Empanada Cultural del 16/8/2020

Prepareu els pites que aquí comença l'empatx. L'embefada. El gran festí. La vacanal radiofònica. Aquí comença empenar la cultura. Gaspatia Edition. Un programa cuinat per... Vols dir que parla amb Pujol Adriano Caldero. Espera, espera, espera. Espera un moment, espera un moment. Avui em sembla que posarem el dit a l'enafra de més d'un. I no crec que aquesta música tan festiva funcioni, no? Em sembla que millor que la canviem. Si no ho sembla malament, la canvio. Molt millor, molt, molt, molt millor. A veure, en resum. Avui venim a parlar de la violència. Amb una definició autològica, la RAE la defineix com l'acció i qualitat del violent. Gràcies, RAE, per limpar, fijar i anar a esplendor, com sempre, ets superútil. Però tots sabem que és la violència, no? I sobretot que es tracta d'una cosa més aviat dolenta, oi? De fet, un servidor té marcada foc la frase d'edita pel personatge de Salvor Hardin a Fundación. La violència és el último recurso de l'incompetent. La Simov no s'acostumava a posar poètic, però aquí, coi, he d'admetre que la va clavar. Es va lliure bastant. De totes maneres, de totes maneres, vull recuperar una antiga tradició d'empenada i enconyar el més llarg dels peros que mai hem fet. Així que... Però que sí, que està molt bé tot això de desitjar l'autopió humana sense violència i actuar en conseqüència. Però no podem obviar segles i segles d'attusso de història i les evidències socials, i que consti que no estic defensant l'argument tradicionalista. Tampoc podem menys tenir la mala propaganda que se li ha donat a la violència, en especial a l'acabada baix cap a dalt, és a dir, la que accessim nosaltres. Mentre que s'ha maquillat com a inevitabilitat i com a llei axiomàtica la que s'exerceix en direcció descendent. Perquè el que crida amb vehemència, amb insults, cremant banderes i fins i tot fotografies del rei, quan aquest visita a la ciutat, aquest tio és un violent, aquest sí que és un violent. Però, ei, quan és el rei qui marxa a un altre país sense tornar ni un cèntim dels milions que ha robat exerció en el seu càrrec públic, en un país on hi ha famílies que aporten anys pidolant el banc dels aliments i que durant una pandèmia encara hi ha gent que està esperant poder cobrar el seu legitimatur coherte. Però això no és violència, que consti. Ni és violent el gran tenidor de pisos que, davant la impossibilitat temporal dels seus llogaters de frontal pagament, decideix apretar per por no cobrar avui, encara que, demà, aquella família no pugui pagar lloguer i hagi de marxar al carrer. I no és violència a l'estat de la sanitat pública, retallada en recursos durant èpoques de vaques gràcies, i ara, davant una situació excepcional, imprevisible, en paraules dels mateixos que la van aprimar, no només no pot atendre els malalts de Covid, sinó que els habituals, amb malalties menys mediàtiques, veuen empitjorar més les seves condicions. No, amb violència no s'arregla res, diuen. No deiau que eren gent de pau, ens recorden constantment. I aquí està el tema, que portem amb la milonga del pacifisme amb malentès massa temps. Els poderosos del món han adoptat aquest discurs pacifista, recordant-nos constantment que qui crida per la raó i que aquestes no són les formes, aconseguint així una desmobilització i una despolitització de la societat que ens fa confondre la lluita amb la violència. Però saben, perquè ho saben, que no poden evitar aquesta creixent frustració social. Així que ens faciliten válvules d'escapament per a tanta violència acumulada. Els esports, que són un gran exemple de com gamificar la violència i desviar la frustració d'un poble cap a la ignòpia social. Estem parlant del velli típic panemicirquenses, pan i circo. De fet, a Netflix podeu trobar el magnífic documental Deportes del Mundo, on el primer episodi ens parla del calxo històrico, una mena de precursor del futbol on es permet la lluita oberta entre els jugadors. Va néixer el segle XVI a Florencia i enfrontre els barris de la ciutat en autèntiques batalles campals. Perquè posats a blanquejar aquests jocs de guerra, que almenys no ho dissimulem, com a esos regals, millor. De fet, acceptem aquesta violència inerent en aquests casos. Filtrada, tenissada, en un esdeveniment acceptable per les elites i que permet baixar l'atenció de la turba enforismada si enfoques on tocaria, faria en parellar la posició d'aquestes elites. I si mai aquesta violència s'encamina, com deia, en formes que ells valoren inacceptables, doncs tenim criminalització i repressió. Òbviament, amb tot això no volem legitimar tota violència, perquè bombardejar la població d'un país pel seu patroli o maltractar la teva parella, perquè ha fet que el com que no t'agrada és inacceptable i, a més, des d'empenada culturada, et vindran a fotre un bon xec d'hòsties. Però criminalitzat, tota la violència és, certament, anar amb el lliure a la mà. Entendre el context pacivista nascut als vicers del segle XX que ha sigut manipulat i absorbit per les elites com a eina de control encara més poderosa que la repressió policial, facilita entendre com és que, amb la que està caient, encara no hem començat a trencar-ho tot. Per tant, potser sí que la Simol tenia raó. La violència és l'últim recurs de l'incompetent, però hem d'entendre que els incompetents són ells. I per això es reserven el dret a la violència. Nosaltres, en realitat, el que hem de fer és no tenir por a la lluita. I en quant a la violència, doncs, si us fa una mica d'alèria, si encara la deus fa horticar-hi, m'agradaria recordar-vos les paraules que va dir el nostre estimator Antino ja fa uns quants anys. Afectivament, efectivament, violència és divertida. Molt bé! Hòstia, gent! Què tal? Què tal, com estem? Fa molta calor. Fa moltíssima calor. Això sí que és violència. Violència global. Estem en aquesta tercera espatxó a YouTube, perquè ens podeu veure. Us recordo si s'associem molt ràpid, així anem avançant. Doncs, com heu dit, Facebook, primer YouTube. Empeanada cultural, Facebook, empeanada cultural, Twitter, empeanada cultura, Senseela, Instagram, empeanada cultural, i tot això ho podeu trobar sàmcle. No he estat alguna. No ho sé, fa molta calor. Fa molta calor. Que ho veuis a l'editorial, estic molt de mala. De fet, també val a dir que és dels primers... Ara que recordi els primers programes que gravem de nit, també? No, vam fer una casa teva. De fet, el primer de la temporada anterior, el català, jo era ja setembre, no? Sí, per la dia. Aquesta calor passa factura, i sí que faig molta violència. Que, com podeu veure, ha tornat la Bea. La Bea Casas ha tornat perquè l'Adrià no està allotant la seva pròpia batalla. Des d'aquí li desitgem tota la força, i que quan tornis, que tornaràs en seguida, segur que véns més fort. I amb més cinema, segurament. Ens veiem aviat. Nois, què voleu? Tinc la menú del dia. Avui tenim un programa bastant violent, i més val que no em poseu a prova. Què vol? Comença l'estum. Passo de l'Espanya profunda del flamenqueo, que el estem escoltant, el Japó més profund. El Japó és el que em fa pensar una cosa. Us porto el videojoc Ghost of Tsushima, que és un dels videojocs que ara mateix... Ja parlem després, però és el que ho està patent més, amb molta violència. I em fa pensar una cosa. Tu també em faràs una cosa de Japó. I sí que em fa pensar que Japó potser és una de les cunes del gore i de la violència artística. Home del gore i tant que sí. És una cosa que m'ha portat bé el tema de l'Ocuki, com camuflen coses i de sobte flasca. Aquesta doble moral, al final va ser un camuflatge total. I després aniràs tu bé, em sembla. Sí, sortim a tu talment de l'Ocuki, ara sí, per fi. I vinc a parlar d'un llibre, que és la facció caniva, la història del vandalisme il·lustrado, que precisament parla sobre tots aquests incompetents que comentaves tu Ferran, els incompetents violents, i el que veus és l'actualitat. Després entrarem a més profunditat. Has fet l'esforç màxim per fugir de l'Ocuki pel que veig. Exacte, sí, sí, sí, sí. He cogit la moto i m'he ido, vamos. A tota velocitat. Jo, com a últim, us porto un anime, una sèrie que podeu trobar a Netflix, que és Devilman, Cry Baby. Com vius tu bé de Japó també, aquí l'heu vist tots, i ja saps que violeta un rato. Doncs vinga, nois, avancem. Un moment. Sembla barroquí, però no. Què se passen? Empenats, empenades, tots drets. Avui us porto un gran joc. Un joc sobre un poble assatjat, un poble que resisteix front a una invasió imminent, un poble famat, un poble de pagèsos, sí, però per sobre de tot un poble amb molta força de voluntat, que vol defensar la seva terra, les seves tradicions, la seva llengua, i sobretot, la seva dignitat. No em sap greu, ja sé que esteu rient. Subgent de pau. No em sap greu, però no estem parlant de Catalunya. Jo crec que algun moment esperà algun videojoc del procés. Ostres. El joc més avorrit. No sé que siguis guàrdia civil. Aquest sí, exacte. Elija tu propia aventura, no podia ser divertit. Algun dia farà un videojoc. Però avui canviem el 1714 pel 1274. Canviem les urnes per les catanes. Una mica més mortífarà, suposo. Els sagadors pels samurais. Els espanyols per mongols. Gifré el pilós per Jin Sakai. I canviem Catalunya per la petita lla japonesa, de Tsushima. Avui toca parlar del conflicte més èpic que hem viscut des del 1 d'octubre. Avui, empenada cultural, mongòlia ens roba. Tant bé, ghost of Tsushima. Gràcies per t'interveste. Gràcies per t'interveste. Gràcies per t'interveste. Gràcies per t'interveste. És de la companyia de sacarpants. Tu la coneixes, no farran. Fas el de infamus. Els dos, en fet. Infamus, infimus. No ho sabeu com van. Però és d'aquests videojocs que és una companyia que ja està acostumat als Monzo Bers. Ja us avanço que aquest joc serà probablement goti. És una companyia molt millor. És del G. És strawberry. És molt jove com a goti. És de nit, fa molta calor que hauria de оou pets. moltíssima cosa, vull dir, que més o menys podem patir si anar d'aquest joc santurà. Pots les medalles que t'estàs posant, també. I la bruja lola d'emparada cultural. És el que hi ha, és el que hi ha. No t'ajuda a agotir, no? Bueno, ja, després t'ho expliquem. Ha empenada cultural extra. Però, clar, després també hi ha el tema de que si parlem que poden guanyar el gran premi de l'any de videojocs, que són dos anys guanyant catanes, no?, perquè Seguiro... Seguiro ha anat aquí, també, per cert. Seguiro va guanyar en passat, aquest any no sé jo... Aquest any no el guanyarà Seguiro, això segur. Sí, però també hi ha l'altre gran de Sony, que és l'Astofas 2. Aquest és el gran competidor. Potser és el gran competidor. Bueno, Sony estarà contentíssim, també. Però, bueno, tornant al joc, a més, és un joc que és curiós, perquè Saker Punch no és una companyia oriental. És a dir, és un videojoc que està superbasat en Japó, en tota la seva història, però que està fet per uns... No, no, no, no nipones, en aquest cas. Però val la pena, igualment, jugar-hi, perquè el mateix creador de iakuza, dels videojocs de iakuza, ja va dir que havia flipat amb el joc, i, literalment, ho hauríem d'haver fet nosaltres. Sí, sí, és que hi ha hagut tota una polèmica dels estudis japonèsos, que han dit com han fet un joc que ni el japonèsos han sigut capaços de clavar-la tant. A més, ha estat tan ben documentat, és brutal. Ja entrem després amb aspectes més històrics, però el que val a dir és que és una molt bona forma de deixar enrere aquesta antiga generació per ja entrar a la nova de la PlayStation 5. Però, abans de tot, entrem una mica en la història, no? Doncs bé, la història de Ghost of Tsushima és la història de la primera invasió de part dels mongols a la zona de Tsushima, d'aquesta aia que hem dit de Japó. Tu ets jin-saka i una mena d'últim samurais sense arribar a ser Tom Cruise. Ah, vale. Perquè llavors els japonèsos no estarien en contès, eh? Sí, per sort, eh? Exacte. No està tan malament, és apropiació cultural, però està bé la pell. No comparem. No, no, no. Podríem fer cinema a la ment, no? No, no, no, no. Jo permís, sí, però... Doncs tu ets jin-saka i aquest últim samurai, que el que vols és rescatar el teu tiet, que és bàsicament el teu sensei, el teu mestre. Però llavors jo l'últim samurai està com a mínim ell, no? Per això he dit una mena d'últim samurai, ara veurem per què Ferran és que té mevança. Amigo. De les mans del jefe, o sigui, l'ha raptat des d'un punt de vista, doncs s'ha enfrontat cap a aquest setge, aquest tiet seu, i l'ha raptat el jefe de colonitzador, que es diu, com... Cot un can, que ve a ser com un menjar que pots menjar allà a portar el teu. Una tracció de portar el teu, també. La història està dividida per 3 actes, com mínim, que jo sàpiguen, és tot clar. Ah, no l'has acabat? Jo estic... em queda molt poc aquest per acabar. És un joc molt llarg, eh? Un joc molt llarg, després ja ho veurem, però és un joc molt llarg, és un món obert, no només hi ha la història principal, que són aquests 3 actes, que, a més, fa gràcia que està dividida aquests 3 actes. La preparació és trobar gent aliada per fer aquest atac cap a Cot un can, cap a aquest jefazo, per alliberar el teu tiet, i quan arribes al castell, quan ja tens... Aquest seria el final del primer acte, és una mica com el Mario. Saps el vídeo que té el Mario? Que arribes i t'hi diuen, no, lo siento. Cot un can no és tan este castillo, és tan el segundo castillo, que és el segundo acto, i llavors vas així fins al tercer acte, de castells. És la DC de los mongolans. Exacte, és la DC de los mongolans. Però què passa? Que per aquest camí també vas trobant no només aquests actes, sinó allò que se'n diuen els relats, no? Relats, que és una cosa que potser associem molt a relats japonèsos, no? I que en aquest cas són els relats de cada un dels personatges alternatius, que poden ser part de la història principal, o poden ser simples històries secundàries per complementar la història. Llavors, què passa? Doncs vas creant aquesta mena de la teva pròpia llegenda. Però clar, el joc juga amb això. Creies la teva pròpia llegenda o la teva pròpia fossa, com a samurai. Perquè al contrari del que voldria el teu tiet, que és qui t'ha ensenyat, és el teu sensei, no sempre agafes el camí del samurai. Traidor! O se se puja l'art por la espalda! Senyor Sakai! Entró-lo a la ira. No somos malhechores, como lo es el. Somos samurais. Al de responder por su crimen, con su vida. Miradlo a los ojos. Mostrad-li que un samurai no entiende de miedo o de ira. Vida de muerte con honor. Bueno, aquí ja entra la violència, com hem pogut escoltar. Però, realment... És la violència, això, no? És d'aquests jocs... La part principal d'aquest vídeo és jo, sobretot des del punt de vista del personatge, és aquesta dualitat, no? Tots un samurai que ets amb el màxim honor, com que ja sabem de sempre que és un samurai, però donar el joc veuràs que sí o sí és d'aquells jocs com a l'especops de l'any, aquests jocs que et donen a triar, perquè realment et donen a triar si vols ser un samurai, és a dir, anar de cara, o hi ha altres cops que gairebé no tindràs una altra cosa a fer que anar d'esquena. Potser no t'anarà a l'especops de l'any, que és un joc que ja parlarem algun dia, perquè ja no tens elecció, no entens molta. A tu et pots dir modo sigilo, modo acción, però aquí té un pes, s'entra del teu pròpi rang, com a samurai suposo, o com a com se'ls diu els que són, el Ronin, no? Els Ronin són els que no tenen àmbits, és a dir, els que van per lliure... I que, a més, no tenen normes gaire bé, no? Exacte, van més d'espiadats. En aquest cas, per això es diu Ghost of Tsushima, perquè arribes a agafar aquest punt de llegenda, però és d'un punt de vista fantasmagòric, és el que està a l'ombra, és el que està enmascarat, és la cara quan mata, llavors aquest és el conflicte. Llavors, el que em va fer gràcies a parlar, quan jo preparava aquesta introducció catalana de la secció, és que quan... Estàm... Xatejant, xatejant... Doncs sobre quin paral·lisme podria fer amb Jin Saka, que era aquest samurai, no? Potser Gifre el Pelós, potser Tumba es diu... Hòstia, si busques un heroi romantitzat, Gifre, si busques un heroi sanguinari, Roger de Flor, si busques un anti-heroi, se rellonga. Per què no, tots? Clar, a aquest cas... Jo m'he cantat per Gifre, perquè també és, potser, dels famosos, però realment el viatge que és això, o sigui, passes de ser aquest heroi romantitzat, perquè al final, al cas de llibertes d'aquesta illa, passes de ser un heroi sanguinari totalment, inclús hi ha moments que els propis invasors mongols et veuen a tu, com aquesta mà n'ha estat també, pel propi poble que estàs defensant, i aquest anti-heroi total, perquè també hi ha en certs piques, amb aquest clan samurai que queda, i et diuen, i tu has de ser el meu descendent samurai, tu que vienes de les sombras... Com ho dius, tu això, Eudis Moskovs, que vines per l'espalda com una etarra. Com una osetarra. Seguim amb violència. Però, bueno, tornem. Visualment, potser dels jocs que més ha impressionat, sobretot per això que deien del tancament d'aquesta generació de PlayStation 4, crec que heu vist tots imatges de... Ja he jugat a part, però heu vist imatges... És una passada, és una immersió total de llums, de colors, tot... Vaig ir a una entrevista que li feien a un dels creadors i deien, volem un joc que tot es mogui. Sempre hi ha moviments. De fet, el primer trailer era... És una passada. Els camps infinits, els núvols, la pluja, els llams... És un d'aquests mons d'immersió total. I, a més, hi ha molta presència, algo que molts cops associem, aquests... Ja no videojocs, o sigui, amb qualsevol tipus artístic de japon, la connexió amb la naturalesa, no? És un joc que està connectadíssim, és a dir, segueixes guineus perquè et portin a un certs temples... Això també està molt bé, segueixes ocells, segueixes al vent, inclús, perquè et porti a llocs racondits... Puc agafar-te, segueixes. A més, amb aquesta flauteta, tot és molt... Sí, fas haikus, o sigui, tot és... Ai, sí! Oh, dios mío! Hòstia, nen, és que... és que jo volia portar-li, jo no tinc una katana a casa. És el Ferran li he preguntat molt amablement... Jo no sóc de katana, sóc de Half-Life. I porto el que tinc. Però farem veure que això és una cat... Tia, fotre bíceps, avui, eh? Doncs tornem, doncs, això. Que pots fer haikus, i també hi ha aquesta part, com molt, inclús, hi ha maitació en aigües termals, i tota aquesta part que està baixant maca, no? Alegòrica, també... Òbviament, els haikus sempre fan referència de la naturalesa, però, Òbviament, avui estem a un programa... de referència. Llavors, què passa? Que també hi ha de tot. O sigui, el joc és supercru. De fet, una cosa que em sota molt i que em recorda, inclús, a Gladiator, i recordareu la cena de Carriba, i veu la Seadona, els peus cremats... Doncs és així. Si tot el joc és cruesa absoluta, és a dir, quan vas passant per pobles, potser ja estan... ja han passat els mongols, ho veus tot cremat, la gent penjada... De fet, els mongols tenen aquesta fama de cruesa, perquè la mateixa Mulan, que ara s'ha vist... o polèmica, no? S'estrenarà, o no, directament a Cines, o no? No se sap. I ara, en la mateixa pel·lícula d'animació, que és molt més rebaixada, el primer que t'ensenyen dels mongols a part de Catàcana a Xina, és que han massacrat una vila, i és aquella nina que troba el Genghis Khan, no? Aquesta cruesa dels mongols... Potser tenen alguna cosa a dir als mongols. Sí, sí, han sigut els grans invasors, no? Arribarà un moment que... És veritat, eh? És que deuen ser els nazis d'Orient. Sí, sí, home, a veure, penseu una cosa. La cruesa de violència que té aquest videojoc està absolutament justificada, òbviament tu emets violència, perquè també el teu poble ha rebut, i no com aquí, que has fet-ho molt incís en la introducció de que el poble a Catalunya som el del Girao Mai i la otra Mejilla. Però no em refereixo, eh? Bueno, sí, també. Però està bé, perquè és com internet. Tu és una cosa i jo em faig la meva història. La mort de l'autor, sí. Llavors, què passa? A més, aquesta música que escoltem... La música també és molt... O sigui, també és molt crua, hi ha molts moments que tenen molta violència, però també és molt acompanyat. La música pràcticament sona en certs punts concrets. Tota l'estona és aquell monobert, aquella naturalesa, aquells rius, tot això. Llavors, també la música trobo que també està molt ben fet. Perquè, just quan comences moments d'acció, comences una música de batalla japonesa, una història així molt... No ho sé, una música molt intensa, molt esguent. De fet, la que hem escoltat al principi, després del trailer, dièsim de música, és la música de duel. I els duels, quan tu arribes a un poble, tu pots anar per les ombres i per les esquenes, o pots anar a la porta i literalment dir... Eh, què et doia aquí? Salit, perquè diu això, eh? Salit, que venga el mejor guerrero. ¿Quién es vuestro jefe, ¿no?, venga. Bueno, hi ha una escabachina. Que puedo hablar con el encargado. ¿Quién tienes al mando? Però, bueno, igualment, això que hem escoltat, també a la intro del trailer, clar, aquesta és la versió espanyola, va la dir que jo he jugat, he canviat els tres, bueno, que m'interessant no anar a posar-me, jo sé, polaco, però he posat... Vam començar a jugar amb el japonès, després vam... Això és una baixa. No, no, no. No, això és una baixa. No, no, això és una baixa. No és una baixa. Sí, no, ara, realment, és el típic joc que s'hauria de jugar, com el sequiro, s'hauria de jugar des d'un punt de vista oriental, però sí que és veritat que també és un joc que tot i capaça allà. Està com que està fet per estranjeros, el doblatge està cuidadíssim. No, però és que hi ha una cosa que s'ha de dir dels món oberts, que és que com que les coses passen simultàniament mentre tu jugues, no sempre pots llegir els subtítols. Sí, això també és veritat. Durant una època hem deixat de tenir doblatges dels jocs espanyols, dels jocs catalans, en un segle. I no ho havíem trobat a faltar, perquè al final teníem els subtítols de cinemàtiques, però ara que els jocs es parla constantment, un cas molt emblemàtic és el GTA V. Clar, no paren de parlament trascondueixes. Quants accidents has tingut jugant el GTA V per intentar llegir? Tens raó. Sí, també m'ho vaig canviar, però també per curiositat. Per primer vaig passar a l'anglès, estava molt ben dublat, però és que l'espanyol trobo que és un nivell de doblatge espectacular. Llavors, en qüestió del tema del llenguatge, hi ha un moda, que és una llàstima de l'Adrià Nogull, hi ha un moda que es diu el Moda Kurosawa, tu pots triar. De fet, el pots canviar i treure en qualsevol... Doncs... No, no, m'ho he entès ràpid, no puc. Encara no. Al final del programa potser. Doncs hi ha un moda Kurosawa, és a dir, tu a mig joc, o a l'inici del joc ja pots començar a jugar tot directament així, però també el pots canviar durant el joc. Hi ha el Moda Kurosawa, que és moda en japonès, subtitulat, i també és un blanc i negre amb aquell gra de les pel·lícules de Kurosawa. Els plans espectaculars, les cinemàtiques, són èpiques, jo us claveuro en aquest filtro Kurosawa. Llavors... A partir d'entrevistes que vaig veure dels creadors també, deien que hi havia certes pel·lícules que els havien inspirat, una era L'Òsid de Samurais, que és el pic, i el Jimbo, que també és d'aquestes grans. La fortaleza és un dia que no l'he vist. És una pel·lícula molt divertida, que més la és famosa a Occident, que diuen que és l'espiració de Star Wars. Després la mires i dius, perquè hi ha una princesa, però la pel·lícula és divertida. I el Jimbo no era per un puñado de dolores? Ara no sé si el Jimbo... Però sí que hi ha pel·lícules del Leone i el Kurosawa retroalimentaven amb les pel·lícules. Com el Tarantino que ens ha sentit abans. El nostre amic Adriano i el nostre amic Carles, això ens ho podien corroborar millor. Sí, sí, sí. Però en aquest cas... Tu ho saps, això. Avui, Adriano, estàs patint, estàs suant cada vegada. M'agradaria que estigués allà. De totes maneres... És un juegazo total. Però l'única cosa que diria Dolenta... A més, es sabeu com allò com anar a una entrevista de feina, i et diuen, vale, dim una cosa mala, tu, ja saps? I dius una cosa mala. De fet, te dius, soy demasiado perfeccionista. Doncs el que vaig a dir és algo així, perquè realment té una pantalla de càrrega, que et van dir, en la típica pantalla de càrrega, entre móns, entre viatges, que et diuen alguns tips, alguns senseis, realment es carrega superràpid el joc. És una passada. És una cosa que ja t'esperaries de PlayStation 5, però és que encara estem a 4. I ja només per això flipa. Llavors, si passem ja a comparatives, abans hi hem parlat del Sekiro, perquè és un tipus de joc que s'assembla moltíssim al Sekiro, no només per temàtiques, sinó perquè... Bueno, també aquest món no és obert, d'obviament, al Sekiro, però també té aquest punt de complicació, si no vols, o sigui, Ghost of Tsushima té 4 dificultats ara, perquè l'última actualització va afegir l'actualitat. Ja té un actualització. La letal? Sí, sí, sí, com l'extrema, no? I realment és molt difícil. Però potser sí que és veritat que s'assembla bastant més a el que seria aquí pel que ho estigueu veient, i si no us ho dic, que és Red Dead Redemption 2, en aquest cas, perquè el té molt més... Ara m'acabes de perdre. De què? Vull dir que t'hauria ganes, però a mi, si me'l compares amb això, saps qui no he pogut... Aquí està, aquí està. Red Dead s'assembla, òbviament, pels Mons Overs, la Vallesa de l'entorn, la natura... Però sí que és veritat que tu sí que te'l recomano, des d'un punt de vista de que a mi, Red Dead, el vaig deixar. Jo no el vaig acabar, el jove, perquè hi havia un moment de gòvio, hi havia un moment de... per qualsevol acció, jo què sé... Si m'he de posar unes sabates, me les he d'acordar gairebé per dir-ho així. Tot d'una acció, tot és molt lent, tot hi ha masses i un excés gratuitíssim de missions secundaris i personatges, o sigui, al final m'agobiava i vaig passar. Però tu sí que realment té una història que et cala. Els personatges secundaris també són brutals, i vull dir que, com a mínim, sí que seria una mesca, sí que potser s'assemblaria més aquests jocs que sé que hi hem jugat, que és el Shadow of Mordor. Més d'acció, no? Més d'acció, sí. Incluso el senyor de los anillos de la Play 2, aquests moments de sèdia, el castell, això té molt d'això. Però, bueno, per acabar, dades, perquè han sortit les primeres dades de... Per què quan fa que ha sortit el joc? Cal, el joc potser fot que un mes, una setmana o així. Però van treure... Mira, va ser... Els tres primers dies va sortir la dada que havia sigut l'IP, és a dir, la propietat intelectual de Sony. O sigui, de ser un Sony exclusiu, perdoneu. La més ràpida en vendre. Van vendre 2,5 milions en tres dies de copies. Moltíssim, moltíssim. Moltíssim. Llavors, en els 10 primers dies, i aquí ve la xitxadura, van dir, aquí hi ha esta distiga pura. 156,4 milions d'enemis morts de Mongoles, esperem, perquè no sé si es pot matar algú més. 57,5 milions de duels realitzats. 16,2 milions d'abans en aigües termals. Això és molt taigua. 14,2 milions de haikus composats, o sigui, realment també, com que ho pots fer. 28,1 milions de cançons tocades amb una flauta que tens. És curiós que pot alterar, jo encara no ho he fet, però és el que pot alterar el temps. Sí, pot ser plor, això he llegit jo. 800, 10,3 anys a cavall. Sí, això també té terra. No, un sola, ja. 15,5 milions de fotografies fetes, i la que més m'agrada, que jo crec que amb això es mereix, el Game of the Year, el premi de l'any, és 8,8 milions de guineus acariciats. Perquè sí, no, es podeu acariciar guineus, i n'han acariciat moltíssimes. Perdona, que saps que jo he estat jugant al Blast Femus aquesta setmana, perquè ha tret el DLC, i una cosa més important del DLC és que n'ha hagut un gos, ja us hi cara. No hi ha un reto. No hi ha un reto, eh? Jo l'he fotut 200 vegades i no ha sortit res, potser és a mi. El perro leproso i si no, ja... És un gosat que apareix... No et sé dir quant, perquè a vegades hi és i a vegades no. No, a mi no m'has sortit, encara. Quan apareix, l'has d'acariciar. És norma dels jocs. Tanco, ja dient que realment és un joc a tenir, és un joc a jugar, i ni que sigui si no el teniu l'accés, és un joc a veure, busqueu per internet imatges perquè flipareu. Jo crec que vaig així que deien que eren unes 20, 30 hores, jo porto moltes més. Clar, seran 20, 30 hores per l'accés. Si passa a Pinyolan, però, bueno, hauries de saber què fas, eh, per ser només 20 o 30. Però, bueno, això sempre serà recomanable, i ja veurem els premis de l'any de veure si la Quinyela... No? Ha tirat endavant. Jo crec que t'hi pinta. Tu creus que s'endurà les tofes o què? Jo crec que aquest, sincerament. Perquè cyberpunk no entra en aquest any. No, no, en principi no entra. Però si l'ha sortit d'aquí un mes... El que vaig llegir és que... M'han atreçat l'entrega del cyberpunk, sí. Game, me ha dicho. Jo vaig paticinar, crec que serà un desastre, però, bueno... Ja veurem, ja veurem. Anem-hi, anem a cap a la vea i avancem. Bueno, doncs el que us comentàvem abans. Jo vinc a parlar d'un llibre que em va fascinant el moment en què el vaig llegir. A Fenomen català, oi? No, que ara canvio, que si no, no ho sé fer. Bueno, és un llibre que em va fascinant. El vaig llegir fa 8 anys. Sí, però quan em veu dir la temàtica del programa, vaig pensar, oh, Dios mío, tengo que traer este libro, porque como ejemplo de violencia, horror, terror... No he tenido en mis manos nada que lo represente mejor. Se llama La Facción Cannibal, historia del vandalismo ilustrado. Es un libro escrito por Cervando Rocha. No em traguis al punt, que llegir un tros. Y aditat per la falguera. Quanta violència. És un assaig que trata sobre això, sobre la violència, sobre el terror, sobre l'horror... Vandalisme ilustrat. Justificat d'una manera, intenten... O un vandalisme en contingut, podríem dir? Sí, exacte, sí. Ilustrat, no d'ilustració com el llibre de l'altre dia, la filosofia ilustrat. Però és filosofia pura. Hi ha una reflexió, aquí. És un llibre que us dic quan anava al tren i al metro, que és principalment on jo, allà jo, me dava miedo que la gente reconocieses, sobre todo, al personaje de la portada o el contenido del libro. Mira, com a anècdota. Yo lo encargué en una librería de mi barrio, de Torrello Veta. Total, que es una librería donde se vende bastantes libros infantiles, hay cuentacuentos y demás. Y cuando lo fui a recoger, el señor me dijo, por favor, no me pidas libros así. Os lo juro, de verdad... Que me viene la audiencia nacional. Com es deia aquella que ya había que venir al Men Camp? La Europa. La Europa. No li cremaran, a Torrello Veta. Precisamente no creo que ese tipo de gente cogiese este libro entre sus manos. Os contaba lo de la portada, la mujer de la portada, con estos labios rojos, un poco en su honor todo hoy, es Mira Hinley. No sé si ho he dit bé, si us plau, si alguna cosa no aprovíeu correctament. Estás amparada. Mira, no lo sé. Equíbase que está dona. Aquesta dona va ser dona, valga la redundancia, de un señor llamado Iambradi. Este señor ha sido uno de los asesinos en serie, más sangrientos y... ¿Cómo decirlo? Horrorosos de Estados Unidos. Él raptaba, violaba, torturaba a niñas pequeñas. Esta mujer, al final, acaba participando un poco en los actos de su marido. Pero ya no tanto como un hecho, como si ella disfruta... No pasa psicópata a ella. Exacto, sino como un gesto de amor. Un gesto un poco de fanatismo, vale? Habla mucho de asesinos en serie este libro, y de toda la polémica y de toda la atracción que nos suponen a la mayoría de los mortales, porque es así. Si no, Netflix no estaría bien. Netflix es la cuna de los asesinos en serie. Exactamente. Y todo el mundo se ha comido... Todo el mundo se ha comido documentales a por ellos. Sí, sí, es una realidad. Total, que incluso, como dato, la historia de esta pareja aparece en el còmic de Alan Moore de From Hell. Hay unas viñetas donde sale una pareja en un cine viendo una película de Jack el Destripador. Pues es esta pareja, precisamente. Y ella le va a dar como un beso, le va a buscar en la rechaza. Bueno, hay como una situación de dominación. Hauría de tornar a agafar el còmic, porque tengo el placer en la película. Y después voy a ver que había un còmic. Sí, claro. Y volviendo un poco a Alan Moore, lo que está sonando ahora es un grupo que se llama... Ja ho diré. Killing Joke. Vale, gracias, la broma asesina de Killing. No, es Killing Joke. Exacto, el còmic es de Killing Joke. Que es posterior a esta canción. Me encantaría pensar que Alan Moore... El còmic es del 88 y esta canción es del 78. Bueno, me pareció, no pasa el dato. No sé. Total, que la relación que tenía Mirage en ley con su marido es esa relación de fan y ídolo. Sabéis, esta relación que también se explica en el libro, en el hecho de... ¿Sabéis estos ídolos que asesinan a sus fans como en las sectas? Que se programan como suicidios masivos. Y también es el rollo de los fans que asesinan a sus ídolos. Como John Lennon. Exactamente. Pues habla también un poco de estas relaciones. En realidad, es un libro muy completo. Habla también del hecho de que ¿por qué nos fascina ver una casardera? Pone un ejemplo de las Torres Gemelas. Había un grupo de arquitectos viendo el derrumbe de las Torres Gemelas fascinados con el espectáculo. Dejando un lado, obviamente, no soy yo la que le va a defender, no estamos atendiendo la violencia. Pero, ostras, esa imagen de esos arquitectos viendo cómo se cae algo tan colosal, ¿no? Unos ingenieros de camino viendo un puente derrumbarse. Sí, es un poco... No por las pesetas, que también, pero si no por el hecho de... Al final hubo un compositor, respecto a las Torres Gemelas, un compositor, un pianista, que dijo que es la obra... La obra prima más... Más completa era. Sí, algo así comentaban. Fueron muy polémicas estas palabras. Pero, claro, hacer y encontrar una reacción de tantos millones de gente con un acto tan pequeño y, además, con unas consecuencias como las que tuvo. Tu tuvieron tanta importancia estas palabras, que hasta su hija dejó de tocar bajo el apellido de este compositor. Vaya. Bueno, otra cosa de las que... Es que me he emocionado con la música. Otra de las cosas de las que habla este libro está bien de la violencia de masas. Entonces, marca un poco el origen de la violencia de masas en la época de los jacobinos, ¿vale? No trata de los jacobinos como reconstruyendo la historia y demás, sino más sobre el método de terror que usaban, un poco las inspiraciones culturales que provocaron, que tuvieron a nivel artístico también, que con consecuencias tuvo socialmente. ¿Quiénes eran los jacobinos? Tengo que preguntar, ¿quiénes son los jacobinos? No son los que hicieron el San Jacobo, no solo el Jamón y el Queso Mede. No es violencia, es amor. Es una buena pregunta, Farran. Los jacobinos, se situan en la revolución francesa, era un club, se llamaban los jacobinos, lo que pretendían, su mayor expoente Robespierre, ¿vale? Y lo que pretendían era abolir la monarquía en Francia, crear un estado republicano, democrático, tener su frágil universal para el tercer poder, para el pueblo universal masculino. No nos emocionemos, ¿sabes? Los jacobinos. Pero con mogollón de violencia, violencia absoluta, hasta el punto de ejecutar a cualquier persona que se interpusiese entre su finalidad y, pues, eso entre su causa, ¿no?, por decirlo de alguna manera. Hasta el punto celestratóebol de violentos que Robespierre llegaron a llamar el antropófago. Con humanos. Exactamente. Y a él llamara, que era otro de los ideólogos, se les llaman los bebedores de sangre. Hubo muchos medios británicos que estaban muy interesados, en este movimiento jacomino, claro, ultraviolencia, un momento, ¿sabes? En el siglo XVIII era una locura. Y a estos periódicos británicos interesados les llamaban los periódicos del infierno. O sea, es que muy fuerte, porque, claro, era como un movimiento. Ser la 18... Ser la 18, has dit? O 19? Clar, 1700. Locultisme en aquella època, a Gran Bretanya, va tenir una uja brutal. Suposo que també té molt a veure amb el satanisme en aquella època. Clar, ja el destripador és la 19, perquè és finals de 1800. Però ja veníem d'un moment on l'Òndres, principalment, hi havia una pujada com de societat secretes i tot plegat. M'imagino que també li interessava, de fet, Robespierre, no sé si és un reconegut no templari... No te sé decir la verdad. Pero sí que es cierto que habla mucho sobre estos movimientos británicos, porque, realmente, hay como un mapa del canibalismo, no sé cómo le llama exactamente, que se sitúa en el mismo momento de la toma de la Bastilla y todo esto, el momento de ciertas revueltas en Gran Bretanya. Superinteresante el tema de los Jacobinos. Yo era una ignorante de la violencia que ejercían, pero es que hasta el punto de practicar el canibalismo, pero el canibalismo por canibalismo. Es decir, mataban a gente, se comían... Bueno, sona al libro, quiero decir que no me lo invento yo. Però això està... No ho sé, eh? Està documentat, perquè també sona molt la propaganda dels monàrquics. Bueno, un poco este rollo también, o sea, la mayor parte de cosas, porque qué decían que había mataban a familias enteras y dejaban a lo mejor a dos o tres miembros, para que se bebiesen después la sangre, de los miembros de sus familias ajusticiados. Pero miembros, personas, no miembros de una pierna... No, los miembros se los comían. Este dedito para mí está sangre para ti, un poco este rollo. Ah, bueno, por eso se les llamaba la facción caníona, el título del libro, y de ahí el origen de este libro, que va un poco desde este principio hasta la actualidad, ¿no? Total, que en 1794 muere Robi Espier, y todo se va al carajo, se descontrola. Bueno, en el fondo del libro, a veces es exponer distintas situaciones violentas y narrarlas de una forma totalmente periodística. Es decir, es un ensayo, no hay ningún punto de vista particular, ni el autor habla de lo que él opina sobre estas situaciones. Simplemente, las expone, además, súper documentado, ¿eh? O sea, es un libro dentso, no os penséis ahora, que me lo voy a leer en 5 minutos. No, no, no. Jo recordo que vaig llegir-me a un quart o menys de llibre. És dents, és molt interessant. Ara, què és el típic llibre de que podries tenir l'ordinador al costat de buscar data, començar a buscar noms? Totalment. És tan complert, però l'hora és tan dents. D'ocells, referències... Si no recordo malament, ja d'aquells moments que el peu de pàgina és més gran que la pròpia pàgina. Sí, bueno, i sobretot, a lo que evoca, no? Hago referència a la bibliografia. Exactament, la bibliografia, gràcies. Estic un poco limitada. És muntar i fa molta calor repetit. Bueno, otra de las cosas en las que entra bastante en profundidad, el dadaíismo es una vertiente de las vanguardias. Bueno, ¿y qué hacia el dadaísmo? En fondo, reírse de lo establecido. Reírse de los burgueses, del arte burgués y del artista burgués. Que ese rollo a mí, pues, solamente me gusta muchísimo. Como ejemplo de esto, del dadaísmo... Mira, os podría contar 50.000 cosas, pero voy a leer un pequeño párrafo de un manifiesto que usó un dadaísta, que es Francis Picabia, gracias. Picabia. Dadaísta o Caníbal. A ver, que lo busco. A veure, ens llegirà un torset del llibre de manifiesto Caníbal. Intentaré hacerlo entonando y lo mejor que pueda, ¿vale? Dada no siente nada, no es nada, nada. Es como vuestras esperanzas, nada. Como vuestros paraísos, nada. Como vuestros ídolos, nada. Como vuestros políticos, nada. Como vuestros héroes, nada. Como vuestros artistas, nada. Como vuestra religión, nada. Silvaz, gritar, romperme la cara. En tres meses venderemos. Y mis amigos, nuestros cuadros, por algunos francos. Eso es el dadaísmo. No es nada, no hay nada. Y yo lo que me interesa es hacer mi arte y venderlo. Fin será fin. Y ir en contra de todo lo que pensáis que tiene que ser. Si estaba pensando en una grande dadaísta, llavors és Carmel Laforet, ¿no? Ja està, aquí la broma literata de la setmana. Avui ho estic... me'n tenim molt perduda, avui. Es que mejor, mejor que te pierdas en esta maraña de chistes malos. Segueis, segueis. Total, que el dadaísmo també tenia una correnta. Sí, bastante filosófica, que que hacían esta gente. Y ir en contra del positivismo. Cosa que entenderíais, si os hubéis leído la gran historia universal de la filosofía ilustrada de la que hablábamos de la Segona Postrada. Bueno, falta. Gracias. Si escultaba a la Adriana cada semana lo de los ositos amorosos. ¿Y qué hay más en contra del positivismo? Realmente que la violencia por violencia. Y que la violencia no es solo como un hecho violento. Como yo te pego violento. No, sino como interponerse en el camino del otro. Proporcionarle contradicciones, crear dudas general, conflictos mentales que haga que te explote la cabeza. Violentar. El dadaísmo es eso. Uno de los representantes del dadaísmo es Duchamp. Duchamp, os acordáis. Es un tipo que era un artista plástico y decidió presentar como una de sus obras más icónicas y más conocidas, pues un urinario, ¿no? Del revés. Exacto, un urinario. El revés sí, además, con una etiqueta o algo escrito o algo así. Total, que, refiriéndose a Duchamp, McLaren, que era el... El de los coches. Ah, no. El desexpisto. Sí, bueno, era el... Ya lo diré. El manager. Gracias, perdón, estoy un poco espesa. Desexpistos dijo, si el urinario no podría ser criticado, conforme a canones estéticos o artísticos, los expistos tampoco. Es posa a la mateixa altura que una idea conceptual com la de Duchamp. Claro, es decir, él está diciendo, para mí el punk, para vosotros el punk no es música. Entonces, lo de Duchamp tampoco fue arte. ¿Y cómo decís que es arte? Por lo tanto, sex pistols es música. Sex pistols es música. Exacto, es un poco esa relación. Y no solo sex pistols, es como el icono de la violencia en la música. Al final, es lo que estamos hablando, de la violencia en la música. Me imagino día en ha que mate, ¿sabes? Lo conseguí, os vencía a todos. Una de las cosas que cuenta el libro es que hay un grupo, es Machine, que es el grupo que está sonando, precisamente además es una canción de su disco, de Here Comes to 20 Century, en el que la portada del disco són 12 rostros de asesinos en serie, dictadores, genocidas... Sí, de fet, abans, quan he buscat la cançó, dic, un moment, què m'està passant l'ha de veure aquí? Clar, és que és un poco así. Semblava que és el pol l'altre dia amb les fotos de tota una tràmida. Sí, exactament. Y hablando del Gain, también, un poco. Bueno, y al final, pues es lo que os comentaba, no solo sex pistols o este tipo de músicas, no, es el hard rock, son los rollings. És sábates metálica, es todo el punk, es la new wave, es todo este rollo. Al final, toda esta música sirve para decir que la música pop, porque al final, pop como conocida, no Madonna, para entenderlo... Pots ser exacto, si me encanta decir pop en este programa. Que estem l'agulla i no podem pop, pop, pop, pop. Bueno, que la música pop como conocida, i... És una mica tàpies, ara, amb la moto, por, por, por, por. Bueno, que pot ser sexy, que pot tenir una traqueta, sí que puede tener una atracción, que puede ser atractiva. Una de las mayores representaciones de la violencia a la música, señores, es la historia de Burzum i Mayhem. Són dos grupos de Death Metal Noruego, ¿vale? Es que sona amb bèstia, ¿eh? Este... este es Burzum. Tard una mica han començat, però... Bueno... Això, per la vostra sessió de yoga, perquè ens escolta, el yoga està clarit, sí. El momento es un vistazo, esto. Tira, tira, perquè això encara fa... Burzum i Mayhem. Burzum era un grupo compuesto, creo que tenía tres miembros, pero bueno, el más representativo es el que ahora está en la cárcel. ¿Por qué? Bueno, no sé si ha salido ya. ¿Por qué? Porque asesinó al cantante de Mayhem y se han hecho canciones sobre este tema y es un icono de la música metal y todo el mundo lo conoce, para los que no sepáis, pues el Death Metal existe, en la que también existe. De fet, no hi havia... Ells mateixos van fer-se la portada amb la foto de l'assassinat. No, eso fue de un suicidio. Hubo unos miembros, creo que de Mayhem, que se suicidó, creo que fue Mayhem, sí. Que gran grupo y que gran vida. Ho investigarem i emporto, perquè em sembla... No coneixia aquesta història, ho sento. Jo del que no ho coneixia. Burzum va matar a un de Mayhem molt revés. Un de Burzum, no, al cantant de Burzum, mató al cantant de Mayhem, que además era un tio que hizo una discográfica y que, bueno, y tenía más grupos. La cuestión es que la historia es muy conocida, porque además el cantante de Burzum se convirtió en un icono. Tenía mujeres, tenía novias. Además, era un chico rubio con los ojos azules, bueno, un señor noruego de toda la vida. Bueno, Kurt Cobain nos va traure novias para fotos un cita de la cara, porque tenía difícil, pero... Claro, pero es que es un poco ese rollo de generar iconos mediante la violencia. Al final, de eso es de lo que habla el libro. A nivel musicalitarta, Mayhem, de temas musicales. Bueno, un poquito para acabar. Os voy a contar una anécdota que cuenta el libro, una anécdota, una de las historias, porque además el libro... A ver, el libro tiene distintos capítulos y hay unas partes en cada capítulo que se llaman escenas para una historia del vandalismo ilustrado, ¿vale? Creo que hay 28 escenas y narras situaciones y momentos muy concretos en los que hablan sobre escenas ultravioletas muy concretas. Hacen descripciones de escenas. Bueno, situaciones. Os cuento la situación, una de las que más me gusta a mí, que es en el caso de las hermanas Papil. Se llama Cristina Ilea. Unas mujeres, una vida superdesgraciada. Su madre las dio un orfanato, la recogió otra vez, se las llevó en una historia. Intencés. Ahora sí, ahora no. Acabaron sirviendo en una casa, ¿vale? Y hubo un día que la luz de la casa se fue y entró la matriarca de la casa, como decir la señora de la casa, con una amiga y con su hija, diría que eran. Total, que no se sabe muy bien si para que el vecindario no conocies el error que habían cometido y que se les fuese los plomos. Para como culpa por su error, como decir, no, no puedo fallar, es lo único que hago en la vida a ser sirvienta y no puedo hacerlo mal. Cogieron y asesinaron a las tres y les arrancaron los ojos. ¿Vale? Sí, sí. Estas mujeres fueron detenidas y llevadas a la cárcel. Obvio, al final, han asesinado brutalmente un utilado acuchillado en una cosa horrorosa. Bueno, las metieron en la cárcel y las separaron a las dos hermanas. Había un rollo también de emociones frustradas. Bueno, vamos, de psicólogo, como quien diría. Total, que una de ellas, mientras estaba en la cárcel, también se intentó suicidar, intentó arrancarse los ojos también. ¿A qué vengo a venir? Durante el asesinato que cometieron la familia de Charles Manson. También... También le arrancaron los ojos, ¿vale? Es que el espejo del alma. Exacto, ese icono del ojo como veo la violencia, pero no solo veo la de los otros, sino la violencia que yo cometo. Los ojos son mi acusación. Hasta tal punto que, si os fijáis, también son usados en el surrealismo. Por ejemplo, en la película del perro Andalú de Uñuel, ese corte en el ojo dali que hacía representaba muchos ojos también. Es una reflexión. Es un libro supercompleto sobre distintas exposiciones de violencia que se han sucedido durante la historia, siempre con un fin. Y al final creo que es una forma también de conocerse a uno mismo. De verdad, os invito... Se recomana, ¿eh? Sí, sí, para mí sí, es denso, es duro. Té pinta de aquests llibres que et van derivant, el que dius tu, no? Llegeixes una cosa i llavors te'n vas a buscar bibliografia sobre aquella cosa. Exacte. I ara, per exemple, ve molt de gust conèixer la història de l'espepint. Però ara vas a convertir-te en crims. Decimocinto milenio, ja, quasi, saps? I a mi són coses que m'agraden per crims, no? Ostres, que per a tota la gent que li gusten les anècdotes, les anècdotes són les històries de violència, i buscar esa justificación a mi sempre me ha traído mucho. ¿Por qué es violento de los asesinos en serie? ¿Por qué matemos? Exacte, por qué matemos. Carles, porta a tope. Però de totes maneres, o sigui, pels oïns, si recomanem llegir, treus els ulls després de llegir-lo, no abans. O si no els ha comprat Braille. A veure si acabem abans. Bueno, en definitiva, la facció en canival, per entendre un poco sobre la violencia humana y cómo ejercerla y cómo se ha ejercido durante la historia. ¿Cómo ejercerla, molt bé? En manual. La anem, prerem nota. I tornarem al Japó. Tornem al Japó, perquè, com us comentava, avui us porto l'última adaptació ànime del que en realitat és un manga de Bill Mann, de Go Nagai. I us parlaré de l'adaptació aquesta que es diu de Bill Mann, Cry Baby. Bueno, amb aquesta banda sonora tan trellera que ja s'entén que l'adaptació és moderna, que a la feta es va estrenar a principis del 2018 a Netflix. I ja s'entraveu, eh? Ja s'entraveu que ens trobem davant d'una obra bastant violenta, per aquest... aquest tecno. Aquest tecno m'importa una mierda a tot, saps? Un poco tecno oscuro, tal. I la sèrie va més, perquè tota la banda sonora és bastant entre tecno i també té bastant de synthwave. Jo no recordava quan l'heigd donat a veure ara. Aquest tecno violenta, Gaspar Noé. Sí, exacte, sí. Però bueno, però...Muy buenas. No, no, és veritat, eh? Però què és de Bill Mann? Perquè per parlar-ne, jo crec que és millor si comencem a parlar del seu creador. Si comencem parlant de Go Nagai. Breaking news. No, no, escolta. Ara veuràs què és, ara veuràs què és. No, no, ja sé, però... Espera, que serà sorpresa per a tot això. Doncs Go Nagai. Go Nagai va néixer en 1945, ja puc, òbviament, i ha sigut un prolífic autor i mangaca, subint de sense ficció i fantasia, però sempre, sempre, amb un punt de terror i erotisme molt mercat. Per tant, estem parlant d'un autor que podríem dir que és predominantment adult. Tot i així, la seva carrera comença, sorprenentment, amb els inicis de la revista juvenil Shonen Jam, el 1968, que són les bastones vola de drag més alt davant. De fet, ell és un dels membres fundadors. Dic, sorprenentment, perquè ell no està llegent, quan està treballant a Shonen, tot i ser per públic juvenil, amb la seva primera obra, Harenjigakuen, que és l'escola indescent, podíem traduir. Se'l considera, de fet, sí, ja ho sé per on va. Ja sé, Jesús Franco. Te'n recordes quan vam parlar... Te'n recordes quan vam parlar, sí, que vam dir... Què tenen els japonèsos? Que en una cosa infantil fan calcetes, fan molta ròtica... Què tenen dispensadors de calcetes usades? A part d'això. Se'n considera culpables, perquè diuen en aquesta paraula ells, culpable d'haver emetit de la hiperviolència i la sexualitat en les nostres obres per a ninyos. És a dir, estem on estem, gràcies a aquest home. Va ser molt criticat, llavors, per aquestes tendències tan perverses. De fet, el 1972 va rebaixar el to en el seu següent projecte, que aquí és on t'ha de sonar aquesta cançó. És el creador de Mazinger Z. Ah, a mi no, vale un moment. Escolta, escolta. Bueno, aquesta és la versó de l'acte pel·lícula que vam anar a veure a Txellió. Sí, sí, el fenòmeno. Mazinger Z, Infinity. Ell es va inspirar per fer Mazinger Z en les seves obres d'infància, amb Gigantor i Astro Boy, robots i una miqueta de gegants, no? I amb Mazinger, Nagai va establir un nou gènere. Ell és el creador de les bases del gènere Mek, aquests robots gegants. I d'aquí, a l'estrellat. Però en paral·lela Mazinger, s'han donat les seves tendències més violentes i sexualitzades, també va desenvolupar el que ens interessa avui. Débil Man, o el que s'havia ben pronunciat, Débil Man. I l'home se llege, sense renunciar mai al seu toc grotesi pervertit, ara inventat gènere com el Màgic Algerm, amb Cutie Honey, ho arribant a la pornografia amb Kekok Kamen. Però de debò, de debò, millor que tornem a Débil Man. Com que avui la violència arribarà fins al mot... Fins al mot a calor, fins al mot ordinador, avui accessiren violència informàtica, també. Doncs el manga de Débil Man gira al voltant d'Aquíra Fudo, un adolescent tímid, reservat i molt sensible. De fet, és tan empàtic que plora quan algú està trist. Això al còmic ja és així. Un dia el seu amic d'infància, Río, que en el còmic és el fill d'un arqueòle coquartista que ha desaparegut, torna a la vida d'Aquíra, i li fa saber que una antigarra s'ha de dimoni, es vol conquistar el món, i que el millor que pot fer és, pensant en un artefacte que son pare va descobrir, convertir-lo en un dimoni, lluitar amb foc contra el foc, podríem dir. Així, doncs, Aquíra és poseït pel dimoni Eimon o Amon. Però, com que ell té un cor supergran, té un cor immens, és capaç de controlar aquesta possessió, llavors agafa el cos del dimoni, la seva força, però continua existint dintre d'ell. Es converteix en Débil Man. I lluita, llavors, contra la invasió demoníaca que vol acabar amb la resumana. Tortures, possessions, traïcions i molta, moltíssima violència, es despleguen en aquest manga, que es va veure adaptat a un anime, que es va adaptar molt més a tots els públics, que és un anime molt rebaixat de fet... És que no té res a veure, l'anime dels anys 70... Ah, vale, no, el Netflix, eh? No, aquest, a un moment... No sé de què m'estàs parlant, que rebaixament... No, et parlo de l'anime que es va fer, el mateix any de la publicació es va fer. Que això passa molt, amb els mangas, que quan surt un manga que saben que és d'un autor, que pot triomfar, van gairebé en paral·lel. Estan així, que havien de fer rellenos per esperar que arribes al còmic. Doncs al llarg dels anys s'han seguit fent adaptacions obes i spin-offs, cross-overs, no? De fet, David Mann ha lluitat Juno Masingerzeta, en algun segure series. Però el que avui ens ocupa és el que deia amb l'adaptació fet en Netflix al 2018. Avui toca parlar d'adaptació precisament més fidedigna de l'esperit original del manga. Avui ens toca parlar de... David Mann, Cry Baby. Ara sí. La sèrie, tornem a la sèrie de David Mann, Cry Baby, que encara no han començat a parlar-me. La sèrie de Digueix, Masaki Yuasa, un excel·lent animació guionista, i, a més, és el fundador de Science Saru, que és un estudi que té un caràcter... És un caràcter estil, que és un estil molt dinàmic i molt fora de les normes. De fet, el coneixereu per la bizarrada, que és la pel·lícula Mind Game. I per la de l'Iran, no sé si l'avui és aquesta, jo sí, em descollonava, l'adaptació del manga Ping Pong, amb Ping Pong The Animation. És una bogeria. A més, aquest estudi, Science Saru, s'ha fet molt famós, entre altres, amb les pel·lícules com Night is Short, Walk On, i sobretot, Ride Your Wave, que és la pel·lícula d'animació que va guanyar Sitges a 2019, que també estan dirigides a més per al Yuasa, que és el director de la sèrie de David Mann, Cry Baby. Doncs, amb David Mann, Cry Baby, precisament adopten l'esperit més autèptic de Gonegai, del creador del manga, i no s'està al vi en cap de capatació, ni orgia, ni vísceres, aprofitant-se més de l'animació més enèrgica i colorida que he vist amany. En sèrio, l'heu vist tot. Aquells braços al llarg. O té una animació curiosa, sí que és veritat que s'assembla molt a l'animació que també té Mind Game, que és una animació que no és constant, no sé com dir, els fotogrames no... A vegades és molt fluida, i a vegades és molt... Sí, a vegades és molt orthopèdica, però, hòstia, encaixa perfecte amb els moviments, els dimonis com es mouen, o sigui, caga, de veritat. Clar, sí, perquè al final no cal que... O sigui, no estàs buscant un realisme, estàs buscant l'afecte. L'afecte. 17 hores a dibuixar el braç perfectament allargat, aquella proporció tan desproporcionada que no han fet 50.000 fotogrames. És que es busca molt remargar aquesta violència, i és que la violència de Devilman, l'alcòmic original, és intrínseca a la història que Nagai, el creador original, ens volia explicar el tema que volia tractar. I això el Joassa ho va entendre perfectament quan va voler adaptar l'orlo. De fet, al llarg de Déu frenètics, a episodi, perquè som frenètics, Joassa condensa l'obra de Nagai, que sembla que són 39 tomes, aquests 10 episodis són 39 tomes apretats. De fet, els episodis finals, que no vull desgallar molt, passa el que passa a l'episodi. El Déu, en això, en els còmics, representa que passa amb 20 anys. Ostres. Doncs la sèrie, a més, ho han actualitzat al segle XXI, perquè els còmics es basen als anys 70, a més o menys, no? Clienxar-se socials, no? Sí, sobretot, aquest és un tema que...I raperos. El raperos també són una faci...Raperos. De fet, si el manga s'interpreta una visió... com una visió anti-baliesista i el dualisme del protagonista, com una contradicció entre el desig de Pau i la inhabilitat de les guerres, a l'anime, és que el que deia, no? Temes més actuals, com el fanatisme, com les fake news, el racisme, el sexisme... i molt la injustícia social, també. Però no oblidem que, al igual que hem vist amb Gostos Tuxima, la violència pot ser un mecanisme de defensa totalment legítim, no? O, com ha dit la Bea, una força de tracció irresistible. Però, en aquest cas, també pot ser gratuita i bastant autoexculpatòria, perquè s'ha d'admetre que, vista tal qual la sèrie, la violència que planteja pot semblar que només vol provocar o crear polèmica, de escandalitzar. Però si ens agafem el tema del que tracta la sèrie, que és el bé i el mal, aquests grans valors absoluts, veiem una mena de crítica, jo crec, encoberta per part d'en Agai, i d'aquest cas de Joassa, del director d'anime, de criticar la violència com a justificar, a vegades, la violència a part temes de dogma i metafísics. La violència, a través d'una justificació, que no és una defensa legítima, sino que és un tema de fer, és un tema de creença, no? De fet, em recorda una miqueta del nostre estimat videojoc, Blasphemus. Com més t'ho tens molt present, ara sí, perquè aquesta setmana he fet les dues coses. He estat amb Blasphemus, que és un joc molt violent, amb Devilman, que és un joc que seria molt violent. I, a més, has anat a un joc supercuc i ara mateix, que és Hollow Knight, o sigui, has fet com un traspàs estrany. Però el que deies, que em recorda el Blasphemus, perquè la culpa, que és un element superimportant a Blasphemus, la culpa i la busca de redemció, pels pecats que s'han comès, et porten a fer actes de total barbaria. Sí, sí, sí, sí. Ha fet el joc, acaba així, el joc acaba dient-te, tu culpa, no té llibre de nada. Aquí te quedes. En el fons, veient la sèrie Un sent entre plaer i horror, precisament com no sembla que aguanten el llibre, veient aquestes escenes on una orgia de gent drogada i vividors de l'accés acaba amb un festí demoniac de vagines dentates i actes sexuals caníbals. Tu ho estàs veient i és com Haikim fàstic, un poco más, por favor. Sí, sí, és estetes que se alargan i te devoren. Exacte. Que no sé si ho comentes. La sena, que deu ser el primer, o el segon episodi, que és el primer de la discoteca... Sí, sí, el primer episodi. Aquesta sena, a mi em sembla que hi ha només per aquesta sena, hauria d'haver-hi el primer capítol. Jo sempre... Aquesta sena em sembla tan... amb música xitecno, que estan tots ballant i han de descobrir... Aquesta és la cançó que fa. I si són humans o si són dimonis. I tota aquella sena és de... És una bogeria, és de l'angèlcic, és de... De fet, jo recordo que ja la vaig veure quan la van estrenar, i vaig dir, Pol, hi ha una sèrie brutal. I tu vas venir i et vas dir, mirem només el primer episodi. I et vaig començar per un moment, eh? Ja m'he l'actirao. Ja m'he l'actirao. Violència, violència. Passa-li un trobo de paper a la... Ja està, no em patia. Ja està, aquest paper. Ve, tens paper aquí. Tornant una miqueta al tema de les vagines dentates dels actes sexuals caníbals. Tornem, tornem. La nostra... És el que estàvem parlant. La nostra herència judeo-cristiana, que a mi m'agrada molt crítica, encara ens va sentir fills del pecat original. Com si sempre tinguéssim alguna roba per fustigar-nos i autocastigar-nos. Segur que has fet alguna cosa malament. I David Mancray-Baby utilitza aquesta culpa inherent per justificar la inversió d'eumoniaca com a la liberació del nostre par més obscura, no? Perquè la sèrie parla dels dimonis i eren o ens han invadit. Ja, bueno... El mal és per nostre, no? Exacte, però utilitza aquest fet com a excusa absoluta per la manifestació de la violència més brutal. Arriba uns punts que dius, això ja és mascoquisme, això ja no és normal. De fet, defensa bastar la sèrie a l'ull per ull. No ho fa la sèrie, sinó que ho utilitza jo crec que per criticar-ho. Però vaja, que jo no vull entrar en spoilers, jo dic, ja que realment us recomano molt, moltíssim la sèrie. I si teniu l'estómac per veure-la, tot s'ha de dir, perquè ja ho estem dient, que és una sèrie que no és per tothom. Igual que tot el que jo vaig posar en plan, mira't al primer, si t'agrada fliparà, i altra gent que l'hi enviat al primer, i si no pots és que no, no has de continuar. Bueno, és el que deia, em veig a por molts cops fa aquests animes ultraviolents, també ho fa tot això, que al final l'has d'entrar o no. Si tens l'estómac... Sí. Aprofito aquest canvi de música que sembla com molt tendre, no? Però això també van de sonora de Vilman. S'ha d'haver dit que al final, si sou gent amb tendència a la depressió, potser ja hauríeu d'habitar aquesta sèrie, perquè té un final on tan nihilista, on pots obtenir una crisi existencial de la hòstia. Però, bueno, de totes maneres, no crec que la intenció ni de Gwonagai, amb el manga, ni ara de Massa i Joas, amb l'anime, sigui desanimar, sinó jo crec, precisament, que és tot el contrari, que en comptes de Blanc que ja un personatge, com han fet tantes adaptacions prèvies de Vilman, fins al punt de que l'havien deixat com un simple anti-heroi, que lluita contra dimonis externs, aquest anime agafa la idea d'iniciar un viatge cap a dintre, de buscar aquests, de enfrontar-nos amb els nostres propis dimonis i de efectes com a espècie, i plantejar-nos un caos i una violència tan absoluts que ens han de fer reflexionar, perquè encara potser estem a temps d'intentar evitar un punt de no retorn. De fet, i aquí és on acabarem, crea l'últim projecte de l'estudi de Joassa, que ja podeu veure a Netflix, ho deixa ben clar. El projecte es diu Japó en segon de 2020, on una catàstrofa natural enfons a tot l'arxipel Agnipó i una família de conseguir sobreviure per poder reconstruir la societat, però tenint en compte de corregir els elements millorables, el reneixement, i és que, a vegades, la violència serveix precisament per això, encara que sigui involuntàriament. Hi ha més coses a comentar a la sèrie, però quan t'estan a portem, ja han passat l'aureta, ja, no? Ja han passat l'aureta. Doncs fem agenda o què vol. Vinga, anem-hi, anem-hi. Doncs anem a la gent. Que és cou? M'agrada, perquè ja el cinema és teòricament. Comencem, teòricament, què passa? Teòricament, el 28 d'agost, que de fet havia de ser teòricament el dia 14, o sigui, les temes que van a això en dimecres d'aquí dos dies, però no, teòricament, el 28 d'agost s'estrena tènet als cinemes. Teòricament. De fet, avui he llegit com a confirmació, crec que són els diners que estan ja venent les entrades en preventa, i molta gent comandava, però què sabràs vosaltres? I deia, feien guinyos, deia, que sí, que sí. Que viene, que viene. Teòricament. O sigui, que teòricament, el 28 d'agost tindrem a Tènetia. I també el 28 d'agost, teòricament, per fi, a més, perquè aquesta és una pel·lícula que s'ha anat retreçant anys i anys, New Mutants, la pel·lícula de Fox, que ara és de Disney, dels mutants d'X-Men, bèl·licament, que és una pel·lícula que s'havia d'estrenar el 13 d'abril de 2008. O sigui, ja porten uns retraços, de fet, també s'estava parlant molt de si passaria a Disney Plus. Doncs no, sembla que Jurem Tènet farà les dues pel·lícules. Ah, mira, és nivell a traços de Cyberpunk. Doncs el 28 d'agost també, Netflix estrena, Origines Secretos, que a més sé perfectament Ferran, que és una pel·lícula que serà de les teves top 5, no saps què és? No, no, no. L'altra cosa és aquella de l'actor, el Braille, com has de dir, l'actor de Paquitasalas, que fa aquell... que hi ha un assassinat, hi ha un detectiu, vols saber com arribar-les a si, però és com un rollo friki de... i es va a una tenda de còmics. Ah, sí, sí, sí. El tio està pendent de comissions. És d'aquestes pel·lícules de Buddy. Llavors et penses que a mi m'ha agradat molt el vecí, no? No, era una ironia, Ferran. Estàs molt... No, estic fred. Fred no és per la pel·lícula. Series, Ferran. Series. Mira, el 17 d'agost s'estrenarà territori en Lovecraft, que sona molt bé, fins que llegeixes la sinopsi, i que està vasat en un llibre del 2015, que és un roadtrip racista, no vol dir que sigui un racista, és una família negra en els anys 50, que fan un roadtrip per a tota la zona de l'Obeca de la Luigiana, i es troben en elements paranormals. És green book amb fantasmes. Més o menys. Podríem dir això. I després, el dinó d'agost Netflix també es trena High Score, que això potser és una d'aquestes coses que jo crec que serà molt guai i recomanable, que és una sèrie documental sobre el jocs retro. I, a més, pel que hem vist... Tu què poses, aquí? Que el Charles Martinet és que, clar, vaig veure... Jo no ho sabia. És que si ho vaig afegir... És que veig que vas posar High Score i vaig dir, High Score Girl és una sèrie anime. No, no, ja és allà també. Va costar trobar-ho. I vaig buscar i dic, però si és el Charles Martinet, Charles Martinet serà el narrador del documental. Qui és Charles Martinet? És la veu de Mario. És a mi. És a mi. És a mi. Diuen que hi haurà un moviment d'entrevistes a gent del món del vídeo. És molt important. Em sembla que es limitarà el món Nintendo, per això. No ho sé, està bé, el món Nintendo, òbviament. Després ja passem a videojocs, precisament, disponible ja la beta del projecte XCloud de Microsoft. Has d'estar suscrit al Game Pass Ultimate, que és un servei que costarà 12,99 euros al mes, o 15 dòlars, si ets d'altre lloc. I oficialment es llançarà el 15 de setembre, però ja es veu que hi ha gent que t'accesa la beta. Ara mateix està limitat a... 50, no? No, només 300 jocs. No, no, no. Crec que és limitat ara. Ara que acaba de sortir la beta, crec que són com 40, 50, crec. Només. Ja, però només. Recordem que això és una mica la contraposició d'algú a l'estàdia, aquesta idea. De fet, és el mateix concepte. És el fet de que no necessites la màquina. Tu tens el servei i hi haurà un servidor que està executant el joc, i tu el reps el teu mòbil i li jugues allà. Ja, però una mica de mandra, no? Tu tens com un adaptador de mandus i... Tenen mandus i adaptadors per poder-los jugar. Bueno, però hi ha molta gent que està jugant el mòbil. Però potser la tele, també. Ah, vale, vale, vale. Gràcies. I teva aquesta dada. Ho podràs fer amb qualsevol... amb una tablet, alguna cosa, això. També el 18 del 8. M'agrada molt, això, eh, que has posat a veure? Flight Simulator. No, en sèrio. Per PC. El Guavi és els trailers. Sí, visualment és una passada. Perquè el pel i jo ja no llogarem mai més un dron, quan haguem de fer paisatges per als nostres curs. Agafarem aquest joc, capturarem... Sí, és veritat, eh, és un d'aquests jocs que ja només per veure imatges van fer una comparativa. Crec que per vendre'l van fer una comparativa en... Digues quina imatge real i quina és ordinador, i és una passada. És brutal. A part de que els Flight Simulators ja des de fa molts anys... Jo vaig tenir el de l'any que vaig... Ho són tot pentes, no? Tots aquests. I el de tractors? Que no, com el de part del tractors. No de tractors de que vayan en contra, sinó de tractors. Tractors? Els mesos de la Switch són aquests. Doncs el Flight Simulator des de l'any 87... que jo vaig néixer, que jo recordo que un pare se'l va comprar. I clar, això que vas agradant, coses... A nivell de simulació ja són perfectes, clar. És que serveixen fins i tot per entrenar a pilots. I al xari, o si no ho vis el trailer, busqueu-lo. Jo vaig aprendre a conduir-me al GTA. Així, així. Així. Així acabo quan baixo del teu cotxe. I per últim de videjocs, un retor a Battle Tots Remake, a Xbox One i PC, el 20 d'agost. I, bueno, alguna cosa més de gent d'en Polo, em sembla que ja el tenim, doncs... És que a agost... Agost ja poqueta cosa. I, a més, un agost en confinament, que... bueno... Doncs recordem, bueno, primer de tot, un altre cop veu, un altre cop gràcies per tornar-te aquí, ve a casa... A la quarta cobro. Sí, sí. A la quarta. Eminencia de lo cookie y de lo caníbalo. Lo cookie y lo caníbalo. Lo cookie violento para todos. Ve a la antropófaga. No, vale. I, bueno... Un altre cop recordem que l'Adrià no ens ha acompanyat avui, perquè té patalles pròpies i que el tornarà a estar amb nosaltres. La setmana que ve, d'aquí dues setmanes, gairebé tres, no? Perquè era... fem vacances. Per ell, les setmanes que potser es fan tres, per culpa seva. S'ho mereix, s'ho mereix. I, res, recordem de les sessions socials. Tenim YouTube, empanada cultural, on trobaré tots els vídeos. Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural... I tots els podcasts seguiran, tranquils, els que no us agrada... Els que no teniu ulls, perquè us els arrenqueu, els trobareu a Sàncle, com sempre. I res més, ens veiem d'aquí dos, potser tres. Barra, tres setmanes. Molt bé. Gràcies, tio. Adeu.