Empanada Cultural del 13/9/2020

Comença el curs i no només per els nens que ara els pares es veuen quasi obligats a llançar la gola del lloc que són realment les escoles en aquesta època del Covid, sinó que, bàsicament, comença per a tothom. Ja fa 6 mesos, 6 mesos que va començar aquesta bogeria. I ara la costum de calendari, la necessitat laboral, i et matem-ho. La salut mental d'aguantar a 24-7 els nanos a casa s'imposen i sembla que sí. Ara sí que sí, que tot arrencarà. No perquè realment tot s'hagi solucionat, no perquè realment sigui possible, no. Arrencarà perquè no n'hi ha un altre. Adaptar-se o morir. O adaptar-se i morir, potser. En qualsevol cas, aquí en Panadeu tenim clar. Tot segueix l'omnipresent regla del 3. S'hi ha passat una vegada, rai. Però, com ja ens va dir l'Adriano en un editorial d'aquest estiu gaspatxil, si passa una segona, segur que repetirà una tercera. I ja hem sigut a la segona onada, ja l'hem patit, així que no us hem fet la idea. Però no, no és això del que jo vull parlar avui. El que vull dir és que igual que en Panadeu va començar, i fa un any va recomançar amb la segona temporada, avui toca encetar la nostra tercera temporada. I no només apareix aquí el 3, sinó que, precisament, la temporada anterior, tan fragmentada a causa de la pandèmia, ens ha deixat amb Juan de Vineu, doncs sí, efectivament, 3 canvis de nom. Segona temporada, epidèmia cultural, i segona temporada, reborn. Ai, el 3, aquest número tan inevitable com majestuós, fins i tot premonitori. Esperem doncs que ens porti una mica de sort haver invocat encara que sigui, subconscientment, tantes vegades el 3 en aquest 1.000 programa de ràdio i puguem, per fi, fer la nostra primera temporada completa. Així doncs, donem el tret de sortida a aquesta tercera temporada. I per si les mosques, aprofitant que sempre coincideix aquest inici de temporada amb la Diada, fem com hem fet sempre els catalans. Celebrem-ho sí, però sense oblidar que celebrem una derrota. En fi, que comença la tercera temporada d'Empanada Cultural. Paneu els pites que aquí comença l'Empatx, l'Embafada, el Gran Pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença Empanada Cultural. Un programa cuinat per... Paul Degler, per Rampujol, Adrián Mucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esper. Ai, que els números ens parlen, sempre. Bona tarda, bona nit, bon dia, no? Que comencem una tercera temporada. Comencem aquesta tercera temporada fora de la ràdio, que ja veig ser una costum. I sense poder mirar a càmera, tio. Ara ho farem morritos. A mi, ara en tens de cara, a mi. Per primer cop en tot l'estiu no fem vídeo, és un tema tècnic, i clar, en principi havíem de tornar a ràdio, i vam dir, tornem a aquesta fórmula. No li donem més voltes. Lo estamos dejando simplemente para que los oyentes no reclamen. O potser algun dia ens fitxa ràdio 3. És que era un dia. Jo no ho volia dir. Aquí està clar, en el fondo, que había dos opciones para esta obsesión con el número 3. O simplemente que alguien entiende que este es un programa para 3 personas. No, no, no. Com a molt per 3 personatges. Què està passant aquí? No hemos completado. No hemos completado bachate programa. Ara partem un buto i el micro baixa. A més, no som 4, som 5. Exacte, perquè és que Carles viene con quién, con quién, con quién soy. ¿Quién te acompaña? El de sempre. El de sempre. Exacte, exacte. Esa te ve muy bien en pantalla. Cuando te escuchaba, me imaginaba un señor de unos 45 o 50 atacos, pero veo que te sienta muy bien. El vídeo, el rapeo, con su tattoo ahí... ¿Pots ser el proper president de la Generalitat en una Catalunya independent? El cuñadisme. Jo veig que és el que ha sortit. Avui parlem de... Aprofitant que ha sigut la diada, ja ho hem dit, que cada any és la diada, de moment. Exacte, de moment no s'ha acabat el món. Creiem, perquè ho estem parlant abans de la diada. En qualsevol cas, recordem xarxes socials abans de continuar. Avui no podrem dir YouTube, tot i que existeix. YouTube, empanada cultural. Jo el dic, perquè si la gent vol dir aquest programa no m'agrada, me'n vaig enrere. Doncs tenim Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, sense l'Instagram, empanada cultural, i els podcasts seguiran com sempre a SoundCloud. Endavant, let's go! Bueno, doncs qui començarà avui? Jo no tinc secció avui. Començo jo i avui aviso a l'audiència que porto una secció que no és apte per SoundCloud, ja ho aviso d'aquí. Hauré de buscar un so per després. Us porto un llibre, de fet, un llibre i un personatge que atempten totalment contra tota integritat moral i física de tot català de bé, de catalanets. Un espanyolet, eh? Jo deia que aniria pujant a veure la Berge Montserrat. Duen que si és espanyolet o potser és més català que tu. O que tu vull dir que qualsevol altre que has dius, no, jo sóc supercatalà. És autocrítica o és crítica estatal? És un autocrítica. Treu els abraixenològics. No, jo sóc de potser de 7 anys. Us he guanyat a tots. Ja, és veritat. Però, bueno, que avui, bàsicament, us portem el personatge Valero Sant Martí al seu llibre infama, jo només il·lumino la catalana terra. Que humà! I després vindrà el Carles, d'aquests parles. A parlar-vos de recuperant una cosa que vam fer fa una... La primera diada d'empenada. La tercera diada d'empenada. La tercera diada d'empenada. La Adrià, que tenim al costat, va parlar sobre Victus. Va parlar sobre Victus. No parlem de la novel·la de Sánchez Pinyols, sinó de les adaptacions de còmic que s'han fet de la novel·la. Per al·lusions, Adriana, ¿hablaste de Victus? Bueno, realmente hablé de un peliculó que después comentaremos, Barcelona de 1714. Y, claro, si hablas de Barcelona de 1714, es inevitable que a las referencias hablan obra literaria que es Victus. Pero hoy vamos a meternos en el mundo visual de Victus. Del còmic. Básicamente, molt breu, però parlem d'uns còmics que venen a rebufo de que va ser el Tri Santanari. Exacte. De 1714, sí? L'estem en aquesta espècie de ressaca. I s'ha quedat amb els tres anys de ressaca. Seguint amb el tres, eh? Sí, s'ha quedat amb els tres anys. Exacte, tres anys. Sí, perquè teòricament els tres anys havien de ser independents. Sí, claro, al carot roviero. Y se pusieron en las piles a grabar películas sobre el día de la independencia, cada cual más mal. Compraron muchas de la croma. Por eso hoy vengo a hablar de cine, pero no vengo a hablar de cine épico o de cine de época. No, vengo a hablar de un estreno. De una pel·li francesa, que ja mencioné l'agenda del programa passat. La Mock Flu, o com l'han titulado en els nostres cines, un acuerdo original. ¿Por qué no lo dices? Porque no os trae una pel·li francesa de actualidad. ¿Por qué no lo dices? ¿Por qué es amor fou y no amor flu? Es porque no es un amor loco, es un amor borroso, pero no lo haremos de esto. ¿Pero flu de gripe de covid? No, no, eso es más en inglés. No, flu... Un Fonse, un Fonse. Nos habla de una ruptura, de ese amor borroso... entre Spain y Cataluña. Bás bien. La película, evidentemente, no nos habla de Cataluña, no nos habla del estado español, nos habla de una pareja en un momento de ruptura y cómo recuperan el amor justo para poder mantener un hogar. Un hogar, sobre todo para que los niños no tengan que estar cambiando de casa, de semana en semana... ¿Y entonces qué podemos sacar de provecho de esa historia? Pues sí, está clarísimo, los catalanes necesitamos ideas originales para gestionar esta ruptura con España. Después de tanto 11 de septiembre ya va siendo hora que encontremos una solución. Y esta solución podría venir por la vía de la película, porque aunque muchos lo piensen, no tiene por qué ser una ruptura dramática esta separación con España. Bueno, yo es Més Valca, Sánchez y Torres, escolta la teva sección, aviam si... Yo creo que sí. Es la figura del matiador. Yo quiero... eso, eso. Lo vemos enseguida. Doncs enseguida comencem, ara pateix parlarem del llibre... Del senyor... del senyor Balero Sant Martí. Vinga, anem-hi. Llibres. Avui, empenada, estem disposats a deixar-nos de collonades. Hòstia, ja n'hi ha prou, de posar la otra mejilla. I ja que els catalans ens encanten fotre'ns a tope de nosaltres mateixos, avui, jo crec que ens coronarem totalment com els catalans de l'any. Perquè avui portem un home sense rostre, però amb molta cara. El que ens farà posar l'explicit content empenar a Goldural. Exacte, gràcies. El salvador de la pàtria, l'enfant terrible. El galactus devorador de Mons Catalans. L'aroi que a Catalunya no es mereix, però sí el que necessita. Estem parlant de Balero Sant Martí i el seu llibre Jo Només Illumino la Catalana Terra. Amb aquesta introducció de música de Batman s'ha ardenit. Ah, tofè, no estic viendo, eh? Catalan's with attitude. Ara que no nos pueden ver, estamos los cuatro con el puño al salo. Hi ha música de volada raxeta, eh? No, que és el Batman. És el Batman. És el Batman. No, 60. Estem parlant d'un llibre que sí que és antic, que és de 2013, però que mai arribes a estar actualitzat del tot. És un llibre que ja us dic d'entrada, que sempre he portat llibres que podeu trobar, les geoteques, Amazon, el vostre llibre té de confiança. Aquest cop, aquest cop, no. És molt difícil de trobar. De fet, jo tinc una còpia gràcies a Lluyent i amic Coriol Cateretxa, que no sé si recordeu que ens va fer aquesta proposta de buceria. Sí, que em recordo. Avui estem complint més promeses d'aniversari. Exacte, avui complim més d'aniversari empanar. Tu, que tens aquesta bulloteca de sons i de missatges, recuperem el missatge d'aniversari. No, no, no, ja que més la secció del que toca, sisplau. Però, bueno, que no només em va dir que féssim aquesta secció, sinó que es deia qui màxat aquest llibre. Suposo que és de les poques còpies que hi ha d'aquest llibre. És un llibre que està molt sobretllat per ell, cosa que, òbviament, fa veure que és un llibre que val molt la pena. I, a més, té un altre llibre, no només aquest llibre, sinó que té un altre que et pots dir el nom, no, Adriano? Nos del sud us matarem a tots, no? Nos del sud us matarem a tots. Sí, sí, sí, sí. De fet, us faig una breu sinòpsi, que és la que hi ha a internet, sobre la novel·la, que és una novel·la amb una estructura tipus-tria a la teva aventura ambientada l'any 2032, que de poquet, amb una Cantalònia somesa als Andorrans, una girona amb ruïnes on només viuen vells, una Barcelona compartida amb part de traccions pels turistes i unes terres del sud plenes de mutants endogàmics molt enfadats. Un 50% d'això es fa 1.032, exacte. Un 50% s'ha complert, ja. No cal esperar. Estan parlant que realment són llibres que tot i que ja tenen, entre cometes els seus anyets, estan a l'ordre del dia. Escolteu, és un pròleg del Jair Domínguez, que ja l'hem esmentat bastant sols. El teu estimat, el teu estimat. Això és una gent que va forta. Si el bala del seu martí va fort, va fort. I hores, amb això, ja aclamo i han dit que no és una secció per sensibloides, però és una secció que pot ser censurada d'alguna forma, no com la Black Music, perquè ens ensori música, si no, perquè la temàtica d'aquest llibre és xunga. Però no patiu, perquè jo no diré aquestes coses. Si no ho diré, no ho diré desempanada. No ho diré desempanada, ho dirà Ledger More, que és actor. És actor de blatge, és ullent, és amic, i sobretot és futur convicte per haver posat veu a l'infama Valero Sant Martí. I si ho sembla bé, l'hem gravat i comencem amb preguntant-nos qui és aquest personatge a l'ombra. Valero Sant Martí és l'únic massí es de la història de Tom Schellek i una polla bífida. Els anys 90 s'enriqueix traficant amb esclaus agrícoles a Lleida i organitzant timbes i legals de Warhammer. El 2008 es jubila per dedicar-se a l'erudició, el sexe tirànic i el consum de farlopa. En el temps lliure escriu al revolucionari blog Jo Només Follo a Pel. 5 anys més tard, al zenit de la seva fama, mor en estranyes circumstàncies. Què us sembla? Això és la intro que es fa ell mateix, eh? Vull pel·lícula, ja. Mira, el que ens hem trobat amb l'Edgar és que jo li anava extreient minissexions de... no, minitextos del llibre, i jo pensava que podrien fer un audiolibre, per favor. Aquí hi ha un audiolibre que tot és narrable. Aquest és el primer, no? No, això no és ni tan sols. Ni tan sols, això és el llum del llibre. És el que diu, com a descripció, el Valerio Sant Martí. És una persona que no té rostres, és un saudoni. I torna a sortir, em sembla, a l'ús del sud us matarem a tots. Ah, doncs la recuperarà d'alguna forma, sí, sí, sí. Ja us hem dit, és una secció que no és per sensibilitat, i això és el prolec, ja només per aquí, i em fa gràcia que vaig llegir un article al perió i a la venguàrdia que l'anomenàvem el franquerador que no deixa ningú amb el cervell al lloc. O sigui, realment és un faldor, eh? És un tio que va a saco, que ataca, però també fa reflexions bastant interessants, que jo ve que compartirem molts dels aquí, a la cultura catalana, que aquí dona la sensació que tots estem... Sí, sí, la Catalunya, no sé què, però després fotem unes merdes... ¡Qué estallítaca! Doncs mira, sense anar més lluny, us proposo un llegiré per sobre a l'índex. Vaja, per el primer capítol de tots, és jo només violo en xanetes. Comencem fors. Em fa gràcia perquè els títols són... Vaig a recuperar el sol davant. Em fa gràcia perquè els títols són una mica com allò del Plaç Bruts. El Plaç Bruts, que els títols sempre són... Sí, sí. O jo només follo amb vascos. Jo piloto mazo nano, que aquest és dels Quillos. Allò què?Jo només en Berino Gintònic. Jo només tinc un nom i el sap tothom. Això m'està clar de què parlem. Bueno, i què passa? Abans començàvem amb aquesta gralla de Batman, aquesta va ser jo també infàmica, que segurament li donaria Covid al mismíssim o Batman, com ha passat. I si veiem el llibre, mirem a veure què opina Valersen Martí, d'aquest instrument. La gralla és el pitjor instrument de la història dels sons. De fet, el seu timbre és tan infernal que només puc definir-lo en paraules com el jamec d'una rata robot sense odomitzada per una polla de diamant en forma de fractal. Però això la gent no ho veu. I allí on hi hagi una manifestació de la catalanitat, hi haurà una puta gralla enmarcant l'estampa amb els seus uvols de Satanàs. Castellers, bastoners, calçotades, una assemblea de la CUP i el clau amb què més hi va prenyar la seva dona. Gràcies a aquestes trompetes de la mort, totes d'aveniment ludiconacional es converteixen en un anunci del judici final. Sempre va molt bé sentir una gralla així, tan directe a les orelles. Estigues, Adrià, però estigues. M'acabes de passar al llibre mentre escoltava el teu company fent de Valero. Valero, i he quedat assaltat, tio, això no li ha donat veu. Si no t'ho fent, és que no ets ningú, Andy Warhol. El llibre que sempre hauria volgut escriure, Adolf Hitler. Aquest paio l'haurien de crucificar a la creu de Sant Jordi, Joan Joel. Que seria el Joan Joel? A l'inversa, no? Però aquí hi ha darrere d'aquest tio. Ens ho explicaràs, en algun moment. De fet, se fa aquesta llegenda urbana que, si se sap, aquí jo personalment no seré jo si dic qui és qui o qui no. L'Airi Dominguez, no fa el pròleg. Si ho sapiguessis, no ho diries. Jo et diria una cosa. El Jair fa el pròleg i jo, i sabem tots com és el Jair i com escriu i com narra les coses, trobo que és massa bèstia per ser el Jair. I també et diré que és massa culte, també, per ser el Jair. Això és que s'ha agafat un negre perquè li escrivi. No, però realment. Sobre la Gràia, que no ho pineu, nois. Jo també estic bastant d'acord. El Valero seria perfectament el cinque de panalties. Jo crec que ja hauríem d'enterrar a l'equadar mai tot aquestes merdes. Jo no estic d'acord. Si us plau, que jo faig, estic en la Gràia, a casa meva. Per favor, a terra, eh. La Gràia, tio. De fet, hi ha una cosa que acompanya molt la Gràia, que és el rock català, i d'això em parla i bastant tan bé. El Panc és un moviment espontànic contra cultural que qüestiona els valors d'un sistema gemòric. Els seus inicis, el rock català encaixava perfectament en aquesta definició. Perquè la revolució, protagonitzada per sau, els pets i sopa de cabra, demostrarà que Catalunya, com a qualsevol altre lloc, hi impera un gust abobinable. El liceu no s'ha usiat perdut res a vosaltres. El camp dels ocells només l'esculteu als enterrements. La resta de l'any voleu riffs primaris que us arbaravassin els malucs. Voleu rimar estimada, embarrecada i voleu doble sentit sexuals. Ramon Llull devia estar molt orgullós del seu refinament lingüístic, però quantes vegades va sucar el malindro Ramon Llull en sa vida? Oh, cap! Però és que era cap allà. Ah, cap allà, la típica excusa dels verses amb la polla seca. Hòstia, que tira gran les polles, eh? La té a la boca, a la boca. En Catalunya serveu polles i sempre apolenta cacolls. I cacolls, tio. Això queda de li, o d'on ve, això? No, la cultura... A les polles o a l'escatològic? A l'escatològic es diu que ve del catolicisme, mentre que el protestisme té el fac, i aquí tenim el merda. I diuen que és per al tema homosexual de l'església. És una teoria que ja desenvoluparem algun dia. Ja deia de l'hi parlar caca, però per al gran masturbador. Però el de li és de faltos 3 dies, home. I aquest home, aquest bon home... És que jo crec que el teu col·lega s'ha estereotipat. Ara, quan el sentia per la tele, li diria, doncs el valero, és aquest, és aquest, el cauronàs. Però aquest tio ens regalarà més idees d'aquell llibre, perquè jo estic bastant... Mira, jo només... Curiós, eh? Sí, sí, no. Ara presentarem... penseu tots els temes, eh, que tracta tot el... fa com es diu allò, un... Tota la societat catalana? Sí, sí, sí. Està en aquest pení. Un kaleidoscopi. A més, és un llibre i no és molt llarg. No, no, exacte. No és molt llarg, però realment... Però realment, a més, és curiós, perquè és un llibre molt faltant. Hi ha uns espanyens roba, potents espanyes, i tal... Que el volem anar real i a altres, però... Però els màquines no es repetim. Estirar una cosa, estirar una cosa. El llibre és molt faltant, principalment, en Catalunya, eh? I, a més, ell mateix, tot escriu en català, i a més, en un català perfecte, és tot sempre els catalans, vosaltres voleu, vosaltres busqueu... Bé, els catalans ja els agrada l'autoc. Ja ens agrada l'autoc. Ens agrada creure que ens agrada, i aquest home ha vingut a demostrar de potser no tant. Per exemple, si li regalo a algú que conegui, com molt de la Diada i molt de Catalunya... Sufandria. Això sufandria. Que sàpigues que jo li he regalat el meu cosí la setmana passada? El llibre que va ser el segon. El segon, el de... Jo què li he de dir? El tinc pendent. Però, nois, parlant del rock català, hi ha un son a més rock català que els casals autosestionats, aquests llocs on hi aflora, a més, una fauna que es mareix un capítol a part, com passa en el llibre, que és els vascos. El refugi habitual dels vascos exiliats a Catalunya són els de teneus populars i els casals de barri. Són tantes les coses que us emprenyen que us reuniu als locals per discutir quin problema heu d'atacar primer. De cop, un vasquin terror i entra fins a la barra. Un calimotxo, per favor. Què és això que senten les meves orelles? Aquest vigor fricatiu, aquesta pomposa insolència, aquest deix exòtic... Només poden ser d'aquell nociu i arcà idioma que només els llibres més insensats s'atreveixen a anomenar. Espanyol. No has vist el cartell de fora, company. ¿Qual? Que prohibeix l'entrada escòria com tu, espanyolot fill de mil putes. Espanyol? Espanyol, jo? Ah, i vamos, no me jodas, que yo soy vasco. Silenci crepitant. Una noia salia a propa, increuda i emocionada, i li pregunta... Ah, ets vasc. I... i... i parles vasc? Evidentment, ell diu que sí, a més d'aclarar que el vasc és la seva llengua materna. Poder, preguntar-hi's masc, un guardia civil. Tothom riu. És envajable que es prengui amb tant d'humor la seva situació. Com l'Albert Espinoza, quan fa bromes de la seva cama morta. Pam. M'encanta les coleties que sempre té aquest senyor valera. És un Terminator, aquest, tio. Un Terminator. Terminator. Però no es queda aquí... Hi ha un capítol dedicat als vascos, ja us he dit abans, però hi ha una cosa que entra i de ple. Perquè, a més, al defineix, hi ha els pagafantes, no? Doncs aquí serien els pagacali. Perquè defineix què venen a fer els vascos, aquí, exactament, a part d'agafar les nostres noies, no? Ja n'hi ha prou de putei remonejar amb historietes. Anem a parlar clar. Els vascos venen aquí a follar amb catalanes, i això ho sap tothom. Quan arriba als 18 anys, quan vas que encara no ha tret a passejar el ninot, els amics se l'emporten a Barcelona, que allí foll a segur. El bàmonos de putes dels vascos és el bàmonos de catalanes. La catalana no vol un pellús que treballa el doble per poder pagar el senyor faudal, sinó un ganàpia que pugi a la muntanya i em baixi el cap d'honor amb les mans tacades de sang i xisclen, he mort el llop! Aquí li haig de dir al valero que s'ha passat. Sí, perquè de fet... Si anés a follar a prostíbuls de Barcelona, catalanes no t'has de follar. No, no, d'un cap moment ha dit catalanes... D'un cap moment ha dit que ens venen a robar les dones. De fet, si tu vas al país basc, és al revés. Els vascos han de marxar del país basc, perquè no hi ha manera de que es lliguin una vasca, perquè diuen que anem als catalans a fotre-les. Jo pensava que eren els amics de les ales que venien. Hem vingut a robar-vos les dones. La robem entre nosaltres. La amicà entre els vascos i les catalanes és insabida. No ens enganyem perquè compartim un enemigo comú. A hora de la verdad... Només fa falta veure un Barça Bilbao. Bueno, el atlético de Bilbao. Barça, se puede a unas leñas. Como hermanos que se quieren mucho. ¿Y cuál es la cuestión aquí? Se nota que este libro que es del 2000... 2013. Claro, estos tíos siempre han habido muchas basquitis en Cataluña. Pero, al final, los que estuvieron o estuvimos más cerca de conseguir algo hemos sido nosotros en la última década. Muchos cachos segundos, ¿eh? Sí, pero hay más que ellos. Y ellos, claro, me gustaría saber cómo habría afrontado este capítulo de la basquitis visto ahora en perspectiva. Jo no sé si ho dient, i des de aquí t'animem, allà on sigui, sigui, sigui... Que surti un nou llibre, sobretot amb aquestes noves coses, de si més, si és que t'ho no, la independència, no la independència... És que el rei marxa, si us plau, que faci una versió. Tot és una mica així, com de 8 segons. El més sí pira, però no pira. El rei es dura massa. Això és molt català, me'n fado. Però, de prou, els pressupostos. Aditorial, me les erbes, m'encanta. Per cert, ja que estàvem parlant d'aquest turisme sexual que venen a fer els bascos, doncs parlem un altre tipus de turisme. Els barcelonins els han robat la ciutat. Ells creuen que ja no s'hi pot fer res, però hi ha una manera senzilla de recuperar els carrers. En pitofar-se i sortir de casa amb pilotes, acompanyats de timbals i tenores, gegantons recobers de punxes i capgrossos amb matralladores, gossos de tur entrenats per matar i poetes anarquistes, armats amb les bombes casuranes que fa uns anys sembraven al terror a les tribunes del Liceu. Aquesta turba multa hauria de caure com un frenètic batalló del Mugávar sobre els guiris de les rambles i follar-se els seus cadàvers proferint odols i esgarips de plaer. Els barcelonins podrien fer tot això, però han optat per la solució fàcil, de cal més dèbil. Rapinyà a la Catalunya Rural. Bueno, Joaquí, que crec que té algú d'isladriano. Bueno, pero... Lo que ha acabado pasando es confirmar de alguna manera lo que el Valero proponía, y es que el turismo ha ido a la mierda. Los motivos son otros, claro. No ens hem pujat els cadàvers. Finalment no, vull dir que és una altra vegada la mateixa situació. Aquell llibre, ara, en perspectiva de post-Covid, potser seria diferent. Hem de valorar aquest turisme cap a on anirà. Hauríem perdut la ciutat, i aquest Covid ens l'ha recuperat d'una manera una mica delicada. Bueno, en el moment en què estem gravant això, s'ha aprovat aquesta resolució de llei de la regulació del lloguer, que era un dels grans problemes, que durarà 8 segons com totes les coses que hi ha hagut. Però sí, hi ha intenció de... S'ha arribat un acord, ara s'aprovarà el Parlament, mentre el Constitucional dirà, no, això no ho podries decidir. És de 8 segons. Bueno, dir-li al Valero que de moment la nostra Barcelona, tot i mascaretes, en un i avall, sembla una altra vegada aquella Barcelona del passat. Decadent, preolímpica... La Barcelona que vam votar exacte, aquesta, la que volíem! El pujol. No la meva, eh? No la teva. Doncs mira, ja que parlàvem del Barça, hi ha per concloure aquesta secció, que pot ser on explícita i sancionable... Basta bastant. Doncs tanquem amb el Barça. El més gran dels fracassos del Barça té nom i cognoms eslaus. Vull en Crícidx, el jugador emcord del Barça i cames de l'Espanyol. Vull en és un bon noi. Vull en és amor. Vull en és... Collons, vull en és adorable. No l'abraçaria fins de l'ailegalitat. No materiau per aquells ulls acusos? Vull en és un carmelet. El faria del dret i del revés. L'obligaria a mirar les seves pitjors jugades i faria servir les seves llàgrimes per l'obricar-me la polla i donar-li... Bé, bé, això a vosaltres no us importa gens. Vull en ho tenia tot per esdevenir una icona del Barça Unicef. Era un noi de la casa. Sacrificat, mil, ha estat perfecte, guapot. Que podia despertar l'instit materno-sexual en les de més de 40. Com és llavors que Vull en es converteix en el gran fracàs de l'historital incolè? Res i curt. Perquè li manca talent. Per què era dolent? Perquè era dolent. Bueno, aquí jo crec que tenim un expert en això que hi ha que el tenim per aquí. Aprofitem-ho. Què en opina tot això? En opino, home. Jo, sincerament, no els vull criticar, jugadors que han passat pel club més gran, perquè parlem del club més gran... Jo no sé si falto, el respeto. No sé si falto. A ningú. Ni tampoc aquest que s'anava anar, però que el feina les queda. I el figo? L'innombrable. Saps què passa? Que se'n va anar al Madrid i tal figo. Llavors, jo sí, hi ha un jugador que li tingui ràbia. Si hi ha un jugador que li tingui ravioli, és el figo. Ravioli. I algú que hagi marxat. A qui entenc que la catalanitat, però tot i que hagi marxat un altre país, hi ha un altre equip, és l'Oleguer Presa. Suposo que ha de ser el seu màxim esponet. L'Oleguer Presa. Home, venien furgo al centre, no? Veia fotó en passat amb el Mercè, bé? Presa, que feia una mica una olor marieta quan anava a entrenar. Però, home, el favor, per favor. A base no me'l toqueu. No me'l toqueu, nois. Pichó el figo, no? Pichó el figo, no? Com he dit, quan se'n va anar, va posar el matalar, va posar el culo matalar. Aquest missatge que va posar a les xarxes socials... Era un passadero, el figo. On va pirar el rei i va dir alguna cosa de... El figo? No ho veuràs, no? Un marcat paquete de, des de aquí, estamos con la monarquía. En serio, no? Portugal con la monarquía. Algo del estilo. Con una periodista que le hace como una especie de tú que vas a saber. ¿Sabes como la superioridad del macho ante la periodista? Impresentable. Qui és figo? No sé si s'ha sent. No sé si s'ha sent. Han vingut a buscar el valèrio. Han oído figo y han dicho... Valèrio o no valero? Valero, valero. Això és una cosa que volia comentar, Ferran. De la mateixa manera que em vas portar, des de l'Àfrica Tropical, a Shakiro. Aquest com m'has portat, aquí al dió, em poses a Valèrio. És que és Valèrio, no? Valèrio, Valèrio. Valèrio, Valèrio, Valèrio. Valèrio San Martí. El flaco, el flaco ese. Doncs nois, per acabar, està clar que és l'Aroi. L'Aroi, que necessitem un retorn ja d'aquest Aroi. A tu vas, sisplau. Que veig que la senyal que hauríem de fer el cel és una polla. Sí. Però en aquell moment que ara... Seria un Batman més, això, el Schumacher, eh? No tan no. Bastant més colorit, sí, té pinta. Doncs alguna cosa més, pol? No, no. Us diria que ho trobareu quan ho trobareu. El sud, el sud. Però aquest és més ficció. Jo el que dic aquest és la traïadura d'una... És una atesina, total. Nois, fins aquí. Un plaer, conèixer-te, Valèrio. Anem. Ei, que consti que això és la nova careta que el Pol ens ha obligat a fer dels públics. Sí, tonta. No parlarà pol de comis. No parlo jo, no. Però és que, a veure, ja ha cantat una mica que mai parlem... Bueno, mai tractem Marvel ni DC, i que sobretot no hi espiderem. Pero lo mejor es el patillo final, eh? De alguna manera, havia d'haver acabat. A ver si arreglas esto, Carla, vamos a dejarles los minutos a caras, pero a ver si lo arreglas, porque vamos mal esta diada. O sea, en vez de... Hòstia, que se había quedado un poco de caloreta y cada una de la taranitat. L'hem perduda, eh, amb el Valèrio? ¿Lo haré lo que pugui? Sí, claro. Victus. Ja ho deia l'escriptor Albert Sánchez. No et passi, Carla. Arran de la seva obra magna, Victus. Victus, but you can pronounce it in English. El tema és que va arribar a tot arreu. Es va vendre per tot el món, eh? Quan ell es preguntava qui pot haver més èpic, hi ha l'hora més narratiu que un setge militar. Nosaltres podíem preguntar-nos què pot haver més èpic i més narratiu que un setge. Evidentment vaig a tirar de cine. Un setge com el de Río Bravo, dintre de Martin Riquinellson, s'atrinxaraven aquella oficina amb John Wayne, amb cerveses tèvies, per defensar la gent entre quatre parets. O un setge com el de salto a la comissaria del distrito 13. Mítics, eh? O estem tots... Està pel·lida, per aquí, a més. El tema és, però avui no he vingut a parlar-vos de les obres mestres de John Ford o de John Carpenter, sinó d'un dels episodis més significatius de la història de Barcelona. El setge de 1714. Que vindria a ser, ei... Esmiri per on esmiri? És la grana pupella local. Aviam com ho veieu, això. És com el nostre western a la catalana, una mica. Som els de Bester. Bester. Exactament. La tarda de Bester. El pel·lícula que posaven pel TV3, la tarda, eh? Ja ho veiem amb els nanos. Bé, deixem el mili una mica a part. I recordem, el 16 de 1714 és un fet que pràcticament coincideix amb la fi de la guerra de successió espanyola, la conquista de tota la península amb l'amans del net de Lluís XIV de França, el rei sol. El net qui era? Burbo, Felip V. Un tio que el mateix Sánchez Piñolodellas, un tio... Felip de Jú. Felip V. Felip V. Felip V. Felip V. No, no, és que... Com ho diria el miliu? De fet, era el titot de, com es deia, el grup de rams. Deiaia Felip V, que tenia una cançó que era Felip V, que es deia que és com el gran enemigo. És per dir... Felip V, la lapidària política de la Palabra del Rei, és llei. Però no només això, era un tio que estava... Com el figo. Estava pirat del cap. El malheit, el malheit. Estava pirat del cap. Felip V, perquè us fau la idea, dormia dins de tauts, l'última etapa de la seva vida, el tio dormia dins de tauts, amb les ungles llargues passejava pel... Era molt heavy. Pel que vagi una mica a peix d'història, estem parlant Víctus, novel·la Sánchez Piñol, no és evidentment de el que hem vingut per aquí. Que vagin un poquito mal, que me llamen i hacemos una ruta por Barcelona. El mejor guía de Barcelona. O a Falca. Recordem una mica per on va tot això, de Víctus, aquesta guerra de succesió espanyola, que és un conflicte internacional on s'apallissen les dues corones burbòniques, amb Felip V com a cap de cartei, un sonar, en blanc, Felip V, contra qui la gran aliança de l'Alla, és a dir, Gran Bratanya, el Sacre Imperi germànic, Països Baixos, i, evidentment, el principal de Catalunya. Aquí tindríem els austracistes, el favor de Carles III d'Àustria. Per què s'apallissen? Per què? Perquè Felip V net de Juiz XIV de França, que deia, era el trodo de Castella. A Europa es va quedar com a venga. O sigui, ara aquí us vaig saliar, França i Espanya, us vaig quedar amb 10.000 educaditos i coses de por aquí. No, no, no, no, no, no. Gran Bratanya, Països Baixos, van dir... Així no en ve. A més, suma-li, que Felip V, que el rotllo imperialista de l'Espanya imperialista, de Catalunya, nos la quedamos por derecho de conquista, de que estem celebrant aquesta rota del dia que ens van donar per sac. Tot això ve del seu avi, de l'avi de Felip V el Borbó, Juiz XIV de França, ella era, tenia aquest punt imperialista. Llavors què van fer? Se monto la del Cristo. I davant aquest Cristo, què passa? Ara sí que anem a terra, eh? La nostra Catalunya s'acaba convertint en víctima de tota aquesta disputa entre grans potències europees per aconseguir una jamonia. És com... Aquí som les víctimes. És que tot i que, per primera vegada en la història, aparentment, perquè ningú de nosaltres estava allà, és la primera vez que se mantienen, que lo de los ocho segundos no, que dicen, porque en un primer momento es evidente, que había estos dos grandes imperios potencias aliadas, pero conforme van pasando los años y van viendo las pérdidas y van encontrando otras seducciones, porque, de hecho, al final, el mismo Carlos III de Austria no ve tan interesante el proyecto español o el proyecto castellano y empieza como a desmarcarse. Pero los catalanes no, los catalanes tenían claro que no podían ser el jamón del bocadillo que le digo. Perquè, claro, imaginaros, el imperio francés al norte i el imperio castellano al oeste, ellos tenían claro que o quedaban asimilados por el imperio castellano o se mantenían en guerra, y eso lo dijeron. No hi havia els lliris a la mà perquè els agaven els lliris nostres. S'agaven caps. Això és al setembre molt històric, aquí, eh? Molt de la classe de... Molt de la museu, eh? Bueno, per mi li deixem-lo, sisplau, li podeu dir que se'n vagi una miqueta? A mi li ho vaig apuntar pel culco. I a més, jo no he vingut... O sigui, l'aquesta introducció venia per, com us he dit, aquesta trilogia de còmics, de Victus, eh? De Santamaria del Masses i Sintès, que és una mica el triomatal i l'hi ha adaptat... Està anem aquí. No valora Santamaria. Vini, vini, vini, i viatjant. He deixat uns punts a les pàgines perquè es poden anar... És 3, bé, i, per cert, ho ferran 3. 3, sí, sí, sempre. Ara va ser que voy a salir a la calle i voy a empezar a ver el 3 en todas partes. Y tendré que ir al psiquiatra... Señor, psiquiatra. Veo el 3 en todas partes, ayúdame. Se queda solo con Victus para el capítulo final, para el tercer volumen, ¿no? En la adaptación. Me imagino que nos contarás cuánto hay en estos cómics de la original. Muy interesante lo que has dicho. Como bien recordarás a Adri en la novel·la de Sánchez Piñol, Vini, Vidi, y Victus eran los 3 capítulos, digamos. El tema es qué hará en el cómic... Doncs, evidentemente, s'ha fet 3 cómics. I els títols són aquests, són els títols dels capítulos. M'han tingut, d'alguna manera, l'estructura de la novel·la. Exacte, el que molta gent es pregunta, els que no s'han llegit al llibre, és... Bueno, i això de Vini, Vidi, Victus, què vol dir això? Bueno, doncs és un joc de paraules que prové de la famosa expressió llatina de Juli César, que, tornant victoriosa a Roma, després d'una batalla, va dir... Vini, Vidi, Vici. Viki. Viki, segur? Hòstia, jo he jurat, Ferran, que era Vici. Jo tovam molts anys també... Vini, Vici, català. Serió? Vini, Vidi, Vici, català. El tema és... Què vol dir això? És Vini, Ví i Vici. Sánchez Pinyol, amb aquest estil irònic, que té la novel·la, perquè és que la té moltíssim, i jo crec que és un dels grans elements forts de la novel·la, és que el tio proposa un canvi irònic amb els títols dels capítols, i per extensió dels títols d'aquests còmics, dient Vini, Vidi, Victus. És a dir, Vini, Ví i Fui, Benfido. Vem ser derrotats. Llavors, és una mica el que articula aquest discurs. Tiene el mismo componente humorístico, porque sí que es cierto lo que estabas diciendo, que al final la novel·la es una novel·la histórica, es una novel·la que recoge esto que nos estabas comentando, y lo hace de una manera muy ágil, muy fresca. ¿Por qué? Porque está el humor ahí. Continuamente. Continuamente. Y el no tomarse muy en serio absolutamente nada. Jo no llegir la novel·la ni els còmics me'ls emportaré, si et sembla bé, Carles. Sí, molt i tant. No sé si tornaràs tu. Potser és que ho tracta molt, des d'un punt de vista molt costumbrista, és que no ho sé, no conec la novel·la. Aquesta mena d'humor de l'octubre està al llibre... Sí, ja t'he dit. La novel·la no apareció. El personatge protagonista, no? Martí Subiris. Que, de fet, crec que ens pots aportar alguna cosa més sobre aquesta figura, perquè realment és una figura que existió. Al bottom Subi. Subi, cames llargues, no? Això és molt gran. És molt gran. El tio, realment, com la novel·la està narrada des de la primera persona, continuament el va añadint a les vivencies su punto de vista totalment irònico, distante, de relativitzar absolutament tot. De hecho, hay algo que yo creo que marca un poco el tono de la novel·la y es entender como los dos grandes imperios que estaban en lucha, que podían ser el francés y el británico, porque eran los grandes de ambos bandos, estaban liderados por militares que correspondían a la ción opuesta. Es decir, el francés, el capital francés era quien dirigía el ejército británico y el capitán inglés era quien dirigía el ejército francés. El Martí Subiris entendía muy bien esto del relativismo nacional. Inclus, el mateix català castellà no era una cuestión de catalans estant a Barcelona satjats i els castellans atacan des de Madrid. No, no, no, no, sino que, per exemple, el senyor de Villarroel, que és el comandant de les tropes catalanes durant el setge de Barcelona, era de cultura castellana. I el tio va estar a favor, va estar fins a l'últim minut, ahir d'atrinxarats. De hecho, del canó. La novel·la lo que plantea es esto. La novel·la lo que plantea es como la imagen de Rafael Casanova. Siempre ha sido la imagen, posiblemente, de liderazgo, de esa catalanidad, en lucha. Y a la hora de la verdad, lo que hace la novel·la o lo que hace piñoles es desmontar esa imagen y otorgársela al... Era un militar renacido en Barcelona de ascendencia castellana, ¿no? Pero esa es la que, de alguna manera, le dota el protagonismo de la lucha catalana. Entonces, ya está relativizando muchas de las cuestiones que, desde la independencia o desde el discurso de independencia catalán, se plantean. Si us sembla nois, anem a centrar-nos en aquest protagonista breument. En Zubi. En Zubi, que diu Sánchez Piñola a la novel·la. És un enginyer militar que, segons les narracions històriques de l'historiador Francesc Castellbi, en què es va passar Sánchez Piñol, va existir de veritat. O sigui, aquest tio va existir de veritat. Va lluitar a la guerra de succes i espanyola entre el 1705 i el 1715. Va ser ajudant d'Antonio Villarroel. Va inclús tenir missions de risc més enllà de línies borbòniques, una cosa bastant estranya. És a dir, estem parlant d'un tio que va sortir del setge i tornava a entrar. I llavors, clar, aquesta... Inclus va estar a la càrrega final del 16.714, quan els catalans van veure, això està perdut, vamos a portodes. És una mica molt tòpic, eh? Però al final de l'últim samurari. Era la imatge imperfecta. El Tom Cruise seria el Martí Zubiria. També t'està pensant que és molt ginsaca. I quan hem portat aquí el programa Ghost of Toshima, aquell joc dels samurais, és el perfil perfecte que veig, que és idèntica ginsaca. Doncs mira, bona referència. El tema, com dic, és que partim d'uns fets, que per molt que Sánchez Piñol i aquests còmics li posin ficció, aquí sí que podem dir això de que la realitat supera la ficció. Perquè partim d'uns fets... No, no! Les coses com siguin, és a dir, partim d'una pica pura, tio. Aquí a Barcelona, vull dir, un setge, una càrrega final contra els borbònics. No sé, aviam, igual diré, vinga, t'he patu a casa, però jo sincerament considero... Jo, si no veus fotos... Un millor opinion? Que, hòstia... Té-la, té-la el que va passar. Era lo que el formatge que li han anat posant a tot plegat, vol dir, no? Bueno, al final, això també. Però això paga, però el formatge, eh? Aquí, en casa del vecino, al final, la història... Hi ha moltes frases tòpiques i típiques, com que la història l'escriven els vencedors. I los que saben escribir, perquè aquella època depèn de com. I, de hecho, hi havia un intent, per part de Castilla, i és conocit de anular molts discursos catalanes, que s'han pogut recuperar a la llarga de la història. Nadie lo sabrà, nadie lo puede confirmar. És a dir, antes de que lo hagan los otros, empieza haciendo los otros. També volia afegir, respecte a aquests còmics, de Santa Maria del Masses i Sintès, que són una mica el periodista, l'il·lustrador i el que s'han carregat de les tintes. Sí, exacte. El Sintès s'encarrega de la tinta. El tema és que... Clar, és a dir, aquí hi ha un tema molt important, que és una mica el que... Jo crec que atrapa més, una de les coses que atrapa més. Sobretot del còmic, perquè li dona unes imatges d'una èpica molt xula, que és tot el tema de l'arquitectura militar del segle XVIII. Clar, quan Sánchez Piñol deia en una entrevista, això és un tema que com interessarà la gent? Perquè és una cosa que... Hòstia, difícilment... Ho reconeixia, és el que més m'ha costat, a l'hora d'enxacar una novel·la a ficció, destacant això. Clar, en el còmic tens allà, els rions, les portaleses... I ja, amb tot això, hi ha una paradoxa molt interessant, que evidentment afecta tant a la novel·la com als còmics, i és que aquest martífio Virilla Prota, la seva vocació, és aquesta, és l'arquitectura militar. Però hi ha una paradoxa molt interessant, que és que el tio... apren, estudia i s'esforça molt per aixecar fortaleses, fortificacions inexpugnables, amb la mateixa dedicació, amb les que estudia com ensurrar-les. Clar, això és superinteressant. I connectar amb tenet. Exacte. Molt bona, exacte, no? Con la imagen de que le edificio en construcción. Clarament, la imagen que recuperamos, i aquí nos vamos a lo encercer, incluso. Però el que està clar és que això és molt interessant, i com podeu veure a les vinyetes dels còmics, aquestes vinyetes ho comentàvem abans amb el Ferran, aquestes splash-page, que diguéssim que la vinyeta es fa gran, aprofita tota la immensitat que t'ofereix un còmic a l'otintin, perquè són còmics de format molt gran. És el format aquest com francès. Exactament, el format francès dels tintins, dels estèrics... Unes 48 pàgines a dinar quatre. Mira, que ara has dit l'ú de... Ara que has dit el tema de la llargada de pàgines, aprofito per recordar que el treball... perquè la gent pensarà, i què és millor, novel·la o còmic? Jo no entraria, perquè és que una cosa és un format, és una disciplina i l'altra és altra. Carles, jo considero que la novel·la és tan bona. Clar, és que no té sentit comparar-la amb el còmic. És capaç d'adherir-hi novel·la històrica, a la vez con novel·la constructorista, humor, el que tu estàs parlant i introduir, l'arquitectura militar, l'arquitectura bèl·lica... La gestión es fácil y todo está... Está mezclado de una manera muy ágil, que al final era el lector, que era siempre prendado. El còmic, yo lo estoy ojeando ahora, y sí que es cierto que tiene una capacidad... Es cierto que tiene una capacidad pectorica, alucinante... Pero siento que el tono humorístico no está tan presente en las viñetas. Como una gravedad. Mira, ahí está el tema, se predomina la épica... Exacto, predomina el costumbrismo. La gran explosión de la época. Incluso, ja que ho ha volgut veure com una mica un còmic amb serp un americà, aquest punt mainstream d'anem a adaptar una novel·la a còmic... Però jo, més que entren en distincions de què és millor o pitjor, que crec que no té gaire sentit, l'important és que el material del que parteix, que és un fet que a nosaltres ens ha marcat, com a catalans i com a catalanes, això, el que està clar és que són coses que... El que compta aquí és l'esperit divulgatiu. L'esperit divulgatiu que té la novel·la, i, evidentment, té el còmic per inferior que sigui. Vols dir a doctrinador, no? Perdona'm. Perdona'm. Mira, s'ha anat més lluny. És a dir, Sánchez Pinyol, i per extensió el còmic, si us hi fixeu sempre estic empacatant-ho tot. Felip Sincè no està com a personatge. M'hauria quedat massa caricaturès, perquè ens hi era. Molt caricaturès, com us l'heu descrit, és que era una espècie anòsfera a l'última vegada. M'ho he conegut molt més amb el personatge de Very Week. No ho puc. És el británico que està a l'esperit... El camp de l'esperit... Va venir a Barcelona a fotre bombes? No. Si estàs parlant amb la gent... Si no estàs fent un relat externo, estàs fent un relat interna d'una situació concreta. El tema, sobretot el que crec que s'ha destacat, aquest còmic és, digués, un treball de síntesi. És a dir, recupero que tu hi has parlat de la llargada de pàgines. La novel·la té unes 600 pàgines, aquests tres còmics, en total, no arribant a les 200. I crec que consigue, per la sensació en què m'he d'adaptar, d'una manera més fiel o més directa, la novel·la, que no, en canvi, el còmic que aquí tratàvem sobre la Ciutat de los Prodigios, que m'està finalment acabat, que realment quedava... Lo que estábamos comentando, al final, es muy difícil comparar dos realidades, pero sí que es cierto que es muy difícil encajar. La novel·la de Mendoza en un còmic. No sé si aquí podrías recomendar que la síntesis está muy bien hecha. Yo, es decir, porque ahora te digo que ese espíritu divulgativo que tiene de los contenidos que trata, creo que es importante que se ofrezcan, pero si tú me dices, oye, Carlos, ponte crítico y yo te diría, pues mira, Adri, tú que te has leído el libro, esa relación que tiene el protagonista Martí Zubiría con esa copista que le escribe las memorias y que aparece al inicio del libro y que, de alguna manera, inicia todo, eso se pierde. Entonces, el còmic que ves, ves un tío con la cara desfigurada, pero tapada, y con un parche. Un parche es un pagat. Un pagat. Y entonces te da una sensación crepuscular del héroe trágico, pero ¿qué perdemos? Perdemos una esencia novelística de Sánchez Piñol, que es ese punto irónico que Martí Zubiría en la novel·la tenía con esa copista y que a la vez se pierde. Pero evoca que el espectador o lector se despegue de la importancia de la historia. No es lo mismo. Llegar como un testimón o como un testigo de lo que está sucediendo que ser un testigo, aparte del discurso narrado del protagonista del AVG de recordando sus vivencias. Esto es un recurso al final artístico que favorece mucho al funcionamiento de la novel·la, y que aquí, de alguna manera, esa doble mirada, esa relatividad, no está en el cómplice. Aquí lo que falta es precisamente la película, porque en un primer momento se hablaba de una película víctuos. Y la pel·lícula se enlaga en cara hasta... Sí, está ahí en discusión, pero no. Y ahora voy a compartir con vosotros una verdad que he vivido, y lo compartiré directamente en mi sección sobre cine, que es que no hay pel·lícula sobre esta realidad, en lo que de septiembre en 1714. La que vas a ver a la infasada, Adriano, o te lo explicas. Si queréis, nos ponemos a hablar de Barcelona en 1714 otra vez. Era muy mala esa pel·lícula. No cuenta ni como pel·lículas. Y que de alguna manera todos estamos esperando el víctus cinematográfico. Llevamos mucho tiempo haciéndolo. Y está bien la parte que aporta este cómic de dices de divulgación. Pero lo que está claro es que esa pel·lícula no ha llegado. No, doncs amb tot això que hem dit, que té un hidroquí a la pluja, que és tan panadota que hem fotut ben ativorat... El volcà que he quedat fent. Queda una mica, jo crec, retratar tots els punts aquests de víctus. Aquest víctus portat al cómic, que, com hem dit a l'inici, és un rebufó d'aquest tricentenari de 1714. Que, bueno, que hi ha un víctus, hi ha un bai víctus, vés a saber si també hi haurà un bai víctus en còmic. I, per cert, de norma. Ah, i l'estàu que ens hem oblidat, pol, molt bé. Perquè això ja vol dir... Mark... Mainstrip. Que romàntic, Adrià. M'agradaria parlar de cine, tio, cinema. Per ser, hem canviat la careta, no? Sí, bala, bala, bala, bala, bala, bala. No, fes-te detrás de ella. Però cinema, sin pelucas, ni maquillaje a los víctus, ni polvos blancos, i, sobretot, sin la teatralidad expresa del cine épico y de esa música que nos acompañaba, de esa música épica. Ahora toca cierta modernidad, cierta modernidad, porque esto es que no es mostaki, no es que sea tan moderno, pero sí, es siglo XX, ¿no? ¿Y por qué mustaki? Porque ahora toca la Mufflu, cine francés del bueno, del que te hace pensar, del que te hace reír, que te hace llorar... Bueno, no sé si tanto como llorar, pero sin lugar, a dudas, es un cine que emociona. Es un cine que entretene y que perdura. Es la Mufflu. I, per a mi, la Mufflu sí que transcende. No como Ténet. Al menos me ha estado acompañando toda esta semanita la Mufflu. ¿Pero por qué cine francés, de actualidad, tiene un programa sobre la diada? Porque lo he dejado bastante claro en el medún del día. Los catalanes necesitamos ideas, necesitamos excusas, para gestionar esta ruptura con España. Y yo creo que la Mufflu no la puede dar. Pero, además, antes de empezar a meterle análisis y caña, y sobre todo, ver más de cerca que nos ofrece la Mufflu, me gustaría ir dos motivos más, que ya, de alguna manera, he iniciado en el fin de sección de Carles. Porque lo he intentado. He intentado venir aquí con una película de carácter épico, que nos relatara de nuevo las vivencias del 11 de septiembre, pero os animo a que busquéis. Estabas buscando una amenada a la triste catalana. Bueno, estaba buscando una representación, una recuperación histórica de las vivencias del 11 de septiembre de 1714. Y os animo a que busquéis. Porque hace ya, ¿cuánto? Dos años? Anamos comentando. Bueno, dos años, dos años. De dos años que vine con Barcelona en 1714. També es una producción del 2017, que ha patrigado en mi que te ha surtí. Bueno, va patrigar bastant en surtí i va sortir el 2018. Es una producción que té un 2,3 a filmar, Filipe, que voliu que us diguis. A Navofaruy. Exacte, me sabe mal por ella. No arriba ni el 3, que és el número d'avui. El que sí que me'n recordo és de com la va descriure l'Adrià. Però, francament, me va perdonar esta señora Navofaruy, que si ella és directora de Barcelona en 1714, Dani de la òrden, és el nuevo budiade en Catalan. Però us podríem dir que la Navofaruy és la cinesta que no vull... No, sí, és d'en Jordània. Una puntualització. Dani de la òrden seria el budiade de la última etapa. El budiade en Catalan de la última etapa, no de la primera. Simplemente sería. Lo que está claro es que lo he intentado, porque después de verme ese vodrio con el mejor croma de la vida y de la historia, he seguido en plan morboso de... Bueno, ¿qué puedo encontrar en esta realidad épica catalana? ¿Y qué he encontrado? Pues, hostia, una película medio ficción, medio documental, que es, digo, al Cas de los Catalans, que tiene una Mónica de Rivas como narradora, y que está mejor. En el programa 9, en Filma Finiti, estamos subiendo... Y ya, cuando nos damos con la realidad de que la mejor película sobre esa realidad es la de Born... Born? Del barri del Born? No, no, no, el Born. Si buscáis en Filma Finiti, Born, os costaré encontrar... No, estem parlant de Born, producció catalana, del barri del Born, que recupera aquella època, que alcanza el cinco raso, però bueno, ja està prou. Así que, después de esta experiencia de búsqueda que no ha conseguido lo que pretendía, nos pasamos a la realidad, a la actualidad, y, además, ¿por qué? Porque, joder, es que estamos en un momento bastante frágil del cine. Así que hay que seguir animando a que la peña vaya al cine, y al menos este cine que se está estrenando. No es un cine que aparezca en plataformas. No podemos permitir que otro meliés aparezca y vuelva a cerrar. Así que os animo a que, vaya, esas cines Girona o Alicaria, que es donde se está pasando esta película, la mug flú. Pero, en así, considero que podríamos ir mezcrando los dos títulos, la mug flú o un acuerdo original. Un acuerdo original dirigida por Roman Boringer i Philippe Rabot. Digo, dirigida, guionizada, y también interpretada por ellos. Ah, han hecho casi todos. El Philippe Rabot salía en le Fondres Mons. Estos dos tíos, son muy conocidos en Francia, tienen esa realidad de actores, creadores, muy local. Si dominas de teatro francés, postarás con ellos. Si dominas de televisión francés, adarás con ellos. Bueno, es el Ricardo de Arina, Navadir Santino. De hecho, es una película que juega mucho en esa realidad, de Luna de Avelláneda, del mismo amor, la misma lluvia. Este cine que ellos han intentado marcar desde el inicio, que emociona, campana boca risas, tristeza, que juega un poco. Y que tienes, además, ese tono francés a lo Nubelback, pero ya Nubelnubelback. Estos tíos son tan prolíficos, que han actuado, han dirigido, han guionizado, evidentemente, y lo han hecho así, porque es que primero de todo han vivido esta historia. Es decir, en la Mock Flu, Roman Boringer i Philippe Rabot, dan vida a Roman i Philippe. Es decir, a ellos mismos, pero unos añitos antes. Cuando decidieron separarse, tras 10 años de relación, dos hijos y un perro. En este caso no pensaron en custodias compartidas, en terapeutas, en abogados, o en películons. Decidieron buscar dos apartamentos unidos por una única habitación compartida. La habitación de los niños. No sé si lo estáis visualizando. Dos apartamentos. Una pesadilla. Una habitación justo en el medio, evidentemente. Dos puertas que conectan cada una a l'apartamento de los padres. No me digáis que no es cool esto. Es una maravilla. De hecho, para que os hagáis una idea y vayáis entrando en la realidad, estos personajes son los típicos franceses Bobó. No, que no Bobos. No tiene nada que ver con los Bobos franceses. ¿Qué es eso de Bobo? En francés, mira, ahí viene Asnabur que nos lo va a apuntar. En francés viene de bourgeois et bohème. Ah, qué buena. Es decir, burgueses bohémios. Hòstia, los peores. Los burgueses bohémios. Lo que aquí llamaríamos los pijipis, ¿no? M'agramen els ajipijos. Ojipijos, sí. Por el orden que tú quieras. Pero también intentemos entender que esta bohemia francesa no es como la bohemia catalana o como la bohemia española. Y ni mucho menos tampoco como la bohemia que Asnabur planteaba en este pedazo de canción, la bohème, que hablaba de una bohemia que comía día sí y día no. ¿Qué más ha visto? Estamos tratando ya de una bohemia del mundo del artisteo francés, actual, que resulta también de cierta intelectualidad, de cierta amplitud de miras. Sobretodo, de una economía más bien solvente que no precaria. Los bobos. Quedaros con esa idea, porque eso es muy de calle. Voy de pobre porque me lo puedo permitir. Y después ves que también son tiros que deben tener sus problemas económicos, pero tienen una realidad familiar del mundo del artisteo, o lo que hablaba de esa intelectualidad y esa amplitud de miras, y es que es evidente que sea así porque Roman Boringer y Philip Rebaud, ambos, vienen de familia de artistas. Philip puede que un poquito menos. Es nacido en Casa Blanca, hace bastantes tagos, hace bastantes años, él es un cincuentón, ella está en la cuarentena, y Philip, por ejemplo, es sobrino de Sadie Rebaud, que ahora mismo diréis ¿y quién narices es este? Era uno de los doblajadores más importantes del cine francés, que de hecho se encargaba de personajes, por lo general, de etnia negra, y todo y que él no lo era, ¿no? De nuevo, esto entraría en conflicto con la realidad. Esto no trabajaría hoy. Exacto. Pero bueno, ya no está entre nosotros. Y si hay un papel que yo recuerdo, que es negativo, ¿no?, en doblaje, es el de Vibha Sabi, con Ana Carina en Godard. Es Raúl. Es el que lleva Ana Carina por el camino equivocado. Pero es que ahora el famósete es el propio Philip. Ya no tenemos que recurrir a Sadie Rebaud para entenderla, el famósete como tú bien has dicho, apareciendo en series. Has hecho serie de filmings, ¿no? Sí, que se puede ver en filmings. Es un tema que ahora estamos dando de que tiene unas 100 películas en sus espaldas, en el mundo de la interpretación, porque se misionen 98, que ya tenía 34 tacos, pero es que no ha parado. Y, claro, ahora es él quien enchufa la familia, ahora es él quien ha enchufado al padre, porque imagínate, en la mob flú, no es solo que los protas, sean ellos dos y después tiren de un electroactual. No, exacto, los hijos hacen de ellos mismos, los abuelos, los padres, los tíos, pero, oi, funciona la perfección. Això sí que és molt català, mod dels pujoles. Anem enxufant a tothom. La idea de ficción, ¿no? Yo me recuerdo de una frase de Trufó, que era le crane la vie, ¿no? Exacto. I sabe aprovecharlo, muy bien, porque hay mucha... I emolti la grana i la vida, que vas posicionada així. La pantalla i la vida. Bueno, què interpretes tu? O sigui, perquè, realment, quan diuen aquestes frases, com... Que ara estamos abriendo melons y no quiero abrir ideas, pero... La idea de la pantalla, la pantalla y la vida. De hecho, él también Trufó tiene una frase desasvisionaria, que decía que creería en el cine democrático, cuando todo el mundo pudiera acceder a él. Y se equivocó, porque ahora todo el mundo puede acceder al cine, a la creación del cine. No hablo tanto al visionado. Y el cine se ha ido a la mierda. Pero es interesante ver, como esto que comentabas tú, ¿no? A lo pujol. Ellos también tienen... En este caso, no tanto Philip Gebott, sino Roman Boringer. Que, por cierto, Roman Boringer tiene este nombre por Roman Polanski. Ah, sí? No, no, Boringer es el apellido de Richard Boringer, que es un actorazo superconocido, pero Roman Boringer, que es su hija, tiene este nombre por Polanski, o sea, por Roman, ¿no? No sé si esta decisión la habrían tomado en la actualidad. Pero esto que os comentaba, y que has metido un poco así en Plancachondeo, o de los pujol, ya lo han vivido ellos. Porque se ve que hubo una especie de... de concurso relacionado con el canal Plus, donde el jurado eran Roman Boringer y su padre Richard Boringer, y a quien eligieron, entre todas las solicitadas, que le enviaron para un proyecto a Lu Boringer, su hija del actor, como os podéis imaginar, era como, a ver, a ver, o sea, que todo va... O sea, Francia, entre estos y el de Pardier, son todos unos corruptos, ¿eh? Oye, esto es la película para asítos, ¿no? Que al final toda la familia acaba metida ahí, ¿no? Me ha acordado, me ha acabado de recordar. Es un poco en ese sentido, pero en cuanto a la película, nada que verá muy bien. Otra cosa es el marujeo que se estaba contando ahora, del canal Plus, con la hija pequeña del Richard Boringer. Y ya con esto os vais dando cuenta de que estamos dando de estas dos grandes familias de actores, ¿no? Una que nos remite a los orígenes del no de esta nube el va con Villas Sabí. Y otra realidad mucho más actual, porque Richard Boringer sigue en activo, es actor, director, es guionista, es escritor, es cantante. Y es de alguna manera el culpable de que Roman, su hija, la protagonista de esta película, haya acabado siendo actriz. Pensad, y aquí otro marujeito de la época, pensad que Roman creció con su padre, porque su madre les abandonó cuando ella era muy niña. Y al crecer con su padre y ser un tío muy activo en el mundo de la interpretación, se quedaba estallando a los rodajes. Es decir, ella de alguna manera creció entre bambalinas. Pero en ese momento, cuando ella asistía a los rodajes y se quedaba ahí en silencio, en uno de los márgenes se imaginaba, ella misma lo ha dicho como script o como fotógrafa, pero al final no. Al final, su padre la lia para hacer de ella misma, para hacer de hija, en una película de ciencia ficción de los años 80, que se llama Camicace. En este momento ella tiene trece añitos. Es, por cierto, Camicace, no sé si la habéis visto. Es una pelidesta bastante de culto y tiene guión de Luc Besón. Evidentemente, esta persona por Richard Boringer y ella hace de su hija. Y a partir de ella empieza un poquito más a hacer cine, tele y sobre todo teatro. Pero la fama a Roman Boringer le llega en los 90, con 25 añitos, bastante joven, con pelis como Noches Salvajes, que se llevó el premio César a la mejor promesa femenina, y después el apartamento, o la Pactamon, con Bellucci y Vincent Cassell. Sí, es aleja también de yo mucho que hablar. O, y esta quizás la conocéis, Total Eclipse, que es la peli estamítica sobre la vida de Gembó, que actuaba de Caprio, haciendo de Gembó, y dirección de Anix de la Hollande. Por ejemplo, la directora de Mr. Jones. Estuvimos hablando de ella a Rinde, de Barcelona Filfes. Bueno, estas eran las tres pelis de los 90 que la catapultan, y ahora, de nuevo, a la fama, no ha parado de trabajar, eh? Esta pareja no ha parado de trabajar, pero sí que es cierto que ahora están en todas las teles francesas, promoviendo la MouFlu. Y la MouFlu es una peli que yo claramente os recomiendo. Hay bastantes detalles visuales, no os penseis que todo es el morbo de la familia, es que saben recurrir muy bien a la galería de secundarios, tenéis la típica pareja gay, que está buscando una madre, para poder engendrar un hijo, una atractiva Lolita, un romántico promotor inmobiliario, está la vida de un actor que gira alrededor de su perro continuamente, una neurótica hipocroría acá... Muchos personajes, no es fácil, una pelicón. A final, te das cuenta de que la película funciona, porque se ahonde muchísimo en esta relación paterno-filial. La película funciona porque el elenco actoral de los secundarios enriquece muchísimo la narración. Y es un no parar, eh? Y es una peli que tiene ese puntito godardiano... Bueno, godardiano poco, pero sí que muy de Nobelback, y a la vez tiene algo de comedia romántica al uso. Y es de esas pelis que te dan ganas de hacer el amor, una vez se acaba el amor. No, no, no, no, no de follar. Durante la película. No, sino de hacer el amor en el sentido de asumir que se acaba el amor pasional, pero se mantiene otro tipo de amor, un amor fraternal, y ellos lo han sabido explotar muchísimo. Desde el 2004 que se conocieron, se hicieron pareja en un rodaje, él estaba, de hecho, en honor al actor de la película, él estaba como ayudantía de dirección, ella sí que era una de las protagonistas, se conocen, y hay una neta muy buena, el tío es muy cachondo cuando lo ves en las entrevistas, que dice, no, nos juntamos, ella tenía ganas de ser madre y yo tenía ganas por fin de hacer el amor. Y entonces dice, bueno, pues palante, y tuvimos dos hijos. Después tiene detalles como lo de la luz roja, porque como gestión es una habitación que tiene una puerta abierta a ambos lados, evidentemente, hay que ser muy francés para ser... Com a alguns posen la corbata, no? El pan... el pan... No molestar, no? Estoy con mi hija. No molestar. Bueno, jo, comillons, ja la manteneu, no? Evidentemente. No se está follando el fill, obvio. El famós mitjó dels pis d'Espés i Martín està dañando la cabeza al pol, eh? No, el teo ha estruselado. Soy yo, eh, maledad. Bueno, la podéis ver en los cines y Karen Girona, y la veréis, sí queréis, en un festival francés francófono, que es el Festival Olalá, que lo tenían que dar en primavera, pero nos pasó algo muy grave y todo se fue a la mierda. Y ahora el Festival Olalá lo van a acabar celebrando en octubre. Será la película de clausura del festival... Oye, yo la recomiendo, si no la podéis ver ahora, en los cines, en las salas comerciales, que no iría mal, al menos la podéis ver en el Festival Olalá. Molt bé. Després d'aquest moment es recordeu-vos que l'Adriano ens ha parlat d'aquesta pel·lícula, d'aquesta situació de l'amor, després de l'amor, com aquell terepeuta que et posa dos puxinalis per explicar-te, perquè estava parlant de Catalunya i Espanya. M'ho oblidem, això. Tenéis alternativas o tenemos alternativas para esta ruptura emergente. Doncs després d'aquesta superdecessió de teràpia que ens ha donat l'Adriano, anem a l'agenda. Jo m'espanto perquè hi ha una pàgina a l'agenda. Veig que cada cop es recuperen més tot. Això és un síntoma, no? Tinc ganes de fer coses. De hecho, he parlado de las películas que podéis ir a ver. Hay unas cuantas más, no tan buenas. La comento aquí, porque sí que es una pel·lícula de la cual hablamos en cierto modo en el Barcelona Filfes, que es un divan en túniz. No está mal, pero tenéis otras opciones como Técnovós. Una pel·li que tiene una pretensión de pel·li de culto y creo que lo puede conseguir, película de producción portuguesa, y la que sí que es una maravilla, que yo no la he podido ver, pero tengo muchísimas ganas. Lo que intento es compartir esta pasión y este interés que tengo sobre el documental. Es un documental sobre el cine de Juan Bouveau, francès, també, que se llama... Lo que viene a decir es que no creáis que voy a gritar. Passaria a francès. Sí, bueno, al final hi ha una gran producció. Tot això s'estrena a l'11 de setembre. Quan ens esculteu, això ja s'haurà estrenat. I en quines sèries, ja són més futures, el 14 de setembre tenim a HBO el tercer dia, que és una miniseria que l'ha creat el creador d'autopia. Que tu és una sèrie que... Ai, m'encanta. El Dennis Kelly, que està a Jutlow, nom és Harry, emili Watson, i és una sèrie que està dividint tres parts. Hi haurà tres episodis, que es diran... Wind Summer, perdó, estiu. Després hi haurà una obra de teatre que s'havia de fer... Aquesta sèrie s'hauria d'estrenar ja en un temps, però clar, Covid. Doncs hi ha una obra de teatre, i després hi ha tres episodis que sí que són Wind. Estarà a Sky i a HBO. No sé com es afrontarà el tema de la obra de teatre, potser la graven i la metin també, però em sembla una premissa bastant interessant. No busqueu-la, perquè la premissa en sí, tot passa en el mateix lloc, a una mateixa casa en diferents èpoques. Després, el 18 de setembre, Ratchet, a Netflix de Ryan Murphy, que Ryan Murphy és el creador, el creador... És com se li diu això, el showrunner, d'American Horror Story. De Glee i De Scream Queens, que és una de les millors sèries que existeix. Ja us ho dic ara. I és una sèrie que, a més, serà la preqüela d'alguien voló sobre el nido del cook. És com la Sala Paulson, Judi Davis, les habituals del showrunner. Ryan Murphy, Sharon Stone, Vincent Donofrio i molts actorassos més. I m'agrada que hagis posat que de videojocs s'estrenen, el 10 de setembre, en aquest cas, el Vampire of the Masquerade, que és un videojoc que jo recordo de fa mil... I que sempre es va intentar... Sí, sí, sí. Una saga que sempre s'havia intentat refer, refer, refer, i al final, al final sí. És que ha sigut de cultes, saps què passa? És quan una cosa no reenca del tot i li van de culte, no? Sí, hi sortirà la nova, que, de fet, si has vist imatges, sembla bastant més. Jo crec que porten temps, desenvolupant això, i és una de les que la tecnologia no l'han avançat del tot. D'acord. Doncs, després també tenim el videojocs al 15 de setembre, la segona part de Spelunky, a Play 4, que després sortirà al final de més a PC, que és aquest plataformes rock-like que t'han agradat. A mi personalment no m'entusiasme. Després, un altre joc que no m'entusiasme, 15 de setembre, que és el 2021. Que, a més, el FIFA, de fet, el FIFA... Crec que van dir que farien una actualització, no sortirà jo. És com només actualitzarem plantilles. Jo crec que és el que haurien de fer. Deixeu-ho de pistoleta i de cosetes de l'atofàs i totes aquestes coses, i jugueu a futbol, per favor, a futbol, que és el millor que hi ha! Aquest videojoc, sí. I per últim de videojocs, al 18 de setembre, sortirà el Super Mario 3D All Stars per les suits, que és un remaster del Super Mario 64, del Sunshine, i del Galaxy. Però aquí el tema és que l'han limitat tant en còpies físiques i, només estrany, en còpies digitals. No és que hi hagi un número de còpies digitals, sinó que ha dit, fins al 31 de març de l'any que ve, podreu descarregar el joc, després, desapareixerà. Polèmica per què? Perquè és Nintendo fent el que feia fa molts anys. Controlar l'estoc per generar demanda i poder pujar preus. Hauria un dia hem de fer s'acció de què està fent Nintendo. A tot això, Mario sempre ho vol. Mario és el personatge de ficció més reconegut al món, per sobre de... Mr. Bean i Xavi. Sí, sí, exacte. L'icona pop. Exacte. Ui, ui, ui. I de música, ja per acabar aquesta gran... No gran empanada, sinó gran agenda, de música, per fi podem dir que tornar una mica ja a ressorgir aquests festivals, com un mític de la música surf o cabili i tot això, que és el Festi-Surf de la Costa Brava, Platjadaro. Teòricament, ja n'hi aniré, i podem, crec, encara reservar entrades, i és a aire lliure, és gratuït. No t'oblidis la taula. Exacte, exacte, sí. Sobretot per fer la distància assegurat amb la gent. La fotré al voltant meu. O sigui, que teniu música per estona. Molt bé, doncs. Programa llarguet, eh? De un i dos? No, llarguet, vull dir. Llarguet, vull dir. Està fet llarg. No, no, no. Però com que no tenia secció, com que no tenia secció... De fet, no l'heu vist, que quan estava parlant de la gent dels videojocs estava com... Ja, ja, ja, ja, ja, ja. Com tu fas amb els menús del dia. Doncs un dia. Llarguet, en sentit de dents, li hem tret suc. Aquesta metàfora que ha fet l'Adrià no m'hi m'ha encantat, sincerament. I té bona pinta, eh? Té bona pinta. Jo crec que aniré a veure aquesta pel·lícula. Una bona celebració de diada, eh? Exacte. Esperem que ho hagueu passat molt bé en aquesta diada... una més. Perquè total, que l'any és històric, no? Aquesta és històrica perquè es dinen tots amb mascaretes del color groc, suposo, i... Sí, l'agicà. No ho sé, doncs recordem xarxes socials. Tenim Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, sense l'Instagram, empanada cultural i SoundCloud, on podreu trobar tots els podcasts. Què et passa, Adrià? Que fa la vomitada, el piloto automàtic. D'acord. El poble ha fet una pregunta i... Això va d'anar igual. A qui l'important que és? Les xarxes socials, collons. Fes una pregunta i t'has sortit directament al peu. Ah, sí? Saps què és com el teu marcat? Ja no ho sé. On ens podien trobar? Descartes d'elles, només sé que no sé res. Descartes d'elles, només sé que no sé res. Jo dic, només sé que no som res sense xarxes socials. Això mateix. Sí, la segur, Carles. Bona nit, bona tarda i bon dia. Bona nit, bona tarda i bona tarda i bona tarda.