Empanada Cultural del 28/6/2020

Digueu Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Degler, per Rampujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. ¡Nioras, señores! Bienvenidos a la nueva normalidad, que ni es nueva, ni es normal, pero a que suena bien, nueva normalidad, nueva, como queriendo decir, joven, fresca, recién hecha, recién horneada o incluso recién comprada, el estreno del verano, y diferente, claro, única como si fuera una normalidad que llega por primera vez a nuestras vidas en toda la historia de la humanidad. Eso, y normal, normales, por fin podemos volver a ser normales y recuperar nuestro estado natural, nuestra esencia. Por fin podemos seguir siendo los ositos amorosos que siempre hemos sido, ¿no? No me digáis que no, que la expresión ya la ha comprado todo el mundo. Ah, que más que a normalidad suena anormativa, a nueva anormativa, normal o normas. Pues también es verdad, gel, distancia, mascarillas, el pequeño empresario gastando los ahorras de toda una vida en adaptar su local y el consumidor, el consumidor sin pasta para consumir. Obligatorio ser pobre, parecen decir, los negocios abiertos, las oficinas del sepe cerradas y los hertes en el limbo, pero salgan a la calle a gastar lo que no tienen, lo que les deben, lo que se han ganado con el sudor de muchos años, porque no hay nada mejor que una buena terraza, ahí, bajo el tol, todos bien apretujaditos, y nada de protestar que las manifestaciones van en contra de la salud pública, que el metro parezca una lata de sardinas, no. Joder, pero esto de nuevo tiene muy poco. Esto está nuevo como probar que la monarquía roba o que el señor X se llama Felipe González. Entonces, ¿qué tal si llamamos a esta nueva normalidad la normativa más restrictiva? Ya, que suena muy mal, mejor los eufemismos y las falsedades. Y mejor lanzar la policía a cazar, a recaudar para el estado. Por ejemplo, en una plaza tranquila de la Vila de Gràcia, y multar, en plena hora del almuerzo, multar a quienes beben comiendo, o más bien, a quienes comen bebiendo, porque beber al cole en la calle está prohibido. Así sea una clara que te ayuda a bajar cada bocado y así tengas, a dos metros de distancia, una terraza terriblemente abarrotada, de personas y de cañas. Porque beber una clara en la calle está prohibido. Si se trata de mantener la distancia tirando del takeaway y del confort de un banco a la sombra de un árbol, sí, prohibido. Y eso ni es nuevo ni es normal. ¿Pero qué esperaban? Senyores, senyores, bienvenidas a la nueva normalidad. Bueno, y bienvenidos a Empanada Cultural. Hola, hola. ¿A quién casa de por, eh? ¿A quién casa de por hoy, eh? Una cosa, Adriano, això que has explicat de la policia, ho has explicat com si li hagués passat... He passat uns dies detenido. A tu o a un amic? A mi, a mi, a mi. ¿Quién es el que ha estado estos días en la vila de Gràcia? Yo no, seguro. Creo que todo el mundo tiene muy claro que os ha ido el rabal. Pero estos días la vila de Gràcia ha sido como mi tierra de adopción, precisamente por el festival del que hablaremos. Esto se ha perdido a Bonal, eh, respecto al rabal. No, es que yo digo, no, bajo a Barcelona. Te lo juro que a vos lo digo esto. Y estaba... Es que es muy heavy, el tema. He querido darle un poquito de cachón de hito porque si no nos deprimimos. Pero estaba yo el otro día en la plaza, es cierto, ¿eh? Tirando del takeaway, como decía, viviéndome... Y en el fondo es gracioso porque no me estaba bebiendo una caña, ni una clara ni nada por el estilo. Me estaba tomando una free-dams, pero estaba sentado en un bar... Cero, cero. Cero, cero. No, no, no, porque es lo que tiene a una mujer en estado de lactancia aún, y es que en casa hay muchas free-dams, y a veces tiras de ellas y digo, oye, no es tan malas. Sobre todo si es una clara, sin alcohol, entra. Pues nada, estaba yo con mi clarita, con los noodles, y de repente dos motos de la Guardia Urbana, que llegaron a cazar, literalmente, ¿eh? Hora del mediodía, no os recuerdo, tipo dos y media, tres de la tarde, llegan esas dos motos, estaba evidentemente abarrotada, era la Plaza del Diamán, y empiezan a acercarse a todos los grupitos de gente que estaba palancada pues bebiendo. Evidentemente en una situación en la que deberíamos ser más comprensivos, se ha potenciado mucho, él, salgan a la calle, obvio, si pueden, consuman en una terraza, pero si no pueden, quedense en un banquito comiendo o bebiendo. Pues no, eso dicen que no. No, lo gracioso es que yo me estaba tomando una free-dams y el tío se me acerca en plan súper agresivo con la moto. Això sí, en catalán, eh, en bafé gracia. En el rabal no pasa, en el rabal. En el rabal no pasa. Hola, bona tarda. Saps que veure alcohol al carrer està prohibit? I tu, i jo, i jo, sí. Diu, ja. I més senyal a la lata, i ja go. Era una free-dams. Ah, perdó, perfecte, eh. Sembla el nou anunci de free-dams, això. Free-dams, per quan te'n vas a fer la policia. No, però sí que és veritat, Ferran, no sé si estàs amb mi, escoltant aquesta editorial, sembla que l'Adrià no a poc a poc es va postulant com a nou polític. Sí, sí. Però una crida... O sigui, ara que diuen que dintre de uns quants mesos vindrà la nova... les noves eleccions catalanes, potser s'està fent aquí un nou partit. El nou grau pera, no? En Jordi Graupera, va, vinga, avui. No, a final, este es un espacio que nos permita a nosotros por ser un poquitito contestatario, reflexionar sobre la actualidad y creo que en el fondo todos lo hacemos, los tres lo hacemos. El tema és que et demanen aquesta normalitat. Ja ho has dit, és normas-litat en qualsevol cas, no? En final, la palabra normalitat, també... De la normativa, de lo que es habitual. De la norma, por lo tanto. Pero es que me parece insultante hablar de nueva normalidad en un momento de la vida, en el fondo, donde hay personas que no han cobrado los retrasos delerte, pero es que hay otros que directamente están, como dicen ellos, me encanta la expresión, en el limbo. No, es que la nueva normalidad es el ajo y agua de toda la vida. Això es lo que hay ahí. Es que nueva normalidad es lo que hay. Pero un gobierno, un Estado, es un paraguas. No explicaràs com s'ha viscut això al cine, perquè realment qualsevol cosa... Dressa d'aquesta nova normalitat és una bogeria, perquè hi ha com una aquesta sobrepensada, com s'han de fer les coses. De complicar-se la vida per fer coses que vam fer ja... Però, en cierto modo, eso, al final, mira, somos animales de costumbre, a todos nos acostumbraremos y nos acostumbramos y, francamente, el tema de la normativa dentro de los cines es tolerable. Lo que no es tolerable es que me hablen de normalidad cuando hay gente que no ha cobrado nada desde el 14 o 13 de marzo. Esto es verganzoso. No es tan feliz y te das cuenta de dónde viene todo, ¿no? De dónde viene todo esto, porque, claro, no es solo el gobierno que te engañe. Es que el gobierno tiene la media y tiene la publicidad para seguir haciendo lo mismo. Y estaba yo ojeando unas movidas relacionadas con el festival de lo que hoy hablaremos y de repente escucho y veo este anuncio, ¿no? Resistiremos en los bares. Resistiremos en tabernas. Resistiremos en restaurantes, mesones i ensades de conciertos, también. Resistiremos en los barrios y en las playas. Resistiremos en los lugares de siempre y en los depasos. Resistiremos a l'amanecer. Resistiremos haciendo lo que mejor sabemos hacer. Alzar con orgullo nuestra bantera desde una barra. La resistencia nunca deja a nadie atrás. A las barras, la existencia. És això, és molt gel. Trapateixo, no estem patrocinats ni ganes. Por suerte, no dice absolutamente nada. Es decir, ya me he preocupado de que no haya... Si veis el anuncio, sabes de qué se hablan, pero aquí no la nombraremos, aunque está bastante rica. Sí, pero es abominable. Al final, lo que quieren es esto. Es que nuestra resistencia sea la del bar. Y lo que os comentaba de la anécdota es cierto. Es decir, yo estaba en un banco y justo a x metros, he dicho dos, pero posiblemente sean tres, había toda una trupe... Abarrotada, de cuatro mesas en la terraza donde... En mesa. Sí, pero si nos acabamos de querer toda esta locura y terror de la pandemia, tampoco la situación era ejemplar. Creo que soy más ejemplar yo ahora mismo. Así fue una cerveza que no la era. Pero digo, apartado, tomándome mi birrita con los nudes, que no toda esta trupe, que se estaban emborrachando al mediodía... Bueno, que no va calo que quiera. Así a que Jalsy podan fer seguimiento. Aquestes estaven en este bar, sentados a esta hora, aquí empezaron socos de la plaza de la Liga. Estaban haciendo la revolución, ¿no? Estaban haciendo la revolución. No es la mateixa de la revolución. Lo que está claro es que es muy difícil de alcanzar, y más con todas estas capas de mentira que van creando, el sistema, el estado, la publicidad... Y aquí estamos para otra cosa. Aquí estamos nosotros para descubrir esa verdad, que, por suerte, en la política no la encontraremos, en la publicidad tampoco. Pero, al menos, en el cine... Y en el videojoc. Y en los videojocs. Exacto. Al menos hoy, en el día de hoy, lo vamos a encontrar en el cine y en los videojuegos. Porque me parece que vosotros habéis estado también muy ocupados. Sí, de fet, avui, la idea que tenim, ja ho vam anunciar, és que hem cobert dos festivals de forma de premsa, Game Lab i el BCN Filfes, que és... Però no el Game Play? El Game Play, no, comencem a marcar. És l'exposició que s'ha acabat avui, justament. Tècnicament és el Game Lab Life 2020 BCN. Gusta provocar, però me quedo claro. Un festival de videojuegos de caràcter i estatal. Sí, sí, de fet, els premis pot més propers a l'acadèmia de videojocs per dir-ho així, que hi ha Espanya. Són importants. Tengo claro que hoy voy a aprender un poquito más aún, no sé si de videojuegos, pero a menos de este evento, que habéis celebrado, y yo, como ya he hecho un par de veces, tengo hablar del Barcelona Filfes. Veréis, Barcelona Filfes, cine de Verdi de Gracia... No, muy bien, ¿eh? Muy contento. Hasta el momento llevamos cuatro días. Jueves ha oído mingo, exacto. Y nos quedan cuatro más, hasta el jueves, que viene. Ya daré algunas recomendaciones, posiblemente podamos compartir alguna pel·li. Després d'aquesta intro extended, que està molt bé, per cert... I molt política. Sí, molt política. Recordem, com sempre, xarxes socials, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural... Ara encara estem amb MixCloud i Evox, però tot acabarà a SoundCloud. Ho dic perquè els que esteu a MixCloud no ho passen a SoundCloud. És que no hi ha manera, eh? Doncs avancem. Comencem amb el Game Lab, si et sembla bé, Adrià. Fem una de cony. Doncs vinga, anem-hi. Déu meu, déu meu. Aquesta música faran... Potser hem estat tres dies sencers amb aquesta música. Entre que esperàvem que comences la següent conferència, era això, amb uns gràfics brutals, tots a dir on apareixien fets amb Pixel, totes les persones implicades. Està molt currat, però clar, la cançó era aquest jingle de 20 segons. Està rabatint infinit. I clar, tu estaves connectades una mica abans, perquè ja ho vam dir la setmana passada, però és el primer que aquesta edició, el Game Lab, es fa online. Llavors tu la vivies des de la teva casa, des del mòbil, des del mòbil, des del volguessis. Però, clar, fins que començaven les entrevistes o les conferències, o el que sigui, hi havia aquest... Era un bucle dintre això. I ara me querís torturar a mi. Aquesta cançó ja no és. Això ja és un recull de cançó que era més torturosa. No he vist, no he vist, ja ho va comptabilitzar. No, però... No, però jo pensava que... Pensa que ens vam estar 23, 24, 25, des de les 9.30 del matí, fins a les 7, 8 de la tarda. Cada hora hi havia una conferència, 50 minuts i tal. Aquests 10 minuts entre mig eren 20 segons d'aquesta música. Després feien una promo de Barcelona com a ciutat. Barcelona no és solo Gaudí, Barcelona no és que això t'hagués agradat. Però també, perquè hauria sortit el drac. La saca de família. Està molt bé, està molt bé. Òbviament són coses del... No va dir directe, online. Exacte, que s'ha d'omplir temps. Però, que és el Game Lab. Ja ho vam avançar la setmana passada, però recordem-ho. El Game Lab es tracta de la primera fira professional de videojocs de l'estat espanyol. Que va començar el 2005, i el seu fundador, l'Ivan Fernández Lobó, que l'hem vist aquests dies allà, era un professor de la Universitat d'Oviedo, que es va proposar posar en contacte els principals figures del sector del país, des de desenvolupadors, distribuïdors, i, alhora, a propagrants figures internacionals. És a dir, hi ha hagut molt convidat i molt important de la resta del món. A través de conferències, taules rodones i networking, i amb un esperit, sobretot, molt divulgatiu, s'exploren característiques a futur i tendències del món dels videojocs. I també hi participen, perquè no és només del sector videojocs, agents prominents de la cultura espanyola. Per exemple, durant alguns anys ha vingut Nacho Vigalondo o Santiago Ceguda. Jo no volia dir això, però veus? D'on acaba tot això? D'on acaben tots els diners? Sí, clar. Doncs des del 2008, abans ho comentàvem, són els encarregats de lliurals premis nacionals de la indústria del videojoc. Hi ha hagut, popularment, com les pulgues. En honor, i això el poble ens ho podrà explicar millor, el primer videojoc desenvolupat a Espanya de la història. Que més és complicadíssima. Ara, perquè ja l'han tancat, però realment no la pulga, sinó l'exposició Game... La gameplay. Això estava el gameplay. Això estava el gameplay dels primers videojocs que et trobes per jugar a l'exposició era aquest de les pulgues, i realment és supercomplicat. És d'aquests jocs que només tens... Allò, un pare i de botones, i tens allò com la mesura d'un salt, d'una pusa que has d'anar al Santa, hi ha monstres pel mig... És com de plataformes, jo ho entenc. D'aquestes plataformes totalment, 2D, com un supermàrio, per dir-ho així. És difícil, és difícil, era molt difícil. I de quan és aquest joc?Dosè a les 70s. Dosè a les 70s. Aquí estem pecant ara de no veure-ho buscat, veus? És que tenim molta importància. Què és important? És a dir, que se li ha donat aquest nom amb plan. El primer joc que es va programar a Espanya de la pulga, i a les 28 s'acaba l'Expo de Gameplay, i els que no hi heu pogut anar, o no hi hem pogut anar, perquè jo al final no hi he anat. I en el poble ho trobo a la pola 2. Mira, us ho digo jo, és la suerte de estar aquí, com guientes, dentro del programa. La pulga, la pulga, en singular, considerado el primer videojuego de España, originado aquí, es un videojuego quedado por la plataforma Sincler Spectrum, en el año 1983. 80 classes, un espectrum. Paco a Paco. Paco a Paco, i la empresa Indesco. És del Benz on en Benz, un senyor. Murget, com era aquest? Murget, era. El Gameplay compta amb el suport del Ministeri de Cultura, la Generalitat i la Deputació de Barcelona, entre altres institucions públiques. I també ha sigut, i això ho vam parlar quan vam entrevistar l'Elo Tortosa de Retromèniacs, un dels principals impulsors de la creació de l'acadèmia espanyola de les arts i ciències interactives. És a dir, estàveu intentant crear una acadèmia dels videojocs espanyols, que s'ha de dir, en vistes els agents, té molt bona pinta. Sí, sí, sí. A veure, realment, aquest any... Ha sigut el millor any. De fet, ells mateixos ho diuen, ha sigut el millor any de Game Lab, per dos coses, a part de tota la gent que veurem ara que han arribat. Jo també ho deia perquè ha sigut el primer any que hem estat acreditats, com a empanada cultural. Llavors, això ja li puja el que et sé. Però fora, conya, realment, és que el cartei de convidats, tot l'in-app de convidats ha sigut brutal. Tenia Amèrica en McQui, i en Livingstone... Tu ara no en sona res. Però ja n'hi ha sortint, no passa res. Sí, sí, sí. T'ho he fet bé. O sigui, John Lloyden, Amy Henning, Kevin Levine, que més personalment t'agrada molt perquè és el de BioShock. És el de BioShock. Fidespenser, Tim Shaffer, que potser tu sí que el coneixes, no? És el de... és ell? Tim Shaffer és el de Monkey Island, de Lucasart, de... Però té que aquesta gent són creadors, directament. Creadors, programadors, productors, gens super influents del món dels videojocs. Hi ha una concretament d'aquestes conferènciants, que em va agradar molt el nom, que es deia... Xella, que s'ho feia com es deia? Ram-a-lam, ting-dong, ram-a-lam, ting-dong... Això, gràcies, es deia. Xella, ram-a-lam. No és per faltar, eh? Però és que va haver-hi un moment... A l'espadilla de la conferència van dir els nom de tots allò, thank you, thank you, thank you, thank you... Xalamala ning-ding. Exactament. Saps que hi haurà això en aquest moment tan polaet, que tenim a internet, però és que no... No són polaets, no patim. Però realment aquest nou format està encomantat, que és un format tot on-line, que és el coronavirus. D'altra banda, també ha anat bé el tema, suposo, de tenir molta gent externa, molta gent estrangera. Llavors, al final, s'han pogut connectar on-line, llavors també hi ha hagut històries del tema de... Això permet, realment, sí, entenc que... Costes tècniques...Costes tècniques és difícil, però sobretot, sobretot, la cosa bona que ha permès és, i jo que he fet història al Game Lab en aquest sentit, que és veure en calçotets, Game Lab. Veure el Game Lab com una autèntica experiència gamer. Els calçotets, benchitos, soda... Entenc que d'una banda que sigui tothom, perquè tothom hi pot ser, tothom que val la pena que sigui, i d'altra banda... Com empanada?Exacte, evidentment. I d'altra banda, la comoditat, no? Jo ja ho van dir, ja fa temps, tema cinematogràfic, el crític en Pijama, que avui en dia per fer crítica... La veus, el cinema té el crític en Pijama, l'òpera té l'òper amb Texans, i el Game Lab té el Game Lab, amb calçotets. No, no, però realment, s'agraeix moltíssim tot i cap... Aquests, diguéssim, arross del directe que dèiem, d'algunes connexions que fallaven, s'agraeix moltíssim, tot el corrazo que s'ha fotut Game Lab, no només pels convidats, sinó per tots els continguts. Realment hi ha hagut tot aquest esforç, per part de no només els organitzadors, sinó els propis conferenciants i tot... Entenc que la gent potser s'ha trobat, tot aquest món del videojoc s'ha trobat ara, és a dir, per molt que sigui... T'ho pensa, el que ha d'haver passat. He tres cancel·lat, i hi ha hagut moltes coses que s'han anat movent, inclús es trenes, aplaçades, l'últim que havia hagut a part de la Xbox és la PlayStation 5, no? Però com a congrés... De videojocs. A nivell mundial, estem parlant, potser o què? Home, s'ha seguit bastant, des del rest del món. Jo he vist titulars americans parlant sobre coses. No és que hi hagi hagut grans revelacions, perquè no és un lloc de presentacions, és més un fòrum professional. El format ha sigut molt de tertúlia. Se li podria criticar una miqueta això, que, de fet, això jo t'ho comentava, que no han vist presentacions típiques d'un PowerPo i no vídeos, hem vist molt bustoablante, però, clar, quins bustoablantes? Perquè entenc que és un festival més de reflexió sobre el món del videojoc. Totalment. Es presenten projectes? És a dir... Hi ha hagut una mica de tot, eh, realment, perquè també varia de pent l'any, ara hi ha hagut un peron que tot i que la indústria del videojoc tampoc és quasi... Petit. Bueno, s'han parat produccions a nivell del ritme brutal que portaven de treballar, però... Sí que no té res a veure amb els rodatges del cinema. No s'han parat rodatges, no, exacte. Però sí que no s'ha presentat cap videojoc amb aquest sentit, no? Hi ha hagut propostes, hi ha hagut alguna... No exclusiva, però sí que hi ha hagut alguna màgoda, eh, i que sabeu que us havíem dit que teníem un projecte, però, clar, no són les superestrenes. No és tenet, que no és tenet de Nolan. No és el tenet del cinema. Exacte. I després hi ha premis, també? Sí. Això ho veurem al final. La polga, les polga són aquests premis, d'acord? De fet, tornant a parlar del tema de connexions, no? Apunta molt al futur que és el gaming. De fet, aquesta coincidència que hi ha hagut... que el gameplay hi hagi... Game Lab, ha hagut de ser... Ha hagut de ser online, ha ajudat una miqueta a transmetre aquest missatge de... Ei, que és que el futur és això, eh? Hi ha no només dels videojocs, sinó totes les festivals i les demaniments, com jo he pogut veure el festival de Canes d'aquest any. Van veure una malda, no? Així que ja sabeu, eh? A mi això em fa una mica de por, eh? Hem de millorar aquesta infraestructura de connexions, que aquí a Espanya la tenim una mica fràgil, per tant, ja sabeu, recolzeu el Bill Gates que tingueu al barri, amb el seu 5G, i l'Elon Musk amb els seus satèl·lits. Però van a meter un XI, un XI, el 5G, la cabeza, tio. Però pot tenir un Bill Gates al Raval? Segurament, segurament, però es diu... Et val aquest, et val aquest, eh? No, però... Perquè, Pol, de què s'ha parlat en concret, en aquest gameplay? Game... Gameplay. Ai, Gameplay! Perquè s'amigueu. Com que no vam poder fer... Al final no vam poder fer, amb aquesta distància, no vam poder arribar a fer decles, no?, i les vam poder fer del gameplay, doncs mira. Però que temes que s'han parlat... realment de temes molt de futur, també, un, que jo crec que és el gran tema, ja s'ho ha parlat molt, també a l'E3, o a altres de l'any passat, que era l'estriming i el clout, no?, del fet de poder jugar, diguéssim, deslocalitzat. Expliquem-ho. Imagineu, ara fem el paral·lelisme, el cine, com sempre, perquè la gent s'ha de dir clar... El parran? El parran s'ha de novengar. El parran s'ha de novengar. Però ben aigua. A veure, Netflix, no? És a dir, tu pots veure una pel·li amb el DVD a casa, o pots veure Netflix, que és com si hi hagués un cine a un lloc, i tu el veus en estriming, no?, que és no caldrà que tinguis aquesta PlayStation físicament a casa, una PlayStation, un Xbox, un ordinador, el que vulguis. Jo, tu, necessites, simplement, una parella que tu pugui amular aquesta imatge. D'acord, o sigui, de la mateixa manera que tu estàs veient una pel·lícula en estriming, però no la tens físicament a casa, aquí, un videjoc. S'ha de pensar que en els videjocs hi ha la complicació de l'input del mando. Aquí és el gran problema del gameplay, de gameplay, em refereixo, de joc, no del lloc, que és GameLab. Que quedi clar. El streaming i el cloud ha d'afegir, a més, que sí, tu pots rebre una imatge, que s'està generant una consola a un altre país, això, en principi, no hauria de ser complicat, però tu, a l'hora, estàs interactuant amb aquella consola amb un mando. Tu també una senyala allà, i aquesta senyala de tu. Que respongui, evidentment. Això, que se li du l'ac, aquesta diferència, és el que s'està investigant en aquests moments. Aquest és el gran problema que sempre s'ha dit que... per què no tenim ara mateix streaming i cloud de jocs? Perquè deien que tècnicament era una cosa molt difícil, però vam tenir una conferència que era el Jacob Neybock, Nabok, i aixercàgan que molt interessants que parlaven de dos maneres de fer-ho, que era gameplay local, però streaming, era una mica complicat d'explicar, però que parlàvem que, al final, aquest problema és tècnic i solucionable. És una qüestió que s'apliqui la tecnologia. Tu imagina't la dificultat tècnica que s'oposa jugar a un videojoc que no el tens a casa físicament, que ho està emitint des d'un servidor, imagina't quan connectàvem per internet, quan no ens veiem, en confinament, que hi havia, incluso, aquest delay, aquest retras, amb l'aveu, només amb una veu. Amb tot el continu que hi ha. Clar, senyal 4K, més inputs sense l'A. Hi ha un que s'ha passat al joc i l'altre s'ha començat. Però clar, el tema és el que et dic. El Jacob i la Xer ens deien que això és un problema tècnic que no és tan difícil de solucionar, que és un tema de crear aquestes infraestructures. I que el problema, realment, és de negoci. Que ve de les distribuïdores que no veuen clar aquest sistema, perquè, clar, si ja no han de vendre consoles, que a Microsoft soni diuen, com o que ja no han de vendre consoles. S'estan traient un marge del negoci, que també és molt suculent ara mateix. Perquè no només són les creadores de hardware, sinó les mateixes de distribució, que potser seran digitals. La gent no comprarà quina excusa tenim per cobrar els preus, perquè sempre es deia, no, clar, o perquè tu tinguis el juego, hi havia un transport, hi havia un packaging... El intermediari, l'accent de... Això ja existeix avui. I els jocs digitals potser són un 10% més baratos. Sí, no és massa més. Si ja s'estem carregant el petit comerç, no ho fem amb el vídeojoc. El tema és que al final, i era molt interessant, que també ho comentaven gent com el de Sony, o gent al fil espector. El de Xbox, que això també planteja un nou model de negoci de vendes. I això és molt interessant, perquè aquí es va fer un debat bastant dents. A més, en conferències per separat, que potser l'NKB és on és... Veu el fil que s'ha creat en... Sí, perquè entenc que potser l'NKB es torna a fer aquest... Es farà segur, no?, però es farà online i també de manera percentcial. De fet, hi ha hagut molta... Amb les conferències hi havia molts moments d'ostres. A veure si ens veiem aviat, perquè hi ha molt contacte amb l'Ivan de GameLab i els creadors. A veure si ens veiem aviat, i l'NKB físicament, però més d'una, ha dit, oi, això no funciona. Perquè a mi em padeix... No m'he de menjar el jetlag d'haver de volar de l'Àngeles. I, a més, jo crec que buscaran un hibri. Faran coses físicament, diguéssim, i... Mira com l'escola, tio, mira el mateix. Tornem a això del negoci, perquè no és només el que fa Bric al Hardware. Des d'un punt de vista dels creadors de jocs, pensen hòstres, quina mena de vent destindrem. Perquè, clar, si es tracta d'ajudar el jugador a que pugui tenir jocs, que haurem en un model de distribució... de subscripció, per exemple, en plan... Ja no pagarem per cada joc. De fet, s'agafa molt el model, aquest, de plataformes streaming com Netflix. Tu pagues una quarta fixa al mes, i tens accés a tot el català que tingui aquella plataforma. Clar, a dia d'avui hi ha aquells jocs que valen 60, 70 euros, que són els coneguts com a triple A, que treuen un benefici de la hòstia, que són els jocs que costen molts diners. Molts diners. És un mínim de 50 milions. Clar, fer un joc 50 milions, si has de vendre a 60 euros o 50, per fer-ho més rodó, quant jocs hauries de vendre? Quantes unitats? 100.000. Llavors... Abans es deia que un joc que venut un milió de còpies era un èxit. Ara diuen que han d'arribar als 5 milions de còpies. Clar, si hi ha... per això també hi ha molts jocs que són multiplataformes, perquè és una manera... Però tens multiplataforma, també tens més gastos de producció, perquè has de programar per dos coses diferents. Per això hi ha un avantatge de l'Estream Cloud, que és tu programaràs per una plataforma estàndar. Clar. I ja està. El que et permet a l'Estreaming, o com a mínim així han dit, és que tu puguis jugar des de la teva tele, des del teu mòbil, des de la teva tablet, és igual. Amb la qualitat màxima. Un joc que tingui connexió a internet. I amb la qualitat màxima, perquè no serà l'ordinador que tu. No és el mateix jugar amb un ordinador de 1.000 euros, que un de 3.000 euros, o una consola de la PlayStation Pro o la PlayStation Bàsica. Clar, el tema és si ara hi ha un hardware que pot ser el millor, que està totalment externalitzat, tu a casa teva rehoràs la millor senyal. Clar, des d'aquest punt de vista, els programadors haurien de pensar que al final hem de programar per un sistema. No és per tant. Això està al viacostos, per tant, els jocs també poden reduir marges. Clar, aquest és el problema que deuen els que apogen per l'Estream, que és que hem de convèncer les marques que això és el futur. I que, a més, al final, ho que aconseguiran és vendre molts més jocs, perquè l'accés serà molt més fàcil. Clar, però si aquí entrem en aquests nous models de venda, que es van contraposar dos visions, una, que, a més, és un Xoni. L'ex-president, Xoni. Sí, però, a més, molt relacionat, òbviament, amb la nova estrena de l'Estofas. Però que ell el que plantejava és que, per no acabar amb una estancada de pasta, això, ens costa molts diners fer un videojoc. Aquí hi ha una versió més capitalista, no tan artística, no pot ser. Però que ell el que plantejava és tornar, o gairebé, només plantejar videojocs courts, courts de dorada. És a dir, que amb tots els hores el puguis acabar. I disfrutar com una bona pel·lícula. O sigui, que tu fas un consum més o menys ràpid i següent joc comprat, no?, diguéssim. Llavors, fer aquesta cadena d'anar a comprar en videojocs, clar, què passa? òbviament, ell, venint de Xoni, diu... que a setmana que em compris un joc per seixant euros, a mi de puta mare, en aquestes plataformes de servei mensual, aquí ja no m'agrada tant. Però, a l'hora, després hi havia l'altra contraposició, que era la gent que vivia el videojoc. No tant el creava, potser, però també, com sigui gamers i youtubers. Dèiem, no, no, el que heu de fer per triomfar no és això. El que heu de fer són jocs massius d'aquests, i més gratuïts, com Fortnite. Eterns, no?, jocs que no s'acaben mai. Jocs que la gent no para de jugar-hi, perquè som o mons oberts, són històries molt llargues... Ja és clar, fas un producte que pot durar 5 anys, 6 anys, pels jugadors, allòs, i hi havia aquesta contraposició, no?, que pesa més la narrativa o l'experiència... Entendo que todas estas voces coincidían en un único espacio. No sé, però hi havia conferències... Tu podies estar escoltant una conferència que fos... De fet, aquesta que diu el Pol del Sònia és hacia dónde vamos, en plan, quin és el futur, i ell apostava per això de... Ei, fer un joc d'aquests que durant 70, 80 hores ens costa una millonada, i els estem venent a 60, 70 euros, que, de fet, va existir aquesta polèmica fa uns anys, d'hauríem de pujar el preu dels jocs, però la gent ja s'ha acostumat a un joc que costa 60, 70 euros. Més estàs pagant de més. I jocs que acaben de sortir i són de triple, que són aquestes grans produccions, eh? Tens jocs més petits, et costen 20, 30, 40 euros. Claro, que hay muchos intereses encontrados. Ya lo estabais planteando desde los empresarios o creadores que están detrás y lo que tienen es un negocio. Al final, la gente que lo disfruta y no está pensando en el business. Lo interesante sería enfrentar esas dos veces. Aquí está el tema que ho han fet amb coses diferents, perquè aquesta que comenta el Pol de... No, no, heu de fer jocs, en veritat, és un youtuber espanyol, que és Álvaro 845, no? Si no m'equivoco, que aquest... Exacte, Álvaro, ja havia uns quants Álvaros abans. De fet, Pol em sembla que tu i jo vam tenir... Ens va costar una mica les opinions d'aquest home. Clar, a veure, aquí... Ell el que plantejava és que... És aquest que et comentava a Madrid, no? Que ell plantejava de dir, no, no, no, feu... Un juego massivo que dure, no? Què passa? Que ell... La conferència era molt interessant, perquè és dels primers cops que es crea una conversa entre un creador de videojocs amb un creador de continguts, que és el que li diríem ara un youtuber. Sí, sí, sí. Algú que es dedica a crear continguts en aquest cas sobre jugar. És un tio que juga a jocs. I els pensava a YouTube i té... Quants m'has dit? 4,5 de millons. De seguidors. Que té vídeos de 1,5 milions de visites. Un dia m'ha comentat que el xaval que més pasta s'acaba, era un tio que provava juguetes. Que no té res a veure amb el videojuego, però entiendo que era el juego de esa realidad. Ara se li diu crear continguts a nosaltres, que souem la cancel·lada per fer cada setmana una empanada de cultura. D'algun dia d'aquests, el que farem és només... Es cataren panades. Que ens l'hem posat abans, que hem sigut incapaces de passar-nos la primera mostra sense deixar plaques. Però en aquesta conferència es creava aquesta mena de paradigma del crític. Perquè què passa que el creador... Això es va relacionar tant tu, Adrià. Perquè què passa que el creador de videojocs, el que feia, ell era l'entrevistador. I a l'entrevistat, en aquest sentit, era el youtuber. Jo és el que feien, era... Li preguntava, tu, des d'un punt de vista de youtuber, algú que rep material, és a dir, com un crític, que va al cine, i rep un material extern, i ha de fer una crítica o un comentari, doncs li fèiem preguntes, fins quin punt tu també hauries d'estar involucrat en el procés creatiu dels videojocs per dir... No, ara el que es portes és això, com una mena de gas i de mà, que tinc. Ell deia directament, a mi, doneu-me el joc gratis. I a mi, inclús, deia una cosa que era més igual, més deia el creador de videojocs. Més igual que si m'envieu dossies, memòria de la bíblia del videojoc... Jo jugaré i ja està. No, la profunditat i el que ens ha costat. I tu demanar el joc, i jo ja faré el meu, no?, i a més, feia... És aquest punt que potser a nosaltres ens pegarà massa, no? És veritat que el tio va dir la frase, o una frase semblant, que venia a dir, jo us puc destruir com a creadors. És a dir, meu de caure bé. Hi havia una mena d'entitlement, d'ampoderament del tio, que jo soc creador de contenid, perdona, tu ets un tio que jugues a internet, que confondre el crític que té una cultura arredera i un bagatge, i una intenció constructiva en el fons de millorar el sector en comparació que només vol tenir el joc que més seguidors li porti, i no està pensant en la qualitat del joc. Sí, no, i jo entenc, a més, la versió en què genera, no?, moltes vegades, veure aquest tipus de comentaris bastant de gole atrás, m'estic imaginant el tio en blanc, jo te hundo como creador. Sí, era bastant així. A la hora de la veritat, és obvio que qualsevol obra, ja sigui un videojoc, una pel·lícula, una novel·la, se completa siempre con el disfruto del juego, con la lectura de la novel·la, con el visionado de la película, y eso, evidentemente, es una parte que requiere, también, ese discurso cultural, no?, es inevitable, o sea, tenemos que llegar a ese punto. Ahora, en el momento que el consumo y la jugabilidad dictan cómo tiene que ser la creación, y esto ya vivimos en ello, porque vivimos hace mucho tiempo. I amb tot, de fet, això és el que l'altra gran cosa és, i s'ha parlat molt del game lab, de l'estrim i el clout, i s'han convidat aquesta visió de fora, del consum, del crític. Una cosa que també es va remarcar molt potser per contrapunt és la narrativa i l'art als videojocs. Aquesta frase sempre, que diem de si els videojocs són art, òbviament, aquesta gent ho tenia claríssim. De fet, va ser el... Ara, poca broma que està amb el cine. Esto se ha hablado muchísimo, si el cine es arte o no, como tal. Aunque se diga siempre que sí, hay mucha gente que no lo tiene tan claro, que el cine sea un discurso artístico, yo no voy a negarlo, y vosotros tampoco con el videojuego, ¿verdad? Si no, no estaría en paracultural, al cinema. Aquest tema que es va potenciar molt, va haver-hi moltes, de fet, per mi, les grans conferències, les centrals. De fet, van anar sobre això, no? Hi havia una que recordo que era agenci en autòrship, o sigui, l'ampoderament, versos, perquè era un versos i l'autoria, que posaven contra punt això, que algun cop tu has preguntat, Adriano, de si els videojocs es tracta de poder-te expressar com a jugador, de fer el que vulguis, d'un guit llibertat, com que és això, amb una intenció autoral, d'un creador. I precisament, una cosa que remarcava molt, era que si la intenció autoral, la narrativa d'aquell joc, que està ben construïda, el públic l'acceptarà i es deixarà portar, perquè, al final, el sandbox que es diu, es diu, és a dir, poder fer el que vulguis, el videojoc. Un món obert, un joc que té normes de tota mena, que tu pots fer, que tu crees una miqueta, què passa allà, té el seu públic, oi, de fet, és molt la públic, però en canvi, els jocs recordats, els que jo, per exemple, sempre porto aquí en penada, són aquests jocs que la narrativa i la intencionalitat no és clar que sigui exactament com el cinema, però sí que té aquell punt de... Està molt més acutat. Exacte, i que tu no et trobes limitat, perquè al final és com tu veus una pel·lícula o una sèrie, si la narrativa t'interessa, no et sents que... Sí, et deixes portar. Exacte, et deixes portar. No és que tu notis les parets de perquís amb la història, tu notes el, eh, i això ho han pensat, ho han fet còmode, perquè jo puc avançar... Un espatio cerrado no tiene que ser visible desde cualquier esquina, no? Se puede estar cerrado, pero ampliamente cerrado. I va, això va ser un punt superimportant, que vam parlar molt d'aquesta narrativa, inclús, i aquí, algú ha dit la frase, de clar, els jocs, en veritat, són més que el cinema. És clar, és el festival. Perquè hi ha molts jocs i, de fet, aquí s'ha parlat bastant del New Games Movement, que és un... és un títol que ha sortit d'això una miqueta. Però ara diré de tot això que hem estat parlant així, per privat, també, pel grup, de totes aquestes censures que estan a ben i ara, d'aquestes retallades de pel·lícules, que el vienta ser llevó, no hi ha els black faces, i tota aquesta història. Aquest moviment, o sigui, a mi m'agrada, perquè és un moviment polític, a veure, no ens enganyem. És totalment un moviment polític. És portar els jocs de normalització. Exacte, que pel terreny d'Els Jocs no és només jugar, també pots pensar i també pots criticar i també pots analitzar. I sobretot, també pots mostrar aquesta faceta, potser, de la realitat, que molts cops, perquè durant molts anys, això ens ho comentaven la coordinadora, no?, de... De Gameplay. Però és necessària, perquè, a vegades, he de trasladar sempre la realitat a espacios creatius. No, no, però de... No vull fer saber quina paraula d'inclusiu, perquè és una mica difícil de posar-la, però sí que és veritat que durant molts anys els videojocs, i això és conegut, el tipus de perfil que buscàvem, potser, llavors, el tipus d'història, el tipus de narrativa i tot, era encara molt a ti, o sigui, era molt sexualitzat, o molt, i a ferran. Jo, amb el New Gates Movement, jo crec que també busquen rebar-t'hi, que no eliminar, però sí que és trobar una forma d'incloure també molt, no? Clar, és que al final el joc és el que et dic. M'has deia Matamarcianitos i ara els jocs es pensa tothom, que són xutes militars, colodiuti. I, de fet, sempre s'ha dit que gràcies deu ser jugar un colodiuti si ets àrab, perquè ara ve tots els teus anàmens... O nazi. O rus, perquè encara, dia d'avui, van contra els rusos, no? I llavors, aquesta mena de moviment... Clar, això ara diu l'Adrià, no fa falta, home, tot art, intenta... No, perquè jo m'estava imaginant el tema de, per exemple, de les mascarelles, no? Aleshores, que ara totes les pel·lícules del futur tenen que llevar tios com mascarelles. Ara pecaré, Ferran, però ara... Parlo de cine, dins de la secció de jocs. Però quan vaig anar a veure, que després ho comentarem, la delita del joc em va recomanar a tu, Adrià, no? A xoca, perquè és una pèlida, no sé si és el 2019, però veus en imatge desinfectar-se les soles de les sabates, posant-se a mascareta i al gel. I és una cosa que les estàs veient al cine i dius... I te nervo. Pèstia, eh? Perquè és un laboratori... Però la imatge que ho estàs veient i dius... que jo estic fent això cada cop que tu dius. Ja no és ficte, oi? I això ho incluirem, en endavant, amb els nostres discursos creatius. Jo trobo que no cal, no? Home, l'important és que entendre que si els jocs volen ser art, en d'encloure... No han de fugir d'intentar ser pretenciosos. Sí. I intentar millorar tota aquesta nervia. De fet, va portar molta gent experta d'Amèrica en Magí. És un expert en intentar... Que encinem allà el Robert Magí, perquè no el tenim aquí. Com has dit tu, no, en el fons? Sense descartar el que ja tenim. Exacte. Com va sortir el color i el banque negre de puta merda. El cinema és com el videjoc, hi ha palomiteros, i hi ha coses que van més enllà. Jo us intento portar sempre més enllà, perquè l'estigma que tenen els videjocs és... Això és l'Homaco, que hi hagi una miqueta de tot. De fet, vol que et sembla si passem a premis, perquè... Potser el centre, no el centre, però vull dir que realment una de les xitses dures del Game Lab sempre són els premis, que són els premis superimportants. I aquest cop, realment... O sigui, hi ha hagut un clavançador, que no va començar així. Però hi ha un clavançador, que és un gran amic nostre. Sí, és un gran amic nostre, que ara sonarà. Però què és això? Però estem fent temps. Però això ho hem de recordar amb un mèixer, no? És un amic nostre? Ai, que recordes-lo? Ara, ara. Potser algú li sona, això. Ja ha sonat en aquest programa. Adrià, no? Ah... No sé, això recorda un amic al sud, no? No, són aquests àrabs així... Les femus, no? Les femus, exacte. Les femus realment es va enduent 5 dels guardons, a més dels 5 dels principals, per dir-ho així. A més, en aquest sentit, si parlàvem de política, són els premis menys polítics, però realment ha caigut molt repartir foto d'Espanya, en aquest sentit. Tot i que no va començar així. Sí, no va començar així, i m'agradaria fer-ne que a l'Audiència diguessis la broma que em passes a caure quan estàvem en directe. M'ho expliquem ràpid. L'altre joc que està... Les femus estan a gairebé totes les categories, però és que hi ha un altre joc que el poli i jo no havíem vist, que també gairebé està a totes les categories, que és Arais, una simple història, no? I va començar guanyant millor joc català, perquè és d'aquí. A més, millor joc d'estudiants, per a Prima. Exacte, millor debut. No, millor joc d'estudiants, no, que això va... Ah, és veritat. El primer joc de l'estudi. Millor narrativa i millor àudio. I va haver-hi un moment que ja vaig dir, que això és una producció catalana, o sigui, i una estudi massa villana. Mira, perquè et faci la idea millor quan posen les imatges no l'havia vist, aquest joc, eh? Té un rotllo claus. Té un rotllo visualment... Sí, que és molt de neu. De fet, vosaltres, com tu, pol, com vas portar el Vesfemus, el vas portar com un dels millors jocs... Sí, a mi em va encantar. I trobo ja fer-ho amb una postadura per a Blàssimos, en tot aquestes nominacions, on va guanyar millor disseny, millor... Clar, hi havia un punt que dius, és que, òbviament... Aquí la pregunta seria, què no es va portar Blàssimos i Arais, no? Va haver-hi algun joc no estat tan... Hi havia alguns que van sorprendre, fins i tot els propis de Game Lab ja van dir... Blàssimos es va portar 5 i Arais 4, que tampoc va haver-hi tanta diferència, perquè Blàssimos, tu, millor joc de PC, millor joc de console, millor joc de l'any, clar, és que és opi. Sí, sí, sí, sí. Si te'n portes dos d'aquests dos... Millor art també és bastant opi, millor design de joc, i és perquè el general que forma pare és un joc que d'estar molt ben dissenyat, que és el que et veig. Però s'han creat un imaginari a partir de la... Recordem, de la setmana santa més tradicional, més fosca de... sobretot de tant a tant de poc. Després, clar, hi ha premis com a la millor idea original, que se'l va apuntar de Reventure, que Reventure és un joc on, bàsicament, jugues mil cops el mateix amb diferent personatge, és... clar, és millor idea original, i el tema és com jugar una aventura i tornar a la jugada, però ara ha canviat coses. No deixa ser un joc... té pinta de ser un joc bastant plusse d'oral, també està molt ben dissenyat, té un dissenyat visual bastant divertit, també va guanyar el millor estudiant, el Burmituais. A mi em va semblar interessant, i després el Melvits World, que estava a diversos llocs, que és el millor joc de smartphone i tablet. Clar, són aquests jocs que estan dissenyats molt per jugar-los mentre camines, i tal, que també parlen molt de la portabilitat. A nivell, però igualment, l'esfemus va ser gran triomfador, i ara és una gran sorpresa que jo penso jugar, com pugui, eh? O sigui, jo crec que ha sigut una edició de molta reflexió, perquè realment hi ha hagut temes molt, molt en profons, els equips hi ha molts més, i jo crec que també agura un futur dels viatges. I això és tot espanyol, perquè estem dient que els premis aquests són de talent espanyol, eh? Sí, exacte. És normal, no? Al final, si tu equipo juega en casa, ostia, vas a tirar un poquitit, jo per l'estatal, no? L'esfemus és a sabillar, eh? Bueno, no, però... A mi m'està dudant al principi, això és a nivell estatal. Els premis, sí, els premis són totalment espanyols. I res, doncs l'encaveig per entornar, ja sigui presents... A final, això és un poco experimental. Veremos con el tema de Barcelona Filfes enseguida. No tengo muy claro que las cosas sigan este camino de manera establecida ya. Tu tens ganes de que s'acabi la nova normalitat. Bueno, a mi, bueno, yo entiendo que es un estado transitorio y también revolucionario, en la medida que muchas de estas cosas nos están catapultando a un mundo diferente. Y está claro que aquí ha habido un reseteo social y es inevitable aceptarlo y jugar con ello y jugar con ello de una manera positiva. Pero no dar por sentado que esto no puede volver a cambiar. Todo cambia, todo vuelve. Anem a mirar com ha començat aquest retorn al cinema. Qui ens parla d'això? Tu. SINEMA Bueno, chicos, ya hemos comentado al principio del programa que es decir que es alcanzar la verdad. Estamos ahí como ante esa trufa, oculta cerca del roble, la trufa no de chocolate. Pero es verdad, a veces, y me imagino alcanzarla en algún momento y pensar, no, esto es una simple piedra, la tiro. Porque está tan cubierta de mentira, en este caso de tierra, y de raíces, que muchas veces no sabemos ya qué nos enfrentamos. Si a la verdad, tú a la mentira. Y en arboramos mentiras como si fueran verdades y lo contrario. Pero yo creo que es importante no rendirse. Yo creo que vosotros no lo habéis hecho con el Game Lab. Game Play, Game Lab, ¿eh? Game Lab. Mi yo que yo. Es marconera, hombre. Y yo tampoco me rindo. Y lo vamos a intentar, vamos a ver si hemos alcanzado esa verdad, al menos en el festival del que hoy os quiero hablar, el Barcelona Phil Fest. Un festival que gira alrededor no solo del cine, evidentemente, sino de la literatura y la historia. Es de lo que va a este festival. Está ahí, seguramente, en un proyecto futuro. Pero yo creo que nos va a de glujo este festival, también empanada. Y más sobre todo, con este compendio que creamos con el videojuego hoy. Porque, francamente, aquí lo que hablamos es de ese rizoma, de esa transversalidad cultural. Para aquellas, para aquellos... Esto es como lo de procedural, Teo, ¿eh? No pot ir, no pot ir. Para aquellos que no habéis, nunca que no hayáis oído hablar del festival, o que lo habéis hecho precisamente por esta gran empanada cultural, explicaros simplemente que el Barcelona Phil Fest es el Festival Internacional de Cine de Barcelona, que se celebra en Sant Jordi. Precisamente por eso, la programación de la selección oficial, en especial, está enfocada en las adaptaciones de obras literarias y también en aquellas producciones de carácter histórico, y sobre todo, en los biopics, que tanto suelen gustar al personal. Pero, claro, este año, Sant Jordi, nos lo hemos pasado confinados, y han tenido que pasar unos cuantos meses para poder disfrutar, como digo yo, de la primavera, ¿no?, de la primavera en verano. Perdona Adriano, pero si us fan el Sant Jordi, ja sabem que Sant Jordi serà el Juliol, perquè no se n'ha esperat. Bueno, esto también es un poco locura, que Sant Jordi va a ser el 23 de Julio. Sí, es moral, pero no se n'ha esperat. Però, francament, quan plantegas un festival, entiendo que tienes un mogollón de acuerdos con productoras, distribuidoras, con las propias películas, que igual están esperando a estrenar en ese festival, y si no lo hacen en el tuyo lo hacen en otro. No sé qué alternativa ha estado hoy en día al margen del Barcelona Phil Fest, pero imagino que en el resto del mundo y de Europa debe haber unas cuantas. Entonces, el tiempo implicaba perder películas. Al final, yo entiendo que esta programación, que ha acabado resultando, seguro que no era la misma, exactamente la misma que la que tenían preparada para el 23 de abril. Me imagino, porque no he hecho comparativa. Pero entiendo que, si se iba al 23 de Julio, no estaría toda la programación que ha habido, ey, y de unido, a mí me ha encantado lo que he estado viendo hasta el momento. De hecho, ¿qué os parece si para sentar y que todo el mundo entre en sintonía, escuchamos el spot del Barcelona Phil Fest, no el de este año, del año pasado, no es que no me guste el de esta cuarta edición, pensad que el Barcelona Phil Fest lleva 4 ediciones, no? Pero este último anuncio, este último spot es solovisual. No hay esta voz en off que vamos a escuchar ahora, con tanto poderío. Sí, evidentemente. 3, 2, 1, ahí vamos. Aquesta matinada t'has proposat començar la teva propera novel·la. Portes intentant escriure més de 3 hores i res, ni una sola paraula. Penses enrenats que transcendeixen en el temps. Et submergeixes en aquesta obsessió, en el poder ocult que m'aga un tresor. Tots aquests moments, es poden posar en llibertat, i m'agrada un tresor. Tots aquests moments es perdran com llàgrimes a la pluja. Imagines un món on els omnis d'un Android es facin realitat. Un indret on fa si olor anava el mal matí. I aquesta sensació, de qüestionar-te el sentit de la teva existència. Tendrances en un reverint cap a la bogeria, la mateixa que t'empènyi a escriure aquest llibre, esperant que algun dia facin una pel·lícula sobre ell. Barcelona Film Fest, on la pel·lícula és tan bona com el llibre. Home, clar... Clar que m'has tirat d'aquest anunci, perquè és molt visual. El que havia de fer, no només pels sons que han posat aquesta cerveseta fresqueta al principi, però sí el fet que et recordi pel·lícules que tens gravades a foc. Si algú em segueix a ser socials, que jo m'estic llegint ara, el sonan los androides con ovejas eléctricas... No, los androides con ovejas eléctricas. Y es con mostras. No, exacto, es a partir de la palabra generar muchas imágenes. Ahora han jugado la baza contraria. Yo me considero que ha tenido que recortar en anuncios, pero no está mal, tampoco es que esté mal, pero es simplemente un espacio de una habitación, un hogar, que encaja muy bien con esta realidad que hemos estado viviendo de confinamiento, donde se va segmentando la pantalla o entendiendo el paso del tiempo, se van viendo los meses, y siempre hay un libro en conexión con ese mes que se menciona, hasta que llega Abril, y esa persona que estaba en casa, aparentemente, siempre leyendo, en diferentes espacios de la habitación, sale a la calle, que todos sabemos hacia dónde va, por el festival. Traslada el libro al cine. Pero lo gracioso es que sabes cuándo aparece el mes que pone, cuando sabe Abril. A la hora de la verdad valía la pena recuperar este. Por otro lado, a mí me encanta, en este puntito de la publicidad, pero no cae en el maniqueo de la cerveza. Y además, a mí no es que a lo que me encanta el festival, en el fondo o el anuncio, mejor dicho, me encanta el festival, y me encanta por todo lo que mueve. A mí no me gusta. He estado en Cannes, en Menecia, en Berlín, y sigo yendo a la Berlínana, y me gusta. Pero, hosti, me gusta mucho estos festivales de carácter, como Sitches, y aún más pequeñito, Barcelona, Suifes. La nueva normalitat amb aquest festival ho ha arrancat com tu el recordes. A ver, está claro que ahora lo que pasa es que en las salas, lejos de haber todas las masas que había antes, hay muchas menos personas, los pases de prensa ya no comparten con público. Antiguamente tú podías comprar una entrada y coincidir con la peña de prensa. Yo siempre lo he dicho, al final esta nueva normalidad, entre comillas, es para el consumidor que se lo pueda permitir bastante más agradable, porque por lo general los espacios están más vacíos. Simplemente tienes que llevar esa disciplina religiosa de mascarilla, antes de cada pase, el gel, ¿no?, de turno, y ya te digo, una de las cosas que sí me pudean es que la gran mayoría de encuentros que estaban previstos se están haciendo también online. Y se están haciendo... Y lo peor es que se están haciendo en los pases de la tarde. Entiendo que estas personas no se van a conectar dos o tres veces al día. L'horari potser és que, si són americans, per exemple, la tarda és el matí d'ells. I, en el fons, pensat que l'any passat, si eres un invitado que vienes aquí, te quedes, haces una charla por la mañana y vuelves a aparecer por la tarde. Esto no está sucediendo ahora. Esta sí que es una parte negativa. Però això que comentaves de les mascaretes, aquesta nova religiositat de les sales, jo que vaig anar al divendres a veure la Little Joe, ja et dic que, a part d'aquí la recomanem totalment, perquè és un pel·lígol, una de les coses a part de la separació entre les sales, una de les coses és que van posar un tràiler, i deia, a tota la pel·li, no recordo quina era, però al final tot deia, estreno pròximament el 23 de març. I dic, però no, canvieu? Com l'anunci. Me'n va a fer una tristesa de dir, dius. Bueno, en el món, esto responde a eso que yo... Em broma, que és que nos están devolviendo la primavera. Sí, claro. Julio, qui no ha dicho Julio? No, estamos en abril. ¿Qué pasa aquí? ¿Por qué me gusta también? No sé si lo he explicado del todo. Esta dinámica familiar, popular, al final del barrio de Gracia, es como el rabal de la clase catalana, ¿no?, en el fondo es así. Yo tenía esta realidad de irme de dos villas, de una villa a otra. Ya sé que tenéis una mirada... La villa del rabal a la villa de Gracia. Al final, a la villa del rabal. Es parte del origen de esta ciudad. Yo lo tengo clarísimo. Otra cosa es... Tinc clac a prosperidad, no. En serio, era irse a la villa de Gracia a la villa del rabal. Y, después, a la villa del pingüí. El tema es que es el hostil esverdi, que todo el mundo sabe la experiencia que se puede vivir alrededor de la calle. Ya visteis el otro día la foto que os mandé. Se excirta tanto al món. Pero a veces hace falta ser tan positivista y decir que todo guay. Y después, que a nivel de programación, tiene mucha calidad. Nos podríamos pensar que es un festival chiquitito, que sale adelante en solo una semana en el cine verde y no, oye, las proyecciones que se están dando de carácter internacional y también de carácter nacional, porque eso es lo que me gusta. Sigan apostando por producciones catalanas, evidentemente también de carácter nacional, y lo hacen intentando abordar aquel cine que vale la pena recordar. De hecho, yo, ahora os iré dando algunas recomendaciones, muchas de esas peleas aún se pueden ver dentro del festival y otras simplemente es cuestión de días, semanas o meses que las estrenen, ¿no? Pero... una cosita muy, muy, muy importante. Pensad que todo festival parte con la selección oficial, ¿no? Pero como todo festival, este es... El Barcelona Filfest también tiene, pues, secciones abiertas. Hablamos el otro día precisamente de Eric Romer, que le está haciendo una retrospectiva. Con sus cuentos de las cuatro estaciones y muchas películas. Que no la albert Romero, al que deia. No, Alberto Romero, no. Lo importante aquí es que me gustaría que charlaramos sobre algunas películas de la selección oficial, pero que también en... O sea, le dejáramos un espacio para David y Lundain, que ha presentado, en la inauguración, uno para todos, ¿no? Porque al final, el Barcelona Filfest creen las posibilidades pedagógicas del cine. Lo veníamos diciendo hace mucho rato. Y esta especie se llama, en una película, que lo aborda, ¿no? Estamos en uno para todos, ante una historia de superación. Es una historia de superación protagonizada por un profesor que quien lo interpreta, pues, nuestro querido amigo, David Bardaguer, de Astiu 1993, al Dalsías Cabindran. Y este señor, en la película, acepta un puesto de profesor. Es un profesor interino, pero acepta el puesto de tutor de sexto de primaria en un pueblo bastante desconocido para el personaje, que es Caspe, en el Bajo Aragón. Un pueblo que, en verano, hace una calda que alucines y David Bardaguer enseguida nos lo va a explicar. Yo lo conozco, que soy... ¿Usted aterrieste por ahí o qué? Bueno, la meva familia es no del Bajo, pero he estado en Caspe, yo. Bueno, y sí, es un sitio muy abierto. Estarás de acuerdo con lo que dice David Bardaguer. Pero antes de oírlo, simplemente que sepáis que este profesor, que aparentemente entra en un contacto positivo con el aula, descubre que tiene que reintegrar a un alumno que está enfermo. ¿Y cuál es la respuesta de sus compañeros? Pues que no lo quieren en la clase, ¿no? Eso sí. No siempre pasa que no haya casting. De hecho, me ha pasado muy pocas veces y yo pensé, ui, no hay casting, pero el director me quiera mí o no. Nos conocimos con David, hicimos un café, o seguramente, conociéndome a mí una cerveza, y nos caímos estupendamente y el guión me gustó mucho. Pero creo que eso pasa al guión como con la peli, que la ves dices, la típica peli de profesor que llega, la he visto 80 veces, y no, eso es lo guay de esta peli, que hay un par de giros que no podemos contar y una historia de amor, que no es historia de amor, que eso para es muy bonito, ¿no? Un tío muy perfecto en el aula, pero muy imperfecto en su vida. Y eso es muy chulo. Me llegó el guión y me encantó. Además, Valerí, la conozco de verano del 93, o sea, que ya lo leía con ganas, y me gustó mucho. Y la verdad es que me lo pasé muy bien en caspe, ahí en la escuela, ahí con el calor, ese horrible que hace en un camping, con 14 niños, 24 horas. Quiero un psicólogo. Normal, David. Estar a caspe, y también. Perdón, Adriano, que te te... No, pero es un tío que es grande. No, sí, lo que iba a contar era que David Verdaguer, en su aportación, nos explicaba que lo habían elegido a él. Es decir, tenía claro David y Lundanín que era el personaje, era el profe. No porque esté de moda, David Verdaguer y nada de eso. Llevo unos cuantos años de moda a este tío. A mí no había hecho una peli de estas chorras, de que feía un profesor que, de dia, feía profesor, y Lundanín era como... Sí, es chorra, es fases. Ah, sí, es verdad. Bueno, eran tres tipos que acababan montando un Disney. Era un poco como a lo Breaking Bad, a la Española, pero en plan cutre. Sí, y la he visto, por cierto, esa película, y me he echado unas risas. ¿Pero qué pasa? Que al final esta es una película que, como suele ser en todos los festivales, la de la inauguración y te despides y te pierdes, pero aquí no, la tenéis y os has quedado el tema. ¿La podéis volver a ver? La podéis volver a ver el lunes por la noche. Es decir, cuando nos estáis escuchando, seguramente. Pero hay auténticas joyas que quiero mencionar de la selección oficial, ¿eh?, de la selección oficial. Como, por ejemplo, Pinocho. Pinocho, Corpus Christi... Bueno, no. Vamos a escuchar el tráiler de Pinocho. Sí, por favor. Habé pensado de fabricar mi con la mi mano, y también un burattino de leño. Pinocho. Da, y digo algo. Babbo. ¡Veniatemi! Me da su fillo. Cosita, un giorno al otro. Un giorno al otro. Da un minuto al otro. Bueno, no sé si muchos saben idealiano, no? Y yo creo que todo el mundo conoce la historia de Pinocho. Yo conozco la voz estejo por ahí. Roberto Benini. Aquí es muy gracioso, porque Pinocho es una obra de Carlo Colloli del siglo XIX, que se ha adaptado muchísimo, ¿no? Parte ya con la gran obra del 1940 de Disney. Bueno, sí, va. ¿Se ha usentuado ese sentido? Sí, claro, muchas veces está esta discusión. Si ya han hecho una gran obra, ¿para qué continuar? Pero, al final, osti, la obra literaria de Pinocho da mucho de sí, ¿no? Hemos visto adaptaciones del mismo Roberto Benini, no hace tantos años, en el 2002, donde él era el Pinocho, pero ahora no, en esta obra de Mateo Garrone, es Mateo Garrone, el de Dogman, el de Gomorra... Para mí un cineasta increíble, es un tío que además... ¿Qué ha ocurrido a escaparse Pinocho? Sí, pero al final es un tío que es un amante de los cuentos. Muchas de sus películas tienen este tono de fábula. Yo no sé si a vosotros habéis visto Dogman, que para mí fue la mejor película de ese año, una de las mejores, sin lugar a dudas. Y ahí llegaba la excelencia cinematográfica, ¿cómo? Porque sabía a vincular muy bien la fábula con el trabajo social que ya habíamos visto en Gomorra. Al final, es un tío con una mirada bastante... mordaz sobre la realidad que le rodea. Y en Pinocho tiene mucha de esa base para tirar adelante. Sobre todo en la obra de Colodi. También es cierto que el Pinocho de Disney nos ha hecho bastante daño. Nos ha hecho bastante daño en el sentido que tiene ese puntito pop colorido, ¿no? Sí, pero es una película muy fosca. Sí, porque es que la obra original es muy oscura. Y esto es lo que Garrone sabe utilizar muy bien. Es la típica película que la puedes ir a ver con los peques. Y disfrutarla y los peques la disfrutarán. No sé si se asustarán en algún momento. Porque tiene ese puntito grotesco, bizarro... Claro, el momento Cats, ¿no? Jo vaig veure el trailer, exacte. Em va venir el cap del trailer, que van treure fa temps. Fa molt de temps el van treure. I deia, hòstia, això heu fet una mica de grima. Ah, que esta caspa con da cats, que el que em dius no és cats. És que, al final, personificar a todos los animales. Y hacerlo con mucho realismo, porque, al final, es que está bien hecho. Pero, precisamente, en tanto que está bien hecho, es que coño es esto. Recordo que Cats es bastran al desembre de 2019. I al mateix moment, Covid, ¿vale? Sí, sí, la relación. Esperemos que Pinocho no venga con este drama de la mano. Ya os digo, no es ni mucho menos la mejor pel·li que he visto de la selección oficial, pero la van a estrenar en breve y os recomiendo que la vayáis a ver. A aquellos que tengáis peques con los peques. Pero también pensar que es una pel·li hecha por un tío que, como os he dicho, tiene ese tono punzante y los adultos también la van a disfrutar muchísimo, ¿no? Pero si yo he visto una pel·lícula que a mí me ha alucinado y que también creo que se estrena... Se tenía que estrenar en abril, esa ha sido la putada, ¿no? Se tenía que hacer el festival en abril si iba a estrenar ahí y ya venía a las salas comerciales. Pero Corpus Christi, esta pel·lícula polaca, es una auténtica maravilla. De hecho, seguramente muchos habéis oído hablar de Corpus Christi, porque es una pel·li que iba a los Óscar. Evidentemente, la mejor pel·lícula extranjera. Competían parásitos, ¿eh? Competía con parásitos, competía con Dolor y Gloria, competía con la de Lemis de Gable, la pel·lícula francesa... Es como antropornadora de Dolor y Gloria, tío. De hecho, es insultante ahora que la he visto, pensad que la auténtica competidora de Parasite se planteaba Dolor y Gloria. No sé si lo recordáis, pero al menos desde aquí se vivía como... És que des d'aquí... Això que has dit de cacats va ser el de Zepra, Espanya, el Fabri van tenir Dolor y Gloria en los Óscar i el Mar van ser els colors. És una pel·lícula gran de drama. Corpus Christi era una pel·li que iba nominada que aborda una realitat polaca, que és molt cierta. Jo la he vivido en mis propias carnes i és que la societat polaca és molt religiosa, moltíssima. I en això no hi ha ninguna crítica, perquè, de hecho, la pel·lícula sabe jugar con esa religiosidad, donde te sitúa como agnóstico, como ateo, entendiendo perfectamente cuál es el discurso positivo que hay en cada religión. El problema con las religiones es con la nueva normalidad, la normativa. Al final, esa normativa que a ti te permite creerte que eres mejor que el otro. Pero, al final, todo discurso de la religión habla del amor y del perdón. Y es interesante ver como el protagonista de la pel·li, que es un chaval muy joven, que sale de un correccional, pero que en el tiempo que ha pasado en ese correccional, ha entrado en contacto con la religión, no como el cabrón de l'Àlex de la naranja mecánica, que estando en la cárcel se vinculaba por interés al párroco de esa cárcel y porque podía ganar ciertos favores. No, aquí lo hace, literalmente, porque el tío tiene esa luz interior. Entonces, nos quiero descubrir mucho de la pel·li. No se explopa porque... Simplemente el punto de partida. Él sale enseguida del correccional, ya se ha visto ese puntito de conexión, no tanto con la religión, pero sí con esta bondad de la que os hablaba, y se va a trabajar a donde van los chavales que tienen un pasado penal en su vida, que es un aserradero donde lo que se vive es el oficio y de alguna manera seguir viviendo en esa marginalidad que les ha llevado a delinquir y seguramente a estar en el correccional del que parte. Y allí, por cosas de la vida, acaba entrando en contacto con un párroco y nos descubro más. Pero es un tío que podría ser el nuevo Mesías perfectamente en la pel·lícula y en nuestras vidas. Tiene una mirada, además estoy hablando de un actorazo polaco que se ha llevado un mogollón, pero un mogollón de premios, es Bartos Bieleña, que va a sonar a Polaco, evidentemente. Es un tío muy curtido en el teatro y... Ei, no lo olvidéis de este título. Corpus Cristi, desgraciadamente, tanto Pinocho como Corpus Cristi no la siguen dando en el festival, pero ya os digo, lo van a estrenar en serio. Por ejemplo, lo que venimos escuchando no es la coprotagonista de la pel·lícula, que tiene una voz angelical y que en un momento canta. Ahora, quizás con esta música, con lo que estoy contando, os vais a tener que cogeros las manos viendo la pel·lícula. No, no, no, es una pel·li bastante dura. A mi m'ha creat molt l'atenció perquè el trailer que es veu apunta a aquesta manera d'agir d'una persona més abundadosa en un món que potser no ho estan. Bueno, y con un pasado marginal, del cual esperaría, es que él fuera el cabrón y acaba demostrándote, él acaba proyectando esa luz sobre el ciudadano medio, que es el que predica el perdón, pero jamás lo sabe aplicar. Hay una reflexión sobre el pordón muy interesante en esta pel·lícula. Y me gustaría también que no olvidaréis este otro título, la verdadera historia de la banda de Kelly, o en inglés, que quizás lo habéis oído antes, The True Story of the Kelly Gang. ¿Quién dirige esta pel·lícula? Justin Karzel, el director que se hizo bastante conocido por Macbeth, después tiene así la adaptación además de un videojuego que seguramente... Això és quan m'has quantat qui era, dius, és el de Macbeth, no he volgut dir perquè no volia vergonyir-me de una de les pitjors adaptacions de vídeo. Ha s'inscrit, per això és el Fastbender, perquè Fastbender fa Macbeth amb ell, i li diu, guà, anem a fer l'adaptació que serà definitiva. Escrita és una pena perquè la història és boníssima. És boníssima, però inclús per una sèrie més que per una pel·li. Però l'adaptació és lamentable. Sí, perquè jo crec i ho hauria d'investigar més, perquè vaig fer, inclús en el seu dia, vaig fer en el meu canal de YouTube un vídeo sobre la pel·lícula, on deia que havia deixat de creure en el nen Jesús, gràcies a aquesta pel·lícula, perquè es va estrenar per Nadal. Però el tema és que hauria d'investigar, però és el típic exemple de pel·lícula feta per algú que no juga videojocs, perquè es queda amb les... Ah, en el juego se salta mucho, i hi ha molts salts. A veure, és un tio molt barroco, en el sentit metafòric de la Palabra, és un tio que, a veces, apuesta demasiado por la forma, y entonces yo ya le empiezo a ver esa pretensiosidad que a mí me saca del cine. Però volia que t'hases escrit i parlant de la pel·lícula. No, no, perquè això també existe en la verdadera historia de la banda de Kelly. Al final, la verdadera historia de la banda de Kelly es la Kelly Gung, que parece ser que fue un bandolero de la época, era el curro Jiménez de la época, pero en Australia... Con un sarrayonga. Bueno, a Catalunya, evidentment, y era un tio que tenía un pasado de irlandés, como había, de alguna manera, oprimido a los nativos australianos los ingleses. Entonces, de Soslayo, tú vas viendo todo eso, vas viendo ese pasado político histórico, y como la familia Kelly y el protagonista Kelly, es un tío, net Kelly, de hecho, es un tío que ha sido como una especie de héroe, pero ya no para el marginal, para la sociedad australiana actual, porque era un tío muy contestantario con los colonos. Al final, sí, los australianos vienen de los ingleses, pero vienen de colonos ingleses. Entonces, aquí nos intenta contar, bajo su punto de visca, bajo su prisma, Justin Carsell, qué realmente sucedió y lo hace, evidentemente, a partir de una obra literaria. Todo esto que os estaba comentando, Pinochet no hace falta decirlo, pero son adaptaciones. Corpus que se también. Entonces, qué es lo que pasa aquí? Que es una pel·li que empieza muy bien, a mi parecer, con este swing que tenemos de fondo, este tono western, de hecho, es un new western en toda regla, porque en algunos momentos también nos invade música rock, música muy agresiva, pero que queda muy bien. Le sabe dar ese rollo también, post-punk, Justin Carsell en la pel·lícula, qué funciona. Pero sí que es cierto que lo argumental va perdiendo peso, para entrar en una dinámica muy cinematográfica. A mí me encanta recordar esta pel·lícula como la verdadera historia, que no tiene nada de verdad, en sí, y de hecho, a más, pero es una declaración de intenciones inicial. Cuando empieza la pel·li, en vez de decirte bastantes reales, mola porque te dice, no hay nada de verdad en lo que vas a ver. Y esa palabra, true, verdad, se queda para hacer el título. Y de alguna manera ya te lo estás diciendo. L'hauré de veure també, perquè té bona pinta el pensar de la veritat i la veritat, que algun cop ho hem parlat. Ha aprofitat una història per explicar una veritat superior a lo que la realitat et podria permetre. I això va molt bé, además, amb la temàtica un poco de odio del programa, esa dificultat de alcanzar la verdad y llegar al punto de decir... Lo normal o lo normal. Mejor decir, si no, te voy a contar mi verdad, esta historia. Y a partir de ahí, en meternos, en una profundidad cinematográfica, que se agradece. Que esto es la parte en la que yo igual soy crítico. Digo, se te ve la pluma, pertencioso, pero a la hora de la ver, dice, pero es puro cine. Y te invade de una manera en la que, al final, estás empatizando con Ned Kelly a un nivel acogonante. O sea, que tenim tres pel·lícules que tu recordes molt, que és Pinocchio. Bueno, a ver, Pinocchio... Cosmos que estoy sobre todo. Sí, es decir, las tres que he mencionado ahora mismo, para mí la mejor es Cosmos Fistic... Me parece una pel·li muy interesante y Pinocchio, claro, no le puede hacer este feo ni a Mateo Arrone, ni al jepeto de Roberto Benini. Pero haya algunas pel·lis que no han estado nada mal y que además podéis verlas. Porque, claro, es un poco cabroncerte por mi parte, traeros pel·lícules que me han gustado, pero que ya os tenéis que esperar a los estrenos. Os voy a hablar, por ejemplo, de cuando Hitler robó el conejo rosa, Mister Jones, o incluso libreros de Nueva York, que fue una pel·li que en medio comentamos para San Jordi. Porque son tres pel·lícules que forman parte de esta selección oficial, pero que aún se van a programar. No me quiero detener muchísimo en ellas, porque teniendo la posibilidad de verlas, más vale que os enfrentéis, ¿no?, a eso. Simplemente, por ejemplo, cuando Hitler robó el conejo rosa, y Mister Jones interesante ver como parte de dos novelas, de dos obras literarias, y nos adentran en una realidad de entreguerras. Estoy hablando de la Gran Guerra, de la primera y de la segunda. De ese nazismo que está a un auge a partir de los años 30, y que, hosti, se han hecho cantidad de pel·lis sobre los nazis, esto lo tenemos clavísimo, en el punto que dices, otra, pero no se sabe tanto de esa transición. A mí, por ejemplo, hay una serie que me encanta, que es la de Pablo en Berlín, porque... Sí, la comentaste una vez. Parte de los años 20, y va construyendo ese auge de la Alemania, esa recuperación, y sobre todo auge de el ciudad de Berlín, esa gran referente de libertad. Y dijiste que era muy auténtica en comparación con un Artodox, creo que la sacaste, ¿no? Sí, claro. Son monos diferentes. Son mundos diferentes, y cuando en un Artodox está intentando recuperar el pasado a través de la mirada del presente, y en Pablo en Berlín se va directamente a ese pasado, ¿no? Y es lo que nos pasa aquí. Aquí tenemos, cuando Hitler robó el conejo rosa, es la obra de una ilustradora superconocida. Estoy hablando de Judith Kerr, de origen judío, que vivía en Berlín, que vivía, además, en una realidad familiar bastante positiva, gente que no vivían como ricos, pero sí vivían muy bien aposentados. ¿Por qué? Porque su padre, Alfred Kerr, que era un judío alemán, era un influyente crítico teatral. Esto nos llevaría al punto ese de... Era el típico crítico teatral, además, que se creía autor, también, que se enfrentaba a autores de los cuales no estaba nada convencido, ¿no? Pero bueno, al margen de todo esto, y también era muy crítico con los nazis, tanto es así, que conforme los nazis van creciendo en el poder, conforme Hitler, en el año 33, tras unas elecciones ganan el 48% de... bueno, de votos, de alguna manera, el tío hace una colisión y ya empiezan a ganar muchísimo poder. Se anticipan, y es interesante no ver la típica historia de peña sometida en la Alemania nazi, sino gente que huye, y entonces nos enfrentamos a otra historia de peregrinaje, a otro tipo de refugiados. No el holocausto. No los judíos que estamos viendo siempre. Exacto. Bueno, la otra historia. Al final, que esta señora nos haya podido dejar esta gran obra, cuando Hitler robó el conejo rosa, es gracias a que su padre se anticipó a los movimientos de Hitler y fueron huyendo. A poco os descubro más. Primero se van a Suiza, en un vídeo de la proximidad con el pueblo suizo-hermano, podían mantener la misma lengua, y es muy interesante ver cómo, a través de refugiados, si algo se le puede criticar a la película, que tiene por un lado un tono televisivo, pero que a la hora de la verdad estuvo nominada en los premios alemanes como Mejor Película Infantil. Eso también a mí me descubre. Sí, es alucinante, y ni mucho menos de nuevo, os digo, es una película que no la puedas disfrutar como adulto. De hecho, yo le veo un enfoque adulto. Es como de Marchand, ¿no? La de Marchand, els globus d'or la van nominar per millor comèdia, barra musicals. Es que es lo que tienen los premios, ¿no? Pero es como si Panegra la nominaran como Mejor Película Infantil, porque el protagonista es su niño. Aquí sí que está claro que el punto de vista juega mucho con la mirada de la autora ya en Inglaterra, totalmente exiliada, a recordar cómo era de niña. Entonces nosotros, que la vivimos en tiempo real y en el tiempo presente de la época, vemos la visión y la mirada de la niña. Pero ni mucho menos asumo que esa pel·li tenga un enfoque infantil. De hecho, lo que me hace pensar es, joder, si los niños alemanes crecen con este tipo de reflexiones, no me extraña que llegan. Muy interesante esta pel·li, pero bueno, Mister Jones aborda también esa misma realidad de entreguerras con un inglés que después de entrevistar a Hitler, en un momento en el que aún no estaban posicionados, aún no se había creado la guerra, es decir, los ingleses aún no estaban enfrentados a Hitler. Dijo... Es majo. Intenta entrevistar también a Stalin. Y algo que le preocupa muchísimo es que Stalin ya está proponiendo su comunismo como la gran verdad económica del mundo. El exmanchanismo ruso. Sí, pero entonces él dice de dónde no tienen dinero, cómo narices viven en la opulencia, al menos en Moscú, y es evidentemente gracias al sistema económico que él ha creado a partir de qué, a partir de someter a otros pueblos, pueblos como el ucraniano. Hubo grandes hambrunas, es lo que se llamó el holodomor, grandes hambrunas en Ucrania, porque no podían comer, porque lo tenían que mandar todo... De fet, a la Rússia Central. No sé si tracta això a la pel·lícula, però, de fet, Ucrania va ser Ucraïne, va ser un dels grans aliats nazis en aquell moment, perquè... Estaven tan solitius per Stalin. Estaven fins als nassos de Rússia, que, de fet, a dia d'avui, molta gent d'ultradreta xenòfoba està allà. Perquè Ucraïna segueix sent com un... És un pa... No es tracta, eh, la pel·lícula, però... No, evidentment no a bord del presente, però és interessant saber que nosotros... Hemos estado, no, viendo las noticias... No, viendo las noticias de la División de Crimea, por parte de la recuperación por parte de Rússia de Crimea, o al menos así lo pretendían ellos. Al final, es una tierra que ha tenido muchos conflictos y es interesante ver que se remontan a esta época precisamente. De nuevo, una época muy enfocada en el tema del nazismo, y es interesante ver cómo estas pel·lís intentan abordar la verdad y ofrecer luces sobre temas que están muy vertidos. Mister Jones. Mister Jones es el periodista, es el escritor... El británico. ...que pega el viaje a Rusia y que acaba encontrando toda esta realidad. Pero como os decía en un principio, esto son pel·lís de la selección oficial. Tenéis la selección de retrospectiva Eric Romer, tenéis la pel·li de inauguración que la podéis ver hoy por la noche, tenéis otro tipo de pel·lícula que aborda el arte en el cine, interesante, y finalmente tenéis algo que no lo esperaba, que esto ha sido un recurso de última hora en estos meses de confinamiento, y es que cine Asia, esta gran plataforma, revista digital, esta gran asociación, de estudiosos del cine asiático, ha aportado una serie de pel·lícules basadas en la historia del cine de Corea. ¿Por qué...? No, pero es que además me lo ponen a huevo. Y me lo ponen de una manera que a veces también digo, estoy un poco cansadito, está claro que lo que suena es parasite, y es que parasite ha abierto las puertas del mundo. Aquí la excusa... Del mundo coreano, quería decir. Aquí la excusa es que Corea... De Corea a la muera. Siempre en la buena. La cinematografía coreana... Que no la fea. Se inició en el 1919, por lo que hace un año... No solo fue el centenario de las vagas de las tres chimeneas. Hace un año Corea cumplió 100 años en su cinematografía. ¿Y entonces qué han intentado? No nos recuperan la del 1919 ni mucho menos, empiezan con una pel·li del 1960, pero cine Asia propone seis pel·lícules que nos llevan un poco a entender la realidad actual, desde una perspectiva histórica y cinematográfica. Pel·lis como la criada de 1960, o el taxi driver del 2017, pero que habla de una época de los 80, bastante conflictiva en Corea, y ahora os quedan tres oportunidades. Si también queréis hacer una pequeña inmersión en el cine coreano. Lunes por la noche, o sea, hoy también tenéis Seúl Station, que es el tándem de esa pel·lícula que tanto te gusta a ti, que está de Trent Busan. Esa es la segunda parte. No es la segunda parte. ¿Cuánto se van? Exacto. El cineasta que está detrás de Trent Busan y Seúl Station principalmente hacía películas de animación. Y volvió abordar la animación desde Seúl Station con el mismo concepto, Zombies. ¿Pero qué hizo en paralelo la pel·lícula Trent Busan, que acabó alcanzando mucha más fama, que partía del mismo concepto, Zombies? Pues esta es la pel·li que podéis ver hoy. Yo recomendaría que si tenéis ganas de cine coreano, os guardaréis para Oda Mi Padre o The Beast, el martes. Y a la última pel·li coreana que podéis ver es de Spine Go North, infiltrado en el norte. Evidentemente de que nos habla. De Corea a la buena y Colea a la buena. Está el miércoles, ¿no? El festival acaba el jueves con la despedida, con la clausura, y que de hecho ahora no recuerdo el título de la clausura, pero es una pel·li que estuve leyendo la sinopsis y pensé... Esto hay que verlo. Es una ópera prima. Se llama Sound of Metal de Darius Marder y habla de cómo un tío que toca la batería empieza a... bueno, se queda sordo, pierde audición, y a partir de ahí todo ese trabajo de conflicto interior, de angustia, ver cómo tu vida se ve arrollada por el caos, a la vez que hay ese placer musical, es un batería, además. Es una pel·li que la han dejado muy, muy, muy bien. De hecho, a ver si os apuntáis y os venís conmigo a verla. De fet, Adriano, no sé si tens alguna cosa més o... Siempre tengo una cosa más, pero lo podemos dejar aquí. No va a preguntar-te, Adriano. Des del punt de vista de les entrades, com funciona? És a dir, si jo vull anar demà, demà passat o quin dia sigui, jo he de comprar per internet, puc anar allà a comprar-os... No, està oberta la guixeta. O sigui, tenéis abierta la taquilla, con esta obra que hicieron... Simplemente, con estas pantallas de cristal que han creado en todos lados. Sí que se recomienda, pues que la comprasen a internet, lo agiliza muchísimo más. ¿Podéis comprar entrades por 2,90, que me parece un precio hostia? Que nos están invitando a ir al cine, en el fondo, por favor. De fet, ja ho podem dir. La setmana que farem segurament una mena de especial, bastant gruixot d'aquesta clausura... Sí, hay mucho más material, no solo del que ha hablado, hay muchísimo... Si us seguiu a les xarxes socials, heu vist que hem estat molt més actius amb el tema Twitter des de l'Adriano, que ha estat... ¿Cuántas pel·lícules? Increíble, increíble. No ha visto tant. En el fondo, la media de 3 al dia, y vamos 4... No, no son tant. Yo no puedo tres juegos al día. ¿Por qué no te da el tiempo, tío? No lo haría, ¿eh? Molt interessant, molt interessant, perquè, realment... Sempre és difícil oferir una cobertura de festival, perquè hi ha mil realitats cinematogràfiques. Per això la setmana que ve hi tornarem, perquè la festival encara està en marxa. És un festival que vale molt la pena, i que aquesta és la quarta edició, i està clar que hi ha moltes més. I hem d'aprofitar que hem obert aquesta nova normalitat, que almenys a mi queda poder... A mi la nova normalitat me viene solo... Para vosotros imagino que en el Game Lab, a mi, para el cine... Tornen coses que estimàvem. Exacte. I amb poquetes gent, que et volestis. O des de casa amb calçotets. Poses que queremos, com el Carles, que no lo queremos, perquè avui hem de ser xals. Carles, què? Hola, Carles. Doncs, nois, la setmana que veieu hem dit... A més, hem de dir, la setmana que ve és el final de temporada, d'Empanada Cultural. Però continuem. Exacte. Ens anirem, ja és tradició, des de l'any passat. Nos vamos a tomar el gazpacho o què? Exacte. Tornarem amb el gazpacho, ja amb una freqüència més pipí... Una frescura, verí. I semanal, i amb més relaxament, també. Ara sí, ahir ja no es tocarà acceptar que és verano, no? Jo, de moment, he sigut pensant que és primavera. La calor d'aquesta setmana ja és primavera. No, no, no, és primavera. El Barça va ser una filfès i potser alguna cosa més. Potser sí, les empanades donen pel mot, tio. I recordem, socials, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Senseela, Instagram, Empanada Cultural... I em faré pesat, però jo crec que a partir de gazpacho només tenen SoundCloud. Doncs SoundCloud, Empanada Cultural, de moment, MixCloud, i vols encara estar, però ho li deus. No s'han deixat de pagar, però sí que no els queremos patrocinar. És com la pel·li que has dit Adrià, no aneu fent la transició de país. Aneu cap a SoundCloud. Doncs nois, ens escoltem la setmana que ve, d'or. Gràcies, mi damor Jaume.