Happy birthday to you. Happy birthday to you. Happy birthday, empanada. Happy birthday to you. Gràcies, gràcies, moltes gràcies, doctor Montbossi. Ja el trobàvem a faltar. Efectivament, avui empanada estem d'aniversari i ens hagués agradat poder-ho celebrar el nostre estimat estudi de ràdio d'Esber, però tot i que estem a les portes de la fase 1 d'aquest desconfinament, de moment seguim a casa ben resguardats i segurs. Si fa un any ens arriben a dir que seguiríem fent el programa, inclús a distància i via noves tecnologies online perquè un virus global ens la té a tots confinats, doncs sincerament haguéssim negat tota implicació, connexió i responsabilitat entre el fet que ha decidit fer el programa i que s'ha acabat desencadenant una de les plagues bíbliques, de debò, relació zero. Però que això no ens faci perdre els ànims, precisament perquè ens encanta el que fem, no hem parat durant tota aquesta estranya etapa i seguirem fent el programa setmanalment. Posant els temes a la Graella, desgranant tot el contingut, amasant amb carinyo les seccions i fornejant a fer clena aquesta empanada. I, òbviament, segur que en moltes setmanes us hem deixat amb ganes de més, ho heu trobat a faltar algun tema que us hagués fet il·lusió que tractéssim. I, precisament per això, per primera vegada hem obert els telèfons i hem estat recollint missatges dels oients on ens han volgut felicitar i de pas demanar-nos temes per tractar de cara al futur. Avui escoltarem aquests missatges en directe i els valorarem, ja que tot ingredient és bo per aquesta gran empanada cultural. I, abans de continuar, recordem xarxes socials. Facebook, empanada cultural, Instagram, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, sense l, ja ho sabeu, i els podcasts els trobareu a samcloud, mixcloud i ebox. I ara sí, ara sí, comencem amb el primer missatge dels nostres oients. Endavant. Hola, soc l'Albert Farinyes. He fet la sintonia del programa, ha passat un any i encara no he vist un duro. I qui era vist un duro d'aquí? Ostres, comencem forts, eh, nois? Sí, no, no. És celebrable l'aniversari, no comencem així. Tu van pensar que som rics o alguna cosa. Ja viene los acreedores a recoger, a recoger lo que han invertido. Saps com estem fent bé quan venen a demar tapastes? És com sortir al Simpson, eh? Gràcies, potser podrien pensar que som una onja o alguna cosa. Sí, esos, cuando sales por el Raval, con unas pintas sencillitas, pero algunos se piensan que eres ricos y te van acosando, ¿no? Esquina, esquina. Que soy del barrio, eh, que soy del barrio. Adriano Pol, felicitats. Felicitats. Resipro. Sí, portem un anyet, i avui, el que hem dit, avui no farem seccions, avui farem que la gent ens demani coses, no? He començat una mica malament amb el farinyes. Que no nos piden dinero. Exacte. Farinyes, moltes gràcies per la cançó, eh, que avui l'hem recuperat perquè s'ha acabat epidèmia. Ho sento, eh, s'ha acabat. S'ha acabat epidèmia, ja estic fins a les regueses. Aquí seguim 100 partidaris de les dictadures, però avui hem obert la democràcia al bot del poble. Ho veurem com, a vegades, ese paso es un paso complicado, eh. Darle la voz al poble. Ue ronio, ue ronio, directamente. Sí, y yo siempre lo reclamo, eh. Siempre lo reclamo, pero cuando te ves en ello dices, me parece que nos hemos metido en un lío, ¿no? ¿Cómo lo es, tu, Ferran? Esa es la primera de cuantas, esta es la primera de cuantas. Jo us dic que encara me n'estan arribant, però de moment em portem més de 20. Hòstia, així que sí. Mira, de fet, per un foc que ara està fent el dinar, ja. De fet, el farinyes l'han enviat un altre, si us sembla, de poso ja, eh. Perquè potser ens torna a reclamar la pasta, no ho sé. La poso, vinga. Hola, empenats. Jo sóc l'Albert Farinyes, i sóc qui va editar el tema d'Elimno de Ibiza per treure-li les vocals i que fos la sintonia del programa. Després vaig escoltar el primer programa per sentir com havia quedat i, finalment, podríem dir que des de llavors sóc collent habitual. I tinc curiositat per saber com trobeu noves referències culturals, com trobeu dintre l'infinit catàleg. Seguiu algun podcast, alguna pàgina web, el que sigui. Igual que algun seguim empenada cultural. Vinga, felicitats per l'aniversari i seguiu així. Ara és una bona pregunta. De fet, de fet, he vist que al principi la seva primera aportació podria anar ara al final. Ara que he vist que manegueu molt bé la cultura, on estan els calés, no? Però de fet aquesta pregunta, exacte. Però de fet aquesta pregunta la podem respondre molt fàcilment, no? Com ho fem? Doncs mira, obrim els telèfons i deixem que vosaltres proposseu, no? Us ho fem, us ho fem temes. El tema és que normalment el que fem és obrim la gent i diem què ha de fer aquesta setmana. Doncs mira, m'has pratit el que sigui possible. S'ha de dir que inicialment teníem la idea de trobar un tema central, una temàtica, no? És per exemple, me'n recordo de quan vam dir farem Sant Joan, perquè venia Sant Joan, però no era tan parlada Sant Joan i l'Adrià no va venir amb el Dostoyevski, sinó m'equivoco. Enfrí, tu pol vas portar... El Firefest, tio. El final és una excusa per treure un tema, però sí que intentàvem tenir aquest tema central. També amb el temps ens hem donat compte que a vegades ens limitàvem. Volíem parlar d'una cosa molt i eren plans nostres. No m'esperaré que coincideixi que les tres coses puguin estar relacionades. Ja més com que tots sabem que al cinema cada setmana hi ha una estrena variada, o sigui, l'Adrià no ho té molt fàcil per triar-te. És un punt sempre en relació al cine o a la cultura. Tener un pie en l'actualitat, ir viendo qué te va ofreciendo esa actualidad ese día a día, y un pie después, y aquí entra cada uno con sus preferencias, gustos, experiencias, un pie en aquella mirada hacia aquellos autores, géneros, que uno ya no ha podido olvidar y que sigues de alguna manera intentando rescatar poco a poco. Yo creo que es ese punt de equilibrio que nos lleva bajando temáticas. Y yo he de decir que en el apartado cómics y videojuegos, no lo siento, porque solo dura en mi espacio mental, el espacio del programa, pero en tanto que tú aportas un mogollón de cómics, y tú también ferrán el tema de las series. Sí que es cierto que yo ahora ya vaso mis propuestas de series y de cómics en vosotros dos. Ah, molt bé, gràcies. És això que intentem trobar, fer una empanada, una empanada del que té molts ingredients i intentem trobar això, que tot conjugui una miqueta per no fer-nos repetitius, però a l'hora que tot pugui ser una mica lligat. Però tu farràs, tu la inspiració i la informació, tu ets potser més de YouTube. Quan jo soc molt més de ràdio, potser tu ets molt més de YouTube. Home, aquí cadascú consumeix. Si vols anar així, l'Adrià no normalment és molt de publicacions. L'Adrià no llegeix bastant revista, bastant molt blog. Sí, jo me suelo perder en la red, pero también tiro de las típicas publicaciones de Caimán, dirigido por, en el cine. O los mismos festivales. Los festivales de cine muchas veces son eso, son la propuesta a futuro. Jo em fixo molt amb el que es mou per les xarxes a nivell, pel que diu el poll de YouTube, de memes, incluso, a vegades. Al final, l'actualitat també mana. Nosaltres no pretenem un programa d'actualitat, sinó una mena d'entologia radiofònica de temàtiques, i així és una manera que tenim de triar. Sí que és veritat que, per exemple, durant aquest coronavirus, ens hem menjat l'actualitat, ens hem hagut de menjar, i al principi tiràvem molt de coses que estan passant ara i tal. Però tampoc som això. Saps aquell comentari que diu tothom? Les notícies ja no les escolto perquè estan tot el dia a dia el mateix, i coses que ja he sentit, i això ho intentem evitar també sovint. Clar, ara m'ho ha obert aquest meló de que la gent ens pugui escriure. De fet, les xarxes socials porten un any allà. Nois, utilitzeu-nos, escriviu-nos més. Exacto, que no sé alguna qüestió, clarament no relacionada amb l'aniversari, sinó que podem establir aquest diàleg a futuro, però com l'he dedicat a cada pregunta, el mismo tiempo que a ésta, me parece que el futuro nos va llevar a tres hores, más o menos. Tens tota la raó i de fet passem a la següent, si us sembla bé. Bé, anem a posar-la. Hola, soc el Néstor Companion, del bloc al cine de Hollywood, i en primer lloc voldria felicitar-vos pel programa. Mai es parla prou de cultura, i és més necessari que mai difondre-la. El sector cultural està patint i patirà les terribles conseqüències de la pandèmia global que ens està assutant. Però dins de la cultura, entrar una mica més a fons, la dança, com veieu el seu futur mig termini? Quan sou professionals, ni tan sols poden serjar en les condicions d'agudes. Què us sembla? Home, per començar, Néstor... Per anar-hi, per anar-hi, per anar-hi. Con la van a la recàmera, yo iba a tener puntos suspensivos eternos, ¿sabes? L'hi anava diàlector, que si m'havis ballat, pot entendre perfectament per què no parlem de dança. Per altra banda, té raó. És a dir, té raó de que hauríem d'hauria vegades una miqueta més, perquè, eh, que som bastant amplis, nosaltres analitzem i ens posem a parlar de qualsevol tema, però la dança ens queda una mica lluny, i és veritat que potser hauríem de portar-la més cap aquí, i això implica portar convidats, oi se veran las costuras, oi se veran que en nuestra empanada, hay muchos ingredientes, pero suelen estar contados, en el ámbito cultural, claro, que nos podemos incender. El tema de la dança, además, yo creo que no es que no... Si ya no encontramos a veces tiempo para sacar adelante todas estas propuestas cinematográficas, literarias, videojuegos, etc. Ambicionar la dança ja seria excesivo, pero sí que es interesante la propuesta de Néstor, en la medida que parece que la dança pilla por las dos caras, es decir, pilla por la vertiente cultural que tiene, que por mucho que se haya movido muchísima cultura, pues también se han visto mucho las carencias del gremio, en este confinamiento, y por la parte deportiva, que ya implica, pues, el espacio. O sea, dónde entrenar. Y al final la dança es como esa combinación. A mí muchas veces la danza, porque evidentemente soy un ignorante de danza, pero sí que me recuerda a las catas, a las formas de artes marciales. El artes marcial també és com una disciplina que se mueve muchísimo en el ámbito deportivo, pero que evidentemente no se puede exponer como si fuera aquí un discurso cultural a tener en cuenta, por ejemplo, en empanada. Alguna vez yo he llegado a decirlo, pero no sé si... Mira, algún día hablaremos de artes marciales. Yo portaré el smackdown. No ens oblidem que Néstor ens ha demanat dança. No, però veus? Jo sí que és veritat. No, però diria a mi sí que em toca de prop, perquè d'entre cometes, perquè cada any gravo el Festival de Paral·lada i m'he trobat... Hòstia, és veritat! Aquest any, òbviament, s'ha cancel·lat, i el que m'he trobat és que jo havia dit alguns vídeos de grups de dança que venien, per exemple, a un de Houston, que amb molta entalació ja va dir que els hi prohibís, inclús, imagineu com està ara a Estats Units, i us estic dient que fa quasi dos mesos van dir que no es deixen viatjar. No només és el tema dança, el pop i espectacle, sinó que què passarà amb festivals o què passarà amb trobades d'aquestes o gires, que clar, òbviament, les fronteres quan s'obriran. És que tot art presencial li espera una reinvenció brutal, llavors. Exacte. Com ho veiem, Néstor, fotut. Ho veiem fotut. De fet, ara també n'estava tirant un poc de la memòria, i dius, hosti, quan he dit que jo hi havia un espectàculo de dança. A mi me toca de cerca, pensava que no s'hi vas a parlar d'un projecte que tens per ahir, una propuesta que m'he sonat a mi. Ah, ui, això ho dieu portarem, no? És secret, és secretisme. He de dir que hi ha un projecte que tenim allà panjat per part de tot el virus, però que anàvem just a gravar, just abans del confinament, i és de dança, de dança, i el humor absurdo, o sigui, ja m'entrevistaré un dia, no patiu. Bueno, doncs... Tenim una pregunta. Lo que yo quería comentar en relación a la dança es que, digo, cuando he ido yo a ver un espectáculo de dança, y entonces recordé que hace no tanto, igual, el 2012, 2013, 2014, no sé, estaba yo en Almarcat de las Flos viendo un espectáculo de danza buto. Ara sí que me acuerdo. Hola, això és Javi Métal, eh? Muy heavy, muy heavy. Es esta expresión artística posterior a la Segunda Guerra Mundial creada en Japón, y que nos habla mucho de la conexión con la muerte, no? Bueno, es súper rapazito. O sigui, un día podríem fer una sacció sobre això. Sí, sí, sí, porque yo conocí esta danza... Doncs mira, ja ho teníeu, ja ho teníeu. Ja tenim una cosa a apuntar-nos, no? Sí, y evidentemente la vincularé al cine, lo siento, porque yo conocí esta danza por cerezos en flor, y ahí ya lo dejo, una película brutal alemana, Cerezos en Flor, de Doris Dorri, que habla un poco de la danza buto, y sí, es una experiencia como para meterse y no salir. Pero sí, Ferran. Si tengo una pregunta más. Hola, soy Julia Calvo, artista plástica originaria de Madrid, viviendo en esta ciudad tan maravillosa en Barcelona desde hace 5 años, medico a hacer estudios de campo y obras de gran dimensión que reflexionan sobre el espacio donde se exponen. Mi trabajo también reflexiona sobre la importancia del arte para las sociedades, y más todavía la importancia de la cultura, porque sin ella, ¿qué seríamos? También me gustaría hacer un llamamiento para pensar en el valor de los profesionales y de autores, que ahora más que nunca merecen una remuneración justa y estar protegidos en la misma manera en la que lo están, otros trabajadores. Un saludo y gracias. Aquí, aquí. El sector cultural li costarà molt, i més amb coses com ha anat veient, que sí, des d'Espanya es desvien 75 milions, no crec que per cultura la dreta se pone, como se pone. La Julia directament ha fet el que toca, que és reivindicar. Podem fer moltes propostes, però després et trobes, com dius, por, amb un muro. No t'hi inverteix més o menys, sinó que l'alternativa d'estat, o sigui, l'altra part que acabarà governant algun dia, ja ens està dient, no us flipeu, on anirem a parar. I que la que està governant també lo hace siempre, sin otro tono o otro actitud, pero a la hora de la verdad tampoco aporta. Això dic que no és tant. Estamos en una situación muy jodida, pero evidentemente no sólo para el tema cultural, lo que pasa es que nos toca muy de cerca, y donde inevitablemente llegamos siempre al mismo punto. Nos apetece enfocar este programa con un ambiente más festivo y bueno, tanto que cumplimos año, pero es inevitable que si miramos hacia el futuro, ostia, nos entre cangeli, nos entre cabreo, también por lo que estamos viendo en relación al gobierno, y es que al final, toda esta realidad cultural, pero toda esta realidad laboral, que se va a ver afectada de por sí, ya por las nuevas políticas y prácticas sociales, para que puedan sobrevivir, tienen que contar con el apoyo del gobierno, es que es inevitable, es decir, si nos volvemos a perder en la ley del mercado, como siempre, sólo van a sobrevivir los grandes monstruos. El mercat només apreta, el mercat només apreta. Para que pueda sobrevivir la cultura, pues tiene que haber... Yo propongo una cosa, no hemos acostumbrado a llegar a casa y darle al botoncito y que se haga la luz, aunque sí que es cierto que lo acabamos pagando, pero esto es algo así, si nos faltan un desplica final de mes, o la película online de turno, nos da la sensación de que es algo que tenemos que encontrar en casa tal como los suministros. paprika. Adriano, ya no ha afegit que es criticabas, es desvalora el sector cultural, però ara tots volem en confinament tenir les sèries, tenir les pel·lis per veure'ls. Exacte. La reivanció de venir per les dues parts, perquè si els pot exigir els actors o els actrius, que reinventin, que ens facilitin la manera d'accedir a la cultura, quan no només són ells que no poden anar a treballar, nosaltres tampoc podem anar al teatre, al cinema, però els demanem que reinventin, com si tota la obligació fos seva, però també s'ha de reinventar el sistema i la gent. Evidentment. Si ho utilitzes com un servei, si ho utilitzes com un servei bàsic, perquè s'ha de reinventar exactament... Doncs potser que hauríem d'anar incorporant, que jo considero que a poc a poc, això que has dit de Netflix, Netflix no deixa ser el pescado enorme, però que a poc a poc ens anem acostumant a invertir, els kick-starters, aquestes... Comencem a veure la microfinanciació de les coses com una cosa viable, que és el principi, és una manera de començar. Ja no només exigim, però... Això està clar, Ferral, però jo... Jo el que jo decía era que esa responsabilidad, que evidentemente también la tenemos que poner en el ciudadano, no solo en el artista, sino en el ciudadano que consume, el consumidor de cultura, el vehículo, el diálogo, quien lo tiene que establecer y lo tiene que permitir es el gobierno, y en la medida que la cultura es lo que tú dices, ya ha sido una realidad básica, yo creo que sería el estado que tendría que facilitarla, y se acaba siendo gratuita para el consumidor que sea gracias a que el estado invierte y permite que todo el mundo salga, que todo el mundo rentabilice su trabajo. Em referia això, que no només és exigir-li els actors, o que els actors em refereixo a los activos, a la gent que està dintre del sector cultural, ni tampoc només exigir-li a la gent que pagui per les seves coses, per les seves coses, també des de l'estat, des de l'em públic, s'ha de facilitar això, perquè ella ho diu, que faríem sense cultura. De fet, seríem monos, seríem uns monos. No tenim res més. Bé, anem a la segona pregunta o què? Sí, però amb una slogan, renta bàsica universal, ja, ¿sabés? No, renta bàsica universal. Adriano, em fa gràcia, perquè un dia... Adriano, et podries posar l'americana de vaca, a l'Ossala Martín, a fer una secció de l'economia cultural. No, no, perquè és el que ens permetirà a nosaltres, seguir fent el programa i poder seguir parlant de cultura, sinó que estamos jodidos, tío. Sa buena pregunta. Hola a tots, sóc la Miriam Marcet, sóc actriu i una empanada, una bona empanada que porto. No sé si puc demanar que parleu de dos temes, de la situació laboral que tenim al nostre sector, no només els actors, estem superparjudicats, com sabeu, però sinó tot el sector, i després també m'agradaria saber que em penseu si tota aquesta producció que s'ha anat generant aquests dos mesos, des de casa, de programes, inclús hem fet teatre, no? Ens hem gravat teatre amb el mòbil. Si creieu que això tindrà algun impacte amb un futur i tot aquest canvi de veure de consumir tant des de plataformes, també si penseu que tindrà un impacte en la forma de consumir més endavant. Home, és precisament el que deia. I la manera que s'han hagut de reinventar els artistes per poder seguir venent el seu producte, perquè, al final, la cultura, en quant a manera de guanyar-se la vida, és un producte, és superimportant. Ara bé, la sortida que tingui això, s'ha de veure recolzada per la gent, i s'ha de veure recolzada per l'estat, també, com deia l'Adriano. Per tant, jo considero que el futur de l'estriming hauríem d'intentar que fos futur, que no fos una simple anècdota que ara ens hem vist obligats a fer-ho. Perquè dona una sortida molt directa als personatges, els creadors, i la gent ho ha de valorar. Clar, però és que, a més, ja ho hem pogut viure, diguéssim, abans del confinament, jo que sé els verds, no? Podies anar a veure opera o teatre o així, però ara mateix, amb tot el tema que diu de fer teatre des de casa i això, també hi ha un tema curiós, aquí, que algun cop ho hem parlat, crec que aquí és el tema de regalar la cultura, la desvaloritzar-ho. O sigui, a vegades, el tema de fer un concert en directe, a final d'una línia, entre regalar la teva feina o donar-te visibilitat... Però això és el que hi ha hagut la polèmica, ara, de la colau, que deia que si 200.000 euros per fer el concert aquest des dels balcons, o 600.000, més igual la polèmica. Òbviament, que la cultura... Això és el que diu l'Adrià Nón, que dona igual si és gratuïta per la gent si algú la paga. Si algú la paga, no hi ha problema. El tema és que també hem d'entendre el que deia abans dels micromassanatges, no? És a dir, pagar un euro per veure un directe per Instagram. Saps? És una miqueta per diàgo, eh? D'una música, l'estàs ajudant més... O no... L'estàs ajudant més que no fer res. O que exigir-li que el faci gratuït. Aquell... Aquell és un tema delicat, no? I és com, a vegades, per sobreviure, se permeten totes aquestes realitats, no?, de gratuïtades o... o... o... o... o... o no sé, o l'ofreciment de la cultura, de manera totalment gratuïta, i això, el que acaba passant a la llarga, és que, d'alguna manera, sostiene esa estructura, ya, donde la cultura vive en carencia, porque la medida que la gente para sobrevivir acaba, pues, tirando por la vía rápida que es ofrecer sus contenidos de manera gratuita, eso acaba convenciendo a la larga, a las personas, de lo que está sucediendo ahora, ¿no? De que no vale la pena, pues, ese intercambio económico o ese respeto, ¿no? Y, al final, al final, claro, yo, ha ido... Una cosa interesante de lo que proponía, ¿no?, la actriz, no?, Marcet. Miriam, miriam. Miriam, Marcet. El hecho de... de que ahora sí que es cierto que se han creado nuevos discursos. Yo no sé hasta qué punto las diferencias que han pululado alrededor de estos nuevos discursos en el momento que desaparezcan, en el momento que nosotros mismos podamos volver al estudio, en el momento que un actor puede volver a su lugar de ensayo y a un espacio mucho más amplio y grabarse desde allí, no sé si vamos a volver a casa a seguir produciendo, porque sí que es cierto que ya se hacía antes. Es decir, las pequeñas producciones ya tiraban de lo doméstico, pero el que se lo podía permitir siempre ha salido al exterior a buscar otras herramientas. ¿Cómo lo veis vosotros? Yo sí que veo que vamos a seguir consumiendo mucho arte y mucha cultura de una manera de la que quizás no lo hacíamos tanto, que es como tú reclamabas y el streaming y el consumo online, pero la producción, ¿cómo creéis que será? Perquè yo creo que... Exacte, a mi que em toca de prop, que deieu abans, a nivell publicitari, per exemple, ara, com que estan obligant a tenir unes mesures a l'hora de rodar, o a l'hora de fer coses, també està passant amb el cinema, que han d'estabrir uns protocols, l'estreaming està guanyant una força en cuanto a posibilitat, que sigui millor ni pitjor, és una possibilitat. I igual que en el seu dia molts artistes músics van decidir que era més... els hi sortia més a compte, penjar ells personalment al disc, a internet, fer-ho... És una altra mena de streaming, però... I pagant, la gran anècdota és en radiohead. I, clar, s'estan menjant el midelman, s'estan menjant l'intermediari, que moltes vegades és la que suposa sobre costa en aquesta cultura, perquè l'artista de guanyar diners, però el que promou l'artista també vol guanyar diners. Llavors, aquí, que acaba pagant, és el consumidor final, i que acaba rebent menys, és l'artista inicial. Si aquest menjar és a streaming, crec que haurà una porta, que s'ha de treballar i s'ha de portar bé, al consum directe, que també és que no substituïs l'experiència en física, ni substituïs, sinó que és una porta que s'ha d'explorar de forma molt bèlida. Però la producció, la producció, què és? La producció, la producció, a veure... Sí, perquè ella parlava de fer teatre a través de la telefonitat. Exacte, que molta gent ha sobreviscut, d'aquesta manera, que jo crec que no tindrà una posterior biogreta. No, perquè al final és una alternativa a algú que no pots fer, que algú que puguis fer el que vols fer, que és anar a una sala i tenir el públic davant ho intentaràs, però la sortida, extra, és una cosa que no tens perquè deixa de fer. Pots afegir-la a el que tu fas, perquè té un valor propi. Seguirem gravant en casa, a nosaltres, quan volem accedir a l'estudi o què? Bueno, jo... No volem els cossilets de casa, els micros, jo no vull parlar-l d'un micro... Aquest és un altre tema, aquest és un altre tema. Doncs avancem, nois, fem una mes o què? Sí, endavant. Hola, empanats, jo soc la Bea Casas, avui, en habitual del programa i col·laboradora puntual, amb temes cuquis, m'agradaria primer de tot felicitar-vos per aquest any i donar-vos les gràcies per la vostra aportació cultural a les zones radiofòniques. Pots usar-vos com a tema que parléssiu sobre els fancines i l'autoedició. Penso que pot ser un tema interessant, sobretot perquè és molt desconegut, i també a veure si aconseguís que tingués una miqueta més d'adeptes. Doncs moltes gràcies. Home, sí, a veure, realment... Que tal Bea, home, que tal Bea, és una passada. Que grande. M'he atreït molts recordos del fancin, perquè jo era un consumidor de fancins a l'època que buscava música oi. És a dir, que buscava diàlogo i informació sobre la oi-música. I... No sé com ho he fet. Sí, sí, no de oi, no de oi con hache, eh. Oi de rastrísic, exacto. I, i, i, i, claro... Què vol dir per ser, oi? Què vol dir per ser, oi? Oi vol dir, hey you, en Cogni. O sigui, en aquella mena de... Sí, és com un grit d'aquella, també, no? Oi met. Aquí estic, aquí estic, no? És una manera de dir... Potser volia dir overpower independent o així, jo que sí. Perquè els fancins tenien aquest puntet on trobaves la informació més marginal, aquella informació que vull imaginar amb el sentit de marge, eh. Que no estava dintre dels continguts més mainstream. Sí, exacte. Jo estic totalment perdut del món fensinactual. Per Salona hi ha molt de moviment de... de fancina, d'autodiciós, i, per sort, als últims anys jo crec que també s'han obert jocs com Magina Total, o Fatboto, o Mola Llama, tu també ho coneixes, això, Ferran. Sí, la Llama, la Llama. I no només tenim salons del còmico del manga, sinó que hi ha infinitat de fires, convencions, tenim el graf, tenim el... de l'autodició, el cabum. O sigui, realment hi ha molt de moviment, i últimament, curiosament, han prescindit de les plataformes digitals i s'han fet tot en paper, i tot i així hi ha molt de moviment, hi ha molta creació. O sigui, és flipant, realment, és per dedicar-li un, dos, tres programes, però... Home, hi ha moviment. Tot això va lligat amb l'autodició, no? Sí, exactament. Si tu aspires al nivell de producció d'una gran corporació, no és la sortida, però si estàs en l'automanteniment, és a dir, jo produeixo una cosa i jo mateix la benc, és una bona sortida. El fet que hagi tornat el paper, que hi hagi desaproporut digital, suposo que també són cicles, no? I al final, té molt valor, una cosa física. Sí, sí, evidentment, eh? Això que estaves parlant ara de l'autodició, com el fancine també era la sortida fàcil, la sortida propera, amb aquestes situacions econòmiques, però avui en dia on la era digital és tan completa i està a la base de tothom, per què no aquests fancins també... De fet, hi ha com una mena de fancín amb el món digital, com una mena de webcín, no? Sí, de fet, suposo que aquí Pol potser ens pots il·lustrar més, però ha tornat l'apar física, perquè també té aquest component underground i més exclusiu, no? Al final, internet també es pot... Internet és molt lliure i tot el que tu vulguis, però també té tendències. I a vegades, si ets centres de forma més apuntant millor a una zona concreta i ve tens el teu fancine a Barcelona físicament, perquè tu estàs a totes les convencions, com diu el Pol, potser acabes venent més que intentant-ho posant a internet, que sí, potser a internet... Que hi ha molta més competència i oferta, no? Exacte, al largo plazo, a internet potser vens molt, però si també té molt... Internet també existeix molt allò dels primers dos dies. Els primers dos dies que colgues un vídeo en YouTube és quan ho fas. Després el vídeo queda allà i n'hi ha generant poc a poc, molt poc a poc, te'n puc dir, que potser si fas un boost físic a una ciutat. Però és molt important l'autodició, crec que té un futur bastant interessant. Jo recomano, i algun dia m'agradaria anar allà i entrevistar-lo, el tio que porta el Fatbottom. El Fatbottom és, a més ho tens a prop, tu, si ho tens a prop, a Carrellauna, allà al Raval. Vale, clar, conec, com collons. Vivia aquell carrer. Doncs Fatbottom no té masses anys, eh? La llibreria, diguéssim, però és... Pràcticament tot és fancine, o autodició, pràcticament tot ja. Totes les tanteries ho recomano, és un lloc petitíssim... Sí, sí, sí, sí, sí. Però és que pot estar a hores, eh? Allà, i... De fet, aquests tios sempre fotien com una mena de... de tromada mensual, i quan, jo què sé, no sé si era divendres, pujaves per carrer, doncs estaven tots a fora, amb la seva virreta, la seva copeta de mitja... Sí, fan presentació, un sacòmic, d'il·lustradors... Jo he anat molts cops a comprar allà i realment és una passada, perquè és un món, és un món a par. Si no us imagineu per res, un norma on continuarà per res. És un... eh, bueno, és com un... com un falcin. És més propera amb el món del fancin, no? Sí, sí. Nois, nois, portem mitja hora, i que anem per la pregunta número 6. Això ho provem allà. Em sembla que ho fotrem això amb part 1 i part 2, no? És molt probable, depèn de l'Ellet. És molt probable, eh? Anem a la pregunta número 6 i anem avançant. Molt bé. Hola, molt bon dia. Mireu, sóc l'Abel, de qui dolenta i tal, sóc un oient del vostre programa, i em va comentar el pol que aconsella un any, que aprofito per felicitar la matena a qui l'emparada cultural. I ara ho deixarem amb unes paraules més carret d'anim, per la feina que heu fet, perquè tenim un programa que està molt bé. És molt interessant, toqueu uns temes que estan molt guapos, hi ha una química i un sentit de l'humor entre vosaltres, que és molt apreciable i molt divertit. Per el qual fins al moment veient més que res. La perspectiva que aporteu sobre el que parleu i tal no us aconsellaria res. Simplement, seguiu com feu, perquè ho feu molt bé. Així que, Ferran, Vol, Carles, Adriano, seguiu com esteu fent i tal, perquè està molt bé. Teniu un bon ton d'exòtics jocs, escoltant-vos aquella... Aquella no l'entrega del problema que em veu. Moltes felicitats a nou, i seguiu com aneu fent. Vinga. Es nota que està bé, amb aquesta connexió. Moltes gràcies, home. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Moltes gràcies, Adriano. És que més en fa gràcia que tu el coneixes, Adriano. Moltes gràcies. És l'abel, el nostre fan número 1, que ja n'hem parlat, i li agraïm sempre que estigui escoltant-nos i comentant-nos. És de les poques persones que de debò sabem, perquè es fa notar, que estigui allà. Escriu... Parrafot és supertraj. O sigui, jo, ja ho heu des d'aquí, ho dic. Sé que ell no li agrada sortir a la ràdio. Ja li ha costat, crec, però ho enviaré a l'altre veu. Però realment m'encantaria fer, i així, a ell entraven balines, fer alguna secció sobre cine, traj o còmics... Però si s'ha de dir que, segons ell, tothom ho fem bé, no podem deixar el programa aquí perquè ja estàs... No ens ha proposat. Si tens un dia dolent, Ferran, tornes a agafar l'audio de l'abel, i te'l poses, saps? I endavant. Moltes gràcies,abel. No, però de conya. I sí que el conec, aquest tio, però passa que mai recordo... Hei tocat amb un grup de música, si no recordo malament. Ara no sabria dir-te si és el teclat que tocava, però hei tocat amb un grup de música, amb uns amics meus, amb un grup d'esca. No sé si encara està viu, això. Tu vols que t'he descontactar amb ell? Jo el vaig conèixer ballant sol amb tal cop al terra. O sigui... Perquè el tio és un màquina del baile. Respectar l'aprimit de les primeres preguntes que ens pentaran del sector de la dansa, ell, el puto amo. És estrany que no hagi demanat encara... No sé si has estat a cart en fora amb la seva afició a l'esca, però, de fet, el que estava comentant és que aquesta setmana va morir l'Emili Esmol, la cantarista... Sí, la My Little... My Boy Lollipop. Exacte. Amor, no m'havia enterat. L'Illani és així. Sí, l'Illani és així. Sí, l'Illani sí que m'ha enterat, i també va morir el de Kraftwerk. I, clar, ara, a dos mil i tres, s'està moscallant com a mosques. Ja es van sumant les morts. Avancem, nois. Hola, nois, sóc el Borja de Sant Saloni. Felicitats pel programa. Dir-vos que sempre us escolto el podcast tornant cap a casa amb el cotxe. I res, que m'agradaria veure si algun dia podeu tractar a l'escriptor Stephen King i als seus llibres que, per mi, m'apassionen. Moltes gràcies i felicitats. Gràcies, Borja. Doncs Stephen King no es daria per un any entero, igual que la Simoff, eh? Aquí qui ho miraràs? Jo diria que estic... Estic en King. A mi m'agrada relativament Stephen King, tampoc he llegit molt de cosa d'ell, he vist moltes... El que ve de l'estif en King és que és un personatge bastant total, tenim cinema, tenim sèries, tenim pel·lícules... Jo el conec per qui, és un tio que jo. Jo no m'he llegit tres d'ell, però he vist un munt d'adaptacions. Quantes té aquest tio? És una bogeria. I podem dedicar un programa perfectament a l'estif en King. L'estif en King escriu més ràpid que jo llegeixo. No ho sé, hi ha un punt. Si parlem de l'estif en King, ja sabeu què us parlaré del seu cinema. No, clar, per això li dic que és un tio que podem portar-lo. I com que està tan relacionat tot i aquell, no li agrada que el coneguem com el mestre del terror. Diu que jo no soc un escritor de terror, avui és vostè a la etiqueta, sí, clar. Però el tema és que l'estif en King potser cap a l'octubre, Halloween, igual que l'any passat vam fer un Halloween... Podríem agafar l'estif en King i col·locar-nos... De fet, ara té una adaptació en camí. Jo conec l'adaptació en camí no per ella, sinó per el director que la farà, que és el Fati Aquín, o aquest director d'Orientur, que fa molts anys que viu a Hamburg, Alemanya. No sé si va néixer ja. I contra la pare, no?, o al otro lado... I farà aquesta l'adaptació de Ojos de Fuego, de Firestar. Bueno, i després hi ha el fill. Jo sí que el controlo més que estic fent King, el Joe Hill. Que és el que va fer... Que no és Joe Hill. Joe Hill, no? Joe Hill, no? Ni Tiger King ni... Bueno, ell va fer l'Oka en King, que és aquesta sèrie que és uns comics que s'han adaptat per radio en poca Netflix. A mi em sembla una adaptació fallida, ja t'ho vaig dir. Sí, però és que els comics entrarem. Aquest fill és com a dia. Però també hi juguen com a tàndem, no? No són els que estan darrere de la hierbalta, o sigui... Exacte, exacte. D'un relat curte en la hierbalta, que també és un fracàs total. De pel·lícula, sí. De una part que és molt interessant. Avancem, següent pregunta. Hola, què tal? Ivan Torpedo al habla. Me podrán conocer por grupos como Torpedia, en su programa de radio, como fuera de señal. Y yo les digo a ustedes, damas y caballeros, han hablado ya de Peter Bates, así, a no, venga. Arrivederci. Ostres, ha vingut la competència aquí, eh? Jo no, aquests tios, quan els escolto així, jo dic... O si me'ls imagino a casa, ah, a casa, a carrer. Home, què tal? Com estàs, Tito? Bé, bé. I el tio parla amb així, saps? I tu dius... Sí, sí, sí. Hola, com estàs? Però explica'm. No, però molt gran, molt gran, eh? Qui és Peter? Qui és Peter Bates? Peter Bates o, com jo l'hi dic, Peter Vaghe, perquè realment és com braia en cap bauman o els memes. Jo l'hi dic... Bueno, més fàcil, sí. Clar, gable. Clar, gable. És un representant. De fet, algun cop ja n'hem parlat, però crec que l'indefona especial no només és, sinó el que potser és el tridente d'aquest còmic d'Underground independent americà, que seria Peter Bates, Vaghe, com voleu dir, que és un representant amòdio, sobretot de Haidt, el Robert Graham, americain esplèndor i un que tu coneixes molt de prop, crec, que és el Daniel Klaus. Daniel Klaus. De fet, ahir vaig estar llegint, per Sant Jordi, l'hi vaig regular de la meva senyora, de paciència, em va agradar bastant. Daniel Klaus es considera underground? No ho sabia, jo veia com és alternatius. No ho sé. Bueno, alternatius, però tu penses una cosa, fot la tira d'anys que estan fent còmics, que ara siguin molt famosos, el clau de fet, l'últim cedal còmic, va estar firmant llibres. Que no el vaig poder entrevistar, em sap greu, però ja està. Realment, pot. Es veig que hi ha matèria d'aquí, llavors, per portar-te'n. Hi ha molt de material. I sobretot a l'Ivan, en concret, algun dia el portarem també per entrevistar, no només, perquè és un màquina dels còmics i també dels videojocs, però i tot, sinó que també... Sí, tant que sí. També és que domina molt, abans que estàvem parlant d'això Adriano, del tema de l'escena jamaicana catalana. Es nota per tot, sí, sí. Oi, oi, oi, oi, quina empanada he convidat. Sí, música i còmic. Sí, sí, farem algo, farem algo. Doncs Peter Veig, queda apuntat, passem al següent. Hola, sóc la Roger Pondó, sóc actriu i habitual oient del programa. Primer de tot us volia felicitar per aquest primer any d'empanada cultural. Esperem que n'hi hagi molts més. I, en segon lloc, deixar-vos com a proposta o repte, per si el voleu pescar més endavant, parlar de teatre en algun dels vostres programes. I, si no, investigar sobre la figura de Martin Macdonald, que potser vosaltres el coneixeu més, com a guionista i director cinematogràfic, però és un potentíssim dramaturg. Res més, donar-vos les gràcies per haver-nos acompanyat, també, durant aquest confinament amb els vostres programes. I, fins aviat, una abraçada. Un petó, Roger. Que ens hagi proposat el Martin Macdonald. Aquest lluny de cine, Adrià, no? Ostres, clar, clar, però... És el director en bruja. Collons, ara, la veritat, nosaltres també parlem de no només del que ens agrada, sinó del que coneixem una miqueta més. Tot i que, tot i que, de vegades, fent aquestes propostes ens fan un favor, no? En el sentit que, si tenim una mica de temps, prepararà una secció sobre el teatre de Martin Macdonald, i que, de fet, té molt de més de sentit. És que és d'aquests personatges com molt curiosos, no? És un tio amb una trajectòria de, com a dramaturg, acollonant, però que, a l'hora de la veritat, ha arribat a molta més gent per les seves pel·lis, i que, en el fons, són tres, eh? Aquest tio, com tu deies, no?, Ferran, ha fotut la de... la de perdida de 100 bruixes. 7 psicòpates, no era? Jo aquesta no l'he vista, aquesta al mig. És bona, és bona, aquesta. Sí, sí, sí. Està molt ben considerat, aquest tio. Vull dir que, si a més és dramaturg, és una cosa molt a nivell de guió i nivell de posada en escena. Sí, 7 psicòpates és la típica pel·li que podria ser tranquil·lament, i ho desconec, que potser ho és, una obra de teatre, tranquil·lament. És que és bastant probable. De fet, la Rosé, que, òbviament, és amiga nostra, és l'actriu principal dels costa del pol. La Rosé l'hem tingut d'aspectadora presencial al programa alguna vegada, i sempre ens està demanant, oi, a parlar de teatre, i té tota la raó del món. Hem d'ampliar un mea culpa de que el teatre... És una cosa que ens agrada a tots tres, que no l'explotem tant i, sobretot, no el portem a la teatre. Més que tot, perquè jo no consumeixo tant de teatre, o sigui, sí que vaig al teatre, però, evidentment, molt menys que al cinema, no? I, bueno, s'ha faltat una pel·li d'ell, que és la més important, d'alguna manera, que és la que li dona els Òscars, que és la de tres anuncios a les afueres. Aquest tio només té tres pel·lis, però amb aquestes tres pel·lis és ultra-cunaut, el que passa és que sí que és cert el que diu la Rosé, que... I, de fet, no sé si sabeu, és la parella de la Flíva, eh, de la Flíva. Sí, sí, sí, sí, es nota, sí, sí, es nota... Ho vas comentar, ho vas comentar un dia. Ara no ho recordo, quan, però sí que té aquest puntet, no, de compartir aquesta mirada tan cínica i aquest humor tan brutal, no? De fet, el tio té una reflexió sobre els seus diàlegs, no? Perquè la gent sempre li demana, però, tio, perquè els teus personatges parlen com parlen. I ell sempre diu, tu interna, intenta recordar tot el que has dit durant el dia i al·lucinaràs amb la des... No sé, coses sense sentit, estupideses, que dius, no? Que diem, sí, sí, sí. Vale, doncs, teatre, hem de parlar de teatre, nois, està claríssim. Sí, bueno, tant si teatro. Estos dos pilars els teníeu escoltar-los. Vinga, avançem al següent. Endavant. Ei, què passa? A la gent d'Empana de la Cultural. Em dic Oriol, soc de Barcelona, soc músic que fa la meva pròpia música, perquè és la manera que entenc de si ho faig jo sol, ningú em molesta i m'acaba sortint el que a mi m'agrada si no m'agrada, és culpa meva. I, per altra banda, m'agradaria que Xerrer sigui algun dia, sobre un personatge que va sortir a Catalunya, no és un personatge... bueno, sí, literari, amb el seu saudoni més Valero Sant Martí, d'una manera negra criticava tota la societat catalana, els runners, les calçotades, la basquitis que hi ha a Catalunya i molts d'altres temes, allavors va fer un parell de llibres, jo... Crec que és un tema una miqueta guai, si voleu xerrar en algun dia, com el programa, salut! Salut, Oriol! Valero Sant Martí, de veritat, jo no ho coneixia, desconheixia tot aquest món i ho he buscat a Wikipedia, ho he buscat a Wikipedia, i veig que la foto de perfil d'aquest personatge fictici, perquè és el personatge fictici, és el Magno, el Magno Piai, amb un part salut, molt bé. A mi l'Oriol m'ho va comentar per privat i vaig estar buscant-ho abans que em envies la nota de veu i tot, i vaig dir, hòstia, això té bona pinta, i vaig fer el mateix, vaig entregar a Wikipedia, i m'he pres la llibertat de llegir-vos la descripció que fa, ell mateix, del Valero Sant Martí, que deu ser el següent. Valero Sant Martí és l'únic masies de la polla bífin. Els anys 90 s'enriqueix traficant amb esclausa agrícoles a lleida i organitzen timbes i legars de Warhammer. El 2008 es jubila per dedicar-se a la rodició, el sexe tirànic i el consum de farlopa. En el temps lliure escriu el revolucionari bloc Jo Només Folló Apel, 5 anys més tard, els hénits de la seva fama, mort en estranyes circumstàncies. Això és així, eh? Sí, sí, ho estic veient també a Wikipedia. Però clar, si el 2008, i suma 5, són 2015... Això no és d'ara, això, no és d'ara. Però és que el 2016 publica Los del Sud us matarem a tots. Exacte. És l'obra pòstuma. I jo només llimito la catalana a terra. Els llibres, que també busquen. Los del Sud us matarem a tots. Cap aquí. A mi em va dir a l'Oriol que em deixaria un dels llibres. A veure, quan ens trobem, ja me'l deixarà. Però ja us dic ara que no sé quin d'aquests llibres, crec que és el que em deixarà. Té un prolec d'un 10 com és Jair Domínguez. O anava a dir, un dia podem parlar de tota aquesta mena de literatura, ficció, paròdica, destructiva, que a més que ho et matem, aquí, públicament, va molt a favor del nostre humor personal. Sí, sí, sí. Aquest tio, jo també ho he descobert ara. Tots tres no en sabíem res del Valero Sant Martí, però trobo que és un personatge supernecessari, aquesta catalanitat. Tan... no sé, tan feliç, no?, tan de petons i sortides festives, que a l'hora de la veritat no aconsegueix gaire cosa, com ha resultat el Vidi. Està molt bé com a germano, però a l'hora de veritat els projectes que ens hem marcat o s'han marcat. A veure l'autocrítica dintre del món. També trobo que no és un tio que renegui de la catalanitat des de fora. Sí, no, és molt interessant. De fet, podríem portar l'Oriol, no?, de fet, pol. Que ens pariu, però a veure si s'anima. Clar, doncs molt bé. Jo acabo de trobar una altra frase que també és collonuda d'aquest tio. Diu, això no és la Bíblia o el puto senyor dels anells. El món no hi ha cap batalla èpica entre el bé i el mal, sinó entre l'estupidesa i el mal. Los representantes del bé només són les víctimes colaterals d'esta refrec. Això m'agrada, això m'agrada. Està bé, està bé. Doncs queda apuntat. Passem al següent. Hola, empanada cultural, sóc l'Arnau de Barcelona. I, primer de tot, felicitar-vos per l'any de programa. I m'agradaria que veuràs si algun dia podríeu parlar sobre la sèrie de còmics llarguíssima de fàbules que ha inspirat algun videjoc i tot. Doncs sí, efectivament, fàbules, que és una sèrie de còmics que fa una mena del que va fer Rec amb els contes, que agafa els contes populars, la Blancaneu, l'Home Allò, la Capreucita, i fa una mena de noir, perquè és un còmic noir de detectius i de conspiracions, i, efectivament, va generar una sèrie... Bueno, pretenia a ser una sèrie de videojocs de moment només n'ha quedat amunt, que és Wolf Among Us, que són aventures bàfiques. Tu me n'has comentat aquest. Sí. Jo, de fet, els còmics només n'he llegit un, perquè l'Arnau, precisament, que és un col·lega, em va dir que tu no sabies que aquests jocs venen d'un còmic, i em vaig llegir el primer, m'interessa més el joc, que no és que fos un fracàs de joc, sinó que té el tail, que és la presa que el va generar, però ara s'han anunciat que faran un altre. És interessant, perquè parla d'aquesta mena d'utilitzar els tropos dels còmics, ah, i dels còmics dels contes infantils clàssics, les muralines, i portar-les al món actual. És un tema bastant interessant. Deu ser un noir de contingut, no? Perquè estic mirant imatges i superculos. O sigui, sembla... sembla de pobillat. Perdó, jo no he llegit, de raó. No he llegit, de raó. L'especte no sembla un noir, és més l'actitud dels personatges. Ja ho hem parlat algun cop, sí. Però farran, llavors, és algun tipus blacksat? Bueno, blacksat és més noir pur, perquè directament blacksat és Humphry Bogart. Sí. Però no se'n va tan a blacksat que agafa els animals, els antropomorfits, per significar caràcter, sinó que són els contes literals. La caperocita és la caperocita, ja ha viscut. És una utilització, és molt interessant. Queda bastant apuntat, perquè sí que és veritat que és una cosa que ens pot permetre parlar tant de còmics, Pol, com això. Sí, sí. A veure... I des d'aquí, Arnau, sàpigues que estic cullant molt bé el primer múlum de Sant Man, que el tinc aquí confinat. Ah, clar, el Sant Man és de l'Arnau. Ah, és de l'Arnau. Sí, és de l'Arnau. Sí, sí, és de l'Arnau. Per cert, que estic desitjant desconfinar-me, a veure't un altre cop i que em deixis el següent. Ah, sí, doncs, Arnau, ja saps, despreparen els 8 homos de Sant Man, que se'ls deixarem a pols del tiró. Vinga, avancem. Bona nit, empenats. Soc Lluís de Nou Barris i volia felicitar-vos. Ja que sou un tipus de programa bastant singular dintre del panorama radiofònic, hi ha part també aprofitar per fer-vos una proposta barra crítica per tal de que us pugui fer superar la condescendència amb la que tracteu cadascun la secció de l'altra, no? Una mica de crítica destructiva, senyors. Potser no va faltar un rostre cultural, però sí seria divertit una secció tipus a favor o en contra. No tot poden ser sempre a falacs. Vinga, endavant i sort. Hòstia, aquest senyor està enfadat, o no? Lluís, Lluís, Lluís, Lluís, Lluís, Lluís, eh? Lluís, hauries de veure com són les reunions de preproducció d'enfadada cultural i estaries molt costets. Està tot maquillado. Està tot maquillado. Que lo sepa de una vez es este señor que está todo maquillado aquí. Nos trobamos antes de empezar el programa para tener esta actitud más relajada. A la hora de la verdad hay mucha tensión. ¿Cómo puedes hacer coincidir en una empanada? Al final, los ingredientes en la empanada tienen que sumar, pero a veces, como esas piezas de putle desgastadas, les cuesta encajar. Pero yo creo que en el fondo ni tan mal, ¿no? No, però més recorda, Adriano, ara que fa un any, al principi volíem fer un programa que hi havia com 40 seccions. I que una d'elles era a favor o en contra i ja està. Només havíem de dir si, si o si no. I el problema s'ha acabat sent 3. No, i de hecho... Perquè, al final, tenim una hora, si ens estiguéssim barallats, és que les nostres baralles, Lluís, has de saber que duren 3 dies. Comencem a discutir i tot això ho hem de condensar. És que no hem de ser família, ser família, ser pareja. No, jo vull dir alguna cosa, Lluís, és que, en el fons, quan t'enfrontes a més allà, del marugeo i en el fons de los roces que podamos tener, i que, oye, que tú ocupas más espacio en el cine, y yo quiero defender este videojuego o este cómic, eso es normal. Estas son las típicas historietas de... Has cogido esta pelea al vuelo. La pura realidad. Pero, a la hora de la verdad, cuando te enfrentas, no sé cómo lo veis vosotros, ya extrapolándolo al caso individual. Cuando te planteas analizar una película, analizar una sección, y sobre todo también porque lo hacemos por amor al arte, y esto lo venimos comentando desde el principio, con la falta de duros, lo hacemos por amor al arte, y a la hora de la verdad, que es mejor hablar de aquello que te apasiona, de aquello que realmente crees que merece la pena compartir con el otro. Tampoc entres a pagar-li hòsties a algú que t'està fotent amb tant de gust la secció. És que m'agrada perquè m'has venut això, m'ho has sapigut vendre, i, oi, que també és veritat que moltes vegades, com és una amparada, porten temes que al nostre company no coneix. Ignora por completo. Pero sí que podríamos tomar esta actitud más de provocador, ¿no? Me dijerán que no. Y aunque no tenga ni puta idea del videojuego, vendré a boicotearlo, ¿no? Y vosotros con la película. Algún día podemos probar por ahí, pero sí, simplemente matizar esto, que al final yo, que nos movemos por porpaciones, prefiero hablar siempre en positivo de un discurso. Aunque sí que es cierto que hay veces que, si te venden mucho una película o una serie, que se comentábamos un ortodox, que yo creo que fue demasiado... Quiero que, en el fondo, al final... Sí, y al final fui demasiado blando, porque es una serie en perspectiva que cada día odio un poco más. A la hora de la verdad es eso, ¿no? Si hay una serie... Oye, el termo. No, no, todo lo contrario. Todo lo contrario, todo lo contrario, por la parte berlinesa. Pero bueno, no nos seguimos. El tema es que solo me veo con ganas de hablar en negativo cuando un producto cinematográfico-cultural STC se está moviendo mucho. La gente está ahí en plan... ¡Wow! Hemos dado con el edificio de la vida y tú dices... Me en recordo... Me en recordo del momento en el que salía, el visteu passat en un despacho. Que el Carles i jo l'intentàvem... Ah, esto habría que recordárselo al Juli, ¿no? Al señor Julián. Sí, sí, sí, sí, habría que recordárselo. Sí que ens barallem, d'acord, en qualsevol, quan és el Carles, perquè per la resta de vegades... La resta de vegades intentem ser més amigables. Avancem. Hola, bones. Soc en Tito Góreu, organitzador del Festival Baidefest de Roses. Porto una pregunta que li ha aguda. ¿Podríeu debatir de com veure les pel·lícules al cine si amb tranquil·litat o crida mal a la plantalla, amb bogeria total? Home, a veure, criden sempre. A més, tu, Adriano, que dius... No ho fem, no ho fem. A tot aquests festivals, potser mestres o de serie B... No, tu imagínate ahora, Paul, que llegues al cine, después de este confinamiento, en plan... Ah, por fin, por fin, podria haver una pel·lícula en paz, en la pantalla grande... Y todo el cine lleno de niños. No, no, un tarau, un tarau xillando, en plan... ¡Por piense! Ese serás tú, ese vas a ser tú. No, no, con mucha meditación, lo haré para adentro. Perdona, te va a venir. Te va venir a venir el senyor de la llanterna del cine, i et dirà, senyor, no se puede tocar aquí delante. Este no es de la saladesa. Però, clar, això, fora de festivals, com això, com a cotxeres de sants, potser és la bogeria més gran que tenim a Catalunya, horrorous vision i sol, hi tenen un rotllet, no? Sí, o Sitges, Sitges, Sitges. Sitges, també. El gran moment era fenòmeno, quan va aparèixer fenòmeno. I amb punts... A mi m'ho l'estava molt. Jo recordo una de les meves pel·lis preferides, Indiana Jones, l'última costada era, i tothom recitava amb veu alta cridant els diàlegs. No me lo puedo creer, esto. Jo també em sé els diàlegs. He vingut a disfrutar d'una pel·li que no puc veure així, i me l'estàs fotent a l'aire, potser sóc jo. I sí que havies sacat el puto fusil, eh? Potser sóc això. Igual que tothom aplaudeix en el moment, perquè també vaig anar a veure màtics, el moment que aneu a fer, s'ha de dir que s'ha recuperat la costum d'aplaudir els cinemes, que jo de petit no recordo. En Game, en Game. La Gemma es va tornar boja, i quan s'acaba les pel·lícules se senten aplaudiments, que feia molts anys que jo no sentia. Qualsevol pel·lícula sempre hi ha un aplaudiment típic, que és molt típic americà. Potser és la globalització del cinema i del públic, no ho sé. El cinema va sorgir així, com un espectacle de fèrie. Llavors de fira, i la gent aplaudia, menjava i ho fotia tot. Però, evidentment, una vegada va agafar aquest puntet més artístic, i ho dic... Hi ha discursos i discursos. És el que estem dient, no? De hecho, hay momentos en los que la propia experiencia ya lleva implícito esto. Es decir, más que haber una pel·li y lo que quieres es viarla. Pero que la respuesta del espectador tenga que ser algo compartido, esto nos hace reflexionar sobre la libertad. Tu libertad acaba donde jodes la mía, ¿sabes? És com... Potser és una mena de vergonya social, perquè potser més que no m'agrada... De fet, el que em genera moltes vegades és vergonya liena. No està al cinema i que algú digui... Me voy pa' casa, me voy pa' casa. Allà té la puta boca. S'haurà de fer un estudi a camp d'aquests festivals, sobretot que són tan... O sigui, Cocheres de Sants només vas a veure cine, a escoltar-lo, no? Perquè no sé si algú, a vosaltres... Està a Butxellos. A Butxellos, però... I comentaris a Ingeniosos, també. Però, car, és un parell tipus de pel·lícula, no? Sí, no. Obviamente, el Cocheres de Sants és terror, és gore, algun cop escola algun drama, però, normalment, és terror. Però tot està sempre encarat a desestimar-ho tot, a destruir-ho tot. I són comentaris de gent que, al cap i a l'afís, són en Ingeniosos. O sigui, realment els comentaris estan bé, Sants. Però t'asseguro que et donen molt cunyadisme de sala, eh? Sí, molt millor. Però estem pensant... Penseu, el centre cívic de Sants és gegant l'auditori que hi ha. Imaginau això, eh? No estem aquí desprestijant per res, el que el Tito ens proposa del seu festival, que és un festival divertidíssim, eh? La sala comercial, a vegades, vas al cine a avedir-te, i, si a sobre tens un imbècil al costat, que t'impedeix, que et recorda que al món hi ha gent imbècil... Per això és més important. A vegades és millor entrar a un cine gafipasta. Dónde sabes que todo el mundo va a estar. O el streaming, o el streaming en casa. És que, clar, o sigui, pensava que sí, però, a vegades, va a regar les ales de Tire, eh? Vinga, vansep, al següent. Hola, soy Teresa Cataldo, soy educadora social. Quería felicitaros por vuestro primer aniversario de empanada cultural y agradecer vuestra mirada especial sobre el cine y las series. Me encantaría que hicierais un paralelismo entre los temas sociales y políticos actuales y determinadas películas o series. El cine es una herramienta muy poderosa de transformación social, pero, a veces, para el público pasa desapercibido. Muchísimas gracias. Y ahí te quiero ver, Teresa, ¿eh? Sí, sí. ¿Qué opináis de lo que ha dicho? ¿Qué vas a hablar? Yo soy un gran asesor de este discurso. Claro, es que aquí es donde entramos en esa línea tan fina, donde arte o cultura o cine como entretenimiento, o cine con una actitud docente, casi terapéutica, a veces, ¿sabes? Seguramente vosotros diréis todo vale, ¿no? Todo vale. Cine, entretenimiento, vale. Pero sí que es cierto que el cine de entretenimiento está mucho más aceptado por la población mundial, por así decirlo, que no aquel cine que tiene que realmente cambiarte, enseñarte o proponerte, ¿no? Home, és que, al cap i a la fi, la cultura, com a base, hauria de tenir aquest element, que és l'enriquiment mental, l'enriquiment emocional... Enriquimiento, exacto, però no entretenimiento. No, entretenimiento, però l'oci i l'esbarjo també forma part d'això. Òbviament, Adrià, no, Òbviament, si ens posem d'un valor absolut, el cinema amb contingut és més important que el cinema sense condicut. Sí, sí, però la hora de la verdad... Sí, sí, estoy totalmente de acuerdo, y perdona, Paul, que te estoy frenando, pero a la hora de la verdad, la respuesta social siempre es más de... No, no, yo veo cine para entretenerme. Totalment, per això nosaltres fem un programa que es diu Epidemiocultural, i no un programa que, fins i tot, d'una cosa tan absurda, com un... no sé, ara, no... Però, bueno, jo espero haver conseguit demostrar que els videojocs no només maten marxanitos, i la cultura, encara que sembli buida, té un origen, i això... Comigo lo has conseguido en parte, Serran. No, però vull dir que amb el cinema, igual, és a dir, que això que ens planteja la Teresa de trobar el paral·lelisme, és que el paral·lelisme és el que nosaltres intentem fer cada setmana, i continuarem fent-ho, així que és important que ens ho recordin, que és la nostra missió. I què deies, Paul? Sí, que us volia posar un exemple pràctic, que crec que va a la perfecció, que és que jo hi vaig veure la de la pel·lícula d'animació espanyola, que és la de Luis Buñuel en l'Averintió de les Tortugues, que és l'actuació d'un còmic, doncs, just a l'inici, els primers dos o tres minuts que també estan al còmic, parlen, tipo, sense aquestes reunions que es feien a França, a les cafateries, de... parlant de tot, tots els artistes del surrealisme, i d'aquestes prouades... Com aquí, els quatre gats, exacte. Ja que era l'Exanua, o no sé què era, no sé... L'Exanua, sí. La Guàmia Francesa. Hi ha un diàleg, com al principi del Reservoir Talks, un diàleg d'aquests, parlant en comptes de si donar o no propina, aquí és a l'art, sí, a qui va la crítica social, si a qui va l'entreteniment... Justament ho vaig veure ja a la nit, i és un inici de pel·li, la pel·li està molt bé, però és un inici de pel·li superpotent, perquè justament et identifica diferents moviments culturals, en aquest cas, pors, pintura o cinema, però te'ls identifica molt bé de qui és més partidari d'un canvi cultural, social, inclús polític. Qui vol fer la revolució partidari... La legitimitat d'existència de qualsevol mena d'art, que és més important l'art que permet que la gent es distregui d'aquesta vida miserable o l'art que et recorda i et proposa no solucions, però sí identificar-ho, clar, són objectius diferents. Clar, si et poses molt purista i et poses molt elitista com a vegades algú d'aquesta programa... La monarquista. No, perquè jo vull que veis una cosa, que jo també m'interteno, a vegades tombar en el sofà i passejar-la mirada sobre la pantalla, passejar-la més que estigui llegint el lenguatge cinematogràfic, però si algú li interessa que el cine i, en general, tota cultura que mòbem o sea puro entreteniment, ja sabem qui és, és a la estructura de poder, a Gran Estat. Sí, ja veig, obviament. Panicirco, panicirco, panicirco. I aquests dies, molt interessant en el que proponies, lo que comentabas, Paul. Yo vi esa película y sí que es una maravilla. No recuerdo exactamente la secuencia inicial, pero me suena. Lo que yo sí he leído hace muy poco es un artículo de un escritor que el tío lo tenía claro. Tenía una frase, claro, que ya de por sí la lees y dices, ui, paso. Pero dice, la cultura nos tiene que colocar frente a la muerte. Claro, dices esto y dices, pues no, precisamente consumo cultura para no pensar en la muerte. Y eso es posiblemente uno de los grandes equivocos. Filosofías antiguas ya se propone eso, ¿no? Donde la importancia de todo discurso es, primero de todo, hacerte entender que eres mortal. Y a partir de aquí empezaremos a entender muchas cosas, ¿no? Y que lo puedes hacer con cachondeo, que eso no quita, que podamos estar riéndonos mientras pensamos en la muerte o reflexionamos sobre ella, que es un poco lo que nos ha acabado pasando en estos días, ¿no? Mira, la següent proposta no és una pregunta. De fet, és una proposta directament. És un tio que es dedica a fer música electrònica, per el que veig. Millor escoltem i, de fet, el problema ens està quedant tan llarg que, si us sembla bé, ho posem com a final de programa i continuem en una següent edició. Molt bé. Amics d'Empana Cultural, sóc l'Àlex. Sóc seguidor bosta des que veu començar i us he de dir que, com a manda la cultura, m'encanta el que feu. Us vull felicitar, realment, per la feina que feu en aquest programa, i m'encanta, m'encanta molt el còctel que feu que barreja l'humor, l'actualitat i sabidoria cultural, en general. Com artista que sóc, m'agradaria portar el meu granet de sorra, perquè tots els empenats culturals puguin disfrutar. Que us deixareu una petita peça, un fragment de l'últim single que he composat i que he col·laborat amb una cantant d'Estat Units. Espero que us agradi el nom que utilitzo per si algú li pot interessar a seguir-me per futures feines que estic fent i projectes. El meu nom és Technocracy. Sí, de techno i de democràcia. Els dos grans pilars de la nostra societat actual i també els que ens han d'ajudar a combatre el corona. I la corona també. Apa, salut!
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.