Empanada Cultural del 2/11/2020

You are the witch doctor, but I am the vampire. I say my patient needs another injection. And that shall be successful. Si la setmana passada parlàvem del gènere de la comèdia, avui, cap de setmana a Halloween, quasi que podríem fer un programa íntegrament sobre aquest subgènere que és la comèdia de terror cinematogràfica. I és que molts cops la comèdia i el terror han anat totalment de la mà. Ja sigui per fer-hi paròdides teròtips, com les Skyrimovies, com per fer-ho per fer-ho per fer-ho per fer-ho per fer-ho. El terror, com la comèdia, és molt, molt subjectiu. A mi, per exemple, em caga més el terror anomenat psicològic que el susto fàcil, l'ensenyar poc i suggerir molt. Una mica com aquesta eterna rivalitat entre la sensualitat i la sexualitat, i és que el terror i l'erotisme van molt de la mà també. Aquí a Espanya hem tingut un gran representant d'això. Jesús Franco, l'home de les mil pelis i dels mil peris. I també hi ha una altra comèdia. És el representant d'això. Jesús Franco, l'home de les mil pelis i dels mil canvis de nom. Que sí, Jesús Franco, Gens Franco, Jess Franco, Jesse Franco, Jeff Frank... Bueno, ja sigui per la censura franquista i post-franquista, o per evitar que la gent deixés de veure-se els pelis o ja sigui el seu nom, doncs ja va bé de fer aquesta trampilla. Els que haureu vist reia seva entendreu per què ho dic. En fi, que avui toca endinsar-nos en el fabulós món dels crits, de la sang, dels monstres, monstres que podrien anar des del mes humà o inhumà Jack, l'esbudallador. Els monstres clàssics de la Hammer, com mòmies, vampirs, homes llop, o Pennywise, el Pallassos, així. Doncs en realitat... Ai, hostia, perdoneu. Carles, que estic crement la ditoria, parlem d'esperes, va bé? Ja, ja, les pols, per al carru, per al carru. És a dir, m'estàs parlant dels monstres clàssics i la Hammer, els monstres clàssics, serien de l'universal. En tot cas, Bankenstein, la noia Frankenstein, la mòmia Dracula... La Hammer, sí que es pot parlar de clàssics, però es pot parlar de clàssics com el vi en formatge o el pató a bona nit. És a dir, la Hammer, en sí, no és tan clàssica, és més moderna, que clàssica, i després m'estàs parlant de Pennywise, el Pallassos d'ahir. En fi, que avui, entre tants monstres, també tindrem algun fantasma. Una fantasma que vam tenir als 90, i després, el tàndem que portem, que no sé, segurament és la trilogia de Pennywise, el Pallassos, dirigir-les per animosieti, que d'alguna manera recupera aquest esperit. Ja, doncs... Estic fent ging. I en dirigeix que torcinem. ... Prefereu els pitells, que aquí comença l'empatx, l'embefada. El gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empenada voluntat. Un programa cuinat per... Paul Degler, Perran Pujol, Adrián Mucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. ... De debò que aquest tio continua parlant. Benvinguts a aquest especial Halloween empenada cultural 2020, que ens hem vist obligats a pregrabar les nostres seccions de gut a la crisi del coronavirus i les noves ocorrències del nostre govern central i autonòmic. Esperem que disfruteu d'aquest especial Halloween i ens escoltem la setmana que ve. Hi-yo, Georgi. What a nice boat! Happy Halloween, people. ... Cinema. ... Happy Halloween, people. O, más bien, happy confinamiento, pringados. Y maquillado, sí, pero ni de calavera ni de vampiro, sino de falsa libertad. Porque con un tentaje moral a escala mediática vivimos como y cuando ellos quieren. Y eso sí queda miedo. Así que este año nada de truco o trato ni de coger caramelos de extraños y si salen a la calle a lucir disfraz, no olviden que la màscara de Jason també requiere una mascarilla conjunto. Aunque, pensándolo bien, ha sido muy partidarios de las calabazas a este lado del charco. A nosotros Halloween es en la pantalla donde mejor nos queda. Y tanta casa sugiere maratón de pelis asegurada a poder ser de miedo y con las luces apagadas. Y en vez de palomitas, panellets o castañas. Y así tal vez en un fin de semana consigamos recuperar los kilos del primer confinamiento. Pero de nosotros depende. Porque esta vez el gubern sí que nos ha dado alternativas a la gordura. Y siendo una fecha tan importante que nos visita al Campo Santo está garantizada. Se permiten los desplazamientos dentro de la misma comarca si es para ir a los cementerios en el fin de todos los santos, claro está. Es decir, se puede acompañar a los que ya no están, pero ni hablar de los que aún respiran. Y a pesar de la paradoja, así como el pequeño comercio se beneficia del cierre de los centros comerciales, quizá nuestros muertos también pueden aprovechar que son los únicos a quienes realmente podemos visitar. Ya sé que muchos han dejado atrás las tradiciones religiosas, pero créanme, a los muertos hay que tener los contentos. I si no permítame que les hable de una pel·lícula que reflexiona el respecto, realmente resultará más convicente que un servidor, post-mortem o si lo prefieren tras la muerte, un filp húngaro dirigido por el director del mismo país, Peter Bergendy, que encaja la perfección en esta empanada de hoy y que ofrece eso sí una mayor conexión con el día de todos los santos que con Halloween. Supongo que era de esperar tratándose de una producción del este, pero tanto monta, porque además de lo evidente, no necesitábamos muchas excusas para analizar este film. Y ahora por el día de difuntos, pero pudimos hacerlo durante el Festival de Sitches, donde post-mortem competía junto a la ganadora posesor o la maravillosa mandibúl. Y así mismo, podemos hacerlo ahora en base a la pandemia, y viendo las imágenes de los disturbios en las calles, será mejor que tampoco olvidemos la guerra. Y es que en post-mortem, también hay post-guerra y post-pandemia y mucha nieve. Visualicen l'anguria rural en etapa invernal, com el Prota de Post-mortem, un joven fotógrafo de difuntos, o com anuncio al título del film, un retratista post-mortem, a quien se la acumula la faena debido a la época en la que vive. Y no me refiero a que ese tipo de retratos supusieran una práctica muy extendida durante el siglo XIX y principios del XX, que es cuando sucede la historia de la película, exactamente tras 1918. Y aquí el motivo de tanto post, moda a un lado, la suerte de Thomas es el fruto de la Primera Guerra Mundial, la tan conocida gripe española. Su trabajo es fruto de la muerte y, en concreto, de los millones de cadáveres que esas dos desgracias dejaron para la posteridad. Unos setenta millones de muertos a nivel mundial. Y en Hungría, y para Thomas, muchos muertos a los que fotografiar. Pero Thomas es bueno en lo que hace y noble en su interior. Y su talento y la curiosidad que siente por la petición de una niña huérfana, le llevan a su aldea, a la de Ana, la niña, donde le esperan numerosos familiares que no han podido enterrar a sus parientes por culpa de la tierra helada, ni despedirlos de ningún otro modo debido a la tradición. Por eso, a la llegada de Thomas, los cuerpos se acumulan congelados por las bajas temperaturas del lugar, a la espera del deshielo y, lamentablemente, aunque las imágenes de época difieren mucho de la actualidad, es inevitable recordar los cuerpos apilados en los países arrasados por el Covid. Pero, a diferencia del miedo generalizado con el que hoy se espera y se recibe la muerte, sorprende la templanza con la que se convivia con ella, literalmente. De hecho, es a la fotografía que recurren los lugareños para honrar a sus difuntos, como último adiós. Para fatalizarlos, tomarlos sienta, los mima, los maquilla, les da vida, pero... Tenía razón, Paul, que hoy también tendríamos fantasmas en el programa, pero no solo uno, sino muchos más. Y hasta aquí puedo contar. Les esperan casi dos hores de terror sobrenatural que ofrecen mucho más que cualquier cuento de fantasmas convencional, ya que Bergendi, su director, tampoco es un cineasta al uso. Formado en psicología hizo su tesis precisamente sobre la psicología en el cine de terror. Y en posmortem, nos sitúa frente a un espejo de forme que, paradójicamente, nos ayuda a entender temas profundos, como el luto, el miedo, el sufrimiento y, evidentemente, el paso de la vida a la muerte. I si la dirección de Bergendi está a la altura, és gràcies també a la dirección de fotografía de Andreas Ney, quien pinta las escenas de luz y de oscuridad de una manera magistrada, desdibujando los límites del espacio, de lo conocido, de lo racional, así como la nieve borra los límites del lugar, su manda de ausencia de vida, la tierra baldía. De ahí también la paleta de colores que apela a lo acromático, al blanco y negro, con un blanco azulado en el día y una luz dorada en los farolillos y velas de la noche. I perros que ladran suelos que crujen gritos ahogados que vienen de la nada y el silencio. Todo lo que uno espera en una película de dicho género, pero insisto, aunque la comparación con otros ejemplos del mismo, como el cim de amenábar, los otros, es inevitable, pues Mortem no necesita giros de guión a los Shyamalan para dar un sentido último a su historia. Porque aquí lo importante es aprovechar el camino, la película y sus minuciosos detalles para una aceptación similar. Porque siendo la muerte la única verdad que poseemos frente a la incertidumbre del futuro, uno debería estar hecho a la idea, ¿no creen? És que aquí no s'ha enamorat mai dels monstres. Els monstres han estat sempre aquell vehicle, aquella entitat maligna, que ens han dinsat de la forma més ràpida al tenebrós món de la por, de l'angoixa o de l'ansietat. Monstres de cinema, de còmic, de literatura, de pintura. Monstres en definitiva, que són els que ens han dinsat de la forma més ràpida del tenebrós món de la por, de l'angoixa o de l'ansietat. És que hem vist de tots colors i de totes formes, des dels proposats a les novel·les de Bram Stoker, de Lovecraft, de Stephen King, com els de la gran productora cinematogràfica del terror, la Hammer. I a la música no li giraria l'esquena, cosa que no recomano que ho feu en cap cas. Si hi ha un músic o persones que va pel carrer i sentiu alguna cosa al darrere. Com això que són a la fons, She's Falling in Love with a Monster Man, un hymne total, aquella gent adicta els monstres que generen certa atracció. I és que el rock'n'roll més fosc sempre ha tirat del món monstruós, una música absolutament encriptada, i no justament per les seves lletres complexes, sinó encriptada en el sentit que prové de la cripta, amb una presència monstruosa que es fa notar. Ja sigui Frankenstein, ja sigui Nomers Job, o ja sigui Timonis. Aquesta bogeria l'avi al Nomers pot ser fruit del més boig dels Escribings Lord, que és el senyor Jay Hawkins, que hi ha en porto d'algun cop. Fa anys, fa molts anys, signava el I Pores Pellon U, amb el qual ja vam comentar-vos a la secció de Black Music que va ser una cançó batadíssima, amb molta ràdio i molts estudis, i aquesta no va ser menys. I sense això van del món dels dimonis i aquestes presències divines o antidivines, que s'ha de veure per Can Lucifer, rege de la mà de Max Romeo. I'm gonna put on a iron shirt and chase the devil out of her. I'm gonna send him to outer space to find another risk. I'm gonna send him to outer space to find another risk. Sí, Max Romeo, perseguim a tot drap, el dimoni por Antonio Máscia. I ja que estem en terreny monstruós de Maikà, potser que ens museu una mica, el draculador Desmond Decker, amb aquesta introducció que sembla que siguin estacades al cor. Però mireu, passem una mica d'aquests monstres típics, i anem a algun més de carrer. Concretament, si em permets, Ferran, ens avancem una mica a la teva secció i fem una volta per l'Anglaterra Victuriana. Aviam què ens hi trobem. Fem una volta per l'Anglaterra Victuriana. Fem una volta per l'Anglaterra Victuriana. Fem una volta per l'Anglaterra Victuriana. i no tot queda en el rock'n'roll. També podem trobar grans monstres, altres gènere's molt menys foscos, com, per exemple, el gènere que jo crec que més llumposa els envies foscos, que és el sol. I és que, en el concepte del monstre, no tots són aquests clàssics que hem dit fins ara. Alguns, per exemple, sent d'origen bastant més humà, ens fan més por. Potser més i tot, perquè el típic que es diu de que... és tan real que podria estar passant al costat de casa teva, no? Com, per exemple, aquest jack o els pallassos. I aquest, com no parlem del sobrenatural hit, sinó d'alguna cosa molt més terrenal, molt més boja, molt més terrible i, sobretot, molt més uscaritzada. M'estimo molt més terrible i, sobretot, molt més uscaritzada. I tant, i tant, i tant. I tant, i tant, i tant, i tant. Aquest riure malèfic, aquest riure superboig, que posava els fels de punta, no només a Batman i a Sufamília i els seus amics més propers, sinó a qualsevol persona que hagi mínimament llegit còmics de defè i vegi el cabrón i maligna que pot arribar a ser aquest personatge. I és que si seguim justament amb les cares pintades o amb mascarades, aniríem a parar ben a prop, perquè a nivell espanyol, concretament català, tenim el Sticky Phantoms, aquest grup que és el rei del surf i el rock'n'roll més fosc i alhora més silenciós, ja que totes les cançons que fan són insumentals, o els motor-zombis liderats pel Dani Moreno, que pels qui el conegueu, també està bastant present en el tema monster, amb el seu fanciné Amazing Monsters, i mil històries més, també grava, també fa de tot. O, ja que seguim amb els monsters de peu de carrer, tenim aquest esperpèntic grup de Barcelona que es diu Mossembra, Mitmorera i Els Morts, i aquest homenatge, el que seria el millor butxí barceloni, un butxí que es va dir Nicomedes. Nicomedes, gràcies a tu que passes, ves-ho sempre bé. Nicomedes, Nicomedes, saps que la vida no hi ofici un diner. Nicomedes, Nicomedes, si poses la trassa dels o, tens un cinc. Nicomedes, Nicomedes, entreva i fi, sí que és com un botxí. I ves en el cap ben. Ah, Nicomedes. Doncs sí, Nicomedes, el senyor que anava amb el cap ben alt, però suposo que carregant caps d'altres persones. I ja per acabar, sense marxar a Espanya, tornem a fer sonar un gran monstre clàssic, que jo crec que ni Desmond Decker, ni Bram Stoker, ni Còpola podrien solitar el nivell de perfecció a nomenatjar aquest monstre amb el que tanquem la paradeta. Aquí tenim el gran Andrés Pajares i el seu dràcula, Ye, Ye. I aquí, en el último pel daño... ...estava el cón de dràcula que le decía. Uye, chiquita, que bofada, enxufa el tocadisco, y vamos a bailar. Soy un dràcula y ella ya nadie asusto, si no tiembla el antemín, no me disgusto. Soy un vampiro genial, que nada chupa, aunque después me dirán que estoy chalupa. Soy moderno, soy eterno, y lo estoy pasando bien. Soy vampiro con melena, soy un dràcula y ella. Dràcula y ella, dràcula y ella. Yo no duermo nada, un ni nada de eso. Veo la televisión y como queso. Cuando salgo por las noches, yo no vuelo. En mis 600 me voy al tementerio. Soy moderno, soy eterno, y lo estoy pasando bien. Soy vampiro con melena, soy un dràcula y ella. Dràcula y ella, dràcula y ella. D'aixem un moment aquests mostres de ficció que sense dubte han posat la por al cos a molts durant la infància, i centrem-nos en monstres més reals, dels que van existir, dels que fan escagarri anar ja quan som adults. En concret, centrem-nos en el més infàmade a tots els de la història. Parlo de Jacques de Ripa, Jacques L'Esmodallador, Jacques del Destripador, el famós assassí de la Londres victoriana que va actuar entre l'agost i el novembre de 1888. Tots coneixem els seus crims al barri de Whitechapel i els noms tristament famosos de les seves cinc víctimes oficials i canòniques, Mary Ann Nichols, Anny Chapman, Elizabeth Stride, Katharine Eddowst, i Mary Jane Kelly. A Jacques mai se'l va atrapar. De fet, mai se s'ha pigut qui era, realment, ni perquè va deixar de matar. Va fugir, va morir, es va cansar o es va encobrir tot plegat. La premsa sensacionalista de l'època va encarregar-se de fer famós aquell cas. Generar-ne així també el primer gran monstre mediàtic, el primer assassí en sèrie modern. Un assassí de prostitutes misterios, crims esgarrifosos amb precisió quasi quirúrgica, la Londres de la Boira i el fum industrial, especulacions periodístiques i cap detingut ni culpable trobat. La legenda resulta massa suculenta perquè no fos explotada per la ficció i la seu d'investigació. I és que de teoria sobre qui era Jacques de Ripper n'hi ha hagut milers, des de les que culpen a un carnisser jueu d'origen polac donant així rient de suelta al racisme imperant de l'època o a un marit desenganyat de les prostitutes, passant fins i tot per aquella que ja vam comentar fa uns programes, que si l'art turcon en Doyle eren, en realitat, les bodellador. Més de 30 suspitosos amb diferents graus de credibilitat han anat apareixent enllar d'aquests últims 132 anys, però en vull centrar en una de les teories que més tinta, tan escrita com en dibuix, i fins i tot celluloida, han fet córrer. El periodista i investigador Stephen Knight va publicar el 1976 Jacques de Ripper The Final Solution, on ja plantejava la hipòtesi que en realitat es tractés de William Gull, el metge privat de la reina victòria d'Anglaterra. Ho justifica tot amb una conspiració masònica per encobrir un casament i el naixement d'un fill i legítim del príncep Albert Víctor, net de la reina, amb un etal Annie Krug, que era una empleada d'una tenda de Whatchapel i amiga de les futures víctimes de les bodellador. Diu que Krug va acabar l'automitzada en un manicomi, que les altres 5 noies van intentar fer xantatge a la corona britànica amb el Bavé, i que per protegir l'imperi es va encarregar a William Gull, expert metge i aficionat a la vivisacció d'esferçandelles. Tot i que el llibre va ser un èxit de vendes i va generar molt d'enrenou, aquesta teoria en seguida es va veure menys preada per la resta d'estudiosos i li falten moltes proves per demostrar ja no la seva veracitat, sinó la seva viabilitat. I és que sense anar més lluny, a Sir William Gull, que tenia 72 anys en el moment dels crims, a part de ser un reconegut metge i fisioterepeuta, va patir la primera de diverses apoplegies cerebrals mesos abans dels crims. Però això dona igual quan es tracta d'especular. I més hi ha conspiracions, la reialesa i secretisme de pel mig. I si aquests són els ingredients de l'escudella, endevineu qui se sentirà atret per la seva olor? Doncs el místic, anarquista, anti-sistema i sempre encolaritzat escriptor i guionista Alan Moore. El geni darrere la reinvenció de personatges com la Cosa del Pantano, el reaccionari còmic UB de Vendetta, la deconstrucció de superherois de Watchmen, i l'autodenostrada, però brillant, la broma assassina de Batman, va obsessionar-se amb aquesta explicació conspiranoica. Aprofitant el Sant Anari dels Fets, el 1988 va escriure una adaptació del llibre a còmic, i Juno l'il·lustrador Eddie Campbell va acabar publicant un any després, From Hell, una novel·la gràfica en 14 capítols, més un prol·loc i una píleg que va acabar fent història. Agafa el títol d'una de les moltes cartes que la policia va rebre del suposat assassí, que comença precisament amb aquesta frase, From Hell, des de l'infern. I és que la Londres i societat camures dedica desgranar i retratar el còmic és, clarament, un infern, o més aviat una avançada de l'infern. Ja que el prol·loc, on l'inspector que va portar el cas i un suposat vident de l'època, parlen casualment anys després dels crimes, es pot entendre a Jack the Ripper com la Vanguarda, que és el tràiler del que depararia el futur a Europa. En paraules que Mur va posar en boca de William Gull, per tant, de l'esbudallador, algun dia la humanitat mirarà cap enrere, i diran que amb mi va néixer el segle XX. I queda clar que aquesta és la intenció d'amorar amb l'obra. No pas investigar els crimes. De fet, des del principi se'ns revela quin és l'autor. Si no analitzar els aigusts en el que es van produir, aquests han definit els subsecüents events del món. Mur és un reconegut anarquista, i, per tant, és normal que decideix agafar la teoria de la conspiració de la Casa Reial i permet criticar aquest sistema del que tant n'acusa de tots els mals, i mirar els events de WhatsApp el sota aquest prisma ho torga a contingut metafòric o un personatge com Jack the Ripper. Primer de tot tenim la crítica evident, posar a la classe governant al centre de la conspiració. Però també destaca sovint aquesta bretxa social entre poderosos i obres nascuda de l'industrialisme que encara perdura a dia d'avui. La inactitud quasi expressa dels cossos policials al servei de les elites, i sobretot l'alienació de la població a través dels llavors, i, sobretot, la feina de la ciutat, i la feina de la ciutat, i la feina de la ciutat, i la feina de la ciutat, i la feina de la ciutat, i la feina de la ciutat, i la feina de la ciutat, i sobretot l'alienació de la població a través dels llavors, recent nascuts mitjans de comunicació de masses, reforcen aquesta idea de que tot el que va coincidir en aquell cas realment és l'amalgama del que veiem com a natural en el segle XX i XXI. A més, mur, que s'autoproclama mac a la vida real, es permeten luxe de mesclar i afegir elements més esotèrics, com sol la psicoarquitectura o el misticisme arca. Fa un detallat i, perniciós, estudiar de la col·locació subliminal d'edificis i carrers que, d'alguna manera, ajuden al controbert ni massó i la dominació de la població. I analitza poders divins en lluita des de temps immemorials, en concret, el sol i la lluna, la reflexa de la masculinitat i la feminitat, fent així un paral·lelisme amb els crims de forma molt evident, l'home que intenta mantenir ratlla la dona per restaurar l'ordre normatiu establert. Aquest ordre normatiu d'opressió fàlica es narra en un dents però impressionant quart episodi, on Gal relata al seu cotxe tots els exemples i moments de la història tan bíblica com pagana en què l'home s'ha imposat a la dona, tractant aquestes victòries com la revolució real, ja que inicialment era la lluna, la dona i la raó, la que dominaven el món. Però va fer falta que el sol, la rauixa, la bogeria, i l'home, en definitiva, triomfés per fer progressar el món. Que això fos a costa de la violència i la barbaria és indiferent. El cap i a la fi es tracta de donar llum a un deu a la imatge d'un mateix i no viure a l'ombra d'un deu fals que en realitat només reflexa el real. I els crims que gal, per tant, Jack the Ripper, sempre ha vist oficial, són la renovació definitiva dels bots a aquesta revolució patriarcal. Durant el còmic, que per cert està il·lustrat amb línies trencades i ombres molt marcades i agresives, l'Assassí té visions del futur. On veu des del naixement de Hitler un any més tard? O allupis a l'Olovo de Wall Street a finals de 1980? I fins i tot el que ja ens va comentar, la vea a cases al gazpacho sobre violència d'aquest estiu. Veu els futurs assassins, Mayra Hindley i Ian Brady, en una pel·li de 1959, basada en Jack el Destripador. Amb aquestes visions, Gal confirma que la seva missió de prorrogar el culte al sol amb els seus assassinats assegurarà en aquest futur desitjat, que forma en part de l'arquitectura dels temps que definirà el futur. Futur, en el que malauradament ens hi trobem, i realment sembla dissenyat per menys com la de Jack les Bodallador, perquè, quin exemple millor que el de l'actual president del subusat Món Llior per confirmar aquesta teòria de la dominació fal·lo-cèntrica, no va ser precisament donar el tram amb aquest color de pell bronzejat i malena rosa tan reminiscent del poder del sol, qui va dir que les dones, ahir que pillar-les per el cony... Paraules que, si ens parem a pensar, podrien haver sortit de la boca d'un assassí d'espietat, i de WhatsApp de la Londres de 1.888. Devolar un nou xarxa amb el marí, el jardet de immolsprit i l'emoció pel reserve. I l'actualitat deBRAS i l' seemingly invisible Es de Barcelona, es diu Javier Parra, i en la darrera edició del festival de cinema de Sitges, aquest jove de 34 anys va presentar al llibre La madre terrible en el cine de terror. Un estudi impulsat per l'editorial Hermenaute, que es capbussa dins els orígens i l'evolució de l'arcatip de la mare terrible, a través de personatges tenebrosos enigmàtics de la història. Des de mares, madrastres i bruixes d'allegenda, en una època on els mites servien per explicar el món, fins al nostre present més cinematogràfic on el cinema sembla tenir la última paraula. Avui Javier Parra ens parla de mares terribles, i de passada ens recomana una bona marató de pel·lícules per a un Halloween ben confinat. Javier Parra, explica'ns què fa terrible a una mare. Tot el moment en què la madre quina que va con la prole, tot això per a mi ja és el més terrible. La que seria per a mi la més terrible de totes, de les que parlo en el llibre seria quizà la madre de la gran navidad. De quin personatge estem parlant concretament, per als ullens i les ullens que no ho sàpiguen? De la madre del remake de la gran navidad, que és el 2006 dirigida per Glenn Morgan. És un personatge que no apareix en l'aplicació original, i en el remake, aquest que té un poc de precòl·la, és el que utilitzen per explicar tot l'origen de l'assassino. Com es suele haver molta tendència en el cinema d'error, que els assassinos o els monstres venen de madres males, que nunca es voler ser així. En aquest cas sí que és així, se refleja de una forma bastante exagerada i molt desagradable. El llibre nació com a mi tessina de màster, i jo inclíbo el fotograma en el treball que hice para la uni, del momento más duro de la pel·li, esta mujer, acercándose a su hijo, que tiene, creo que en este momento tiene como 10 o 12 años, y se baja las bragas, porque su marido no está borracho y no puede hacer nada con ella, y se baja las bragas y le dice algo así como... te toca a ti. Una de les coses que m'ha crida l'atenció del teu estudi és que parles de la mare terrorífica, a partir d'una estructura iconològica, una estructura simbòlica, que es remunta als estudis de Carl Jung. Jo queria hacer una cosa sobre terror, i una pel·lícula que m'havia al·lucinado hacia poco era Bavaduck, i em surge la idea de la uso de maternidad, i una de mis profesoras del máster, Nuri Avog, me recomienda a mi celete símbolos de transformación de Jung. Claro, lete es un buen tocho, la saque encontré en la parte en la que Jung habla de mitos de creación y de arquetipo de la madre, esta idea que todo mundo lo asocia directamente a Freud, todo esto de las madres malas y las pulsiones sexuales. Veo toda su ramificación que lo utiliza para hablar de toda esta arquetipología de madres, y veo que cada una de ellas la encaja dentro de un mito clásico, habla mucho también de literatura, etc. A la que yo empiezo a hacerme listado de todas las películas que incluían madres terribles, he empezado a darme cuenta de que todas ellas me encajan cada una de sus catalogaciones. Él empieza hablando de la figura de la Lamia, que ya proviene de incluso de la Biblia, ha también asociado a la figura de la vampira, a la vez asociado a la figura de las hechigeras, de Circe, de Medea, hay una parte en símbolos de transformación de Jung en la que también menciona el arquetipo de la madrastra, puede saltar a los cuentos de los hermanos Grimm, donde están las figuras de las brujas y las madrastras. Clar, clar, m'estic adonant que en totes aquestes representacions bruxa, madrastra, dona satànica, temptadora, és com si la dona compartís un mateix estigma, una mateixa càrrega d'acusació que sobretot ve donada per una mirada masculina que la rebutja, que la condemna a l'infern. I sobretot, aquesta feminitat nocturna, hi ha una part molt curiosa de Jung, que habla de timologia, de d'on venen les paraules. Llewa en alemany és mare, totes aquestes paraules que són mar, madre, muerte, pesadillas, totes tenen la mateixa raïd. Les tradicions orals eren realment formament deteniment molt. Una part de les seves vides, totes aquestes històries, de boca en boca, sempre van a ir mutant i sempre van a ir en comptes de diferents versions, per això ens han llegut tant. És com si la mitologia marqués el punt de partida d'una necessitat nostra, que tenim de crear relats, de parlar de nosaltres mateixos, d'allò que ens fa vulnerables el que havia a la fi. I en aquest sentit parlem d'allò que ens pot convertir en herois, però també d'allò que ens pot convertir en monstres, no? Sí, luego lo malo que tiene el cristianismo, que cuando llega el cristianismo todo esto es como que lo deja de lado, todo es herecía, y todo es más puritano, etc. Per cert, fa uns anys vaig veure el remake de Sospiria, de Luca Guadagnino, en la sessió inaugural del Festival de Sitges, i em va cridar moltíssim la tensió, una frase que es llegeix sobre un cartei domèstica a l'inici de la pel·lícula que diu així. Madre és aquella persona que pot substituir a qualquiera, però no pot ser substituïda per a nadie. Lo puedo entender en relación a las ciudades de las tres madres, etc. Y en este aspecto, asociada con lo más macabro, madre puede ser cualquiera realmente, pero tu madre solo es una. En el libro, de hecho, dices cuando empieza, ¿no?, a mi madre no terrible, a la tuya. En el fondo sería la que da sentido a todas las demás. Cada una viene a tratar un aspecto diferente. Aunque tengan en común esta parte terrible, esta parte de mala, de mujer fatal, tracionada con lo oscuro, muchas veces también hay que tener en cuenta, por ejemplo, Babaduk, que es una figura de madre terrible, que ha estado como tal que un reino Babaduk es una película sobre el duelo de una mujer y su depresión y su fuscación hacia su hijo, porque han nacido cuando han muerto su marido. En qualsevol cas, Javi, quan tu parles de mare terrible al cine, parles d'un arcatip de feminitat. Dic això, crec que el personatge que tractes al llibre permet traçar una línia que, d'alguna manera, travessa la història del cinema. On comença aquest camí? La línia seria, per tu, la madre zero de lo terrible. Podríamos remontarnos hasta los años 30 con Vampir, con la bruja de Vampiro, porque ya que es el ejemplo del arquetipo de la bruja, que está directamente asociado a esta figura de maternidad, la noche, las hechiceras, etc. Pero Vampir es, obviamente, la figura de una bruja y la llorona realmente es el espectro de una mujer que ha matado a sus hijos. ¿Qué pasa, Javi, con el arquetipo de la fem fatal del cine manierista de Hollywood? Esa mujer que, por un lado, puede dar una sensación como de emancipación, pero por el otro, es tachada, casi no, como una puta, como una persona de bora hombres. ¿Cuánto hay de madre terrible en la fem fatal de Hollywood, Javi? Si tienes en cuenta que en la fem fatal se puede asociar al mito de Lilith, porque estuvo bien ahí, el mito de la mala mujer, que le hicieron la juzgue, aparecen en cine negro o melodrama. Una fem fatal, madre terrible, que al igual ja no seríamos a John Crawford, en el caso de Lucy Harbin, a lo mejor. I entre els crits de John Crawford a el caso de Lucy Harbin, aquesta pel·lícula que es mantava el Javi, i on trobem un altre gran pel·lícula que precisament adapta una novel·la del mateix Robert Block. Estem parlant de Psicosi del Fred Hitchcock i de la gran mare terrible de la història del cinema. La terna, l'espantosa, la cadabèrica, senyora Bates. La primera, madre terrible, per ser. Cada lo más curioso que tiene es lo que ella no existe. Es que el impacto de final de Norman Bates, con vestido de su madre, creo que lo bueno que tiene es que sienta cátedra una señora que no le hemos visto cara. Le hemos visto solo la cara momificada. Luego sí que le hemos visto en la serie. Está horrible, que hicieron que no me gustó nada. Pero lo bueno que tiene es eso, que consigue ser el gran ejemplo de madre terrible de la història del cinema. El que estamos viendo es un proto slasher con la figura de un psico killer que está obsesionado con su madre. En los 70 hablaríamos de Carrie, evidentemente. Carrie tiene una de las mejores madres terribles del cine. Y aparte del enfrentamiento de este terror católico de la madre, que es la radical, con la hija, que es como que no sabe lo que es. O sea, si es basic, no sabe lo que le está pasando. Y yo creo que la gente, la figura materna, que realmente hay gente así. Yo creo que eso es lo que da realmente miedo. Rápica, los religiosos siguen habiendo. Es un personaje que es muy real, que podría ser tu vecina a la del cuarto que tiene una hija que nunca sabía en la calle. Perfectamente. Escolta, ¿y qué pasa amb Cromosoma 3 de David Cronenberg, una pel·li de l'any 79? Yo esta película en el libro solo la menciono. Como te se te está comentando, en base a los arquetipos de Jung, me ciño a figuras de madre terrible. Según la arquetipología, que tiene que ser terrible del todo, tiene que haber una revelación del héroe en su contra. Que el héroe es su hijo o hija. Eso siempre pasa porque la madre lo quiere matar. Tiene todo ese tronfondo psicoanalítico, como emancipación, etc. O sea, pasa en Psikosis, al fin y al cabo, Norma Meitz se revela contra su madre. En Carrie, totalmente, se revela contra su madre. En Angustia de Vigas Luna, o sea, en todas tiene que haber este elemento de revelación. Pero hay otra parte de la maternidad, en el cien de terror, que me parece muy interesante, es el de la figura de la madre creadora de monstruos. Que aquí es donde entraría cromosomatres, la semilla del diablo, el exorcista, incluso alguien. Entraría a quién puede matar a un niño. Entraría a todas estas películas de madres, consideradas madres de benefactoras, pero que han parido, pues, un monstruo. O sea, no viéndolo desde que son ellas las culpables, sino está todo este complejo de la culpa, que en el fondo ella sigue siendo la madre de estos monstruos. Escolta, i què passa? Què passa amb la mare del psicòpata Jason, eh?, amb la mare de Bjorn Estrege? Ella es una madre terrible o no lo es? Buena pregunta. Realmente no, porque ella simplemente... Ella solo se está vendiendo, ella es una psicópata. Pero ella no es una madre terrible, ella solo está vendiendo la muerte de su hijo. La señora Borges no es una madre terrible. Es una puta psicópata, pero no es. Ella es buena madre porque está vendiendo a su hijo. Tu quants anys tens? 34. Clar, això significa que el cinema ha estrenat durant els anys 90, si no el vam veure estrenat, com a mínim, com a mínim ens sona el cartell. Incluso d'un tràiler de l'època, quines serien per tu les grans mares terribles d'aquella època, d'aquells anys 90, de la nostra infància? La primera pel·li de terror que ve en el cine és el que dices l'últim oberà, no. Escrim no llegueu perquè era molt petit, encara. I coincide que se'n comença a estrenar, de repente un montón de pirugueses d'error a partir de l'èxit del escrim. Llavors, de quines mares terribles estem parlant? En aquesta dècada dels 90. Una part de... dels assenyadors de mama de John Waters. Ui, és terrible, però és meravellosa. Estàs per a ciberites, eh? Què més, què més hi tenim en aquests anys 90? Destacaria, doncs, a la senyora... a la senyora Lumis, la madre de Billy, de la assassina de Skrindor. Bueno, però esta es una madre terrible, pero realmente es como la madre de Jason, que estaba engando la muerte de su hijo. Destacaries alguna mare més d'aquests anys 90? Sería un caso de madre creadora de monstruo, que es el caso de BabyBloot, la pel·li francesa del 90, que es una pel·li supersangrienta, que es una chica que de repente se queda embarazada, y se queda embarazada de una criatura que le habla. Es una criatura que dice que es más antigua que el mundo, como una criatura primigenia. Y la criatura esta le dice que necesita sangre, tampoco como pervertido, porque no es su hijo, pero es este caso de la figura de la madre creadora de monstruos. Molt bé, arribats a aquest punt, Javi, ens situem ja al segle XXI. Va, fes un top 5 de cinema de terror, que avarassi la figura d'una maternitat terrible. Pues mira, ereditari, babaduc. A mi no pili que anem per ser molt interessants, que és payuaket, de gran avitat, que és la que tenia la madre mastunga, i la tenc a l'interior. Bueno, té un ideó, el rapàs que hem fet a través de la història, però a mi m'ha quedat una cosa pendent, que segurament també s'hauran preguntat els nostres ullens més fanàtics del terror i la ciència ficció. Què passa amb la reina mare de Aliens el regreso de James Cameron? Què passa amb la mare monstruosa incubadora que apareix en aquesta pel·lícula? Pues te fijas, también, en Aliens, hay un elemento maldarnal que es el de la propia Ripley, porque Ripley lleva el alien dentro, al principio de la 2, cuando ella la rescanda de la hivernación, le dicen que le han sacado una cría del alien. Pero al final de Alien 3, ella se suicida, porque tiene un alien dentro. O sea, es este elemento de maternidad. Yo creo que también puede estar muy asociado por esta parte, porque en ese caso entraría en el ejemplo de madre creadora de monstruos. Por ejemplo, en Demon Seed, que no me acuerdo cómo se llama aquí, la de Julie Christie, creo que se llama el ejército mecánico, que trata sobre una mujer secuestrada en su propia casa por una inteligencia artificial. La inteligencia artificial se obsesiona con ella y la acaba preneando. Oye, estamos muy mal de la cabeza como especie, incestos, asesinatos... Bueno, yo no sé si peor es los incestos o los de parir robot de carne o... O sea, sí raras. Sí, sí, el museo es grande. Para cerrar esta panorámica histórica, tras la démonos al presente más inmediato, ¿cómo sería la madre terrible a día de hoy? Has comentado esa piperlori que ahora votaría Vox o votaría Trump. ¿Tú realmente cómo imaginas a la madre terrible de la era Trump? Pues muy real. Y también hay una otra pelitaguada de Red State, de Kevin Smith. Todo empieza con estos dos chavales que se van supuestamente a tirarse a una mujer mayor. Es la que les tiene la trampa, pues me la imagino así. Los niños se buscan de la Mil y se encuentran con el demonio. La Mil se resulta que es una radical religiosa que vota Trump y que tiene muchas escopetas en su casa. Javi, de cara als lectors i les lectors, a quin públic va adreçar el teu nou llibre? A gente que le guste el cine de terror o tener interés por el descubrir películas de terror que no conocían y también a gente que le gusta la mitología. Que está todo ligado. Es una buena forma de dar-te cuenta de que muchas cosas que están ligadas como de a partir de diferentes elementos claves de la mitología y que por ende son parte de nuestra cultura están presentes en muchas representaciones de cine de terror que van mucho más allá de sangre y vísteras. Que realmente el terror ha habido veces en mi vida, tampoco me lo pone muy dramático, pero hay veces que es como que el terror más algo en la vida. Por momentos que he estado peor o que no he estado del todo bien, a mí el terror me ha ayudado. El terror que et salva, molt interessant. El terror com a vasió terapèutica. Recordeu que La Madre Terrible en el Cine de Terror s'ha publicat a través d'Ermeneute, que és l'editorial del llibre oficial dels festivals de cinema de Sitges i de Molins de Rei. Bé, doncs ha arribat aquest punt aprofitant que aquesta entrevista forma part de l'especial Halloween 2020. Javi Parra, et vull demanar un menú de cinema terrorífic en Mare Terrible, inclòs, evidentment, perquè el recomanis els nostres ullens de l'empanada cultural. Podríem començar la Noche de los Demonios de Kevin Tini. Doncs vamos a seguir con un plato así, ya, bastante fuerte, que sería Mililitó Cienanoche, de Juan Píker Simón. I rematem amb un bon postre. Com tanquem aquest menú terrorífic? Pues vamos con Maniac de William Lustig. Pericolor, eh? Si la maratón no encontraés la original, lo dejó lo cambiez por el rimer, que está muy bien ahora. Javier Parra, moltes gràcies. A ti. A ti vol la imitación. Podreu trobar la versió completa de 40 minuts d'aquesta entrevista al nostre SoundCloud i YouTube. I fins aquí el nostre especial Halloween 2020 en panada cultural. La setmana que ve, tornarem en directe. Bé, on l'any ja que el Covid ens impedeix quedar. A no ser capaç si hi ha alguna cosa nova, perquè ja sabeu si hi ha algun monstre aquest any 2020, és el coronavirus. Ens podreu trobar aixes socials, YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela i tots els podcasts. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud. Fins aquí el nostre nou SoundCloud.