Empanada Cultural del 19/7/2020

Bua! Què ve tot? Estigüet, que et pajo cada dos setmanes, una miqueta de platja... Si no fos per la mascareta i això resabora plaçar la sorra dos setmanes abans, això seria la canya. Carles, Carles, no, avui no és el dia, és el pitjor. No, no, no, no, no, no, sisplau. Ferran, farran, farran, para-ho tot, para-ho pot... no, no. Però, espera'm, però què passa, Pol? Què passa, tio? Hòstia, Carles, tio, no en fotis, que no veus les notícies ni res. Això d'algú em posa i que estem fent ara és superresista. Bueno, ja... Hòstia, no has vist tota aquesta censura de pelis antigues, tipo lo que el vintre se lleveu, o els blancs que imiten gent de color, o els black faces, o inclús, tio, els conguitos, els conguitos, tio. Bueno, sí que sí, que està molt bé, que sí, que tens raó, però hòstia, tio, talles el rotllo, m'haig d'estar aquí a la ràdio. Home, això... per exemple, ja... pregunto, eh? Vull dir, aquest no, on vos sino, vale, on vos sino. Llavors, el Xaja me l'han tampoc o què passa aquí? Home, el Xaja me l'han, tio, en serio? No puc fer el Xaja, va? No, no, no. No, no, no. No puc fer el Xaja. No puc fer el Xaja. No puc fer el Xaja. No puc fer el Xaja. No puc fer el Xaja. És una part del programa. No pot ser, tio, no pot ser. Carles, sisplau, és que no estic dient... No, no és... No ets per 20 rp. No, no. 20 rp per la part de la part... No és el dia, no és l'època, que no... Iza, Iza Ganga. Iza Ganga, Iza Ganga. És que no només és el tema dels negres o el que sigui, sinó és que no has vist també els actors de dublatge, de Poja Horsman o de Big Mouth, però han renegat aquests personatges que fien d'imitacions d'indis, que ells són blanques. Ni de conya, ni de conya és el moment de fer això, que en xapen el programa, tio. Llavors només han quedat 6, tio. It's the only character that I still can do in this program, Mr. Procol, the only one. Mira, i si és correcte... Si és correcte, me l'estimo molt el personatge, però a sobre estar estereotipat a gent de l'est, un personatge de l'est, que no vull caure en estereotips que ens vindran a trencar les cames, perquè no puc, és que és això, Carles, tio, és que m'ho puc. Potser, tio, tu que promos la llibertat d'expressió, i a més, et recordo que tu ets fan d'Arriques Gerbet, i et recordo que Arriques Gerbet el vam veure tu i jo en directe a l'auditori de Barcelona, en una obra que és d'ella. Hi ha humanitat. I ens ho vam passar molt bé i ens parlàvem molt, tio. O sigui, ara estem aquí xafant la guitarra, macho. Ja. Ja. No ho sé, tio. No són les èpoques, tio. Jo no m'esperava, això. Tio, no, no, de veritat, eh, tu dius. Jo vinc aquí amb tota la il·lusió i... No ho sé, tio. És veritat, tio, per un dia que véns. Que caldo. Bueno, pues sí, pues sí, pues per un dia que vinc, tio. Per un dia que vinc, sí. Tens raó, tens raó, tens raó. Farran, farran, tornen els plats i tiren-nos algú èpic. Vinga. Sí, hòstia, Carles, és que tens raó. Si volem el passat, és que no fotrem re, davant el futur. Raja, joder! És que, a més, tot això que està passant a Estats Units... És que què passarà? Què passarà quan arribi a la terra? Promesa, què passarà quan arribi a Catalunya? Què passarà? Catalunya, aquesta ita que de la que parlàveix. Què passarà quan arribi, no sé, a la competència? Què passarà? O nomes blancs, fan d'Itàlians, fan de negres, fan de xinos. Per exemple? Què passarà a Polònia? A Polònia, la Raola és un tio. Clar, un tio de pelo en pexo i meia en paret. Exactament. O ja no parlem dels dobletges dels negres a TV3. Amb aquell de... Vols que et claviu fer el germà? O què anem? Ja hi som! Ah, tio, sí, jo no pudeu ser. Tenim tradició d'imitació. Aquí el que s'ha de canviar és de reals. El que hem d'arribar és eliminar aquests estigmes de que, si ets acto negre, homosexual, transsexual, és igual, tant és, si actues bé, parlant-te, hòstia. Què queda per fer, Carles? Què queda per fer? Hem de tombar el sistema hòstia. El sistema, clar que sí! Hem de tombar el sistema. I no les obres de... Exacte. Exacte. Sí, ara ho has dit, tio. Així que, Carles... Carles, et dono carta blanca, avui. Avui m'has començut. Tens carta blanca, ensenya'ls i els espectadors. Som-hi. D'aquests capes com a seu doctor que ets. Ah, ah, ah! La-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la-la. Dit és... Freedom of speech programme, Mr. Parqueau. Ah, ah, ah! Ah! You're the bottle of wine for you in this programme, okay? We are allowed to speak in the language of the cow and the time of hall. Ah, que diu, viel mes air zang, hagi gefossit. I és esclar que ho ha donat, Mr. Paul, ja! És una tècina de dillun... I és jo, m'hi agraeixo, Mr. Paul, o què, allò? Ni escoc, o no, tu, o què? O és de l'Helipossi! Muriel, Muriel, Muriel! There's a black man on my garden. So get out of my property, or I'm gonna fill your belly with bullish coxaca! Hòstia... Potser sí que ens t'encaran, eh? Jo crec que sí. What a mòbica, Baris! Prepareu els pitells que aquí comença l'empatx. L'embefada. El gran festit. La vacanal radiofònica. Aquí comença el Panaracontilar. Gazpacho Edition. Un programa cuinat per... Paul Degler per Rampujol, Adriano Caldero. No, por favor, por favor, deja que suene más, tío, esto es una maravilla. Un repit. Bueno, què nois? Doncs mira, ja... Benvinguts al Gazpacho, eh? Com anem? Si m'ha encantat, és bé. No podemos volver a escuchar. Para un cop que ve Carles. Carles funciona, sí. Carles funciona, sí, sí. Ens podrà trobar cada setmana al TSF, al teatrillo, ¿qué? No, ara ja no, ara ja no. Ara no, ara tenim este virtual. Otra vez estrimim polo, otra vez estrimim. Jo crec que els tios que treballes ja ho fan bé, ja. Crear tot de estrimim polo, deslocalizar-lo tot. El cine va i viene, va i viene, el teatro, també. Hòstia, hòstia. Que maravilla, eh? Que maravilla, és que... Felicitats, felicitats, hòstia, sí, sí, tot el bé. Bueno, ya, además, siempre estamos en la misma... Vamos a ponernos seriosos, siempre estamos en la misma. Nos ponen a pelearnos en batallitas de los del oeste, ¿no?, y los cowboys, los indios y los cowboys, los azulis y los rojos, los del Madrid y los del Barça, los hombres y las mujeres... Sí, porque el español ya no está en el español. Ya entiendes, ¿no? Siempre buscando esa dicotomía, esa controversia, y así los amos en la sombra, siguen repartiendo, siguen manejando, y nosotros que sí inclusismo, que sí no sé qué, que sí paridad, tal... Oye, muy necesaria, evidentemente, pero de ahí a crear una guerra por esto... No, bueno, que cadémonos en todo. Está bien, porque hoy hemos arribado a hacer el programa. Primer programa YouTube, per cert, hola. Ah, he de dir hola, eh, missat, chicos? Hola, què tal? Que hem vingut com emprenyats, perquè estem fent aquest programa el primer dia de no confinament, però recomanacions que ens han fotut la vida en l'aire. Una altra cop. Tengo una vergüenza. Comencem el programa així. Ya, claro, pero nos la has liado mucho. Entre que aquí hacemos la rebelión, ¿no? Per primera vegada la rebelión. És un gaspatge una mica diluït. Sí, el gaspatge ahir, per a després, per a la còmina. Quan direm, farem el gaspatge. Va a dir una cosa, trenco una llança de favor de que hem canviat la música, no? Algú més regga, això. Ens hem passat a les caipirinyes, no? És de Rio de Janeiro, però va a dir que seguim amb el gaspatge, perquè aquest senyor, que sona, es diu Marcos Valle, com una gran marca de gaspaches, que no direm... Marcos Valle. Que tenia família catalana, senyor. Senyor, el president Brasileiro. Sí, de França i Espanya. Nos están tomando el pelo, no nos engañemos. Yo he venido aquí a cabreado, es verdad, venía cabreado con ansiedad, aquello que Fernan me pone una cervecita para que me relajes, vente abajo. Ja està bé, perquè uns que ens poden veure, veuen literalment que t'han pres el pelo. Que és veritat, moltíssim. Però després me pones a Carles aquí contra el mundo. I la arreglamos un poco. Ara ja com entro, no sé si tengo que entrar enfadado... Doncs jo... No entro a les xarxes socials, com sempre, perquè això no ha canviat i, de fet, no fa gímina, com podeu veure, perquè YouTube és una xarxa social, així que a YouTube, empenada cultural, trobareu... Ja vam penjar àudios, però aquest serà la gran estrena. Ara sí que se supone que tenemos que estar... Cada vez que hablemos entre nosotros... De vez en cuando hay que mirar, de vez en cuando hay que mirar. Hemos que ir haciendo algo extraño. Y quizás perdemos el concepto radiofónico, ¿no?, aquello de entregarnos directamente al micro. Com més hi parlem, pitjor, perquè la gent que no ens veurà està dient d'aquesta emparlanada. És un senyal, no? Això és com un senyor, no?, els teus minuts ja... La lín roja no la mires, no? És el que dius als actors, no? No mires la lín roja. És molt graciós que estem fent referència a la càmera, que potser esparen en algun moment, no ho sabrem mai, i potser aquest vídeo mai existeix, però sí que ho deixen parar. Doncs no ho veig. Com ho deia? Keep going. Doncs xarxes socials, a part de YouTube, empenada cultural. Teniu Facebook, empenada cultural, Twitter, empenada cultural sense l'Instagram, empenada cultural, i podeu trobar tots els àudios a SoundCloud. Recordem que només a SoundCloud. I, nois, estem a Gazzpacho, i a Gazzpacho ho sento, us vaig dir que no ho faria, però és que ho necessito fer. És tornar al menú, és que aquesta música... Això sí que té molt à, eh? Estic a Gazzpachas i deus, a caverón. Doncs vas tu el primero. Avui començarem amb un tema bastant dispers, no?, perquè hem decidit com a Gazzpacho no hi ha normes, portem el que volem, i jo us he portat una comparativa a l'assemblant de la BCN Filfest, una miqueta, això, que és Blade Runner i la pel·lícula. És a dir, Blade Runner era el llibre, que es sueñan los androides... I què és millor, el llibre o la pel·lícula o el videojue. També, també n'hi ha per aquí, no? No, francament, te das cuenta de que grandes obras cinematográficas beben de libros, beben de grandes obras literarias. Yo, de hecho, voy a esas grandes obras cinematográficas, algunas de ellas con un pasado literario, también. Esos grandes restrenos que están ocupando esas salas de cine que no podemos visitar. A partir de hoy. ¿Tens un tiny en real? Hablaremos de restrenos. I de cine clásico. Agafant el guà del classicisme en l'art, jo us porto una entrevista de Jaume Acuadara, que és l'altre dia, no, en fet, és al revés, no? Però és Mister Frick Esca, que ens ve a presentar el seu nou CD, i llavors tornem aquestes terres tropicals, i aquest ritme és una mica caribell. Esca de vell? Esca de vell. Mister Frick Esca. Molt bé. Avui els despatxos tenen tendència a llargar-se i a repetir-se, no? Anem a ritme estival. Doncs anem endavant, començo jo. S'ha de dir que aquestes cançons no fan perístia, eh? Són com molt... Com el Blade Runner, que està tot el dia ploent. Ploent ni humitat, és com si... Que rodó em verà, no? Totalment. Doncs això, el que us comentava, que avui us porto un llibre que té la seva pròpia adaptació, us estic parlant, òbviament, d'assumir els endroides a novel·les elèctriques de Philip Caddick i de Blitran, dels Ridley Scott. Així de pas, el que deia abans, cobrim aquesta quota per al Sant Jordi, que suposadament s'ha de celebrar el pròxim dimecres 23, tot i que... No li han dit que no, eh? Bueno, les llibreries diuen com volen mantenir. Diuen, aneu a les llibreries, aneu a les tenses de flors, i si hi feu tot per separat, com ho faríeu normalment. Però no ho farem nosaltres. I, a part, també cobrim això del Bcn Philfest. Com fes-li una última retaila del Bcn Philfest, llibre... La malícia manera que continuen arribant crítiques amb mitjà escrit, nosaltres podem encara continuar afegint informació. I, de fet, ja ho has preguntat tu, Adrià, no? Podem dir aquí que la pel·lícula és tan bona com el llibre. Fem una cosa, anem a comparar-los. Sisplau. Recordeu molt ràpidament a l'audiència de que va Blade Runner, la pel·lícula de 1982, i començo per la pel·li perquè és el que més gent coneix. De fet, és el meu cas, també. A la pel·lícula veiem com Rick Decker, un Blade Runner que està retirat, replencarrec de perseguir i retirar. O sigui, eliminar a quatre replicants model Nexus 6. Uns Android, es veu. Que han escapat de les colònies exteriors i s'han infiltrat a la societat de la casa apocalíptica Los Angeles 2019. Ja queda enrere, no? O la contaminació medioambiental i la hiperindustrialització han fet molts estrells. Assistim a una mena de cyberpunk noir detectives, molt contemplatiu i amb un gran aire filosòfic, a mesura que Decker va descobrir la localització d'aquests replicants i s'hi afronta. I, a més, quan s'hi afronta, va veient com diu Tirel Corporation, que és l'empresa que els fabrica, que semblen més humans que els humans, amb somnis, anèls i pòs, que s'hi afronta ell mateix com a ser humà. De fet, durant la seva investigació, coneix a Rachel un prototip de Nexus 7, amb memòries implantades que no sap pas que és una replicant, i s'ha enamorat d'ella, trencat les seves pròpies concepcions de que és ser humà o no. Com ja s'indica els crèdits, a més, està inspirada, que no basada en el llibre. Tot i que comparteixen bastants elements, això que pensem ja a parlar del llibre. Ai, que apareixerà el xam a l'Amec. És la més clara cultura, és que protege blits rares, sí. Doncs la novel·la és de 1980, de Filipe Cadíc, i també tenim a Décas, Reben, l'encarreg d'eliminar els androides fugats. Però no passa el 2019, sinó l'any 1992. Olímpionador Salora. Ja passa a San Francisco, ja és una diferència que tenim aquí. Aquí els androides no es mostren amb trets d'empatia humana. De fet, a la novel·la no se'ls humanitza gens, i se'ls mostra com grans enbaucadors i molt capaços de fingir emocions. I per ser un caçador de recompenses, necessites saber separar l'empatia cap als humans amb la impacibilitat davant dels androides. A la novel·la també coneixer Rachel, però aquí l'androida l'enganya i el tenta per tenir-hi sexe, fent-lo dubtar de la seva capacitat per empatitzar cap als androides i, per tant, de ser apte de fer la seva feina. La gran motivació de Décar al llibre és poder retirar els androides per poder comprar-se un animal real, ja que al seu món, altament contaminat per la radiació de les guerres nuclears, la vida orgànica, en especial, la vida animal, és un símbol de status i de humanitat. Décar acabarà trobant els androides, mitjançant test d'empatia, i té diverses encontres bastant violents amb ells. Aquests li fan notar que hi ha humans que no passarien tampoc el test d'empatia. Potser ell mateix no el passaria, i no el passaria, com a gent com actua tan fredament davant dels androides. Per tant, el dubte no ve tant de si els androides poden desenvolupar empatia humana, sinó que hi ha humans que no em mostren aquest tret tan diferencial i poden ser confosos amb androides. De totes maneres, els acaba retirant i torna a casa amb la seva dona, perquè sí, el Décar d'aquesta versió està casat i compren un animal. Llavors, repareix Rachel, que en venjança per l'amor dels seus companys mata l'animal i fos. Décar, llavors, decideix fugir també per no posar en risc la vida de la seva dona, veient que l'androida li va arredera, però mentre és en una zona radioactiva on ell pretén retirar-se, es troba amb una granota viva real i li torna a l'esperança, i decideix tornar a casa amb la seva dona i veure una vida més tranquil·la. Que, per cert, al final del llibre es descobreix que la granota, en realitat, també és artificial, però ja dona igual, perquè tant Décar com la seva parella n'entès que l'empatia cap a les coses reals o no, és el que realment els fa humans. Bueno, com ja veieu, tot i tenir un argument més o menys semblant, hi ha variacions de to i sobretot intencionalitat que fan les dues obres bastant, bastant diferents. Comencem pel que és el més obvi, el títol. La pel·lícula ens diu que Blade Runner és el nom del càrrec de la feina de Décar, mentre que els llibres s'anomenen caçador de recompenses o de bonificacions. De fet, el terme Blade Runner ve d'una novel·la totalment diferent i que no té cap relació amb la pel·lícula. És la novel·la de Blade Runner de Alan Eyed Norse, on el protagonista viu de vendre clandestinament material quirúrgic. O sigui, cotxilles, Blade Runner, de passadors. De fet, va ser el guionista de la pel·li que va llegir un tractat de burros, del mític burros, sobre aquest llibre. A veure, jo pronuncio malament les coses. Burros. William Burrows. Bueno, burrows de tota la vida. És un tractat sobre el llibre que planteja fer una pel·lícula del llibre. És una cosa bastant interessant. I quan el guionista de la pel·li va llegir aquest tractat, va veure la paraula Blade Runner i va dir el Ridley Scott. Oye, no estaves buscant un títol més comercial que Suena, i va dir, doncs és perfecte, d'aquí sobre el títol de la pel·lícula. Després tenim, com a altra diferència, a Décar. A la pel·lícula és el prototípic detectiu solitari, que no parla gaire i no s'ho hi ha de la gent. Aquesta exactitud més estoica va alimentar molt la teoria, després confirmada pel director, per Ridley Scott, de que el Décar de la pel·lícula pot ser, en efecte, un replicant, no? Mentre que el Décar del llibre és molt més emotiu, ja no només pel detall d'estar casat, tot i que ja us dic, no és un matrimoni especialment feliç, sinó per la seva gran empatia cap als animals i fins i tot cap als android. Se'l veu molt més connectat amb el seu món i l'entorn, i encara que s'ha de dir que ho fa d'una forma bastant crítica, se'l veu implicat, ja es preocupa per les coses. I ja que parlem dels android, comparar els que a la pel·lícula els diuen replicants, al llibre els anomenen andrillos o andis en anglès. Replicants és una cosa també inventada totalment per la pel·lícula. La gran diferència ja l'hem comentat. A la pel·lícula es fan grans esforços d'humanitzar els replicants amb somnis i anells, perquè volen eliminar, sobretot, del seu organisme, la programació artificial de l'imitació de viure només quatre anys. A la pel·lícula es fan grans esforços d'humanitzar els replicants, i s'han d'anar a la pel·lícula de la pel·lícula. Mentre que el llibre, l'imitació és purament tècnica, ja que les cèl·lules artificials que tenen implantades no es poden regenerar i la tecnologia del moment tampoc permet que sigui d'una altra manera. De fet, els android ho tenen bastant assumit. No estan buscant. No és com apel, que intenta joder, no es creant bateries. És envoler demostrar que l'empatia humana és una debilitat que impedeix precisament els sers humans evolucionar a sers superiors, com els android les consideren. Lo estamos viendo, que el futuro está basado precisamente en eso. En la distancia, en el individualismo... Era una especie de concordia y comunión, pero online, nunca presencial. Aquí ho intentem, però... Sí, pot ser que sí. Imagineu aquesta renovació cada quatre anys amb els pujoles aquí. Cada quatre anys, de l'acció, imagina que segueixin de plantejar... El que acabo de dir antes, no? El pujol Nexo VI, Nexo VII, aniríem a pensar. Que ja han sortit, eh? Ara els portarà de judici a tota la família d'un tetes, però que també entren a buscar jo que jo no pinto res aquí. Si entrem una mica més en detall en els androides concrets, Roi Batti, a la pel·lícula, ell vol respostes, vol més vida. Mentre que el llibre vol destruir la idea d'empatia, que aquesta empatia fa millor als humans. La prís, a la pel·lícula de la Dàriel Hanna, precisament a l'actriu, que l'hi interpreta, és una amena de nen espantada, és un android sexual, però amb cos de nena, que fa cas el que li mana Roi, el seu líder, però que també és capaç d'empatitzar, per exemple, amb el constructor de joguines animades, J.F.Sebastian. Mentre que el llibre és una manipuladora que s'aprofita del desig d'acompanyar del contaminat i considerat humà inferior, J.R.Icidor. No, J.F.Sebastian, fan canvis de nom. Però clar, en veritat, aquesta prís del llibre mostra la seva verdadera naturalesa manipuladora quan es troba una aranya viva i, sense pensar-se'l, li arranca les potes només per veure què passa. I això, en el món de Blade Runner, maltractar un animal, és símbolo de tonor és humano, vale? Però el major canvi el veiem amb la Rachel, que a la pel·lícula és directament el nexos més avançat, a la que se li ha fet creure que és humana i que ha d'escurir la realitat dels seus orígens, busca el significat de la seva existència i, a més, ho ha de fer sense poder negar les seves emocions cap a un humà o un suposat humà com és dècord. Doncs el llibre, la Rachel, és un android, a més. Això sí, està registrat a la Rosen Foundation, que és un altre canvi, per cert, a la pel·lícula es diu Tiger Corporation, no Rosen Foundation, i que físicament, a més, el llibre és igual, és el mateix model que la prís. També és una mena de noia sexualitzada, però que són exactament igual. I forma part, en secret, i de forma subconscient del plan de Roy, de l'Android que vol destruir la importància de l'empatia, per desacreditar això. Forma part d'aquest complot, que és dolenta, podríem dir, en tota la història, no? De fet, se'n llita amb el dècord per demostrar que el fet d'aquell se'n caprichi, d'aquell tingui emocions, el farà menys eficient com a caçador de recompenses, i que li suposi un problema, a més, al trobar-se amb aquell altre android que és un doble seu. Aquesta música és per lo d'enllitar, no? Ha encajat perfecte. Ja en termino m'agusta, si, en cima, vine acompanyada. Exacte, ja. Ara bé, per mi, la gran diferència entre dues obres és el to. Ledrunner, la pel·lícula, és una obra molt més contemplativa i subtil, jo diria, que pinta de fons un món trist i nostàlgic amb una evolució més lògica dels problemes del món actual. Clima, la més cultural, aïllacionisme social que va viure ara, no? Diferència de classe. I, a més, utilitza la dicotomia human-droida per fer notar que el que ens defineix com a certs existencials, ja no humans, no és el nostre origen orgànic o artificial, sinó el que sentim. El llibre em treuria a dir que resulta, i em va sorprendre bastant d'acció. No parem de passar coses constantment. Hi ha bastantes baralles. De fet, el dècord de la novel·la és molt més proactiu. No és tan reloctant com el del Harry Sonefort. El món en el que evita aquest dècord, el del llibre, és molt més extrem. Hi ha un núvol constant de partícules radioactives flotant a l'aire. La degradació de la terra i edificis, anomenada Kipple, fa acte de presència constantment, i el fet de la desaparició de la vida animal es tracta com un dels grans traumes, i, a l'hora, és una marca de status social. El dècord del llibre està constantment implicant-se amb el món que necessita un animal, perquè això em fa cada millor, i el que tinc jo ara és elèctric, però ho he de dissimular. Són un dècord bastant diferent. Bueno, perquè la voz interior, quizás, la voz interior del personaje de la novel·la està més present en la narració, està molt més present també en el discurs. Sí, bueno, suposo. És més joica, és al final, entiendo que... Sí, ara, ell parla molt... A la pel·lícula passes d'un dècord que no parla si mires les versions bones de la pel·lícula. Doncs amb una veu anòfca que t'ho explica totalment. Sí, però que no aporta. Però no les dames per vàlida, eh? No, o sigui, no les dames com... Exacte. A més, també, la visió més paranoida, tan típica que dic, fa acta de presència de la novel·la, malament com el marxarisme, que és una mena de religió totalment inventada per Hollywood, on s'aniva a la búsqueda d'empatia més absoluta i gratuita. És una creació de Hollywood perquè els humans diguin somos superhumans. És una miqueta de l'Ossos. L'Ossos amorós, no? L'Ossos amorós. Estava leyendo esto y te estaba escuchando a la vez y digo, joder, pero si esto es lo de ahora, ¿no? I, a més, és una... que està dissenyada per fer la vida en aquesta terra superdestruida, fer-la més viable. Per exemple, en los que os quedáis en la tierra, i no os podeis ir, perquè hi ha tot un tema de classes, d'aquí pot marxar o no, els foten aquesta religió, perquè diguin, ah, bueno, però és que això és... Que maravilla estar aquí, no? Sí, sí. També hi ha el tema, i surt des de la pàgina U, de fet, comença la novel·la així i acaba així, que és una màquina que és el dispensador d'empatia, d'un món feliç, amb el que pots programar, però, de fet, ho defineixen com una mena de telèfon, quina ha estat d'animbols. Hoy quiero estar descansado, hoy quiero estar triste, y tener una programación marcada por el psicòlegs de, hoy tienes 45 minutos de depresión, luego tienes 45 minutos de euforia. Usted y pautado, ¿eh? Sí. A mí, la verdad, preferiría tenerlo pautado y estructural en mi día a día que acabe llegando, ¿no?, de la manera caótica en la que llegue, realmente. En general, em van sortir los toy, toy cansado, ¿no?, també es la estructuración que está. Tant perdido, ¿eh? No, no, no. El tema és que hay que hacer un seco y aquí... Hi ha molts molts detalls, eh, però a grosso modo, això seria el tema principal, però tornem a fer-nos la pregunta, la que començava, madrià, no? És tan bona la pel·lícula com el llibre, o és el llibre tan boja d'entrada, perquè podríem cuestionar-nos-ho, no? A veure, jo us seré sincer, Blade Runner, la pel·lícula ha sigut, i encara és la meva pel·lícula preferida, que la vaig veure amb 11 anys. Cada cop que l'he vist... I formes semenals? Sí, eh... I formes semenals, cogeo vàngeles. Que gran dius. Que gran dius. Cada cop que veig la pel·lícula i veig coses noves, i a mesura que m'he anat fent gran, les lectures que faig són diferents, i sempre em segueix semblant un gran referent cinematogràfic i de la sense ficció, això d'entrada, no? I no ha sigut, i aquí em torno a una mea culpa, fins aquest any, de fet, ha sigut aquestes últimes dues setmanes, que he llegit per fila novel en la que es basa. I us he de dir que no ho havia fet abans per por a que el llibre deixés malament una pel·lícula que m'estimo moltíssim. I alhora també tenia por que la novel·la fos fluixa, no?, perquè m'havien dit que eren coses tan diferents que potser no m'agradava. Doncs ni una cosa ni l'altra. He de dir que un cop llegir de la novel·la he sortit encantadíssim de veure aquestes diferències, aquests enfocs tan dispers, d'un tema que certament és central en els dos casos, no?, que ens fa humans. Ridley Scott ho va buscar potser des de la subtilesa i des de l'empatia cap a tot i tothom, i Filipe Cadíc, des del seu típic enfoc paranoico-crític, posant, com sempre, un gran pes a la dicotomia, la seva dicotomia preferida, de fet, que és real versus fake, de manera que mai saps que és real o no. Deveu-vos a diverses novel·les seves, i inclús a pel·lícules que, de fet, quan s'adapta a Filipe Cadíc, que li ha d'haver sempre es basat en això, en què és real i què no ho és. I la veritat és que les dues obres triomfen, i les dues obres són recomanables, i les dues, certament, han fet història. I, a part, Adrià, també podríem parlar de l'aventura grafica que se'n va fer el 1997. La xivalpoll, la xivalpoll, ha arribat tard. A mi el que em descobre és que realment podríem fer una empanada solo de Blirran, en què tenim les tres patas, o les tres grans. Jo no he jugat, eh, realment. I l'he vist molt, però no... Tu has vist la pel·lí, tu hables de cine, tu t'he quedat la pel·lí? Clar, sí, realment... Jo puc posar el llibre també estic allà. És petit. És petit, per rodents, que és la pel·lícula, per les voltes que s'ha oblidat a les interpretacions de la pel·lícula, que jo m'ha gentès, ja t'ho dic ara. Ah, ja ho sé, ja ho sé. És que el llibre és molt curte, parlem de menys de 200 pages. El llibre és molt curte. Jo crec que hi ha casos en què és evident, no? Dicen, hòstia, que obra tan... una obra maestra literària, que després en el cine acaba siendo una autèntica basura, però, moltes vegades, tenemos esos niveles de excelencia que ya los ves tanto en la obra literària como en el cine. No te puedes casar con ninguna de las dos. Simplemente, tu historia dependerá de cuándo llegaste a cada una, el orden en el que lo hiciste, ahora estaba pensando, por ejemplo, en la naranja mecánica, nadie duda que... De fet, ara que treus això, en la primera cançó que has tirat, Ferran, em dic que és naranja mecánica total, la música. Si ho recordeu, un sintetitzador... la primera que has tirat... No era Beethoven, no? Bueno, però era un rotllo d'aquest espècie que m'he adaptat a sintetitzar. És el fet de la sintetització. Ara, Blade Runner... No, és que me pasó exactamente lo mismo. No tan tarde como tú a la obra original, pero llegué a la obra literària un poquito más tarde. Y recorde que me alucinó también, siendo bastante diferente. Al final, también... Por eso recurro al término empanada. Depende mucho de cómo vuelves a abordar esa obra, si la persona que lo hace, es un Ridley Scott o es un Stanley Kubrick, pues... No sé, m'imagino fa anys amb la Bomber i l'oja d'Àlex. Imagina'm. I vamos hacia el skao, y además, ¿no? Peligro. Peligro tenemos aquí. ¿Recomendadas las dos? No, sí. Y si vols, yo encantadísimo, algún día, de hacer un programa monográfic de Blade Runner. Yo no, pero bueno, es igual. Si he tratado de jugar, ya jugamos un poquito. Exacte, avancem cap a la teva sexadea. Nos vamos a cine, sí. Sí, chicos, el fin. Estamos terriblemente jodidos. Nos lo he dicho nada más llegar a esta casa. La sección veraniega, gazpachera, fresquita, descomplicada. Pero las circunstancias no nos lo permiten. Es el fin de la cultura, no la empanada. No, no, el fin de la cultura. La empanada cultural será un poco como la cucaracha que sobrevive a cualquier catombe mundial. Us imagineu que ens toca a nosaltres mantenir la cultura aquí. No estaria mal, eh. Yo creo que hacemos un buen refrito. Pero además, como tú dirías, en la escalera, que me quiten la pierna encima, que es tan asquerosamente popular y que... Bueno, es que sí, es una expresión que realmente no me gusta. Pero sí, estamos un poco en esa dinámica, ¿no? Cada día que pasa es un día más que camina en dirección a esta melodía, ¿no? A esta melodía funebre. Al fin. Al fin. I que conste que ahora no me refiero a las personas que nos dejan, que también. Sino a todo aquello que está muriendo a nos alrededor. Todo aquello que estamos dejando morir, nosotros, o más bien, todo aquello que el gobierno, sus decisiones, sus prohibiciones, se está matando poco a poco, lentamente. Y si estamos en la sección de cine, pues ya os imagináis por dónde van los tiros. Que nos confunda esta gran banda sonora de Apocalips Now, porque aunque la tocaremos hoy, hablaremos un poquitito de ella, ahora no estoy pensando en Apocalips Now cuando pienso en el cine. Estoy hablando de esos cines que han abierto, porque habían abierto sus puertas y que venían funcionando con cierta anormalidad. Sí, pero bien, funcionando bien. La anormalidad la pone el gobierno, ¿no? Ellos se han planteado seguir adelante con la situación que le pongan, ¿no? Y lo han hecho bien, y de hecho los rebrotes no vienen de allí. Está claramente probado, pero aún así se han visto obligados otra vez a bajar la persiana. Y lo peor de todo es que ha habido cines que ni han podido bajar la persiana, porque directamente no la han abierto. I van a hacerlo y se han quedado ahí. Bueno, no lo sabemos si lo iban a hacer. Yo estoy hablando... Exacto, claramente. Es que para mí es un santuario del cine, son los cines malíes o los cines más malíes. Un lugar donde todo amante del cine podía encontrar esa nostalgia de la que hoy hablaremos también a través de restenos como el de Cinema Paradiso. Estamos hablando de un cine que tenía 24 años de historia. No son... No son per... No son per... Seguramente por la estética del lugar. Y por el nombre de esperar a ver qué fuera como un plan... No, no, no era del siglo XIV. Sí, está claro. Pero poca broma, se dice pronto, pero casi la misma edad de Pol. O sea... 24 años, ¿no? Vaig posar un maó. Bueno, es un cine post-Barcelona olímpica quan Barcelona es converteix en un lloc de cultura molt alabada, per dir-ho d'alguna manera. De hecho, no lo quería anticipar, pero es interesante ver con la película en la que empiezan. ¿Cuál es? El gran Carnaval. No sé, lo recortáis. Una pel·li de Billy Wilder, con Kir Daglas... Después la comentamos un poquitito, ¿no? Es decir, ya empiezan en el año en el que empiezan tirando de una pel·li del 51. Estamos hablando que ya empiezan con el... El concepto que d'altre dia discutíamos, ¿no? Reposiciones o restrenos. A mi m'agrada molt aquest cine, però sí que és veritat que era aquest cine de que jo, personalment, quan hi anava, tampoc hi havia menys de la meitat de gent, que era un cine molt bo, però que potser no arribava... Exacte. A les grans masses, no? Sí, exacte. Los cines de Billy Wilder tenen otro problema troncal, que era aquella que le dedicaban el tiempo libre, por así decirlo. Realmente, ¿cuál era su enfoque comercial? De hecho, en los últimos años empezaron también a tirar de estrenos, porque está claro que... El grosso del espectador medio, lo que va a ver es la actualidad. ¿Pero eso nadie puede contra el capitán Amor? Pero es paradójico que ahora, precisamente, la intención que está siempre de esos layos, de fondo, para volver a activar esta vuelta al cine, ha precisamente el restreno, ¿no? Y que en un momento así... Lo seguro, ¿no? Bueno, así ha sobrevisculse, ¿no? Me la voy a decir. És un cine que ja ha jugado esa liga, como los cines de Billy Wilder desde el principio, y yo considero que no lo tienen fácil. Porque cuando hablamos de los cines de Billy Wilder, estamos hablando de un cine que lo ha superado un poco todo. Un incendio, y esto, de nuevo, nos remite al gran incendio de la obra de Tornatore de Cinema Paradiso. Várias inundaciones. Parece ser que la mala situación de la finca de la calle de Radoel, donde estaban, era el peor enemigo que tenían. Ya no eran los clásicos o las... Pero de ahí no se movían. Bueno, estaban en esa lucha con todas estas crisis económicas que nos han ido llegando, y ahora, clar, ahora encima de la pandemia, esto ya es too much. De hecho, lo dice el mismo Carlos Balaguen, detrás de este cine el propietario es un crítico de cine, presidenta de la revista de dirigido por, director, también, de varias pelis, algunas con carácter documental y otros documentales asecas, estoy hablando de la bomba de Aliceu, la casita blanca, Arropiero, el vagabundo de la muerte. Pues bien, Balaguen confesaba hace nada, hace unos días, cuando confesaba que iba a cerrar el cine, que ya llevaban dos o tres años con una situación económica muy difícil, pero que lo que ha pasado ahora con el coronavirus es demasiado fuerte. Nadie sabe ahora mismo qué exigirá la administración, los refuerzos de gente en la sala para la limpieza, las restricciones de aforo hasta la mitad, y esto ya lo digo yo, los cierres y aperturas intermitentes. Así es imposible... No puedes programar, no puedes estar en una provincia. A part de que el tema de les estrenes, no? Hi ha molt poques pelis ara mateix que s'atreveixin a estrenar, a part de Nolan, que ja veurem... Perquè en el fondo... Se li ha posat bastant entre ella i ella, no? Que la gos, la gos, sí. Però sí que és veritat també directament a plataformes. Des d'un punt de vista de producció, d'altres distribuïdores... Jo, per exemple, no vengo a hablar de... de los estrenos, no? En sí mismo, pero Aika, que es una película cazaca, bueno, co-producción que le hiciste en cazaxán, es una película que directamente se estrenaban filmin. Creo que solo los Maldà, ¿no? Estos cines que juegan esta liga, como los Melies... Ell també te anava a dir los Maldà, perquè els Maldà també... Crec que els Maldà van a tirar... Ara fa poc els van robar... No es como los Melies, que es exclusivamente privado. No, pero es que si no no sobrevive. És el que diu el Pol, aquestes pel·lícules que abans eren el recorregut d'aquestes sales, de sobte ja no han decidit, saps què? Com que estàu tancant a obrir, no podeu obrir. Ens anem a plataformes i llavors aquestes sales es queden sense... potser el seu reclam principal, que és esa pel·lícula afgana que no se estrenen en otro sitio. Ja, però és curiós que precisament estos cines, que han estado lidiando con esto durante muchas décadas, ahora que precisamente ves, no solo el fenomen al Melies o el Maldà, tira de reposiciones, sinó que los grandes cines, yo que sé, desde los de versión original en Barcelona, como lo renovaron los Verdi, hasta cinos más comerciales, como podrían hacer los Cinesa, están apostando por estas obras. Claro, es muy diferente lo que se puede ver aquí o lo que se vería en el Cinesa de Estados Unidos. Mientras se están tirando de la nostalgia de los Goonys y de los Gremlins en Estados Unidos, también de Star Wars. Exacto, el imperio contra ataca. Por ejemplo, en Japón parece que tira de mucho manga. De Jayao Miyazaki. La pel·lícula que ha sido estrenada aquí la semana ha sido el viaje de Chihiro. Y aquí, claro, aquí nosotros llevamos semanas, meses, esperando que estrenen Tenet o, como comentábamos, de Nolan o que estrenen Mulan, pero es que, claro, no se arriesgan las measures. Es decir, lo tienen que ver muy claro para lanzar estos estrenos, ya no solo en el resto del mundo, sino en Estados Unidos. Entonces, es de ahí. Simplemente para que quede claro el motivo de estos restrenos. Está claro que en un Melies o un Maldà, el carácter es más casi divulgativo, de recuperar ese amor por el cine clásico, que al final es pura docencia, y quizás las salas comerciales postirán precisamente de eso, de comercialidad, ¿no? Conscientes de que habrá películas ante las que el público se puede enfrentar con cierta ignorancia y quizás no alcancen la taquilla, ¿no? Que requerirían, pues, oye, tiran por lo seguro, mientras Mulan y Tenet no se estrenen, de que tiramos en España, pues, de zapatos rojos y los 7 Trolls, que está siendo la película de animación taquillera. Es verano, también es cierto que coinciden una época muy negativa para el cine en general, es decir, nadie estaba esperando los grandes estrenos en verano. No, y, de fet, es eso, que recuperas las cosas... M'estranya que no estigui titànic, perquè és la típica pel·lícula que sempre posen a... Titànic o avatar, no es faltería, ¿no? Sí, aquí añadirían a zapatos rojos estrenos reales, superagente maquí, no, estrenos reales del cine español, superagente maquí, ni idea. Sí, es una comedia. Me imagino que es un detective en clave cómica, es el Eddie Murphy español, por así decirlo, y padre no hay más que uno, ¿no?, la Secuela. Creo, además, de hecho, padre no hay más que uno de Santiago Segura. Exacto, va patamola. Claro, es la película más taquillera del 2019, pues ahora puede ser la más taquillera del 2020. Por eso no, no, así no vamos nosotros. Así van algunos, algunos que no conocemos ni siquiera. Nosotros vamos en otra dirección y es por eso que... Es parece, sí, acabamos esta sección valorando realmente aquellos restrenos que van en la pena. La película que sigue apuntando esta banda sonora desde el inicio de la sección está clara, ¿no?, es Apocalypse Now. Casi con tantas versiones como Blade Runner. Sí, m'has comentat que ara hi haurà una restrena, o hi havia d'haver-hi una restrena, perquè clans ha tancat el cinema. Aquí, sí, está cogido con pinzas esta idea de restreno, porque, realmente, Apocalypse Now tal como se estrena ahora, es con un nuevo corte y, por tanto, es un estreno literal. El tema és que Apocalypse Now ja tenia el Ridux, que era la gran versió, que, a més, el transiforcòpola deia, esta és. Què s'ha estrenat, ara, la versió del actor secundari? Perdona, però Blade Runner tenim aquí el DVD, tenien 5 DVDs. O sigui, què m'estàs dient tu? El director també en canvia. No, aquí està, que el Blade Runner, és que ho direm molt ràpid, té 5 versions, de les quals Ridley Scott només n'és responsable, és que ni de la primera, de l'última. És a la primera versió se la van rebre amb una V1-off. Hi ha una versió de director Scott per trobar una VHS, que ell no hi participa. Hi ha 3 o 4 versions més amb escenes afegides i tretes, fins que, al final, el 2004, si no m'equivoco, ell decideix agafar la pel·lícula i diu, no, vamos a hacerlo bien y esta es la final. Que, de fet, els que sou joves, com el pol, no recordareu que Blade Runner no bastant DVD fins que va sortir això. Això, quan dius això, vol dir una caixa metàlica d'aquestes que van al 453 euros. El cotxe, sí, sí. Va ser un... A todo esto, acabo de caer en cuenta de que no hemos estado hablando de la versión de Denis Villeneuve. No, no, no. Tení un vídeo o un canal. La configuració és bastant semblant aquesta. No, la pel·lícula és una secuela. No és una versió, és una secuela. Ja en parlaré en conforme a la espècie de la Blade Runner. Es colger el mundo de Blade Runner i desarrollarlo en el año 2046. No en el 2019, no? 2049. 2049. 2046, que és una sala de granolles. No, 2046 és una pel·lícula de One Cargualt. Sí, que me alucina. Metrópolis 2046. Metrópolis 2046 a Secas, que es la continuación de In the mood for love, que es la continuación de Days of being wild o Dia salvajes. No anem a Corea, gran tílogia. Continuem amb Apocalypse Now, ja que me preguntabas por las versiones. No son tantas como las de Blade Runner, estamos hablando de tres versiones. La del año 1979. Una versión que llega tras dos años de montaje y tras un rodaje que se termizó durante un año. Estamos hablando de un rodaje del 1976-77, que acaba finalmente montado en el 79, con una duración de 147 minutos. Bueno, es que el rodaje de Apocalypse Now es la gran epocometa. Lo comentaremos, lo comentaremos. Después aparece muchos años más tarde, en el 2001, que todos conocemos como la reivisión, ¿no? La reivisión de Coppola, que se llama Redux. Exacto. Apocalypse Now, Redux, que son 196 minutos de duración. Es larguísima. Bueno, de cojones. Que pasaba que se añadían 50 minutos más, donde había secuencias, pues desde la plantación francesa, que ella no, mucho más extensa, segundas escenas de las conejitas de Playboy, o esa escena mucho más extendida entre Karzy Willard, que ha pasado ahora. En el 2019, Coppola ha dicho 40 aniversarios de la primera versión. Al final, también hay un sentido comercial en todo esto. Y les aparece la versión definitiva, la que tú consideras la versión definitiva de RedRunner, la quinta, siempre en manos del director, aparece como Apocalypse Now Final Cut. Y en este caso estamos ante 181 minutos, es decir, un poquitito más... Que la Redux un poquitito más extensa que la versión original. Apocalypse Now, Now Yes. Ahora sí. Antes no, eh. Bueno, es un poco como lo que le está pasando. Antes no, ¿no? Es decir, la vida funciona así. Y como tú comentabas, exacto. El Apocalypse Now es, en sí mismo, la película, ¿no? Es una gran... Una gran hipopeia, ¿no? Un gran documental, no? Es que ha acabado un Coppola que se acaba de transformar. Cinco intentos de suicidios, he llegado a ir. En serio, he llegado a ir una burrada. Estamos hablando de 200 días de rodaje. En una selva que no es la selva que pretende el Vietnam, pero es la selva filipina. Funcionaba muy bien. Porque en esa época había un dictador en Filipinas, que le parecía genial que viniera un equipo de rodaje americano para hacer publicidad y que se tenía que tirar napalm por ahí y quemar bosques y selva. No pasa nada que Filipinas tiene 7.000 islas. Pero claro, ¿qué acabo pasando? Que esa realidad que existían Filipinas tampoco era muy pacífica. Había no solo el dictador, sino varias tribus salvajes, que en algún momento parecía que querían secuestar el rodaje. Había muchos actores y muchos de ellos enfermos. Es decir, los recordáis, ¿no? Los locos y rebeldes de la época. Martin Sheen, Marlon Brando, Robert Duval, Frederick Forrest, Sam Bottoms, Albert Hall, Lawrence Fishburne, Harrison Ford... Dennis Cooper. Dennis Cooper tiene una de las grandes anécdotas. Hablaba de actores enfermos, algunos por algún mosquito que les picaría en la selva, pero otros por un mosquito que llevaban consigo, que era la gran adicción a la droga. Vosotros sabéis que este hombre pedía 25 gramos de cocaína de desayuno para poder mantenerse en el rodaje. Lo único que sí decían que Dennis Cooper, todo de que era un alcohólico y un junkie, mientras tuviera sus gramos de cocaína, era un tío muy pacífico. No era disruptivo en el rodaje. Exacto, no generaba conflictos. Así como, por ejemplo, Herbie Kittel, que fue el primer protagonista. I va ser Herbie Kittel, no Martin Sheen. Llevaba ya un mes de rodaje. Parece ser que no era el perfil adecuado para ese tipo de rodaje y para ese tipo de localizaciones. I Martin Sheen també deixa d'anar amb l'alcohol. Sí, després hi havia un problema... Un ataque del corazón. No era ella el que trancava el mirall. Es va fotre un corte. La espera, la espera, es un corte en la cabeza. Això és real. Por eso lleva la bandana, de hecho. Por eso y durante muchos años, una de las grandes frases que acompaña Apocalips Nao, dicha por el propio director cópola, era que su película no iba sobre la guerra de Vietnam. Era Vietnam. ¿Cómo conseguiste que fuera tan realista? Era Vietnam. Es decir, desde un tifón que destruyó los decorados, hasta Marlon Brando, que se presenta, rapado sin haberlo consultado con 40 kilos de más, sin aprenderse los diálogos, ¿me entiendes? Es decir, el método. Es su método. Bueno, a ver, claro, el orgánico, ¿no? Es lo orgánico que hay. Un incendio, de hecho. Vamos de incendio en incendio, ¿no? Desde los Meliés, cinemaparadiso. También un incendio que consume en Galpón con los equipos. El primer supuesto excedido en varios millones de dólares. Bueno, ya sabéis, ¿no? Antes he dicho cinco intentos de suicidio, no. Lo que eran cinco eran los Oscars que el tío tiró porque se cabrió. Las cinco estatuillas de los Oscars las acabó tirando en un momento. Porque las porta al rodaje. En plan, botas de cadira. He oído que tira las cinco estatuillas de... No, yo creo que ya es en el montaje a posteriori, en casa. El tío en plan histeria, desde su ventana, tira las cinco estatuillas y acaban de destrozarlas. Las cinco estatuillas que había ganado con el padrino, ¿no? Pero... A pesar de todo ello, está claro que Apocalypse Now, como dijo Robert Ever, voy a parafrasear a Robert Ever, un crítico cinematográfico. Déjame ver cuántas líneas tiene separado. Es el mejor film sobre la guerra de Vietnam. Uno de los mejores de la historia porque te lleva más allá de las demás películas sobre este conflicto. Te lleva dentro de la oscuridad del alma. No se trata tanto sobre la guerra, sino sobre cómo esta revela la verdad. De que hubiera sido mucho mejor jamás haberla descubierto. Y esto, además, se empalma, claramente, con esa gran frase que nos lanza Marlon Brando, pero que se recupera de la obra original, de la obra literaria del corazón de las tinieblas de Jose Conrad, que no creo que existan palabras para describir todo lo que significa el horror. El horror. El horror tiene rostro. Tienes que hacerte amigo del horror. El horror y el terror moral deben ser amigos. Si no lo son, se convierten en enemigos terribles, en auténticos enemigos. Pero, ¿qué os parece si dejamos el horror a un lado y intentamos acabar esta sección, más bien, con un viraje hacia el amor, ¿no? Hacia el amor, y no sólo el amor al prójimo, sino el amor al cine. El amor a la nostalcia. Porque está claro que si Apocalypse Now es en sí mismo el Vietnam, estaba en la sonora de Nioh Morricone, que está claro que... En paz descanse. Exacto, que en paz descanse. Que nos viene, como anió el dedo, no solo, porque Cinema Paradiso es de las pelismas tequilleras de estas últimas tres semanas. Ese gran restreno, sino pues porque hace muy poquito que nos ha abandonado Nioh Morricone. De hecho, el director de Cinema Paradiso, Tornatore, estaba preparando un documental, y en eso sigue, un documental sobre el maestro. Así se llamará, el maestro, Nioh Morricone. Pero, por cierto, esta banda sonora no está compuesta exclusivamente por él, por Nioh, sino por su hijo también. Andrea Morricone. Andrea Morricone, ¿no? Todo el mundo recuerda Cinema Paradiso, ¿verdad? Sí. ¿Sí? A los menos... Es más amor que otros. No te creas, ¿eh? Es lo que te digo. De la misma manera que Apocalips Now es Vietnam, diríamos que Cinema Paradiso no trata sobre la nostalgia, no trata sobre el amor al cine. Ese en sí mismo es la nostalgia. Ese en sí mismo es el amor al cine. Con todas las trampas, ¿eh? Con todo ese guiño continuo, que no solo es del niño, que es un guiño desde el propio Tornatore, a la cuarta pantalla, ¿no?, a la cuarta pared. ¿Pero por qué lo es? ¿Y por qué es en sí misma la nostalgia? Porque si yo continuamente parafraseo otras películas, y otros diálogos de grandes actores, en el fondo eso es precisamente lo que hace Cinema Paradiso, lo que nos hace es un abanico, ¿no?, una muestra totalmente poliédrica del cine clásico. Es como un meliés, pero en dos horas. Estamos hablando de la Diligencia de 1939, del Jeque Blanco de 1953, del Adri de bicicleta, de la Verón de bicicletas, de 1948, de Vistoria de la Sica, o Germania Año Ocero, de Rossellini, en el año 47, y así como cantidad de figuras representativas de la historia del cine. La historia del cine está implícita en Giuseppe Tornatore y Cinema Paradiso. Continuamente es un cine que es una ventana a todas estas películas de cine clásico y que es una gran elección comercial ahora para los restrenos, porque si lo que estamos invitando a la gente es a la vuelta al cine, en sí mismo, la historia del cine está implícita en Giuseppe Tornatore y Cinema Paradiso. ¿De cuán es la película? Tratadosas, ¿vale? Cajas en un remake y cajas en películas, que falta nada que esta historia del cine. Entra en xos, Cinema Paradiso. Lo gracioso de todo esto es que con tanta versión que hemos comentado, de Blitraner, de Pocky Lipsnau, Cinema Paradiso también cuenta con eso. Parece ser que Cinema Paradiso fue una obra que en su estreno, en el 88, fue más de un fracaso. Una película de tres horas con demasiadas líneas narrativas, no solo la que apuesta por ese amor al cine y la nostalgia, o la que apuesta por la relación entre esa figura paternal y el proyeccionista con el prota, sino que estamos hablando también de unas versiones excesivas, donde se plantea inicialmente como tres horas la taquilla, la corta en dos horas y media. Es decir, para los sales comerciales van dos horas y media, pero es un desastre. Y es la versión que se encarga de presionar sobre todo el productor para presentarla en el Festival de Cannes, la que acaba triunfando. Pero meses más tarde, de hecho, se llama la versión de Cannes. No podemos funcionar con esta versión de tres horas, hay que ir a por una de dos. Y esa es la que funciona, finalmente. Bueno, ¿qué decir de Cinema Paradiso que ya no sepáis? Es decir, desde ese parafraseo al que continuamente apelaba, desde ese eniomorricone presente, gracias a esta banda sonora que nos acompaña, hasta Jorge Sanz, la versión de Jorge Sanz en el cine. Que no es que sea Jorge Sanz, parece un montón. Sí, exacto. Es una película en tres etapas, en base a la vida, la infancia, y a la etapa madura, en la adolescencia tiran de un actor, que no lo recuerdo, es un hombre, pero que es claramente el Jorge Sanz. Hasta es una querida, hace un remake español. No es que... Con la nostalgia de Ozores. Debería haber algo así en este cine, porque... Cinevenidor. No nos engañemos, tenemos grandes obras del cine, que no son del 80, evidentemente, que tiran mucho de la orden. Clar, clar. Que conste que yo no quería mencionar nada así, para esta sección, con las dos películas al margen de estas dos pelis, Apocalypse Now, El Fin, Giuseppe Tornatore, con Cinema Paradiso, El Amor por el Cine, simplemente mencionar dos pelis que a mí me han alucinado de estos restrenos que nos están llegando, y que además me están alucinando porque no las había visto. Es decir, en mi caso sí que funcionan como la gran excusa comercial para que vuelva al cine. Estoy hablando de Under the Skin, qué pedazo de obra, y creo que aquí podemos hablar los tres. Sí, sí, yo la vaig veure... La vaig veure, diguéssim. No he anat al cine. Tu vas poder anar als tres. Exacto, yo he entrado... Ah, no, tu farran les vies a casa. Tu les puc veure al cine. En esta empanada somos el ejemplo de la sociedad en tres personas. El confinat? Tu, el confinado, que les has vist online, tu la viste en su día. Jo la vaig veure que era 2013, deia. 2013, clar, i jo potser la vaig veure, potser 2013 o 2014, però no al cinema, perquè sí que és veritat que en aquell moment la van vendre molt malament, des d'un punt de vista de que tota la crítica la menjava i públic també, és una pel·li difícil. Des d'aquí diem, és una pel·li difícil, experimental, no us espareu tot i que la protagonista sigui Carles Johansson, no us espareu Biudanegra, ni us espareu història o matrimonio. Explica un moment la història. Exacte, explica un moment. Clar, aquí és que si tu vas a veure aquesta pel·lícula, com a otra pel·lícula més narrativa, amb una trama sòlida que pudiera beber del guion de Robert McKee, de esa gran obra que no s'explica com ha de ser els guions de cine, te vas a llevar a una decepció. És una pel·li més bonica, i a mi m'encanta, és una pel·li cine en esència, cine puro, és a dir, és una experiència hipnótica, visual, melòdica. És a dir, la banda sonora és alucinante i te'n vuelve, de la mateixa manera que te'n vuelve... El diseño de sonido. El rostro de la Johansson, la manera en la que ganara, però no ens enganyem. És una pel·lícula alejada de lo sexual, aunque se haya vendido gracias al desnudo de la Scarlett Johansson. Antes comentabas algo muy interesante, Fernández, en base a como Johansson rodó esta pel·lícula en el 2013, que va estrenar Johansson al 2012... Vengadores, o sigui, ja formava part de la saga Marvel, per tant Disney, i és curiós que ella pugui fer aquesta pel·lícula perquè Disney... Jo crec que d'avui no la podria fer. Perquè Disney li prohibiria per contracte a sortir despullada i trencar la imatge de la icona que representa el món Disney. I això és contrari a l'experiència que jo he sentit ante el desnuda de Johansson, que és, lo menos, sexual, i, de hecho, no malgrat. És una pel·lícula de Johansson, que és una pel·lícula de Johansson, lo menos sexual, y, de hecho, no maneja ni siquiera una erótica. Es decir, yo cuando me... Sí que la maneja intencionalmente a través de la narración. Exacte. Y la cama, no. Jo recordo la cama mitz... mitz flexionada, que més s'apusca molt, s'apusca. Hasta busca, disimulación. Los humanos hacen esto. Bueno, más que todo, exacto, pero en tanto que hay una mirada... És un replicante, és un replicante. Sí, conecta muy bien con la obra de Blitran. No voler que tarà molt bé després amb Mr. Frick. I ahí vamos, ahí vamos. El rollo cuál es? Que en tanto que hay una mirada alejada de ese funcionamiento humano, y tú coincides más con esa mirada alejada, y no tanto con el humano, al final el humano, que tú ves de manera presencial... No, no, es víctima, es patético, pero es víctima también. Y tú, en ese momento, no te sientes la víctima, estás alejado. Exacto, la sinopsis clara... Johansson, que lo acabas entendiendo, porque tampoco te lo cuentan así con... És a decir, no es una pel·lícula que te esté masticando el chicle, que te lo da para que tú lo abras, es un extraterrestre que llega a la Tierra y, como una de sus habilidades, es la carne humana, acaba captando a toda una serie de humanos masculinos, a través del erotismo, a través de sus desnudes y sus provocaciones, para, finalmente, acabándose en los pares. Però per això no hi ha erotisme, des d'un punt de vista buscat, sinó que és un erotisme com el que deia. És un cebo. Això és el que millor funciona per captar carne humana. Però jo, per això, insistia en la idea d'on el cuerpo de Johansson apela más a la carne, apela más a la materia, que en sí mismo a la sexualidad, al menos desde la perspectiva del espectador, no tanto del protagonista víctima que acaba siendo comido por ella. En el fondo, yo lo que entiendo ahí es un poco casi el cine este que os comentábamos hace ya mucho tiempo, cuando hablábamos de la Autoría y hablábamos de Robert Bresson. Esos actores, que no son actores en sí mismo, que no tienen que modular, en exceso, ni sus diálogos, ni su tono de voz, que son modelos, es decir, Jonathan Glazer, que es el director que está detrás de esta obra, está claro que ha elegido a Scarlett Johansson por lo que es, por lo que sabemos de ella, por ese tono de voz, por ese erotismo que ya ha captado nuestras mentes, y ahí lo traslada de una forma desnuda, casi muy poco barroca, es decir, muy poco recargada. No, no, és molt quirúrgic, però... És que no, no és molt esèquico, no? Això que dius tu, la Scarlett Johansson, inclús a dia d'avui que la moda pot haver canviat, no?, segueix representant una ballesa bastant absoluta, no?, perquè no és ni excesivament prima ni excesivament grasa, és una anòvia molt normal, però molt preciosa. Especialment, a la cara, també, diuen, no?, que té uns... I l'utilitzen, precisament, el que dius tu. Ella és un ninot, perquè el que està fent... És un model, una model. Que està utilitzant aquesta sexualitat, però això deia que els humans són patètics, els nois que capten. Perquè també hi ha alguna cosa que connecta amb Lidrani, i que tampoc vull fer spoilers, on al final, de nuevo, Victima i Verdugo, estan, estan, no?, ante el mismo espejo. Va vingut al cap la traducció humana de extraterrestres a Mars Atac, aquella senyora, que anava amb aquella tofa de l'Anna del Rey. Està molt al·legada d'aquella comència. Sí, és a dir, simplemente para que el oyente lo entienda, es una pel·li que se aleja de las tramas clásicas, pero que, aun así, te puede captar durante lo que dura, una hora y 45, más o menos, de una manera en la que no lo habrá hecho ninguna de las películas que hemos comentado. Yo creo que lo dejaría aquí. Sí, también es cierto que hay que estar en el mood adecuado para poder ver esa película. ¿Qué os parece si lo dejamos aquí y nos vamos a escala de ellos? Esca de vells, cairebé una hora, i llavors s'hauríem d'avançar. Doncs anem a escala de vells, pol. Palante.Doncs ho xaueu. Doncs avui, que és estiu, que és empanada, cultural especial, el Gatpatx us portem una altra cop a aquests trimes més carivents. Directament del maresme, del materó més lliure i tropical, l'autèntic rei de l'Esca, que és l'olai català, és Mr. Frick Esca. Doncs exactament, Mr. Frick Esca. És a dir, ja una quadrada amb aquesta veu, una sal d'Esca. Ja ho diu, Esca Ancià. És un cantautor català que està clarament influenciat per ritmats jamaicans, que a més ve entren molt bé, no? Aquesta caloreta i aquest confinament que ens espera molt. Però bueno, i avui ha vingut aquest primer Gatpatx, justament a presentar-nos aquest nou CD4, que és Esca de Vells. Esca de Vells ja ens avança que és un ritme Ancià, però què vol dir exactament aquest terme? Esca de Vells. La veritat és que és un terme que ja portàvem bastants anys fins servíem amb la colla d'amics, amb l'Esca, amb la gent de l'escena, sempre feia amb la conya. A nosaltres el que ens agrada és l'Esca de Vells. De Vells, doncs perquè és literalment l'Esca de Vells. La gent que va començar a fer aquest Esca, ara són vells. Són gent de 70 anys o morts. I llavors és per diferenciar del to-tón, de la tercera o la de l'Esca, no? I llavors el que més ens agrada a nosaltres és l'Esca de Vells, que és l'Esca que es feia jamaica des de finals del 50, de principis del 60. Usted me ha dejado loco, porque, claro, yo te digo como referente de juventud. A ti, por, ¿sabes? Y ahora resulta que eres el gran pan de la música de viejos, tío. I la música disco que portem aquí, la música... Si de fondo es un viejales, aquí és un pureta. Sí, un pureta. Esclar que estem parlant justament de músiques que, dels anys 50, hòstia, 70 anys, fos tranquil·lament. Inclusí també tracta molt el tema del calipso, de la música de trinidad, de tovago, d'això, no? Inclusí és anterior, o sigui, realment, és una Esca de Vells i és una música anciana per defectes, no? Però que sí, però que mantiene la modernidad, no? Clar, i és una escola exacta. És una de les coses que li vam preguntar, que és... Quin és el secret, al final, d'exprimeu una música que té tants anys, no? I ell, literalment, ens ho va contestar, que crec que ja ho té molt literitzat, que és una música per viure-la, però no per viure d'ella, no? Perquè al final és la música d'aquesta vegada. Fue com a la ràdio, no? Fue com a la ràdio, sí. A que viure-la, chico. A que viure-la. A que viure-la. I sí que és veritat, i tu potser ens pots parlar d'això, Adrià, no ho sé, però crec que Catalunya... Por lo viejo. Por lo viejo y calvo. No, no, no. Calvo, però no és quins, sinó calvo, no? També, també, és quins. Sinó que Catalunya realment s'ha passat un d'aquests territoris amb moltíssima escena jamaicana de música així. Hem tingut sempre, bueno, els clàssics català, hem tingut xovet o cabri, ens pengüins, però sí que és veritat que potser, poc a poc, poc a poc, aquests últims anys s'ha anat apagant aquesta flama, que hi havia aquest auge que hi havia fa molts anys, i és una de les coses que era obligada a preguntar, que és com veu la sena ara mateix. Sí que és veritat que no hi ha... no hi ha l'auge aquell que ha ajudat Adrià i potser els 90, que a totes les festes majors hi havia un grup d'esca, sempre. Necessis un necis, necessis el poble que necessis. No hi ha aquella farmacènsia que hi havia llavors, però canvi hi ha bandes molt bones, també, i hi ha bandes molt de més qualitat. Segueixen sortint bandes, per exemple, amb el Jamaicat, el disc aquest que va fer el tole de la família Torelli, hi ha diverses bandes d'allà que jo no el coneixia de la seva existència, i vaig veure que, hòstia, bandes que surten i que toquen superbé, i que es nota que també que ho han mamat, no?, que no és que facin... Vinga, ara anem a tocar escà, i ara de cop fem... no. Per tocar d'aquesta manera els de portant, ja ben escoltat aquesta música, perquè això es nota. Vull dir que crec que... No podríem dir que sigui una escena que estigui molt, molt, molt a tope, però que està allà, saps? Segueix estant allà, i segueix sortint gent que segueix fent aquesta música, llavors. Crec que no està tan bé, com a mi m'agradaria, però tampoc ens podem queixar. Aviam, no ens podem queixar, però realment no només aquesta música, sinó en general, i més ara, venint d'on venim, de les notícies que m'escolto d'odiment, la escena musical i encicultural, però la escena musical està tocadíssima, i falta veure també tot això pel Jepa de Sal a BFN, que el comentà en fons dies de tots aquests concerts que es fan a Montjuïc, què acaba passant, no? Però, bueno, la pandèmia que ens està tocant no només va frenar la música, sinó a vegades també em va crear. Perquè llavors hi anàvem un dia, d'aquests del confinament, que ens vam llevar amb un tema com coronavirus de Mr. Frikeska, que és, òbviament, una paròdia express, de la pandèmia, és una cançó que la va crear en dos dies. Quan vam fer l'entrevista, jo tenia el cap de que l'havia fet amb una setmana o dues, i realment ens va confirmar que no, que l'havia fet amb dos dies. I no es tendien només de la lletra, es tendien que hi ha una bateria real, però ens està explicant tota una mena de procés, de com es treballa aquest test del confinament, i que la va començar a moure per WhatsApp, després la va penjar en perill tu. Però, realment, la pregunta també era... Era òbvia, que des del confinament hi ha costa treballar, normalment, que ell ve el teletreball, com pots crear, no? Com pots crear... Jo no sé, inconfinament, inclús ell, com a creatiu, com a creador de música, com acaba creant unes cançons que són tan absurdes, tan numerístiques, però alhora, tan reals, no? Jo sempre ho digui, sense vergonya, el meu procés creatiu, a vegades és tan senzill, vull fer un tema que parli de bolets, em vaig a la Wikipedia i em llegeixo tot el que trobo de bolets, que fan paraules que m'agraden, paraules que no m'agraden. Per exemple, el tema de bolets és el primer disco. La Penya es pensa que jo soc un gran expert micòleg, no tinc ni idea de bolets, ni m'agrada especialment en els bolets, ni vaig a buscar bolets. Però, mira, em venia de gust fer aquell tema, i em vaig informar, internet, Wikipedia, Pimpam, inclús a vegades per buscar objectius que no trobo, faig servir un programa que es diu El Worlder, que tu poses... Vull una paraula que acabi amb A, B, E, per exemple, perquè vols trimar amb l'altre cor. Aquí hi ha moltes trampes. Moltes trampes, i ho dic sense... sense problema, eh? Les trampilles, eh? Com a nosaltres, eh? Tot un poc d'Equipèdia... Oi, després, con un bagaje aquí, de cineastres experimentados, que no veus? No, perquè al final, nosaltres també, com ell, però també, a vegades, fem la confluència amb les coses de la cultura, o així que portem amb la nostra vida real. Al final, ell també el que acaba fent molt, és agafar històries que li han passat, o com els cantautors, també. També perquè aquest discurs d'estar per casa, no? Ja li agrada, això, d'una mica de propers... Sí, familiar... Al final, som la generació d'internet. No podem evitar tenir accés a tot això i utilitzar-ho. Jo no veig el problema. No, evidentment que no. I tant, sempre que l'informació siga, no? Clar, i al final, aquí estem per l'altra. I també ens explicava que, en un futur, vol fer un CD MIDI, només. No? Sí, sí, sí, sí. Literalment, normalment, ell treballa bastant sol. Més enllà dels instruments, però ell té un estudi molt atacàs, no? I ell grava els Tés així, també. I compten molts col·laboradors. Ell té col·laboradors de català, de autocalipso, de... O sigui, té una infinitat de col·laboradors brutals, però que ell, en realitat, sucuin a tota casa, ben català, ben casular, no? I, justament, això, ell de les temàtiques que tracta, també, és que li podríem donar el premi de català l'any total, perquè és un tio, i això ho hem parlat de l'entrevista, que, per cert, la podeu recuperar a les xarxes. Sí, la pagarem sencera. Una entrevista mitjoreta llarga, i que sempre fa aquesta recuperació de la cultura de les tradicions catalanes, no? I sempre amb aquest filtre d'humor, s'enfot molt, per exemple, de geografia catalana, no sé ni conèixeu dos poblets que es diuen Sidamon, i un altre es diu Ultramor. Jo aquesta setmana he quedat a Galícia, he passat per Sidamon, i m'estava descollonant de recordar-ho. Té una cançó boníssima que es diu de Sidamon, un ultramor que ha auto-catal·loga com aquella petita i catalana ruta 66. Hòstia puta, jo no tinc ni idea d'això, eh? Sí, sí, són dos poblets que, hòstia... Val diria la pena fer una... podríem fer un directe, saps? Parla més i fer un directe allà... En parada Sidamon, en parada d'Ultramor. Hòstia, parada d'Ultramor, és tio, eh? Va, d'Ultramor, eh? I també és el rei de les frases fetes i motx catalans, realment. I també és un maestro, diguéssim, a inventar aquests nous termes com ara una cançó, que li diu un nou concepte que és l'Amic Pustis. Fa una estona que m'estàs mirant. No pares de passa per davant. Directe als ulls seguint un curtit. Pensa'n com fer el més senzill. I, a més, amb aquest calipso, el que comentàvem abans, aquesta música encara és més antiga, no? Però què vol dir exactament aquest Amic Pustis? He vist que és una cosa que li passa molta gent. Jo em pensava que era... que em passava només a mi, però... o gent molt festiva per dir-ho així. Passeu que tothom té, ha tingut, o té Amics Pustis. L'Amic Pustis és la típica persona que tu estàs... Normalment és quan estàs de festa, de nit, algun cert o una cosa així, et ve una persona a saludar afusivament, i tu, doncs, el que és mirant, intentant recordar qui és. No tens ni puta idea de qui és, com diu la cançó, però et fa patir, no? Et fa estar una mica incòmoda, perquè dius, hòstia, pobre xaval, que m'està saludant aquí superemocionat, explicant-me una cosa que no sé què va passar quin dia, o vam estar junts, no sé quin dia de festa i tal, i tu no tens ni un mínim record, no? Llavors, hi ha aquells moments d'intentar recordar i, al final, normalment no ho aconsegueixes, llavors ja passes a la fase de dissimular i fa d'hora que si dius, hòstia, sí, és veritat! Sí, sí, quant de temps, i tal. Però és una farsa total, perquè no te'n recordes. Això segur que n'hem tingut tots, no? Amics postisos? Haurien sigut, potser, els amics postisos. Però jo sí, no, però jo sí que m'has de dir, no, no, de qui eres. Tu vas a d'agradar la persona més igual, no? I, a més, que sóc tu mujer, ja! Però no té algunes coses. És d'aquí una salutació. I, a més, aquesta cançó també té un tema, eh, que és que li van robar... L'hi van robar. Aquests són també els temes de l'actualitat online. El seu català. Aquesta cançó la va treure, la va treure. Les va traient, poc a poc, durant preconfinament just, i just en el confinament, les va traient a contagotes, per YouTube. Després ja veurem on té la música, no? Però és una cançó que, de cop, amanecim-nos, també, com amb el coronavirus, de la cançó. Doncs hem despertat tots amb una cançó, que, de fet, la va compartir ahir també, que crec que es deia Sant Pere Escà. O així, que és un xaval que el que va fer és agafar la cançó i, d'alguna forma, a digital, perquè hi inclús flipa, com a tècnic de això, que és Mr. Freak, és que ja m'ha quedat... Va dir, jo no sé com m'ha tret la veu. Com ho ha fet? Però ha agafat la base, i el tio ha cantat una cançó a sobre, a tope... I jo, inclús, hi havia moments que la cançó seva tenia més visites que la meva. Esto debe ser un gran drama. A mi també m'ha agradat. A més, va ser molt curiós, perquè va fer un... D'una confinament, va fer uns concerts en directe, de fet, Benèfics, també, amb el nou CD, i feia cançons de mentides. I el que va fer és que va explicar aquesta historieta i va trucar el xaval en directe. I el xaval era, bueno... Vull dir, clar, també, aquí va haver-hi una teva meva... Jo reconoció que l'havia robat a la base. Sí, és que no podia, tot de tot. A més, collons, no estàs robant a Japó. Estàs robant... Que el tio crec que era dolès, no sé on era el xaval, i que estàs robant-hi algú de Mataró. Daulost. Daulost. Daulost. Daulost. Començàvem-ho. Daulost. Estic com a ultramort, eh? Tampoc... No és daulost, eh? Però, bueno, no només va tenir aquest problema amb aquest CD, amb el tema d'aquest robatori de cançó, que al final va quedar una cosa més anecdòtica, sinó també ha tingut altres, diguéssim, temàtiques de problemàtiques, que és com va tractar un tema com el TDA, no?, una cosa més sèria, va... També ho acusava una mica amb el tema de les farmacèutiques, aquestes coses que també van sortir fa un temps, i que se li van tirar una mica sobre, i que, no sé, mi jo també en té de TDA... No, no, és que no estic dient que no. Si no, és la reacció que fan les farmacèutiques, no per curar o per intentar paliar, tot això. I després, també, per la mateixa cançó que m'ha escoltat abans, el coronavirus, no?, amb molta gent que no en tenia la ironia, o el sarcasme, que té, normalment, les seves cançons, i la sorprenien com, eh, tio, que hi ha gent que està morint, no?, i... Bueno, això connecta exactament amb el principi del programa, no? Aquí está, aquí está, al final, aquestes limitacions d'aquests moments que vivim, no?, o sigui, si riu del virus, o sigui, de qualsevol cosa, eh, i, de la censura en general, vam acabar parlant d'ajustament d'això, de la censura. Jo crec que és el problema, una miqueta, de col·ler jutjar obres de fa cent anys amb la mentalitat i la manera de pensar d'avui. Volia dir una cosa una mica absurd. Ara, les coses són diferents. Pots agafar una pel·li de fa cent anys i dir, hòstia, és que... Mira què feien, perquè el món era diferent. Està bé que s'avisi, no?, perquè aquesta pel·lícula conté coses racistes. Però la censura, no ho sé. És que acabarem cremant llibres a una plaça del poble, o acabarem com a Fahrenheit, acabo quemándolo todo. Claro, pero esto no hace poco que lo decía el mismo actor, ¿no?, Idris Elva, que... Sí, també és veritat. El único que ha dicho algo... Bueno, que Franca, actor de raza negra, que en un momento de día, que si acabamos anulando y blanqueando el pasado, perderemos la perspectiva de hacia dónde tenemos que ir, ¿no? Está muy bien que se sepa que existe el nacimiento de una nación. Sí. És una pel·lícula caramente racista. Tambien era una pel·lícula que aportó dentro del lenguaje cinematográfico. I les dues coses, hay que respetarlas. No por el hecho de que sea una pel·lí racista, ya no le vamos a dar. Sí, perquè si no Disney, se va al pique. Així recuparem Walt Disney i ja me diràs tu. No sé, i així ens va... I per acabar, fent una palació directa a tu, Adriano, a part de tocar les cadavells, els últims 20 minuts d'entrevista, perquè és més llarga, fer-la bé amb raduí, eh? Però vam estar parlant de videojocs de vells. Sí que soc molt fan de l'època de les aventures gràfiques, per exemple, del Monkey Island, del Larry, el Simon the Sorcerer, tot aquestes aventures gràfiques a mi em flipaven de petit. I segueixo jugant, i també el rotllo dels 8 bits, dels 16 bits, la Super Nintendo, la Nintendo, aquests videojocs més vintage. M'agrada molt el Zelda, per exemple, el Zelda de la Super Nintendo. Llavors tinc amuladors a l'ordinador, que el bombando de la Play, vots jugar a la Super, a la Mega Drive, a la 64, tens totes les consoles allà, i tinc pràcticament tots els jocs baixats, que igual tinc un arxiu de jocs de Super Nintendo, que són tots els jocs que existeixen, són 2000 o 2500. Este tio me lo estoy imaginando vestido. No lo conozco visualmente, ¿no? Y me lo estoy imaginando vestido como el Abel. En plan, vintage total, ¿no? Sí, però de 2 metres 10. És un tio molt alt. Super alt, sí, sí, sí. Òbviament jo aquí vaig a intercedir, en aquest moment de la entrevista. Aquí es va sentir el clic. Jo estava amb el micropagat, i va començar a parlar de jocs, vaig fer click. Sí, va estar molt guai, perquè a més també hem parlat de l'Ivan Torpeo, que és un dels que ens va enviar també una d'aquelles felicitacions, i que també sonarà de fons en algun moment, perquè col·laboren amb ella amb una cançó. Sí, sí, sí. I realment... A tot això, els videojocs, hòstia, 2.500. Normal que després ens digués que treu un C, que ha 6 anys. M'agrada bici. M'agrada bici. Doncs jo faig un programa cada setmana, bon dia a dos. Però realment... El sol, eh? Ell ha vingut aquest matí amb planferran de qui va la pel·li, de qui va la pel·li. Però realment, si treu un C que ha 6 anys, hem tingut l'honor de poder presentar i d'entrevistar-lo, sobretot, amb aquest no-C de cada veig. I sí que és veritat que esperem que s'aixi cuent aquesta empanada cultural dintre de 6 anys. No ho sabem, potser ja ens han afitjat a Nesle. Nesle, que és una empanada gallega. Nesle comparteix Catalunya Ràdio per no ofendràs. Ràdio Nesle. Som molt adequats per fer anuncios de televisió. Ràdio Nesle. Colacau cultural. El concepte divulgatiu és... Productes de Nesle, mentre són en la xarrada. Jo estic molt content. Sí, perquè no sé què està passant, però la rebel·lió en mira. La rebel·lió no dura mucho, nunca, Adrià. Bé, però, bueno, per acabar el seu futur i ens va avançar en exclusiva, hauria de tenir un tema d'aquesta exclusiva. Exclusiva. I que ens va dir que tancar aquesta trilogia i la va començar una mena de trilogia d'Escà, català, que era Escà, Esca, Escà, Escà, Escà, amb accent a la... Què és el proper que té pensat? Escà, escà, escà, escà, escà. És aquest tancament de trilogia, amb aquest escà de vells que acaba de presentar. I, bueno, per acabar, on podem trobar tota aquesta música, podem trobar llocs físics i el Daily Records, botigues d'exclus en general, accessar un cloud. També podeu contactar-me i directament per Instagram, per fer-hi el camiseta que és cap. Després també hi ha la discogràfica Buen Ritmo, que és la que produeix aquest cècara. També podeu anar a vells. I, si no, la podeu escoltar, podeu anar a YouTube, a Spotify, a Deezer, a Bankam... I red, doncs, tancant aquesta empanada d'avui, doncs, òbviament, tancar molt bé aquest ritme... per passar aquest confinament que potser ens espera, no? Aquest ritme és més jamaicant. A tot el mundo sepa que nos vamos a tomar un gazpacho y vamos a seguir bailando ahora, y nos vamos a acercar mucho distancia de seguridad a la puta mierda en casa. Això també és una tradició que havíem perdut i que està bé recuperar el gazpacho, que és agenda tòtica, clar. A més, és molt curiós, perquè no m'havien recordat que la sintonia de l'agenda caribenya que tenim és de Càbrians, que per tant... Ah, mister. El jaume és la guitarra d'aquesta cançó. Estic veient que tot és una gran empanada, al final, musical. Però a veure, exacte. Ara vamos a invitar a la gente que vaya a lugares que no existen. Això és com el típico guia, que te dice ves a ese restaurante. És una hòstia. Però això és el cadamosta que fem al programa de De Bon directe. No, però hi ha coses que sí. Una de les coses que era el Taixor Fest, que és el festival que hi ha a la taixonera de Barcelona, que és un festival de curs d'humor, que es feia o es fa... El 25 de juliol se s'hagués fet, podeu anar-hi allà a la tarda. Un dels festivals així estiguals per excel·lència que tenim a Catalunya sí que ha caigut, que és el Fantasfric. Ha caigut. Han anunciat que ja no es fa, fan que ve. En sèries tenim alguna cosa o no? O passem a... Series jo... Sí que estan tornant sèries que tampoc. Bueno, sí, al final de mes, però clar, no sé si dona temps al Gaspatxó següent no arribarem, no? Em sembla que et tornes, que ara no ho sé. És molt radioesfònic, això. Sí, moltes, eh? Aquesta dimarts, això. Sí que és fitat de capaixó en cinema, torna... bueno, torna, acaben ja la trilogia de Dolores Redondo, de l'adaptació dels ives del Guàrdia Invisible, això, i, a vosaltres, és la oferenda de Tormenta, i després... A vi de jocs veig que tu avui ens ha sigut feliç aquest cap de setmana, no? Perquè surti al Ghost of Tuxima. Sí, ahir vaig fer un bon vídeo. No tant com m'agradaria un Ghost of Tuxima, que ja el parlarem algun dia segur, però és molt a l'estil que no es va de... Que et va tu? Però que em va a mi i en extensió al programa. Que ja el portarem, Ghost of Tuxima. Però per què no ho vaig poder visitar del tot? Doncs perquè comença dintre de poc el Festival de Música de Paral·lada, online, que ho anestarem allà potent-li canya, i que el podeu ser online, i una altra de aquestes coses que potser acaba caient, que és el sal a B.C.N., que no ho sabem del tot, perquè haig d'haver hagut sal a Montjuïc com a cinema a la fresca. Jo estic superexpectant al tema de les gandules del CSV en la gos. Ostia, és veritat. És veritat que què t'hauria de fer? De alguna manera, sempre ha habido una distancia de seguridad, perquè les gandules ja no el permiten. Otra cosa és el tema del BAC, on està totes les sillites... Jo t'ho dic Adriano, perquè no et passi el que t'ha passat aquesta setmana. Diran que es farà i dos dies abans. No, això és el que he dit. Ara sí, antes. Una qüestió, perquè has mencionat el cine, i el focus m'estava apuntant. ¿Lo habéis visto? Estás concentrado con el videojuego. Veremos y se estrenan o no se estrenan, pero hay previstas. ¿Para estas dos semanas en las que vamos a dejar al personal sin gazpacho? Sí, sin cine. No, sin gazpacho. Coincideix amb les dos setmanes, almenys a Barcelona, que també hem de dir, que no siguem centralistes. A Barcelona té 15 dies d'aquestes suposades... Aparentemente, el cinema és a Barcelona. El cine van a estar cerrados. Vamos a ver si al final es... No va girar. Referenciales, en cuanto al momento que vivimos, tenemos que suene la música. Y entonces, el director Peter Cataneo de Full Monty acaba centrando esa realidad masculina musical que habíamos visto precisamente Full Monty, pues en el género femenino con Cristian Scott, Thomas, Sharon Horgan... Military Wives, se llamo. Las mujeres de los militares. The Beast, otra película. O sea, tanto la de que suene la música como The Beast, crecieron en el Barcelona Film Fest, yo tuve la oportunidad de ver la primera. No estaba nada mal, la de Peter Cataneo. The Beast me parece que la vio mi compañero. Ah, d'aquí us animo a... A no verla. Potser no veu-ne-la. No ho sé. És una agenda que la podríem enviar als premis. És molt premiada. Simplemente para que cada uno encuentre su cuota de cine. Es decir, que suene la música, busca algo fresquito, actual, que reflexione sobre el tema de la parida de género, pues que vayan a ver esa pel·li. De los frikis y ansiosos del cine coreano, que no tiene tiempo de ver... Si us agrada el cinema, el cinema negra, la Taktiveski, això és una pel·lícula amb molts xirs afins. I molt en la dinàmica del cine coreano, que te presenta un film i que dice, no, este no. Te presento otro. Te presento otra versión. A l'altre. Pero había más películas, mi hermano persigue dinosaurios, un drama inclusivo, cineinclusivo del cineasta italiano Stefano Cipani, que se presentó en Barcelona Film Fest. Por ejemplo, del Barcelona Film Fest, que hablamos de la pel·lícula inigaoracional, no? El David Verdaguer, ¿no? Exacto. David Verdaguer i David Ilundain. Les estamos hablando 31 de agosto. Y tenemos un restreno también, en estos días, origen de Nolan. Ostia, sí. Aquello para ir a entrar, supongo, para ir a entrar en la... 30 hudas julio, 30 hudas julio. Es claramente una apuesta para ir entrando en la... temet. Y después, una pel·li muy floja, pero que quizás me permiten adelante hablar del cáncer y de nuevo de las adaptaciones. Quisiera que alguien me esperara en algún lugar. Lo que nos pasa todo es un poquito... Esta no estuvo en el BC, ¿no? Es una obra literària, que vale la pena, però la pel·lícula és una autèntica basura. I basura. No, no, no. Hablaré de cómo se puede cagar una adaptación cinematográfica. Estàs dient que faràs cinema a la menta? Bueno, ja veremos. Cinema a la menta i cáncer jodida. La vida és també a... Ai, no ho sé, ai, no ho sé, es peixado. Ja veremos, ja veremos. Aquesta sintonia nova, també, que és un remix de la cançó del nostre Marcos Valle. Sí, que seria el Paco León brasileño, per si el busqueu. Doncs ens hem aprovat al final d'aquest primer gaspacho, que ja és tradició que durin 1 hora i 20 minuts. Que en canjo he dit que és igual. Recordem, xarxes socials, primer de tot... Primer de tot tindreu aquest vídeo a YouTube, si és que no s'ha parat la càmera. YouTube empenada cultural, Facebook empenada cultural, Twitter empenada cultura sense L, Instagram empenada cultural... I... Soundcloud, Soundcloud. Molt bé, nois, doncs, fins aquí. I ara ballarem vosaltres, perquè jo em quedaré quiet. Vinga, nois. Tinc dues setmanes. Tinc dues setmanes.