Empanada Cultural del 26/4/2020

Es prega l'atenció de tots els ullens. Això no és un simulacre. Repetim, no és un simulacre. Les autoritats sanitàries ens demanen que romanguem tancats i confinats a casa mentre duri la crisi pel coronavirus. Mentre tota aquesta bugeria duri, els empenats canviem els pitets per mascaretes, els empatxos per por desmesorada i en lloc de vacanals fem videoconferències a Dojo. El que vindrà a continuació no és la vostra típica empana de cultural. El que esteu a punt de sentir és epidèmia cultural. Per Sant Jordi, rega la cultura. Aquesta és la proclama des de fa uns anys. Abans els toius regalàvem una rosa a la nostra estimada o per desestimada i ens quedàvem tan amples. Això sí, rebíem un llibre. Ells que tot ho valen, que tot ho mereixen, ells que són els verdaderament importants, per a ells la sabidoria i la història, per a ells la lectura, per a ells la cultura. A elles, va, amb una floreta ben maca, ja es contenten. Si a elles el que els agrada és veure'ns feliços, amb el llibre que representa la duració d'elles, cap a la inconvençorable persona que som nosaltres realment. Però, per sort, per sort, ara diem per Sant Jordi, regar la cultura. En el moment en què és que tothom em pot gaudir d'un bon llibre, que tothom es mereix tenir el seu intelect en consideració i que en l'acte de compartir, aprenentatja, també mostrem amor, respecte i consideració. Fins i tot més diria jo que compartim una planta mal tallada i mal juntada amb una espiga. Però diem cultura. Per Sant Jordi diem cultura. I ens referim a llibres. Sí, poden ser de tota mena, de cuina, de viatges, novel·les, assajos, pero llibres. Com si la forma més sublimada de cultura i més autèntica fos aquesta. Bé, s'ha de dir que ja fa uns anys que s'accepten variants com entrades per anar al teatre, o si m'apures una entrada de cine. Però deu-me'n guarda regalar o tan sols proposar regalar un bal de Netflix o una tarjeta d'història a qualsevol consola. Això no és verdadera cultura. Potser ja no diferencien per gènere, però seguim diferenciant per classe. I avui jo em proposo d'hi de debò per Sant Jordi regar la cultura. Com hem estat confinats, hem vist tots advocats a consumir el que molts encara mal denominen la caixa tonta. Que entre despreci, stunts i prejudicis d'altres ha canviat molt en els darrers anys. Sí, molts encara diuen aquesta màxima tant de moda des dels 2000 de jo ja no veig la tele. Però no se n'adonen que aquesta ha mutat. I el cert és que en part es deuen que aquests que ja no veuen la tele tenien part de raó. S'havia de repensar. I així ho ha fet amb l'aparició del vídeo en demand o d'internet. Ells creuran que per escollir què veure a Netflix o a YouTube no estan veient la tele, però senyors, això és la tele, la nova tele. I per tant, reivindigo aquesta cultura televisiva. Que a mi personalment m'ha dut a terrenys molt coneguts de la meva psique, que abans creia destinats només a la lectura més profunda o a l'estudi més avançat. He reflexionat sobre la meva existència i sistema de valors a una sèrie d'animació com és The Midnight Gospel. Que a més m'ha fet sentir emocions que no m'afloraven des que vaig descobrir la meva pròpia mortalitat o la mortalitat dels que més m'estimo, el llegir Pedro Páramo de Juan Rulfo. O m'ha fet projectar-me a mi mateix cap a la soledat de l'encara llunyana per mi madures adulta, amb la sèrie Afterlife de Ricky Gervais. I m'he sorprès, descobrint, que no pensava tant enllà des que vaig llegir el coronel no tenia aquella escriva. O directament, reobrir una part de la meva vida professional que descartava o considerava menys important per no tractar-se d'una part gaire creativa o cultural gràcies al documental Circus of Books, de Netflix. Però ens podem parar a parlar per d'un moment aquí, a Circus of Books, perquè em permet fer encara més êmfasi en aquest intent de reivindicar tota mena de cultura. Aquest documental tracta precisament d'una llibreria. I fins aquí direu que té de reivindicació cultural parlar d'una llibreria. Doncs que es tracta d'una llibreria. Però pornogràfica. I si encara voleu que sigui un d'un nínxol cultural més específic, és una llibreria pornogràfica gay. Dit així pot semblar simplement cridane per al fet de generar controversia o excentricitat. Però us animo a veure el documental realitzat per la filla dels propietaris d'aquesta llibreria que des dels anys 80 es va voler dedicar exclusivament a posar disposició material per l'ús de plaer d'una comunitat, l'homosexual, molt oblidada o vilipendiada sovint per la cultura mainstream. Perquè sí, gràcies a aquest documental m'he convençut que la pornografia també és cultura. Cultura de gènere, de classe, de status, pot ser profunda o pot ser simplement evasiva. Però cultura el cap i a la fi. I si us esteu preguntant a quin passat professional i personal em referia abans és molt senzill. Veureu, durant dos anys vaig dirigir pel·lícules pornogràfiques per a realitat virtual, destinades tant a heterosexuals, bianes o transsexuals. No té gaire secret, ja us dic, però mai havia vist aquesta etapa de la meva carrera sota aquest prisma i, coi, et creix un nou sentit en la meva cronologia mental que sincerament agraeixo. Doncs fet aquesta revelació, només em queda esperar que per aquest Sant Jordi, que ja ha passat, hagueu regalat cultura, de qualsevol mena. I de cara a l'any que ve, tingueu en compte que es pot obrir una mica més l'espectre sobre el que considerem per regalar cultura. I, per cert, si heu fet tard en regalar alguna cosa per Sant Jordi, més a Weibo no ho podeu tenir ara mateix, perquè com es diu aquest programa? Exacte. Ja sabeu, tenim Facebook, Twitter, Instagram i els podcasts els trobeu a MixCloud, SoundCloud o e-box. I tot gratis, eh? Així que ja no teniu cap excusa i, fins i tot, per Sant Jordi, podeu regalar empanada cultural. Esté, Farran, has perdut l'oportunitat de dir-li empalmada cultural, tio. No, no, és que tu l'estaves respondent de fondo. Com es diu aquest programa? Jo estava empalmada cultural. Estava entre empalmada o empinada cultural. Rebovina, rebobina i mètelo, por favor. O cuando lo saques, cuando lo vuelvas a montar, ponle esto. I com es diu aquest programa? Ara trocolari, que ens enviï. Ara me molaria hacerme el loco y, de verdad, Farran, no sabía ese pasado tuyo, tío, pero... Bueno, tampoco es pasado. ¿Por qué no le sacas más provecho en este programa? Tampoc, que fos un secret, no me n'hem agad mai, no li donava un valor cultural per dir alguna cosa. A veure, no ens enganyarem. Eran pel·lícules de disfrute puro y duro. No era un ensaio sobre pornografia. La diferència entre jo afirmada que del mi pasado, en comptes d'en porno, en el Palmar de Troia, com a vecino, hi ha un contrast. Bé, bé, bé, en aquest confinament. El que jo estava pensant és que la divisió entre cultura pornogràfica o cultura secas y porno ya muy separado de la cultura la hicieron hace mucho tiempo, en el fondo, con el rollito de cuando aún no existía, ¿no? El sello pedícula X, ¿eh?, cuando realmente no lo habían creado. Bueno, sí, era un tema... De fet, el fet que separeix la cultura pornogràfica té molt més a veure amb la religió o els codis de censura que no pasen amb la cultura MCI. Però, ¿sabes qué, por ejemplo, es a pel·li? ¿Cómo se llama? La mítica... ¿Sabes la mítica pel·li de... No, no, de los 70, una de las películas principales... Garganta profunda, sí. Veo que estáis muy... Era mi trabajo, era mi trabajo. El carpro garganta profunda era una película en la que salió, no estaba considerada película X, era una película... Bueno, perquè... Un poco como había metáforas que... Exacto, exacto. Un poco chustas, pero... Y muy... demasiado insistentes, ¿eh? Era como una campana y un cohete despegando. Montada así de manera vertiginosa. Pero lo que quería decir es que cuando salió esa pel·li, no, y entonces se dieron cuenta... Uy, quizás tenemos que empezar a separar estas pelis de las otras. Seguramente lo que comentas de Manuel también, que no... Bueno, pero Manuel es considerada erótica. Sí. Clar que és un subgènere, no? Però sí que és veritat que a partir dels 70 o 80 apareixen els còdics... De fet, és curiós, no? La primera pel·lícula... Exacte. La primera pel·lícula PG-13, que es va crear per ella, és Indiana Jones i el Templo Maldito. Era perquè... Claro, es de niños, porque es una aventura, pero hay un momento que la arrancan un corazón a una persona. Sí, recordo, m'impacto, eh, quan ho diuen. Sí, sí, m'impacto, però... Aquí nos hemos sacado mucho, también, o sea, esto siempre ha sido como... Ha estado en el campo de la recomendación. Exacte, és que és el còdio americà, que aquí a Europa també existeix el rating, però es considera excepte pel·lícula per adults, incluso, quan és per major de 18 anys, no és pel·lícula per adults. Aquí el major de 18 anys és recomanant, major de 18 anys, i després hi ha una categoria per sobre de només adults. Això és pel·lícula, es pornogràfica, es puramentat. Ojo, però aquí també hi ha un altre gènere, suposo, de la pornografia amb sales X, que és el pornogòre, que es diu. És a dir, recordeu que una de les últimes entregues de SO es va estrenar directament en cinésics? Sí, però això encara s'ha de veure, si és una conspiració que va fer la pròpia empresa de SO. No ho sé, va haver-hi tot aquest vol, però, per cert, parlant d'això, per què tirar-lo... No, no, perquè el tema és la literatura pornogràfica, ni ha hagut sempre, sense anar més lluny, tirar-lo blanc, tirar-lo blanc, és la cosa més porro que hi ha d'haver. La literatura no ha fet falta. Això és el que volia dir abans. En el cine, evidentemente, por su potencial visual, llega el momento que, y quizás por una difusión muy heavy, no, se dan cuenta que tienen que separar, que tienen que dividir. La literatura no ha sido, aunque sí que existe, la etiqueta de literatura erótica, cuántas novelas conocemos que estarán en otros apartados de la biblioteca, y te dan muy bien de conseguido el porno gráfico. Aquest llibre es que van amb un paper de diari i forran la portada, no? És que me estoy leyendo 50 sombras de Grey. És que és com si es parlabordadeu. És tieto que, al final, el porno forma parte de nuestras vidas, el que consumimos y el que generamos, pero, a la hora de la verdad, ¿lo consideraríamos cultura, joder? Jo crec que sí, malauradament. Algún día, si voleu, ja parlarem, perquè avui encara que no ho sembli, no hem vingut a parlar de porno. No, no! Algún día, si voleu, parlarem del que significa la cultura porno, perquè és veritat que hi ha tot un apartat de com s'ha portat la filosofia del porno, que no el deixa gaire avalló. És a dir, que com a cultura és una miqueta destructiva. Sí, però també hi ha una difrensió amb marotisme. Potser és la basant... Però perquè ells... És un tema que dona bastant més... L'erotisme té a veure amb prècits en casi totes les obres, perquè més o menys confundim si només veiem el erotisme quan es posa un component desexacto. A la hora de la verdad, puedes seducir con otro tipo de erotismo. No, esto... Yo lo comentaba, pero te oías sobre regalemos cultura y regalemos todo tipo de cultura. Eso me parece bien, los 365 días del año. I llámame, clásicón, lo que tendremos que seguir regalando son libros, joder, que esto al final, que al final, si se creó en un momento, es gracias a la intención de promocionar la lectura y los libros. Entonces, que ahora encontremos como una especie de sucedanio, sí, para otros días, pero no para San Jordi, ¿no? Como lo de regal entre las de teatre, que sembla com més legítim perquè el teatre ve d'un follató o d'un llibre. Bueno, perquè també és molt més de tant en tant. És a dir, la majoria de gent que es regala els llibres se'ls regala perquè, si no, durant l'any tampoc et regala els llibres. O sigui, és una cosa més anactòtica. No regalem els llibres durant l'any i que no els els volem regalar en San Jordi. Bueno, i els que consumen porno en San Jordi també ho consumen a l'esquadra. Pero no, pero lo que vengo a decir es que en San Jordi... Ya, pero en San Jordi puedes hacer lo que te de la puta gata, pero no... Bueno, este año no hemos podido hacer mucho, ¿eh? Bueno, pero los libros y las rosas se han podido regalar, aunque dentro de otros conceptos aún son más caras las rosas. Si ahora quería regalar las rosas, aún era más caro. No, pero lo que vengo a decir es que me parece muy bien el discurso de que todo vale en la cultura, siempre que haya una justificación o una reflexión previa, pero en San Jordi no todo vale, joder. Esto es lo único que quería decir. Has venido como muy conservador, ¿no, Adrián? Que potser portes una secció reivindical a les arrels de San Jordi. Siempre, yo sabes que soy un tío de historia, soy un tío de librillo. Y entonces San Jordi, si me llena de joia, es porque en el fondo es lo que es, tío, una mezcla de naturaleza, belleza y conocimiento. Y ese conocimiento en forma literaria, y no lo podemos olvidar. I llavors, avui, que estem fent programes després d'aquest San Jordi, primer, San Jordi, esperem que últim confinats... Esperem, perquè com això s'ha d'arribar molt... Jo crec que un confinado segur que cae, eh? El de Julio, ¿no? A lo mejor llegamos al de Julio. Llavors, què porteu avui? Bueno, tu ja l'has dit, jo vengo a tirar un poquit de la tradición de San Jordi y entender por qué hacemos el qué, el cóm y el cuán, ¿no? I nada, ya lo veréis. Jo també gafo...Clase de historia, ¿no? Sí, exacto, como no puedo salir a hacer rutas en la calle, pues os la hago de manera regafórica. Jo gafo una altra tradició molt nostrada de Catalunya, que es la matanza de Fombis. I ja n'hi ha un esporto molt adient a San Jordi, que és, doncs, Résia Débil i Susagas. Résia Débil. És pel vermell de la sang, no?, i la rosa. Sí, clar. Va, va, va, va, va. Ha estat superlligat, perfecte. Doncs jo avui no us porto res. No me regalaste un libro de San... No me regalaste una rosa, en San Jordi, que llevo esperando mucho tiempo. Et vaig enviar un link a un vídeo molt interessant, que té relació amb el que hem comentat a l'editorial, i no l'has vist. Jo ja te l'he dit, jo sóc accepto llibres... O sigui, roses, també, però si me tienes que regalar cultura, me tienes que regalar libros. Té subtítols al vídeo, són molt repetitius. Que bé, no l'he dit, és poca broma amb el... Bueno, esto lo podemos comentar. Avancem, avancem, si vols, cap a la secció, i continuem parlant després. CULTURA El mes d'abril està a punt de dir adiós. I haurà estat, per sorpresa de tots, un mes entero de confinamiento. Sí, claro, no es lo que ya llevamos y lo que nos queda, pero abril al completo. De 15 en 15, o de 2 en 2, que suena mejor, con teorías de maratonianos o con el piano-pianos y arriba a lontano. Pero insisto, abril al completo. Un mes, además, que con aguas o sin ellas, es el mes de la apertura. Aprilis. I aprile, que diria Ovidio. El mes que sienta la primavera i que suele dar cabida la Semana Santa. Un mes que alberga el Día Mundial de la Salud i el Día Internacional de la Madre Tierra. Poca broma. Bueno, o más bien mucho ahora mismo. Y el Día Mundial del Diseño y el Día Internacional de la Danza. Sí, hasta fue el mes que vio nacer al mismísimo Leonardo Da Vinci. Y para rematar, nada, unos añitos más tarde, a un servidor. Por si no quedaba claro lo importante que es abril. Aunque fuera bromas, si por algo o alguien es realmente importante este bendito mes, es por nuestro querido Sant Jordi. De eso no hay duda. Y si quedaba alguna, el pasado 23 de abril se nos fueron todas. En las noticias, las imágenes de una Barcelona desierta provocaban la tristeza de una población paradógicamente sorprendida. Como si tomáramos conciencia de la gravedad de este confinamiento al no poder salir a la calle durante ese día en concreto. O más bien, al no poder ver la ciudad que nos ha visto crecer, de gente en busca de libros y de rosas. ¿Y por qué? ¿Qué tiene este señor llamado Jordi o este 23 de abril que tanto nos importa? A ver, lo más evidente, aquello que cualquiera puede entender con un simple contacto visual y que, de hecho, todo extranjero suele pensar cuando llegan nuestras calles en tan importante día, es que estamos ante una expresión ciudadana del todo festiva, pero, a la vez, representativa de dos valores fundamentales, como son la belleza, la naturaleza y el conocimiento. Y de un modo más concreto, el amor y la cultura. ¿Y no es bonica, show? ¿A quién no le gusta ver la vida cubierta y de libros? Y hasta San Pedro se apiada de nosotros en ese día y casi siempre nos regala las mieles del clima primaveral. Sí, sí, y en el cocinamiento también. No sé si para joder o para animar, pero pensar que sólo en Barcelona se vendían y se venderán dos millones de rosas para San Jordi. Tantas rosas que la producción nacional ya no alcanzaba a satisfacer la demanda local. Pero bueno, hoy no hablamos de consumo, sino de amor. Así que supongo, que por eso, por el amor, la Liada de San Jordi es de las pocas tradiciones que no hemos puesto en entredicho en la actualidad. Puede que hayamos hecho algunos arreglos, pero la Diada ha conseguido subverar incluso el examen del tiempo y de la nueva perspectiva moral. Porque claro, ¿qué era eso de las rosas para las mujeres y los libros para los hombres? ¿Por qué narices nadie me regalaba a mí una rosa? Bueno, la verdad es que siguen sin regalármela, pero diría que aquí el conflicto era la inversa. Y aunque lo cierto es que durante el siglo pasado la balanza estuvo demasiado desequilibrada, más que todo, porque las rosas mueren. Pero los libros no. Durante los siglos previos, la cosa no estuvo tan mal. Y no lo estuvo porque el libro no formaba parte del ocasion. Pero ya se regalaban rosas como expresión de amor. Desde el siglo XVI que se regalan rosas en la ciudad de Barcelona para San Jordi. Mientras que el libro no se sumara a fiesta hasta el año 1927. Pero ¿por qué libros y por qué rosas? Y, sobre todo, ¿por qué el 23 de abril? Pongan atención, perquè esta es la historia más cinematográfica que conozco, adaptaciones, revisiones, remakes, seriales y, como en el buen cine, los saltos en el tiempo y el espacio están garantizados. Empecemos por lo más reciente. Por el libro. Que elevó esta celebración a un nivel superior. ¿Por qué muchos se preguntaran por qué no se decantaron por el clavel para compensar tantos años de rosas? Por aquello del amor femenino y del masculino. Pues no, libros. Pero es que los libros ni mucho menos llegaron para igualar la situación. La inteligencia inicial simplemente fue la de establecer un día anual para promover el libro y potenciar la lectura. Sí, señores, sí. Esto ya pasaba hace años. ¿Qué es eso de que los niños no me leen? Y seguramente, por eso, el escritor y editor valenciano, aunque con nombre de cantante, Vicente Clavel, propuso en la Cámara Oficial del Libro de Barcelona la celebración de dicha feria literaria. Pero ojo el dato. No el 23 de abril, no, sino el 7 de octubre, que es el día en que nació Cervantes. Y oigan, la propuesta funcionó, ¿eh? En marzo de 1925 se aprueba dicha celebración en Barcelona. Y un año más tarde, España toma ejemplo y el rey Alfonso XIII firma un real decreto por el que se crea oficialmente la fiesta del libro español. ¿Habéis visto, no? Nosotros siempre quedando en tendencia. Pero entonces, ¿por qué analices lo celebramos el 23 de abril? Volvamos a Cervantes, que en él está la respuesta. Y en el buen tiempo, claro está. Porque don Miguel nació el 7 de octubre, sí. Pero murió el 23 de abril. Como nuestro querido Jorge de Capadocia, Sant Jordi, toma coincidencia. Bueno, realmente murió el 22. Pero entre que lo enterraron y toda la pesca se nos hizo el 23. Y el 23 mola más, ¿no? La Sant Jordi, ya lo he dicho. Además, pongan cuidado. Que el 23 de abril murieron unos cuantos escritores más. Nuestro queridísimo Yusepla, aunque ya con la fiesta en marcha, en el año 1981, pero algunos incluso en el mismo año que Cervantes, como el otro Garcilaso, Inca Garcilaso de la Vega. Y atención, nada más y nada menos que William Shakespeare. Así que imaginad si valía la pena pasar la fiesta del 7 de octubre al 23 de abril. Cervantes se encuentra con Shakespeare y encima bajo el sol primaveral. Y de este modo, el 23 de abril de 1930, Sant Jordi passa a tener compañía literaria y el resto ya es historia. Y lo curioso es que no sólo hemos sido los pioneros de España, sino del mundo entero. Porque desde 1995, y por decisión de la Unesco, el 23 de abril, también es el día internacional del libro y del derecho de autor celebrado en muchísimos países. Pero en ningún lugar, como a casa, puede que ya no seamos los únicos recordando al santo y promocionando la lectura en el mismo día. Pero aquí, el 23, tenemos la rosa. El amor y los enamorados. Y eso, señoras y señores, sí que nos hace únicos. La rosa, que no el santo. Porque supongo que estas alturas nadie sigue pensando en Sant Jordi como un caballero del Medievo catalán, ¿verdad? Que ya sé que es el patrón de Cataluña desde el año 1456 y que tenemos la cruz del santo, roja como las rosas, en el escudo de Barcelona. ¿Vale? Però diría que también aparece en la bandera de Inglaterra y en la de Georquia, en el escudo de armas de Aragon, en la bandera de Certeña, en el escudo del estado alemán de Renania, en Genoma, Coblenza, Montreal, Friburgo, Londres, Milán, Almería, y podría seguir. Pero creo que ya sabéis a la idea de lo importante que era Sant Jordi. Bueno, Jordi, Jorge, George, George, Giorgos o com ustedes prefieran. ¿Y por qué tanta fama? ¿Por matar a un dragón? No creo, ¿no? Eso llegó mucho más tarde. Más bien por morir y no precisamente frente a un dragón. El emperador romano que lideró la mayor y más sangrienta persecución del imperio contra los cristianos. Entre ellos nuestro querido Jordi, de capadocia, sí, y nuestra querida Holàlia, es decir, Sant Jordi i Santa Holàlia. Ella en Barcelona i el frente a las murallas de Nicomedia en Anatolia. Pero sorprendentemente los dos en el mismo año. 303 años después de Cristo, cuando la mayoría de los romanos aún preferían ser paganos. ¿Y por qué fueron sucumbiendo? ¿Y si no que le pregunten a Constantino I que no Romero? Y es que la muerte convence y la literatura remata. Y si remata, vuelve a convencer. Pensate una cosa. Si durante los primeros siglos posteriores a su muerte, Sant Jordi fue adquiriendo fama, primero en la Roma Oriental y finalmente más cerquita de casa de la nuestra. En esa suerte de exageración dialogada, que harían del santo con cada palabra, se venía a lo que sucedería cuando al bueno de Jacopo de Baratze o de la Boragine, que mola mucho más, un dominico y arzobispo de Génova, se le ocurrió escribir durante... 30 años más o menos, todas esas historias que corrían sobre mártires cristianos en una única obra, la tan conocida leyenda áurea o dorada. Y que sepáis los que no la habéis oído nunca mencionar, que fue uno de los libros más copiados durante la Baja de Atmedia, de hecho aún existen más de un millar de libros manuscritos hoy en día y que recoge principalmente las lecturas sobre la vida de unos 180 santos, a partir de obras antiguas y de gran prestigio como... los propios evangelios. ¿Y eso para qué? Pues para entretener y para promocionar la religiosidad popular. Vamos, una suerte de Netflix literario de la Edad Media, donde había mucha ficción y poca facilidad histórica. En el primer lloc on vivo, mientras recogía su propia piel, a Sebastián Mártir lo mataron dos veces, que con la primera no bastaba, y a Jorge de Capadocia le salió un dragón. Y nosotros le pusimos una flor, sí, y es que, puestos a inventar, hagámosle caso a Jan Amadas e inventemos que sucedió en Montblanc. Bueno, Adriano, molt bé, t'has guanyat la propina, eh? Trinco, trinco, no? Una pregunta, perquè has parlat de tot, però del drag, només l'has mencionat, el drag ha de simbolitzar alguna cosa, és impossible que el drag no simbolitzi alguna cosa. O sigui, s'ha trabajado mucho sobre esa idea de que el dragón, al final, representa el mal, no? Sí, no, jo sempre hi havia entès, o havia llegit por ahí que es como la nació extranjera, la invasor, la otra edad, la otra edad. Però realment no, eh? ¿Y esto puede que lo haya oído en algún momento? A ver, está claro, ¿no? Si lo que tienes es un reino aparentemente feliz y viene un elemento disruptivo desde fuera a dar por culo, pues claro, es el extranjero. Pero no, normalmente lo había vinculado más a la idea de la gran maldad, porque si te fijas en cómo ha sido representado en el pasado, a veces parecía un cocodrilo, a veces parecía una serpiente, había esa imagen como reptilínia, ¿no? Que está tan asociada a la tradición cristiana. No haya los elementos de maldad cristiana. A part de la sepulogía simplista del drac com a gran alament mitològic, és la serpiente evolucionada. Exacto, exacto. Però després hi ha l'altre extrem, que és el del Farran Editorial, que és el Paf. Brutal, tio. No, però sí, l'altre dia no ha sido donde fue que leí que estaba la misma leyenda, pero en Japón, también, y que no cambiaba, cambiaba los elementos, pero representaba lo mismo. Però el drac sempre és la gran serp. El Japó, precisament, o el Auríen, el drac se'l representa com el de vola de drac, no? Sí, sí, sí. Aquesta serp s'encera, inclús, a la cultura més americana, també, el drac de plomes, no? És aquí a Europa que li hem posat ales, i li hem posat banyes, i li hem dit aquesta mena de drac, que és una mena de legart, de legarto gigante. Però què és això? Jo li havia vist aquest simbolisme a la nació estranger, i potser és el que dius tu, Adrià, no és més senzill. És una manera de lavar l'Aroi, el Sant amb la bèstia mitològica més bèstia. Exacte, i jo he escutxat, a més, el que tu dius. És a dir, el dragón simbolitza tal, no? Al final, tots els animades tenen una pequena representació conceptual, però, en aquest cas, tampoc em complico, eh? Quan parlo del dragón, està clar que és el espanyol, el de Madrid, i ja està. No és l'Àrabe, que bé. No, no, no. I una altra cosa que també volia preguntar-te era... Com és? Ja ho has dit, eh? El Jordi, l'adopció del Jordi, de Jorge, de George, com a gran patoró de tants llocs. Què té d'especial a aquest personatge de capa d'òsia? Perquè és un martir més, el cap de l'especial. Que t'has deixat el Gorka Vasco, t'has deixat. Sí, és veritat. I el Xurxo, i el Xurxo Gallego. Però no sabria decir-te si por ahí... A veure, me sorprende muchas veces, no cargo con todo ese conocimiento día a día. Pero hay veces que digo, ostia, ¿dónde hay San Jordi? Bueno, Jorge de capa d'òsia. De repente digo, ostia, aquí también. El otro día lucíneco, lo de Almería. No me acordaba que en Almería era el patrón. Pero el tema es que... Esto decía que era cinematográfico, porque de una pequeña historia que se va enriqueciendo, y con el paso del tiempo no sabes cómo se va trasladando de un lugar a otro y se mantiene. Y quizás hay un nuevo elemento histórico que la vuelve a afianzar. Y seguro que ha habido un mogollón de historias superinteresantes, que han marcado una época, una historia, y un pueblo, y una creencia, pero después han ido diluido en el tiempo, porque no ha habido una nueva repercusión. Claro, San Jordi pasa de ser un mártir en época romana, ¿no?, en la que, joder, en tanto que se... Pero uno de muchos, uno de muchos. En época romana, es lo que tiene a decir, en tanto que el cristanismo no está aceptado, y de hecho, incluso perseguido, y cantidad de mártires ya lo mencionó, ¿no?, que está nuestra querida Santa Ullalia. Es que murió en el mismo año, no lo sé si... Això em va semblar curiós, al que també ens haurem de friar, del calendari Gregoriano, si estava bé o no. Però m'agrada, perquè és com una generació del 23 d'abril. Saps? Sí, m'agrada. La generació del 303. A més, m'agrada també, perquè ara, bueno, no ho sé, però potser hem d'afegir un nou talentoso artista a aquesta, que és Kim Jong-un. Ostres, és veritat! Sí, sí, sí, sí. La información está oculta, ¿no?, y se va a saber... La larga, sí, la larga, sí. Yo creo que le juega una baza importante a él, que estemos confinados sin coronavirus, es decir, bueno, él y a su mundo. Yo creo que cuando la vida empiece a recobrar un poquito su ritmo, acabará saliendo la noticia de la manera más sólida, ¿no? Perquè seria la noticia. Sí, sí. Sería la noticia, pero tornan... No, esto es lo bueno que decía de Jorge. Al final, es un tío que es un simple mártir de la época, que tampoco tiene un... O sea, por ejemplo, el final de Santa Olalia me parece mucho más heavy, con los 13 castigos. Es muy épico, es muy épico. No sé en qué momento se hincha esa historia, pero a lo largo del tiempo se ha ido hinchando y muchísimo. Y he investigado bastante la muerte de Jorge, no parece tan... O sea, bueno, es simplemente un tío que se... que planta cara a un emperador romano que decide perseguir a los romanos. Y él siendo parte del ejército romano. Aquí está la... ¿Qué es eso? El que descubre la verdad, ¿no? El de I was lost and now I'm found. El tío... He visto la luz y ahora lucho por Dios, pero que tampoco es un acto heroico y no está recuperante. El acto heroico es que él podía haber pasado desapercibido, ¿no? Porque al final, el formaba parte de los que tenían el poder, pero él decide no. No se quiere como es porque yo soy cristiano. El tema es que esa historia se podría haber diluido, pero esa era la edad media que cobra mucha fuerza. Y sobre todo, cobra mucha fuerza porque se le vincula a la idea del caballero. I, entonces, claro, mientras aquí... para nosotros es una imagen de romanticismo, ¿no?, y casi una imagen de amor... Hostia, pues, ejemplo, ves, la rosa inglesa representa una altra realitat. Una realitat medieval, ¿no?, de los anticus condados. Sí, però és curiós. Però és curiós, Adriano, com amb un salt molt més contemporani, tota la creu de Sant Jordi i el propi emblema de Sant Jordi, a Anglaterra, per exemple, la van adoptar els eskinjets. Bueno, pero porque hay una idea de nacionalismo total... Bueno, pero porque es la idea de nacional... Al final, el concepto del eskinje más de derechas y clásicón de qué bebe, de los valores clásicos también, ¿no?, y entonces, como son lo nacional y lo religioso. Y al final, entonces, no me he podido discutir con ellos, pero esta creo que en el momento que portas la cruz roja está representando no solo a... A part d'aquesta és un símbol molt fort. Les creus acostumen a ser símbols de cultures feixistes. De fet, el feix, el logo dels feixistes, que són els dos feixos, també fan una creu perquè marquen aquesta mena de solidesa, d'objectiu... Bueno, aquí, el que serien aquesta basant més ultra catalana, que són aquells que es diuen els 33, el Catalunya catalana, s'ho haurà d'explicar, això. No, però tu saps, Adrià, els dos. Doncs també van amb els símbols, tota la simbologia... Bueno, és a partir d'almenys la basant més lleu, però després, en base a coses més... Tiene que ver mucho con el Medievo. Con el Medievo, cuando la religión cristiana estaba tan... Vamos, es que era el estandarte. Al final, el grito de Sant Jordi se ha utilizado como grito de guerra, ¿eh? Del palosomi, son Jordi! Atacan, saps? Però a la catalana, a la inglesa i a la francesa, es un grito de guerra. De hecho, lo podéis buscar también eso. Claro, por Sant Jorge. Exacto, por ejemplo, es el patrón también de Aragón, eh? És súper importante en Aragón. No se celebra como lo celebramos nosotros con el regalo de la rosa. No es la diada de Sant Jordi, però és la festa patronal, sí, sí. Exacte, no tiran tanto del libro y de la rosa como nosotros, pero es la fiesta patronal, y lo es porque parece ser que en una época de la corona de Aragón, de cierto esplendor, en una de las batallas, se nombra como Sant Jordi, como el gran representante que le salvó de esa batalla, porque estaban a punto de perder. Como el emuleto, ¿no? Exacto, como el murciélago de Valencia, con Chiama I, por eso está en el escudo de Valencia, por ejemplo. Entonces, al final, hay ciertos personajes que parece ser que facilitaron una victoria, y eso es lo que ha ido subiendo la imagen, y yo creo que también lo poliédrico que es, que tanto vale para la iglesia, como para ser un caballero romántico, como para ganar una guerra, es decir, al final es como... Se mueven muchas realidades y eso hace que haya sobrevivido hasta los días. Sí, però jo també volia... Bueno, com a reflexió, em refereixo, que també hem adoptat el Sant Jordi com el nostre nostrat Sant Valentí. Sí, això totalment sí. Però això potser té a veure amb la rosa més que no amb... Però és sentit el que nosaltres demostrem. La rosa és la original, també és veritat, i això no se m'ha escapat de dir abans, que segurament també s'escull Sant Jordi, com a dia d'interessant, pel fet que és molt a prop del canvi d'estació, és a dir, que és principi de... gairebé no és principi de primavera, és un mes després, però és això, que sempre estem al voltant del 21, 21, 24, quan és Sant Joan. Això és algo que és així. És 3 mesos abans de Sant Joan, o 2 mesos abans de Sant Joan, és 3 mesos quatre després del Nadal, i llavors és un Nadal que no convé. Sí, és un mes com deia, superprimaveral. De hecho, lo de Santa Holàlia se debe a... Sabés que Santa Holàlia és la Santa Patrona, però comparte con la Mercè, ¿no? De hecho, es la primera base de la Holàlia, y después la anterior por la Mercè. Exacte, y eso también tiene que ver un poco con la pérdida de los derechos y la independencia de Cataluña, que es decir, Santa Holàlia era cuando el reino de Cataluña va a Iarabón, por así decirlo, y con el paso siguiente a la creación de España, por así decirlo, es la Mercè. Pero de hecho, la celebración se ha adquirido más importancia, es porque la Mercè es en septiembre y Santa Holàlia es en febrero. Se supone que a Iarabón murió el febrero del 303. La celebración en febrero, ¿qué se hace? Si te vas por la zona de la catedral, hay una pequeña celebración, no tienen mucho menos, ¿no?, el valor que tienen la de la Mercè, todo y que siempre llueve, pero en el fondo es septiembre, que se expone un otro clima. Com a anècdota, jo anava a una escola de monges, i la meva professora, la meva tutora dura molts anys, va ser la germana Iarabón, Iarabón, i ens va matxar cap a la història. Jo me la mirava i diu... Sí, ja de la sòrmercedes. Teo estás con una rabia y dices... Que a la Holàlia la van fotre una botada de bil i van posar vidres, i jo... Pera, de momento, estamos seguros que Santa Holàlia o esta es otra, porque han muerto de tantas maneras los santos, perquè això... que això, per ser a l'estudi dels santos... Lo que mola de Santa Holàlia es que son todas las muritas a vida, por haber de hacia los martes en luna... És com jo, i jo més, per ser a això, l'estudi dels santos, que jo estic buscant, es diu... Agiografia. Sí, agiografia. Algún día podríem dedicar al programa Agiografiq. Esto es el trabajo del libro este que menciono, de la leyenda aúria, que en el fondo me gustaría saber si entre esos 180 mártires se contempla también la muerte de Ullalia. Porque está claro que ese es el culpable, el tío este, el que he mencionado, este es el... Fem tard per preguntar-li el del Palmar de Troia, que se li van aparèixer tan sants, saps? Que li pogués haver preguntat... El del Colgau. M'interessa, al final es queden amb la nena... amb la nena maca, amb la dona maca, que és la Berge, però quina és el Colgau? Ah, sí, el Colgau és el llonqui de... Jo m'he quedat impactada per el llonqui, eh? El Colgau és el llonqui del Campo, a través d'aquell que ha descampat. I una altra cosa que també comentaves, Adrià, això que ja m'ho has comentat quan hem entrat en el programa, no? Com la cultura, rotllo literària, necessita, de forma cíclica, un bust. Cada x temps hem de dir, oi, que els nens no leen, que ho has dit a la secció, que és curiós com això li passa a certes famílies culturals. El cinema ara ja ha tocat amb les festes del cine i tal, el teatre també de quan en quan farà alguna mena de promocions, o la música, que es veu molt emparada a festivals de música gratuïts com la Mercè, per exemple, les festes populars i tal. En canvi, hi ha altres coses que no acostumen a tenir aquests moments de bust social, i no ho dic pels videojocs en concret. Tiene que ver con el hecho de que, como hay tanto pushing en todo, como continuamente están... Y, claro, hay, evidentemente, discursos que la petan, y que la petan fácilmente, que no hay que meterle tanta publicidad. El fútbol tiene publicidad, pero además es que la petan. Entonces, llega un momento que se acaba descompensando tanto la balanza que todo aquello que seguiría fluyendo igual, quizás no al nivel del fútbol, joder, desgraciadamente, pero seguiría fluyendo, pero, claro, como le meten tanta intención a movidas como el fútbol, pues, claro, hay que recuperar a las otras que van quedando atrás. Hi ha cafè, discriminació positiva de la literatura. Tiene que ver con eso, con la intención tan pushy que tenemos con todas las cosas, de más, más, más, más, claro, en ese más, más, más, hay muchas que quedan atrás. Yo ahora estaba viendo un documental... que no sé si lo habéis visto, que es una maravilla, eh, se llaman los libros de Nueva York. Era un documental que tenían que estrenar justo en el Barcelona Filfest. No lo visteis, ¿no?, pero os hablé entre semanas. Sí, sí, vas a comentar, sí. I, claro, evidentemente, bueno, habla de la imagen del librero, alguien que se movía muy cómodamente en librerías de segundo amado, en el pasado, rescatando pequeñas joyas, que quizás ni los propios vendedores sabían que tenían, ¿no?, estudiosos como del libro, casi como una forma de arte, que en la medida, o sea, en tanto que nos hemos ido hacia un mundo donde el conocimiento ya no requiere de libros, porque el conocimiento está en un ordenador, en una pantalla... Claro, ¿qué le pasa al libro? El libro va quedando aún más arrinconado. La lectura, no necesariamente, porque la peña, pues podemos, ya te digo, instruirnos en... De otra manera, ¿no?, pero los libros van quedado arrinconados y van cobrando como esa especie de magia, ya no es un libro en sí, ya es como una obra de arte, ya es una pieza, ya es el objeto, ¿no?, es algo que... Clar, és que aquesta és la diferència que jo li veig, que és la família cultural no mor, la lectura no mor, però el format, el llibre, sí, no? I hi ha una poina arena... Ja ho sé, afectado, sí, mucho. I això que jo entenc és que el conticut digital desapareix, és el conticut digital, no és una cosa física que tu puguis conservar, és a dir, tots tenim mil còpies del mateix llibre, i en canvi, els xius digitals, sí, també els tenim còpies mil vegades, però a saber, no?, i necessites un aparell perquè el produeixi, etcètera. Clar, jo entenc el conservar la cultura, sempre que es fa sense ficció del futur, has de descobrir un llibre, com el llibre d'Eli, que és la bíblia, o saps? Clar, jo entenc aquest valor que tenen els llibres, a quina angostà posen en dubte el valor de la literatura? Clar, però aquí hi ha una cosa que jo he estat donant voltes, segurament portes tan bé, amb tot això el confinament i que s'estan cançant... bueno, hi ha llibres, no només el Sant Jordi, sinó que s'estan cançant tot a fires, de llibre, de còmico, de tot, però hi ha molts artistes, hi ha sigui música, hi ha sigui llibres, estan posant a la seva cultura gratis a internet, des d'un punt de vista de, bueno, ja que no es pot no sé què, no sé si us heu trobat, però jo he anat rebent llibres, o mailing de carregar-la en còmics, o carregar-la en el que sigui, o fer-les de no ver. Jo el que he vist és que ofereixen digitalment més barato, perquè s'ha de dir una cosa, inclusió que últimament he llegit més digital que no físic, per comoditat, quan hi ha un llibre que realment m'agrada, és una miqueta com, ja la seré, com quan veus una pel·lícula de forma poc clícita, però dius, m'agradaré, l'aniré veure al cine, o me la compraré en DVD, amb els llibres em passa que si jo em descarrego un llibre, o algú m'ha deixat un llibre, o he anat a la biblioteca, a buscar un llibre... La biblioteca és una altra història, perquè jo sí que faig aquest procés, jo la llibre que vaig molt, i quan algú m'ha agradat, m'ho compro per tenir-ho. És un llibre que he de tenir, no? Ah, hi vaig, ah, hi vaig. Aquí vaig, que el llibre... Però hi ha un objecte de col·leccionisme més que un objecte amb una fi... Sí, però jo no estic... Però jo no estic dient això, eh, no dic això concretament com a debat, sinó estic dient que el que m'està sorprenent és veure que hi ha una mena de pique, de la mateixa manera que pots trobar 300 directes ara mateix, tothom està en directe a Instagram, i sigui fer un concert en gratuït, i sigui fer una cantada de poc a dia... A veure, és que és l'artista que cuela més informació de les altres cases, no? Sí, sí, i llavors, què passa? No ho heu fet informació... El puixi que jo deia, no? És la espècie de... tenemos que estar todos ahí arriba, arriba, arriba. Sí, però és que hi ha una competició de gratuïtat, és a dir... Això és inefast, eh, a més? Exacte, exacte. És el que jo penso, que penso. Jo crec que també... Hi ha molta cultura gratis, que després, a més, són justament els actors que tenen menys ajudes, que jo ho estem veient ara, no? No, no, i després, tios que fan ràdio també són gratis, eh, i que te cuinan los programas semanalmente. No, no, això és intolerant, i això és intolerant. Però és intolerant de la lactosa. Nosotros no... no, però nosaltres no fem puixi. No, Adrià, no, nosaltres fem puixi. No, jo segur que no, que ja sé que segur que no. Però, doncs, escolta, portem un bon retet per l'altre, d'això, que pensàvem que ho teníem bastant de tibanaït, i... Va, va, que me parece que, Polo, yo sé que el tema de los videojuegos me cuesta más, seguiría un poquito con los libros, pero seguro que hay un libro detrás de ese videojuego que... Un número no, un número no, pero literatura se ha escrito y bastante. Avancem o què? Vale, vamos a ello. ...videojocs... Carrers deserts, supermercats saquejats, risc de contagi, de voradors de paper higiénic, alcaldes que mosseguen policies. Avui deixem davant del micròfon i agafem la màquina d'escriure, que és l'únic objecte que ens salvarà de tota aquesta pandèmia. Avui ens endincem en el tanembrós món de... Resident Evil. Fa poc al farran ens portava Little Nightmares, un videojoc que combinava pos i terrors infantils, però avui podríem dir que el que us portem és una saga de videojocs que podríem catalogar com a Big Nightmares, no només perquè t'he cagues vivos, sinó perquè tracta molt bé aquests terrors, potser, més adults. Estem parlant de la saga Resident Evil, o Resident Evil, com diríem de tota la vida. Fa uns mesos vam entrevistar Helo Tortosa, el president de Retro Maniacs, i vam estar parlant dels 40 anys de Capcom, però no només en el sentit retro de tots els jocs que havíem fet, sinó també les seves capacitats com a companyia per arribar a realitzar uns remakes que són brutals. I això és el que us portem avui. Els remakes que han fet els dos últims anys, l'acompanya Capcom sobre Resident Evil. La setmana passada, fa una setmana i mitja, va sortir Resident Evil 3 Nemesis, el remake, i l'any anterior va sortir Resident Evil 2. Us comentarem aquests dos jocs originals de finals del 90, i com els han traspassat a la jogabilitat d'ara. No només és Capcom que s'està apuntant aquest carro dels remakes, i quan dic carro vull dir els grans remakes que s'estan fent ara, sinó també podríem trobar a Faboquet, al Link's Awakening, del Celtda, del Mythic Celtda, i també el Final Fantasy VII, que fa molt poc que ha sortit. De fet, el Ferran que jo sàpiga està jugant, però l'original. Potser si acabes jugant Ferran en el remake, podries també fer una comparativa, havíem quedat el son corrat. Però no ens desviem. Resident Evil 3 fa molt poc que ha sortit, el Nemesis, el Resident Evil 2 l'any passat, els dos estan per PC, PlayStation 4 i Xbox One. Us anem a fer un repàs de què és això de Resident Evil. Resident Evil és la propietat interactual més important de Capcom, i amb diferència, del qual el creador és Shinji Mikami. Resident Evil ho diem aquí, a Europa, i a Estats Units perquè ja pos diu Bayo Hazard. Aquí hi ha unes anècdotes de per què es va dir Resident Evil, perquè bàsicament Bayo Hazard ja estava agafat a Estats Units, no només per un altre videojoc, que es deia Bayo Hazard, no sé què, sinó per un grup de música que els va dir, nenai, aquí els Bayo Hazard som nosaltres. O sigui que es va acabar dient Resident Evil. Ho dic perquè si veieu mai caràcters japoneses, veureu Bayo Hazard. Doncs en 25 anys de la saga, imagineu si és la gran propietat interactual de Capcom, en 25 anys de saga, 75 milions de copies venudes. Realment va ser com el detonant d'aquest gènere survival, de supervivència terrorífica, i una cosa curiosa és que inicialment havíem sent en primera persona. O sigui, havia de ser, diguéssim, un shooter en aquest sentit, però per problemes tècnics es va acabar atent per una càmera fixa, que és la mítica dels jocs originals, una càmera que està clavada com si fos una càmera de seguretat a les cantonades del sostre, però es van fixar amb aquesta càmera fixa i va tenir una altra saga de vius jocs que també ho estava petant molt, que era Alone in the Dark, d'infogrames. De fet, Alone in the Dark i d'aquesta franquícia també van extreure tot aquest procés de pudles que sempre juga bastant cap com amb els seus jocs, no només amb Resident Evil, sinó també amb Devil May Cry, per exemple. Però un cop van decidir fer aquesta càmera fixa, van dir, bé, intentem-nos currar els personatges, fem-los en 3D, però el que veien és que era bastant inviable fer-ho des de la console a PlayStation 1, que són els originals de Resident Evil, van sortir allà, llavors veien que la console no tirava, no?, al final, i van optar per uns personatges poligonals, bàsicament aquells personatges mítics que són uns macaos de gimnàs. Però el que sí que van fer són uns escenaris renteritzats, és a dir, qui ets, però bastant currats, i això, a dia d'avui, encara que el pixel i això desmillori, realment són una passada. Incluso als propis escenaris, hi ha alguns que estan inspirats en el resplandor de Cúbric, o sigui, doble terror. De fet, hi ha una anècdota, no?, que corra, sempre, que és que els programadors, en aquella època, no tenien massa experiència en això, en el món del videojoc, i tot va ser molt lent, i que l'apretada a final dels últims 6 mesos, abans de treure el primer videojoc de Resident Evil, van haver de córrer unes 18 hores diàries. Però no patiu que les belles tradicions mai es perden, i fa poquet sabíem que Red Dead Redemption 2, el joc de Rockstar Games que va sortir, també li feien exactament el mateix als treballadors, que és el que ara es diria un crunch. Però no fora d'anècdotes, de què va, de què va el videojoc? Doncs com tota pel·li, barra llibre, barra el que sigui, que tracta el tema del zombies, tot comença en un laboratori. En el nostre cas, concretament, en umbrella corporation, on el que fan és investigar tot tipus d'armes biològiques, i què passa quan jugues a ser Déu, i concretament, el Déu de la Guerra. Doncs exacte, zombies everywhere. Bàsicament, el joc tracta de superviència, de trobar l'origen del mal, intentar redicar-lo, hi ha sigui una muntanya, hi ha sigui una mansió, on sigui que hagi arribat el virus. Però ja us avanço, hi ha la tira de sequeles, així que a poc anem arredicant. I quan a personatges anirem portant, tots noms mítics ja, que és com Chris Redfield, Gilles Valentine, Leon Kennedy, Claire, que és la germana de Chris, bueno, a cada part de la saga hi ha personatges nous, passenonatges recuperats, sempre hi ha aquest fil argumental que es va mantenint, però tot el que segur sempre es manté és el focus ben centralitzat que passa a tota Raccoon City. I, de fet, això està molt de rabiós actualitat, podríem dir, perquè si, de fet, sempre tirem de profecies de nostre damos, o incluso del Simpson, que són les dues referències que tenim ara mateix per preveure el futur, doncs hauríem de afegir la saga recentèbil en aquesta mena de profecia, perquè fa ràpidament por que ha corregut un mem relacionat amb el coronavirus i amb la saga dels videojocs aquests que portem, perquè Raccoon és una negrema de corona, i les males llengües vinculaven al brot del virus a l'empresa xina RLSBW Shanghai Ruïlan Biològic al Tecnologi, que, casualment, comparteix l'ogotip simplement canviant el color amb la corporaciómbrella de recentèbil, o sigui, busqueu-ho perquè... Mysterio. Però, vaja, recentèbil no només està de rabiós actualitat, perquè estàs conspirant, oi? És que us puc trobar per tot arreu. Sino que, com us hem dit, fa molt poquet ha sortit el remake de recentèbil 3 Nemesis. I, de fet, fa un anyet va també sortir el remake de recentèbil 2. I anem a fer una mica de comparativa amb aquests originals que ha portat la tecnologia, el que ha portat la nova creativitat d'aquest moment. Doncs bé, per exemple, l'opri portes, que sembla una tonteria, però és que els originals, els que recordeu haver jugat, hi ha animació, cada cop que obres porta i vols passar la segona habitació. En aquest cas, tot el mapa està renderitzat, és a dir, està carregat, tot, pots creuar la porta directament sense esperar una animació, però també comporta doble terror. Per què? Perquè el darrere de qualsevol porta sempre hi ha un susto, un monstre, el que sí, sempre hi ha aquest component d'anar poquet a poquet. Després, ja parlant de mapa, també s'ha afegit un sistema de mapa diferent, que, bàsicament, et marca en vermell les zones que encara no estan 100% investigades, perquè recordem que no és un joc només de matar, de fet, és un joc de supervivència, com més bales puguis guardar a la butxaca pels jefes, diguéssim, millor, si pots evitar els zombies millor, en comptes de matar-los a tots, i això també crea una dificultat extra, perquè el que jo sí que he notat és que la por a quedar-te sense bales és més gran en el remake que en l'original. I aquí s'ha afegit una cosa extra, sobretot en el recinevill 3, que és l'ús del ganivet o, bàsicament, de l'enginy, és a dir, escapa abans d'encarar-te, perquè una ordre de zombies contra una única persona poc tens a fer. A més, parlant del tema del ganivet, de l'enginy en general, fa poc vaig veure un espitran, en un d'aquests vídeos de YouTube que és gent que, bàsicament, s'acaba el joc amb el mínim temps possible, doncs aquest espitran veies els directors del videjoc, de recinevill 3, en aquest cas, i flipaven amb el que pots arribar a fer només amb el ganivet. És a dir, pots passar el joc tranquil·lament amb un ganivet i molts collons per encarar-te a ordres de zombies, i no només això, sinó a jefats, dos finals, que són la hòstia difícils, amb un ganivet, en comptes d'anar amb l'entallant-mes, amb granades... No, no, no, amb un únic ganivet, o sigui, la gent és meravellosa. I, òbviament, potser també un gran canvi és l'eliminació d'aquesta càmera fixa que comentàvem abans, aquesta càmera de seguretat, s'alimina, i ha passat ser una tercera persona que controla el jòstic. I després hi ha una cosa curiosa, que és diferència entre el remake del 2 i el 3. És a dir, no amb els originals, sinó amb aquests nous que han sortit, hi ha una diferència avismal amb els zombies. I no dic només amb el disseny, perquè milloren, sinó amb els moviments. I això ho parlàvem al farrand de dir, hòstia, m'està costant molt més avançar en el 3 que en el 2 entre zombies, per dir-ho així. I ja em va dir que es veu que el que vam fer és un canvi de mentalitat zombies. Els primers, el de Ressi Nebiltó, són com més torpes, i els altres són molt més conscients. És a dir, són amb una intel·ligència artificial, molt millor que en el 2. És que passa que si vols escapar entre zombies en el 3, aquí sí que hauràs de fer servir l'enginy i molt bé. I després hi ha apartheid tècnics, he comentat el tema de la llum, els contrallums, però és que en el disseny de Sò és espectacular. O sigui, si una cosa fa més terror en aquest joc és el Sò. I després també està el doblatge que s'ho han curat moltíssim. Realment és una passada del doblatge en anglès. Jo he jugat en anglès, recordava les veus originals, que per cert, fa molt pocs dies va morir el dublador del personatge leon de Ressi Nebiltó, però també us diré una cosa que en quan els diàlegs, els jocs originals, me'ls tenim molt mitificats, crec, eh? Perquè hi ha unes coses tan evidents i tan absurdes en els diàlegs que mare meva. Què és això? És una arma. És molt poderosa, sobretot contra les coses que viuen. Bé, ets bé. Com aneu a veure si et veig a veure? Tinc una roba aquí. Oh, dius? Doncs aniré a fer-ho amb la roba. Què és això? L'estiu. Espero que això no és la llum de Criss. Bueno, després també hi ha el disseny d'aquests grans anàmics, no que tens, que és en el Ressi Nebiltó i el Mister X, que el coneixíem ara, es diu Tyran, i després el Nemesis, que és el del 3, que són aquestes armes biològiques que ens van perseguint cinc fin durant tot el joc. Doncs els dissenys s'han mantingut, de fet, s'han millorat moltíssim. Però el que vull destacar és, en aquest sentit, l'aparició del Nemesis, en el 3, és la intro. O sigui, tal qual te'l presenten quan comences el joc, que la intro és bestial. Si podeu, a part de jugar-lo, mireu vídeos a internet, veureu tota una cinemàtica de persecució per tot un edifici, i es va destruint fins que arribes al carrer, i allà t'escapes d'aquest Nemesis. Per cert, parlant de cinemàtiques, tot sabeu que hi ha una saga en el cinema de Ressi Nebilt, del qual jo destacaria sobretot la primera, perquè les altres potser ja agafen aquest relleu d'acció que potser ja trobàvem en aquests vídeojocs a partir del Ressi Nebilt Quadra, que ja, bàsicament, era una bogeria de Michael Bay. Però per anar acabant, aquests nous remakes, sí que és veritat que són cortets. Potser el dos és més llarg, bàsicament, perquè és la mateixa història per dos. El mal léon i la Clare la fas per separat. Llavors, és com que jugues dos cops per dir-ho així. Però és un joc molt rejogable. No hi ha no només perquè té tot aquest apartat de mèrits i trofeus, sinó pel propi repte d'intentar-te el passar amb millors bonificacions o amb menys temps. A més, val molt la pena ara mateix, perquè, per exemple, el Ressi Nebilt 2 està rebaixat a 20 euros. Ressi Nebilt 2, que va estar extensament nominat als Game Awards, i segurament el Ressi Nebilt 3 també ho pot arribar a petar molt en els propis premis, perquè, ojo aquí, els Oscars no sabem si hi haurà, però és que el món del vi-joc s'ha disparat a tope. Hi ha només el Ressi Nebilt 3, amb els cinc dies que vaig mirar les dades, a dos milions de copis venudes. Sí que és veritat que cap com seguint amb aquesta tradició dels remakes ha anunciat fa molt poc que farà el remake del Ressi Nebilt 4, el 2022. Jo, sincerament, i crec que el farran també, preferim que es faci ja el remake del codi verònica de PlayStation 2, perquè és una passada de joc, i jo, personalment, m'encantaria veure un remake del Dino Crisis, que va ser bé el mateix, però amb dinosaures ho imagineu. Jo només espero que amb aquest remakes que vindran, no arribem al desastre que van suposar el Ressi Nebilt 5 o el 6, aquella mena de joc d'acció que dèiem abans de Michael Bay, perquè, si no, els que estaran morts en vida seran els propis de Capcom. No, la verdad me parece interesante todo lo que has comentado. Te discutiría algunas cosas, porque, claro, después de una práctica exhaustiva en este confinamiento con Ressi Nebilt, no sé si estoy de acuerdo en todo lo que aportas, pero... ¿Queréis que sea yo el que comenta el videojuego o el que...? Sí, por favor. Por favor. Dejar a los... Yo soy pesado en lo que sé, pero lo que no sé dejo a los demás, así que toma, toma. Todo vuestro, pero no, en el fototeco muchas cosas a preguntarte. Ya me extrañabas. No analizar del juego, aunque debe decir que este juego sí jugué cuando era adolescente y mucho, porque, claro, has dicho que se crea en los 90, realmente, no, el boom. Según Ressi... 96, sí. Yo no sé si empecé exacto. El 98, el 98, el 99 era cuando me viciaba bastante. ¿Por recordas si era el 1, el 2...? Yo recuerdo, claramente, lo que decías del tema de las cámaras fijas. Sí. Algo que, además, es una cosa que después se ha extrapolado al cine, en el fondo, ¿no? Ese diálogo que hay, a veces, el videojuego, que muchas veces se habéis recordado, es superevidente. El fan-footage tiene mucho de este... Exacto, exacto. Y me hacía mucha gracia lo de las puertas cerradas también. En perspectiva encara és pitjor, perquè jo ara ho recordo quan era petit, i de quantes hores devien passar-nos el davant d'animació, i no només dic portes, dic qualsevol acció. Està calculat en un espit ran del 2, em sembla, que es pot fer amb una hora i 20 minuts, o així. Un 30% del temps són portes durades. És que clar, això és que és flipant. Per final, el tema de les puertas, és que, quan ho deies, caro, jo el projecto sobre el que més o menys conozco, i em venia tornat d'Enz Lubits. Enz Lubits a la cabeza, que no té a veure ni en el tono ni... És incomparable amb Resident Evil, però sí que hi ha una idea donde la puerta es algo muy solemne, que pesa sobre la acción. Él lo utiliza siempre en forma de comicidad, ¿no?, que hay detrás de la puerta. ¿Qué te puedes encontrar? A més, com el jugaba también. Simple de tener un discurso muy erótico, ¿no? Erótico festivo, porque era súper cómico el tío. Recordáis, ¿no? Alguna pel·li de Lubits, com a ser o no ser. Sí, sí, sí. Es una de mis películas favoritas, que es fácil de decirlo. Es como decir, a mí de Kubrick me gusta... Es difícil que no temole Lubits. De hecho, tenía que haber sido un cineasta a recuperar en el confinamiento, ¿eh? Porque tira de espacios cerrados siempre. Y muy moderno. Muy moderno. Un para la época brutalmente moderno. Sí, sí, muy moderno. Muy rápido, el tío, muy grande. Volviendo al videojuego, la idea de la puerta cerrada como algo, como una barrera que hay que traspasar y que puede generar... en otro mundo, ¿no? Bueno, al final, és com qualsevol tema de terror, sempre que hi haurà allò de tras de la puerta o que hi haurà... Però en el videojòclar és el que sempre comparem amb el cinema o qualsevol altre art que el set o partísap. Hòstia, que tu pots... tens capacitat de decisió de moltes coses. O sigui, allà era... L'original dels recients nebis era... Has d'obrir la porta, ara tens diverses opcions de conferir aquesta overtura de porta, diguéssim. Hi ha un detall, hi ha un detall, que és aquest que acabes de dir, no és només que tu com a jugador saps que tens la... entre cometes llibertat d'obrir la porta o no, sinó que el programador és conscient que tu tindràs aquesta opció i juga amb això, d'aquest color que arredereu no. De fet, per allò que veig, no ho recordes. En el 2, en el recient nebis, l'antic, l'original... Hi ha un moment que tu estàs tan acostumat des de l'ull, que una porta sempre és una animació... Ah, no, i hi ha un moment... Hi ha una porta que l'animació canvia i hi ha un fòmbis just a obrir-la, però durant l'animació ja et pilla amb càrregues. Però, clar, és el joc amb l'espectativa, no? La porta és això, la porta és la gran expectativa. I el Lúmitge utilitza molt cúmicament per això, perquè és una expectativa que hi haurà aquí darrere, no? M'encanta perquè la gran tertúlia és sobre les portes. Sí, no, perquè... No, però perquè estem confinats a casa i el nostre gran element és una porta. Exacte, no, molt ben vist, perquè, en el fons, en de fet, diré que en Lúmitge hi ha una següència, que és una porta i abre una altra, i abre una altra, i abre una altra porta, ja saps com... El típic gag del Lúmitge, porta, porta, porta, porta... Quan arriba al final, és un jefe que li fa... I torna, i torna, i se torna, sense res, no? Al final, però també el que t'estàs recordant és... El ser humano, lo que se complica la vida per arribar a un punt que, en el fons, és molt fàcil d'adquirir. Però hi ha mil puertes en el camí, en el fons de los videojuegos juegan un poco en esa línea, ¿no? Te van poniendo muchos impedimentos. Exacte, son puertas al campo, las puertas son eso. Pero los que juegáis videojuegos son másocas y os mola ahí que os machaquen con puertas. Hostia, si us gusta, estic jugant al final set original, que ara parlarem a Randall Remake, i això sí que ser másoca, tio, de ponerte a jugar un juego del 96 o 97, que aún no sabía cómo hacer ciertas cosas. Perquè es una brutalidad, abans els jocs es basaven en repetir la mateixa acció mil vegades, que aparte el seu atractiu, però que això ho hem perdut al llarg del temps. Estando ahora en confinamiento, el repetir lo mismo, a mí me... O sea, por ejemplo, yo solo consumí series, ¿eh? Pero ahora las intento evitar, todo y que hice una primera aproximación a varias series, ahora en estos últimos días me cuestan mucho más, porque ahora la serie implica eso, repetición, ¿no? Aunque evidentemente, argumentalmente, pues te lo van variando, pero una serie tira más de repetición formal y argumental una película, pues te comprime la vida en una hora, hora y media, dos, tres, lo que sea, y te ofrece un mundo nuevo, ¿no? I, hosti, en el videojuego, me parece que hay algo similar a lo que comentaba con las series o con las ligas de fútbol. No sé si me entendéis. Depèn, depèn molt. Entenc, sí, sí. Normalmente, cuando veus una serie, i ho vas a veure en un episodio 9, saps que estàs en un univers, que té unes normes, no? I ja t'esperes, tens un punt de familiaritat amb el que et trobaràs en aquest episodi. Mentre es con una película, normalment dius, a ver qué me ofrece esta película. Amb els videojocs, jo et diria el contrari, que els videojocs acostuma a ser més això. De fet, quan un videojoc no et planteja res nou, és quan se'ls hi baixa molt la nota. Perquè els videojocs, precisament, el que poden és aportar constantment maneres noves de fer, i el gran crisi de creativitat dels videojocs que hi ha hagut, és la mateixa que el cinema, és que tothom està fent el mateix videojoc constantment. L'ubó d'aquests Resident Evils, i tornem als videojocs d'aquests, és que almenys el dos, perquè jo sí que considero poc que el Resident Evil 2 Remake, és molt superior al Resident Evil 3 Remake. Bueno, però clar, amb diferents coses... Per un tema per un tema de... Sobretot pel tema de... del que és la parola Remake, de tornar-lo a fer. Perquè el dos i el tres, a nivell formal, els antics eren molt similars, un era més d'acció que l'altre, no? Sí, el tres. I a la millora, i l'aumentat de coses que li han fet el Resident Evil 2 em sembla molt superior al que li han fet el Resident Evil 3. Bueno, però qui hi ha una cosa, que és que, clar, el Resident Evil 2 i el 3 no té res a veure amb passar de l'1 al 2, en el qual el remake, perquè l'1 del remake no s'oblida bastant, no? Perquè, al final, era un remake que sí... Serà que hi ha tres jugues? Hi ha tres jugues i tres remakes? No, sí, sí, sí. Si quieres, te explico la saga. Los juegos originales son del 96, 98, 2000, si no m'equivoco. Els tres primers. Sí, els tres primers. I després va haver-hi vesacuelas, però en el 2004, diria, es va fer un remake de l'1, però que era un remake en el bon sentit, en el sentit més clàssic de la paraula. És exactament el mateix joc amb gràfics millorats. Millorats, sí. No és un remaster, exactament, perquè després... Però tira per allà, eh, però tira per allà. Però que sí que és el mateix joc amb el mateix sistema de càmeres fixes, amb els mateixos pudles, potser em mareat una miqueta, n'ha afegit alguna desviació dels trucos, però per la resta no. En canvi, aquest Resident Evil 2 ha canviat els sistemes de joc, en canviar-los els programadors es donen cota de que han de canviar conceptes de joc. Ustedes están grabando a las ocho de la noche. No me entere yo, ¿eh? No se los ocurría grabar a las ocho de la noche. Lo dices por los pites que son de fungi. Exacte, digo, ¿quién coño está muetando la mía? A ver, a la Liga, el Barça, ya! Ja està, clar, i l'Espanyol a la Champions. Això són els meus vivents. El por s'ha rigut com no m'agrada el futbol, però entes al Xixi. Clar que no, perquè jo soc un hombre culto. Jo també ho dic al futbol, a veure, ja la saps. Doncs torna d'això. Jo sí més de porno, sí més de porno, també. En el 2 afaixen el Mister Equis, que és aquest personatge que et segueix, que no existia com a tal en el joc original, existia, però era més programat, sí que passa. Que s'han trobat que van fer una cosa en el remake del 2, que s'haurien d'haver guardat pel 3, perquè el 3 era el gran joc que hi havia un personatge del joc que era Nemesis. Clar, el fer el remake, introduir el Mister Equis, és com un gran perseguidor, a l'altre és que és de fer, que era el joc originalment que hi ha això. Però és diferent, perquè de fet el 2 és un element que et va perseguint, literalment, és a dir, tu pots estar per habitacions i de cop apareix. O sigui, és el gat i la rata, és d'aquests jocs tipus, el de Friday... No com es diu, okay? Day by Daylight, no? Death by Daylight, saps? D'aquests 10 maig que, bàsicament, tu t'has d'anamagar i hi ha algú que et persegués i... En aquest cas, tu... Vaig cometre l'error de guardar, que guardes això que deia al principi de secció, que tu guardes a través d'una màquina escriure antiga, doncs jo vaig guardar, em vaig aixallar, me'n vaig anar a la cuina i com vaig tornar a estar mort. Per què? Perquè aquest tio no para. Aquest tio va fent tota l'arronda, fins que et troba. Saps? Encara que estiguis al puto lloc de guardar. Llavors, què passa? No et pots caure. No, estic perdut, eh, però estic... No ho sé, estic enganyant l'exercició d'un tio que em persigue, no? Sí, en el rei, en el rei. I a més, Adriano, el disseny d'aquest tio és total. Déjame ir a mirar, joder, déjame ir a mirar. Llavors, què passa? En qualsevol moment et pot... Tu, això, col·locadem de les portes, però és que ja no creu la porta, és que la porta es pot obrir. Això és el que vaig, que la manera que van tenir de millorar el dos va ser incorporar elements que originalment eren del tres. Però s'ha trobat a faltar aquest augment de què està passant. Sí, però el que em refereixo és que la figura del Nemesis versus Mister X del dos, o sigui, el Nemesis que és el tres, no és aquesta figura d'aquest persecució constant, sinó que són cinemàtiques que, com apareix. Llavors, no és el moment espectàculo. Sí, no hi ha aquesta por del dos que és... No em puc parar quiet, perquè hi ha algun moment que aquest tio em vindrà per les quines hem fotut un mastegot. En qualsevol cas, potser estem d'acord en què la por és el necessari que pot ser un remake del Resident Evil 4, no? Sí, clar, aquí... Sobretot perquè és un joc que les mecàniques d'aquest joc... De fet, és el creador de les mecàniques que d'avui encara s'utilitzen. És el joc fundacional del sistema del joc que d'avui encara estem fent servir, per tant, que estem parlant d'aquesta tercera persona, de fet, els remakes aquests es basen molt en el sistema del Resident Evil 4 original. I, clar, fer-hi un remake no és que sigui arriscat, perquè és un joc que abandonar, però és que no el necessita. És un joc que encara d'avui és bastant escoltant. Però igual, el tema de mòbils i tal... Per generar un consum i mantenir-lo, i que s'hi siga parlant de ell. Però que vull dir que tot això... És a dir, hi ha altres jocs que no són 1, 2, 3, 4, en el sentit de seguits, sinó que hi ha aquest que ha comentat a la secció del codi. És un joc que és bastant pedazo de joc. Aquest joc que sí que es mereix un remake. Ara, què passa, també? Els de Capcom han entrat, i això ho vam parlar amb l'Elo Tortosa de Retro Maniacs, que també s'han incorporat a les nostres tecnologies en quan a la reta virtual, i tenen un joc de reta virtual, que et cagues, però és que amb ell està molt ben fet. Estàs superben fet. Tu et fots les ulleres i et morts. Però l'Adrià no ho acaba de dir, molt fàcil. Quina és la raó per la que fan aquestes coses? No és pel moni, és per la pasta. Consumo, consum, i consum, no? De fet, parlem del remake. Ah, sí, un remake vol dir refer, no? Un remake, un reacert. Clar, aquests jocs són remakes en quan els han fet des de zero. No conserven cap element de programació de l'original. Conserven el concepte, el guió, tot i que el varien. És la diferència amb un remaster, agafar el codi del joc del qual i posar-lo en HD, augmentar-li la qualitat de les textures, millorar el so. I després hi ha els rebuts que són... No, hem tornat a fer el joc des de zero, com si fos un altre joc. Que això amb les pel·lícules, Adrià, no? Estava pensant en com el concepte remake, que és a remake, rebuts, si en los matices que has comentado, és del todo controvertido, no?, perquè moltes vegades te encuentres a remakes. Jo estava pensant en el cine, no?, remakes, tipo... Scalfrace. Que les dues hores valen molt la pena, no?, i que, a més, el que aporta des dels 80... Vale, vale la pena. És a dir, són pel·lícules que, a més, pots veure de manera independiente i disfrutar-les. Però després tens, no sé, l'altre dia que veiem Psycho, viernes per les noixes... Tienes el Psycho de Gus Bansan, que dius... Perquè és un intent... exacte. Sí, però és un intent de homenajear, que al final és per fer-ho mateix o no ho hagués. Clar, és que aquí està el tema dels remakes, perquè ja has dit tu, Scarface, però invasores de los ultracuerpos és un remake. La Guerra de los Mundos és un remake d'un programa de ràdio, no és un remake. Després tens The Think, la cosa. Tota pel·lícula de Dracula no deixes un remake. Llavors, clar, el tema és un remake, un reimàgin, un inspirador por. Clar, el problema dels remakes, que jo li trobo, és la raó d'existir, si li volen dir remake. Tu pots fer un joc més modern perquè potser ja no és jugable com era antigament, perquè la màquina ja no funciona, perquè el sistema de joc ha quedat tan desfasat que no serveix de res, però si el que estàs fent és un reimàgin, que és el que jo, i per això parlava al final set, considero que han fet, per mi és un bon remake, perquè no es contenta a agafar el que tothom coneix, passar-ho en HD i afegir quatre coses. No, no, han reimaginat, i no vull fer molt de spoiler, tota la història, tenint en compte que el joc és un remake. El joc és conscient que és un remake. És una miqueta quarta paret del món dels jocs. Però com que el Sant Jordi, o què? No hi ha un videojoc de Sant Jordi, poca broma, eh? Probable, probable. Un dia, si vols, Adrià, no parlarem de tots els videojocs de caires religiosos. Miamols, i a mi el que m'agrada va ser el que va plantejar la... No sé com la sobosa. Exacte, tio, teníem molt de... No, però no parlo d'això, parlo dels que són auspiciados per la iglesia, o per gent de la iglesia. Mira, que ho deia la iglesia. Llevas a moíces y has de salvar a todos los animales. Padre, devolvenos la misa, padre. No sé si se volvenos la santa misa, por favor. I junto con esto, tienes a Donald Trump diciendo, oye, quizá que veáis lejía. Están todos fatal, pero... Yo quería comentar en relación a... Porque cuando has empezado con la sección Paul, comentabas no como Bayo Hazard, que es el nombre original del juego, y yo estoy diciendo al grupo de música, después lo comentas, ¿no? Pero, claro, y... El provecho que se le puede sacar a un videojuego así, en tiempos como ahora, pero al final, se mueven así, catastrofistas, no solo en videojuegos, ¿no? Si en cine, en plan apocalíptico... Al final, parten d'una anècdota como la que estamos viviendo ahora. Es decir, no hay tanta diferencia. Ya, pero date cuenta, como... Yo lo que veía era como... Si al final no nos petaremos como humanidad, y mira que nos lo merecemos, ¿eh? Lo que ha sucedido ahora ya es muy heavy, pero da igual, da igual. Mira, hoy estaba todo el mundo paseando al niño, y si no había niño, pues había perra, y si no había perra, había un adulto que parecía un niño, y yo, oye... O sea, lo que digo es que... Es imposible que nos extingue. Nosotros somos demasiado chungos, tío. Bueno, somos unos parásitos que vamos a estar ahí, R, que R. Sí, sí, bueno, sí. I el problema seran que, encara que ens extingim, o no ens extingim, sempre hi haurà crítica, perquè ara és que si els pares són els responsables, però en el moment que allò s'ha d'anar a veure, que tot el temps pots anar a córrer, i fotis la marató fins a quatre pobles vistes, seran els pares que diran, és que mi nino tiene las piernas muy córres, y no puedo ir a córrer con él. Si van dir que podríem sortir fins a un quilòmetre de distància de casa, tothom va treure un compàs, i va agafar el Google Maps, el va imprimir casa, i va dir, mira, llego hasta casa de Toni y así puedo... Ja han sacado de la puta aplicación para que midas. Bueno, ya estaba, evidentemente, pero ahora enfocada en el Covid. Això és consciente de cuánto tiempo... Això és l'arrest de domiciliario. No, que no et pots sortir fins a... Ahí te ponen una pul... Creo que te ponen pulsedita, o algo así. Aquí pillas la gripe, chunga, esta que no es una gripe. Por eso, os dáis cuenta como lo que ha pasado es muy grave, pero estamos ahí y por eso a veces cuesta creer... Aún me cuesta creerme más, que los disfruto igual tanto en el cine de ciencia ficción, como si me los comentáis en relación a Resi de Neville, pero que al final dices poco creíble. Mira, si lo sobrevivimos todo, tío. Bueno, la película de contagio que ya sacaste en su día es un poquito, también esto. Però, bueno, aviam, el tema és que ens estan dient que la setmana que ve, per cert, podrem sortir, no? Bueno, realment... A córrer, a córrer. Si és un tio córrer, llavors... Si no te veu córrer, si no te ven córrer, los balconazis... Te van a meter caña. I si me ven córrer, se van a reír. Desenpolva el xàndal. Llavors ja està. I les Nike les saco el polu. O atno, però és que... No habéis visto estos tíos que corren en el pasillo y van y vienen, pero que en vez de correr, como que caminan rápido, he visto vídeos. Exacto, bueno... Exacte, el primer. Aquest ha fet el... Com era això? Sí, sí, els batallons, que primer anava un sol a... Això és com a dels joves pairs, saps? Que també hi ha vas un a fer tot el mapa, per què? A l'avançador, sí. Això és el Rajoy, que ha anat a fer... Control. 8 Rajoy. Bona nit, chicos. Es comença a notar que portem més d'un mes i mig. Sí, i vas a comentar això, que el final de setmana que hi ha, potser podríem sortir, però és que, de aquí a l'altre... Aquí a l'altre, se'ns està apropant una data important. Lo haremos juntos, este programa, ¿no? Aquest programa el farem junts i... Bueno, us ho diem ja, us ho diem ja. D'aquí dos setmanes farem un anyet. Ué, qué joven... Habrá iros, habrá rosas, habrá de todo, habrá porno... ¿Quién se n'anava a dir fa un any? ¿Quién se n'anava a dir fa un any? ¿Qué estaríamos en el tema? Fue un radio desde la casa. Era más probable seguir haciendo radio que de los que nos la hacemos. Fue un any. ¿Qué pasaba, fue un año? Nos juntaremos, yo estoy muy... Havia els Carles. Exacte. Nos juntaremos en casa de Carles para celebrar. I ara el pobre Carles no posa el llibre. Por eso aguanta. No, li llevamos el virus, o qué, a casa. Quedamos el domingo 10 de mayo. Quedamos en casa de Carles para este. No vamos a hacer el programa ya como el gran pacho. Em sembla bé, eh? A mi em sembla bé, eh? Pots, bueno... Si l'última cosa que fem en aquesta vida és fer un programa, doncs què? Si s'encarles. Doncs nada, chicos, un besito, entonces... La setmana que ve ens veiem i ho acabem de parlar. Que vagi molt bé. Adéu!