Empanada Cultural del 20/9/2020

Música Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran festí, la vacanal radiofònica, aquí comença l'empanada cultural. Un programa cuinat per... Hola, benvinguts a l'ASMR, l'empanada cultural. És a dir, l'associació silenciosa, de màquina i raves. Raves, pels que saben idiomes. Des de la nostra associació, us proposem un pla de xoc. Una forma de paliar aquest buit que ens ha deixat sis mesos sense festa. Sables tancades, barres nocturnes huides, o pistes de ball sense suor, ni altres components. Avui no he vingut a relaxar-vos, ni a calmar-vos. Us deleitarem amb una bona dosi de festa. Deixeu davant del tèxai i agafeu el cubata, o combinats sisoporistes catalans. Deixeu-vos de macrobiòtics i agafeu un bon tall de vacallà. Accepteu la vostra vida a Jimo i a Xana. Prepareu-vos per una bona ruta per la música electrònica. Perquè hi ha alguna cosa més plaer que un cap de setmana de festa. Un pont. I quan diem pont, en referim, òbviament, el nostrat bona eri. Avui volarem lliures. Hola! Que vinguis fortes, oi? Ja m'he emocionado. Quins acords. Hòstia, Pré punig, tu ets el primer poder... AmbÍndia Ållente, que recompensa el silenci, i nosaltres hem pres el vacallà, pun d'a futures... Com hayis? Ostres, és que, des que... Carles és un veteràne de guerra, des que és un jubileta que se mueve con pastones i apenas oye... Ja que està jugando una mala pasada, tu pasado electrónico, tus fiestas de techno... Ja t'estàs quedant sort, en el por i en el perqués. Avui anem amb molt, molt, és que, us sé, molt de ritme. He escoltat totes les coses que hem portat tots, i avui és un bon programa per escoltar mentre feu i jocing. I això que jo venia a cohenxar, i jo, com que no t'he fet cas, però, hasta aquí, vamos a dejar el café a un lado, por favor, Ferran. Doncs fem, com sempre... Anem-hi, avancem, cap a xarxes socials... Fem un... remember, de xarxes socials. Remember? Remember. Ostres, que bona, tio. No podríem de tirar músiques, avui, si m'hauríem de dir les totes. Doncs tenim xarxes socials, a saber-ho. YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, sense l'Instagram, empanada cultural, i trobareu tots els podcasts a SoundCloud. Avui no me faltas separados, eh? No, hay que volver al vídeo. Nos vean a hacer el payaso, bailar... Haciendo el desolta, con las manos, y claro, tenemos dos... El lucho... El lucho... Claro, esta es la opción Ponaeri... El lucho... Pero está la opción La Burra, que no sé vosotros... Si eres consumidores de La Burra, creo que era 8TV, ¿no? Ah! Que se dedicaban a emitir, por las noches de los viernes, un programa de electrónica donde se podía asistir, y la peña bailaba. Era el Soul Train... El Soul Train en català. Ella me pilló mayor, en el sentido que, bueno, mayor. Ha sido un chavalín. Pero la peña que asistía era Nadalestetes, claramente, que se intentaban lucir con sus bailes... De plenjar braços. Doncs avui tenim un programa molt, molt, molt mogut, ja ho hem dit, i, de fet, això afectarà a totes les coses que sonaran aquest programa. Menú del dia. La floteta, la floteta. Ojo, encara no. Més és versió. Nightcore. Lo que está claro es que si alguien pensaba que era un guatemalteco en la plaza de Cataluña, con la fuente... Con el contor paso. No, es más de lo mismo, es más de chasis, tío. Chasis, fly in the wind of love. Doncs avui, jo començaré, avui sí que porto secció, i porto una cosa que no és... bueno, sí que és bastant psicotrònica, no? Rupol Drag Race. I... bueno, ja... Jo crec que ja està, no? Sí, ja sabíeu què és. Menú i secció anacabada. Música i més coses. Adrià, no, que ens portem. El menú. Que nadie se confíe. Que nadie se confíe. Gracias. Porque en mi sección os traigo cine por partida doble. Si vamos a hablar de fiesta, hagámoslo con propiedad. Y os traigo dos pedis. I no la fiesta del cine, eh? Aquí fiesta en el cine. En el cine, con tecno y con el pol hablándote así. Avui hem de dedicar un castigafón i com podeu escoltar ara mateix, no fas secció. Primer cop a la història d'empanada. Puedes ir entrando. Puedes ir entrando así en mis secciones. Les dos pelis que hablava. Berlín Collin i la leyenda de Frankie White. Del DJ Frankie White. També conocida como It's All Gone Piton. Però ja us explicaré per què. Està doble realitat. I acabarem amb el que ho traducimos. I sí, sí, sí. Con esto acabamos y nos vamos a acarlas. Más breve aún. Yo Chicago House. Un dels gènere o subgènere com li vulgueu dir. Clau de la música electrònica. Història del Chicago House. Està per ahir, a poca. Años 80's, los 80's. La decadencia que planteava Robocop tiene su origen en esa electrónica. Ya lo veremos. Vinga, braços amunt. Perdoneu, perdoneu. Hi haurà una mica d'avui ple que agafeu-vos bé el coll. Fem un canvi d'una mica de raro, ja ho veureu. Jo ho he avisat. Ja s'hi escolto. El tema és que no sabia com definir RuPaul si seria una mena de programa de televisió, una sèrie, però he decidit que és cultura. M'agradaria portar un comentari. Has dit... No sé com mencionar RuPaul. ¿Le estás diciendo esto a Paul? Clar, sí, sí. Explotar la cabeza. Exacto, vamos de Paul. RuPaul. Ja llegaremos. Hi ha música de Master & Commander, que és la cançó que va sonant. Doncs anem-hi. Està clar que és el Master. I el Commander. Vamos, bueno, en fi. Comencem, vinga, va, ara sí, en sèrio, RuPaul. Senyoretes, deixeu la masculinitat tòxica a la guixeta. Apreteu-vos la cardolla entre les cuixes i atreviu-vos a descobrir una part de vosaltres que ni sabíeu que existia. Avui us porto a un món de perruques i brillantons, l'excuso perfecte per moure les memelles. Avui us porto a l'únic, l'inigualable i inimitable RuPaul Drag Race. També és electrònica, depèn com ho miris. I tant, sí, però t'invita a ir poniendo los morritos de Davalao. Bueno, la passarela, el Catwalk, que es marca en aquests moments de la música. Mechero luminoso, eh? La festa, per tot el que fa, és el tema d'entrada, ja ho deies, de RuPaul en el seu concurs, no? No patiu, Adriano, perquè entenc que molts no tindran ni la mínima idea de què estem parlant, o d'aquí estem parlant. Cosa que m'estranya, perquè RuPaul és conegudíssim. Acabo de leer les reines del drag, he mencionat... no t'he escutxat a mencionar-lo, ja estic un poc encaminat. Com que aquí ha arribat molt tard l'Àsens Jordi, que l'hem celebrat molt més tard, ara en cal saber més tard amb la Rosa i el Drag. És que és un morfó, és un morfó. Vaig a preguntar què va ser el teu nom de drag. Jo vaig dir Paf, el drag màgic. Ah, molt bé. I el Xiste no va de regall. Va, anem a més en Xasi. Fem uns jocs florals, que dependient d'una empanada de jocs florals. Igualment que intentarem donar dades perquè no conegui a RuPaul, també parlarem de les misèries, perquè la gent que el coneix sap que no és només un concurs de drag. És un concurs o un drag queen? És una concurs, és un concurs com un reality show. O un Got Talent. Sí, de drag queens, perfecte. Jo he d'admetre que, a més, li he donat fa poc aquesta oportunitat a la sèrie perquè em costava, inicialment, amb les meves dejes de masculinitat tòxica, d'acceptar veure un programa així i, ostres, si m'he enganxat, us puc... Andaves de ti, vale, vale. Va, no et fustis. I, de fet, el millor que podríem fer per començar a explicar una miqueta que és tot això perquè no ho sàpiga, que és, clarament, el drag. M'encanta. Sí, sí, sí, that walk. O sigui, que a mi pabone a té. El terme drag apareix citat i documentat, de forma explícita, per primer cop a la dècada 1870, en referència a la roba que utilitzaven els actors homes per interpretar roles femenins, perquè recordem que durant molts anys ha estat prohibit que les dones actuessin, així que sí, durant molts anys, Julieta tenia penis, d'acord? Però, bueno, el seu origen real, en realitat, és tot un misteri, perquè hi ha gent que assegura, fins i tot, que es tracta d'una crònim que vol dir drest, es agraula, o sigui, vestit com una noia. Oh, saps? Estic bona. Eticmològicament, si mirem drag, la paraula drag, vol dir diverses coses, arrossegar, drenar, arreplegar, fins i tot. I això ens pot portar a pensar que el terme drag queens és un insult, com la reina d'estar per casa, la reina de les rampoines, o dels parracs, lo serà posar en castellà. Com allò del punk, que són els que reben part d'arri de les presons. Mm-hm, de veritat. Però com ho costuma, passar molts grups de minories que utilitzen, agafen la pròpia en del llenguatge per defensar-se. I se l'han fet molt seu, la expressió drag, fins al punk és la paraula més, de la que se senten més orgullosos. I, a més, aquí ara fa falta fer una explicació sobre etimologia cuir, etimologia de la dissidència, diguéssim, sexual, o identitat de gènere, no? Ja que molt sovint les paraules drag, travesti o trans s'utilitzen indistintament i no, no volen dir el mateix en absolut. De fet, el terme travesti, o més ben dit, transvestit, va associat al rol de gènere d'aquí l'exerceix, rol de gènere, tot i que no té per què ser necessàriament amb la identitat de gènere. Es tracta d'una persona d'un sexe determinat que es vesteix per gust, comoditat, forma d'expressió, o fins i tot identificació, amb la roba que normalment s'associa al sexe contrari. En canvi, el terme trans engloba en realitat dos termes, transgènere i transsexual. I sí que implica de forma molt més activa la identitat de gènere. Operació, aquí ja hi ha... No, només l'operació, sinó com se senten. Tu pots ser transvestit i considerar-te un home, però si tu ets transgènere és que et sents del gènere contrari o un dels varigenes que poden existir, perquè també hi ha el gender fluids i tot això. Tampoc vull entrar absolutament tot. No, perquè sempre parlem de ràdio 3 i tot això, però, joder, aquí, enfocada, tio, tenim una... No, esto es l'amor. Una reflexión increíble. Lo único que yo quería aportar en relación a esto es que el término trans, al final, evidentemente, que nos recuerda a toda esta realidad que estás presentando, pero cuántas veces lo he mencionado aquí para hablar de los géneros cinematográficos. Que quizás me lo he sacado de la manga, yo, pero sí que veo una... Que transforma un género en la realidad del género cinematográfico. Una persona trans vol dir transició. De fet, una persona transgènere és la que directament no accepta el seu gènere biològic de naixement i decideix emprendre una transició. D'aquí el terme trans, cap al sexe, que amb qui s'hi queda mal que s'adianti fica. Mitjans saben posirogies, tractaments biològics i químics. I un cop ha finalitzat aquesta transició, llavors sí que podem parlar d'una persona transsexual. Ja et dic, no en traiem més detalls, perquè hi ha dones transsexuals o homes transsexuals, que no els agrada que els recordin que ho siguin, però no els recordin que el gènere és un gènere. Us en recordeu de la part del monòleg del Ricky Gervais, que era amb el tema del Bruce Jenner i Kate Lynch Jenner? No, perdona, un... No, no, perquè jo m'estan recordant que venen això, ja no només d'aquest, sinó del Caladria. Jo m'he recordat molt més. De David Chappell. És un gran. I m'acordo del cotxe que avançava amb un avicedari complet. Ah! Hacía un lugar imposible. El tema és que s'havia de fer aquesta aclaració i ara podem tornar el tractament. El tractament és un acte d'expressió artística i, sovint, és més puntual que no contínua i definitiva. De fet, un drac acostuma a tenir la seva identitat com a persona i la seva identitat com a alter ego, drac. Entendrem que no fa falta ser ni un trasvestit ni un transgènere, ni tan sol ser gay per ser drac. Es tracta de jugar amb la identitat de gènere, els seus roles i fer un espectacle. Un Batman llevador o sexual, no? És que el Batman amb els superherois, el món drac, té una fixació que pel món dels superherois, molt marcada i no és casualitat. No es tracta, doncs, d'un tipus d'identitat de gènere. El drac ha de quedar molt claixós, si us plau, cadernos amb això. Però lamentablement, la cultura drac s'ha vist sempre molt malinterpretada, jutjada i, per seguida, per tot el gruix de societat, que sempre s'ha mostrat molt intolerant cap a aquesta diferència i tan presumptuosa del que és ser normal o no. Fins i tot el món gay, més mainstream ha tingut recels sovint contra el món drac. Inclusqu'en el 1969, va haver-hi la famosa redada del club de Stonewall, que es va iniciar tot el moviment LGTBI i Estats Units. Quan hi va haver-hi les marxes després, per acabar aquests drets, molts gays, molts queers, no volien deixar els dracs participar-hi i que poguessin expressar-se el micròfon a l'altre veu públic. Hi ha un documental boníssim a Netflix, sobre això, que us ho recomano, que es diu Marcia Pi... Ai, ara no et tinc apuntat aquí. Que és la història d'una drag queen que va morir el 92, però aquesta havia estat a la redada, no va poder participar al meeting que vam fer durant després les manifestacions d'Estonewall, i és molt interessant. Està bé que recomanis aquest documental, que toca tot el tema d'Estonewall, perquè hi ha una pel·li que no fa cap justícia, que la va fer rol anèmeric, el 12 és el dia de mañana, i que es diu així Stonewall, i que és trapitosament dolenta. Està bé que donem la bona recomanació. Fixa't si és dolenta, que ni la recordava, i no la veig tenir gens en compte per això. I acabes l'àvem de normalitat. Jo soc un dels primers que m'agradaria parlar de normalitat, de fet estadístic, no un fet ètic o moral, però cal ser conscients que, malauradament, es jutja el diferent, el dissident, a la normal, com a immoral. És una llàstima, però és així. I em sembla que ens hem posat una mica profuns, i ja estàvem de festa, en realitat. Ens hem posat en un jardí. Ja va bé, o així, en alternen els tons i els ritmes corporals. Però tornem-hi, que estàvem a una festa, i ja havíem de parlar de RuPaul. Ah, ah, ah, I'm the bitch. Ah, ah, I'm the bitch. Ah, ah, ah, I'm the bitch. That's the way it is. Don't, don't, don't you wish. You could be that bitch. Don't you eat that bitch. It's unanimous. Ah, ah, I'm the bitch. Bueno, llavors, qui és RuPaul? That bitch, qui és RuPaul? Xecareut, xecareut. Nascut com a RuPaul en 3 xals, el 17 de novembre del 60, a San Diego, a Califòrnia, es tracta del drag queen més popular del món, almenys pel que fa del món maestrim. Perquè ja et dic segurament si parles amb el món drag queen, et diran, home. És el Xugar Hill... És que vindria a ser respectar-los. És la cara visible del drag. Doncs RuPaul, en 15 anys, es muda atlanta amb la seva germana, on entra xous de passarela, muntar bandes underground, i participa en pel·lícules com actor i director. Ell també consta com a director. Però no és fins a l'ècada dels 80 que es trasllada a Nova York i comença a prosperar la seva carrera com a model drag. Participa com actor a videoclips de bandes com B-52, o B-52. Amb el red-red-white. No és el videoclip on surt. Però UB, UB 52, eh? Sí, sí, sí, s'ha avorrat, és veritat. UB 52, que és el nom del bomber d'error, de fet, és per allà. I forma part, RuPaul de la senada nocturna de clubs, com el mític Copacabana, on fa de Showman o Showwoman. La veritat és que RuPaul li dona bastant igual, perquè el RuPaul s'ha predit una frase que m'encanta, que és, you can call me Higg, you can call me Higg, you can call me Rigg, Reggis, perquè no la gent és. Digue'm ella, digue'm ell, em pots dir com vulguis mentre em truquis. És espectacular. Jo crec que això de la Blondie, de call me. Tu li dius, que avanen bé o que avanen mal, però que avanen de mi. Exacte. Ja els 90, RuPaul torna al món de la música, aquest cop amb el generat d'ans i ho rebenta a nivell mundial. El seu álbum de Supermodel, el 1993, puja a les llistes d'Existia 96, aconsegueix el seu primer programa de televisió amb el The RuPaul Show. Hòstia, que sé, RuPaul viene del año 96. Sí, sí. No, no, no, però això és el The RuPaul Show, que és un show d'entrevistes. No és el mateix programa, eh? És un embrión, segurament. Bé, no, és un projecte de la imatge de Portembeu del Mondrag, no? Per dir-ho amb mi. Aquest programa està a VHU i és una entrevista gent de la talla de Diana Ross, xer, Olivia Newton-John, Cindy Lauper... De fet, ja veieu que tot són icones del món gay i del món drag. I són icones de les tofes que porta, de les tofes que arriba a portar RuPaul en el seu show. I mulletis, eh? Ja vam allanant del terreny. Coma, és que el RuPaul... Aquell programa havia de ser un núvol de laca. Si tiraves si t'ensenies un cigarro, explotava el plató. Quina on és? Doncs passen els 90 i mitja dècades del 2000, i aquí sí que Adrià no arribem a on tu estaves parlant, amb la realitat i show de RuPaul Drag Race. Clar, s'inspiran a l'època d'haurada dels realitis, com gran hermano, o l'aprentiss del nostre estimat Donald Trump. I clar, ella decideix fer aquest programa i el 2009, el febrer, s'estrena. El concurs en sí no difereix gaire de les normes que acostumem a veure qualsevol reality. Varis concursants que passen un procés de càsting massiu, que això és... El programa comença abans del programa, perquè hi ha tots aquests trucades de càsting. Com tots aquests programes de talent, o no? Doncs quan el concurs ha començat, es plantejan reptes i desafios, i desfila amb els dissenys i models i maquillatges que s'hagin fet les pròpies trans amb base... Perdó, trans, vestides, no, dracs. Això ha de ser curosos amb això, eh? Dracs, dracs. I els jutges decideixen qui marxa cap a casa i qui continua. I així, fins que queden uns finalistes, es celebra una gala tot molt típic. Però, clar, la factura d'aquest programa en comparació altres és espectacular. Si hi ha només per això, a nivell de muntatge a televisió, a nivell sonor, a dir, bueno, els mateixos dracs participants tenen un nivell altíssim i és molt seriós. El final és l'artista que puja l'escenari i que prèviament s'ha fet, s'ha treballat el número, s'ha treballat la roba, clar. Bueno, però té alguna cosa, també, de la pròpia exageració que implica la vestimenta de drac. Sí, però s'ha de fer bé, Adriano. Ese barroquismo trasladado al lenguaje cinematográfico. Sí, perquè acostumen a fer molts reptes televisius d'actuació. És una part del drac, no és només perquè hi ha tota una sèrie de títols de concursants. Hi ha concursants que són les Peijangels, que diuen que són les xiques de passarela, que volen semblar una guapa. No, perquè les Peijangels són inclús de les supermòdeles normals. També són Peijangels, són les noies que es dediquen a fer passarela, i, per tant, portar bé un vestit, a ser molt maques. Després hi ha les comedy-dracs, després hi ha les frica-dracs... Hi ha molts aspectes. És que mucan, que tens 800 sergàmenes dins del programa. Una cierta mirada. És el tipus de programa que engloba com moltes proves. Com les 12 proves d'Esther. Doncs vindria a ser de... tant és de fer passarela, però també és de fer el monòleg, o l'espot de tele, paròdic, venent una crema, jo què sé, d'aurelles, o... O sigui, sempre hi ha mini-proves, que sempre algú destacarà més a un o a l'altre, o a de cosí o a de cantar, o no sé què, sempre hi ha aquest component superhomolístic. I el ritme pel que entenc... És altíssim. De fet, si t'havies de la superfície del programa, les participants entren en les més casterotipades, baralles de reinones, a crits, crítiques... Però que, en realitat, es respira un aire d'autoconciència, que abans ho parlàvem abans de començar, on ells saben que aquesta és la imatge que té dels dracs, diuen, això és el que creu, si el buscais, el veig a tenir dos tafes. És exageradíssim, és divertidíssim... És l'esperpen i l'okits i tot el que vulgueu, està allà. Però, de sobte, tot mira cap a l'opersonal i l'educatiu. És a dir, perquè dintre del programa, també, de sobte, et llancen la història d'Eston Wall o et llancen l'història d'algun drac en concret i funciona a la perfecció. Ropol ha aconseguit dur un món tan malentès i sovint prejudjat, com el del drac, a la primera plana de cultura televisiva. Ja ho has dit Adriano, tots atemporades, spin-offs per tot el món, i amb mínim d'exaudiència, altíssims, eh? Però, clar, llavors, què passa? Que en realitat, amb molta gent que el diu, és que Ropol ha convertit el drac en mainstream, i que això no és el drac de debò. Així que, potser, que entrem a parlar ja de les coses que se li poden criticar a aquest programa. Perquè, efectivament, no tot és purpurina, el que brilla aquí, i ja us he dit això, que traiem a les controversies, que n'han sigut bastantes, eh? Tampoc en parlaré de les dos principals. I és que una comunitat tan combativa i alerta, com és la cuir, amb els milers de fronts oberts que tenen, entre les diferents lletres de la basadària, que deia el nostre amic, la Xapel, doncs sempre hi ha hagut problemes d'acceptació, d'acompanatració i tal, no? I els milers de matissos, que té tota aquesta comunitat, doncs Ropol es converteix en una mena de jugarnaut que es miraran amb lupa. Acusen el programa, com deien, de vendre-se el capitalisme, de potencial espectacle que li proporciona tants dòlars al seu imperi, perquè Ropol té un imperi, i que en realitat no està fent cap gest per lluitar contra l'acceptació del món cuir, ja no del drac, sinó en general del món cuir, que utilitza l'extravagància del món drac per fer-se ric, bàsicament, i que, encara que m'aquille aquesta exposició, com a element necessari per visibilitat, el col·lectiu, en realitat, no fa cap favor més enllà de perpetuar l'esteriotip de la rei nona, que tenim la gent sígènera, que sempre m'agosten molt dir sígènera, que som la gent que ens identifiquem amb el nostre gènere i amb el nostre sexe. Jo crec personalment que en aquest cas ens trobem amb el típic i clar exemple de fer la guerra o la revolució, que és allò que jo considero, potser per la més aposició sígènera, que això és molt necessari, perquè ja us dic, jo em costava molt acceptar veure aquestes coses, i ho has de començar d'alguna manera. I, des de fora, sembla bastant extrem. És veritat que després hi haurà tota una escena underground al drac, que no té res a veure amb això i que potser és més extrema, però considero que és la millor aproximació que es pot fer per començar a normalitzar tot aquest discurs. Però el que no es pot obviar, que és una mica de la que m'agradaria parlar, és la que es va generar el 2016, quan Rupol, contestant a un tuit sobre si acceptaria transgènere's o transsexuals, el programa va dir que no. Ell creia que un cop començaves a modificar el teu cos, per semblar-te més a una dona, el transformisme desaparecia i no ho veia bé. Però jo recordo que va entrar un...Aquí està el tema. Ah, va entrar algun cop?Aquí està el tema que Rupol... Rupol s'ha pertingut nois...És que jo som fans del programa, eh? A mi em va sorprendre a parlar amb ell, que els se n'havis més que jo. El que no s'està perdent.Però fa molt de temps. No l'heu d'enclarar.És que d'això fa molts anys. Doncs el tema és que el Rupol sempre han participat homes, gays, i d'acsocte va aparèixer temporada 6, temporada 7, una de participant durant el programa va dir, jo estic en procés, sóc transgènere, vull ser dona, físicament. La van acceptar, va acabar expulsada la setmana següent, no, per això. Però després han tingut... Ha tingut diversos participants que després del programa han fet la transició. Clar, va haver-hi molta controversia per aquestes paraules. La comunitat més activa se li va tirar a sobre, i li van fer notar la hipocresia del discurs, inclusiu que practica el programa, enfront les declaracions que va fer i les normes que normalment té el concurs. De fet, aquesta mena de transfòbia no era nova. Ja en temporades anteriors se li havia fet notar que el programa utilitzava expressions com ximeil, hi bromes sobre trans que podien ser molt ofensives, cap a certs sectors de l'LGTBI, i que hi ha certes actituds de Rupol que no eren del tot adequades. Al final, al 2018, dos anys després, això s'ha de dir, Rupol es va disculpat que encara està en els seus casi 60 anys en aprenentatge, i que ser part del moviment cuir no t'assegura ser més obertament. Però jo crec que la faria de seguir-hi un xic oberta i tots miren el programa amb l'assell arquejada i amb certa desconfiança. Té un punt d'escartes, no? Sólo sé que no sé nada, estoy en los 60... El programa que dius, eh? Es cartes drag. Però, al tanto, perquè tu veus el programa, inclús ara, i tu el veus a ella i flipes jo, com vaig a veure l'art que tenia, pararàs, pararàs, tu el veus, és una persona... Però és que, francament, Ferran, ja de por sí, el planteamiento de este programa es contradictorio en su esencia. Otra cosa es que te puedas divertir, que a la vez que te diviertes también aprendas, que hay algo de inclusión en ese planteamiento, que estás haciendo un examen o una valoración, que lo que pretende es quedarse con la mejor opción de esa realidad, lo que estás haciendo no es incluir, es que estás haciendo en sí un concurso... Benvingut al món capitalista. Entonces, es patética esa doble realidad. No, no, és perquè són temes de excepción. Les accions que estan fent... I això, on me lleva, no és a criticar un reality show de drags. Esto me lleva a criticar todo reality show. Yo no consumo absolutamente ningún reality show, y no considero que eso pueda ser un documento digno de ni de ser visto ni de ser comentado, pero sí de ser rellot. No, però jo donaria a peu a que realment la gent ho tastés, que tastés 3, 4 programes perquè veiés una mica el programa. No, no, jo diria que t'acabis una temporada... Bueno, sí, la vol a llencs, però... El que jo vull que us quedeu és amb el positivisme, que al final el concurs és el de menys. Perquè, òbviament, és l'escusa capitalista, perquè és el format que sap que funcionen, i no et pensis en la varietat de drags que guanya cada any. No hi ha un model exacte. És el que vulguis. El tema és que el facis funcionar i tal. Però, bueno, fem una cosa, tots aquí hem de prendre molt, i em sembla que tenim festa per rato, així que tornem a la festa, d'acord? Vinga, anem davant. Now,İss ju,ju,juàààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààààà Bueno, pues después de esta fiesta tan inclusiva y paradójicamente tan exclusiva... No penso en tradiscutir, no penso en tradiscutir. No, pero si no es un ataque a ti. No te lo tomes así, hombre. Pero sí que hablo de esta inclusión-exclusión, ¿no? Y en cierto modo, también nos trae una fiesta que no se olvida de nadie, ni de las personas que lidian con alguna problemática intelectual, ni de aquellos que tienen cierta discapacidad sensorial, y que conste que no hablo de los bailarines desbocados en las pistas de baile que esos siempre han estado bienvenidos, de cualquier modo, sino de los propios DJs, ya que más de uno a lo largo de su carrera ha acabado perdiendo el norte, lo diríamos así. Y hoy, concretamente en esta sección, conoceremos a dos. Uno en Berlín y otro en Ibiza. Uno alemán y otro británico. Uno ficticio y otro real. Pero eso sí, y ojo al dato, mi querido Paul. Los dos se llaman Paul con más vocales que tú, pero Paul. O sea, que hemos pasado de un Paul a un RuPaul y ahora a Paul K y Paul Calbrenar. Uf! No me digáis que no os suenan estos dos tipos. Hombre. El nombre es Maroon 5. Els noms en sonen molt. Bueno, ya lo estáis escuchando. Al menos a uno de los dos, a Paul Calbrenar. Este que está sonando es precisamente el DJ Berlínez. Pero como ya os he dicho, uno de los dos... O sea, uno es un DJ ficticio, pero en cambio es un autor bastante conocido, Paul K, de quien luego hablaremos. Y el otro, que ya os decía, quien está sonando ahora mismo, es un DJ de esos que sí. Que factoran unos cuantos millones de euros al año y llevo unos cuantos años animando al personal ya. Desde el 1999 concretamente. 1999. Evidentemente no ganaría esos millones en el 99, pero a partir del 2008, más o menos, es que es cuando grabo esta película de la que os voy a hablar, Berlin Calling, sí. Empecé a ganar mucho más dinero. Al sur de Berlin, pero afincado en Berlin. Y esto nos descubre que en cierto modo, lo que tenemos aquí son, más que a dos DJs, tenemos a dos actores. Por un lado, el comediante, un tío muy curtido, ¿no? Paul K. No sé si lo sabéis, pero hasta ahora tiene un total de unos 127 papeles. Este es el British. Sí, muy jevié. Y de hecho no es un actor... Después lo comentaremos, pero no es un actor tan conocido. Que vas sortint pinzalladas. Aquí hemos hablado de él por Afterlife. Pero en el fondo no es un tío de esos que digas... Hostia, sí, Paul K. En cambio, mira toda su historia, y 127 temas. Aquí estamos hablando de que en el 2004 no llevaba 127, porque estaba más o menos en la mitad de su carrera, e interpreta a Frankie Wilde. Por un lado tenemos este actor, y por el otro lado que tenemos, pues a un DJ legendario, que en el fondo ha alabrado toda su carrera en el mundo de la música, pero que tuvo este pequeño cameo cinematográfico en el año 2008, haciendo de DJ Icarus en la película Berlin Calling. Pero vamos por partes. Vamos por partes porque con tanto DJ haciendo de actor, o actores haciendo de DJ, es muy fácil liarse. Así que vamos a ir a las pelis, que es lo realmente interesante, Berlin Calling y la leyenda del DJ Frankie Wilde, y sobre todo a los lugares que hay detrás de estos títulos. Porque he empezado hablando de estos dos polls, pero en el fondo aquí lo importante son las pelis, y los paraísos festivaleros que también aparecen retratados. Estoy hablando de Berlin y de Ibiza, y yo no sé vosotros, pero yo no he conocido lugares más físteros en mi vida que precisamente Ibiza o Berlin. Díselo a Gaspar Nové, que es su segunda y tercera casa. Esto sí que no tiene ni idea. Berlin es... bueno, el tio és gran conagut a manter el tecno, i a Climax es va veure molt clar, l'última pel·li que va guanyar Sitges, està inspirada en aquella discuteca que crec que és de Berlin, aquella que és tu pases tu no al azar, és ara a Berlin. Sí, sí, sí, ¿cómo se llama? Bergen. Està inspirada, perquè més com que té una ala, té una ala, és un joc gigantí, i té una ala que és per s'adomasoquismo, si no, recordo malament, un rotllo xil. Bueno, realment té un entre en què te puedes perder durante días, no durante horas como en cualquier discoteca, sino durante días. Com un ratmataz, pero a lo macro. Exacto, sí que tienes un concepto industrial, es decir, estamos hablando de una antigua fábrica tèxtil, que no es reconvertida tras la caída del muro en discoteca, es un lugar donde te pierdes, entras un... Cuando tú quieras. Un viernes a las ocho de la noche y puedes salir perfectamente un domingo por la mañana. Por eso se decía que realmente mi experiencia me lleva a pensar que los dos lugares más perversos, más locos, y donde la fiesta es más amplia son claramente estos dos sitios. Clarísimo. Y VISA o Berlin. Y al final no nos engañemos, la fiesta se puede vivir en cualquier lugar del mundo, consigues un espacio, lo llenas de gente, de alcohol, de comida, de música, de sustancias que quieras, y ya tienes una fiesta. Aquí ya la conchinchina. Pero al final, aquello que define la fiesta en sí misma, para mí no está en el ranchito que puedas crear, en un lugar o en otro, sino en la actitud de los protagonistas, en el tono de los protagonistas de los fisteros, me refiero, en el tono y en el cómo se exponen a ser vistos. No nos engañemos, y ese nuevo enfoque de la rutina, intentamos olvidar ese día rutinario y trabajador, y lo llenamos de libertad, de transgresión, de originalidad. Y sobre todo, la posibilidad de saltar de ranchito en ranchito, sin dar mucho a la nota, sin llamar la atención cuando cruzas la calle por tus pintas o por tu estado etílico. No sé si me estáis entendiendo, pero os voy a poner un ejemplo. Los nórdicos, estos nórdicos, daneses, noruegos, vamos a crear un estereotipo, o al menos ya lo tenemos creado, en plan elegantes. Tíos que llegan aquí, yo cuando trabajaba en los hoteles, lo puedo confesar, que los he visto llegar con una elegancia aplastante, de las horas, o de los días, encontrarme con unos tíos... Pero de dónde cuño han salido estos? Con los ubertrol. ¿Por qué? Porque está claro que después de comer, en su día a día vacacional, seguían con las botellas de vino, seguían bebiendo, y no se metían en ninguna discoteca, sino que seguían de bar en bar, o también de museo en museo. No renunciaban a su vida de turista, pero de una manera muy relajada y muy etílica. ¿Y qué pasa? Seguramente para ellos, Barcelona es ese lugar de libertad. Es ese lugar, con mejor clima, con mejores precios, donde venir a liberarse. Nuestra casa es su ranchito. Yo creo. Y nuestro ranchito es Berlín y Ibiza. Yo, de alguna manera, no concivo la ciudad de Barcelona como ese sitio donde puedes cruzar la calle sin ser malinterpretado por ir hasta las cejas de alcohol o de otra sustancia. Y en cambio, no es que hable de mí, hablo de un amigo, pero en Ibiza puedes hacerlo perfectamente. No das de ti, ¿no? No, no, no, no. ¿Es que a Barcelona no era normal? No. A Barcelona no era normal. Es nascen gran, con un puñal. ¿Cómo va ser el rabal si en antaño era el barrio Chino? Yo no sé si Barna es ese paraíso para los fiesteros extranjeros, pero puedo decir que lo han sido para mí. en Ibiza, en el año que transcurre la pel·li de Polkei, precisamente, porque la pel·li de Polkei o de Frankie Wilde es el año 2004, y... bueno, ya veis cómo se llama, ¿no?, en el fondo, la película, It's All Gone, piton. Ese es el título original en inglés. En el fondo es un juego de palabras, It's All Gone es... Ya se ha ido, pero en el fondo quiere decir, se ha acabado. Lo has perdido. Lo has perdido. Y piton, dicho rápido, es como wrong. It's All Gone Wrong, como que todo ha acabado mal. It's All Gone Wrong, todo ha acabado mal. ¿Y por qué utiliza la idea de piton? Porque piton es un personaje que también aparece en la pel·lícula, que es un DJ muy conocido, British, que, de hecho, ha creado... Sí, exacto, ha labrado toda su carrera y su fama, gracias a la radio, como nosotros. ¿Y por qué menciono este título con tanto detalle? Porque It's All Gone se ha acabado, ¿no? El momento se ha acabado. He de confesar que, estando en Ibiza, muchos años atrás, 2004, me quedé totalmente frito, estábamos igual a 20 horas de fiesta ya, te damos el viernes por la noche, un horario muy convencional, pero cuando ya era el sábado por la tarde, aproximadamente, a las 7, me quedé frito en una de las amacas del Bora Bora, para los que no os conozcan, el Bora Bora es el típico discoteca en la uncha y de la playita. A usted de tarde. Exacto, y la idea era continuar. Los fines de semana eran eternos, era un único día, ¿no? Se acercó un colega mío que me vio dormido y me dijo, Adri, hombre, por favor, pero levanta a ti, tío, que se va a acabar. Claro, ese se va a acabar, se metió en mi cabeza, de una manera casi onírica, porque yo estaba totalmente dormido, y entonces me levanto, pero de golpe, ¿eh? No es feratú. Sí, sí, sí, es épico. Exacto, me levanto en plan no es feratú, y cómo, cómo, y me quedo totalmente absorto, repitiendo la palabra, bueno, la expresión, se ha acabado. Se va a acabar, se ha acabado. Porque, créedme, hijos míos, hay una idea de que estás viviendo tal sueño, ese sueño de Ibiza, y sabes que se va a acabar, porque la fiesta llega, la fiesta es fiesta en tanto que se acaba, entonces me parece que sabe muy bien recoger ya todas estas ideas mezcladas con el protagonismo de Pitón, que aparece en la película, en un títolo. It's all gone, Pitón. M'agrada molt, perquè aquesta negitud l'ha escoltat tants cops. Però nunca la radio, eh? No, nunca la radio. Nunca la radio, que sempre hi ha com un matis nou. Exacte. M'encanta que l'hagis connectat amb aquesta pel·li, que jo vaig viure molt intensament als primers anys de carrera, la veia igual, cinc cops al mes, i, hòstia, jo l'he tingut una preci, eh? Sí, l'han dit a algú en Pitón. I, de fet, vam ser a la pel·lícula un poc més, perquè el títol, evidentment, no és tot. És una realitat, no? Eh, què és el que passa en It's all gone, Pitón? El títol ja no es està parlant d'esta decadència, que sempre llega, i, sobretot, si se trata de la fiesta, el bajón sempre està ahí esperándote, i el bajón de la fama, també. Porque es de eso, de la caída impicada de Frankie Wilde. Por alguna razón, la pel·lícula en español se llama la leyenda del DJ Frankie Wilde, que es el personaje de ficción a quien interpreta Paul Key. Però, ¿quién es Frankie Wilde? O, mejor aún, ¿cómo suena Frankie Wilde? Bueno, está claro que los oyentes habrán entendido, sin mucho, a dos de los tres DJs que hablan. Las mantiburas eran blandas, ¿eh? Sí, porque, desgraciadamente... Bueno, desgraciadamente, no, igual suerte para él, el tercer DJ que habéis oído es Calcox, el famoso Calcox, que es de dónde, de Manchester. Y todos sabemos el acento que corre por Manchester. Los que habíamos de escuchar son tres DJs muy famosos, como son Calcox o, por ejemplo, Paul Van Dijk, que ha iniciado esta especie de retrato de Frankie Wilde. Pero no son los únicos, no son los únicos, e incluso, algunos, ya no solo lo recuerdan, sino que le dan las gracias y lamentan muchísimo su esa pel·lícula. Thank you, thank you. You are my God, my inspiration, my everything. I like to think he's still out there, ¿eh? Me gusta pensar que aún está por ahí. A mí me gusta que te sentan British. Es muy grande, ¿verdad? Y eso es mucho de la fiesta, ¿no? De esas fiestas pasadas de hostia, que no te lo imaginas de fiesta, pues al compañero o al colega, de aún está de fiesta. Este tío es lolhamons, les acabamos de escuchar, un DJ, que, claro, ahora ya es que muchos de estos tíos que aparecen aquí en el año 2004 ya tienen 40 atacos en esa época, pero a mí me gusta pensar que aún está por ahí. No me digues que son de aquests cara busques a YouTube i els últims vídeos campanyats són aquests vídeos d'aquests de la ruta del bacalao que deia, bueno... No, no, no. Que he dejado la droga. Tu estàs parlant del pastís amalnando discontrol. Exacte. És un peña que ha sabido reinventarte de reinventarse dentro del mundo de la música. Lolhamons es un productor musical. Ya no solo actúa como DJ en las típicas discos, pero es interesante que un tío así de esa fama, ¿no? Hemos oído al principio la DJ dándole las gracias diciendo que era un dios el siguiente que hablaba era Tiesto. Tiesto pensé que sigue siendo a uno hoy en día con sus tacos. Es el referente. El segundo DJ que más pasta cobra. Y estamos hablando de gente que factura unos 20, 30, 40 millones de euros al año. Es increíble. Adagio for Spring. Te mazo, eh, Tiesto. Estás remuntando a fans. De hecho, no son precisamente los DJs que más me gustan, pero sí que eran unos que representaban muy bien la escena de Ibiza en esos años. Y es así como empieza la película. No penséis que estamos llegando al final, ni mucho menos. Es más bien esta presentación de un DJ en la cima. Una múltipe presentación, ¿no? Porque son todos esos compañeros de profesión que nos hablan de Frankie Wilde como un dios de la música, que de repente acabó por desaparecer. Y dejar que os diga una cosa, para mí, el inicio de película es magistral. A los pocos minutos de peli ya estás en plan, os quiero saber más de este tío, ¿no? Además, con esa sensación de que me están tomando el pelo claramente, porque hay siempre una comicidad como intermitente en la peli, pero aún así te quedas. ¿Y vosotros qué creéis? Realmente existió Frankie Wilde. ¿Tú sabes que no? ¿Tú sabes que no? Porque yo tengo 10 años de mi vida abocados a la música electrónica y estuve, cuando vi la peli, investigando... No me salen los archivos, no me salen los archivos. Buscar Frank Wilde dice, no, y con un colega lo decíamos, existe o no existe. Existe o no existe. Es como al baleno San Martí. No existe. Pero que esa peli, para los que no dominan de música electrónica, les mete un gol por la escuadra, porque viendo a ti esto, viendo a esto, te lo puedes llegar a creer. No nos engañemos, al final es claramente una película paródica, de lo que hace recoger una realidad preexistente, es decir, de quién estamos hablando, para empezar, porque la dirección recae en el canadiense Michael Doves, que hacía aquí su segunda peli, que le gusta mucho trabajar con esta idea de comedias, parodias y, sobre todo, musicales. Y es lo que os decía. Recreé aquí esa realidad ibicenca preexistente, joga con ella y lo hace de un modo que destila tanto verdad como delirio por igual, y el que ha vivido Ibiza sabe que eso es cierto, al menos el que ha vivido la Ibiza de la fiesta. Esto es lo que habíamos hablado el día de One's Up on a Time, la verdad y la verdad. Porque yo voy a snack al Iberne, yo es el Ghost Town. Walking Dead, Spanish Edition. Si puede vivir un sueño de Ibiza, playero, virgen, aislado del mundo en el ruido, se puede. Pero, tía, mejor que te vaya esa formentera, porque la fiesta de Ibiza se lo acaba comiendo todos. O también más pasta, ¿eh, formentera? Bueno, depende de tu estilo de vida, pero como aquí estamos para la fiesta, lo dejamos al lado y seguimos con Ibiza. Porque si hay otro elemento que también hace que la pelis será puro delirio, es Paul K. Hemos hablado de él bastante al principio. ¿Por qué me suena, Adriano? Porque, de hecho, te suena y es precisamente uno de los personajes de Afterlife, de la serie que trajimos aquí de Ricky Gervais, que no te funcionaba. Según tu, si algo le fallaba la serie, era precisamente el psicólogo. Paul K. hace de psicólogo en la serie de Afterlife y es de alguna manera como un kick-cat dentro de la propia serie, porque, aunque juega con un humor muy duro y muy ácido, sí que es cierto que lo del psicólogo ya es puro delirio, es un histrionismo máximo y, de alguna manera, jo tinc la sensación que el Ricky Gervais l'he pilló i li deia... És la continuación del personaje, no? Sí, perquè lleveis una miqueta del documental pel·lícula, perquè, bueno, m'ha quedat a mitges, i és que és el to, és el mateix to. Exacte. Si Ricky Gervais sabe jugar con el melodrama, en esta, en la leyenda de Frankie Weill, todo es el tono de la secuencia del psicólogo. Y de alguna manera le podrías decir... No eres DJ en un día, pero ahora te estás dedicando a la psicología. Claramente tienes a Frankie Weill, a Polkei o a quien tú quieras. Jo, de Polkei, volia dir que ell, en sí, és com un animal escénico, és una especie de botlla de persí, des que es patit, hi ha unes fotos que apareix una amb blanquina negra, fent el símbol de fuck off, to fuck off for double, que és amb els dos dits, fent així, i el dos amb les pintes de puncares, i aquest tio, sobretot... Ah, lleve de punky? Sí, sí, imagines de lejos. El tio va de punky, però sobretot el personaje clave, se lo ha ganado en el programa de MTV, de Mike Stratter, que es su alter ego, y está como una chota. O sea, el tio hay un capítulo, porque us lo resumeixo molt, es posan una especie de bola de estas transparents, es fica dins y dentro la droga al alcohol y tal, y es como que os follen. Yo me quedo aquí dentro y que le den al mundo. Veo que sigue un poco con él mismo, porque no nos vamos a engañar. Frankie Weill es un tío hasta las tejas de droga durante toda la película. Durante toda la película. De alguna manera sigue coqueteando con eso, que se ve que sea un psicólogo más que tenido por las drogas, está tenido por el alcohol. Pero tengo la sensación de que esto, de que Paul K. traslada a la interpretación un poco lo que se ve en su vida, que es la locura. Em sembla que és un actor que es lo que vas a molt en ser falton, en ser extrem. A mi em va molt estar riquíser bé, tot i que puc entendre, el que dius d'aquestes parenteses, però en canvi en la part del documental és que funciona, funciona. De hecho, lo único que encuentro a faltar en el falso documental és un poco el tema de que haya unos secundarios más enriquecedores sobre la trama. Finzonevis, yo es la dona inicial y ya no sé si ya lo es. Hay un problema de secundarios. Después hay muchísimos detalles que nos voy a descubrir. Está claro que es un paneo sobre la isla de Ibiza, desde la discoteca Amnesia, hasta el acantilado frente a Esvedra. Tienes desde la música electrónica hasta el flamenco, que le ayudará también a encontrar un poco el sentido. Nos descubro argumentalmente que le pasa Frankie Weill en la película. Pero yo considero, y voy a ser mucho más breve con Berlín Coley, que podríamos ir acabando con Frankie Weill y entrar con Paul Calberna, porque no nos engañemos si hablamos de un cine que recuerde la fiesta y la fiesta electrónica como tal, y sobre todo desde una perspectiva musical, es Berlín Coley. Y en este caso, Paul Calberna no solo protagoniza la pel·li, sino que compone su banda sonora. ¿Cómo te pillaba el vuelo? Totalmente. Lo que eleva la película a un nivel donde Frankie Weill jamás llegará, por mucho que se rodee de Tiestos y de Lolohamons, es precisamente gracias a Paul Calberna. La hemos vivido, esta canción la hemos vivido de fiesta. Claro, es que esto se escaia en san, todo un lema dentro de la música electrónica bastante soft, porque no nos vamos a engañar. Paul Calberna es un tío más de Tecno, pero aquí se junta con su hermano, Fritz Calberna, de nuevo volemos a tirar de la vida real. Que también hemos visto. Y componen esta gran banda sonora, aunque solo colaboran en este tema, porque Fritz Calberna es precisamente quien canta. El resto es Tecno, compuesto por Paul Calberna. ¿Y qué encontramos en esta pel·li? Voy a tirar un poco de experiencias, porque a la hora de la verdad yo... Estás abuelosa, voy a entrar. Bueno, porque es que la fiesta y yo hemos sido buenos amigos. La cuestión cual es que Berlín es una ciudad que yo ya conocía, pero que redescubrí desde una perspectiva festivalera y sobre todo de la electrónica, y lo hice en cierto modo gracias a esta película. La pude ver en Cines, allí, es una pel·li del año 2008. En el momento me pasó un poco como a Carlos, cuando vería a Frank igual, que no sabía ni quién era Paul Calberna, ni si el tío que interpretaba al DJ Icarus de la pel·lícula era un DJ real o no lo era, pero en los cuentos, o sea, la pel·lícula nos cuesta la historia precisamente de un DJ que vive entre ciudad y ciudad, entre festival y festival, y que para mantener ese ritmo de composición y de espectáculo acaba tirando de mucha droga. La presentación de ese contexto totalmente drogadíctico que en el fondo no empata con Frank igual, no hay esa idea de delirio o de comedia, que hay un puntito más dramático. Y más de autobiografía, ¿no?, en ese sentido. Claro, a la hora de la verdad, Paul Calberna está claro, que también ha metido toda la carrera en el asador, pero sí que es cierto que es una pel·li que se mueve más en la moraleja, con esa moralina de un DJ que se pierde y tiene que encontrar el camino para volver a crear, y es el arte, precisamente, a la composición tecno de una creación real. Es decir, no solo el DJ que vive de fiesta en fiesta y que tenemos una imagen bastante peyorativa de él a nivel social, sino el artista, el creador. Paul Calberna el DJ existencial. Y lo es en el fondo a la hora de la verdad, porque tú mismo has dicho que un día te vino al Palau San Jordi a hacer una sesión de una hora y media. Entonces, Paul Calberna no nos engañemos es precisamente ese tipo de DJ que nos puede contar una historia loca, una historia de drogas, porque seguramente lo tiene en su pasado, pero también nos puede contar una historia de superación, de volver a encontrar el camino gracias al arte. Ei, i lo hace, además, representando la ciudad de Berlín en su música, porque no es solo que nos pueda llevar... No es solo que nos pueda llevar a esa fantasía de amor como la que nos estábamos escuchando con Fritz y Paul, sino que nos lleva a Berlín, a su metro, por ejemplo, como estamos escuchando ahora. Este es un sonido en Berlín tenés dos metros, el Cuban y el Espan, y es como hablar del metro y de los farrocarrils catalanes. Es como si cogieran una de las melodías o sintonías de los farrocarrils catalanes para crearte una composición electrónica que es lo que estamos escuchando. Esto, chicos, es muy Kraftwerk, porque tiene una canción Kraftwerk, grupo clave de música electrónica alemán, y tiene una canción que es autobahn, que es la autopista, y ellos juegan con la idea de esa modernidad urbanita, ¿no? Llamarle a una canción de techno autobahn. Y me parece genial. Todos los que picoteamos un poco con la creación, sabemos claramente que uno de donde tira es de su propia experiencia. Yo recomiendo claramente las dos películas sobre todo, si tenéis ganas de fiesta y diversión, pero lo que está claro es que uno os va a llamar por un viaje de musicalidad y de techno perfecto, como es la de Berlín, Collin y Paul Cabrenar, y la otra por un delirio en la isla de Ibiza. Podéis elegir en tanto que personajes, ciudades, fiestas y electrónica o música en general. D'acord, doncs, anem a la secció del Carles. Vinga, anem. Música. Pues está muy bien, Adri, que fueras comentando todo esto, porque yo me voy más al House. Es decir, ahora estamos con música. Seguimos con música electrónica. Música electrónica. Pero es interesante porque tú hablas de Berlín. Berlín, para mí, es trésor, es la capital, una de las capitales del tecno, junto con Detroit. Hay ese vínculo que lo une la música electrónica, lo une los fiesteros, lo une el ambiente cláber. Y yo, en cambio, estoy ahí, voy a hablar de algo que está por ahí, que es fiesta, pero me voy a Chicago. Me voy al Chicago House. Estamos hablando de... Paso catalán al traco, porque yo ya sabía. ¿Qué muscula música? Dos o dos d'època, amb els distintos de Roland, de Yamaha, seguim parlant de música repetitiva, accelerada nocturna, però aquest cop, una mica... El tecno estaria uns 140-150 bits per minut, el House estaria en els 120-130 bits per minut. Aprocs, eh? És a dir, us estic parlant a grans trets. En qualsevol cas, us estic parlant del House, de tot aquest flow, aquest flaiva afro, que té, de Chicago. És un dels primers grans fenòmens de música electrònica que hi ha. I, com a tot, generar ocorrents i de l'àmbit cultural que sigui, sempre hi ha una gran cançó, o millor encara, un gran temazo, chicos. En qualsevol cas, escoltem el tema més popular, el més remixat del Chicago House, l'Imna discotequero, per excel·lència, del Chicago House. Oh, yeah. Ai, ai, ai, ai, ai. Com vol, eh? És una mica late disco, eh? No, és aquest... Ara entrarem perquè has donat un concepte clau, que recuperarem d'aquí una estona. Estem escoltant el Move Your Body, de Marcia Jefferson, de tracks record del 1986. Exacte, eh? Aquests buitantes. Marcia Jefferson, the father of the Chicago House, la veu és de Curtis McLean, un col·ler a seu. És una cançó que us sonarà d'alguna nit de festa, o, inclús de quan jugava el GTA, Sant Andreu, i amb el CJ, sintonitzava la mesura SFUR. Mentre anàveu a donar un to amb el cotxe, és igual si hi ha una visió, o senzillament us esteu passejant, cosa que en el GTA és molt comú, a pillar el cotxe i anar a fer un company. I, evidentment, pot ser que us soni pel documental Peris is Burning, que parla, justament, de societats de gays i de drag queens. Ves Adriana com a tota la vuelta. Tota la vuelta està connectada, chicos. La Nova York del avenir es va rient, no? Sí, podria estar, podria estar. El qual s'ha volgues, que el documental es deixa sonant aquestes festes de Nova York que muntaven els gays i les drag queens aquest Move Your Body. Escolteu, una altra trenca pistes imprescindible del Chicago House, el 1908 d'octubre. Mira com va subint, eh? No s'acaba, eh? És com un cotxe, una carretera. Saps aquests videojuegos de la maquinita? Una carretera que mai s'acaba, un oritzó. Com el amor de la Laura. I need your love, I need your love. Lo voy a buscar y no consigo llegar a mi, pero lo necesito. Ho has d'explicar, en conya, però és veritat que la música de molts videojocs com l'Outran és una de les que m'agrada molt. És una de les que m'agrada molt. És una de les que m'agrada molt. Tenim aquest Your Love de Frankie Knackles i Marcel Jefferson, el father del Chicago House. Frankie Knackles és el godfather del Chicago House. El pedra de tracks, records, exacte. Són cançons creades, 4 duros, sintetitzadors pagats a terminis per artistes, que eren uns enamorats del ritme, que tenien la seva feina, llavors feien això quan podien. I arrodonim, nois, arrodonim aquest testet. El tercer Chicago, la famosa Ciudad del Viento, amb un tema que, d'alguna manera completa, que triguen a House 0, més popular a Escabas Internacional. Té un puto chilling, eh? Escuchate, escuchate. Jo ja estic ja veient-lo tot. House meeting was born. A punt ràpid sobre aquest tema, que estem sentint. És aquest punt xil, però hi ha una carga molt heavy, perquè estem escoltant el canjofil·lit de Larry Hurt, conegut també com Mr. Fingers, una espècie de tractat musical dedicat al House. Almenys ho interpreto així, per què dir que això? Perquè està basat en una gravació d'un tal DJ Chuck Roberts i conté una força espiritual, una transcendència, que no trobes en cap altre cançó del Chicago House. Ja que sembla pronunciat per un pastor d'església afroamericana, veieu aquest farbo d'aquell home. És un segon, és un segon. I totes les senyores amb el cançó. I la upigolver de fons. Exacte, estem parlant de la transcendència de la festa, el MC Mestre de Ceremonies, eh? Ja no tenim una banda de rockeros que la gent va veure. No, no, no, ara el Feligrés, el gran pastor de la nit de la festa, qui és? És el MC, el DJ, és el que està a la cabina. La primera festa és com un gran bautízo. Exacte, molt gran, de Adrià. Aquesta lletra, aquesta lletra, qui diu? Diu que al principi hi havia en Jack. I en Jack tenia un ritme. I aquest ritme va sorgir el ritme de tots els ritmes. I mentre està en un dia tocant agressivament el seu punx de discos, en Jack va exclamar. L'Edderby House i la música House va néixer, va néixer. Gràcies, perquè sembla el nom de la pel·lícula Jack, de House that Jack. Oh, és que avui ho vas dir a l'Escolteria. Salto de llibre, eh? Aquest discurs, aquest punt que deia, és el ritual carismàtic, a què ho recorda? A mi em recorda una cosa molt concreta. Aviam. Però això és posterior, no? No, no està anterior, clar, perquè estàs veient aquests... Aquest home així, però... És a dir, és un remix del mateix tema que us he dit, aquest canjofilit, però estem escoltant a Martin Luther King. Exacte, i no us ho perdeu. La caràtula en el moment, en aquests anys 80, que va sortir del tema de House, del canjofilit, a la portada sortia la cara de Martin Luther King i a la I Have a Dream, el títol. Llavors, clar, i aquí estem parlant... Ei, reivindicació afroamericana, eh? House, festa, nit, droga, vale? Però reivindicació afroamericana. Perquè mis pols eran blancos, de los vuestros no, no? Son morenitos, sí. Se ponen rubios, al menos el mío, pero son morenitos. I nois, un últim apunt. Vosaltres sé que jo ballo. Te bailo, eh? Ara poc, ara poc, ara poc. Ara poc, ara poc, ara poc. Bueno, el cas és que hi ha una curiositat que vull apuntar molt breuament i és la idea del verb to jack, del verb jacking. El verb jacking és la idea de portar el ritme dins el cos. És una inaclau que es treballa en qualsevol formació de dansa urbana i que ja ho hem amant molt en formacions aprenent dansa i, sobretot, hip-hop i House, que també és una dansa al House, i aquesta expressió tan estesa avui en dia, dins el món de la competició de la dansa urbana, sorgeix precisament de l'època del Chicago House, de temes com aquest. Estan parlant d'aquest jack. Jack, create the House. Doncs això li deien a les festes, al jacking, era la idea de mover el cos, el ritme de la música, i que això vol, aquest en recorda molt, a la música funk. Totalment. Home, això recorda que tornem al Marula, no? Exacto, realment, el que recorda és el Cristopher Wolken, que està sentat i que comença a volar per a Miguel. Però no pot evitar-lo, no? És que això és el que sempre diuen tothom d'escriu quan vas a una congregació de gent de color, que diu que tu venen a una missa... La gent de color negra, fa nens. Venen a una missa, és que hi ha molts tons de negres. Llavors, vas a una missa, et diuen, no podràs per aquest, i jo un cop hi vaig anar i és una bujeria. És molt heavy. Aquest jacking us comentava bé de temes com aquest, i d'altres que directament, temes de l'època Chicago House, que es diuen Jack Your Body de Steve Harley. En qualsevol cas, jacking, bàsicament el que és l'evolució de l'expresivitat, que es vivia, com et deia Paul, a través del funk, i també de l'etapa disco. El disco ve abans d'aquest Chicago House. Tot aquests 70's estan plens de discos. Salinotes, salinotes. Exacte. Hi ha un prevista, Simon Reynolds, que té un llibre que està molt bé, que recomano, aquí a l'Empanada Cultural, que és Generation Ecstasy Into the World of House Music and Rave Culture, i que serveix per entendre el context polític, social, en què va aparèixer el Chicago House. I on Reynolds parla d'un abandonament de la subjectivitat i del fet de deixar-se engrascar pel bit de les cançons amb uns moviments bastant més complexos que el del disco, molt des de la dansa negra, perquè és un tòpic, però és veritat, ho porten al cos, tot això. Aquests ritmes, seguint la música. I parlant d'uns ritmes, d'uns vals frenètics, perquè el House Comedy és més accelerat, que el disco, en qualsevol cas. Partim del fet, hi ha una cosa aquí que encara no he dit, que és el fet que ho comentàvem ara Adrià a través de la teva secció. És a dir, no hi ha un coneixement molt extès de la música electrònica, menja encara del Chicago House. Llavors és important donar una visió de context una mica, que s'allunya una mica de la música, però ve molt al cas. Molt, molt al cas. Escolteu això perquè promet. El tema és, finals del 70, el record del desastre de la guerra de Vietnam encara està molt present, a respirar un clima polític i social de violència i descontent. I què passa? Que el 1979 hi ha un fet que, d'alguna manera, serveix, quasi com a termòmetre, per mesurar la temperatura d'aquest clima 70 de violència de descontent que es vivia a Estats Units, i que afecta en aquest cas a la música. Estic parlant, nois, de la disco Demolition Night. Imagineu-vos, un partit de la Major League de Baseball entre els White Sox de Chicago i els Tigers de Detroit. Una proma en forma de performance per revifar la temporada dels White Sox, que per cert estava fent una temporada bastant dolenta. Bueno, els White Sox en general. Imagineu-vos, fitxant. White Sox. Exacte. Discosa. Ui, ui, m'estic avançant. Hi ha un fitxatge estrella per un partit, que és un tio que parlava de ràdio d'allà a Chicago, que es deia Steve Dahl, un locutor radiofònic amb un punt humorístic, que tenia un punt com els americans diuen, shock, shock. Què vol dir això? Un comunicador, una mica troll. Un DJ i un locutor, amb aquest punt polèmic, tan al gust de les audiencies nord-americanes. Doncs el cas és que en el seu programa, aquest Steve Dahl, va anunciar, perquè l'havíem fitxat, per fer la promo de la nova temporada dels Sox. I no sacs, Sox. I què va passar? Què va anunciar? Què va dir? Escolteu, mira, uiens, porteu el pròxim partit dels White Sox, vinils de música Disco, i els cremarem, els destruirem, allà mateix, en mig de l'estadi. La gent que porti el camp, el dia al partit, vinils per cremar, aconsegueu una entrada de mitat de preu. Què us creieu que va passar? Home, doncs que el camp és complir, segur. O sigui, eh, però de gom a gom. O sigui, les grades del Comisci Park de Chicago, imagineu-vos tot ple. I l'estif dalt, eh, però, ojo, sisplau, visioneu-lo. O sigui, el tio, així com un vaixet, amb la seva penxeta i tot, melena a 7 enteres, ulleres de pasta, però el tio vestit amb uniforme i un cast militar al micro a la mà, i cridant el ritme, bueno, ara ho sentirem, eh, bueno, és que anem a posar-ho, perquè és que... Ho posem? Sí, sisplau, sisplau. Hola, següents, el Comisci Park de Chicago de Chicago, és en Sox de l'Àfrica. És en Pacs, en el que volen, real good. Disco sacks! Disco sacks! Disco sacks! Disco sacks. La gent és baradíssima, que us podeu imaginar. Com una manada de lobos, en un teatre, poses una gallina a les cenàribes. Bueno, el cas és que la gent... Saps què m'ha recordat? Es recordeu quan vam fer el programa de música, que vam fer en lleonat, a la secció de disco que vaig portar, al tall del duquen duquen dient... Oh, I hate disco! Podríem llançar, oi? És que hi ha tota una part d'Amèrica que ha odiat el disco sempre, i suposo que perquè el contraposen amb... una miqueta del que deu en passar amb la nostra generació i el trap, que és en plan, en recorda, el que no hem fet. Saps? Jo no he sigut mai tan despreocupat com la gent que anava als clubs, en aquell moment, doncs ara... jo mai he sigut un millenial d'aquests, que no es preocupen res més, que de penjar vídeos a TikTok. I suposo que hi ha tota una cultura blanca, principalment, d'units i més als White Socks. Que m'imagino que és en plan. Recuperem el que és de verd de blanco, el rock, sí, claro. Exacte, i tu imagines pancartes del Long Life to Rock and Roll, però aquí, de el que estem parlant i sobretot el que vull destacar, és com aquest punt de purga musical. Aquest punt de intolerància, d'homofòbia generalitzada, perquè al final, ojo, el disco era... Això és música parageis, el rock és de machos, el disco és per homosexuals. Volguis o no, estava extès, una cosa que, bueno, que encara perdura avui en dia, no podria parlar quasi d'un hooliganisme cultural, en aquest sentit. Llavors, en aquest context de rebuig, ara sí, apareix aquest Chicago House, que sobretot es desenvolupa durant els 80, hi ha una energia, unes ganes de passar-ho bé, unes Arrels Funk, una cultura DJ, unes textures electro, que venien de Nova York, aquest punt casero de do-it-yourself, de música feta a casa, però no ho neguem. És una cosa que sorgeix, com a reconada, com una mica marginal, perquè és que la situació era aquesta, d'aquesta música electrònica que se vive por la noche, això fora, aquest disco, això fora. Llavors, al House hem d'entendre, i sobretot el Chicago House, que és l'original, que neix de les cendres d'aquest disco, neix de les cendres de la fiebre del Saba de Noche, neix de les cendres, pràcticament, dels pantalons acapanats de John Travolta i dels falsets, dels vigis. Llavors, això és superimportant per entendre una mica el House, no? Dit això, nois. Vosaltres, per entendre-ho, no, Chicago House, el més important, és a dir, hem d'estarcar tot això, però jo ja vaig una mica als punts clau, que és The Warehouse. The Warehouse és la discoteca que d'alguna manera va ajudar a popularitzar el House durant la beca dels 80, diger resident Frank Kinnackels, que l'escoltàvem fa una estona amb aquest your love, aquest your love que estàvem escoltant. Music Box era un altre discoteca.No el de Barcelona. Bueno, és que aquí està el tema, del famós Music Box, del Carrebet Open, el nom sorgeix d'allà, del Music Box de Chicago. M'encanta que sigui el Carrebet Open. Bueno, a més hores... Perquè surt sort. A més hores... Molt bona. A més hores, com la que deien del GTA, existia una que era pràcticament, la gent escoltava la misora com el CJ del GTA, no? Es deia WBMX i ella escoltava tot el House de l'època. I la DJs n'hi ha hagut un fútiment. Dit això, nois, passem... Jo et vull posar, sisplau, un tema estrella, que a mi mola molt la House, i que jo crec que també ajuda a popularitzar aquesta fama del Chicago House al llarg dels 80s. Así que... Buenísimo. Ai, eh? Som d'Ei. Som d'Ei de C.C. Rogers. Brutal, eh? Per cert, tema escrito por Marshall Jefferson, de la primera cançó de Move Your Body, aquí lo escriben les letres. I un altre tema, un altre tema ja més nurantes, que també ajuda a popularitzar els fous. Precisament aquest era un temazo. He acabat fins als collons d'escoltar el mísioner aquest, tio. I ara... O sigui, bueno, no, endavant, endavant. Que volies això de fons a tota l'estona d'abans, nois? Nois, tio. Hi ha una altra que també us sonarà molt, en el llibre de Cristal Waters. Vinga, a tots! Amor, amor, amor! Doncs nois, eh... Aquests són els grans temes de House. Evidentment, la cosa ha anat evolucionant. Què passa, si dic l'Aurengar Nier? L'Aurengar Nier, effects twin, serien els que el House l'han anat recuperant des d'aquests anys 80 fins al present. Amb una base més tecno, amb una base més dura, amb una base més lísèrgica i més d'arc, quizà més Berlín, Adri, que seria l'Azid House. Hacemos un paso como horizontal, digamos. I amb clubs, com la Fienta de Manchester, eh, allà són aquests House, arriba a Europa, desembarca a Europa, i ho segueix patant. Però tornem a Chicago ja per acabar, nois. Curiositats, vosaltres sabeu que mira si el Chicago House va tenir popularitat, que hi ha carrers a Chicago, que porten noms dels DJs, Jefferson Street, Frankie Knackelsway, inclús, a l'alcalde del 2005 que estava governant en aquell moment, un tal Major Daily, va batejar el 10 d'agost, com el House Unity Day. Molt bé. Això no seria per conciliar les cases, saps? Que no puguin pagar final de mes. I que Jefferson potser és de los fundadores de la patria de Manilton. A veure, aquí les pages. En qualsevol cas, aquí el que hem de destacar és aquest esperit gregari, aquest esperit festiu de la música House, aquest cas com a valor ciutadà, però sota... Hòstia, de creure-nos mucho. Penseu que el House ve del moviment hippie, d'aquest disco... Quants veus el House, al final, de tots dos? De casa. No, però ho hem de tenir present. De la House del Mythos. La disco es viu a la discoteca, el House es viu a la discoteca, però sobretot, sisplau, tinguem en compte això, i rematem amb un tema que, per mi, té una nostàlgia pura, que és una cançó que es diu In the Beginning, In the Beginning, per cert, es trofa de la cançó Can You Feel que hem escoltat abans, i on tornem a veure, amb uns quants anys més a sobre i amb uns quants quilos més a sobre, aquests DJs dels 80, el Chicago House, Hotmix Five, Frankie Knackles, Mr. Fingers, Chick Roberts... I és molt interessant, perquè el veus una escena d'un judici, però al final, ho sabeu és que estan jutjant el House? És una situació del videoclip d'aquesta cançó, estan jutjant el House, i a tots aquests poletes, que sota és com, oi, això és una fiesta, vamos a pasarlo bien, perquè el House sempre ha estat això. Ha estat un ritual de la Rausia. Que és cool. I este tema, Carles, de Chicago, de qué momento? De Chicago? No, no, obramos ese medó, ¿no? Això és la música que posa tabuia a la gent, perquè pensa... Es podria quedar, eh? És el sonido de Barcelona. De esos noruegos borrachos por la tarde. Anem a la agenda, vinga. Dejamos la música al lado, que nos acompañará siempre, pero, menos en el cine, que hay esta semana, de hecho, ya está en cartel, Pinotcho, uno para todos, son dos películas que mencionamos a raíces. No son una maravilla, pero son muy recomendables, por sus aportaciones, que otro loco que aparece por la carterera es Terrence Malik. Terrence Malik, exactament, amb Night of Caps, que jo, sincerament, des de To The Wonder... Mira, aquest tio marada, la delgada línia roja. A mi marada, sus malas tierras. Pero esa pel·li, desde To The Wonder, que el tio empieza a perderse, imágenes, poesía, que no conectan... Estan parlant del tipo, el árbol de la vida. Exactament, el árbol de la vida entra dins aquest cine. Ehi, sincerament, és un cine filosòfic, mal fet. No, no, no. No solo dice... Muchísima gente, pero para aquella gente, amantes del cine de Malik, que sepan que ha vuelto a estrenar. O la gente que ha volgut criticar-la. El que sí que hem de destacar és que el 23 de setembre no la destaquem pel que la gent es pensarà. A Netflix s'estrenarà Enola Holmes. I la destaquem, no tant perquè creguem Pistol Trailer, que serà una bona pel·lícula o una bona aporta. Vete a saber. Si no, perquè ho heu de saber, en principi, la setmana que ve, farem un especial de Sherlock Holmes, que ens va demanar un estimat oient del programa. La primera, la secció de Carles. Era una petición pasada de Marcos, un otro de nuestros oyentes. I darem un paso a esto, lo que comentaba Ferran, la petición de Edu de cara al siguiente programa, con Sherlock Holmes. Elemental. I aprofitem que estem en cinema, que torna a fer-se l'edició i, més en aquesta època que ja sabem com va tot, del festival Fascurt del Masnou, que és del 24 al 26 de setembre, us animo. És una pena que no es pugui fer, normalment, si acopla Gil, aquest cop... Ibiza, eh! Aquest cop... És una cosa més... S'haurien gratuït, però, òbviament, amb reserves i totes les històries, però, bueno, val a dir que... Sempre tornar als festivals físics, ja veurem si és que passa. És un altre malalt que no vull dir. La paraula híbrido va a sonar molt. Doncs anem un moment a viure jocs, que destaquem un joc, un remake, que el 25 de setembre sortirà el Màfiat de Fin i l'edició en el Playstation 4. I PC. Vam agafar dos dies, estàvem xateant-ho tot, a l'All The Night Long... Sí, perquè no és exactament agenda, però s'ha de dir... S'ha de presentar la nova Playstation 5 amb els seus preus, amb les seves dades i els seus nou jocs. Sí, que sí, que sí. Ha dit el 12 a Estats Units, Canadà, Japó, i el 19 a la resta del món. És com tenen, no? Es va estrenar a tot arreu. Exacte, es va estrenar a tot arreu, menys Estats Units, i després més tard... 12 i 19 de novembre s'estrenarà 499 euros i 399 la versió física o la versió digital. Ibrido. Ibrido, també. Sí, que ja l'he dit. I si parlàvem de la Mercè, hi ha Ibrid, no? Que és millor que una Mercè que passa pel filtre virtual de 0 euros i que una mica físic, però amb botits. No amb botits, però sí que és veritat que les entrades volen, no? Perquè les reserves sí que han volat... Jo he intentat agafar alguna experiència d'aquestes de la Mercè, i no, re, re. I seguint amb el tema de la Mercè, quan són aquestes festes es fan les portes obertes de molts museus o centres així. Per exemple, 24 hores d'obertes al dijous 24, com Palau Robert, que és a fòrum al Paballomies Banderoe, a Museu de Desseny, Museu de la Contemporània, a la Santa Monica Fian Multísic... Com Lemans de los Museos. La ruta de los museos. Jo m'he quedat amb ganes d'escoltar-me sobre l'Eigipsi Woman. Doncs... Et prometo que algun dia te la tornaré a posar, però hem d'acabar amb un temazo mític. Aquest programa de festa que hem fet avui ha sigut trallero, trallero, putrum, putrum. Gas, gas, gas! Recordeu molt ràpid les xarxes socials, YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural, piter, empanada cultural, Senseela, Instagram, empanada cultural i els podcasts, els tovareu a SoundCloud. Venga, nois, putrum, putrum, no? Vamos, vamos, que lo vamos! SCREVA G