Empanada Cultural del 27/9/2020

Música Prefereu els pites que aquí comença l'embaix, l'embefada, el gran festí, la vacanal radiofònica, aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Digler. Per Rampujol. Adrià Nucalero. Carles Martínez. Ràdio d'Esvern. Música Estamos de paso. Sí, de paso. Aunque como sucede también en este programa, no sabemos si durante una hora, una hora y cuarto, o una hora y media, o incluso menos. No sabemos de cuánto tiempo disponemos, ni en las ondas, ni en nuestra bendita vida. Pero pasamos. Está claro que pasamos. Porque como diría el poeta, lo nuestro es pasar. Pasar haciendo caminos, camino sobre la mar. Que ni con poesía resulta fácil de aceptar, ¿verdad? Ni con machado, ni con el libro de ciencias naturales. Y mira que introducen a tiempo este concepto. Nacer, crecer, reproducirse y... Cualquier niño sabe cómo acaba esta vida en cuatro fases. Y aunque te saltas la tercera, e incluso la segunda, la última etapa de esta aventura, llega seguro aunque tú no la esperes. Como solía decir mi amigo Edu, mi compañero de viaje y mi hermano, todos viajamos en un bus sin conocer la parada en la que debemos bajarnos, mientras esperamos a que el conductor nos avise cuando llegue el momento. Por eso algunos hacen de lo inevitable realidad un deseo voluntario, y como ya vimos en alguna empanada del pasado confinado, y sobre todo escuchamos, hay quien prefiere vivir rápido, morir joven y dejar un bonito cadáver. Resulta evidente que cada uno lo lleva como puede. Hay quien retrasa su suerte jugando al ajedrez con la muerte, al son de una conversación importante sobre el silencio de Dios, mientras Allen confiesa no tenerle miedo a la misma, aunque preferiría no estar allí cuando eso ocurra. Solemnidad o humor, y erotismo. En boca de mi padre, ante la impacable voracidad del tiempo, el erotismo debe compensar nuestras expectativas vitales. Solemnidad, humor, erotismo. Yo no lo tengo muy claro, pero en empanada nos caracterizamos por la esperanza de que es la cultura quien nos puede ayudar. Y preparando este programa, dicha apuesta aún ha adquirido un sentido mayor. Porque hoy es el día de Sherlock, de Sherlock Holmes. Y aunque Conan Doyle tan solo lo sacó a pasear durante 40 años, hasta los últimos relatos de 1927, nadie duda de la salud de Sherlock. Sherlock sí vive viviendo en nuestra memoria colectiva, como nadie lo ha hecho hasta ahora. Y es que una de las gracias de la cultura y sus muestras creativas es que te permite vivir en la posteridad de un modo sorprendente, como el amor, la admiración y el respeto. Lo que muere es la materia, mientras que las ideas, los sentimientos pueden vivir eternamente. Sherlock vive, como vive en mi pensamiento, uno de sus fieles admiradores. Vivencia tras vivencia, relato a relato, día tras día. Porque al olvido, la auténtica muerte, le toca seguir esperando. Preciosa, Adrià, no? Però vas d'explicar dues coses. Explica'm això de tu pare i l'erotisme, primer. Això és molt llarg, per una empanada de esas que digo que nunca sabemos cómo acaba. Eso da para mucho. De hecho, lo voy a poner en contexto, porque solo he hablado de la última idea, que es esa idea de ese tiempo implacable, boraz, que se lo come todo, y que al final el erotismo está al otro lado para compensarlo. Pero realmente la frase es aún buena idea o la reflexión es mucho más ni lista. Tiene ese punto donista al final, como un día hablamos, pero es mucho más dura. De hecho dice, en esta vida donde venimos a perderlo todo, primero perdemos la inocencia, lo confirmo, luego perdemos a los seres queridos, lo confirmo también desgraciadamente, y finalmente perdemos lo único que realmente nos pertenece. La virginidad. También. Pero eso es bueno. Y eso creo que va un poquito antes. Pues así, en esta vida, entre la implacable y la gracia del tiempo, el erotismo, que nosotros lo cambiamos y ponemos la cultura, debe compensar nuestras pediativas vitales. Però llavors parlarem d'erotisme, de Sherlock o com aniràs. El Sherlock más sexy. Home, ja té tot un joc de Sherlock. Un joc de Jesus Franco si fes alguna pel·li. Cada cop son més el Jesus Franco, els nostres programes. Algún dia farem una especial, crec. Hay un especial ahí inminente, en paralelo al de Sherlock. De hecho, ¿por qué hablamos de Sherlock, no? ¿Es muy interesante o no? Es que me está mirando verran veo redes sociales. Volia fer una segona pregunta, era... Em deixes fer esas sorpresas. Doncs recordem molt ràpid, tenim YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural, i tots els podcasts els trobareu a Soundcloud. Ya sé, Adriano, ya está, ya estoy content. Simplemente que claro, ¿de dónde viene todo esto? ¿Por qué Sherlock hoy, no? ¿Por qué Sherlock? Hemos estado recuperando algunas de las peticiones que nos llegaron para ese gran aniversario hace unos meses. Y hubo una muy especial, hubo una muy especial que nos invitaba a que Ferran. Bueno, a què, Paul? Hola, companys d'empanada cultural. Aquí l'Edu, des del barri de Gràcia, Barcelona. Jo voldria ensar una proposta. Com aviat m'agradaria sentir algun programa monogràfic com pugueu construir entre les vostres diferents seccions tota una anàlisi. És a dir, per exemple, sobre la trajectòria d'un plat d'algun personatge com Batman. La relació que va tenir enfocar una nova onada de còmics d'aquest personatge i la posterior influència que s'ha tingut a l'hora de bordar el mateix al cinema. Com s'ha anat passant d'aquell Batman pop i televisiu, el de les pel·lícules d'Anolan, per exemple. No sé, això mateix també es podria fer des de la basant literària cap al cinema i la televisió amb un personatge com Sherlock Holmes, també. I en su proposta, esperant que us interessi, us agradi la idea i aviam si algun dia es materialitza. Por supuesto, Edu. Siempre presente, siempre en las ondas, donde quiera que nos estés escuchando. Espero que disfrutes este programa especial de Sherlock porque lleva tu nombre. Y no sea vosotros, pero a mí, ya en el aniversario de empanada, cuando escuchamos todos aquellos audios, la propuesta de Edu me parecía interesantísima. Sí, sí, sí, Pol, no me mires así. Puede que más la de Sherlock que la de Batman. No sé, tu que tirabas más por Batman. Jo crec que hauríem de fer els dos algun dia, no? Batman hauríem d'aportar-se. De fet, ho hem de dir. Aquest programa que hauran el cap de setmana posterior o anterior... No, no, és just. Crec que és el dia de Batman. Crec que és aquest. Bueno, no ho sé, és ara. És que, realment, sí, és que, realment, Ferran, és de sé lo cierto, esta petició... Però sempre anem a contracorrer, a empanar contra l'any ens coneixeu. No, no. El dia de Sherlock farem Batman. No, no, no, no us preocupéis, perquè aquí doble excusa. De hecho, como bien decías, no, Ferran, el Batman Day o el dia de Batman, que fue el 19 de septiembre, esto es propuesta de DC Comics, ¿no?, en el fondo. Esto es como una especie de... Sí, bueno, no, és quan neix el personatge. Em sembla que és quan es va estrenar el còmic, el detective còmics 39. O sea, que todos estos frikis disfrazados están... De fet, l'any passat ja ho hem comentat algun cop, va fer 75, no? I tu i jo vam anar a gravar el dia aquí a Barcelona, que, per cert, el plano final del vídeo és del pols. És nostre, és el pols. Però sí, cada any és l'any de Batman. Igual que cada any és l'any de Sherlock. Bueno, no, i ara Sherlock, sí, evidentment, torna i torna i torna, però ara Tornat, no?, i ara Tornat, en forma d'una pel·li que... que no sé, jo no l'he vist. Estamos hablando de Enola Holmes, que se estrenó en Netflix el 23 de septiembre, y nos demuestra que teníamos excusas para hacer los dos programas. El de Batman o el de Sherlock. Pero, bueno, la balanza se ha desequilibrado pa' un lado. Yo no he tenido nada que ver, ¿eh? No, no, si vols, comencem molt ràpid la pel·lícula. Sí, que es parece, exacto, que us ha parecido Enola. No has vist alguna cosa, Adriana, has vist el trailer, has vist alguna història? Sí, yo he visto el trailer... I, a partir d'aquí, ja no t'ha interessat. Exacto, he dicho, no. Aviam, la pel·lícula, realment, tu i jo, Ferran, sí que l'hem vist. Sí, sí. Tu l'has acabat, jo he de dir que no l'he acabat... Si ho part, interès. Sí, desinterès. Però, a part, perquè em semblava de dir, bueno, és una d'aquestes, no et dic perdó a temps, però sí que és una forma, potser, més vanilla, no?, més normaleta, de veure un personatge, que, a més, és un personatge, alguns diuen, és inventat, un que existió, és aquesta història. Sí, és una altra. I no la Holmes és la germana. És la suposada germana. Però després, si que hi ha històries i a novel·la, de fet, és una pel·lícula que adapta a una novel·la, que us hauríem d'anar a la novel·la a criticar, però sí que és veritat que és una pel·lícula que crec que s'utilitza, entre moltes altres coses, per també justificar certes postures actuals. Aquesta pel·lícula fa 20 anys i no existiria. Cosa que funciona, si pot funcionar, per els temes que parla, però crec que hem comentat molts cops que tractar temes d'actualitat forçadament i amb calçador... Hòstia, jo crec que el resta més que suma. Diguem-ho clarament. És una pel·lícula protagonitzada per la suposada germana petita, que tracta sobre el feminisme. De fet, el gran misteri de la pel·lícula és el vot de la enmienda, la reforma, que s'havia de fer el Gran Bretanya pel vot femení. El sofragisme, bàsicament. Ho protagonitza una dona, el paper de la dona té un... Respon el signe dels nostres tès. Això és molt positiu, en el fons, no? El tema és que, i això ho comentàvem, la pel·lícula té un to infantil marcadíssim. És una pel·lícula clarament dirigida als nens a nivell formal, per les bromes, l'habstic i tal. Però, en canvi, té aquesta contradicció de la temàtica, és bastant adulta, perquè no és només que hi hagi el tema sofragisme, sinó terrorisme d'estat, perquè també inclou cosa que és molt habitual en pel·lícules, més que en novel·les de Sherlock, d'aquesta mena de atentat contra el Parlament, o atentat contra els locs. Exacte. Llavors és una pel·lícula que queda una mica enterrent de ningú, s'ha de dir que no és un desastre total, els nens els hi pot funcionar molt bé, i que no és una pel·lícula que té un estat de l'estat de la pel·lícula. Sí. Té un estat de la pel·lícula que no ha portat a ser Sherlock Holmes, encara que sigui el nom. En el nivell tèl·lic està el director aquest. Que em sembla que és el que estava també amb el projecte de Fluibak. Els creadors de Fluibak tenen algun paper. Ara no me'l facis recordar, perquè directament hi ha trencaments de quarta parell, com haurem vist amb la l'Fluibak. Però jo trobo que és molt recent Fluibak, en el sentit d'aquest format que hem vist molt recentment a House of Cards, o és aquest... No es diu Mutis, no sé com es diu, i el personatge parla a la càmera directament. Què passa, que aquí... Jo fins on vaig veure, vaig veure quasi tota la pel·lícula. Però el que passa és que crec que abusa molts cops. A Flima, que està molt bé, o sigui. A Flima, que és la capa perfecta. Perfecte. Però aquí em sembla que abusa, sí que és veritat que està molt encarat a algú més infantil o juvenil, que em sembla bé que es facin arribar aquestes idees també a un públic. Però crec que em donava sensació que hi havia molts moments que perdia la força que podia haver tingut la història per centrar-se massa en ser el políticament correcte, el soci, el Gestures Warriors, que es porta ara de tot a ser així. Llavors, clar, hi havia moments que dius... Al final, estic intentant absorbir-te en aquesta tesi, en comptes de la història, que em queda... De fet, també tot això ja neix a les novel·les. Com has dit, no sé si el de mirar a càmera... M'imagino que les novel·les estan narrades en primera persona, per començar, perquè la Enola és un personatge inventat, i ho redacta, elles són les seves memòries, com a germana de Sherlock. I els llibres aquests són de la Nancy Springer, que té una vida bastant prototípica de feminista de primera onada, podríem dir, és una dona que té 70 anys. Ara, aquestes novel·les són de 2006, em sembla, si no m'equivoco. I, clar, ella era una dona de casa que de sobte va distiguar-te d'això, i vull escriure, clar, és d'aquest àmbit racionari de feminisme de primera onada molt necessari per altra banda. Però, clar, i aquí Adrià no em sembla que hi ha un tema bastant interessant que tractarem al llarg del dia, que és que aquesta dona va escriure sense... És una marató de 24 hores, eh, Holmes. Hi ha una cosa, perquè no he vingut a parlar d'Enola Holmes, però sí que hi ha una cosa que li va passar aquesta dona amb les novel·les, a l'hora d'escriure, basant-se en el personatge de Sherlock Holmes, que destacarem bastant el dia d'avui. Bueno, perquè en el fons és el que hem anat veient tota aquesta setmana que hem vist munt de pel·lícules de Sherlock Holmes, i és que la obra ja ha superat l'origen, el personatge inicial, i ja s'ha ido estableciendo un diàlogo entre realitat i flicció, que ha provocado que Sherlock no sea un único Sherlock. No? Sherlock, no? Sherlock, hay muchos. Es de todos. De hecho, es cierto, solo les pertenecen a los herederos de Conan Doyle las obras que están enmarcadas entre el 23 y el 27. Todo de más es de dominio público. ¿Y qué pasa? Que del 23 al 27 es precisamente cuando Sherlock adquiere un rol, el Sherlock original de las novel·les, un punto más emocional, ¿no? Deja de ser tan racional y tan máquina para ser también un poco más humano. Y esto se debe precisamente a que Doyle perdió en la misma guerra, en la primera guerra mundial, a su hijo mayor, al heredero, por así decirlo, y a su hermano, a un hermano que tenía que fue Brigadier, y ambos murieron en la guerra. Entonces, de algún modo, al volver a las novel·les en el 23, es lo que hace es intentar imprimir un poco más de emoción por el momento que está viviendo y también porque estaba agotado. Esto parece ser que lo han utilizado muy bien en las novel·les o Sherlock mucho más cercano a las mujeres, más empático con su hermana pequeña. La cosa és que el Sherlock que veus a la pel·lícula és molt jove, i, llavors, té una empatia cap a la germana, que no t'esperes del Sherlock adult que coneixem, però que es contradiu o entra en conflicte amb aquest Sherlock tan sensible de la època final que encara no ha entrat el dominio públic. I que, de hecho, por eso, los herederos de Doyle han tenido algunos pleitos con Nancy Springer y con todo el equipo de esta película de Nolan Holmes. Pero veremos que los herederos de Holmes han tenido muchísimos problemas. Sí, con todo el mundo. Estamos hablando de la obra más adaptada. Es decir, los récords mundiales, el récord Guinness, continuamente van nombrando a Sherlock como el personaje de pel·lícula más adaptado. Tenemos a 70 actores, ahora deben ser muchos más, interpretando más de 200 obras. Y a partir de ahí es imposible crear un único discurso. Pero ¿qué os parece si nos vamos al origen? Nos vamos a ese Sherlock, que de alguna manera es el Sherlock clásico. Y además, si vamos al origen, lo importante es entender no sólo el origen del personaje, sino el origen de nuestra experiencia con el personaje. Sí, me voy a poner un pel·lí negoísta ahora, y muchos oyentes lo entenderán, por favor, Ferran. Así es, chicos, Sherlock Hawn, el Sherlock Sabueso. Y aunque el juego de palabras mola bastante, todos aquellos que recuerden la serie... Es lo mateis que el D'Artacan. Exacte, D'Artagnan, D'Artacan. Ciertamente, esta serie se llamó solo así en Inglaterra. Aquí la conocimos desde el primer momento, Sherlock Holmes. Y tiene bastante sentido, porque por mucho que la llamen Sherlock Sabueso, precisamente Sherlock, no era un perro, sino que era un zorro. Era un zorro antropomórfico. Pero, bueno, zorros o perros, la serie, para mí, era la hostia. Estaba hablando de una coproducción italiana y japonesa con Jayao Miyazaki en la dirección. L'afecto anava a dir que aquest autobús que has parlat, que t'espera, que et porta per la vida, era molt Miyazaki, però no ho he volgut treure. Al final, aquí, de repente, coinciden dos realidades superpotentes, como es Miyazaki y todo su mundo, todo su imaginario, con el imaginario de Sherlock. Pero como era precisamente una coproducción, y aquí esto es positivo, había más presupuesto de lo normal. Y ahora me diréis, ostia, pues yo vi el capítulo ayer y no es para tanto, obvio, no es para tanto para los años ochenta, o sea, para el 2021, pero para el año 80. No estic d'acord, jo crec que sigue siendo potente. És que és el nivell de pel·lícules. Pensat que Jayao gastava más de la cuenta i hacía unos 10.000 dibujos por capítol. És a dir, estamos hablando de 10.000 dibujos cada 24 minutos. No fan animacions a tres frames, que es diu. I estem deixant de banda la música, que feia temps que no escoltava, la música podria estar sonant al marola, a la noche loca. No pensat que està... I això és otra de las gracias de la coproducción, porque realmente la melodía original, la japonesa, es mucho más mioña, es instrumental, y aquí, en cantidad de mangas, se partió de la melodía italiana. Totalmente. El Italo Disco. Per eso sí, con el doblaje español. Ese es un grupo aloparchís que se llamaba Nins. Nins, exacto. Nins de nens, eh? Sí, Nins. Era de Barcelona. Hablaban en castellano, pero eran de Barcelona. Bueno, entre que la serie era cada dia más cara, o cada capítulo más cara, y que hubo algún problemilla, como hablábamos antes, con los herederos de Conan Doyle, la producción de la serie se vio detenida durante casi un par de años. Estamos hablando de que Miyasaki estaba en el proyecto en 1981 y 82, separa dos años hasta el 84, y, claro, cuando vuelven a recuperar el proyecto, Miyasaki ya está aliado con Nausica y el estudio Ghibli. Así que él solo se encargó de esos seis capítulos que había rodado al principio, que después reordenaron. Pues no es que, si vemos los seis primeros, vemos a Miyasaki y después no. Miyasaki está ordenado y, gracias a eso, también, de alguna manera, el alma de Miyasaki planea sobre todo el proyecto. Porque, por ejemplo, no? Vamos a buscar detalles muy Miyasaki. Están las míticas escenas de acción y persecuciones que él ya había trabajado en Lupín. Y bueno, también, por ejemplo, los diseños estos imposibles que le encantan, ¿no?, diseños aeronáuticos tan característicos de su cine. Muy este empac por otro lado. Es el típico reflejo de ese amor que tiene Hayao por los ingenios voladores, pero con ese punto futurista y, a la vez, totalmente clásico, ¿no? Yo, de hecho, siempre digo así, medio encachondeo, que el Sherlock de Guy Ritchie, no sé si hoy tendremos tiempo para él, tiene su origen, no en las novelas, en Miyasaki, en Hayao. Hay algo muy... Pero me suena que tú vas a mencionar en algún momento Guy Ritchie y Sherlock la para mucho. Así que sigamos, acabemos con Hayao, pero por favor, Ferran, antes de acabar, déjame volver a escuchar esa risa, esa inolvidable risa del profesor Moriarty, porque sí, de las pocas veces, que el doblaje castellano ha portado muchísimo. Por fin he conseguido liberarme de Juan. ¡Ah, hijo! Le ha gustado la broma, inspector. ¡Adiós, adiós, inspector! ¡Ah, hijo! ¡Ah, hijo! És que más moro, es moro. Es que todo es show, ¿eh? ¡Sona, Adriano, de Juan en Juan, l'hi poso al guió! ¡Je, je, je, je! ¡No, no! ¡Es que eso es un tirado de vos! ¡Je, je, je, je! És una risa educativa, no? Sona, jo juraria que és el duplador original del Homer Simpson, aquí a Espanya. Realmente muy potente el equipo de doblaje de disarcir, que hace poco me volía ir un par de capítulos. En fin, si queréis recuperar esta joya de la animación 8 entera, o muy actual en el fondo, la tenéis completa en Amazon Prime, y si os parece bien, ahora sí, por favor, Ferran, por favor, Paul, volvamos al origen, pero a ese origen literario, el origen del padre de Sherlock, por así decirlo. ¡Ay, mate! Bueno, ja és curiós, eh? Ja és curiós que molts dels autors anglesos més cèl·labres, en realitat, no surti en pas del cor de l'imperi. No són Bretons, la Bretanya, diguéssim. Roald Dahl, Galès, George Orwell, va néixer a la Índia. Hòsties, que dius. I sobretot... Era un colon. Però el que ens interessa avui és l'escosès Arthur Ignatius Conan Doyle. Nascut a Dinburg el 22 de maig de 1859, en una família d'il·lustradors i caricaturistes, Doyle sempre va dir que la seva apreció per l'escriptura li veia en realitat de sa mare, que era una gran narradora i l'actora apassionada. Fem un sal al 76 on ingressa a la facultat de medicina i conèixer el metge a forense Josep Bell, que té impressionants d'odds d'educció, que l'acabarien inspirant en cert personatge que Doyle acabaria creant. És en aquesta època que ja comença a escriure relats d'aventura en el 70's lliure. A l'acabar la carrera, Doyle intenta treballar de metge, però no té gaire èxit, així que sempre més havia de n'escriure. El 1885 es casa amb Lluís Hawkins, amb qui tindrà dos fills. I és aquí, quan les seves creacions veuen l'apreció, d'un personatge que el dura la fama. El 87, pública, estudia en Escarlata, la primera de les aparicions del detectiu més famós del món, Sherlock Holmes. Llavors anem a 1893, on ja s'ha mudat a Londres amb la família, i Doyle decideix posar fi al personatge, ja que a Catalunya hi ha el que més exili ha portat, no el considera un personatge interessant, i, a més, li impedeix escriure altres relats i novel·les que li venen més d'agost. Estamos hablando que desde el 87, que publica estudio en Escarlata, hasta el 93, el tío se mantiene ahí como padre de Holmes, pero se cansa, en los 6 años. Els 6 anys, així, ja et dic, porta 20 anys... Espero que, quan empanada, tengamos más paciencia. Ja ho veurem, ja ho veurem. M'has paciencia i tanto triomfo i tanto èxit... Us direu una cosa, ara que deies això que s'ha mudat a Londres, jo vaig estar a on...? Al museu. No, a la casa. Tu pots estar a la casa. Que està sobre un pap irlandès. Sobretot un pap irlandès, un pap... Bona combinació. A més, has de posar per unes escales que està allà... És un lloc amb unes escales superestretes, i jo recordo de Puja i dic, potser aquí. Pujaré i haurà l'altípic saló. No era un superric o tot i que tenia bastant molts escales. T'he pintat per la seva trajectòria i la seva biografia, que era un tio de bona família, no? De bona família no et creguis. De fet, van tenir un problema del col·lisme amb el pare, i es van haver de... Però econòmicament, sí. Segurament hi havia... No era pobre. No era un arrossegat, no era... No era com a Martueina amb el seu... Com es deia el nen, el... Joel. Oliver. Sí, Oliver Twist. Doncs com dèiem, amb el relat número 26 del personatge, anomenat el problema final, Sherlock mor a mans dels de Moriarty, i Doyle per fi pot dedicar-se a fer una altra cosa. O això és el que ell va creure. El problema final, eh? Això em sona... Va tenir doncs que els editors i la família, però sobretot els seguidors del personatge, li van fer una presió brutal perquè fes tornar al personatge. Amb cartes i fins i tot, amenaces d'amor. Així que, quasi 10 anys després, repren el personatge. En total, va acabar escrivint 34 obres més del detectiu. I va acabar veient com el personatge definia la seva carrera, cosa que ell mai li va acabar de fer el pes. Cal recordar, per això, que Doyle va escriure, entre altres, novel·les i tractats històrics, com la Gran Guerra dels Boers, que li van significar el títol de Sir, el 1902, i l'altra gran obra que s'ha de recordar d'ell és la saga del professor Challenger, on s'inclou la conegudíssima novel·la El món perdut. És a dir, estàs dient que no Sir Sir en anglès, per Sherlock, sinó per una altra novel·la. Perquè va fer una mena de tractats sobre les guerres històriques dels Boers de la Gran Perdanya, sí. Una altra detall, força desconegut de Conan Doyle, és la seva afició a l'espiritisme. De fet, moltes novel·les iniciales seves ja tractaven, temes fantasmagòrics, molt de moda per altra banda, a la Londres del segle XIX, i diferents sucessos de la seva vida, com l'amor de la seva primera dona, l'amor del seu fill, com ha dit l'Adrián, a la Primera Guerra Mundial, i sobretot les seves segones nupcies, amb la seva gran amiga i mèdium, Jen Elizabeth Lick. Millenio, que en realitat a Londres hi havia tot de boira, i que no veies bé les siluetes diuen que són fantasma, i potser era el tenderó del lava. De fet, existeix molta rumorologia sobre Arthur Conan Doyle, que si acaba o no ingressant, si realment va ingressar a la franquesoneria. De fet, hi ha diverses elements a les novel·les, no només de Sherlock, i aspectes de la seva vida que semblen... que així ho indiquin, no? Clar que per teories de la conspiració, la millor és la del policia i grafòleg Sabadellén, Jesus Delgado, que va s'exejar al món a la firmal 2015 que havia pogut deduir definitivament a qui s'amagava darrere del misteriós, Jack, el destripador. Sí, senyors, ni més ni menys que el nostre estimat, Sir Arthur Conan Doyle. Però què diu que toma? Per favor! D'on ha tret això, aquest tio? I ho que he investigat i que aquesta és la conclusió de l'Ori. El Jesús Delgado, a més, este me suena... no será el mismo que escribió sobre el origen catalán de Colón. Totalment. De Colón, sí. És terraplanista, també. No, jo vaig estar treballant a la productora que va fer el documental. A ver, de hecho, llegué a hacer una ruta como guía para guías de Barcelona. No, que todo el contrario. Evidentemente había detalles y se estaban basando en hechos. Pero bueno, de ahí ahora a romper el gran argumento que nos ha presentado nuestro imperio. Sí. Que era un italiano afincado aquí... Da Vinci. Da Vinci que va a Portugal. Exacto, sí. Al final, el machambral que tenim de Origins Històrics. Pero me parece que hemos llegado... Podríamos seguir hablando, ¿no? Podríamos seguir hablando muchísimo de... Codandoiles y Enterasantísima. Obviamente, hemos hecho las pinzalladas para que estas cosas... Y después está ese punto ocultista, ¿no? Que se venen en sus obras, también, ¿no? Que realmente el tío estaba obsesionado con el más allá y mantenía conversaciones precisamente con su hermano y con su hijo mayor. Pero sí es cierto que es importante el padre, pero como hemos comentado en algún momento, el hijo ya vuela libre, vuela solo. Y, de hecho, es importante también entender que... Obviamente que Sherlock ha sido interpretado y adaptado de muchas maneras, porque es que el propio Sherlock, en esos 40 años, en los que estuvo en manos de su padre Conan Doyle, también mutó, como hemos visto, pasó a ser un pelín más sensible en la última etapa. Pero me gustaría mantenerme en esa realidad más clásica, del Sherlock de las novelas, y ver cómo aparece en las primeras adaptaciones cinematográficas, cuánto hay aún de esa conexión, porque muchos de los aspectos que siempre se le atribuyen a Sherlock, como son la pipa o esta gorra de cazador, ¿cómo es que se llama, Ferran? És el Deer Stalker. És el cazador de cervos, que és una gorra de cazador. És una gorra, i, a més, és una gorra que... La mires, per on de la mires, tiene la misma forma. I té les oralleres al costat, que van plegades cap a molt. Tiene un punto como de ambigüedad, que no sabe si viene y va. No, no, exacto. No com aquella foto que s'ha filtrat del rei. Que del rei Ameri, que té la gorra cap a la rosa. Que aquell, clarament, se'n va. Que se ve, exactament, que se va. Exacto, o sea, se puso de moda la gorra de cazador, la capa ésta, no? Sí, tan victoriana, hivernès. Que, a més, és molt detectivesca. Després ha evolucionado para ser esa gabardina mítica... De qualsevol detectiva. Y, en el fondo, esto, todo el mundo lo atribuye a la novel·la, pero no es de la novel·la, son de las ilustraciones. Porque, claro, las novel·las llegan a ser novel·las, pero primero pasan siendo relatos de este... A diaris. De este diario que comentábamos, que es The Strand. The Strand, que creo que también aparece en la serie de la que nos hablarás. Entonces, en estos relatos, siempre había un ilustrador, que, de hecho, es muy gracioso, porque ahora os voy a hablar de dos personas muy importantes en la hora de Sherlock, que se encargan de esta adaptación, por así decirlo. Partimos de Conan Doyle, que nos va a presentar muy bien, Ferran. Y de ahí nos vemos como Pajet, sin de Pajet, o sin de Pajet. És clarament un...Pajet. Sí, Pajet, no. Pajet. Pajet, està clarament un apellidor i un jo. Pajet. I William Gillette, és molt bo, això. És que tenim en Pajet i en Gillette. I en Pajet que hi ha en Pajel d'Opón i d'Opón. Exacte. I és el que se encargó de ir acompañando esos relatos de Conan Doyle con la imagen que creía que tendría Sherlock Holmes. Estamos hablando de unos 356 dibujos que ilustró en 37 historias cortas de Holmes. I és ell, eh, qui se encarga de meter esta capa, esta pipa i, evidentemente, el sombrero. I, por el otro lado, tenemos a Gillette, ¿no?, a William Gillette, que es el actor por excelencia, o, como mínimo, el primer actor. Pero no estamos hablando del cine, aún es muy pronto, estamos hablando del teatro, del teatro. I ell és qui realment acuñó temes tan importantes com la frase elemental, mi querido amigo, ¿no? Mai dita a las mujeres, exacte. Nunca lo dijo. Sí que es cierto que después hay un diálogo y como Conan Doyle recupera de nuevo al personaje y hija útil, exacte. O sigui que la versió original oficial és elementar mi querido amigo. No, no, no, es elementar y él subirle de un mi querido amigo a Watson, pero no son dos frases que es distintos. Sí, el elemental de Watson, exacte, l'imaginares aquí. Elementry. Elementry. Sí, viene por ahí, de hecho, nos comentarás, ¿no?, una serie también, Ferran, que... Ya no soy americana, que es el elemental, pero no nos avancemos. No, lo importante es que quede claro cómo Conan Doyle es el padre, pero después hay unos tutores, que son Gillette y Pajette, el polvo en sí mismo acepta el personaje y también lo muta, Conan lo recupera y ya introduce todos estos elementos. Y con quedamos, con un homes clásico, que tiene muchos tics, algunos los hemos comentado ya y otros, ¿qué tal, Ferran, si nos los comentas. Millor que fem potser un repàs de qui és el Sherlock prototípic, abans de continuar. Doncs el Sherlock ens presenta a Conan Doyle és un detectiu privat, el prim, amb gran intel·ligència, d'escomunalabilitat de reonament deductiu, solitari i excèntric. Sense cap interès en la correcció social, tot i que domina l'art del Polite nasc qual l'interessa. És habilidós amb el violí i la boxa. Expera picultor i és un mestre de disfressos. D'en Vox, se lo quedó... se lo quedó rich. No, però és que... És molt important que... Jolens pugui lluitar, perquè clar, se trobarà sovint, no? Un tio que, aunque tiene mucho de coco y mucho de razón, también tiene cierto físico. Claro, porque es que si no, simplemente le fotrónote y se acabó. Bueno, tina Watson, tina Watson. Ja veieu que és un figure, eh? Doncs li hauríem de treure algun defecte, diguem clar que Sherlock era coquinoman. Però només quan s'avorria, eh? Estava justificat. Perquè només és que no li arriben casos interessants. Llavors, el segle XIX, que has de fer, o drogues o arrels assassinats. No podia haver sigut alcohòlic, mira, el tio li ha donat la cocaïna. Sherlock sempre va acompanyat del seu fill del soci d'aventures, el doctor John Watson, que és un metge desillujat vaterà de la segona guerra anglòfgana. De cor rus, bigot i profund, i no abandona mai l'obra del detectiu. Watson és la contrapartida de Holmes. És amable, preocupat sempre per el que diran, i tot és una persona més intel·ligent de la mitja, es veu ampliament superat parlament del seu soci, que l'utilitza com a paret de ping-pong, com a paret de frontona a l'hora de fer els seus raonaments lògics. Però és que, a més, hem de dir que el paper més important de John Watson és el de cronista de les obres de Sherlock. De fet, la gran majoria de novel·les i relats d'Arthur Conan Doyle sobre el detectiu, segons ell mateixa firma, i així es reflexa l'estil narratiu de les mateixes novel·les, no són més que l'obra de Watson, que aquest redacte li fa arribar a Doyle, com si Doyle actués de gent literària del doctor. En total, hi ha quatre... Era el juglar, no? Sí. Era el que cantava les gestes del seu company. En total, hi ha quatre novel·les completes, cinc reculls del 56 o 58, depèn d'aquí l'hi preguntis, relats curs de Sherlock, que formen el que es coneix com el Canon Holmesia, és a dir, les novel·les escrites per Arthur Conan Doyle. Aquestes no van ser escrites en ordre cronològic, en quant a la bibliografia del personatge, així que a vegades hi ha incongruències entre elles, però anem a destacar els punts clau, d'acord? Que s'han de tenir clares a l'hora de saber quin és el Sherlock bàsic. Primer, viu el 221 B de Baik Street, això ho sabem tots, presentat per la senyora Hudson. Dos, Sherlock no té amors coneguts, però sí que hi ha una dona, Irene Adler, a la que et mira per la seva astúcia. De fet, ella n'anomena la dona. La mujer. Però no amb connotacions d'amor, és almenys no les novel·les. Esa mojé, hay admiraciones. Sherlock té família, de fet té un germà gran, un micro, que l'igual amb intel·ligència, i fins i tot, és superior en quant a ell. Però no li gusten, els juezs, no? No, però no. De fet, és bastant de classe alta, no? Es balluga entre polítics, serveis secrets... Obertritani, no? Exacte. Després, el seu gran amic, professor James Moriarty, l'anomenat, o no? James no se sap, això és un nom que se li ha donat per la Jot Moriarty. És el Moriarty, l'anomenat Napoleon del Crîm, que és bàsicament el reflex obscure de Sherlock. És igual d'intel·ligent que ell, que són més perverses. I per últim, el que ha de calar és que Sherlock mor i torna. I aquest laps de temps... Que dèiem, no? Exacte, de Sherlock mor, perquè... T'està parlant de les narides. I després es veu obligat a tornar-lo a aquest espai de temps, que són 3 anys en la ficció narrativa, se'l diu, se l'anomena, el gran iat, el gran iato, el gran buit. Això és com el Thanos, quan faig xesquidó, no és com se li diu el teu nom. Blimp. Sí, bueno, és igual. El tema és que aquests 3 anys han sigut or per als creadors de la ficció basada en Sherlock. Perquè, clar, ningú sap què va fer Sherlock durant aquell temps, l'esperés Corando, també va aprofitar aquest espai per seguir escrivint novel·les d'ell. Però, vaja... Gratament això, Ferran, és un punt de partida excel·lent per a totes aquestes adaptacions de caire serial que anirem veient. Totalment. Si ho sembla bé, passem al cinema, passem a aquestes adaptacions cinematogràfiques, perquè el primer que veiem és que sí, són pel·lícules, però clarament responen a una idea de serial. Jo trobo que tenim un serial històric, molt històric, literari i cinematogràfic, i, en el fons, tot aquests d'anada i tornada, que tu et mateixes di, que de vegades no queda clar amb els detalls, provoca també que les mateixes pel·lícules siguin una miqueta caòtiques, si tu el que vols és tindre una biografia cromològica i lineal de Sherlock. Això no funciona així. Y, por otro lado, a nivel creativo, también es muy potente. Es que a San Fe es superraro un discurs en català perfectamente. Durant mesos dos mesos. No el parlo a la intimitat. Exacto, con Aznar. Hablemos de estas primeras pel·lícules que, como os decía, son adaptaciones sonoras, porque podríamos estar hablando del mudo, que hay grandes joyas del mudo también, pero no acabaríamos nunca, vayámonos al sonoro, vayámonos al sonoro. Y, como os decía, se fueron haciendo varias pel·lícules del sonoro, pero si hay un primer Sherlock de carácter histórico, que todo el mundo recuerda, es el actor británico Arthur Warner, quien fue el primer actor en interpretar a Sherlock no la primera vez, sino que lo interpretó cinco en cinco ocasiones seguidas. Estamos hablando de cinco pel·lícules que se produjeron en los estudios de Londres Twickenham entre los años 1931 y 1937. Y, claro que, como hayamos comentado, habían aparecido otros Sherlocks de índola distinta, o, como lo recordaba, Ferran, con ese aspecto clásico, pero para mí, y precisamente para Vincent Starrer, que fue un crítico muy importante de la época, no hubo mejor Sherlock Holmes que Arthur Warner para ser visto y escuchado, él decía en nuestro tiempo y, evidentemente, digo en su tiempo. Me hace mucha gracia porque, claro, él también es consciente, y esto nota que es un gran crítico, que, de alguna manera, él ya sumía que era el mejor Sherlock de su época. Consciente de que quizás nosotros en el futuro preferiríamos a Cumberbatch. Pues es como preferir a un James Bond diferente, ¿no? Que a cada época te el seu, y siempre... Está claro, porque cada Sherlock en su sitio, cada Sherlock en su época. O su Spider-Man, no, Ferran? Bueno, el Spider-Man de Penn, como mireis, es cada año... de Penn a este año, mejor este. Depende de los derechos. Veréis ahora que Warner acaba haciendo películas casi a la vez que otro gran actor, que es Basit Ratbone, que es precisamente el que todo el mundo recuerda como el Sherlock. Pero a mí, Warner me pareció súper interesante. He visto las cinco películas que se trabajaron en los años 30, en la magia, porque hay muy poco presupuesto. Y tienen ese puntito casi de fotografía expresionista, donde esa ambigüedad moral en la que se mueve, no Sherlock, a nivel personal, pero sí en el entorno en el que investiga, está muy bien reflejada a través de la fotografía. Me parece maravilloso. Y por otro lado, Warner, además, encaja muy bien en esta descripción que tú hacias. Si os parece bien, recuperemos la novel·la. La novel·la donde, de algún modo, se supone que es... Watson quien define o quien describe, ¿no?, a Sherlock. Y dice así, dice su estatura sobrepasaba a los seis pies. Para los que no nos movamos en pies y en millas, es un metro ochenta y tres aproximadamente. Yo mido seis pies. Era un poquito más alto o, como mínimo, más alto que uno. Pero no me parezco nada más a Sherlock. Bueno, claro, porque al otro lado era extraordinariamente injuto, y eso provocaba, de algún modo, que fuera de una manera muy estilizada. Producía la impresión de ser aún más alto gracias a esa combinación de delgadez y altura. Tenía la mirada aguda y penetrante. Y, en fina y agileña, daba al conjunto de sus facciones un aire de viveza y de resolución. Estas son palabras de Conan Doyle o de Watson. Depende de lo que ustedes quieran creer. Así era, Werner, pero ¿sabéis qué? También, también que era, era calvo. Bueno, no del todo, eh. La fecha es lo que es la combinación de los seis pies, la calva de Adriano y el nas del túnel. Exacto. Tenimos Sherlock y total. De hecho, es así. Por eso en una de las producciones que él hizo, en la tercera en concreto, le pusieron un postizo y le cambiaron al Watson que tenía al lado y que siempre le acompañaba, que era Ayan Fleming, por uno mucho más joven. Esa manera, él podía resultar un pelín más... Pero no es la Ayan Fleming escritor de Sherlock. Mira, aquí una gran empanada. Sí, sí, no, no, i molt bé, perquè jo buscant informació d'Ayan Fleming, vaig veure que tío y no el curasía. La cuestión... ¿No me habéis...? Por favor, hablar en catalán. Mantengamos este bilingüismo propio de nuestra tierra. Ya sabéis qué pasa con estas cosas, ¿no? En los años 30, actores que debían parecer un poquito más jóvenes para contactar con un público más joven y seguramente con el deseo del público femenino, y masculino también, ¿por qué no? Y es que, en cierto modo, no estaban equivocados. Estamos hablando de un Warner, que me encaja en la descripción de Sherlock y en su manera de actuar es potentísimo, pero es un tío que nació en el 1875. Es decir, cuando hace su primer Sherlock en el 31 tiene 56 años. Es que ha nacido antes de que exista Sherlock. Imagínate, cuando hace su último Sherlock en el 37 tiene 62. Cuando yo era joven, Sherlock. Un pelín grande, ¿no? I, claro, seguramente... Por eso, seguramente, el tío no es el más recordado de la época, si vosotros buscáis o preguntáis quién era el Sherlock de la época, es Basil Rathbone. Si os suena este tío, a Thibault, sí? Sí, por la rata, el Basil Rathbone. Ah, es que... Exacto, muy bien, tío. Claro, o sea, por un lado tenemos a... És que no tiques uns rafarens, Adrià. Te veo potente, te veo potente. Está claro que, a ver, por un lado tenemos a este actor, nacido en Sudáfrica, de origen inglés, que le coligió el relevo a Warner en el año 1939, y este sí que rodó una saga. Este tío rodó 14 películas como Sherlock... Y después dio Andájarre y Potter, ¿sabes? Esta es la clara demostración de que era un serial, y de que las películas hacían estas películas como Boyería Industrial. Estamos hablando del año 39 al 46. 14 pelis. Basil Rathbone, junto al mismo... En este caso no era... El mismo Watson, era un tándem que se mantuvo durante 14 películas y no solo películas. No sé si habéis tenido la oportunidad de escuchar otros podcasts a parte de Empanada Cultural, pero os podría presentar un podcast muy interesante, por favor, Ferran. I'm not fine brings you Basil Rathbone and Nigel Bruce in the new adventures of Sherlock Holmes. És un entierro, eh? And now I'm sure Doctor Watson's expecting us, so let's go in and join him. Good going, coming. Ah, there you are, Mr. Bertell. Good evening, Doctor. Good evening. Well, Doctor, all ready for tonight's new Sherlock Holmes adventure? Yes, Mr. Bertell. No, a mí es que no me entravo. Es curioso cómo este tándem, el de Nigel Bruce con Basil Rathbone, está considerado el gran tándem clásico de Sherlock, pero yo ya solo, oyendo este acento, tan americano... És aquest tipus d'accent que te'ls imagines amb un puro a la boca parlant, però que no se lo deixaran anar. Aquest era en Watson. Y sí, tenia esa corporalidad necesaria y esa actitud más física. No lo dejaban tan de tonto como otras películas, que empatizabas con Watson, porque de algún modo el espectador es Watson, Sherlock, Sherlock. Pero... pero, joder, no sé... A mí, Warner me gusta por ese rollo british, que en el fondo, Basil era british. Ya os he dicho que era... Bueno, era un sudafricano de origen british, que acabó triunfando tanto en el teatro de Londínez como en el New Yorkino. Pero claro, y me ha gustado esto que has comentado, no, Paul, que hostí, es que Basil es Basil, y no solo es el Basil de Sherlock Holmes clásico, es el nombre que le meten al ratoncito... ¿Cómo se llamaba esa película? Policías y ratones. El Castellà, sí, era el superdetectivo. No, The Great Mouse Detective. Exacte. Película de los 80, muy bien. Ahí está, ahí está. De hecho, es parte de la banda sonora de The Great Mouse Detective, una película de los 80 que recuperaba la idea de Holmes y presentaba un ratón detective, que, por cierto, he oído que quieren hacer una live-action... De qué, de ratones? Policías y ratones. No, Disney, Volfet, exacte, Volfet a tot. Quiere competir con Cats en los Ratsi. A ver, está claro que esto era un homenaje, ¿no? Pero es gracioso leer como Basil Ratbone siempre recordaba su labor en el teatro. Ehi, sí, sí, me encantó ser Sherlock, pero ¿se acordáis de cuando dice de Romeo? Y todo el mundo no. Tú eres Sherlock. Imaginaros que el tío, otra de las declaraciones que he leído, es que cuando hizo The Hound of Baskervilles, a él fue su mejor representación de Sherlock. ¿Sabéis de qué película? La primera. Exacto. De estas 14 pelis que hizo, la primera es la del perro de los Baskervilles, y el tío dijo así, dice, la primera imagen fue, por así decirlo, un negativo del que simplemente continué, produciendo un sinfín de positivos de la misma fotografía. Esto es una queja a la vez que un auto alabo. En plan, lo hice también la primera, que no hubo que cambiarlo. Pero es que tiene que ser difícil repetir y repetir y repetir y pensar que además las dos primeras pelis de estas 14 que comentábamos están producidas por la 20th Century Fox, tenían grandes presupuestos, estaban ambientadas en la época victoriana que representan las novelas, pero es que cuando ya le ven el tirón comercial, lo que hacen es que... bueno, otra vez, problemillas con... En este caso no con los herederos, directamente con Conan Doyle, la 20th Century Fox pierde los derechos, y entonces es la universal que acaba negociando con Conan Doyle y produce las 12 siguientes. Y en este caso no produce pelis de gran presupuesto dentro de la época victoriana, todo lo contrario. Tiran más de la sensibilidad de la época, que era la Segunda Guerra Mundial, y lo que hacen es una producción más de tipo serie B, con presupuestos bastante bajitos. Pero está claro que al público les gustaron muchísimo, porque si siguieron haciendo esto del 39, a la vez que hacían estos podcasts, 220 programas de radio. Hostia, no empalca a mi, eh. Ojalá. Ojalá. Si es por minuts. No, y por otro lado, parece ser que en los años 90, esta obra de Holmes clásica estaba totalmente dañada, típico, que pasa con los negativos, se había degenerado con el tiempo, y sabéis que el archivo de cine y de televisión de Ucla restauró la serie, pero la pasta no la tenían toda ellos. Obviamente, la Ucla metió mucho dinero, pero sabéis quién financió el resto. Por un lado tenemos a Warner Bros, coherente, y este es muy interesante, Hugh Hefner. Que guau. Home, cada escuté té les gustes que té, no? Pechos voluminosos i Sherlock, que eran parte de su vida. Ell que anava al Sherlock que anava amb la capa i anava amb el batid. Exacte. Pero sigamos y encaminémonos ya hacia el moderno Sherlock Holmes. Ese es Sherlock Holmes que, de alguna manera, nos descubrirá Ferran, porque si hay una novel·la de Conan Doyle que te permite entender esa transición del clásico al moderno en Sherlock, es la multiadaptada historia de El perro de los Baskervilles, que ya he comentado, que fue la primera en la que participó Basil Radbone, es la historia más adaptada de Sherlock con un total de 24 adaptaciones cinematográficas. Pots triar com els Kellogg's al súper. Sí, y de algún modo puedes ir a la de Basil Radbone, que es bastante clasicota. Como digo yo, es un cine muy aséptico si cae cierta producción, pero esos claroscuros que son necesarios en la película, ese grano que, por ejemplo, tenían las películas british, o que, como ahora veremos, ese color, esa saturación que tenían las pelis de la Hammer, no las encuentras en las de Basil Radbone. Para mí, de hecho, la mejor representación de este El perro de los Baskervilles es la producción del año 1959 que hizo la Hammer Films. Pero un dato importante, pensad que desde el año 46, que es la última peli de Basil Radbone, este tandem con Nigel Bruce, a la siguiente peli en pantalla grande, estamos hablando precisamente de esta, del 1959, se tienen 13 años sin hacer pelis de Sherlock, algo impensable, pero es que tenéis que entender que estaba pasando la televisión, la aparición y el auge de la televisión. Entonces, todos esos proyectos holmesianos i van para la tele. Pero ahí aparece la Hammer, todos conozcan la Hammer, al menos de aquí. No sé si los oyentes están muy al día de la Hammer, pero son estos estudios ingleses que, sobre todo, han sido muy famosos por las cintas de género terrorífico y fantástico. Esto ya me hacía oler siches a la vuelta de la esquina. Bueno, Frankenstein, el vampiros, una de todas las colís imaginadas de monstruos, ahí estaban ellos. ¿Y el monstruo es en color? La Hammer es la primera que empieza a tirar estos moscos, y hacen la primera película de Sherlock en color, también. Llega esa modernidad. No es la modernidad que imprime la Hammer, pero sí que es un detalle importante. El color de la película, El perro de los Baskervilles, en el año 1959. Es poco un poquitito en contexto para que entendáis quién la dirige. Estamos hablando de Terence Fischer, que es el director estrella de la Hammer. Venía de hacer, además, dos peliculones para esa misma productora. Para la Hammer, como son, la maldición de Frankenstein. 1957, hidrácida en 1957. Las películas fundacionales de la Hammer. Exacto. Estaban en ese momento álgido. Y era, sin duda, el más indicado de la época para sacar partido a los elementos fantásticos y terroríficos que tiene esa novel·la original. Después lo veremos. Pensad que repiten, además, con un elenco actoral acojonante, que es Peter Cushing por un lado y Cristofer Lee. Es decir, Cushing... Son los musos totales de Hammer Hammer. Es que, para mí, Sherlock Holmes... Putser és que és això. Sherlock Holmes, cacunec, i primer, és el Peter Cash. Los 59 estabas ahí... No, porque seguramente has tirado de la Hammer, ¿no? Sí, seguramente. Y eso te ha hecho llegar a... Es verdad que al final es como nos relacionamos con la obra, ¿no? Por eso yo he sacado lo de Hayao. Pues Cushing venía de ser el doctor Frankenstein, pasa a ser el profesor Van Helsing, i, finalmente, Sherlock. Es el Sherlock que dicen muchos que fue el mejor Sherlock de historia. No lo sé. Y por otro lado tenemos a Cristofer Lee, que viene de ser la criatura de Frankenstein, después el Conde de Drácula, y aquí no es que haga de Watson, hace de Henry Baskerville. Así que con la Hammer todo queda en familia. Pensad que hasta el Castillo de Baskerville, que aparecía en la película de Drácula, que se utiliza aquí como el Castillo de Baskerville. Es decir, reciclamos. Pero a más gente de este reciclaje de la Hammer, yo considero que, sin lugar a dudas, es una de las mejores adaptaciones. Y he visto unas cuantas estos días, pero os diré por qué. En el fondo, pensad que esta obra de Conan Doyle es la que mejor mezcla dos géneros. No solo tenemos lo detectivesto policiaco que también representa a Sherlock, con esa deducción lógica y el hudu-nuit, sino que aquí, además, tenemos el terror y el misterio extraído de la tradición gótica inglesa. Y así, en la pel·li de la Hammer, lo que vemos es como lo sobrenatural, lo inexplicable, ¿no? Todo eso horrendo está representado en ese ambiente de pantanos, ciénagas, yermos, páramos solitarios, mansiones aisladas, como podría ser la de Drácula, hecha Baskerville, y todo eso mezclado en la coctelera, junto a la lógica racional de un muy buen holm, que, como tú has dicho, es el mejor. De fet, el holm de la Hammer acaba enfrentant-se als mostres de la Hammer. És ahir d'àl·lic. Sí, és ahir bràdic. Sí, és ahir bràdic. Sí, és ahir bràdic. Fica la seva firma moderna en aquell moment de holms, sí, és lògic. Tiene sus, porque al llibre de Baskerville tiene un componente de horror, victoria, pero acaba racional. Porque al final, al holms d'Adoel, siempre vol ser racional, explicar-ho tot, pero la Hammer, de uno a uno, es el terror, y a esto le vamos a añadir. Jo crec que van sortir còmics que no hi hagi, però que vaig recordar veure les portades, i és això. Portades de fantasia de holms contra la criatura del pantano. Sí, sí. Després hi ha estos híbridos locos, no en el caso terrorífico, pero sí que existe con Freud. De hecho, han mezclado. Y ahora hay una serie potentísima que se llama Bien Ablot, que realmente no tiran ni de Freud ni de Sherlock, pero está el alma de estos dos personajes en la pareja de detectives que investigan un doctor y un detective. Bien Ablot. Volvamos a Fisher y a Cushing. A Terence Fisher, a Peter and Cushing, porque todo y su buena labor, director y actor, la pel·li no triunfó en taquilla. Y no pudieron hacer lo que se suele hacer con Sherlock, que era repetir y repetir. Cushing volvería a interpretar al personaje en el ámbito televisivo, pero sin dejarlo. I també en una comèdia. Hotshot. Però ahir. És el fada Sherlock amb la lupa que es treu la lupa de l'Ui, i segueix tan il·luïna. Quan estan... que fa d'escandinàu, era... Bueno, fa com de norue, i és que... Aquí molt que va anar a Viloteca, per fer veure que és un tio com Rojo Nòrdic. No s'entén... O sigui, el subtitula no s'entén com parla, però en realitat estan parlant al revés. I tot va marxar enrere. I és una gent anglès, però al revés. No l'any ja estava en hoixot, llogos. Tens un altre cop? No, sí. Però no recordeu que quan pagaven llibres, els va col·locant al marxar enrere el batiran, i els col·loco perfectament a la llibreria. No m'acordo molt bé. No m'agrada ser l'experiment en aquestes pel·lícules. Sí, sí. A terça com ho poden. Com que malament, te va, por favor. Ui, després us portaré una pel·lícula. Ja sortirà, ja. Acabem amb la Hammer, perquè en el fondó Fischer sí que intentó seguir aquesta espècie de saga, i volia fer una pel·lícula, Cushing no repitió amb ell. En aquest cas, sabéis quién pasa a ser. Holmes, Cristófer Lee. Cristófer Lee, que havia sigut el Baskerville de la primera de la Hammer, en la segunda de Terence Fischer, hace de detective. Pero es que pensad que este tío sólo le faltó hacer de Watson, porque después en los 70 hizo de Microsoft Holmes, febrando de Cristófer Lee. La hizo en una adaptación muy moderna, que es la de Billy Wilder, que no entraría en este clasicismo, de hecho, no entraría en este programa, pero ahí la recomendamos, porque es bastante interesante. Y ya para acabar, ni Cristófer Lee, ni Peter Cushing, ni desgraciadamente Warner, que, como ya he dejado a entender, a mí me gustó muchísimo, que había un rival para Basil Radbom, para hacerse con este título del mejor Sherlock Holmes. Tendría que discutir con Ferran sobre Cushing, pero... Pero está claro que uno de los mejores Sherlock Holmes es el televisivo Jeremy Brett. Pero aquí ya nos vamos al año 80, al año 84. Es curioso ver cómo de esa modernidad incipiente que aparece con la Hammer... Un momento, Adriano. Nos tenemos que ir a los 80 para volver a un clasicismo. Un momento, Adriano. Tu sabes que Carles, que no ha estado aquí, no piensa eso. No, no, no. Carles piensa que és Kitton. ¿Cómo que Kitton? Michael Kitton, también hecho de Sherlock. Kitton. Váster. Kitton. Váster Kitton tiene un Sherlock. En la primera escena de la pel·lícula Sherlock Junior, estrenada l'any 1924, Báster Kitton llegeix un manual per aprendre a ser detectiu. La seva feina consisteix a projectar pel·lícules en un cinema de Califòrnia i a mantenir ben net al local. Però, sota aquesta escafandra, s'amaga un esperit aventurer. Un esperit hàbit de misteris. Dit d'una altra manera, el primer gran Holmes de la història del cinema no és ben bé els Holmes que tots i totes tenim en ment. És un Holmes que està aprenent a ser Holmes. És un cinema que estava aprenent a ser cinema. Que es descobria a sí mateix. Això es veu molt clar en aquest probablement, és la sequència més emblemàtica d'aquesta obra mestra de les venguàrdies de l'etapa muda. Kitton es queda adormit dins la sala de projecció, de sobte el seu cos es desdobla en una mena de jo oníric, que baixa el pati de butaques i penetra dins la gran pantalla. Un cop dins, Kitton ja no és un projeccionista avorrit de Califòrnia, que intenta convertir-se en detectiu. No, no. La pantalla l'ha convertit en una altra cosa. En allò que tant en ella. En Sherlock Holmes. O millor encara, el somni l'ha convertit en mita. Però no exactament en el mita que tots i totes tenim al cap. L'objectiu és el de sempre, un robatori, un intent assassinat. En Sherlock contra el mal, però aquest és un Sherlock a contravent. No per ni un minut interrogant a possibles culpables, seguint pistes falses o trepitjant-li els talons algú necessit. Al contrari, aquest és un Sherlock que ha pujat sobre l'escenari per córrer. Sí, sí, tal com sona. Per córrer. És un Sherlock atlètic, un excusa pel garg. Per a la comèdia Slabstick. O millor encara. Per a la comèdia atlètica. Sinètica. Emborratxada d'aquell ritme atràpidant que impregnava Hollywood durant les primeres dècades del segle XX. En el fons no és estrany que aquesta nàrquica adaptació de l'enginyós investigador de Bakers Street contigui escenes on, directament, sembla que estiguem llegint a Conan Doyle des de la vagoneta d'una muntanya russa. El que importa no és traduir les pàgines de l'original, sinó celebrar la joia de viure amb un bon chut d'adrenalina. La clau estan al muntatge en l'esplendi d'artesania de l'operador de càmera, Helguin Leslie. En la precisió de les coreografies dissenyades i executades per quíton, sense tais, sense interrupcions, ho veiem en una motocicleta que es porta sense conductor, amb barreres movibles que serveixen de censor en un cotxe que navega pel riu. Ho veiem en un detectiu que cau de cul, que travessa parets com si es tractés d'un dibuix animat. En definitiva, parlem d'un Sherlock de la pantomima, de la patacada, que no necessita cap doctor Watson només vol provocar la rialla a través de l'equívoc del truc visual. I nosaltres, els espectadors, acabem fent el mateix que aquell quíton amb mitja endur miscat que es desdoblava en una sala de projecció. Sumia, imagina, descobriu un món acrobàtic, excessiu, que no té temps per digerir paràgrafs. Sherlock Junior de Buster Quíton és tot això, un Holmes que neix modern, atabalat per la forma, alliberat de codis i normes narratives. I en aquesta època de puristes i fanàtics, es tracten llibres i còmics com si fossin escritures sagrades i observen amb recèl tota nova adaptació que hi ha més sincer, que hi ha més onest, més inmortal que l'anti Sherlock Holmes de Buster Quíton. Jo tinc dos apunts a fer al respecte de lo que portem i de la de l'Adetra i la de l'Amor també, però des del Carles. Primer, no era Hot Shots, era Topsicle. Perdona, sí. Topsicle. Topsicle. I segon, estic escoltant, que el Carles està dient que si el millor Sherlock, a més aquest de l'eslàbstic i de la pantomima, és Buster Quíton. No, tots sabem que és Will Ferrer. M'he caigut. Estem parlant de la pel·lícula... Mira, us explicaré... Estem parlant de Holmes en Watson, una pel·lícula de fa dos anys. De un coen, que no és de los hermanos coen, diria, o potser és el tercer en discòrdia. Si los coen han hecho esto... Han fet una pel·lícula paròdica, mira, us diré com ha anat. No, la Holmes era una obra mànestra comparada. Com que sempre expliquem minteriors, ens expliquem. Quan estàvem parlant de fer aquest programa, jo realment aquesta setmana tenia molt poc temps per veure això, perquè jo és un personatge que no domino el tot. Llavors vaig dir, anem a filmar Finiti, la nostra web de referència, està claríssim. Vaig anar a veure i vaig dir, temàtica, Sherlock Holmes. I llavors hi ha la llista als primers. Òbviament, de Fisher, de Billy Wilder, no sé què, i vaig dir, hòstia, són pel·lículons, però quina trio. I vaig dir, fem el que jo faria, com a boent, no cinèfago, sinó cinefago, el que se traga a tot. Llavors vaig ordenar ascendent, des del punt de vista de nota, i vaig anar a la pitjor nota de totes. Vaig anar a la pitjor nota i em vaig trobar amb aquesta gran pel·lícula, Holmes & Watson, que tenia, m'heu tingut aquí endavant, un 3 amb 2. I quina té la de... I no és sobre 5, eh, que la gent... No, no, és sobre 10. I la de Madrid Days. Està per allà, el que és el top 5. La de Garcy, la de Garcy. Estava a entrar a la Garcy, però aquí... Jo, que m'ho passaré millor... La Peña lo entienda, hay una obra de Garcy bastante reciente intentando adaptar, ¿no? A Madrid Days. Perquè es veu, vaig estar llegint crítiques... Quan havia decidit dir que vaig cap a Will Ferre, o vaig cap a Garcy, hosti, estic allà, perquè em sembla com una balança equilibrada. I vaig començar a llegir crítiques i vaig dir... Hosti, la de Garcy és aquella que li diuen la comedia involuntària. O sigui, un punt que li diuen que és una pel·lícula, però que la veritat és una cosa molt obra. És famosa per ser la pel·lícula de les subvencions. Aquella pel·lícula que es va fer només pel tema de les subvencions, o això, diuen les males llengües. Ell va pagar, perquè si no hi havia un determinador... Va comprar les entrades... Havia de necessitar un número d'entrades a la gent, que la n'és a veure, no hi anaven, i ell va comprar les entrades de cinema per justificar que hi hagués els 2.000 espectadors mínims per cobrar la subvenció. Però si veu que no és el primer cop fa prou, continua pol. Sí, veus, aquí no estem parlant de subvencions. Homes en Watson, aquesta pel·lícula de 2008, es va fer sense subvencions i amb una cara dura. Brutal, però jo em pensava que anava a veure una pel·lícula... de l'estil... Cinema a la ment, com el que ha pogut. I ara comientes, no, el peor... Jo sincerament, i justament que parlàvem d'aquest estil de spoof movies i d'eslàptics, d'aquestes de hot shorts, de terrassos, com ho pots... És una pel·lícula que, a veure, és una pel·lícula... Com tots sabem com actua el Wilfer, el podríem veure des de Zollander... Jo soc molt fan de Wilfer. Us dic una cosa, si us agrada pel·lis com Zollander i això... Testeu-la. Us hauria d'agradar. Simplement us dic, perquè jo anava amb la predisposició de ser un... nya! Serà un mardot d'aquests... I és el que hem tingut i sobretot una cosa. És una pel·lícula que, òbviament, partés de que és una paròdia del món. És un insol. És un insol, el món. És un insol. Té por, tio. Treta crítiques negatives, professionals... Perquè encara no he posat la meva, jo, si ha, la valença... No, per si... Però sí que és veritat que hi ha molts gags que s'aguanten molt bé i farran tocar les vits. Hi ha una música al final... La pantomima, sí. La pantomima. òbviament, és una comèdia que no us espareu veure. Bueno, us espareu veure... Però ratxis, no de l'Òscar, òbviament. Jo, quan vi el cartell d'aquesta pel·li, pensava que el Will Ferrell... Com que no m'he tomat per a nada en serio, aquest tio diu que han fet una pel·li d'on és Watson i Hones, a la ve. I jo m'estava partint, perquè és que és molt parezí. És com Zollander, que aquell any que va fer mi hermana i jo, que ell era el mateix. És que el John Reilly, este aquí, lo veo que tiene un puntito Will Ferrell total, que es mucho mejor actor, ¿eh? Sí, ojo, que també s'orgiu l'Ori, el doctor House, que fa el germà, fa el germà de Holmes, que són tan intel·ligents que, quan es parlen, es miren els ulls i comencen a fer com telequinesis. És una paròdia molt boja. I no la recomiendes com a cinemalament, la recomiendes com una bona adaptació. És una joya cubierta. És un hibrid, és un diamant en bruto. No, però és un hibrid. És aquell moment que tu diràs, hòstia puta, i altres moments que diràs... Bueno, està bé per condensar els típics tòpics de Sherlock Holmes, i de veritat us ho dic, és una pel·lícula... Sempre a les bones paròdies el que fan és extreure els prototips, els estereotips i tot de les grans figures. Doncs aquí us dic que... Si voleu saber en profunditat malament coses de Conan Doyle, de Sherlock i això, veu aquesta pel·lícula. No, és que això és empanada, mirat, Holmes en Guàrdia. Aquests videos no hi han fora. Bueno, de fet, me parece que ahora lo interesante sería ver si esa modernidad ha llegado no sólo en forma de Pèrrel o de Paròdia, si esa modernidad de Holmes ha llegado del siglo XXI. Doncs sí, seria bo veure-ho, perquè jo no estic d'acord amb el que podries voler, però vaja. M'agrada molt aquest piano perquè podries anar a ponèria, sense anar a poder anar molt cap a port. L'Adrià, no, això ens ha portat aquest Sherlock més clàssic. Aquest que s'estableix la imatge arquetípica que després el Paul s'ha dedicat a destrossar la pel·lícula. Jo i Coen. I en Carles, de fet, ens ha portat el primer Sherlock modern, en quanta que no és el Sherlock, però vaja. És molt curiós veure com per... Estàvem en los 50, no en el 59. Perfectamente podríamos haber llegado ya a los 60, pero para ir hacia la modernidad no hemos tenido que continuar hacia los 80. No, hemos vuelto a los 20. Perquè aquesta pel·lícula que no es comentava, que es comentava Carles, és de l'any 26. De fet, és la primera adaptació cinematogràfica o de les primeres? En el món hi havia molta venguària. I és inevitable per al discurs que teníem. A vegades la modernitat vol dir moltes coses. Jo vull fixar-me com s'ha modernitzat encara més aquest mita. I per què modernitza un mita? Aquí va dirigida aquesta actualització. Doncs probablement els que no coneixen el personatge, els que no l'han vist part dels seus high-guest, i a cada generació, inhabitablement, pot ser susceptible de requerir una reintroducció i, a més, de forma propera a les seves sensibilitats. Sherlock i el seu arcatip mai han deixat de formar part de l'imaginaria i col·lectiva, cert. Però ha tingut èpoques on la seva figura ha tingut més o menys rellevància en el moment un popular. Per exemple, la pel·lícula d'Amblin, del jove Sherlock Holmes, de 1985, on la mà imperant dels que governaven el cinema d'aquella època, Spielbergs, Columbus, XMX, porten el personatge a cap a la infantesa. En busca d'una emotivitat i humanització molt típica i molt trillada dels 80. I millor, en aquest cas, que aquesta adaptació al món juvenil de no la Holmes? Evidentment, no? De fet, és curiós, perquè és una pel·lícula que sent dels 80, on el tema dels ratings de dats no estaven tan considerats. És una pel·lícula bastant violenta i bastant de por. A mi, en una pel·lícula de les primeres coses que jo vaig veure de Sherlock Holmes, i jo la segueixo recomanant. O sigui que després de Peter Cushing, el millor Sherlock Holmes és el Colbert. Perquè així és veritat que la pel·lícula serveix com a introducció per la canalla dels tropos detectivescos i sobretot ocultistes, però no tan cap als personatges de Conan Thorne. De fet, la pel·lícula no va aconseguir fer reba i fa l'esperit Holmes a les grans masses. Si miràvem, en canvi, els films protagonitzats per Robert Downey Jr. i dirigits per Guy Ritchie el 2009 i el 2011, veurem que impera més l'acció i la narració frenètica. La modernització aquí es dona per l'estil. De fet, estem en aquesta època on l'acció d'afectes especials ho ha guanyat tot. Clar, tot aquest estil de lluita que fan a la Guy Ritchie... És a la Guy Ritchie, no? Aquesta calcula, no? Quan està en boxa... És el que parodi a la pel·lícula que tu has vist. Quan penses en això, és el que està passant. És molt bo, eh? És molt bo. No, no, això és el que fa. Em refereixo a això. Entre cometes ho inventa Guy Ritchie. No, no, l'invita que ja m'hi ja segueixo i ja t'he de dir. És que el Sherlock sempre ha tingut en els llibres, tenia aquest pensament de s'enfrontava algú, deia, li veig les costelles exposades per a una persona que deu passar uns tants quilos, però no el cop no li faré mal. Això ja existeix als llibres, el que passa amb la modernització tècnica de les pel·lícules. Jo dic això, eh, com a clar, fa uns angles, no? És que aquest és un detall molt important, que crec que ens permite analitzar el classicisme de la modernitat, perquè és precisament el que va canviant, no? La manera de frontar... Que això ho vas a desenvolupar, crec, en la sèrie de la BBC, perquè és realment d'on acaba tomant un camí molt diferent. Sí, de fet, ja ens hem avançat, gràcies, Adrià, no? Perquè el que ens volem centrar avui és amb més aviat en la modernització amb totes les letres, no? Agafem un personatge que ha nascut i ha viscut a cavall entre el segle XIX i el XX i el fem operar com si hagués d'existir a la realitat del segle XXI, amb tots els canvis logístics, socials, tecnològics, que això suposa. Això ho veiem adaptacions inspirades, en Sherlock, com podria ser chaos, que ja anem al sortit per aquí, haur és una adaptació de Sherlock, no? O amb versions més directes com l'americana elementary, que també ha sortit abans, onholves, ha sigut enviat als Estats Units per rehabilitar-se de les seves addiccions, que és una dona interpretada per l'Ossiliu. Però, vaja, en realitat, aquí ja ho hem dit, el que volem parlar-vos avui és del Sherlock de la BBC, de Benedict Cumberback i Martin Prima. I és que aquesta sèrie es trenada al 2010 a la BBC amb quatre temporades, amb 12 episodis, més un especial, ha significat sense dubte el retor del detectiu i el renamorament de la gent amb el personatge. Creada per Stephen Moffat i Marc Gatis, conegut a la televisió britànica per la seva modernització d'un altre gran personatge com és Doctor Who, fan precisament el que comentaven, agafen el detectiu privat, brillant i el col·loquen a les nostres tens. De fet, Moffat i Gatis estaven bastant fars de veure com la reverència mostrada cap al personatge clàssic amb les imposicions i limitacions de l'època victòriana, feia que la gent s'alienés, que l'espectador s'ha sentit alienat, i, a més, forçaven a crear trames cada cop més paranormals. Això que deien de la Hammer, que cada cop s'enfrontava, això ja els molestava, perquè al final arribarà un punt que és com un mas de listo va ser que es fos. Que li poses davant, no? I això traia una miqueta a l'esperit original de Conan Doy, que volia presentar un personatge modern i amb una visió empírica i saludable del món, fugint dels dogmes i tabús de cada època. El segle XIX Sherlock Holmes destaca sobre els seus contemporanis, que, a més, no està tan pendent dels puritanismes de la seva època, que tant els encorseten. És capaç de trobar la solució racional dels fets, perquè els demés tot els hi sembla màgia i ell diu, no, no, aquí hi ha una explicació, no? És la superstució que és producte de l'ignorància. Exacte. Però, clar, el segle XX, on aquesta ignorància, suposadament, s'havia superada, sembla que destaca més per ser un dels pocs humans que es fixen les coses i les reté, mentre que els demés ens hem deixat portar per la voràgina, que és la... i la frenesia, que és la modernitat. No és millor que els demés per fixar-se en el que els demés no saben, sinó per fixar-se en els que els demés ens hem deixat de fixar o de saber. Pot arribar la solució perquè és capaç de fer connexions amb molta més facilitat que els demés. Això fa que Sherlock segueixi sent aquesta persona aparentment excèntrica i, aviam, sembla pertorbada, no? Tampoc ens enganyem, no? El que passa és que, a diferència del segle XIX, que es considerava que era el seu caràcter, simplement és que és així, no? Ara té fins i tot un nom clínic en aquest segle XXI, i és que el Sherlock de Cumberback ratlla fins i tot l'Espèrger. O, com ell mateix diu, el corregir els calacusans de psicòpata és realment un sociòpata altament funcional. I aquí ja veiem, eh? I si us vine a dir el mateix, no? Sí, no, no, sí. Totalment. És com allò de dir que hi heu retrat cognitiu per no dir que ets un imbècil. Clar, perquè, bueno, un sociòpata o un psicòpata, tant o d'à, però el gracioso de la expressió és altament funcional. L'important de la psicopatia no és ser un psicòpata és aparentar-nos Sherlock. Exacte, i ell ho és. I aquí, de fet, hi apareix una gran diferència entre el Sherlock clàssic i el Sherlock modern, que és la justificació i l'empatia del personatge. En el Victorià no necessitàvem saber, no necessitàvem una justificació de per què és com és. S'entén que és el preu a pagar per tenir una ment tan privilegiada i activa que els seus exabruptes impacíències responen a la necessitat d'estar el 100% mentalment, no? Així és en Sherlock, però... I per això el Sherlock fa el que fa, sembla que diguin la gent que l'envolta. I quan resol un cas, doncs... aplaudiments i reconeixement com un heroi. Mentre que la sèrie actual, el que estem parlant de de BBC, ambientada en aquest món nostre, on els mètodes de trobar informació són accessibles, internet, no?, i a més, a tot moment, el seu caràcter respon més a un egoisme i impaciència apatològics, fent necessari una explicació dels seus defectes com a humà per justificar-los i tenir així la opció d'empatitzar-hi. Perquè, clar, en el món actual, quina raó tens per ser com ets? Ets un imbècil, directament o què? Així, doncs, tenim una sèrie on la sèrie del nostre personatge té molt de pes. I això fa que la resta de personatges també s'hagin de proper aquest nou estándar. El Watson de Freeman, la veritat és que no dista gaire dels llibres, ja que allà era el cor emocional dels relats, amb els seus comentaris d'home comú i a la sèrie també ho és. De fet, actualitzen els seus origens a la última guerra d'Afghanistan, que ja és curiós, eh? És un mi potent, eh? Que Gran Bretanya sempre té una guerra amb àsia. Llavors, potser, la primera guerra... Anglòfgan a la segona, o la del... Claro, porque las novelas representan que el viene de la guerra con Afganistan del 1880. No, y todo ese... De hecho, ese carácter así tan sensiblono, tan emocional, está provocado un poco por los traumas que vivió. No sóc al revés que l'Anglaterra intenta fer guerra constant per a veure si surten noves coses. Exacto, mire, por favor, hay una tercera guerra con Afganistan. Però el que se'ns dubta es veu bastant alterat, i almenys, en la meva opinió personal, molt millorat, el casi excel·lent Moriarty, interpretat per al sempre meravellós Andriu Escot. O se'ns recorda el dia, no? Aquí tenemos el cura de Fleabag, Andriu Escot, el tio... ¿Qué eres, secretar, aparentemente, de Facebook, no?, en aquel capítol de Black Mirror? Bueno, estamos haciendo un acto. El llibre sabem que Moriarty no apareix tant. De fet, només apareix un llibre com a tal, del problema final. Mentre que la sèrie s'aprofita la idea aquesta ja popular, de que Moriarty és l'arxionamic, creant després amb aquestes actualitzacions i adaptacions del personatge, per crear una amenaça constant cap a Holmes. És un professor que sempre va un pas per davant. Considero que el Moriarty de la BBC, convertit en una mena d'assessor del crim professional, de la mateixa manera que xerlo, que és un assessor de la llei, funciona de forma molt més creïble i més orgànica que les representacions anteriors. Com els seus crims són força de Juan Blanc, ampli segle XXI, amb tecnologia informàtica i telecomunicacions, el Moriarty i Andriu Escot sembla imperable, i és capaç de tenir relació amb tots els casos del detectiu de forma més o menys directa. I aquest és el precisament la raó per la que he dit quasi excel·lent. Ja que el fet d'estar darrere de tots els casos, que es veuen a la sèrie com a instigador o com a perpetrador, funcionaria les mil meravelles per crear aquesta coesió argumental, si no fos perquè a l'última temporada, almenys fins ara, la quarta... Jo estic a la tercera, eh? Són quatre temporades. Ja us dic que a l'última temporada, però tranquil·la, Adrià. Que no llegàvem a la tercera. Tot i que fa tres anys que es va fer aquesta temporada. És curioso com a Sherlock en el fons, és una obra que tu mismo me la has comentado, que en su origen, en el 2010, esta Sherlock de la BBC no impacta en el mercado audiovisual, como lo ha hecho a partir de... Impacta a ser sectors, però va ser arran... No se sabria dir que és arran de pareixa a Estats Units, que llavors salta més a la palestra. Però és veritat que aquí a TV3 va comprar els drets, gairebé en simultànica la BBC, i no la va veure ni Cristó i la van tirar. A la BBC, o com es diuen, el Channel 4, que ets així, fan bastanta sèria, que és molt potent, però quan ens arriba, potser ja porten tres temporades. I si ens arriba d'un altre mar. Sí, d'un altre mar. Exacte. El graciós que estaves comentant en relació a Andrew Scott i el Moriarty, aquest de la BBC, és que a mi en alguns moments me recorda Joker. O sigui, té algo de Joker. Perquè és igual que Sherlock ha justificat aquesta psicopatia, no psicopatia, sinó el fet que pugui fer una mica de perguer. Sí, però és veritat que té punts d'Esperger, tot i que... Potser la comunitat científica aquí vindria el dia... Un moment que Sherlock no és Esperger, directament Moriarty és un psicopata. És un psicopata. Sí, sí, clar. Totalment un psicopata tot i que és... ...altament funcional, també, però una direcció totalment contrària. Com deia, no fa tres anys, així que tranquil, que no desballaré gaire de quin personatge em refereixo. Tot i que me'n moro de ganes, ja que aquesta quarta temporada és la que va fer que perdés la mor incordicional. I m'agradaria poder explicar-me, però no ho faré, Adrià. M'estàs donant ganes de quedar-me en el capítol especial, que és l'últim de la tercera temporada, que m'he encantat. Només dir que l'aparició d'aquest personatge significa la denigració del potencial que Moriarty havia acumulat en les altres temporades, i fa, fins i tot, certa vergonya aliena, que els creadors semblen tan convençuts que han fet una generalitat. Perquè tu estàs veient la temporada i es nota que s'agraden a si mateix. I està cerrada, ja. Teòricament, si s'ha parlat d'una cinquena, que fa 3 anys i el benedic convertit en totes 3 anys, ho té una mica difícil de tornar a fer-ho. De fet, tornem els creadors, Mofati Gatis. Perdona, eh, Ferran, però és que Mofati Gatis, Gillet i Viget... I com eren els otros... El Bronson amb vents són senyores. Exacte, m'encanten. Però tornem-hi. Tornem a Mofati Gatis, que per cert, Gatis, aquest és el que interpreta el micro de la sèrie. És un dels creadors... De fet, es nota que es dona línies a si mateix. El micro de la sèrie és un dels grans. Aquests creadors, si bé, les seves intencions inicials de modernització del personatge eren pures, inclús per criticar la reverència, aquesta que deia amb el classicisme, van acabar parint un de Sherlocks més adequats pels temps que corren. A mesura que avança la sèrie, el que veiem en realitat són les seves grapes i els seus egos per tot arreu. Si veus altres obres d'en dos, a nivell que jo, sobretot, ja es detecten certs patrons que, si bé, funcionen a priori amb Sherlock, acaben convertit la seva fórmula en previsible i, fins i tot, manipulador i poc honesta. És tot el que confirmo, eh? Jo estic molt d'acord amb el que dices, sinto que és una sèrie manipulada. I és que el misteri, aquest gran i central de les novel·les detectivesques, obviament forma part del cor de qualsevol obra de Sherlock Holmes. Són novel·les de misteri, no? El problema és que en un misteri... un misteri ha de ser resolt. Però no només pel personatge, sinó per l'espectador, o l'actor, o el uient de ràdio, no? Forma part del joc el que centre quan es crea un obra de detectius. Claro, y esto tiene relación con lo que comentabas de las pelis de Guy Ritchie, Paul. En el fondo, claro, en el primer Sherlock, bueno, en el literario, es evidente, porque tienes mucho más tiempo para ir entrando en la situación y acabar empatizando con el Holmes o con sus descubrimientos. Después, en la adaptación de las películas, se parte del silencio y de la observación y esos destalles que él está valorando se te van disponiendo como espectador para que tú vayas entrando un poco en la sintonía de ese final desenlace. Después, Guy Ritchie sabe utilizar muy bien su discurso, esta manera de pausar su discurso cinematográfico, que aquí també comentamos con la película de Gentleman, que todo el mundo conoce, ese tiempo dilatado, ese tiempo pausado, con mil perspectivas visuales, que nos hace entrar en todo lo que se está moviendo en ese específic momento. Claro, eso funciona muy bien para Sherlock, porque cómo entender la capacidad analítica de Sherlock si no es con un tiempo dilatado... Es que es que es que os podan criticar molt las películas de Ritchie, que és la llista del misteri, està molt bé, perquè ell utilitza el seu llenguatge per deixar clau, deixar clara aquestes clau, el fet de lo que necessites per poder resoldre un misteri és informació. I la sèrie, precisament... La sèrie és víctima del seu propi artífici, no? On el muntatge o l'humissió deliberada d'elements durant la venida de l'episodi deixa l'espectador sense informació crucial per poder desxifrar l'enigma junts amb els personatges, però resulta que en Sherlock més endavant, sí que s'havia fixat en aquella carta del paraigüe del rabador de la casa de la víctima, on les inicials apuntaven directament als sospitós. Quina llàstima que l'edició i la realització del director ens amagués aquest detall en un altre. Te lo cuentan ja que li dius... Ah, vale, ah, vale... A mi em fa gràcia que m'ha recordat... Enola Holmes, te recordes aquell moment de que ella... Va recordar en aquella mini reunió que té sa mare... I comença a veure les atès. Però fins i tot està millor fet aquí que a la sèrie. Ojo, però és que això és com... Us en recordeu en les pel·lis aquestes dels 90, 80, que diu, amplia-me la foto. I amplia, i és amb el pixel perfecte. Doncs aquí és el mateix. Una mica de sí, però... Ella, de cop, troba sa mare, que està a una mena de col·lectiu d'altres dones, que estan preparant alguna història, en plan... Secretismo, ocultismo... I ella, en aquell fugàs moment, fa una repassada de tot. Fas-ho amb memòria fotogràfica, però que mentalment també pot ampliar aquell plànol... Sí, és com... Però ampliar el plànol... No, ampliar un plànol. L'amplia fins al punt de poder arribar a llegir... La massa rotlló del mapa. Per exemple, en aquest plànol que dius, es veu una criada negra, que tu, quan has vist el plànol general, diguéssim, orgànic, no t'hi has fixat, però hi era. I això, a la sèrie de Sherlock, és un exemple que li he donat a l'Adrián abans, hi ha un moment que ell detecta que una dona portava una maleta, que no es veu enlloc, perquè té unes esquitxades de gotes d'aigua a la mitja, a la pantorrilla. El tema és que tu, com a espectador, no t'ho han ensenyat. I un cop t'ho ha dit, t'ensenya el plànol i dius, ah, això és veritat, no hi era. A mi es que me recuerda a los guiones estos de Mateo Gil, dirigidos por Amenábar, donde... No, es que tú estabas crionizado, te moriste en el año 80, y te enteres de esto... Tu ets un detractador, però... Yo odio que me tomen el pelo a ese nivel. Es claro que el cine está hecho para que me manipulen y para que disfrute como me manipulan. Pero en Sherlock, como estaba comentando, creo que se juega mal con esa superioridad del personaje en relación al espectador. Perquè tampoc ajuda, precisament, el procés quasi sobre un moment tal que té homes, que té un discurs que gira 180 graus varias vegades, durant la deducció, o fins i tot analitza dades que no importen, de la mateixa manera que les solucions, no? Llavors no saps bé en què t'has de fixar. Clar, que això també és veritat, que podria justificar-se dient que així és com et sents com el WhatsApp al seu costat, en plan, guapa, tan ràpid... Però clar, el problema és que quan analitzes l'episodi i dius, hòstia, l'episodi ha sigut més intel·ligent que jo. Tu te n'adones que sovint ha sigut gràcies a que t'han ocultat informació i que te l'han tirat a la cara tota l'hora, amb el que en realitat no és que tu siguis una inepta de pensament, no? I això, jo crec que només podem fer culpables als seus creadors, que sempre utilitzen aquesta fórmula en casi totes les seves obres, per disfressar de patina d'intel·ligència, el que en realitat és un truc de màgia o un tril·larisme narratiu. És el que criticàveu d'anola, no? Muy, muy, es que es totalmente así. Costumen a fer gis que prometen un gran payoff en futurs episodis, que sovint acaben resolent off-screen, o directament amb una broma lleugera. Com, per exemple, la mort i la resolució de Sherlock es tracta com una broma. De fet, no donen ni el temps, perquè tu pensa que les novel·les Sherlockmore t'hi van passar 3 anys a la ficció, però la gent va haver d'esperar 10 anys a saber què havia passat. I tampoc sabien, si ho sabrien. En canvi, la sèrie no és que s'esperin a la següent temporada. No, no, l'episodi acaba amb Sherlockmore, i l'escena abans dels crèdits és Sherlock viu. No estàs donant confiança, no et creus que l'espectador és idiota. Bueno, y lo que demuestra que también el espectador del siglo XXI parece que está esperando precisamente lo que hablábamos con Nolan, ya que lo ha sacado, ¿no? Que me compliquen la vida, que me hagan parecer tonto y aún así disfrutarlo. Me da la sensación de que el espectador del día es mucho más manipulable y busca ese artificio que también está un poco provocado por el gran artificio en el que vivimos, ¿no? També una cosa, perquè anacaban... Sembla que jo ara volgui destrossar la sèrie, i no és exactament així. Ja us he comentat al principi que és una sèrie que adoro, que a més a més us adorava, fins que va passar això de la quarta temporada. I és que... Inmitem-ho a tu ex, no? Jo puc entrar en un joc trampós si m'ho estic passant bé, de fet, per això sempre critico el Seben. Tu saps què? Ai, Seben. El Club de la Rucha, que sempre dic, que no és una pel·lícula. Perquè és tramposa, no? Jo puc entrar en un joc trampós si m'ho estic passant bé, però si de sobte fas un moviment que posa en un nou context i fins i tot la menys cava, doncs tenim un problema. Els nanòlgics són molt estrany, perquè amb els nens els nens són molt més fàcils, i d'aquí fins a l'eternitat. L'ambientació està molt bé, l'actualització és molt sublim. Sí, la grandeza de la sèrie és la que es saps llevar, per exemple, qüestions com el que parlàvem del pero de Losbazquerville, que l'hem vist al necracitismo, i ho heu vist a la Hammer, i ho heu translat al segle XXI i què funciona. Els telèfons mòbils com utilitza, que les novel·les eren cartes que tardaven dies en arribar a allà No és la primera cosa que ho fa, però sí que tothom identifica a xerlo com el punt de com representar un missatge de text en pantalla és per xerlo. Farran, a la pel·li de Wilferrel, hi ha un moment que es fan un selfie amb una màquina fotogràfica aquestes antigues, amb un pal, i la reina d'Anglaterra li diu que m'emandaràs la foto. I li diu, sí, en una setmana t'he lligat per carrer. La decisió de Polàsia ha sigut. Hi ha tantes bones pel·lis que m'heu de fer. La decisió de Polàsia ha sigut. Hi ha tantes bones pel·lis que m'heu de fer. Per què sé? Perquè sé que no l'haureu vist. Bueno, en definitiva, que jo almenys crec que cal agrair per part dels que ens agraen els misteris, els detectius, i sobretot a xerloholms, aquesta sèrie ha fet ressorgir aquest. El momentum de xerlo sobretot és degut a aquesta sèrie. Ni a Elementary, ni a Halls. Ni a Galí. Bueno, espera que no, a Halls pot ser que els nens, i sobretot les nenes molt petites, guanyin interès, i això també ho hauríem d'agrair. I escolta, si això fa que xerloholms segueixi entre nosaltres, doncs jo ha encantat. Sí, bueno, nois, hem parlat massa ja de xerlo... Sí, xerloholms? No, perquè és el programa. Un hora i mitja. Però hem parlat molt, i no hem parlat del gran detectiu, potser inclús paral·lel en el setit d'importància. Hem parlat molt, però hòstia, no hem parlat del gran tibut, el gran homenatge que existeix, un detectiu que no necessita massa ja d'ajudants en el sentit de Watson. Més enllà d'artilugis a l'oinspector Gatset, i sobretot un cap de turc, allò, adormidet... Voleu-nos a jallar, o voleu-nos a jallar? No, no, però sí que ens apropem a l'animació... Ah, bé, no, amb la tio Conan, nois, el coneixeu, nois? Conan, por Conan, el bárbaro, no? Exacte. Ara ho veurem, ara ho veurem. Però no, recordeu, de tio Conan, recordeu com comença la cosa. Prefereixo, crec, que no explicar-vos-ho, sinó que ho faci ell mateix. Vaig a l'institut i sóc un detectiu brillant, famós a tot el país. Però un dia, uns delinqüents em van donar un verí. I vaig passar a ser en Conan i a Dogawa, potser sóc petit. Però tinc una intel·ligència de 17 anys, no hi ha cap adorm que em superi i soluciono tots els casos. Bueno, bueno, dedetiu Conan, aquests que no té rival ni té àvia, eh? Com hem pogut escoltar? M'ha agradat molt, detectiu Conan, però no recordava l'operant, que és això de 17 anys i ningú n'hi ha. I, a més, quan fa el canvi de veu és com... Sí, sí, gairebé en avui. Perquè, a més, li fotien moltes colles. M'ha nascudes. A veure, nois, ja sabem de què va. Si no us explicaré, Conan, crec que tothom sap. A nosaltres, evidentment, no, però potser el gent sí. Em refereixo, és aquella història d'aquell adolescent. Ja ho he dit, no sóc per detectiu, que en un moment, de fet, al primer capítol, estan al part d'atraccions. A nosaltres, he portat el primer còmic, si us veu mirar una mica... Adrià, no, hi culturis. Jo havia arribat a veure detectiu Conan, però és el que li he comentat el po l'abans. No podia amb el personatge tan infantil, tot i si sé molt lleig i molt detectiu... Hòstia, el seu to de veu, ja... Bueno, aquí ens va arribar en català, òbviament, per TV3, però que estem parlant d'aquella història, d'aquell detectiu juvenil, per dir-ho així, però que és un puto crac, que, de cop, els homes de negre l'agafen, li donen una mena de... Una pastilla, era, o un líquid? No, crec que li fan veure un líquid, crec que era així, i que, a partir d'aquí, es fa petit, no? Es fa petitó, petitó... I el que passa és que... crec que ens enyales, Adrià, no. Esclar, clar, clar. Carna Venieta, d'on és? Home, Adrià, no, t'he donat un còmic a la portada... crec que és més il·lustratiu, que la portada és directament... Però la pipa no l'està conant... No, us recordo que ja no estem a gravar en vídeos, perquè... No, sisplau. És la història, això. Es fa petitó, i, a partir d'aquí, ha de... combinar la seva vida de detectiu, sent nen, i, a l'hora, intentant perseguir aquests homes de negre, per intentar rebarter aquest procés i tornar a ser adult. A partir d'aquest punt, doncs, soneja el Cogoro Mouri, el Cogoro Mouri, a la RAN, a tot un seguit de personatges, el Cogoro, que és aquest pare de la RAN, que és la seva millor amiga, diguéssim, quan era... Era la seva parella, no? De fet. Bueno, era una cosa... Estaven a punt. Era jo, jo, sí. Jo tenia 6 anys, representa, que el cuerpo de niño... Sí, s'ha fet petit, a 6 anys. En un cuerpo de 6 años. El intelecto d'un niño de un adolescente de 17, però, realment, és la seva imatge. És molt el intelecto d'un 2017, quan nosaltres estàvem als 17. Era molt senyora. Què passa? Que jo us ha de fer tot aquestes compaginacions. Amb la seva vida, jo us utilitza la figura aquest Cogoro Mouri, que és aquest personatge a partir d'artilugis, com s'hi recorda. Aquell rayotge que dispara, aquelles agulles... Porque él es un niño y no puede ir a la policía de decirle... Yo sé lo que ha pasado, señor. Igual a través de... Esto es muy propio de Sherlock Holmes, en el fondo. Aquí no le hemos comentado, pero, claro... Sobre todo en las novelas y en las primeras muestras cinematográficas, Holmes aún no tiene ese liderazgo y ese ego de, por ejemplo, de la serie de BBC. Claro, aún depende de la fuerza del orden. A ver, també us diré una cosa. Aquí segueix l'ego a estar, perquè ja m'ha escoltat que diuen... Tinc l'intel·lecte i cap omba. També té una gran frase, que sempre diu que potser hi ha molts punts de vista del cas, però només hi ha una veritat. Això no ho diu, però... Això és el que li falta de coletilla, perquè realment... És el gran tribut, però és el gran tribut, perquè ara ho veurem. Però també és veritat que inclús és molt empanada tot plegat, i això és el que es conen. Hòstia, des del 94, comics, sèrie animació en català, pelis també dublades en català, que ja parlarem, videojocs, que crec que no estan dublades. Això vol dir que ha quedat moltíssim aquí. Amaglita, abans que encara continuen tan els comics. Sí, van pal a 24 trenes temporada. Això és molt cert, o sigui... Un mogollón, un mogollón. I ja de tot, o sigui, us dic una gran empanada, que us podríem fer una especialitat... que no farem. Però, bueno, sí, ja és un detectiu i em direu... Hòstia, però no només el portem aquí, perquè és un detectiu com Sherlock, no? Nois, ja hem fet una pregunta. No, no, ara, és que si no haguessin portat la flecha... És que nois... És que si se n'hi ha conen... És que nois, d'on ve? D'on ve, detectiu conen? Com et dius? Em dic sin... vull dir que... què? Bé, em dic... Conen! Em dic conen de do gawa. Conen? I no em tan estrany? És que el meu pare era un fan d'en Conen Doyle. Ah! Ah, aquí són d'entrevada. Amigo! Però, per l'altra banda... Aquesta és la raó per la que el poso. No, perquè està clar que la estructura... Ara ho explicaràs, però la estructura... de detectivesca que té aquesta serie d'animacions és clarament... Sí, sí, sí. A més, és el final de Conen Doyle. És molt graciós aquest moment, perquè aquest moment és el primer capítol... No, crec que és el segon capítol, que és quan es troba, ja de nen, entre el despatx del Cogoros i de l'Arran, que és aquesta amiga nòvia que té, i és quan el pilla, no? El pilla li diu, hòstia, qui ets tu? I és allò... Se veu allò típic dels dibuixos així, que mira en un cantor? I el primer que hi ha gent ho agafa. Sempre m'hi recordo de Padre Familia, que el pis de Gryffindor... Pi, i diu... Pi, tir, i un grifó. Però hi ha preguntes... Por otro lado, es decir, hostia, qué nombre tan raro, Conan. Ah, vale, que viene de Conan Doyle. Pero por otro lado, en las series de animaciones japonesas, tenemos varios Conan. O sea, bueno, está el Conan de Hayao. Sí, el japonés us té una fixació amb el personatge de... Per què? Per què no Conan? No Conan, primer, perquè estan obsessionats amb... El personatge del detectiu els ja encanta, però els ja encanta el fet de Togawa, d'on ve la paraula del Togawa? Togawa, escolti això. És aquest Conan... Edo Gawa? No, això és qui millor. Edo Gawa, eh? Edo Gawa. Hi ha un altre tribut, exactament, en el seu nom, que és Rampo Edo Gawa, que aquí és. És el creador de Kogoro Akechi, que és un detectiu fictís si japonès, que, a més, és el mateix nom que rep. Aquí ja comencem amb les curiositats del detectiu Conan i tots aquests grans tributs, no? Que és el personatge. Aquesta mena d'investigador que ell fa servir, com per donar veu a les seves deduccions, que és un desastre, el que es diu Kogoro Mouri. Llavors, ja és un doble joc entre Edo Gawa, entre Kogoro... Aquí comencem. Al final, tenim la realitat occidental i la realitat nipona, no? Sí, però que l'obsessió que tenen pel món detectivès i Sherlock Holmes parlant amb Conan Doyle és molt alta. Això és cert, totalment. I si us porto de Togawa Conan, és perquè realment està plegat... És un fan-fiction, per dir-ho així, no? És plegatíssim de curiositats en respecte. A la que investigues, una mica de curiositats de Togawa Conan, de Togawa Conan surt de tot el respecte de Conan Doyle i de Sherlock. Per exemple, ja sense anar més jo, i la portada del primer còmic que us he portat, és literalment... És un niño de 6 años fumando pipas. De com hauria de ser. Però, a l'hora, per exemple, quan tanca cada capítol de la sèrie animació, surten els xavals al final de tot, tots posats, que és allò de la lliga dels detectius, surten tots vestits del detectiu conan, aquests que comentàvem, amb la gorra de cazador... De cazador i d'or. Però és que, a més, per exemple, els personatges de la sèrie viuen a Baker, que sabeu què és això. La pronunciació japonesa de Baker Street. Baker Street, clar, és que està ple, està ple. I després... aquest comentari que deies tu de Conan parla partí del cogoro, com aquest personatge que també tenen, no? El que comentava antes que no l'he acabat, és que Sherlock, de alguna manera, en els seus primeros exemples cinematogràficos, de l'estrade. El oficial de Scott Latjá. Entonces, muchas veces él provoca con sus comentarios que no sea él quien descubre los casos, sino que sea... Vagiando al estrade para que dé la solución a la que él ha llegado. Exacte. I després, un altre personatge, que és la mare de Conan, o sigui, de Yukiko Kudo, està dibuixada i animada, tant al còmic com a l'animació, prenent de base la idea de Irene Adler. La mujer. A més, és l'actriu que surt sempre. A més, l'A Irene Adler dels llibres originals era actriu cantant d'òpera. I aquí fa el mateix. Clar, tot és un cumuló. Sí que és empanada. La gran empanada. És que inclús la pròpia sèrie fa referència a una altra sèrie d'animació, que és la que hem estat parlant de... Sherlock Holmes. Perquè hi ha un personatge que és Kaito Kit, que, a més, aquí hi ha una altra sèrie, que també té el mateix creador, Aoyama, que després té aquest Kaito Kit, que és aquest ladrón de guante blanco, mig mago, amb aquests barrets de copa. Tota la roba és la mateixa roba, amb capa blanca i tot, que el Moriarty de la sèrie d'animació. Sabéis que esa ropa que lleva el Moriarty... Esto sí que es muy empanada. Es Arsene Lupín, pero el original. Ah, mira! El original Arsene Lupín, que no viste como tal. Que no son kinky compatillas. La vestimenta original del personatge d'Arsene Lupín. El robo blanco, xupa blanca... Con las gafas. Con el monóculo. El Kaito Kit de fet porta monocle o portes les ulleres? Porta... Hòstia, jo crec que portes les ulleres. No, no, portes aquelles ulleres que són allargades. Espera, espera, això vol dir... Cuidado, perquè potser estem descrivint el de Cyler Moon. El noi de Cyler Moon, que també porta aquest traje blanc i ulleres. Ojo, no ens liem. No, no, no, el... No, no, no, no, tens raó. És un monocle. Les ulleres així... Més empanada. Bueno, però és que hi ha la gran referència. És que la sisena pel·li... Detectiu quan empatxeu una cosa. Quan la tira de pel·lis. Del tempura de 24, la pel·li imagineu. Encara té 6 anys, el Conan. Això també són típiques tòpics de les animacions, no? De que el Xaval l'arrança veig nana, l'institut, la mateixa... No passa. Però sí que és veritat que hi ha una garantíssima referència en aquesta pel·lícula, la sisena pel·lícula, que es diu El Fantasma de Bacarstit. De Bacarstit. És una pel·lícula de veritat. Jo no l'havia vist fins ara per preparar el programa flipant. O sigui, a més, combina una cosa que és molt empanada, que és, ells van aprovar a testar, en un gran esdeveniment, van a testar un videojoc en realitat virtual, per transportar-te a diferents èpoques, i una d'aquestes èpoques... És Bacarstit. És una pel·lícula per resoldre qui és Jack Lesboda. Sí, Jack, el destribador. Però això arriba bastant... o sigui, bastant tard, no? Vull dir que en el fons m'estàs dient que és una sèrie que comença el 94. Sí, però és la pel·lícula de les pel·líquies. La pel·lícula ara mateix m'ho ha d'anar a tu, Bosco, de quan era. Però realment... El que vol dir és que no han tingut necessitat tota la seva trajectòria, de tirar dels orígens, estar ple de detalls... A veure, s'ha de dir que Conan no és només... Òbviament, i central, i Sherlock. Sembla que hi ha tots els episodis, almenys de la sèrie, comencen que ells van a fer una cosa mundana. Anem al par d'atraccions, anem al supermercat, i sempre que hi hagi això, és la flecha. La flecha és la senyora gran que està allà, simplement, a les obres. Si s'ho vagis sempre passàveu de la obra. De fet, això és el que li diu a l'altre inspector, sempre li està dient al cogoro i a la ràndid. No sé com és, però sempre que hi ha un crim, vosaltres esteu una propa. Doncs mira, el 2002, la pel·lícula que us estic dient. Realitat virtual, el 2002. Sí, sí, i de veritat, us animo a buscar-la, que realment és una passada. I, a més, la podeu trobar en català, online, o sigui, cap allà que aneu. I després, no podem deixar un altre gran referent de banda, que és la cafateria. I ja no estem parlant de Sherlock, de Conan Doyle. La cafateria, el davant del despatx, on estan ells sempre investigant, del cogoro mouri, es diu Hercules Poirot. Hòstia, aquí un poirot, aquí un poirot. Ah, estem parlant d'altres grandes com a gata crístic. S'estrenarà una... una Orient Express aviat, que n'hi ha pràctic. Té l'unidó, tio. Quantes portem? Jo diria que aquest emprenc ja n'ha fet una. Té unidó a les referències, aquí, no? Perquè tenim la Dogawa, com a cogoro de queixi, no? El Conan. Hercules Poirot. Agata Christie. No, no, clar, o sigui, aquí el creador... Estem en una infantil·la, no? Es fa fer unes contes nobles. Em agafen els típics. A més, no hi ha un estereotip supermercat, sinó que realment funciona per si sol. No és aquell tribut del qual necessites haver-se d'haver. Sí que és veritat que la pel·lícula d'Avequer Street està ple de referències. De fet, hi ha un moment que arriben a l'Avequer Street pròpiament per anar a buscar Sherlock, perquè els ajudi. I no hi és. No hi és perquè és un... No sé si era un 30 de setembre, no sé què, i el pròpi Conan diu, hòstia, jo que soc un expert i m'encanta, i que llegi molt de Sherlock, diu que aquell dia estaven resolent el perro de bàsquet. De veritat, si sou fans... És un fab fiction? Si sou fans de Sherlock, inclús novis, mai de TV Conan aneu directament a la pel·lícula, perquè és l'Òscar. Encara no tinc la si és més bona, aquesta o la de Will Ferrell? Quina em recomana? Jo faria una sessió... Muerte por Kiki, saps? Però mira, ja que acaben parlant d'Agatha Christie, jo sí que és veritat que és una sèrie que la de TV Conan que està dirigint a un públic jovenil, no infertil, però jovenil, però hòstia, si l'heu vist aquí, és una sèrie, inclús el còmic, jo recordo el còmic, és bastant adult, en el sentit de no només temàticament, sinó que la violència... Sí que és veritat que aquí ens arribava la part de animació... Sí, com podia passant... Aquí, ara, les morts de Conan i la censura. És que al Japó ja ho hem parlat a diversos programes empanada, la mort i la violència forma part de l'infant. Sí, inclús el sexe. Però és veritat que de Conan, la sèrie, jo com més recordo, són aquells ulls parats dels morts. Sempre, quan es veia el cadàver, era claríssimament un cadàver. Els cadàvers podien estar taquets de sang, però el moment de la mort, és a dir, vaig a pel primer capítol, tu el recordaràs, potser Ferran, que és el moment aquest de la... abans de que sigui ja ell, un infant, diguéssim, però que s'estan a un pare de traccions i li lliguen l'acord quan estan dins del vagó, com una muntanya russa, li lliguen el cap en un túnel, a un dels tios, li lliguen com una mena de... Com es diu, com un ancla de... Saps, tipo de vaixell? I li arrenquen el cap amb la velocitat del vagó. I es veu un ratx de sang, hi ha un ratx de llum en cotes de sang. Veus un... Sí, com si sortís a l'otaratí, no? Tot un munt de sang. I veient aquesta pel·li de Biker Street, hi ha un moment que és la punyalada, que és el senyor Camor, quan li treuen el ganivet, el ganivet emet llum, en cotes de sang, no? Això és sensura, o això és així, originalment? Clar, aquí... Bueno, volguis, o no és censura... Ja, però pot dir... Sí, però clar, però... Autocensura o censura? Decision artística o censura? Sí que és veritat que ja us dic, és un tema... T'han dit un conen... El gaudeix allò, tant joves com adults, però inclús, mireu si és... si és adult, que jo recordo, que no sé si era l'any passat o l'altre, que van estrenar, com a mi, amb l'última pel·li que havia entret. Doncs l'any passat era absolutament política. Era una pel·li d'un assassinat, com a sempre, però que era tot en base a la política de Japó, i com aquella de Xincotsila, que la pel·lícula és tot política japonèsa. I llavors, això recordo, està a la sessió... a la sessió matinal, d'un diumenge, veient aquesta pel·lícula al cine, dobleva en català, i veia tots els nens allà... I abans de començar la pel·lícula, pensava, és que, clar, porten nens molt petits, de veritat, que els conen, ojo, perquè la pel·lícula era totalment política, i tots els nens els veies amb una cara de... No ho sé, que t'haurem re. On està el meu conen, que xuta pilones superexplosives... No té por ni ser filtró, en los 17 o en los 6, no? Perquè, clar, representa que... Aquest és el tema que també passa, és el que et deia de Nola, que les brometes i l'eslàptic funcionen, perquè ho has dit ara, que no me'n recordava el conen, té allò de que xuta superfort, no? Sí, té tot de gadgets, o sigui, el rollo inspector, té molts gadgets, és el d'adormia... Però, a Nola, és xutar una pel·lícula de fútbol molt fuert. Poden ser qualsevol cosa, inclús... Imaginaus, hi ha un cap tallat, potser el xutarà, també. No el deixeu l'onar, el de dir-ho conen. I re, bueno, que jo és una sèrie que, sincerament, una sèrie, uns còmics, incluso uns videojocs, que recomano totalment que sempre va bé recuperar, i ja sabrà que els tenim dublats en català. Bueno, i què volen dir, eh? Ara, en el 2020, van a presentar una altra... No sé si la que estaves comentant tu, just a l'anterior, que tenia aquest caràcter política, era la del 2019. Però sí que és cert que... Sí, no es va estrenafar relativament poc, no? Sí, sí, sí. De fet, ara tens la de Scarlet Bullet, que és la del 2020. És que cada any creuen una pel·lícula. Així que la recomanes, jo també la recomano. Home, a tu també la recomano. Perquè la teva infància és Sherlock Hawn. Exacte. Però la infància de gent més de l'edat del Pol és cona. I ha de quedar-la a tothom. I, com ho he dit, cada Sherlock en su lloc. ... Què has fet? Benvinguts al programa Méslior d'Anpanada, com t'agrada. Sherlock Holmes. Acabem amb la agenda, nois. Apunto películas relacionadas con Sherlock para que la gente haga los deberes. Y esta es la agenda que les imponemos. O hablamos de los estrenos cinematográficos. Estas alturas de tiempo ya me da igual. Es una pregunta rotórica. Sí, exacto. Yo me lo hice y yo me lo como. Realmente vamos a hablar de los estrenos que están ya en cartel. Porque, por ejemplo, hay esta película que tiene que llegar en una semana, que es la de Rifkin's Festival, una pel·lícula ebudeal en un poquitillo floja. Después tenemos la ópera prima de Vigo Mortensen, Falling. Y, oye, esto sí que me ha sorprendido. Haberl Ferrara ha llegado también con un estreno. No sé si ha vist de què us hablo. Jo vaig escoltar que no ven bé la sinòpsia, però que traia una pel·lícula jovel Ferrara, que la tinc al cap com a aquella pel·lícula de les violacions. Era la d'Amis... Seriós un grande, siempre italiano, cine indino, tiene la de l'Enterro, que para mí es una maravilla. Però, realment, ara viene con una pel·lícula Tomasso, la historia de un artista estadounidense que interpreta Willem Dafoe, que en este caso está viviendo en Europa, y a partir de ahí os podéis imaginar el mundo complejo de Abel Ferrara. L'han dejado bastante bien. No sé si la setmana passada ja vam dir que s'ha estrenat l'amor de Guillem, la pel·lícula aquesta de Carlos Marqués-Merced, que va ser el dia 25. Estàs en cartel, ara mateix, que la podéis ir a ver. És una pel·lícula que té bona pinta. Doncs a nivell de sèries, lo més important jo crec que hem de destacar, és que aquest diumenge, aquest 27, s'estrena els dos primers episodis d'avui, que seran en total de Patria, a HBO, de Lighthouse Gavilondo, que adapta aquesta novel·la de Fernando Aramburu, i que va debutar, a Onadriano, a San Sebastián. Hòstia, és veritat. Ara són els dos primers capítols. Ara es fa molt bé, no? No com amb el Binding Rem. Que poso el tercer i el quart. No, el tercer i el quart. Una cosa que a mi m'ha pillat per sorpresa, perquè mira que m'agrada, eh? Que torna a Fargo, tio. La quarta temporada de Fargo a Movistar, que ha protagonitzada per Chris Rock. I passarà a Kansas City als anys 50. No he volgut saber més, perquè en Fargo sempre prefereixo que em pilli per sorpresa. I he trobat una curiositat, Adriano, que tu me'n recordo, que ens vas parlar durant la pandèmia d'aquella sèrie de zombies al Japó feudal. 5 dies. Exacte, exacte. Doncs ara n'estrenen una que no és exactament de zombies, passa durant la revolució francesa, on hi ha una mena d'infecció que fa que els rics comencin a matar els pobres i els porres els rics. M'has dit això? La revolució. El dia 1 d'octubre, igual que a Fargo, que no ho he dit abans. Fargo a Movistar el dia 1 d'octubre i la revolució a d'octubre. A Netflix o d'octubre també. Doncs abans, el dimecres 30 de setembre, torna un... bueno, torna... O sigui, ja llavors, Baldur's Gate 3. I què vol dir això de Early Access? No és que torni, sinó que fan un Early Access, que és quan el joc no està acabat, pots començar a jugar-lo, així també detecten bugs, o és una versió limitada del joc. És com un beta. De fet, això va en parlar-ne, de l'any passat, els que d'acció tornaran. És veritat. L'Ariant Games ha agafat l'IP, aquesta de Baldur's Gate, que està dintre del món de Dungeons & Dragons. I, clar, encara l'estan optimitzant. Serà per PC i estàdia. Que això encara està viu. De fet, Amazon ha anunciat que ha de treure els seus propies, diguem, l'una. I el que està ben viu és Crash Bandicot. Perquè Crash Bandicot... Tu, Adrià, no el tens present aquest sí, no, Crash Bandicot. El quadro. It's about time. No, no, que si tens present la saga. No, tio, de Play-U. Sherlock, Sherlock. Després t'ensenyarem i segur que sí. Bueno, divendres del 2 d'octubre, en Crash Bandicot 4, per PlayStation 4, Xbox One... I jo crec que aquí pot ser, a més, venint d'aquesta Incentralogy, no? No, és que han penjat, Jack, perquè els han donat demos de review als youtubers i tenen molt bona pinta. Les mecàniques poques que han afegit en seus llestos, i la veritat és que tenen molt bona pinta. I hem arribat... T'ensenyem i tirem els pales. Bueno, doncs simuleu-te 3. Ja està sonant. Ja està sonant la cançó final que avui és diferent. A veure... Com es diu aquesta cançó? Com creus que es dirà? Sherlock, Holmes... Conan Doyle... Jo recordo ja les xerxes socials, vale. De fet, ara arrenca la cançó. Precisament, aunque muchos hayan hecho el amor con esta canción... Segur. Sherlock és perge o no? Aquest és un gran dubte que sempre ha sortit. A veure què preguntarà a la Minecraft. Sí. Un Minecraft SK o no? Clar, ja tot aquest rotllo. De fet, avui hem parlat de moltes coses de Sherlock, perquè ja ho heu vist. No era i 45 programes. No, no, Sherlock de pamutxo, però que no ha de ser empanada. No, exacte. Doncs recordo ja les xerxes socials molt ràpid. YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, i aquesta cançó és genial. I aquesta cançó, per cert, com se llama? Baker Street, ja s'ha anat abans, aquests rèmics. Jo he utilitzat una micona, eh? Sí, però és sorprenent, perquè és una cosa que ha pres per aquest programa. Quina cançó es deia? Jo recordo Estalondres i que és un manatge en tema de Sherlock. Jo recordo Estalondres n'han a buscar Baker Street. En plan, vull anar a Baker Street, vull anar al primer detall. Última curiositat. No existia bé que el 221 ve de Baker Street a l'època de Conan Doyle. L'ha constret després, però és que el lloc que ara es marca és el 239. M'ho han canviat, no? No, és com que no coincideix, però ho van deixar aquí i ja està. I hi vas, i que hi ha un museu de Sherlock Holmes, obviament. Però, a l'època de Conan Doyle, allò era un descampal aquí. Tothom era campot. M'imagino que per això va dir aquest número, el tio. No molestaran a ningú. Però després, quan va sorgir aquest número, evidentment, quan ja va sorgir una casa allà, arribaven cartes dels fans que anaven a marcar un cor. Necessito gent de l'esperada. Necessito que encuentres la meva abuela, que se desapareixi... A veure... Doncs bé, eh... Ens tocarà fer Batman amb també aquesta llarga. Tinc clau, tinc clau, tinc clau. Doncs esperem que Edu, allà on estiguis, hagis disfrutat moltíssim. I nois, ens veiem la setmana que ve i ja decidirem temà. Perquè has parlat una pel·leu. És una opera prima d'un tio molt conegut, no? Però, clar, mai amb la direcció. Doncs potser podríem parlar... Podríem parlar de debuts, que ho sembla. Mira, ho mirem. Doncs ens veiem la setmana que ve, nois. I ens veiem. I ens veiem. Tinc clau, tinc clau, tinc clau.