Empanada Cultural del 26/10/2020

És que escucho. Un programa cuinat per... Bode Digler, per Rampujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esperm. Nuestro querido y también odiado, Ebut Allen, Budi, para todos los públicos, siempre nos lo ha recordado. La vida puede ser una comedia o una tragedia, tan solo depende de la mirada de su protagonista y en una película del director que la dirija. Y así Allen compone en sus guiones lo que verbalizan sus personajes, pero asimismo demuestra lo que escribe. Y entre tanta carcajada nos enseña algunas veces que hay otra manera de afrontar la vida y la creación cinematográfica, claro está. Por eso en su filmografía destacan Manhattan, Bananas, Célic o Anni Hall, pero hay espacio para interiores, Septiembre y otra mujer, o las más recientes, Matchpoint y Cassandra's Dream. Hay tragedia y hay comedia, y casi siempre, las dos a la vez. Comedia dramática que le llaman o comedia y tragedia alternadas, como en la genial y no tan conocida Melinda y Melinda, que se llama dos veces porque dos veces se cuenta la misma historia, la de Melinda, la trágica y la cómica, la que ustedes pretenden ver. Porque la vida, queridos amigos, es principalmente eso, una tragedia y una comedia, un drama, ante el cual podemos llorar o reír, o las dos cosas a la vez, como mi querida mujer. Los elementos dramáticos están ahí para quien se quiera servir, pero no se engañen, ni la risa, ni el llanto los cambian. Son tan solo un vehículo para la reflexión, jamás el film. Y la reflexión debería hacernos mejores personas, ¿no? ¿Pero qué prefieren hacer ahora, ante semejante ilusión? Llorar o reír? ¿Visto lo he visto? Lo mejor será llorar. Aunque muchos pensarán que lo ha adecuado, herreír, por culpa de esa confusión tan generalizada de que riendo, se es más feliz. ¿Pero se puede ser feliz entre a esta realidad que nos acontece? En el transcurso de un año, que hará de los almanaques del futuro todo un veseler, yo diría que feliz, feliz, solo si se es muy ignorante. Pero si lo que quieren es reír, rían, y confieren mis compañeros que hoy vienen a hablar de comedia. Rían, ¿por qué total? La risa no es un fin, sino el camino para entender tomando distancia y tal vez algún día ser ciudadanos modelicos que ya no tendrán ni de qué reír ni de qué llorar porque estarán muertos. Rían, y a poder ser, háganlo más con Allen que con Wilferrel. A ver, Adri, pero es que Wilferrel es la protagonista de Melinda y Melinda. Ven lo que les decía, siempre es mucho mejor llorar. A si o no, no s'equivoca. Veig, Adrià, que has tingut una mala setmana, no? No, jo, jo, jo! Que va, hombre! Tens tota la raó en quan la comèdia, si és buida, no té gaire sentit. I, de fet, com és aquella frase, Paul, de... ¿Mas vale reír que llorar? No, no, la frase que es... ¿Mas vale pedir, no?, com és que... Que llorar! Que això també s'ha podido durar. Aquella frase de drama, o sigui, drama, més temps, igual a comèdia. Bueno, al final, una tragèdia, que era... No, la tragèdia era la mezcla entre comèdia i drama. Exacto, i ara, tirant-ho de més de Allen, tenim aquesta pel·lícula boníssima, poderosa Frodita, que juega un poco con esta reflexión. Jo fa molt de temps que li parlo de la pista en el sentit comèdia, perquè, de hecho, es verdad que hoy he tirado de Allen para introducir esta reflexión sobre la comèdia, y posiblemente el último Allen es muy autocomplaciente. Yo creo que desde el Blue Jasmine, ya... Sí, exacto, yo estoy totalmente de acuerdo contigo. La última pel·lícula, que es una comèdia claramente broma, es incisiva, muy morda, y que te dejas ese sabor amargo de boca cuando te enfrentas al personaje en delirio total, en el banco... Ostia, es posiblemente sí, la última mejor comèdia de Allen. Aquí estemos, como ha dicho, Adrián, y trataremos de reir a una micona, que ha sigut interessant, però un tant trist, que ha sigut una mica drama, tot i que al pol no ho podem pensar el mateix perquè... No, no. I la setmana que ve és la setmana de tots sants, o sigui, Halloween, i abans de fer plorar o fer por... I sants inocents, que ja siguin reuríams, eh? Tots tots sants, totes seces. I d'on és el tema, que aquesta setmana la idea és intentar fer rebre una micona al personal, intentar-ho, una altra cosa que ho aconseguim, perquè una altra cosa que també es diu de comèdia, que és més difícil que el drama. Buenas comèdias? Suele haber pocas. Bueno, quizás ahora me pongo muy tontín, pero en el fondo es verdad, cuando piensas en géneros que haya dado grandes obras, está claro que el musical no es uno de ellos, y la comèdia muchas veces peca de lo mismo, ¿no? Se dice, buenas comèdias no hay tantas. Cuando en el fondo sí, hay muchísimas. Pero hay tantas que, de alguna manera, como... Eclipson, ¿no? Es decir, todas estas películas... Y además son películas quizás de las que nos vais a hablar, ¿no? Son auténticas comèdias. No veurem la profunditat de les comèdias. Abans de passar el menú del dia, recordem les xeses socials. Tenim YouTube, empenada cultural. Facebook, empenada cultural. Twitter, empenada cultural. Sense l'Instagram, empenada cultural. I tots els podcasts els trobareu a samplat. Vinga, avancem al menú del dia. Menú del dia. Que deies, Adrià. No, no, no, exacte. Estoy muy ansioso de ver por qué vía... ¿Qué vía vais a tomar para hablarnos de la comedia, no? Creus que empitas tu, Pol? Sí, començo ja el primer plat. El primer plat està una mica passat. Vull fer 40 anys d'aquest plat, però celebrem els 40 anys de l'inici d'una gran saga de comèdias, diguéssim, que és Aterriza Como Puedas. Airplane. Comèdia de la madura, però d'at. Però no seria profunda, no? Aquí podríem fer una reflexió, si voleu, de la profunditat que tenen les paròdies, que al final són aquestes gènere, subgènere, com volia dir, que és les spoof-movies. Ja en parlarem, ja. Doncs després vindré amb una gran sèrie, o almenys per mi, que és A.I.T. Kraut. Los informáticos, que tampoc diríem que és profunda, Adrià. No, ja t'has volgut destrossar la paral·leta. He venido a boicotear, com ja s'imaginares, sobretot, per poder-hi dir no veis. Finalment, jo sí vull parlar d'una comedia real, que se llama Opoy, o com Ferran... Doncs és un drama. No, no, és un drama, és una comedia. Però, com hem dit al principi en aquesta reflexió inicial, el veículo da igual, ¿no? Lo importante es llegar, ¿a dónde llamamos a llegar? Entonces, dius que aportarás a esta paral·leta. Opoy, opoy. De hecho, Ferran, que tu buscandola has dado con otros títols. El nom és a Coffee en Berlín. I en Berlín, un café en Berlín. I, clar, a l'hora de buscar-la, és complicat, perquè està filmant. I a l'hora de buscar-la per pies. Que vols dir que queda descafeïnat. Però molt descafeïnat. Un café en Berlín de la sensació d'això, que estamos ante una comedia de estas factilonas, que te deja un buen sabor de bocas, con un cafecito hipster o no, en un café de Berlín. I, de hecho, si veis la película, veréis que nunca se puede tomar un café en esa película. I com que tots els xistes és ben sabut que no tenen 3, sino 4 parts, se suposa, tindrem també un áudio que ens ha met el Carles. I al final del programa el podrem escoltar. Doncs, nois, avancem i comencem amb la part que el Pol ens porta avui. No és tiburó, nois, no us espanteu. Avui estem de celebració d'una gran efemèrida. No parlem dels 30 anys de Grooys i de Hart, aquella cançó que algun cop ha sonat per aquí. Ja té 30 anys. Sí, va sonar, però... 30 anys? 30 anys. I per què jo la recordo a l'activitat del 2000? Hòstia, nen, doncs no sé. Fes-te-ho mirar. Bueno, 2000? Ah, bueno, clar, fa 20, no. No estem parlant dels 30 anys d'aquesta cançó, ni dels 25 anys de la gran estrena del dia de la bèstia, del nostre estimat company de la Iglesia. Ni dels 90 tacos que té a l'Àngela d'Ansbury. Home, ja. De s'ha escrit un crim, tot i que després recuperarem una gran figura d'inspector en aquesta secció. Però no, avui us portem algú molt més absurd. Avui celebrarem els 40 anys d'aquest... Això que està sonant de fons, que és Airplane, és a dir, aterri-te com ho puedes. I és que no només celebrem la pel·li, sinó el que portarem també és que celebrem aquest zaz, que què vol dir zaz, el trio-zaz? Són aquests 3 directors, barra guionistes, que van ser David Zucker, Jim Abrams i Jerry Sucker. Són els de German Sucker i Abrams. No l'Àbrams que... Era una Jota, era una Jota. Era Jim Abrams. No és que després de tot això ho diguéssim. Hòstia, has crevat molt bé. Estem en un clor. I fem Star Wars. Us dic, òbviament, ho porto perquè sóc fan tota aquesta saga. Dic saga, quan en realitat són totes pel·lis, dins del mateix estil de pel·lícules, que són aquestes spoof-movies, aquestes paròdies, gegantines... La temàfilmografia, no horroscop, no. Tot té molt de hackers i d'Abrams, totalment. És un trio que es va iniciar al principi de tot, no en el cinema, sinó en el teatre. Van crear la Kentucky Freight Theatre. Ja comencen amb els títols. Va triomfar molt en el seu moment, quan a les seves hores de TV que feien, i ho van passar al 1977 a una pel·lícula que era de Kentucky Freight Movie. A partir d'aquí van dir, hòstia, és una pel·lícula d'esquets, està més o menys funcionant en cinemes, doncs anem a fer alguna cosa més gran. És una pel·lícula que és... em perdó de Mel Brooks, i em perdó de Carles, perquè, si no, se me echa la llogular, com podem veure en el chat del WhatsApp. Mel Brooks, sí que és veritat, ja havíem fet. I abans, hi havia moltes paròdies, així, no?, amb Mel Brooks de Kentucky Frankenstein, havia fet millons. Però, en el cas dels hackers d'Ida Abrams, havíem fet aquesta primera gran pel·lícula que vam firmar tot el nom de... Atterrita, com ho podries, en Espanya. Airplane, el rest del món, com acostuma a passar. I al 1980 va firmar aquesta pel·lícula... que anava d'aquest... Aquest mena, bueno, és que al final... Si no vegi, són l'un de menys, perquè al final són esquetxos. Són gags, són gags. Però, bueno, de què va aquesta pel·lícula? Tres com ho podries és, durant un vol entre Los Angeles i Chicago, dos pilots queden absolutament caos, dos pilots i la meitat de l'avió per menjar pes, amb mal estat queden caos, i el nostre prot, un ex-pilot d'aquests de combat, de cazes, haurà de salvar-los a tots i a ell mateix. Entre mig, també hi ha una història d'amor, com es deia que hi ha pel·lícula de l'Almodóvar, les amantes, les amantes parajeros. Doncs això, prou extracció ambient. Sí, perquè és una comèdia, però involuntària, segurament. Bueno, era una comèdia... era metacomèdia, perquè era una comèdia, però no era. Era tan dolenta que era una comèdia involuntària de la comèdia. Era una cosa molt xunga. Era una merda. Era una merda, bàsicament, a l'aire. Perdona, voladora. Què passa? Terresa, com puedes, va ser la primera gran... Tot i que va tenir dos parts, però va ser la primera que va arrencar aquesta saga de pel·lis, d'aquestes espufmovies que veurem després, no? I què passa? Que va ha ensetar aquest gènere, que ja l'havia ensetat, sí, Verbrux i altres directors, però aquí els gags eren molt més visuals. O sigui, ja veurem que a mi m'ha costat molt extreure a gags escenes, perquè combinen els jocs de paraules, els dobles sentits, però tot humor molt visual. Humor que passa en primer terme, en segon, en tercer, en quart. O sigui, una cosa bastant bèstia. Gage com a trio va ser bastant prolífica en aquest tema de paròdies. En aquest cas, a Terresa, com a poedes, parodiava una pel·lícula del 57 que era Suspense, tres punts suspensius, Hora Cero. De fet, a la paròdia, la com a primera que vam fer, van dir... Ojo, que potser si parodem venen al darrere la nostra, i van dir, comprem els drets, potser. I van comprar els drets, sí, sí, sí. Però, bueno, entrem-hi en matèria, escoltem alguns gags d'aquest, a Terresa, com o poedes. Nerviosa? Sí. És la primera vez? No, he estado nervioso muchas veces. Hay que llevar esa mujer a un hospital. ¿A un hospital? ¿Qué es, doctor? Un gran edificio lleno de enfermos, y a veces no hay camas. Orden general, suspendan el servicio de comidas en todos los vuelos que salgan de Los Ángeles. Figa a todo el personal que permanezca en sus puestos. Será una noche larga. Un poco de café, Johnny. No, gracias. Comandante. No. Eso es lo que esperan que hagamos. Elegí un mal día para dejar de fumar. Escogí el peor día para dejar de beber. Escogí un mal día para dejar los tranquilizantes. Elegí un mal día para dejar de oler pegamento. Aquests gags repetitius, no? És molt absurd, clar. És el que juguen, era justament això. Jocs de paraules, el metajanguatge total. És una cosa que vaig llegir fa uns dies, quan investigava aquest trio. Deien que quan va triomfetant aquesta pel·lícula, ens van demanar fer la segona. Hem escoltat els gags sobre avions. Està imaginant que era una única obra de teatro o era una sèrie d'obres que havien ido... No, l'obra de teatre era el Quentàquia. Això era una pel·lícula a part que van fer el guió als tres. Som-hi ja estàvem veient la pel·lícula. Sí, però entenc que tot això... També ve de allà. Estan recuperant una miqueta de bromes. Acabem d'hièixer per dir-ho. Una pel·lícula, en aquest cas, per dir-hi tot el món dels avions. Però sí que és veritat que després, potser amb pel·lis més endavant, sí que per dir-hi coses molt més esquexos de teatre. Però aquí, de moment, és això que deien. Escolta, que esgotarem ja tot el tema a Europors i això. Heu escoltat, jo soc molt defensor, el Ferran potser no tant, però jo soc molt defensor del doblaig espanyol, que costa molt traduir gags i sota jocs de paraules de l'anglès, i aquesta pel·li ho fa molt bé. Potser perds un parell de gags, un dels que perds. És una cosa que repeteix molts cops, Michael Scott, a The Office, que és Endon Cormie Shirley, quan li pregunten a... Are you Shirley? Sí, i només hi ha més Shirley. Però s'ha de dir que el doblaig fa molt d'esforç en veure'l. Jo el problema que vaig tenir, perquè la vaig revisionar, és la qualitat del doblaig. Jo veia el que vam parlar de com es grava el soc. Que hi ha molts silèncis d'ambient, perquè tu hi ha molts acudits ambientals, coses que estan passant de fons, inclús sonorament, que en el doblaig no es reflexen. Va, a mitja pel·lícula vaig passar en anglès i ho vaig agrair. Però també us diré una cosa. El 2020 m'ha sortit de que, bueno, el coronavirus ho haurà plaçat, espero, que és... Hi ha una mena de nova pel·lícula, no és nova, sinó una refeta que es diu Airplane Mode, o sigui, modo avión, feta per Jake i Logan Paul. Ui, no. No, no, no, no. Espera un moment, espera un moment. Això que existeix, em sembla com una mena de teaser. Hi ha un teaser? Sí, sí, sí. Són dos youtubers lamentables que donen aquest mal llom. Aquest mal nom que tu sempre dius que té YouTube, són aquests dos països. Molt xongos. Potser un dia ho faré malament. És cert que el design de la... Poster de la promoció és molt similar. Passada, com un avió que abraça. Què passa, això? Triomfa molt i és el 1984 que es treuen una gran pel·liacolta, que és Top Secret. Subvenir novedades, artículos de coñas... Prococo, presenta a este amigo nuestro sombre. Aquí, olala, se la vi, cancan, para abrir y turicel. Y allí, croissant, sufle, creperi y cafeole. Cafeoles, però... Hi ha milions de gags. O sigui que de fet té moltíssims gags. Si recordeu el de la vaca que es posen, que és el cartell, que hi ha vaca que es posen amb les botes, per infiltrar-se en l'enemic... I ara té la lupa, no? La lupa que vam comentar l'altre dia amb el Peter Cushing, que en realitat estan intentant el tio que parla, no sé si era suec o així, o que parla cap enrere. I tota la història no va cap enrere. És un tènet anticipador. Exacte, exacte. És que tènet... És que tènet té Top Secret. En aquest cas era pel Kilmer, que pel que he llegit, crec que era la seva primera pel·li. És nota, és nota. Perudirava tot aquestes pel·lis de Segona Guerra Mundial, era ell, una americà... La Segona Guerra, a més, perudirava a Elvis. Ell mateix cantava les cançons, perquè és una pel·lícula musical, també. I, a més, ja et dic, o sigui, plena de gags. Ai, ai, ai, que estem aquí. Saps què passa? Estan molt coteant. No sé si s'ha sentit, però és quan comença el Barça a Madrid. Perquè som uns genis. Ah, molt bé. Molt bé, bueno. Aquí és que sortirien gags. I després d'aquest també èxit total de Top Secret, arriba, al 1988, una nova saga, que és PoliSquad. Jo, de veritat, aquesta cançó per mi és la banda sonada de la meva vida. Jo sí que és de caminar constantment amb una música, és de conduir, és aquesta cançó. Aquesta cançó... Sí, sisplau, o sigui, aquesta cançó... Bueno, no us l'hauré protegit, però... Bueno, estem parlant de Naked Gun, és a dir, agarra-lo com ho podes, però prèviament un dels tàquers, el David, David Tàquert, havia fet una sèrie per televisió que es deia PoliSquad. Va triomfar una merda, però em diuen... Hòstia, però les pel·lis, no la tele, les pel·lis estan triomfant, les que estem fent, pospassem-ho. I quan la van passar a cine, va triomfar i van fer de fet 3 pel·lis. Què va passar? Per què va fracassar aquesta sèrie en televisió que van ser pocs capítols? Sí, sí, sí, sí, capítols. Perquè a Mèrica, la tele, si això va fer una enquesta, perquè va fracassar, i és que no... Els espectadors no podien entendre l'humor amb capes. És a dir, que hagués l'humor en diàleg, l'humor en primer terme, l'humor en segon terme, es retoraven. A part de per suposo, també, per el taman de les televisiós, potser la qualitat de la imatge... Potser no ajudava a entendre... Per això hi havia un gag... Però és un gag, hi ha molts gags destacables, però a la sèrie hi havia un que està en una gasolinera, i li diu, llenemelo. I mentre estan parlant en primer terme, i estan parlant, i estan fent conyes, de segon terme, estan posant els gent a ser carregant el cotxe d'una taula de surf, o no sé què... Clar, tot això a l'estat jurídic es veu que s'aturaven, i que va fracassar absolutament... I aquí ja... El pedazo del pedazo de actor este es... Aterriza ya ha sortido. La primera ya ha sortido así, gran. Pasca que aquí es protagonico. Aquí tanto de la sèrie como de las pelis... Exacte. Escoltem alguns gags, por favor. ¿Esa no es forma de morir? Sí, tienes razón. Un paracaíta es que no se abre. Es forma de morir. Quedar atrapado en el engranaje de una máquina. Que un lapón te muerdan los huevos. O sea, quien sea el que hizo esto, nadie en todo el cuerpo descansará un solo minuto hasta que esté entre rejas. Vamos a comer algo. Sí, vamos. Bueno, vamos, chicos. Y después de eso ya, el 1.691, es cuando ya esta cisión del triozaz no entraría dins d'aquesta terra como puedes, 40 años, pero es una gran, que es una parodia de Top Gun, Rambo, o de aquestes també de guerra, jotsots amb un charlicin absolutament bestial. Me cago en la mar. Pues no se me ha volado la gorra, que den la vuelta enseguida. Pero, señor, tenemos una misión. Cierto, sí, la recogeremos a la vuelta. Pero fíjese bien dónde ha caído. Lance a Rabinowitshe en una balsa y que remencírculo hasta que volvamos. Tardaremos días. Pues que se lleve víveres, hombre, que se lleve víveres. Sé que en este momento me odia, es lo único que he podido ahorrar en estos últimos 10 años. No es gran cosa a 2.500, ojalá pudiera darle más. Oh, Tope, eres un encanto con los 3 millones que acabo de ganar en la loto. Te aceptaré estos 2.500 y me los fundiré en sombreros. Son ustedes unos muchachos estupendos, y cuando les miro me digo lo que yo daría por tener 20 años menos y ser mujer. Sempre que ets aquests jocs, no? Finals i tal. Però sí que és veritat que hotshots, per mi, és de l'un millor que han fet. I, a més, aquest Charlie Sin, que jo crec que funciona molt bé, el fetitge que era el dueto, les inicien amb jo i Britsces, el pare de Jeff Britsces. Que sempre sortien aquí, el que sortia el de... Onda que se'm va volar a la gorra, era el jo i Britsces, també. Però és que Charlie Sin jo trobo que té un porte en comèdia a sèrie. A tu estàs actuant tota l'estona sèrio, però el que estàs dient és una bajanada total. I Charlie Sin se li va la palma, absolutament. Hotshots té dos parts, les dos per no dir igual de bones. O sigui, aquella cena míticola de la gallina, maitrelleta, dels punts, banyados en toppings per fer la lluita. Està planíssima de... Si us agrada les paròdies, mireu aquestes pedis, perquè realment és una passada. Després sí que és veritat que ja van entrar a fer molt més tard aquestes paròdies com mafia, que era una paròdia. A mi m'agrada molt. A mi m'agrada molt, Ferran. És molt bona, que paròdien tot des de padrino... I després és una cosa que em va sorprendre. Em pensava que les d'Escari Movie eren seves, perquè és molt al seu rotllo, però entren a fer escari movie 3 i 4. I la 4 us diré jo, que és per mi la meva preferida, que és, òbviament, en Charlie Sin, que paròdia la guerra de los mundos, per dintre d'aquestes pel·lis. A mi m'ha vingut el cap, que era Charlie Sin, amb la noia, que és la típica noia que surt a aquestes pel·lis, que surt corrents perquè ha pujat a casa, sentia un soroll, i veu el nen aquell de la maldició, no? Que veu el teu de com surt corrents, no? I topa amb el Charlie Sin al carrer i diu... He vist tota una cara! I el Charlie Sin supercèrio. Però tenien a dir... Sí? Sí que era una cara... Tenim mosquit! Realment, us dic de veritat, són pel·lis que ja s'han deixat de fer, per alguna estranya raó, que no ho hem d'ogre comprendre, però s'han deixat de fer, però us animo a revisar-les. A mi m'encantaria fer una marató total, o sigui, algun dia podríem fer una marató total, però sí, sempre va bé, i referent total, en el meu cas, referent totalíssim. Jo he de dir que de totes aquestes pel·lis has comentat les que més me atraparon, quizás, por la edad, perquè, al final, quan lleguen a tu vida, les pel·lis t'he de coincidir i també... Aiguals 10, 12 o 12 anys, les de atrapaló, agárralo, agárralo. Realment, no, que aquí eren... Estaven traducides, o sigui... Agárralo como puedas. No, agárralo como puedas. Dos y medio... 33 intencions. Son las que he entendido que derivan de esa serie Poli's Scott. Sí, i Poli's Scott és aquesta sèrie que es va cancelar en pocs episodis, però val molt la pena si la busqueu, que la trobareu segur, val molt la pena, protagonista Leslie Nielsen, una bogeria, però bogeria absoluta, i després, potser inclús et diré que les pel·lis, al ser cinematogràfiques, es van reduir en algunes coses, però la sitcom és... És a dir, que tenia més mala hòstia, o... Menys mala hòstia... Després veurem ara que entre tu faran a parlar d'Hitikraut... També hi havia aquest humor una mica negre. Una cosa que s'ha perdut és aquesta mala vava, una correcció política. Sí, perquè a Airplane tu que la vas tornar a veure ahir, i hi havia alguna broma de coses... Racistes. Racistes a Pedro. Ostres, sí. Oye, has estado nunca en un baño turco... O del aborto, ¿no? ¿Quieres que abortes? Bueno, que ahorrar recumarem... A saco, a saco. ¿Y qué se ha hecho de él? Bueno, murió. La última pel·lícula espanyola, no sé si és espanyol, però és una comèdia espanyola. La comentamos aquí, precisamente, porque era dirección de Ruiz de Caldera, que era el tio que está detrás de mal nacidos, inauguración en sitges, y también en el mundo del cine. Espanyol. Ai... Ai, l'escurs de negre. Avui que estem de comèdia, és el que tot segur, tot segur hem mamat, hem vist en el nostre passat televisiu, no? Almenys aquí a Catalunya, que són les comèdies de situació britànica. Vaja, les sitcoms britàniques, o millor dit, les Britcoms. Toma ja, eh? Sí, sí, tenen un propi. I és que aquí ja ho dic, hem mamat, hotel folti, Alolo, si ministra, els joves, salut i peles, a dalt i a baix, l'escurs de negre, Mr. Vinc, el nan Roig, i moltes més. Si us fixeu, ho he esmentat les més clàssiques. Aquelles que defineixen ja no només l'agrella dels inicis de TV3, sinó el mateix estil i que inspiraria la producció pròpia de comèdies a la televisió catalana. I és que els catalans, per alguna raó, ens agraden mirallar-nos amb l'humor anglès. Com si, per proximitat, ens hagués d'enganxar una mica de classe, elegància i intel·ligència. Però, bueno, podríem posar-ho en dubte. Hi ha hagut grans comèdies catalanes, a tot s'ha de dir, però... Anem a les Britàniques. Sí que és cert que hi ha hagut moltes més comèdies vingudes d'Anglaterra, més enllà d'aquests clàssics, i tot i que no han aconseguit aquest nivell d'influència social de les nombrades abans. Doncs, precisament, una de les meves preferides. Algú ja hauran reconegut la careta, però per els que no, això es tracta d'IT Crowd. No és un error de l'organització, eh? No, no, són així, són així. O, com es va traduir aquí, els informàtics. IT Crowd, els informàtics. És una sèrie de Channel 4 que va tenir 4 temporades de 2006 a 2010, i un episodi extra del 2013, bastant dolent tot el dia. Creada per Graha Mlinahan i protagonitzada per... Ojo, que els noms són difícils. Chris O'Dout, Richard Ayoé i Catherine Parkinson. Bueno, doncs no són tan difícils. Ens vostren les desventures de l'equip de suport informàtic de la Reinhorn Industries. Una macro-corpressió al vell mig de la Citi de Londres, de la que no sabem realment mai què es dediquen. És un dalt de cant recorrents de la sèrie. És aquesta empresa, hem osganado tanto, però no et diuen mai en què. És aquest tema. Els informàtics està illat a l' difici com repudiats per la resta de llopis i només contacten amb ells quan necessiten que els hi arreglin algun problema amb els ordinadors. I, per venjar-se de l'ombreór ni el que estan submesos... De pas fer una mena de burle dels coneixements informàtics I actually, something is wrong with my computer. Have you tried turning it off and on again? No, no, no. Oh dear, thanks. Hello, IT, have you tried turning it off and on again? Hello, IT, have you tried turning it off and on again? Hello, IT, have you tried turning it off and on again? Have you tried sticking it up your arse? A més, és que ara m'ha vingut el cap, no sé si veu arriba a veure, segur que sí, el Ithal Britein. Sí. El Ithal Britein era una mica tan anterior aquesta, però sí, dots que també tenia molt l'Homornegra, tenien una frase molt recorrent que hi havia un personatge que era... Computer 6N. Exacte. Sempre hi havia un personatge que era una senyora, que era un home disfressat. Era funcionària. Era, sí, sí, sí, era una funcionària que tant te la podies trobar, a Rabén, o sigui, com anar a una agència de viatges, com no sé què, sempre demanaves alguna cosa, i dius, no, és que jo vull anar a, no sé, a Tallor. I dius, i a més, sense mirar la, saps, et mirava a la cara, te crè, te crè, el teclat de la resposta de la mateixa, no? Computer 6N. No. Era sempre el mismo. I és que l'Homorn Informàtic hi té una gran presència, ja que tant el Roi Dodeaut o el Moss d'Aloet, són uns autèntics nerds, però autèntics. És a dir, realment els escriptors saben del que parlen. Ja sigui un robot desactivador de bombes que funcionen windows, i per tant, segur que falla, o riure's estúpids entre ells perquè algú no sap defensar que la RAM també és memòria. És un sistema informàtic, Adrià, no, no facis aquesta cara. Tots dinen torns, com els ordinadors que tant els agraden, que tenen guanyar-se la vida i evitar interaccions socials, que se'ls farien certament incòmodes. Fins i tot, si hi ha un incendi a l'oficina, com creieu que reacciona en Moss? Ja sabeu que els britànics els encanta això. D'enfotes en de les minúcies i petites i absurdes complicacions de la modernitat, en la que estem submesos, perquè envia un mail en comptes de trobar per telèfon, ell perquè se sent incòmode, però al final diuen que em respondran abans a un mail que potser m'agafaran el telèfon. Això, Adrià, no és la teva experiència màxima. Estava sentint com aquesta sèrie llegava a mi vida. Intenta llamar a Orange amb un problema tècnico, i segurament una de les primeres preguntes, respostes... Has provat-ho. Com era, no estàs fent-ho mal, no? No, jo ja sé el CPE. Orange, segons són mediàriament educats, els del CPE ja és una història. Per exemple, a l'univers d'Aitikraut, si necessites una ambulància, és bona memòria o paper i llapis per apuntar. És a dir, és canviar el 9-11. El 0-60, per un número impossible. I 3. Per fer-ho al final. Però per fer el jingle. Tampoc falta la mala llet britànica. Bé, perdó. Ara ja no es considera mala llet, sinó mal gust. Exacte. No sé jo si gags com la baralla èpica entre el misògin nou cap de l'empresa i la seva nova parella, que va al costat de la CPE. No sé si es pot fer aquesta cosa. Si es pot fer una cosa extra sexual, on atravesen parets, escritoris, vidres i on acaba una fina davant de tota la conferència, es pot fer avui sense en dia a Twitter. Resulta que aquest mes, i després de molts anys de crítiques, cap a aquest episodi l'han retirat. En el forat ha decidit que no, que és de bon gust actual. No ha fet la pena. També s'ha de dir que suma els motius i que aquest mateix estiu ja va ser eliminat de Twitter precisament per aquest tema. Però en aquella època encara s'atrevien amb tot, és el que deies abans amb top-gan. Ja fos la menstruació, la paraula pedòfil o en un dels meus gats preferits, fer-se passar per discapacitat perquè t'han pillat pixant al lavabo de minus vàlids. Aquest capítol que és boníssim, aquest capítol i permís dels millors. Perquè comença acabant a veure un musical que es diu Gay. I la frase és, no fa falta que ho diguin, tots els musicals són gays. Que acaben a partir de la cita que té la gent que diu, no, no, jo no soc gay. Si llegeixes la registrència d'aquesta revista i vas a veure musicals. És un acte molt boníssim, però és que ara he recordat això, però és boníssim només per l'expressió. Que se l'emporten a ell en cada dia de rodes. I entressats a la típica furgoneta que se'n porten els minus vàlids. Que és amb una plataforma acabada a 0,3 per hora pujant. I se l'emporten i ell s'ho rien a tothom en plan. Tothom va desparir amb la mà, se'n van, adéu, és com si fos... El titàlic. Adiós, que vaja molt bé, ja hi ha així una cara com... El gag no s'acaba aquí, que ha de tornar a baixar perquè deuen... Ei, espera, que un grup de minus vàlids gays que amb mi, se'n van amb tu. Però controveses a part, la sèrie té una intenció molt clara de voler fer riure i poca cosa més. S'utilitza una mica d'humor negre, però jo no diria pas que sigui punyent ni molt menys. Els seus protagonistes, per tant, els personatges amb qui ens identificarem, tampoc crec que hem de llegir els seus comportaments com desitjables o els que hem de tenir. Si alguna cosa podem extreure d'Ity Kraut, és el que fa que hem retat ja feia els joves 30 anys abans, que és trencar una mica el tòpic de que les sitcoms les protagonitzen personatges habituals i típics del dia a dia i posa més el foco en els descartats, en els menys brets. Tampoc diré que sigui una legata a la diferència ni a l'extranyesa, però sí que utilitza molt bé la carta de riures de l'habitual i del mainstream en coptes de posar la diana de l'acudit al nerd com molts cops ha passat a la comèdia. De fet, a l'any següent del seu debut també va debutar la molt més famosa Big Bang Theory, on també s'utilitza a suposats nerds, però precisament la direcció és l'oposada. Aquí és la seva rareza, la que forma part del nucli del xiste. No va ser un èxit. La sèrie d'Ity Kraut no va ser un èxit a l'arrancada. Ha sigut una sèrie que ha guanyat fa mà de culte al llarg dels anys i fins i tot es va intentar tenir un remake americà on el mateix Ayoet repetint de mos, la sèrie de Bébara. El va fer el Roi el Joel Maquiel, El De Community, el pilot circular on-line i si el veieu entendreu perquè mai havíeu sentit parlar d'aquest remake. Jo el que sé és que m'he deixat molts gags, m'he deixat molts gags boníssims fora, en aquest ràpid repàs que no fa justícia ni de lluny. Una de les sèries que més sovint em trobo si tant. Moltes frases que utilitzo al meu dia a dia són d'aquesta sèrie, i una de les sèries que més recomano. En el fondo, esta serie me está entrando bien. Me está entrando muy bien. Muchas ganas de verla. ¿Dónde la podríais veure? Exacte. Si voleu veure a Ithikraut, que sabíeu que la podeu trobar completa a Netflix i que les seves temporades són curtes. Sol, com sol passar amb les series britàniques, són uns 6 episodis per temporada i 20 minutets cada episodi, així que és fàcilet. I quantes temporades? 4 temporades. I un especial, d'acord? Doncs a Netflix no sé si ha entret a Netflix l'episodi aquí a Espanya, que tot és probable. I, si no, ja te'l faré arribar, Adriano. De hecho, es una serie que realmente va muy bien para... No tanto para la película de la que os quiero hablar hoy, que ya lo he comentado, o voy, sino el motivo por el cual voy a acabar hablando de hoy es otra película que vi esta semana, que está, ciertamente, relacionada con algunos de las bromas que has puesto. ¿Pero qué os parece, si primero, para acabar con ese tono dramático que también propone, o voy, escuchamos a Carles? ¿Que eso es un cambio de actitud? Sí, por favor. I... anem a escoltar el Carles. Una nena està trista, perquè el cable del seu punxadiscos s'ha partit en dos. No pateixis, no pateixis, li diu el pare, somrient, jo t'ho arreglo. Amb una mà agafa l'extrem del cap la trencat, i amb l'altra apunta l'endoll amb dos vits fins que... La sang raja pel nas del pare mentre li surt fum del cap, però el més important és que l'aparell ja funciona. La música s'escolta, la nena somriu. Somriu com si fos la cosa més natural del món. Somriu com si fos feliç. Estem parlant de la portada de Schmilko, el disc que va treure l'any 2009, la banda de rock alternatiu Willco, liderada pel compositor i vocalista Jeff Tweedy. Un disc on, curiosament, el grup toca una cançó titulada Happiness. La tristesa, canta Jeff Tweedy, no és res. I la felicitat depèn de qui culpis. És com si Willco ens estigués dient que la felicitat sempre va condicionada. Sempre està supeditada a una altra cosa, com un pacte tan abrós, però fixat amb cert esperanç, optimisme, ganes de riure i de somriure. Bé, arribats a aquest punt, podríem pensar perfectament en aquella hàpines de tots solons, una pel·lícula sobre la família que també posava el dit a la llaga de les convencions, de tot allò que assumim, que donem per segur. Però, sobretot, parlem de la portada de Schmilko, parlem de l'art del dibuixant Joan Cornallà, que va hi escoltar en el seu tocadiscos. Despreocupada davant un món que sangra, que es crema, que treu fum del cap. Aquest és l'art de Joan Cornallà, un caricaturista nascut a Barcelona, que durant els darrers anys ha adquirit renom a través d'internet com un artista de la provocació que fugi de la fama convencional, de les presentacions en directe, de les entrevistes cara a cara, i ho fa per submergir-nos en les vinyetes d'un humor brut, àcit, despietat, que juga amb colors pastel amb bòtics personatges pintats a mà, per invocar tota la distorsió trash del seu bagatge cultural del 70 i traslladar-lo a la nostra època, el món que ens envolta. A tot allò que coneixem i donem per sabut, però sobretot, Joan Cornallà, ens parla amb el seu art de l'estupidesa. L'estupidesa que portem a dins, ara i sempre. Pepa e napo a pope. Pepa e napo a pope. La creativa a jueves de New York Times, i els seus dos treballs més coneguts, que són Jons o Inmoks nocs, són tota una declaració d'intencions. Però afirmar que l'humor d'aquestes pàgines és políticament incorrecta seria quedar-se bastant curt. El seu és un art de l'humor violent, psicòpata, underground. Una farsa visual en format d'episodis breus, una col·lecció de tires còmiques tan afilada com un ganivet de carnisser. Parlem d'imatges que van des d'una dona occidental amb vikini, fent-se un selfie amb un bebè femèlic de l'Àfrica, que porta els braços, fins a la imatge d'un home que somriu i precisament li falta això, els dos braços. Però res, no li empedeix vestir una samarreta on posa. Free hacks. Sí, sí, tal com ho sentiu. Abraçades absurdes, impossibles, per a qui vulgui degustar-les. I, si us sembla a deixar aquí els exemples, no té gaire sentit descriure les vinyetes de Joan Cormallà. Les heu de veure amb els vostres ulls. El seu art és el més semblant a la versió cínica i gamberra de Snoopy, dissenyada per un bé que tan cocat, li sèrgic, passat de volta. Joan Cormallà és, en definitiva, un entídut contra el bon gust, contra l'orthodoxia. Aquelles normes invisibles respectades per tothom, que el director Jean Renoir posava en evidència la pel·lícula La regla del Juego, que tractava sobre la hipocresia d'una societat francesa sempre pendent del que diran. Del què pensaran? I amb una segona guerra mundial a punt d'esclatar? Cormallà també busca assenyalar la hipocresia, i a vegades sembla que parli d'un món, el nostre, que també està a punt d'esclatar. Però, a diferència de Renoir, no busca la subtilesa ni busca el diàleg incisiu. Prefereix la dinamita. En la línia Destroyer de Notre Show de Miguel Noguera, del teca-joc de Johnny Ryan, o de la sèrie Ardej Balak de l'artista indie Priyesh Trivedi, la caricatura de Joan Cormallà és com una adrecera que serveix per escapar de la normalitat. La nova i l'antiga, tant se val. Parlem de destruir les convencions i fugir de la rutina, d'un artista que ens convida a veure el món en mirada terrorista, de donar-nos que, darrere de la publicitat, la política, les bones costums, s'amaga una felicitat postissa. Així que, estimats huyents, no us ho penseu dues vegades. L'Empanada us convida a descobrir i redescobrir l'art de Joan Cormallà. Busqueu per internet. És un humor que apunta la realitat amb el dit. Que en recorda que, darrere d'una imatge d'alegria, s'amaga la pitjor barbària. Que, darrere d'una nena ballant, hi ha un pare que somriu entre flames. Així dins en diari, així de postmodern, així de Cormallà. Ja ho deia Wilco. D'apendaquies al culpable. Grande, Carles, grande. De hecho, siempre me plantea una dificultat, a veces, en radio, intentar hablar de alguien como Joan Cormallà, o incluso de las películas que planteabas, porque es cierto por que has traído toda una serie de gags que funcionan, pero evidentemente funciona mucho mejor cuando estás ante la película, en esa línea que, quizás, decía que los americanos nos habían sabido mover, pero que considero que es interesante. Porque igual, el gag, la broma escrita, tiene un 30% de gracia. Pero, ostia, lo completas con lo visual. Y, al final, el discurso es mucho más potente. Que, si no, queda como una broma... malilla o sencilla. I Joan Cormallà, que s'ha de veure. Perquè, a més, el típic de Joan Cormallà, és que mai en diàlegs, i sobretot les expressions, les expressions de pujaria, i que, si intentaras explicar muchas de sus bromas... És molt difícil. A part que explica per la gràcia. Exacte. Ni siquiera podrías justificar, quizás, desde la racional, por qué te estás haciendo gracia. Porque también Joan Cormallà apela mucho al orgánico, al animal, a ese delirio en el cual el hombre pretende ser una cosa que realmente no es. Y entonces, ahí, esas dos capas, lo más profundo y lo más involuntario frente a lo que uno pretende ser, se unen en las viñetas de Joan Cormallà. De fet, abans que comentàvem el comèdia, aquesta mala bava, aquesta mena... És curiós com últimament estem veient en còmics que has portat tu o a Joan Cormallà, que és un exemple continu, de on menys potser es nota la censura tot, i que sempre els hi preguntes. Els autors que porten de còmic s'han notat censura tal, mira, un altre gol del Barça, deu ser. Després ja veurem el resultat. La censura potser en el còmic encara està menys present. 2, 2, 3, ja ho sé. Però, bueno, la censura potser en el món del còmic, no he dit que no hi sigui, però que un mes... On veus més atreviment, potser perquè és menys... Menys trimsona molt malament, dit així, el còmic, que no el cinema o les sèries, potser encara hi ha aquest esperit transgressor molt més intacte. Sí, a part de que... A veure, dins del que és underground, perquè vulguis o no, Joan Cormallà, sobretot perquè ell ha tirat sempre... després ha fet en paper, però ha tirat molt, com altres autors, han tirat d'aquest còmic digital, tires còmics, o sigui, racuadres... 4 viñetes. I ja està, i jo crec que també això ha portat molta llibertat. Des del panel sindicat també, que és aquella guai que han cometat algun cop, que és on tu publicues... La gent paga el que vol, i això... També s'han trobat moltes coses, però un altre cop, aquest tipus d'humor que és molt complicat transmetre, o sigui, us animem totes, tot amb el coneix, obviament Joan Cormallà, però... No ho diria Jules, no. El positiu, finalment, és això, que almenys ho coneixem. Que un tipus d'humor, que uno, a vegades, duda de cómo ha llegado esos niveles. Ya no solo de calidad, sino de difusión. Hòstia, esto es posible? Menos más. Aquest món de xarxes socials i de ironia present, jo crec que Joan Cormallà és de les coses que més retuïts o més riposa ha fet. Segur que fins i tot a ta mare, jo no ho faria, però no li enviem potser... No li va treure a vostra mare una viñeta del Cormallà. Bueno, però sí que és cert que esa visión, quizás a veces crítica, sobre cómo la realidad se ha acabado reduciendo pues a un emoticono, y esto siempre es criticable, en el caso de Joan Cormallà funciona, y implícito tanto significado. En una única imagen, como en un canjino, a nivel lingüístico, en un canjichino o japonés. Mira, jo faig això una nova referència, que de l'escadi del Carles, aquí hi ha text, però si us agrada el còmic xungo d'humor hipernegra, que més l'han perseguit per tot arreu de Twitter. Bueno, si el busqueu, veureu els fills de Twitter, i va fer un llibre, un còmic, que va aglutinar totes les bromes de Twitter, amb els conseqüents també... Però qui és? Michael Perrinow, que va fer el Perrinow-micón, amb una portada que també és una bugerida, un necronomicón, és un còmic que és allò de... Si no t'ofentes, que no eres persona, saps? Grande. Oye, que os parece si con estas aportaciones que hemos estado viendo hoy, nos vamos ya a la comedia de verdad. De hecho, incluso voy a escuchar... Mira, mira, esto es lo que te quería decir, Ferran, por partida doble, oye. Cinema. Al mejor al cine malament. No, por un momento. Ya no hay a ordre, ya no hay a sentit, això és una comedia constante. Urocaos. Seguimos, seguimos con esa música... Entramos en el humor jazz. No, perquè, al final, date cuenta de una cosa. Yo me planteaba, porque la película de la que voy a hablar hoy, o voy, vuelve a tirar de estas bandas sonoras que evidentemente remiten a budiales, ¿no? Y de sí, obvio, es una musiquita facilona, que te entra muy bien. Ya puede llover en el exterior que hacer sol, que siempre funciona esta música para acompañar, para crear ambiente. Pero a la hora de la verdad, también, en un cine, que lo que te está mostrando son realidades miserables, ¿no? ¿Os acordáis de esa también aportación de Budiala, en donde decía que está lo horrible y lo miserable en la vida? No, solo la vida se lo se puede dividir entre estos dos aspectos. Ante un cine que pretende esto, ya sea de una manera cómica, añadirle esta música genera cierta distancia, ¿no? Es decir, al final, es también la sensación, y eso lo decía, ¿no?, también al principio, como la comedia muchas veces no deja de ser el drama con distancia, con perspectiva. Sí, sí. Y entonces, en este caso, la música, yo creo que funciona. No se ayuda. Y sí, sale en Budialen, en Oboy y en muchísimas películas más, pero ya hablamos de Oboy, ¿no? Además de decir, como he comentado en tu sección, Ferran, que mi intención era hablar de Oboy. Yo iba a hablar de una película que también jugaba un poco en la liga de las parodias. Pero no una parodia cinematográfica, sino esas parodias que hoy en día pretenden trasladarlos la supuesta anormalidad, que, por fin, ¿no?, aceptamos como errónea. Esa nueva anormalidad, que realmente es mucho más normal que esa normalidad que nos presentaban anteriormente. Entonces, si teníamos a unos mafiosos filmados por Tarantino a Cámara Lenta, saliendo del bar después de discutir sobre propinas, Reservar Dogs, ahora podemos encontrar a todo un grupo de discapacitados, de manera química, o sea, de manera mental o de manera mecánica, en la misma realidad. Es una película que podríamos valorarla como la versión alemana de campeones. Estás la que querías hablar. Exacto, The Goldfish. The Goldfish es una película reciente del cine alemán que tuve la oportunidad de ver en la filmoteca esta semana, porque la filmoteca está haciendo, bueno, estaba programando una suerte de festival alemán, de cine actual, más bien, del cine del 2019, y lo va a hacer durante un par de semanas. Después, en la agenda, si tenemos tiempo, mencionaremos algunos títulos. Y The Goldfish es una gran película, pero sí que es cierto que ha jugado un poco más en la liga de Paul. ¿Qué pasa con Goldfish? Que el protagonista es Tom Schilling, y quizás ahora es de nombre o suena a eso, alemán. Tom Schilling es un tío que lleva mucho tiempo en la televisión alemana, en el teatro, de hecho, hizo carreras siendo muy joven en el mundo del teatro, pero que la peta con una película que se llama O-Boy. O-Boy o un café en Berlín. De hecho, es una película que triunfó muchísimo en el año 2012. Estamos hablando de que ya solo los goya alemanes, los premios del cine alemán, se llevo actor, actor secundario, actor, evidentemente, Tom Schilling, bandas sonora, guión, opera prima, dirección. Es una pel·li que pasó por aquí, cerquita, en el festival Rex de Tarragona, pero que en los premios del cine europeo se llevo el premio Discovery, o el premio en el festival de Sofía, a mejor película. ¿De qué va O-Boy? ¿Por qué te era O-Boy un película del 2012? Porque siendo una gran pel·li y una pel·li muy premiada, tengo la sensación de que ahora ha quedado como en el olvido. Sí, la verdad es que a mí, cuando he trobado el nombre alternativo, digo que sí que son el nombre alternativo. Yo no tengo ni idea. Os cuento de qué va el tema, es 24 horas. Un día en la vida de un individuo, en este caso Nico, Tom Schilling, que es un joven berlínes, que es claramente un loser. No lo tenemos claro desde el principio, pero vamos a ir viendo en las primeras escenas que todo les sale mal. Es un tipo que vaya, vaga por las calles de Berlín, lo de vagabundo, en este caso vagamundo, le queda muy bien y de hecho hay un momento que hacen una broma al respecto. Y es un loser también visto desde la perspectiva convencional. Es un loser porque ha dejado la carrera de derecho, como totalmente enfrentándose al padre. Es un tío también que no consigue triunfar en el amor, tiene una relación, pero parece que no va a ningún lugar. Ni siquiera se puede tomar un café. De hecho, hay una cosa que se repite en la película, que es su intento de tomar café como algo entendido, como ese momento de paz, de reflexión. Es un estimulante, pero no encuentra ese momento de paz para reflexionar y proyectar su día de una mejor manera. Todo lo contrario, el efecto domino lo lleva siempre a ir en la derrota. És una mica com l'apartamento de Willi Weiler, que sempre es volar anar a l'apartament per ja estar en paz. No se pasa algo, ¿no? El apartamento de Willi Weiler, que sí que tiene la imagen del loser, es una pel·li que te deja ese buen sabor de boca donde es posible. Exacto. Aquí estamos ante ese tipo de comedias, donde la línea que ella ofrece con el drama es muy fina. De hecho, es una pel·li que quizás, a la acabarla, empieza claramente como una comedia, pero quizás a la acabarla la recordaréis mucho más como un drama, como os decía al principio del programa, como esa comedia dramática que nos tiene que hacer reflexionar. Sobre qué, en este caso, pues en la película de hoy, es claramente sobre esa necesidad que todo el mundo, espero, ha de formar de esta vida, pero que a veces la propia vida no nos permite formar parte de ella. No, los planes no siempre salen bien. Para él, es imposible formar parte de esta sociedad. Y es un tío que lo intenta y lo lucha, pero siempre acaba obteniendo la respuesta contraria. Es una pel·lícula dirigida por Jan Oleg Ester, que en el 2012 ofrecía su primera pel·li, ha vuelto a aparecer en las salas comerciales con la profesora de piano, si això suena. Una pel·lícula que no he podido ver, però aquestes sí que van a premis, així. Totes dues, un tío que va fora, des de bon principi. El Jan Oleg van dir, hòstia, aquest tío, per què? Exacte, perquè clar, es veien les referències de Jean-Luc Godard, de Baudialen, com ja ho he dit més d'una vegada, o Jim Jarmusch, també. I, en el fondo, aunque no tiene absolutamente nada que ver, yo, en todo momento, cuando estoy viendo la película, me acuerdo de un tío como Juan Caruay, que es de Lidios in Crecia Alemana, donde se plantea ese desencuentro continuo de las personas en lo emocional. Y es algo que además, es curioso, porque ahora que vivimos esta distancia emocional, un poco provocada por la pandemia, es curioso ver que en el 2012, en Berlín, evidentemente, no había una distancia impuesta, pero sí que existía esa distancia. También es cierto que Lidios in Crecia Alemana es bastante diferente. Pero qué podemos rescatar de esta pel·lícula que os invite a querer ver, la pel·lícula en blanco y negro, como la típica pel·li de Gafapastas. Es una pel·li que sabe jugar muchísimo con el formato y con el foco. En continuo, o sea, en continuo, un montaje interior al plano. ¿Para qué? Para marcar esa distancia del personaje con su entorno. Hay un plano, para mí, una secuencia memorable, donde va con un colega en el coche y toda la ciudad se proyecta sobre las dunas. Es algo que hemos visto, evidentemente, pero que tiene mucho potencial visual y que nos hace entender cómo este tío está totalmente perdido en su mundo urbano, en sus calles de Berlín. Junto a la música y el formato, como decía, a la vez también nos propone no sólo el realismo, sino también ese tono fabulesco, ese tono que nos tiene que invitar a tomar distancia sobre la vida, porque, al final, uno acaba pensando que tal vez esto sea un cuento, tal vez esto sea una fábula. Hay cine dentro del cine, hay teatro dentro del teatro, esa idea del metacinio o del metateatro. ¿Por qué? Porque el personaje, que está en un continuo de venir, va a visitar unos amigos que están en una obra de teatro. La lia, evidentemente, porque ahí va la lia, no es la de Budiálen, sino con la mala hostia de los alumnos. Sí, no es eslàptic. No, no para nada. No, la acaba liando en una situación casi dramática. De hecho, el drama acaba comiéndose la película, pero no pierde esa reflexión que también nos pone que invitar a... Més que una comèdia de xiste o de eslàptica, és la pantomima, és directament el patatisme, el patós. És la reflexión sobre nuestra propia esencia, que en algunos momentos se encuentra en la risa, el instrumento adecuado y en otros momentos ya no es posible. Es la dramedi. Exacto. Y hay otra cosa para mí, y con esto me gustaría acabar, pero hay otra cosa en la película que es realmente admirable, y es que todo y ser una pel·li de jóvenes, porque el tío se representa que tiene unos 20 largos, unos 30 años, y se mueve en ese mundo hipster berlinés, no estamos entre la típica película absurda, que rompe, ¿no?, que de alguna manera rompe la estadística y no se preocupa del mundo que está posterior a esa edad jove. Hay dos personajes, una señora mayor en un momento determinado, cuando van a comprar droga y en casa de los camellos, está la abuela, pero la abuela vive en su burbuja, y el protagonista tiene un momento de contacto con ella, y van a mucho la pele, y finalmente, ya, que eso sí, es una maravilla, momento borracho de bar. Borracho de bar, casi en la última secuencia de la película, que, por cierto, un borracho que se llama Friedrich, y ahí también está proyectado ese inilismo de nuestro... Nietzsche, Nietzsche. Y esas dos secuencias en las cuales el protagonista interactúa con personas, evidentemente, de cierta edad, nos ofrecen, pues esto, una visión global del ciudadano, no tanto solo como el joven, hostia, que está en un fracaso continuo, sino como una sociedad, que se tiene que andar de alguna manera cuestionando continuamente, incluso, hasta los 80 años, de este buen hombre llamado Friedrich. Yo os recomiendo muchísimo que la veáis, aquellos que tengáis film y ya sabéis, no perdáis el tiempo, y los que no, creo que serán también hay posibilidades, ¿no? Molt poquetes, molt poquetes. Ens quedan quatre minutets, passem a l'agenda. Venga, passem-hi. Casco. Tres minutets, ara, darrere. En la Liga de lo que venía contando. Empecé este festival de cine alemán en la filmoteca de la Cine Alemán. Hay titulos como Digo el Fisch, que se vuelve a repetir, pero hay otras películas muy interesantes. Algo que me gustaría comentar al respecto, es que no os penséis que es solo cine alemán, porque al final, hablar de cine alemán hoy en día, también es hablar de todas las culturas que Alemania ha aceptado. Entonces tenemos un mestizo iraní con alemán, turco alemán, japonesa alemana también, en la dirección de muchas de las películas. Y en otro ámbito muy diferente, empieza el Festival de Cina Asiático. El festival se te presentará unos 10 días, y del cual, creo que podremos hablar en dos semanas. Molt bé. També se ha de dir que s'estrena Hopgap, la pel·lícula que ens ha fet en d'habitació d'allà. Sí, al 23. I al dia 30, a la setmana que ve, s'estrenarà Emma. La pel·lícula aquesta de l'Emston. No, Dani, no. Emma. També una Emma, però us recordéis que Emma era una pel·lícula... La de la Rahín, la de les traperas. No sé què, però Emma és amb una Emma. Aquesta és la Emma. És rotllo d'època, aquesta. Sí, d'època, però és una miqueta com la còpola amb la... Exacte, exacte, sí. I després, a sèries, torna a demandar l'Orient, temporada 2 de Disney+, i de videojocs, un que el Póla ens va dir que voldria jugar, que és Watch Dogs 3. Lídian, s'estrena. Jo no he jugat, de ni a l'Orient, el 2. L'he vist jugar els anys interessants. Lídian és per què tractava del Brexit. Ah, va bé, sí, que el futur és aquest. Ah, vale, vale, vale. La distopia, bueno, és aquell mític nom, allà saga històpica, que al final és... Aquest és l'Àquer, sí. L'Àquer, sí. Doncs fins aquí el nostre especial, comèdia. Ara el faran editarà i posaran risses enladrades, entre mig... Bàstic. No hem parlat de lliures, de risses al·letades. El teu anticraut... De fet, moltes sèries britàniques... Vaig a buscar a Mr. Vinital, acostumen a tirar-ho. Hi ha molts detectors del riure enllaunat, però teu tenim molt a veure amb el que dius de com ajuda el riure a l'alt televident. Sí, sí, però després, aquí, un canvi a paradigma, que un dia estaria de portar-ho, que és diòfis. Diòfis, canviar la comèdia, absolutament. Òbviament, hem parlat d'algunes comèdies, el qual ha portat aquests 40 adversaris de terra, i us he portat una de les meves preferides, a Ithikraut. El Carles ens ha parlat del cornyallà, que ja ho hem dit, i l'Adrià no ens ha portat una pel·lícula. I l'Adrià no ens ha parlat una pel·lícula, que també és veritat el que el comentes, Adrià. Al final, la comèdia està on la volem trobar, perquè la vida és un drama en obres o en plors. No, perquè m'he tronxo de risa al principi de la pel·li. ¿Hacia dónde vamos? Potser anem a la xarxa social. YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural, i tots els podcasts us trobareu a SoundCloud. Ens veiem a la segona que ve. Espacial. Fיקa M'estic molt estficat.