Empanada Cultural del 31/5/2020

Fritar a consistsència de fescions caps per far-ho. Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanar puntual. Un programa cuinat per... El ràdio d'Esvern. Aquest és un missatge per tota la galàxia. Un missatge d'acompanyarisme, d'amor i d'esperança. Fa poc es va fer viral la notícia que la NASA havia confirmat vida exterior a nosaltres, incl. d'universos paral·lels. Que saben que al final era un voló, tot mentida. Però per si a cas, des d'empanada cultural, preferim ser previsors. I enviar-vos d'on això? Un missatge de pau. En català, com o no? La llengua més universal després de l'esperanta? Doncs... no sé. Què tal? Com ho porteu? Nosaltres aquí anem fent. Passant una pandèmia i tal. Poc a poc sí que anem tornant al món exterior. Alguns ja estan en fase 1, que és la 2. Alguns en fase 2, que és la 3. Alguns han estat en fase 0,5, allà no sé ni què és. El que està clar és que a poc a poc ja podreu anar venint a visitar-nos. Això sí, fent 14 dies de quarantena. Veieu visitar la ciutat, els parcs, els jardins, les terrasses, si no sou molta gent. Bueno, gent no forma o el que sigueu, que aquí, si no que se som, són molt tolerants. Però veja que us podeu perdre tranquil·lament per tot arreu. Això fa recordar que aquest de setmana, mira com ho hi lamos. Els d'empanada cultural, imagino que ja sou 8 anys habituals, portem la sèrie que es va perdre amb el seu final d'ara fa 10 anys. I com a últim, a proposta cultural, i aprofitant que ara haurien els museus, doncs jo us parlaré de l'exposició Gameplay del CCCB, i d'una entrevista a la seva coordinadora, que portàvem a arrossegar en fatemps ja. Però no patiu que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que portàvem a arrossegar en fatemps ja. Però no patiu que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que no hi hagués cap informació, que portàvem a arrossegar en fatemps ja. Però no patiu que que cop anirem més enllà de matar marcianitos, i ens entrarem més en reivindica que el vídeo jo, que és cultura. Però bueno, ja per anar-me despadint, si veniu a les properes setmanes, serà una trobada absolutament sinatogràfica, perquè, bàsicament, seria uns encuentros en la tercera fase. Bona tarda, Pòl. Bon dia, Pòl, has fet un missatge d'aquells superadecuats pel dia que estem, perquè hi va haver el llançament de l'espeix X, del senyor Elon Musk amb tota la pesca, i hòsties. Jo no m'entenc què ha passat. Tenien que fer el llançament de l'espeix X, però la iniciativa privada d'aquesta Elon Musk amb tesla fet amb la NASA per poder tornar a crear, diguéssim, la carrera espaial d'Estat Units. Volen tornar a enviar un home a la lluna per arribar a Mart en els pròxims 10 anys, em sembla que van dir, no? Sí, de fet, Elon Musk és doblement d'actualitat, perquè no només per això, sinó, com sabeu, van posar-li el seu fill a com era, jo què sé com es deia, com si fos una ecuació, un nom d'aquests superraros. Doncs ara es veu que en l'Estat, on ho han registrat, no els hi deixen. Home, normal. Li hem de posar un nom real, sí. Era més una fórmula matemàtica, allò, que un nom, no? I això em sembla que ho ja vam parlar. M'ha agradat molt, aquesta entrada, m'ha recordat una miqueta al puntet que té quan arriben els marcians. Si ho visc a aquest programa alguna vegada... No, no l'he vist, no. Cròniques, prèvies. No, no, no, ni molt menys, és un programa de tabatrers. Mira què estem fent aquí, eh, promocionant la tele. Però és collonut perquè és una mica això, no? És a dir, com plantejaríem la rebuda dels marcians, si finalment arribessin, i com ens oferiríem, és a dir, com ens hi explicaríem la nostra realitat a partir de la cultura. És el que fa el programa, és parlar de cultura, però ho fa sempre amb aquest to, una mica fantasmabòric, perquè se suposa que és un discurs que s'està fent als marcians. Quan arriben els marcians. Imagina't que arribessin, ja no ara, amb el coronavirus, durant aquesta pandèmia, imagina't que arriben a mig d'una guerra o a mig d'una lluita de tweets. Explica'ls-hi tot això, els marcians. La nova guerra freda. Em sabrem d'explicar molt bé tot això. Bueno, si algun ens ha ensenyat març atacs, és que si arriben mai tirem una paloma blanca, que voli ensenyar-la de pau. I una altra cosa que volia dir és... Collons, aquesta pel·li, la de l'Espil, perquè diria que inclús no és de les primeres, potser sí que és de les primeres. Sí, és de la primera, però no és de la primera. No, no, que postia, jo què que no. Jo no l'he vista, aquesta pel·li. Doncs és de les seves millors. És una pel·lícula del 77, és prèvia d'Indiana Jones, per exemple, la primera és del 81. A mi és una de les seves preferides. És on va marcar molt clarament quina era la seva manera de narrar visualment. Molts planos que ella acaba utilitzant a totes les pel·lícules. Estan en aquesta pel·lícula... O ja amb la poble característica. La història és molt interessant. A veure, tampoc volia... Si no l'has vist, mira-la, perquè realment t'agradarà. Ja sabeu que l'Espilbert no és el meu directe favorit. I de fet estava pensant que avui el Ferran ens parla de l'Os, i em passa una miqueta el mateix. Evidentment són lligues diferents, Espilbert, cinema, sèries, l'Os, tal. Però ho trobo com això. És a dir, si en algun moment he pensat l'Os dintre d'aquest bagatge de sèries que vivim ara, he vist l'Os com l'Espilbert de les sèries. És l'Abra. Ja ho comentarem, perquè és això. Abra em estava destinat a ser el nou Espilbert. Sempre s'està buscant una nova, un nou director de blockbusters, i de fet s'ha intentat, però ja ho explicarem. Però això també per dir... Pol, no fotem, eh? Jo no parlo de còmics, avui. Jo parlo d'una novel·la gràfica. D'alguna manera parlàs del cinema. És com el Carles, perquè en teniu el debat. I com em coneixen, el Barran. Tinc l'oportunitat de parlar de cinema perfectament, perquè aquesta novel·la, no era novel·la gràfica, sinó la novel·la original, que has dit de Eduardo Mendoza, a la Ciudad de los Prodícios, ha estat adaptada a la novel·la gràfica que avui parlarem, no? Però també hi ha una pel·lícula de Mario Camus, del 99. Però tranquil·ls, tranquil·ls. Tot i que Mario Camus va deixar bones joies cinematogràfiques, no és el cas, eh? Era massa ambiciós al projecte. Doncs Adriano, ¿te tiro la careta de cinema la mente o...? No, no, no, no. Ja us dic, el de Camus ho deixo aquí. No parlaré de la pel·lícula. És una pel·lícula del 99, que hi ha de per si clar. És que és molt difícil adaptar l'obra d'Eduard Mendoza amb una pel·lícula de dues hores. I llavors es nota molt, això. Però, bueno... Tu és una tristòria. I jo, Barran, i Adriano, us porto aquella entrevista que portem a Rossegan la tira, abans del confinament, per fin surt, el gameplay que vam fer del CCB a la comissària, oi, a la coordinadora. El que sí que ara me'n recordo és, he fallat en una cosa en el missatge interespecial, i és que no he avisat que ens poden seguir per totes les xarxes. Oh, no, clar, clar. I los mercis, ¿a què van a fer? Ja no sé com fer-ho, això. Acabaran vient sol, quan arriben els merciants, i no escoltaran l'ampenada. On trobaran? Doncs on ho trobaran? A Facebook, empenada cultural, a Twitter, empenada cultura, Senseela, Instagram, empenada cultural, perquè ens puguin escoltar a part d'aquest missatge que el poll llença cap a les estrelles. Tenim Soundcloud, Mixcloud i E-box. I ho tenim tot. I ja ens diràs si es responen, eh, pol, molt important. Sí, exacte. M'entenc el contestador buit, la bandeja. Perquè, si no, t'imagines, tio, que t'he contacte i tens el contestador ple. Aquí comença una guerra, llavors. Ja ens ho muntarem perquè contesti, no patiu. Doncs Ferran, ens... Avancem. Sí, sisplau. Doncs exacte, com deia el poll, avui parlo d'aquesta sèrie que la setmana passada va fer 10 anys que es va emetre el seu sèries final. Parlarem de l'OST. Bueno, no sé si teníeu molt present aquesta intro de l'OST, vosaltres. Doncs la veritat que no. De fet, de l'OST, t'impressen. Això, el títol de la sèrie, o sigui... Ja veig, ja veig. Aquesta és l'entrada del programa. Com deia el poll, tornem a llançar-nos a la conquista a l'exterior. I la veritat és que en aquestes pròximes setmanes, amb aquesta fase 2, i la veritat és que crec que ens sentirem una miqueta com els protagonistes de l'OST quan desconeixen la segona illa i fins i tot a los otros. Sentirem una mena d'esperança i també de por. Però ja m'esteu dient vosaltres que no heu vist res a la sèrie, vosaltres? Jo he vist alguns capítols de la primera, suficients com perquè, realment, no em va enganxar massa i vaig veure l'últim episodi. Ah, hosti, ho heigut col·laborar amb el matxacada que ha arribat. No vull deixar d'anar a l'anècdota ara, si voler. Com que el Ferran ha de tenir una secció una mica extensa, no sé si deixar-la pel final, un anècdota de l'últim capítol. Doncs jo no, però m'ha fet gràcies a això que estàs dient, de com de les dues realitats. Jo pensava que realment només hi havia una, que és la realitat d'aquella illa, i veig que estàs parlant de possibles realitats alternatives. Sí, és que ja veureu, ja veureu, perquè no patiu, perquè va perfecte, que no veu viure res, així podré cagar aquesta sèrie que em sembla mediocre. Em sembla mediocre, eh? Jo pongo mas uno en... Jo pongo mas uno en tu crítica, de cap problema. Perquè ja et dic que els seus fans, que n'hi ha de molt húligans, no em faran pas bocinet, ja que vosaltres no l'heu vist, així que... Sense més dilació, que es diria, anem a destrossar-la. L'OST, o perdidos, com se la coneix per aquí, és sense dubte un dels bucs insignia de la dubtosa i sempre canviant a dalt d'or de les sèries. I dic això perquè on marquem l'inici d'aquesta època? Amb l'OST, el 2004, o millons agafem a Los Soprano, de 1999, que marquen, a més, el canvi de segle i de milenio. Però, llavors, no estaríem deixant fora, també, el verdader rebulziu que va ser tu i en Pics, 10 anys abans, al 1990, què em penseu, vosaltres? Perquè també podríem mirar més enrere, eh, i parlar dels 80 i la seva cançó trista de Hill Street, que tu, Adrià, no coneixes molt bé. I tant, que sí, tio, és molt puter, eh, cançó trista de Hill Street. Tengen cuidado ahí fuera, no lo olviden. Te'n recordes, això, eh? Sí, sí. La veritat és cert, aquest plantejament... Són uns poretes, eh, tio. Perdona? Són uns poretes. Home, pensé que això no ho vaig veure en el moment que estava a l'estrena, eh. Jo tampoc. Però com passa, que avui en dia també hi tinc amics, que estan educant els seus fills, en pel·lícules dels 80, de la Canon, pel·lícules en les que ens hem criat, nosaltres també vam menjar molt de material del 70 i tal, no? Però sí que és cert que, clar, l'OST, jo la tinc com això, eh, com la sèrie del moment, com a mínim del 2000, de principis del 2000. Però això ho hem tingut sempre, sempre hi ha hagut... Exacte, és que jo prefereixo... Jo prefereixo que no ens encallem en aquest tema, perquè si no acabarem parlant de les diferències de gènere, de països, de format... I avui, en veritat, ja us ho dic, vinc amb ganes de destrossar una micona, aquesta sèrie, l'OST, i sobretot els seus creadors, eh. Com deia, l'OST s'estrena el 22 de setembre de 2004, i ja des del seu episodi pilot, va enganxar durant 6 anys, amb 6 temporades i 121 episodis, una generació de televidents tan nous, com ells, més aviat nous. 21 episodis, eh. Sí, bueno, lo suficient per poder sindicar. Perquè sabeu això que el 100 episodis, una sèrie pot ser sindicat, ja no és només d'una cadena, sinó que ja té dret a poder donar altres. Això no ho sabia. Interessant. Hi ha moltes sèries que s'allargan per això, de fet. No és una cosa nova o bajo el cielo, eh. En aquesta sèrie de l'OST, seguirem les desventures dels supervivents del vol 815 d'oceànic, que es va treballar a una illa d'éserta plena d'anomalies i misteris. Cada episodi es centrarà en un dels personatges, mostrant-nos la seva actitud amb la illa i enfrontant els seus companys. A l'hora que ens presenta, a base de Flashbacks, la seva vida anterior, abans de l'accident, i ens va desvellar, en poc a poc, els seus caràcters. I aquí tenim el que molts defensors de la sèrie anarboren, anarboren, que en català vull buscar des, anarborar, anarborar, anarborar, anarborar. La sèrie agafa amb bandera, vaja, per sobre de tot. Dient, amb do de pit, Lost és una sèrie de personatges. I no és del tot fals, eh? L'emfasi està situat en els caràcters i les reaccions a aquests personatges. I si ve a alguns personatges, com el Minus Bali, John Locke o la misteriosa Daniel Rousseau, tenen premises diaris interessants i bastant únics, molt sovint aquests personatges acaben sent octosos, farragosos i molt repetitius. I en especial em refereixo a Jack Shepard, que és el protagonista de la sèrie, així que imagineu-vos el grau, el greu que és la tragèdia. I aquests actors o actrius, en el fons, són coneguts, perquè ara estaves dient els noms i ni puta idea. Van ressorgir a la sèrie els actors, però el més conegut en el seu moment era precisament en Charlie, que és el que fa de Mery, el senyor de Los Anillos. Ah, sí, precisament era un personatge que odiava... Hòstia, odiava moltíssim aquell personatge al senyor de Los Anillos. No sé, no sé si el volòs com funciona, però... Però sí que és veritat que hi ha personatges que, post-Lost, tampoc... O sigui, hi ha molts personatges que tenen el vido. Cap actor de Los ha acabat de menjar-se res, perquè l'Evangelin Lilli, que és la Kate, amb el temps sí que ha aconseguit, per exemple, estar ànment, la tenim, però sí que és veritat que no s'han convertit com Bruce Willis, precisament, després de cançó de Trister Hill Street. Ah, no, perdona, era l'altre. Sí, era l'ús de l'una, no? L'ús de l'una, l'ús de l'una. Però vull dir que aquells o molts actors de sèries, de fet, en Los, que era bé cap actor, ha aconseguit, perquè s'ha intentat, amb alguns personatges... Jo recordo alguna notícia al cap d'uns anys d'acabar a Los, la sèrie, hi havia com... I vuelve el personatge al gordet, no sé com es deia, aquell dels assenys. I lo volvem saber després de, no sé, quantos temps. O sigui, gent perduda, després de Los. Potser per això que dius també, no, Ferran, que com que era una sèrie de personatges, no, no hi havia cap personatge protagonic que destaqués en ves l'altre. Jo crec que el problema és que estaven massa associats als seus personatges, aquests actors. Llavors, diferenciats, tothom sempre era... Ah, és el de Los, i ja els hi va passar una mica. Però ja us dic, eh? A pesar de l'extens catàlegs de personatges que va tenir, tan enganxada la gent, per molt que aquesta gent ens vulgui fer creure que no, i a més, sobretot, ho hem fet a posteriori, eh? Per poder excusar una miqueta com va anar la sèrie, no és els personatges el que ens enganxa. El que ens enganxa és la illa. I és que jo vaig viure a la febre de l'Ostan directe i recordo clarament que el que ens preguntàvem, setmana a setmana, episodi a pres, episodi, si és on final era, si és on final era, era què és el fum negre o on porta l'escutilla. Què fa aquí, un os blanc? I la illa es mou? I les preguntes no eren. Ui, em pregunto què deu estar sentint en Jack. I la Kate, que farà... Era el tema de... Com, un moment, que hi ha una altra illa. Erem preguntes de cara fantàstic, no? Clar, ja et dic, és que... Ara es consentiran, sobretot, els fanàtics de la sèrie, però, si us plau, a qui volen enganyar, no? Perquè, si som honestos, el que volíem saber és que s'amagava darrere del grup, que ja era la illa, quan ells van arribar-hi. I quines eren les intencions d'iniciativa d'arm amb aquelles instal·lacions científics tan estranyes? I és que, sí, amics, al final, l'HOS, per vivència, amaga una sèrie de ciència ficció. I el problema és que, precisament, no fa ni una cosa ni l'altra. No es casa amb cap de les dues idees. Ben coneguda és la meva predilecció per la ciència ficció, i, si no ho sabíeu, ja us ho dic ara. I et meto que, a mi, el que m'enganxa de l'HOS és la promesa de futures explicacions dels misteris i anomalies de la illa, de la iniciativa d'arma. Però aquestes promeses a l'HOS mai van ser totalment complertes. O, simplement, es van explicar en un sac amanguisme, això és un verb que m'he inventat jo, bastant evident. No, aquest no, aquest me l'he tret jo. El sac amanguisme, típic de sac amanga. Saps? Això respon a que, per molt que asseguressin que, al contrari, els guionistes i creadors de la sèrie, entre ells, en J.A. Abrans i el D.M.Lindelov, dels que ja parlarem més endavant, mai van tenir del tot clar, ni lligat, tot aquest aspecte argumental. Ells diuen que sí, però veient com van anar, jo crec que van anar una mica veletes. I a vegades, directament, es nota molt la improvisació i els canvis de rumb, on abandonen idees inicials, perquè potser eren massa complicades de fer que tinguessin lògica, no? Hòstia, clar, això. Era com el govern espanyol, envers el coronavirus. Vam improvisar, anaven sobre la marxa, no? Sí, anaven... Llegíem molt, a més, com era una sèrie que anava setmana a setmana, no es gravava setmana a setmana, perquè era una sèrie bastant pressupost, però sí que ha quedat empurada, és en pla nostre, a la gent no li ha agradat tant això, o a la gent li ha agradat més això, i potser per això van tirar cap al drama... Aquest punt d'anar contentant el personal, no? Episodi, rar episodi. Sí, però a l'hora fem promeses constants que eren molt complicats i satisfers amb el temps, i així, més o menys, va ser. Però tot així jo també soc a mà de les peces més centrades del component humà. I tot i que l'ho, a vegades, toca les tecles adequades, en aquest sentit, es contenta massa aviat amb les seves fites i decideix que ja s'ha esforçat prou i no va més allà. Em resulta decepcionant, de fet, el desenvolupament d'alguns personatges, com en Soyer, que es va convertir en un fanfavorit, va acabar en dinàmiques poc naturals i de por fan servir, ja us ho dic. I sí, al final de l'os pretén ser metafísic, intentant juntar el que semblava una situació lògica material amb una situació lògica emocional. Aquella frase que es diu a la sèrie, de fet, és hombre de ciència o hombre de fe. Però aquest final resulta bastant traïdor amb el desenvolupament inicial de la sèrie de mostra que els cliffhangers i punts de gis anteriors no anaven al lloc. Tot i acceptar aquest final com a vàlid, ni de lluny em sembla que sigui totalment gratificant. I, de fet, si voleu una sèrie que era obertament sense ficció, però que també arrossegava una càrrega de personatges i de contengut metafísic i que ho porta amb bastanta més dignitat i millor resultat, us recomano una sèrie que també es va estrenar aquell 2004, que és Battle Star Galàctica, que ha fet es tracte d'un remake d'una sèrie del 70, però que, bueno, de fet, és una sèrie que en parlarem algun dia, eh? Ja us dic, dos sèries estrenades al mateix any, les dos intenten aquest punt sense ficció metafísic, i va estar al Galàctica, ho aconsegueix bastant millor. Però millor que avancem, que ja portem un experiment... Això que li has ferran és cert que, en el fons de la ciència ficció, sempre hi ha aquest punt... A veure, les bones pel·lícules de ciència ficció sempre tenen aquest punt humanista, també. A l'hora de la veritat, és com un... És que, al final, la ciència ficció és una excusa. Clar, exacte, una excusa formal i temàtica. Però, de la veritat, es poden donar aquests desenvolupaments de personatges i es poden donar ben parits, no? Battle Star Galàctica, pren nota. Battle Star Galàctica, totalment recomanable. No hi havia una sèrie no fa massa, no tan antiga. Estic com es deia... no, de partent. És una sèrie com de l'espai, que eren uns personatges... Hòstia, era de Netflix, crec. Lost in Space, que és un remake de la... No, fa com 10 anys de la sèrie. Ja te la buscaré, ara, mentre segueixes. Però, en qualsevol cas, el César, el que és del César i Lost és responsable. Bueno, segurament l'Adrià no digui culpable. Sí, culpable. De la cultura seriafila que tenim ara. M'agradarà o no, però és així. De fet, podríem dir que Lost és a les sèries el que el Real Madrid a la Copa d'Europa. No és el que millor ho fa, però, a Gràdio, no. Em porta 13, que per als que no sàpiga de futbol, en són la hòstia i més, eh? Ja sigui perquè... Que tinguin els marcians, no? Sí, exacte. El tema del fútbol, mira, aquí està el líder i la sèrie és. Aquí tenim a Lost. Els diríem no no el millor, o l'hauré presa, sempre. Exacte. I parlant d'Expans. Ah, d'Expans, sí, mira, d'Expans. És d'Amazon. Ha anat ballant a diversos llocs, aquesta sèrie. D'Expans, mira, el dia que portem Matestar Galàctica, portaré d'Expans, també. Però, bueno, tornarà a Lost... Ja sigui perquè m'apareixen el moment adequat, amb l'Auja d'Internet i els seus fòrums de discussió, serveis de pirateria i descarga, perquè tampoc cal mentir. Això també ho va fer molt. Va fer que molta gent, que abans, seguia les sèries d'una forma passiva, es pujés a aquest carro. I des de llavors, tots són tertulis, post-episodi, posts i vídeos sobre teories, i milions de programes de ràdio que sobreanalitzen les sèries. No sé, jo no en conec cap d'aquests programes de ràdio. Jo tampoc, tio, eh? I també Lost va significar l'Auja dels seus dos creadors principals, J. J. Abrams i Damon Lindelof. J. J. Abrams no farà falta que us digui qui és, productor, guionista i director, cridat a ser la reencarnació, com deien abans, del director blockbuster, com era l'espirver dels 80. És el creador de Felicity i àlias i exclat en popularitat amb Lost gràcies al seu concepte de Misterybox. Misterybox, segons ell, una bona narració sempre conté una caixa de sorpreses. Allò que fa que l'espectador sempre vulgui seguir mirant per veure què més hi ha dintre. La realitat és que aquesta caixa misteriosa resulta perfecta per crear la paraula preferida de l'Adriano. Hype, crea molt hype. No, mai, mai, mai, mai. Si proveu massa, després sempre la cagues, tio. És que és molt millor fer el contrari. Aquí està, aquí està. No fa malament, eh? Ostres, cosa que diuen, brutal, brutal. Són la hòstia. A l'únic espelàgrave has posat dos conceptes que l'encanten a l'Adriano, que és Hype i Spielberg. Sí, sí. M'he quedat xerret programes, perdona. M'he quedat xerret molt bèdria. El problema, precisament, amb aquesta misteri box, és que generes un Hype de forma abrupta, perquè aquesta caixa està allà i, de sobte, treus un coneixement de la xistera i no has donat pistes inicials. I la inflació d'espectatives que genera es pot acabar desbordant-se o desbordant-te tu com a guionista. Clar. El que sí que us puc dir és que habram-nos utilitzat aquesta tècnica narrativa amb tot el que ha tocat, missió impossible. Saga Cloverfield, Star Trek, Star Wars... És més aviat a gradols, prometedores d'entrada i molt decepcionants al final, tan igual que els de Star Wars últimament que Déu n'hi do. Bueno, però és que jo suposo que aquest tio funciona així, i que li quiten lo bailao. El tio genera mucha expectativa, mucho hype, com estaves dient. Ja capta un mogollón de espectadores i, oi, que al final el resultado no era de igual, perquè ja ha tingut tot aquest consum de sus discursos culturals de sus series. O sigui, busca més el consumible, que no... Exacte. No la calida. Probablement, sí, però clar, com que és el heredero d'Espilbert, t'agradaria no Adriano, l'Espilbert tancava les seves coses. Aquest home sembla com que li costa molt tancar. Però ara, per altra banda, també tenim el guionista de cinema i còmics d'Eymond, no d'Eymond, l'Indelof. Aquest paio és un fiera, eh? Perquè l'òdies o l'adores no hi ha terme mig. És capaç del millor i del pitjor. Aquest escritor s'ha apuntat a la rescritura de la cultura popular, des de repensar clàssics com Watchmen, que és inspirada però cancelada, per cert. Ser i era acció. Ah, sí? Sí, sí, ja està llegida. I també és capaç de parir les obres menys inspirades de la ciència ficsoactual com Prometeus o Tomor Roland. Hòstia, he vist l'Apoll deprimint-ho, sí, en un moment. Hòstia! Sí, hòstia, allemava molt d'odera, me'n implico, eh? Watchmen, no! Ja us dic que l'Indelof segurament és un tio al que li hem rigut les gràcies i virtuts massadora, ja que encaixa perfectament en un món tan mainstream i refregit com el que vivim actualment, però amb el temps se li han anat veient les costures i sobretot els maniarismes. De totes maneres, amb dos personatges en mercat, certament, el panorama mainstream als darrers 15 anys, i algun valor ha de tenir tot plegat. Ara bé, a mi no em traureu de la meva postura. L'Hòstia és una sèrie més aviat mediòcra, amb alguna virtut esporàdica, sí, però que ara que ja fa 10 anys que la febre es va acabar, les seqüeles que ha deixat han sigut més aviat minses, i hem d'anar, i hem anat, crec, jo, a un panorama televisiu bastant millor. Òbviament, l'Hòstia ha mercat aquest futur on estem ara, però vosaltres sentiu a parlar de l'Hòstia constantment, encara? Ara, ara mateix. 10 anys després del final, no? El que no sé és que amb tota la febre que hi va haver, recordeu que per ja la zona de Marina de Barcelona es va obrir el bar d'Arma? Sí, jo encara està obert. Jo crec que jo sàpiga no ser després postcoronavirus, de fet haurien d'experts, perquè representa que és un búnquer. Jo tinc unes ampolles a casa, precisament. Jo l'estic rejant bastant, jo la vaig veure, i jo la recomano. Però amb la perspectiva, o si tu ara la veus, amb la desinflada ja, amb una perspectiva, i dius... Ferran, he estat investigant, i jo no ho sabia, hi ha un videojoc de PlayStation 3 de l'Hòstia, fet per Ubisoft, i del qual hi ha molt poca info, però la poca info que hi ha, o les crítiques, he vist que són fàtals, però fàtals del típic joc. Això també és un error, suposo, un error no, però vull dir que és una cosa que es porta molt, que és quan adaptes pel·lis, o sobretot sèries, a videojocs, perquè per seguir el tema de consumisme, i ho adaptes d'una forma que és padètic, suposo. He vist vídeos, i hi ha moments que hi ha glitches d'arrors de còdia, que dirà bé que, com tu te recordes el heavy rain, que hi havia que hi glitches... Sí, sí, sí. Si no m'equivoco el joc, és de 2007. Potser o de 2002. Hòstia, no ho sé, però... Perquè l'Òscar va ser 2004 fins al... 2010. Exacte, exacte. Bueno, tinc la sensació aquesta, que és el típic producte que ja ho hem anat comentant, que potser, mentre l'estàs digerint, l'estàs menjant i l'estàs digerint, l'estàs consumint, hòstia, entra bé, no? Però després, en perspectiva, quan penses aquella sèrie, veus que no s'assuste, o que potser no era tan bona. Lo que vas dir de jo de tronós en el seu moment, que al cop s'acaba, dius... A veure, és el que dius, el César, el que és del César. L'Òscar va significar l'auge del comentarisme de les sèries, però l'Òscar no és que, de sobte, la gent descobriix que les sèries també podien fer misteris, això ja existia amb tu. Això ens anem més enrere. La gran diferència amb l'Òscar és l'auge d'Internet. Per mi, personalment. Sí, perquè de fet, la sèrie és aquest concepte que es va començar a utilitzar. Són molt cinematogràfiques, són sèries molt cinematogràfiques. Això ja ho tenim abans. També amb l'Oso Prano. Realment és això. A mi em passa tot el contrari amb la sèrie que vaig portar l'altre dia. Era una sèrie que, amb el seu consum... Hòstia, t'entrava, però tampoc era una cosa que deia... Urgàsmic, però pensant al discurs que hi ha darrere, potser valorant més. Quan una sèrie és molt completa i té tots els elements molt ben treballats, és més fàcil que la llarga, quan pensis en aquell producte, amb un aspecte positiu. Quan està tot fet per agradar, per enganxar, mentre estàs sota la ret de la manipulació cinematogràfica, doncs no pots sortir-te'n. Però quan hi ha el percentatge... Ara, Ferran, hi ha una sèrie... A veure, que se'n va molt del rotllo que estem parlant, però que combina la sèrie per capítols semanals. És a dir, que hi ha una espera... I, òbviament, hi ha uns comentaristes online de tot el món, que és ric en mort i que també se'ls estan anant a l'olla. Si no, a la gent que ho comenta semanalment. Això és el perill del fenomen fan. Ja vam parlar el dia de la cultura de la immediatesa, del que significa i els perills que això comporta. Ja. Escolta, Adrià, no estaves parlant de fugir del discurs cinematogràfic. Tu se l'escapàs de fer, o la teva secció de fer? No, em fa gràcia també per rebar-se el poble. El poble ha dit... Per primera vegada... Sou la paira, perquè us he parlat més moltes vegades de cultura, des de la Sagrada Família, Sant Jordi... He portat un munt de sèries, que val si es donen la mà amb el cinema, però al final són sèries, i recordo portar aquí alguna novel·la, i avui, de fet... Però el que no has fet és portar un còmic. Això és el lui de dir. Això sí que és veritat. I que de fet veuràs que faig una mica de... Doncs fem una cosa. Si és veritat, que l'Adrián avui no ens parla de cinema. Comencem. Comencem. Comencem. Comencem. Comencem. Comencem. Comencem. Comencem. Comencem. Bueno, chicos, antes de meterme en faena, y teniendo en cuenta que la ciudad de los prodigios da para un programa entero, pero de los de dos horas. No, por favor. Pero tranqui, tranqui. Lo que yo quiero es dar un rodeo inicial, entrar a la casa por la ventana. Me encantaría dejar claro que hoy os traigo esta maravilla literaria, y además hemos venido con cierta artillería pesada, aunque los nos ha extendido tanto, pero está claro que también daría en críticas positivas y negativas para un programa. ¿Y por qué lo traigo hoy? Porque traigo hoy que venimos con conceptos extensos, con una obra tan prestigiosa como la ciudad de los prodigios. Porque estamos en un momento que nos lo permite, ¿no? Estoy seguro que muchos pensarán, pero si la ciudad de los prodigios nos habla de principio de siglo XX, final del XIX, principio de siglo XX. ¿Qué narices hacemos hablando ahora que estamos con este paso? No hablamos de la modernidad ni de la postmodernidad. Estamos hablando del paso precisamente a la peli de ciencia ficción. ¿Y qué narices hago yo hablando de la C2P? Pues que es que en el fondo, si nos vamos a enfrentar esa nueva realidad parcelonesa, a esa nueva realidad local, vamos a necesitar una guía, eso es inevitable, y vamos a necesitar un maestro. ¿Qué estás hablando de ti? No, no, tranqui, tranqui, que aún no me estoy promocionando. No os preocupéis. Porque otro de los motivos, evidentemente, es que me permitirían traer esta obra, y que de hecho es uno de los motivos principales, es que ha sido adaptada, como hemos dicho a principio, a una novel·la gráfica. Pero tras este encierro, tras este confinamiento, seguro, descubriendo nuevos rincones de nuestra casa, de repente nos vemos intentando descubrir de nuevo nuestra propia ciudad. Está claro que en alguna de estas excursiones pasadas que hemos hecho al supermercado, cuando se acababa la harina, el huevo, la cerveza, o incluso cuando teníamos que salir a quemar todos esos ingredientes, una de las primeras cosas que nos ha sorprendido, al menos a mí, es el redescubrir el barrio, al redescubrir les calles que te rodean. Y decía que me ha impactado mucho a mí, porque os podéis imaginar que supone redescubrir el Raval, redescubrir el Raval en plena calma. De repente ya no es el 0801, el primer estiu de Barcelona, ahí superatrapado por toda la llegada masiva de mil culturas y de extranjeros, sino no, se convierte en un pueblito. Yo te digo que desde el balcón parecía a Pol, parecía a la Palma, casi. ¿Ah, sí? Sí. No es el Raval de... Bueno, sería una Palma del Líbano, ¿vale? Para que no se entendiera. ¡Faluja! Home, tu tens el Bollywood... ¿Cómo es? Sí, lo tengo, pero no lo veo. Desde el balcón no lo veo. Hablo de lo que veo desde el balcón. Por suerte había balcón, por suerte había balcón. Pero es esto, ¿no? Por mucho que hayamos podido redescubrir un poquitito esta nueva ciudad. Cada uno lo habrá hecho con la suya, con su pueblo. Pero yo, en este caso, en Barcelona, aunque haya podido ir redescubriéndolo poco a poco, al final soy consciente que es ciudad, porque hay vida, ¿no? Y la vida que la genera sus quentes. Y sí, también la actividad comercial, pero la actividad industrial. Y ahora sí que es cierto. En cuestión de una semana, Barcelona empezó cogeando y va pillando esa típica velocidad que nos caracteriza. A mí me da miedo. Porque no es que hayamos... Ya lo he dicho muchas veces. No es que tengamos que volver al punto exactamente en el que dejamos toda esta historia. Y miraría más bien de hacer ahora mismo ese reseteo y poder buscar el equilibrio entre estas dos realidades. Y por eso os decía, estas dos realidades, ¿dónde las vamos a encontrar? En una mirada al pasado y en la mirada al futuro, que es obligada ya, ¿no? Poquitito a lo anfísbena de Borges. A mí es un... Borges le encantaba tirar de mitología y el trabajo sobre animales. Y la verdad que una de las cosas que se me quedaron siempre grabadas fue la serpiente de dos cabezas. No me dusa. Dos cabezas, una donde tiene que estar y otra en la cola. Porque era muy importante hacia dónde iba, evidentemente, pero también era muy importante de dónde venía. Yo creo que así, con un pie en cada tiempo, alcanzaremos a comprender por qué Barcelona era la ciudad que era, que solía ser, y también nos permitiría pensar la ciudad que queremos ser. Y para eso, el maestro, no yo, no Adriano. ¿El guía Adriano? No. Esas ínfolas. Eduardo Mendoza, ese es un maestro. Al menos en el campo de la literatura y en la ciudad de Barcelona. No sé si estais familiarizados con su obra, pero Mendoza es un escritor que... Es como el cronista de Barcelona con Budiàlenes Alda Nova York, de Manhattan. Sí, tiene ese puntito, además, presentando realidades muy plurales y haciéndolas coincidir en su punto de vista. Pero quizás Mendoza tiene un punto más hiriente, más cínico, más ácido, es decir, el humor en Budiàlenes está ahí, a tope, pero al final tiene este puntito de buen sabor de boca, de que te entre bien. Y Mendoza no lo hace tanto. Así también es otro medio, la literatura. De hecho, Mendoza, está bien que lo conozcamos todos, pero para aquellos que no lo conozcan, es un tío que le avalan todos los premios que ha ido recibiendo a la carrera, que si el planeta, el premio Franz Kafka, el premio Cervantes también, este es el último... Un dels grans premis, Adriano, que es ser de l'actura obligatòria a les escoles. Sí, es cierto. ¿Te obligaban? ¿Tú has llegado? Sí, sí, sí. Si no t'hi feies segur, era el llibre que et feies llegir. Exacte, i jo em vaig llegir un altre ara, no me recordo quina era. Potser era la Ciudad de les Prodigios, perquè també l'he llegit, i també era de l'actura obligatòria, potser més endavant del curs. Sí, sí, sí. És un tío que sí que es cierto que tiene muchas obras, y todas harán cazado cierta fama. Evidentemente hay obras mayores y menores. ¿Pero qué es lo que caracteriza a Mendoza? Aparte de esa mirada que ofrece sobre la Ciudad de Barcelona, y que para mí es una de mis debilidades, yo creo que hay dos aspectos muy potentes en su narrativa. Una, que hace coincidir cancidad de tonos, de géneros, de voces literarias, de puntos de vista, pero lo hace de una manera que ni te enteras, ¿no? Es realmente tú como lector, parece que estés assimilando solo una única voz, una única realidad, y ni mucho menos. Un tío precisamente como la serpiente de Borges, que tiene un punto en la tradición literaria española y un punto en la innovación, en la modernidad. Pero ya lo he dejado muy claro. A mí la parte que más me interesa es esa mirada a la Ciudad de Barcelona, una mirada a su historia. Yo voy a reconocer que como guía he aprendido mucho de las novelas de Mendoza. Y que además, algo que no siempre hemos tenido muy claro, porque siempre estamos hablando de los Juegos Olímpicos, de la Ciudad de Barcelona. A més, seguramente quien nos ha recordado a todos que la modernidad de Barcelona, que este paso de la ciudad a ese club selecto donde encajan solo unas pocas ciudades europeas, se da mucho antes, se da muchísimo antes. Y ese es precisamente el escenario de la ciudad de los prodigios. La entrada de Barcelona en ese club prestigioso, pero sobre todo la entrada de Barcelona en la modernidad. ¿Y de qué va la novela? ¿Cuál es el hilo argumental, por así decirlo? La historia de Onofreba Vauvila. Diríamos que es un Toma Shelby catalán. Sí, sí, totalmente. Cuando leí la novela, aún no existía, Piki Blinders, así que no lo pude vincular, pero sí que es cierto que ahora, pensando esto que hacíamos antes, la idea de pensar la obra en perspectiva, sí que es cierto que tiene mucho de Toma Shelby y de Piki Blinders. El Picarro de la Polina, ¿no? Sí, sí, exacte. Y además, es que quizás si no hubiera aparecido esta novela gráfica, no lo vería tan claro, pero la novela gráfica incide muchísimo en esa comparativa. Después lo vemos. Onofreba Vauvila, o Toma Shelby catalán, un ambicioso chaval que llega de un pueblecito de los Pirineus y Allatans y llega precisamente los años previos a la creación de la exposición universal. Llega con 13 años y el tío lo tiene muy claro, ¿no? No solo quiere crecer, sino que quiere que su fortuna crezca. I en ese proceso el tío también crece y se envilece y, evidentemente, como veníamos diciendo, el telón de fondo. La gran urbe también cambia. Pensad que la novel·la se publicó en el 86, en el año 1986, perdona, i que en esa época Mendoza trabajaba de intérprete y precisamente estaba muy poco en la ciudad de Barcelona, viajaba muchísimo. De hecho, tres años antes Mendoza llega de nuevo a la ciudad de Barcelona, porque llevaba 11 años viviendo en Nueva York. Entonces, yo creo que es muy interesante esa llegada a Barcelona después de 11 años viviendo fuera y tenerla como que volver a disfrutar, volver a vivir, pero también volverla a entender. Y se toma estos tres años para captar muchísima más información. Él ya había empezado a hacer una investigación sobre la historia de Barcelona con su primera novel·la, la verdad, sobre el caso Sabolta del 75. Se ve que tenía tantas notas que justo cuando llegan el 83 a Barcelona también estaba en pleno cambio, otro tipo de cambios. Se da cuenta de que podría ofrecer una gran historia que tuviera como telón de fondo el auge de la ciudad de Barcelona, que se da mucho antes, claro, después llega la guerra, la dictadura, una mancha negra en la historia de la ciudad y todo se pausa. Pero es muy fácil entender la historia de la modernidad de Barcelona con estas dos expos. También con la salida de murallas. Yo siempre digo que en la historia de Barcelona se puede entender muy fácilmente como la historia de tres aperturas. Es un punto lírico-metafórico, pero es que es muy cierto. Hay una primera apertura, que es la apertura de murallas, cuando la ciudad se abre a sí misma, a toda la extensión que hoy en día forma Barcelona. Después una segunda apertura, que es precisamente la fecha que elige Mendoza, el 1888, la exposición universal que ubica Barcelona en el mapa europeo y empieza a ser una ciudad visitada. Y, evidentemente, habrá una segunda expo, pero el tercer momento de apertura son los Juegos Olímpicos. Ya lo he comentado antes, siempre se tira de eso, porque es como la fecha más reciente, donde ha habido un cambio mayor en la ciudad. Pero es la tercera apertura, la apertura al mar. Curiosamente, el mar siempre ha estado ahí. La apertura al mar, como tal, no llega hasta la tercera apertura, hasta los Juegos Olímpicos. Pero muchas veces basamos esa modernidad en la primera apertura, que es la de murallas. Yo he de decir que todo y que será hizo muchísimo por esta evolución. La gente empieza a llegar a la ciudad para la expo. 1888. I no solo la gente, Onofrevovila, también. Onofrevovila, que os decía que es un pueblecito de los Pirineos y de Atanz, llega a Barcelona como tantos otros. Pensad que en Barna, en esa época, y esto ya en la realidad, pasa en la última mitad del siglo XIX de 200.000 habitantes a medio millón en esos 50 años. Más que el doble. Y después, del 1900 al 1930, en solo 30 años, ahí sí que dobla, pasa de medio millón a un millón de habitantes. Ponemos a la ciudad de Barcelona con un millón de habitantes en el 1930. ¿Y eso por qué? ¿Por qué este crecimiento demográfico? Porque Barna daba trabajo. Hubo una fuerte industrialización. Aquí llegó un poquito más tarde que en Birmingham con los Piggy Blinders. Y esa industrialización da trabajo junto a la explotación y el caciquismo. Eso es evidente. Y junto a esa explotación también llega el dinero. Y, por lo tanto, ese crecimiento de la población. Y esto se irá dando hasta la segunda expo, la del 29. Y ahí tenemos 41 años de historia. Con Onofre Vovila como protagonista, ha acompañado evidentemente de muchísimos personajes secundarios que tienen voz en la novel·la. Como os decía, Mendoza sabe incluir muy bien a los otros personajes. Quizá es uno de los elementos donde el cómic no puede aportar tanto. Y se tiene que reducir a un único punto de vista, al de Onofre. Aunque aquí yo sé decir que ese paso no se puede dar inmediatamente. Es decir, si tú estás con la obra literaria, nunca te vayas al cómic a buscar las mismas respuestas, porque no lo vas a encontrar. Esto es lo típico. La adaptación cinematográfica falla, porque si quieres proyectar la misma historia que has leído en la novel·la, nunca la encontrarás en el cómic. Antes de irnos directamente al cómic, volvemos a la novel·la por unos minutos, porque os podéis imaginar que en esa época no todo era gloria, no todo era crecimiento demográfico, no todo eran expos. Es cierto que muchos de los monumentos y construcciones de la época son nuestros highlights ahora, cuando vienen los guiris a Barcelona. Lo que le enseñamos es esto. El monument a Colón, la Plaza España, la Avenida Paralelo, el Parque de la Ciudadela, el Arco de Triunfo. Esto es primera expo. Y después, en el transcurso de esos años y de la segunda expo, la Plaza Cataluña, el Paseo de Gracia, la zona monumental de Montjuïc, con el Palacio Nacional, el Pueblo Español... Es decir, todas esas obras que ahora son los highlights de la ciudad, se lo debemos a esa época. Pero como os decía, Barcelona no todo era gloria, siendo una ciudad industrial como era, era una ciudad más bien gris, agitada, tumultuosa, en cierto modo también peligrosa, muy pintoresca. Y todas esas realidades que toman forma en la novel·la y que tratándose de Mendoza, toman forma, o sea, como con muchos tonos, ¿no?, desde la novel·la picaresca inicial hasta una epopella, pero claro que es una epopella muy irónica en su final. Tienes, como he dejado claro, la novel·la histórica de fondo, pero también hay un puntito, como de discurso a Gansteril, de mafia, de corrupción. Y de corrupción, como digo yo siempre, el crimen organizado no es de las mafias de la calle, sino también el del Estado, el del gobierno, y de los grandes personajes. Perdona, eh?, per la Barcelona era la ciutat de les pistoles, en aquesta època, ¿no? Sí, hombre, detenim la satmana tràgica, ¿no?, també. Exacte. ¿Y eso a dónde nos lleva, a nuestro querido llamado género, que aquí hemos... Yo creo que en el fondo es si demás hemos hablado de algo... Cada semana lo toquemos. Podría morirnos de ganas de hablar de él, hablarlo cada semana. No, porque la verdad es que si hay un hilo que vehicular, entre nuestros discursos culturales, videojuegos, cómic, novel·la, cine, es el no ha, ¿no?, ha dado grandes collas. Y sí, y eso es lo que realmente aprovecha Stasi, ¿no?, ahora ya pasamos de Eduardo Mendoza a Claudio Stasi, Claudio Stasi es el dibujante, historietista, que ha adaptat la obra literària de Mendoza en una novel·la gràfica d'unas doscientes i picopaginas. Es decir, no era fàcil passar 500, 600 paginas de novel·la a doscientes, a la meitat, ¿no? Y yo creo que el tío se ha salido, ¿no?, se ha salido. Yo creo que Paul ya le ha echado un vistazo. Tú querés aquí el jefe de los cómics. Va a dir que ha sortit just amb preconfinament, va ser com un dia abans de confinar-se, i llavors jo no l'he pogut llegir, però sí que hi ha un extracte, si entreu a la web de l'editorial, que suposo que aguantaràs després, però hi ha un extracte d'unes cinc o sis pagines, perquè pugui veure una mica el to i el trast, i en parlarem després del trast. Així, en plan, sin entrar en profundidad, ¿qué te ha parecido? ¿Te ha interesado o te ha llamado la atención? Sí, és un trast que és curiós. És curiós, perquè crec que busca molt el detall i molt la definició dels espais, però alhora els personatges estan com molt desdibuixats. És a dir, l'únic que els envolta és una mena de trast negre, una línia negra, està marcada, però el trast és... Les perspectives són molt rares. Això, no sé si t'hi has fixat, però les perspectives no són realistes. No sé si hi ha una intenció narrativa, saps, però és curiós. Sí, totalment, eh? Yo creo que aquí el reto era ese que os venía comentando, que Mendoza tiene muchas voces y que todos estos tonos que hemos ido viendo la novel·la, necesitas un embudo muy bueno, muy preciso, para que después en el cómic funcione y no acabes en la caricatura. Ahora lo grotesco, ahora lo cómico, ahora lo irónico. Entonces, el tío se queda con la esencia más no agno, con esa esencia de la miseria urbana y la ambición, y a partir de ahí trabaja el concepto visual, el concepto estético, siempre con una pretensión artística. Es decir, mientras, como tú has dicho, hay un realismo que navega sobre esos conceptos históricos y sobre esa mirada que hace sobre la ciudad, a nivel arquitectónico, porque se nota que se ha documentado muchísimo con fotografía de la época. Por otro lado, los personajes viven una teatralidad, viven una situación muy acusa. Ya estamos en una, aunque haga cuestión de 150 años, la sociedad iba hacia esa realidad acuosa de adaptación. Yo creo que esa adaptación es la que tienen los rostros, mientras el trazo de algunos elementos es más bien grueso, después hay algo como muy móvil en los rostros, en el cabello, en las miradas, algo acúso que nos habla de estos personajes que se tienen que ir adaptando, sobre todo el personaje. Un ofrabovila, un tío que va tomando las decisiones, no bajo una perspectiva moral, sinó una perspectiva d'interès econòmico. I és curiós, Adriano, el tractament del Noa que fa. Això sí que em sembla curiós, perquè el Noal tenim molt present que segueix un estil molt marcat, molt de contrast, i aquí veig que de una idola de color que hi ha, tot i que els negres també són molt negres, els superen pastats. Les taques, com marca... sobretot amb els escenaris, més que amb els personatges, els defineixen grans taques negres i, després, hi ha el color. Però que acostuma a ser un color molt ocre, perquè és la brutícia d'aquesta ciutat industrial de finals de segle XIX, principis del XX. A veure, jo el que crec que fa està sí, és basar-se en una paleta de colors més bien fríos, que tiene muchos negros, tonos grisacios, incluso azules, azul marino, pero azules también pálidos, y después, cuando la realidad que se está contando entra en contacto con la tierra, con la naturaleza, con esa esencia más orgánica, y que el tío mete otros tonos mucho más cálidos, es verdad que hay una amplia paleta de marrones en la obra, pero que además encaja súper bien con los azules, es decir, nada choca, esos claros curos que tenemos siempre en el género no-hag, muy contrastados, aquí parecen responder siempre a una única mirada, y después sí que hay unos momentos donde, por ejemplo, el amor aparece o la posibilidad del amor, hostia, y esos colores más expansivos tirando a rojizo empiezan a ganar protagonismo, y es alucinante cómo se va haciendo, parece una gota inicial que va ganando espacio, pero que, evidentemente, esto, para poder analizar todo esto, tenéis que hereros la obra entera, no sé si enlastico imágenes... Jo estic esperant a la setmana que ve que si tot va bé ens veurem les cares, perquè me'l deixis. El desinfectes i me'l deixes. Mira, ahora mismo tengo aquí delante la portada, que me parece una maravilla, porque ya en la imagen de la portada, que es una toma de la Catedral de Barcelona, es la fachada neogótica de la Catedral de Barcelona, que segurament la tenéis en mente, que muchas veces puede ser vista... Siempre puede ser vista desde una calle que baja desde Vía La Yetana. No sé si la tenéis, ¿no? Sí, sí, sí. Dejas la comissaria... Vemos todo aquí al costat. Vale, pues esa calle, que desemboca en la fachada gótica de la Catedral, tiene a Onófer Bombilla, aparentemente escapándose, porque lleva una pistola en la mano, que aún desprende de cierto humo, o sea, acaba de disparar. Y es interesante como rompe... Aquí saco a colación esta portada, Paul, porque aquí es cierto que pierde todo realismo. Es decir, la Catedral se ve precisamente porque los edificios al lado de la calle están más apartados. Pero aquí lo que hace la portada es comprimir los edificios, aplastar a Onófer, como un tío que huye, el punto de fuga es la Catedral, pero el tío está aplastado. Lo que muchas veces hemos visto en el cine a través de los planos que oprimen o incluso del formato, que se utilice. Com a aquella pel·lida de croma que vas portar, no? Que estaven atrapats del croma. No. Em sembla que refereix més aviat el faro amb el seu format quadrat. Por ejemplo. No, muy bien vista. Está bien la broma. ¿Y quién es este Stasi? Estasi me suena policía chula. Sí, totalmente. Pero más rusa. El tío es de Palermo. Y de nuevo, creo que a veces es interesante poder lavarse los ojos detrás de cada mirada. Y esto quién lo puede hacer? Un extranjero que llega a la ciudad de Barcelona y tiene una mirada más pura sobre la ciudad. Si no se mete en los discursos prefabricados para el turista. Pero pueden descubrir la ciudad. Como lo que comentaba de Mendoza tras volver de Nueva York, volver a descubrir su propia ciudad a través de la historia, de las fotografías, de la documentación. Y esto es lo que hizo Stasi. Parece que tuvo una beca en el estado, en Valencia, y ya entró en contacto con la realidad española. Y después, más adelante, ya otra vez en Palermo, le ofrecen la posibilidad de un trabajo en Barcelona y se acaba viniendo con toda la familia. Es decir que esto es un encargo del grupo planeta. O sea, mientras la novel·la es de Seix Barral, la novel·la gráfica és de Planeta Còmic. O sea, ya con la fama que tiene la ciudad de los prodigios, con un Mendoza que hace mucho tiempo que quiera adaptar la obra en serie. Y esto es lo que nos conecta un poco con Picklanders, ya lo veréis. Parece ser que está abierto a todo tipo de adaptaciones. Y es precisamente grupo planeta que le pide a Claudio Stasi que adapta a la novel·la. Y ha tenido total libertad. Siempre ha habido un contacto indirecto del editor, pero lo gracioso de todo esto es que ellos nunca se han visto. O sea, Mendoza. Ah, no se conoce. No se conoce. No, no, això... Això veia així i em sembla fascinant que siga i ve les cartes a distància que es van enviar en plan, que te parece, esto no sé qué es. És maravilloso. Sí, porque esto no es por el confinamiento. Esto es como se da el trabajo, como se da el proyecto. ¿Qué ha pasado? Que se suponía que se tenían que encontrar en la promoción de esta novel·la gráfica. Para Sant Jordi estaba pensado. Sant Jordi se nos ha ido a Julio. Veremos si Julio los une. Pero hoy por hoy no es posible, porque sí que es cierto que Claudio Stasi vive en Barcelona, pero es que Eduardo Mendoza vive en Londres. Entonces... Es decir, el contacto físico... El Brexit, el Brexit. Uy, eso ha hecho mucho daño. Y ya para acabar, ¿por qué Piki Blinders? El porqué de Piki Blinders está claro que puede formar parte de unas ganas de distribución... Pues ya no locales, sino mundiales. Pero sí que es cierto que Mendoza... Fue uno de los primeros que le recomendó a Claudio Stasi la serie, que él no la había visto, como referencia para adaptar la obra. Es decir, mientras Eduardo Mendoza fue, pues en este caso, un autor, que no quiso meter mano en cada decisión que tocaba, o sea, que lideraba Claudio Stasi, sí que le dijo, para entrar en este mundo, ¿por qué no te veis Piki Blinders? Claro, pero que tiene que ver Piki Blinders, el Birmingan industrial, con la Barcelona de la época. Pues como ya he ido diciendo mucho, Barcelona, si precisamente podía ser una ciudad de los prodigios, era por el boom industrial, que aquí llegó más tarde. Y que, al final, otro de los elementos que es bastante interesante de ver, es que, bueno, yo en día también nos está pasando. La globalización ha hecho mucho daño. Pero que en esa época, sobre todo, todo el mundo vestía igual. La diferencia estética, evidentemente, podía estar basada de cada region, però a la hora de la verdad, la diferencia estética estaba marcada por las clases sociales. Pero si tú pertenecías a una clase popular, vestías igual aquí, que en París, que en Berlín, que en Birmingan. Y esto es algo que justifica un poco, pues que el personaje protagonista, que es Onofre Bobilla, nos recuerde tanto a Toma Shelby. Tanto, tanto que incluso los rasgos, incluso los hoyuelos del pómulo. Además, vosotros creo que tampoco habéis visto Piki Blinders. Ha empezado a una historia ahí. Pero tenéis la imagen de Toma Shelby. Sí, de fet, estava buscant ara imatges i clarament és la inspiració. És Piki Blinders, clar que de quan és la novel·la? La novel·la és del 1986. Está claro que él... No, clar, no dic que s'hagi inspirat en Piki Blinders, però en canvi, sí que té aquesta imatge de cinema socialista Ken Loach, per dir alguna cosa. Saps? Aquest cinema irlandès, molt de suburbi i de... Sí, sí que és cierto que recorda una... Ha mucho el tema irlandès, que yo vi una película no hace tanto que hablaba sobre conflicto de Lira, y estaba rodada en las calles de Belfas, y sí que hay algo muy... Bueno, porque al final, también Belfas, y esa zona era muy industrial. Bueno, el viento, el viento que agita la cebada, no es el rollo... Exacto, però és que Barcelona és això, és una ciutat portuària, i Barcelona explota, suposo, a finals de segle XIX, quan hi ha la industrialització per sobre de ciutats com Madrid. Per quines són les ciutats industrials d'Espanya? Vilvao i Barcelona. Per què? Perquè Vilvao té contacte directe amb l'industrialització del Regne Unit, i Barcelona perquè és la porta al Mediterrani de tot plegat. Llavors, és molt normal que els suburbis, els sindicats... Ens demanaven el dia de l'aniversari que fessin més cinema de sindicalisme, doncs fem còmic de sindicalisme. No sé si la ciutat dels prodigios va per aquí... És que a la ciutat dels progics toca molts espalos. I sí que és cierto que la idea de l'anarquisme, com una de les possibles respostes a esa época, està molt present en l'origen, o sigui, en el inicio de la ciutat dels prodigios, tanto en la obra literària, como en la adaptación al còmic. Bueno, me he tocado a Tocat Bastán. Sí, sí, pero he de decir que la novel·la... O sigui, que la novel·la gràfica també té un punt molt artí. No sé si ho veis, però és a dir, part d'un realisme que acaba, com tu deies, Paul, a partir de les perspectives que té sobre la ciutat, que estàs dibuixant. No sé, jo la recomano moltíssim. Amb les obres, evidentment, crec que es nota. Sobretot tenint molt en compte... Que no vagis a buscar el mateix en cada realitat. I també recomano Piki Blinders, per l'altra banda. Però sí que és cierto que Piki Blinders... I segurament, perquè s'ha convertit en un producte molt consumit... Hòstia, en Piki Blinders, Toma Shelby va demasiado bien. Demasiado bien, ¿no? Ese concepto de desaliñado que tiene donó frevovila en el cómic, no lo tiene Tomi Shelby en la serie. Y no nos engañemos en la época de la gente. Por mucha pasta que acabara teniendo, manejaban otro tipo de higiene, otro tipo de no. Y esto es algo que yo creo que Claudio Ustasi ha sabido trabajar y que en Piki Blinders, por ejemplo, no lo tenemos. Bueno, no sé... A mi, mira, m'has fet entrar moltes ganes, perquè a mi el llibre d'admetre, que l'he tingut a casa sempre, m'ha fet bastant de mandra agafar-lo... I mira que a Mendoza, precisament, és dels scriptors que és fàcil llegir-los, eh? Vull dir, que convida molt a llegir-los. Hòstia, mira, me voy a leer eso de... Me lo leeré cuando salga el cómic. Ya, pero ahí es donde... Yo ahí creo que esto es un poco tramposo en el sentido que, al final, si por algo... O sea, puede cogear por su pretensión de parecerse demasiado a Piki Blinders. Y puede cogear también, porque si una gracia tiene Mendoza, es este... o la ciudad de los prodigios, es también esta concepción como de muñeca rusa, ¿no? De que el cuento dentro del cuento, el metacínel, el... El subtext, el subtext. Total, continuamente. Y, de hecho, o sea, hay un guiño a las mil y una noches, que diríamos que es la gran obra de esa estructura, porque el pueblo de donde parte onofra se llama Basora. I Tòtica Basora sona molt a poble de los Pirineus catalans, saps? En el fondo, Basora es el puerto de donde parte sin bate el marino en las mil y una noches, ¿no? Basora, ¿no? No, pero es que yo ya me veis leyéndolo cuando lo leí. ¡Hola, está Basora, mullons! Basora de puig de mar, sí. Por eso te digo que a nivel argumental, a nivel narrativo, yo creo que no se compara. Te doy... Has tenido tiempo en el confinamiento, pero, mira, y si no, este verano que vamos a ver el trabajo. Exacte. I tindrem el Sant Jordi. I tindrem aquest Sant Jordi de Juliol, on serà un bon moment. Més Mendoza es muy habitual, sempre que he sortit a passejar per Sant Jordi, firma i te tenen amb molta... I segurament te los veremos a los dos. Ojalá podamos ver. Que no es de mil lamas. No, però... Espera, espera, espera. He trobat un fil per ampliar aquesta empanada, saps? I l'Ando, diguéssim. M'encanta. Saps per què va venir a treballar el dibuixant, a l'Estasi, a Barcelona? Saps on van a treballar? A l'Ajoso, a l'Ajoso. Jo diria que és profe, encara, de l'Ajoso. I sabeu qui va sortir d'allà? El nostre jazz, Mairnard. Exacte. Els dos dibuixats, el dibuixador lliunista, el Raul i el Roger. I bany, bany, eh? Molt bé. Doncs amb aquesta empanada... Com diu l'Adriano, com diu l'Adriano, sempre aquesta empanada infinita que ja portem una hora, i que no hi ha manera de carregar baixant de temps, avançem millor cap a la secció de Pol. Sí, som-hi, som-hi. Si no encara, quedarà a pendent un altre cop. Vídeos Jocs Bon dia, companys. Us parlo des del meu búnquer, d'aquí a la Palma de Cervelló. De fet, és un espai que durant mesos ja ha descentat molt bé, s'ha de dir, a base de arrasar el condits del meu poble, de gats, de mil còmics i, sobretot, d'una bona col·le de videojocs. Perquè no sé si ho sabeu, però és que la venda online de videojocs s'ha esperat moltíssim amb tot això del coronavirus. De fet, em recorda bastant aquest llibre Ready Player One, que ha adaptat el director preferit de l'Adriano Steven Spielberg, on tothom el que feia era refugiar-se en un món virtual per escapar de la merda de món on vivíem. Però avui us porto una cosa diferent. No us porto un joc, sinó el videojoc com a concepte. Ja sabeu que empenar cultural sempre hem volgut reivindicar tot tipus de cultura. Cinemes, sèries, còmics, llibres, música... I videojocs. Com no? Per exemple, una dada que fa temps que circula. Ho dic per veure la magnitud de tot això que parlarem. El videojoc representa, en pesetes, més que el cinema i la música junts. Amb tot això, el videojoc encara té aquesta mena d'estigma, encara, i es rebutja bastant com a proposta artística, com a art. Però avui vinc a presentar-vos una exposició que reivindica justament això, el videojoc com a art i com a cultura. De fet, és una entrevista que vam poder realitzar just abans del confinament, però amb tot el que ha caigut, no teníem a se sentir portar-la, però ara que, en teoria, que de poc per obrir ja les portes dels museus a la ciutat de Barcelona, doncs hem aprofitat per repascar-la. Així, avui us portem l'entrevista a Carlota Brogi, coordinadora de l'exposició Gameplay, la cultura del videojoc, al CCCB. I el primer que penses en entrar en aquesta exposició és com es fa, exactament, una exposició de videojocs, quina diferència té amb altres que ja hagi pogut muntar ella. Quan vam pensar en aquesta exposició, d'aquest videojoc, vam tenir de seguida la intuïció que no havia de ser una exposició sèria, en el sentit de que només es pogués mirar i no es pogués jugar. Havia de ser, d'alguna manera, que es pogués reflexionar sobre el que estàvem parlant, però també que fos un espai lúdic de joc per entendre exactament el del que estàvem parlant. I aleshores, justament, vam crear aquests dos eixos, una mica que suporto que, que, si veniu a l'exclusió, per un costat hi ha una part que pots jugar i que els nens enganxen de seguida, hi ha una part molt audiovisual, molt textual, que t'explica una mica la història i el llenguatge que és el videojoc. Però, exactament, què busca l'exposició? És a dir, com pot arribar a entrar un videojoc en els museus? Partim de l'afirmació que el videojoc és cultura. Que el videojoc forma part de la nostra manera de pensar-nos, de representar-nos i d'influir al futur. Per tant, ha d'estar dins d'un espai cultural com és el CCB, que és un espai de reflexió. És veritat que, històricament, el videojoc ha estat una mica menys cingut. D'alguna manera, el videojoc no havia entrat en els espais d'aquests tants muts del museu, ni en l'espai de cultura. Però això va anar canviant. Als anys 90, el ZKM, que és una institució alemanya molt prestigiosa amb qui ens hem associat per fer aquest projecte, ells ja van introduir una exposició sobre el videojoc. I després, per exemple, el MOMA, el 2012 va comprar una sèrie de videojocs i el va incorporar en la seva col·lecció. El CCB, el que té diferent amb la resta de les exposicions, és que potser no reflexiona tant sobre com és exactament el videojoc, que també ho abordem, però el que ens interessa és entendre el videojoc com a mirall, com com ens veiem nosaltres de la nostra societat, i també és una fàbrica de pos, perquè moltes vegades el videojoc també hi ha totes les nostres portes, que si són massa violents, que si hi ha aquest món distòpic, això està representat en el videojoc, però també és una fàbrica de somnis. O sigui, també hi ha tot aquest... Ara veiem, quan ens imaginem, els món futurs. Jo crec que no hi ha ningú que s'imagina un món futur, que d'alguna manera no vegi d'aquesta tradició del videojoc. Exacte, la paraula és reivindicar. I que un art que, a més, cada cop, està més present a tot arreu. El videojoc s'expandeix cada vegada més, perquè el videojoc ja només està... En l'inici estava a la sala amb l'hiordinador, després a l'elitació de l'adolescent, però cada vegada ha anat sortint, ha anat sortint d'una manera progressiva, i ara no existeix una universitat que no ensenyi, per exemple, amb eines de videojoc, o quan vas a l'aeroport i puntúes, com et tracten el senyor que t'entén, ets de posar una careta amable o no. O sigui, que ha anat expandint-se, i ara està en el món dels youtubers, en el món dels... Això ha anat expandint-se d'una manera exponencial, i ara tot estem rodejats d'alguna manera de formes de videojoc. A més, l'exposició també destaca aquest paper del videojoc dins del que es coneix com la gamificació, no? O el que és el mateix és aprendre jugant. Però és que a part de l'aprenentatge, el videojoc també ha servit com a contenidor, com a forma artística molt dejable, que també han fet servir altres artistes d'altres disciplines. Ara cada vegada més, per exemple, els artistes, cada vegada més utilitzen el videojoc. En aquesta exposició es combinen les dues coses. Hi ha els altres embolocadors i els crèdeus de videojocs, que entenem que són crèdeus artistics, també, i els artistes com d'artvisuals més tradicionals, que també utilitzen eines de videojocs, i també per expressar-se, el Joan Leandra, que és un artista d'aquí, de construir-hi el software o la Mary Flanagan, que és una persona que ja ha reflexionat molt sobre el videojoc, o el Juan Farroqui, que és un cineasta i un teòric del cinema superreconegut, que en els últims anys de la seva vida va reivindicar el videojoc i va fer una peça molt interessant, que una altra exposem que es diu Sirius Gay. Però, vaja, amb tot això sí que és veritat que el videojoc té molt bona indústria, però encara el tema de la rebuda, jo que encara es veuen bastant recèl. Com a indústria, jo crec que no té cap problema, és una indústria que és molt potent, que va creixent més i més, és veritat que la societat se la mira a vegades amb recèl, vull dir, als pares, moltes vegades, o als educadors, amb recèl, perquè hi ha aquestes prejudicis que sí és violent, que sí és molt sexista i que ho és moltes vegades, efectivament, però crec que, justament, com tots els mitjans, quan els coneixes, pots reivindicar en lloc de dir tots els videojocs endolents, de dir que aquests petits jocs no estan tan bé i, en canvi, aquests altres són molt millors. O sigui, que nosaltres, com a societat, sí que podem módular i educar-nos per voler qualitat i voleu uns principis que nosaltres ens interessin. Exacte. De fet, el Ferran no fa massa ens va portar aquell joc, el Horizon Zero Dawn, on es pretenia canviar aquests paradigmes de quan la figura de la dona el videojoc, però ja abans què passava? Perquè si fem allò la mirada atrás, sí que veiem coses que han anat canviant durant el temps, en quant a sexismes, en quant a gratuïtat de la violència, però si alguna cosa sabem és que los retro sempre acaben tornant. De fet, quan vam entrevistar LL Tortosa de RetroManiacs, el que ens va comentar és una problemàtica entre cometes cultural amb els videojocs. Ells són una associació cultural de videojocs en el moment que ells volien demanar una subvenció, sempre el punt de dir associació cultural de videojocs és el que tiraven re de poder exercir el seu dret a rebre ajudes. Llavors, la gran pregunta al videojoc és cultura. El CCB, almenys, partim de l'afirmació, que això és l'Oliver Pérez, que és el comissari, no? Que claríssim, i sempre, per això, vam posar en el subtítol la cultura del videojoc, però, a més a més, sempre diem, que hi ha una permesa que el videojoc és cultura. És la manera d'expressar-nos. Aleshores, a partir d'aquí, podem analitzar-lo, podem criticar-lo, podem defensar-lo, però és això, és una manera d'expressar-se, de representar-nos. Deixem enrere momentàniament el món retro i parlem de reptes, de reptes de futur. Tenim realitat virtual, realitat augmentada, esports, tenim infinitat de noves expressions tecnològiques pel món del videojoc. També crea un repte, òbviament, a l'hora d'exposar un videojoc. De fet, si passegeu per l'exposició, veureu aquesta mena de dualitat difícil entre la interactivitat i la passivitat dels visitants dels museus. Com des del CCB s'ha aconseguit passar del visitant del museu a l'uso passiu, per dir-ho així, a que creu una interactivitat, a que toqui les consoles. A mi el que m'agraden molt d'aquest projecte és analitzar des del CCB com exposar el videojoc. No és gens fàcil, perquè el videojoc és un llenguatge que necessita ser interactiu. I, per tant, necessita jugar. Hi ha vegades jugar a un joc que comporta, no sé, 60 hores, saps? I també necessita... A vegades és un que juga i com ho fan els altres visitants. Entendre aquí com explicar el videojoc i com fer exposable un videojoc ha sigut una aventura molt interessant, que hem desenvolupat amb tot l'equip d'exposicions aquí del CCB i amb l'Olivert i el Jerome Nuygen, que és l'expert de la ciència de comunicació i l'udòleg, comissari també de l'exposició per part del ZKM. I és que molts dels que heu passat altres exposicions també pel CCB és que és un centre que no es queda només en exposar, sinó que el que fan és proposar la tira d'activitats al voltant de la temàtica que tracten. Realment creen una mena d'experiència 360. El CCB és un centre de pensament i de cultura. I, per tant, quan nosaltres aguardem un tema, no l'aguardem només a tres de l'excursió. O sigui, es pot fer l'excursió, però a la vegada també hi ha aquestes cicles d'abans que tu deies. També hi ha un cicle de cinema. I després, per exemple, hem fet un espai experimental que diem al Zoom, que és un espai per jugar, on s'aprena a jugar una mica a pares i fills. Doncs bé, a falta de confirmació total, encara podreu trobar l'exposició al CCB fins al 30 d'agost. I recordeu, sigueu ocultes i viscieu. Aviam, primer de tot, vol. S'ha confirmat que l'exposició estarà? Sí, sí, sí. De fet, pel que deien, crec que tornaria a no obrir alguns mosèstics pel magma també el dia 10 de juny. No queda massa. Segur que la podeu anar a veure a partir del juliol. I aquesta és la segona pregunta. Veure-la si jugar, perquè és molt interactiu, aquesta exposició, s'ho posa, no? Sí, clar, està ple de... Ah, valeu, dius, per el toca-toca. Ens posarem guants i aureus-te a lluitar cada cop. Jo estava veient a la senyora i era com, guau. Seguramente fue un proyecto muy ambicioso, en el que ella ya deja muy claro, que se tuvieron que pensar muchísimo el plan... ¿Cómo se estructuraba? ¿Cómo se ofrecía? ¿Cómo se expositaba, por así decirlo, el concepto del videojuego? Y de repente... La aràmata és... Ara és complicat, no sé com ho faran. Suposo que és estil Mercadona que l'entra i el sortit desinfecten, però el tocar, el tocar... Perquè, clar, no només hi ha mandos, hi ha raita virtual, hi ha ulleres, sí que hi ha... No us faré spoilers d'una expo, però hi ha certs videojocs que no cal tocar per jugar. I no encaixa millor, la expo en aquesta nova realitat museística que s'ha ofert en confinament a través de l'era digital, de los medios online... Es decir, se podría repensar esa expo también. Ostres, feia aquesta expo a l'amigstriming i que tinguessis els jocs des de casa. Com a Google Stadia, com a sí. Fes un streaming dels videojocs del museu, hòstia. Exacte. I que fuera evidentemente mucho más extenso, porque al final lo matérico, los espacios, te limitan. Y te limitan más en una herramienta como es el videojuego. Seria curiós fer una segona ronda de preguntes ara pels confinament a ella o a l'Oliver, al comissari, i a veure com es reformula una exposició. Clar, realment, és una exposició que és zero a l'ús pel fet només de la interacció, sinó de l'especte tàctil. Una pregunta. Estàs constantment tocat. Quan tu l'hiciste l'entrevista, ¿cuánto tiempo de exposición llevaban? Ostres, jo crec que això era... Primer, abans del confinament, ¿cuánto tiempo llegó a estar abierta? Un mes, potser. No, però portaven ja tres o quatre mesos, jo crec. És una exposició que ja llevava tres mesos. És una exposició que em sembla que comença el desembre. Va començar a principis mitjans de desembre, i crec que l'entrevista ja l'ho vaig fer a finals de febrer, més o menys, a principis de març. Va començar, ara ho estic veient, perquè és una exposició que lamentablement jo encara no havia anat a veure, i just em semblarà conya. I ja volia ir el 14 de març. No, no és conya. El cap de setmana que va començar el confinament, jo havia treballat tota la setmana i vaig dir, mirar el moment d'anar-hi, perquè m'és sabia que el Pol havia fet l'entrevista. I no va ser. El 19 de desembre del 2019 i s'anava a acabar el 3 de març. Clar, i és l'anallarat fins a 30 d'agost. Hòstia, mira, el CCB ha hecho algo mejor que los coles, ¿no? Ellos han dit jo, no, no, mantenemos el tiempo de exposición. No, no damos por sanjado nada aquí. És que el temps que els portaria també prepararà a següent. Clar, no. Jo volia dir una cosa, Pol, que clar, al final, parlem del videojoc amb aquesta paraula que més d'un expert del sector ha dit que és molt inadecoada, que és videojoc. Un joc, videó, no? Ha fet a mi matxa. Clar, al principi dels videojocs, i m'imagino que l'exposició tindrà molt d'aquesta història, no? Del Pong, de... Sí, sí, sí. Al principi sí que eren jocs purament, com qui juga l'1 o com qui juga la botifarra, saps el que vull dir. Però, clar, després han anat evolucionant cap experiències interactives, que, de fet, hi ha molta gent que voga, que veu que hi ha alguna cosa així, com experiència interactiva o... Sí. Llavors, clar, aquest estigma que tenen els jocs com a tal, allà gent diu, però un joc, tothom val valora, les ludoteques existeixen perquè tenen un valor cultural, tenen un valor educatiu, i el joc com a tal es valora que té un pes a la societat. En canvi, el videojoc se l'ha considerat una mica més banal, i, sobretot, quan alguns ens atrevim, quan encara diuen que ens atrevim a comparar-lo amb altres arts, com el cinema o com la literatura, diuen, però si és un joc, és que no tots els jocs són jocs purament, òbviament, si tothom fa un candid crash, és un joc que, a més, és un sac a quartos. Bueno, és com si agafa Sharknado, sí, cine, però... Exacte. Jo crec que això, al final, passa amb tots els discursos culturals. És artístic, és a dir, llegar al tio de l'òpera que et dirà que no, que el cine no. Que el cine com a un truquito de feria i que ahir s'ha quedat. No hace tanto, vimos algún tú y algún su normal de estos de box, que de nuevo, cuando sea la cultura, no quiere incluir, depende qué discursos. Los tititeros españoles de la cultura... Exacte, es vergonzoso. Me agradaría ver un cara cara, Adrià, no? Me agradaría ver un cara cara tuba, malguda, la élite de la ópera. Me agradaría molve ahora como un espiqueno. Bueno, no, yo no creo que entrar, porque yo al final soy un cío muy abierto en el fondo. Que todo entra, que sí, que, oye, el videojuego es cultura, claro que sí. Ja estàs con el tono condescendient. No, no, para nada, para nada. Porque ahora me estaba recordando aquello de... Televisión es cultura. La de videojuego es cultura, era muy... A-P-E-M-A-M... No, però hi ha una cosa, hi ha una frase que jo et recordo, en farran de dir algun cop aquí, en Panada, que és la gent que no juga videojocs o que no els vol jugar per aquest estigma de... És que són videojocs, s'estan perdent molt bones històries. Al final, ara mateix, narrativement, i fa molt poc, es passava aquella notícia que per la PlayStation 5 sortirà, tenen preferència als jocs, o sigui, creats, narratius, totalment. O sigui, que siguin històries. Això s'ha de dir, que com a tot. Igual que hi ha cinema experimental, que no t'explica una història, sinó que t'intenta bucar unes emocions, hi ha cinema que simplement és... quina fine, no? És cine de moviment i tal. Clar, els videojocs no són tampoc tots narratius, però dintre de la narrativitat, si l'objectiu és la narrativitat, tenim literatura, narrativa, tenim cinema, narratiu, i tenen videojocs narratius. Jo, comparant aquests tres, jo diria, i aquí em sap greu, Adrià, no generar controvèrcia, però ens ho van demanar als espectadors, que ens vereixin més. Em sembla que el cinema és qui més té a perdre, perquè la literatura... Conta amb la teva imaginació. Tu, com a lector, has de posar-hi molt a la literatura. El cinema també se li ha de posar, però com que ja és més tancadet, és més lineal... De nou, és el mateix. Al final, què tipo de cine? Després, el llenguaje cinematogràfico pot ser molt arriesgado i experimental, i el mismo es el videojuego y la literatura. Però és tancat. La literatura em sembla la més avançada de les tres, inclús dels videojocs, però en canvi, els videojocs em semblen més avançats a nivell narratiu que a una pel·lícula, perquè, u, és més obert, tu participes d'una forma molt activa. Hi ha jocs que són molt tancadets i l'experiència és la mateixa per gairebé tothom. Però, precisament, una cosa que ha canviat molt ha sigut això amb els videojocs que tenen. Hi ha no pels móns oberts, sinó inclús per la manera de l'acció. Aquests jocs que tenen, que pots elegir, que pot anar a l'experiència d'un jugant, del pol jugant a un videojoc, i jo el mateix... No té per què ser exactament la mateixa. Amb les pel·lícules també passa, eh? Sí, eh? Però qui és l'aterna discussió amb punys americans, amb el Carles? Sobre el tema de... El cinema és un art passiu, no? Si com tu com has pactat, ets passiu, i en el videojoc ets... Interactues, ets actiu, no? Jo crec que... El discurs més cerrado seria el de la literatura. Tot i que pots projectar molt a través de la imaginació, és un discurs que està ja molt cerrado, de fet, i recuperant un poc la secció, no? Una de les coses que deia Claudio Stasi era que sí, que evidentment era una labor molt complicada, la seva. Pero que el libro de Mendoza está tan bien escrito, los personajes están bien descritos, que de alguna manera ya le había ofrecido un 50% o un 60% del trabajo. Entonces, al final, en la literatura puedes cerrar mucho más, en el cine ya menos, y al final, el videojuego en la medida que es interactivo y que empiezas a escribir las historias, no? Ok, evidentemente hay una línea de atrazada, pues posiblemente sea el más abierto, ¿eh? Jo no estic d'acord amb això que veus el cinema i la literatura. Precisament, a mi el Tolkien, per exemple, em descriu, que és una cosa que sempre m'havia tret molt de pollaguera, Tolkien descriu amb accés als seus escenaris, als seus paisatges. Però m'ajudava a mi a imaginar-m'ho, però al final era jo qui li posava forma a aquelles muntanyes i el to de col·lox exacte que ell diu, Verde a Zabache, bueno, el Verde a Zabache, jo li acabo de poner les pincelades. Sí, però tu no pudes evitar ver un Verde a Zabache. Perdona, el momento, en el momento en que Peter Jackson té a fer gràficament... De fet, ja ha passat molts. Jo vaig llegir el llibre... No, claro, pero es que yo... Peter Jackson, es como si cogemos a Spielberg, que es un tío que solo hay que salir de la pantalla y decir... Mira aquí, mira aquí. Adriano, me voy a la muerte de... A la muerte de... No, pero si yo entiendo lo que tú quieres decir, y no es que te diga, no, todo lo contrario, es lo que considero que en el lenguaje cinematográfico se disponen muchas cosas, muchos elementos, que no siempre el espectador puede asimilar en un único visionado. Y encima la estás viendo en versión original y con subtítulos que muchas veces te atrapa la mirada. Entonces, tú no puedes evitar leer Verde en una página, de una novela, pero sí que puede ser... Adriano, por tampoco menos puedes evitar Verde, y qué Verde exactamente si ves en la pantalla. Te iba a decir el ejemplo que no me salía el nombre. El séptimo sello. La muerte me la puedo imaginar de muchas maneras, pero en esta película la muerte es esa, con esa cara, con esa túnica. Però el que representa la muerte, es decir, toda la moral que hay detrás, que el cine, el buen cine, sugiere más que muestra, a diferencia de la narrativa. Yo creo que el cine, y además el buen cine, siempre se dice que tiene que ser un cine que sugiera, no que muestre. Però això és la batalla entre literatura i cinema. Però en el videojoc... No et dic que sigui una evolució lògica del cinema, el videojoc en el sentit de... Molts videojocs són cinema amb l'evolució interactiu. Tu, al final, ets partícia de la història, cosa que mai passarà en el cine, com es deia jo a Black Mirror, el que vam fer, que era... I que no funciona. Perquè, al final, estan tirant d'un sistema de videojocs, o sigui, de videojocs dels llibres, de l'ejecto propi d'aventura, però que em refereixo a aquesta interacció, que et puc des de casa, cliques i... i satisfàs el destino del personatge. Això és la gràcia, no? És que el papel del que seria l'espectador en el cinema és minúscul comparat amb el paper del jugador amb els videojocs. Clar, no t'has de veure. Els videojocs, quan evolucionen, diguéssim, temàticament, te'n deixen molt a caure, mal trencament de la quarta part. Perquè... no, perdona, Adrià, no. Quan es diu que és passiu, no vol dir que sigui pitjor, vol dir que és passiu. Ja ho vam parlar quan vaig parlar de l'amor de l'autor, i ho vaig fer a través d'un videojoc. Òbviament que tu veus una pel·lícula, jo veig una, i la interpretació pot ser totalment diferent. Però no té res a veure... La pel·lícula és la mateixa que de cop accepta si ets l'Òscar Lucas. El videojoc no és, certament, un discurs que se acaba cerrando de la misma manera que estava plantejada, i que és una pel·lícula, com tu has dit, la puedes asumir y digerir de una manera muy diferente. Òbviament els videojocs tenen limitacions de programació, igual que les pel·lícules tenen limitacions la durada de planos. Però es puede ser muy evocadora una pel·lícula. Hablábamos de l'inx antes, ¿no? Un videojoc. Si no digo que sea final la gracia de todo esto, es que... Que haya un poquito de todo, ¿no? Y por eso tenemos una empanada cultural. El videojoc no ha vingut per suprimir el cine, és el que estic dient. A mi m'ho vaig a estiquilar-lo. Exacte. Para esclafar-lo. No, a més que jo t'hi entenc. Ets tu que ho faràs. No estàs mirant, no és el espectador, sinó tu fotràs el peu a la boca de Spielberg. ¿Ves? En la medida que es muy guiado, ¿ves? ¿Pero por qué no me mola tanto un Spielberg? Cuando puedo disfrutar películas como atraparme si puedes. Porque es un cine muy guiado. Es un cine que te da demasiado la pauta. Es decir, en vez de darte el chicle y aún con el envoltorio, te lo da máscado para que sepas cómo seguir máscando. A mí no me suele gustar en el cine. Y eso contradice lo que tú estabas planteando como representación del cine, ¿no, Ferran? A la hora de la verat, entiendo que muchos de los discursos en el videojuego sean como ya empezando a la defensiva. Precisamente por lo que se hablaba en la entrevista que has hecho, ¿no, Paul? Ostia, que parece que se tenga que justificar. No, que el videojuego es cultura. Que el videojuego puede ir en un CSCB. Y entiendo que en la medida que eso es una opinión generalizada, pues el discurso muchas veces empiece en la comparativa. Oye, el videojuego, ¿por qué no? Y el cine sí. Pero a la hora de la verdad lo asumo como algo totalmente al marge, dentro de evidentemente un espacio cultural. Y es esto, ¿no? Y seguramente yo tendría el mismo pique y empezaría mi discurso a la defensiva con un tipo como el que decías tú, Paul, que viniera aquí a decirme que el arte es la ópera i que el cine no lo es. Però Ferran, ahí va, diria, no. Però realment, la comparativa amb això que diuen de... Hem de reivindicar el videojuego com a cultura. I tot això és un discurs que surt de tots els estismes que que hi ha durant anys i que, al final, la gent... Sí, el videojuego no ataca. El videojuego no ataca. El videojuego no ataca, el videojuego s'està defensant. I és el que he dit, és el que acabo de dir, que entiendo que esos discursos empiecen un poco a la defensiva y en comparativa por eso, por ese estima que cargan. Pero que seguramente sería el mismo discurso de algunos cineastas, muchos años atrás, en relación a la literatura y el teatro. Perquè, por ejemplo, el teatro sí que era un arte. Clar, però tornem a estar... O sigui, si hi ha alguna cosa com el videojuego que acaben els museus o d'algunes altres formes de reivindicació, és per obrir-se... Perquè em refereixo que és per obrir una mica tot aquest imaginari de la gent que és a dir... Nosaltres ho tenim molt clara, que són expressions artístiques i que, com a tal, s'han de reivindicar i que, bueno, que ho són, no cal reivindicar, perquè ja ho són, però per molta gent que ho vegi en un museu... Que dic que en un museu vull dir que el Basté et faci un programa sobre gamers a TV3, ja és una forma d'aquesta obertura, aquesta acceptació, pel gran públic que pensa que el candidat és a l'Angrivertz i la violència excessiva i el sexisme és el videjoc. Por eso. Entonces, ahí que ya, como ya se ha demostrado que no, pues ya está, ya podemos agarrar la sección de videojuegos. Ya no hablemos más de videojuegos. Te voy a venir a venir a la mía. Mira, voy a decir por qué no hay que hablar de videojuegos para alimentar ese discurso de la defensiva, y es porque con el videojuego se gana mucho dinero. Y en el arte todo el mundo lo sabe. El buen arte es aquel que no genera dinero. Díselo a Davinci, díselo a Rampa, díselo a los clásicos con sus mecenas. Pero en cuántos hay que en las épocas vamos... Claro, Bangkok, ¿no? Venga más. Bangkok no quería cobrar un duro. Cuando veía dinero decía, no, por favor. Además, la imagen del artista es el artista maldito, ese artista que puede llevarse un plato a la boca, hay un plato a la mesa. Tornem a parlar de Davey Breden, del Davey Breden de Stanley Parraboll i de Beginner's Guide, de artista maldito i, com has dit això, de primit per la seva ombra. Hi ha algun artista maldito del videojuego? Hombre! Bueno, sí, el Kojima, no? Kojima? Kojima o... Kojima, a veure... Ha quedat fent salts, ha anat fent salts per piquets amb les productores o el que sigui, però sí amb les companyies, però realment és un tio que se sap molt bé. Que està bien valorado, ¿no?, que está bien valorado. De fet, el creador... No sé si va ser el primer o el segon programa, de fet, un videojoc de Indy, dels primers que van tenir èxit, el Philip Fish, Phil Fish, que és el seu creador, és un tio que ha hagut d'abandonar el món dels videojocs, perquè considerava, bueno, a part de que va tenir diverses problemàtiques a nivell de Twitter, que estàs mucho de nostre siglo, és un tio que, quan la gent li presionava, no, has de fer més coses, has de fer més coses al teu joc, això, no ens agrada allò. El tio m'explotava, va començar a rajar de tothom, i va haver d'abandonar-ho, és a dir, des d'aquest punt de vista és l'artista que es torna a boig. També existeix. Aquí ho estem enfrontant perquè ens van demanar que ens barallessin més, quan en veritat nosaltres el que fem és... La veritat és que irem els tres a l'exposició gay-meresta. Però agafats de la mà no. Agafats de la mà no, agafats d'algú. Sí, del colze, el xoc que de manos de... Sí, esto pinta bien, esto pinta bien. Però vaja, que des d'allò està molt bé, que comença a haver exposicions més d'aquí. A mi em fa... He d'anar-hi, eh? Perquè em fa una mica de por que centrin tant en això de voler demostrar que el joc no és només violent, quan potser el cinema no se li demana. Doncs recordem, és una frase que ens encanta nosaltres... El Tarantino, no? Per què ha de ser violent? Per què és divertit? Cos is funny! M'has de posar aquest tall. I el tema és que els videojocs, l'estigma de violència, no són ni més ni menys, el que passa és que com que ho fas tu, ja queda raro. I de fet, abans comentaves el de l'estigma, jo, quan amb els pares, ma mare em diu què fas, quina és el verb que utilitzem per dir que estàs fent alguna cosa amb un videojoc, és jugar. És que estàs fent, estic jugant, clar. Ma mare es pensa que m'estic gratant els ous. El concepte de jugar també ha anat evolucionant, perquè avui en dia, i això ho estic viscant ara amb el tema paternitat. La idea del jugar cada vegada més està vinculada al punt de docència, d'aprenentatge, i no de gamificar. Exacte, jo... Però aquí et volia corregir, gamificar no vol dir aprendre jugant. Gamificar vol dir introduir elements a la vida que són propis del joc. És a dir, no vol dir aprendre. Vol dir el que ell ha explicat, el que ens ha explicat l'entrevista, posar un botonet per donar una valoració en un aeroport, en una tenda, i que et surti una icona com a recompensa. Això és gamificar, gamificar. Però Ferran, com saps, la vida és aprendre. Ah, vale. Ferran, oi, està buscant. Sí, està buscant la Juli. No us voleu barallar, d'acord? Les xarxes socials són vostres. T'ha quedat alguna cosa pendent, por, o què? No, no, bueno, aviciar, no? Sí, ja està. Anem a jugar una estoneta, de fet, si no us importa, jo vaig a connectar a la Play. Ens veiem la setmana que ve. Ens veurem les cares, per fi. Sí, per fi. Estem aquí amb ganes que s'acabi aquest programa, perquè comença el següent, que serà cara i cara. I ha arribat la vida real, sí, que endavant. Sí, sí. Doncs això, sabeu que ens podeu trobar a Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura sense l'ela, Instagram empanada cultural, i a samcloud, mxcloud i Vox. I la setmana que ve, més. Adéu.