Empanada Cultural del 14/6/2020

50 programes. 50 empanades. Es diu ràpid, eh? Com vés a veure, aquests 50 programes han donat per molt. Des de coses bones, com apostar per parasitos als Òscars o suc de Sindria, als Gaudí i Goya, i en certa ple, o que l'Adrià no hagi sigut pare i ho haguem pogut compartir aquí. Grans records que s'acumulen a les nostres espatlles. Però també coses dolentes. Nosaltres vam veure marxar ja fa molt temps en Carles Martínez del programa, per exemple. Però si ens dubta la Palma, se l'emporta aquest coronavirus, que no només ens ha robat temps i llibertat, sinó que ens ha rebassat a molts que encara no havien de marxar. I, a més, no hem pogut acomiadar com es mereixien. I ara ha sigut un virus, però quanta gent ens ha deixat abans d'hora per raons diverses. Aquella gent que encara tenia tant proferir-nos. Sense anar més lluny aquesta setmana, Pau Donès i Rosa Maria Sardans han deixat víctimes del càncer i se'ls trobarà a faltar. I com ells, molts altres abans, com, per exemple, el que va anticipar-nos l'Adrià no la setmana passada amb el director de cinema rus Alexei Balavanov, mort al 2013, amb 54 anys, i amb una carrera amb un futur prometador. Avui el recordarem i l'hi rendirem l'humanatge que mai li vam poder fer. Si la setmana passada, precisament, rendíem l'humanatge orgullosos dels nostres sanitaris, és en aquest to de record i d'indesitjar de tristesa que volem. Què passa? Què passa? Què és això? Espereu, espereu, eh? És que em passen una nota des de la producció. Ah, vale. Per fi, em pola triar el tema, per avui a veure. Hòstia, hòstia, de debò que portaràs això. Que jo ja he començat amb aquest tofu, i ara em fas canviar, tio, a algo bastant més festiu. És que més quedaré malament intentant lligar en temes tan oposats, joder. Dispenseu, eh? Dispenseu que resulta que tenim canvis d'última hora, què? En sèrio, tios, com? Que hi ha un altre paper? A veure, joder. Què? I això està confirmat? Just avui que les mento, ja és casualitat, eh? En sèrio, què passa avui? Així no hi ha manera que algú pugui fer un editorial coherent. Hòstia, jo què sé, a veure com ho encaixo, això, a veure. Però de quan en quan la vida obstinada ens vol tornar a demostrar que val la pena passar per aquesta terra, que l'esperança és viva i moments de llum tornaran a aparèixer al llarg del camí. I és que avui tenim un retorn empenada. En Pol ens torna a portar el nostre filòsof de Capsalera. Ja sabeu, l'eslau de pronunciació curiosa, el pensador pop i ara escritor amb temps rècord, és l'Havoc Sisec. I és que ens apropa, precisament, el seu últim llibre que tracta sobre propostes de cenaris futurs després d'aquesta pandèmia. I encara hi ha més, perquè recordeu que abans us he parlat de la nostra gran pèrdua empenada? Si home, allò que un membre ens va deixar. Doncs, com deia, la vida ens tenia reservada una sorpresa, almenys a mi, i us podem dir que avui... ha tornat en Carles Martínez. Un programa cuinat per... Nois, ben tornat, Carles. Moltes gràcies, senyor. Moltes moltes, moltes. Qué bueno que viniste, qué bueno que viniste. ¡Veos encantado de regresar acá! La primera, la primera, la por favor. Faig pots amb els pulos. Sabeu el que es nota més quan tornen al Carles? És que podem tornar a casa seva. Que vol dir que era condicionat, serveza, piscina. Bé, bé, bé, m'agrada. És que, clar, cada casa té una cosa dolenta, menys la seva. Que casa meva és que està al quintopi no hi ha gats. La casa teu, Adrià, no hi ha llambèridos. És el Raval? Poc abrum, que per mi, sortir del Raval i arribar aquí és com vendre un poblet, eh? Això és l'obliglo de gràcia, l'obliglo de gràcia. Ara que estan tots els carrers tallats, i hòstia, és... M'ho posen? És un laberí. La ciutat és un laberí. Però una pregunta, Carles. Tu has venido a paquedarte o que jo m'entén, eh? Tu què creus? Paquedarme. Una hora. Paquedarme de forma indefinida. Una hora la setmana és suficient. O estava trobant a faltar, us estava trobant a faltar. Ja tenia ganes de tornar a l'empenada. I una pregunta. Una pregunta, Ferran. Multidireccional, editorial, però amb molt de pes inicial, collons, tio, que ens passa. Aquesta sensació que vivim en un món que la gent va caient al nostre costat... Sí, i de quan tornen. No em referia al carles. Imagineu el tema de que teòricament jo estic portant un tema que no té res a veure, pel que té esforat. Imagineu que la setmana que ve, un cop ja hem publicat aquesta empenada, que no té res a veure. No té res a veure. No té res a veure. No té res a veure. Té 71 anys. Població de risc. De fet, en el llibre... Hi ha un moment que diuen els meus fills, que no volen venir, no m'han vingut a visitar. És de risc. Però es preocupa molt. No perquè me caigues mal tito. Esperem que està clar que és llei de vida i això ho tenia marat que ha tornat al carles. Una empenada de 4 mosqueteros. Com a 4 mosqueteros. La gent no ha tornat a 4 mosqueteros. També ens arriba gent nova, com el llibre que ja va prendre empenada. Això és maco. Jo dic sempre. Sembla que no ho he après jo, que tinc 38. Em sembla que ell mai ho aprendrà. Però el que vull dir en tot això és que, clar, gent que marxa i torna com al carles, collonut, però gent que marxa i potser no tornarà. Per això és molt important el tema de la cultura. No, perquè en el fons és com una expressió de vida. Si hi ha algú que compensa aquesta idea que tots tenim una data de caducitat, és que la deixem empremta. I com la deixem empremta amb la cultura? Amb l'empenada. Si us sembla bé, li fotem canya. Perquè si la deixem empremta, on estarà aquesta empremta? Exacte. Podeu trobar Facebook, empenada cultural, Twitter, empenada cultura, Senseela, Instagram, empenada cultural, i Soundcloud, ja us hem dit, tu estem s'entretjant tot a Soundcloud. També a Microsoft i també... Sabes que el canviaràs un dia, no?, que un dia serà empenada cultural. Sí, sí, sí. Un dia Adrià no tornarà mai a Espanya. Exacte, ja ho hem liat, tio. Doncs nois, que avancem? CINEMA Bueno, como veníamos diciendo de hecho ha recalcado Ferran en su editorial, hoy iniciamos nuestra análisis de cine, sobre todo de cine, recordando a los artistas que se han marchado, a todos ellos, pero como nos faltan horas, eso está clarísimo, nos faltaron muchas... Sí, es verdad, pero hey, siempre se olvidan de alguno. Como nos faltan horas, hoy nos toca hacerlo como mínimo a partir de la figura de un único cineasta. Alguien que evidentemente, hecho es muy singular, lo vamos a ir viendo, pero alguien que evidentemente no es como todos, pero que hoy diríamos que lo representan. Si quieres hablar del mundo, si quieres hablar del mundo general, ¿qué tienes que hacer? Hablar de una sola persona, contar una única historia. ¿Y quién es esa persona hoy? ¿Quién es? Bueno, lo ha dicho Ferran, en el fondo no descubrimos nada. Estamos hablando de nuestro querido Alexei Balavanov. Balavanov. ¿Se suena esto, o no? A más de uno le suena, ¿verdad? A mí me suena demasiado porque me he convido por tantas semanas. Escuchando Balavanov. Sí, exacto, esta es la sintonía de su productora, que se llama CTV Film Company, y cada vez que te enfrentas a una de peli de Balavanov, que de hecho no tiene tanto esteto, ¿no? No, es muy divertido. Es demasiado así, es muy mordaz, ¿sabes? Pero sí, nos acompaña y nos presenta Balavanov. ¿Quién es? Un director de cine, que como he dicho es realmente muy singular, es ruso, y no solo singular porque sea ruso. Yo considero que es de los mejores que ha parido Rusia en las últimas décadas, como mínimo en los 20 últimos años. Es una lástima porque como ya hemos dicho nos dejó y nos dejó demasiado pronto, con tan solo 54 años. Pero eso sí, para tener 54 años nos había dejado ya 14 películas y algún documental y algún corto. Es decir, la suficiente es pelis para comprobar lo bueno, ¿no? Y lo necesario que era. Aunque muy desconocido por estos lares, yo me gustaría... De hecho, es así, ¿verdad? Antes de que os hablara de él. Yo no me he sonado un poco. De hecho, cuando lo dices Balavanov, es como el CCCB. Cuando dices CCCB, que a veces a gente le pone una C de más, pues con Balavanov puedo correrlo. Es verdad, es verdad. Balavanov, Alexei Balavanov. Bueno, pues ya lo conocemos, ¿no? Lo importante es que ya lo conocemos y que es muy normal que tampoco hayáis oído hablar de él, quizás antes de que ellos lo presentara, porque es que es un tío que no ha estrenado, nunca en nuestras tierras. Nunca hemos podido ver una película suya en una sala comercial. La hemos visto en salas de cine gracias a los festivales. ¿Qué tipo de festivales? Siches, de hecho, allí lo conocí yo. Conocí su cine en el año 2008 con Morfina. Antes había pasado por Jijón, en el 2007 con cargo 200, que para mí es su mejor película. De hecho, en Jijón se llevó el premio a mejor director por esa película. Y en Jijón lo recuerdan, pero lo recuerdan no sólo por su cine. ¿Qué se le ha ido la lectora? ¿Qué se le ha ido la lectora? Es un liandre. Es russo. O sea, está claro que seguramente en su... Bueno, si estuviera entre nosotros el diría... No, pero si no pasó nada. Pero claro, es un tío que acabó apareciendo en varios artículos de la prensa escrita de Jijón y no lo hizo por su cine. Evidentemente había artículos relacionados con el cine, pero otros que no tanto. Y para que no dudéis de mí, para que veáis que estoy sincero, os lo voy a leer literalmente. Y dice así. Varias personas alertan de madrugada la policía ante el temor de que un ciudadano pudiera encontrarse en apuros dentro del mar. El personaje en cuestión es el director de cine Alexei Balavanov, que después de presentar su película en el festival, vecina de Jijón, evidentemente, y de cenar en un restaurante de la ciudad, alrededor de la una de la madrugada pretendió dar-se un baño en San Lorenzo vestido y sin descalzarse. Era una escena que recordaba demasiado a la de un bañista en apuros y que alarmó a quienes la estaban observando desde el muro. Cuando los policías llegaron, al lugar de los hechos, comprobaron que a la altura de la escalera del arenal esticaron a él y trataron de hacerle razonar. Era extranjero y no los entendía, mientras muy cerca de la orilla del mar el hijo, y por tanto, el hijo y la mujer del cineastro ruso observaban la escena según fuentes policianes divertidos ante la ocurrencia del artista, empeñado en probar las frías aguas cantábricas. Me gusta cómo lo has descrito. Pero qué? Es una maradilla. Es una maradilla. Esto no es periodismo. führen de alto calibre. Me acabo de imaginar a los señores de jicon tomando el café por la mañana y oliendo este artículo. Es el neorealismo ruso. Sí, sí. Este tío es digno, ¿no? Estampas buenas. ¿Qué te pase dan, panada? Pues ya está. Lo estaba leyendo y pensaba, noviembre, los festivales ciñecones en noviembre, pero qué puto frío por la noche, pero qué coño va a pasar frío un ruso en jicon. que le daba al Pirriaki, que no veas, le gustaba el cor. ¿También es muy ruso? También, ¿tú por dónde? Y en todo momento las películas siempre hayan muy buen. Tienes, tienes, eh, tienes... ¡Pof! ¡Palante! Bueno, anécdota's a un lado, vamos al cine, que es verdaderamente lo importante, el legado. Es el legado que Baloganof nos ha dejado. ¿Qué tipo de cine nos ha dejado? Es un cine que yo diría que es muy incómodo, pero paradójicamente divertido, ¿no? Vamos a ver como una serie de adjetivos totalmente dicotómicos, porque por un lado decimos que, ostia, que es muy ruso, que es muy ruso, orgullosamente, ¿no? Ruso, pero a la vez muy crítico, muy crítico con su país. Y con la especie humana. Y a la vez humanista, ¿no? Sigue la paradoja, comprometido, político. Lo considero un poquito absurdo, a veces su cine, pero también profundo, ¿no? Es profundo y absurdo. Al final, yo lo que diría es que es un cine muy vivo y como tal, lleno de contradicción. Pensate una cosa, si hasta el mismísimo primer ministro de la época, que se debía tirar de los pelos cada vez que había una peli de Baloganof, porque, de hecho, Baloganof ha tenido muchos problemas con la censura de su país, escribió en Facebook, tras la muerte del director, ¿no?, de Baloganof. Las películas de Alexei Baloganof son un retrato colectivo de nuestro país en la época más dramática de su historia. Toma ya. Después Putin lo echaría a este tío, pero... Bueno, de hecho, dimitió, el 2015. El cine ruso tiende como a reflejar esas miserias, ¿no? Mucho. De hecho, es un cine ciertamente deprimente, muchas veces, en el enfoque que le dan, ¿no? O sea, Baloganof es paradigma de ello. Sí, pero a la vez es diferente. Yo siempre lo digo, veremos cómo a Baloganof se le ha comparado a Tarantino, se le ha comparado a Kaorismaki, al finlandés. Pero yo es un tío que cuando veo su cine me recuerda a él mismo. Realmente puedo establecer comparaciones, pero para mí Baloganof es Baloganof, ¿no? Recuperando las palabras del primer ministro, ¿a qué época se refiere? Pues se refiere claramente al siglo XX, principios del siglo XX, porque ya tenemos alguna obra que retrata la Primera Guerra Mundial. No directamente la Guerra Mundial, la Primera Guerra Mundial es el telón de fondo, ¿no? Hasta la actualidad. Sobretodo, época ya tardía del comunismo de la Unión Soviética, años 80, y sobre todo los 90, ¿no? Al director ruso le hemos visto abordar los cambios sociales de su país continuamente y sin quererlo, al final, ser como una especie de embajador ruso. Pero como decíamos, de esos que los políticos nunca enviarían. Vamos a hacer una cosa, vamos a entrar ya en detalle con alguna de sus pelis. Yo considero que deberíamos hacerlo con Brad, ¿no? Brad, brother en ruso, es su película del año 97, no es la primera, pero si lugar a dudas es la película que le dio la fama, o, como mínimo, la que le hebrió algunas puertas. Lo que venimos escuchando hace bastante rato es precisamente parte de esa banda sonora tan potente que tiene. Veremos que en el cine de Balavanov la música es súper importante, y ¿quién es también muy importante en su cine? Al menos en estas dos películas, Brad I y Brad II, porque hubo esa escuela, Sergei Bodrov, ¿no? Quizás o suen el nombre de Sergei Bodrov, pero estamos hablando del hijo, Sergei Bodrov Jr., el padre, un cine hasta súper conocido, guionista, pelis que nos pueden sonar, porque hay mucha producción rusa. Mongol, la película mítica de Genghis Khan. Sí. Es guión del Sergei Bodrov, padre. Pero aquí estamos hablando de Sergei Bodrov Jr., que parece ser que hicieron un támen brutal, no necesariamente cinematográfico, es decir, en su amistad, en sus litros de alcohol que se debieron beber, pero que también tuvo ese reflejo en las pelis, ¿no? Primero, en Brad. Brad II, también, que es una peli un poquito más ambiciosa, porque, claro, la petaron. Pensad que Brad es una película que la hicieron con cuatro duros, es como Clerks y Clerks II, ¿no? Un poco en la línea, evidentemente no para nada en el tono, pero en lo que supuso para la vida de esos cineastas. Tanto la petan que la segunda ya la ruedan en Estados Unidos. Brad II tiene parte en Moscú y parte en Chicago, donde, por cierto, Bodrov, el actor protagonista de Brad, ganó el premio a Mejor Actor en Chicago, el Festival de cinechicago, pero por su primera película. La primera peli, olvidemos la segunda, la primera peli, la típica peli que se ha convertido en peli de culto en Rusia y, a la vez, éxito de taquilla, de nuevo, esta gran paradoja. Es comercial y a la vez social. Es un thriller mafioso que bien nos podría recordar a la típica peli gringa, a la típica peli de género gangsteril, estadounidense, pero que en cuanto a su estructura clásica, pero que en cuanto a la temática se centra, sobre todo, en la realidad social de Rusia de finales de los 90. O sea, como que utiliza el género como vehículo para hablar de un contexto. Pero, al final de edad, ese tono tan propio de Balabanoff. Es decir, cuando ves su peli, inicialmente piensas, vale, estoy ante la típica película de género, pero después lo pondremos un poco en diálogo, te das cuenta que no, que es muy Balabanoff. ¿Y qué sucedía en el año 97, que es cuando la ruedan? Pues precisamente que venían de la Primera Guerra Chechena. Esto es un conflicto que viene del siglo XVIII, o sea, que hay una Segunda Guerra Chechena y el conflicto siga abierto, pero sobre todo hubo una generación de chavales rusos que habían participado en el ejército, que volvían a su tierra, y que no tenían mucha cosa a hacer. Y de hecho, así empieza la peli, con el prota que acaba de devolver de sustancia en el ejército y una vez en casa, en un pueblito, tarda poquito en meterse el dios, ¿verdad? Bueno, yo, Brad, no le vi, pero, para la nada, la guerra de la Chechena también tení la guerra de Afganistán con la altra película. Però, bueno, veig que es un tema recurrent, ¿no? Balabanoff siempre se le habla de que su cine es muy político y él ha insistido en decir, no, no, para nada, mi cine no es nada político. Mi cine es simplemente como un testimonio de lo que yo vivo. Pero yo, la vida es política. Yo trobo que... ¡Clar! La política lo es todo. Sí, pero yo trobo que en les películes, com a mínim, sobretot Brad i... sobretot Brad, però, i Cargo 200 també, el que toca molt de prop és la joventut. Jo trobo, eh, i com la joventut es disol, no? Es perd, gairebé. Com a esos años que se pierden, al mig d'aquesta entreguerra, entre pobreza, i sobretot entre... I jo no ho veo bastant. I ho veo bastant, sí. Ho veo bastant, sí, perquè me da la sensación, a veces, cuando veo las imágenes últimas de Balabanoff, ¿no? Que el tío, evidentemente, se había deteriorado, porque ya era joven, pero tenía 50 y pico, pero seguía con la misma estética, ¿sabes, estos tíos? Da igual que el tiempo pase, que si yo tenía el pelo largo y me he quedado calvo, yo sigo con el pelo largo, pero calvo. Que, hostia, que antes me molaba la ropa así estrechita, pues yo me engordaba, pero sigo poniéndome la misma ropa. El tío vivía aún en su juventud. Y, además, otro detalle, Bodroff era mucho más joven que él. Hablamos de un tandem de una amistad creativa, pero Bodroff tenía como 20 años menos, que, bueno, 15 más o menos. Y una cosita, no sé si aquí, de los cuatro, hemos visto solo dos, ¿no, Brad? O dónde se la habéis visto, por cierto, las películas. A ver, es difícil, es difícil trobar-les. És difícil, sí que és vera, no? Sí que és veritat que tu faran les vas trobar per internet, a YouTube... Estan a YouTube penjades per el mateix CTV. La mateixa CTV és el seu canal de YouTube, que les penjades subtitulades en anglès. Això sí, si feu una búsqueda una mica més profunda. Aviam, també és bastant probable, ara que has tornat a reiniciar tot això, que en fons de biblioteques o així... Teniu una sorpresilla guardada per al final, porque hay un festival de cine que le va a dedicar una retrospectiva, y en poco tiempo, porque es cierto que... Por ejemplo, Filming, le dedicó una entrevista a Balabanó, pero te metes en Filming y no está a su cine. Entonces... Es que es curioso. Es difícil accesso. Es súper difícil, porque decíamos, ¿no? Y después, o sea, la gente que ha entrado en contacto con su cine lo tiene claro, además, sobre todo, de la perspectiva profesional. Yo quería decir una cosa al respecto, Adrià, y entonces... ¡Voy a decir algo! Dale, dale, dale. Básicamente es que yo creo que esto serveis de cas, el cas del Balabanó, de un cine rús en general. Y poso, por ejemplo, el text que em vas comentar, Adrià, of the record sobre els seus palaces, que on diu que el cinema rús... Escolta, no gaudeix de la fama... Sobretot aquí, a Espanya. No té la reconeixement que ho he de tenir. Però per mi, en cierto modo, sí. Casi una virtud, porque muchas veces que nos enfrentamos a un cine diferente, acaba perdiendo esa diferencia en tanto que conecta con nuestra realidad occidental. Lo hemos visto en el pasado con cineastas. Usted hablábamos de Mizoguchi, de Ozu, eran claramente cineastas japoneses, nos vamos a Kurosawa, y Kurosawa es precisamente ese japonismo que se abre a Occidente. Y esto ha pasado con cantidad de cineastas y al final acabamos bien de siempre la misma película. Y es algo que yo odio, es decir, yo sí quiero ver un cine japonés, quiero ver cine japonés, no quiero ver un cine que pueda consulir en Estados Unidos. Por eso, por ejemplo, Brad, me parece única, porque aunque sea muy familiar, en tanto que hablábamos del género, de ese punto gasteril, hostia, no, me está haciendo un retrato de San Petersburgo en los años 90, donde hay personajes, hay la inmigración, el tártaro, los chechenos, esa gente que además venía de la rigidez, de la Unión Soviética y de repente encuentra la oportunidad de hacer un poco lo que les da la gana y empiezan a surgir las grandes mafias. De hecho, hay otra película de Balavanof que es una maravilla que se llama... Zmurki, traducida como Dead Man's Bluff o Blind Man's Bluff, el farol del hombre muerto o del hombre ciego, que es una pel·li que provocó, que se le conocieron un poquito más, de nuevo, por un tío que precisamente hace lo que comentábamos, que va a buscar cines diferentes, Tarantino, no? Tarantino, es claramente un deglutidor, un deglutidor, un recicla todo lo que ve, pero también a veces ofrece una mirada a ese cine diferente, lo hizo con Chunking Express hace mucho tiempo, con el cine de Juan Carguay. Y aquí se le compara mucho a Tarantino, aunque yo no lo veo, como ya os he dicho, para mí Balavanof es único. Pero sí que es cierto que en Zmurki o Dead Man's Bluff tenemos la realidad esta gangsteril de Brad, pero con menos tono dramático, más cachondeo, más locura, y de hecho nos cuenta eso, de cómo tíos hacen lo que les da la puta gana en esa Rusia de libertades y pasan de la mafia, otro tipo de mafia, la mafia inmobiliaria. Entonces está muy bien esa doble mirada, pero fue un fracaso. O sea, así como Brad tuvo un excitazo en taquillas rusas, ese cine, al final, ha acabado gustando mucho más en los festivales de Europa. Però és curiós, perquè, realment, jo, quan he buscat abans informació de cargo, em sortia com a joc, però com a comèdia negra. Bueno, a ver... Però dic des d'un punt de vista que és una cosa que és rússia, que al final, la traducció potser és diferent. És possible que allà es vegi com una mena de comèdia negra, i tu quan et trobes aquí... Comentava això d'abans de les guerres, de com sembla que les guerres és un ambient al jovent, perquè, clar, rússia es compara molt la guerra d'Afganistan russa, és el Vietnam russo. És que rússia ha tingut Afganistan... Que teníamos diciendo... Ara tindran, en certa mesura, Georgia, totes les coses que no paren de fer. Clar, què vols dir, que els russos els fa molta gràcia haver enviat els joves a morir? Realment és una pel·li molt dura, és una mirada totalment occidental europea. Trucaré film a Finiti per dir-li que tregui la comèdia negra. És una crítica, al cas de Cargo 200 es nota molt que... Sembla com si ell volgués demostrar que a mi no em llames comunista, perquè jo això ho viví i aquestes coses passaven. El diu que, al final de la pel·lícula, si no m'equivoquen posa, basada en uns hechos que sucedieron en el 84 o no. 84. Per allò que allà m'ho heu desclistat, estàvem ara amb Cargo 200. La podéis ver también como Gruz 200 en Cargo 200. Al final, es una mirada a la Unión Soviética en horas bajas. Pero justo antes de la perestroica, que fue como el intento de devolver un poco a la gloria, pasada, pero no lo consiguieron, evidentemente. Entonces, son esos años donde la Unión Soviética está muerta, está deteriorada, la rigidez que intentan imponer acaba estando mezclada con esa realidad más propia de los 90, con esas mafias, pero mafias dentro del propio gobierno. Y esto es lo que nos retrata. Es una historia, hay un hilo vehicular, que nos va trasladando de la vida de pueblo a la vida de la gran. És molt sorprenent com et va presentar els personatges i els va abandonant a mitja història. A més, con la canción que està cerrando de fondo. Que tienes el punto que así festivo. Y lo que estamos viendo es supercrua. Que potser això també és a prop del tema de Tarantinesc. No només per la violència, sinó per aquesta cruesa de cop que et foten. Sí, pero Tarantino, es because he so much fun. Exacto. Y en el caso de Balavanoff, es en plan... Sí, que esto pasaba. Y te deprime. Jo ara penso en Cústurica, però, clar, Cústurica també és molt més alegre. Sí que hi ha un punt... Esta música es muy Cústurica, pero no, eh. Cústurica no... vosaltres m'esteu parlant d'algú molt d'arc. De hecho, yo te diría que muchos de los críticos que han acabado valorando su cine, son gente que consume gore, que consume cine de terror... Normal. Pero que a la hora de la verdad estamos en triuncine. Hasta que es lo que ha presentado en grandes festivales. Yo os voy a decir lo que dijo... Os voy a compartir lo que dijo el director Andrés Dernoff, cuando vio Cargo 200. Dice, todos queríamos filmar una película como ésta. Y no teníamos el valor suficiente. Pero Balavanoff la hizo. Yo había oído esta frase diciendo, cojones, de valor. Bueno, lo he arreglado un poquito. ¿Y qué quiere decir esto? ¿Qué la hizo? A ver, estaba claro que ya no era el 2008 cuando la hizo. Pero la hizo en la Rusia actual, que no nos vamos a engañar. No es la Unión Soviética, pero está Putin, ¿no? Entonces, bueno, sí, Balavanoff es único. Pero bueno, se suponía que hoy hablábamos de Balavanoff por morfina. Eh, que això és la setmana passada. Ya, ya, ya, ya, claro. Una semana pasada, ¿pero qué pasa en la semana pasada? Pues que, como siempre, la empanada, tío, la empanada no le cabe en tantos ingredientes. Que sí, Monster, diario de un joven doctor, libro y serie. Que sí, Morfina, el relato. Y, claro, nos quedó pendiente profundizar sobre la adaptación de Balavanoff, que adaptaba a quién, a Bulgakov, el relato de Morfina, Morfium Hydrochloricum, o, como la llamó el propio Balavanoff, la película Morfia. I, con ella, me gustaría acabar. ¿Película del año 2008? La número 12 de su filmografía. Yo se ha dicho antes que tenía 14 pelis. Es decir, ya en el tramo final, aunque no era del todo consciente. ¿Y qué nos mostraba Morfia o Morfina? Pues la aventura profesional, la inexperiencia y determinación de un joven médico que se acababa perdiendo en una aldea de la Rusia central y que le acababa sucediendo en esa vida de Anacoreta. Pues la progresiva adicción a la Morfina, en plena revolución bolchevique... De hecho, sí, bien, bien, bien. Esto que está sonando ahora, ya hemos dejado la modernidad de Nautilus, o de Ariel, que era quien sonaba antes, y nos vamos a Bertinski, el maestro Bertinski, que es, como decíamos, otra de las herramientas que Balavanoff utiliza para ubicarte en una época, o eso por un lado, la época que él quiere tratar, pero también para ir creando y evocando, ¿no? Qué maravilla de canción, no sé. ¡Es una maravilla, Adriano, etona! Es que no es que en serie, es que... Estás escuchando este y estás viendo... Así empieza, además, la peli, ¿eh? Es fácil trasladarle, pues, al año 1917, que ya lo pone los típicos rótulos de la peli, que nos recuerdan a la época. Tú siempre decías sobre Morfina, que te parecía una peli y rodada en los 70, ¿no? Te voy a ver que la vaig veure amb una qualitat molt baixa, que després la vaig veure en HD, y cambiaba, pero sí que es la manera que te he de iluminar, crec que grava amb negatiu, encara, i té un to que és molt... Nosotros nos hacemos el cinema del 70, porque las películas modernas de aquella época eran así, y después van evolucionar, pero... Una estética, molt... La època... Inclus per muntatge, i això ho haureu vist, també, que és molt anticuat les transicions. És a dir, hi ha molts fosos entre imatges, que és de 70, 80... És com una recuperació d'aquest estil de transició, entre cenes. Sí, és cert, Apple. Al final, les referències no són cinematogràfiques. No sé hasta qué punto fue un consumidor de cine. Es dice que sus referències son literarias. I si ho van ser, van ser... Si van ser cinematogràfiques, van ser molt plàssiques, perquè la manera que té de narrar és superclàssica, però funciona... És molt naturalista. Sí, molt. I la manera transicional, al final, és fosa negra, o una cartela, i t'ho explica. De hecho, en Morfina hi ha demasiados cartelitos, no? La Morfina és exagerat, perquè també fa capítols de relats. Exacte, porque está un poco anclado en el origen, en la obra de Bogacó. Yo no he visto la pel·li, pero a mí esa música y todo esto me recuerda a finales del siglo XIX, incios del XX, el fin de siècle. Sí, aquí, lo que decían los franceses, ese clima de decadencia, pero sobre todo muy literario. Pero lo es muy boemi y muy intelectual. No sé hasta qué punto esa pel·li puede... No lo es, porque estamos hablando del 1917, pero en una aldea perdida de Rusia, que podría ser perfectamente el siglo XVIII. Pero sabéis lo más curioso, y con esto acabo, que os habéis iniciado, sobre todo Poli Ferran, que visteis Morfina, con la película menos personal de él. A mí me parece una maravilla, y veíamos vínculos. ¿Vamos mi cargo de pales? No tienes que compararla con cargo 200, Smurki o Brad. Y os daréis cuenta que no. Que Morfina parecería una pel·li de encargo, pero no lo es. Y tampoco es personal, no porque sea una adaptación, o porque sea de época, porque ya os he dicho que es un tío que ha analizado el siglo XX, y de hecho tiene una pel·li que se llama Of Frigs and Men, que es su película más personal. El mismo llegó a decir que era su mejor película, y está también ubicada en el principio del siglo XX. Pues ésta me gustaría verla. De hecho, el título Of Frigs and Men está claramente inspirado por lo que estás diciendo, en Of Mice and Men de John Steinbeck, la novela que Hollywood ha adaptado... De ratones y hombres, ¿no? Exactamente. De ratones y hombres, la novela de John... Y viceversa. Es un tío que bebe de la literatura. I juraría que esa que has dicho la de... Mira, lo estoy viendo ahora. Of Frigs and Men lo apetó en los premios Nica, en los premios de la academia cine rusa. Bueno, yo he mencionado en un momento que tenía premio en jicón, pero sí que queda triunfado en festivales también rusos. ¿Pero por qué no es la pel·li más personal de Balabanoff? Porque, de hecho, es la pel·li que su amigo, ya lo he nombrado, el actor Tandem Sergei Bodrov, junior, había escrito y tenía previsto rodar. ¿Y por qué no la rodó? Os preguntaréis. Pues hay aquí otro drama, y Bertinski nos apoya en ese drama de fondo. ¿De esto vas a hablar la semana que viene? Ah, vale, vale. Tercera part. Otra pérdida antes de tiempo. En este caso, casi más dramática. No sé si us acordáis en el año 2002, al sur de Rusia, justo a la parte del caucazo norte, frontera con georgia, ahí hay un glaciar, el glaciar del Colca, y tiene la particularidad que es un glaciar creciente. Normalmente los glaciarés hay excursionistas, y en este caso, Bodrov estaba liderando un proyecto... Bodrov, todo y que se le conocía como actor y como el hijo del gran cineasta serie Bodrov, hizo ya una primera película y estaba trabajando sobre la segunda película, así que estaba con todo esquipo en el glaciar del Colca. ¿Sabéis lo que pasó en un septiembre del 2002? Pues que el glaciar del Colca entró en crecimiento y se llevó por delante a 125 personas. De hecho, hay muchas más... Pero a qué velocidad crece el glaciar. Cuando estás perdido en las montañas, no hay alternativas. Pero qué curioso es que Paradoja, que justo en una época donde, parece que los glaciares van a menos, van en retroceso. Pero ese tiene esa particularidad. Es que, potser... No hi ha canvi climàtic, sinó que es que puto glaciar. Hostia, puta. Mola hacer cachondido de todo, pero... Lo estaba echando de menos. Dices que chungo, tío. Ser Gavodrov... Bueno, ¿qué pasa? Ser Gavodrov se muere y él tenía escrito un guión que parece que a Balabanov le interesaba, en la medida que vio la oportunidad de hacer una película bastante suya, pero también hacer un homenaje. De hecho, así lo explica él en una entrevista, que era uno de mis mejores amigos. Coincidimos en Moscú, en San Petersburgo, y desde el primer momento hicimos muy buenas migas. Todos lo adorábamos. Me resulta difícil hablar de él porque le quería mucho. Yo le ayudé y él me ayudó, por eso decidí rodar Morfia. Aunque lo cambió un poco, seguí su idea, y casi todo está escrito por él. Es mi pequeño homenaje. Jo ja lo he dicho, a mi cargo 200 es su mejor peli, pero Morfia le sigue muy de cerca. ¿No me sabéis a estas dos, así que sí? No les he vist, però a mi m'agrada. A mi m'agrada. Hi ha molt més, encara, per veure. Jo sóc volia añadir que, per a mi, ja és un referent que vull seguir Balabanov, i lo añadiria entre Sokurov i Konchalovsky. Sokurov, des de la vía más autoral, Konchalovsky, des de la vía más comercial. No sé si Balabanov estaría... De la vida por el John Trist. De la vida, nois. Sokurov autoría Konchalovsky Comercial. Bueno, fem una pregunta, també per obrir una mica de fronteres. Siguéssim de dir un gran director, en el sentit com el que deies del Kurosawa, un gran director de referència que hagi passat les barreres de Rússia per ser Sokurov. Sokurov seria el gran director rus que coneix. Sí, però no és que no... A veure, la media que és rússia, i que acaben de no, és comparable. Nois, ja que has preguntat això... No, ja que has preguntat això, 5 càntims. Règim soviàtic tens un món. Tens agents, tens a Podofkin, tens un huevo de penya. Què passa? Post-unió soviètica, tot el que estava dient l'Adrià, està present, no només en el cine de Balabanov, sinó en molts altres directors, inclús d'aquestes nacions satèl·lit, que surten després de la Unió Soviètica, i tot és de primers. A Vesitges recordo que hi havia molts sextos filmes... Serguer i l'onista. Exacte. Són pel·lis molt de primers, però on vull arribar, ara mateix diria Sokurov, Auturia, Konchalovski, Cumartial... Jo no sé... Balabanov. En què punt estaria? Si crearies más hacia una autoría más crítica o sería algo... Balabanov és tan personal que no lo puedes ubicar. A veces lo ves comercial, porque, de hecho, fue comercial en la medida que fue un éxito de taquilla, pero a la vez tienes un cine... Que solo puedes ver en festivales, ¿eh?, que no sé hasta qué punto la gente va a entrar en sintonia. Sabéis lo que tenía desde morir como proyecto, y esto esmolaría, ¿no?, que ahora hubiera otro amigo... El señor de los... Ojalá. Por cambiarlo, más que todo, no porque quiera seguir viendo una película como esa. No, tenia previsto hacer una pel·li de Stalin, pero no en plan... Biografía de Stalin. No ha vuelto Stalin como la... Estalín como jefe de la mafia, en plan, como el capo de Tuktikapi. Esto podía ser un agotente. ¿A quién había tanteado como actor? ¿Lo leíste? No. Ah, el Joi. Al nostre estimat del faro. Al Ruel París. A Dafoe, no, no. Y Dafoe lo rechazó diciendo no doy la taquilla. Era en otra pel·li. Era en otra pel·li, no, porque él... Ha tenido un par de proyectos inacabados, y una de las películas es con el que tuvo al hijo de Terminator. Es el pavo éste, al final, el Dafoe rechaza el proyecto... ¿Qui tuvo al hijo de Terminator? Las Terminators las tengo olvidadísimas. Pero el chaval de Terminator, ¿quién es el padre? Ah, sí, sí, es verdad. El actor que es el padre del chaval. Terminator. El Mike Boy. Pues éste tío rechazó. O sea, Dafoe rechazó. Es una gran empanada. Es un pasenda rússia a Terminators. Es un tío que, en la medida que fue bastante conocido, acabó contando con el deseo de participar en su cine. Por ejemplo, de Dafoe. El café de John Rhys. Exacto. Michael Vien. Pues éste tío acepta lo que Dafoe rechaza, sin acabar. Ruedan primero en Estados Unidos y se van a Rusia a rodar. ¿Y qué pasa en Rusia? El tipo es que el Michael Vien no parada de darle al Pirriaki. Hasta tal punto que lleva un momento que una cosa es beber como él. Seguramente la manofla decía, tío, no sabes beber. No puedes trabajar mientras bebes, porque el tío éste no valía para nada y la peli se fue a la mierda. Bueno, no sé. Veo bastante difícil que veamos esta peli de Stalin, pero desde luego podréis ver su cine. Porque lo habéis preguntado un par de veces. ¿Dónde? En el que va a ofrecer muchas de sus películas en conexión con la Antida Film Festival. Justo ahora cumple su décimo año, su Festival de Cine de Mallorca, se van a ver trece de las catorce películas en Mallorca y también en Filming. Con esta nueva realidad que tenemos en plan presencial y online, nos vamos a beneficiar, porque dudo que estemos en Mallorca nosotros, pero quizás en Filming podremos tirar de miro. És una filmografia molt a seguida. Doncs avancem-nos. I matri, muy mal... ¡Ay, qué bonito! ¡Qué bonito, Farran! Avui no... Avui serà difícil. Si us hem avançat abans que avui portem algú prolífic, no portem el senyor... Això qui era el...? Potser jo pensava que hi va dir el senyor de la senyora. Gandalf, no tenim a Gandalf. Exacte, no portem el senyor Gandalf, però sí que... Mireu si és prolífica la persona que us portem avui, que ja ha escrit un llibre sobre la pandèmia. Fa res, ha sortit a finals de maig. Això és de rigorosa actualitat, de rabies actualitat. Estem parlant del nostre ja, estimadíssim, l'Avox Sisec i el seu llibre, Pandèmia, la Covid-19, estremece al mundo. Però no patiu, no patiu, que tot i que ho pugui semblar, no és del tot un llibre catastròfic. De fet, és un llibre que comença bastant fort. El primer que llegim de tot del llibre, que, a més, que ens trobem un Sisec que ja és superdiferent a el que tenim en Tès, d'ell, que és que parla de Crist. El primer primaríssim de tot és que es menta a Jesucrís, nostre senyor, i crec que tots sabem com és el nostre estimat Sisec, així que preguntes, s'ha mort i algú està ocupant el seu lloc, o potser l'apuntaven, el seu editor des de la llunyania del confinament apuntant a la pistola, doncs no, crec que tot és molt més fàcil. Sí, amics i amigues, perquè és que... Home, coneixent tots, aquest personatge, és s'autoanomena gairebé l'enfant terrible de la filosofia moderna, no? I, a més, recordo que és el rei, justament, com això que estem escoltant, de masclar filosofia, sociologia, psicologia, política, amb la cultura més pop, que és una cosa que ens agrada molt aquí, la cultura pop. La cultura que, al final, fa apropar tot aquestes disciplines. Bueno, en aquest cas, ens comença el llibre així. No me toques. Això és la cançó. No me toques. Llavors, em comença el llibre així. No me toques, ser un Juan 2017, és el que li diu Jesús Amaria Magdalena, quan ella ho reconoció després de la seva resolució. Resurrecció. ¿Cómo entender yo, un ateo cristiano, confeso esas palabras? O sea, ella ens coneixia així. Ell comença l'aventura així. Aquest llibre, pandèmia. Aquest llibre, sí, sí, sí. Té una ment, hola. Té una ment brutal. M'ha perdut. T'ho he explotat el cervell. Sí, sí, Adrià. És un format molt petitó. Són 120 pàgines amb lletra bastant gran. A més, publicades per 9 eboscuadernos. Enagrama, que a més tu coneixes, no? Sí, sí, sí. A mi el que me n'has quedat... Per el petitet què és? Però es ven de puta mare. Normalment, ja la idea és que hi hagi un llibre petit, difícilment, per què gastar pàgines, per un llibre petit. És una passada. Com a llibre, a més, és un llibre superfàcil. Reflexiones sobre... Sobretot aquests primers mesos. Estem parlant que s'ha publicat a finals de maig. Aquest tio ja tenia connexions amb algú en general. I ja sabem com va. Ell ja té connexió, veurem que té connexions amb Xina. Aquest llibre, el que parla, són els primers mesos de vida, en aquest sentit del virus. I sobre el sistema econòmic mundial, o de com aquest, o com respon cada país sobre aquesta pandèmia. I, a més, avui, per tots vosaltres, el tornem a tenir aquí. El tornem a portar... Doctor Slavoch Cisec, benvingut de nou a Empanada, el tornem a portar el torn de nou a Empanada Cultural. Yes, Mr. Pol, yes! Ai, que bolú, bolú. Però no n'has oblidat, aquest tio. Thank you very much. Thank you very much. To invite me again to your program. Thank you to you, Mr. Adriano. Thank you to you, Mr. Ferranbar. Especialy. Especialy. Thank you to you, Mr. Pol. Pol? Willi, Mr. Pol. Senyor Pol, sisplau. Mr. Pol Diggler, tio. Dic la. Mr. Pol. Va, sisplau, sentrem-nos. Avui està aquí per parlar del seu nou llibre, Pandèmia, l'hem presentat, i és un llibre que, com hem dit, és de molt fàcil lectura. De fet, penso en altres llibres que té, de fet, que tinc a casa, des de tractaments gèlianos, a conflictes entre Israel i Palestina. Fet un en terme, potser, amb caire més sinatogràfic, que és el de tot el que us té, sempre quiso saber sobre la can i nunca s'atrevió a preguntar-li a Hitchcock. O sigui, que el títol jo crec que és més llarg que tot el llibre. Sí, sí, correcte, Mr. Pol. Perdona, Pol, li podríem demanar que faci... Saps català, el senyor. És veritat, els uïns de respecte a l'últim entrevista que li vam fer, senyor Cisec, es van no caixar, no es caixaran de vostè, però sí que és veritat que no tothom parla anglès, i sobretot el seu anglès. Llavors, hi ha alguna forma de que es pugui apropar el nostre idioma? Evidentment, senyor Pol. Que parla que et digui. Vostè ha d'entendre que en aquest temps de confinament hi ha molt temps lliure, eh? Ah, que t'has estudiat català. Temps de confinament implica temps lliure. I això vol dir que potser no hi ha tant temps pel sexe, però sí que hi ha temps per anar a l'estúdic. El 71 anys no m'enganyo, home. El 71 anys, diu Mas Aria. Per l'entrevista ja va anar per aquí. L'estúdic de les llengües. I el català és una llengua que s'ha de conèixer internacionalment. Penseu que la vostra botifarra amb seques és la nostra crància clobassa. El Joan Petit com balla és el nostre boc d'en Petit com balla. És un lluny, eh? Som nacions que es toquen. No es toquen perquè no podem tocar-nos. No, parla'm millor que jo que diu que te n'hagis. Però estem més a prop del que vostès pensa, Mr. Paul. Ai, por favor. A veure, tornant a això, ja em dic que és vostè prolífic, des del punt de vista de no només escrit llibre, es veig que ha pres català. O sigui que ja és una fita que molt pocs catalans també poden dir. Crec que parlin del català. Llavors, tornant al llibre. Realment, vostè ha tractat temes molt dispares, i sobretot en termes de filosofia, això. Però aquí ens trobem amb el primer tema, jo crec, personalment, que tracta d'una forma més global. És a dir, la pandèmia, el Covid, és una cosa que coneix tot el món. A tothom li ha afectat per més o menys, però tothom el coneix. Llavors, la primera pregunta que s'escau, que és, creu que aquest és el llibre més mainstream que ha fet? Enten, vostè, exactament, quan diu mainstream, senyor Paul? Aviam, jo vindria a mi en Velcat que algun mainstream és algo que toca a tots els pals. És a dir, arriba a totes les cases. Si un tema és prou comú, doncs... la gent l'entén. Si em parla de la can, la gent es pensa que és una població espanyola. Però estem a Barcelona, sí? Sí. Llavors, vostè està molt bé que digui això, de tocar tots els pals. Jo penso que en aquest cas sí que podia ser mainstream. El que m'interessa no és tocar tots els pals. És tocar-ne alguns i els que toco, pujar-los a les rodes. Pujar els pals a les rodes. Anar a tocar la llaga, no? Exactament. Però no pel simple fet de tocar la llaga, sinó per parlar en present, en context present. Perquè la filosofia, senyors i senyores, que ens estan assoltant. No només voces que estem aquí reunits. Tots els que ens estan assoltant ara mateix... Són molts. Han d'entendre això. Hem de comentar. Hem de tenir un comentari a temps present sobre la nostra actualitat. Perquè no ho tornarem a tenir aquest moment present que estem vivint. Senyor Adrià, no parlava de Byung-Sul-Hwan. El seu moment. Sí, jo me'n parlo de Byung-Sul-Hwan. Un filòsof que parla en present. O sigui, vostè parla de... Jo també vull parlar en present, com el senyor Byung-Sul-Hwan. Això ho tenen, els filòsofs, continuament. Home, és que parlar en present és una mica... També és pot, però jo vull parlar en present, senyor Pau. A veure, Vala, dic que realment vostè té unes formes d'analitzar els fets bastant úniques, i això ho hem vist molts cops. Recordo que quan vam parlar aquí amb vostè vam destacar aquell documental, per exemple, de manual de cine per a pervertir-los. Que poden veure a través de filmin, punès. Això sí que ho trobem, allà. És doble promo, ja, ja. Ja sabem d'on ha sortit el Sisec avui, de filmin. És l'han enviat directament. Sisec altrapromocionant, no sé. Exacte. Des... Desculpe, Senyor Pau. Siga, por favor. Siga. Respire, respire profundamente. Respire profundamente. Y continúe su discurso, senyor Pau. Bueno, pero ya veo que usted, si no se hace la entrevista, tampoco pasaría nada, ¿eh? No, i a part d'aquest documental, també, en formatge d'un altre cop escrit, té, per exemple, un llibre de codits tractat des de la filosofia. És un llibre que ho tracta tot des d'un prisma molt... Bueno, a part de pop, que podríem dir-li. És una forma molt alternativa, no? Llavors, en aquest cas, tracta una profunditat filosòfica a termes que són bastant complexos, però des d'un punt de vista també bastant ludicó festiu, per dir-ho així. Hi ha un moment, en el llibre, que parla vostè d'una tal tormenta perfecta, qui ho coneixem, potser, de la pel·lícula, no?, però, teòricament, la tormenta perfecta és quan sonaixen diferents fets o catàstrofes, i en creen una de molt pitjor, no? Llavors, vostè parla d'aquesta tormenta perfecta, que hi ha 3 catàstrofes que soneixen, no?, que han portat a la situació actual. Una és la crisi sanitària, òbviament, no?, o sigui... òbviament, que, a més, entra també la crisi psicològica, o de morts, llavors, tot el que ha portat tota la pandèmia. La segona és la crisi econòmica. De fet, vostè és sempre molt clar amb el tema del capital, vostè és un comunista confesso, i, inclús, hi ha una frase molt sarcàstica en el llibre, que diu, el virus pertorba el mercat o més que les persones, no?, això també... Sí, sí, que és un problema, per les penses que vostès, quan posen les notícies, a vegades es preocupen més del que li pugui passar al mercat, de les pujades i baixades de les gràfiques, que no el que li pugui passar a les persones. L'atenció es posa abans, en els fets, en els engrenats, que no el vas víctima. Tots han tingut molt clar això, que hem estat aquí confinats, en el fons, no tant per nosaltres, i que ens han fet creure que el perill era el contagi, sinó perquè la infraestructura que tenia el nostre país no donava massa. És com si se li estigués atribuint el capitalisme una idea anímica. Que vols dir que està malalt, ell? No que està malalt, que se li està donant una corporitat, una visió quasi-humana. El capitalisme, senyors! És una cosa abstracta, no és una cosa viva, vostès s'enviu, sí? Sí. Sembla som tu, hiro. Sempre una poror gurullada. I quin és el tercer... la tercera gran crisi? El recapitulem, eh? Quina és la tercera? D'aquesta tormenta perfecta, hi ha la crisi sanitària, la crisi econòmica, i el tercer punt, per vostè crear aquesta mena de voràgine de tormenta perfecta, es menta un nou terme, que és... Putogan. Llavors, que és una mèstia entre Putin i Erdogan. Exacte, vostè ha pensat mai que això sona molt malament a Espanya. Saps què passa? Encara no havia pres el català. O d'aquí va, aquest nou terme que inventen vostè, Putogan. Bueno, jo, senzillament, sóc amb les paraules, sí? Crec que la filosofia obre i permet un lloc atimològic, tan fàcil com això, on hi ha un Putin i un Erdogan, i pot haver un Putogan. I vostè no fica a tram, aquí? Sí, també, també, sí. Té una mèstia per la paraula millor d'inhabar. Evidentment, tram toca en aquests llibres. Putramgan, no seria o què? Molt bona, molt bona, Adrià. Putramgan, molt bona. Hola, Carles. Què tal, què tal? Hòstia, menys mal, tio, que ha vingut i jo estava preocupat, tio. Hi ha una idea, jo sempre dic, no només en això, també en el Wombosi o en el personatge que toqui. Però hi ha una idea de Dr. Jekyll, Mr. Hyde, molt clara, en aquesta dualitat de personatges que s'entrem ensament 3. Veuen o no ho veuen? Sí, senyor Pol. Aquest terme que vostè proposa de Putogan és que són dos líders que han aprofitat aquesta crisi sanitària per intentar guanyar terreny dins d'aquesta carrera militar en cada país. Deixant totalment de banda la població. La deixen quasi morir en favor d'aquesta carrera armavantística o així. Aquest terme perfecte entrarà en el següent llibre de la llengua. Vostè s'està pel meu llibre al peu de la lletra, senyor Pol. Sí, sí, sí, sí, totalment. Però no ens enganyem. Ja que em sé... Correcte. També li diré... Parla de la pandèmia, però a mi el que m'ha donat la sensació és que aquest llibre és absolutament una mena de manifest d'un comunisme. No del comunisme com l'enteníem de Marx, Enguers, Lenin... Això ha quedat enrere. Exacte, un nou comunisme que vostè anomena comunisme del desastre, que és una contraproposta del capitalisme del desastre. I és molt interessant, perquè realment vostè... Totalment, senyor Pol, perquè el que estic abogant aquí una mica és una solidaritat global. Exacte. Hem de ser conscients que aquesta... Mira, aprofitant el que deia el senyor Adrià. Aquest Donald Trump, que parla d'aquesta nova normalitat, quan diu, oh, after these pipes, oh, then we go to new normal... No, no, no. No tengo que practicar un poco. Y después, cuando Trump dice que después de ese pico, de llegar a ese pico, viene una nueva normalidad... ¿Qué coño es esto? ¿Qué significación? ¿Qué significa eso, eh? Per tant, quan Donald Trump diu això, jo m'hi cago en Donald Trump, sí. Jo no puc permetre això. I el que estic veient és que aquest coronavirus ens ha de fer reflexionar sobre un nou tipus de comunisme. No estic dient el de Pasegana de Lenin i el de Pasegana d'Estal·lin. El que estic dient és els valors positius d'aquest comunisme, la solidaritat global que s'han excreu d'això. Què passa, part? Sí, sí, de fet, vostè es menta en tots els principals actuacions mundial. Una és la intervenció de l'Estat, és a dir, cada estat individualment, en una forma de comunisme, des del punt de vista de repartiment equitatiu, però... Correcte. En el cas de crisi sanitària, per exemple, repartir respiradors, o repartir material mèdic, menjar en situacions així extremes, però, a l'hora, una col·laboració horizontal entre estats. No només és a l'estat pròpia que intenta sustentar la seva població, sinó que, al final, és el principal, sinó que entre estats també hi hagi el compartiment material, és a dir, en aquest cas, si França li faltessin coses i Espanya li sobressin, realment que hi hagi aquest intercanvi, o, sobretot, el compartir informació que aquí potser és el més difícil. This is correct, Mr. Paul. There is no two concepts, dos conceptes, restructuració i regulació a nivell global. Per crear aquesta revolució. Exacte. Radical changes. Això és viable, realment. És que hi ha una utopia aquí que, no sé fins quin punt, s'assembla massa al comunisme real. Jo, si vol, faig seductor. Però, de profeta, encara no en sé. Hauria vingut la setmana passada, si és doctor. S'ha equivocat a setmana. No, el que està clar, tio, és que... Collons. Això està molt bé, però el primer que vam veure... És a dir, està molt bé que el que ha escrit en Xísic, no? Això seria... Estic totalment d'acord, és molt utòpic. Perquè el primer que vam veure era que arribaven mascaretes d'àsia en aquí i, osti, se la robaven entre països. Bueno, ja, per un món demanaria el... Per un món demanaria el tema fraudulent, no?, de que quan ens hi arribaven aquí... Aquesta solidaritat ens l'han... No han parlat de dir-nos solidaritat, solidaritat, solidaritat, perquè ens quedem a casa, però a la de la veritat, els governs no han sigut solidaris. Quan va costar que Europa entengués que això era un problema global, no? De fet, ell en el llibre, bueno, ell vostè, el que planteja és que és la idea... La idea original, o sigui, el que hauria d'haver sigut, que no ara, a Europa, la idea de comunitat, que fos una cosa més mundial, a nivell mundial, i que, realment, sobretot, hi hagués altres pas d'informació. És a dir, Xina, en el moment que comença a rebre informació sobre aquest brot a la seva terra, que ho compartís automàticament, bueno, això és aquí, entre l'autopia. Però, bueno, deixant de banda, no del tot, però la política, com ja hem dit vostè és un gran amant de l'art, en general. Fetés crític de cinema, tocat el tema del còmic, i recordo, concretament, en aquest llibre, que fa una mansió especial a una pel·lícula, que és Quilville, abans parlàvem de Tarantino, doncs me la recuperem, i explica com, al final de la història, ojo-spoil és tòtica, el nom del... de la pel·lícula, ho diu tot, a Quilville... Doncs el que passa és que la protagonista, quan es carrega a Vil, ho fa aplicant la tècnica de los 5 puntos de pressió que ha de explodar el corazón, com un rudor. Això és real, eh? I, llavors, què passa en aquest moment? Que els 5 passos, Vil, que està assegut a terra, quan faci 5 passos, aquest morirà. Perquè li explotarà el cor, o no? Llavors, aquí fa un paral·lelisme amb Xina. És a dir, al món estem esperant que a Xina, que ja s'ha recuperat bastant del coronavirus, estem esperant com si fóssim... Com es deia la protagonista d'aquí el Vil? Bé, ja té l'equito, mixtar pol. És que vostè és un crac. La nòvia, exactament. Vengativa. Doncs tot el món està esperant aquest Vil, aquesta Xina, que s'atgequi, fa si 5 passos ja havíem que els hi passeu, i com han superat. Exacte, i és molt bo, aquest paral·lelisme. És un paral·lelisme molt potent. La meva pregunta, jo crec que no pot ser més clara i acadèmica, que és d'on coi? Un coi arriba a treure aquestes metàfores. El que s'està preguntant de l'Audiència. Com arriba a absorbir així? Estic molt content que hagi anat a parar aquest punt del llibre, perquè penso que és un moment de deliria absolut que vaig tenir una nit menjant-me una crotcalla d'aquestes, veient la filmografia d'aquesta intel·lentina. Però el que li vull dir a vostè, senyor Pol, és que el que ha dit no ho rebato, no ho rebato, bàsicament, perquè és el que es troba en un llibre. Però vostè ha de tenir per a ser que no vull dir només que hem de veure a Xina com aquesta cosa que potser desapareix i que tots estem pendents de que haurà el sistema comunista xines. No vull dir això només. El que vull dir és que aquests cinc punts de pressió que ve a Trixquito, per petre sobre el cor de David Carradine, al final de la pel·lícula Kill Bill Vol.2 d'aquesta intel·lentina, aquests moments en què s'abracen, s'acomiaden, ell s'acomiaden, ell s'aixeca, fa cinc passos i es desplomes... sobre el terra. El que vull dir jo és que no és el sistema xines, el que estem veient allà només. El que jo veig com a eslaboxi sé que sóc... És el sistema capitalista caduc, el sistema que s'ha revelat com una cosa oxidada. I és aquí on jo entro amb el nou comunisme. Quan no és molt interessant, de fet, és que és el que deia. Què us sembla, la cooperativa, que l'heu que és lísita? Jo trobo que hi ha una per llibre, això. I això d'una per llibre, tio. Molt bé, Adri, molt bé. O sigui, a mi em sembla que... per suposat és de l'actura obligatoria, aquest llibre, i ara ho diem en sèrio. No, no, però sí que és veritat, és un llibre... A més, això és el moment, és que tu fots en una tarda. Sí, sí, és un moment. En menys, en llibre, que empilla la malaltia. En ese sentido, a més, rompe esquemas, porque, por lo general, ya antes nombrabas a Bill Chun-Han, pero hay muchos más filósofos que nos pueden ofrecer una mirada sobre esta realidad. Por lo general, cuando le enfrentas a un libro de estos, cada página es un mundo, el desastre. Como han elegido las palabras de hecho, Bill Chun-Han estudia filosofía. Esto es una anécdota bastante interesante. Es surcoreano, pero que toda su obra está en alemán. Es un tío que se plantea estudiar en un primer momento. La lengua alemana, no? Filología alemana, porque se va a vivir a Alemania, evidentemente, y el tío al final se da cuenta que con su conocimiento alemán no puede liderar una carrera así. Yo lo que necesito es que con mi alemán pueda abordar obras de cierta magnitud, que mejor que la filosofía. Que en una página puedes, quizás, entender que en una página es un mundo diferente. En este caso me da la sensación que no. Siempre estáis comentando como el libro te lo lees de una pasada. Muchas veces es para mí me genera cierta desconfianza, porque yo lo que quiero es precisamente perderme en ese mundo de conceptos y dedicarle mucho tiempo. Yo no tengo la prisa de la sociedad activa. També es veritat que no et fa enxelerar aquest llibre. De fet, ell esmenta moltíssims autors, i que tu aquí també pots aprofitar i et fa la típica cita que ocupa més que... De hecho, creo que nombra Bill Chun-Han, ¿no? Sí, al principio el nombre. Però és un llibre que val molt la pena i que, realment, dintre de la seva... Tot i que té aquest to sempre a Popero, des d'un punt de vista de que sempre fa referències a l'art, a la cultura i això, aquest llibre és superrecomenable. És un llibre que ho repeteixo. Ho podeu trobar tant a internet com a les botigues físiques. I una cosa molt interessant, i amb això ja acabem, és que, a l'inici del llibre, posa que els diners generats dels drets d'autor aniran íntegrament destinats a metges sense fruteres, cosa que l'on rebusteix. Sí, que ho veuré més. Perdoni, eh? És l'Habok Zizek, només volia fer una cosa. M'ha semblat molt curiós que, justament, Bill Chun-Han, l'Habok Zizek, Balavanof, estava escomentant adrift a una estona, i llavors penso que està bé que recuperen coses que, d'altra manera, quedarien opaces, no? És a dir, Balavanof ens parla d'una realitat russa, que difícilment arriba aquí, hòstia, Bill Chun-Han i Zizek parlen sobre una realitat que encara estem patint, acaben de patir, i et posen a hay de guerra a la camp... Que els de los recuperan, no?, en el tiempo presente. Exactament, però, bàsicament, són... Hi ha un pus modernisme molt bèstia en aquests tios, però jo crec que no s'ha de veure com un... Ah, mira, los intelectuales aquí, que se la... No, per a nada. De hecho. Nos están convirtiendo en hermeneutas de la realidad, esos tios. A nosotros, los públicos. Jo li recomano fitxar aquest noi, aquest jove noi que està parlant, perquè, clarament... Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do. Bueno, fins aquí, jo crec que... Un altre cop, gràcies per atendre'ns. Avui serà per l'entrevista, amics del pol, i avui serà... Senyor Ferran... Sempre omple, sempre. No el simbiem, que està allà i tot, no? Ens queden un minutet si volem complir la nostra promesa de fer una hora. Així que, nois, recordes aquestes socials? Sisplau, sisplau. Vinga, anem-hi. Tenim Facebook en panada cultural, Twitter en panada cultural, sense l'L, Instagram en panada cultural, i els podcasts les trobarem a SoundCloud. De moment encara són amics, avui tot plegat. Però vaja, SoundCloud. Molt bé. I què ens espere la setmana que ve? Doncs no me'n recordo. No, no te'n recordes? Tenim Sant Joan, tio, a la vista. La tenim molt a prop. És la nova normalitat. Exacte, no? Mira, podrem refaccionar si realment anem a una nova normalitat, com per tenen el Trump, i tu has recordat, Carles? Et podran tirar petardos. A la hora de la veritat, a la normalitat, ha desaparegut. Sí, però el Sant Joan, un Sant Joan diferent, no? Un Sant Joan diferent. D'acord, la setmana que ve? Un Sant Joan diferent. Endavant. Adéu!