Deiqueu-n'hi-do i sempre fareu el que es pots cricket. Prepareu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Molt d'higler per Rampujol Adriano Calero, a Ràdio d'Esvern. Gràcies! Ja, avui en Panada Cultural us parlarem de Jaas. Va ser el meu toc allò de Cognom, en Marc Pujol que ens va demanar que algun dia tractéssim el tema, i aquí estem, preparats per parlar-vos de Jaas. Però esclar, nosaltres no som músics, i en coptes d'abordar-lo amb rigorositat acadèmica que segurament en Marc desitjaria, ho farem amb el toc d'empanada. És a dir, buscant les tangents de disciplines en les que estem més avisats, com el cinema o els còmics. I abans de que arribem a una monumental xiulada de la platea, recordar-vos que aquest gert d'aconteixements i canvi de guió és total i perfectament una cosa molt Jaas. Perquè no és el Jaas una música imprevisible, fins i tot improvisada, rítmica i canviant, amable i agressiva, roja com la sang i blava com la tristesa, no és el Jaas, tot això, a l'hora. Ah, el Jaas, metàfora perfecta del que defineix la inexactitud humana. Fàcil de tocar, difícil de dominar, cap forma concreta i totes correctes. Potser per això trobem el Jaas amb tants noms diferents. Jaas clàssic, fusió, sol, funk, ragtime, blues, swing, bebop, dixi, model, fri, ácid, smooth, cor i tots són Jaas. I segurament per això també el trobem a tants llocs diferents. En una escena romàntica, Jaas, en un thriller noir, Jaas, en un ciberpunk, Jaas, en una opopella especial, Jaas, Jaas, Jaas, fins i tot la paraula embriaga, Jaas. Aquest esperit lliure i trapella que desperta l'escoltar-lo, que entén a l'hora de matisos com de contundències, de serietat i de jocs, de riures i plors, Jaas. Nascut de les entrenes de la comunitat afromaricana de Nova Orleans a finals del segle XIX, transpira aquesta essència de senzillesa, d'instruments davant des al carrer, a l'hora que una profunditat emocional, sincera de música del poble, i cert és que ha arribat a altres esferes, servint també davant de sonora de la sofisticació més banal i pudenta. Però Jaas, ets lliure, imprevisible. Per això, mai de Santona. Però què us hem de dir? Tot això ja ho sabeu. Bé, no. Ja us sentiu dintre vostre. No fa falta expressar-ho en paraules. En realitat, es resumeix amb allò de la vida, la mort i all that, Jaas. Oh, yeah, baby. Com a mole, empezar así, eh? I aquest party white que t'has sortit farran, o s'ha t'ha quedat ja la veu? No sé de què em parles, Pol, la veritat. Avui comencem un programa molt íntim, com podeu comprovar, i la veu que us portem totes molt. Segueu amb Radio 3, no? Sí, sí. Això hem de fer oferta, ja, eh? Hem de fer oferta perquè anem forts, anem molt forts. De fet, Farran, Maco, no estaràs solter, no? Tu, tio, estàs fet un seductor, eh? Em sap greu avisar de que no, però tot es pot parlar. Però el Jaas és lliure totalment... A més, me l'imagino pintats. És com el cantor de Jaas, el rotllo pipitament. No, tio, ahí pilla un rollo muy cómico, no, no, no. Déjame... Home, s'ha de tenir en compte. S'ha de tenir en compte, en posaré un altre al cap, Adrià. No pensa que jo tinc genètica cubana. Mamito, papito... Però el que es nota és que avui ens posem en els instruments, no? Fem una mena de jam-session a 3 bandes, no? Ui, sempre ho hem fet, això, no?, al fons, però ara... És campanada cultural, és molt. Ara tenim l'empaquet del Jaas, és una gran... Exacte. Ho ha captat de conya, el Ferran, al fons, eh? Perquè és d'aquestes editorials que diuen, hòstia, no ha dit res i ho ha dit tot, al fons. No, no, m'agrada molt, de veritat. Perquè, a més, d'aquest punt, quan dius a més, Jaas, Jaas, Jaas... El Jaas és com molt sexual. De fet, vosaltres sabeu la paraula Jaas, l'origen de la paraula Jaas. De fet, no ho sap ningú, eh?, hi ha molta teoria, però sabeu d'on ve, eh?, però ho saps tu, no? Explica, Adrià, explica. Ho canta a fer. Mira, almenys us doy un segon de pausa per a què m'hi respondais, però a vegades... Espera, ho intento, perquè, Paul, tu sempre dius que jo podria fer el programa sol, però en veritat és l'Adrià, no? Qui podria fer el programa sol? Exacte, m'he preguntat i m'he resumat. No, no, a veure, Jaas, Jaas, si la busquem escrita, Jaas, es veu que hem d'anar molt, molt, molt a principi del segle XX, el 6 de març del 1913, que s'utilitza per primera vegada, però no amb el context exacte que tenim ara, eh? Va ser un paròleg, no?, de San Francisco, el San Francisco Balletin, que quan parlàvem d'aquesta música que estava sorgint, que era una combinació de rack time, d'orquestres de l'exèrcit, on els integrants, evidentment, vivien d'aquest món, bueno, que eren part d'aquest món afroamèrica, parlàvem d'aquesta música així, com molt vertiginosa, i van utilitzar aquesta etiqueta. Però es veu que en el món més de barri, no?, en el món més d'aquesta població i d'aquests músics, la paraula ja es tenia una connotació molt sexual, no?, i... Sí, exacte. I es veu que a Chicago, una miqueta més tard, no sé si estaríem parlant d'això del 1915 a 16, a un cafè d'aquests on s'onaven orquestres en directe, que de fet la que sonava era la original Dixieland Van, hi havia un tio que anava molt mamat, i com que estava escoltant aquests sols, així, combinació d'atenció, però hi ha aquesta atenció sexual, també, i va parar la senyor i va dir, ja s'hi està, boys! D'Arlecanya, d'Arlecanya, però... Ractan boys, no?, Ractan boys. Exacte, una mica, una mica, Ractime, no? Ractime ja ho diu, no?, el moment Ract, però en aquí és com fot l'Icanya a un punt sexual. És curiós, perquè algun dia podríem fer una mena de secció dels origens dels gèneres musicals, perquè l'Escà també és molt el so que feia en ese verano, supercaloroso jamaicano, de, clar, que saps de la guitarra, o inclús el punt, l'altre dia vaig estar veient una sèrie de Movistar Plus, que explicaven de l'Eguipop, de l'origen del punt, i deien això, que el punt, al final, ho va crear als diaris i als mitjans per desestimar-ho, perquè punk, al final, vol dir esa persona en la prisión, que diguéssim que adonen pel cul. Que potser ells no haguessin escollit aquesta paraula, aquesta etiqueta. Doncs ara que ja hem parlat de música, hem acondit que anem a parlar del que realment sabem, perquè de música no en tenim ni idea. Però la posaveu, sí. La posaveu-nos un rato. Està perquè m'estic deixant la gola aquí. De fet, avui Adrià, no? Què ens portes, exactament? Doncs mira, jo us porto... Ens havíem demanat que parléssim de jazz a Barcelona, però, tio, mira, estic veient una sèrie que m'està agradant molt, de fet, ja l'he acabat, m'ha agradat molt, sé que no a tothom li agradarà tant, i es diu Diedi, Diedi, sèrie de Netflix. Ja parlarem una miqueta més endavant, però aquesta sèrie que parla del jazz de París, de Chacel, ja ho veurem ara, a la seguida. Diedi, molt bé. I tu, Pol, què ens portes avui? Doncs jo us porto un còmic que avui sí, jo he fet cas als companys lluyents, i sí que faig mèscla de jazz de Barcelona i de Noa, i sobretot aquesta Barcelona més profunda i sòrdida, que és a dir, el Raval, no? Adrià, no? Això més suena. Avui parlarem bastant del Raval, i que és jazz mainat. Molt bé, perfecte. Recordo ràpidament les services socials. Tenim Facebook empenada cultural. Twitter empenada cultura, sense l'L. Instagram empenada cultural, i tot això ho podreu trobar als nostres podcasts, a Soundcloud, Mixcloud i Evox. I tu telèfon, no guapo? Tu telèfon, o no? El telèfon de Vakalita. M'encanta, perquè això és com quan escoltaven a Barri Guait, amb aquella veu d'Ultratomba, la gent a casa amb els altaveus vibrant els gots. Ara mateix el nostre programa... El problema de Barri Guait és que devia ser el contrari. Quan el tio volia parlar suau, suavet, tal, era com que no podia. Havia de fer la inversa, d'en fons. Doncs bé, acabat. Deixem aquesta conya i comencem amb la secció de l'Adrià, endavant. M'encanta. Endavant. Bueno, pues lo he dicho, no, chicos? Hoy hablamos de la serie The Eddy, serie original de Netflix, que se estronó hace un par de semanas, si no recuerdo mal el 8 de mayo. Y yo ya lo he dicho, pero lo voy a volver a decir, porque así de entrada me apetece que todo el mundo sepa que a mí me ha encantado. Es una serie que está claro que va a generar opiniones muy encontradas, pero que hoy encaja la perfección en este programa de Ferran. Y eso sí, tenés muy claro que si yo no. Me da la sensación que habría buscado otra excusa para poderos hablar de The Eddy. Me conocéis y sabéis que sí. Pero también prefiero avisar, desde el principio, no es una serie para todos los gustos, no es un ortodox, para que nos entendamos. No está hecha pretendidamente para gustar. No hay una pretensión comercial detrás. O al menos, si la hay, la esconde muy bien. Y yo creo que es la típica serie, que o no te gusta, o si te gusta, te puede llegar a encantar. Y cada día que pasa, al menos es lo que me está pasando a mí, pasa porque la consumes. Cada día que pasa, incluso, en el recuerdo, conforme la he ido pensando, es una serie que me he ido gustando un poquito más. Pero veamos por qué, porque en el fondo hay muchas maneras de presentar a The Eddy. La principal, evidentemente, la música Jazz. Pero podríamos añadir la firma de Damian Chazelle, que ya lo he nombrado antes, el director de White Plash y de La La Lan, y esa tercera que nadie recuerda. Y que aquí, en esta serie, The Eddy, dirí que los dos primeros episodios. Si os digo eso, ya la cosa empieza a cambiar. Ya tenemos Jazz, Damian Chazelle, y ahora ya agregamos a la ecuación la Ciudad de París, la Ciudad del Amor, la Ville de la Lumière, que es donde se ha rodado y transcurre The Eddy. Y con esto seríamos ya cerca del hat-trick, Jazz, Chazelle y París. Pero no, no todo es siempre lo que parece. Porque en The Eddy no vais a ver el París de Montmartre y la Torre Eiffel iluminada por la noche, no. Mas bien vais a ver una ciudad gris, lo que vais a ver es el lado este de la ciudad, el Distrito Vente, para ser exactos. Que es un distrito que hoy en día se ve que está cobrando mucha fuerza alrededor de la música Jazz, pero que no deja de ser un barrio periférico bastante desolado y un poquitito abandonado. De hecho, cuando veáis la serie, si no lo habéis visto aún, estaréis viendo más ese París de Valieu, de la periferia, de los miserables, por ejemplo, que se presenta hace muy poquito. No la de Víctor Hugo, ¿eh? No, me parece que no. ¿Habéis visto, por cierto, los miserables? Exacto, bueno, de los tres polis, de los tres secretas. Sí, no la he visto. Es interesante, ¿eh? Y de hecho hay un actor que comparte aquí en el elenco de The Eddy. Está claro que es más ese tipo de París que no el París estereotipado y ya muy gastadete. Y como os decía, no todo es lo que parece, porque sí, no es ese París, pero es que tampoco lo podemos basar todo en Chazelle. Porque Chazelle firma, está claro, le ha puesto esa autoría, y dirige, pero dirige sólo esos dos capítulos, como os he dicho, iniciales, y tampoco los dirige desde ese artificio al que nos tenía acostumbrados menos en Wipelash, pero también estaba, pero mucho más en Lalalan. Lo que tenemos aquí es ese cine que curiosamente recuerda a lo hemos hablado, entre nosotros, al realismo del documental. Sí, bastante, sí. Ese cinema, que lo llamaron hace muchos años, al cine libre, directo, que en tanto que cine, pues claro que tiene artificio. Pero que yo veo una pretensión sincera de eliminar todo artificio o todo elemento que resulte falso o impuesto. Y ya por último, en base a este hat trick, el jazz, no piensen que por ser un amante del género, d'Eddie te tiene que alucinar. Supongo que será más fácil, perdón, al revés, más difícil resistirse, pero estoy seguro que también habrá detractores del género del jazz que serán rendidos ante la serie. Porque es un poco como tú decías, ¿eh? Es una serie que es sobre jazz. Exacto, pero ¿qué es el jazz? Pues es una mezcla, una mezcla de talento, de libertades, y esas libertades a veces lo que generan es el caos. Hay muchísimos ritmos, texturas, colores, y en esa compleja combinación de riqueza cultural pues lo que decía, tenemos ese caos, esa tensión, ¿a qué nos lleva a veces la tensión también? Lo has mencionado, o sea, a la seducción. Vamos a ir por partes, vamos a ir desgranando esta empanada de manera un poquito más minuciosa. Si es necesario, nos ponemos guantes, como lidé con la altra Día de la Mirella, cicadus, mascaretas o micrófons, nos vamos a poner ahí con ganas, vamos a focalizar, porque está claro que los oyentes de la serie, de la que la seves ama, Diedi, pero es que Diedi es también el nombre del local de jazz, de ese local de jazz protagonista en París, donde transcurre la serie. Y es claramente una declaración de intenciones. Yo, en todo momento, durante todo el consumo de la serie, pensaba Diedi, como el coleguita, el tipo este. Diedi quiere decir el remolino. El remolino, la espiral. Diedi dice que es una llamada. O que no es la llamada, que no es la llamada. Es un terreny que vamos a vas a vivir o que ellos, los protagonistas de la serie, y nosotros vamos a contemplar. Y sí. También nos plantea un Diedi o un personaje. Porque el local de jazz es el personaje real de la serie. Es como el protagonista. Aunque verán Esa música que estamos escuchando, sobre todo ahora, die di. ¿Y quién es el responsable? En la ficción, al menos. Porque ya veremos quién es solo responsable tras la serie, los creadores, pero en la ficción hay un protagonista, un personaje que no es el local, que compete, por así decirlo, con ese protagonismo del local, que es Andrés Jolán, el actor Andrés Jolán, que, yo creo que seguramente os sonará, el tipo de Nick, el cirujano, si agoráis de un cirujano, no lo habéis visto. Seria que... Con el Clive Owen, ¿no? Exacto, una maravilla, eh. La tengo que retomar, la tengo que retomar. Nos iríamos mucho del tono jazz y de este mood que hemos creado, pero de Nick es una serie a futuro. Y ahí hace de cirujano, claro, es un cirujano de raza negra, en el año 1900, o sea, podéis imaginar el drama. Y además también está en Moonlight. Yo creo que es un tío que ya lo iba a decir más tarde, pero es un afligido, pero no solo es un afligido en die di, o en estos personajes que recuerdo. Es mola afligido. Mola afligido. Mola afligido. De hecho, pero yo creo que él ya es así, porque en casi todos los papeles que le veo, tiene este mood, ¿no?, como de que la vida le pesa. Y es el de Moonlight. Hòstia, però el programa acaba de passar pel cap. Imagineu, l'any Moonlight, l'Alan, ell, després treballen amb Chazelle, quan li van treure l'Òscar de la cara, el dame amb Chazelle. Ai, esto es un sorre, ¿no? Un sorre, un sorre. Me l'imagino de re, no, yo no fui, yo no fui. Fue un Bonnie and Clyde, que quede claro. El rollo, el rollo es que él allí es el cocinero, en el tercer capítol de Moonlight, es el amigo íntimo, esa persona muy unida al protagonista, no sé si lo recordes. Pero bueno, que ya tiene ese tonito. Y aquí quién es, aquí quién es, porque he dicho que es el responsable. Lo es en tanto que es el dueño del local, es el director de la banda de música de jazz que toca ahí cada noche en directo, que, de hecho, está grabado y está compuesta para la serie en directo, y se llama Elliot Udo, es un pianista neoyorquino, ya retirado, retirado para ser tan joven, pero sí, tuvo un trauma en el pasado, y ahora vive en París por ese suceso que le sigue pesando. Y, claro, Elliot tiene el local, tiene la banda de jazz, pero no solo eso, tiene un socio, tiene un amante, tiene una hija adolescente que acaba de llegar de Nueva York, o sea, tiene muchos problemas, como he dicho Elliot Udo. Muchísimos. Y si no te queda claro, él te lo hace sentir. Sí, como decía. Moltes, és que es una aflicia, tu has dit perfectamente. Es que parece que las malas decisiones que toma sean el motivo, pero no, yo tengo la situación de que es un tío que carga con la esclavitud. ¿Sabes sus espaldas? Es literal, porque, de hecho, hay una alusión en algún momento de la serie. Pero no se asustéis, porque, por suerte, di Eddie no es solo Elliot. Bueno, ya lo sé, ahora di Eddie, qué coño es, ¿no? Eso, muchas cosas son. Es la serie, es el club, es la canción buenísima que está sonando de fondo, pero, sobre todo, es una historia coral. Y sin el primer capítulo tenemos a Elliot, que es el protagonista, lo dice claramente el título, en el segundo ya tenemos a Julie, la hija adolescente. Que, por cierto, no sé, yo no la conocía esta tía, ¿eh? Pero es la actriz Amanda Stenberg, conocida, parece ser, por los juegos del hambre. Yo no la había existido ni idea. Potser fa un personatge bastant secundari, però jo veig en el teu guió, perquè el tí d'aquí davant, que dius que es talentosa, a mi no m'ho ha semblat. Ostres, ja ho discutirem, ja ho discutirem. Ya sabes en qué veo que es muy talentosa, en que es una tía que acaba odiando, para odiarla también, ¿sabes? Bueno, sí, si hubieras así, hubieras así. De rebelente, claro, es así de rebelente, o es que lo hace muy bien, ¿no? Y, bueno, decíamos que Julie, la hija, porque es muy importante esta relación paterno-filial también, después nos vamos al socio, indirectamente nos vamos al socio. No quiero descubrir nada, pero nos vamos en el tercer capítol al socio, que es Taja Rahim, que para mí es el mejor de la serie, lástima que protagonice tan pocos capítulos, es el que conocimos en un profeta años atrás, y el es buenísimo. La pel·li es buenísima y él es buenísimo. Y podría seguir, porque cada capítol va cambiando. Son de jazz, podría ir siguiendo. Hasta los ocho capítulos, hay ocho capítulos que completan esta temporada, y veremos si continúa o no. Parece que no, pero nunca se sabe. Pero te diría que era una miniseria, ¿no? Exacto, pero eso lo digo. Sí, pero acaba de una manera que te arreglaría no a ver. Con vida mola la continuació, pero sí que es ser que es una pel·li que se va presentar... Hay una pel·li, una serie que se va presentar como miniseria, y se va presentar a la Berlinale de fet. Entonces, ¿qué pasa durante estos ocho capítulos si va cambiando de protagonismo o que nos vuelve locos? Bueno, la idea es no perder ni la trama principal, ni el local, ni el tono, evidentemente, que va haciendo como de hilo argumental. Yo creo que la trama, porque la trama realmente es lo de menos. Tiene ese coqueteo con el género noir, pero yo diría... Para mí, lo más flojo de la serie es precisamente esa trama, que apela a las organizaciones mafiosas, los trapicheos, las deudas económicas... Y sí, también busca el impacto, ¿no?, desde el primer capítulo, o en un asesinato. Pero yo lo he vivido claramente como la necesidad de ofrecer un vínculo al espectador, quizás al espectador más difícil, que, claro, se enfrenta a una serie de Netflix i ve que a los diez minutos no hay nada claro a seguir y sudan, ¿no? Y, claro, Netflix no se va a riesgar. No sé qué opináis vosotros. Yo creo que es difícil, realmente, una serie de Netflix. Altres, jo et diria a HBO o a altres plataformas, supermatríem, però Netflix m'extrena que sempre que és tan boràgina. No dic sempre, sempre, però vull dir, és impossible veure un tuoto de yang a Netflix. És impossible, ningú la veuria. Jo crec que han apostat fort per alguna cosa així. Sí, però és que, clar, tu has vist tota la sèrie, només has vist el primer poll. No, no, jo ja entraré com el té. Precisament, com l'Adrià no ho deia al principi, la trama en sí, a vegades, molesta més que ajuda la sèrie. A vegades, perquè buscant aquest realisme, aquesta mena de documental novelback, la trama és el que més canta. Però, bueno, que no està malament, eh? Clar, però és clar que jo crec que aquesta trama està impuesta. No, no, no, chicos, no podemos hacer una serie que solo gira alrededor de los personajes y de un local de jazz. Y para mí no hay un mejor hilo argumental que la música, que es sencillo, el grupo o la banda. Tienen que crear algo accesorio, y yo estoy convencido de que esto ha sido firma de Netflix. O incluso guionista, que ya veremos Jack Thor, que también tiene estos pequeños giros. En The Eddie, y lo insisto, lo realmente interesante, es ese retrato que nos ofrece la serie, un retrato poliédrico sobre el mundo del jazz moderno, eh? Que conste, el jazz moderno, no os imaginéis nada elitista, y que va analizando las dificultades reales a las que se enfrentan los personajes, que en el fondo son muchos artistas, y no hablo de famosetes, que últimamente... Bueno, últimamente, siempre hemos confundido esta palabra, artistas. Vayan a buscar vidas para que nos entendamos. Retratando... No, fuera de la parándola, exacto, fuera de la parándola. Pero la voy a mirar real. Y así, en ese retrato, también lo que hacemos es meternos en una multiculturalidad brutal. Es propio del jazz, ya lo comentabas, Ferran, pero es que también es muy propio de esta banda y de este local en concreto. Ya veréis, ¿no? De hecho, la serie se habla principalmente inglés o francés, pero hay momentos en polaco, hay momentos en español, hay momentos en árabe, realmente es muy plural. Y sí, insisto, y estoy de acuerdo contigo, Ferran, como tú dirías, son todos unos intensitos. No, es que es molt bestia. Va ser el primer missatge que et vaig enviar quan estava, i la serie és, tío, vaja, intensitos, que su vida es lo más importante y lo más grave que ha pasado en la vida. Bueno, perquè, claro, al final, es ese punto de... No solo el, el afligido, que este se lleva la palma. Los personajes... Sí, sí, en casa lo llamo así. El es el mote jazz. Sí, a més, es muy jazz, muy shit-maker, también. Muchos de los personajes que se nos presentan son personas heridas, ¿no? Que están ahí en medio de ese caos urbano, de las entrañas de París. Y, claro, a veces es difícil empatizar con ellos, porque como que no has vivido con ellos el arco temporal, ¿no? Directamente se presentan como tíos, o sea, ahí, al borde del abismo, pero que yo, claramente, con esa música que tocan, porque muchos de los personajes o protagonistas son los componentes de la banda, y yo viendo cómo tocan les perdono casi todo. Porque es que no sé si lo sabéis, pero estos tíos, que vemos con actores y actrices, son todos músicos profesionales. És a dir, està gravat en directe. És a dir, això no són músiques gravades en estudi i després les posen a sobre, sinó pel que visc del primer capítol, que és el que puc parlar, sí que es nota que hi ha la intencionalitat del directe, totalment. Que això ja és un mèrit, eh? Ostia, és un mèrit brutal, perquè esa verdad... Mira que hay cositas que hemos ido comentando, pero esa verdad se nota. Esa verdad que ya viene dada por lo musical, ¿no? Y, como os decía, son todos profesionales, salvo Joan Acúlique, que no sea profesional, l'actriz polaca Joan Acúlique, quien hace de Maya, quien hace de Cantante, de esta banda de jazz, que también es l'amante, en conflicto con el protagonista, con Nelio Telafricido, es la única que es antes actriz que músico, que música, pero el resto... Bueno, por cierto, ¿sabéis quién es Joan Acúlique? Yo la tenía vista, pero me parece que ha cambiado físicamente bastante. Ostia, sí, eh? De un día para otro. De una peli para otro se ha convertido en su madre. No, en serio, es como... Es la de Pavel Pabilowski, la de Cold War. Esa peli que la petó tanto. Hòstia, sí, sí. Bueno, la que va als Òscars de Internacional i va guanyar. Exacte. Va guanyar, eh? No, va guanyar la primera, que va fer que és Ida. Ida. Ida, també. Ida, sí que va guanyar, i Cold War no va guanyar. És tanto Ida com Cold War, les dues. Sí, sí, sí, sí. I és de Pavel Pabilowski, el director polaco, però afincado en el Reino Unido. Ella es la cantante de la banda, pero curiosamente es la banda sonora que hoy hemos elegido entre Ferran y yo. No va a aparecer, porque lo hace muy bien. O sea, para ser una actriz lo hace de lujo. Pero no sé, a mi me falta que transmite poco la tía y prefiero tirar... Sí, totalmente. Por ejemplo, ahora la que estamos escuchando es Georgia Smith. ¿Qué ha pasado con esta serie? Ahí sí que tiene ese punto comercial. Han hecho de muchos de los temas compuestos para la serie, pues versiones con cantantes famosos, que se moverán mejor en Spotify o en el mercado musical, que no la actriz Joanna Cullick, ¿no? Como es Georgia Smith, que es la que está sonando, o antes hemos escuchado la versión de Eddie de San Viscen, o ya veréis un poquito más adelante, sonará una canción más hip-hopera, típica parecina, de un rapero de la ciudad, sopico... Y todas estas versiones las tienen más para el mercado musical, pero en la serie sí que es cierto que ella es la cantante y los músicos que hay detrás, todos profesionales. Pero, joder, si vemos cómo interpretan, no sé si estás de acuerdo, aparte de los intercitos que pueda ser, Ferran, de un ido, ¿eh?, para ser el primer satélite de muchos de ellos. Has defensat molt bé, sí. O sea, estamos hablando de que el grupo es un grupo, ¿eh? Tenemos por un lado un trompetista francés, Ludovic-Louis, la batería... Usted que, además, es un personaje que me rompes quemas, me encanta. Es una batería croata Lada Obradovich, el saxofonista de origen haitiano pero qué becuano, de Montreal, que se llama Joguy-Umichil, tenemos un contrabajista cubano, Damián Nueva Cortés, o sea, y ese pupurri cultural que os decía, i, claro, ¿quién es realmente...? No, no, aquí tens la... Com que no has introduït la Barcelona al programa avui, aquí tens la multiculturalitat de Barcelona i del Raval, del Raval, no? Falta un filipino. Yo creo que París, ¿eh? Sí, yo creo que París, pero pasa que París y Lodders, en eso... Barcelona es acabado convirtiendo en ese París, que, claro, nos lleva unas décadas de ventaja, y falta aquí un personaje muy importante, que es Randy Kerber, que es el compositor real. Es decir, si en la serie vemos que es Helio Tudo, que hace de director de la banda... No, en el fondo es Randy Kerber, que aquí lo vemos en la serie, siempre al piano, pero es un tío, es un crack de la música, ha trabajado en numerosas bandas sonoras, el color púrpula, Over the Rainbow, Forrest Gump, Titanic, Harry Potter y Robot... De hecho, mira, para Lalalan, Lalalan de... de... de Damien Chazelle y películas más recientes como Historias de Un Matrimonio o El Irlandés, ¿eh? Es el... es el... Estás atotarrreo, al final. Sí, sí, no. Bueno, es que si miras la de títulos, o sea, es acojonante, ¿eh? O sea que, bueno, es lo de siempre, nos quedamos con actores, fotógrafos y vamos bajando... Bueno, what's going on with John Williams, y... Exacto, exacto....y amb els clàssics. Porque también en muchas de estas ocasiones, igual, ha hecho arreglos del estado en el piano, no necesariamente ha sido siempre el compositor. Aquí sí, y aquí con quién. Porque él es uno de los culpables, pero el culpable real, no es ni Randy, ni Randy Kerber, ni Chazelle, ni el guionista Jack Thorne, de quien luego hablaremos, ni siquiera Netflix. Mira, os lo voy a explicar con las palabras exactas del responsable original de Diedi, al menos de la idea original, és el productor musical Glenn Ballard. Esto comenzó, y lo dice Ballard, esto, con una canción que compuse sobre un club de jazz en París. En realidad, era como una fantasía en la que me veía a mí mismo tocando en mi propio club. Siempre me fascinó el mundo del jazz en París. ¿Se imaginaba la gente joven...? Bueno, ¿me imaginaba la gente joven en los clubs escuchando música tocada en vivo? Así que inventé ese club llamado Diedi, que es como una carta de amor a los músicos anónimos que dedican su vida para vivir esos momentos mágicos que se dan sobre el escenario, para los intensitos, esto ya lo digo yo, o lo diría Ferran. Sí, sí. Totalmente. Y así, no? Es jazz. Se lo permitimos. De hecho, y con esto acaba un poquito, este es el origen, ¿no? Es ya bien Ballard en el 2014. Ha durado también la producción de esta pel·li, que le propone al productor musical, le propone al productor de televisión Alan Poole, la idea original de la serie, con Jackson, con Damien Chassel, para laboral del proyecto, y cuando ellos ya llegan, firman y hostia, la serie, al menos genera una difusión mayor, pero el origen ya os lo decía, de origen musical. I si us parece ahora, que tal si abrimos un poco esta sección y comentamos esta última parte, que yo creo que también es muy importante, esas firmas que se han comentado, Jackson y Onista, y el director Damien Chassel, que están detrás de la pel·li. De hecho, y con esto os doy paso, el director principal es Damien Chassel, pero en el fondo se le ha dirigido dos capítulos, dos iniciales. Ha marcado el tono, y les ha dicho a los señores, bueno, señores y señoras, ¿eh? Es cierto que esta serie la paridata cojonante, porque en la dirección está Damien Chassel, los dos primeros capítulos, y después de dos en dos, dos mujeres y precisamente Alan Poole, el productor que también diréis que los dos últimos capítulos. Y en la guionización tenemos a Jackson, pero también hay después otros guionistas, tanto guionistas, hombres y mujeres, completando este equipo. Pero es parecido a vosotros. ¿Qué es parecido a vosotros? Porque yo os decía desde el primer momento que es muy poco Chassel. Sí. Jo, bueno, jo personalment, veient el primer, et vaig dir, a mi sí que l'identifico, el Chassel. Sobretot el d'avui plaix, no tant el de l'Alan. No és el Chassel que no pretén ser comercial, sinó que vol ficar la seva visió descarnada i, a més, molt directe. El gest té aquests planos. De fet, la sèrie comença amb un plano-sequència. La càmera no para de moure. Comença el camerino, entre l'escenari, i torna a entrar. Em recorda molt l'avui plaix, que també té molts moments d'aquests. Ja no parlem de l'Alan, també ho fan, però des d'un punt de vista més espectacle. Però en canvi, a la sèrie, jo sí que identifico aquest punt de intent de búsqueda de realisme i cruesa que té el Chassel. Sí, però realment, però realment la sèrie... Perdona, pol. La sèrie, clar, jo us parlo del primer capítol, però ja només el toc he vist. La càmera va boja, com poden anar boja, diguéssim, aquesta mena de llibertat que ofereix el jazz. La càmera va superboja, que és segurament el que aplica aquest estil més realista. Però és que, a part, també, tu comentaves, farran per privat el tema de... de la gravació, no? El format de gravació en celluloida. O sigui, hi ha tot de components que jo crec que remeten, a una època, també, molt jazz, no diguéssim, però el que està clar és que la marca d'autoria del Chassel ja sigui per huiple. Jo ja no dic fersment, perquè fins i menja ho has dit tu, Adrià, que és una pel·li també molt diferent. És el títol, tío. Posa en vinil, se'n vaja... És que jazz no pot renunciar al jazz, el bambó. Exacte, aquí és el tema. Pregunta trampa. No, perquè ell començó tocando la batería. O sigui, lo de White Plash... Seguro que lo habíais leído en la época y quizás lo habíais olvidado. Lo de White Plash es primencial. O sea, él tocaba la batería y él mismo es tan sincero que dice... Como sabía que no iba a ser el mejor, lo dejé, no? Porque se le ve que es un tío muy ambicioso, pero en sus personajes ahí es ambición, ¿no? De hecho, en las dos pelis, que más le representan White Plash y La La Lan, a pesar de todo lo que ofrece, también siempre hay el mismo discurso y es la renuncia a lo emocional, al entorno, a la familia, a la pareja, por buscar y por luchar por tu ambición, ¿eh? I això se... Seguramente, seguramente, de fet, els seus tres protagonistes de White Plash, de La La Lan i ara aquí a Diadi, són uns imbècils, directament. Des d'un punt de vista no són espacermen bones pensions. Però Ferran, afirament tampoc, perquè penseu que és... No, no, no, perquè clar, el protagonista astronauta... Qui era, hòstia, les no me'n recordo. És el rei, el Gosling. No, no. Es pega el busco. No, no, el que mula. O sigui, ell fa d'això, de nil·las. Perdó, perdó, va, l'altre solet xagant. Mira, gairebé, eh, l'U.A.A.M.S.Tron i l'A.A.M.S.Tron estem allà, avui. Que em refereixo de caer i el pinten. Com fa molts cops rei en Gosling, que fa aquesta merda de paperautista. Ni l'A.A.M.S.Tron també tenia aquest punt... aquest punt molt antisociatat. Ell, el seu objectiu, era, absolutament, ir a l'espació, deixar tot enrere. Vull dir, que segueix tenint aquesta història, era molt aquest punt melòmano, també, de jazz i de música a casa, saps? Però música, absolutament, ell sol, saps? Perquè el jazz, segons ell, no? Havia de consumir-se, diguéssim, amb una intimitat. La intimitat. Sí que hi ha aquesta part, en first man, però a first man, sí que té un ritme, que, clar, no se li pot atribuir per res, a algú comparat amb Whiplash. O sigui, a Whiplash la vaig rebeure a la nit, i és que, tio, és maravillà. No comentava, en un moment, Ferran, que sí que és cert que hi ha un punt de connexió entre Whiplash i Diedi, i, clar, perquè l'origen real de tot això són els documentals de música jazz, com tu comentaves. El plano secuencia que parte del camerino y se va al escenario. Esto lo hemos visto en documentales. Y lo hemos visto en documentales donde la cámara pasa muy cerca de los cuerpos, nos ofrece una especie de planos de talles, pero en traveling, en continuación, y de repente se abre un poco el campo y vemos el escenario completo. Esto está en Whiplash, y, claro, a la vez es muy efectista. Yo, por eso, intento ser, como, molt curós, en la palabra, porque a veces hablamos del efectismo, cuando hay grandes producciones y mucha pasta de atrás y mucho apospo, pero, claro, sí que es cierto que en Diedi hay un punto efectista en la medida. Bueno, però diferència, ho dient, efectista i efectiu, no? Efectista és ho busques i efectiu és que funciona. I, en aquest cas, està en aquella línia que és vàlid, perquè sí que té artificis, però no tan de forma. Jo crec que la forma de la sèrie és molt adecuada. Sí, molt, eh? En canvi, quan introdueix aquests temes de la trama, sobretot, que deia... És una nota més forçada. Això és una nota més forçada. És una nota més forçada. La pròpia manera de mover la càmera que he hecho, com l'has comentat tu també, Paul, que és veritat que està rodada en cel·loide, en 16 milímetres. La idea era tener cámaras, no?, tener unas cuantas cámaras portátiles que les permitieran mucha maniobrabilidad, mucho movimiento y captar esa energía brutal, la fluidez del jazz, que quizás con otras cámaras no podían tener. Ahora, eso sí, solo Chasel. Netflix lo tiene claro. Sí, sí, al señorito Chasel le dejamos, pero los seis capítulos restantes, los otros tres directores van a tener que rodar en digital. Y les tocó así, intentar captar la esencia de Chasel en los seis capítulos restantes. Tu, Carles, tu polsos l'has vist el primer. Clar, ara m'has descobert això, no ho sabia. Sí, jo crec que ho veràs. Ferran, tu l'ho notaste, en el fondo, no? Sí, es nota molt i, de fet, segurament, el Chasel és el que més se risca a fer menys trama, tot i que té l'episodi on hi ha el punt de gir, l'accident que ho posa tot en marxa. Un indigent inductor, no? En canvi, són més esclaus de la trama, moltes vegades. Tot i que mantenen, sobretot el to, més que l'estil, mantenen bastant el to. Però aporten una mica més d'aquesta artificiositat que deia. Bueno, de hecho, aquí no hemos hablado... He mencionado a Jackson, para ir concluyendo, que es para ese, porque realmente cuando buscas quién está detrás, te pone como creador, como gran creador, elionista, al final, que es Jackson, que es un dinista británico, que yo realmente no le conozco trabajos, pero cuando buscas su filmografía y veis que está detrás de las secuelas, de las series de Dizzy Zinglen, y me parece que acabo de tener el rector de Paul, la palabra trampa. Dizzy Zinglen, la pel·lícula, no es suya, no sé si recordas de quién es, Paul, pero sí que las secuelas que hay después... No sé què medos, es deia. Sí, son medos. Son medos, ¿no? ¿Tú has vist alguna cosa d'aquestes miniseries de Jackson? Quines les de Dizzy Zinglen? Les posteriores, les posteriores secuelles. Les posteriores que es deia, crec que era Dizzy Zinglen 78 o 79, però sé que després van fer-ne diferents, jo només he vist la primera. 86, 88 i 90. Perquè, esclar, se suposa que Dizzy Zinglen és 82, no? L'època de Dizzy Zinglen és 82. Sí, perquè són les malvines, sí, sí. I després ja fan les secuelles, aquesta. Aquest tio és un tio bastant conegut, no?, en Jackson? No, de fet, ara que ho comentes, jo el conec, i de molt de passada ho heig de comprovar, perquè també fa una secuela de Harry Potter, en la que aquesta obra de teatre que després es va convertir en llibre, que és el Harry Potter i el Chico Maldito. És curiós que aquest tio és com que agafa universos i els expandeix. Perquè els guionistes li donen a tothom. Precisament per això el busca. Però és que li donen a tothom en aquest sentit. Aquí hablamos de cambios de temática dentro de Chazelle y al final un guionista, así que es mucho más prolífico en ese sentido. I després sí que el tenia més sentit, perdona, Adriano, perquè va ser el principal artefacts de la sèrie, que jo recomano molt d'Amazon, de Philip, que dic Electric Dreams, que és una mena del Black Mirror, però va ser tan relatge a Philip Cadiz. És a dir, que és inclús millor que les últimes temporades de Black Mirror, no? No, això segur és que hi ha qualsevol sèrie... Perdó, eh?, qualsevol sèrie ara mateix és bastant millor que l'altre. Però penseu una cosa, el salt de Harry Potter a Disringlet tampoc és tan difícil, és a dir, Harry Potter té un tró, al front, i a Disringlet tindria una esbàstica, vull dir que... Ja, ja, és que ha fet cert per una sèrie, no? Una sèrie. I jo, a estos artistas que hemos ido tocando, añadiría así rápidamente solo un último nombre, ¿no? Que es el del fotógrafo, Gauthier, Rick Gauthier, que es un tío que se ve que quería trabajar con Chazelle desde hacía muchísimo tiempo, forma parte de estos dos primeros capítulos, y es también el responsable de la decisión de los 16 milímetros, y ellos lo tenían claro, tiraban de la novelba, como he dicho al principio, pero tenían una película muy referencial, muy, muy, muy referencial, que yo no he visto, y que es una película de John Casabet, que, como decía, The Killing of a Chinese Book, el asesinato del... Sí, sí, del libro chino. No, de Chinese Bookie, de Chinese Bookie, de John Casabet. Es una película del año 76, que en vez de tener Aelio Tudo como responsable de un club de jazz, tiene a Ben Gadzera, el actor, como proveitario de un club nocturno, pero otro tipo de club, ya me entendéis. Y se ve que es la película de Bink, un club en club muy jazz. Exacto. Y bueno, yo sí, si os parece bien, podíamos ir pasando, solo me gustaría acabar con una recomendación, y así como os decía, que After Life es una peli, hay una serie para ver de poquito en poquito, yo creo que también estaríamos ante el caso de Dieli, que la peña la vea como quiera, pero yo ahí dejo mi recomendación, porque es una serie más bien de noche, como ese jazz para ir bajando, no el jazz cacofónico, no el bebop, sino un slow jazz, para ir reduciendo... Sí, no, es una serie de... Es una serie de batín y whisky manes. Totalmente. De hecho, mira, acabo con... Unos versos de la canción principal, así en silencio, que mana muy bien, que mana muy bien el tono de la serie, y también esa parte pretenciosa que podéis verle a algunos, y dice así, dice, un vórtice de sonido, esa espiral, girando alrededor, disolviéndote hasta la esencia de deseos secretos. Esa medianoche inspira, la música fluirá, las bailas brillarán, la rendición más dulce, tirando de ti, tirando de el molino, Dieli, y continúa la letra, pero creo que evoca muy bien el tonito de jazz. Jazz. Doncs molt bé, avancem cap a la secció del pòl. Sí.Còmic, un còmic, no, pòl? Molt bé. Còmics. Lisa, hija, ten más cuidado. Tienes que enseñármelo todo sobre el mundo del jazz. Es jazz. Jazz. Bé, benvinguts. Sembla una intro de concurs d'aquesta tele de Jean-Maria Bax. No has llegat el mell loco, eh? Però no, no estem a concurs avui. Avui parlem de jazz i tampoc parlem del Simpson, eh? Tot i que el Simpson sempre va amb el Simpson per començar tota secció o per parlar de tot. Digues, digues, Ferran.No, no, que sí, que sí, que... Si l'hagués hagut de fer jo, hauria començat exactament igual. A més, és curiós, perquè que capítol de... No sé si el recordeu, el capítol que el Bart té és bateria. És molt guiible, eh? Que més toca molt el tema del jazz, del món del jazz. Està xulo, que... El Simpson sempre ens ha hagut, també, agafar allò... La para més estoritòpada del gènere i portar-ho, no? Sí, sí, sí, sí. És una passada, aquest capítol. Bueno, però sí que agafo el guà del Simpson, diguéssim, i ens anem al tema animació i còmic, entre cometes, però abans us sona aquesta música. Us sona alguna cosa? No, realment, eh? No, no, no. Però si us poso això... Esto es una broma. Anem bé, en Forza, avui, per a la mare. Això és de Rocky. Evidentment, dit-ho. El que estem parlant és les dues cançons que us he posat és d'un trompetista que més és brutal de Canadà, que es diu Maynard Ferguson. I avui portem un còmic que es diu Jazz Maynard. Veieu el jazz? Com ho hi lamos? Molt bé, molt bé. A més, és un trompetista que va combinar... Realment, tot aquest jazz que més combinava a vegades amb el funky, un funky i un sol superbojos, però feia sobretot moltes versions. Un tia que, a més, era superpolifacètic, amb el tema del jazz i de tot l'estil musical, i també inclús va fer de Star Wars, va fer de Hey Jude. Però perquè us el poso, no només per la temàtica d'avui, que és així com un muit jazz, com dius tu, parlant, sinó perquè el còmic que us portem, òbviament té un altre somni de sa mal nom, que és Jazz Maynard. I sí que és veritat que volíem portar un altre còmic, ja ho vam dir l'altre dia, no? Crec que la seva passada del tema del còmic que van estrenar fa molt poc que es deia Miles en París, quan a Miles Davies. Però, clar, no hem pogut accedir a aquest còmic. I el fons imagina, el Marc, el Marc allà... Hòstia, allò de Manu Barna i se'n van cap a París. Dièdia a París i Miles en París. O inclús podríem fer una comparativa, no? El dia que el puguem llegir, Miles en París, ja arribarem, però en el moment Jazz Maynard, que a més no és d'ara, però sí que és veritat que, segons internet, està 2007 hasta actualida. És a dir, és un d'aquests còmics que, al final de cada grapa, que estem parlant de grapes de 25 pàgines, o sigui, còmics bastant curtets, fa cicles, comença la saga el 2007. El que passa és que hi va haver un moment que sortia en cada mes, i hi va haver un moment que ja van ser cada tres anys. O sigui, realment, la peridicitat d'aquest còmic, tot i que va ser bastant brutal, i ara ho veurem... Hòstia, hi ha molt de laps entre uns i altres. I l'última portació? L'última exacte, la saps o no? L'última que jo recordi crec que és 2018 i tot, o algo així. Vull dir, 2017-2018 era. Però el bo és que són dos autors que ho composen, que són dos catalans, de fet, d'origen català, però que van anar a parar aquest mercat francès, belga, que ja ho veurem després, de la mà de l'editorial Dargo, que no la coneixia, però després a Espanya la van fer diàvolo edicions, que tampoc diàvolo edicions, que tampoc els coneixia, però és curiós que el còmic és de 2007 i ells neixen el 2006, o sigui, que van començar forts, o sigui, en aquest sentit, allà, com a... i a més, com a edicions, realment, com a distribuidora de còmic, ho han rebut la tira, la tira de premis per tot arreu. De fet, inclús, Jess Maynard, com a saga, ja només el primer any que es va presentar el còmic de Barcelona, va guanyar millor dibuixos, o sigui, ja només per això, van per feina. De què va? Aquests tios ja tenien, ja tenien una mica de trajectòria, entenc, no? Sí, sí, després ho veurem, però realment... crec que és més la trajectòria pròpia entre ells, que no pas la trajectòria d'haver fet moltes coses per separats. Ens van estudiar junts, això sí, però realment el que es veu és el tàndem. Com ho podien veure amb el tàndem de... de... de queco i alta riva, no? Amb la trilogia de Llocessí, i el llogoista, i tot això. Aquí també veiem un tàndem brutal, i vosaltres que ho visc, tu faran les llegiques i tot, i tu, Adrià, no l'has llegit també, la intrònica, sí. Sí, a mi m'agrada molt, eh? La combinació total. Jo he llegit la primera part, diguéssim, dels 12 primers volums. Sí, sí, els 12 volums, el primer volum, sí, el primer arc, exacte. Sí, sí, sí. Bueno, però què és això, no? Jess Maynard no... És el nom d'una persona. Jess és el seu nom, diguéssim. També és aquests noms de pila, no? Que també es gastaven molt en el món del Jess. Doncs és un lladre que es mou pel barri del Raval, bàsicament. I perdoneu la redundància, però és això. Aquesta és la història. Però és que no només és un delinqüent, sinó que també és un trompetista, i aquí ja ens va superideal per avui. És a dir, combina aquesta trampa del Noa amb la música Jess. Doncs que, a més, és el típic delinqüent a aquestes històries, que la sabem molt, que es topa amb jempit joc ell. La història, ell, ja fa coses dolentes entre cometes, però, clar, s'ha acabat trobant, jo què sé, prostitució infantil, snuff-movies, terroristes, vull dir. Sempre hi ha aquest cantó seu fos, que queda superlisol. Ho has de remarcar, tot això passa a Barcelona, eh? Sí, sí, per això deia el Raval. Tot això és el Raval. No, no és Barcelona, és el Raval. És com dir hospitalet, no, no és Barcelona. El Raval és un microclima. Això, eh, que és un microclima aquí. És el 0800, senyors. És el primer, és allà, és l'olla, com jo dic. Ens va molt bé, jo crec que els va superbè el Raval, perquè a més hi devien viure, realment. Això sí que no ho sé, però el tractant d'una forma que realment tot aquest cantó fosc del barri l'amulen superbé i, bàsicament, és fosc, perquè estem parlant d'un còmic Noa, totalment Noa. Pura ment, purament Noa. Aquests tios ja tenien segurs si viuen a París o on sí que viuen de França. Barri és molt pitjor que el Raval. Però, clar, aquí tens dos coses a la vegada, que és que el Raval ho és i ho pot ser molt xungo, i a la vegada també és com exòtic. Jo m'imagino la mirada des de fora de Barna, des de París o des d'on sigui. Hòstia, el Raval té un punt molt exòtic. Home, el Raval els permet fer un còmic a França que recordi molt a certs barris de França. Sí, sí, sí, això sí que ho tenim. Realment, això que ha comentat abans de Los Miserables, la versió no que van fer, també hi ha un rotllo molt de Barri, aquestes i de bandes, que no només és bandes rivals en el sentit de bandes latines o així, sinó que, clar, aquí estem parlant ja de... No només això, sinó que hi ha la banda també de màfia. És a dir, hi ha una màfia brutal, hi ha un tal Judas, que és el que porta una mica tot el tema... És com el jefazo del Raval, per dir-ho així, no? O sigui, allà és com si tenen el seu propi ajuntament corrupte, o diguéssim. No, el que és l'Adrià, no, el que és l'Adrià, no, l'Adrià real. Ah, va, va, va. És que el Raval és una font d'històries així. Si tu vols fer el Noa a Barcelona, has d'anar al Raval. No, no, ni Pedralvis, ni Poblenou, ni Rens. Ho han vingut al Raval! Amb la música del cor de la ciutat, però versió en Noa. Bueno, nois, però el que deia és que aquesta bassa en Noa, ells mateixos ja s'ajudiquen bastant uns referents, que pot ser el darrer David de Fragmiller, i tu sé que faran aquest... que me'l vas recomanar, jo recordo aquesta història, o inclús aquest any o un del John Romita, inclús he arribat a llegir samplances, perquè veieu que és un personatge molt jazz, no? També és un personatge que fot filigrants per tot arreu, que és un personatge d'accés, no? És un personatge com un John Wick, però sí que el relació amb el corto o el test, no? Incluso amb aquest trascasi francovelga que pot tenir el còmic. Però a mi, personalment, qui m'encaixa molt en aquest personatge és aquest. Nois, no? M'encanta. Que ho vull, vivó! És totalment Spike. El personatge és Spike, inclús de les faccions. Ho puc dir també, eh? I si avances més en el còmic, Adriano, no se'n t'has quedat, veus que la seva manera de moure és Spike. Sí, hi ha una primera escena d'acció i el tio es desenvolupa amb moviments molt espàquics, és veritat. Sí, sí, sí. Sí que és veritat que els dos són una mena... Sí que Spike actua molt més com un que s'arrecompències, però que s'arrecompències siderals, no? Té bastant de semblants amb una mena d'allà... Lo que et deia, una pupella especial jazz. Sí, exacte. Però aquí és molt interessant, perquè que vull, vivó, hi ha a dins del propi nom, com Jazz Mainers, hi ha entre el concepte B-bop, no? Que és aquesta mena de... no sé si dir-li gènere, subgènere del jazz, no? Aquesta mena d'improvisació tot superesbojarrat, i realment, si jo hagués de posar una banda sonora... Si s'hagués d'adaptar en el cine o en l'on sèrie, el Jazz Mainers és totalment amb una banda sonora constant de superrapid, no? Sí, però ara és molt lent, també. Va fer molta comparació, de ritmes, i... I, a més, amb aquest jazz, en el còmic, aquest jazz tampoc és tan present en un sentit musical, perquè abans ho comentàvem per privat, però és que realment... no veus que surti, com amb molts còmics, quan són musicals, de aparèixer la cançó escrita. Ara està sonant, o... X, no? O sigui, en aquest cas... Hi ha aquest mood, sí que ho fan, això. Exacte, el jazz es nota en el personatge, això que dèiem, no? És com deixar-se portar amb aquesta melodia, no? Uns passos que realment tampoc tenen un ritme superconstant, com pot ser, no sé, música més escà, no? O disco, no? Que el ritme és molt syncopat. Aquí és el jazz. Hi ha unes passes d'estar passejant tranquil·lament al rabail, a saltar pels sostres i descobrir això, una pel·lícula snuff, no? És un moment una miqueta. Exacte. Això és interessant, perquè hi ha una mena de abanico de personatges, de fet, podríem dir una jam-sècie amb de personatges, no?, perquè van entrenar i sortir una forma... Ah, molt bona pol, molt bona pol! Eh, tio! No, però sí que és veritat, perquè de cop... Pujen a l'escenari, periodistes o caps de màfia, això que dèiem... Pujen a l'escenari, estàs a un fire! És un fire, pol, que ho estic... Perquè estic fent aquesta empanada empafada de jazz. És un jazz digler. No, està veu que ja no és més pol. Jazz digler. I una cosa molt... que és molt noa, també, que a part de la corrupció dels polítics i de la policia, és aquells veis amics que abans eren molt amics i ara són amics. Això, aquesta història, que també el guà s'agafa molt bé per aquí. M'hi he millorat íntimo, no? Exacte. Però a mi el que em va fascinar molt del guió és que, realment, es mou dins de que el personatge no sabem pràcticament res d'ell. O sigui, el protagonista ho vas desgrana molt. De fet, faran clar, tu t'has quedat en un primer arc, i els són arcs que s'entren moltíssim en el tema del passat. El passat, el passat. El passat tenen. Però quan va anar a donar de nens joves, que van anar a Nova York, ja és com que el van... Perquè en el primer to, almenys fins i en ella, jo sí que et parlen d'aquests un noi que ja em diràs tu, qui li ha posat jazz main ara, un noi del Raval. Però bé, que té els seus amics, que és el que dius tu, que quan ell se'n va a Nova York i quan torna, aquests amics, alguns són amics, alguns han anat cap a una altra banda, però sí que és veritat que t'explica en superpoc, i tu has d'anar a reconstruir una miqueta en plan, com ha acabat aquest tio sent un lladre, com ha acabat aconseguint aquest nivell d'acció, clar, t'explica en poca temps. Estem parlant d'això, d'aquest nivell de no només d'espai, sinó d'aquest John Wick, de que s'ha de sortir-se perfectament, que sigui amb violència, o sigui, amb... amb enginyós. Tot és un tio superenginyós, de sortir-se de les coses. És un personatge com una mica inversió similar, que jo, de fet, a mi em va passar això, que venia d'un realisme rebel·ler, no? Allà tot no ag, però m'imaginava un tio com més de la realitat del rebal, amb aquest món de pressió, i de sobte s'estornava, això. Sí, sí. De fet, com un altre... Amb aquest referent d'enginy em recorda bastant l'opin tercero, també. El fet de gatsets, amics, que l'ajuden amb coses molt concretes, que conozco a l'experta i no sé què. Sí, sí. Hi ha un moment al final, al final, o sigui, cap als últims volumes, que li diu, no sé què, si posarem o sesto, per infiltrar-nos, i el tio li diuen, però verà, tu ets un 0, 0, 0. O sigui, ets un Gens-Pont, tu, i no ho sabíem. Sempre tens aquest moment de que... d'on surt? I sí que és veritat que, com l'entrenen, en els... a partir del segon arc, diguéssim, sort ell de jove, a Nova York, com l'entrenen, diguéssim, que tu tens l'aflipada del guió, però realment tu entens que no el van entrenar, el vecino, que és un ex militar, no, no, no, no. El van entrenar a les élites, diguéssim, com una màquina de matar o de reguar, no sé... M'està recordant una miqueta, això que comentes, com que no llegi la segona part. Saps l'Estic, el personatge d'Adi Débil? Que és el Maixic. Doncs aquest punt, que cantena d'Adi Débil i a Electra. Sí, sí, l'Amano, es deien. Un ex l'Amano. És un mentor, el maestro. Però una pregunta, aquest tio, clar, t'expliquen com ha arribat a desenvolupar aquesta tècnica marcial, i com ha arribat a tocar la trompeta, també t'ho expliquen, això, o no? Sí, sí, perquè és un tio que ja tenia... O sigui, ja des de petit podria tenir dots així, també, amb el tema musical, però sí que és veritat que jo crec que ho fan servir com aquesta combinació de... De... De intensito, de intensito. De intensito, també. De la improvisació i del talent. És a dir, aquí entra molt un personatge que no només s'ha de sortir sempre en la seva, però també és el tema de les preferències. Jo, que dèiem abans, amb la sèrie, amb Whiplash i com Chazelle, et presenta uns personatges que sempre posen per davant la... Allò, com es diu allò, els fines justificen les mèdies, no? Jo, el que vull ser és un gran bateria, aquí és, jo el que vull ser... No se sap molt bé, fins que estan avançant en el còmic, que és exactament el que vol i, sobretot, perquè torna el Raval, perquè ell ja estava sentadíssim el... Aquest és el gran dubte que jo m'he quedat a la vida, sí. I molt graciós que ve de Nova York, també. Amb un cas, amb el de la sèrie que presentava més, un tio de Nova York que està a París, però amb aquest cas és un tio del Raval que ha de passar per Nova York. Sembla que el món del jazz hagi de passar en algun moment per Nova York, també. Sí, però més és curiós, perquè el guionista, que és aquest, el Raul Anince Arsis, que ha, bàsicament, el seu saudoni més Raul, és aquest que et dic que, juntament amb el dibuixant, que és, espere, deixa-me obrir, Roger Ibanyet, no confondre amb l'altre Ibanyet que tenim aquí, perquè els dos sí que van estudiar a l'escola de còmic Joso, però a la mínima ja se m'ha d'anar al mercat aquest Franco. O sigui, tot i que no surt París com a dalt, es nota molt que hi ha una influència, això que deia, és tu, Adrià, d'aquest jazz, aquesta música, aquesta calle francesa, es nota moltíssim. Hi ha hagut un peu a Barcelona, això es nota molt, però està molt encarat, també, aquest públic francès. És a dir, aquestes històries de Francovel, gas típiques tòpiques d'aquesta sèrie, la podries haver estirat com un tintim, no? Com un cortomaltès, com un... Aquestes sèries que no acaben mai, sempre hi ha un casó... Sí, per això la tenen allà, no? Sí, però, realment, a mi no em dona sensació que sigui un guió per restirar-te. Tot té un sentit i cada episodi, realment, desgrana algú respecte al primer episodi. I sempre hi ha un... Per això et dic que no sé fins a quin punt acabaran. Això sona molt bé. De vegades, quan es tira molt el xicleret, que jo sempre ho dic, això és perquè està funcionant des d'una perspectiva comercial, i hòstia, hem de treballar. Si aquesta gent es pren aquestes pauses, potser és perquè tenen projectes alterns, però a la vegada també diuen, hem de dedicar-li un temps. No creiem per crear, no? Han creat un personatge... Mira, comparat-lo amb l'espai que vull viure. Han creat un personatge que pot viure aventures de tota mena. Igual que a Cowboy Vivop tens un caixa de recompenses, aquí tens un lladre professional. Llavors, clar, al final és un looping tercero. L'encargo del tomo, no? Els arts argumentals poden agafar-lo i portar-lo a un arc argumental del robo del diamante del Serengeti. No sé què. Però el que mola és que li han donat un punt de personalitat, almenys en el primer tomo. Un punt de té un vincle amb el que està fent. És allà que també passa a Cowboy Vivop. Llavors és bo perquè poden crear un personatge per fer una col·lecció, si volen, d'aquest personatge. Sí, però jo està bé perquè realment és un còmic que no es tira el xicle, el que deies tu, Adriano, això està superbé, perquè realment han fet el còmic quan han volgut fer el còmic, perquè hi has notat amb aquest laps de temps entre fascicle i fascicle. Però a més, és molt guai, perquè passar per aquest filtre no hi ha, i tots ho sabem que no hi ha molts cops exagera, però, hòstia, és molt nostàlgic amb aquesta Barcelona del passat, també. És a dir, jo quan us vaig passar... O crec que ho vas dir a tu, Adriano, quan vas així, la criolla, no? Sí, de cop et surt aquesta mena de bar, bareto, club, que hi havia allà al Raval de la Criolla, que és, de fet, a la pàgina U, jo crec, de tots els tomos, a la pàgina U i al sud. Crec que busca molt aquesta nostàlgia de club, ja molts desapareguts. Vull dir, aquí hem parlat molt, també, del Pipa Club, o de la Coba del Drac, el Carlem, el Campari Milano, és que hi ha molts, el Beluna, és clar, totes les senajes que hi ha hagut, o ja era encara que es manté, a vegades amb el Siacar, amb el Jambori, no? Però... relata moltíssim aquesta nostàlgia. Aquest club, ja, és de perdre-te una nit, amb aquest Raval supernegre, tot i està de dia, no? Aquest Raval fosc... No sé si és aquesta recuperació de la idea del Raval barriotxino, que no sé si encara perdurà ara, tu que dius allà. És allò de... Hòstia, hi ha molts Ravals, no? Abans quan parlava diedi, és que com la presentem, no? Perquè sempre és com una pregunta de plantelles quan una realitat té moltes versions de si mateixa. A casa sempre, el Raval està morir estereotipat, i ens funciona molt bé així, perquè hi ha un 80% de veritat. Però també és el que dius, hòstia, ja, aquesta realitat de... Ja no només del jazz, sinó de la música, dels espais de l'espectacle, evidentment hi havia molta llibertat i molt de llibertinatge, també. I també una mica de marginalitat, però com que no era aquesta marginalitat tan obscura, tant de la màfia o del que comentaves de... de pedofilia o de... Sí. De màfia, de prostitucions, no, no. En aquest sentit era un món marginal de gent adonista, no? Amb una època que potser la moral l'imparava, i hòstia, l'adonisme no és com ara, no? Que és com una premissa i una obligació. En aquella època, hòstia, aquest és de vida fàcil. I és veritat que quan jo començo a llegir aquest còmic, i veig ja les de bon principi, la crió, ja dic, o on està, o sigui, quin és el context històric d'aquest còmic? Perquè, clar, veia una mica el disseny i dic, no, no, això té més pinta d'actualitat, però sí que és veritat de capcar. I aquest punt d'homenatge, no? Jo vaig trobar que hi havia un clau menatge a la realitat del Raval, també festiva, o sigui, marginal, però molt festiva, perquè el cap i a la fi Barcelona, que sempre ens l'imaginem a la modernitat des d'ara, també era un referent, no, de moltes coses, des del Moulin Rouge, el Molino Rojo que hi havia a París, també el teníem aquí, era un dels teatres més importants. Però és que aquí hi ha hagut molt de clove o de subgèneres, bueno, dic subgèneres, però hi ha hagut molt de jazz, hi ha hagut molt de... jo què sé, és que penseu en totes les sales que hem dit ja només de jazz, però és que aquestes també... i el suïc com a cosa també semblant, però que em refereixo de que, de la mateixa manera que Berlín també impera molt el tecno, però també et puera molt el jazz, vull dir. Em refereixo de que aquí, Barcelona, jo he hagut molt una amalgama de gèners musicals, moltes sales diferents, molts festivals, i sí que és veritat que el que ha calat molt és el jazz des d'un punt de vista del portar la vida. Jazz, no? Sí, és que també s'han fixat molt en la Barcelona. Jo, quan he estat llegint el còmic, primer, no saps a quina època passa, de fet, és una Barcelona inventada, no? Perquè hi ha com tecnologia molt avançada, i alhora també hi ha coses com molt antigues, però jo tinc clarament que s'han agafat aquest tòpic de la Barcelona delinqüent del vaquilles. Aquesta Barcelona Kinky... Exacte, exacte, la paraula és Kinky. O sigui, realment, el que han combinat, jo crec que és molt bé. Sí que és veritat que no deixa... Tant que hi ha un peu a Barcelona, també hi ha un peu a aquest mercat francès, perquè es nota molt aquest estil com d'aquests personatges que es van trobant, i per això té aquesta mena de jambsècies, no? És com tot molt fortuit i que és molt propi del gènere, no?, més francès, però aquí, clar, realment, la presència així més jazz i més de personatge. O sigui, tot aquest Barcelona tan guai, o sigui, és molt inventat, realment superassassat. Jo entenc que és una mica com el que deia el Ferran, i el que jo també he matitzat després, que el jazz també és una paraula molt oberta, que sota aquest concepte, sota aquest paraigüe, doncs pots ficar una mica un rebombori de coses... Perquè no negarem que vivim en un país, en una regió i en una ciutat, on la corrupció ha tingut un pes molt important, però els casos de corrupció que es veuen en aquest còmic són de... In your face, que és com si. Clar, que al final ajuda la història que vol narrar, no? Sí, sí, sí. I hi ha una pregunta molt, en el tò, en el tò visual, o sigui, amb d'imatge. Jo vaig veure algunes cosetes, però que no sé si ho manté, no?, però tu que t'has consumit tots aquests dos volums, què destacaries? A veure, visualment... Sí, no, realment, 10 dies, 10 dies, què vols veure? No, que jo vaig veure, clar, de seguida, com aquest concepte de noir, però clar, no en blanc i negre, sinó en color. Llavors hi ha un contrast brutal, amb el primer capítol que vaig llegir, entre aquests tons com més ocres, més sorra, més càl·lit... Sí, sí, sí. I una froda brutal, que és en un blanc i negre. És curiós, perquè realment és un noir molt ben tractat com a noir, no només per la història, sinó al tras que fa... que fa el Roger Ivanyet. Realment és una passada als colors, l'antintat, o sigui, realment tot està superbent aconseguit, però sí que és veritat que combina el color, que molts cops el noir que ens... Bueno, ja ho diu el propi nom, molts cops en el còmic, el noir és blanc i negre, pur, com Torso, com tot el que feia també el Tarriba. O sigui, dintre del que cap és un noir que és molt colorido, és a dir, per zones, també, tu faran recordaràs, no sé si tu ho vas arribar, Adriano, en el moment que tren el prostíbul és càl·lit, però càl·lit d'ocres, superbèsties, però després a partir del sonar, després a partir del sonar, que és molt interessant, que fan una mena de viatge a Islàndia i tot és blau, però més és un blau molt ben tractat. I això, vaig ser una entrevista que li feia el dibuixant, i va dir durant els primers vuit anys, que es diu ràpid, però durant els primers vuit anys de la saga, diguéssim, ell ha canviat molt la tècnica. O sigui, ell anava veient que no només podia ser més acadèmic, o més treballat, sinó que aquests matisos de senari, joder, el línafot té molta canya, o sigui, hi ha moments vers totals, hi ha moments que són vermells... O sigui, fa, realment, una paleta de colors que no és propi del noir. O sigui, és més propi, inclús, de coses que hem portat, de pra i batall, o d'universo, de Montei, però passar pel noir, saps? Però disseminats de manera variada, és a dir, amb les mateixes imatges, tota aquesta amalgama de colors, o no, o amb contrastos com els que hem vist sempre el blanc i negre, no? És a dir, vermell, verd, blau, tronja, o blau... Sí, però no us imagineu allò que comentàvem de com el nou cinema d'ara són tot molt... Molt estudiant, que posen mitja cara verda i mitja cara vermella, eh? No és tan forçat, sinó que hi ha un concepte allà darrere, que està perseguit. Home, és un còmic bastant hiperestilitzat, tot se de diet. Té molts angles, els matisos personatges estan dibuixats amb molts angles, i sobretot per donar-li molta força dinàmica, en espacial el jazz, que és superbèstia, i la paleta de colors no és que sigui tan colorit, sinó que agafa un color en substitució del blanc per dir-ho a algú. Ho farem tot ara ochre, ho farem tot ara blau, dius, a Islàndia, o vermell. És un color molt narratiu. No, no, és totalment narratiu, però que em referia que realment el noir, com l'entenem, que és de contrast, justament entre el blanc i el negre, aquí, si teniu el cap, allò que us vaig comentar de Prey Batall, Prey Batall té un molt bon joc de colors, però realment aquí no t'encaixa per re, amb aquest noir. A Prey Batall sí que hi havia el tema de les persecucions, el noir com el que et trobes aquí. Però, mira, és curiós, també, que en el marcat francès, suposo també van anar allà per coses així, és molt normal que, quan una sèrie triomfa, la passen pel noir, noir, és a dir, la fan en blanc i negre. Si les restrenen, les rediten en blan i negre. I aquí ho vam fer. Com les pel·lícules ara, com el de Mad Max amb blan i negre. Sí, aquí el que vam fer, crec recordar que eren els 6 primers tomos, el primer art temporal, el van reditar en blan i negre. Purs. He vist imatges, no l'he llegit, però he vist imatges i és curiós, perquè tu passes d'algú, no en el sentit molt colorido, perquè no ho és allò amb blan, és perpèntico, però el canvi és brutal. Clar, hi ha intensitat de l'ona, i llavors, clar. I el que seria interessant és veure aquesta mena d'adaptació possible, no ho sé, si hi ha intencions de fer alguna mena d'adaptació en sèrie, o en pel·li o així. Seria molt interessant o en pel·li d'animació. Seria molt interessant veure també el reflex, només del jazz i aquest moviment, perquè hauria estat ple davant de sonar això, sinó que és també la violència. Hi ha molta violència en aquest còmic, però molt mesurada. És a dir, quan entra violència, no sé si vas arribar a això, però en un moment l'hi haurà de xines. Tu creus que és mesurada? Jo, de fet, tinc apuntat que em resulta bastant, s'ha de dir, és hiperviolent, a mi no em molesta, però potser hi ha gent que li molesta, i també és hipersexual, aquest còmic. Bueno, no ho sé, aquí... A vegades, sincerament... A vegades em sembla inclús maniqueu l'utilització que fa, inclús de la trama de prostitució infantil. És una miqueta com per... Ei, fíjate, que cool, no? Que grave, sí. I una cosa, perdona, abans d'acabar, que consti que la Barcelona d'aquest còmic està en una Catalunya independent, aparentment. Ah, sí, és veritat. Perquè no només apareix l'esment del passaport català, sinó que després també és el tema de que surten els Mossos per allà, i tu s'ho titulen, clar, parlem d'això, un còmic, que estava venut a França, especialitat espanya, que és un còmic fora de Catalunya. Clar, però això ja us està dient tot, ara. Ja us està dient que estàvem un món totalment pictíssim, sí. És això també una declaració d'intencions, saps? Jo tinc el passaport català, no real, però jo tinc un passaport català. Tu vens d'una família molt catalana com són els gonsales, els gonsales. A la Palma ets ben independentitzat, ja ho sabeu. A la Palma hi ha pedigri de la veritat. I un últim detall, també, abans d'acabar, que és que el seu millor amic es diu Teo. El Teo?Cosa que em va fer molta gràcia. Perquè és Teo, se'n va al Raval de putes i de coca. És molt bèstia. Això passa, bueno, per acabar, si no és... Realment és un còmic per als amants del Noa, com per la sena aquesta jazz melancòlica de Barcelona i ser Raval barrio chinesco, no té perdó. Sí, realment, molt recomanable. Jo crec que he estat molt liat amb la sèrie diari, però m'hi ficaré ara... Jo vaig a llegir el primer capítol i tinc ganes. Ja sigui per la broma sobre el Raval, no?, i per aquesta possibilitat d'imaginar el món Raval encara més. El Gis de Islàndia és molt interessant, eh? Ja us ho dic ara, el Gis de Islàndia... Està d'altra història, no? No Vallor París, Raval Islàndia, genial, eh? Qui busqui un relat, un retrat de la Barcelona i del Raval no el trobarà. Trobarà una exageració bastant ben feta, i sobretot molt fàcil de llegir, perquè és molt dinàmic, eh? És molt bebop, ja ho ha dit el Paul. No és tan jazz com hem començat al principi, i des de l'uego és tot el contrari a diari, d'això que consti, i per a la feina que volia dir, no? Totalment recomanable, totalment recomanable. He vist dues realitats aquí, no?, una mica, del jazz, però aquest jazz que t'ha de permetre entendre una realitat social, no?, amb veritat, no?, i en aquí una veritat molt més distorsionada, que ja ho té, això. Hi ha aquí una batuta boja. Doncs de conya, doncs farem cas, farem cas i llegirem jazz maniart o mainart. I tu, Paul, què? Et veus amb cor de veure a diari o no? Algún dia me la posaré, sí. Això, me la faré del batí. Sembraureu els calçotets, em posaré el batí, amb les meves inicials... Whiskey on rocks. No, sing de rocks, por favor. Ah, sí? Tu ets d'aquests? Un buen whisky i se pot estropear mucho. Ja, però bé, no, però faran el gel que fem és amb whisky. O sigui, el gel al conya. Ah, vale, vale, vale, ostres. Uuuh, això és nivellazo. Bueno, nois, ha sigut un plaer i passa caldo amb vosaltres, així, a la distància. A veure si ens veiem aviat físicament, eh, ja, perquè comença... La vida sí que està molt jazz últimament. De fet, ara comencem, ara se suposa que sortim al món de veritat. Fa C1, o no? Sí, sí, sí. Ja no és 0,5, ja és 1. Vegem que és de pare, aquesta fa C1, i a veure si ho podem recollir amb el pròxim programa, això, també, no? Jo crec que sí. Doncs retornem una miqueta al to inicial del programa per despedir-nos. Si us sembla bé, nois, recordem xarxes socials que tenim al nostre Facebook a Empanada Cultural. Twitter, Empanada Cultural, Senseela, Instagram, Empanada Cultural, i Soundcloud, Mixcloud i Vox per trobar els podcasts. Vinga, bona nit, i gràcies. Sí, adéu.
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.