Hola. Bienvenida o bienvenido. Me alegro de volver a estar contigo para compartir esta nueva sesión de medilación. Antes de seguir, te recuerdo algo importante. Deja de lado los prejuicios o las expectativas sobre lo que va a ocurrir en los próximos minutos. No juzgues, ni lo que te rodea, ni a ti mismo. Ahora estás aquí. Permítete esta pausa. Dedícate estos minuts de meditación. Acéptalos. Es un regalo precioso de ti para ti. Felicidades por perseverar. Viaje tu interior para etiquetarlas. Esto es una emoción positiva, negativa o neutra. Sin juzgarlas. Y como si fueran globos de diferentes colores, dejaremos que se vayan volando sin dejarnos llevar por su contenido. Quizá visualices pensamientos asociados con esas emociones. A veces los pensamientos son tan potentes que se presentan como si fueran la verdad misma. Acepta-lo. Meditar es un largo camino de aprendizaje. Permanece tranquilo o tranquil·la y simplemente medita. Quizás sea suficiente con que sientas curiosidad por lo que te pasa. Elige la postura que te parezca más cómoda. Siéntate en una silla y pon los pies en el suelo. O siéntate en el suelo con las piernas cruzadas. Mantén la espalda en una actitud digna, agarajada. Muévete ligeramente de izquierda a derecha o hacia adelante y hacia detrás. Puedes cerrar los ojos si lo deseas o mantenerlos medioabiertos. Inspira. Inspira profundamente por la nariz y expira suavemente por la boca. Repítelo tres veces. Observa en qué parte del cuerpo sientes mejor y con más facilidad la respiración. Quizás en el pecho y en la caja torácica cuando se expande y se contrae. O a lo mejor en la garganta con una suave caricia. O en las fosas nasales cuando el aire entra fresco y sale un poco más caliente. Quizás en el abdomen cuando se hincha y se desincha. Si te cuesta sentir la respiración, pon una mano en el abdomen y siente como sube y baja con cada inspiración y cada expiración. Ahora imagina que eres tu amor y en descansas en esa respiración. Y que sientes el balanceo de la inspiración y la expiración. Cuando inspires, me gustaría que llevaras tu atención al abdomen, que se hincha y a los pulmones que se llenan. Cuando expires por la boca, observa como el cuerpo se relaja cada vez un poco más. La espalda, los hombros, la frente, la mandíbula. Observa como con cada expiración evacúas pequeñas tensiones. Y ahora deja que la respiración recupere poco a poco su ritmo natural. Durante el ejercicio, si tu mente se escapa o divaga y escucha sonidos molestos, observa-lo y acepta-lo, porque es perfectamente normal. Y cuando sientas que te has distraído, que tu atención se ha ido, observa simplemente hacia donde se ha marchado y vuelve a traerla suavemente. Suavemente, despierta, cabrón. Pero confirmeza, esa es exactamente la clave de la meditación. Acepta este movimiento de vaivén tantas veces como se presente, una vez, diez veces, cien veces quizás. Tu respiración es como una ancla para tu atención. No una puta excusa para sovarte. Tu cuerpo se hincha y se desincha. Tu cuerpo es espacioso y tu ira lo llena por... No, tu ira, perdón. Tu respiración lo llena por completo. Respira con naturalidad. La respiración siempre es diferente para cada persona. A veces es larga, a veces es corta, profunda, ligera, profunda hasta el tío es... No puedo más, eh. No puedo más, ya. Hòstia, ¿quién es el cabronazo que estás sobando en mi clase? Así no. Así no, joder. Así no, que yo vengo aquí, que bueno, me conecto para palaceros la vida más fácil. Pero si no me lo queréis agradecer, bien, pero a mi, a mi, a mi la vida no me la jodéis, a mi no. Hòstia, hòstia, Adri, hòstia, Adri, de luxe a aquesta classeta, eh. Adri? Adri? Eh, eh, on estàs Adriano? Adriano... Es prega l'atenció de tots els ulleres. Això no és un simulacre. Repetim, no és un simulacre. Les autoritats sanitàries ens demanen que romanguem tancats i confinats de casa mentre duri la crisi pel coronavirus. Mentre tota aquesta bugeria duri, els empenats canviem els pitets per mascaretes, els empatxos per por desmesurada i en lloc de vacanals fem videoconferències a dojo. El que vindrà a continuació no és la vostra típica empana de cultural. El que esteu a punt de sentir és epidèmia cultural. Bueno, després d'aquest mar 13, Ferran, què ha passat aquí? No, no, mira, jo, clar, jo vaig anar a buscar l'Adrià, no vaig veure que estava fent aquesta classeta i, hòstia, al final em va servir, però vaig córrer a darrere d'ell, vaig veure que havia sortit i no l'he tornat a trobar. No sé on està l'Adrià. No hi és, avui, aquí. Espero que la fessis virtualment, que no diguis que el vas anar a buscar a casa. Sí, sí, sí. Vam anar a buscar, vull dir, que ell va dir, mira, va penjar un link així com fantasma i vaig dir, mira, el momento secreto de l'Adrià, no. És un, com es diu això, un leak d'aquests, de celebrities nuts, però no, no. Però jo és que he portat... Què ha passat aquí, doncs? Sí, sí. De fet, no sé si us heu donat compte que aquesta setmana les crispacions, la gent està com amb... té els nervis a flor de pell, ja portem un temps tancadets i es comença a notar. Jo no sé si tu ho has notat. No, jo de moment aquí, bé, perquè aquí tots són pajaritos i quantos de ara, diguéssim, aquí a la palma. Ja, però... Tu tens algun veí que toqui la trompeta o alguna cosa? Mira, un toca la trompeta, literalment, o si l'has encertat l'altre toca l'escopeta, que a vegades, quan a les tardes, escolta trets. Ah, molt bé. I espero que sigui una espació contra animals, no contra la seva família. Doncs si aquest home de l'escopeta visqués a Barcelona, segurament seria contra els que toquen el clarinet, perquè hi ha la trompeta que mira el clarinet i després hi ha els que toquen la gralla, que és com ostres, si us puc preparar. Clar, és que aquest és el problema que tenim a Catalunya, jo crec, perquè mira, el dia que fem el Mundial de Futbol a Catalunya, ho volien de les bubucelles, tio, amb la gralla, amb la gralla d'estruir-me el món, ja ho veuràs. No hi ha tic la crispació, la crispació és tallar, saps, i de fet no és només la vida de la gent. També si et fixes en el contingut que està consumint la gent aquests dies, té un punt de bogeria, perquè de fet, em sembla que tu avui ens parlaràs d'una cosa que és bastant boja. Bueno, superacèntrica, o sigui, vols que t'ho presenti ja? Sí, presenta-ho, presenta-ho, perquè de fet, espera, espera, bueno, bueno, bueno, bueno. Que és veritat que avui només serem dos i al format el canviarem una mica, no? Però llavors farem una secció, la comentarem, i tornarem una miqueta al format més ràdio de parar-nos a parlar una secció, perquè si les seccions són gravades, però avui només són dues. Quina és la teva? Ara sí. Mira, doncs us porto un personatge superacèntric, no només un personatge, sinó que jo crec que és com una comunitat de personatges d'Oklahoma USA, que es tracta de la sèrie de Netflix que ho ha patat moltíssim, que és Tiger King, i és aquest seguit o de Jou Exòtic que ja coneixerem. Sí, no, no, jo he vist, és un documental, llavors he dit de Netflix, jo l'he vist, i és una bogeria. I ara vindria el típic moment, on jo diré de què parlaré a la meva secció, però m'esperaré. Esperaré, si em sembla bé, si em sembla bé. Cliffhanger, sí. També té a veure una miqueta amb aquesta mena de massuquisme que portem a sobre ara, de ja estem prou bojos, doncs volem veure'ns algú que estigui pitjor que nosaltres, però ja en parlarem, ja en parlarem així, que procedim a fer xarxes socials i avançarem amb la teva secció. Despreparar la teva secció, pol, descarregar-la, de l'escopeta. Exacte, i recordem xarxes socials, tenim Facebook empenada cultural, Twitter empenada cultura, Senseela, Instagram empenada cultural, i tots els podcasts, i aquest inclòscol que veiem els tindreu a e-box, SoundCloud i MixCloud, i sense res més que afegir, doncs avancem a la primera secció, pol, dale al play. Vinga. Gràcies a tots els tindreu a fer xarxes socials i avançarem amb la teva secció, pol, descarregar-la, i descarregar-la, descarregar-la, descarregar-la, descarregar-la, descarregar-la, descarregar-la, descarregar-la, descarregar-la, descarregar-la. El resum de la sèrie que us porto avui, una macarrada de Netflix que ens ha fet bastant oblidar tot el tema de la pandèmia, que és Tiger King, una història d'una època on segurament el principal virus eren aquells infrahumans que tenien captius animals exòtics i en perill d'extinció. Bueno, eren i són, perquè la sèrie ja només comença a obra amb aquesta frase. Hi ha més tigres captius a Amèrica que en llibertat arreu del món. Jo em pot passar a tot això si no és a... Estats Units, a un zoo privat d'Oklahoma. I tot sota la tente mirada de... Però qui és aquest? Joe Exòtic. Doncs és l'amo d'un zoo lògic privat americà, com hem dit d'Oklahoma, amb més de 200 tigres i, en general, altres grans falins. I això que nosaltres d'aquí Espanya en reiem del Gésolito Brique amb el seu tigre corrupipi. Doncs Joe Exòtic és un personatge que podrien qualificar del típic redneck americà. O sigui, gorra el cap, pistola amb mà, aquell cabell curt, sabeu de què és curt per costats, però allà pel darrere, a més amb metges rosses, i a més un aveu i dents trencats absolutament per la droga. Bueno, un cromo. Un tio que segons el director del documental, Eric Good, que per cert, tio, felicitats, no només per haver fet el documental, sinó per haver-ne sortit viu. Però, bueno, segons el director, Joe Exòtic, el primer dia de rodatge, va disparar una gallina perquè feia massa soroll. O sigui, tio, perillós, vamos. Però no només escarcassa aquest Joe Exòtic, també és un cromo a l'interior. És anti-animalista, òbvio. És homosexual amb dos marits, o sigui, la idea absolutament contrària de l'imaginari col·lectiu i jo crec dels rednecks, no? Que tampoc vull fer massa spoilers, perquè té molta tela, aquesta història dels dos marits, aquesta mena de poligàmia homosexual. Després també és explotador de treballadors i animals. I, sobretot, la sèrie centra en la seva Clara Nemesis. Carol Baskin. Carol Baskin. Carol Baskin. Carol Baskin. Doncs sí, principalment el documental és una mena de Joe Exòtic versus Carol Baskin. De fet, ja només comença el documental i ens avança en que Joe Exòtic va contractar un cicari per matar a Carol Baskin. Però, abans, qui és Carol Baskin? She was a rich woman, she had rich taste, she felt the blood running through her veins. She liked the life she had, she loved her big cats and the beauty of being a tank. Que per cert, això que escolteu és Joe Exòtic, amb mil filtres. Això sí, el damunt cantant sobre Carol Baskin. O sigui, ho recomano moltíssim, anar a YouTube i veure els seus videoclips concretament aquest kitty-quitty de Joe Exòtic, perquè explica jo crec que bastant la posició que té Joe Exòtic respecte a aquesta dona. I explicarem per què. Puro arte, això us ho asseguro. Doncs bé, Carol Baskin està a l'extrema posat. És animalista, és salvadora dels animals en perill, sota aquests animals abusats, tancats, barra, explotats. A més, una madre tereza de los felinos. I, a més, embutida en una roba d'aquests emotius felins. Saps el que es diu l'Ànimal Print? O sigui, el més pur estil pilarrola, però segurament prou palestina, aquesta tia. Doncs Baskin, juntament amb el seu marit, lluita en contra de persones com Joe Exòtic i Sosseguito. Ens desacrediten, fan mala propaganda, sobretot perquè la gent no els deixi de consumir i d'anar a aquest zoològic i deixi de consumir aquesta tortura animal. Fins aquí tot maco, però és que ella també té un costat fosc. De fet, el marit que comentàvem és el tercer, fins aquí, bueno, cap problema. Però i si us dic que hi ha indicis que va fer desaparèixer el seu segon marit, Don Luis. Doncs aquí ja entra la salseta de la sèvia. Una salseta que Joe Exòtic utilitza per demanir tots aquests plats freds d'abanjança que va repartint durant la sèrie. Bueno, ell i pràcticament tothom del documental, perquè entre teories, vàries, viatges sospitosos del marit a Costa Rica, fortunes que volia ara d'ella i a part un punt hipòcrita bastant bèstia de Carole Baskin, perquè, ojo aquí, que sí que Carole Baskin salva catetes i el que vulguis, però els torna a posar en activitat en una mena de safari que posa és ella i d'aquí treu diners, també. L'únic que no fa priori és criança, i això rebenta i molt, molt a Joe Exòtic. Però vaja, que en definitiva, a Tiger King no salva ningú. A part, ja hi entren temes més de tràfic d'animals, com, o no? Trapitgeus amb famosos, droga explosius, amenaces i un miler de personatges superpinturers, o sigui, molt recomanable només per això. De part, vull aprofundir molt perquè, realment, és que cada capítol és or, or puro. Podria haver sigut el Blackfish dels Tigres, però sí que hi ha aquest punt d'amor que crec que fa desdibuixar una mica la crítica dels falins aquests captius. Però, bueno, exactament, estem parlant de Netflix, no de nacional geogràfic. Però, en definitiva, a set capítols d'una hora, cada capítol, una autèntica bogeria, una aventura total que t'he enxat fins al final. I, més ara, que no només els trucarems de Netflix estan a tope, sinó que, que més en tenim un de ben vol a les nostres terres, que és Crims, que potser algun dia podríem comentar per aquí. I, bueno, i parlar acabant, parlem de la posèria, no? Que he anat passant a rende aquest èxit, que més va ser un èxit total de Netflix. Doncs jo exòtic, estar feliç, de que la gent sàpiga la veritat, no para de rebre donacions a la presó. No sé si és cap spoiler, perquè ell, des de l'inici de la sèrie, ja es diu que està a la presó. De fet, des de la presó va tallar el grifo, totalment, com a mínim, temporalment, perquè la persona donava la base de tantes donacions. Imagineu. A la dona, a Carol Baskin, no l'he agradat. Diu que a Netflix manipula per tenir més espectadors. Una de les manipulacions segons ella és quan parlaven de que Don, el seu ex-marit desaparegut, feia aquests viatges a Costa Rica per teòricament fer trepitgeos un cop al mes. Doncs ella alega en su defensa que ell, el seu ex-marit, marxava a Costa Rica un cop al mes perquè no suportava quan ella tenia la menstruació. Vaya. Netflix diu que farà un nou capítol, un buitè capítol, que s'estrena el 12 d'abril. És a dir, nosaltres estem fent el programa el 11 d'abril 17, s'estrena al moment que estigueu escoltant el programa, on ella, òbviament, no participarà a Carol Baskin. Per què? No només per tot això de Netflix que diu que s'hi mantien, que s'hi han exagerat, sinó perquè el cas del seu ex-marit desaparegut s'ha reubert en quan ha tingut tat d'èxit a la sèrie, o sigui, tela. I a part ja, tornant a jo exòtic, ja ha fet públic de que estaria interessat en que hi hagués un biòpic seu, una pel·lícula de ficció sobre la seva vida, i ja té dos actors al cap per interpretar-lo i flipareu. David Spade i Brad Pitt. Jo ja acabaria amb paraules d'un col·lega meu, l'Abel, que m'està més oient, que va dir, ni John Waters, ni Bruce La Bruce, i 3 Parker i Matt Stone, puestos del licor de Malta, i qualú des, en un brainstorming, hubieran podido engendrar una virgueria així. I així és. Veieu tots diegardins, sisplau. Bueno, bueno, bueno, primer de tot, primer de tot, Paul, una gran abraçada a Itàmic Un, o àlias, és l'Abel, és l'àlias de l'Abel, que és el nostre primer fan, el nostre més fidel seguidor, probablement sigui l'únic també, una forta abraçada de l'Abel, una forta abraçada de l'Abel, i moltes gràcies. És que, per a la gent que no conegui, però que és una persona que l'encanta tot el món del trash, del kitsch, de la sèrie B, sèrie Z, i clar, òbviament, Tiger King, és la piedra filosofàtica, crec que ara mateix que hi ha Netflix, d'aquestes coses. Sí, sí, perquè és curiós com ara mateix aquests personatges, que aquí els hem tingut sempre, és l'Estar System típic de salva, perquè ara als Estats Units que ha existit sempre, el Jersey Shore, que aquí tenim el que havia, és més o menys el mateix, el que passa és que sembla mentida, és increïble quan veus el documental, dius, no pot ser, i cada episodi és una cosa nova, que dius, no, no pot ser, això està ficcionat, i a més, com està masclat amb aquest intent de reality, que hi ha darrere, ho dubtes, però és que és superautèntic, és increïble. Clar, perquè més aquí tenim una idea molt prefeta del que és el palet, o no, el redneck, o sigui, tots hem vist l'Ossimson amb aquella família, que com es deien, aquells que són pelrajos, el Kletus, el Kletus. Tenim tot aquest imaginari, però és que, clar, allà, no només es compleixi, sinó que també se'ns rebenta una mica més amb el tema, per exemple, de la poligàmia homosexual, se'ns rebenta amb el tema... Això te n'ha de dir que el documental se esmenta una mica per sobre, però si investigues, el Joe ha sigut un símbol LGTBI a la seva comunitat. Sí, ha sigut... durant anys. De fet, el noi aquest que apareix, que és el seu director de campanya, el que presència el moment més bèstia, el moment més bèstia de tot el documental, que no vull desvallar. Aquest paio, per cert, sent tots els teus gats de fons. Tiger King és un hobo... Tiger King és un cabron a la garjola. Mis hermanos. Doncs el noi aquest que presenta, que és el director de campanya, l'admirava. En una entrevista va dir que el Joe l'admirava, que era un senyor d'adolescent, era homosexual, però no m'atrevia a sortir a l'armari. Gràcies a ell, que es manifestava... Era un símbol de la comunitat LGTBI allà. Clar, aquest personatge ha fet coses bones i ha fet coses molt dolentes. Hòstia, que fort. És que sigui un representant... No sé amb què es podria traduir a Espanya, com a representant LGTBI, però... Home, és que si compareixim amb algú, s'hauria d'insultar aquest algú, perquè al final el Joe ho sento. És un narcisista, i és una mala persona, i és una mala persona. Però, ostres, així, algú que sense voler és un símbol... Ai, és que no et sabria dir, perquè la Beneno és una altra cosa. No, clar, no és com dic Carme de Mairena. La Carme de Mairena era una altra cosa. Però aquí sí que era un activista de fet ell. El Joe exòtic l'únic que té, diguéssim, és que en el moment que entra més en un terreny, diguéssim, de la política, ell el que vol és també... Un dels... hi ha un moment, crec, que surt en imatge, com les coses amb les que està favori en contra, que va com una mena de furgo, o així, crec. I una de les coses és això, els drets pels gays, i, de fet, una de les presentacions que fa ell diu, per sort, el Joe, com visc, està legalitzat al matrimoni, perquè, si no, no m'hauria escassat, conto somres. Sí, sí, és que... Ja ho dius tu, que té la tota la temàtica dels matrimonis, perquè al principi hi ha una cosa, mira, això comentava en la meva parella, que al principi, tal com està escrita el documental, fa certes trampes, i ara te'n comentaré una, que al principi el documental no et deixa clàssic, la Carol l'estavió a mort. Els primers dos episodis sembla que comenci en plan, veu una dona que va morir per encàrrec d'aquest paio. Jo els dos primers episodis els veia sense donar-me compte que aquesta dona encara està viu fins que després desvella, no, no, que el tio va fallar, perquè era un cutre. No, a mi el que em costa pensar, i això em va recordar el Fire Festival, el documental que acabem comentant fa bastants programes, però que clar, tu penses com és que aquest tio, des del minut tu, m'estan dient que està tancat a la presó per haver contractat un cicari, però l'estic veient non-stop, i és perquè tot està gravat. És increïble, la quantitat de coses. I, a més, hi ha un moment, si s'ha fet spoiler, però sí per dir-ho pels que heu vist ja la sèrie, un moment incendi, que dius... Però un moment, el que s'ha perdut aquí què és, llavors no ho entenc, perquè si s'està imaginant... Això és el que jo em referia amb les trampes que fa el documental, perquè exagera certes coses, desvia l'atenció cap a les més excèntriques, que després no tenen gaire sentit, com aquesta mateixa que comentes de l'incendi, que no direm gaire més perquè té la, també. Però, per exemple, una cosa que no comenta el documental, i tot i que fa molt dus d'ell, és el tema de les cançons. O quina sorpresa, perquè ningú creia que això fos cert, que jo, exòtic, no canta les seves cançons. Ell no les canta. És que això és bèstia, això ho vols comentar per privat, però no... Que hi ha una banda, que es diu Clinton Johnson Van, que, de fet, el Clinton és mort, que és el cantant, va morir just el 2019, el octubre, que els va demanar que interpretés les lletres que ell havia escrit. I el Jordi Acamp, mira, us promocionaré com la banda del programa, del real i que estic creant. Però és que resulta que aquests països fan les cançons, les graven, i de sobte es troben a YouTube un vídeo, que és el de la Carol. Sí, tiquiti, tiquiti. I llavors veuen, diu, hòstia, però que aquest tio està fent playback sobre les nostres cançons, i està creant-se com si fos el cantant. I llavors va començar tu, va començar tu, però és que el tema és perquè es veu que hi ha material per tres discos, és a dir, que encara hi ha cançons per pública. És a dir, que el tio els ja roba les cançons, s'ha fet passar per ell. De fet, hi ha un vídeo, si busqueu a YouTube, on ell es grava en una cabina de la gravació d'estudi, fent el playback, i amb un subtítol a sota de, fuckers, this is my voice, deal with it, que és com si ja estàs fent playback, que es nota. És tot un personatge. Ara trauràs, és com els cds postmortem de Michael Jackson, això farà un jo exòtic 5 front de prison. Exacte, és el Jail Rock. Hòstia, però una altra cosa, que ha de documentar la maga, i aquesta em sembla que no la saps. El primer marit de la Carol s'ha caigut tres cops. Sí, el primer, exacte sí. El primer marit també està desaparegut. Però això no ho diu, no el documental. Exacte, això ho he estat buscant jo ara, i de fet, YouTube em va ple de per què no s'ha dit això el documental. De fet, tu ja comentes, que avui diu Menja, sobre el 8è episodi, que la Carol no hi participa. I ho pots dir que també ho reobriran, aquest cas, també. Tu mateix has comentat que això s'ha roubert, clar. El tema és, i si això també t'anava més clar, perquè tu què creus, tu què creus? Tu creus que la Carol sí o la Carol no? Bé, m'encanta, perquè ara farem tertulia sobre això, quan la gent quan l'escolti potser ja ha vist l'últim capítol lliós. Exacte, sí. A veure, ja és molt d'arc, tot el que em vol d'aquesta senyora. A més que és un personatge més de tota aquesta mena de seguit. No és una víctima, no ho és. No. Però, hòstia, jo posto el primer barit, no ho sé, però del segon jo posto que allà va passar el goxongo, i que aquesta tia, a més amb aquestes risses que fot, aquest mirador, és una tia psicòpata, jo crec, mínim. No, i a part també s'ha de dir que el marit té una pinta de ser amic del Pablo Escobar bastant important. Jo crec que aquest marit és el veient d'on ve, ja dels altres dos marits, no que deia també que eren una mica manasses. El segon marit també demana una ordre de llunyament d'ella. El segon marit, és a dir, aquesta tia té un passat, i el marit que té ara, que és raro de l'hòstia, és una mena d'advocat que accepta que ens hem de casar disfressats de gats, doncs que ens hem disfressats de gats, és bastant espectacular, però la Carol és rara i la Carol la amaga coses, està clar. No et dic que el jo ho tingui raó de tot, i menys amb les coses que fa per poder-ho demostrar. Després hi ha una cosa que ara ho has comentat, i va lligat amb la Carol, que el documental, al principi, quan li recomanes el documental, algú que és, per exemple, tu que tens gats, li ha recomanat bastant de gent que m'ha dit, és que no el vull mirar, perquè em fa cosa pel tema animal. Dic, s'anobliden, en seguida s'anobliden, sempre està de fons el tema dels animals. Sí, també trobo que és un problema. He fet la conya abans, en la secció, que el documental de Netflix no és nacional geogràfic, no és una crítica, o sigui, Netflix també ens ha ofert molta cosa guai, o sigui, jo recordo a Mandanox, però a Mandanox no es veu a ser sensacionalista total. És que inclús quan fan el documental aquest de Don't Fuck With The Cats. No l'he vist encara. Ostres, mira tal, també tot això comença amb un tio que està matant gats en directe a YouTube. I al final això és l'excusa per fer un manhand. El documental de Netflix no va a favor... Òbviament va a favor dels reptes dels animals, però que no és una diserció sobre contractar-me als animals. No és Oksha. Oksha era la pel·li, aquesta. Oksha, la de la tinta de Swinton, que fa... Amb el porc. Sí, sí, Oksha. No és això, però bueno, que el que vull dir és que aquest tema animalista queda una miqueta minimitzat al final. I estava jo pensant, ostres, aquí podríem fer una adaptació. No, jo què sé, que ho tens de Tiger King, seria Toro Rey. I tindríem els taurins i els antitaurins, perquè també te l'hem sent. És molt curiós com estem en contra de les places de Toros, però hi ha certes persones aquí a Catalunya que no... eh, en cap i els Toros embolats. El Corrabaus. No em toquis... o sigui, els Toros no són cultura, però el Corrabaus sí, o la... Bueno, això també ja entraríem en altres coses, però jo per exemple trobo bastant bèstia el tema de la matança del por, per exemple. En el sentit no de nutrir un poble sencer, sinó en el sentit de fer una espatlla... La tradició, sí, la tradició de la típica de penjar el burro del campanar i aquestes coses que són tant d'aquí. A veure, et dic una cosa, ojo, no ens fiquem, que jo tinc amics coneguts que han anat a gravar per animal naturalis, aquests Corrabaus, i han sortit amb una càmera menys, eh? Hi ha unes quantes ferides més. No et sàquem amb polles a pol, que ara mateix... Escolta, perquè ens podem anar a buscar perquè estem confinats. Publicos potenciales, no? Exacte. Però tothom imagines, eh? Tu t'imagines fer una mena de toro grei, així, el toro de la vega, perquè el toro de la vega... Seria bastant bèstia. Hòstia, tens alguna cosa? Perquè és això, estem ara en l'univers... amb l'univers Tiger King, que estrenaran avui com diem un nou. A més, també has dit una sèrie, o una pel·lícula, ell vol. Sí, o sigui, ell... Jo crec que algun moment s'acabarà fent una mena biòpic d'aquest tio, potser en una cosa que ha de dir troma, sèrie, etcètera, però perquè és el que es mereix. Es mereix en el sentit boidolent, eh? O sigui, jo no m'imagino com ell deia un bràpid interpretant... I la Carol Baskin, jo què sé, jo què sé... És que imagina qualsevol persona. Però la Carol Baskin podia ser aquella, com es diu, la de Katz. Aquella, la... La grasoneta, la... La despai, la despai, sí. Aquests personatges foscos que ha estat units últimament ens n'està una molt... Hi ha un fotomontatge que corre per a ell que la cara de l'altre m'encaixa perfectament amb la cara del joc... Sí, però després de, com, de tres tones de... de crac, no?, perquè aquest tio també té una cara destruïdíssima, però, bueno, és que tot plegat, però jo espero que sí, que hi hagi un biòpic, més igual que l'interferet i, però, hòstia... Jo crec que el món necessita aquesta pel·lícula. És el que dèiem al principi. Tots estem en aquest punt de desquici, que ara veure algú que està més boig que nosaltres ens ajuda una miqueta, no?, o veure que algú passa malament, algú que està passant pitjor que nosaltres ens ajuda... I que també està mancat. Exacte. I, oi, veia sec, avui, ens acabem d'acabar, de pecar cap a la meva secció, que havíem deixat allà en Cliffhanger, perquè jo no porto una cosa tan astrambòtica, però sí, aquest punt fosc. És un videojoc, i, bueno, sí, no ho dic res més. Si et sembla bé, avançant i escoltem la secció. Vinga, li dono el play. Us en recordeu quan els personatges es parracats i de tons foscos merdedocs quitsats amb colors exagerats tan típics de Tim Burton ens resultaven la cosa més excèntrica i etgi del món? I com els principis de Jean-Pierre Jonet, amb els seus escenaris i personatges bruts, lletjos i recarregats fins a l'extonoció, eren el summum de l'alternatiu, Eduardo Manos Tijeras o Vítel Jus, delicatessen o la Ciudad de los Niños Perdidos? M'imagino que ja sabeu a què em refereixo. Però és clar, aquesta secció d'en Pol de la que venim, Tiger King, on la realitat ha superat ampliamente la ficció, possiblement faci que aquests imaginaris antigament tan excèntrics semblin simplement insuficients o trillats. En qualsevol cas, jo avui us porto un petit videajoc independent de plataformes i terror que agafa clarament aquests referents i els eleva a una potència molt ben calibrada. I us vull parlar de Little Nightmares. La casualitat ha volgut a més que sigui molt adequat que en parlem justament ara, ja que havia et farà 3 anys que es va estrenar. En concret va ser el 28 d'abril de 2017 i va ser per PC, PlayStation 4 i Xbox One. A més a més en apareix la Nintendo Switch. Tarsier Studios, un petit estudi suec que fins llavors s'havien carregat dels DLCs i ports a la PC Vita de Little Big Planet i que a més va ajudar amb el desenvolupament de Little Big Planet 3 a la Play 4, va anunciar el 2014 que volia fer la seva primera IP original amb un projecte anomenat Hunger. Títol que va canviar més endavant per Little Nightmares. Al veure que si la gent buscava Google Hunger, les 10 primeres pàgines del buscador mostraven només imatges a la vèrrim a saga los juegos de l'Hambre. No va ser fins dos anys després que van trobar distribuïdor per el projecte, Bandai Namco, i així van poder acabar i presentar, com deien, el projecte el 2017. I quan l'aventura arranca, deixa clares les seves intencions. Nosaltres serem Six, una nena petita i esqualida de 9 anys que desperta en una sala fosca i metàlica amb filtracions d'aigua. El nostre llit improvisat és una simple maleta de cuirbella, i les nostres úniques possessions són l'impermeable groc amb caputxa que portem posat i un ensenador estil-cipo. Sense cap explicació del per què de la nostra situació, la nostra reacció és instintiva. Hem de fugir d'aquí. L'únic sò que ens acompanya són grinyols de metal i fusta, constant de gotets d'aigua i un ofegat soroll de maquinaria de fons. Notem en seguida on ens trobem esgronxa constantment d'un costat a l'altre. Aparentment, estem dintre d'una mena d'embarcació. Tot el que trobem al nostre camí és gegant, mobles, altíssims, taules desmesurades i portes inaccessibles. El món on ens trobem no està fet per nosaltres. La soledat imparant es trenca de quan en quan amb rates gairebé tan grosses com nosaltres, que corren espavorides. Són en altres nens però amb un cont de paper que els tapa el rostre i que també fugen de nosaltres. O desagradables sangoneres que s'amaguen entre les esclexes amb la intenció de xuclar-nos la sang. L'ambient és clarament hostil. I llavors apareixen els primers adults. Una mena de concertges sec amb braços quilomètrics i l'uïda molt fina, que vigila a altres nens que dormen o uns cuiners germans bessons que, si ens veuen, ens fotran a l'olla. I arriba un punt on ho entenem tot. Aquells nens són els ingredients que arriben a aquella cuina. Fugim ben amunt i des d'allà veiem un vaixell de la que baixa molta gent cap al recinte, que efectivament és una mena d'illa flotant en mig del mar. Grotescament obesos sembla que vinguin animats, però per què? En seguida, els pocs dubtes que ens queden es confirmen. La processó d'adults es dirigeix, supervisada per la distància però constant i amenaçadora mirada d'una mena de dona amb aspecte de geixa, cap a un menjador, on els hi serveixen les delícies més demancials per ser el seu macabra petit. Haurem de creuar per sobre de les seves taules per poder sortir i aquests afamats serts intentaran atrapar-nos. Però tot i aconseguir escapar-ne, la geixa, que tot ho veu, i que sembla ser la que controla tot aquesta sinistra operació, ens acaba trobant. Enfrontar-nos a ella serà descobrir el seu obscur poder màgic i aprendre a usar-lo en la seva contra. Al final, adquirit aquest poder, podrem enfrontar-nos a la resta de convidats al macabra festí i arribar fins a les portes de la sortida a l'exterior, on el futur encara restarà insert. Tot això s'explica sense cap paraula ni cap text, tot és atmosfera, des de detalls com un escam espanyant del sostre amb una carta terra, que ens deixa ben clar que hi ha gent que no ha suportat els horrors que ha vist dintre d'aquest recinte, fins a fotografies penjades a la residència de la geixa que deixen entreveure que el nostre personatge potser té alguna relació amb ella. La narració dels fets es fevia elements visuals. I quins elements visuals, perquè ja comentàvem al principi que les referències són molt clares. El gust per la foscor més rocambolesca de Tim Burton en els seus inicis o el sobrecarregament de la joia i brutícia tan típics de els jampions unit més autèntics i som ben palesos. També trobem elements de Miyazaki i el seu viatge de Chihiro i referències a altres obres del gènere de terror com Coraline. Però sobretot és aquesta intenció d'explicar una fàbula cruel cap als nens, el pur estil Charles Dickens, o fins i tot podríem dir Roald Dahl, la que li acaba donant aquest to a Little Nightmares. El món és distorsionat, gegant i macabre. No tant perquè la realitat sigui aquesta, sinó perquè la veiem des dels ulls d'una nena indefensa i espantada. Els pumps de les portes queden fora del nostre bas perquè, quan ets petit i un tap de base, tot sembla medir més del que en realitat madeix. Els adults són estrans i semblen tots portar una màscara de pell sobre el bardader rostre perquè són precisament això, estrans, desconeguts, dels que no sabem les seves intencions. I és la nostra imaginació, que es posa en la pitjor de les situacions. Els petits malsons d'un infant que creen els pitjors monstres i que són l'origen de les fòbies que de grans ens seguirà marcando a foc. Aquest món on els adults no tenen en consideració els infants, on els veuen com simples eines i objectes per a les seves necessitats ja petits. És força reminiscent, com ja comentàvem abans, el segle XIX que diquen ens mostra obres com Oliver Twist. La crueltat i la falta de consideració fan encara més operació l'ambient i apel·lar aquell nen interior que tots tenim i que recorda la època en què el món ens semblava estrany i perillós, fa que tots puguem connectar d'una forma molt primària amb Six i la seva aventura. I quin és el futur de Six? Doncs precisament i sempre que el coronavirus ens ho permeti, aquest 2020 està prevista a l'estrena de la següela, en principi serà de cara al juny. Tot i així, el mateix any de la seva estrena, Little Nightmares ja va tenir la primera de les 3 ampliacions en format de l'E.C. Sota el títol de Secrets of the Mo, sent Mo el nom que se li dona al recinto on succeix el joc, que significa Fauces, o sigui Gola, es van programar 3 capítols nous, The Depts, Les profunditats, The Hideaway, La Magatall i The Residence, La Residència. En aquests DLCs no controlem a Six, sinó un noi simplement conegut com The Kid, el nen. Es tracta d'un dels nens que evita en aquell dormitori que el joc original veiem vigilat per l'home de braços llargs i ens situa dies o moments abans de l'aventura de Six. Amplia i explica una miqueta més l'imaginari del món de Little Nightmares i explica l'origen de certs personatges del joc original. La seva recepció va a ser bona perquè manté el to i l'estil del joc i les seves aportacions enriqueixen l'experiència. També a finals de 2017 va aparèixer un còmic que adaptava el que havien vist el joc original. Això sí, desviant-se una miqueta del canon establert i sobretot explicant més explicitament el món de la saga. Va ser rebut amb bastanta tibiesa de hagut els canvis que fa la història i el fet de ser tan explícit i de fet es va cancel·lar la publicació abans d'arribar al seu Últim Número. I com a última cosa que ja teniu disponible a les Little Nightmares tenim un joc de mòbil a l'estrena del 2019 que succeeix a The Nest, el new. Una casa situada al món exterior, a l'oal d'un penya sagat i on evita gent que aparentment tenen relació amb demo. Es tracta d'una precoela on es narren els origens de six i els fans de la saga consideren aquest afegit al lore com molt interessant. Però no acaba tot aquí, ja us hem dit al principi que aquest any s'espera la sequela, que aquest cop sí ens promet veure com continuen les peripècies de six un cop a fugir del món exterior i descobreix, junt amb un nou personatge, el nen que es veu que s'anomena Mono, que aquest món fora de demo ha estat tan malament o pitjor que els horrors que ha deixat enrere. Si mantenen el to i l'ambient del joc original, jo auguro un èxit espataran, llarga vida al terror infantil fet amb delicadesa. T'ha anat més rut, estic patient, M'encanta, m'encanta aquesta narració de l'espillat. Ja saps que jo porto... perquè no ho sàpiga. Moltes ganes de fer una ficció radiofònica. Vaig estar a punt de fer una ració amb Sons, mentre deia com evolucionava Six per tots els passadissos, perquè aquest joc no ho he dit, però a part de la música, els Sons del joc són... Estia, l'ambientació és brutal. Ja em fica molt a dintre. Jo recordo quan hi vaig jugar... clar, aquest joc... perdona, has dit de quan era, perquè jo recordo que faig 3, 4 anys. 2017, 2017, el 2018 farà 3 anys. Jo recordo que quan hi vaig jugar, i jo me'l vaig fer en dos nits, perquè és un joc que, bueno, qui més, qui menys se'l pot per arribar a passar amb dos tardes, o sigui, dos, més o menys. Sí, d'onas 4, 4, 5 hores tranquil·lament. Jo recordo d'haver-hi jugat de nit, sola a casa, amb els cascos posats, però més que... O sigui, és terrorífic, sí, però és aquest Little Nightmares, aquest terror infantil que deies tu. Llavors és una sensació creepy, és una sensació espeluznante, no?, allò de... És una incomoditat constant. Jo crec que és un detall que està d'interessant, que ets una nena, no?, ets un nen, ets una nena, que això fegeix unes vibres sexuals, se creu dir-ho així, molt més bèsties que si fossis un nen, que també, eh?, però a part que ets fràgil, ets el topla de fràgil, sap greu, però això, des del punt de vista de gènere, des del punt de vista de gènere hi haurà creep critici, però anar al fons és l'imaginar i col·lectiu. Jo crec que el que notes és que els altres són depredadors, és a dir, aquesta mena d'adults... Literalment depredadors. Exacte, i també literalment com a nena, no?, tu veus uns personatges que, a més, aquests punts de color. A mi el joque em va agradar molt pel color, perquè com has dit, hi ha molta... Incus pot haver-hi referències, no?, de Jonet, o de... Tim Barton. Tim Barton, és que em ve la Miley Cyrus de los Góticos, saps? Tim Barton. Bé, doncs sí que té tins d'això, però clar, només veure aquesta mena de xubasquero groc que porta la protagonista, que, a més, és molt, tipo, el d'Ait, no?, el d'Ait original. Sí, el xubasquero groc ho... Bueno, primer, diguem-ho com en català, no?, diguem-ho bé, que és com es diu en català. Mira que ho vaig buscar per escriure-ho, perquè jo també dic xubasquero sempre. Ostres, ara em surt el... L'hipermeable. Això, l'hipermeable groc és... L'hipermeable groc és el clàssic, perquè és el color groc, el que es veu quan estàs a la pluja, quan estàs a la carretera, però, clar, també és el color del perill, el color de l'alerta, no?, i sí, el nen d'Ait ho porta, la Coraline, a la pel·lícula porta un xubasquero, de fet, hi ha molta gent que els ha dit, eh?, i diuen, home, Coraline, més que Coraline, el seu escritor, el del llibre, és una referència molt clara d'aquest imaginari infantil, fantasiós, que et porta cap a la foscor, cap al no saber on estàs, tot és molt estrany, i ha fet el joc potència molt, això. Sí, o sigui, tot el disseny és realment terrorífic, tot el disseny aquest d'art, que és una cosa que, a vegades, amb aventura... No sé com dir-li aventura de terror, com dir-li exactament a Little Nightmares, com a gènere. Sí, és una aventura de plataformes, de terrors, que clar, la penses. Clar, plataformes, perquè tu sí pots pujar per escales o per taules i això, però és un joc que a mi em recordava, tipo, el limbo, aquests jocs que són de tu has d'anar avançant, i has d'anar sopar en un cert repte, perquè el limbo, que també és veritat que jugava amb una mena de sempre de siluetes, un siluat ajat, d'aquest com a contrallum, que cagava, també, però segueix sent un nen que està perdut per un bosc, però, clar, aquí hi ha un disseny, hi ha 3D en el sentit, tots els personatges, a més, que jo recordis, tan curradícits, a mi m'encantava el disseny. No, tenen el graficament el joc que està impecable, perquè intenta imitar que són ninots o maquetes. La forma que té és de maquetes, i tu t'imagines, de fet, s'han fet, promocions, la promoció, precisament, de la Switch, es va fer amb un stop motion d'animació, rotllo com podria ser, com es deia, les pel·lícules aquestes de l'Aika, les de Paranorma, i tot això, amb aquesta plastalina, però com molt ben fetes, sí, clar, encaixa, perquè és l'estil. És l'estil que s'han llatès de navidad, l'estil cor, l'estil... Totalment. El cos de George o James, i el... Jack, i el meu el pot on gigante. Jack i el meu pot on gigante, sí. Ni George ni Jake. No, però sí que és veritat, perquè ara estàvem mirant imatges del joc, i hi ha un moment que hi ha com un... Tu que fa poc que l'has jugat, recordaràs, que has d'agafar una clau a una habitació, hi ha com una mena de monstre, que sembla com un sac. És un monstre que em mans i tot, perquè sembla un sac. I em recorda molt el buggy, el buggy del... Té molt exacte, és que té aquest component de tot són buggy. Tots són buggy mans, tot són l'home del sac, tot són el papus. Llavors, és el que comentava, no és que siguin així, no té per què ser que el món real sigui així, literalment, sinó que és la visió que tens tu d'una persona estranya que t'està perseguint, no sé si suposo que molts espectadors o radioïents hauran... Haurà passat algun cop d'assumiar amb gent adulta, quan ets un nen, i posar-li les cares de monstres, o jo me'n recordo, sumia com eren els reis Macs, ojo, com eren els reis Macs, i tenien cap de rusc de velles, perquè jo de petit li tenia pànic a les velles, d'acord? I una persona... I llavors era un cap... D'allò d'allò de no pots despertar, no? No despertis el dia de reis, que no deixen regals, i jo somiava que em despertava, que anava al menjador, veia un tio, un caputxa, que és un rei Mac, deixant regals, i quan jo feia un soroll, es girava, i la seva cara, una miqueta a los otros, això, era un rusc de velles, i era com... No, perquè tingués un turban a sobre, com a reglament. No, no, no. A velles. Perquè, a més, obria la boca i les lançaves. Quins anys després, jugant al Metal Gear 3, quan jugues contra el DP, i n'és com... Ai... No. Però parlant de disseny, sí que potser el que has combatat, per mi el que recordo més horripilant, és aquellament de nen sense cames. Bueno, no sense cames, però molt curtes, amb aquests braços de 3 metres. No és un nen, és un home gran. No, no, el Conserge. Que sembla que té una mida com petitona, perquè té com unes cames de nen, i el que estic veient aquí... És un nan, és una dola, però té les cames curtes, però els braços molt llargs. I és sec, i té la cara tapada, representa que té els ulls tapats, com que li ha caigut la pell del front, i li ha tapat els ulls, però és el Conserge. El càrrec de cuidar els nens, que després descoreixes, que els nens aquests s'envien a la cuina, on estan els dos cuiners. Sí, sí. Per cert, ara hi estava mirant imatges, i m'ha sortit un article, però que és de 2018, cosa que entenc que no passa o nada, però que diuen que los hermanos rusos voldrien una sèrie. De fet, estàvem parlant amb Cèl·lic per fer una sèrie. No ho vaig afegir a la secció, perquè ha quedat com una mica l'aire. De fet, és això. En seguida que va sortir el joc, va sortir el còmic, el còmic va ser bastant fracàs, i en seguida també es va comentar la sèrie Bara, el russo. Ha hagut un moment, el russo, perquè no ho se'n recordi, són els directors de... de Avengers, són des de Civil War, han estat a l'Univers Marvel, fer les pel·lícules, és bàsicament els supervisors de l'Univers Marvel, no? Clar, ells han acabat amb Marvel, i en aquests tios han sonat perfecte tot, des de les preqüeles secüeles de Julio de Tronos, des de la nova trilogia que se suposa que s'ha de fer de Star Wars. Clar, hi ha un moment que els tios segurament van buscant projectes de futur. Exacte, i el tema és que A Little Nightmares, com a Univers, és un Univers que tots coneixem com a espectadors de cinema, és un Univers molt Tim Burton, molt Jonet en els seus inicis, és que la ciutat de los niños perdidos es clavada de fet. Pel·lícula que també té un videojoc de la Play-U, i que també és un joc bastant creepy, i que les mecàniques són més aventura gràfica. I aquests tios van sonar per tot. Això no ho he comentat perquè no està gaire clar com ha quedat. No, jo vull dir que és 2018, vull dir que a saber. Sí, i que a part tenim clar que suposa la mena de sortir la sequela, que està molt avançat. Aquesta és una cosa, una avantatge que tenen els videojocs en frente a altres coses. Que no necessites que la gent estigui al carrer, anar a comprar el joc físicament per poder-lo treure. No s'estan anul·lant els trenes de jocs, com s'estan anul·lant els trenes de pel·lícules. I si suposa la mena de sortir el Julio, és probable que surti, no? I jo el que he vist, l'altre dia et vaig passar al tràiler, i em agrada com ho porten, però no serà el mateix tipus de joc. No crec que sigui el mateix tipus de joc. Ja s'ha perdut el misteri, aquest va ser el gran problema amb el còmic, explica massa, tot plegat. Jo, que m'agrada molt, mirar vides de YouTube i de teorist, de penya, que fa teories. El lore és molt interessant, però el que fa que el joc funcioni no és el lore, que també ja ha de ser el que transfons. Si no és el fet de lo crític que és el joc i les voles que t'has de fer tu, perquè tu no comprens l'univers. El gran èxit del joc és que et transporta a tornar a ser un nen puroc. Sí. I clar, des d'aquest punt de vista, una sequela on afegis... Ja estàs molt empoderat, de fet, al final del joc, directament ets un puto monstre, no? I... Ja estàs molt empoderat, aquesta sensació de por haurà de ser un altre. Potser evoluciona cap a una saga on les por es van evolucionant, en plan si quan ets nen és el desconeixement, el que fa por, quan ets adolescent és la incomprensió. Sí, exacte. Potser ho podrem portar, si ets quan ets nen és la por a l'ho desconegut, quan ets adolescent la por és la incomprensió. O a què... Potser pot ser interessant, s'ho porten cap aquí. I parlant d'altres jocs que han tractat temes així, tot tant recordes que més te'l vaig recomanar que em vas dir que el vas arribar a jugar, el de Psychonauts. També té una estètica. Sí, Psychonauts. Però m'estàs parlant ja de Play-U, fa molts anys, això. Psychonauts és Play-2, sí. Sí, és Play-2, és Play-2. Psychonauts, home, sí, en recorden de com era... Que sembla que tens molt idealitzada la Play-U, eh? Sí. Tinc un reparenc com Metal Gear, la Play-U donava per molt. Donava per bastant, però ja et dic que Psychonauts és Play-2, de fet ha tingut el remake HD, i a més el va donar per gratis per Steam, recordo bé, al final Psychonauts per això. Doncs clar, hi ha aquesta mena d'estètic, com a videijoc funciona perfecte, de fet els creadors del joc ho diuen. Hi ha coses que els jocs poden fer, que no poden fer les pel·lícules, això ho hem comentat algun cop, que és el fet que tu ets el personatge, perquè, a més, és un joc que no es parla, amb el que encara t'hi projectes molt més, i com que tu saps absolutament res del joc i el personatge representa que està allà i no sap res, perquè la connexió és brutal. Hi ha part, parla de coses tan universals, com aquestes pors, que parlàvem. Sí, sí, sí, que també, ja en parlarem algun dia, però jo m'estic cagant viu amb Resident Evil 2, el remake. Ah, per fi, les persones que he jugat, eh? Cagant, o sigui. Té un tempo, sobretot és que està molt ben calculat de tempos, perquè l'imaginari de Resident Evil és el de Zombies, però està molt ben calibrat, perquè és un joc d'acció. És un joc d'acció controlada. Sí, però no sé què dir, recordo, si jo em faig memòria del jocs antics, diguéssim, els originals. Diguéssim, no aquests remakes. Jo, a l'1, no el recordo gaire, sincerament, el 2, el recordo moltíssim, el 3, el Nemesis, el Code Verónica, però jo recordo que a partir d'un moment, jo crec que era a partir inclús del 3, ja passava més del terror a l'acció. Sí, a partir del 3 és l'acció, i de fet ha passat perquè just s'ha estrenat també el remake del 3, i ha passat això, que la gent ha dit, amb l'1, què és el remake del 2? Sí, sí, ja parlarem. Però és molt bo. Tu vaig dir, com puguis pillar-te'l, perquè a més és un joc de l'estil, que tu t'agrada d'aquests que pots dominar-lo, a prendre a dominar-lo. Sí, sí, sí. Mira, per cert, per anar acabant ja, Little Nightmares és un joc, ja ho he dit, que dura 5 caretes. Ara mateix el podeu trobar, ja us he dit, que està a diferents plataformes, però en concreta PC, l'estim està a 99, és per mi és el preu que té aquest joc, tal com el punt surt. 20 euros és just quan acaba de sortir, però ara que ja fa 3 anys, jo m'espadaria una rebaixa. A GOC, que és aquesta altra web, també podeu trobar jocs rebaixats. Té el mateix preu, 99, però si aneu al Handel Bundle, no sé si algú coneix Handel Bundle, que és aquells llocs on pots fer packs de jocs llums, i que a vegades fan ofertes, durant 1 dia i 6 hores, mentre estem gravant això, ho recomano, que la gent s'apropi i l'agafi, perquè és una experiència corteta, per 5 euros va la pena, i és veritat que pagueu 8 o 9 euros per anar a veure una pel·lícula d'apenes 2 hores. I de merda? Sí, i pagueu, doncs ho recomano per aquestes ofertes 5 euros, per un joc que us durarà unes 5 caretes, val molt la pena. L'experiència és molt enriquidora. I, bueno, hem arribat al final, pol, sembla d'avui. La Adriana ha aconseguit relaxar-se amb una sessió de meditació que prometo, prometo no tornar-me a miscuir-me amb les seves intents de relaxament. Estarà veient Tiger King i jugarà a l'Italna Inversalament. Jo sé que portarà l'Adriana la setmana que ve, però deixaré... Perquè sé que s'ho estava preparant, i li ha donat per molt, i segurament aquest és l'estrès que necessitava 3 hores de sobre. Perquè digueu, estic una sexi de puta mare, però, estres, és que l'he de preparar més. Tot és probable, tot és probable. Però bé, doncs ho deixarem aquí, pol. Recordem-nos les socials abans de marxar. Facebook en penada cultural, Twitter en penada cultural, Instagram en penada cultural, i ja sabeu, els podcasts els teniu a MixCloud, SoundCloud i Vox, i també a la ràdio d'Esvern, que ens estan penjant cada programa. I, estres, tu, tu què creus? Perquè a més estem gravant això quan fa un mes que estem de quarantena. Ai, ai, ai... Si estem a dia 12 gravem, el dia 13 vam començar la quarantena. Què? Acabarem, la setmana que ve que diuen que torneu a treballar, els que podeu ens contaminar, ja ho toquis i et gestarem al títol jur. No, jo crec que torno a treballar al final de mes, no ho sé, ja ho veurem, perquè entre els rodatges és això, però el que acabarem, jo crec que és amb Netflix, acabarem veient-ho tots perquè crec que queda una mica, encara. I tot això que quedeu vist, nosaltres ho comentarem cada setmana. Exacte. Vinga, doncs, ens veiem la setmana que ve, nois. Adéu. Adéu. Adéu.
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.