Empanada Cultural del 07/6/2020

¡Eeeeh! ¡Eeeeh! ¡Eeeeh! ¿Qué? ¿Os suena, verdad? 8 de la tarde, balconeo, también algo de postureo. La cita irrenunciable de muchos frente a la incomprensión de muchos otros. He aquí el supuesto agradecimiento. Aplausos. Más de 80 días de aplausos, resistires y cornetas. Desde la ventana, desde la terraza, desde las redes sociales, desde la tele y desde el gobierno. Aplausos. Aplausos en plena pandemia. Cuestión de solidaridad. De estupidez. De admiración y exaltación del ánimo. O pura propaganda. Aplausos. Aplausos sin más. En el confinamiento, buscando algo que hacer. Para establecer una rutina y mantener la salud mental. Como desahogo de la tensión acumulada. Aplausos. Como muestra de gratitud y respeto. A los sanitarios. Al valor humano. A la solidaridad y la entrega. Frente a la enfermedad y la muerte. Aplausos. Y a la propia muerte. A la soledad. A la distancia social. A la depresión. Aplausos. Ante la falta de ingresos. Entre los serte y los retrasos del sepe. Y el teletrabajo en negro. Aplausos. Gracias a los recortes del PP. Y la privatización consiguiente. Aplausos. Aplausos entre los votantes del partido responsable. Y tras la persistente falta de inversión en sanidad. Aplausos. Ante un retraso imperdonable en la actuación gubernamental. Aplausos. Y frente a la pertinad falta de enfermeros. Que lleva persiguiendo a nuestro sistema de salud. Desde hace más de una década. Aplausos. Aplausos ante la falta de medios. Y la desprotección con la que han tenido que trabajar. Los sanitarios españoles. Aplausos con una tercera parte de las plazas UCI. De las que disponen países como Alemania. O Austria. Y aplausos con unos salarios muy por debajo de la media europea. Aplausos. Aplausos. Y aplausos. Bueno, unos cuantos menos. Desde que a las ocho el deporte es la alternativa. Y desde que las terrazas abren. Aplausos sí. Pero de satisfacción por las vidras y las tapas. Aplausos. Y el silencio. Desde hace dos semanas. También el silencio. Primero por las víctimas de este maldito Covid. Las que se han ido. Pero luego por las víctimas que siguen en pie. Las que se vieron forzadas a ser héroes. En vez de simples trabajadores. Héroes que en muchos casos no pretendían serlo. Y que aun así lo han sido. Y lo siguen siendo. Pero ahora los héroes también protestan. Por fin tienen tiempo para hacerlo. Desde la plataforma sanitarios necesarios. Y ante la incongresión del gobierno. Sobre el futuro de la sanidad. Tras más de 50.000 infectados. Y más de 60 fallecidos. Junto a un 50% del sector. Con símptomas evidentes. De estrés postraumático. Terrible. Pero más terrible es la respuesta del Estado. Que no llega. Mientras disimula con premios. A la antigua usanza. De esos que publicitan más. A quien los da. Que a quien los recibe. Como los aplausos. A la primera. Verónia en corona. A la princesa de Asturias. A la concordia. Un premio. Que solo pretende justificar su propio papel. En las estructuras de poder. Y blanquear su imagen. Solo hace falta un poco de memoria. Y una calculadora. Para comprobar que estos aplausos. No van en mucho más. De hecho. Solo 50.000 euros más. Que sí, lo sé. sanitarios que se han dejado la piel y que ahora reciben 7 centimos y medio por su labor. Lo dicen ellos, que no quieren premios de ladrones, así no. El hashtag recorre las redes y nosotros les secundamos. Porque sabemos que para tener la mejor sanidad del mundo hay que invertir. No se trata de forzar y basarlo todo en la eficiencia y el enlapnegado servicio de sus profesionales y luego llenarse la boca en los mítines políticos entre palmaditas en la espalda, mientras la monarquía traslada 1,7 millones de euros a Suiza y el gobierno español mira para otro lado. Por eso, ¿hoy nosotros, hacia dónde miramos? Prefereu espitets que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada voluntar. Un programa cuinat per... Molt d'Higler, Padrán Pujol, Adriano Calero, a Ràdio d'Esvern. Bueno, Ferran, cap on mirem? I jo li puc veure ja la calva, la barba, los ojos, la Adriana. Benos dies, què ets? Ostres, estem per fi junts. Ens hem pogut trobar a casa meva, eh? Sembla que estem enfadats, però no ho estem enfadats. Amb un tema sí que estem molt enfadats, però amb la trobada que tenim ara, no. Estem enfadats perquè volem tornar a la ràdio. Almenys ens veiem les cares, sí, sí, perfecte. Bueno, Adriano, a tu et podem aplaudir. Per aquesta editorial et podem aplaudir. Bravo, bravo, bravo, bravo, bravo! Quina ràbia els aplaudiments? Per ara, a mi m'agrada molt perquè hem passat de ràdio 3 a Raco, perquè ha sigut, com faltava el final de dir, són les 10 i 25 personaturats que hem vingut al món. Exactament, les 13 i 15 minuts. Sí, estem aquí un dia i un moment ja gravant per fi. Ens veiem les cares, estem amb el format que li diem Gaspatxo, nosaltres, que és el format casero, gravat tot de l'hora, no, a través d'internet. I s'agraeix, s'agraeix tot i que ja diem, tenim ganes, eh, de tornar a la ràdio, cap a poc a poc. Eh, l'Esvern, eh, l'Esvern. I, a més, avui dediquem el programa d'aquella manera, als sanitaris, i no amb aplaudiments, sinó amb seccions que, bueno, potser... No se'ls laveu, no? No els vaters, eh? ¿Hacia dónde miramos? ¿Hacia dónde miramos? ¿Realmente? ¿Hacia dónde vamos a mirar, Paul? Ah, hacia nosotros. Nuestro embligo, ¿no? Claro, porque para las letras sanitaris, pero no llegiremos al Badebecum. No. Tótica, tótica... Y algún tema del caportemabuica al Badebecum es importante. Bueno, eh, he aprendido términos como... No, al Cánfor. Sí, no sabías lo que era el Cánfor. Sí, pero no he utilizado en medicina. No he utilizado en medicina. Bueno, la cuestión, para que quede claro, no? Miramos, aparte de nuestro embligo, a Desbern, al encuentro de este tan mágico que tenemos aquí, a los sanitarios, como ha dicho Ferran, y de qué nos va a hablar, Paul, porque me parece que eres tú el primero que empiezas. No, avui els ullets es converteixen... passem d'escoltar a escoltar. Ja comencem a... Ostres! Ja comencem amb els ullets. No, però avui jo... A més, tocant el Paul en mira la cara quan fa els acudits, en mira la cara de Pícaro. Per part meva parlarem de la saga de còmics Manga, Monster, i també, de fet, de la seva adaptació en sèrie anime. I què vinculació té amb el món de los sanitarios? Un doctor i un doctor protagonista. Em fa gràcia, perquè crec que avui fem una mena d'homenatge als sanitaris, però des del punt de vista d'un pseudo-assassí i un addicte a l'amor fria, que està molt bé. Sí, perquè nosaltres l'Adriana avui, l'Adriana i Jo fem tàndem, una mica estrany i caot i ja ho podem avançar. Bueno, no, i és que sembla que aquest tàndem el podríem portar inclús al següent programa, perquè com que parlarem... No, tranquil·la. Com que portem, exacte, portem un relat, que en el fons són part d'un llibre que es diu El diari d'aquest jove doctor, que a la vegada és una sèrie i que a la vegada és una pel·li, que es diu Morfina. Ho intentarem. Tenim un tema central, que és aquest relat d'un doctor rus, que ja parlarem de qui és, i una sèrie que es diu Diari d'un jove doctor, que és el que es diu Morfina. Com que va per llarg, millor que avancem a fer xarxes, que a vostres que bé poder fer xarxes, mirant-vos els ulls, com us ho descolloneu sempre de mi. Molt bé, doncs ja sabeu, tenim Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural, i SoundCloud, MxCloud i Evox. Ho anunciem ja, o em sembla que ja ho hem dit, però ho direm un altre cop. Acabarem centralitzant-ho tot en SoundCloud, anem avisant per aquests que esteu a MxCloud, des del principi, els que us heu fet d'Evox, a MxCloud per poder-nos escoltar. I, bueno, també a Radio Desverna, la web per poder-ho trobar als programes penjats. I en la tele, en TV3. Si som famosos ja, joder. Doncs avancem, anem a la secció del pol, d'acord? Comics. Doncs avui, el que dèiem, us portem en format comic, un gran doctor. No estem parlant de Dr. Manhattan, no estem parlant de Dr. Sloom, però segurament no estem parlant de Dr. Bonbossi. Avui us portem el director Dr. Tenma, és a dir, us portem a Monster. Aviam, crec que ja ho sabeu, comim vosaltres nois, que tampoc sóc un gran amant ni tampoc un gran entès en manga, sinó en el meu top 5-6 de còmics. Còmics o mangas? Bé, clar, mangacos. Com a còmic en general. Sí, com a peça escrita barra dibuixada. Clar, no fem aquesta divisió. Ara estaríem amb el Jueves, no? No, no, no. Això genera sempre com molta confusió. Manga, però anime, t'està referint, perquè moltes vegades s'utilitza l'anima. L'anima final és l'animació extreta i veurem que aquí és superfidel en el manga. És un còmic per dirigir l'avió. Puc dir, manca, po... Comi. La veritat és que anirem bastant en peus de ploma, quan els spoilers, perquè realment és un còmic que es disfrutarà molt sense saber quasi re de la història. O sigui, acutaré molt. Però abans, que és Monster, però sobretot qui hi ha al darrere? Monster és una obra psicològica. De fet, podríem dir que és una obra policia de detectius, però realment és una obra que transcendeix. És una obra absolutament profunda de la psicologia humana. Una obra del 1994 de l'Àmada Naoki Urasawa, que, de fet, a vosaltres crec que el coneixeu, és un creador bastant prolífic, que, a més, després faria obres també gegants com 20 Centuribois o altres com Pluto. Va fer també molta cosa animada. Aquí el coneixem, sobretot, per al tema de cinturó negre. Sí, que com es deia? En Guíngirino Kuma. Ja ho ara. Ja ho ara. És veritat que és una sèrie que es deia cinturó negre, però tothom li deia la Gingirino Kuma, la Gingirino Kuma. Això no ho has viscut? Sí, ho vaig viure. Va estar parlant d'altre dia amb el Pol, que ell diu que és del 2000. Tu vas veure la remissió que se'n va fer, però em sembla que és del 94. Aquí es d'hauria de metre el 95. Pensa que aquest personatge de la Gingirina arriba a Barcelona. És el que acaba entrant a Barcelona a la selecció japonèsa. És com quan va passar a l'Oliveri Benji. Això encara és més bé. Però el to és molt diferent. Tot i que el tras, el dibuix, de Montserrí. Sí, però sempre hi ha aquest realisme. És un tio que li dona molta profunditat psicològica. Després veurem quan entrem en la història. Però de moment, en 1964, 1994, Orasagua crea Monster. Inicialment eren 34 parts, que després els van comprimir això que ja sabem. I al final fan aquests volums tomos ben toxos. I van pensant 9. Però 9, ojo, no es penseu que són 9 de lectura ràpida, perquè estem parlant de 400 pàgines cada un. Si recordeu aquell suroi que feien quan deixaven caure els blanquets, aquest còmic, toxo, toxo, us imagineu, allò eren 600. Aquí estem parlant de 400 per volum. Déu-n'hi-do. Però no, patiu, que pels que no vulgueu llegir tot això existeix un anime de 2004. Ja veig la sèrie. A més, està molt bé, perquè realment és superfidel. O sigui, jo m'he llegit quasi tot el còmic dels 9 volums, potser m'han quedat un, un i mig. Vaig reprendre, perquè sí que havia vist alguns capítols, fa molts anys, de Monster, però clar, l'he repès. I és una passada, potser són 74 episodis per comprimir 9 volums, que Déu-n'hi-do. Però 20 minuts que dono. Són capítols molt curts i realment, a més, els podeu trobar a YouTube. Sí, de fet, anava a dir que em vas dir que està lliure. I jo estava comparant. I fa una mena de mitja de... Amb 20 minuts comprimeix dos capítols d'aquest còmic. Dos episodis del còmic. Clar, jo he arribat, diguéssim, a l'episodi 15 de 74, que això ve ser el primer tomo i 4 o 5 episodis del còmic. Sí, sí. El primer tomo són 120 pages. Amb aquestes qüestions, perquè parlàvem de la gingernocoma de cinturó negre i parlàvem que és una obra seva, però també l'hem consumit directament amb l'anime. Clar, ara ens podria... Ho comentarem més tard, però em va passar el mateix. Jo vaig consumir mostres en la seva època, però només com anim, mai com a còmic. Llavors, clar, quan fem això, la autoria del còmic, el Naoki Urasawa encara... No, però per això d'alguna forma, us estic recomanant que si realment i més ara que l'accés a la cultura táctil per dir-ho així, si anava a biblioteques o comprar els volums, si no teniu aquest accés o no voleu estar llegint, l'accés que més és lliure, que està a YouTube, que és molt bo l'anime. O sigui, realment està superbé adaptat, no només adaptat, sinó dublat, que això costa molt de trobar, costa molt. Has d'anar a obres com, potser, 19, que també tenien uns grans doblatges, i aquí el podeu trobar en castellà. A més, el protagonista de tot el temps és el de Tom Cruise, el doblador, que és nivell, hi ha moltes personalitats, però també el trobo en català, que, òbviament, això va venir de la mà de C3. Això ho comentaves abans, Ferran, que això ho posaven altres hores. Sí, clar, que et recordo de poc a petit, Joanet, que a la nit va haver-hi 20 vola de drac, que deia que vola de drac, quan era més violent ho feien a nit, i just després anava a Monster, clar, jo veia la careta de Monster amb aquelles creus, aquells bit, aquell dibuixet d'una mena... És que és tètric. I vaig dir, no, això no. Sí, és oscurell. Però ara, quan l'estava veient, diuen que és un drama, és un drama, és un thriller, barra mèdic, barra policial. Exacte, perquè la sinopsi quina seria, no? Però abans d'entrar en això, volia ir re, re, la porta d'alemada a Madhouse, que és l'estudi, potser, un dels més grans que hi ha. I sobretot és el que ens ha arribat més aquí, no només amb cintura negra, ens han arribat mil coses, que més també hem fet pel·lícules, que potser tu has vist també a Adrià, que és paprika, o dit blu, clar, i són bogeries, també, en fet, realisme total, superalcomanable, que investigueu Madhouse. És un discurs molt enfocat amb adults. Sí, és un discurs molt enfocat amb adults. Madhouse, Junem Geinex, que és la que va fer Van Gellion, les dues grans companyes, que es caracteritzen per ser més adultes i perquè la qualitat de dibuix mai cauen. El triun, no, tot clar. El dibuix sempre està al nivell, no és aquesta mena de vola de drac que hi ha pisodis molt ben dibuixats i altres. Però ara sí, passem a veure de què va, tot això, de què va aquest... Tornem al manga, diguéssim, a la història original. Llavors és Doctor Temma, és un neurocirurgia, o sigui, ja estem, ja hem cobert la quota de les sanitàries. És un neurocirurgia japonès que viu a Alemanya, concretament d'Acel d'Or. De fet, anirem passant per diferents jocs, ja ho veureu, però llavors, que la ideació d'un cràs, i de tot el manga, ja és, literalment, no és la japonesa, sinó justament l'europea. El que veiem, ja és un tractament del manga diferent del que tenim normalment al cap, que és un manga que és més enfocat a l'occidental, en totes de l'Oriental, i per això a mi m'ha entrat més, també us ho diré. Però bueno, la història ja comença amb una mena de tessitura, o sigui, amb una mena de l'acció. Ell es troba en l'hospital que o vea de salvar a l'alcalde que, curiosament, paga grans quantitats de diners a l'hospital o, casualment, a un nen ferit de balar al cap, que més està al bord de la mort, que més havia entrat abans que l'alcalde. És a dir, que de forma lògica ella hauria de... Té la prioritat per l'ordre exacte, i aquí la decisió de l'hospital la té molt clara. Dispensi el meu atreviment, senyor, però el pacient que em disposo a operar té una bala al costat de l'artèria cerebral mitja i es tracta d'una intervenció molt complexa. Però, tot i així, em veig capaç de sortir-me'n. Escolta'm, noi, fes tot el possible per salvar la vida de l'alcalde. Resulta que el senyor Rodek ens ha promès augmentar considerablement el pressupost destinat a l'hospital en la pròxima infecció mèdica. M'entens, ara? Ja es mori, encara. Ho deixo a les teves mans, Temma. Pensa que et reservo un futur prometador. Es deuen pensar que els metges són com una mena de voluntaris. A banda de salvar vides, els metges són, per damunt de tot, acadèmics. Oi que sí? No totes les vides humanes tenen el mateix valor. Clar, i què creieu que t'hauria? Una persona que és tan bon metge, tan bon cirujà i sobretot tan bona persona, no? En calna. Exacte. El que fa és, a l'últim segon, desafiant el director, va cap al nen, al salve, i aquesta és la decisió que el condemna totalment a ser relegat. Una persona que anava a aspirar de fet a ser un dels màxims exponents dins de el que seria l'arbre polític de l'hospital. I a més, la Carambola, és que ell surt amb la filla del director. Digue-m'ho al revés. La filla surt amb el tema, no per amor, sinó realment, perquè, com que preveu que serà una gran figura, això ja t'ho demostra molt al còmic, és que busca aquest ser la primera dama. De fet, aquesta última frase que hem dit, no tots som iguals, però a la paret és ella. Jo trobo que, clar, aquí has entrat directament amb la decisió principal, que és la que marcarà l'avançament d'aquesta història. Però sí que és veritat que, amb el primer capítol, hi ha una altra situació molt similar amb l'almarit, on ell torna a estar davant d'aquesta... Sí, davant de rics pobres, d'aquesta decisió, que en aquell moment, ell prioritza l'ordre de l'hospital, que és atendre un cantant, un cantant opera, o una cantant. Però, clar, és una persona molt pública i els mitjans de comunicació estan concentrats a veure què passa en l'hospital. Llavors, clar, hem de respondre, sobretot de cara a la opinió pública, deixem estar a aquest home, que a més era un estranger, i la dona, que és quan l'agafa, li diu, torni al turc. De fet, com que està ubicada, com que tot succeix a d'un setor, s'especta que, clar, és que per la sèrie, evidentment, quan parlem de la vinculació que tenim en el moment que estem vivint, però que també a la vegada és una sèrie molt política. Sí, ja ho veurem després. Sí, que és veritat, que això entra molt. Bueno, aquí el que passa és que... Què passa? Sí, salva aquest nen, que, de fet, s'anomena Johan, Johan. Doncs, a més tard, hi ha una ellipsi, i se n'adona que aquest, és una de la ombra, una mena de cap, o rei del crim, o és una mena de sessí despiadat, o és tota una imaginació d'aquest doctor concepte de vengança cap al món mèdic i cap al sistema que l'ha degradat. El que està clar és que aquest Johan, o aquest imaginari, aquest concepte, és com el monstre. De fet, aquí és quan aquí ja us parlo de... perquè no us vull fer més espoles de la història, però us parlo del que jo, tio. I de veritat, a mi el que m'ha atrapat és el guió que té, i aquests jocs entre el mèdic, entre el tètric, entre el detectivesc, aquest gat i la rata que comentaves tu, Adriano, aquest joc. De fet, des d'aquí també he degradat el Ramon Lázaro, qui m'ha representat aquesta obra de monster, perquè jo la tenia amb ment, però no era conscient que era molt petit, jo no era conscient de la magnitud, tot sota el guió, i més el Ramon, que és guionista, pues doble, doble... No, no, si he elevat... Vull dir que és veritat que és una història complexa, és una història que té molts personatges que van complementant el Prota, realment, perquè... i és d'aquestes obres que fins l'últim, l'ultimíssim capítol, no saps el parquet de doble, és d'aquest que t'agafen, t'atrapen, no? I realment, tots aquests prou... o sigui, tots aquests personatges els va trobant no en un espai, no només a Daceldorf, sinó perquè escapa. Què passa? La seva història, és que aquest tal Johan està combatent, o aquesta figura, a l'ombra, està combatent... moltíssims assassinats, o del... Bueno, és que... Una pregunta, però... O sigui, quants anys han passat? És a dir, encara trobem el nen petit? No, és ho que té, hi ha una ellipsi... Hi ha una ellipsi d'uns 10 anys, normalment, uns 12 anys, i llavors, clar, aquest és una mica més adult... 85, 95, em sembla que és. 85, 95, són uns 10 anys, sí. Llavors, en aquests 10 anys, s'han comès crimes que poc a poc es van otorgar no a Johan sinó a aquest monstre, no? I què passa? Que ell ha estat directament present en aquests assassinats, per unes històries que no us diré, però què passa? Llavors, la policia, sobretot concretament, un dels personatges que més m'agrada, que és el detectiu que el passegués, ho asocia a tot ell, i al final es converteix en una mena de fogal. És una il·lusió, ja. És un puigdemont, cualquiera. És un huïdo de la justícia. Efectivament recorda la pel·lícula fugitivo de la Harrison Ford, que és això que t'acusen, perquè tot el que passa... Sí, tot. Una mica tal que... Ah, jo me'n recordo un episodio de la flecha, que li deien, que és curiós, sempre que hi ha un assassinat, vostè està per aquí... Escolta't el tio cona. Això és molt Hitchcock, no? La idea del falso culpable. Hitchcock estava obsesionado, siendo más bien una víctima que un verdugo, lo acusaran de verdugo. Aquí sí que hay como una especie de triple persecución, porque tenemos al detective este que nombrava, que es un crack que sospecha siempre del doctor tema que ya no es doctor, y el doctor tema que, a su vez, entiendo que está persiguiendo o obsesionado con el niño. Llavors hi ha una obsessión per seguir-lo, però el tema, totíssim bona persona, és ser aquesta màxima que es tenen, des dels sanitaris, que és la vida humana, com a... com a prioritària, i que nadie muera en aquella casa, és que potser de fer alguna cosa, m'he de convertir en aquest assassinat, i jo no sóc, però que hauria de ser de cara a aquest tal joven, que és una dicotomia, o sigui, sempre jugar amb... Bueno, tu no ets... M'estàs dient que no ets l'assassí de tota aquesta gent, però t'estàs disposat a matar aquesta persona, perquè s'aturin aquests assassinats, són aquestes... Realment, tot el manga gira al voltant d'aquesta psicologia. I també té la culpabilitat, d'haver salvat aquest nen. Si podessis matar a Hitler, o que et veu, o... És veritat, i ho veurem, més tard, amb la sèrie LaPeli, sí que és cert que sembla que hi ha continuament la posició de doctor, que, a més, en un moment, poden jugar una mica seriós, a vegades, amb aquestes cures que es troben per les malalties, a la veritat, sempre s'establece la dicotomia entre la culpa i la responsabilitat moral que es té amb el pacient, que, evidentment, no s'entén de races, edades o de classes socials. de jugar una mala passada, com un monster. Clar, i seguint amb el personatge que el persegueix, el detectiu, que és un pirat, si és un obsès absolut amb la seva feina, i em recorda molt la protagonista de Killing If, des d'un punt de vista de deixar de banda la família, deixar de banda els amics, tot perquè tens una obsessió amb qui estàs perseguint. Vale, utilitzes a la... a la Ifa. A la Ifa. A la Ifa, amb la... No, però també a Sant Grau, no? Sant Grau, a Cris Sant Grau. Això, en literatura, també tens el personatge del Jonathan, ara no me'n recordo el cognom, de Anival, tota la saga d'Anival Lecter, el detectiu, que l'està perseguint. També té aquesta obsessió fins al punt de... ell és un psicodetectiu, una mena de cosa així, que és analitzar, es fica la pell del assassí, diu, fins i tot, molts dubtes, de... penses igual que ell ets tu. Aquí, en el manga, el que fa aquest personatge del detectiu és constament estadient. Soc entent-me. Jo ell mateix intervirits de, vale, ara sóc ell, què faries? I després, jo sóc en Johan, sóc l'Anival. Exacte, això, l'Anival... De veritat, és on... No us imagineu el típic de policiac o de gatorratón, l'uso que tenim amb men, eh? És una profunditat psicològica brutal, però també és una profunditat lo que deies to Adriano, històrica, perquè encara que ho intenti fer de forma lateral, és a dir, és contextual, hi ha una cronologia real, és a dir, és el que deies tu, Ferran. És el 85, de fet, comença pre-mur de Berlín, estàs parlant que és una... És a la part democràtica, és a la part... Exacte, això en algun moment ja en comentaris. A l'Occidental, volia dir, no? Sí, a la buena. Però després, quan hi ha aquesta lipsi, ja estem a post-mur. Però encara hi ha aquest residu d'aquesta Alemanya dividida, però no només això, sinó que no et dic com a tema central, però a centra molt la història de Mónster en la idea dels bessons. No dels bessons, és que les dues parts d'un mateix to. Sí, sí, sí. Llavors, Johan i una altra personatge que no diré, ja tenen... comparteixen la bessonada, a dir, és a dir, que són dos bessons, orfes. A més, uns orfes que venen donada a la guerra, a Alemanya ja sabem tots quin paper va tenir a la Guerra Mundial, però també entre la Guerra Freda, la URSS, és a dir, tot aquest paper dels urfanats en pre, durant i pos guerres, com actuava i el comi contracta, superbé, el dimentòric. Entonces, está claro, ¿no?, que la elección del creador es precisamente ubicar esta historia en esa época y en ese país, precisamente por el contexto histórico que había y precisamente por el discurso que quiere ofrecer. Sí, el país dividiría la dualidad. I també per fer el que se sap, no només dels nens, sinó posterior també dels experiments amb bessons. No sé ni qualsevol altra. No entrenem, bàsicament són superespoilacions, no tira res. Bueno, posteriorment sí que és veritat que després de l'anime es va fer, clar, això va ser un patardo per tothom, i es va fer una mena de sacuela d'una forma híbrida, que és entre còmic, novel·la i notes d'investigació. És un cop ja s'ha acabat l'història, és com que un investigador, un periodista, repren el cas i comença a analitzar, perquè és com que hi ha temes semblants. Això es diu Another Monster, informe d'una investigació. No l'he llegit, però, hòstia, té molt bona pinta, sota per aquest format entre recortes, és una cosa bastant especial, crec. Llavors, segur que hi ha una adaptació... Bueno, es volia fer una adaptació en sèrie, un Life Action. Guillermo del Toro. Guillermo del Toro, nois. Que no ha arribat el lloc. No ha arribat en lloc perquè ho feia a McBeow. De fet, ell va acabar escrivint dos capítols. És un soñador. Va escriure dos capítols, però es va quedar a McBeow per, tipo, el 2015, que s'anava a fer ja, es va fer menys reira. Perquè... Tampoc us diré que busqueu aquesta inversió, és en pla, no, va, posem una sèrie de persones reals. Si d'aquí algú que ens està escoltant té molta pasta i vol invertir. Jo, aquí, no aniria més carrer perquè el creador, el Lora Saga, va costar molt, el Guillermo del Toro es veu, sempre ho diu, que va costar molt convèncer-lo. Perquè és un tio que és un mundo manga, un mundo mangaku i tot això. És en pla, la nostra edició cràcia passada pel filtre de Hollywood, que no, que no li mola, li va costar molt... De fet té tota la raó. Sí, que exemple l'hem vist, no? Provenchoso, d'adaptació de Hollywood. La seva adaptacions a anime estan molt supervisades per ell, per això, precisament, molt serès calcada, i estic segur que Gengert, si m'agradis el còmic de... Ja ho haurà, ja ho haurà. Si no m'he equivocat, eh? Doncs este, segur que estic segur que el còmic també és bastant bastant. És un aplanteamento que intentava fer abans, que era sobre... Com consumimos el manga, cómo consumimos el anime, y muchas veces no entendemos la creación que hay detrás. Vamos a buscar quién ha dirigido esto, quién lo ha adaptado, ¿no? Sí, sí, sí. El que està clar és que, per obrar-se a ua, a tot aquest món Hollywoodianse i adaptacions de mangas, per ell és el gran monster. Mireu-me, mireu-me! Mireu com ha crescut el monstre caduc a dins. Ja us hem dit avui l'Adrien i jo. Per alguna raó estranya, ens hem posat com d'acord, que gairebé sense voler. On desacord, a mi. I parlem del mateix personatge, és curiós, eh? De Michael Bulgakov. Jo he arribat a través d'una sèrie, que es diu, hi ha un dit abans, diari d'un jove doctor, i l'Adrien, per una pel·lícula que es diu... Morfina. Una pel·lícula russa més, eh? Exacte. Igual que Michael Bulgakov. Qui és aquest Michael Bulgakov, si us plau, Adriano? Illuminants. Con placer, eh? Vamos a seguir con este homenaje a los médicos sanitarios cirujanos como el Dr. Temma. ¿Verdad? Pero son doctores. Pero son rusos, ¿eh? Que suene. ¿Se pasamos de Japón? Bien sintonía, ¿eh? Pero ahora vamos a recordar a un personaje real, un médico muy polifacético, como fue el doctor Michael Bulgakov. Bueno, más bien, Michael Afanasiewicz. Bulgakov. Pero no nos liemos, lo vamos a hacer fácil. Te voy a preguntar, tenen tres noms. Bueno, a ver, los rusos y cantidad de pueblos eslabos tienen ese rollo que se llama el patronímico. El nombre patronímico, que viene de un patrón, puede ser profesional, familiar, es decir, el padre, vienen de un linaje estos apellidos, que no se repiten, como los que todos tenemos, sino que forman parte del concepto hijo de. Que, de hecho, también lo tenemos aquí, ¿eh? Exacto. Nunca somos conscientes, pero, al final, un martínez es un hijo de un martín, hasta un álvarez, es un hijo de un álvaro. Esto es lo de los sanillos, ¿no? Hijo de... Sí, un poco. Y aquí es Afanasiewicz, un hombre de lo más normal. Afanasi, pues era el hijo de Afanasi. En serio, no es cachondeo. El hijo de Afanasi se llamaba Mihail Afanasiewicz Bulgakov. Pero lo vamos a hacer fácil. Mantenemos el concepto de Bulgakov asecas. El mica. El mica. De hecho, como le llaman en la serie y en la película, ¿no? ¿Y quién es, no? Está muy bien que me hagas esa pregunta, porque hasta ni yo, después de toda la investigación que he hecho, puedo establecer una única imagen de Bulgakov. Como les decía al principio, es un personaje muy, muy, muy... polifacético. Pero si algo fue, al menos en sus inicios, fue un doctor ruso. Hablando de principio del siglo XX. Y nos dejó hoy hace unos cuantos años. El 10 de marzo de 1940. ¿Cuántos años? Contan solo 48 años de edad. Pero, como podéis ver, esos años de edad fueron suficientes para llegar hasta nuestros días. Y haber provocado una serie, una peli, y, sobre todo, que hoy hablemos en empanada. No hay mayor mérito que eso. ¡Logros! A chif me dice. ¿Y por qué ha trascendido tanto en el tiempo? Porque en el fondo no lo ha hecho por su imagen de doctor ni de médico. Lo ha hecho por una faceta mucho más artística. Y, como él mismo diría, lo ha hecho porque los manuscritos no arden. Esta es una frase célebre de él, que se le conoce. Es decir, la literatura siempre sobrevive. Los manuscritos no arden, viene a decir, que la literatura siempre sobrevive. Gracias a esa transmisión de la obra escrita, la obra nunca muere. Al menos así lo pensaba él. Bueno, no sé qué es así es para en jei. O que siguis a gypsy, diguis dónde está mi novela. O que veas esas imágenes de los nazis quemando libros. Pero, de hecho, el tío no iba mal... O sea, aunque todos tenemos una contra, de opinión, el tío no iba nada equivocado, porque es precisamente gracias a la transmisión de la que él habla que él es famoso. Porque a Bulgakov, como decía, no se le recuerda por médico. Se le recuerda como escritor hidramaturgo. Y si se le recuerda así es gracias a su última novela, El Maestro y la Margarita. No sé si habéis oído hablar de ella. Esa novela que aparece en el mercado en el año 66. Yo se he dicho que Bulgakov murió en el año 1940. Bienvenidos a Rusia, chicos. Así que sí. Eso es como el álbum Póstumo de Michael Jackson. Bueno, pero al final ese álbum Póstumo no le hizo famoso a Michael Jackson. En cambio, a Bulgakov sí. Es decir, en este caso los manuscritos no arden y al menos a él le permitieron alcanzar una fama que en vida nunca consiguió. Sí que tuvo cierta fama en la Rusia, pero también veremos que con muchos conflictos con Stalin, a partir de aquella época, pero nunca trascendió a otros niveles. Y está claro que si ha llegado hasta nuestros días es por El Maestro y la Margarita, que además es una novela que ha inspirado a muchísimas obras cinematográficas, cortometrajes series, pero sobre todo también adaptaciones musicales. O sea, tenemos canciones, como la que ahora va a sonar, ¿verdad, Ferran? Simpathy for the Devil, de los Rolling. Exacto. Esta es una canción que parece que a Mick Jagger, bueno, la escribió precisamente, ha inspirado por... bueno, porque El Maestro y la Margarita tiene una vinculación con el mal, bastante interesante, pero no nos perdamos, porque esa puerta nos llevaría empanadas insospechadas y aquí hay que volver al terreno que nos interesa hoy, que es el terreno de los doctores. Simplemente que sepáis que a los Rolling se le añadieron per llam, transférdina... Es decir, esta obra tiene adaptaciones musicales hasta una ópera, en su nombre. Y es curioso, ¿no? Porque a la hora de la verdad es evidentemente una obra literaria. Porque como os decía en un principio, si conocemos esta vertiente médica, de la que queremos hablar, es precisamente a través de esa capacidad literaria que tenía. Y en concreto, nada que ver con El Maestro y la Margarita, en concreto, a unos relatos breves que él mismo escribió en el año 1925-26-27, poquitos años después de colgar la bata. Es decir, él fue doctor, más o menos, hasta el año 1919, y a partir de ahí, en plena revolución bolchevique, se decidió, sobre todo, a establecerse como artista, como escritor, sobre todo, sobre todo, también bastante conocidas en Rusia, sus primeras obras teatrales, ¿no? Pero esta obra de la que hoy queremos hablar, este diario de un joven médico, muy parecido al título diario de un joven doctor, de la serie de la que nos hablará Ferran, este libro, en el fondo, es una recopilación de relatos. Estamos hablando de nueve relatos que nos ofrecen una mirada a su pasado de médico. De hecho, a su pasado como médico rural. Sí, de hecho, la recopilación... Es una recopilación de relatos. Ya Lloxón salidió diario de un médico campestre. Sí, claro. Porque a la hora de la verdad él nunca lo escribió, como una obra pensada para ser una novel·la de relatos, una recopilación de relatos. Él fue escribiendo relatos en el año 25, con otras obras, ya, bajo el brazo, y se decidió en ese momento por escribir, por recuperar, por recordar todas sus experiencias vividas, como médico rural, además, muy gracioso, y esto lo recoge muy bien la serie, porque, claro, es un tío que acaba la carrera de medicina en el año 1916, estamos hablando de que él, evidentemente, forma parte de este mundo ruso, pero nació en una Ucrania, en Kiev, en el año 1909 se decide estudiar medicina, en la Universidad Imperial de Kiev, y tras siete años de estudio, exactamente en 1916, como os decía, se fue a trabajar a una provincia perdida, que es la provincia de Smolensk, en la Rusia central, y según cuenta los relatos, en un lugar llamado Murievo. Pero no lo busquéis en el Google Map. Ah, no? Porque Murievo fue un nombre ficticio que eligió Bulgakov, supongo que para despistar al personal, y, sobre todo, para evitar el enfado de los lugareños... Para que no desiguran el rastro. Son un poco como las urdes, ¿no? No, pero ahí el tío sí que... Las urdes existieron, ¿no? Aquí Murievo no, ¿no? Murievo no, pero Murievo a la araba de la verdad. Yo creo que tampoco importaba si se utilizaba... Es como el vasora del otro día, ¿no? El vasora de la ciudad de los prodigios de... Exacte. A la hora de la verdad, poco importaba realmente cómo se llamara la aldea donde él trabajó. Lo que queda claro en sus relatos, era que era un lugar remoto, perdido entre la nieve, donde reinaba la incultura, y los lugareños acudían primero a los curanderos de lugar, y luego, si el tema no funcionaba, si las cuatro pócimas que les daban... No fue de nada, entonces, sí que se iban, si los bujos no funcionaban, se iban al hospital, donde lideraba, donde estaba establecido Bulgakov, y donde, por cierto, parecía que no había una persona personal. Això ja no es va sonando un poquitito, no? Sí, sí, a mi em fa gràcia perquè... Refecho un breu tema de la pel·li, que em va sobtar molt aquesta relació de los brujos, o con el azúcar. Això és brutal! És una forma de cura que té la... És la noia amb el part, que li han posat sucre allà-bajo. Cada clara és que ell s'enfronta a un món rural que la ciència no existeix. Clar, clar, és... No, no, i això que està recogiendo Arapol és una maravilla, però de la pel·lícula, de la pel·lícula que havíem mencionat en un primer moment, de Morfina, donde parece ser que hay un parto muy complicado, el bebé no quiere nacer, pero en el fondo es porque hay una posición compleja, y entonces los curanderos lo que le ponen es azúcar, cuando llega... Para que salga. Pero se ponga bien. Pero es un detalle muy bien utilizado, porque ellos no nos cuentan en la pel·lícula directamente, es decir, evidentemente cada discurso requiere sus... tiene sus herramientas para explicar y para narrar, y es muy interesante como en la pel·lícula, simplemente nos están contando que esa parturienta ha pasado antes por un curandero con el talle del azúcar, el cirujano, que no es realmente Bulgakov, después veremos que es como una especie de alter ego, se dispone a enfrentarse al parto y en un momento dice, pero si está sucia, ¿por qué no lo habéis limpiado? Y lo que tiene es azúcar, y entonces una de las enfermeras lo explica, y ahí entendemos claramente que sí, que el tío vive en esa especie de poblado ficticio, llamado Murievo en los relatos, como una anacoreta, como un auténtico anacoreta. Anacoreta. Sí, sí, sí, contemplando, además es interesantísimo el papel que le da también a la naturaleza, que la personaliza, y él tiene precisamente un diálogo con la naturaleza, en esa forma en la que también lo tenía el doctor Temma, de culpa y responsabilidad, pero volvamos al relato, ¿no? Porque en esa época la inversión, como decía, estaba claro que afectaba a la medicina algo más comprensible que ahora, y Bulakov trabajaba exclusivamente con dos enfermeras y un paramedico, y se encargaba casi de todo. Lideraba un hospital, que evidentemente recogía a todos esos pacientes que no habían encontrado una solución en los curanderos, y eran muchos. Ojo, el dato que os voy a dar, en un año, porque estos relatos se pasan en un año, aunque él trabajó como médico rural 3, en un año atendió 15.613 enfermos. Cuatro personas, ¿eh? No, y en muchos casos, en muchos casos, él solito. Y además os podéis imaginar que, como pasa en la vida, las cosas no llegan de manera ordenada. Había días que el tío llegó a atender 100, 110, 120 personas. Esto, evidentemente, si confiamos en la veracidad de sus relatos, pero yo confío en él. Yo confío en Bulgakov. Exacto. Las listas te esperan la Rusia comunista. Yo por eso lo leía y decía, lo tiene por lo mismo, esa mirada al pasado que nos traslada al presente, o al revés, esa mirada al presente que nos traslada al pasado. Al parecer, os voy a explicar así de manera rápida, había hecho dos amputaciones desde la cadera, en un año. Muchísimas más en los dedos, pero es más de falta contarlas. Heridas de todo tipo, enfermedades y soluciones varias, herneas, tracoetomías, dislocaciones, vendajes, entubaciones, pleuritis, neumonías, tifus, cánceres... El polse está poniendo roides, sarcomas, partos... Bueno, esto es más positivo. Hasta 18 raspados llegó a hacer y lo más sorprendente. Internados había tenido 200 en el hospital en ese año, pero solo habían muerto 6. ¡Bravo! Al menos espero que no tuviera la desgracia de escuchar algún político imbécil por ahí, predicando a los cuatro vientos lo buena que era la sanidad de ese país, porque la sanidad española es la mejor. Pero sabemos que por desgracia, sí, le tocó también sofrir la política, es algo que los relatos no ofrecen, esa información, pero aquellos que hemos estudiado la biografía de él y aquellos que hemos visto las series, que sí que tiran un poquitito más de la vida real, sabemos que él le tocó lidiar con esa rusa totalmente convulsa, pensar que en el año 1916 ya se llevaban dos años de Primera Guerra Mundial, Rusia tenía un papel muy importante, y es que en el 1917 el Tsar abdica y a partir de ahí la Primera Revolución Rusa... El que decidió estudiar en el mejor momento para ser médico en el mundo. Bueno, de hecho, como decía en el 1909, donde aparentemente... Todo estaba ahí tranquilito con los Tsars, mal, mal, muy mal, ¿eh? Pero evidentemente venía de una familia bien. De bien están. Pero lo gracioso es que en ese momento donde él está perdido en la vida de Nakorete, pues Rusia se va al Garete, y eso está muy bien enfocado en la serie, ¿verdad? Es decir, ese cambio de turnos que como aquí teníamos... Las chaquetas van y vienen...Exacto. Allí teníamos la Guardia Blanca, los Tsaristas, los Monárquicos, que, de hecho, colaboraron aquí con Franco, esto no sé si lo sabéis, pero sí, venieron aquí... Adri, focus. Focus. Y por otro lado, los Bolsheviques. Y ahí estaba él, en medio, salvando a un poblado. Pero después nos hablarás de esto, ¿verdad, Ferran? La serie lo enfocan de una manera y en otros lados lo enfocan de otra, pero bueno, ya lo veremos, sí. Yo creo que además esa parte política está mejor explicada de la serie. Pero en cuanto a los datos que os he sido soltando, no os asustéis. No penséis que los relatos son una descripción minuciosa de procesos médicos, que solo van a interesarte si eres doctor o un especialista. No te paras nada. Aquí el especialista se sentirá confortado. Son relatos que le convencerán por la precisión que tienen. Pero que uno, a pesar de acabar de aprender mi término, es como el que decía de l'Ankalfor, pero el Ankalfor, claro, como estimulante cardíaco, nunca lo había planteado. Alkalfor. I olaneros neurasthenia, ¿no? Estas son eskalfor pol. Todo neurasthenia, que es como un cússano... Un cússano... Es lo que padecemos muchos, aunque aparentemente no es una enfermedad que la conejemos en nuestros diálogos. Todas estas experiencias las comparte de una manera muy distinta. A como decía, no hay esa minuciosidad. A veces de pasada, otras sí que es cierto que entran en detalle, pero siempre están acompañadas de valoraciones sobre la condición humana. Sobre nuestra realidad material, la realidad más física, pero sobre todo sobre cuestiones sociales, de carácter moral, sobre la vida en general, sobre el sentido de la misma y, claro, también sobre su propia profesión. De hecho, voy a leer tres líneas. Dice, las personas inteligentes han observado desde hace tiempo que la felicidad es como la salud. Cuando la tienes, no la percibes, pero cuando pasan los años, ¿cómo recuerdas la felicidad? Lo que vengo a decir con esto es que sí es cierto que te está hablando del concepto de salud, pero evidentemente a través de metáforas y de reflexiones sobre la vida. Hay en sus relatos referencias a Chekhov, a Tolstoy, que también fue médico y hasta Sherlock Holmes, porque sí que es cierto que él en sus relatos a veces se ve como un detective, que tiene que descubrir, no podía consultar el Google, vas a consultar l'Eva de Mekon continuament. A la seva bibliografia consta d'aquell primer va intentar estudiar per ser literat, per poder escriure, però amb quan morso un pare i es queda amb la seva mare que es veu que era una dona molt culta, li diu, has de fer alguna cosa de profit, en aquesta família hem d'introduir diners com sigui, i això d'escriure no sé jo. Exacto, a la hora de la veritat, la seva profeció, per así, de la seva precisión de bien, era la de doctor, però estava clar que... Si vas a escriure receptes, no? Va passar a escriure receptes. Él lo tenía muy claro que quería que tenía, de hecho, una capacidad artística, una vocación, una vocación. De hecho, a mí me sorprende ese compromiso moral que se vive, a través de la lectura, para un tío que tenía una vocación muy distinta. Pero como os decía, esa base humanista, en la manera en la que Bulgakov nos recuerda y nos presenta sus experiencias pasadas, es lo que para mí es realmente positivo de estos relatos. Y si algo han descubierto para mí, tanto el Covid, como estos relatos, es esa condición dual que ya comentabas tu poli, que hemos ido comentando, de todo sanitario, de toda persona vinculada a la medicina. Alguien que protege, que te cura, que puede revertir un destino fatal, pero alguien que también es víctima, como cualquiera de sus pacientes, como cualquier humano. ¿Y cómo lo remarca esto, Bulgakov? Y con esto ya iríamos pasando a las adaptaciones. Porque hay varias cuestiones formales dentro del relato que nos permiten entender esta dualidad. Por un lado, porque continuamente, en sus reflexiones, se presenta entre la culpa y el orgullo ante sus errores y aciertos. Y sabiendo ahora que su vocación real era de escritor, pues como os decía antes, chapo, y además, sin aplausos aquí. De fet, seguramente, la seva experiencia com a metge li fa ser no tic millor escriptor, però sí un escriptor bastant reflexiu. Hay varios. A partir del personaje de Bulgakov, claro... Chekhov també em fue médico. Tolstoy, perdón, perdón. Y, por ejemplo, un personaje que, igual, los suenos habéis visto Patterson de Jarmusch, recordáis de William Carlos Williams, del que siempre habla, el poeta referencial, para él, que de hecho tiene un poema que se llama Patterson, pues este hombre también era doctor. Y también, después de sus trabajos en la medicina... ¿Cómo hilamos las empanadas? Una maravilla. ¿Qué más nos ofrecen los relatos para entender esta dualidad? ¿Cómo hace partícipe a todo el equipo médico en sus relatos de esta realidad de víctimas reales que son, al final, que somos todos, ¿no? ¿Y de cómo los pacientes sufren enfermedades, pero cómo los doctores, las mermeras, el paramedico también? ¿Afermedades o adicciones? ¿Adicciones llegaremos a la aportente, pero, joder, la del tabaquismo, es acojonante? Es decir, esto ya se plantea desde los relatos, pero cuando vemos la serie y la película, estamos hablando de 50 cigarrillos al día. No, no, es que la serie es un detalle constante. M'agrada molt la imatge de veure... O sigui, tot ha de ser quirúrgic i tot això, i el tio piti, però aquells pities que eren gruixuts, com uns puros, i la cendra que hi ha por darrere, o sants, o sants... No, no, es una maravilla, eso si no para de lavarse las manos. Ah, ha entendido que hay que lavarse las manos. Es agua, es agua... Bueno, ya lo explicaré más. ¿Y qué pasa? Porque he dicho que el tabaquismo es una adicción preocupante, pero la serie o en los relatos no lo muestran desde esa perspectiva moral, sino cuál es la gran adicción, la de la morfina. Adicciones imposibles que él describe en ese relato que os mencionaba antes. Morfina, pero que lo hace a partir de un supuesto testimonio de un colega de profesión. Esto le pasó a un amigo. Un amigo me pregunta qué hay que hacer. Lo hace muy bien, porque inicia y cierra el capítulo de morfina, o el relato de morfina, pero todo el devenir del relato es otro diario. Es como el diario dentro del diario, que también esa idea del meta discurso está presente en todo lo que estamos presentando hoy con los relatos. Pero ya en los mismos relatos de él. Si algo hace bien, es esa manera en la que desdobla el punto de vista de la narración, en una doble mirada. La del joven doctor, que era, pero claro, él está escribiendo estos relatos en el año 25 o 26. Es decir, él mismo se está recordando 10 años atrás. Hay una doble valoración, la del joven doctor inexperto. No tan inexperto como nos quiere hacer ver la serie, pero sí, un doctor que necesitaba la práctica para acabarse de formar, y a su vez un doctor que ha dejado de serlo porque tiene ínfulas literarias y lo está demostrando, y que se mira a sí mismo desde la perspectiva de escritor. Y todo esto, como decíamos, creo que la serie lo sabe utilizar, a veces bien y a veces no tan. Si vols, entrem a parlar de la serie. Podemos continuar después. Tenim d'escrit el personatge amb la seva història a grosso modo i en detall, també, perquè la serie, com diu la Diana, entra en certes coses i després algunes se les inventa, no se les inventa, les agafa d'una altra banda. No la veurà, no la veurà. Brickin'bad, passem de metanfetamina a Morfina. Totalment. Doncs jo ho he dit l'Adriano, que aquest personatge inspira, sobretot a través del relat de Morfina, que és una cosa que em vam comentar per telèfon quan ens intentaven posar d'acord com a front això, que no és que tots els relats portin la Morfina incorporada, sinó que de sobte et diu, tot això que has anat llegint, que sàpigues que jo tenia una adecció de la Morfina de la hòstia. Però tampoc t'ho diu amb el relat de Morfina, perquè ell t'està parlant d'un altre per cas. A la sèrie, en canvi, adapta com que això és l'eix central. Crec que en una sèrie estem parlant, ja ho han dit, allò amb Doctors Notebook, al diari d'un jove doctor, que és una sèrie produïda pel canal de delvisió britànic Sky Arts. És un canal que deu n'hi do. Les sèries, si us poseu a buscar i documentals, us poso els documentals, però vaja... Tu ets un maestro, de les sèries britànicas. Jo, si la televisió que més adoro és la britànica, amb les seves coses, perquè s'ha de dir que els britànics... Però no considero aquesta sèrie com una gran representació. No, no, perquè han girat molt una mica. Aquí ja veurem el final d'aquesta part. La sèrie consta de dos temporades de quatre episodis cada una, i cada episodi dura uns 20 minuts, típica sèrie britànica. Si quan us acabeu un monster la podeu posar directament. La primera temporada es va estrenar el desembre del 2012 i la segona, a la que li van afegir el títol En Other Stories i altres històries. Per això dic, ja veurem si han afegit coses inventades o no, es va estrenar un any després, el novembre del 2013. De la mateixa manera que els redats es mostren en forma de memòries o diaris, a la sèrie veiem el personatge, com ha dit l'Adriano, desdoblat amb dos actors, Daniel Radcliffe, que aquí tenia 21 anys, just sortia de les hipotes. Sí, és no primer que feia daltrement. Gairebé lo primer, diria. Si no és el primer, és gairebé el primer. Acabo de salir de Hogwarts, de estudiar. El tió tenia molt clar que ja havia ganado fortuna. La fortuna que el tió té és que li permita dedicar-se a projectes de caràcter més independient. Doncs, Daniel Radcliffe, com deien, fa de jove a doctor, hi ha John Hamm, que aquí ja està encombrat per magment, totalment, fent el doctor Ja de Dúl. El primer, Radcliffe, a front de l'època, en què Rajén ha sortit de la universitat amb matrícula d'honor, cosa que diu constament 5-15, o 15-5. Sí, sí, sí. I va parar a Morgievo, aquest poble fictici, de mala mort, amb els recursos, mal temps i pitjors habitants, com han d'explicar l'Adrià, no? Però, clar, encara no ha comès cap falla. Aquest doctor que ens ensenya encara és immaculat, no? De fet, hi ha un punt que li retreu el seu jo futur de... ¿Cómo que te inyectas? Es que eres un adicto y el tío... Claro, porque estos dos personajes representan momentos como lo que yo ya venía diciendo, ¿no, Ferran? Que uno está en ese presente literato, y el otro está en un pasado... Si el primer está en aquel momento, en un moment sense màcula, com diré, o sin màcula, no? Immaculado, oi, sí, màcula, exactament. A vegades es diu què volen dir les paraules... Sin màcula, sin manja. Puro, original. I que, sense dubte, no estan enganxat a les drogues, mentre que el segon tracta amb un personatge que ja té totes les males experiències i males decisions, entre elles, com diuen, l'addicció a la Morgievo. Que és John Hamm, no? Que és com un Pepito Grillo, però mal. O sigui, perquè li va dir, bueno, sí, que era millor, però, oi, que jo estic aquí, que no m'he quedat ja... Amb aquestes dues versiones que els personatges interactuen, no? I, de fet, jo interpreto com que el que veiem durant el 1917 i 18 amb el jove és un ratcliff que són les memòries de l'adult, que és un mateix que dius tu, s'està analitzant a si mateix, reflexionant sobre les seves memòries i jutjant les seves accions passades, inventant falses interaccions, perquè interactuen, parlen entre ells, com és una de les falses interaccions on es intenta fer pensar el jove, a explorar altres opcions que mai van existir, però al final és ell mateix, al present, el futur dient que hagués passat si hagués fet una altra cosa. Claro, yo, esto que dices, Ferran, me pareció una decisión muy arriesgada. En un primer momento, yo me encuentro los dos personajes y me parece una maravilla, porque, ostia, ratcliff, que te puede gustar más o menos, pero John Hamm es potentísimo. Sí, y además, son muy diferentes, pero es que están representando, realmente, momentos morales muy diferentes. Para poder generar ese equilibrio que hacen. Cuando el que está un poco perdido es el John Hamm como heroinómano, entonces el otro es, como tú decías, un hombre immacurado. Te recuerdo de que tuviste virtud de tu idea. Pero, en cambio, cuando el joven se acaba enganchando la morfina, que así se nos presenta en la serie, entonces John Hamm pasa a ser... Es un giguillon que gira costamente. Exacto, entonces, claro, tienen que radicalizar mucho las posturas de ambos doctores, de ambos tiempos, para que ese puzzle es encaje. Entonces, hay veces que, ostia, que son demasiado irrespetuosos con la obra original. De fet, segurament, ja et dic, el doctor real de joven no va ser ni tan incompetent, ni tan desagradable, ni tan sols tan baixet, com li diuen, a la sèrie. És que és molt bajito, i ell mateix ho diu. Era muy niño. Era muy niño, ¿no? I, sinó que són aquestes petites negligències que ara són interpretades con granz errors que pensen en el futur, perquè en el principi de la sèrie, el que tenim, com ha dit l'Adriano, és el John Hamm, el doctor de gran, el ple auge de la seva dicció. De fet, la estan detenint, li ve la policia, a dir-li, que estan al seu moment més baix, i, quan mirenrera, intenta com justificar la seva situació actual és quan l'idealista, que era jo, en realitat, no sabien de la vida, i així estic ara. Claro, pero esto es lo que ve yo... El que ha hecho esta queja aquí, no, es que, claro, la Morcina vende al final y todo el tema de la drogadicción. Vente. No, no, es la logra de verdad. Es muy de la logra de estas frases. De los nueve relatos, solo uno se llama Morcina, además, es un relato que funciona en paralelo con los ocho restantes, pero cuantas veces he ido a buscar esta recopilación de relatos y empecé a llamarse diario de un joven doctor, se llaman Morfina y otros relatos. Al final, ese término y, al final, todos tenemos este morbo por la droga. De fet, aquest abisme que separa les actituds de les dues versions, o que just ho han d'exagerar tant les diferències, funciona a través d'aquest humor negre i patatisme que es porta al lima, per arribar inclús a un gore, a moments de la sèrie que tenen un gore. La pel·li és molt crua, però la sèrie, com es recreen, és pretendida desamputació. La sèrie et porta al personatge de jove cap a... De fet, resulta la memòria del doctor, que a la que se suposa que està fent homenatge, un insult, és insultantment egoista, és manipulador i repulsiu. De fet, no et cau mai bé el ràpid del jove. Perquè la senten i contracten els seus companys. Tothom és una bogeria, o sigui, la sèrie és una bogeria. Però no oblidem que tu el que estàs veient són les seves memòries. És ell com ho crec que li trataran i com el John Hamm... Jo en personatge de la pel·legueia, que tampoc ho li entre aquí. Jo en personatge de la pel·legueia, que quan el jove ràpid arriba, la despressia. I el John Hamm, que està allà al costat recordant el dia que la va conèixer, diu que tampoc era tan fea. Tampoc era tan mal, no? Tampoc era tan fea, perquè després hi ha tota una història arradera, i al futur es dona a compte de que va ser una mica de imbècil, a l'hora que ell es dona a compte de les insufles que portava. Perquè, clar, el fet que veigis el personatge tan pujat, recordar les notes constantment, que ha sido el mejor de mi clase, has de tenir en compte que és el John Hamm dient... Jo dije esto cuando era joven, era un gilipollas. El que te digo, la sèrie funciona mucho para buscar esa imagen única de Bulgakov, lo que te hace es unirte dos versiones de una buena y una mala, que van mutando, que sí que es cierto, como tú decías, el primer momento es el doctor que sale ante la vida profesional y al otro lado el morcinó, pero además eso es falso, porque, de hecho, si realmente... La sèrie, además, nos lo presenta así, es John Hamm como Bulgakov adulto en los años 30, creo que es en el 34 o 35, si tuvo problemas con la política y con el gobierno de esa época, no era por la morfina. El episodio de la morfina en el personaje real de Bulgakov duró, aparentemente, uno o dos años. Efectivamente como para Alofroyd poder hablar de la experiencia, que hay detrás de algunas series de enfermedades y drogas. Pero en los conflictos que tenían el año 34 y 35 en Moscú, cuando vivía en Moscú, eran precisamente políticos, porque ya era un escritor y un dramaturgo bastante crítico, no solo con los bolsheviques, con cualquier situación, que él no encontrara aceptable. Y, claro, en esa época Stalin no quería críticas. Aquest és el gran problema que va tenir. Segurament per això els seus textos també apareixen reivindicats, que van ser reivindicats de diària, però van ser reivindicats de 20 anys després de la seva mort. I, sobretot, aquests reculls són del 75. Sí, és la versió final. La que es coneix ara és el 75. Vas parar a Franco. La primera que presenta a su mujer, por cierto, es un hombre que pone en el 40, su tercera esposa. Pero, claro, parece que hay una de las frases que se conoce de él, es que el tío estaba muy preocupado de que la gente no le leyera. Porque ya tenía sus problemas en Moscú de la época, porque le censuraban, muchas de las obras teatrales no se pudieran presentar. Y él tenía una relación casi... Amor, odio con Stalin. ¿Has trocado para el teléfono? Sí, sí, Stalin le llama. Pensás que estamos hablando de un tío con un poder creativo... Ajojonante. Y que Stalin lo valoraba, pero, claro, lo valoraba, pero no podía aceptarlo dentro de su sistema político. Entonces, jugaba mucho... Y esto ya son, posiblemente, elucubraciones mías, jugaba mucho a aplaudirle, porque, en el fondo, le gustaban sus obras, pero después él representaba ese aplauso del pueblo ruso, pero a la hora de la verdad tenía toda una estructura política para censurarle, para detenerle... Esto es como lo de los aplausos en los balcones. Exacto, es exactamente lo mismo. Utilizar siempre una parafernalia para poder liderar y continuar con tu discurso, pero a la verdad tú puedes manifestar como el padre, porque Stalin iba de padre con él. El triunfa, que també, que ho diguin, és jo. Però tornem a la sèrie, perquè tens tota la raó de que, quan a la sèrie el que fa és un... té una intenció dramàtica, més que una intenció documental, no? La primera temporada veiem aquest Radcliffe, jovenet, idealista, tot i que ho perd l'idealisme molt ràpid. Molt ràpid. I un John Hamm en el moment més de treure pilotes de sobre en plan... Perquè és al revés. Un John Hamm que passa de dicto a un tió molt adulto. La segona tenim el John Hamm ja amb un acte de... s'està rehabilitant, de fet, amb rehabilitació que vol tornar a morir o a intentar desfer aquestes faltes, i ja juga més en el terreny del perdó i de la redemció. De fet, es passa molta estona, una gran escena, dient-li, et perdono, et perdono... Per tant, sí, mateix de jove, no? Però de totes maneres, ja ho dic, la intenció dels autors a la sèrie, a l'adaptar a aquests textos de Bulgakov, és afegir aquesta mirada tan british que costuma fer burla i s'ha tirat de tot. No hi ha res sagrat. Per tant, una figura com la d'un doctor que hauria de ser venerada, i que s'associa normalment a l'altruisme i servei els demés, de ser mideu autocomplent, amb una mirada i actitud molt altiva i egoista, fins al punt de ser bastant patètic, perquè tu el veus, que es posiciona si mateix amb situacions de... tio, baixa els fums, que aquí, de fet, les cinc companys de feina, la Anna i la Pellagella, no el compren mai. Tot i que la Pellagella acaba tenint una relació amb mi. T'ho has vist a la sèrie, també? Sí, la vaig tornar a veure ara, però sí que és veritat que hi ha també aquesta ombra, no? Aquesta ombra de Leopold... Ah, Leopold, Leopold, leopold, leopold... Això de fet, ho comentava jo més endavant, el síndrome de l'impostor, perquè ella, al final, és conscient de... que ell, quan li està dient el John Hamm, el Radcliffe és... Tu ets conscient des de sempre, des que vas entrenar a aquesta casa hi ha un retrat del doctor anterior, i tothom t'està recordant el doctor. Tu, des del principi, has hagut de demostrar que ets algú. Per això et posiciones el típico perroladrador poco mordero. Però a la hora de veritat, això no existe en los relatos, eh? En la imagen del doctor consagrado, del doctor experimentado, pero existe, a modo de preocupación, de esa voz interior que tiene... Bulgakov, eh? El auténtico. Y entonces, claro, la serie sí que está muy bien elegido esa idea. La película entra, també, aquest nom, eh? Leopoldo Poldovich, en los relatos, al menos... A la película entra, al principi, el diu l'ajudant. El diu l'ajudant i diu... Leopoldo Poldovich, le gustaba tener esto, pero no entran al punta. No, pero no es la que está parodia. Yo me atrevo a decir que, como la película es del 2008 y la serie es del 2012, 2013-14, si no me equivoco... 2013-13. Está claro que la serie ha tenido en cuenta la obra de Bulgakov, la biografía de Bulgakov, el morbo de Bulgakov y sus tendencias políticas o... Agafa tal meta. Y la película. Los creadores british han pillado la película y sobre ella han revestido. Porque en los relatos no hay amor. Hay amor y en la serie hay amor. Amor o desamor. O aprofitament sexual, sí. Hi ha una cosa que, buscant la història de la pel·li i de la sèrie, el que vaig trobar és un fil a Reddit, que pels que no sapigueu és com el fòrum de fòrums per dir-ho a internet, en perdo de forocoches. És que allà hi havia un fil que deia... Hòstia, hi ha la pel·lícula russa, però també hi ha la sèrie. Anglès, com que pot, entre millor, no? Si us ho tradueixo de l'anglès... Del rus. Una tia deia, mira-la igualment. La pel·lícula russa, eh? Mira la sèrie anglèsa, però mira-la igualment la pel·lícula russa. Leonid Visevin, que és el protagonista de la pel·lícula russa, està sent vegades més bo que el Dani i el Ratcliffe. I es treu la roba amb molts cops. Vull dir, que és una obra mesta del cinema rus, que et colpeja per tot arreu, sí. Però no treu que valgui la pena veure el bonor o què està. Hòstia, haig de començar a gravar-se. Haig de començar a gravar-se, a guitar-se. I ara té síndrome de leopoldovic amb el toquet i necessita demostrar... Vull empezar a tenir caro, tio, perquè el final... Hòstia, el que se pone en valor sempre és la veritat. Tornar a l'efecte brit i jaquet d'intentar ridiculitzar per aportar... La sèrie és una comèdia negra. Inclus l'addicció és tractada com si es tractés d'un cible capítol vergonyós a la vida d'un mateix, i no un problema d'aquells que has de superar. La feta està tractada i em va recordar aquell típic estat de Facebook, que vas escriure fa 10 anys... Exacte, te pensabas de qué listo, qué iluminado estuve ese día, y te hallas esa sal y dius... De un beu. Quina vergonya borrar a estados. Pedir a Facebook que retire la muerte digital, por favor. Sí, es cierto que en el fondo... Yo considero que la serie es una caricatura, que busca lo grotesco, que busca la diversión, que busca ese gore... Esas explicaciones que sí que en algún momento encajan en los relatos. Basta yo decía que hay pocas, pero sí que es cierto que en algún momento en cuestiones médicas, eso allí lo exageran, y se lo llevan a un terreno acojonante. Comencem a anar detectada, que potser la serie no ha acabat de fer pes. No, a ver, la serie, como todo en esta vida, depende de lo que vayas a buscar. Si te has ido los relatos de Bulgakov... Si te vas de los relatos de Bulgakov, la serie... Mal, seguramente mal. Ahora, si dices, hostia, el personaje de Bulgakov da mucho juego, y tengo ganas de reírme por la noche... Riure't del patatisme humà, dels fràgils que som, aquesta serie ho fa excelentment, però sempre amb aquest punt britànic. Com que veig que a tu t'agrada criticar-la, jo també l'he criticat. Ah, bé, bé, bé. Jo et diria que es nota molt aquest clasisme britànic al tractar un personatge que més és rus. Que és un tema. Ja sabeu que és comunista i és tersemundista. I el colonialisme britànic aquí té una presència, també, de mirar per sobre l'ombro a aquestes societats, no? Que et fa analitzar aquests relats... Els relats originàriament, per què ho explica l'Adrià, no? És una mena de popella, de coneixement, pràctica mèdica i supervivència, noi d'humanisme. Mentre és que la sèrie... és una mena de crítica a un sistema polític, no tant, però si hi ha una societat... Però te la podries tomar en mi sèrie, la sèrie Ferran? No, jo crec que no, en el fondo és això. Sí que apel·la una humanitat universal, que són fràgils, i a vegades ens prenen en sèrie coses que no són tants, però, clar, com que ho fica des de... És tot rússia, això és la rússia. Aquí és un noto aquest clasisme britànic. De fet, el retrat que fa de la zona de Muriebo, que, com diu la mateixa sèrie, ni tan sols les cartes volen ser enviades a tal infern. És veritat, és gran. No, té detalls, té detalls. És un estereotip. Aquesta zona de Muriebo és un estereotip de l'estepa russa i d'aquell general invierno, que tants cops enllegits llibres d'història, que són llibres d'història escrit pels vencedors, òbviament, i el gènere... No, i clar, ell habla molt d'aquesta posició, i ho he mencionat amb el tema de personificar la naturaleza, o amb aquesta actitud d'anacoreta, que també és comprensible que se acabe vinculando a la morfina, però, a la hora de la verdad, lo que ofrecen... Yo creo que, porque, claro, cuando te metes en el terreno de pensar, que aquí la intención era comprender realmente lo que significaba el verdadero conocimiento... Ah, però la sèrie no ho és. A eso, para nada. De fet. No és comparable. És impossible comparar els relats, els he llegit més o menys, però és incomparable a la pel·lícula. No, la pel·lícula no m'ha concentrat. Acabem amb la sèrie i anem a la pel·lícula. Perquè el fet és que aquesta cosa brítix és superimportant, que és... Les lluites i frases entre seristes i bolsevics, que l'Adrià no diu que la sèrie es veu amb més que la pel·lícula, que és certa, amb quan apareixen, crec que també estan retratades des d'un absurd que intenta dir que han realitat els russos tots eren incultes i es mereixien tot el que els va passar perquè eren tontos. O ell com a doctor. Ho posen a la seva veu, i és veritat que ell va ser molt crític i només que amb el moviment comunista, amb el govern comunista, sobretot perquè va viure aquesta misèria que intentava amagar el govern moltes vegades dels seus enllocs. I clar, a mig d'aquest de tot això tenim el doctor Ratcliffe i Hamn, que ni pren partit ni per uns ni pels altres. Que de fet, realment, és el que comentàvem antes, no? Que no són Bulgakov, uno és el jovent doctor i l'altre és el doctor adulto. Però que en realitat...No se atreven a dir que és Bulgakov. Clar, perquè no, no és exactament això. A més, el personatge és dedicta a fer de balet, sobretot jove, que més li convé, em crec que aquest porti a ell cap a la destrucció i a tot el que el rodeja, de fet, hi ha l'incendi, tota una sèrie de capítols que són els relats i que estan a la pel·lícula i a la sèrie, demostren que aquest tio no té final. Ara cauran un pou, que és això que arriba amb el John Hamm, per poder tornar... En ese sentido, la sèrie es bastante venebola, no vamos a descubrir finales, pero sí que es cierto que todas las malas decisiones que toma sale airoso, por así decirlo, y entonces la película juega un papel ahí mucho más catastrófico. Sí, però el que cal és canviar la filla. Suposo que la sèrie no és parlar-nos de les lòries mèdiques d'un doctor a mig de la pobresa, sinó que només vol destacar això, la pantomima, que és la vida humana, i, a més d'un cert molt miserable, que necessita passar per tot aquest infern per intentar que no aconseguir, perquè això no queda clar a la sèrie i a la pel·lícula menys, alguna mena de redemció. No, no, jo crec que realment no... Per això te digo que, al final, pasa como... de puntilla sobre toda una serie de vivencias, que lo ponen a él en una situación moral, muy compleja, pero, a la verdad, es como un episodio en su vida que podía olvidar o recuperar, pues, en forma de este discurso grotesco. Aquest és el punt de la vista de la sèrie, que busca que aquesta mena de personatge narratiu, on hi ha d'haver una mena de redemció, ho fa a través d'un humor negre, que, clar, no fa justícia ni els relats, ni el personatge original que podríem dir, però la pel·lícula... Però jo crec que, en el fons, sí, i voy a proponer una cosa. Però jo crec que en el fons és que, en tanto que hi hagi un discurso creado, que hauria intentado ser diferente. No hay una intención de adaptación de los relatos de manera fiel. I ese discurso creado, además, ya estaba creado de manera previa, por una pel·lícula, que se centra más en esa adicción... Doncs fem una cosa, Paul, si et sembla bé, o us platico. No, yo lo que quería comentar es que, como nos estamos extendiendo, y esto realmente da mucho juego, a la hora de la verdad, es una pel·lícula que podemos encajar dentro de una firmografía muy interesante, que es la de Alexei Balavanov, que al final es un director... Fem una cosa, passem a pel·lícula, a cinema, y aquí hago un fet, y ya está. No, yo lo que estaba proponiendo es que, en la medida que abrir esa puerta, nos puede llevar a otra gran empanada, y quizás ahora la gente ya está pensando en comerse una paella más bien. Lo interesante sería... La gente ya ha entendido que hay una versión diferente a la serie, que hay una versión que se queda más con ese espacio del bulgakov morcinómano, pero que ni mucho menos era él, porque como ya he dicho en un momento de la presentación de la novel·la de los relatos, siempre explica esa adicción a través de un personaje, que es Poliakov, y, de hecho, cuando llegas a la pel·lícula, que se llama Morfina, el protagonista, todo el que le llaman Mika, de Michael, en el fondo se llama Poliakov, como este colega. Exacto. La intención de Balavanov es bastante diferente, solo os diré, de manera... anticipando un poquitito de lo que podríamos hablar en el próximo programa, solo os diré que Balavanov no había escrito el guión de esta pel·lícula, que se la lleva a su terreno, claramente, en el fondo es un homenaje que le hace a Sergei Bodrov, y ahora vienes, ¿y quién narices ese tío? Yo he pensado lo mismo cuando lo he leído, pero después he caído en cuenta que no. Sergei Bodrov es el protagonista de Brad, que es brother en ruso, y es una de las películas que le cataputó a la fama a Balavanov. ¿Y vos estas propusán? Yo creo que da mucho juego a Balavanov, además es un hombre al que hay que hacerle un homenaje. Si hoy hemos hablado de los que se han quedado, podríamos hablar de los que se han marchado y uno de ellos, y vos, evidentemente, muy distintos, es Alexei Balavanov. Em sembla correcta, perquè comanaràs en Morfina, aquesta pel·lícula que avui... No estarà empanjada, sinó que forma part d'un altre entorn que també interessa. Dins d'una filmografia que pot ser interessant. És un ingredient d'aquesta empanada que pot funcionar també en un altre. Que no es passarà la mita empanada. No us empatgem. El que estem dient és que avui no empatgem el personal, que ja ho portem bastant així. Que se vea en Monster, que si poden se lean los relatos, i no solo Morfina, i sobretot, que se vean la sèrie, perquè hi ha tots els seus errores... Hòstia, deixa's una risa. La sèrie és molt divertida, no és per tothom. I el duet és molt bo, eh? Jo, un Ham, va ser un dels punts on se'l va descobrir, com que el registre de Morfina li fa mil patades al Radcliffe. Tot i que jo agraeixo aquest Radcliffe, perquè és el que ens ha portat el que tenim ara. És que el Radcliffe d'ara, és com l'Ajavut, s'està posant en una de margues, en el bon sentit, eh? Però l'envisia en el Swiss Army Men, o...? Hòstia, però és de massiu histrònic, aquest tio, no? Hòstia, però és de massiu histrònic. Tenint molt caro el que vas a veure, no? Sí, com m'agradaria fer, ese día vas a comer hamburguesas, pero del McDonald's. Ai, ai, ai... La Rosalía ya torna, i el gazpacho. Doncs nois, em sembla perfecte. Ho deixem aquí la setmana que ve, reprendrem algun tema. Recordem seses socials, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural, Soundcloud, Mixcloud i Vox, recordem, aneu cap a Soundcloud, que acaba d'agradar tot cap allà, d'acord? I la setmana que ve ens tornarem a veure les ganes. No he caminat jo per aquí, no? Sí, estaria molt bé, no? No, estaria molt bé, no. Serà així. Un besito, adeu!