estrenar en el día que tocaba. Estal menos estuvo un par de semanas en cartel, y ahora algunos hemos tenido la suerte de poder la rescatar por la red y verla, que es The Gentleman. Pero además de The Gentleman, todos sabemos que juega mucho la baza del serial que nos ofrece Richie. ¿Qué tipo de serial? Pues el serial sobre películas de mafia, evidentemente muy marcado por su estilo, ¿no? Tenemos Locan Stock, tenemos también Snatch, Cerdos y Diamantes. Después, Roca enrola, más descafeinada, y os te aparece que ha vuelto a marcar el listón alto con The Gentleman. Mientras no sea el rey Arturo. Claro, porque encima tiene por ahí... Bueno, si tiene por ahí, exacto. Si tiene por ahí algunas cositas, es que mejor no os recuerda. Fem una cosa, recordem certes socials, que no ho fem mai. Tenim Facebook empenada cultural, Twitter empenada cultura, Senseela, Instagram empenada cultural, i trobareu els podcasts aquests inclòs, Amix Cloud, SoundCloud i Evox. Si us sembla bé nois, podem començar i tirem la primera secció, que és la meva. ¡Vaya! ¡Vamos! Vinga, davant. ¿Qué? ¿Cuántas series us heu passat en aquests 23 dies de confinament? ¿I ni alguna que us hagueu quedat amb les ganes de veure però que us ha sigut materialment impossible? El més probable és que sigui el revés, que estigueu una mica farts d'aquesta ambafada de contingut audiovisual, a la que sembla que ens veiguem avocats durant el confinament forçat. I és que, en aquesta hora greu que dirien els polítics, els fantasmes de la nostra vida habitual ens assatgen i ens fan tema el que sembla el gran mal dels nostres dies. L'avorriment. Com si fos un mantra tret de Star Wars, la falta de dociositat porta l'avorriment. L'avorriment porta la depressió, i la depressió porta el costat fosc. El costat fosc de no consumir. I això no pot ser. Consumeix coi o s'enfons a l'economia. En fi, que cal reclamar una mica de calma. I calma no vol dir inactivitat, no vol dir procrastinar. I calma no vol dir inactivitat, no vol dir procrastinar. I calma no vol dir inactivitat, no vol dir procrastinar. Vol dir procrastinar. Vol dir mastagar. No caure en l'engany de per què deixar per demà el que pots fer avui. Que, a més, han exagerat fins al punt que podríem dir... tot és per ahir. I avui us porto una proposta que precisament ens permet tornar a saborejar les melts de la pausa. Mastagar en comptes d'empassar frenèticament. I que, a més, no és una simple proposta de lesió mental per fer més lleugers aquests moments t'endús que vivim. Avui us porto la sèrie d'Akbeo de Plot Against America. Traduïda aquí com la Conjura contra Amèrica, aquesta minissèria d'Akbeo, creada per David Simon i Ed Barnes, que són col·laboradors habituals i són els creadors de The Wire, es basa en la novel·la del mateix títol, editat del 2004 i escrita per Philip Roth. Ens narra una visió alternativa de les eleccions presidencials americanes de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, quan els Estats Units encara es debatien si participen al conflicte o no. En la vida real, Franklin Delano Roosevelt, demòcrata, es va enfrontar i va derrotar al republicà Wendell Wikking, i va aconseguir així un inaudit de ser mandat al capdavant de la Casa Blanca. Tot i que inicialment el sentiment de no intervencionista era compartit per amb dos partits, la gent veia Roosevelt més capaç de que va acceptant l'entrada dels Estats Units a la guerra. I, precisament, un dels personatges que més va fer per implantar el sentiment de America First, una mena de primers de casa d'allà, va ser l'aviador Charles Lindberg, conegut per haver sigut el primer encreu al Atlàntic en avioneta, i que va veure incrementada la seva fama després del rocambule sagrest i assassinat del seu nadó. En un discurs durant la campanya republicana, Lindberg va acusar els jueus d'Egitadors que pretenien arrossegar a Estats Units a la guerra, i això va fer despertar certs sentiments que van donar ales a un moviment antisemita que estava més arrelat del que es pensaven als Estats Units. I aquí és on, precisament, arranca la història alternativa de la conjura contra America. Lindberg acaba proposat com a candidat republicà en lloc de Wikking i, tirant de fama, diners i, sobretot, populisme, acaba guanyant les eleccions a la presidència. Gràcies a la seva victòria basada en el discurs no intervencionista, i, a més, la seva confessada admiració cap a Hitler, l'Amèrica de Lindberg es deveu un malson per als jueus i agafa una deriva més totalitària i col·laboracionista. I fins aquí, perquè a dia d'avui només s'han estrenat 3 episodis dels 6 que ha titrat a la minissèrie, però si algú té pressa, per saber com acaba tot plegat, pot anar a buscar el llibre. No, no, espera, que en realitat no podem sortir de casa. I, a més, hem de recordar que avui estem intentant fer entendre les virtuts de l'espera i la paciència. De totes maneres, el que sí podem destacar és que, un com més, tenim una sèrie basada en el warif, aquesta expressió que significa i si hagués passat això o allò altre. I ja en portem unes quantes. zwyan el cuent de la criada, on un govern ultracatòlic, conservador i masclista arriba al poder, o el home i el castillo d'Amazon, on la hipòtesi és I si els nazis haguessin guanyat la guerra? Suposo que el clima polític actual d'Estat Units ajuda a que projectes com aquests siguin de gran interès. Ja sabeu, dona el tram i tota la pesca. No només passa allà, aquí també veiem lauge de certs personatges i moviments reaccionaris amb una mescla de conyeta i por encoberta. Aquestes trames tracten de resaltar el poder dels populismes, de com donar arguments simplistes i que donen respostes immediates a l'espost del poble, pot ajudar aquestes pujades que a la llarga faran més mal que bé. I estaria bé ara que estem confinats i em sembla que els que governen aquí, allà o més allà, ho fan tot malament i que els que els oposen políticament ens saben més i si ells menessin segurament ho arreglarien tot, que no oblideixin pas aquesta perspectiva. No digonar i no digotor. Però deixem la política que ara no toca i tornem a parlar del que ens ocupa avui, la calma i la dosificació, com a clau per millorar la nostra paciència enfront del coronavirus i com les sèries ens poden ajudar o no amb el seu calendari d'estrena. Ja ho ha dit en Pol a l'editorial, abans les coses a nivell d'estrena de sèries eren diferents, molt diferents. El dependre d'una parrilla televisiva dividida en horaris, cada cadena programava el contingut en franges horàries i els programes s'acostumaven a posar a l'hora en què millor adaptaven la conciliació laboral de la gent i el tipus de públic potencial de cada franja. I en el cas de les sèries, després de sopar, quan la majoria d'adults ja eren a casa tranquils i relaxats, era el bon moment per emetre en un episodi. I com que li ha mantenit la gent enganxada de cadena, dia a dia, setmana a setmana a setmana, interessaven no esgotar massa aviat el contingut i, a l'hora, fer-lo el més divers possible. Així, doncs, cada dia de la setmana es programava una sèrie o programa diferent, fent així que tothom pogués trobar alguna cosa del seu gust i el mateix dia de la setmana vinent, el següent episodi de la respectiva sèrie o programa, fent d'aquell dia i, ara, una cita no només inalodible, sinó quasi desitjada i esperada. Però esclar, amb l'aparició d'internet i els serveis vídeos sota de manda i streaming, tot això va començar a perdre una mica de sentit. Si els espectadors deixen de dependre dels horaris i podien triar quin contingut veurà i, sobretot, quan veure'l, fa falta seguir amb el model establert, actualment, en quines sèries, tenim dos models d'estrena i els veiem amb els seus màxims referents, Netflix i HBO. Des de l'aparició de Netflix ens hem acostumat a un model d'estrena de sèries anomenat Binge Watching o Marató. Bàsicament, tots els episodis d'una sèrie o d'una temporada s'estrenen de cop el mateix dia i els tens disponibles amb tota la seva totalitat des del primer moment. De manera que ja no cal esperar una setmana que surti la nova tanda d'aventures dels teus personatges preferits. Depèn totalment de tu com t'administres al visionat. Inicialment aquest model de bufet lliure o barra oberta ha fet de Netflix el gran referent de les sèries streaming, canviant el paradigma i, fins i tot, la cultura de consulta a la visió. I després tenim l'altre model. A diferència de Netflix, HBO, que de fet és la més veterana de les cadenes de vídeo sota de manda, prefereix seguir fent un deuteix semenal de capítols de les seves estrenes. Segueixes podent triar quan veure els episodis, però si pretens fer una marató hauràs d'esperar que acabi la temporada o, si vols anar al dia, hauràs d'esperar una setmana per veure la següent entrega. Dit així, sembla que HBO i el seu model resulten anticuats i poc pràctics, no? Doncs resulta que ara és Netflix qui s'apunta al carru de dosificar les estrenes semenalment, així que potser hi ha raons per tornar al sistema antic. Si bé com deia amb Netflix i el seu paradigma binge watching els van fer guanyar amb molt terreny inicialment, també va significar que la gent acabava el contingut més aviat i, per tant, l'oferta de sèries noves havia de seguir a la carrera al consum dels seus usuaris, o creaven més sèries o havien de comprar els drets de sèries antigues. D'una manera o de l'altra, el cost econòmic de mantenir aquesta carrera és altíssim. I s'ha d'afegir que, quan vas desesperat per afegir material nou, obres les portes a obres menys treballades i fetes empreses. De fet, una de les queixes més habituals actualment amb Netflix és que gran part del seu contingut és força fluix, i si a tot això afegim el concepte top of mind, doncs és normal que Netflix s'hagi de replantejar el seu model. Per als despistats, top of mind és un concepte publicitari que indica la presència de la teva marca o producte a la ment de l'espectador, literalment vol dir el primer que et ve al cap. Quan parlem de servei de streaming sí, encara pensem amb Netflix com a primer exemple, d'agut al seu espectacular aterrament. Però si parlem de la sèrie dels últims anys, el més probable és que diguem joc de trons. I això, com sabeu, és Dacbeo. I com és això? Doncs perquè si ve no parem de sentir que Netflix estrena una sèrie nova, quasi cada setmana, inclús quasi cada dia, mai diem quina sèrie, excepte potser les més conegudes. I un cop tot el gruix de la població ha vist aquella sèrie en 3, 4, 5 dies, se'n deixa de parlar fins l'estrena de l'any següent de la temporada que ve. Es difomina el seu top of mind. En canvi, si recordeu l'època de joc de trons, cada setmana teníem nova ració, així manteníem la pregunta de què hauria passat a continuació una setmana sencera. Agenaràve debat, mentre espectadors ja esteuritzava. Mantenia en aquella sèrie en el nostre top of mind durant més temps i de forma més activa. Hi ha altres detalls, com per exemple el fet que Netflix acceleri les produccions per evitar quedar-se avuïda de contingut, fa que molt sovint es rodin sèries on no s'ha treballat prou als guions, i a més es tiren el xiclet d'un producte que potser dona per 6 bons episodis fins a 13. Ja que així, aquest binge watching i top of mind se llarga una miqueta més en el temps, però acaba passant factura al producte, amb baixa la qualitat. Al tenir més temps de missió entre episodis, HACBEO en canvi es pot permetre distribuir en més temps la creació del nou contingut, fent així que els productes siguin més refinats i n'acabin sortint millors sèries. I tot això, per què resulta important ara? Doncs perquè com deien Pol a l'editorial ens hem acostumat a un món frenètic, on ho volem tot i ho volem ara. I no és per necessitat, sinó perquè ens van donar aquesta opció i a més ens van assegurar que era la correcte. I mira per on, mira on hem acabat. Tancats a casa, obligats a fer un stop i la inèrcia ens ha fet cremar a tots els primers 15 dies de confinament, a una velocitat d'un món que ja no és el que vivim, i ens l'hem fotuda de lloros. Doncs jo us recomano que abraceu el concepte d'estrena setmanal, que no us en va fer o amb el contingut i mireu sèries com la Conjura d'Amèrica, que cada setmana, durant 6 setmanetes, us portarà un bon plat a taula, que us deixarà satisfets i no us donarà una indigestió per haver-hi passat massa d'hora. De fet, nosaltres diem això que comença l'embefada i la gran festida en panada cultural. I oi? Que ho fem de forma setmanal? Doncs això, escac i mat, nanos. Escac i mat. Si et vols ser el rei de la Conjura, no és enough per actuar com un rei. Qui és allà? Qui és allà? Però on? A l'altre lloc del telèfon o del plan cinematogràfic entre la pantalla o al otro lado del transistor o del móvil, portátil o televisor, allí d'un desea que no se escuchan. Quien està allí? Bajo nuestras ventanas i balcones en la calle? Los comercios o en los hospitales? Las alas de espera o conectados al respirador? De alta con la familia o en bolsas biodegradables? Tal vez no seamos del todo conscientes, pero dicha pregunta resuena en nuestra cabeza una y otra vez. Mientras esperamos la respuesta de nuestra pareja, del vecino o de dios. Qui és allà? Quien és allà? No és un altre que Matthew McConaughey. Almenys a un lado del telèfon. Con esa voz tan inconfundible no hay duda. Mutual, pero aterció pelada, pausada, tan agradable al oído que a veces parece un susurro, pero siempre poderosa. No sabe si te está amando o amenazando. No sabe si es él la víctima o si es él quien dispara. Eso sí, tendrán que ver la película para saber quién está al otro lado. En todos los mundos hay alguien al otro lado, ¿verdad? Aunque creo que lo mejor será dejar de invagar y hablaros del mundo que hoy nos ocupa, el de los gentlemen, el de los señores de la mafia, que así se llama la película. Bueno, Guy Ritchie, su propio creador, la ha titulado simplemente The Gentleman. Pero ya saben que a muchos les encanta cambiar los títulos por estos lares, cambiar, quitar o añadir. Y supongo que además les daba miedo que no quedara claro que esta peli de Ritchie tiene otra vez a la mafia como protagonista. Claro, claro, claro, como se titula The Gentleman, desde cuando los señores hacen sus fortunas al margen de la ley. Por favor, qué atrevimiento. Pues eso es precisamente lo que Ritchie pretende contarnos, que todo elevado rango social implica un pasado, o incluso un presente, delictivo. De hecho, esa parece la meta de cualquier mafioso práctico e inteligente, hacer fortuna y volverse un gentleman, y tal vez de retirarse a una suerte de confinamiento como el nuestro, pero en una mansión, no sé, de 160 km2, como por ejemplo la que fue construida para William Randolph Hearst. Pero esto no es ciudadano Kane, sino The Gentleman, y aquí el prota se llama Michael Pearson. Michael Pearson es un macioso elegante, calmado, astuto, sobre todo experimentado, que en manos de Matthew McConaughey supone mucho más que todo lo dicho. McConaughey acaba de cumplir los 50 y a esas alturas, al talento demostrado, se le puede añadir la veteranía, llamémosle ya maestría. Y así McConaughey deviene Pearson, quien es endejante en mal un magnate de la marihuana, que a pesar de su origen estadounidense está muy bien afincado en el reino unido, tanto que quiere vender su negocio y pasar a mejor vida. Pero ya saben ustedes que jubilarse nunca ha sido fácil y menos aún en manos de Ritchie, que aquí recupera los discursos corales, la narrativa en múltiples capas y la revisitación espaciotemporal. Y hace que nos perdamos en la matemática de un más que preciso montaje, pero sobre todo, que nos divirtamos, que nos lo pasemos en grande con sus numerosos y talentosos actores, personajes que a sí mismo están bastante perdidos en su propio mundo. Por ejemplo, Charlie Hunnam. Ritchie repite con Hunnam tras el estrepitoso fracaso del rey Arturo, y aquí lo convierte en la mano derecha de Matthew McConaughey, al servicio de su voz y del humor inglés. Ya que a pesar de que muchos lo recordarán por su papel de motora, aquel joven jaxtela de Sonso Fannarchy, Hunnam nunca dejó de ser British, Hugh Grant, que ya con sus 60 atacos nos sorprende con un papelazo en el que está irreconocible. De apariencia también mafiosa, se nos descubre como un delincuente que no está al servicio de la droga, sino del periodismo. Y es que Ritchie no se olvida ni de la prensa, ni de los lords, ni de los rusos, aquí hay hostias para todos. Y digo yo que algún día tendrá que incluir a los artistas en su gran retrato mafioso, el que estuvo casado con Madonna, el que habrá visto más trapos sucios de los que ha podido limpiar con su cine. Pero volvamos al elenco actoral, y a gran, porque en The Gentleman es un divertido chantajista, también repulsivo, que como el mismo se define en la película es un storyteller, un enamorado del cine, pero esto ya lo digo yo, un guionista aficionado que maneja el timing de la narración como el propio Ritchie. De hecho, el director se nutre de este personaje para explicar gran parte de la historia. Puede que la voce en off de Maconesi inicia la película, y mi sección, claro está, pero la de Hugh Grant, nos acompaña durante buena parte del metraje, mientras nos pone al día de los debaneos mafiosos de Maconesi, y compañía, evidentemente, como si fuera un guion de cine, incluso recurriendo a las trampas formales que también se le dan a Ritchie. En fin, ya saben, el cine dentro del cine, y también sus referencias al mismo. Y es que Ritchie dispara en muchas direcciones. La música es una de sus armas, y llevamos unos cuantos minutos comprobándolo. Cumberland Gap de David Rowlings, Brothers on the slide de Simon D, y ahora el famoso Vitamin C de Cannes. Todas suenan tremendamente bien, y ofrecen un significado particular, pero que Ritchie ligiera este Vitamin C para montar dos secuencias a través de la acción del fumar. Fumarse un porrito, ya lo verán. La del cine con Ritchie, y la del metacine con Grant. La de la propia película, y la de la historia dentro de la película. Y estas dos realidades, este choque, con esta música, provoca en los más memoriosos y obsesionados con el cine, como un servidor, una inevitable vinculación a puro vicio. Puro vicio, no el vicio que se ve en la película que también, sino puro vicio de Paul Thomas Anderson. Porque también allí, en puro vicio, sonaba Vitamin C, y Anderson ofrecía mientras tanto otro claro ejercicio de autoreflexión cinematográfica, bañado en altas dosis de THC. Aunque eso sí, quizá la referencia supere la versión. Pero Ritchie no se detiene aquí. Nos lleva a recordar a Janeke, a Còpola, a Curosagua, e incluso a Shakespeare. Pero integra los guiños a sus maestros de tal manera que la heterogenidad se vuelve homogénea en la película. Un poco como lo haría Tarantino, pero ya saben, con el toque inglés. Así, McConeghy reclama su libra de carne, pero no exige como Shylock, que sea de la parte más próxima al corazón. Eso es, el mercader de Venecia. Ritchie también engaña al espectador con una resolución argumental, que nos parece satisfactoria, pero sólo unos segundos, porque al momento la reescribe, vamos, como en Fanny Games, pero sin el efecto del rebobinado. Y se vuelve humilde también, sobre todo cuando pretende mular a Còpola, el cópola de la conversación, y por eso mismo lo menciona. Bueno, es el personaje de Gran que lo hace. Y claro que está ofreciendo un resultado mucho más cómico del doblaje en la distancia. Pero bueno, no tanto como el de Floyd Company. Aunque se haya algo que ha caracterizado siempre a Ritchie, es su capacidad de revisitar las acciones de sus personajes. Mostrando en cada toma un nuevo punto de vista, como el rachomón de Curosawa, pero sin cambiar de secuencia. Sino tirando de estilo para descubrir nuevos detalles de la acción. Y aunque el resultado es, a veces, demasiado efectista, hay en ello algo más que un simple truco videoclipero. Residen ello, para mí, toda la magia del cine. La gracia de un arte que nos permite analizar las capas de la historia y las capas del tiempo. Pero bueno, no nos pongamos filosóficos, que no os alargamos, y ya va siendo hora de acabar. Ahora, más bien, os dejo con otra de las realidades de The Gentleman, que nos recuerda que sí, que sí, que en el fondo Ritchie domina el videoclip. De hecho, en sus orígenes, se abrió camino en el mercado audiovisual haciendo precisamente eso. Y en The Gentleman, nos planta uno justo en medio de la acción. No lo recuperará, no os preocupéis, en los títulos de crédito al final. Pues monta una simpática y chulesca coreografía con los chavales de gimnasio de boxeo que regenta Colin Farrell, el personaje, evidentemente, con el rapero Baxi Malone al micrófono y su séquito haciendo de las suyas. Ya lo veréis. Por cierto, insuperable Colin Farrell en su vertiente cómica como entrenador. Solo verle enfundado en ese chandal, un chandal a cuadros que lleva y que va cambiando durante toda la película provoca auténticas carcajadas. Como ya les he dicho, ya lo verán. Lo van a disfrutar, yo creo que lo van a disfrutar y mucho. No solo la película, sino sus referencias, ese British Toach, la diversión descarnada y las granjas de cerros. Pero entre risa y risa no lo olviden. Si quieres ser el rey de la jungla, actuar como un rey no es suficiente. Debe ser el rey. Y no puede haber ninguna duda, porque la duda siembra el caos y la propia muerte. Man, don't want that smoke, nah. And I'm Ernie, the left hands fast, but the right, I'm sturdy, they know I've been bad from early, you look like Ed Locke, can't hurt me, I'm fighting dirty. Jim, you already know man, can't fuck with him when he comes to this fighting thing, man, that headbutting, putting the double leg cake down. Prime times like Joe Rogan with the MMA breakdown. And once everybody's sleeping, it turns into a playground. Boxing, with the toes, no dust. de jocs. Últimament s'ha parlat molt dels CDRs o, o inclús ja fa uns anyets de la Calebo Roca i que no estic posant-los, el mateix sac, que no vull problemes ni amb l'Audiència Nacional ni amb la CUP. Però és que avui us porto en aquestes grans pel·lis de la guerra a peu de carrer. De la gent agafant la justícia per la seva mà. Un pel·lícul on de Walter Hill de 1979, que és The Warriors, los amos de la noche. Gràcies. The Warriors és l'aptació de la novel·la del mateix nom, de Sol Júric i Walter Hill és un director d'un altre pel·li que algun dia podríem comentar, que és una bogeria com es Calles de fuego. I recordeu que, com hem dit a l'editorial de Warriors, losamos de la noche y la podíeu trobar a Netflix. Però bueno, de què va tot plegat? Doncs els Warriors, una d'aquestes bandes callejeres dels carrers de la Nova York més profunda, són acusats falsament d'un crim que no comés, que és haver assassinat a Cyrus, el líder d'una banda que el que pretenia era justament això, una unió entre bandes per actuar junts i s'acallar, cobrar impostos... Bé, bàsicament, fer-se amb el control absolut de la ciutat, ja no dividida per barris, segons la banda callejera, en qüestió, sinó unir-se tots, perquè 60.000 carrers, tots units, podien lluitar contra els 20.000 únics polis, diguéssim, que ja hi haurien per totes les bandes de la ciutat, és a dir, que ells mateixos podrien arribar a quedar-se amb el control de la ciutat. Així que imagineu, els Warriors, amb aquesta falsa acusació d'haver assassinat a Cyrus, emple, a més, discurs de unificació de totes les bandes, que veuen obligats a recórrer tots els territoris possibles, esquivant a totes les bandes de cada barri, i, a més, a la policia, que entre tots els hem de quedar a la guerra. Així que imagineu-vos 8 Warriors contra aquests 60.000 contraincants i 20.000 policies. Crec que la trama de la pel·lícula es pot resumir bastant bé amb aquesta cançó. Doncs sí, enlloc on escapar-se, perquè, amb mucho pesar dels Warriors, no només hi ha una caça al carrer, sinó que també hi ha una caça radiofònica. Perquè una veu femenina, la que només li veiem la boca, davant del micròfon, és l'encarregada d'anar xivant per on van passar els Warriors, amb quins barris van passar ni el resultat de cada banda, quan estofa a ells. I, a més, mentre es va posant temazos amb doble sentit, com aquest, no oer torran, de Marta i les bandeles. I és que, en realitat, ja només amb l'escripció que us vaig fent de fugir de barri en barri, es tracta d'una road movie, que jo crec que és gens a l'uso. Una road movie on els Warriors hauran d'arribar al seu lloc d'origen, que és la costera Coney Island, fent-nos de l'enginy de la força i, sobretot, de les cames, perquè corren i molt, i molt corren els Warriors. Perquè, a més, no us penseu que són els típics mazabs dels gimnàs culturistes, no. És tot fibra pura, l'ús suficient com per fotre cops, cops, cops, cops, i alhora saltar tot tipus d'obstacles mentre persegueix la poli. Bueno, de la policia i d'altres bandes, perquè, a mesura que anem a entrenar en diferents barris, altres bandes estic coneixent, òbviament, doncs, se meten a palos, com són els Orphans, són una mica pringadets, una mena d'esquínguets al damunt d'un autobús, uns vatajadors de baseball furis, no furris, eh?, que això ja seria bastant patètic. A més, fa poc parlar amb de com el punk, com a general musical volia identificar tothom sota una mateixa estètica, o bastant semblant, entre ells. Doncs en aquesta pel·li l'art és essencial i brutalíssim i cada banda està caracteritzada d'una forma única, sense arribar, jo crec que l'estereotip del tot. Hi ha un joc de colors, un joc de llums, que jo crec que dins d'aquest gènere de bandes de carrer, algú que aquí podria arribar a ser, potser, el cinekinqui, era tota una peça absolutament de col·leccionista. La pel·lícula, jo crec que també té un molt bon disseny de so, és molt silenciosa quan no sona música de la ràdio, òbviament, com això que estem escoltant, que, a més, la música és quasi sempre diagètica. Les cançons que sonen sonen perquè ho està sonant davant de càmera, per dir-ho així, si sona un ràdio caset, si sona la ràdio, i crea que també hi ha d'atenció i soledat que senten els warriors, durant tot aquest silenci, aquestes passes i aquestes correcuites. Però no només sona sola la pel·lícula. A mi la música em recorda bastant aquella psicodèlia semblant a el que ens trobàvem en Anja Mecanica, o, inclús, ja més aquí, el Drive, que és també una de Cinq Wave, que dona tot aquest mal rotllo bastant malaltis a la pel·li, sobretot fa que aquells moviments de lluita encara siguin més brutats. Parlant d'això, va a dir que la pel·lícula va tenir cert rebutx per la violència que mostrava, la van retirar de ser cinemes, inclús també per la imatge que donava el Coney Island, el barri, donant a la banda dels warriors. I si la pel·lícula va ser així de polèmica, no se m'acut ningú millor que Rockstar Games com acompanya per adaptar-la a un videajoc, una acompanya que ja havia estat amb polèmica, amb jocs com Grand Theft Auto o Red Dead per la seva violència, així que tal per a qual. Bueno, entrem al joc. Doncs el videajoc de The Warriors va sortir el 2005, un joc d'acció de PlayStation 2, Xbox i PCP. És curiós perquè, a mesura que n'hi hagin coses sobre el videajoc i la pel·lícula, doncs justament el videajoc està molt més basada en el llibre original que la pròpia pel·lícula. I, bueno, el joc ja us podeu imaginar batalles canpals brutals que encara com aguantava aquest processador de la console que originalment era la PlayStation 2. Sí que és veritat que jo, en aquella època, ja havia jugat a certs jocs com així d'acció d'Estate of Emergency, però crec que els Warriors em van atrapar bastant per la seva forma de joc. Un petit mon obert, d'enreïnat un fals mon obert, però amb diferents maneres d'acabar una missió. De fet, jo em deixava matar bastant a certes missions abans d'acabar-la per tornar-la a començar i refer el sistema de joc que havia fet. I això sí, la banda sonora era Bastial. I sobretot el divertit era que existia un modo de dos jugadors. Tu et podies passar el joc, com que sempre, en general, bastant anaves acompanyat durant el joc, doncs podies fer, com tu col·lega al costat del sofà, perquè en aquell moment les parties són l'any com o que no, doncs podies fer mil combos destructius contra els altres o cooperant per arribar a jocs que per si sol no podries. Lo que ara decidirien aquests logros, aquest percentatge per arribar al 100% del joc, aquestes missions secundaris Warriors també tenia, com ara provar ràdios de cotxes o pintar damunt de graficis dels contrincants, i tot això a base de minijocs que la veritat eren bastant divertits. Inclusiu hi havia una mena d'arena, un joc on lluitaves cara a cara amb els rivals, com si fossin els típics jocs de Tekken, però, clar, podies ser un contra un o tots contra tots. Però no tot és guerra i destrucció, que també. També hi ha moments pel camuflatge. Missions on el primordial era evitar ser vist com passa justament en la pel·lícula. Que tot això no només recorda el clàssic de clàssics de gènere, com és Metal Gear Solid o, inclús, el Tencho, sinó també Manhand, que precisament també és del mateix Rockstar Games. Ja el 2009 vam treure una nova versió del joc de Xbox 360, que era The Warriors Street Bros. Aviam, que vindria a ser com un típic joc de recreativa perquè ens en tequem de la Street of Rage o de Final Fight, un gènere d'aquests anomenat beat-em-up a més crot lateral. Bàsicament que la tenia banda contra tots els que van aparèixer pel teu camí. Així com anècdota, l'acto que encarnava el líder de totes les bandes, el Cyrus, que és l'actor és Roger Hill, bueno, era, perquè ja va morir, va demanar Take Two, l' editora del joc, que deixés de fer servir la seva imatge i la seva veu, perquè no tenien permís, perquè no havíem firmat finalment un contracte cap. A priori, Roger Hill l'havia proposat com a desorptat, i llavors no l'havien acceptat. I parlant de veus, abans a l'editorial hem escoltat un tall de veu, que és aquest. Amb aquesta veu, una mica estranya, també, com a flautada, aquesta veu original, doncs a la versió espanyola, aquest personatge era així. Doncs sí, els espanyols sempre, amb aquesta veu de tro, per tot arreu. Encara que no ho ha fet constatint el Romero. Bueno, tornant al joc ja per acabar, el 2016 es fa una remasterització de Play 4, del joc original, així que probablement aquests dies de confinament m'estaré posant l'armilla dels Warriors i l'acabaré fotent canya. I tant! Empenats confinats! Ves, tio, com és de Warriors? Són que almenys és Warriors i no guerreros, que no es faltaria que fos això. Lo guerrero de la noche, chiquillo. Con la palma. És bo, és bo, perquè aquesta pel·lícula ara mateix, vivim algú semblant, tu ara mateix et fonsa corra pel carrer i ve tota la poli. Sí, sí, exacte. Al final de Warriors parlava d'una realitat new yorquina que se ha quedado olvidada al final, porque Nueva York ahora es la gran ciudad cosmopolita de Estados Unidos. Bueno, ahora mismo no, ahora es la más afectada. Pero lo que vengo a decir es que Nueva York, en el siglo XXI, ya era la gran ciudad, no solo de Estados Unidos, sino del mundo. Y al final, Nueva York de los 70 era una ciudad llena de vantitismo, precisamente de lo que muestra de Warriors, de peneas. Bueno, pues es al Raval. Sí, pero en tamaño máximo. Sí, però a mi m'agradaria el besos. També respon molt a aquesta pop, clar, això ve d'un llibre, que em desconec com és, el llibre. No he vist mai una comparativa al llibre pel·lícula, però això deu venir de la por que hi havia molt a les bandes, no? I en quan a la pel·lícula, que pretensa una mena d'icona a pop, perquè la pel·lícula té aquest un estilitzat i així tal de l'època, a mi hi ha moments que em resulta quasi una paròdia o una caricatura, però clar, no és la intenció, perquè la pel·lícula va en sèrio. Però tu penses que és que em resulta infantil, quasi ingenua, a vegades. Però també hi ha alguna cosa per la puesta en escena. Jo crec que això és el tema de la pel·lícula i la puesta en escena. Al final és menys creïble, perquè no deixa de ser una pel·lícula que intenta adaptar una realitat, que la realitat, en el fons, sí que era, jo crec, grave. De fet, hi ha una sèrie més bé, la de Get Down, que, passat per el filtro funky, intenta tocar un poco lo mismo, ese vandalismo que había alrededor de los graficis, de la música, de las bandas. Bueno, però això ho de pensar una cosa, que és que aquí ens ha tocat molt més de prop un general, com és el cinekinqui. El cinekinqui es veia molt una situació en aquest cas espanyola, però vull dir que... Però seria exactament... És molt ben relacionat, perquè seria exactament el mateix, però, com la realitat, és estadounidense. No és el mateix, no és el mateix, però és que em resulta la versió sense música de West Side Story, aquesta pel·lícula. Té punts d'infantilisme, però sí d'ingenuitat, com es resol el conflicte al final i tot. No és mala pel·lícula i és un bon reflexa de certes coses. Ara bé, no crec que sigui documental. Bueno, són com totes aquestes pel·lis, que marcaran una època que es consideren pel·lis de culte, però que si entrem aquí amb el cuchillo analitzar-nos, però no es les cargem. A mi m'és bé de guàrdios. Me recorda, i crec que ja ho he recordat. De guàrdios. De guàretes. Me recorda al videoclip de Bad, que ja l'he sacado más de una vez, porque es un videoclip que me marco muchísimo. Mira, sí que es un recuerdo que tengo bastante en el video de los 80. Bad de Michael Jackson, que ya os dijeron... Bueno, sí. Pero a los guàrdios es Bad. Que anàvem la mateixa jaqueta així granat, no? Totalmente. Y claro, y después salió la broma, ¿no? Con un gordaco de la hostia que se le... El Fat. Que esto creo que lo dije, ¿no? Pero escorcese dirigió, sí. Escorcese dirigió. Ah, sí? Con el que me morí a ti. Pero que dirigió el del gordo o el de Michael Jackson? No, no, el de Michael Jackson. Bueno, y el videojuego vale la pena. Sí, mira, ja ho he comentat a la secció, però una de les coses que té suposo bones al confinament és que el món del videojoc ha explotat. O sigui, realment estan consumint tothom una videojocs brutals i, en conseqüència, hi ha molts descomptes. Tu ho sabràs farran a la Switch, ja està anàvem per Nintendo en molts descomptes, però és que ara també s'ha apuntat, o aquí, que això és algo raro, a la Playstation. Perquè a la Playstation de descomptes se'n veuen poquets, normalment. Llavors, vaig entrar-hi i justament un dels rebaixats era el The Warriors, el remake que hem fet de l'1-4. Et van escoltar, van saber que parlaries d'això. I me l'he agafat, jo esclar. I com a videojoc és molt interessant, sobretot aquest punt d'anar d'olla i que al final t'havies jugat farran aquest que he comentat de l'Estate of Emergencia? Havia jugat una miqueta. A l'Estate of Emergencia, no. A Warriors, havies jugat. I a mi em resultava exageradament repetitiu perquè no deixava de ser un GTA, per dir-ho, ser tan mon obert. I també em recordava molt el bully. Sí, el canis canem, edit. Exacte, exacte. El bully era un joc on tu portaves el bully, o sigui, el mató. El mató. De fet, no eres el mató en t'hi converties, no? Perquè ets un petrocat. Perquè és rockstar, rockstar i el seu sentit de l'humor. De fet, no recordo perquè ja t'hi innovatjo gaire el joc, ara que tu el tens, potser ho pots corroborar, però em donava sensació que ho utilitzava amb Warriors més com a paròdia que com a comentari social, rockstar. Bueno, però sí que és veritat que rockstar el que va aprofitar és l'Imaginari. Això que deies tu, Adriano, tot és tan colorido i tot és tan... sense ens caure en l'estereotip, però tot és molt total art i inclús que a banda té una música en el joc, al final que et trobes, si a la pel·lícula, per dir així, jo que sé, et trobaves 5 bandes, o potser 6 que s'encaren, a més, en el videojoc. Potser són, així tranquil·lament, 30 o 40. Què passa? Que tot l'Imaginari es multiplica en el videojoc, perquè realment entres en la història de los baseballs, dels furis aquests, o entres en els... De totes les tribus urbanes, no? Clar, llavors és molt interessant, perquè la història és molt bona, del videojoc. Apareixen el grup de noies delinqüents, aquelles? Sí. El joc, és que el moment de la pel·lícula de les noies delinqüents es diu, ostres, ara es torna molt interessant això i s'ho troba molt de sobre i és com a... No em fascina, especialment, aquesta pel·lícula ho he d'admetre, però... per mi es va dir... Però té suquet, però té suquet. I ara l'estavais comentant, i amb aquesta mescolanza de pel·lícula i videojuego, no sé per què, i també amb el rei de les bandes i les peleas, m'estava recordant a Gansakimbo, que no sé si s'ha sortit l'altre dia, al final Gansakimbo, la pel·lícula és de... Daniel Radcliffe. Està clar que el tio que l'ha fet, té un percentatge segurament ínfim, però també ve de guàries. El que passa és que, en vez de trasladar el concepte de bandes, com la gente antes se movían bandas. Individuos, no? Individuos con nuestro... Bueno, és més, Gansakimbo veu molt aquest estil també que ha trobat amb Escob Pigrim, aquest punt popero de videojuego, de... Sí, sí, claro. D'aquesta comèdia, però negreíssima, perquè al final, el que es veu és en una mena de videojoc en real life, allò ampliat que ha d'escapar. O sigui, al final és... Diu que li han clavat dos personatges. Bueno, pero el personaje este que mencionabas de la tia, de la radio que va poniendo temas, al final hay una traslación. Sí, el pasivo agresivo que tiene esa chica, es bastante interesante. Está claro que el Gansakimbo es estructura en el siglo XXI con nuestra propia realidad, pero que sería como la proyección xdcodas más tarde de una realidad. Sería interesante analizarlas, pero bueno, hablando de cine, ¿qué os ha parecido de Gentelman? Un pelicolón, sinceramente. A mí me agrada amor. Lo mejor que ha hecho Gaggy Ritchie en años, para mí. Bueno, en años hago. Es difícil. Sí que es veritat que jo pensava, les hauria de revisitar, però a mi el que no es toca em va triunbar molt més. Clar, però a mi m'ho vaig passar molt millor. Bueno, perquè juega el factor... Primero, original, ¿no? És a dir, vale que Gaggy Ritchie seguramente es como una versión descafinada inglesa de Tarantino. A mi a veces me da la sensación, pero hostia, lo que no es toco era un pelicolón e irrumpía en el mercado con su estilo. En Snatch lo mejora, ¿no? El Tarantinesco en la idea de Reservoir Dogs, Pulp Fiction, ¿no? Es como Locan Stock y Snatch lo mejora. Después se pierde, por eso yo veo trayectorias similares, cada uno aquí te da una opinion distinta y vuelve, ¿no? Y a veces vuelve al origen, por así decirlo. Claro, son incomparables, pero sí que es cierto que a mí me parece más madura de Gentelman. Sí, totalmente. Te iba a decir que me parece un humor un poquito más refinado, más sutil, no tanto de ir a buscar la carcajada con el shock. De hecho, hay muchos momentos que la peli da la espalda a lo que Richie hubiese hecho normalmente, que es... te plantea una escena que puede explotar por todos lados, que se puede volver una escena frenética y la frena. Y ahí está el humor también. Es que yo considero que estás dentro de este concepto, ¿no?, de Richie, de mafia, es de revisitación temporal, de juego videoclipero con el tiempo pausado, rebobina, acelera... Dentro de toda esa realidad que evidentemente tiene Richie, me parece la peli menos efectista de estas tres o cuatro, porque Roca enrola, por ejemplo, era un abuso de eso. Sí, y es curioso... y es curioso que sea la menos efectista cuando tiene un personaje que tú lo has nombrado, pero no le has dado mucho bombo en tu de esto, que es el que hace Hugh Grant, el director de cine. No, no, a mi me parece ese. Le he mencionado. Es que hay una cosa ahí que me ha hecho mucha gracia, que es esta relación mafia y cine, que se supone que a Copola le ocurrió cuando estaba haciendo el padrino que la mafia le daba, le iba diciendo, cuidao cómo nos dejas. Y este final de la película donde el director, o sea, el escritor está intentando contar una historia que si es cierta, que si es falsa, que no sé qué, al final hay como un castigo o como un miedo al castigo por parte de la mafia, tal como acaba la película, no será que los directores a veces les da hasta un poco de miedo utilizar tanto la mafia para contar sus historias. Bueno, claro, lo que está claro con ese final, con ese devaneo cine mafia, es que ha estado siempre presente, es decir, esto me imagino que también les pasó al coño, con los soprano y con cantidad de obras, que están ahí como referencia y como entrada y salida y hasta qué punto ofreces toda la información que hay. A par, Adriano, no era resí, però això no hi ha una història que passa que el cine, quan entra al món de la mafia i s'aprofita, perquè és molt sucós, tot el tema que té la mafia, és després, per exemple, amb soprano que són els propis mafisos que agafen l'estirotip que s'ha creat al cine i s'apliquen amb el chandaleo. Claro, claro, claro, totalmente. De hecho, además, esto es muy diferente en occidente y en oriente, porque en oriente, literalmente, la mafia no solo ha invertido en cantidad de pelis. De hecho, las primeras pelis de Wonkar Wai están financiadas por la Teyada de Hong Kong, literalmente, de hecho, cuando él les cuenta, no, voy a hacer una peli de mafes, claro, pero lo que no sabían es que se trataba de Wonkar Wai y que estaba proponiendo, sin saberlo, quizás aún, un cine muy autoral, ¿no? No sé cómo acabó ese tema, pero que la mafia metió dinero en sus películas y en Asia funciona así. Cuando van a hacer una peli de mafia, meten dinero y a veces incluso opinan. O sea, serían como una especie de producción paralela. Claro, en occidente es muy diferente. No tienen tanta mano. En su día, así que en la época dorada de Hollywood hubo mafiosos que se metieron de actores. Bueno, la dàlia negra, la dàlia negra és això. Sí, sí, i després tienes una peli menor de John Travolta, que ahora no recuerdo. Algo con Hollywood, se llama la película. Es una peli precisamente de los 90 que pasó así bastante desapercibida. ¿Qué habla de eso? De un tío mafioso que se mete a productor. La relación maficina siempre ha estado allí, porque, coño, ha dado muchas obras maestras también. Pero aquí, volviendo a la película, tenemos eso, ¿no? Es una peli más madura, menos efectista, y de hecho, un tema que trata, que no parece tan importante, pero es el de las viejas y las nuevas generaciones, ¿no? El pasado, la manera de hacer en el pasado, la manera de hacer en el presente, la manera de los niñatos. A mí me encanta Hugh Grant, pero me alucina Colin Farrell, también. Sí, sí, sí, sí. Buenísimo, buenísimo. El tío con su chabnal y toda la trupe esa. Però veient els seus xavals, veient els seus xavals diant, ay, no, tíos, por favor, ¿por qué habéis hecho esto? Ara he de anar a arreglar els plats. Ve, sí, está esa mirada paternalista y está también en Matthew McConaughey, desde la soberbia, desde el poder, pero por eso te digo que ahí ese punto, ¿no? Matthew McConaughey versus el... no, mafia china dry ice, de hecho, el dry ice también con su propio conflicto dentro de la mafia china, y por otro lado, pues esto lo apuntamos, ¿no? Colin Farrell. Pero bueno, habéis visto detalles tontos, ¿eh? La primera pinta que se sirve, que esto es al principio de la peli, se llama Guy Ritchie, ¿no? No me he fijado. Fijaros, fijaros, el tío marca paquete. Sí que me he fijado que cuando va a presentar al final de la peli el guión, darreras veo el póster d'Uncle. Sí, eso sí, eso sí. Exacto. Pero que bueno, es mira Max, y al final tot tira per aquí, ¿no? Y yo pensaba, ostia, ¿es Guy Ritchie que se ha engordado tanto? Porque el tío, el actor que hace de productor, que parece que le pueda comprar el guión, tiene un parecido, pero no, no lo es, ¿eh? Después me preocupé de mirarlo. Y una pregunta, os habéis dado cuenta también al principio, y descubro detalles del principio, que está hablando la voz en off de Macio Macone, y en un momento él la dice la frase. Sí, eso es el irlandés total, ¿eh? Exacto, exacto. Hace el irlandés, exactamente. Yo no estaba pensando y digo, es el irlandés con esteroides, esta pel·li un poco, ¿sabes? Claro, pero por otro lado, ostia, el irlandés y esta pel·li creo que se rotaron a la vez. O sea, podría ser una de esas casualidades, ¿no, de la vida? Eso es como lo de nosotros, ¿no? Guy Ritchie, Guy Ritchie es de estos autores, altres l'has dit jo contra Arantino, ¿eh? Que exacto m'ho hi ha al peu de la letra, la frase dels artistes copien i els bons artistes roben, ¿no? I a vegades molt sovint fa coses que estan allà i que ell diu, i això ho podria fer. Hi ha dies que li surt bé i dies que li surt molt malament. Però guai, aquí li ha sortit molt bé. Aquí li ha sortit molt bé. I esa es la parte que yo vinculo a Arantino, ¿no? I se'ns està acabant el temps, ¿eh? Ostia, bueno, no, se nos acaba hace un ratito, mira, ¿qué os parece si teniendo en cuenta que agenda hay muy poca y que tú has hablado bastante, ¿no? Y de comparativas entre Netflix y HBO ¿nos recomiendes que veamos esa serie? Que nos pongamos a la espera y en plan vamos a seguir semana a semana? Ara, potser aquesta seria en concret, en veritat sí, la sèrie en sí val la pena, crec que és interessant, no crec que sigui. Totes les sèries de HBO són setmana a setmana. HBO mai estrena una temporada de cop i tens ara mateix s'està fent Westworld, la tercera temporada, que quan es va estar fent, fins i tot quan es feia Silicon Valley, que ja en episodis de 20 minuts també es feien setmana a setmana. I jo recordo molt més bé Silicon Valley que la veia setmana a setmana la tenia present, que no quan es va estrenar i mira que també m'agrada bastant, ah, i ara no us sortirà el nom, la de... una de Netflix, així també d'humor que va ser, l'estava esperant, la van estrena de cop i després me'n vaig oblidar. El... el setmana a setmana el capítol, com passen? Perquè a mort i cada setmana veies el capítol i veies, no sé, quants vídeos de YouTube de gent que feia les referències de cada capítol, no? És interessant que, obviament, és culpa entre cometes. Bueno, és que això, mira, l'Adrià no heu atret algun cop el programa, la culpa. Ens volen fer sentir culpables de no ser capaços d'administrar el nostre temps, de que és culpa vostra, que no sapigueu d'usificar-vos. Home, sí, no, no, és així. Potser aquí jo veig una miqueta d'esconfiar de la gent, però si a la gent li dones tot, la gent ho voldrà tot. I, en aquest sentit, crec que no passa res, perquè Netflix no et dona tots els episodis, perquè consideri que seràs capaç de dosificar-te'l dels dones, precisament, perquè sap que no ho seràs. I llavors, com que no ho seràs, anires a Netflix. I així Netflix és com va aconseguir tota la seva gran llista, llista de clientela. Això és com el conti amb les cerveses meves. Clar, aquí el problema és que hi ha aquestes dues realitats, aquí. Buena analogia. Aquí el problema és que hi ha aquestes dues realitats, no? Si todo el mundo fuera HBO, por así deciros, y todas las grandes plataformas se marcarán la pauta de HBO, sería muy fácil que todo el mundo supiera gestionarse. En el momento que hay alguien vende los duros a cuatro pesetas, pues todo el mundo se va ahí. Però aquí ho has dit. Aquí ho has dit Netflix, que no és gaire transparent amb els seus números. Mai explica quanta gent ha vist, quants diners ha aconseguit. Perquè, a més, Netflix té un gran teló de quiles, que és que pot tenir molts usuaris, però que estigui pagant. No són tots els usuaris, no? Clar, la seva estratègia hipercapitalista d'accelerar el màxim, de presentar el màxim de coses possibles, això val diners. I si ara s'estan plantejant per què tornar a fer astre, perquè s'ho està plantejant, tornar a fer estrenes semanals, és perquè la retentiva, és a dir, hi ha molta gent que s'aputa Netflix, segur que coneixeu algú. I diu, jo hago el més de proeba. És més de proeba, més fundo, veinte sèries, i llavors m'ho deia de baja, i d'aquí un any ja hi tornaré. Això a Netflix li ha de passar, és impossible que Netflix pugui mantenir aquest ritme, i s'hi han de fer aquest canvi per alguna raó serà. Jo crec que a part que des d'un punt de vista cultural, és a dir, de mastegar, s'aprofita molt bé tenir una setmana de comentar, d'analitzar, de tornar a veure, perquè hi ha episodis, jo hi havia sèries, matament, jo hi havia l'episodi quan sortia, i el dia abans del següent el tornava a veure. I són sèries que tinc molt més presents, doncs ara que fa 5 anys que s'ha acabat o 6. Bueno, és que al final hi ha que diferenciar, com subim una sèrie, com si farà una pel·lícula molt llarga, eh... Va a ser molt diferent, no? Un llibre no està pensat que el compres i te lo leas durant el dia. Un llibre també ho ha de acompanyar i vas creciendo amb ell, no? És molt més fàcil que apreciar tots els matis que té. Si lo lés del tiró, inevitablemente te quedaras con mucho menos contenido, estilo... Això respona, aquest paradigma que ara hem vist interromput amb aquest confinament, de no pareu, no pareu... És més, no fa falta que pareu. I la gent no es planteja que no, no, sí que fa falta, de quan, en quant. Perquè és que si no, ens trobem, on ens trobem. Estem d'on estem, per això. El Pròpina, Netflix no ha muntat una mena d'atxat a l'aplicació perquè tu puguis parlar amb directe, amb amics teus, connectat, amb alguna història. Sí, bueno, jo vaig ser un article, no ho he comprovat, però vaig agir que ho havíem muntat perquè ara, com que la gent, segons ells, es devia reunir a casa, els ho fa, la gent et tira, doncs ara que puguis fer, viatjat, com els directes de Youtube, saps que et surten a la banda dreta, per exemple. Perdona, Pol, on dius que ho han fet això? Que jo sóc Netflix. Netflix, ha fet això? Sí, o com a mi m'ho estan estudiant pel confinament. Sí, sí. Sembla una ximpleria del cuidau, eh? Bueno, és un Netflix. Per fer crecer la burbuja Netflix, eh? Mira, jo de Netflix sí que us vull recomendar una miniserie, no? Que quizás, en este caso, sí que veo con muchísimo sentido que la consumamos del tirón, es una miniserie de cuatro capítulos, que sí, que sí. Con tres minutos, al final, lo que se acaba de convirtir es una película, una película de dos horas, un poquito más. Un Orthodox, o Anorthodox. Seguramente os hablaré de ella. Pues seguramente os hablaré de ella la semana que viene. Si no se cruza en el camino una serie más guapa, ¿me entiendes? Os acabaré hablando de Anorthodox, aunque... Em sembla correcte. I també me gustaría comentaros esto, que la Camarista, que es una pel·li que tratamos aquí justo para el 8 de marzo, para el Día de la Mujer, la Camarista de Lila Vilés... No se os recordáis, ¿no? Que hablaba de eso, de las Camaristas, ¿no? De las Kellys. Está ahora en varias plataformas, una de ellas es Netflix. Perdón, perdón, perdón. Filming, y la otra es Amazon, ¿vale? Sí tenéis Amazon. Lo digo porque fue una de esas películas que no gozaron de tiempo. Que quedó pendiente, sí, que quedó ahí. Doncs no ho sé, perquè anava a fer algun còmic, però he de pensar en quin exactament. Però bueno, jo crec que tiraré cap a còmic. Jo per variar no hi he pensat, sincerament. No hi he pensat, però estic... No, saps què passa? Que porto... Ja un mes abans del confinament em van regalar per fi la Switch i em van regalar per fi el Zelda. I tothom em diu, pues parla el Zelda, tres anys després de que s'estrenés. Encara l'estic jugant, porto 157 hores jugant al Zelda. I sí, no, no, demasiado. Estàs com a Netflix, 4 anys. Podria parlar del Zelda, però és que no crec... No ho sé, ja veurem. Potser a veure si aquesta setmana descobreixo com viuen l'Adrià. Si descobreixo algun joc per mi, potser sí. Si passa no, juego guapo por ahí delante, ¿vale? Doncs ho deixem aquí, nois, o què? Sí, jo vull volver a escutar aquesta cançó de la pel·lícula, eh. Los Rappers. Me ha puesto tonto, me ha puesto muy tonto. Doncs mira, le damos al play i ens veiem la setmana que ve, nois. Un abraçó. Un abraçó. Un abraçó. Un abraçó. Un abraçó. Un abraçó. Un abraçó.