Enjoy the rest. Prefereu espites que aquí comença l'embaix, l'embefada. El gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Degler, per Rampujol, Adrià Nucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Em sap greu pel que conegueu la cançó, però no sóc el Wilson, i aquesta és la seva versió instrumental de la cançó. Una cançó que el va portar ben a un de les llistes, que va ser The Snake, la ser. Va ser un temazo que va arribar a molts top, en aquell any, en 1968, i això va ser tota una fita en el North and Soul. El North and Soul va ser aquesta variant britànica més esbujarrada que el Soul, que coneixem de la motau clàssica, per dir-ho així, i és un estil musical que sempre havia buscat més el ballar que l'explicar, no en aquest cas. I és que la lletra, feta 5 anys abans que la cançó, l'afirmava Oscar Brown Junior, un activista pels drets dels afro-americans. Una lletra que ens parlava de com una dona troba una serp al carrer, morta de fred i a punt de morir, i se l'emporta a casa per cuidar-la, per mimar-la. Un dia, mentre ella l'abrassa, la serp la mossega. I ella, entre confusió i ràbia, li diu... Hòstia, té coïtat, anaves a morir i ara em mossegues? A més, saps que ets verinosa i jo ara em moriré. El que la serp li contesta. Tu ja sabies que era una serp abans de portar-me a casa. I és que la naturalesa no pot canviar. I qui diu la naturalesa diu els hàbits, diu les tradicions i sobretot diu els estigmes. I és que Oscar Brown va escriure aquesta lletra fent una alegoria a la situació dels negres respecte als blancs. Ell volia posar sobre la taula el conflicte que, darrere de molts actes per part d'un blanc, s'hi amagava la malda, un cantó fosc. És a dir, una serp dins seu, que a la mínima que et descuïa es farà com el racisme que han viscut durant segles. El que no sabia el lletrista és que aquesta mateixa cançó de Snake amb les seves arrels antirracistes seria utilitzada a la campanya presidencialista de 2016 pel mismíssim Donald Trump, un Trump que targi versaria la lletra i la faria seva. És a dir, en aquest cas, la serp symbolitzaria els refugiats i migrants que mossegarien la mà, la mà que els cuida i que infastarien la societat americana amb el seu barí. I és que aquesta serp concretament s'ha expresent 50 anys després. I, si no, mireu com està ara, els Estats Units amb el tema racial. Si barrem-nos per casa a Espanya, la serp sempre ha sigut un símbol entre vida i mort. En el primer dels casos, un símbol de la medicina, dels hospitals. I en cas contrari, utilitzat per la ETA, juntament amb una astral. Però si tornem al seu simbolisme, els malts costums, els espanyols som els reis en això. I és que tota aquesta situació pandèmica ens ha fet treure la serp que portem dins. Una serp que no es fia, que mantés, que intenta sempre sortir-se amb la seva, perquè obro cometes és la seva naturalesa. Quanta gent hem vist saltant-se al confinament? Anant a festes o comprant pa 20 quilòmetres. Però això sí, després, colpant i mossegan a l'estat, la suposada mà que ens acarona i ens cuida, i criticant-li que llargui la fase 2 uns quants dies més. Recordant a la Serdan la seva última entrevista que va fer de la mà de l'Evole, a la pregunta que li feien si després del confinament sortirem millors persones, ella ja va avançar que ni de conya, que segurament sortiríem inclús 100 pitjors persones. I és que aquesta nova normalitat que ens ve pot ser una gran serp que se'ns pot girar en contra, depenent de com la cuidem, o som nosaltres aquesta gran serp. I és que sí, com sigui, si no fem bondat, en pocs mesos tornarem a ser tancats. I com deia el nostre estimat niig, seria una terra torn al confinament, una terra torn que, per cert, s'han presentat amb una serp que es mossega la cua. Que nois, tirem el talco a terra, els polvos de talco ja es tiren allà. És brutal, aquesta cançó. M'encanta, m'encanta. Però m'has deixat una miqueta espantat. M'has recordat alguna cosa que és veritat, no? Tenim un mostre en el nostre interior. Totalment. Abans de desenvolupar una miqueta aquesta idea, que és veritat, encara que ens vulguin creure que som els ossitos amorosos, no ho somos. Què ha passat amb aquest editorial? Con ese batidginio que apuntaba maneras hace 3-4 semanas, que yo ya estaba convencido que nos encontraríamos en la tercera fase. Ha durat 24 hores, Adrià. No ha sido posible. Molta cosa a aquest coronavirus ens ha entret. Aquesta tasca de passeja ha desaparegut, i hem anat directament a una nova normalitat. Mira, estem a casa teu, Adri. Esteu just darrere vostra, tu, Adri i tu, Paul. Las tantaría el juego de l'Àngel de Carlos. Carlos Ruiz de Font. Una perla que també ens atreveixen. No ha sigut el coronavirus, però ha sigut el coronavirus. I en Holm va desaparèixer, també, al dijous passat. El programa ha passat, que la gent va caient en el nostre alrededor, i per això hauria de ser menos serpiente. Hauria de ser un poquito menos serpiente, ya solo por ese hecho. Pero lo somos, no nos vamos a engañar, no? De hecho, yo ya veréis más adelante, como trataré un poquitito del tema del monstruo interior. ¿Pero vosotros qué creéis? ¿Somos los osos amorosos o somos una especie? Ah, ja ens agrada fer-nos els vots. És el que diuen. ¿Por qué necesidad de esos osos amorosos? Lo que está claro es que hay una necesidad de utopias. Pero no sería mejor para el futuro de la humanidad, que nos miráramos realmente al espejo, sin estas pretensiones positivistas que realmente no nos definen. Llavors, que hauria d'haver una mena de pressió generalitzada, que tampoc ens hagi d'anar... El que hem d'agafar és un retorn d'un altre serp, que és el Vívorà. Això m'agrada molt més, tio. Però bueno, nois, què ens porteu avui, eh? Què ens porteu en aquesta empana? Jo, parlant això de pèrdues coses que aquesta mena de pandèmia ens ha fet perdre, parlarem de la mort de l'E3, la fira de videojocs. Quina és, això? Ah, vale. Ja està jo, tio. Vinga, bravo, bravo. Vale, pues yo, mira, como os decía, la idea es continuar con esta idea del monstruo interior. Os hablaré de una película que se llama Spring, Primavera, de Justin Benson i Armourhead, un indamericano del 2014. Un poquito serie B, pero ya veréis que tiene... Los apellidos... Los apellidos dan mucho juego. Estos dos directores també dan mucho juego, Justin Benson i Armourhead. La película, medio camino entre la comedia romántica, el género fantástico... Nos habla de ese monstruo interior que decíamos y de muchas cosas más, pero luego lo vemos, luego lo vemos. M'agrada que pugui estar relacionat amb Monster, que portem dins el còmic. Hauríem de veure com les nostres empanadas hacemos una empanada mayor. La gran empanada. Les empanadas es fan de sobres i sempre ens queden coses per veia. Doncs jo us porto un còmic que té una mica d'anys, perquè el portem ara, que és una mena de visió al passat, perquè aquestes pèrdues també que parlàvem, que és la casa de Paco Roca. Hòstia, el dia arrugues, no? Exacte. Doncs recordem xarxes socials, com... Si us plau! Ens podeu trobar a Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural... I els podcasts us recordem. Ens estem centralitzant tot a SoundCloud. De moment, a MixCloud encara els trobareu i a Evox també. Però, si us plau, aneu a SoundCloud. Si sembla correcte, avancem i tiràvem endavant. Tu mismo, tío.Som-hi. És nif. D'entrada podríem dir que l'estiu a nivell de videojocs sembla que ha arrancat amb bastant mal peu. Perquè, si alguna cosa ens ha rebassat aquesta pandèmia als gamers, és l'E3. Ja sabeu, l'Electronic Entertainment Expo. Estic molt trista per això. Adriano, és la fira que celebra des de fa... Jo ja no sóc serpient. Jo ja he empatitzat com vosaltres. És la fira de videojocs més important. A celebra des de fa 25 anys i aquest any s'ha cancel·lat. Perquè, si no t'anava a dir que l'any passat, és la setmana que vas tenir de descans. Fins i tot l'editorial... M'he investigat perquè no volia fer el ridícul. Vam dir que és això. Me preparo para el año que viene y me lo quitan, tío. No, però, a més... Pobre, si anem molt bé amb l'editorial, perquè crec que l'únic joc que ha jugat l'Adriano a videojocs és l'esneic del mòbil. Ah, molt bé. Hi ha un tètris, un Mario Kart, alguna cosa. Doncs, com us deia, que el 3 anava a celebrar entre els passats 9 i 11 de juny, com sempre, a Los Angeles, però no. T'han aviat com l'11 de març. Ja van anunciar que preferien donar-la per cancel·lada. Recordeu, de fet, que aquí vam entrar confinament al 13 a 14 de març i a Estats Units. Els primers Estats van començar a tancar el 19. És a dir, la fira ja es va anticipar bastant. Però, llavors, resulta que podríem dir que els gamers estem tristos, doncs... no gaire. Ja ho vam comentar l'any passat, que l'E3 ja no és el Jaggernaut indispensable, que eren altres èpoques. Aquest auge que hi ha hagut internet i més amb aquest coronavirus, ha fet que una pèrdua que era tan impensable, com pot ser que l'E3 desaparegui, no hagi significat un dalt de baix per la indústria, precisament. De fet, estem més d'enhorabora que mai, perquè aquest temps forçat a casa ha fet que molts girin el cap cap als seus ordinadors i consoles, i hi ha gent agraït que tenia aquest temps per aprofitar l'escapisme i l'oferta desmesurada, perquè estàs mesurada de jocs durant la quarentena. Fadriani... Ho ha tornat... Precisely, precisely, senyors! Doncs, entre ofertes especials, partides multijogadors més massives que mai, i Temps sense límit per disfrutar d'aquells jocs que sempre anem deixant per més endavant, els videojocs han sigut segurament la indústria que menys ha patit durant aquest temps del Covid-19, o potser, potser, hauríem de dir que ha sigut la indústria que més ha gaudit. I hem gaudit. Aquesta moguda que hem tingut. Mira, us dono algunes xifres. Només durant el mes de març, aquella primera 15ena de... segona 15ena de març de quarentena, hi va haver un augment de vendes de jocs del 34% en comparació al mateix període de l'any passat. A més del hardware, és a dir, de les consoles, en sí, un brutal 63%. Bueno, clar, perquè la penya va dir, hòstia, que no tinc consola, m'haig de renovar, tinc molts mesos per endavant... Home, t'has anat a casa, jo he gaudit molt de molts videojocs. Però no sé si esteu al corrent de que fa dos o tres dies, crec que a França, una botiga, va posar a la Play Station 4 a 94 euros baratíssima i van tenir... Va anar a la gendarmeria i tot. Però allà us massius de gent, amb màscares que canta que no t'he cagat, si ets el de la màquina. En 94 euros, clar. Però perquè es van esgutar, no hi havia suficient per tothom. Clar, però tu has de mantenir la distància de tot això i de cop en veu una llauda de gent, com si fos el Black Friday. Ja hem fet una que van tancar i van començar a liar. Sí, sí, sí. La gent que no tenia consola em va aconseguir una. I és que no es van barallar de por, no? De fet, també ajuden molt estrenes molt esperades, com el Dometernal o l'Ànimal Crossing, que ha aparegut durant la pandèmia. Ja què va, això? El Dometernal és pegar tiros contra demonios de l'Avern. I l'Ànimal Crossing, que més van fer campanya conjunta, l'Ànimal Crossing va dir, crida-ho, tu el dea amb un animal de pelutge. Hòstia! És un tamagochi a lo gran. O sigui, com ho heu fet, amb els ossos amorosos? Tu amb els videojocs és com ells, amb els tecnicismes cinematogràfics. El Pica, el Pica. El tema és que descobrir jocs antics també ha fet molt, perquè no és només jocs nous, també és jocs antics. Jo m'ha ampliat la nostra biblioteca de jocs que tenien pendents, i, a més, han fet rebaixes que han aportat molt aquestes vendes total. Però, clar, no són tot flors i violes. Podrien dir aquest any 2020. Se pone épico. Se pone épico. Atenció! Precisament aquest 2020 era molt esperat, perquè suposava l'arribada de la nova generació de consoles, la Xbox Series X i la PlayStation 5, i, precisament, el coronavirus va fer tancar moltes indústries que fabriquen components i microships per a aquestes noves màquines. Aquesta por als retards es va confirmar d'entrada quan Microsoft va anunciar la seva nova Xbox Series X el desembre, donant els Game Awards, que m'he parlat aquí empanada, i van donar tota mena de dades, la data de llançament. Els mesos van anar a passar... Ah, que no ha sortit la PS5? No, això és la Xbox. No, jo està igual, l'he perdida. Els mesos van anar a passar i la data de la Xbox no s'anunciava, i llavors va arribar el coronavirus. A dia d'avui, oficialment, només sabem que sortirà entre la tardor i l'hivern d'aquest any, la Xbox. I amb la PlayStation 5, que tant et preocupa, Adrià, la PlayStation 5... Ah, collons, tio. Va ser aquest Instagram i estava allapendent. Està bé, la cosa que va fer patir encara més, perquè no va ser fins al passat abril que vam tenir les primeres imatges d'aquesta nova console i, de fet, es tractava només del mando, del nou comandament de la PlayStation 5, apuntava una direcció totalment diferent. És White Power, tot allà. Exacte, al moment de la Clifematers, la play és de color blanc. Blanc de mòdem de telefònica. Si ho podien haver previst, això. Home... No, no ho podien haver previst. La play sempre ha sigut Black Lives Matter. Això m'ha encantat, tio. També va haver-hi molts missatges i filtracions que desballaven els greus problemes de producció i distribució que soni estava patint de got al coronavirus. I quan van anunciar que el juny, per fi podien fer l'anunci, resulta que, precisament, les disputes racials d'Estat Units els van fer atreçar-ho una miqueta més. Com a mínim, si van posar, és a dir, per voluntat... Sí, va ser per col·laborari. Em recorda Christopher Nolan, el caballero escuro, la leyenda Renace, tots de Wall Street, vamos a coger Wall Street, però que són els dolents de la pel·lícula. Però el que estava passant a Wall Street eren els dolents. Era la gent que s'estava manifestant. Exacte, que el van treure una mica de reaccionari. Això potser sí que ho hagués pogut proveure. I, de fet, no patiu, perquè ja ho ha dit l'Adrià, no? Abans que el dijous 11, passat dijous 11 de juny, van poder veure, per fi, ara sí, la nova i flamant PlayStation 5. Però, igual que a l'Xbox, no han donat la data del llançament, només diuen aquesta finestra de Holidays 2020. S'ha filtrat, per Amazon Francia. Veig que França està liant la antòl·loca. Jo crec que estan realment esperant el segon confinament. Són conscients... No, però veus un rebrot. És una dita a mitjans de novembre. S'ha dit a mitjans de novembre, crec que sortirà. Sí, diuen el cap a... El confinament, el segon. Normalment la finestra comença per Halloween, però treure una consola per Halloween és una consola que s'ha de donar a les vendes de Nadal. Per allà estarà, sí, segurament serà cap al novembre. També hi haurà una competició de preus, que això ja ho veurem. Jo recordo als ullens que el meu aniversari és el de desembre. Des d'aquí faig una crida. El meu Nadal és també el de desembre. El teu Nadal és el de desembre. El meu desembre és el compliance. El meu compliance és el Nadal. Això és com el Chistagay de Playa Circus. Què m'he tancat? Jo vaig fer patir molt, van ser els tamuts endarreriments de jocs que ja s'havien anunciat. El cas més famós va ser el que ja van comentar, el de Last of Us 2, que al final el joc va sortir aquest passat dimendres, el dia 19, i jo ja l'he pogut tastar. Això és el que tinc a escrit el guió. Perquè no l'has pogut tastar. És un grande, tio. O sigui, se genera un conflicto consigo mismo. Sí, no. Jo he de dir que estic amb un truquimacín. El dimendres va ser bastant bèstia. Un amic meu havia de portar el joc. El coronavirus ha alterat moltes coses, entre ells que et truquen... Has de venir a treballar avui que no ho tenies previst, el meu amic no va poder portar el joc. I això li genera un drama brutal. Ja ens hem quedat aquí. Victor, s'agraeix la intenció i que sigui lleu la feina. A tot això de Last of Us tindrà pel·li, crec. Sí, sí, és veritat. Crec que era? Sí, seria bé, o cert. I de fet, aquest... Te'n parlant dels endarreriments, fa dos dies que ens van dir que l'esperadíssim Cyberpunk 2077 es tornava a endarrerir. És un joc que hi havia de sortir a l'abril, que ja el van passar al setembre, i ara ens diuen que ens anem a novembre. A més, tu, Baticines, que això serà un fracàs. És un joc que l'ha anat darrere tant. Ha canviat tants cops de concepte de joc. No crec que si un fracàs serà un èxit de vendes. És un joc que s'ha d'obrir. En qualsevol cas, la polèmica no és tant pel que el joc s'hagi d'endarrerir, perquè al final tots podem entendre que una cosa s'endarrereixi. Per tot el que ha passat. Si no, el fet que ens van afrontar les companyies l'intent d'habitar aquests endarreriments. Per exemple, a Last of Us, de Rautidoc, es va donar el famós cas de crashing, on es va forçar els empleats a fer hores extres en condicions extremes per intentar habitar aquest endarreriment. Però això ja va passar amb el Red Dead. Exacte. És una cosa que està passant últimament i és una cosa que s'està passant molt. Potser és que hauríem de començar a pensar quin preu aconseguim tenir disponibles els jocs que t'en desitgem. Però hem començat parlant de l'E3. Hem començat parlant de l'E3 i que acostuma a ser el generador de la paraula favorita de l'Adrián Oljaip. I és el punt de trobada principal dels gamers en permís dels Game Awards, del Jove Kigli. I això ja no existeix. Això ja és història. Llavors, què tenim a canvi? Doncs tenim el Summer of Gaming, de IGN i el Summer Game Fest del nostre estimat, Jeff Kigli. Primer parlarem del Summer of Gaming. Van ser molt ràpids a la web de IGN, a la web especialitzada en videojocs, en anunciar la seva alternativa a l'E3. Es tracta d'un event digital que ja ha començat, de fet, i durarà tot aquest mes de juny, on diverses marques i personalitats del sector s'aprofitaran en unes innovatats en videoconferències gratuïtes o online. Dos K, CD Project Red, Xbox, EA, Ubisoft... L'alineació és llarguíssima, eh? I s'aprofita per mostrar trailers, gameplays i donar espai també a rondes de preguntes als seus creadors per part del públic. I una peculiaritat que a mi em sembla bastant interessant, és que alguns dels events són streams de recol·lecta caritativa per ajudar els afectats del coronavirus. Em resulta bastant interessant aprofitar aquesta innovació. Mira, és com el llibre de senyor Cissec, que també és del metge sense fronteres. I és correctament... Mr. Porcol. Si s'interessa aquest Summer of Gaming de IGN, el podeu trobar a la seva web, IGN.com. I d'entrant ja el Summer Game Fest, que sabent que ve de la mà de Geoff Keegley, podem esperar que surti amb verdaderes meravelles de notícies. Perquè la capacitat d'aquest tio d'entrar a les cuines dels estudis més importants per veure això a grans notícies, i, a més, és que segur, eh? Segur que hi ha alguna exclusiva que no en sabem res? Més que m'imagino un playstation ja disponible en les tiendes, playstation 5. El Den Ring, por favor. Opina, escritat, escritat. Llavors sí que es fotran unes bones cues, eh, quan arribin a playstation. Jo per què la compraré amb el meu negoci local Amazon? En el cas d'aquest Summer Game Fest, la cosa, ojo, s'allargarà fins a l'agost. És a dir, seran 3 mesos de notícies, entrevistes, anuncis i estims constants. Amb les grans marques presents, obviament, i amb aquest tio insider, amb el Geoff Keegley, que donarà informació superacurada i supersecret. Com un guru, aquest tio del videojoc. Ja ho vam comentar quan vam parlar l'any passat, que és un tio que no li pots negar la importància que té actualment, però també se li pot criticar el fet que és massa amic de les empreses. Que a vegades, a la part d'aquesta del crashing que parlàvem, ell, com que no ho ha comentat gaire, ja estaria bé que fos més influencer, també, en aquest sentit. Doncs en aquest cas, podeu seguir totes les novetats a través de la web. www.summergamefest.com Doncs ja ho veieu, no? Els gamers, en principi, no hauríem de patir. Entre periodistes que s'han apropiat d'internet, que poden informar i l'accés de les marques a les xarxes socials. De fet, Sony va presentar la PlayStation i la sola, la PlayStation 5, doncs no ens quedarem pas sense ració de notícies ni events. Però a casa nostra, i a casa nostra, què tenim? Doncs resulta que aquest final de les fases i desescalada, i aquest principi de nova normalitat, ha coincidit amb la celebració del Game Lab, Game Lab Live BCN 2020. El Game Lab es tracta de la primera fida de professionals del vídeo de joc organitzat d'Espanya, que va començar a cap allà el 2004-2005, perquè ja va haver-hi una edició que no es contempla com a tal. Però com no, 2004-2005. Tot i que, en aquest cas, aquest any es van cobrir les espatlles, respectant els anteriors, i han programat ja gran part dels esdeveniments via telemàtica, a través de streams. Es celebrarà els pròxims 23, 24 i 25 de juny, i nosaltres, a por i jo, i serem... I nosaltres, i jo també, eh? Es queixen i no es conviden. Jo no m'ho volia anar a cosetes, sóc el Mílio. El meu fill, l'Arnau i el Marc, que ha estat tot el dia connectats a la consoleta, i han ajutament amb tot això del confinament, que t'agraeixo la informació... Però que aixugui una mica menys el nano, eh? Perquè si no... Hauria tot el dia connectat a la maquineta, tot el dia... Tienes Kikikomori sincasa o què, tio? Una miqueta, sí. Ens resum que sí, l'E3 ha mort, i ja us diem, eh, el por i jo... La setmana que ve portarem el testimoni. Ai, us queremos ver. Doncs nois, passem endavant i anem a la secció d'Adriano. Fantàstic. CINEMA Bienvenidos a una nueva clase de meditación. No, no, no, no, no. No, no, és que ara que l'escoltava... És una cançó, tio, que també t'esparda la banda sonora de Spring. I, joder, quan la ves en la pel·li, entres en una... en una hipnòsis particular, però ara que la escuche así al marge, tiene un puntito meditativo. No os preocupéis, hoy no meditamos, aún no. Como decía al principio del programa, hoy os vengo a hablar de Spring, de la película, ha estado de irenza, de la película Gringa, del 2014, pero también de lo que representa este título al final. Spring, primavera, el primer verdor. Aunque me parece, Carles, que tú siempre que pienses en la primavera, pienses en Doñavera, la señorita vera, que a qué llega, cómo era esa historia? A qué era que llegaba la señorita vera en la historia de Botticelli? La cara del Carles. És una meravella, tio. L'Adrià està recordant un moment èpic nostre, de preparació de programa en el que estàvem comentant la primavera de Botticelli, en què sura aquesta dona amb aquests ropages i amb aquests... Flora, no? Flora. ...con esta festa llena de flores. Però què passa? Que al costat no sé si és Eolo, o unes aparicilions, uns personatges que estan just al costat. Jo li vaig fer l'Adrià, que apareció a la vera, xave, con su cetito, lleva y toda la mananga, porque claro, al final del confinamiento se acababa, ¿me entiendes? Va xacalado, tiene el Eolo, pero tú el miras, y sembla como un yonki, que va detrás de la que lleva. Realmente es como un dios maligno, ¿no? Es como el dios del viento del oeste, que está raptando a una nínfa, y en sí la nínfa es que como el dios del oeste se enamora, en el momento del rapto, provoca que la nínfa se convierta en flora. Que aparece flora, y es cierto que en el cuadro es brutal, porque aparece ahí como la reina, está Venus, la diosa del amor, en el centro del cuadro, pero sí que es cierto que Vera está llegando con la cosita. Clara, sembla que tinga dos yonkis darrere, que la si no te aparte, y venga, Vera, venga. Por fin ha llegado el camello. Venga, suéltame algo, Vera, que necesitamos un poquito de... Al final, Carles, me parece que este año Vera no ha llegado. ¿No ha llegado o sí ha llegado? Sí, sí ha llegado, porque ahí está el ciclo de la vida, pero sí ha llegado, nosotros no la podíamos atender. Y ahora que salimos encima a buscarla, que nos hablan de nueva normalidad, nos dicen que se acaba de ir, la primavera se ha acabado. Sí, sí, la hemos pasado en casa. Y yo tengo una sensación un poco como... A ver, estaba claro que hay una realidad ahí que hemos tenido que respetar, pero yo me siento manipulado hasta cierto punto, siento que me han robado la primavera, no sólo el E3, Ferran, me han robado la primavera, y me dan ganas como de gritar, ¿no?, donde estaba mi primavera, me cachi la mar. No nois que me iría a pedir el libro de reclamaciones, porque yo cuando compro, cuando yo compro un año, cuando compro el ciclo de la vida, lo compro con sus cuatro estaciones, así, eh. Primavera, verano, toño, invierno, en este orden además, porque, joder, solo tenéis que mirar Kim Kiddook, por ejemplo. Empezás en primavera, ¿no? Primavera, porque mirar la pel·li de Kim Kiddook, ¿cómo se llamaba? Verano, toño, invierno, no, no, no, primavera, joder. Primavera, además lo he repetido dos veces. Primavera, verano, toño, invierno y primavera, porque el ciclo de la vida no se puede alterar, señores. O a Caso Vivaldi, por ejemplo, abordó las cuatro estaciones, partiendo en verano. ¿Os imagináis que el tío se levanta ahora, no? Empezó así, con la primavera. Imaginais que se levantara ahora y dijera, no pasa nada, chicos, que aún nos queda el veranito. ¿Ahora el ciclo de la vida comienza en verano con la nueva normalidad? I una mierda. Imagina't els de Caso Terradellas, bono amb pizzas en tres quarts de quatre estacions. Este falta el fragment. Es este alegro, este adoro. Este es de Terradellas. Esta es la empanada, esta es la empanada. Estan llançant missatges per si volen, entran patrocín. No, aquí referentes de peso. Poc broma, es que estamos escuchando este alegro. De hecho, yo creo que es como la melodía que más representa la juventud de la vida. La juventud de la vida. A quién se le ocurriría, decirme a alguien, quizás vosotros lo recordáis, a quién se le ocurriría empezar el ciclo de la vida en el verano. ¿Os imagináis esto? La nit del 18 d'agost de 2013 va anar a haver-hi 567 històries d'amor a Barcelona. Nosaltres te'n explicarem sis. Veo que me captas, Ferran, lo que acaba de sonar. No sé si reconoceis esta voz. Aquesta veu és la narració del museu de la Vall d'Anuncio. Collons, no, la Vall d'Anuncio. No, jo estic parlant de Barcelona Nuit d'Estiu. El primer moment, la part inicial del trailer de Barcelona Nuit d'Estiu, que el tío que et esplanteja a bordar el ciclo de la vida, pero hablas, tío, y después pasará al hiver, ¿no? ¿Qué tenim? Barcelona Nuit d'Hiver. Exacto, es que... De tu amigo. Sí, me encanta. Lo veo un poco ahí en plan... Es que el otoño me da pereza. Soy más de solsticios que de quinoxios. Tú sí que das pereza, Dani. Y la más pasta. Y mucha pereza. Invierno, hiverano, tan más pasta. En fondo sabemos que hay ese puto comercial. Te dejó el trailer de folk. No, no, no. Volvemos a la música meditativa. Perquè què va ser primer? Barcelona Nuit d'Estiu i el van rescatar per fer la ball de Núria o la inversa? Jo sàpiga la ball de Núria quan jo era petit. Es vaig escoltar la ballada del trailer i va dir que hi havia moltes flashbacks de primaveres en la ball de Núria, que és quan obren les estacions i pots anar a passejar allà amb les vaques, amb els caballs... Les vaquetes... És una meravella, però, francament, aquest tio, no me digáis... Paso de pronunciar su nombre. No me digáis que no podía haber aprendido algo de Romer. No está todo hecho, además. Si sale la segunda, al ver Romer. Éric Homea. Romer, te diré que... Si vas a bordar el... No, no, el típico cine como ligero también. La misma pretensión que pueda tener de la orden en sus películas. Ya estaban Romer, con ese cine ligero, de relaciones, de diálogos, pero un poquito más profundo y menos comercial. Además, ya está todo hecho, como les decía. Romer abordó las cuatro estaciones, las maravillas de cuentos de las cuatro estaciones, y con cuál empezó, evidentemente, con un cuento de primavera. ¿No sé si habéis visto alguna de estas pelis, vosotros? No, pero de Romer ha visto algo, ¿no? No, de Romer. De hecho, si queréis... Si queréis, si os apetece y os motiváis, el Barcelona Filfes, como el Game Lab, está aquí a la vuelta de la esquina. De hecho, no sólo vosotros iréis al... Nos vamos a repartir la faena, ¿no, Carles? Tú y yo nos vamos al Bcn Filfes, y ellos dos quisamos ir al Game Lab, y después nos tornamos. Y, sobre todo, si os apetece valorar esto que estoy diciendo ahora, intentar ver las películas de Romer, que van a pasar las cuatro estaciones, cuentos de primavera, etc. Y algunas pelis incluso anteriores. Pero volvamos a Spring, ¿no? Volvamos a Spring, ya no tanto la estación del año, sino la película de estos jóvenes directores, Benson & Burget. Claro que lo dices, los has citado antes, pero ahora que dices sólo el apellido, aún lo veo más. Parece un hombre de grandes almas. Es que estos tíos se podrían vender mucho más con... Hola, aquí estamos, Benson & Burget. Después hablaremos de ellos. No hay aquella diálaga absurda... Benson & Benson, señora. Això és de... Aquests tíos diuen, realment es diuen Justin & Benson i Aaron & Burget. Después hablaremos de ellos. ¿Por qué, por ejemplo, la película primavera se llama Spring? Cuando de hecho la película sucede en los últimos días de vera. Aquí creo que de los cuatro lo hemos visto tres. Y acaba justo antes del equinoxio, justo cuando va a empezar la primavera. ¿Pero por qué se llama así? Porque en el fondo nos habla del amor, de la fertilidad, de la procreación, de la vida en general. Y lo hace de un tono de un modo muy diferente. No es la típica historia chico conoce a chica, aunque inicialmente lo parece. Pero podríamos incluso escucharlo. No, vamos a ello. Go out with me tomorrow night. When do you wanna know? Never told me. Excuse me. You're learning. La donna sona del giro del mundo. And you're not afraid to tell me. That's good. Luis, Luis y Evan, ¿no? Los protagonistas de esta historia. Evan, el típico gringo de peli india americana. Y Luis, una chica aparentemente italiana. A menos se conocen en un pueblo costero del sur de Italia. Ella vive ahí, por eso nos dan a entender qué es de allí. De él sabemos en cambio muchas cosas, pero de ella apenas nada. Sólo que es de ese lugar. Y esa es un poco la gracia, un poco de enigma, siempre ayuda en el cine, evidentemente, y en el amor. Porque Evan lo tiene claro. Se instala en ese rincón del Mediterráneo e incluso se busca un trabajillo para ver a Luis todas las noches. Pero... Exacto. Es una larga historia. Un problema médico que va y viene, una larga historia. Casi dos mil años de historia, lo veréis. Pero mejor dejarlo ahí. Porque ya sabemos que los trailers a veces descubren demasiado. Aunque, francamente, tampoco es un drama saber demasiado en esta historia. Para mí la gracia de la peli no reside en el suspense. Hay un gran suspense que rodea la historia. Si acabéis de ver el trailer, ya no es el mismo. Pero no os preocupéis, porque no depende de eso. Al menos no únicamente. De fet, Adriano, recumanaría bastante no informar saliera de la película. Sólo escuchar esta ficción. La música es muy grande. Compositor de todas sus películas. De hecho, la película que vimos en Sitches. Bienes estos directores. Estamos escuchando la música que parece que va al revés. Y Bienes tenía esa idea como de algo que iba a hacer... Esa es la historia. Depende mucho del tiempo. Y saben manejar ese concepto desde mil perspectivas. Desde los cinematográficos. Evidentemente, englobalo musical. ¿Qué es eso que ellos proponen? Porque para mí la gracia, como os decía, no está en el suspense. Está en esa manera en la que te hacen entrar y salir de los géneros. De una manera muy peculiar. Es decir, Spring és claramente una peli que se inicia en la comedia dramática. Hablábamos antes de Zafón. Y aquí también se cobran una víctima, justo al inicio. Pero de comedia dramática nos vamos a la comedia romántica. Y parece que ahí se va a quedar durante mucho tiempo. Pero poco a poco, a través de la música del tono, nos van acercando a un mundo fantástico. Incluso terrorífico. Pero te asustes o te rías. Nunca te sientes manipulado como espectador. A mí no me ha asustado. La progresión es muy lógica. Hay continuos giros. Me gusta un cine muy diferente. En cambio de la orden, quizás te sientes... No, no. Quieres estiu. Y gracias a todos estos recursos que utiliza, además es una sabe alección. Es una película que creas que me sorprende. Porque en el fondo es así. Es una película que juega en tantas direcciones. Es un friki del body horror típico de Sitches. Como un enamorado de eso, del amor, del romanticismo. De hecho, en Sitches 2014 se llevó una mención especial del jurado. Y ahora, donde la tenemos, la peli en la plataforma de Movistar. Conviven estas torrearidades. Y yo particularmente, de decir que no la vi en Sitches, estábamos en ese año. No hay orígenes, querimos la peli del contundipié. Pero no tuvimos la suerte de poderla ver allí. Yo la he visto ahora en Movistar. Para pasar el rato y disfrutar de esa primavera que nos han robado de ahí, mi búsqueda Spring. Pero al final he disfrutado una experiencia supercompleta. Se ha dado esa conjunción de elementos. Yo creo, me intento imaginar, estos dos cineastas y el equipo, un equipo bastante reducido, rodando primero en Estados Unidos y después en un pueblecito costero de Italia. Y francamente puedes ver, porque todas sus otras películas juegan un poco con esos elementos de multigénero, pero no son tan redondas. El determinado momento del año, la temperatura, el lugar... La magia, ¿no? Sin ir más lejos, la última que también se presta en el Sitches, la de Sincrónic de Murget i Benson. Benson en Murget. No rompamos la marca. Mimis en Batjón. Acabo de cargar la empresa. Digo que justamente tenía eso de que no estaba también cerrada. Claro, porque al final tenía más pasta, pero no estaba también cerrada. Ara que deia això dels viets en el Temps, Sitches, Guió... Recordo, no sé si s'assembla, és que no ha vist aquesta, dels viets en el Temps, però té un punt així de guió com Coerence, que també és una pel·lícula a passar. Jo estic Coerence, és un pel·liculó. Estem en un dios terreny de ciència ficció, amb un punt independent, però és que aquests dies que el cop treballen amb més pasta. Sincròniques veus, això. De hecho sale el... Black Mirror. Para mí, The Endless es la que recuerda así. Spring está en nivel. Spring, te digo, está en nivel. Y son unos cineastas muy ambiciosos en el fondo. No vamos a engañar, aunque no manejen presupuestos muy elevados, son tíos que dependen mucho de lo visual. Se nota, no? Drone por aquí, dron por allà. Efectos especiales, muy bien trabajados. Això ja volia comentar, que és una pel·lícula que, de aspecte, podríem dir que és cinema independent, inclús la manera de tractar el color, que té molt netejat, molt lent. Clar, l'utilització d'efectes especials que tenen és molt bona, perquè incorporar, els que ho sàpiguen, incorporar efectes digitals a un plano que és tan natural, que és tan gravat, és molt complicat, entre que hi ha una mescla d'efectes pràctics i algunes pròteses, però els efectes digitals estan superbé. I, a més, formen part, inclús de la narrativa, inesperada que té la pròpia història, i han d'estar superbem fets si no ho estiguéssim... D'on et pones l'exclamació? A vegades és necessari posar l'exclamació d'efectes, aunque tu història, o tu planteamiento económico de esa historia y de esa grabación, sea mucho más humilde. Pero algo que no vas a perdonar como espectador es un efecto cutre, porque entonces te vas a trasladarle la película a lo cómico, y no pretende eso. Com has deia aquella pel·lícula que és molt mítica, que està gravat com en fals documentari, que passa a un alien, per davant d'una festa de nens... Senyales, senyales. D'aquí? Hòstia, que és terrible. No valen. Trilogia de apu, així, apunjito, la cançó del camí, i tal, i diuen, no, el split, el protegido, que apude... Y después de eso, Black Lives Matter. Això se puede quitar, después. Algún dia Carles convidarà a la marca. Volvamos a la marca. Lo tendremos aquí en breve, me encanta. Volvamos a Benzen i Murgent, a esta gran marca. Os decía que son tíos que dependen mucho de lo visual, pero que a la vez tienen unos diálogos sus películas muy potentes. Es tan cerca de lo metafísico y lo existencial en sus diálogos como algunas pel·lis del Inglater, como los míticos before. De hecho, os voy a recuperar un par de declaraciones de ellos, de Justin y de Aaron. Os explico, porque son dos cineastas que siempre trabajan juntos, los dos dirigen, pero uno se encarga de guionizar. Justin Benson y Aaron Murgent es el que está más encargado de lo visual, de lo fotográfico. De hecho, así firman. Ellos mismos, ya verán, en estas declaraciones que os quiero compartir, ellos mismos hablan de los cohes. Justin dice, voy a sonar ridículo, pero me encanta el lenguaje. Hay algunos directores de los que la gente espera ese tipo de retórica en un terreno visual donde aparentemente no debería estar, como quien, como Quentin Tarantino. Justin dice, que es el fotógrafo. A mí la descripción del cine como medio visual me parece una gilipollez. El cine es un medio humano, y me alegra que Justin sea tan bueno escribiendo y describiendo a los humanos y a su lenguaje, sea verbal o no verbal. Es decir, evidentemente aquí le está pegando una palmadita a la espalda, Aaron a Justin, de hecho, Aaron es el joven, Justin es un poquitito más mayor, y ellos, como os decía, podrían partir de un concepto Inglater, pero evidentemente el Inglater no está el género, y en Benson & Morehead sí, y estos tíos dónde se conocieron, porque no son hermanos, aunque apelena a los Coen, ni primos ni nada por el estilo, los dos han estudiado evidentemente cine, pero se conocieron en enero del 2009, ¿no sabéis dónde? En una productora, y la productora RSA de Ridley Scott, era el primer dia de Aaron y el último de Justin, y Aaron decía así, ¿no? Recuerdo llegar a un gran lobby con mesas a la hora de comer y verle sentado solo, ¿a quién? A Justin, al guionista. Yo necesitaba amigos, evidentemente, al primer día, pero él parecía que también, siendo el último. Enseguida empezamos a hablar de libros, de pelis, ¿quién salió? ¿quién salió mucho en la conversación? Y ahí apunta Justin, los dos queríamos dirigir. Los dos queríamos dirigir, pero no sabíamos muy bien cómo ponernos a ello. Descubrimos pronto que eran mucho más resolutivos trabajando juntos, y es ahí cuando nos hablan de los Coen o los Duplaz, y los tíos acaban... O sea, la declaración de amor que se ofrecen es brutal. Como hermanos de verdad, hermanos de verdad, confirmaron. ¿Tu dolor es mi dolor? ¿Tu felicidad es la mía? Toda esa idea de los hermanos. Hostia, Paul, mira, un tuyo. Qué bonito. Pero ese gran tandem, que yo creo que se refleja en la historia, porque la magia no solo está en lo bien que lo saben hacer, sino yo creo que también en el buen rollo del equipo. Es algo que no solo puedo llegar a imaginarme yo, sino que ha destacado el equipo artístico. Porque aparte de ellos dos, yo destacaría los dos actores que lideran, no? Lluís i Evan. Especialmente... Es increíble, porque tiene un magnetismo, sin ser un bellezón de estos que... De fet, en el moment en què apareix la pel·lícula... Sí, al bar, a la barra. No te destacan descaradament la seva postura, la seva manera d'estar davant del prision corporal. A part que vam un vestir per ell. I que, además, siendo un momento ivernal, pero en un lugar cálido, el mundo lleva una chaquetita y ella va con un vestido rojo. Eso genera una primera ruptura con el realismo que pueda haber abordado la pel·lícula, ese ya es el elemento fantástico en el fondo. Pero tiene un magnetismo increíble. De hecho, evidentemente no es italiana, como nos pretende mostrar la pel·li. De hecho, el acento es un acento súper neutro. Es alemana, se llama Nadia Hilker. ¿Se puede imitar o no? No, no. Es un anglés neutro. Té una explicació a la pel·lícula, també. Bueno, spot, eh? Claro, pero estaríamos descubriendo algo en el fondo. Es alemana, incluso hay un momento Pipi Langström en la pel·li, que ella se pone a cantar la mítica canción de Pipi, y lo hace en alemán. Era Pipi Langström. Esto es la beja malla. Ja està. Resulta, i això ja lo cuentan els directors, típica curiosidad, ella ja està, també, en el equipo, perquè ja se nota que son de esos equipos donde incluso el equipo artístico forma parte de... Que el de sonido dice, ostia, he visto una cueva que iría muy bien. Exacto, al final comparten responsabilidad ante la pel·lícula. Pues parece ser que en el camino, en el coche, Nadia Hilker estaba cantando la canción de Pipi Langström, y los cineastas dijeron, ui, esto hay que meterlo en la pel·lícula. Porque la pel·lícula se va nutriendo de esta vida, de esta vida real, que está normalmente fuera de la cámara. Podríamos acabar la sección. És que és complicat parlar més d'aquesta pel·lícula. És que és una pel·lícula que, de debò, jo tal com me la vas recomanar, la vaig mirar, i se l'he recomanat a tothom. És una pel·lícula i els he dit, no us informeu, ja ho hem dit abans, no us informeu. Jo crec que és la pel·lícula que ha recomanat l'Adrián Empanada, que més recomano a la gent que normalment diu... És que l'Adrián no és molt pertureta. I en el fondo? Siempre hay el típico prejuicio, pero yo soy un consumidor de cine nato. Pero a la hora de la verdad, una pel·lícula que depende del género, que es una comedia romántica, que no lo es, que yo creo que ahí reside un poco la gracia, porque comedia romántica se hemos visto muchísimas. Quan comença, et pot tirar una mica enrere. Si no t'agrada el gènere, com el que és el meu cas, però li vaig donar l'oportunitat i ho paga amb escreja. És una pel·lícula a la que te tines, te dices, venga, la quiero ver, fluye muchísimo, que estamos hablando de una hora y 45 de pel·lícula. No, no, és una hora i 40, eh, més o menys. Però passa ràpid, exacte. No s'allarga, en absolut. És una pel·lícula de cinema fresc. Jo us diré una cosa, recomano qui la volgui veure des de Moistar Plus, i la vaig començar a veure per la tablet. I no està amb originals, la vaig començar a veure en espanyol. Horrible, el doblatge. No, no, impossible. Però, de veritat, que hi ha pel·lícules que estan ben dublades. El cinema ni es veu dublat ni es veu en tal. Sí, que és que... És que és corsés, eh, vol dir? Exacte, sí. I dius que estàs veient-ho, dius, i dius, i dius, i dius, i dius, i dius... Però la vaig començar a veure a la tablet, perquè encara no està de casa, i després la vaig posar, vaig dir, hòstia, que esperat que sí que la puc veure en original. I quan la vaig canviar, dic, ua, és que he canviat. Sí que seré, perquè jo, quan estava buscant el tràiler, evidentment vaig pensar en un tràiler amb castellà, amb espanyol, perquè tothom ho pogués entendre. Has fet molt bé, a darrere de posar-lo. Però era tan dolorós a mis oídos, el doblatge en espanyol, que és pol. Hi ha pel·lícules que, oye, incluso yo puedo decir, ok, ¿por qué no? Veamos la doblada, pero ni mucho menos esta. Porque además ellos tienen... Ella, sobretodo, tiene una voz. Tienen un magnetismo a través de la voz, también, que perdérselo. Però és que m'imagino els moments amb el pages d'Itàlia. Duplats, deu ser horrorós. No, no, no. No, no. Vaig arribar allà. Potser vaig veure 10, 12 minuts, amb els amics. Sí, que encara no ha anat a Itàlia. Però, a més, va a dir que ara era a descoberar la veu d'en espanyol, de l'Escala Johansson, perquè fa un parell de dies així van passar Lucy a la tele, i la vaig enganxar així. I ja l'havia vist, en anglès, i, clar, Morgan Freeman ja el tenim interioritzat, com és el doblatge. I s'accepta. I s'accepta. És el mateix de Gandalf, sí. Bilbo Bolsson, no me tomes, no me tomes por un hechicero de tres al cuarto. És l'única frase que saps. Sí. Però que em refereixo, que l'Escarlet ja, des dels vengadors i tot, l'últim que he pogut veure als últims anys, l'he vist sempre doblada. No, però és original. Clar, al rebre ho dic, hòstia, no, tio. Però el Morgan Freeman sí. Perquè, al final, són actors que dependen d'aquest gran estar-sístem, que tenen dobladores fijos, que, per exemple, el caso de Woody Allen, no? Perdona que t'he corregit. Aquí un doblador. Actors de doblaje. No lo digo porque ellos, cuando hablan, los actores de dobladores, que no somos dobladores. Esto es como lo de Afterlife, no es una prostituta, es una trabajadora sexual. Estoy de acuerdo con esta reflexión. Rebre, hòstia, és per això us saber. No, no, no, no. La marra de Daniel de la orden. A Daniel de la orden habría que invitarlo a enviar programes. Quan vulguem contractar gent que ens faci les falques al programa, es lo de los doblajes. No vale, sí. Hay que ser un poco irreverente, eh, que sí, Lluís. Venga, ¿qué os parece si damos por zanjada la pelicula? Sí, recomanem-la a una altra copa. Y pasamos a esta tercera sección, que estoy interesado por el cómic de la casa, la verdad. Tirem endavant. Còmics. Còmics. No em cansa d'haver de repetir que una intro així... i si a sobres em revics. Pha-pa-pa-pa-pa-by dormann. Parla. He tret la veu per posar-me allò. És no House of the Rising Sun. La casa del sol nació. Avui portem una casa que ja té uns sers anys, són d'edificada en format de còmica, el 2015. Però per què la portem ara? És la casa de Pacor methane, que ho van dir abans a la introducció. I és de l'editorial Astiverri, que no sé si la coneixeu, però, sincerament, és una editorial que em sembla que sempre encerten. Trobo que està passant Ferran de Fons, DJ i... Sí, no, no sé, al ser aquí el programa. Como ve que lo de la radio no está tan claro, está intentando forzar su profesión de DJ. A torno a llançar, a veure si s'aguanta. Tira, pol. No me ha hecho gracia porque de Astiverri, precisamente hay un cómic de Eddie Campbell que se llama Baco. No sé si lo conocéis. Me han hablado muy bien de él. El Díos Baco, del Díos del Díos. Ah, Baco, no Baco. Em pensava que decía Baco, que se hizo una película también. Però en plan marinero, trasladando el personaje a una realidad más conocida. Pinta muy bien. Astiverri, us recomano que follageu el seu catàleg, perquè realment tenen la hòstia de coses i sota... En cómic, què? Sí, els vam poder també entrevistar al cedar del còmic, que nunca salió. Però sí, ja he dit la teva. Tenim un entrevista. Algú li ha d'anar a la càmera. Bueno, nois, per què us porto un còmic de 2015? Perquè, com diem molts cops, està de ràbia s'actualitat. I per què està anomenat a millor edició nord-demànicana d'un còmic internacional? Els Premis Eisner, que què són, Adriano? Los Premios Eisner. Los Gameplans. Dónde tengo las chuletas? Los Game Awards de los cómics. Will Eisner, de los Óscar, de los Oscar, de los Premios. El primer em diu Will Eisner, no? Exacte. I Will Eisner és... És el lliure que tens a tu casa que em passa a ensenyar l'altre dia. Que diu com es titula? El lliure. L'animació, és el de les principis de l'animació. És el para de la puta animació. Teníamos que hacer cosas así, pero con los oyentes, ¿no? Dejar una pregunta en el aire. No habrá sorteo económico ni viajes indignables. És com la dora a l'explodora, saps? Fa una pregunta i espera que els nens contestin. Pero lo podríamos hacer con los oyentes, esto. Lo veremos. Bueno, doncs tornem aquí al darrere de aquest còmic. A part de l'Estiverri, hi ha Paco Roca, que aquí el coneixem tots. Segur que el teniu present, sobretot perquè hi ha hagut moltes adaptacions al cinema. Entre allà hi vaig a Arrugas, que aquí sí que, com a mínim, l'heu vist. No sé si hi hagi, però l'heu vist. Vaig començar el còmic i ho sento. Jo no vaig poder. A mi la pel·li em va agradar. A mi em va agradar, eh? Dura. Jo no he liído ni el còmic ni la pel·li. És durilla, és durilla. I després té un altre còmic que s'ha adaptat, i que més està Movistar Plus, ja que comentàvem abans el tema de Movistar Plus, que és Andanzas de un hombre pijama que em sembla una acció... Bueno, l'hem deixado fatal, eh? Tulentíssima. Però és per portar a cine malament, eh? Vale, vale, no, de hecho, l'heu oído mucho, eh? I la nens, la quantitat de crítiques narratives. I, en canvi, la obra original està bé, no? Sí, que a mi fa ràbia, perquè jo ho vaig fer al revés. Primer vaig veure la pel·li i vaig dir, no, no pot ser que el còmic te faci raó, que sí, tan dolent. Llavors, l'adaptació, a més, és a Malarevalo. No la de la de la bursó. Exacte. Molt dolenta. Però, bueno, estem parlant de l'escriptor del dibuixant. O sigui, hi ha... sobretot també dibuixat molt per... per, inclús per il·lustrar biòpics de gent en el còmic, però aquest cop portem la casa, eh? Llavors, com que avui parlem d'aquestes mirades nostàlgiques, aquesta mena de vistes al passat, aquest còmic té totalment aquesta vista al passat, tu faran, ja no ho comentarem, però tu les puc llegir. Sí, sí, me la llegit, sí. I parla d'aquests moments també millor. Sí que és veritat que Paco Roca sempre fa servir aquesta mena d'històries autobiogràfiques, és a dir, tira molt de su background, no? I, en aquest cas, un altre cop, un autobiogràfic de la pèrdua del seu pare, d'acord? Per això també hi ha relació amb arrugues, o sigui, arrugues també té una història també autobiogràfica i tot això. Llavors, aquesta història, el que ens comenta, és el tema d'una història de tres fills de com tornen a la casa de camp, on es van més o menys criar, de quan eren petits o joves... La segona residència, no? Sí, realment és com una torre, però una torre on passaven els llargs estius o les vacances... El confinament, si l'agafen a temps. I una casa de la torre que va construir el seu pare amb les seves pròpies mans amb l'ajuda dels fills. Sí, clar, hi ha una... També ells comenten molt aquesta història, de la explotació de quan eren nens... Hòstia, és que, ara, vista atrás, veiem que nosaltres veníem com si fos un camp de treball, realment, aquí els estius, a construir casa, i si no la construir a casa era plantar o recollir aliments... Hi ha com una història, també, que ha de criticar el seu pare, no? Llavors, ells tornen a aquesta casa, ara que fa un any que ha mort el pare, per veure què fan? Veure què fan? Sobretot des del punt de vista de la reformem i la venem, i ens oblidem ja d'aquest tema, o el que va surgint durant el comi, que és, hòstia, ens l'hauríem de quedar, que dèiem qui ho fa, perquè som tres germans, que realment som a la nit i al dia, totalment, entre ells, mai tenen gaire relació, és com un punt de trobada a la casa, que aquí també ve aquest punt quasi nostàlgic, aquesta motivitat que té el comi, que és aquest punt de trobada a partir d'una mort, que és... I, a més, és una història molt comun, generalitzada. Exacte, hi ha una cosa que li ha destacat del pol. A mi m'ha connectat bastant, aquest comi, m'ha agradat bastant, i li ha dit, clar, que és un comi molt proper, no és una història excepcional, al revés, és una història molt comú, que farà que molta gent connecti, i jo, personalment, tinc una història semblant a la família, a una casa, a Galícia, i a mi m'ha agradat bastant. Cuïn de nois, cuïn de nois. No, no, no. Vull que el pol continuï, perquè ens queden 7 minuts... Què tal, a Casito i com un... 7 minuts, eh? I el pol teu retet. El queijo. No, doncs, estem parlant un altre cop d'aquests còmics contemplatius, per dir-ho així, llargues caminats pel camp, això ho has pogut veure, no? Ferran també aquests... inclús aquestes... aquestes vinyetes que són com fotogrames, que és una cosa que també el Pacoro Aguayo, de si mai es tradueix al cine, i té molta visió de cinema, jo crec, i aquests fotogrames, aquestes vinyetes que són repetides, pràcticament, i veus molt poc moviment, és molt cinematogràfic, això. Llavors, sí que suena a una altra canción de House. Sí, la lecció de les cançons d'avui és... Algo que tenga casa en el títol, no? Anar a portar la casa azul, però ja no. Ui, el Pacoro Aguayo m'he protegit, sí, m'ha agradat. Però llavors, què passa, són... Paco Rock, el que fa és amb aquests 3 personatges que venen, també farsits, amb altres mil personatges, que són el fill de la germana, o el marit de... No, la dona d'un dels germans... Ja, són dos germans i una germana, i tenen un parell, eh? Són historietes, van explicant historietes. Us heu de pensar que és una mena de confinament, que entre ells es van explicant, batalletes, hi ha piques... Però tot és molt, molt, molt visual. És un còmic que realment jo que té números, ara que està al Zeisner, per ser aptat. Llavors, què passa? La gràcia i la història, també, és que això que hem dit de la nit i el dia són els piques. O sigui, realment, el còmic està... Hi ha un moment que comença a avançar-hi aquestes discussions, aquestes disputes, alguna cosa molt disruptiva, per exemple, que un germà és l'artista, és el que deixa... És l'escriptor, és l'escriptor, és guionista, i ara vol a ser... Sí, però és un artístic de que, hòstia, la vida, es mia si ha arribat a tard, o sigui, no, com vosaltres dos, Adrià, no, i Carlos... Això és el de la naturalitat. Al final, hi ha gent que hi té serpientes, i nosaltres tenim un puntual... Un puntual nato. I vosaltres és un puntual excessiu, també, eh? No, perdona. Ser puntual excessiu és arribar al segon poli. Jo llegam 10 minuts antes. Ser puntual o muy puntual també és algo de impuntualidad, no? La solución está en los viajes, en eso. Això es donde decidimos todos. Però tornant a això, hi ha aquest personatge, que és més artista, i l'alta ja és el de Pèus 50 i R, el més pràctic. Són els dos més piques, perquè entre la noia tampoc hi ha coses, però un gran tema és el fet que el seu pare, que a més era una persona superviva, que era un colinquiet, que era una malaltia degenerativa, es van aturar, per dir-ho així. Llavors sí que és veritat que un dels germans els hi retreu els altres, que no estiguessin en els últims moments, perquè cada one havia fet la seva vida, i ell era una mica el que anava a l'hospital, i se suposa que va prendre la decisió, diguéssim, de desconnectar-lo. Sí, però... I llavors els altres li rateuen que ara fes aquesta decisió. Això és un tema comú, eh? L'hem vist amb molts diors, moltes històries. Llavors, què passa? Que la història ja és aquí, no hi ha més. O sigui, realment et pot agradar, no? Que això és el que comentàvem abans, Ferran. Pots tenir inclús a altres còmics que hem portat aquí, com Blankets, que també és un fet autobiogràfic, i inclús hi ha un que es diu Piruetes, que a mi m'agrada molt, que és de la... com es deia, Tilly Walden. Però el fet d'aquests còmics que estàs esmentant, pel fet de ser de fora, no trobes que a la casa, pel fet de ser d'aquí, pot generar molta més empatia? Tot i que sigui un tema comú. Val a dir, sense tornar el teu amic de l'ordre, té un estil molt mediterraniament. És a dir, molt estrella de molt... Molt publicitari. Sí, per exemple, hi ha només el maltractament de color que té. Paco Rogal té, normalment, els seus còmics. Però té un tractament de molt dels ocres, quan vols demostrar un lloc és arit, els blaus de nit... Té un joc molt de colors. I això és a la que ho follegeu una mica, el còmic. Realment, veureu que té una paleta de colors que és molt interessant. Jo estic molt a aquest terenar de la gent. I el que està fet per agradar-nos, mediterrani. Perquè té un tema molt dramàtic i estic complicat de desenvolupar. Clar, blanquets. Blanquets és absolutament la inversa en qüestió cromàtica. Blanquets és blaus, és... O sigui, són colors freds. Incluso piruetes, aquest que comentava de Tilly Walden, que, per cert, Tilly Walden també està nominada, però no a aquesta categoria, si no està amb el seu nou còmic, es diu que m'estàs escutxant-ho. A més, opta 3 Eisner i dels grossos. Sí, dels grossos. Que no competeixen entre ells, però piruetes també explica aquest rotllo com autobiogràfic, que a mi, personalment, m'atrapa més que a la casa. Però la casa, realment, és un còmic molt recomanable. Sobretot és un còmic d'aquest iniciador. Iniciador, iniciatiu. Bé, no sé com dir-li, però d'aquest iniciàtic. D'aquesta gent que potser no ha acabat mai de connectar amb un còmic, perquè molts cops tenen l'estigma que és de fer o Marvin. Però aquest còmic és un d'aquests senzilles, històries senzilles, desenvolupaments... Sí, es que argumentalment no hauries de destacar res. En el sentit de que és una vida. Son ratales de momentos de recuerdo. Exacte. I com reflexiones d'aquest passat? Al final, la sensació que Paco Roca cubre un espacio dentro del còmic que quizás se ha podido explotar, que yo no soy quizás el conocedor de ello, pero que a veces es interesante, al margen de lo que comentabas, que ofrece mucho más que DC o que Marvel. No, pero vengo a decir que son espacios dentro de la dinámica del còmic. És com Dixar Gnado i Primavera o Tonjo Overnsants. Com a contrapunt, gestió d'un supermainstream, perquè no són creadors, són gestors, no són directors, són gestors, i després autories... Hemos perdido varios conceptos, está muy bien. Gestors o expresiones. Los directores de Marvin no son directos, son gestores de contenidos. I per acabar, com sempre, això ho podeu trobar a llibraries, podeu trobar online, també, i quan les acaben de desinfectar, a les biblioteques, quan hagin pensat que 14 dies no són de desinfecció dels llibres, allà les trobareu. Doncs molt bé, tenim aquesta... És un còmic molt senzill, són 120 pàgines, més o menys, és l'àmbit de llegir, i tenim una pel·lícula molt interessant, a més, Pring, de debò. A mi, de tot el que hem portat avui, i mira que no és videojocs, és la pel·lícula que m'ha sablat més interessant, i heu sentit que, de fet, la setmana que ve, parlarem d'aquesta nova normalitat que ha tornat. Sí, perquè el cine ja està abiert. Tornen coses que trobàvem a faltar com festivals de cinema, Adrià, no? Ahí es donde nos vamos, al Barcelona Film Fest. Vamos a empezar una mini cobertura del Barcelona Film Fest, y vosotros con el Game Lab. Exacto, portaremos Game Lab y Film Fest, i potser alguna cosa de música, perquè també hi ha aquesta sala BCN. Sí, hi ha un festival que es fa a dins... Com es diu l'estructura aquella? Bueno, com els... Sala BCN. Sí, però Sala BCN es fa allà, el poble espanyol, que té un nom, això, com el Recinta, diguéssim, la plaça central del... El poble espanyol està generant molta oferta musical, a partir de sus pequeños rincones. Jo només volia dir gràcies, farem un escap d'un futbol, i miraré alguna d'aquestes propostes gràcies per convidar-me. Moltes gràcies, Emilio. Moltes gràcies, Emilio. Doncs recordem xarxes socials, empenada a culturar la Facebook, empenada a culturar sense la Twitter, empenada a culturar l'Instagram i a SoundCloud trobareu, i ho estem centralitzant a tots els podcasts. També mix l'outibocs de moment. Doncs, s'escoltem la setmana que ve, nois. Fins ara, com sempre. Fins ara, adéu.
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.