Empanada Cultural del 17/5/2020

I amics. La Béliar S richestiaplace. Prefereu els pítesc aquí comença l'empatx, l'embafada, el granfor Dani l'avecanal radiofònica, Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Poddickler. Per Rampujol. Adriano Calero. A Ràdio d'Espel. Un año más. Sí, señoras y señores, un año. Ahora ya nos toca sumar un año a todo aquello que hagamos. A cada nuevo programa, episodio, sección o editorial. Un año más. Tras 44 programas, entre gazpachos, epidemias y empanadas, y un aniversario, volvemos a empezar. O simplemente continuamos. No lo tengo claro, la verdad. Se trata de una nueva vida o de un punto y seguido. Veamos. La empanada acaba de dar una vuelta al sol. Eso es evidente, pero sigue su marcha y no se detiene. Somos nosotros los que ignoramos cualquier movimiento terrestre, pausando a menudo el tiempo en el espacio de nuestra imaginación. En momentos fatídicos o en vivencias llenas de alegría. No hay término medio cuando se trata de detener el tiempo. Pero a nosotros nos movía la felicidad de la celebración. Y así, durante un día, toda la fiesta y aplausos. El día del tiempo detenido o del presente dilatado. El día de nuestro aniversario. Y desde el balcón de una jornada tan especial, semejante elevación nos ofrecía una imagen del pasado y ha perdido. Y quizá por eso, un tanto alterado. Empanadas rellenas de cultura y palmaditas en la espalda, motivos para el orgullo y para la nostalgia. Pero como diría nuestro querido doctor, el ya inolvidable bombosi, no se trataba de celebrar el pasado, sino de reinventar el futuro. Y el futuro también se percibía desde el balcón de dicha jornada tan especial. Incluso más vivido que el pretérito. Porque en el fondo, nuestra mirada, nunca dejó de ser dual. Y al de dónde venimos le acompañaba el adónde vamos. Propuestas y una pizca de vuestra esencia, respuestas y secciones para la mañana. La construcción de un nuevo mundo a través de la imaginación y tal vez la evolución descansando sobre tales ideas. ¿Quién sabe? ¿Quién sabe lo que nos deparará el futuro? ¿Quién sabe lo que nos deparará el futuro? Aparto la mirada de nuestro programa i la realitat ofrece la misma dualidad. Pero en este caso, el tiempo dilatado no responde a ninguna celebración. De hecho, pasado y futuro se va a tener un presente que no sabe hacia dónde va. Ante una naturaleza que hace tiempo que nos invita a frenar, a morir o a frenar. Pero se empuja al empobrecimiento popular, también hace mucho, pero ahora incluso más. Parece que de la evolución sólo quedará la terrible involución a la que nos venimos enfrentando. Mientras escuchamos aquello de, es la ley del mercado, toca reinventarse. Pero a ver si soy yo que ya no me ha claro. No estábamos hablando de desacelerar, o era sólo una pausa para que los ricos hicieran más ricos y los pobres volvieran a jugar desde una casilla inferior en la sociedad de consumo. Cambios, senyores, cambios. Si algo hay que reinventar, es la sociedad. Que no conozco personalidades que se puedan reinventar sin tradicionar a la corriencia mental. Aunque los libros de autoayuda digan lo contrario. Las personas aprendemos, nos formamos, evolucionamos y también la cagamos. Pero, francamente, si nos reinventamos, es porque nos obligan a equilibrar el mercado. Para volver a hacer del consumo una necesidad y de la necesidad real un capricho del espíritu. Por eso ahora que los tiempos ya no corren, sino que es la vida que camina. Precisamente ahora que el incierto preocupa más que antes, ocuparse de un futuro mejor, es nuestra única opción. Si quieren les mando a mi propuesta para la siguiente temporada, la de la vida, que la empanada cultural ya está servida. ¿Por qué a diferencia de nuestra sociedad parece que nuestro programa no lo estamos haciendo tan mal? ¿Estábamos dispuestos a renacer con vuestras propuestas y aunque la etiqueta ya nos acompaña, se podría decir que lo nuestro es un punto y seguido. Nuevos ejemplos, nuevos discursos dentro del infinito cultural, pero, en esencia, la misma empanada de siempre. Eso sí, haciendo del futuro un presente inmediato y, de algunas peticiones, una realidad a escuchar. Paul recupera la propuesta d'Irael i nos trae la pel·li Color Out of Space, cine trash, no tan pretendido como accidental, pero malo a fin de cuentas. Ferran se queda con la sugerencia de Rubén i analiza el videojuego Last of Us, que encuentra en otra pandemia un decorado para la diversión y la reflexión. Y un servidor se pasa por el forro toda recomendación y entenderá que hagáis lo mismo con la suya, pero tratándose de la serie After Life de Ricky Gervais, quizá podáis perdonarle a Ricky, no a mí. Yo ya no tengo remedio, reinventos, los justos. Bona nit. Ei, ben tornats, ben tornats. Bona nit, senyors. Per fi, hem de dir, hem tornat amb empanada cultural. S'ha acabat l'epidèmia, ja ho hem dit la setmana passada. S'ha acabat l'epidèmia? Ja podem sortir de la calla a contagiar-nos. Sortiu tots el doctor Bonbossi i us recomana. Exacte, molt important, eh. El doctor, hay que hacerle caso. Teníamos que recuperar a Bonbossi en forma de... En forma de, com a los del Polònia, en plan... Algú ho havia de dir? Perdó, però algú ho havia de dir, eh. De cop hem d'anar deixant dient... Ah, el consejo del doctor. El consejo del doctor. Com els prospectes aquests dels anunciers de medicaments, no? Aquest anunci... Bueno, però Ferran, Ferran, tornem amb empanada, però com tornem? Clar, el tema és que teníem això de... Nosaltres vam deixar la temporada 2 penjada. I, clar, comença una temporada 3. Ara ens semblava com precipitat. A més, arribarà l'estiu i nosaltres fem gaspatches i aquestes coses. I hem decidit, Adriano, dir-li d'una altra manera, el programa. To reborn, eh. Empanada 2... renacimiento. O renacidos. Sí, tindreu aquests programes penjats com a temporada 2 Reborn. Que és com una mena de nex, una mena de continuació. No és un spin-off, perquè intentarem tornar al format habitual. Però sí, ja que parlàvem tant de remakes, remasters i tota la pesca, aquí teniu Reborn. Estem al nivell de conversència. Sí, al nivell de noves. A ver, lo que está claro es que no le sumemos más años. Tenemos uno, ya está muy bien. Temporada 3 suena a estos tios y van ya dos años dando por cuno. No, no, no. Justo vamos al segundo. Y sí que es cierto, yo intentaba plantearlo en el editorial, que vamos a un nuevo mundo, se habla mucho de eso, pero hay capas, al final está bastante claro, si miras por la ventana, que el nuevo mundo está ahí, esa especie. Alguns diuen que vamos a un nuevo orden. ¿A un nuevo orden? Bueno, que son mis amigos terroplanistas. Això fa molt tapó, això ja fa molt tapó. Pero realmente en empanada no estamos yendo otro mundo, estamos ahí, en la línea, dando caña, manteniendo el nivel. Entonces, bueno, sí, podemos considerar que estamos renaciendo. Pero oye, no me habéis dicho nada del editorial. He tenido un comentario que es... Con Vendi ven comentaro al programa de sábado un año. Ens estem radiotresitzando. Ha sonado molt solemne, tipo, del séptimo vicio, pero la música del inísim agrada molt, que es séptimo vicio, pero Bob Esponja. Sí, sí, la música. És molt xild, tanto que volvemos a la infancia. No, perquè... No, però bé, bé. Jo no tinc res a dir més allà del que la reinvenció que dius. Has dit, en empanada no fa falta, però com estem fent bé. Llavors, el de reinventar-se, a nosaltres no ens toca. Tot i que potser qui s'hauria de reinventar és el sistema, i ja ha quedat clar que no, que els cansets de reinventar som nosaltres. Jo, que con esto de reinventar, siempre... Al final, yo soy muy crítico en el término, no tanto por lo que puedas darle como significado, si quieres asumir que reinventar es simplemente cambiar de actitud, cambiar de enfoque... Oye, pues genial, no pasa nada. Pero lo que hay muchas veces detrás de la idea de reinventémonos es ese gran motor social, ese gran mercado, diciéndote, reinventate, equilibra el mercado. Y está claro que ellos siempre ganarán. Es decir, siendo nosotros muchos más, no sé por qué siempre ellos tienen la fuerza. Ah, pero... Lo mío es la provocación, ya lo sabéis. En el fondo... Lo mío es la provocación, pero en el fondo sabéis, los dos sabéis, que vamos a cumplir, como mínimo, tres deseos. Como mínimo, tres deseos. Tu, el de Rubén... No, Ferran? Jo porto un tema que m'ha demanat al Rubén. El pol, el pol porta què porta? Jo porto una pel·lícula, bueno, que ja comentarem, una mica endemoniada. Colorado de mis gustos, ¿no?, fuera de mi vida. Y yo, en el fondo, aunque iba por la vía de Ricky Gervais y Afterlife, y estaba claro que aparentemente nadie me le había pedido que hiciera una sección sobre ello, creo que vamos a poner gracias a esa pel·lícula al descubierto de la favoría en contra de Dan Lewis, ¿no? Uo, también un oyente que no... Exacto, porque me parece que yo la aplaudo bastante, la serie. Tu, Ferran, me parece que también, ¿no? Tengo mis quejas, pero... Tengo mis quejas, pero... Estoy en medio y el pol está en contra. Tenemos tres bandas. Doncs mira, doncs... ¿Qué os parece si le damos, no? Abans de res, abans de res. Hem tornat a la tradició de que us oblideu de les xerxes socials. Renacidos, tios, renacidos. Exacte. Intentem demanar, ja ho vam fer la setmana passada, comenteu-nos coses a les nostres xerxes socials, com el Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural, i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud, Mixcloud i Evox, i ara sí, ara podem avançar. I començarem amb la secció d'en Pol, que em sembla que porta... Fater, Adriano, que vinen curbes. Un gad Un Cinema malament Què gran During Cinema malament Aquesta peça musical que ens ha ensportat, doncs... Bueno, clar, Adrià no hauria de fer gala al nostre cinema. Vale, o sigui, el cine trash suena així, no? El cine trash suena així. És que avui està en secció, Adrià. No, hòstia, hem fet cas a l'hostes oients. I hem fet la secció que ha fet malament, eh? Bueno, també podríem dir fet... Tra-traj! Podríem dir. D'aquest cinema que no recicle, de contenidor absolutament pastilent, i que no és d'agrada, o sigui, el servei se't queda segle. Saps aquest cine que dius, sempre et retorna? Malament, malament. I jo crec que la millor forma de començar és amb un d'aquests emblemes actorals que tenim, com a imaginari col·lectiu, que dius, hòstia, no, una pel·li més seua. I no estic parlant de Adam Sandler, potser algun dia el portarem. Ué, però poca broma, no, la Adam Sandler? Perquè no ho feia gràcies a una pel·lícula que abramos posiciódamente de él. Sí. No? Hòstia, algun dia farem... Podríem fer com... Saps com la Sandra Bullock? Que al mateix any va guanyar l'Òscar i el Ratsi. Exacte. Doncs podríem fer un dual, podríem fer el millor de Adam Sandler i el peor de Adam Sandler. Però és que avui portem un actor... Que sempre és tan el Ratsi, no? Que és Nicolas Cage i la seva pel·lícula. I la seva pel·lícula, El color que cayó el cielo, que és color out of space. Bé, nois, però abans que res, dades, dades, dades, per veure la magnitud de la tragedia que us portem avui. Director Richard Stanley, el coneixeu, no? Jo sí, jo sí. Doncs té una pel·lícula que és una delícia, que a més és sèrie B, però de la bona. Sí, sí, sí. És Hardware. Hardware. Programado para matar. Un peliculó, això, o no? No, no, no. Un peliculó total. Lo de para matar me suena muchísimo, pero... Pero lo de Hardware programado no. ¿Y aquesta sería buena? Sería una buena pel·lícula seva o no? Sí, sí, pero claro, entra dins de la sèrie B. És una declaració d'intencions d'aquesta mena d'autor, perquè és un tio que té unes aspiracions sempre dintre d'un pressupost baix, però amb molt bones idees. Sí. Clar, però què estem parlant? Que la pel·lícula que està cosportant de color d'autorspace, de l'any passat, de 2019, pressupost de 6 milions de dòlars. O sigui, tema sèrie B, sèrie Z, ja s'escapa d'aquí, eh? O sigui, ja no entra amb això. Però bueno, nois, de què va? Matauritca, o una zona rollo Twin Peaks? O així? O ni conviu Nicolas Cage i su família. Dic Nicolas Cage perquè... Nathan? No, no, no, no. D'aigua, és Nicolas Cage. Perquè no veus el personatge en comú. És Nicolas Cage. És Nicolas Cage, tota la pel·li. I aquest matauritca cau en aquesta zona, porta molta maldat i sobretot en una forma que és anar al color rosa, vale? Per això es diu color d'autorspace, que és el rosa. Però bueno, fins aquí dius que coi, no? Que la maldat l'aporti un color. Però i si us dic aquesta història, ve de Lovecraft, no? Doncs si ja ens posem el... El modó agafa pastes, ja diem, ah, vale. Tot està permitit. El horror còsmico. El horror còsmico, que per cert, a HBO ara han estrenat una sèrie, no? Que es diu Lovecraft Country. Hòstia, ni idea. Que ha estat providat per l'Abrams. N'hi deia. Hòstia, doncs llavors serà una basura absoluta amb l'entesa de Lovecraft. Se m'escapa, però això del rosa, ja m'està generant un interès, eh? És a dir... No, és interessant. La proposta inicial pot ser interessant. Però bueno, ja veurem després que... És un dels millors relats de Lovecraft de terror, on un color que no es pot descriure a la pel·lícula utilitzen amb la gent, un color que no es pot descriure a ataca. Clar, és aquesta mena de terror còsmic que escapa de la nostra comprensió. No, però val a dir que com a cosa bona visualment és potent, eh? Visualment, en el sentit estètic, s'assembla molt a Mandy, i és la pel·lícula de Nicolas Cage que més va anar... com aquesta color d'Other Space va anar també a Sitges l'any anterior, si no recordo malament, que hi ha factors que són espectevisión, que si us sona un tal eligebut, és el producte de les dos pel·lícules. Jo, de fet, estava a Sitges tot dos anys, i ara recordo que, clar, Nicolas Cage també va coincidir que va anar-hi un any a Sitges a presentar l'any passat. Va ser amb l'any de Mandy o l'any de Color Out of Space? Va ser 2018, va ser. Quan va anar a Sitges... Sí, diria que és amb Mandy, no? Diria que és amb Mandy, que va anar. Sí, va anar amb Mandy. I Color Out va ser l'any següent, exacte, exacte. Va ser aquesta última edició, sí. Però, bueno, o sigui, l'última... Sí, l'última o l'altra, bueno, no sé. Però que si parlem de Color Out és 2019 i si parlem, com tu dius, de Mandy és 2018, com va estar en Cage a Sitges. Entreu en materia. La vaig tornar a veure, la vaig veure fa... com 3 mesos així, la vaig tornar a veure fa uns dies a la nit, un gin tònic amb mà perquè, si no, això és imbavible. I... i, realment, tota una experiència el faran ho pot dir durant la secció, perquè et sé que també l'he vist. I té un indici bastant literari, això és curiós, perquè és una veu a nous que no té absolutament res a veure amb el que trobarem després. The hills rise wild. There are valleys with deep woods and no axe is ever cut. Oh, baby. És que, clar, comença molt així, però és com un de mena de jocs florals d'arc, llavors comencem amb la pel·lícula. Llavors, el primer que es veu és aquesta... que és la germana de la família, que és la filla, que és la vine a Gardener. Gardener, Gardener. Gardener. La jardinera. La jardinera de la vine, que està fent un molt casual, està fent un ritual satànic al llac. I, a més, un ritual que té tots els components, que de puta mare, que és amb un cavall, una túnica, unes metges liles, un cercle de pedres típic així, rodonet, i una mena d'esbàstica feta de cames de nines, penjades d'un arbre, no sé si te'n recordes. Sí, sí, sí. De fet, és el primer pla de la pel·lícula. El primer pla de la pel·lícula. Sí, tot molt bé. I, a partir d'aquí, entra un personatge, que és B.C. Secondari, però després veurem que no, que, a més, entra fortuitament, que és un tal Ward Phillips, que treballa en una companyia hidroelèctrica que ha anat a parar en aquest poble per unes històries. Però són aquest nom Ward Phillips. Doncs no. Home, a mi sí. De diversos personatges de Lovecraft junts, no em sembla. O podríem dir que és el nom de Lovecraft. Home, Ward, Phillips, Lovecraft, és que està superenginyós. Són superenginyosos. Ja anirem veient coses, perquè són la hòstia d'enginyosos. Doncs aquí mateix és interessant perquè aquesta escena la tia s'enfada a ell, dient-li, eh, tio? Per molt que estigui al mig d'un boss, fent un ritual, joder, que això és privat. És un moment de... satànico, particular, privado. Bueno, en fi, que... Llavors, després ella agafa el cavall, se'n va cap a casa, i allà és on ens trobem ja Nicolas Cage en su balancín, tot molt bucòlic, en una casa, aquestes de Campo, i la seva dona, a més, superpreocupada, perquè no perquè la seva filla hagi fet un ritual satànic, sinó perquè no ha fet els deures, per exemple. Però d'entrada ja és un plantejament com... Sí. Vull bucòlico i molt tot. I en aquest moment, que quan ella està amb el cavall i va cap a l'estable, diguéssim, a guardar-lo, hi ha entre música que diu, tio, això és d'antena 3 en màxim. El melodrama, eh? Sí, sí. És que ves, t'has d'imaginar l'escena, que és parlar amb de la filla, on és l'Alabini, on és, on és, i ella entra, diria que a càmera lenta, amb un cavall blanc, entre mitjans dels arbres del jardí de la casa, amb aquesta música que dius, que estic veient. A més, venint d'un ritual satànic, i anant cap a una estable on, a més, justament, es troba el següent personatge, que és el seu germà, que està fumant porros, que és un personatge que viu en su mundo, total. No entenc ben bé la obsessió que realment sigui un personatge que està constament fumant porros. Suposo que és el fet de... és el tropo d'una persona que està a punt de viure, spoiler, una situació bastant paranormal, que sigui una droga dicta, és que el posaran en dubte, no? Generarà conflicte, els porros generen conflicte. A més, m'agrada molt perquè s'amaga a l'estable, que això també és interessant, s'amaga a l'estable, per fumar porros, però surt tot de fum de l'estable, vull dir que dius... Exacte. Porros no... Un escàlic. Estais comentant de la pel·li, i és com... Sí que va parar d'argo, eh? Estan portant sobre ella, però ja tinc la sensació... Jo, que no l'he vist, ja estic amb aquest punt de morbo, saps? En el fons. Hi ha vegades que les coses, precisament per... per l'estereotip, l'estereotipat, o tal, ja t'està evocant unes imatges que dius que les vull veure, les vull veure, i clar, igual, després... Doncs... No, des d'emparada, anirem a veure aquesta pel·lícula per entrar, endemut. Vale, vale, vale. Has d'entrar. Has d'entrar totalment. Bé, un cop surten de... ja hi hem presentat aquests personatges, que està mirant per un pou, l'últim dels germans, les 3 germans. El germà petit, el germà petit, sí. Exacte, que és una espècie, pels que heu vist, ho he llegit loc aquí, és una espècie de... bode del nen falso, perquè, a més, ja entendreu perquè no es desenganxa del pou, aquest. I després, hi ha entre la mare, que es passa, que a més és curiós, que és una mare que es passa tota la pel·li, que l'interreta malament, i que no pot fer videoconferències tota la pel·lícula. Tota la pel·lícula. Els personatges són insistentes, una amb els porros, l'altre amb el satanisme... Sí, sí, sí. L'únic que no insistència era el gos, que és l'últim personatge, la família, per fer-la la típica maidinosa, saps? Però, bueno, llavors, hi ha una escena que sopa enllà de forma molt malosa, molt familiar, i ja, tot això. I després de sopar, hi ha un moment així, com molt malosa amb la parelleta, el Nicolas Quetzalona, allà, i ell deixa una frase que diu... un somni que somia sol és només un somni. Un somni que somia... que somia junts és una realitat. Però el que no saben és que tot es convertirà en un malson. Malson. No només per aquests efectes que ja són útils de per si, això no sortia a la pel·li, però sí que hi ha aquests fosos d'imatge. Hi ha uns fosos d'imatge de molt de l'any 70, fa unes dissolucions d'imatges de transicions superanyes. T'anava a dir que precisament sí que n'hi ha, sons d'aquests. Hi ha moments de jams que et va a tu de... Ui, per què? Perquè és que la pel·li ho necessitava, que ens estàvem avorrint. Una miqueta. I ara estava recordant que precisament aquesta frase que acabes de comentar, sale en otra pel·li. Estava intentant, mentre s'hablaves, intentar recordar la pel·li, però que és una frase bastant emanida, no? És la típica frase de estar junts no és mirar en un a l'altre sinó mirar en la mateixa direcció. Per exemple, si esteu allò. Bueno, seguim. Aquella mateixa nit, mentre tothom dorm, t'ha fet els armes de dir que mirar al cosmos on l'any, és que no sabem bé què fa. Estàs com una mena de joc. És una insistència de la pel·li de eh, que esto es lobecraftiano, eh, que es cosmos. ¿Cuántos minutos llevamos aquí, de pel·li? No, no, no. Després faré un sal ràpid, perquè no es pot ser... Potser posem... La introducció pretén ser molt detallada de invitar-te al mundo en el que te vas a mover durante una o dos horas, entiendo? To Adriano, quédate con esas buenas intenciones que le ves a la película. Sí, sí. Perquè, més en aquesta nit, que el germà està fumant porros i mirant al cosmos, la parella ja està fent coses sexis que recuperarem després, aquí això tinc avucle, i, a més, hi ha un moment que, quan ja comença a caure aquest meteorit, fan servir el mateix recurs aquest, no m'explico, no? Però aquest cop no són dinosaures, sinó és el color rosa. Color rosa. A més, com no, el gos, el gos que ho nota tot, i llavors ja es posa inestable. Perquè els gossos... Perquè els gossos no veuen els colors, però sí el perill. Lo huelen, lo huelen. Uelen el peligro. Però, bueno, un cop el color rosa ja cauen i cauen forma meteorit i toca tothom per igual, de fet, inclús... Bueno, de fet, això no ho hem dit, que hi ha una... Hi ha una mena de granja que està plena d'alpaques, que són l'animal favorito. L'animal favorito de los niños, com per tenir cuidança, tenen com una granja d'alpaques. El Nicolas Cage es dedica a estar convençut que les alpaques, de fet, ho diu, és l'animal del futur, i es dedica a crear alpaques. Però tu diràs, lo hace por la lana, porque las alpaques... No, no, no. Lo hace por la leche de alpaca. Sí, perquè és la nueva leche de almendra. Sí, després hi ha moments com eròtico festivos de ell munyint l'alpaca, però més d'una forma... Però una alpaca que jo me ponga, perquè com que no he vist la pel·lícula, i el paca me suena més a... És com una gama. És entre una cabra i una llama. La leche de alpaca és el futuro, genial. Però el tema és que el color rosa també toca les alpaques, i tot comença a partir aquí a liar-se. A fet, és un meteorit que ha caigut a la seva... a la seva propietat, diguéssim, que després això pren partit només a la seva propietat, i, a més, és un meteorit que apesta. O sigui, realment, apesta, però apesta com a l'actuació de Cage en general. You fucking cock sucker! You cock sucker! You cock sucker! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Ah! Adiós! Això és perquè no li rend que el cotxe. No està pañissant algú, eh? És que precisament de Nicolas Cage, però jo crec que aquest tio, si lo contratas, ja és el que li pides. Dices, hostia, Cage, tio, de eso que sabes hacer también, cuando contratas a Nicolas Cage, no quieres que haga un personaje, quieres que haga del mismo. No, però que és exacte, però és que aquesta seqüència, precisament, com diu el Paul, és perquè no li arrenca el cotxe, i el tio té un outburst, explota, però és molt curiós com està actuat, perquè és el que dius que tothom diria, no és cert. Es nota que quan van gravar, no l'escena, aquesta presa que han triat i han posat a la pel·lícula, el director, a mig de l'acting, li diu, vas bien, hazlo mas fuerte, comença un nivell 75, però clar, de 0 a 75 és molt, però hi ha un moment que agafa aire, sembla que mireia a càmera, perquè la mirada és cap a càmera, i li deuen haver dit, tio, tio, vas bien, continua, i el tio exagera encara més, i arriba a 120%. És exagerat, es nota molt, que li han dit, sigue por ahí, sigue por ahí. Sí, sí. La pel·lícula va per un lloc, i ell va per un altre, això ja us ho dic ara, perquè sincerament els actors no és que siguin superbons actors, els de la pel·li, potser la que més és la mare, que és la que es cuida més en el sentit actor, però clar, hi va a 300 revolucions, i els altres a 10, saps? Però a més, fas canvis molt bèsties, això ara és tot, però durant l'inici de la pel·li el tio està molt baix, molt... Sí, de fet, al principi sembla un pare superamable, superconsiderat, i després de sobte és tot el contrari. El rosa, tio, el rosa, és el que tiene. És que és el rosa, és el rosa. A partir d'aquí, el típic, ha caigut el mataurit, la policia interveia, fa preguntes, i Cage descriu què va passar d'aquesta manera. Si el primer que dius és, què va passar? Que ahir estava la nit, estava fent coses, primer cop amb la meva... Clar, tio. És de ser l'erotismo del que hablaves, és de ser l'erotismo del que hablaves, pol. Bueno, el tema és que aquest moment sembla com que es vulgui justificar dient, ara aquest tio, perquè comença a parlar així de la seva vida privada, en públic de bala tele, és com que la pel·li t'està dient, fíjate, algo ha cambiado desde caida, caida, el meteorito, y tú. Y se ha trenpado, se ha trenpado. Gràcies al color rosa. Però bueno, a partir d'aquesta escena, apareix un altre cop aquell xaval, l'OFCRAF xaval, per dir-ho així, i que el que vol, bueno, de fet, estava contractat, ha vingut al poble, que a priori era per mirar la capa freàtica, és a dir, l'aigua que hi ha al poble, però casualment també és un expert en meteoris, o sigui, que... És molt bé que estan aquí. De referent, eh. Clar, clar, això és molt, o sigui, és ideal de Robert Maquí, de qui on? Doncs, el típic també, la policia passadeix, que també és superprofesional. A més, molt a molt, Ferran, que tu que ho has vist, que parla molt de que el meteorit, que pot ser supertoxic i tot, però no parla de tocar-lo, saps? No, no. I tothom s'apropa, i tothom sí, sí. Es falta de califàcia. Un poc com el coronavirus, no? Exacte, exacte. Llavors, et vindria aquella escena que deiem abans de eròtica monyint les albacas, que també el que ells fan, allà està molt gràcil. I ja per últim ens presenten aquest últim personatge, que és una mena de casero, de la casa on viu, que està partat en el bosc, una mena hippie, d'edat bastant avançada, que, a més, té càmeres penjades, o sigui, càmeres de seguretat penjades dels arbres. O sigui, que és un rayó, té una tecnologia punta, wireless, tot allà. No, però ho expliquen, ho expliquen perquè diuen és que era electricista. Ah, vale, com era electricista, és clar. Clar, i alquimista. Més un personatge, que no sé si estàs d'acord, però podria haver interpretat i guipó, perquè és un personatge molt, molt escalt. De fet, de fet. No, no, no, no és tan l'àmbit, com que està seco de piel. És un tio que està seco de piel i conrastes. I és com el hippie que té 70 anys, que sigue siendo hippie, i que clarament està... I que queda bien en una peliposa copocalítica, no? Segurament es devien haver fundit ja tota la pasta amb keits i les alpagues pel contacte de guipó. Però, bueno, aquí també apareixen uns llams molt sèrie bé, que això també és molt interessant, que és molt moment o pesadilles, aquelles històries, però, bueno, a partir d'aquí, el color rosa ja comencen els fets paranormals, i aquí entren una bateria de típics tòfics. Per exemple, la mare està trencant nous, o la cuina, que s'ordenen 5. Saps? Ui, pues se prepara perquè miren unes quantes, Ferran. Mentrestalla, pastanagues, se'n puta els dits. Vale, per cert, rollo. A més, el crit del sopall és tallest. Saps que això és també molt natural. Les alpagues que corren lliures, pòs que parlen amb el nen, o vas de xulets, que, per cert, Ferran, el nen no es mou del pòs, que això per producció està de puta mare, suposo. No, perquè no el pòs. És que el nen va dir, jo cobro per quilòmetrage, i va dir, vale, per què vas estar aquí? Sí, sí, després entren trucades, també són raros, i per últim, per exemple, surt sang del fregadero, que això és el típic tòpic. Lo de ver caer sangre, no?, en plan... Això és el típic tòpic, sí, sí. El noi aquest, el word Phillips, canalitza l'aigua, i ja va parlar amb la seva germana i diu, tia, que això, que a més que ella, està superenamorada d'ell, però, bueno, això és una altra història. Perquè és l'únic tio que viu allà, exacte. I li diu que l'aigua està hipercontaminada, que no se la vegui, és el que segurament els estan fent amb bogia a tots. Cosa que ja han fet, cosa que ja han fet tots durant la pel·lícula. Exacte, però per sort, poden deixar de veure aigua, perquè tenen la llet del paca. No passa res. I ja sabeu que el Nico i l'Esquetx és molt de fer mueques, doncs a partir d'aquí ja entra, a part de la bogeria que apren la pel·lícula, la bogeria que hi ha ell, com a boràgine de mueques, i és l'òstia. Hosti, que gran, eh, tio. Nico i l'Esquetx diuen a la seva filla, i tot i que ja estàs un fill, i la filling està bé, perquèapter entre aquestes xarxes em coneix. Et fa que hi haguessis. Pues el botó és el chairman, perquè no sócvecki duro tuigo. Igual o rectangual sensors, dins d'aquestes tècniques. I si creus que són humans, és la cara de la Brazil. Forat 16 anys si se tie pertaining. No me agobies, ¿no? Oye, no has guardado las alpacas. Te hija de puta. Me hace falta que le diga eso. Bueno, me voy a sobrar de obsesión. Pero aquí el tema es, durante el visionado, en algún momento, esa risa que... O esa sonrisa, ¿no?, a medio gas que va provocando esta pretendida? No. No. No, no. Només hi ha un moment que dic... No sé si jo està buscat o no. Dic que sí, però no és còmic, perquè és cutre. És quan ve com la tele, quan està en la policia, això investigarà el motorit, i li fan una esmena d'entrevistes al reporter. I li pregunten, però què ha passat? No, ha caigut el motorit, no sé què. I li pregunten, però vas estar... Vas veure, ahir a la nit, o sigui, vas estar bé. El diu, bueno, un whisky, no sé què. Llavors, automatiquement, li posen... Sí, li posen a sota... un caire, un rètol, que diu... Elcòlico, saps? Hòstia puta. Vale, però si pren aquesta decisió, també entenc que en algun moment ho torna a aprendre, no? El tema és que la pel·lícula no va d'aquest to, però jo crec que quan l'estàvem muntant, es dona en compte que aquest to ajuda a fer-la una mica més digerible. Perquè totes les coses que planteja, i això suposo que el por ho parlarà quan acabem amb la secció, les coses estan allà, però les planteja d'una forma tan errònia, i amb un to tan dispers que la pel·lícula en sí no et porta. I l'humor involuntari que més coneixes de la història de Nicolás Quech, és el que estàs esperant, és en plan... A veure quan anar a Nicolás Quech, és com a Nicolàs... És clar, és que això suele passar moltes vegades en pel·lícules fallides, com tu ho deies, els elements estan allà... Incluso, estos element es un poco estereotipados, que hemos visto en otras pel·lis de terror, que comentaves lo de los dedos, lo de la sangre... Però és com els conjugues, com els unes. Si todo eso está allí, pero el hilo conductor no funciona, al final, lo único que ves es eso, como una suma de detalles absurdos que el provoca enrisa o disgusto. A més, si seguim amb ell, segueix a la seva puta bola, a partir d'aquí també, perquè... Lo interessant de tot és que dins de tot aquestes històries, aquesta bateria de merda que va entrant, la mare segueix anant al darrere de ell, dient-li que vol millor connexió, que si no... Això de Castillo, esto de... Tiene un toque cómico. Però hi ha una escena superboja, que és ella cridant-li a l'aurella, que regla és l'antena, no sé què, i el tio que està netejant uns tomàquets que més han sortit fruit de la radiació rosa, i per rentar-se'l renta, i el tio es torna a boig mentre li està cridant ella, i els comença a mossegar i a escopir, però escopic, però jo els estic tallant pel dinar, d'acord? Bueno, ho fa perquè representi... Però és això, tots els temes hi són, però no estan ben explicats. Se suposa que els tomàquets són grossos per la radiació, però que tenen un gust de merda. Clar, aquest tio ha de demostrar que aquests tomàquets són dolents fent això, però coincideix l'escena en què la dona l'està cridant, mentre ell mossega els tomàquets frenèticament, i tu no acabes d'entendre què està passant allà. Per què la dona està obsessionada amb el que no hi ha wifi a la casa? Perquè el tio s'ha obsessionat amb els tomàquets, que més quan els recull abans, a l'escena que recull, els hi parla com si fos sin el seu amor d'infància. Ah, sí, sí, aquest moment que fa un moment... Sí, un petó, i tal. Oi, oi, què vol dir? I amb una música també, oi? I és un traveling de la càmera que va passant per tots els tomàquets, i va dir a tots els tomàquets i va dir-ho. Mira este, que bonit, oi, que bonit, oi? I va fent així, és que tot... La pel·lícula et pot presentar aquesta anormalitat del meteorit i tal, però ho fa amb un ordre que no té cap correlació, amb una intensitat que no en tens, i sobretot que coses que, lo típic que es diu, no, sembra, anem a semblar una idea per després recuperar-la, perquè l'Adrià no es deu estar esperant, que al final de la pel·li, la llet del Paca... No, jo ja, jo ja. Jogui algun paper, o el vida té, eh? No, però aquí sí que entre les alpakes, que és un cop ja tot s'ha liat tant, i tot, a més, es va tornant de color rosa, les alpakes, a part de roses, també es tornen boges i zombies, i es cupen rejuts roses, que casualment toquen... Aquesta mena de càmer vocal toquen a la mare i el fill, alhora, i els uneixen. A la mare i el fill els uneixen a una estona... És un basket case, que és aquell xaval que té com una mena, el seu germà gemel o el que el té a la panxa enganxat, la pel·li que hi ha basket case. És tota aquesta imaginari, també molt lovecraftiano de The Fink, la cosa, que són carne mezclada con carne, i totes ves a la madre, que tiene un bofio en la espalda, que es su hijo pequeño, que se han quedado pegados. Que genera mal rotllo, que genera mal rotllo. Això està molt ben fet. Però, en contraposició, hi ha aquesta unió de mare a filla, però després hi ha una unió, que el propi Rajs també fa de les alpaques, que les junta a totes, en una megaalpaca de put caps. Però jo està supermal fet. No, jo no estic d'acord. Està molt mal fet. Tio, sí, sembla una atracció d'altivitat. És que aquí està el tema. Hauríem d'haver anat per aquí i hauríem d'haver anat per aquí. Perquè aquest moment de l'afecte de l'alpaca és quan detectes que això és un poco seria zeta. Però el resta de la pel·lícula és gairebé nivell Hollywood. Es no tiene una línea muy definida de juego. ¿En qué ligas estás? Porque ahora me estaba acordando, yo, con lo que decías de la unión de la materia, en forma de carne y tal, sobre la pizza típica de Freddy Krueger, ¿nos acordáis de Pesadilla en el mestrid? Recuerdo que esa... Ese imagen me impactó muchísimo, también era un crío. Pero, ¿se acordáis? Una pizza con rostros de las personas que habían ido alguna manera poseyendo. Recuerdo que era muy potente esa imagen. Pocano. En los años 80, ¿no? Que era años 80, si no me equivoco. Sí, Freddy, final de los 80, sí. Estem parlant de que aquesta pel·lícula és 2019, perquè sempre podríem haver portat una pel·lícula la típica, sants tòpica al Plan 9, de Espacio Exterior o de RUM, però no, no, aquí portem traïatura actual. I este tío, que estamos hablando de su segunda pel·lícula... No, para, para. Es un Nicolas Cage de la dirección, ¿no? No, es un tío muy interesante, sobretot perquè en el seu dia es dedicava a fer aquella pel·lícula que ningú s'atrevia. Clar, el pressupost que arravia per fer-les era el que era, no? El Richard Stanley, amb hardware, dona molt clarament les seves intencions, que cinema de sèrie... Se li diu sèrie bé perquè el final és aquell cinema que ningú s'atreveix, però ell comença com podria haver començat un cron en berg. Ell comença d'una manera agafant temes més, direm, adults o, com a mínim, més escabrosos, però, clar, no té, i això sí que s'ha d'admetre, de la màstria narrativa o cinematogràfica que tenen altres. Tot i que aquesta pel·lícula té planos bastant aconseguit. Sí, sí, per això, que visualment hi ha coses aconseguides, sí que és veritat que, inclús es pot relacionar amb cron en berg, des del punt de vista de la flash, no?, allò de la noa Carne. De la noa Carne, la Carne. I aquest moment d'unió de la mare a fill, realment és molt cron en berg. O sigui, és una cosa supervidiodrome o existents, molt, molt, molt. Però, bueno, nois, per anar acabant ja, que si no, és que al final parlarem més d'aquesta pel·li, que, de coses més interessants, segur que, afterlikes, no?, però ja arribaré, ja arribaré. Però, bueno, que per anar acabant, això, que no us vull fer spoilers, que et vaig demanant tothom molt, al final, ni res, però també us diré que és superllarga per a el que és, una hora cincuanta. Això sí que s'escapa de la sèrie, veig, etcètera, i és massa llarga. És massa llarga. Realment, és una bogeria que és supernon-sens, amb un cage que ja ho heu vist, que és superdesbocada, i que és una pel·li que vol i no pot. És el que deies tu, Ferran, que ho contàvem ahir, que sembla una pel·li feta per a estudiants de cinema, que acaben de sortir, no per mal fets, sinó per les intencions que tenen, perquè no arriben, no?, allò de querer i no llagar, no?, i hi ha un punt que dius, hòstia, es podria quedar tant de minuts, segur. Però, bueno, i, finalment, acaba, com comença, recapitulem, començàvem amb aquesta reflexió introspectiva, i per si no havia quedat clar, després de tenir la retina absolutament rebentada, acaba amb un... Molt bé, xaval, gràcies per dir-nos que una mica més, i no me'n recordo de la pel·lícula. A més, em sembla que ho diu que també surt el títol al final dels crèdics. Saps allò típic de que ara les pel·lícules tenen el títol al final de la pel·lícula? Li faltava que sortís, a poc a poc, amb els crèdics, dient el fin amb interrogació, saps? Ha quedat clar-ho. Que, com ho havies comentat, diuen, en Sitches Carles fue a verla, estaba dentro de sus gustitos y preferencias, y salió ultra-cabreado. No me extraña conocido a Carles, no me extraza. Cabreado, ¿no? Porque muchas veces una pel·lícula te disgusta, veo como tu pol, pues lo relativizas, te echas unas risas en el fondo de lo cutre que pueda ser, pero al final es cierto que cuando una pel·lícula tiene pretensiones, y además va mezclando con algunas ideas acertadas, es fácil como que te capte, que tu llegues un momento que incluso, y me imagino al Carles, no puedas confiar o esperar, que tenga un buen desenlace, también el trabajo formal, que habéis dicho, que parece que también plantea ciertas apuestas, que dices, a ver, a ver, por dónde va, y claro, con un final como el que comentáis, y con un desenlace como el que ya has ido planteando, es inevitable que te cabrea, al final es inevitable que te sientas insultado o... Bueno, entre qué es larga y te da la sensación de que has perdido el tiempo, de que si conoces un poquito Lovecraft y el relato, y en cualquier caso, el imaginario de Lovecraft, te da la sensación de que es un aprovechamiento muy barato, de lo que podías en la pel·lícula, es normal que puedas salir cabreado, porque es que Lovecraft es muy difícil de adaptar, porque su gran concepto es lo desconocido, lo que no puedes concebir, y pero tens otras situaciones con la cosa que ha caído Amanda Carpenter, que tu saps planta ja molt bé, amb un pressupost molt inferior, i amb una època on tot era molt complicat de fer, clar, aquesta pel·lícula queda com a insuficient. Estic segur que és la pitjor pel·lícula que hem portat amb diferència a empanar la cultura. Es lo que se iba a decir, mala, pero aquí estamos hablando de ella. Li hem fotut 30 minuts, com que no vol la cosa. Sí, sí, sí. Y encima vosotros la habéis visto dos veces cada uno, ¿no? Yo la vi una vez cuando empezó, y luego la he vuelto a ver esta semana, y me dormí tres veces. Normal. Bueno, pues ya está. Funciona... Ya sabéis, los que tengáis insomnio en este confinamiento, poneros Colorado of Space. Entonces, pasamos a media hora, me ha asustado, ¿eh? Sí, sí, pasamos a mi sección. De Last of Us, de Last of Us. Ja hem avançat, avui recolliu el guant de Rubén Molina, que la setmana passada ens va proposar parlar del videojoc de Last of Us, aprofitant que aviat rebrem la seva sequela. I ens ho demana amb raó, ja que és un joc amb una mitjana de 9,3 sobre 10 entre totes les publicacions del sector, convertint-se així amb el cinquem més ben valorat del catalàc de la PlayStation 3 i el tercer més ben valorat del catalàc de la PlayStation 4, gràcies al magnífic remaster que s'ha fet pel llançament de la console. De fet, molts cataloguen aquest remaster com el principal motiu per al que molts early adopters van comprar una PlayStation 4 el moment que va sortir. Es calculen un total de 17 milions de còpies venudes i has rebut un futimer de premis. Des de Game of the Year, els Game Developers Choice Awards, fins als BAFTA, a millor joc, història i actriu. Però prou números i xifres, que em sembla a mi, que, malauradament, molta gent no sap el que és de Last of Us. Així que comencem des del principi. De Last of Us és una aventura d'acció, però amb un gran component de Survival Horror i exclusiva de la PlayStation 3. Tot i que hi ha un remaster a PlayStation 4, com us he dit. Es va estrenar el 2013 i va ser creada per Naughty Dog, i d'aquesta gent hem de parlar. Naughty Dog es va fer famosa com a desenvolupador fers part de Sony a la PlayStation 1, i es va especialitzar en analitzar les consoles de Sony per les que publicava. Descobrint així els límits de la tecnologia disponible i forçant el màxim al hardware per extreure en experiències fins llavors, mai visculades en el sector dels vídeos. Des d'aquell moment, el que es va fer a la PlayStation 1 va ser el que va fer a la PlayStation 1. Per extreure en experiències fins llavors, mai visculades en el sector dels vídeos. I hi ha un patró bastant digne d'analitzar en com ho feien. Aconseguia en aquest domini a base de fer trilogies d'una saga nova a cada generació de consoles, i cada sequela expandia i millorava sobre l'anterior. Ara potser queda molt lluny, però la densitat de les jungles i escenaris de Crash Bandicoot no tenien rival en aquella època. I menys amb la fluïdesa i nivell de detall que Naughty Dog va aconseguir a la PlayStation 1. I a la PlayStation 2 van aconseguir fer un món obert i continu ple de detalls i personatges amb la saga Jakandáxted, una altra proesa més pròpia de generacions futures que no pas de la 128 bits. I quan va arribar el tor de la PlayStation 3 van al·lucinar tothom amb la trilogia d'Ancharted. Van doble la seva aposta tècnica i de pas van revitalitzar i reinventar el gènere d'aventura d'acció amb un mercat perfil cinematogràfic. I esclar, arribats al final de la tercera trilogia en 3 generacions de consoles, en ple 2011, molta gent es preguntava què esperar de cara al futur amb Naughty Dog. Molts van pensar que el fet de que tanquessin la trilogia a PlayStation 3 indicava que havíem de rebre noves notícies, tant de la nova IP de l'estudi com de la nova generació de consoles amb la PlayStation 4. Al mateix 2011, Naughty Dog va anunciar que estava preparant des del llançament d'un charter tos, per tant, des del 2009 una nova IP. I durant els Spike Game Awards, perquè heu de recordar que els Game Awards de Jeff Kieckli no arriben fins 2014, es va desvellar amb un trailer promocional que el joque es diria The Last of Us. Ja en el trailer inicial ens deixen clar que aquelles plataformes colorides de Crash o de Jakand Axted, o les aventures desenfadades d'un charter, queden ben enrere. Amb la nova IP, Naughty Dog es volia posar sèrie. I ens presenta un món postapocalíptic que va patir una pandèmia de Molidor al 2013, a les camparses pores d'un fong anomenat Cordyceps. Aquest fong infecta l'osta i el fa perdre el control i el torna caníbal. Sí, bàsicament és un zombi. I així aconsegueix propagar-se amb més rapidesa. En qüestió de mesos, el 60% de la població de la Terra va morir o resulta infectada. El joc ens situa 20 anys després de tot això i el carrest de la humanitat s'ha reunificat com a put, convivint amb els infectats i mantenint un delicat equilibri. Nosaltres controlarem a Joel, un supervivent de la gran pandèmia, i que ara es troba a carreg d'una noia de 14 anys anomenada Ellie, imbuna al fong i que pot ser clau per salvar la humanitat d'aquesta infecció. Ens encarregaran d'ur-la a un centre de recerca a l'altra punta del país per intentar analitzar la seva sang i intentar desenvolupar un entiu. Durant aquesta travessa del continent americà, Joel i Ellie aprendran no només els perills que comporten els infectats, sinó la resta d'humanitat que lluita per sobreviure i de pas aprendran també a confiar-lo en l'altre. Ja m'imagino que, a més d'un, entre ells el meu estimant Adriano, estreu pensant que aquesta trama no és gaire diferent de qualsevol història de zombies. Simplement, ara són uns bolets en potes. I sí, en quant argument, us podeu esperar els típics gers de guió d'aquest gènere i la manida lliçó de que el perill no són els zombies, sinó els humans. Totalment d'acord. Molt trillat. Però el que fa de The Last of Us, una experiència imperdible, són els seus personatges i la qualitat amb la qual no t'hi doc trasllada a l'experiència narrativa i emocional. El joc comença amb l'esclat de la pandèmia el 2013 a Austin, Texas, que és on viu en Joel. És jove, està separat i està càrrec de la seva filla Sara. Inicialment, controlarem precisament a Sara. Durant una nit, on, poc a poc, la ciutat va caient en el caos dels primers infectats. La família decideix fugir, i al creuar la ciutat tenen un accident on la Sara queda coxa, i llavors començarem a controlar a Joel. Aquest canvi de personatges ens fa sentir empoderats, ja que a controlar una prepúver espantada no ens ha donat gaire asseguretat, que diguem. Però el fet és que en Joel no només està igual de confusca la seva filla, sinó que, a més, la carrega amb braços, fent així, impossible, poder combatre els infectats, i exagerant l'urgence de la nostra fugida. I tot i patir alguna que altra emboscada i tall pel que fa a la seva filla és el que fa a la seva filla. I el que fa a la seva filla és que, i tot i patir alguna que altra emboscada i tall pel camí, al final aconseguim arribar a l'autopista de sortida de la ciutat, on vehicles militars esperen els supervivents, i en confiança ens hi apropem, però el soldat que ens rep el veure la nena amb braços considera que ha sigut mossegada i, potser, infectada i dispara. Mentre encara detenim amb braços, la Sara mor, i en Joel plora desconsolat, talla negre i credits inicials, que acaben amb un xocant vint anys després. I això són els, potser, primers 10 minuts del joc. A partir d'ara comença la història, realment. Aquest inici impactant et fa connectar amb el viatge de Joel de forma immediata, amb el seu caràcter desconfiat i egoista. Va perdre absurdament a la persona que més estimava la vida i per culpa dels que se suposava que l'havien d'ajudar. De fet, quan reprenem el control, el Joel que veiem ara forma part d'un grup de contrabandistes que queda clar que no tenen cap escrupula en robar, torturar o, fins i tot, assassinar si és necessari per sobreviure. I és aquest Joel el que coneix la Ellie, la noia que pot salvar la humanitat. Inicialment, ell compleix perfectament el rol d'Heroi Reluctant, no volent saber res de la missió que li encarreguen. Com dèiem, de l'Àstofas no és original en les seves idees ni arguments, simplement les executa amb una agudesa i perfecció que feia molts anys que no veiem ni tan sols en el cinema. Entens les motivacions de Joel per ser com és? No només les entens, les has viscudes, i aquesta inversió només te la pot donar un videojoc, un bon videojoc. La tònica general del joc us enganyarem més aquesta. A poc que hagis vist pel·lícules, llegits còmics o llibres, o coneguis com acostuma a desenvolupar-se una història postapocalítica de zombies, saps perfectament a quins paratges comuns et durarà l'argument. Però és precisament aquesta bona manera d'explicar les motivacions, els diàlegs que tenen a les personatges entre ells mentre jugues, els caràcters ben definits i una construcció del món en el que evites, molt mil·l·mètrica, que fa que tot funcioni com mai. Hi ha una secció del joc en la que controlarem a Ellie, i precisament els flashbacks que ens venen com a jugadors d'aquella secüència inicial amb Sara cobren major sentit en la intenció temàtica i narrativa dels credors. I hi ha la secuencia final. Un culmen de tot el que s'ha après dels personatges durant el joc, on l'acció més egoista que farà el nostre protagonista em sembla del tot correcte. És gràcies també a aquest nivell narratiu i empàtic que els escritors de The Last of Us han assolit al llarg de tota la història. No patiu perquè no desballaré molt, com heu vist a intentar ser una mica més ambigua del que us tinc acostumats, ja que si heu jugat el joc entendreu perfectament del que us parlo i, si no, us animo a descobrir la muntanya russa emocional, què és. Espera'm un moment que tota aquesta secció ha pargut perquè en Rubén Molina ens la va demanar, i, coneixent-lo, sé que és un completionist que s'ha passat al joc com a mínim 20 vegades, que té el trofeu platino, i segurament forma part de la comunitat d'Espidran del joc. Així que també hauré de parlar una mica de com funciona el joc, com a joc, no només de l'argument. Si inicialment us deia que Notchidoc sempre estava apuntant a l'avançament tecnològic dels seus projectes, amb The Last of Us no va ser menys. Gràficament, el joc és una millora respecte al últim en xàrtec, portant al límit la capacitat de la Play 3. Fins al punt que quan va anar bé de fer el remaster per la Play 4, va anar bé de fer pocs canvis per adecuar-lo, el que es consideraria un joc de nova generació. A nivell jugable, tot i que segueix sent una aventura d'acció de la tercera persona amb càmera per sobre de l'espatlla, el funcionament abandona les mecàniques d'acció Hollywoodian ser d'enxàrtec i accentuar el realisme. Per exemple, quan agafes un objecte o el vols utilitzar, en Joel l'ha d'aficar a la motxila o agafar-lo de la motxila, i mentre ho fas, el joc no mostra el típic menú que congele a la partida fins que decideixis, no. El joc segueix en temps real, i si estàs a mig d'una embúsca d'enamiga, ho sento xato, però la vida és així. I les vibres de terror, més que ser campi, com podrien ser certes seccions de Jack and Daxter, o sobretot en xàrtec, es basen més en el sol dels enemics, en especial els xesqueadores, una mena de zombi sec que utilitzes patecs de llengua per ubicar-se amb una mena d'aicor radar. Si fas soroll, estàs fotut. A més, els recursos que t'ofereix el joc estan força limitats i molt sovint has de fabricar armes improvisades. Però esclar, els materials per fer-les també són escassos i serveixen per fer altres objectes com cures o eines, així que hauràs de triar i descartar opcions constantment. I per últim, i ho portem escoltant de fons tota l'estona, és la música. Composada per l'Argentí Gustavo Santaolalla, és una delícia. A bo que perfectament el sentiment de desolació i pèrdua que impregnen el joc, a l'hora que sap mostrar els petits rajos d'esperança que de quan en quan apareixen durant l'aventura. I és normal, aquest tio ha guanyat l'Òscar amb les seves composicions per Babel o Broke McMonstein. I per acabar, parlem del futur de The Last of Us. Si ve inicialment semblava que NotiDog trencava la seva tradició de desenvolupat trilogies en generacions diferents, recordem que aquest joc s'estrenarà encara a la Play3. I el següent joc que vam fer va ser per la PlayStation 4, que era la quarta entrega d'Encharted que realment pocs demanaven. Doncs al final es va confirmar que sí, que de The Last of Us 2 seria una realitat. Com comentava el robert la setmana passada, tot i que arriba amb una mica de retard degut a la pandèmia, aquesta una molt real del coronavirus, i que més ho farà durant el cicle final de la PlayStation 4, aquest pròxim joc podrem disfrutar de la seva secuela, protagonitzada per la Ellie, que ha crescut una mica des dels debatiments de la primera entrega. Òbviament, també de fer esment, i no puc evitar de la recent polèmica que hi ha hagut amb aquesta nova entrega, on algú va filtrar-ne les cinemàtiques i la història completa. Inicialment es va pensar que es tractava d'un extravellador de NotiDog amb venjança pel crashing, que són hores de feina excessives i pressió laboral que pateixen als desenvolupadors de videojocs. Que a més va ser una polèmica que va aparèixer a l'hora que la filtració, però no, es veu que ha sigut un paio que va accedir als servidors de NotiDog. Això sí, la polèmica del crashing realment ha aparegut i a veure com afecta un possible boicot del joc. Ai, espereu, perquè també s'està preparant una sèrie. Serà Parac Bo, el seu rèner serà Crick Mácin, que aquest passat any ens va dur l'excel·lèncer nòvil i comptarà amb els creadors del joc original i el compositor argentí. Doncs això, en definitiva, de l'ÀstoFaz és una mostra brutal del que els videojocs poden agregar a l'experiència cinematogràfica, ja que la història que planteja, tot i que és ben sòlida, si fos simplement una ficció de cine o televisió, resultaria bastant trillada, mentre que el fet de faci interactivitat a aquesta base resulta caupotència. Ho fa més immersiu i expandeix l'experiència. Per això diem que els videojocs tenen tant que portar, inclús els menys propensos a creure-ho. Bueno, està clar que aquesta frase, aunque no has posat el nombre, també em va per a mi, eh? No, no, té que confirmar-ho a tu, sospetx. Gràcies, o sigui, perquè gràcies per els dos guinyos. Se le fonda un guinyo inicial. No, no, i, a més, he de dir que, ante los videojocs últimamente, voy como... no con un tío con prejuicios, no, para nada, voy ahí como... bueno, a ver, a ver, todo lo contrario, o sea, voy como a la sección de... como a la película de Color Out of Space, con ganas de creérmela. Con ganas de creérmela, ¿sabes? Yo te diría, además, que, escuchándote, veo que el mundo de los videojuegos tiene... oi, que haces una cosa particular tu i a Ferran, pero esa terminología en inglés, ¿no? Aparece continuamente, ¿no? Tengo audius, sí, per totes aquestes paraules, com... Erli Adopters, és que era com vos. Quots dies, quots dies, Quots Erli Adopters. Ho explico molt ràpid. Erli Adopters, o sigui, los que adopten algo, vull al principi, quan una tecnologia acaba de sortir, no és només les consoles, també serveix amb les televisions, amb els wifi, quan una tecnologia és molt nova i no està implementada, sempre hi ha gent que corre el risc, per dir-ho d'alguna manera, de comprar-la i fer-la servir quan encara no estan al seu màxim explorador. I les consoles, quan surten, acostumen a dir no hi ha gaire gent jugant a aquesta console, no té gaire jocs, però hi ha alguna gent que ho fa. I en aquest cas, aquest joc va fer que molta gent el compres. Vale, perdona, Ferran, això seria com un conecillo de Índias. És diferent, perquè això són els beta-testers. Això és el beta-tester, que és distingut. Podríamos hacer, exacto, un día, un gag con el tema inglés. Però bueno, guai, bueno, tiene muy buena pinta este videojuego en el fondo. O sea, suena muy bien, ¿no? Suena muy bien. Y además parecen 2 en 1. Me da la sensación de que hay 2 juegos en 1 por la idea de la elipsis, que no sé si eso de la elipsis realmente es una cuestión argumental. És argumental, és per entendre'ns una manera, és el pròleg d'una pel·lícula com Indiana Jones, que tens un principi i en seguida està la resta de la pel·li. O sea, et posen situació d'una forma molt ràpid i ja està. Tu empieces con los 20 años más tarde. No, empieces con la niña, pero eso es un 2% del juego. Mira, perquè et fiquis el cap a App, la pel·lícula App, que té aquell pròleg de la parella quan es coneix i mor, i després és una cosa semblant, emocionalment també és molt semblant. Perquè t'està fent una mena de comprimit històric on et destrossa, perquè tu comences la història de debò amb l'estat d'ànima adequat per entendre-la. Genial. A més que també la nena se'n va cap al cel, com a App. Sí, sí, suposo. No, jo el que veia del videojuego, había cosas que me recordaba, una pel·lícula que he mencionado aquí, que es el Viento de Amnesia, y sí que hay esta idea de cuando el mundo se va a la mierda, por así decirlo, y quedan pocos elementos que lo puedan salvar o pocos ciudadanos que lo puedan salvar, siempre se tira mucho de esta imagen, si es cierta, de... adulto, niño, o adulto, adolescente, es decir, de ese tandem. Porque al final, el niño o el adolescente representa el futuro, y si lo salvas, estás salvando el futuro. Cuando a la hora de la verdad ya nos estamos dando cuenta que somos una raza demasiado fuerte, incluso con todas nuestras miserias. Para que nos caiga. A mi em va saber greu pensar, ostres, el Ruen ens ha recomanat a l'Astofas, que hauria sigut un joc molt bo de portar durant la pandèmia, perquè té aquest component, però és veritat el que tu vas dir, com és que ho vas comentar en una editorial que, al final de compte, somos como cucaraches, una manera de acabar con nosotros. Totalmente cierto. A nivell cinematogràfica comentaràs aquesta pel·lícula que, per cert, no he vist, està molt clar, eh? L'Astofas ja us dic, no té res original, es basa en les típiques pel·lícules de zombies, com la Noche de los Muertos Vivientes, o, inclús, en pel·lícules apocalíptiques, com el libro de Ellie, o en la carretera. Té molt de la carretera, moltíssim, de to, de personatges. Però no és tant que l'originalitat, sinó com t'ho explica i com et fica dintre... És a dir, jo et recordo jugar-lo al 2013, quan va sortir, i dir, mira, que no m'agrada les històries de zombies, perquè a mi no m'agrada les històries de zombies, però els personatges aquí me'ls estan explicant d'una manera, i estic ficant-me a la seva pell, d'una manera que m'interessa saber on van. I és una pel·lícula molt d'això, i a més, és bastant adult a nivell d'emocions, no ho vull explicar al final, ja us dic, al final és... Jo sempre el comparo amb el final del padrino 1, on una mentida es converteix en el gran gir i en la gran veritat de la història. És a dir, no puc explicar gaire... La por és molt arriba, ara, ja, amb això, eh? Ara, ja, és que ho dic, ho dic, ho dic. Mira, te voy a seguir los pasos, es muy hype, esto, eh? Sí, sí, tot el que... Una cosa que també, jo, que no ho sabia, i que a més li dona molt de protagonisme a la història, que és la música, la música que has comentat que... El Santolàia, el Gustavo Santolàia, sí. Clar, hostia... La banda sonora, obviament, és molt emotiva. S'ha de dir que s'utilitza de forma bastant intel·ligent. No és in your face, com has ensenyat abans, amb la Color Out of Space. No és allò de... aquí has de llorar i t'he pogut una música, no, no. A part, el joc està dividit, que això no ho ha explicat en quatre estacions. Comença a otoño, invierno, primavera, verano... Hostia, això és una pel·li de Kim Kiddock, eh? Comença... Bueno, perdona. Ha passat res a Dani de la Orde. Uau! Comença a primavera. Sempre inviden com primavera, no? Perdona, aquest crec que comença en verano. Verano, otoño, invierno, primavera, perquè acaba con lo positivo, aunque ya te digo que el final no es exactamente positivo, pero que es un joc que está muy bien calibrado, a nivell de guió, sobre todo, a aquest joc, igual que en Autidoc, ja us he explicat que tecnològicament sempre havia destacat molt, aquí ja estaven a un punt on tampoc havia de demostrar gaire, i en canvi es van voler posar molt serios amb el guió, i és que se li pot teixar molt poc a nivell d'argument, a nivell de evolució de personatges, de dinàmica, dels diàlegs són brutals d'aquest joc, i és molt seriós, és un joc molt, molt seriós i molt ben fet. Aquest és el gran punt d'aquest joc. I hi ha alguna cosa, ara, que quan t'has volgut anar a Autidoc, guarda alguna relació de l'imaginaria de l'Autidoc en el sentit de no tinc només de cras, o de Jakandáxte, però hi ha algun easter egg, algun guió... Sí, de fet, es volia creure molt que l'univers de l'Astofas és el mateix d'un xàrtet, perquè en el xàrtet 3 van fer un easter egg on hi ha una baralla en un bar, tu que ho pots anar a jugar, hi ha un diari, a la barra del bar, que si tu el mires, posa infecció en un gos estrany, estrany d'on és el país, però no és el mateix món, és simplement Autidoc, igual que en un xàrtet 4, tu pots jugar al crash, en una console que et trobes, a la console que tens a casa pots jugar al crash, Autidoc fa referència als seus pobis productes, però no, són universos separats, no té més. Hi ha una cosa, per si no teniu una pregunta més, que és el que no ho he dit, que és que aquest fom existeix, és real. És a dir, s'han basat en un fom real. El que passa és que no afecta a les persones, les formigues. Quan veieu cordíceps o hormigues en YouTube, vaig a l'ocinar, perquè, bàsicament... No, cordíceps o hormigues, o hormigues tombis, que està fet se les coneix com hormigues tombis, perquè és un fom que això t'ataca al sistema nerviós i obliga a les formigues a pujar el més al d'un arbre, i quan està al dalt d'aquell arbre, els fa excletar al cap on estan totes les esportes de la formiga, perquè s'escampi més el fom, és un fom que utilitza d'aquesta manera. Llavors, aquí van agafar el joc i van dir, aniremos lo mismo, pero con humanos. Hòstia, Ferran, això sembla l'últim capítol que van estrenar ric en mort i, doncs, aquestament a fons que exploten... Basta, sí, bastant... El concepte d'infecció és una cosa molt típica. De fet, seguint en pel·lícules, també té molt de la menaza d'Andròmeda, també té molt de... de estallido. Bueno, perquè em sembla que, al final, i l'altre dia, això ho diu a raïd d'un documental que hi ha en Netflix, que ja sabéis, la serie está documental en pocas palabras, que aborda, també, el tema del coronavirus. Hemos oído un mogollón del coronavirus. Oye, después de haber oído tanta información si el coronavirus llega a este documental y aún así me satisface y realmente me aporta. Evidentemente, hay cosas que repite. Pero algo que comentaba era el documental, ¿no? Era que, en el fondo, todos estos virus ya existen en la realidad animal, que el problema... Sí, sí. Y en ellos se mueven tranquilamente, por así decirlo. El problema es cuando estos virus pasan a la realidad humana. ¿Cómo nos afectan? ¿Además cómo mutan? Porque, de hecho, en contacto con el humano son virus que acaban mutando, ¿no? Y esto es lo que ha pasado con el COVID. Pero, claro, en el fondo... Hay un documento en el documental que es brutal, ¿no? Ferran que cuando pillan a los murciélagos, ¿no? Ustedes, claro, se ve que son portadores de virus a un nivel... No, no, el imaginable. No sé on era, un tant... És que no m'invataré el tal per cent, però vaig despellegir a un lloc de 60%. M'invento de les manalties estranyes que hi ha hagut a la humanitat, han sigut derratpenats. O, exacte, perquè són transma... Es fiquen a tot arreu, conviuen a molts llocs on hi ha humans. És a dir, tu pol, que tens una guardilla a casa, que tens transpanats, tio. Ah, no, per suposat. I com pots veure l'altre dia, Ferran, això, Adrià, no? Ara sóc apicultor, perquè... Hòstia! M'han entrat... m'han entrat a velles. Els altaveus, que hi han furadets, i m'han fotut a dins, a casa russa. A Rússal. És la letra de tots aquells que volen tornar al camp. I jo he vist... És important dir-ho. És veritat, pol, que jo he viscut pol a casa teva, que els teus gats casar ratpenats. Ah, sí, bueno, menys mal, menys mal, que equilibres la balança, molt bé. Però, de fet, lo del murciàlegos acaben entrant clarament que forma part del Covid, perquè coinciden en un 96%... És a dir, quan analitzaran el virus, ja havien analitzat el murciàleg durant bastant de temps, cuando encuentran el Covid, se dan cuenta que coinciden un 96% en virus que ya habían estudiado en los murciàlegos. Es ahí donde ven claramente la relación. Pero, bueno, estamos vivos, vamos a vivir. Así que... Hay vida después de la muerte. Hay vida después de... Sí, hay vida después de la muerte. Bueno, lo he dicho, chicos. Hoy os traigo la serie Afterlife de Ricky Gervais, y qué mejor que hacerlo de la mano de Bill Whithers, y su gran tema, Lovely Day. Una canción que no es una maravilla. Yo creo que esta canción le teníamos que escuchar cada mañana al despertar, así en plan mantra, y más en estos días que corren. ¿Estáis familiarizados con Bill Whithers? Sí, por las noticias. Bueno, el ritmo familiarizado. Al menos con la música, sí, con Lovely Day. De hecho, es verdad lo que estabas comentando, Ferran, en las noticias. De hecho, Bill Whithers está hoy aquí entre nosotros, es una manera de decirlo, por dos motivos. Porque por un lado forma la banda sonora de esta... Pedazo de serie Paul, llamada Afterlife, ¿vale? Y porque por otro lado... Y porque por otro lado... Bill Whithers desgraciadamente murió al principio de este confinamiento. No sé si... A ver, un señor evidentemente mayor, ¿vale? Pero que murió al final de marzo, por así decirlo. Y con tanta muerte que nos ha estado acompañando, y que desgraciadamente nos seguirá acompañando... Pues no lo recordamos como era debido en esta empanada. Así que, desde aquí, fuerte agradecimiento a Whithers por sus aportaciones musicales de los 70. Porque, como ya he dicho, más que canciones, no sé, son como mantras sus temas. No solo hablo de este Lovely Day, sino de Lean on Me... Lean on Me o Ain't no Sunshine. Ain't no Sunshine, el conocimiento. Y superversionado, ¿no? De hecho, yo creo que Whithers da para un programa, porque el tío además estaba metido en la marina antes de ser músico, ¿vale? Y, pero bueno, da para un programa, da para una sección, ya veremos en un futuro, pero ahora toca sumergirse en Afterlife. Una serie, eh, Paul, que con todos sus defectos... A mí me sigue pareciendo una maravilla, eh, de decirlo, porque creo que tiene grandes virtudes. Después las vemos, pero antes, por si alguien no está familiarizado con la serie, quedamos por sentado que todo el mundo la conoce, ubiquemos al oyente. Hamok, ahí entra la banda sonora de Afterlife. Hamok, amaca. Afterlife es una serie de Netflix que hace menos de un mes que ha estrenado su segunda temporada. Y, por cierto, ya está confirmada la tercera. Vamos a ver cuándo la pueden grabar, pero está claro que habrá una tercera. Estamos hablando, además, de una serie más bien breve, en estas dos temporadas, son seis capítulos por temporada, y unos 30 minutos por capítulo. Típica duración británica. Sí, exacto. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Típica duración británica. Sí, exacto. Es una serie que hasta el momento se puede consumir en menos de seis horas, pero... ¿Qué insisto? Yo recomiendo saborear lentamente. Lentamente, porque a pesar del ritmo, tiene un ritmo bastante fácil, bastante ágil, pero yo considero que las pausas son muy necesarias para abordar los temas que la serie propone. Y que repite y repite, y de alguna manera, de tanto que repite, si la consumes del tirón... Hostia, pot amb afà, com diria, o no? Pot amb afà, m'ha quedat empanada. Y ya sabéis, lo difícil es mucho más difícil coger un empacho, pero bueno, ¿qué temas propone, realmente, afterlife? ¿Qué temas propone? Después de la vida, es decir, la vida después de la muerte. Ya lo dice, su propio título. Pero lo gracioso es que ese mismo título juega en una partida contraria. Además de que no se habla de la vida. Después de la muerte también nos habla de el resto de la vida. La vida futura, la vida que queda tras un determinado suceso. Son dos acepciones que, de alguna manera, ofrecen la expresión. Quizás es la gracia... Bueno, es donde estamos ahora, la vida después... De la muerte. De hecho, es verdad que estuvimos aquí hablando de Anorthodox y de otras series, pero una serie perfecta, también, para este encierro que yo llamo, para este confinamiento. De hecho, la estrenaron en abril, si no me equivoco en Netflix. Pero bueno, volvamos a la idea del título, que son dos ideas que se complementan. Y, a fin de cuentas, el título lo que hace es traducir en palabras lo que suele pasar ante la muerte. Que uno se mueren y se enfrentan a su afterlife. ¿Quién sabe cómo y dónde? Pero así se enfrenten. Y otros, permanecemos y nos enfrentamos a sí mismo al vacío de la muerte, a la muerte de los seres queridos, evidentemente. Y es de este segundo afterlife que nos habla, vaga la redundancia, la serie Afterlife. De la vida de aquellos que se quedan, y en este caso concreto de la vida de Toni, el protagonista de la serie, sin su mujer, Lisa. Toni y Lisa. Lisa se ha muerto hace muy poquito de cáncer, y de hecho, la serie empieza ya con la ausencia de Lisa. Triste, muchísimo, evidentemente. Pero no piensen que la serie es un camino tortuoso a través de la enfermedad y la depresión, y que continuamente nos ofrece unos recuerdos tan felices del pasado, que he visto desde la pérdida actual, pues puedan invitar al suicidio. Sí, sí, también un poquito. Bastant, pero no, pero no, porque yo creo que la gran idea de Afterlife es que, por un lado, ofrece, en estos dos capítulos, ofrece esta acertada exploración del duelo, algo que realmente, además, se ha trabajado bastante poco en el medio audiovisual, a la vez que nos invita continuamente a reconciliarlos con la vida, es decir, no, se mueve como en esta dualidad. Y todos estos temas que acabo de comentar, que yo creo que la serie toca y muchos más de carácter humanista, los toca, no sé, con una sinceridad, los va relativizando, y, evidentemente, ahí está el humor, también de Ricky, que ahora hablaremos de Ricky Gervais, pero que más que entristecer todos estos temas, lo que hace ese humor y esa distancia, esa relatividad, es ayudar a reflexionar sobre aquello que yo considero realmente importante. Mientras techas, no diremos unas risas, o sea, no diremos unas carcajadas, pero sí que es cierto que vas acompañando esa reflexión de algunas sonrisas propias de aquel espectador, sobre todo, que se reconoce a sí mismo, en el patetismo humano, porque, además, en Afterlife continuamente vemos ese patetismo humano rozando límites insospechados, pero, como decía, presentados con una gracia, hasta con una ternura, que hace que, al final, pues, los aceptes, ¿no? Sí, yo diría que esa es la palabra, yo diría que esa es la palabra. Sí, claro, a ver, también te puede dar urticar esa ternura. No, no, però prefiero que más que estén parlant de Ricky Gervais, que nosaltres hem portat aquest programa, que es un festival de l'humor, i no exactament ja ho estàs comentant. Sí, de hecho, ahí es donde voy, ¿no? Ahí es donde voy, porque antes de ir a Ricky Gervais, simplemente recordar lo que hablábamos el otro día en el programa de aniversario, ¿no? Lo que decíamos, ¿no? Y lo decíamos a raíz de unas declaraciones de un escritor portugués Gonzalo Tavares, que la cultura nos tiene que colocar frente a la muerte. Y solo puedes percibir lo que realmente es importante si te percibes mortal. Eso es básico. Diso a mi bebé de siete meses, que como no lo empiece a entender, lo tendremos complicado, ¿eh? Ya ha visto cuál es la distancia entre el sofá y el suelo. Pero evidentemente no con esa simpleza, ¿no? Con mucha más complejidad. Así lo decía Tavares, y yo creo que, que, aterla, i lo demuestra, y bueno, yo lo habéis dicho varias veces también, ¿quién está detrás? ¿Quién es el terapeut aquí? ¿Quién es el pensador? No es Tavares, evidentemente, de Ricky Gervais, y como decías Ferran, Paul ya lo trajo, ¿no? Ya lo trajimos a esta gran empanada. Paul tuvo la suerte de ver, más bien, la otra cara de Ricky Gervais, ¿no? La cara que yo de hecho... Clar, clar, jo vaig portar aquesta cara exacta. Ara tu portes la cara, potser, més... Más humana, más introspectiva, más... No la del cabró. Jo crec que, al final, el parte de la misma idea, no? La introspección, es decir, el parte de la misma reflexión, porque evidentemente en sus monólogos también hay mucha reflexión sobre la muerte, sobre esa reconciliación con la vida, ¿no? Yo creo que Ricky Gervais continuamente, en sus monólogos, se está reconciliando con la vida a través, quizá, de mostrar las miserias humanas. Lo que cambia es el tono, ¿no? El tono sí que es muy diferente. Sí, sí, sí. Y yo he de decir, Paul, que además ese tono tampoco lo conocía. Es decir, yo, si algo conozco a Ricky, es... Bueno, mejor dicho, ayer ve, es por sus monólogos. Por sus monólogos, por ese humor mordadiriente, ¿no? No le conocía esta vertiente tan sensible, ¿no? Esta apuesta por el melodrama, y de hecho seguramente porque no había consumido sus series. Para el que, de nuevo, para el oyente que no lo conozco, es un tío que es humorista, escritor, y ahora, claramente, en Afterlife, pero en otras series, evidentemente, ¿no? Director, guionista, actor, es un tío con bastante talento, ¿no? Podríamos decir. Homa. Puto amo. Sí, no, ara, Ricky Gervais, aquestes dues vertents que ja estàs comentant, que és l'humor i un humor molt àcit, i molt cabron, que diria el Paul, però després té una part de tendreza que inclús en els monòlegs, perquè en els seus monòlegs, també per l'amor dels animals, la seva manera de tractar els animals et demostre. Diuen que un psicòpata, si vols detectar un psicòpata, és com tracta els gossos o com tracta els animals. I el Ricky Gervais, si algú té, és que a los gatos, a los perros, sobretot... Jo crec que el tío justifica su falta de amor por los niños, que és una manera de dir la falta de amor por la humanitat, con él a ver, pero que yo soy capaz de amar, que tengo mucho amor en mi interior, simplemente no amo a los niños. De fet, per això suposo que el personatge del gos digués la sèrie. Exacte, però és que, de fet, el Ricky Gervais és un exemple claríssim dels que són els nihilistes positivistes, que són la gent que la vida té valor en quan no la sobrevalorem. És a dir, per què està tan en contra de la religió o de la gent superreligiosa? O per què està tan en contra de la hipersensibilitat i de la pell fina? Perquè considera que és gent que li està donant un fals valor a la vida i, per tant, li està fent un menyspreu a la vida. I el Gervais no diu que no s'ha de disfrutar la vida, no diu que la vida es maca, no diu que no existeixi l'amor, diu que existeix en quan que no el busquis de forma artificial i deixis que les coses passin. I, after life, el seu personatge es dedica a tota la sèrie a menysprear com els altres fan esforços. Però l'Adrià no ho ha passat. El tema és que estàs totalment en lo cierto. És un tio que té un discurs molt clar. I que, aunque podamos ponerlo en duda al ver estas dos realidades, monólogo más serie, en el fondo, como decía, parte de lo mismo. Es un tio con un discurso muy claro y que es un discurso más bien, como tú decías, puede tener esta apariencia ni lista, pero en el fondo es un tío que es un positivista también y un enamorado de la vida, un enamorado, y si no, intentar escarbar en su pasado. Yo os encontraréis con algo que vamos, es alucinante. No sé si lo habéis escuchado, por favor, perran, haznos ese favor, que podamos oír las mieles de su discurso, pero no en un formato dramático, ni de serie, ni de cine, sino en algo más bien musical. Que suene, que suene ese piano. Ahora nos penséis que es riquitamiento que el piano, ¿eh? Eres tu Adrià, ¿no? ¿Quién sabe, soy yo, exacto? Yo es muy contando, yo es muy contando. Este tema que suena es de principios de los 80. De hecho, es del año 83. Es bastante obvio por esta melodía que legalice la compañía. Y aunque no tuvo mucho éxito en el Reino Unido, tampoco es que fuera un desastre, porque además en el U.K. no puede que no tuviera mucho éxito, pero en Filipinas arrasó, arrasó. De hecho, parece ser que se convirtió en una especie de himno del amor y del desamor, evidentemente, entre los adolescentes Filipinos de los 80. Estoy hablando de una canción que se llama More To Luz, un más a perder, del grupo Seona Dancing. Pero ¿quiénes son estos, Seona Dancing? Y ahora ya, ¿quiénes son los que suenan? A mí me suena mucho la voz, ¿eh? Venga, Pol. Pol, ilumina-nos. Han patzado, han patzado. Qué era lo bom, lesbias. Sí, es nuestro querido Ricky Gervier. En serio? Es nuestro querido Ricky Gervier. Vamos a escoltarlo. De unidós, sí, sí. Sí, sí, sí. No, no, y de hecho, si vieras las imágenes de este videoclip desde el año 83, como hablábamos al principio, esto también da para una sección entera, creo que aquí Gervier se parece más a Bowie que al Gervier que tú conoces, ¿eh, Pol? Al que tú viste en el escenario... Al que tú viste en el escenario, ese no se parece. De hecho, el mismo Gervier, en unas declaraciones no tan antiguas, dice que, claro que él, con 20 años o recién salido de la universidad o en el transcurso de la universidad, ve a Bowie interpretar heroes por primera vez y se dice así mismo, yo voy a ser un rockstar o popstar, como queráis, ¿vale? Lo más gracioso era... Mira, panjarem imatges a la xarxa, a la xarxa del Ricky Gervier androgyn. Es Ricky Bowie Gervier, es Ricky Bowie Gervier. Sí, pero a ver, eh, por otro lado, es acojonante que este tío, con lo talentoso que es en lo que hace ahora, no lo hiciera tan mal en los años 80 cantando, ¿eh? Y otro marujeo que he rescatado por ahí es que, cuando a él le han preguntado hace poco, ¿y qué piensas cuando te ves ahí? A él seguramente también. Es un tío que tira siempre por una taja y dice que... entre ese tío de cantante, ese cantante es una dancing, y el humorista de ahora hay muchas pizzas de diferencia. Y eso es verdad, ¿eh? Es verdad, hay muchas pizzas de diferencia. Bueno, marujeos aparte, aquí lo interesante es ver cómo Gervier tenía claro que quería crear y quería tratar con el público. Al final lo ha conseguido, no con la música, lo ha conseguido. Por otro lado, también, y como apuntaba antes de que escucháramos esta canción, lo importante es comprobar cómo, tras la fachada de Tibiriente, Gervier es un romántico. Es un romántico, y recuerdo que la letra enamoró a toda una generación de Filipinos, pero es que además en Afterlife, volvamos Afterlife... Dices lo de Filipinos como si los Filipinos fueran conocidos por no enumerarse nunca, que esta canción rompió sus corazones de hierro... No, para nada, para nada. En la medida que pudo irrumpir en toda una sociedad, y quizás alejada de la idiosincrasia británica, irrumpir con fuerza y enamorar. De hecho, hay comentarios cuando buscas la canción que te dice que quién no hizo el amor por primera vez en los años ochenta con este tema. ¿Por qué tú, a eso vas a descubrir el parlante de Badona Adriano, que es Filipina? No, he de decir que mi mujer es una mujer de apariencia filipina, pero que si le preguntas cuántos años lleva aquí, te dirá la edad que tiene. ¿Sabes? Que nació aquí, ¿sabes? Sí, evidentemente ha vivido de la cultura filipina en casa, pero después su realidad ha sido más la nuestra, en el fondo. No, esto lo sé, porque vivimos en una gran empanada, la era digital es una gran empanada informativa, y al final lo rescatas por aquí, rescatas por allá. Per l'endera informativa us faig un update. Si esculteu algo raro es porque una avella ha entrat, al alto. Ya tenemos el zoo en tu casa, guai, guai. Paul protagonista de Mi Chico 4. ¿Sabes la película de Mi Chico con el Macaulay Culkin? Le picó una avella. Sí que me conozco y tanto. Bueno, volvamos a la serie y volvamos a esta parte, a la parte del amor, que puede que quizás sea la que es genera horticaria. A mi no, a mi no. Vale, vale, està bien saberlo. Porque claro, ya os he comentado, la serie se inicia con un Tony en Soledad, porque ha perdido a Lisa, porque ha perdido a Lisa. Pero, de hecho, la serie también nos muestra una historia de amor. Porque claro, Gervé el amor en Afterlife, una intensa descripción del amor, hemos hablado también del duelo, pero para aceptar ese duelo continuamente nos recuerda cómo era su relación de amor. Por un lado, por los vídeos que ella, vídeos que ella ha grabado personalmente y, aparentemente, en secreto para que él vea una vez falte, y otros vídeos que se van mezclando en paralelo, que el mismo Tony o Gervé ha grabado sobre Lisa mientras eran felices y estaban juntos. Entonces, son vídeos que consumimos a la par de sus lamentos en solitario. Y por eso, hay veces que la peli, más que un melodrama, parece una comedia romántica. Es cierto, yo hay momentos que, sobre todo, por algunas canciones que aportan en secuencias de estas montajes, que van uniendo diferentes vidas, que tiene un puntito casi de comedia feliz. Pero, claro, también ahí tengo que rescatar otro marujeo, es que Ricky Gervé es un tío que aparentemente lleva toda su vida con la misma mujer. Sí, eso es bien sabido, sí, sí. La escritora de Jane Fallon, como te lo has dicho, Paul, ahí está, ahí está, es verdad. O sea, en el fondo el mundo de Gervé está ahí, porque está el amor familiar, el amor entre conjugues, pero también está el amor familiar, está el amor entre amigos, entre colegas de trabajo y, como habéis comentado, el amor a los animales, fundamental. Gracioso, por eso, ¿cómo se llama? El perro. ¿Os acordáis o no? No me recordo, ¿no? Sí, pensar en las aficiones de Ricky Gervé. Ah, pues se llamará Purport. Se llama Brandy, Brandy. Que aunque digáis por pizzas, la diferencia entre uno y otro, el del pasado y el de ahora, yo te lo diréis más por el Pirriaki. Pero es que es así, ¿no? Es una serie que aborda el amor, aborda el duelo, pero el amor, como he explicado, lo aborda en todos sus diferentes estamentos, realidades. No puede que parta de él ese amor, porque él tiene muy claro cuál es el amor que tiene hacia su mujer, hacia el pasado, pero sí que es cierto que hay toda una serie de personajes secundarios que para mí son increíbles. No me gusta tanto la relación que establecen con él, es decir, yo creo que son unos personajes secundarios que fallan en el momento que se raccionen o que tienen que aportarle al personaje de Toni, pero que ellos, por separado y con sus pequeñas historias, hablando de ese amor o de ese amor, son una maravilla, ¿no? Es una maravilla, ya te digo esto y... No sé si os acordáis de todos, pero el padre de la residencia... Te iba a preguntar, ¿quieres que entremos en los personajes? Sí, he hecho. El gran problema de esta serie son algunos personajes. Bueno, claro, al final satisfacer en todas las direcciones será complicado, pero vamos enumerando, ¿no? El padre, el padre, en la residencia. La mujer que lo cuida. La relació del pare i la història a tota la trama de la residència a mi em sembla bastant ben portada. Molt bé. Tens un pare, com des de fer la típica història de fill que van donar el pare i sentir-se culpable, no, no. Un potència en des de no, aquest tio té bon cor. És a dir, t'està presentant un personatge al gerbet, no? El Toni, que té el cor trencat, però cada dia va veure el seu pare i no ho fa per culpabilitat. Ho fa perquè de debò l'aprecia i li agrada anar-lo a veure, i li explica les seves misèries, no? El fa partir sap de la seva vida. Sí, aunque está ausente. El padre está ausente, aparent, apenas conecta en un diálogo con el hijo, es cierto, que nos permite reflexionar sobre otra realidad, que es la muerte de alguien a quien se le ha sustraído la vida en un momento que quizás no tocaba, y la muerte en vida, porque al final es un padre que está enfermo y está en una residencia y necesita cuidados diarios, es una muerte también, pero en vida, pero está presente. Es de alguna manera, él está conectado a una muerta, a la ausencia, pero físicamente está más conectado a su padre que tampoco está. Entonces, hay un trampantojo ahí, hay una realidad doble, que me parece muy potente. De fet, Adrià, tu t'ho has dit que no has vist altres sèries. A mi, aquesta trama em va recordar molt a la sèrie anterior, que és Derec, on el Ricky Gervifa, d'un home a discapacitat mental, que ajuda a una residencia d'avis internats, on també n'hi ha molts que tenen aquesta falta de presència mental. I està molt bé portat. I crec que aquesta, en quan això, el que és la trama de la residencia d'avis amb el pare i la dona, està molt ben portada, perquè a més la dona és el nou interès a muros, el fet de refer la vida. I com ell, inicialment, s'hi oposa. Aquest és un problema que tinc amb la sèrie, que és que el seu gran conflicte és tornar sobre la gent a través d'aquest personatge de la cuidadora, i la sèrie, cada episodi, mira que són pocs, la sensació de reiteració d'allargar el conflicte es fa una mica pesant. Que la sèrie repite y repite, que la recomendación de consumirla por capítulos no solo tiene que ver con darle espacio a cada idea que propone, sino tampoco empacharse, porque sí que es cierto que es una sèrie muy reiterativa, y aunque además apuesta, cuando consumes la primera temporada y veis que hay un aparente de ese enlace, y hay una segunda temporada que pueda suponer como un punto de infección en su vida, es decir, no había superado la ausencia de Lisa, pero en la primera temporada nos intenta explicar que hay una posibilidad, que hay una posibilidad de volverse, no enamorar de Lisa, sino de la vida. I, claro, nos enfrentamos a una segunda temporada, que es una repetición en el fondo. No ofrece ningún arco temporal del personaje, más allá que esos pequeños detalles que todo humano vamos adquiriendo en los cambios, como el cambio del coronavirus. Tòtica, perdona, ja tòtica, jo et vaig dir, recordes quan vaig veure la segona temporada, m'agraden més la segona que la primera, perquè la he vist més enfocada, amb la sensació que la primera temporada no acaba d'entendre que em volia plantejar en general la sèrie, en tenia el concepte, en tenia això, i en canvi, la segona va molt clarament a una cosa, tòtica, si una repetició... No, és que és totalment cert, el que dius. És que la segona té una repetició, però perfeccionada de la primera temporada. Perquè la primera, estic totalment de contigo, perquè en la primera hi ha una promesa, hi ha una promesa de desenlace, más allá de, hosti, conseguirá vivir, se suicidará, ¿no? Sabes, es decir, esa pregunta se plantea desde el principio, y en cambio, la segunda es como no, no, aquí no hay ninguna promesa de nada, aquí es el vivir. El vivir que en el fondo es un devenir, un cambio continuo en pequeños detalles, pero no grandes hazañas, ni grandes cambios, y eso también conecta mucho con la editorial, en la idea de reinventarse. O sea, la reinventión es una pretensión que tenemos sobre nosotros mismos, que es absurda, o sea, realmente... ¿Podrás plantearte? No, es que podrás planteártelo en la infancia, pero no en la data adulta, en la data adulta simplemente vas corrigiendo el camino poco a poco. ¿Y qué era lo que te molestaba en el Fonda Tipol? Para entenderlo, ¿no? Jo veig que t'he fet cas i la vaig veure tot el tirón. Primera, i se me ha perdido. Grande, ja d'entrada això. No, però, a veure, jo, com a vosaltres, però que som a fer rims a Riquijerbes la Bassan, i potser més Macarrilla, que és bastant el 90% del que és Riquijerbes, i jo el que em trobo amb aquesta sèrie és que vol... Bueno, com a boi dolent és un doble filo, jo crec, vol contentar en un tipus de públic que mai a la vida consumiria ni els seus monòlegs, o sigui, el seu tipus d'humor negre. És una sèrie que està feta... Precisament per contentar aquesta part de gent que em sembla superbé, o sigui, de fet, és una sèrie que jo, de per si, no consumiria, però sé que molta gent, i sé de lluny, que llocs com Lluís Herraco o... L'han deixat superbé com a sèrie, i realment és una sèrie que jo sí que podria recomanar. El que passa és que jo, venint del Riquijerbes que conec, i no estic dient només del desenfrenat, o caòtic, o supernegra, però a mi em ve el cap, per exemple, i suposo que ho faran, no sé si estàs d'acord amb mi, però una sèrie que t'estic parlant de fa temps, però com T-Office, que és una sitcom boja, amb molt de ritme, comèdia constant, hòstia, les trames dramàtiques, i sobretot, la trama relacional, diguéssim, entre la Pam i el Gips, em sembla d'una profunditat dramàtica particular. Entenc on vas, també es dediques de diferenciar la sèrie britànica de la... Sí, però Riquijerbes està també... Hòstia, jo no he vist ningú de les dues, estaria a veure alguna de les dues, que me'n recordarais. Encienda que la British, no? No, perquè la British és el que és, són uns capítols. No et pensis, jo et recomanaria, potser, més l'americana, que a conneixent Adriano és possible que no t'acabi de convèncer, perquè sí que és una sèrie molt emocional, però que fa la trampa de... Primer o te van a caer bien estos personajes, primer et faran gràcia, tot i que la primera temporada la sèrie va haver de canviar, la segona, perquè s'assemblava tant a la britànica, que no funcionava, perquè no se'ls va deixar actors, no se'ls va deixar dinàmica, però a partir de la segona agafa la seva propietat i es converteix més en una sèrie emocional amb grans gags, no ens enganyem. Mentre és que la pola, això que dius del Riquijerbes i el públic que no el volia mai, puc estar d'acord que Afterlife està feta per aquella gent que pensa que Riquijerbes no té cor. I tu la veus? Jo crec que també ho fa servir al seu favor, que jo també puc fer coses així, o jo també simplement puc arribar a aquest tipus públic. Jo crec que és un repte per ella. Aquí està el tema que a tu t'agrada, Riquijerbes, no només t'agrada perquè el tio faci xistes molt negres, és perquè tu saps que ell fa xistes negres perquè té un bac grau enradera, no personal, sinó d'intel·ligència emocional, la capacitat que té... Coño, que es cantante y todo. De hecho, una cuestión que quería... Simplemente para que el oyente esté ubicado, porque he oído... Entiendo que a ver, al final estaremos aquí... entre fans de Riquijerbes, pero por si no se han dado cuenta... Hosti, habéis estado hablando de Office, dando por sentado que todo el mundo lo conoce. En The Office tenemos a Riquijerbes como actor, también como creador, como dinista, como director. En la versión americana, él ya no está como actor, me equivoco. Bueno, surto un capítol, un cameo. Hace un pequeño cameo, pero sigue en la creación, sigue en el ámbito creativo. Ella está a tontarrera, sí, tan y tan. No t'hi costa més, eh? No, estuvo en la gestión, en la gestació del projecte, i em sembla que la primera temporada ajuda, però, precisament, quan es donen compte que per que s'ha de diferenciar la sèrie, ell fa un pas enrere. No és que la deixi en banda i en plan, si en miloreis, sinó en plan... Però es nota molt l'humor seu. Sí, però per que els escriptors de la sèrie són fans de Riquijerbes, s'ha de agafar-lo. Adrien, perdona, que no entés mai. A mi m'agradaria que el Riquijerbe, aquesta gent que descobreix que el Riquijerbe té cor, els que el veiem, en els monòlegs, no està fent simplement el macarrilla. Utilitza el macarrisme per apropar coses com Afterlife. A mi, Afterlife, m'agrada com a ser... i així ho digo ja i luego continuais, eh? No, és que així... I miro tranquil·lo. No, és que a mi, Afterlife, m'agrada, perquè els temes que planteja em semblen molt guais, i sobretot m'interessa el punt de vista d'una persona com Riquijerbe d'això. I això la sèrie ho dona. Ara bé. El gran problema que tinc amb Afterlife és el Riquijer... Suspecionaris secundarios, oi? És el Riquijerbe que vol el pol. Perquè els seus personatges secundaris, exacte, aporten aquesta part, se m'acudeix el psicòleg, que em sembla el personatge menys... Sobre. Forma part d'una altra sèrie. Entenc que està fent un contrapunt, però és un contrapunt que no és necessari, i que, a més, molta gent que pensarà malament de Riquijerbe de Cajas, que només és un pallasso, amb aquest personatge ho tenen bastant clar. En canvi, hi ha altres personatges que també estan, com molt tret de mar, com és el Carter, aquest que s'autocombida a la vida dels demés... Sí. Em sembla espectacular. Si mencionabos un poco los secundarios, si us parem de bien, teníamos comentado. El padre de la residencia, la mujer que lo cuida, ese posible amor... Después, él es escritor en un periódico de un pueblo, ¿no?, Victicio, ¿cómo es que se llama? Tamburri. Tamburri. El periódico, ahí tiene a su cuñado, el hermano de Elisa, bueno, de hecho, es el jefe. Claro, es el jefe, es el encargado del periódico, y todos sus colegas y escritores, a cada cual más patético, después, claro, están los que han mencionado ya, los sus, ¿no?, los personajes directos que pasan por él. Su psicólogo, su cartero, su camello, aunque no pasa a la segunda temporada, también está ahí. Su sex worker. Exacto, no prostituta. Es una gran reflexión, también, ¿eh? Y al final, sí que es cierto que en todos estos personajes hay realidades de Ricky Gervais que hemos visto en sus monólogos, que están ahí, ¿no?, en algunos más latentes y menos. Usted, y puede ser que esté contigo también en la idea que tú dices que el psicólogo es un mundo aparte, ¿no? Es decir, el personaje del psicólogo Ferran, sí que es cierto, que no parece formar parte de esta serie. És que arriba el punt a la segona temporada que ja no és el seu psicòleg, és el psicòleg del seu cuñad, per contrarrestar una persona com és el cuñad, que és bona persona, però que no sap actuar en el món, i li posen un psicòleg que és mala persona, i es pensa que sap que actua en el món, no? Llavors els posen cara a cara perquè la persona inactiva, que és el cuñad, vegi... És una bona decisió, en el fondo, perquè és una millor manera... És la millor manera d'aprofitar aquest personatge, que sincerament crec que sobra, però en canvi, el personatge del carter és que a mi ens destaca molt el del carter, perquè és exactament el mateix rol dintre la vida de Ricky Gervais. Són persones intrusives, no? El psicòleg es fot a la vida del Gervais, perquè és el seu psicòleg, però, clar, ho fa d'una forma molt poc professional, molt soez, i el Gervais diu, hòstia, és que això és un imbècil que jo puc arribar a ser, si em comporto amb egoisme absolut. I el carter, que sembla una egoista d'entrada, perquè li està demanant, oi, deixa'm entrar a casa a teva pixar, oi, he t'he llegit les teves cartes, oi, presenta'm la teva companya de pis que és prostituta. No, és treballadora sexual. Doncs aquest carter és l'intrusisme en base del bonisme, és un tio que vol formar part de la seva vida, perquè considera que és molt paio, i em semblen dos personatges que enviat sí que els pots contrarrestar. L'intrus que ho fa per robar-te i l'intrus que fa per compartir, que ja no és un intrus, sinó una persona que vol compartir amb tu. Hi ha persones que poden més o menys. Però ens deixem un que jo, per mi, és el més important, i és la contraposició, és... El fotògrafo. El fotògrafo, no? Que és la viuda, tio, del cementiri. Aquest és per mi el millor personal, ja. El mirall, el mirall. És la viuda que amb els gerbès trobats per al cementiri i tenen converses. En el fons és com la qüestió de los lugares propios impropios. El va al psicòlogo a tener una teràpia, no? Si hablamos de la primera temporada. Y finalmente la teràpia la encuentra contemplando la muerte desde la vida, ¿no? Contemplando la muerte... Sí, sí, literalmente. A mi, al final, si algo me falla con la serie, podremos entrar en detalle, sobre todo, estos personajes, y habrá personas que estén de acuerdo con nosotros y con otros, ¿no? El tema es lo que yo digo desde el principio, ¿no? El tono. A mí hay algo, esa ñoñería, ese punto edulcorado, que a veces funciona, pero cuando es tan reiterativo, tan insistente y además, parte de personajes secundarios hacia gerbé, no sé si me explico, ¿no? No es lo mismo ver una situación o una escena ñoña, pero verla a través de la ventana, que esa escena se proyecte sobre el personaje protagonista, ¿no? Estàs pensant en una escena, per exemple, a la companya de feina, la Pelroja, que sempre es vol lligar el seu cunyat, per exemple. Aquesta Pelroja té un moment a la segona temporada, que se'n van a fer un cafè, de això que diu el personatge, i sempre diu, vamos a hacer un café. I se l'emporta i desopta un personatge que, durant tota la sèrie, ha sigut bastant superficial, agafa una perspectiva, és això el que et molesta. Aquesta mena de vamos a proyectar sentimentalisme a tots els personatges. No, no, no, és com per construir el personatge de gerbé i de les eleccions sobre la vida i la mort, i sobre la possibilitat de voler-se enamorar, no de l'Isa, sinó de la vida, la utilització que es fa entre els seus personatges secundaris, que a vegades me parece demasiado reiterativa, insistente, y edulcorada, de una manera en la que sientes la mano del guion. Jo, Adriano... Jo, Adriano, el que sí que et dic és potser el que més m'ha tret de la sèrie, i et dic que és una sèrie que jo recomanaria, des del punt de vista de com... És a dir, si ets un fan d'arquís i veus tan poc de la recomanaria, però com a sèrie, sense dir, és una sèrie de rèquies gerbés, et diria que és una sèrie que calitaria la gent, però el que em treu molt, m'ha tret molt, i potser també és el que deies del consum, que me l'he fotut tota a seguida, però és que a tots els capítols i el mateix mecanisme, de ell, plorant-li a la vida, em refereixo a aquest arc que comentaves abans, jo no el veig, m'has de definir, seu, és un arc, des d'un punt de vista, ell constantment passa de veure un vídeo de la seva difunta esposa, diguéssim, que el fa sentir malament, i després passa el dia la mantança, però això, fins i tot, l'últim capítol, està així. Sí, em refereixo a l'altre dia. No, no, és fàcil. Em refereixo... Ja, em refereixo que a mi em ve el cap a una altra sèrie, i tu també l'has vist, Ferran, que a més l'he comentat molt aquí, que és Boja Horsman. T'anava a dir Boja. Exacte. Boja Horsman, clar, a priori és una sèrie d'animació, també de Netflix, però d'animació, on el protagonisme és una mena de cavall antropomòrfic, i que és un mundo, és un d'humanos i animals antropomòrfics, o sigui que, a priori, la profunditat que hi ha és real, no? Però, hòstia, és una sèrie que ha barcat, sí que és més llarga, òbviament, però dins de l'aquesta quasi no-sit, però d'aquesta comèdia negra, hòstia, ha barcat, temes que també tracta, de fet, del Ricky Gervais, i... però fa d'una forma, hòstia, molt més, absolut. Lo sigue haciendo desde la mirada lúcida, que juega también al delirio, no? Totalmente entiendo eso. Hay un tono muy diferente, y aquí hay la idea de enfrentarse a la vida, y por eso a veces tiene que, para no resultar depresivo a los ojos del espectador, tiene que ir edulcorándolo para hacerlo más fácil. La sèrie la concebo, y yo he realmente la ido consumiendo así, porque si veía un segundo capítulo seguido, ya no me interesaba, ya no me entraba tanto. Entonces, al final, ha sido mi propia naturaleza, la que me ha ido recordando, que tienes un capítulo de Ricky Gervais per diente, pero lo he ido haciendo, o de manera variaria, o cada X dia, un poco como el que medita, ¿eh?, o como el que medita, o como... O como el que... Sabeu que jo sóc un gran consumidor de sèries pinch-watching, i precisament aquesta, el que diu l'Adrià, no m'hi va passar bé, un episodi dos, i deia, ho deixo estar. No perquè la sèrie màgia hi ha demanat, ara pensen això. No, planté. Però sí que és veritat que ja es detecta que es digereix matell millor en petites píldures, i potser l'error ha sigut por el tregar-te la ràpid. Sí, jo crec. Perquè és molt reiterativa, ja ho ha dit l'Adrià, i sobretot és tan reiterativa, i ho has començat a dir, por l'abans, perquè tota la segona temporada a mi m'agrada molt menys al final. Al final, tot i... Los finales, los finales en las dos, ¿eh?, en las dos. Abans de res, parlem del final o no? No, no, no. El final ha abierto, pero también recordar al personal que es esto, que es una serie que pierden los finales en ambas temporadas. Sí, porque funciona bien en el goteo, exacto. Perquè lo dices tú, Adrià, no, es lo que dices tú. És una sèrie que un dels seus grans fallos és voler ser tan... maniquea en certs moments. Hi ha moments on la sèrie, el guió, s'imposa i diu, ha de passar això. I al final de la segona temporada especial, és tot l'arc que n'hi ha a la temporada. Arribes al final, i tornes a estar a la casella 1 de la temporada 1, i passa una cosa. Porque creo que es también esto, porque en el fondo tiene que pasar una siguiente temporada. ¿Qué será la tercera temporada? Sería una mejor serie que funcionara en plan, no sé, ¿no?, 100 capítulos. Y que fueran saliendo de manera semanal. Ya te digo, la concibo, que antes he intentado decirlo, y sonaba un poco loco, como una especie de meditación, como una terapia. Al final, es una serie en sí misma que reflexiona sobre tales temas, con su terapeuta. De ahí, que el psicólogo ya no sea necesario. Al final, la imagen del psicólogo no puede jugar en la misma dirección que juega la serie, porque si no sería ya superaburrido. Entonces, quizás, de manera equivocada, Gervé intenta, con el psicólogo, depurar la parte no edulcorada. No, segurament és això, que el Gervé no pot deixar de ser ell, i precisament deixa malament el psicòleg, perquè deu considerar que les teràpies psicològiques a l'ús, no solucionaran tots els problemes i la seva manera de remarcar-ho, DNA, és el que deia abans. Les emocions existeixen, però no perquè vingui un suposat expert, explicar-te-les, tindrà raó. I destrossa els psicòlegs, bàsicament. A més, Ferran, el personatge del psicòleg, no sé si te'n recordaràs de The Office, que a mi em recorda 100%, que és la còpia del tot pàquer. Bueno, perquè... Perquè és l'amic d'empresa del Michael Scott, que és el fill de la sortida. Y el Gervé no tira de los mismos actores y actrices, y el Gervé no es de estos tíos que vuelve a recuperar. En Dereck, mucho, mucho. De hecho, la jace de su mujer en Dereck hace de la chica que le gusta al personaje con deficiencia mental. Y el que hace de... En la última temporada, escaro, no me acuerdo, el que quiere salir en el periódico constantemente, desde la barba, que es el vecino pesado que quiere salir siempre en el periódico. En Dereck també aparecen haciendo un personaje bastante parecido al psicólogo, que es un salido, que solo piensa en lo suyo, y tal. Pero es que, al final, lo que et dic d'aquest final de la sèrie, que ja dic, no vull desvallar, és ens torna a col·locar la primera casella de sortida, perquè la tercera temporada sigui un altre retolt d'aquesta història, perquè una cosa que se li pot dir que és positiva és que no adulcora la realitat del dol i de la depressió. Les depressions no superen perquè de sobte un dia et dones compte que la vida val la pena. No, en la vida no hi ha dients. Si hi ha un dient, és que la palma, saps? Bueno, de fet, això ho diu el psicòleg. No? Aquest... Ah, sí, és veritat que algo diu així. No ho diu o en blanc. Bueno, doncs no estàs trista. El psicólogo quiere dejar la profesión para montar un podcast con dos colegas. Ei, ei, ei. O sea, quiere hacer una empalada cultural, pero... Y tú Paul comentabas, no, es que Paul comentaba el otro día, que precisamente en el monólogo que viste, el de Supernator aquí en Barcelona, el tío tenía un... o sea, no me saldrá la palabra, ¿no? Otro humorista, un telonero que apareció primero que él y que después lo has visto en la serie. És que a mi em dona sensació... Sincerament no ho he comprovat, no ho he buscat, però hi ha un moment que van haver un monòleg. Un monòleg, no dic l'espectacle que van a veure tots junts, sinó van a veure un monòleg... Sí, sí, en la primera temporada. A més, és una escena así cortante. És una escena que podria ser molt riqui gerbé en planta aquella comèdia aturada, absurda, grimosa, que podia ser d'office, però no. Acaba sent dramàtica. Sí, sí. Doncs aquesta escena no ho dic com a bo, eh, Adrià? No, no, perquè a mi m'encanta cómo sale ese drama. ¿Y a ver cómo sale el drama? Con una, con algo absurdo, que el humorista se queda callado, ¿no? O sea, el pavo. El oyente se entere, ¿no? El tio. Aquest tio, que està fent aquest monòleg, a mi em recordava a les faccions molt el telonet que va a portar ell. És a dir, és algú recorrent i està fent ell mateix, suposo, no? Suposo, eh, no ho sé, ja ho comprovarem després. I si no faran postreus aquest tall... Perfecte, sí, molt bé, molt bé. No, és que jo recordava com el tio li acaba... Perquè és... Jerve és el... hace el papel, ¿no? De espectador que no se ríe para nada. Y el humorista cometa el error de querer interactuar con él y como para hacerse el gracioso. Y Jerve le dice, no, mira, es que mi mujer ha muerto y la vida carece de sentido para mí, ¿no? Pero es... esplallándose mucho más. Y, caro, me encanta el momento este que tú dices, no así, pausado, detenido, de... de gotita, donde... ¿Qué acaba diciendo el monólogista? Los paragos son raros, ¿no? Sí, sí. Es que se abre así como raro. No, però... Ja que estàvem explicant... Ja que estàvem explicant el tema d'intimitats de WhatsApp, em fa gràcia, perquè el faràre m'està dient en plan... Tio, és que, clar, la vas veure tota la seguida quan ell es va fotre a riure, quan jo havia vist la temporada, se'n va dir, va dir, aficionar-lo. És a dir, en plan, jo m'he vist una sèrie de 80's de temporada en un dia. Veig que ha quedat cosa a su dosis, ha quedat cosa a su dosis. Clar, però, ara, after life, al cap i a la fi, la recomanem tots tres. Sí, bueno, jo... Jo, fervientament, eh? I de fet, quan ho sàpiga... Jo la recomano per qui no li agrada de riquis herbes, la recomano. Per veure si cau la trampa, o què? Bueno, claro, lo que está claro es que esto no es... Hi ha alguns momentets... No, ah, claro, no es Luis Ikei. Aquí és molt arriba. Luis Ikei era... és Luis Ikei en un monólogista, i era Luis en la sèrie que feia, estava clar. A mi em sembla molt més aconseguit, molt més Luis Ikei. Però mira on està Luis i on està... Clar, tio, has de vigilar què dius, has de vigilar què dius. Ser muy auténtico en la vida, al final, passa facturas, eh? Doncs, no, i estaliu alguna cosa més? Perquè portem una estoneta, no hi ha manera, eh? No hi ha manera, hem tornat... Sí, que estamos ahora en 0,5, y quizás en la próxima estaremos en la 0,99. Exacte. Està clar que els programes no duraran una hora fins que la ràdio ens obligui. Així que no hi ha cap... Si estaliu alguna cosa més, si estaliu alguna cosa a dir, encara podeu, o si no, ja hauríem d'anar tancant. Adriano? No, no, no. Calla para siempre. Doncs anem tancant. Ei, s'agraeix molt, he sentit la sintonia de tota la vida, i tornar a sentir la nostra estima de Ibiza, de Carrasco. Ha passat a anar a dir la nostra estima de Ari, però... També, també. També, home, òbviament, òbviament. De fet, fixa't que no l'hem canviat, que tot pot passar. Exacte, està molt ahir. Ara només falta que aquesta cançó l'escoltem, i sintonia l'escoltem en un estudi de radio d'Esvern. Ah, per favor, per favor. Doncs mira, abans de marxar, recordem una altra comxerca social. Si us plau, comenteu el bé o el malament que ho ha fet l'Adriano, avui, explicant-la. L'ullarga o no, que ha sigut la secció del pol, i... I necessàriament llarga, potser. I el molt que s'ha notat que la meva estava gravada. Ah... I llavors... Això, utilitzeu el Facebook, empenada cultural, Twitter empenada cultural sense l'E, Instagram empenada cultural... Us penjarem fotos, avui, d'Instagram, del Ricky Gervais amb la seva època, avui. I els podcasts us trobareu a Soundcloud, Mixcloud i Evox. I ens veiem, ens escoltem la setmana que ve, nois. Un abraçada a tothom. Adeu.