Empanada Cultural del 05/7/2020

i dues nens. latíca. uß Prefereu els bitells, que aquí comença l'ampac, l'en Indiana. El gran parse winding la vacana al radiophònica Aquí comença... En Vanara Vuntura. Un programa cuinat per... Acabem temporada, nanos, i quina temporada, eh? Va marrancar el setembre, aquell lluny a setembre de 2019, us en recordeu? On tot semblava encarat per fer la temporada regular que ens assentés. vam fer els deures durant l'estiu passat, xarxes socials, refinat destructora de programa, disseny gràfic, i accés a podcasts online per a tothom. I tot i així, res ens va poder preparar per el que ens està portant aquest 2020. De fet, quan vam creuar la frontera del 2019 al 2020, vam fer l'especial de 9 anys 20, on, sense voler, ja ens vam preguntar premonitoriament si aquesta nova dècada seria tan boja com la del segle passat. I vaja, aquí estem. Una temporada que tanquem amb 39 programes, fent un total de 56, si no m'equivoco, amb una pandèmia pel mig i amb noves maneres de treballar a distància. 2020 no el recordarem per haver sigut com preteníem aquell setembre de 2019, l'any de la nostra posada d'enferm. No, no, el 2020 serà l'any de la resiliència i l'adaptació. Viewwater, my friend, que deia Bruce Lee, i que l'Adriano ja ens va recordar en un editorial que ara també és força premonitoria. I ara que arribem a l'últim programa abans de marxar de vacances i prendre'ns uns gazpachos, perquè sí, tornarem a fer gazpachos i a compartir-los amb vosaltres aquest estiu, ens hem trobat que molt poèticament acabem el curs amb un excel·lent festival de cinema, el Barcelona Film Fest, que ens ha posat una molt dolça cirera a aquest any un xic amargant. Però, eh, que no es quiten lo bailau. I mirem endavant, perquè d'emparades, en queden moltes. Ai, parlant, parlant, amb aquesta última frase t'anava a dir, és tan TV3, però, ara, no, perquè a TV3 parla la lengua de l'imperi. Exacte. És espil·lingüe, eh, TV3, ara, espil·lingüe. I aquí ho posaríem dubte, no? Jo ara, quizás, tendría un espacio mayor, en TV3, que la penso. Clar, ara és part de l'altena amb l'Adriano. Aquí, aquí, aquí, d'en mi. És que aquí, moltes vegades... Las mañanas. Ja sabéis que, a pesar de lo que puede aparecer, yo soy un gran defensor de la lengua catalana. Se nota, ¿no? Se nota, ahora mismo. Lo que pasa es que no se te da muy bien. Exacto, exacto, no. Simplemente se me da mucho mejor hablar en castellano, pero ya sabéis que a veces he aprendido a disimular muy bien. Ja saps que volíem acollir a la gent que no m'ha casat. Jo crec que ara, de aquí, nos vamos a ir a Catalunya Ràdio. Bueno, ¿y cómo estáis, chicos? Muy bien, ¿no? Quina calor. Calde? Que caló. El versenafilfés, que era aquesta recuperació de la primavera... Exacte. No sé si això acabà i morirà. Sí, me acabaréis dando la razón. ¿Qué ves hasta Madriana? Jo, microclima, dins del versenafilfés, hi ha un microclima súper fresco. És otro de los grandes temas, ahora. Y es que... Los costi paos. Sí, volver al cine significa, también, volver al aire acondicionado y volver a posar los costi paos. La temporada passada, quan anàvem camí a la ràdio, l'Adrià no va viure el meu moment de quedar mamut al cotxe amb l'aire acondicionada, te recordes, Adrià? ¿Esto qué no te pasa aquí, Fernández? Tenemos chicha de la buena. Como tenemos mucho contenido para hablar de este gran festival, el versenafilfés, que os emparece si empezamos. Doncs vale, però... O sea, ser associats, com sempre, Facebook empanada cultural, Twitter empanada cultura, Senseela, Instagram empanada cultural, i tots els podcasts a SoundCloud. Ja no els penjarem més enlloc. Vinga, tots avancem, anem-hi. Cinema. Bueno, chicos, el Barcelona Film Fest ha llegado a su fin. Sí, pero no lloremos, porque esto estaba claro desde el principio. Todo lo bueno se acaba, como esta empanada nuestra. Sí, pero, Adrià, recorde, callagazpachos. Cada aquí dos samanetas, tindrán gazpachos. Tiene razón, Ferran, no confundamos al personal que simplemente cogemos horario de verano, ¿no? Exacto. Poco como los bancos. Los jueves por la tarde cerrado. Ahora, en vez de una vez a la semana, un programa cada dos. Pero volviendo al festival, al Barcelona Film Fest, si prepete, se ha acabado, pero para volver, en teoría, vuelven el 15 al 23 de abril del año que viene del 2021. Sí, realmente, el 2021 nos lo permite y no tiene... Otra sorpresilla oculta, otra pandemia de estas buenas. Pero, joder, esta semana hemos disfrutado como niños. Al menos yo me lo he pasado teta. Y lo que es mejor, y mucho más importante, hemos podido ver unas cuantas películas memorables y que, con usted que lo digo, con toda la franqueza del mundo, no hay nada de peloteo aquí. De bé, que són 44 películes en total, 3 premiers mundiales, 21 premiers espanyoles, 4 premiers catalanes. Aquí te pierdes, no? I una primera internacional. Mundial, internacional, qüestiones polítiques. Exacte, és un tema de la internacional. Aquesta pel·lícula s'estan anant només al seu país d'origen. I el més important, 8.000 espectadors en total, més o menys. Poca broma, eh? Que, clar, contanda que les sales estan... Exacte. Estan separades als seients. A veure, 8.000 és moltíssim. Pero, exacto, lo que decías, Paul. Yo leo esa cifra, 8.000 espectadores, y pienso que ha sido todo un éxito. Yo creo que la gente tenía muchas ganas de cine, se ha notado. Asnotaba, ya asotaba. Sobre todo, gracia. Me acuerdo de lo que llegaste a decir el último día en plan. Tengo gracia para dos años, suficiente. Pero yo creo que el festival ha habido incentivar esas ganas, esa asistencia del público, con las conexiones online que os plantebaba la semana pasada, que os explicaba, los espectadores, los autores, evidentemente, que hay detrás. Las directoras y directores de cine que han ofrecido estos coloquios, que muchas veces se han estado pensados para la prensa, pero que es aquí el espectador quien se ha podido beneficiar. Sí, de fet era una manera molt bona d'apropar el creador. Y está claro que entre tanta peli ha habido momentos para todo. Yo he dicho que ha habido grandes momentos memoriales. También es cierto que he sentido cierta irritación ante alguna que otra peli, de esas blanqueantes de la realidad. Pero, francamente, son muchas más las películas que me han agradado, e incluso algunas que me han dejado positivamente sorprendido. Y, francamente, esto a estas alturas no es tarea fácil. Además, con la pedazo de película cual se han despedido, Sound of Metal, la peli de clausura, yo al menos les perdono cualquier hit del verano de estos que se les haya podido colar en la programación. No sé qué pensáis, vosotros. Eso, Ferran, como siempre hablando con propiedad. Mira, jo com vaig sortir al cine, perquè, a més, el Ferran i jo vam anar a dos cel·les diferents. A la mateixa hora, a la quarta. Va ser un confinament a dins del cine, per separar-ho. Distanciament social total. Jo li vaig dir, estic afectadíssim. Jo, aquesta peli, la comparo amb la sensació que vaig tenir. També els Verdi, quan vaig anar a veure Clímax de Gaspar Noe, que vaig sortir malament. De fet, li vaig escriure a l'Adrià, no estic preocupat pel por. En algun sentit, una pel·lícula que t'atres més, a més, pràcticament només amb el so, i sobretot amb l'absència del so, que això ja ens ho explicaràs una mica, però vaig sortir, de veritat, tocadíssim. Jo diria en relació a això que comentaves, Paul, que sí que és cert que hi ha ese punto del cine que te revuelve, de ese cine que te cambia. Que no solo estás viendo una película, sino que estás sintiendo una experiencia en tu propia piel. Gracias al saber hacer del director un poquito más, un poquito bajado de revoluciones, en el sentido de que Gaspar Noe es un cine que te cambia, pero que tiene esa intención ya provocadora desde el primer momento. Y quizás aquí no, ¿no? Quizás aquí yo no lo he sentido tanto, pero hagamos una cosa, entre el título, Sound of Metal, y con este solo de batería que nos acompaña, quizás lo gente se piensa que estamos hablando de una pel·li de estas parajevidulos, que también. O de Whiplash. Que explota mucho más la música de la que bebes, que no aquí. Aquí, como tú decías, Paul, hay una apuesta por el silencio. Porque es importante que la gente entienda, el espectador, el oyente entienda que Sound of Metal se podría llamar perfectamente Sound of Life. Es una pel·lícula que te enseña o que te pregunta, que te cuestiona en cómo queremos que suene nuestra vida. Así con estos pajaritos. Mejor, ¿no? O con un solo de batería. Uy, las dos cosas a la vez. Para destacar aquello que la hace única, porque hay muchos detalles, ubiquemos un poquito al personal con la Synopsis. Hagámoslo fácil, el Prota. El Prota es una batería de música metalera, que tiene una banda con su novia. Es curioso, porque solo son dos componentes en esa banda. El como batería y ella como cantante y guitarra. Ambos viven en plan nómada en una enorme autocaravana, de esas que les permite per noctar allí donde van, y mantenerse de gira. Y entre concierto y concierto, de golpe, el Prota se queda sord. Pum, así sin más. Para mí, claramente, el incidente inductor. Y claro, a partir de este momento, no solo es que tenga que aprender a ediar con la sordera, sino con la pérdida de su modus vivendi. Y eso es algo que ahora mismo todos podemos entender. Pero este es solo el principio de la peli. Y para mí, como decía, empieza fuerte, pero hay muchísimos aspectos a destacar. Uno de ellos es el que tú planteabas, Paul, el diseño de sonido. Ostia, es espectacular. A més, partint del matall, del matall com a son of metal, però partint d'un gènere que és ruidós o per no, per la xicalesa, i el pas que per la transició aquesta dels ultrasons, o de les vibracions, o... És a dir, com hi passa de ser una persona que realment es rebentava cada nit a l'uïda, a passar a ser el silenci absolut? Aquesta frase que tu destacaves, Ferran, quan vam sortir del cine, que era jo de... És a dir, mai t'has parat a parar. És una cosa que nosaltres no fem. La selecció és de la pel·li. La pel·lícula, aquesta metàfora que utilitza del sol, entre el món d'anar al ruïdo, a més, amb absolut... El títol son of metal fa el joc amb la música que ell toca, però com ell acaba d'escoltar quan li facin els implants. Aquests són metàlics, tan artificiosos... Ben vist. I després hi ha el tema del silenci celestial, que és el que li estan dient tota la pel·lícula, i aprena a escoltar d'una altra manera, i buràs que no sempre, al soroll, és el que porta informació. Totalment cert, perquè és que estem parlant d'un cine inclusiu. Però d'aquest cine inclusiu, d'on no hi ha la típica condescendencia de... de que te aceptamos en nuestro mundo tal como eres. No nos importa, si tienes síndrome de edad o no te has quedado sordo. No, és més bé al revés. És més bé la idea que quizás somos nosotros, los que tenemos una especie de incapacidad, de sordera. De sordera provocada por este mundanal ruido que planteabas. Y esto a mí me recordaba en todo momento, y claro, la pel·lícula también juega en esa liga, en una liga filosófica. Me acordaba de mi filósofo preferido. Aquí tenemos a Sisek, pero tenemos a Bienchulhan, que es entre los nombres. Bienchulhan tiene, por ejemplo, una gran reflexión sobre la era digital. Y de cómo esta hipercomunicación destruye el silencio que en el fondo necesita el alma para reflexionar. Y para ser ella misma. Como dice, textualmente, se percibe solo ruido, sin sentido ni coherencia. Sí, de fet, es que atracta el tema de la... Ell, a més, està interpretant a un ex adicta, que després es mostra encara més adicta a les maneres de viure. Aquesta inèrcia, aquesta inèrcia i costums com adicció, que és el canvi, on busca el canvi, com a paradigma, li estan dient, deixa de fer les coses com les feies. Abans eres adicta, ho vas poder deixar, tens més addiccions que la que tu et creies. Però era poder ser una elección en el fondo. Exacte, un problema. I això que comentaves de les xarxes socials, que deia el... Com es pronuncia? Un chulhan. És que es explica... Es habla de la era digital, de la hipercomunicación. De fet, també destaca molt la xarxa, el telèfon mòbil, l'ordinador que ell s'escapa per intentar connectar-se, perquè quan ell arriba al lloc, ara ho explicarem, que arriba un lloc on li intenten educar amb el llenguatge dels signes i tal, li diuen, no hi ha connexions aquí. I ell suprèn com que és aquesta imposició. És escola i tal, però ella està adicta, de fet. Era ser un sordo, però és algo muy interesante que dice la persona que conduce, el responsable de esta granja o de este centro donde todos aprenden a ser sordos. De hecho, simplemente aprender a ser felices. Y tú lo ves, que ellos pueden ser mucho más felices que las personas que están en el mundo exterior. Clar, és l'acceptació. Exacte. No pas la recerca de modificar això per tornar abans. Exacte, perquè ell ho diu. Molta gent ha comparat la pel·lícula amb un retrat del dol. Com que ets una persona morta, és d'un canvi teu, que és inevitable i l'hauràs d'acceptar. Llavors, tot aquests processos de la negació, perquè comença amb la negació... I acabem l'acceptació. I el que us deia de la persona que conduce aquesta granja, que le dice, there is nothing to fix here. No hay nada que arreglar. Nosotros no tenemos la concepción de que tenemos un problema y hay que solucionarlo, porque el problema ya estaba de base, que es un poco la vida, aprender a vivir es en sí un problema. Pero ¿quién está detrás de esta película? Porque, claro, se hemos ubicado al oyente, está claro el argumento, está claro cuál es la meta a conseguir a través del visionado de esta película, pero ¿quién es el director? Porque al final es un director bastante desconocido, es Darius Marder, un director estadounidense, que ya lleva mucho tiempo en el mundo del cine, pero quizás no en primera línea. La única pel·li que se considera dirección y yo en suya es un documental, que se llama Loot, tiene este puntito así de... Loot amb dos os. Amb dos os, ja acabo d'ampliar. Que vol dir botín. Habla de dos americanos estadounidenses que participaron en la Segunda Guerra Mundial. ¿Cómo, gracias a esta situación de conflicto, ellos se aprovecharon y escondieron tesoros? ¿Y lejos de sentirse culpables de ese pasado, seguramente bélico y lleno de matanzas? A través del documental, el director nos presenta estos personajes anclados al pasado, pero anclados a ese botín que escondieron. Lejos de sentir cualquier tipo de culpa por el drama que supone una vez. Dintre d'això que estem dient el director, també cal destacar el dissenyador de Sò, que és el Nicholas Becker que ha treballat a la llegada i a Graviti. És un foli, és un dissenyador de Sò, que ve d'una lliga molt alta, s'ha pogut portar. Ara no m'ha recordat, però va guanyar, no, Sò? Sí, Graviti, jo diria que sí. És Òscar, em sona que sí. La història és espacial, és quan no has sonit. La respiració... És un argument on es pot potenciar moltíssim, i aquí està clar, la sordera, esa doble mirada, esa doble mirada, al exterior, al interior. Pero para acabar con Darius Marder, simplemente esto, que tenía el documental a sus espaldas, pero que también es el guionista de The Place Beyond The Pines. Esa pel·li que aquí... Es un título que siempre me ha hecho mucha gracia, pero que en el fondo la tradujeron como cruce de caminos. Porque detrás de los matojos no ha quedado bien. No, exacto. Tenía un puntito dramático. De hecho, es una pel·li muy dramática. Es una de las más cruces de caminos. Aquí la tenéis en Amazon, por si la queréis ver. Es del mismo director que Blue Valentine. Dereck, este me encanta este apellido. Sian France. Dereck Sian France, que de hecho está trabajando de nuevo con Darius Marders en una nueva pel·lícula. Darius Marder en este caso como guionista. Pero aquí él decide liderar la pel·lícula como director. ¿De quién tira? ¿Quién es el actor protagonista? Porque tiene mucho que decir este actor. Estamos hablando de Rhys Ahmed. En el fondo, un rapero british de ascendencia paquistaní que muchos de vosotros seguramente conoceréis por Nightcrawler o The Night Of. Vols que l'escoltem? Sí. Escuchemos... Exacte. És un tio que ja té fama. De hecho, tiene ya ahora y así fama por ambos mundos. Sí, del coneixia com actor per què va fer For Lions, que és una comèdia británica. Boníssima. I a Rowe Kwan és el gran paper que va fer d'un dels protagonistes. For Lions és la típica pel·li que ara mateix no es podria fer. És una comèdia negra sobre terrorisme. Sobre terrorisme islámic. I com quatre... Quina banda era tot. I com quatre tios s'han d'aprofitar en un carnaval. És la preparació d'una temptat a Anglaterra, si no recordo malament. A Londres, en comèdia negra, però és l'abstit. Les recomiendes For Lions. Moltíssim, moltíssim. Però de hecho, Rhys Ahmed és el de Nightcrawler, el que acompanya el Jake Gyllenhaal i sus locuras periodísticas. I que, de hecho, es un poquito un pimpín. Porque para creerse al loco del personaje de Jake Gyllenhaal en la pel·li, en The Night of, es el Prota. El protagonista de The Night of. I tu vas dir que no l'havies reconegut. Más que todo porque va teñido de Rubio en la pel·lícula y que va sense esa marreta tatuada, que llavors no t'ho esperes. El Darius Marder, si habéis visto la de Cruce de Caminos, está claro que tiene un cierto amor por los torsos descubiertos, afibrados y tatuados. En el teu passe de la pel·lícula no van posar la seva entrevista en el seu comentari abans. Tu el veus físicament i dius, aquest tio va tatuat, i vam una camisa negra fins a l'alt per no veure-ho. Sí, està molt bé, perquè la intro aquesta de Sound of Metal, quan surt, el tio s'està gravant a un cam i diu, oi, no, em sap greu no poder venir a presentar la pel·lícula. No sé què diu, però va a dir que aquesta pel·lícula l'he fet amb el càmera, que us gira la càmera i l'ensenya. Que és el meu germà. Jo us fan una conya en plan... Puedeu l'artportir, diu. Tant d'emcreativo, los Marders, no? Los Marders. Los hermanos Marder. Y además de los hermanos Marder, de Riza Mett, actores o actrices que pululan por ahí, no? Per a mi, uno de los mejores es Paul Raji, Joe, que es el que dirige esta granja donde él encuentra realmente el sentido al silencio y también el sentido a lo que le está sucediendo. És un tipus, además, que tiene un grupo de música cantada, pero también comunicada a través del lenguaje de singles. Sí, sí. Evidentemente, la pel·li ha tirado... En este caso, sí que no les saldrán de tractores de este momento revisionista que vivimos, porque han tirado de actrices y actores sordos. La pel·lícula ho sembla quan apareix el Raji, el personatge del Joe, com que parla normal, sembla que sigui simplement... No, jo sóc una persona normal, però que s'emballo de l'ordinador. Això sí que se'ns tira a sobre, Ferran, què vol dir? Normal, no podemos evitarse lo que somos. Normal no vol dir bo, normal vol dir habitual. Habitual, habitual. Me gusta, me gusta. ¿Sabéis que estaba Dakota Johnson pensada como la protagonista de la pel·li? Sí, también me sueldo. I vaig buscar-ho i vaig veure articles que deien que havia de ser-ho. El personatge va ser un personatge femenino que sufría la sordera. Entiendo que por cuestiones de la ficha artística lo ha acabado liderando un hombre. En un primer momento iba a ser la prota de Dakota Johnson i Matías Schonach, actor belga, que ha estat unidense. El de Bulldog, no? Es una pel·lícula belga así muy potente donde a él han pegado una patada en los huevos y le han dejado totalmente castrado. Sí, sí, es un tío con mucho potencial, pero que al final no aparece en esta pel·lícula. Y ya finalmente tenemos a la pareja, que es Olivia Cook, la de Ready Player One. Estamos hablando principalmente, tanto Rizah Mett como Olivia Cook, son actores británicos, y simplemente para el personal, que le queden ganas de ver esta pel·lícula, que sepan que llegará más o menos en agosto, en Estados Unidos la distribuye a Amazon, no sé si se acabará llevando aquí a la plataforma, pero pensad que es una pel·li que no compitió en este festival, es decir, ahora pasaremos a hablar del Palmares, pero estamos hablando de esta pel·lícula como pel·li de clausura, porque ya había sido estrenada en el TIF, en el festival de Toronto en el 2019. Y además se había llevado un premio en un festival europeo, en el festival de cine de Zurich. A mejor pel·lícula. Y aquí ya llega como pel·lícula de clausura, porque no puede competir, pero si hubiera competido, está claro que estaría ahí, en primera línea. Però això arribará, perquè estàs dient que arribarà a plataformes o al cine? Realmente no lo sé, es una pel·li muy indie, pero que se plantea estreno en Estados Unidos, distribuida por Amazon, y a partir de aquí tendremos que ver. Realmente sería una pasada si la gente la volgués veure al cinema. Sí, es pel·li de cine. Pero bueno, chicos, sigamos, que hay mucho que comentar aún, el Palmarés, por ejemplo, que lo veníamos diciendo. Aunque esta vez nos lo ha puesto muy fácil, quizás no deberíamos correr, porque estamos hablando de solo seis premios, repartidos, además, entre cuatro películas. Y yo, que he podido ver muchas de ellas, considero que esta vez, a ver, alguna cosita, han sido bastante justos. ¿Qué os parece si Ferran nos los canta? Vale, doncs, vinga, anem-hi. Amb aquesta música. De librería, audiojángel. Previ, amb millor pel·lícula, se la van portar regreso a Hope Gap, que l'Adrià no ens en parlarà després d'una estoneta. Millor pel·lícula de la crítica, que és una cosa que no acaba tan tranquil·la, que hi ha una talteria. Corpus Christi, que ja us vam parlar la setmana passada. Importante hacer esta de ahí. Especificaciones. La pel·li la decide el jurado, la crítica viene alguien de la crítica de la CEC, de la Sociedad de Críticos, y decide cuáles. O sea, esa es la del Pilla Lobos. De hecho, Pilla Lobos, ya sabéis que la ha criticado bastante, pero en un sentido negativo. Jo, guió, tenim la verda de la història de la banda de Kelly, que també ens en parlarà l'Adrià. De hecho, es un pel·lís que se acordáis de ella. Exacte, la banda de Kelly ja vas comentar. Millor actor ha sigut Josh O'Connor, precisament de regreso a Hope Gap. La millor actriu, Rosemont Pike, de Madame Curie, o Radioactive, o Radioactive. I millor música, que a més és un premi avalat, patrocinat, pel festival de paral·lada, Corpus Christi. De nuevo segundo premio para Corpus Christi. És curiós, el festival de paral·lada. Què avalan en els premios de la música l'any passat? Realment, no ho desconec, si l'avalan o no. Però el festival de paral·lada està fent aquest estament a Tandem, que s'autonutren entre el BCN Filmfest i el festival de paral·lada, perquè aquest any, com ja sabeu, amb la pandèmia, és molt difícil fer música en directe i tot el que sigui. Llavors han optat per reduir moltíssim la gent als espectacles del festival de paral·lada, però en contraposició faran una streaming. Entre parents es faré una streaming. Que estàs promocionant-lo. No em paguen. Però si és veritat que faran una streaming, el cin és verd. No firmes com Poldigla. Això és una cosa que me deja loquísimo. No perdamos mucho tiempo en ello, pero cómo puede ser que si se puede ir a ver un concierto en un cine que es una sala cerrada por mucho, y que hayan demostrado que es posible seguir viendo cine, y en cambio no se puede hacer un concierto al aire libre. És un tema de control d'accessos, i ja està, però vaja. Simplement aprofitar la infraestructura que ja està gran en el Verdi. Recordeu que els Verdi sempre han optat per projectar operes a espectacles, i de fet, si no creu malament, l'any passat i l'altre, van projectar la Traviata. Ara ja es van gravar... Vosaltres ja no podréis jugar en casa. Tendries que ir a los videojuegos. Tu aniràs a saber com a yo juego. Recordem, de fet, Adriana, em sembla que vols parlar de Corpus Cristi. Hablábamos de música y del Festival de Paralada. Como veis, no andaba nada equivocado cuando os dije que Corpus Cristi es una maravilla. Ya tuvimos la oportunidad de escuchar esta voz femenina que es una maravilla en la película, que llega con mucha fuerza, pero ya le hemos comentado. Se ha llevado el premio de la crítica a mejor película. Han premiado su música, pero para mí, si hay algo que está clarísimo, es que es una película maravilla. Y hay que dar mucho más premios, incluso el de actor, porque ya os dije que para mí es de lo mejorcito de este festival. Si hay alguien que no nos pudo escuchar la semana pasada y anda un poco perdido, recordaros que Corpus Cristi es una película polaca que estuvo nominada los Premios Óscar junto a Parasite y junto a Dolores Gloria y los miserables... I a otras. Esto ya desmerece. Es dica que compartían a Parasite. Al ver Corpus Cristi, dije que era la auténtica rival de Parasite. Y cuando lo oscar a mejor peli, podían haber hecho esa concesión y haberle dado el premio a mejor película extranjera. Ah, Corpus Cristi. La Quimpaís es Corpus Cristi. Son amigos de Rusia, no le van a dar. No, los polacos. No había guanyatida ya, que también era polaca. Yo no digo que era la broma del Serrán. En este caso, ya que Parasite se tenía que llevar tantos premios, podían haber sido más políticos y haber repartido. Pero de qué va Corpus Cristi? Como indica su nombre, es una peli que nos adentra en la religión. Pero de una manera un tanto particular. De la mano de un chaval de 20 años que acaba de salir de un correccional. Y, ojo, se hace pasar por cura en un pueblo de muy pocos habitantes. Debería ir a ese pueblo a trabajar en un aserradero y acaba haciéndose pasar por un parco. Ejercí es el pequeño Nicolás de la religión. Es acojonante. Y en esta historia piensas que es increíble, de manera literal. Pero, al final, gracias a la labor de Comassa y la labor de Villalénia, que estoy hablando del director, y el actor protagonista se hace increíble, pero después te das cuenta de que, curiosamente, es una peli que ya está basada en hechos reales. No es un único caso aislado. De fet, perdona, ara que aquesta setmana s'havia estrenat passada d'Arc, també hi ha aquesta mena de suplantació de gent estranya que s'està passant. Supongo que hay lugares donde esto puede ser más fácil. Al final, la sociedad polaca es una ciudad muy religiosa. Y aquí estamos partiendo de un reportaje que el mismo guionista, Matius Pachević, es quien lideró, hace años hizo un reportaje que se llamaba Camil, aquel que se hizo pasar por sacerdote, y él mismo ha cogido este reportaje y lo ha sentado en un guión. Evidentemente, en conjunción con la labor del director, Jan Comassa. Pero es alucinante que esto pueda darse que, además, sea un patrón que se ha repetido muchísimas veces en Polonia. Según el mismo guionista, dos fueron los temas centrales a la hora de escribir el guión de la película y trasladar este reportaje. Por un lado, los roles sociales en el teatro de la vida, y esto es literal, lo dice él, y el trauma, ¿cómo nuestros traumas determinan quiénes somos y cómo nos esclavizan, tanto como individuos como en grupos sociales? Y esto es un tema... Y el perdón, diría yo, añadiría a la reflexión del guionista el tema del perdón es muy importante en la peli. Y un poco conectando con lo que le decías antes, Ferran, crítica y jurado no se pone de acuerdo. Yo creo que lo hacen a propósito y así hacen lo que yo proponía con Parasite y con Puscristi. Sí, y que hayan dos pelis que premian. Hay una mejor distribución. Por cierto, este jurado, el de este año, en el Barcelona Filfes, lo formaban. Gerard Quintana, el nostre Gerard Quintana, Vancesa en Pietro y la cineasta Judith Colen. O sea, TV3, básicamente. Gerard, ya sabéis que tiene participación, ¿no? También ahí en el festival. Yo estoy convencido que a ellos les encantó Corpuscristi, no solo la música, pero ellos se decantaron por HopeGap, como mejor película. Así que, si os parece bien, regresemos a HopeGap. Porque ese es el título original en español. Es decir, el título original es HopeGap, aquí se ha traducido como Regresemos a HopeGap. Yo creo que es una peli que se estrenará en breve en las salas comerciales. Y al final de este título tan evocador que pueda sonar a esto, simplemente a ficción, explicaros que no, que HopeGap existe. Realmente, un lugar que está en la playa de la costa del sur de Inglaterra, en Seaford, más o menos a unas 2 horas en coche, desde Londres. De fet, buscant les cançons de pel·lícules. Com que són pel·lícules d'estrena, costa trobar-les. Jo buscava HopeGap i m'han sortit milions de vídeos típics musicals de gent que s'ha gravat les seves vacances a HopeGap. Sí, porque HopeGap parece tener cierta parte. De hecho, yo viendo la peli, yo viendo la peli, pensaba, joder, qué guay este sitio para jubilarse. Escada que és. Ja que me lo voy haciendo mayor, voy pensando en mi jubilación y decía, ostia, tranquilos, sosegado, pero con el mar cerca, además, con un clima mucho más agradable que el de la capital, por ejemplo, de Londres, y rodeado de naturaleza, esos acantilados de paredes blancas que desembocan en el mar, y además, sin turismo, y no por una pandemia, sino porque, al parecer, como lo presenta en la pel·lícules, un lugar, ya os digo, muy sosegado. Para mí, una maravilla. ¿Pero qué pasa en HopeGap? ¿Quién es el que regresa a HopeGap? Pues, hagámoslo fácil también, un joven que trabaja en Londres, pero que se ha criado ahí, precisamente, en HopeGap, en Sifor, donde siguen viviendo sus padres, que son una pareja bastante culta y bastante elegante. Ella, por un lado, dedicada a las antologías poéticas, y él, el padre, que trabaja como profesor de instituto. De hecho, la pel·lí no empieza con el chico de Londres, sino con ellos, con los padres. Pero cuando el hijo vuelve a HopeGap para visitarlos, su padre decide romper la relació, poned cuidado, de 29 años que le unía a su madre. Quedate en el hijo. A ver, la pel·lícula está planteada, como que en los personajes, los padres son de mediana edad, unos 50 ahí, y el hijo 20 y pico. Después, cuando os mencione quién está detrás en la ficha artística, veréis que no, son bastante mayores, tanto el hijo como el padre. Pero aquí está lo gracioso de esta ruptura, gracioso o dramático, y es que hacen partícipe, sobre todo el padre, hace partícipe al hijo. Yo creo que es una sabia decisión para plantearnos un punto de vista bastante equilibrado para construir ese testimonio a futuro del devenir de esta historia, que es realmente la esencia de la pel·lícula. Hay estas idas y venidas a la voz de Noff, del hijo. Y al final, sobre todo, la sensación que deja en el espectador de que no hay ni buenos ni malos en una ruptura emocional, al final todos somos víctimas. Y si antes comentábamos como la sordera, el presidente inductor de Sound of Metal, aquí el tema es la ruptura emocional. Pero de nuevo estamos ante esta realidad de aprender a vivir, aprender a continuar, ante los cambios de la vida, ante las pandemias, ante las sorpresas que nos tiene preparada, y está claro, esto ya no suena a todos muchísimo, pero pongamos el rostro y nombre a estos tres personajes, porque estamos hablando de actores de primera categoría. Por un lado, como madre tenemos a Ned Benning, y como padre tenemos a Bill Knight, segur que suenan estos nombres. Benning, si quizás la recordáis por la mítica película con Kevin Spacey en American Beauty, o hace poco presentó también una en el Barcelona Filfes, que es como los artistas o los cantastes no mueren en Liverpool. Vale, sí. I el Vinay, és el de l'Office of the Round of Actualy. I també Radio Incubierta. Estamos hablando de veteranos de guerra, con muchas medallas. Ara m'ha vingut el cap, crec que la recuperes després, però podria ser el pare de nuestro querido Totem, perquè també té una cara com molt... Sí, però passa que té un rotllo... Al final, el Totem, con ese exoctismo facial, no lo ubicas en el acento, ¿no? Però hostia, el Bill Knight tiene un punto inglés. Sort, Bill Knight. A més, té aquesta punta drama comèdia a l'hora. I aquí funciona, també, en aquesta línia. Hay drama, hay mucho drama, pero hay la ligereza esta, de una mirada, a veces, humorística, que es necesaria. Pero, claro, aquí estamos hablando de los padres. ¿Qué hay del hijo? Pues el hijo es Joshua Conor, que además es quien se ha llevado este año el premio de Mejor Actor. Como os decía antes, eran cuatro películas para seis premios, y del mismo modo que Corpus Cristis ha llevado crítica y música, Hope Gap se ha llevado peli y actor. Y no es para menos, porque lucirse entre semejantes veteranos, como Benning and I, no es tarde fácil, y yo considero que Conor lo ha conseguido. Bueno, yo y el jurado. ¿Os suena Conor? Joshua Conor. No, no, no. Bueno, igual que yo. A mí no me sonaba, hasta que lo vi en la peli. Pero, bueno, pues ponos al día, Fernán. Fernán, va. Que, de hecho, perdonad, ¿eh? O sea, una de las cosas que la mujer le está siempre reprochando al profesor, al su marido, le llama como que es un wiki. Bueno, és que això em sona massa prop de casa. Sí. És que mon pare també és professor i també és enciclopèdia en potes, que li diuen. Pues esto es lo que le reprocha continuamente Benning. Anem a Josh Conor, que és un actor de Sotaptum, precisament, que va néixer als 90, un noi jovenet. Sí, és la meva edat. Ja els ha fet un caràcter. Com a bon britànic, va estudiar a l'escola de teatre de Bristo, ha treballat molt en curmatratges, en obres de teatre i televisió. Sobretot, l'ha dirigit, ojo, Stephen Fears, en un programa, que és una mena de biòpic, precisament, de Leys Armstrong. No fa de Leys Armstrong. Ha guanyat el British Independent Film Awards, com a millor actor per goods o un country. No sé quina és, la veritat. És un regular a la televisió i TV de sèrie d'Edurrells, que l'he vist una mica per sobre. És famós, i això jo el conec, d'interpretar el príncep Charles a The Crown, durant la temporada 3 i 4. És un tió perfil de televisió i teatre saco. Dona molt el perfil. Si tu veus que és imatges del príncep Charles, de jove, i a ell que li deuen haver tocat una mica les orelles, funciona molt bé. Depende de qué formato te compres. I, com a detall, l'hem vist a la nostra Laia Costa, a la pel·li On Lee Yu de 2018, i allà és on ell va guanyar el seu segon beef, aquest premi de British Independent Film Awards. Genial, moltes gràcies. Al final, tenim la Quikipedia aquí en casa. Quan em vas comentar el nom, digue'm sona, vaig a buscar una imatge. I em vas comentar el premio a Mejor Guion, que és un premio que s'ha llevado la veredera historia de la banda de Kelly. Cruçamente aquí es donde yo más difiero con los premios. No porque de Kelly Gang no sea una buena pel·li, sino porque su potencial, ya lo dije la semana pasada, está en lo visual. Yo habría hecho como un trueque y me habría quedado la mar de contento. Pensad que regreso a Hopegap, está dirigida por William Nicholson. No sé si recordáis quién es, pero es, sobre todo antes que directores, escritor. Si bien es cierto que ha trabajado en el mundo de cine, mande los miserables, la clásica Gladiator, Nicholson apenas ha dirigido. Al parecer el mismo tuvo que verse en una situación parecida como hijo, sufrió el drama de la separación, siendo joven de sus padres, que debía ser el mismo quien dirigiera a Hopegap, y lo hace de lujo, la dirección de actores es perfecta, el trabajo espacial que hay en la película también, pero siendo como es parte de este Barcelona filcés, estamos hablando de una adaptación, y en este caso es adaptación de una obra de teatro, que él mismo escribió y que estuvo nominada a los premios Tony, pero sigo pensando que no, que su punto fuerte es el guión y no es exactamente la mejor virtud de la veredera historia. Totalmente, porque si algo, yo le encuentro que falla Kelly, es su guión. En cambio, puedo aplaudir otros temas. De hecho, veámoslo rápidamente, cambiemos de sintonía y recuperemos esta banda sonora de la banda de Kelly, porque os tengo que avisar, la banda de Kelly, o The True Story of the Kelly Gang, es una pel·li que tira de los dobles feos, es decir, de los sí, sí, sí, sí, o de los dobles menos guapos, porque tenemos como protagonista que ya ha salido aquí, el Totem a George MacKee, que lo pudimos disfrutar en 1917. De hecho, es una pel·li australiana, porque la dirige Justin Carsell, el de Macbeth, el de Asasins Creed, pero claramente el actor es British y hace de Ned Carey, ahora os cuento enseguida, él para mí es claramente el hermano feo o el hermano pequeño del Ryan Coesley, y al otro lado, el hermano criado en la... Recordeu els arxes socials, això jo. No, aquí tenemos una nueva aportación, la que escuchamos es un pedazo de cantante que recordará cuando, si buscáis, Marlon Williams, que recordará claramente a Miles Teller, al de Whiplash, al... Fantastique, forstique. Hace poco estuvimos al arte, también por Too Old to Die Young. Bueno, nosotros lo habéis visto y es claramente así. ¿Pero qué pasa con The Kelly Gang? ¿De qué nos habla? ¿Y por qué han premiado este guión? Pues nos habla más caro que el agua de la banda de Kelly, en especial del mayor de los Kelly, de Ned Kelly, quien fue, ya lo dije el otro día, una especie de Sancho... Ahora me sale Sancho Gracia, no? Curro Jiménez, no, no, Sancho Gracia, Sancho Gracia, el actor que te petó, a Curro Jiménez. Quien fue un bandelera, en este caso estamos hablando de un bandelero australiano, podría ser como Billy de Kita, la americana, y es un héroe para Australia, un euro que ha quedado para la posteridad, un icono de la identidad cultural de Australia, y alguien del quien se ha hecho numerosas pelis y novelas, así, los las canto rápido. Toni Richardson, por ejemplo, dirigió una versión de Ned Kelly, que se llamaba así, de Ned Kelly, en 1970, ya que no sabéis quién hacía del famoso bandelero. Pues lo ponen en el guión, pero no lo voy a decir. Ah, descubre-lo, va, venga. Mick Jagger, que si físicament dius que s'assembla... bueno, té un aire, no potser. Sí, podría tener un aire. De hecho, también aprovecharon que Mick Jagger canta y canta la película, pero quizás recordáis una versión más reciente, el director australiano Gregor Jordan, vuelva a tirar de Ned Kelly, i fa una versión protagonizada con Headletcher. O, és el que fa de Ned Kelly, aparecen també en Orlando Bloom, Jofri Raj, Naomi Woods, i, com us deia, ara hi ha Justin Carsell, aquest home que ens sorprendió a tots, i que ens defraudeu tots amb Ashes Inscrit, i adapta la novel·la homònima, perquè estem parlant d'una novel·la que té el mateix nom. El títol, la veredadera historia de la banda de Kelly, y fue muy exitosa, yo evidentemente no la he podido leer, pero como carta de presentación os diré que en el 2001 se llevó el premio Man Booker, que es uno de los premios literarios más prestigiosos en habla inglesa. I que aquesta barció que fa la veredadera historia és perquè te sacradita las bandajors? No, porque juega precisamente a la aceptación que deberían tener todos los tíos que hacen biopic, y sobre todo cuando abordan este tipo de personajes, y es que no van a contar ninguna verdad. És allò de la verdad y la verdad. Exacto, porque saben, son conscientes que no van a contar ninguna verdad. Tanto l'esquitor, com a Justin Carsell adaptant la novel·la, hay muy pocos datos y pocos documentos originales sobre las fechorías de Ned Kelly hasta que fue ajusticiado en el año 1880. Se sabe que sí, que era un chaval que con apenas 25 años ya se lo cargan y tenía sus espaldas una carrera delictiva como forajido, ladrón de caballos y atracador de bancos, y esto siempre mola mucho, porque además estaba en constante desafío la autoridad, de ficcionar este personaje y hacerlo un icono de la actitud que tanto han defendido los australianos en tanto que son un pueblo colonizado por los ingleses, de ser alguien que luchan contra la libertad. Yo creo que aquí está muy bien representado, pero siempre jugando la baza de la ficción. Yo, como os decía el otro día, considero que es una película que si tiene un potencial visual, la banda sonora es acojonante. Ese tono que sabe crear y que no pierde, y además un tono que, como os decía, que no juega la realidad porque te mezcla este sonidos country que va muy bien en el Nuevo Oeste, pero con melodías punk. De hecho, en YouTube Ferran buscando... La primera que vaig posar de fons era un punk, que era bastant trajero. Com va fer el Tarantino, que va agafar molta música... Sí, ahí se puntito, pero en otra línea, porque Carlson se mueve en otra línea visual y conceptual, pero como os decía, para mí, lo que falla es el arco temporal de George McKee, que es exactamente otro... Podría decir también el mejor actor de este Parcelona Film Fest, pero si no lo ha sido, es porque depende de un guión muy episodico, donde el arco temporal acaba siendo impuesto por el guión. Y para mí eso es un error. Y esto es uno de los errores o de las complicaciones a las que nos enfrentamos con documentales o ficción. Es decir, cuando realmente tenemos muy poco material sobre un personaje, es más importante hacer una ficción. Y más si estamos hablando de un personaje tan antiguo. Si tenés material, potser millor fes un documental. O una serie de documentales que es portamolar. Yo no lo tengo claro, yo no tengo la respuesta, pero sí que es cierto que ha intentado continuamente ponernos en esta tesitura. Mejor documentales o ficciones, porque tenemos un mogollón de biopics en el festival. Por ejemplo, de Gold, hemos mencionado aquí el de Judith Kerr, esta judía refugiada en Inglaterra durante el... Aquesta Madame Curie, de aquesta edició, parlarem més endavant. Es dirá, hay mucho biopic ficcionado, pero también hay bastantes documentales. No sé si los recordáis, pero, ostia, ha habido una obra maestra que es Cunningham. Sí, a més l'hem vist tots. Cunningham es un documental alemany de... A veure si ho dic bé, a la Kof-Gang. No sé, perquè és rosa, tot i que el documental... La Kof-Gang. El teu amic aquest. A la Kof-Gang. És ópera prima perquè ella sí que havia fet molts reportatges. De fet, de nivell, reportatges en el sentit periodístic. Es nota molt quan algú prové molt de fer cròniques i reportatges, que t'agafa un documental i et fa aquest... Amb aquesta música, que és com a estranya, no? És superrara. Un incòmode. Sí, és molt incòmoda, exacte. És totalment incòmoda. De què estem parlant? Cunningham és Mers... Cunningham, que és un coreòref superfamos americà. I aquí ve que el documental que fan és agafar aquests anys, que és del 1994, el 1962, que és la seva època més experimental, més superciva, i sobretot superarriscada. El documental crec que va molt de la mà. La Kof-Gang, la cineasta que més repeteixo és ópera prima. També va estirar el que hagi fet un documental així, que estigui d'acord que el documental va super de la mà de la forma. El contingut és el que és. És un coreòref que és molt experimental, sobretot els anys que t'expliquen, però el documental és una anada d'olla de muntatge, de sons de culós. Sí, sí, és que jo tinc la sensació que si Cunningham hagués estat en l'acció de l'escala de muntatge. És un documental que no us espereu el típic documental de música o de coreòref. És igual, el típic documental. És una imatge molt petitona, un format quadrat. Un quadrat. Pots veure muntada o després el disseny de so. Escolteu, si ho veus, puja una mica. Que té multilinguatge, té capa. No és un documental que et guille, et digueu... Aquesta no recordo si és del John Cage, de música. Perquè aquí sí que és veritat que ell treballa molt, amb un pianista no me'n recordo només, sinó que no me'n recordo només. Però un pianista que era un pianista, com aquí dir del seu realisme. El John Cage. Però que realment és un tipus de... No és ben bé música a l'standard del que seria. Bé, el cap, un coreògraf, et passes una música, aquí gairebé. Ell té moltes frases mítiques, que anem deixant anar al documental. Perquè a més el documental la narrativa l'apren ell. O l'aprenen testimonis, però no hi ha mai una guia. I això també el fa un experiment total, que al final us recordareu que hi ha un moment que entrevisten a una mena de... una ballarina. I li diu, no, no, és que per nosaltres era una frase així. Hi ha vegades que estem in-out d'aquesta obra, a vegades ens agafa, a vegades no, pels espectacles, però perquè ell és un pintor i nosaltres, al final, només són colors. És mancant d'aquesta frase. Perquè diu això, és que cada obra seva és un quadre, i a vegades que fa servir el gris, és a dir, es van agafar. Cada cosa té les seves propietats, que discutir les seves característiques. De fet, l'única cosa artificial per dir alguna manera, a part del muntatge que pugui tenir el documental, són les recreacions de coreografies fetes actualment, que per cert, estan rodades brutals. És a dir, jo no sé si la Alacobane és la que ha dirigit això, o el coreògraf del concert del cap d'any de Viena. Perquè són uns... Estan els moviments de càmera la manera que tenen d'utilitzar els escenaris, que a més era un tio que havia col·laborat amb gent com el... Bueno, i el Andy Warhol. Perquè és que... L'utilització que fa la narratiu de la dansa... Jo que no soc gens de dansa, ens van demanar un dels nostres espectadors. Néstor, estaràs contenta, no? Aquest documental no te'l pots perdre quan tinguis accés a ell, perquè és el que ha dit el poll, la forma, i el contingut van de la mà, des de l'experimentació i la dansa. És una passada perquè, a més, combina molt bé tot això. El que estem parlant són imatges i narracions dels anys 40, anys 50, anys 60, però és que ho trasllada molt bé, aquesta separació, literalment, de 60 anys. Amb aquesta traducció, amb dansa, coreografies de fa 60 anys, l'estradueix ara, una cosa que la podries veure com molt visual, és molt actual, la imatge quan és la rodada d'ara, però la comparativa és perfecta. Mai et queda com anacrònic de que agafes algo del Charleston de los 20, i ho trasllades ara. A veces, cuando has visto una película que pueda ser un biópico, que esté adaptando a una situación ya vivida, ya visualizada y grabada, que después siempre están los típicos vídeos de YouTube, donde te lo comparan, la realidad con la ficción. Y te ponen este montaje donde tú estás viendo, ¿cómo era? Por ejemplo, esto lo vimos con la película que ya tan cutre, de RUM, donde cuando volví a abordar la historia de esa película, te hacía algo exactamente tal. Y aquí tienes, continuamente, estás viendo imágenes del pasado de las coreografías de Cunningham, y a la vez de las nuevas adaptaciones hechas por la directora. És curiós, perquè la Cunningham, quan ell planteja les danses, és un tio molt visceral, que és el que diu ell, que utilitza els colors, utilitza les habilitats de cada ballerí, diu que si aquest em pot donar això, no li intentaré imposar una cosa, que ell no fa, també tenia aquesta fama de tirar, però crec que el documental explica molt bé que ell és un artista. Però què artista i director no la tiren. Els que confien en ells ho entenen. Però és curiós com... Jo pensava, veig la pel·lícula, senten fidels a les coreografies, als escenaris, potser estaven perdent l'art de la naturalesa, tot i que els balls i les coreografies estan brutals. Sí, està clar que és un documental molt medid. Aunque no haya esa guía, está claro que está todo ultramedido. Pero al final, ¿por qué Cunningham es tan importante y digno de este documental? Porque como tu comentabas, Paul, se están pasando en la obra del 1944 al 72, cuando el tío revolució... Perquè ell passa de l'oacadèmic, que també es portava molt a aquella època, i el que fa és girar, o sigui, al final, el subversiu entre quan ell agafa, és com dir, agafat el excèntric del CCCB, que fan sempre, que és aquestes coses que dius que conyes, però, clar, ho portes a una dança, a més a una dança, i et dic, a mi em recordava molt l'estil de documental i sobretot l'estil d'artista. Potser han contingut un documental també molt important, que a mi em va agradar molt de coreògraf, que és Pina Baus, que és, potser, la gran coreògrafa, també, i, a més que també és un documental alemany, hi ha més digital algú que coneixeu, potser, que és Pimpbenders. Doncs no li coneixies el documental, Pina Baus. Pimpbenders 3D, que és com si agafa el Godard i fa una pel·lit 3D. De hecho, tenemos una pel·lit 3D. Però no, per realment, el tema de la coreografia, o sigui, aquest documental, és el teu de veure, 100%. I sobretot per entrar en aquest imaginari, de que, a vegades, també, el documental, simplement, és una mostra de la realitat, no? Aquest documental, el que deien, va de la mà, totalment, amb aquesta experimentació que tenia cúning amb les seves coreògrafies, estrejar de l'audiovisual, que és una cosa que queda superdifícil. Té un disseny de so, també, el disseny de so és espectacular. Abans parlàvem de... L'alucinava amb la qualitat que surten les veus d'entrevistes de fa 40, 50 anys. I el fregament dels peus, no amb el terra. Hi ha molts moments que el piano, aquest que escoltem de fons, no és una melodia que acompanyi tota l'estona. Hi ha moments que surt que potser et deixen 10, 15 hores de silenci. És molt evocador, no? Dentro de la incomoditat, també. Hi ha algo que quería preguntarte, al final, es un documental que es muy poco biópic. Partimos del concepto que veníamos diciendo, de, hostia, mejor documental o biópic, y a veces nos vamos a esos biópics documentalizados. És molt poc. La narrativa no existeix és un punt de vista d'una veu nova. D'aquesta època, d'aquesta època, hi ha unes separacions lògiques, però tot com que són a partir de testimonis o entrevistes d'ell, la narrativa es crea al final de com tu l'estàs vivint. Quan fas un biòpic, t'hi pots encarargo de dues maneres. Ho expliques la vida, els fets de la vida d'aquella persona, llavors fas un biòpic molt al·luso, o intentes explicar el personatge, llavors a vegades és interessant a feixi ficció. És construïd un personatge a través d'entrevistes, d'experiències, de testimonis... Però mira, ara que estem amb això biòpic i... Versos documentals, no? Tornem un moment a biòpics, perquè precisament el premi a millor actriu se l'han portat a l'Arrosman Pike per la pel·lícula de Madame Curie. I bueno, Adriano, no sé si tu et sembla bé que abans de que parlem de la pel·li, perquè abans de que parlem de la pel·li, potser hauríem de recordar la gent... Jo parlaré poquito de la pel·li. Això ja ens avança una miqueta de ta opinió sobre la pel·lícula. D'acord? D'aquí és Madame Curie, perquè és una mica interessant. Obre wikipedia, una altra cosa. De fet, això sí, però... Doncs, Madame... Maria Salomea Sklodovska Curie... És una dona polaca... Va ser una dona polaca nacionalitzada francesa. Això ho coneixem tots, com a mínim, que és fracada. Jo, de hecho, no sabia que era d'origen polaca. No t'ho assumia, com a matà amb currí, maric currí, pensava que era francesa. Jo també t'ho vaig dir quan te la vaig imitar amb broma, que em dius, no, que és pola, que llavors vaig parlar en català. Va néixer el 7 de novembre de 1876 a Bersòvia, Polònia, i va morir precisament avui, quan es graven això, avui fa 86 anys, el 4 de juliol de 1974, a Passí, una població dels els francesos. Ella va morir al seu país d'adopció, diguéssim. Ella tot sabem que és una pionera de la radioactivitat. Va ser la primera dona en rebre un novel·l, i la primera persona més en rebre dos novels per categories diferents. És a dir, pionera, pionera. La primera dona en ser professora a la Universitat de París, símbol feminista dels que hi hagi. A Bersòvia, ella va bé d'estudiar clandestinament el que es deia la Universitat Flotant, que era una universitat que van crear els sessionistes polacs de l'Imperi Rus. Era una universitat flotant en planca, avui es feia aquí. No hi havia jo xoc, que està a l'aire. No, però és això, que és curiós, perquè la seva família, els seus pares, un professor, un mestre de matemàtiques i una mare que era música, però mestre també, formava en part d'aquesta mena de resistència sessionista, i van vendre les seves propietats per apujar la causa. I, clar, Marie Curie va tenir la pobresa a la seva vida des de molt d'hora. I una pobresa que més es va acabar agraujant amb la mort de la seva mare per tuar colòsic quan ella tenia 10. Hi ha llocs on diu 10 anys, 12 anys. Sincerament, massa jove, en qualsevol cas. Això va fer que ella hagués de començar a treballar molt jove, a buscar-se la vida, va treballar en auspicis, va participar en classes de son pare i tal. No explicaré tota la seva vida a Bersòvia, perquè ella tenia una parella amb la que es volia casar, però la família d'ell no estava d'acord amb aquelles cases amb una polaca de classe baixa, total. Però sí que és cert que la seva evolució final s'està continguda en aquest passat de Bersòvia. Sí, perquè és el tema de com ella ha hagut de renunciar coses a la vida en base de tirar endavant, no? Llavors arriba un punt en què la seva germana, que se'n va a París, se'n va a França, li diu, oi, perquè no véns amb mi. I arriben a un acord que això és una cosa que tots els llocs de Wikipedia, destaca moltíssim, que és el pacte que vam fer la germana. Aquest any vinc jo i tu em pagues el viatge, i l'any que ve, ho fem al revés. Tu vens i jo, que ja hauré fet diners, et pago aquest tornat. Llavors això va fer que Madame Curie, Madame Curie, s'estigués molt temps buscant segones feines i agafant una dona molt treballadora. Això ens sona, eh? Sí, això ens en sona les feines. De fet, quan ella arriba a París, en 1891, acaba els seus estudis a la Sorbona, en 1893, ella es gradua, bueno, és licència, no? L'any següent, el 84, coneix el professor Pierre Curie, que acabarà sent, òbviament, la seva parella, i els dos estan molt interessats en el magnetisme entre els elements. I entre ells. No volia fer la broma. Ella sempre va voler tornar a Bersòvia, ella sempre tenia un sentiment molt patri, però, clar, ella va demanar plaça a Bersòvia en pla... Puc ser professor allà i li van dir, noop, que ets una dona. Quan s'estava una miqueta més avançada. Sí, en aquest sentit estava bastant més avançada. Llavors, va, es queda a París amb la seva parella, amb el Pierre, i comença a investigar. Com que tenen la gran afició del magnetisme, i fa ja pocs anys s'estaven descobrint el tema d'espoïtats radioactives. De fet, ella va ser qui va conyar el terme radioactiu. La paraula és invenció seva. Doncs es senten en això, i acaben descobrint, investigant els rajos X, que no els va inventar ella, eh? Que molta gent es pensa que... Evidentment, ella dà con algo que sirve de base per a molts descobriments posteriors. Però no és que ella descobris els rajos X, de fet, això va ser Roger, de fet, els medidors de radioactivitat tenen aquest nom, pel Roger, a l'any 95, i ella, clar, comença amb la base, tot això, de si deixen fer el seu doctorat de universitat amb base a les propietats radioactives dels elements, en especial, dels metalls, dels metalls, dels minerals, podríem dir. Entre ells, és curiós, no? Ella cunya un pròpio nombre. Aquí va, que el tema és que el 1898 anuncia l'existència d'un nou element, més radioactiu que l'uraní, que és el polòni. Això és el que dius tu, Adrià, li dona un nom en honor a Polònia. Vol patre, és el Cataloni. És molt patre, com has dit. I més enllà endavant, això... Aquest descobriment que et va acompanyar del descobriment també del radi, que és curiós, perquè d'una sensació que aquests elements s'han conegut sempre. Però, al final, això és una suma de conceptes. Tot i així van tardar 4 anys, poder allargar aquests elements de forma pura. Ells van deduir que aquests elements existien, perquè per el tema de no pot ser les propietats, van tardar 4 anys i els va significar el primer novel, el 1903. És la primera mujer, no? La primera dona que va arreglar un novel. He compartit amb la seva parella i amb els investigadors Roger i Becquerel, que són els altres amb què es basava la seva investigació. Jo també hi havia menys plain, no la deixaven sola. Això, amb el segon novel, ja veuràs. El 1906, però, un carruatge amb vesteix i mata la seva parella, Pierre. Llavors, ella es centra... Ocupa la plaça d'ell com a professor, i aquí és on ella és de bé, la primera professora. A la Sorbona, a la universitat de la Sorbona. I segueix investigant amb les seves filles, que ja tenien una edat i estaven interessades, i llavors descobreix les propietats que la radiologia pot tenir contra el càncer. Ja veig la cara de l'Adrià, no? I m'imagino que no és dels que li agradi gaire la radioterapia. És una cosa que passa, que és que, al final, és ja passant a la pel·lícula, pensant en tots els conceptes que ens estàs facilitant. Deixa'm acabar això, que aquest descobriment és el que li porta el segon novel, el 1911. I aquí hi havia una polèmica, perquè deien que ells s'havien llitat amb algun professor, que potser és una cosa que ho van fer per detrar, per anar en contra d'ella. I aquí, precisament, és també d'on està parte de aquests errors que jo concebo en la pel·lícula. Sí que és cierto que Rose Moonpike lidera la pel·li i ho fa de maravilla, perquè estem parlant d'una molt bona actriz. Però, quizás, el problema està en el planteamiento que se hace de la pel·lícula, o sigui, el planteamiento que se hace de la historia, que, para los que no lo sepáis, es Marjan Satrapi, la que está detrás, la directora Marjan Satrapi, muy conocida por la ferida animación Persepolis. Entonces, aquí ella hace una pel·lícula muy formal, de hecho, a la banda sonora que nos acompaña, nos va descubriendo un poquito el tono de esta pel·li, y hay muchos aciertos, pero al final ¿qué pasa? Y esto nos conecta de nuevo con esta reflexión documental versus biópico, las libertades entre el biópic. Y es que, de nuevo, considero que es muy episodica, porque, está claro, tú lo que tienes que hacer muchas veces a la hora de realizar un biópic es unir los momentos importantes de la vida de esa persona. I aquí entra, evidentemente, el trabajo actoral, que es quien va a liderar esas conexiones, pero es inevitable, muchas veces, como espectador, acabar sintiendo estas pausas. Y esta evolución forzada. Algo que es una apuesta que también te cuestiona es estas saltos que hay en la pel·lícula. Hay unos fast-forward, donde continuamente, a partir de cuestiones que estamos viendo, del pasado de Curi, de esas investigaciones, de esos aciertos, nos vamos a un futuro, donde se muestra la redactividad, pero ya utilizada para favorecer en contra del cáncer, o incluso también en el gran drama, que suponen muchos de las bombas nucleares, estamos hablando de Hiroshima, y estos saltos los hace y vuelve de nuevo al pasado. Es una conexión gratuita. Sí, de poter una sensación gratuita. Si madame Curi pogués veure aquest futur, és una miqueta com si el que acabarà passant és d'influir en la seva decisión. Cuando volvemos ese pasado, que al final es donde está el peso narrativo de la pel·lícula, no sentimos que haya nada que esté condicionando la evolución del personaje. Pequeños saltos aislados en el tiempo, que denotan cierto trabajo formal, para mí es atrapia, ahí está marcando varios. La directora, pero muy poca para la historia. Sí, yo ya te digo, es una película que la disfruté, pues a la medida que no es algo pésimo, pero que ni mucho menos está el nivel de la pel·lícula. ¿Y esto está el premio de la Rosmán País? La Rosmán País es una muy buena actriz, y aquí lidera, pero se hace muy poco atractivo el personaje. Estamos hablando de un personaje que está claro, como tú has dicho, que puede ser el gran estandarte del feminismo en el que estamos y que debemos estar, pero que hay veces que tira más del marugeo, que has comentado de Rosa, de la muerte del propio marido, de esta situación de conflicto, y menos de las grandes hazañas. Es decir, realmente hay muy poco de discurso científico en la película. Ha habido mucho más. No, que anava a dir Max Pudda del Cap, que acabo de relacionar conceptes. Jo no sabia, aquesta pel·lícula està dirigida per la creadora de Persepolis, l'alcòmic, també. Clar, aquest festival, a la feina filmfest, havia de fer Sant Jordi, que a ella havia de fer el prago. Havia de fer el prago de Barcelona. Parcellen d'una tal premi, que hay que darle algo. Tenemos empadanitis. Al final, puede acabar pasando factura, esta capacidad de ilbanar, de conectar ese gran rizoma que planteaba. ¿Recomanas la pele o no? En general, al principio del Barcelona Film Fest, o de la explicación, todo lo que he visto, salvo algunas cuestiones irritantes, es pasable, las cuestiones irritantes ni las menciono, ni hace falta la pena. Esta es una película digna de ver, pero que no mucho menos está al nivel de Corpus Christi, ni del documental que has presentado Paul, ni de otras películas como... Incluso la de Hope Gap, que es una pel·li más ligera, pero que es potente. Potser és més digna de veure per si tens interès a Madame Curie, descurir-la, perquè realment és un personatge amb molts. De hecho, de Madame Curie hay varias obras. Tenemos la de Marie Curie, del año 2016, una pel·li alemana, y después hay una Madame Curie de... Nos estamos hablando de los años 40. Però, un altre cop, la necessitat de fer i refer... Sí, ja estem acostumats dels remakes i les noves versions, però, tio, un biòpic és el que és, no? Llavors, potser, quan es fas remakes de biòpics, en aquest sentit, tornes a agafar el personatge per incloure, suposo que és el que estàs dient-ho, incloure idees, ara més actualitzades. I això connecta molt amb aquest revisionisme en què estem vivint últimament. No era suficientment feminista l'anterior, o alguna cosa així. I està clar que la història, al final, hay muchas frases al respecto, la historia, la escriben los vencedores, yo que soy ella, es algo que tengo muy claro, que cuánto podemos confiar en la historia, y que muchas veces la historia del siglo XXI, como hemos comentado aquí en empanada cultural, la lidera del cine a veces. Muchas veces es la fuente de conocimiento, somos conscientes de que nos estamos enfrentando una ficción, pero muchas veces la gente, el espectador medio, se enfrenta un biòpic, y da porcentado que todo lo que le cuenta es... Entre el sistema y la televisión, sí, els mitjans audiovisuals marxen la vida. Y eso es arriesgado, porque me imagino siempre un extraterrestre que llega y que tiene que entender el mundo, y esto es muy de cuando arriben los Martians a través de la arte, y que quizás piense que sí, que realmente éramos una sociedad perfecta en el pasado, una sociedad que además buscaba ese equilibrio, y no, yo creo que precisamente para ser esos osositos amorosos que pretendemos ser, lo importante es no negar el pasado, y no negar quién realmente era. Imagina que arriba l'alien i veu raza, saps que és la pel·lica más criura Franco, i es diu, ¡estoy, señor! No, es que hay que cambiarle, no es que hay que cambiarle. No veis, no veis que ens estem anant. Sí, yo creo que simplemente que tengamos en cuenta que de todas estas películas que se han ofrecido en el Barcelona Filfes, no perdamos el sentido que tienen, que muchas veces es artístico, y que muchas veces, y desgraciadamente, hoy en día ese sentido artístico que también va acompañado de postureo. Postureo. I veu, no haig de Sant Diego la sintonia, hem complert l'hora, hem passat una miqueta, però... Això és com quan estàs en una discoteca, i et foten els manis pàjarits per allà. Poten Andrés Pajar és per sort. Bueno, sí, però no es toca acceptar-lo, perquè, realment, jo considero que hem... No con la cobertura que hemos hecho del Barcelona Filfes, yo creo que hemos hablado con propiedad de aquello que era realmente interesante en este festival, y además, ya está bien de mirar al pasado. Vamos a mirar al futuro. Exacte, perquè en dos setmanes ja acaben temporada, però en dos setmanes comencem Gazzpacho Edition, deixem davant de les wikipèdies i ens posem a fer algo mucho más fresco. Aquest cop, un estibon mascareta, però... Más fresquito, más fresquito. A dónde nos vamos? Esto habría que hacer como algunos programas de radio, grabarlos ya directamente en la playa, una piscineta... Perquè si estem fora, hem de portar mascareta, són tirosos i tot el problema. A la platja hem de reservar. A part d'això. Doncs ens veiem al Gazzpacho que dos setmanetes... Dos setmanetes. Recordem última vegada del curs, però no l'última de l'any. De xerces socials, Facebook empenada cultural, Twitter empenada cultura, sense l'E, Instagram empenada cultural i ja ho hem dit. SoundCloud, només SoundCloud. Doncs, nois, ens veiem bona estiu i ens veiem d'aquí dos setmanes. Fins després d'aquí dos setmanes. Salut! Salut!