Empanada Cultural del 5/10/2020

No. En Panada Bontura. Un programa cuinat per... Paul Degler. Per Rampujol. Adrián Mocallero. Carles Martínez. A Ràdio d'Esvern. Davut. Primera actuació, òpera prima. I no, no parlo només de la que va firmar Fernando Troeva. Estic parlant de primeres visions de trajectòries que comencen, que desperten. Algunes ho fan amb molta empenta, amb ganes de fer la gran revolució, de sentar càtedra el primer dia. I després hi ha carreres que comencen quasi per casualitat, que passen la història fruit d'una tarda de pluja, imaginant criatures monstruoses. Parlem de dues obres capitals. La primera apareix en forma de títol gegant. Immens, Citizen Kane. Clar, ara mateix la tenim pràcticament tots al cap, la pel·lícula. Però en l'època en què es va estrenar, l'any 1941, ningú s'esperava una marxionada com aquesta. Ah, i una curiositat. La primera imatge amb la que obra la pel·lícula és un cartei sobre una reixa on posa no 3 passing. I tu estarien a tu, a l'espectador. Tu no pots passar, tu no pots accedir a aquest ciutat de Kane. El que veuràs a continuació és la història de la gran figura americana de tots els temps. Però per molta informació que arribis sobre aquest personatge, no arribaràs mai a saber qui és realment. Clar, poseu-vos en la pell del públic de l'època, acostumat al cinema dels anys 30, l'asicisme de Hollywood Puridur, a una narrativa convencional, ordenada, transparent. Ciutat de Kane d'Orson Welles és tot el contrari, és foscor pura, és el primer gran antibiópic. És la història d'un magnat explicada com si fos un laberint. Una història explicada a partir de fragments. L'altre gran debut, en canvi, l'hem de buscar dins el terreny de la novel·la. Però, curiosament, també està protagonitzat per un personatge creat a partir de fragments, de troços. Parlem de Frankenstein, de Mary Shelley. Un debut que és inevitable atrejar el nostre presentge que va sorgir durant un confinament. Sí, sí, ja ho sentiu bé, un confinament. Mireu, us posa una situació. L'any 1816, en una de les illes d'Indonesia, el món tambora entre anar a opció i provoca un descens brutal de les temperatures a tota Europa. Un estiu jellyt. Hi ha les passacenutes, sobretot la gent que viu de la Terra. Mentre Mary Shelley i el seu marit estancen en companyia de l'Orbyron, dins d'una mansió a Suïssa lluny del fred i lluny de la pluja. Frankenstein és un debut que neix d'aquesta manera, com un passatíms intel·lectual de tarda, davant la llar de foc. És un debut que neix com una gran casualitat. Ai, ai, ai, però espera, que passa, que passa. Però aquí està plorant. Ah, clar, ara ho entenc. Aquest és el problema de parlar d'un tema tan colossal. Pensem en debuts i ens ve al cap la gran obra, la creació que perduren el temps, un album capaç de marcar a tota una generació. I no ens adonem que debuts també trobem en allò que ens fa humans, que ens fa vulnerables, en els nervis a l'estoma que abans d'una audició, o les llàgrimes d'una noia que escolta la seva pròpia veu per primera vegada gràcies a les noves tecnologies. Els debuts també són això, l'experiència íntima, la realitat que ens provoca allò que desconeixem. Bueno, bueno, però què passa amb en Sufàtia? Que va fotre un debut de primera vegada. Estic en mig de l'habitorial. No sé si s'ha de tinguar l'altre dia en contra del cel. La meva malaltia. Això sí que és un debut. Tranquils, avui en Mílio no us molestaran tot el programa. I ja ho veieu, debuts primers intents. N'hi ha un fotimer per donar i per vendre, però no patiu. Com sempre, aquí a l'Empanada elaborem el plat amb els ingredients clau. Bueno, hola, nanos!Hola a tothom! Com estem? Escoltant una secció del Carlos. És interessant veure com ha començat el programa. No com una secció, sinó com una secció. M'incorporo a la nit perquè no m'ho he dit en lloc. Me'n vaig a la cor, no em vaig a la cor. Em vaig a la cor. Que li ha perdut els peus. Menos mal. El próximo dia entra en el minuto 2. No te'n esperés al quarto, joder. Ho ha dit molt bé el Carlos al principi d'aquest secció editorial. Avui parlarem de debuts, ja ho veiem abans de la setmana passada. Es un gran debut fet en confinament. ¿De qué debuts puedes hablar en el presente si son debuts del pasado? Aquellos que han perdurado, que han trascendido. Seguramente son debuts de esta temporada. El milio, personatge que ha escut durant els despatxos, aquí el tenim per primera persona. Seguramente hubo muchísimos más debuts, pero están en el olvido. Vamos a ver cuáles rescatamos. Saps com no seguíssim oblidats d'aquests debuts? Segurament. Tenim YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural. A Twitter ens trobem per empanada cultura sense l'E. Instagram, empanada cultural i tots els podcasts es trobareu a Sáncleos. Nois, anem al menú del dia. Rails move. Manuda al dia... ho trobem a fulfilling. Les figures clau, podríem dir, en el que és el còmic endergaon estatal, són les que diríem les ninyes plodígio de la cúpula, ara mateix, que són Aroa Trabé i Rosa Codina, portem els seus dos primers treballs llars que són Carne Canyón i Rompe Pistes, després ho comentarem, i també parlarem una mica, òbviament, de com es debut en aquest món del còmic, i sobretot, com a sobreviu en el món del còmic. Molt bé, jo porto un debut que no és d'ara, és de fa un temps, del món dels videojocs, i tampoc donarem molta informació, és Hyperlight Drifter, que és un videojoc assonat, però no n'he parlat en aquest programa. Hyperlight Drifter, que és el vagabundo del hiperluf. És clar, com a nom de tradució és una mica estrany, però ja en parlarem, avancem i anem cap a la secció de la cinema. Bueno, chicos, parece que la cosa se está animando, ¿no? Cinematográficamente hablando. Sí, sí, potser que tot i que ens han enviat cap al 2001 les pel·lis que jo vaig a veure, que són les de Marvel. Mira, hoy mencionaré a Marvel, después, ya la verás. Bueno, yo estoy muy contento, sé por qué es un debut. Sí, total. En toda sección. Marvel ho dic, sí, una de las dos, ya veráis. Sí, a mí, yo estoy muy feliz, la verdad, porque este fin de semana he tenido dudas. He tenido dudas sobre qué pel·lis, o pelis, o pelis, trae. No, no. Al programa, sí, sí. Hay mucha oferta, Fernanda, hay mucha oferta. Imagina't, después de todo lo que ha pasado este año, que la oferta de cine me sobrepase es una muy buena noticia. Que tú no tengáis pro, sin nada, es que... Ya sé que estáis cagados de miedo, que ahora tenéis miedo de que me vuelva un poco nolan y me ponga embutir aquí 10 pel·lícules, pero no os preocupéis, tranquilos, que solo van a ser 5. Ah, sí, sí. Pero falling, falling ahí, como gran titular, falling de Big O Mortensen. Eso sí, antes, situémonos un poquitito y situémonos sobre todo al oyente. Pena es una semana que se ha acabado el festival de cine de San Sebastián, la Arrancine Maldia, donde, por cierto, ha pasado Big O Mortensen, Woody Allen, entre otros, en patalla, eh, Woody Allen. Y ya queda menos para nuestro querido festival de Sitches, que comienza exactamente este jueves 8 con mal nacidos. Entonces me has comentado, Paul, que estás tú también expectantes sobre esta película, pero es... Seguridad de Zombies que era civil con Z. Con Z, exacto, mal nacidos con Z. De Javier Ruiz de Caldera, puede ser una auténtica fricada, porque este director español es un tío que siempre ha manejado la comedia, con pelis más recientes como Superlópez, Anacleto, o auténticos bodrios como Spanish Movie. La Fetana va a dir que totes tres han llenar, eh. Exacta, más exacta, bodrios, ¿no? Una cosa es un bodriaco increíble, y otra cosa es pelis que directamente no veré, pero que entiendo que tienen su público. Es que me da la sensación de que incluso la gente que tiene Superlópez, que tiene su público, no coincidiría para nada con el de Spanish Movie. Pero bueno, dejemos un lado, porque además esta vez Javier Ruiz de Caldera viene con Alberto del Toro, que es un montador sin experiencer la dirección, pero con muchísima experiencia en la edición, y vamos a ver qué sale de ahí, vamos a ver qué sale. Pero eso en Sitges, a partir del ocho, y mientras tanto, tenemos otro festival en marcha, el Festival de Cinefrancófono Holalaga, que está ofreciendo, como imaginaréis, una buena selección de cine francés, tanto de manera presencial, aún podéis ir a disfrutar del cine francés en un espacio cerrado como es el Instituto francés de Barcelona, o de manera online, ya sabéis dónde, donde están casi todos los festivales hoy en día, en filming, en filming. Así que, imaginad, con tanto festival arriba y abajo, imaginad la de Feris, que se está moviendo. Adre, adre, bueno, bueno, tío. Mira, que veiem, t'ho hem posat fàcil, l'hem dit, parla d'un debut. No, és que no parles. Ferran, Ferran, vas a veure, en un minuto. És precisament el problema, que este fin de va cargado de debuts. Me hubierais preguntado por el estreno de la semana, ya lo he mencionado antes, ¿no? Me había puesto a hablar aquí de Allen, con su última película, Rifkin's Festival. Ah, que es culpa meva. Y me ponéis debuts, ¿no? Imaginar cómo voy a hablar de Allen, como si fuera un debut, película 49. ¿Has pagado Allen? Sí, ahora voy a eso, porque... No me hagas esa pregunta, porque nos extendemos más. No, que es posiblemente una de las más flojas que he visto de Allen en los últimos 10 años. ¿Pero es un tabut? Sí, número 49. Bueno, vamos a ver qué hace en la película número 50. Pero está claro que, como me estáis pidiendo debuts, yo os traigo debuts, y en este caso, vamos a hablar rápidamente de tres candidats de la que decía al principio. De falling, ¿no? Que es par de sí. Si vemos rápidamente esos debuts que han aparecido en la cartelera española este fin de semana. Pesito en mi llet. Venga a casarse. Uy, qué bata. Están dejando en el altar y ahora en la tarde. En tres, dos, uno, música. Eres bailarina. Soy director de las noches de Rosa. Que no soy bailarina. Ningún bailarincos sangre en las venas y no hay más. ¡Explota, explota, explota! Sí se llama la película, ¿eh? Un musical español, inventado en los 70. Evidentemente con música de Rafael Agarra, como os estáis escuchando. Y con Ingrid García-Johnson... Como protagonista, exacto. Fernando Tejero ahí haciendo un secundario bastante importante. De hecho, sale también la verónica de Che Guey. Os podéis imaginar de el Enco. Y eso sí, como es una ópera prima, es un debut de un publicista uruguayo de Navado Nacho Álvarez. Digáis que no promete. Y si no os parece prometa, al menos promete la música de Carles. M'ha caigut simpática. Sí, bien. Però bueno, sígamos, sígamos, ¿eh? La isla de las mentiras, veis que tiene un tono muy distinto, pero... Es oscurito, ¿no? Sí, mucho más, pero es una producción española también. Es un debut, en este caso, en el argumentraje de ficción, porque Paula Kohn, su directora, es una documentalista bastante experimentada. Pero esta vez sí que se pasa la ficción. Y nos cuesta una historia basada en hechos reales. La historia de las heroínas de Salvora. No sé si lo recordáis, pero fueron unas mujeres que ayudaron a rescatar a los supervivientes de un buque, ¿no? Que naufragó delante de la costa Gallega hace muchos años, en los años 20 del siglo pasado, delante de una isla concretamente que se llama la isla de Salvora. Y el buque se llamaba El Buque de Santa Isabel. Y como ella misma dice, podría haber hecho un drama. Pero, dice ella, me pareció mucho más importante, mucho más interesante, crear un thriller de señoras con Pañuelo. Esto me ha encantado. Con el que homenajeara nuestras abuelas de jóvenes. Porque fueron mucho más superheroínas que cualquiera de Marvel. Ah, aquí sale Marvel, vale, vale. Lo que dice, y con esto acaba, tenían un poder y una fuerza que ya quisiéramos nosotros. Estoy totalmente de acuerdo, ¿eh? Bueno, també diré, Farran, ahora sí que, ahora que hayas hecho de Marvel y DC, viene Marvel con otra superheroína, con Pañuelo, perquè ve Ms. Marvel, la... La Camalacán, la Xavala... Sí, la musulmana. Sí, sí, sí, que han fet l'adaptació musulmana. I també, amb Pañuelo vindrà la Juan de Visión, la Romanosa. No, bé, sí, ja creo tendencia, Paula Conn. Tens un altre. Sí, por favor, Farran, adelante. Fala ya de mí. ¡Lleven el tiro de papas! Lleven, lleven, papas! Canción sin nombre, también basada en hechos reales, pero, como habéis podido notar, en el mundo latino, en Sudamérica, en concreto, meten Perú y en los años 80, cuando una mujer andina pierde a su bebé y en la búsqueda descubre lo inimaginable. No es la primera película de Melina León, también peruana, i, tot i ser la primera película, bastante sorprendente en un humín de blanco y negro, que sé que os encantaría, vosotros. Espero que descubre, inimaginable, pues no os pot imaginar. Por favor, por favor, por favor. Veo que, en el fondo, os autoboycoteáis. Pues nosotros no queréis que me se entiende de quinta minutos. Porque luego te cortamos en pospo. Simplemente encuentro en una realidad social y política, inimaginable. Inimaginable. Muy oscura y no, muy imaginable, muy cotidiana. Es decir, lo que también veremos en Polín, que el ser humano deja mucho que desear. No tengo que hablar con un periodista. Y ahora sí, el momento que todos estábais esperando, sobre todo Ferrani, por... Exacto. El plato fuerte de esta agente de cinematográfica. Sobre los debuts de la semana... Eso sí, sí, pero después de hacer una agenda bien hecha, no corriendo al final del programa, ¿no? A mí ya no me pideis la agenda de cine. Como te oiga, al final del programa hablar, verás. No alguna pel·lícula saldrà, no os preocupéis. Hablamos del gran debut de la semana, que es Falling, Falling de Bigomortensen. Y es un debut, porque aunque Bigo es un... de intérprete muy experimentado, es la primera vez que dirige y que lloniza. Es su primera vez en la dirección y en el guión. Y encima, a sus 62 años de edad. Que nadie lo diría, ¿eh? No, no, exacto. Es increíble. No m'ha atalhe tal en contra que, quan es va a fer famosa, va ser el señor Dosanillos a Margo. Ja tenia uns tacos, ja tenia 40. I el místico, es que lo has habido a hacer muy bien. Es que este tío es muy perfecto. Está claro que si a estas alturas de la vida te pones a hacer una pel·lícula, es porque tienes algo muy importante que contar. Y bueno, considero que no es una obra maestra, pero sí es una pel·li ciertamente imprescindible. Aporta, y aporta mucho más que la veteranía en la dirección de Allen, por ejemplo. Ah, altres te comparan directamente. Sí, claro, porque además son dos personas que han pasado por San Sebastián. Uno, como ya he dicho, a través de una pantalla, presentaba la pel·lícula número 49, dada durante el festival. Representaba de manera ficcional que es una historia de redos, como siempre, de Allen, durante el festival. Y en este caso, Falling iba a la Cursal. Se proyectaba allí, pero es que también a él estaba andando el gran premio de Nostia. Entonces, por varios motivos, Vigo Vortes ha sido muy importante en esta cinema al día, pero por varios motivos sigue siendo lo en nuestra cartelera. Estamos hablando de un actorazo que evidentemente también actúa en la pel·li. Pero lo gracioso es que él no quería interpretar en la pel·lícula, pero ha sido uno de los requisitos para que se la produjeran. Ya ha dicho, bueno... Si tengo que salir, si mi cara es tan bonita que vende, habrá que ponerlo. A parte, segur que ho famed. Vigo Mortensen es el hombre renagentista de hoy. Sí, sí, sí. Es el renacentista del presente, un tío bastante perfecto, tanto que asusta a veces, de hecho, su personaje asusta, pero centrémonos un poco en el protagonista, porque aunque él coportagoniza la pel·lícula, el típico protés su padre, el padre de la ficción, ¿no? Es el actor Lance Herrickson. Que, claro, con este nombre seguramente no suena, pero si empecéis a ver alguna pel·li, está clarísimo, es jodidamente bueno. No solo por el papel que hacen esta pel·lícula, sino por todo el vagaje que tiene a sus espaldas. ¿Estás hablando? Lance Herrickson es, entre otros, el bischop de la saga Alien, hacía de detective en Terminator, fue el prota de una serie de los 90 que se llamaba Millenium, es un tío que tiene más de 200 películas a sus espaldas, que la tiene 80 años, también es cierto. Por otro lado, si lo recordáis en pantalla en actuación, tiene una voz, que es alucinante. Y ellos dos coincideron en una pel·lícula del año 2008. Dirección de T'Harris, se llama Apalooza. No sé si la habéis llegado a ver. Western? Western, Carlos, por favor. No, no, es cierto que fue un Western del 2008, en el que coincidieron varios actores, pero entre ellos, Hendrickson y Vigo. Y allí se fijó en cómo Hendrickson, en este caso, Vigo, daba unos matices al villano que le llamaron muchísimo a la atención, le encantó, la verdad, el rol que desarrollaba ahí, Hendrickson, eso es lo que ha dicho al menos, y lo embarcó en su viaje. Lo que nos explica que este viaje empezó como mínimo hace 12 años, 2008, finalmente pel·lícula que sale a la cartería en el 2020. Pero es que Hendrickson, que ha hecho muchísimo de villano, aquí no hace del todo de un villano, es otro tipo de malvado, es un granjero, en este caso, un granjero viudo y solitario, que se relaciona mucho mejor con sus caballos y con la naturaleza que con las personas. Es una mica al Clint Eastwood, en aquella pel·lícula, y lo que pasa es que... Pero Clint Eastwood, sí, estás a lo cierto, es un buen punto de partida, pero Clint Eastwood sigue siendo... Sí, pero sigue siendo... Estás hablando del tonino, ¿eh? Pero sigue siendo... Sí, es un poco de este balo, pero sigue siendo un tío como que no traspasa la línea de lo que debería ser políticamente correcto visto por vos demás, ¿no? No, he hablado de un villano, es un tío que es misógino, homófobo... Bueno, es tan machista que llega eso, ¿no?, a la misoginia, y, además, es un tío que representa una época ya caduca, ¿no?, representa de alguna manera el patriarcado rural. Y esto, Vigo, de una manera súper inteligente, lo enfrenta a una realidad que es la suya, que es la de su hijo ya crecido, en este caso, un piloto de avión que vive en California, que tiene un marido, es decir, es gay, que tiene una hija adoptiva, es decir, es una familia, la de Vigo, muy digna de cualquier anuncio de Benetton, y aquí parte del conflicto, ¿no?, y aquí parte del conflicto. Imaginad mezclar ahí estas dos personajes que se mezclan porque Vigo decide, a ver, pensar que es un hombre muy mayor, cercano a la, pues, senilidad, no, no, no, senilidad, y además también tiene una enfermedad de soslayo, lo que provoca que este gran hombre, este gran hijo liberal, concireador, gay, se preocupe tanto por él que decide traerlo de su ranchito, de su ranchito, a una realidad urbana, que es la de Los Ángeles, y así imagináis como en Falling la fiesta está servida, porque es que además estaríamos enfrentando a dos personajes muy claros, ¿no?, en lo que sería un votante de Trump, con un votante de Obama. Habría que ir a buscar palomitas ahora para disfrutar de esta fiesta, pero al marquen de las risas que te puedas echar ante el delirio de un padre fuera de contexto, de época y de lugar, y ante un hijo, como os decía, tan perfecto que asusta, la película está cargada de grandes reflexiones, o mejor dicho, de material para la reflexión. En Falling, la risa ni mucho menos es un film, sino es un instrumento, es un instrumento para el pensamiento crítico y autocrítico. Parte de las ideas de Falling surgen tras la muerte de la madre de Vigo, es una madre real, pero si hay un motor creativo para Falling, son las grandes tensiones mundiales, sociales, políticas, económicas. Falling es un claro reflejo de la terrible bipolarización que estamos viviendo. Sí, eso está en Madrid. En Estados Unidos, pero aquí, de hecho, Vigo no vive en Estados Unidos, en Madrid, y es un testimonio de todas esas realidades, que, como decía en otro momento, demuestran que el ser humano deja mucho que desear. Pero la gracia de Vigo es que nos presenta esta realidad no en plan dramática ni ante un discurso de rotista, no. Va mezclando ese discurso pesimista con la broma. Es la vida misma la que pasa ante nuestros ojos. Y esa misma dicotomía está presente en toda la película gracias a sabias decisiones visuales también. Por un lado, tenemos el contraste que se establece entre la vejez del prota y la niñez de sus nietos, o el paisaje nevado del hogar paternal frente al sol y el mar californiano, hay una secuencia buenísima, donde el padre se libera y se acaba bañando vestido, es mejorante. Por otro lado, también tenemos otro enfrentamiento, entre lo que sería el diálogo que Vigo establece entre el pasado y el presente de esta historia paterno-ferial. Porque el montaje, que para mí es una de las mejores o los grandes aciertos de la película, aparentemente es caótico, pero es muy acertado cuanto a lo que tú quieres hablar es de la memoria. Y ya hablamos mucho de la memoria con Tene y con Nolas, pero ese tipo de montaje que va creando capas a distintos tiempos, no es que estemos viendo de manera cronológica como Vigo recupera el padre del campo y se lo lleva a la ciudad. Pero no es nivel memento, que esté todo como... No, es tan caótico. Es simplemente una reflexión sobre la memoria bastante sincera. Al final os podéis imaginar que Vigo no ha ido a hacer una película comercial. Él mismo, en un momento, y me gustó muchísimo, dice... ¿Los ejecutivos de cine, no el público? Aclaro, ahí hace una lanza para su público para que lo vayan a ver. Buscan películas en las que se resuelva todo. Hay arredención y se acabe con esperanza. Eso no es lo mío. Eso lo ha dicho evidentemente Vigo y es algo que navega sobre la película. No hay respuestas a todo, pero sí que hay, como decía al principio, material para la reflexión. Ves que es basa molt en aquest xoc generacional no només entre pare i fill, sinó de ciutat i camp. És que ja ho has dit. Es deu inspirar molt en aquest moment que està vivint a Estats Units en concret, però al món en general de dicotomies totalment enfrontades i, a primera, irreconciliables. I, per el que dius, ell tampoc aposta per la reconciliació com a final. Lo interesante es que esta dicotomía o esta doble realidad existe enfrentamiento al final, que el mundo está sufriendo, está en la película presente de muchas, muchas, muchas maneras. Y en sí misma, la primera secuencia es memorable. Es toda una declaración de intenciones. Empezo con... Bueno, acabo con el principio de la película. A ver qué os parece. Tenemos, por un lado, el actor de Borg. ¿No os recordáis de esa pel·li York que es el tenista? Exacto, sí, sí, porque es el tenista sueco que se enfrentaba a McEnroe, que es la gran saga, ¿no? Que, interpretado por Sperry Goodnason, un actorazo. Difícil de pronunciar, pero es un actorazo. I Hannah Groske, que representa que son los padres de Vigo cuando Vigo era un bebé recién nacido. Hay un momento en el que llegan a la casa, aparece el típico momento que yo, además, he vivido de una alegría que transciende, que es imposible, de negar, y lo que te encuentres es al padre, ¿no? Interpretado por este actor sueco, diciéndole al hijo, perdón por traerte a este mundo. Y esto en sí, ya es toda una declaración de intenciones. Ya sabes a lo que vamos. Pero, como os decía, no pierde el humor y otra de los grandes momentos de la pel·lís cuando David Cronenberg... Claro, no sé si lo sabéis, pero Vigo... Bueno, para el parólesas... Pero es que ellos tienen muy buena relación. De hecho, Vigo, para hacer esta pel·lícula, se ha dejado a rodear de grandes directores, como Sonlisandro Alonso, quizá menos conocido por el tipo de cine de festivales que hace, pero es un argentino, y además ya sabéis que se entienden, ¿no? Porque sabéis que también Vigo habla de... No sé cuántos idiomas entre ellos, el castellano. Quina ràbia que fa que todo el mundo... Sí, comenzando la... acabar en la sección. Y es Domnium, ¿no? Pues, em sembla que sí, eh. Sí, es Domnium. Es lo que os decía. Este tío se ha sabido rodear muy bien para hacer la pel·lícula, y se nota, no solo está David Cronenberg. Haciendo un papel, un cameo, de proctólogo... Proctólogo... Exacto, un tacto al abuelo. Y haciendo bromas sobre lo que disfrutaría su propio hijo, si fuera él que lo hiciera. Hòstia, que de fet, el fill, el brandón Cronenberg... Crec que s'està preparant... Si no l'has trenat a algun festival a l'Estats Units, té una nova pel·lícula, perquè només l'havia fet anti-viral, i aquest any crec que s'ha trenat una cosa. Que el personal no es kung-fong, i tu estàs parlant del fill del Cronenberg. El fill del Cronenberg. I ara us parlava del fill a la ficció, no? No es que el Cronenberg le gusta la meter en el dedo. Exacte, no vale. El protagonista que és el Vigo, en este caso. Como os decía, se ha sabido rodear muy bien, y se nota, y se nota, y imaginad. Y con esto acabamos, si da rabia, Vigo, que no solo tiene grandes amigos, toma grandes decisiones, da buenos resultados con esas decisiones, sino que encima de actuar, interpretar esta pel·lícula, guionizarla, dirigirla, también compone la banda sonora. Y todo lo que venimos escuchando desde el principio de la sección es obra suya. Que no es la película, pero sí que es composición. Sí, son composiciones suyas. De hecho, y me gustaría acabar con este gran momento, porque llevo mucho rato intentando poner a Vigo que lo escuchéis, ese acento magnífico argentino... Nada triste. Todo el mundo lo recuerda de la película, la triste, parecía un borracho retirado, pero no. Esto lo canto a otra grandeza. De hecho, acabemos con una gran interpretación de... Te quiero. Esto lo canto a mi manera, para nuestro querido San Lorenzo de Almagro, y con homenaje, en este año centenario, a todos los cuervos del mundo. Te quiero... Como no te quiso nadie... Como nadie te querrá... Te adoro... Como se adora en la vida la mujer que se ha de amar. Final de ja. No, la rotura. Tendríamos que haber metido un platillo entre el te quiero de Vigo Mórdense. Y en mi corte especial. Bueno, que sepáis que esta canción es dedicada al equipo de fútbol que él sigue, en un momento de la letra habla de... Que es Azul Grana, como el Barça. Es un equipo de Buenos Aires. Ah, mira, de fútbol de Buenos Aires. Perquè també em fa gràcia començar ara que ho he escoltat amb Tintin, que sempre és aquí, tras Franco Berga, supermaco, tot molt net i polit, i nosaltres ara ens anem al revés, ens anem a fotre l'Icaña, a la Línea. I anem al Còmic Underground. Ens anem avui, com dèiem abans, portem aquesta entrevista que hem pogut realitzar ajuntament amb la Bea Casas, a Aroa, Travé i Rosa Codina, que són aquestes dues noves promeses del Còmic Underground. Sobretot venen molt de la mà de la cúpula i ho veurem després, però són aquestes dues obres, una escarna canyón d'Aroa a Travé, que és una història superboja de com viuen uns nens de barri marginal, per dir-ho així, i plegat de personatges absolutament pinturescos, d'allonquis, alladres... Bàsicament una barreja del que seria la Mina i el Raval, no? I per altra banda, tenim la Rosa Codina, que és la creadora de Rompepistes, que sí que és una adaptació d'una novel·la que la tenim aquí, d'aquí comat, però que Rompepistes és aquesta història, sí que és veritat que té el rotllo humorístic, però a gradols, d'un punt de finals dels 80 de l'Esterradi de Barcelona. I realment són dues obres que em semblen superinteressants, molt divertides, en casco, a la seva banda, o sigui... Després, entre elles dues, i a veure, més endavant, han creat un fancine, hi ha com a primer tàndem que fan, que es diu Grano de Puss, que em mira per dir... Puss? El primer hijo que tenen, que se llama Grano de Puss, m'encanta. Home, és un triple de but, llavors, eh? Sí, seria com un triple de but, exactament. I llavors, què passa? Les hem tingut el telèfon d'aquestes entrevistes que estaries hores. És com a l'Antonio Altarrigo, que l'entrevista que vam acabar pensant era d'una hora i pico. Doncs amb ella és super... Aquesta va ser més curteta, eh? L'entrevista, no ha quedat xerrant, però l'entrevista potser era en 30, 40 minuts, però sí que és veritat que són escachotles, o sigui, humor a torni a dret, si llegiu les dues obres, ja veureu el rotllo que es porten, molt, molt guai, i que millor que portar el programa de buts, doncs aquestes dos grans representants, no? Llavors, com que han fet aquests dos, diguéssim, còmics de buts llargs, el primer que havíem de preguntar, òbviament, és com has debutat en el món del còmic? En el nostre cas, ho seria com ho s'ha de debutar en tarde, doncs que l'entrevista no s'havíem tirat com a cinc anys fa de fer el nostre primer còmic. T'estàs molts mesos fent el còmic allà, allò que et sé, el teu estudi, que has de fer-ho a un ciri, però estàs com sol, em recometes, fent algú que no sap si... si amb la gent li agradarà un no, saps?, estàs allà a la teva bola, i pensant, bueno, com somien una mica durant molt de temps, aviam com anirà, i llavors, a fer aquest projecte, la gent et comença a conèixer, i això vull dir que no és un dia per l'altre. Que me perdonen, perquè el primer que me viene a la cabeza per comentar és que hablàvem-ho d'idicotomies, de dues realitats. Ells, en símisme, també, com a tàndem, representen una doble realitat molt interessant. Com nosaltres, que empanada. Exacte, exacte. És una molt més de barri, i l'altra és molt més de poblet. Exacte, molt gran. A més, em fa gràcia, perquè m'anava comentant la Rosa, ella concretament viu per allà l'ordal, per la Vila Franca, que és que hi ha un corrosse. No estigui allà. I no estigui allà, en el fons, no? No estàs molt lejos, en el fons. No, no, no. Són pobles, totes. Són pobles, estàs mateixos. Doncs parlàvem de com fan aquest debut, concretament, en el cas de l'Aro, publica per primer cop aquest còmic llarg, que és Carme Canyón, que, a més, patrimon fa Assaco, va ser directament publicat per la cúpula, que és que no recordeu la cúpula, a part de ser l'artífacts des dels vívores, que hem portat a Quiolilast, que és l'últim dia de la resta de la teva vida, han editat macoqui, han editat piruetes, va les perdides, això sí que el coneixes, no? Són els que han portat a David Claus, aquí... Exacte, o sigui, la cúpula és una gran referència pel còmic aquest més underground, però és curiós que tot i triomfa tantíssim Carme Canyón, sobretot perquè aquesta mena de visió de barri, que fa tan heavy i tan morística, era un projecte que ell no volia, o sigui, no era... el sud de punt no volia que fos Carme Canyón, i ella mateixa ho va dir, que era una mena de projecte fallida. En 2013, fui con un dossier de otros còmics que no tenían nada que ver con Carme Canyón, le gustó muchísimo, y entonces ya les cayó la maldición, ya me conocía, ya podía llamar Emilio Bernal, de celebritor llorando y decirle, ¡ah, eso es otro! Era la final del còmic que se nos tiraba, y fue Emilio que me dijo, oye, pues algo más pequeño y de ahí salió Carme Canyón, y fue un poco con el que me empezó a pillarle cariño, empezó a decir, o sea, pues estoy haciendo un còmic, y cuando termino ya, como un hotel, miramos, no me lo puedo creer. Clar, és que a més et trobes de cop que tu vas a presentar la cúpula, o sigui, la cúpula com a meca total, no? I comences a treballar i et diuen, hòstia, tens un altre projecte, que és xulo, saps? I el que va fer és dibuixar, escriure, fet tot aquest projecte a la cúpula mateixa, o sigui, hi havia una tutela absoluta al darrere. Fue com a estos proyectos que surten de muchos festivales de cine, donde tú vendes una idea, que a veces no es más que una memoria o una sinopsis, y ellos te tutelan y acabas... Aquesta és la teva primera feina. O sigui, és totalment, ja veurem després, la cúpula és totalment la família de cullida d'elles dues. Jo volia comentar un pare de coses, una, que veo que la cúpula... Podria escribir en lletres mayúscules, però, a l'altra banda, és molt dedicada a rescatar, a promover... Abans li comentava al poble que la cúpula, tot i ser aquesta història, sembla una mena d'editorial, que encara estic començant en quant a l'esperit, perquè sempre estan, això, comunicant-se, intentant trobar coses noves, no tenen aquest aire de superioritat de... Ja ho hem fet nosaltres. I per l'altra banda, hi havia una relació amb tot el que he llegit sobre aquesta opera prima de Viggo Mortensen, les operas primas, los debuts, muchas veces no son los que quieres, sino aquel que tienes la oportunidad de hacer. También leí que Viggo no iba para nada con Falling, ya intentó que le produjera en otra película, pero no había manera, tenía otra historia por delante, y al final, la que pudo defender fue ésta, pues adelante, ¿no? Entiendo que con lo de Carne de Cañón de trabé un poco lo mismo. Clar, i jo és el que passa a l'altra banda, que és la Rosa Cudina, que ens presenta aquest rompe-pistes. Clar, és una adaptació en llibre d'aquí com ho hem dit, llavors, clar, ella com ha debut adaptar, perquè al final ha sigut la dibuixant, que ha adaptat una història ja creada, clar, en aquest cas sí que és veritat que va anar diferent la cosa. Estava estudiant il·lustració, i, bueno, l'últim any havíem de fer el projecte final, i jo no sabia què fer. Va comprar la biblioteca i hi havia el llibre del rompe-pistes, allà, i jo no el coneixia. I el vaig agafar perquè la portada hi ha punquis, i el vaig agafar perquè em va crear l'atenció, i me'l vaig educar, me'l vaig llegir, i em va encantar, perquè cada vegada que llegia les escenes, eren com supervisuals, i vaig començar a dir que aquell llibre, és que me l'estic fent tot el cap, saps? I vaig pensar que potser podria fer un còmic d'aquell llibre, saps? I, bé, vaig fer la proposta allà a l'escola i tal, vaig fer el projecte final d'això, vaig fer un capítol, o sigui, el primer capítol, i re, va triomfar bastant allà a classe i tal, i els profes em van dir que fos fugir a portar d'hitorials, perquè t'ho publicessin i tal. Jo primer se'n feia algú molt gran, saps? Vaig dir, vols dir, saps? I els profes em deien, no, no, provo, provo, s'ha de dir que s'havia de saber. Vaig enviar-me una regalada còcula, perquè creia que era com la d'hitorial que més s'adaptava a mi, saps? A mi el projecte i tot em van trucar, vaig anar allà amb el projecte final, i ja està, i em va anar a agafar. I a tope, o sigui, la cúpula, a més, es van conèixer allà, la Rosalaro, i en aquest cas... M'ha fet molta gràcia això de... És que hi havia punts o portades, com dius, que el Little Pony, saps? Clar, clar, és veritat que el llibre té aquesta portada, en el cas del còmic, són dibuixats, però allà és més... També és un dibuix, en la portada comat, però sí que és veritat que jo vaig fer-ho al revés, jo primer vaig llegir el còmic, i a partir d'aquí vaig dir... Hòstia, espera, que està basat en una novel·la, anem a llegir la novel·la, i va ser al revés, vaig pensar, hòstia, que ben adaptat, saps allò? Sí que és veritat que és una novel·la, que te la imagines molt, inclús l'escoltes molt, perquè hi ha molta música, i adaptarà el còmic, hòstia, mentre, perfecte. Llavors, què passa, que el que vens a preguntar, no?, quan dius, hòstia, val, has fet debuts, això, obres molt diferents entre la Rosa i la Roa, doncs sí que és veritat que hi ha un procés de documentació, no? Llavors, clar, la Rosa, en aquest cas, per explicar aquesta història, d'aquí com a dels 80, parcellonesos, no?, de... per parcellonins, no?, de parcellonins. En català seria parcellonins, finalment, pixapets. No, però aquesta època, que a més passa exactament al 87, que és la mateixa... la mateixa any que n'és la pròpia Rosa Colina. Llavors, clar, hi vaig dir, hòstia, jo és com t'has documentat, no?, per això? Quan em vaig posar al còmic, va ser com l'excusa per documentar-me a muertes, o sigui, també em va reventar de molt la feina, em vaig estar molt, molt, molt de temps documentant-me. Jo també em vaig dir, no?, perquè tot sortís bé, perquè no hi hagués algun error en plan... Creus que sí, que algú cregués alguna cosa que encara no s'havia inventat? O sigui, no diré un mòbil perquè és massa obvi, però em vaig tenir molt de temps documentant-me. Clar, però la més graciosa és la contraposició. La Roa es va documentar amb una cosa que seria més aquesta mena de... la llei de la Call. A l'hora de fer el còmic, jo estuve mucho en una burbuja. No fui de aquí buscando documentación de... Voy a verme todas las series de Johnny's que existan en el mundo. Nada de eso, no sabía que yo iba haciendo y iba tirando con mis personajes. Llevo un momento que fui los sorteos ahí al mundo y de repente empezaba a escribir mis gentes, diciendo que, tío, es mi barrio, es igual que mi barrio, y de mejor lo está diciendo una persona de Sevilla. Claro, es que ya te digo, yo no lo puedo evitar, se me mete el barrio con la ventana, es el de mirar, y decir, a ver qué hay detrás de esta tabala, que está gritando a su hijo, que como cruce la gata, tiene la ranta en la cabeza. Yo escucho conversaciones, porque no me tiene la otra, porque se mete por mi ventana, y eso era un plan de hablar de Navajant durante un rato, vamos a hablar un poquito de Dios y tal, que ellos tienen sus creencias y cosas, y luego hablar de quién está más buena en Instagram y quién la vea escrita y quién no. És que m'agrada molt perquè m'és, i avui. Perquè a mi era boníssim que va fer servir el terme de Navajeros con Instagram. Dic que sí, m'he vist aquesta expressió. Això és que me entra al barrio por la ventana, és en plan... La inspiración me viene. Són les muses de la calle. És producte, producte, de quilòmetre cent. Jo us ho dic, rompe pistes té el rotllo més... quasi diria també nostàlgic, evidentment, també és d'on partés de la novel·la. Carne Canyón és aquest barri soburvi, que tu el llegeixes i vas veient, i que segurament sempre trobaràs aquell punt de dir, no, jo també he conviscut amb aquest, con este yonqui, con esta madre, que la arranca a la cabeza, la niña, si cruza a la calle. Y todo eso. Però, curiosamente, en el trazo, en ambos casos... Bueno, no sé, lo veo bastante purido. Lo veo muy limpio. Sí, a ver, sí que és veritat que el que costuma a dibuixar l'Aroa és més línia xunga que en comparació a l'arroja, però sí que és veritat. Sí, una línia més tal, però bueno, ja a tots, si la seguiu per Instagram... No és tan contrastado. És a dir, s'ha de valorar. S'ha de dir que a follejar-los i comparant amb la seva obra... A Instagram moltíssim, no? Si se va a les vinyetes i tal, jo diria que s'ha posat de gala. Aquí s'ha posat de tan plant, de maferu. De maferu, de maferu. O van bé sempre, però aquí és com que s'ha posat de gala. Sí, claro, es algo que quería comentar. Lo he visto en relación a Vigo, lo estoy viendo ahora con estos dos proyectos, y seguramente lo veremos también con Ferran. Al final, hay una intención muy clara de hacerlo bien. Siempre queremos hacerlo bien, siempre queremos hacerlo bien. Y está claro que juega en nuestra contra la falta de experiencia, muchas veces, en los debuts, que alguien se toma en serio su trabajo, su proyecto, es una persona cuando está creando al inicio. Bueno, però també diré, el tras... També pot ser justificat... O sigui, el tras pot ser feo, si el que vols és fer un tras feo. Evidentment, eh? La línia haig d'anar per aquí. Totes aquests dibuixants del Vibora no era perquè no se fessin. No, és perquè... Jo ara ja no estava parlant del tras. Hablava de la activitat que uno proyecta en la primera obra. O ho fas molt personal, però també ho intentes fer mukaéntric. Mira, ara, per exemple, això no ho que han fet aquest gran no de pus, aquest fancine que més és autoritat, que han vulgut fer entre les dues... Sí que jo crec que té un punt molt més, això que dius, eh? Potser ja no tan la poesta de gala. No l'he pogut llegir perquè estava escotadíssim. O sigui, ja ens ho van dir per telèfon, que tornarien a fer unes quantes tirades a veure què tal. I és un fancine que parla justament de les dues, de la Rosa i de la Roa, les seves propies adolescències. És molt curiós, també, pel que ens han dit, amb la gran divisió entre com expliquen aquestes dues adolescències. Per exemple, com la Rosa ens van explicar com la Rosa va patir aquesta mena de l'arribada del bacalao. Sobretot a la classe de l'Instit, de cop, tothom es comença a transformar en un collo, tio, de gent supercatelant-ho, parlant allò, català, català, parlant català a casa, a la vida tota, de sobte, i intentar, o sigui, canviar el seu exteni. Eh, oi, eh, tu, jo pensava que sóc bé. És clar que no. Aviam, Rosa, estic amb tu, i et faco del mateix any que tu, i sí que aquell moment en queda sobte, arriben les sudaderes del ninyo i Ponaèrica. No fear. No, Ponaèrica, sí, però és veritat que de sobte tothom, perquè sí, se n'anava almenys a Barcelona, i suposo que als pobles catalans va passar molt, que no era la ruta del bacalao tardia, que arriba a xerir, el moment en què el tecno aquest més industrial, perquè al final és... Jo crec que tampoc era una qüestió musical, que era una de esa decisión, no de escuchar tal o cual música, sino que era un rollo que quedaba mejor ser chungo, y para ser chungo había que ser qüestió. Aquesta era una mica més gran, però ara no, però en su moment tenies cabell, tu vas portar cenicero, i jo llegué a llevar-lo. Expulsado, empanada. Fuera de aquí! M'ha durat dos setmanes, no em preocupis, m'ha maravallit, que fas imbècil. Yo recuerdo que sí que es cierto que eso ya lo veía con cierta mirada hacia atrás, el tema de los ceniceros, que era un caos. Aún era más chungo que tuvierais que convivir con quillos que se dejaban de cenicero en la cabeza. A menys los míos iban directamente como voy yo ahora. Però veus, en aquest cas, l'Aroa. Aquesta era la versió de la Rosa, de la seva adolescència, però és que l'Aroa ens està explicant que ella també va tenir contacte amb aquests quillos, amb aquesta mena de xonis del momento, però ella ho va ser aprofitat d'una forma bastant diferent. No tenia cap problema, ells me venían y me decía, eh, tú no sé qué no le aguanté, me veían dibujar y decía, ¿dime, cuándo es un demonio de Tasmania de la agenda? Ella lo dijo en el cómic, que era como el dibujante de la cárcel. En plena, me venía un quillo, me pedía un gil de la lligra que fuera y yo, no me dijo. Y luego me venía un tupac, y con tupac ya no tenía... Un cambio como de dibujos por por, que no me tenéis una paliza, ¿sabes?, luego, cuando estén en el patio. La moneda de cambio. No em diguis. Tiene manera hidratuadora, eh, també, per un lado. La dibujante de la cárcel, si m'encanta el concepte... De paravitar conflictes... Y todo esto del barrio, mientras por la ventana, ¿no? El barrio, al final, la vida de ser, ya, la dibujante total. Ara, ara dibuja-no a un logo panpanà. Ara, per favor. Digues, digues, Adriano. No, el que volia dir és... Totes les seves històries que han fet a posteriori són producció seva, també, no només amb l'il·lusió. Però si és la primera, Adriano, el castellà. Sí, però jo estic parlant de les a posteriori. A posteriori, després, evidentment. Sí, estem parlant de Grana de Puls, ja. I les eleccions, partegen també del seu... del seu imaginari literari, perquè m'entenguis. És una tia que l'estic escoltant i té molt de potencial, també, amb les seves expressions. Sí, sí. Us he tingut potser més còmics, eh? O sigui, a seguir-les cada una a Instagram, perquè cada dia, més o menys, o bueno, cada higstems, van penjant vinyetes o van penjant històries, de so dia a dia... Ah, hòstia, hem fet un viatge per presentar-te el llibre, i us expliquem el viatge a partir de vinyetes. O fem anècdotes de quan jo era petita i és increïble. Realment algun dia hauríem d'editar tot això junts i fotre-ho tot. I després, abans que parlàvem de la cúpula, aquesta gran meca del Còmic Underground, hòstia, elles ens van deixar, quan vam preguntar... Bueno, i què tal, no?, que tal és treballar amb la cúpula, amb aquesta gent, i les van deixar, però, o sigui, amor total. La cúpula és com les famílies. Sí, però des del principi, o sigui, la que entres allà, ja ho ves anir-ho, ell no es trata com una... un aspecte de cosa que li va donar diners en un futur racional. I tracta com una persona que ha anat allà i té un projecte, i ell té el seu projecte de sentit que el puja. I a la que entres i veus l'Emilio, i parles allà una estona més, i veus els altres, i t'asseus allà, no es comença la cúpula per dins i tot. No sé, es relaxa, és més, i és molt divertit. Veus tot el que... Com se confia que allà és carrer d'aquestes vívores, i com una etapa que per a mi, de les meves migrides, molt genial. Doncs sí, la cúpula, home, ens l'han deixat superbé algun dia. Ja hem parlat molts cops, era la cúpula, hem portat mil còmics, però realment és d'aquestes que s'ocorren, que es nota que tenen amor per a l'oficio i per als seus nous autors, antigos autors, el que sigui. I llavors, hòstia, estàvem parlant d'un programa de debuts, no? Doncs a la pregunta del millor, hem preguntat ja com has de puta, doncs ara és consells. Tu t'has de conèixer tu mateix i has de saber quan ha arribat el moment de dir, el projecte que tinc és bo, crec que pot estar bé, o sigui, i saber on l'has de portar. És molt important, sobretot, saber on l'has de portar, que crec que amb moltes vegades la gent s'equivoca amb això. De debò, un projecte, una història, i comença a enviar-lo a 10 mil editorials diferents, i llavors no et contesten ningú, i a totes i tal. No va passar que de seguida vam saber que era la cúpula, que coneixes una mica l'editorial, saps una mica les publicacions que fan fent, la publicació que tu t'agradaria que fessin, llavors anava a portar-les una mica, i tenia una mica amor en el sentit de creure-te una mica, saps? De creure't que allò functional, de que allò és publicable, i que pot sortir bé, i enfecer-lo i terminar-lo, senyor. Sí, tenim molta constància. Organitzar-te bé, i dir, no hi ha de votar con un Covid de 350 pàgines, i no he de dir, vinga, què he de fer, que no teniu primer pòmics, que s'agraeu d'organitzar-te, que passen bé, i que com ho va de començar a terminar-lo. Bueno, ja sabeu, a pencar, a creure amb vosaltres mateixos, acaba les coses que coneixeu. Recordeu que teniu tota l'entrevista de 30 a 35 minuts, més o menys, al SoundCloud, sencereta, i sobretot, amb coses ja més en conya, o sigui, allà trobareu també... Fem aquestes bateries finals d'entrevistes, que és... Millor coming, no? Que us agrada. I, en aquest cas, hi ha millor cançó, que no desbatllarem aquí, però l'Aroha té una millor cançó, que és una tifa d'aquestes. Com es diu, allò, un... Un placer culpable. Un placer culpable, exactament. O sigui, allà ho trobareu tot. L'Adriano deia la seva editorial de fa uns dies, que en aquesta vida només ja estem de pas. I quina millor expressió per il·lustrar aquest transitat per la vida que la de Rodamont, o el que és el mateix en anglès, Drifter. I és que el joc que us porto avui s'agafa aquest concepte de vaga pel món, entendre la vida com un continu conflicte i esforç per avançar. Avui us porto Hiperlite Drifter. Aquest videjoc estarà al 2016. Hiperlite Drifter és el debut tant de l'estudio independent Hermachine com del seu fundador i director, Alex Preston. Alex. Alex. I, mare meva, quin debut, perquè, a part de aconseguir 650.000 dòlars quan em va demanar 27.000 a la campanya de Kickstarter i rebrà premis com a millor índi i vendre milions de còpies, també resulta l'exemple paradigmàtic d'allò que la primera obra d'un creador acostuma a ser la més sincera i personal. Alex Preston pateix una cardiopatia congenita i porta tota la vida entrant i sortint d'hospitals. Ai, ara el flauteta, trista. A través del seu art, amb dibuixos, il·lustracions, obriesa de dibuixuals, ha intentat canalitzar aquesta lluita constant, aquesta visió de la mort de la cantonada, i a mi per la lluita aconsegueix transmetre la perfecció del que significa que aquest està de pas conscient amb el que ha conviscut tota la vida. I és que no només el nom de l'estudi, Hermachine, fa referència directa a la seva lluita, sinó que el protagonista del joc, el Drifter, aquest rodamón, també pateix una estranya malaltia que marcarà el seu camí. Amb una narració sense paraules, on, com a molt, veiem il·lustracions que expliquen aconteixements de forma bastant vaga, o simple narració ambiental del que observem el món, la història de Dipper Light Drifter pot resultar al·lusiva i fins i tot inexistent, però hi és si vols buscar-la, amagada darrere dels pixels, dels escenaris, i el comportament dels personatges o el mateix de venir de l'aventura. Això abans ho deies, no, Ferran, que és una mica aquest jocs tipus souls dels souls, que hi ha l'Ore, aquesta història que està allà, per si tu vulguéssis saber-ne més, però el joc el pots anar jugant. Totalment, no t'ho donen gens mastegat, no? El que dirà tot el trajecte del joc són els atacs de to sang inolenta que sorprenen el nostre personatge després d'un gran esforç o de forma inesperada. Haurem d'avançar sempre sense saber qual la vida, a priori sempre tan estable, ens posarà a la trabeta. La fragilitat física que ens queda clara des del primer moment es veu compensada, també des de la primera cinemàtica, amb la voluntat fèria de seguir endavant del personatge titular. Perquè després de la visió d'ell, tu sin sang i agafant-se el pit, com si alguna cosa se li trenqués per dins, amb l'amenaçador i tot i el dolor, el drifter agafa la seva espasa lluminosa i s'hi encara sense dubte. I és que nosaltres controlarem la força voluntat d'aquest personatge, amb mecàniques com l'esquiva, que és molt característica del joc, que ens permet avançar de forma ràpida, o els frenètics combos amb l'espasa, i el desenfundat tan ràpid que té de la pistola a plasma, aquestes mecàniques que aparentment sembla tan contractual és amb el personatge que en veritat està en un estat de forma molt dèbil. Nosaltres posarem la força per avançar en el que ens posarà els obstacles. De fet, l'estil pixelar del joc permet transmetre amb formes bàsiques, siluetes ben marcades, animacions precises i colors neo, vell amb pans, totes aquestes emocions sense posar més artifici. De fet, és un joc molt directe visualment. Mentre que la música, aquesta que sentiu, creada per Disasterpiece, que és un compositor d'un altre gran índi, com va ser fet, que és un altre algut, però ja en parlarem. Acompanya advocadora aquesta música tants moments, com els paisatges més melancòlids. El joc, en sí, ens recorda els celdes més clàssics. Bastant. Amb aquestes llibertats per explorar... Però passado por el filtro de Refn, de Nicolas Guitdindref. Sí, es molt difícil. Cuando empienes a hablar de videojuegos, siempre voy a buscar una imagen. Es cierto que me vas evocando un mundo que en este caso lo concebía algo distinto. No porque no hay sido muy preciso en tu manera de explicarlo. Es muy peculiar. Es cierto, ¿no? Es una mezcla de celda pasada por el filtro... Exacte. Exacte. Tot el tema és que això que et recorda els celdes, perquè té aquesta llibertat d'explorar com i quan vulguis, on res es dona amastegat, i la sensació de recompensa al descobrir una nova meta és immensa. També té alguna cosa de Metroid, amb aquesta atmosfera d'aïllament, però sobretot per tenir un món interconectat que convida al backtracking de forma orgànica i gent repetitiva. Backtracking, sí! No t'apide pàgida. Però sí que és veritat que tampoc té el clàssic, clàssic Metroid venia gent... No, perquè és un món molt més celda en el sentit que és més obert. Perquè ens entenquem d'aquests que es veuen des de dalt. Una vista sanital, sí. Exacte. No és isomètric, perquè no té l'enclinació de tres quarts, però sí que és un món interconectat. Aquesta combinació de perills i calma, de bellesa i violència, de serenitat i malaltia, d'estar en un món que tant t'ajuda com de sobte no l'importes i et posa tot en contra, és clar reflexa dels pensaments d'Alex Preston. El món hi estem de pas, això no és pas discutible, i que alguns, com l'Alex Preston, tenen recordadors constants de que el camí pot acabar-se abans del que et penses. Així que només ens queda lluitar per un dia més. I a Hyperlight Drifter ho fem amb estil i gràcia. De la mateixa manera que Alex Preston es va presentar al 2016, amb aquest debut, que es va prendre tranc com una operàprima, com un rèquim, perquè segurament ell no sabia com seria, i ell diu que sempre ha fet les coses a la vida d'aquesta manera. Com si fos l'última, no? Deu ser pensar directament... Has de deixar de bones a primera. O potser més fàcil, eh? Sempre heu pensat... Clar, tio, ja està feit. Jo suposo que és una miqueta allò de la ròtica i l'amor que comentava a tu un pare, no? Maneras de compensar. O lo de morir joven i dejar un bonito cada vegada. Com el faro enlloc, el senyor del country. Però bueno, de moment no hi ha cadàver, eh? No hi ha cadàver, només hi ha ròtica, i és que ara l'Alex Preston ha anunciat una sèrie d'animació basada en aquest joc, a mans dels que van fer la sèrie animada de Castlevania a Netflix. Això podrien dir que es veu dolent, alhora, perquè els estils són totalment diferents. Sí, però a mi em va semblar potent, eh? No, la sèrie és potent, però no sé si encaixaria, no sé com ho volen afrontar, perquè aquest joc té un estil visual molt característic, i no... aviam, aviam com surt, no? Però el que és més important, ha presentat el seu propè projecte de videojoc que continua amb l'esperit advocador i reivindicatiu de la seva lluita personal, com a Hyperlight Drifter, tot i que segons diu, amb un ratx d'esperança afegit. És un joc que va morir amb 105 anys, i se ho va tirar tot. Això és com el parentino que la diuen. Però la pel·lícula de no, no, que jo la palmo. Sólo 10 pel·lícules, i el que sé és que no, jo ni fa un tal, no. Anirem més, anirem més. Ha tardat 4 anys, hem fet un joc, són bastants anys per un indie. Però ja, haurem de veure... Sí? Això és considera molt? 4 anys per un indie. Els indis a vegades fan jocs com a xurros, però al seu cas s'ho aprenen calma i... És un indi artesanal, no? No és un estudi... Fet amb carinyo. Fet amb estudi gaire gran. De fet, em sembla que són 15 persones, de les quals gairebé tots són dissenyadors amics seus de la facultat de... Recordeu que les filmors eren com 4, grats. Literalment crec que eren 4 o 5. Exacte. Ja veurem com acaba tot, però de moment, el que tenim és un dels jocs que més m'agrada personalment, un debut incommensurable, i per a Hyperlight Drifter el podeu trobar APC, Mac, Playstation, Xbox i a Nintendo Switch. No us ho dic, no us el perdeu. Que he vist, no? Que volia comentar. I, quizás, ahora encaja mejor, Paul. És que... ¿Es que following? No, no, no. No, following, no, falling, falling. Ya te estás viendo con Nolan. No, ¿qué pasa aquí? Que realmente... Que realmente... Los debuts se pueden tratar como una única realidad, pero, claro, después nos vamos a las diferentes realidades artísticas, culturales... Yo estoy ahí, vemos cómo emprender. Yo no me lo quiero imaginar, pero emprender el debut de un videojuego me parece de una dificultad aplastante. 3 o 4 años han dado... Va a començar a espançar el que es moría. Va a tenir dos operaciones durante 3 años. Y con este comentario no quiero ni mucho desmerecer a la gente, que solo pretende hacer un debut de una canción, o de... o de un relato breve. Pues una odicera. Pero sí que es cierto que hay que entender el debut dentro de la estructura o dentro de la realidad cultural, es la que te mueves. Porque hacer cine como debutante, y tú lo sabes bien, es una locura, es un poquito de muy caro... Sí, sí, sí. Siempre es un trauma. En certo, más hora. Exacto, cantidad. Sobre todo el mundo del cur, que es como a fondo perdido, es allò de, bueno, farás para que te agrada... ¿Cuánta gente muere en el intento, de un debut cinematográfico? Sí, sí, sí. Tenim aquests 3 debuts que hem portat. Una pel·lícula, una sèrie de còmics, bueno, sèrie de còmics, vàreos còmics, i aquest videojoc que jo recomano molt, s'ha fet l'agenda molt ràpidament, nois. Sí, vinga endavant. Què es cau? Doncs no es cau gaire. Perquè l'Adrià s'hi ha fet l'agenda. El que sí que volem recordar és que el Divendres 9, suposadament, i això ja ho hem dit diverses vegades, s'ha d'estrena aquella pel·lícula que tant ens va agradar del Bcn Filfest, Corpus Christi Adriano. Sí, perquè han estat canviant la feixa de l'estreno durant diverses setmanes, al final a veure si es mantiene. Però no és tren, real, cines, o... Sí, sí, si és a les còmics. I en el teatre de cinema hi haurà més coses, segurament, però l'Adrià no hi ha una de les endes. Però no es paguen, per a dir-ho. No tantes, no tantes. A canvi de sèries, dos coses molt ràpides. Que el diumenge dia 4 d'octubre s'estrenarà Brave New World, o sigui, Un Mundo Feliz, l'adaptació que va fer Stars Play, que es farà aquí... De fet, és una sèrie que ja es va estrenar el Juliol Estats Units amb molt males crítiques, però amb un llibre preferit, ho havia de dir, però li faré una ullada i a veure què. Però jo t'ho faré amb sèries males. Puc entrar això i que era dium, potser t'hi cagues, no? És d'any. Jo crec que amb Brave New World farem sèries malament. Ja t'ho dic. Per el que he anat sentit... Mira, potser amb nota més positiva, el divendres nou a Netflix, s'estrena a la segona temporada de The Hounding of... En aquest cas és The Hounding of Bligh Minor. L'anterior era Hill House, ara és Bligh Minor. Aquesta sèrie de cases encantades de Netflix, que és bastant interessant. És bastant interessant. I com a videjoc, un altre cop, un altre joc de futbol. El FIFA 21, justament, que havien dit que si era una expansió, que al final el joc no te'l compraves a part, sinó que era una actualització del... Què és el que hauria de ser? El tema és que sortirà el joc complet per Play 4, però molta gent diu que no surt de Play 5. Si totes les compra del 4, com és retrocompatible, hi haurà un paig que te'l convertirà. Hi haurà molts merders. Series X, també el mateix. Tindràs per l'aguant, poder utilitzar-se. I Nois, fins aquí el programa de debuts. Alguna cosa d'afegir... Simplement que no olviden, que, aunque no l'he comentat de l'agenda, Festival Olalà, francòfono, en marxa, hasta el dia 8, i justo se dan el relevo con el Festival de cine de sitges. Aquí haurà tècara. Recordem xarxes socials, tenim YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Instagram, Empanada Cultura, i tots els podcasts els trobareu a SoundCloud. Recordem la setmana que ve, que més cauen cap de setmana, molt estimada. Nos veremos des de la presentación en sitges del corto metròfico. A part d'aquestes mesos, la creació ve un compañero de batalles. Bueno, dos compañeros de batalles, a més a més. I, a més, acabarem parlant d'Espanya. Aquest és el dia de l'espanitat. Ens veiem a l'esquadra, perquè som elefanyors. El just a la fusta parlem de tot el que passa Sant Just. Sóc una urbanita, ho reconeix. Sí, jo també sóc molt urbanita. Tens una bona manida i tens un plat baratíssim i fàcil.