Empanada Cultural del 9/11/2020

... Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran festí, la vacanal radiofònica, aquí comença empenar a punturar. Un programa cuinat per... ¡Pol Dicler! Per Rampujol. Adriano Calero. Carles Martínez. Ja em perdonareu que segueixi amb el monotema. Jo també estic fard del Covid, però la manera com aconsegueix que cada setmana sigui una incertesa, només veig que comparada amb la manera que té de fer-nos la vida complicada, que és impossible l'administració pública. I és que avui venim a parlar d'això, de les forces del suposat ordre, dels poders que han de garantir la nostra estabilitat i continuïtat perquè nosaltres puguem caminar per aquest ball de llagrimes anomenada vida. Sense que es noti gaire que l'imfer no és que ens esperi, sinó que ja és aquí. Dispenseu, ja haureu notat que els meus ànims avui brillar, el que es diu brillar, no brillar gaire. I és que ja es ven conegut el meu toc aquí empenada i el fet que visquem instal·lats en el canvi de plans i la improvisació constant doncs m'ha acabat passant bastant de factura. De fet, avui teníem planejat des de fa uns mesos a més parlar de l'Àsia Enfil Festival i, com l'any passat, aprofitar i fer un popurri temàtic amb coses d'Àsia. I aquest cop hauríem intentat no centrar-nos tant en Japó, Adriano. Però no. Aquest, s'ha vist relegat a l'online, hi ha una futura data de reprogramació encara per desvallar i tant del mateix passarà la setmana que ve, on volíem fer un especial de terror harmonics. Vaja, que entre tant desordre, tant biric com gubernamental, hem acabat decidit dedicar en aquest programa precisament això, el desordre. I és que sembla més clar que mai que la teoria de la il·lusió del control, tan estudiada al passat segle, i que sembla que havíem oblidat estar a més present que mai. Polítics que creuen saber què cal fer. Epidemiòlegs que asseguren que la corba baixarà. Cinemes que creuen que podran obrir en 15 dies. I uns enarguments a la ràdio que confien en poder seguir fent un programa semenal. Ai, un cop més. Disculpeu els meus ànims. Les editorials s'han convertit en el querido viario del Ferran. ¡No, no! A mi no estoy fino. Vengo a hablar con ustedes, caballeros. Bueno, pero no te preocupes que te vamos a animar, Ferran. Hemos venido nosotros tres a animarte, ya que el Estado no lo puede hacer, más que el Estado lo que puedes oprimirte. Nosotros venimos a animarte. ¡Es hipo! ¡Es hicarlas! Aquest és el programa amb el qual anirem aconseguir la subvenció estatal. No, que és això, és aquest, no? Bueno, ¿cómo estáis chicos todos igual que Ferran? La pistola està en el medio de la mesa. Quien la quiere, quién la quiere. Hay cuatro balas, ¿eh? Gran película, ¿eh? Arriba un punt, ho sento, però arriba un punt que cada setmana és això. No saber què passarà. La incertidumbre. I ja m'agradaria dir, i crec que ho estem aconseguint, que nosaltres serem una constant cada setmana. Però arriba un punt que dubtes fins i tot d'això. M'estan fent dubtar, Adrià. Recordat que en el programa anterior s'havia de contactar amb l'Eloyente a través de esos audios grabados. Y no sé si lo recordáis, pero yo hablaba un poco de esa incertidumbre que no lo es tal, ¿no? Porque la muerte está ahí siempre esperándonos. Exacto, pero esa, esa que debería estar muy asimilada y asumida, no lo está, y en cambio pretendemos saber el día a día cuando la realidad que nos acontece es más bien la de, oiga, usted fluya, o sea, agua, recorda, Bruce Lee, y bueno, las respuestas ya llegarán, ¿no? Pero no nos quedemos en eso, no nos quedemos en eso. Proyectémonos sobre esas cloacas del Estado. Esa ira que tenemos, proyectámosla en una muy buena dirección, que es precisamente entender y ver como muchas veces al final somos peones, somos marionetas en esta estructura de estado de fuerzas policiales, fuerzas judiciales, fuerzas políticas también, que nos acaban sometiendo. Y es de esto que hemos venido a hablar hoy. Y también unas fuerzas que nos oprimeixen, no, Ferran, a la salsa, que ens tenen allà enganxats. Hòstia, el like, les fuerzas del like. A quedar-li a les xarxes socials, ja sabeu, teniu empenada cultural a YouTube, empenada cultural a Facebook, empenada cultural a Twitter, sense l'empenada cultural, eh? I ens trobareu a Instagram també, empenada cultural, i tots els poden casar a SoundCloud, empenada cultural. Doncs anem a escoltar el menú del dia d'aquest dia tan animat. Endavant. Manuda al dia. Cambió de tono. Claro, es lo que iba a decir, eh, digo... Esto ya propone que no, que las cosas van a ir a mejor. ¿Por qué hemos pasado de esta banda sonar de drive? Si no me equivoco. A patrollando la ciudad. Llegando a Sitges de madrugada, y ahora estamos en el mercado. Exacto. Yo recuperaré ese tono, eh, en la serie que hoy os traigo. Perdona que te salte, Paul, porque es que me lo ha puesto en mandesa con esta bandera. En mandesa con esta banda sonora. Porque realmente yo hoy os vengo a hablar de anti-disturbios. Tot i que ets el segon plat, eh? Exacto, exacto. Pero es que anti-disturbios... Troba la forma de... de relagar a tothom, als postres, eh? No, para que me entendáis. Es que esta banda sonora ya me la he puesto en bandeja. Y además, aclarar que yo no vengo a hablar solo de esos anti-disturbios que reparten hòstias por la calle. Tu te vienes a hablar de toniso también, eso tú. Eso tú en unas semanas, sino de los que la reparten en la tele. Estoy hablando de anti-disturbios. La serie, la de Movistar Plus dirigida por Rodrigo Sorogoyen, que tiene una banda sonora muy similar. De una estirada de tomografía. I que, joder, que además es una serie que, com diría este... este amigo nuestro de la televisión pública, de joc de cartes, es una serie brutal, ¿no? Pero esta vez brutal, de verdad. Perdona, Paul, que... Bueno, i abans, el pica pica inicial d'aquests cacauets passats, doncs ja esporto una pel·lícula que... que també parla, també parla una pel·lícula, que és molt ser, estem riant, però és molt seriós el que ha passat allà, que és, parlem d'un dels judicis més sonats en el sentit dolent, que va canviar el sistema americà, que és la pel·lícula de també un gran, que comentarem després, que és El juicio de Rosíete de Chicago. De Ron Sorkin. És una pel·lícula que fa molt poc. És una pel·lícula que fa molt poc. És una pel·lícula que fa molt poc, que s'ha estrenat a Netflix, que ja veureu perquè us la recomanem molt, i té molt a veure amb el tema del desorden judicial, política... Va, n'hi ha. Està molt gent, n'hi ha. Va passar fa temps, però és actualitat. Pura, iura. Política, total. I jo per arranca. I jo per acabar t'encarem amb un còmic, un còmic dels que no hem parlat mai, i mira que havia sonat. Avui seria perfecte que recuperéssim l'antiga careta de còmics. Els últimets de Marvel, que també tenen aquest component de desordre, quan es pagaries que fossin gent més ordenada. Però ja ho veurem a cada programa. I carres, tu que no es treis. La presència. Ja l'ho has dit jo tu, estic vendre dins d'una setmana. Ja fa la falca, ja fa la falca. Molins fests, moltins fests. Ja sí que parles moltins fests en llibre de càrrecs, no? Avui faré un acompanyament en tot el que estic dient, especialment quan... He vingut sol. Què hem fet amb el Mílio? El Mílio, el senyor Bonbossi... El senyor Bonbossi, què n'és el moment? El senyor Bonbossi jo crec que hi ha... Està salvant del mundo. Els tinc a la nevera, però vindran i vindran més, eh? Vindran noves creacions. Avancem, comencem amb cinema. M'encanta, m'encanta, sí, sí. Cinema. Crec que és una d'aquestes seccions que avui podríem començar com aquell cop que vam portar a Ghost of Tsushima, i fer un paralisme, però no ens allarguem amb aquesta intro. I entendreu per què? Aquesta pel·lícula que us portem avui hi ha molta relació amb Catalunya, amb el procés i tot això. Avui us portem un judici d'aquests que va deixar en prenta, que va ser un precedent en el sistema americà, i avui us parlem de la pel·lícula, El juicio de los siete de Chicago. Queremos insistir en que iremos a Chicago pacíficamente, tanto si nos conceden ese permiso esta noche como si no. Iremos a Chicago en son de paz. Ahora es allí donde tenemos que estar. ¿Ya que la poli se descontrole? ¿La acusación tiene su alegato inicial? Los acusados tenían un plan. Su objetivo era provocar disturbios. Los disturbios los inició el cuerpo de policía de Chicago. Jurados número seis y número once quedan excluidos del jurado. ¿Le importa decirnos por qué? Porque es mi sala. Vamos a darles lo que quieren público de un escenario. Cuando hemos llegado esta mañana, ahí fuera coreaba en que el mundo entero nos miraba. ¿Cuánto habría pedido? ¿Cuál es su precio? ¿Por cancelar la revolución? Mi vida. Pero bueno, Paul, de que trata esa película en empanada cultural, ¿qué es lo que pasa a decir en el programa de hoy, Paul? ¡Oye, Carlos, porque la película es una serie de película blacha! A veure, posem a l'Espanyol perquè s'entengui. Hi ha un moment dintre molts cops. Sí que és veritat que recomanem totalment, en versió original... Ah, heu de dublar-te. En versió original, però sí que és veritat que... S'entengui una mica el context. No sé si hace tantos años que no les escucho dublades. Però, francament, no sabies que hi havia una pel·li de caràcter judicial. Estava entre una comèdia... El que passa és que hi ha moltes veus i les han de diferenciar i que millor que fer-ho amb aquest dublatge espanyol de... ¡Oye, Johnny! El context, 1969, en plena guerra de Vietnam. De fet, feia molt poc que també s'havien carregat, ha representats negres, com sabeu el Martin Luther King, i tot això. Llavors, què passa? En aquesta plena guerra de Vietnam, a Estats Units, 7 activistes són jutjats arrant d'unes protestes massives que se van de madre. Bueno, sembla això de l'equipoano. Sí, t'ho he dit, l'equipista. Bueno, Carlos. I crosten a un combo de Western, de los 7 de Chicago. Exacte, los 7. En aquest judici se'ls acusa de conspiració en contra de la Seguretat Nacional d'Estats Units, que, com sabeu, això és un súper delicte, és a dir, que se'ls acusa d'algú bastant gros. Una mica com aquell dia que es va donar a conèixer certa sentència i que no varien certs disturbis aquí a Catalunya. No ho sona, no? No ho sona, no? Bueno, aquest judici serà un d'aquells on la separació de poders... Doncs veig allò... Per la seva ausència. També ho són allò de judici polític, i tot això. I és brutal. Esclar, potser no coneixeu ni tampoc potser la història. Però la pel·lícula, que és una reflexió d'aquesta història, és un d'aquells judicis de negligència, re de negligència. O sigui, és brutal veure aquests despeles que dius... No pot ser que passés d'això. Això és ficció, això és ficció. És molt bèstia. I és que aquests, els 7 acusats, les van passar... però putes, realment, per buscar i per provar aquesta inocència. Ja no només per convençar un jutge que ja parlem d'espès, perquè també és un pes important, sinó perquè inclús també tenien aquestes disputes internes, dins i fora de l'estrat. És a dir, ja sabem que tota aquesta... tota revolta contra un sistema injust, doncs, al final s'acaben trencant aquests grups. A l'Esquerra ho hem vist molt, no? S'acaben fent mini-grupets, no? Un grupet que potser és el... no, no, no, hem de guanyar les eleccions, i des del poder hem de canviar les coses. L'altre diu, no, no, això s'ha de fer des del carrer. Això s'ha d'ampliar la base. És que tota aquesta pel·li, de veritat, hi ha una lectura catalana, no perquè sigui amb el centre del món, que també, però és que els Estats Units també són al centre del món. Si passen algo a Estados Unidos, passen todo el mundo. Hay algo marchena, también. Bueno, és que el jutge és un rotllo a la mela marchena. Bueno, és una història molt flagrant. El Friaband poll, la repressió, també és això, no? La repressió també és aconseguir que tucen, i els enemigos del Estado estén en conflicto entre ells. Al final, és una manera d'exercer la repressió. Sí que hi ha un discurs que sempre s'ha fet molt, que les dretes han sigut, potser, les més unides, respectar les esquerres, i per això també hi ha moltes polítiques, que s'han fet des de... M'agrada, perquè no ho esteu veient, però el Ferran està sent el camarero. Havia que poner el marxonillo de agua, por favor. Gracias. Bueno, nois. Aprovechando lo que has dicho, a que ver, pero en el puente sobre el Río Cuay, lo primero que hace el general, el Japó, es intentar dividir a los americanos que llegan, todos en grupo, de somos los prisioneros, pero lo primero que hace el que está al mando, es intentar dividir al grupo que viene. Que es, en el fondo, lo que está haciendo el virus con nosotros. Divide y vencerás, dividir y vencerás. Voleguis-te'n tots junts. Bueno, nois, hem dit que hi ha grupets, uns que van més cap al poder, altres que van més a la revolució de la peu de carrera. Hi ha uns altres, que són una parella còmica, que parlarem després, que el que volen fer és una lluita més mediàtica a partir de l'humor, però a televisiu, és a dir, que tots els debats de Centrina Neys, en el tema... Bueno, també etgi, no? Una mica la confrontació. Uns provocatels. Uns provocatels. Abans de mi, els presentem, no? Aquí podries ficar aquella música de la Bonoloto. Tinc una, eh? Oh, perfecte. A l'abando dels acusats. Tenim a Amy Hoffman, intentaré dir-los bé, però bueno... Amy Hoffman, Jerry Rubin, David Tellinger, Tommy Hayden, Renny Davies, John Freundes, Lee Weiner, perquè seria en català, Weiner i Bobby Sill. A l'hora de tenir-nos, haureu vist que he dit 8 noms, no saps? Però es diu El juicio de los Siete, recordeu. Què passa? Aquí estem. I és perquè un dels acusats podríem dir que és un marginat d'aquest grup de los Siete, no? No només pel seu color de peig, que jo us dic bé. Gràcies, no? Perquè per a vàries històries se li complica el judici, de fet, se li impedia. Se li impedia tenir un advocat pràcticament. És un tio solitari, apartat de tothom, i, a més, aquest era Bobby Sill, que és activista dels panteres negres. Llavors, allà comencen també temes, racistes, això. No farem espoys perquè realment la seva història es complica. De fet, podria ser una pel·li molt ella sola. Exacte. Potser algun dia la fan. És una de les coses que li han criticat a la pel·lícula, que no s'hagi centrat més en aquest potser. És veritat que el deixen bastant a pare. Però el que ensenyen d'ell és molt bèstia. Justament, a partir d'aquestes decisions que veiem a la pel·lícula i d'aquests acusats, hi ha piques interns. Aquests piques interns surten grans temes, com el racisme, el racisme, l'humor i aquests límits de l'humor, amor, revolució... De fet, parlant, si te'n recordes, hi ha una reflexió del pantera negre aquest, que hi ha un moment que estan parlant del parquet lluitant. Aquest ímpetu cap a la revolució i a la lluita de classes, sobretot. I diuen, vosaltres lluiteu, blanquitos, perquè esteu anant en contra d'aquesta figura paterna, del vostre pare potser era molt de dretes, molt estrictes, i vosaltres voleu ser la ovella negre. Diu que jo lluito perquè no em fotin una so del cap i em pengin un arbre. Vosaltres us esteu revolucionant a arribar una mica més tard a casa. Jo estic demanant tenir una casa. Sí, té un rotllo això. Què passa? Aquests temes ballen totalment al son d'un guió, d'un muntatge i d'unes interpretacions, que són absolutament de 10. A més, hi ha molts actors d'aquestes pel·lícules, que veiem a l'esquena. Ah, d'acord, el que a mi em faig és ser l'aixem de les dades, i ho faig tot. Moltes. Hi ha el paper del Josep Gordor Levit, que és el d'Origent, però què és aquest fiscal que intenta inculpar els acusats, és un paper, a més, com, estòic. Un paper que a mi em va plorar... Aquest punt d'empatia, cap a ells, acusats, però és el fiscal. Exacte. El paper de l'advocat, que també és brutal, Amb el Puente de l'Espiadera... Exactament, el Puente de l'Espiadera. I el Big Giant Fren, aquest. I el fitxarà per més pelis. I després hi ha el Trapella, el jutge Julius Hoffman, que és Frank Languela. Brutal. Que fot un fàstic. Per fot un fàstic, però després és tan bo i tan divertit. És molt bo. No hi ha un monto asco, és que ho faci molt bé. Sí, les interpretacions ja us dic que són... Però és espectacular, només per això. Per això també intenteu-lo a veure en verió. Però què és? De veritat. I després hi ha el duet d'aquest còmic, que és Sacha Boronkoe i Jerry Mistrón, que interpreten aquest A.B. Hoffman i Jerry Rubin, que són aquesta parella de còmics fumats hippies. O sigui, ja és el pack monologuista. Que per ser curiositat, Jerry Mistrón, el paper de Jerry Rubin, l'havia fet Seth Roger. És veritat. I inicialment, però al final, per històries... Paz, no? A mi també m'he vist molts cops amb el Seth i el Gens Franco. Val, el que feia els vídeos aquests. És aquell pel·li roja, les ulleres, la Liam Barba... I al Sacha Boronkoe el tenim amb una altra vegada, amb aquests personatges així... Aquí jo el que vaig llegir és que es veu que li parlaven al Sorkin de dir, hòstia, perquè clar, jo estic... O sigui, que sóc actor i tot el que vull, però jo estic molt atió. Normalment, rebent-ho. Agafa un personatge i l'estiro. I aquí era com... Fas un personatge còmic, però és un personatge molt contingut i molt patidor. És una caricatura com... No, no. I diu, estava cagat i el Sorkin deia que no tio, conyó. Per la seva llibertat. Aquesta frase que hem sentit al trailer final de... Quina és el preu que donaries per ajornar la revolució? El diu la meva vida. És ell, aquest personatge. Sí, sí, és un personatge que és molt còmic. L'altre, o és més, jo crec, el Jeremy Strong. Jo que és un personatge encara més fumat que ell. Perquè ell és el que té les taules més posades. Dels dos és el que té més potència. També era el personatge més conegut. I si coneixes la història d'aquest personatge, que no desvallaré, el personatge ho diu a la pel·li, els crits? Sí. També és la pèl·lica surta final, el típic text de... L'hi passava, això, això, això. El personatge del Seixabarón Cón és... Tenia molta més potència i molt més perfil mediàtic. I va s'ho va prendre una mica més en sèrio. I no me jodas que al principio también de la película te pone ese titular de basado en hechos reales. Doncs mira, no recordo quina mensa, però és provable. També recordem una cosa, o sigui, aquesta pel·lícula és judicial. És una pel·lícula judicial. Com li agrada fer ja veure'n després amb el Sorkin, però sí que és veritat que recreen... De fet, hi ha moltes imatges reals, per allà al mig de càmeres i això, però recreen aquesta disputa, aquesta sentència del procés que surt. I veus tota la incèndia al carrer? Doncs això ho recreen. Sin ferreres, però ho recreen. Però les recreses també són bèsties. O sigui, tal el moment, els detonants, qui va provocar aquí, si va ser la policia, si va ser els manifestants, si van ser... O sigui, és bèstia, eh? La pel·lícula agafeu-vos. Això està bé que convinin les dos per la drama judicial, al nivell de com passar els carrers, que em recorda Harvey Milk, que, a més, en el cas de l'activisme gay, però que hi ha tota la part de drama judicial, i especial a tota la part de què passa el carrer, i com va evolucionant... Principalment, la pel·lícula és judici, eh? O sigui, no us en aneu avançar, és molt de ritme, amb molt de muntatge, amb molta sonora a tot el que vulguis, però és estrado, o sigui, és judici. Hi ha quatre moments puntuals, com l'atoma de la colina, que és el que t'ensenya, que t'ensenya en el moment en què van a protestar davant la comissaria, però la pel·lícula és una pel·lícula de judici. Però està ben combinat, eh? La càmera s'hi mueve sempre en interiors, no? Casi sempre, menys al moment de la recreació de les disputes, però, ja que parlem d'aquesta persona que hi ha al darrere, abans us faré una anècdota d'aquesta pel·lícula, que és aquesta pel·lícula feia bastants anys que circulava per Hollywood, l'idea de recrear aquesta història del 69. De fet, és el 2007 que ja es movia, un dels que va agafar aquesta idea, bueno, aquest tio era Steven Spielberg. Hosti. Però no es va acabar de fer al final, perquè a més va ser l'època de la vaga dels guionistes. Llavors també hi ha més històries per supostar. És una pel·lícula que era de massa magnitud i que es va deixar. Spielberg comptava, en comptes del paper de Tom Hayden, el volia pel headletcher. Ojo, eh? Sí, aquí hi ha també... L'he pillat molt. L'he pillat molt. L'he pillat molt, ara. Si us dic que el Bobby C. l'acte del pantera negre, l'acte de color negre, qui us diríeu si era l'època aquesta? Qui hauria d'interventar? La Yamnissona amb la cara pintada. D'Ònsel. D'Ònsel Washington, un Jamie Foxx... Vinga, vinga, va. Will Smith. Yeah! Com a pantera negre. No me lo creo, pero... Bailando, eh? Se marcan de ser pop. Fresh Prince? Ja ho hem dit abans, el ritme de tot. Aquesta batuta, la porta, el gran Aaron Sorkin. No farran que més tu ara, precisament, estaves veient l'Ala Oeste de la Casablanca, o sigui... Ai... Vinga, les ponem a sobre més. Aaron Sorkin, creador de pel·lícules i sèries com l'Ala Oeste, que després de veure la pel·lícula vaig dir que a mi Sorkin m'agradava, sempre, perquè té newsroom, és una de les sèries... Però Sorkin, Sorkin, quin cony és Sorkin? Aaron Sorkin, por favor. Lliustrat me. No, però ara que treus la de newsroom, és una sèrie que la vaig veure, sí, com a... Sobre. I l'altre dia, per la ràdio, em posa, no sé per què, potser era per aquesta pel·lícula. El monòleg. És aquest, el de porque quiere esa América. Exacte. Aaron Sorkin és un guionista principalment de Hollywood, que també dirigit les seves pel·lícules. Però és conegut, sobretot, per a les setes que hi unista pel·lícules, com Carles? La red social, principalment. Últimament. No, però principalment. Tothom recordarà també drama judicials, que més n'és un expert. Tothom dels obres, bueno. No és un xaval, este tio. Jo destaco, ja que estic en la part del cine. Quan està la productora Castelrock, és aquesta productora amb un punt independent d'Estatts Units, com tu has dit, que apunten molt a un subtext polític, en certa punta de denúncia, com, afiugutment, malis de l'Amèrica en president, tot una sèrie de pel·lícules que van en aquesta línia. Sempre està en la línia política, judicial, i aquesta, de veritat, que és una d'aquestes pel·lícules... A veure, estem parlant d'unes dues hores i, o sigui, dues hores i quart, potser una pel·li, sí, però és una pel·li que amb el ritme és que... Tu has cometat la red social. No recordo que durés una hora i mitja. No, no, no. Aquesta és el que estàs dient, de Chicago, i tot això. Són pel·lícules que no pots despistar-te, no pots estar abandonant... Sí, però tampoc et pensis que és una pel·li... A veure, aquí tampoc, com sempre, no vull obrir el que et malo, que després em passi factura, però Netflix, jo crec que també està buscant certes pel·lis pel format que fa Netflix, que és pel·lis d'aquestes que en algun moment pots parar, anar-te'n a la cuina, no és les pel·lis... Aquesta pel·li s'ha anat directament de Netflix, no han anat els cines. És una pel·lícula que també és de fer una pel·lícula... És una pel·lícula que la podries veure entre cometes en dos parts. Un intermezzo, no? No, no, però que em refereixo que el film és el que és. A més, la història és real. I tampoc és una cosa que siguin d'aquelles pel·lícules de cinema. O sigui, que t'has perdut la pista o t'has perdut el hilo. Però és dents, no? O sigui, parlant de pel·lis dents. És dentsa des d'un punt de vista, jo crec que entra bastant bé. És dentsa des del punt de vista que és un judici. Hi ha molt de nomenclatura, hi ha molt aquest imaginari de... Bueno, collons, aquí hem viscut dia a dia... virtualment o a la tele, el judici, el procés. I al final te n'aves quedant amb... Què era la sedició? Dos anys no sabíem què collons era la sedició, no? I encara hi ha gent que no ho sap. S'ha de dir que Sorkin no és que sigui dents, sinó que Sorkin és un geni. I els diàlegs tenen una quantitat de paraules a les seves pel·lícules. Són pel·lícules...Estoiques. Molt de parlar. Finalment el que té a dir és que és un director que és un guionista. I, per tant, no es pot desligar. És un nervió, és un nervió. Si podem tornar molt ràpid per acabar, suposo. Sí, sí, a les sèries de Sorkin, que són el que jo més domino, tu teus Newsroom i l'Ala Oeste són boníssimes, també veuen el que és Sorkin. Sorkin és un liberal d'esquerres a Estats Units. I que sempre projecten, com t'has de criticar als governs, perquè s'hi agafa denúncia, el que projecta sempre és una imatge ideal de lo que podria ser amèrica, lo que deberia ser amèrica. I en aquesta pel·lícula també es veu molt, no? Aquest discurs idealista, aquesta mena de... té un punt de intel·lectual d'esquerres una miqueta... Hòstia, una botadònia Biden, este tio, no? Segurament sí. Ha ido directamente a poder el Kanye West. No sé, Kanye West, per un gónde de izquierdes. Però aquesta pel·lícula, per tancar, superrecomanable, té més finals que et fan aixecar del sofà i fer allò... El saludo d'aquest... Estats Units, yeah, Libertat... És patriòtic, és patriòtic. És un tio patriòtic. Bueno, algun dia, que no, eh? Netflix, recordeu, s'ha estrenat fa poquet, superrecomanable, i, a més, ara que ja se sap el resultat de les eleccions, i que té, inclús, també, aquest discurs, que ha de ser anti-traff. Series. Bueno, chicos, ¿estamos o no estamos? ¡Estamos! Venga, pues, al lío, joder. Bueno, como decíamos al principio... Ara esto limitado al programa. También, también. Hacemos un poco todo aquí. Como decíamos al principio, en el menú, hoy vamos a hablar de la serie de Movistar Plus anti-disturbios. ¿Qué es lo que es? ¿Qué es lo que es? ¿Qué es lo que es? ¿Qué es lo que es? ¿Qué es lo que es? La serie de Movistar Plus anti-disturbios. Y, evidentemente, los que la hayan visto recordarán que el furgón salva. Nuestro querido Jòvix, después hablábamos de él. No para de repetir ese, ¡estamos! A mí, si estamos, no sé a vosotros, pero a mí me recuerda como al Capisci. Al Capisci de la mafia. En versión castiza, ¿eh? Pero es como, ¡estamos! Y es que, al final, hay algo de parecido, ¿no?, entre unos y otros, entre esas fuerzas del orden y del desorden. Tant es así que, que hay veces, que en la actualidad, yo creo que nos pasa un poco a todos, no sabemos quién es quién, no sabemos distinguir. Aunque las bajas esferas el uniforme ayuda a diferenciar. Y ya, si pensamos en el casco, la porra, la porra, la porra, el escudo ya ni os cuento, ¿no?, y la porra. Exacto, y la porra. Pero está claro que tanto los bandidos, como aquellos que los persiguen, son personas, ¿no, Carles? Son personas, colegas, somos gente humana. ¿Humanos de carne y hueso? Hablan un poco así, ¿eh?, de hecho. Algunos de los bolis son humanos, y que además... Y todo es bonito. Además, dependen de una jerarquía muy férrea. Eso, vamos, no lo podemos olvidar. Y esa es, en parte, la esencia de antidisturbios. Ir más allá... Hay mucho más, evidentemente, pero sí que es cierto que, como base, la idea es ir más allá de ese número de placa, que todo poli tiene en cuestión, ¿no?, y alcanzar la verdad. La verdad que hay detrás de ese individuo que existe tras el casco y entender que, al final, de una estructura de poder, mucho más compleja. Más al poli, ¿no? Sí, hay claramente una idea de... Bueno, en Silla, si nos planteamos, que esta es una serie que gira alrededor de las fuerzas policiales de los antidisturbios, inevitablemente somos conscientes de que vamos a estar viviendo una serie de episodios que nos van a hacer empatizar. Porque, al final, uno lo que hace ante los personajes de series y películas, muchas veces, es empatizar, incluso desde la crítica. Pero, al final, lo que te están presentando es un personaje que tiene que ser creíble, y aquí lo hacen muy creíble, y, al final, uno acaba empatizando. Pero, bueno, no por eso nuestros polis son menos culpables, sí que es cierto que el suco político y la corrupción siempre vienen de arriba, y aquí, también, la serie nos va a llevar. Pero esos son simplemente el punto de partida de esta serie, ¿no?, la idea policial y la idea del antidisturbio, y la base de ese poder de Estado que últimamente, como nos comentaba Ferran, en esa editorial depresiva, nos oprime, es un poder de Estado, esas cloacas del Estado que nos oprimen y nos limitan mucho más que antes. Yo ya me veo en un futuro contándole a mis nietos, porque yo me enfrente, no a los grises, esa cantarina, yo me enfrente al virus, al sepe y a los de la huipe, también, ¿eh? Y, bueno, en definitiva, toda esta realidad que nos la presenta y nos la presenta muy bien, nos la retrata de maravilla, es Rodrigo Sorovoyen. Escuchémoslo. No vamos a brindar por este grupo, porque os quiero. Que somos el PUMA 93! ¡Somos una familia! La carga empieza porque nos atacaron. Hay patrón de violencia, ¿sí o no? Confia en la lealtad de todos sus subordinados. ¡Sanimos! Entonces, ¿por qué están tan nerviosos? Lo primero porque están ustedes aquí. No se ha dado cuenta de lo grave que es esto. A ti no te va a pasar nada. Yo estoy convencida de que hay algo que no nos están contando. ¿A ti qué te pasa? No me dedico a esto porque me gusta ir por ahí dando comazos a la gente. Me dedico a esto por otras razones. M1. ¿Habéis visto que es un trailer que ofrece la realidad de esta serie? Hay muchísimas voces en la serie. Me estoy centrando principalmente en los antidisturbios, en si es el título y los protagonistas de esta serie, pero ya veréis si esta voz femenina es muy importante. Después, entraremos en la ficha artística y vamos a ver si la verdad es que la verdad es que no. Es muy importante. Después entraremos en la ficha artística y en los personajes que hay detrás de esta serie antidisturbios. Pero ya hemos, de alguna manera, adquirido el conocimiento de el qué. Ahora veamos el cómo. Porque en Soroboyen el cómo es muy importante. Y no solo en este terreno sonoro, que al principio... La banda sonora. Bueno, ya hemos hecho una pequeña comparación al principio con las bandas sonoras de... Bueno, con la banda sonora de Drake. Y con las bandas sonoras de Windy Reve, que tiran muchas veces de Martínez, pero aquí es Olivia Arso, que es el típic de Soroboyen. Sí, es un tío que ha trabajado con él casi desde el principio, en Stockholm, en Madre, que Dios nos perdone, en el reino, de hecho, en el reino, se lleva entre todos esos gollas, que se lleva en el reino de Soroboyen, se lleva también en la banda sonora. Y es esta electrónica que combina muy bien con sus imágenes. Porque al final no es lo que esperaríamos, ni en una película política como El Reino, ni en una película sobre los antidisturbios, o en una serie, en este caso, pero que yo creo que genera un contrapunto superinteresante. Porque nos habla... La música en sí mismo nos está discursando, ¿no? Es una música narrativa. Algú va descobrir, segurament és el Windy Reve, però acaba de descobrir que el Synthwave, que al final és una mena de Synthwave, té aquest apunt entre modernitat i cabernícula, perquè són ritmes molt primaris, molt d'origen, però en canvi moderns. Però tireu una cosa, perquè no has vist tu o tu d'allò, però passa del cabernícula a... El sol, el sol! Bueno, mira, hi ha un escagoril·làssia d'aquest. Em tractifico a mi mateix. Crec que ho va descobrir la Seja en Carpenter, que va dir... Vull música amb quatre teclats que diga a casa i... No, me la amo lo que dius, Carpenter. És qui ha posat música al nostre cor. Me la amo lo que dius, esa idea de lo cabernícula, enfocado en antidisturbios, porque hay esa idea como decadencia de latidos como urbanos. Y al final, esa idea de decadencia en la electrónica, hay una idea como de transe. Es totalmente cierto. Y de hecho, apuntando sobre lo que decías de Windy Reven en To All To The Young, lo tribal también responde a esa cadencia. Para especificar un poco más, está la idea del caos que genera la propia electrónica, y esto es un casus que se vive en el reino y que se vive aquí, en la serie antidisturio. Después hay una idea de adictiva. Muchas veces relacionamos a música electrónica con situaciones de adicción total. Y está claro que todos estos personajes... Porque queriendo sin querer, acaban de alguna manera siendo adictos de su propia profesión. Y por otro lado, también, la idea de nada es lo que parece. Al final, cuando une una música que contradice un poco las imágenes o el casitismo de esas imágenes... Exacto. Pero avancemos, porque la música es muy importante, como os decía, el estilo visual, que además es muy marcado en Sorohoy. Lo hemos visto en todas sus obras. Esa idea visual que navega entre lo policial, entre la acción y el documental. Casi, casi, paradójico. Por un lado, tenemos esa idea de thriller, que, claramente, antidisturio es un thriller, es un thriller policial, pero que apela muchas veces al tono documental. ¿Qué pasa en el primer capítol de la antidisturio? Que creo que todos lo recordamos. Es un dos milos pilots que veis... A todo vas. Es una presentación de este grupo de seis antidisturios que son los protagonistas del furgón. Y, de hecho, Sorohoy se mete literalmente en la lechera. ¿En la lechera? ¿Qué es esto de la lechera? Se cuento de la lechera. ¿No sabéis que es una lechera? No sabéis que habéis oído hablar del furgón policial como lechera. ¿Qué pasa? ¿Qué no usan de tic-un mayo? ¿No sabéis que le hago en los ques? No, no. Es un furgón policial. ¿Qué pasa? Sorohoy se mete en ese furgón protagonista y con una cámara en continuo movimiento muestra allí, corta el plano numerosas veces. Nos está presentando a nuestros seis antidisturios protagonistas con un montaje vertiginoso, que es que casi marea. Hay una sensación de que tú también formas parte de esa opresión. Mucho plano en continuidad. En Coña diría que parece hasta callejeros. No sé cómo manejar el cambio de ritmo, porque después lo mencionaremos, pero hay algunos planos secuencias pausimos y corte que dejan que sea mucho más orgánico y que sea la interpretación que dicte el devenir de esa secuencia. Y sí que es cierto que, por otro lado, tenemos el montaje vertiginoso con continuos cortes que está apuntando algo. En este caso, lo que apunta es que es una lechera que se va a hacer un desalojo en un edificio del centro de Madrid. Y, además, nos sale bien. Y va a perseguir moral y judicialmente a nuestros protas durante toda la serie. Es decir, durante los seis capítulos de 50 minutos, que más o menos dura y que, por suerte, decae. Decae en cuanto al ritmo, que no en cuanto a interés. Doncs mira, justament agafant això, la opresión que també sentia, vallant al primer capítol és brutal. Però la opresión era la bena horta de quan cridaven tu els veies. El primer capítol, que hi ha un moment 3 minuts de pausa, de pausa de relax, perquè tot el capítol és de... Sí, sí. Però és que jo pensava, tio, que se'ls explotarà. Estan molt ficats i estan molt ficats, després ja parlàvem dels actors. Molt forts. Molt ficats, no sé si només d'Acting. Però és que és cierto, no, està. El sonoro, el visual i, claro, las interpretaciones. Las interpretaciones son magistrales. No sé si és la lechera, allò de la leche de... No es fonda, el moloco de los hermanos. Yo tiro la primera referencia, si us parece, pero que esa idea de thriller policial, como apuntaba Shadri, a mí me recuerda el thriller político de vivir como a pie de calle, con la ansiedad de a pie de calle contra la policía o contra quien sea, de el cine de Costa Gabras. Claro, hay una esencia política en solo Goyen, que como he planteado desde el principio, es comparable a Costa Gabras. Lo que pasa que Costa Gabras sí que es cierto que no... no están estilizado, ¿no? No sé cómo decirlo, intenta marcar menos paquetes. O sea, solo Goyen es un tío que, como estamos diciendo... Es muy primario, y Costa Gabras tiene un grado de sofisticación. Son sofisticaciones destistas. O sea, los dos tienen un documental. Eso les une, y su interés político también. Pero como estaba comentando, al final, es una serie que que decae en ritmo y se centra más en los personajes. Es una serie, como le gusta decir a nuestro amigo Verrán, de personajes, ¿no? Y ya hemos dicho que son seis anti-disturbios y seis capítulos. Y uno podría pensar que cada capítulo se centra en uno de ellos. Y bueno, sí, pero no. Sí, pero no, porque así como el primero se llama Salva, y ya os he dicho en un primer momento que Salva es el líder de ese furgón policial, después veremos que hay otros nombres que surgen. Porque la serie nos retrata a todos y cada uno de ellos. Eso sí, es cierto, pero en los seis capítulos que dura, a otros personajes que forman parte de la historia, que son muchísimos, y entre los cuales, para mí, bueno, yo creo que para todos destaca, incluso mucho más que los anti-disturbios, la gente de asuntos internos urquico, que es, de hecho, como se titula. Laia, laia. Laia urquico. Y esa laia, ya no se captaban ni... Úbica, sí, pero la sensación que tú tienes ante ese personaje, que es la investigadora, ¿no? Vamos a matizar. Es la persona que realmente está obsesionada con la tragedia sucedida en el desalojo y que intenta tirar del hilo para entender qué coño ha sucedido. ¿Cuánto hay de culpabilidad en esos anti-disturbios? ¿Cuánto hay de culpabilidad en las esferas superiores? Imaginar si es importante este personaje y la actriz que la interpreta, que es Vicky Luengo, después hablamos de ella, que ella es la prota de la portada y del canal promocional. Y, de hecho, es la protagonista de la primera secuencia de todo el metraje de la serie. La primera prota de la serie. La movida que hemos comentado policial hace que casi lo olvides, pero no. No lo podemos olvidar. Al final, l'Aya es quien abre la pantalla, con ese momento familiar jugando al tribial, con el papá, la mamá... Ahora no recuerdo si es un hermano. Y, bueno, así rápidamente, explico la anécdota, responde aparentemente, de manera errónea, a una de las preguntas del tribial, que está manejando las cartas a su padre, y la tía se queda rayada y dice, no, no, no. Papá, seguro que no, seguro que no es Leonor. La respuesta a la pregunta. Y el padre, no, no, no, no te has equivocado. Pero la tía ya... Es una manera serogó y es confiada. Isabel Peña, l'accionista, nos demuestra que no, que es una tía insistente, que no se va a olvidar de su propósito, porque insiste, insiste, hasta que de verdad comprueba, que el padre ha hecho trampas. Y con esto nos acaba de presentar al personaje, y aunque lo olvides, bueno, lo olvida la propia serie, lo olvido durante unos minutos, y nos vamos a... y nos vamos a los policías, gran presentación también de esos policías, con ese momento que hemos podido entender a través del trailer, pero que aquí todos podríamos reinterpretar a través del tete y el bonito, sí que es cierto que después los acaba uniendo, ¿no? Los acaba uniendo. ¿Qué experiencia os habéis llevado ante esa ficha artística, esos actores que están detrás, pero a mí me pareció maravilloso? Se ha dedicado al càsting de esta serie, incluso del que podrías desconfiar, que el salva, que es al jòbic, hasta brutal. Ya hablará, esperés una mica. Sí, bueno, sí que veis. Perran, tenemos a Vicky Luengo, si está laia urquico, de asuntos histeros, que no deja de ser poli, te la presentan, evidentemente, vestida y civil, pero hay un momento que la serie te remarca que va enfundada, y la deja, es un plano de detalle muy interesante. Constantemente la está guardando. Esa es un detalle que esperaba que reaccionara más adelante, no voy a desvelar, ¿por qué? Demuestran más de que no le da importancia a esa arma. Pero es polifí. Exacto. No deja de ser poli, ¿no? Porque muchas veces el antidisturbio es claramente un poli, pero también la Vicky Luengo lo es, ¿no? ¿Y quiénes son esos seis antidisturbios? Tu has mencionado uno de ellos, es Jòbic. Jòbic, con un apellido imposible que Uch querían, es posiblemente, como nombre resaltan mucho más Raúl Arevalo, o el propio Roberto Álamo, que son parte de esos antidisturbios. Después, esa sospecha o esa desconfianza la puede generar Alex García, que es un guapo de... El Guaperas. Un canario típico, exacto. Un tronista, parece un tronista de hombres mujeres. Totalmente. Totalmente. Es que tú dejas de ver esa serie y piensas que ese tío se va a su casa. Y deja el casco la porra y tal. Això em recorda el paper que feia el de Quien Aller-Romata, com es diu el que li va donar el goia a Ravelasio. El que és el català. El Kinky, eh? El Kinky. A què? Tu quan veus la pel·lícula, quan surt del plató, se'n va a casa i és així. A l'Àrrica o què? A l'Àrrica o què? Que no et poses un català. Però que feu-us allà, que fa el gallet, el tío i tal. Aquests actors que entren tant... És un puto caràcter, aquest, sí. I com el que dius, eh? Aquestes d'aquesta gent que dius, és que ets així segur. Tanto és així que, a mi que l'heu d'anar, aunque tenga este nombre de laia, me parece la típica tía castiza, española. Però representa que el personatge és català, no? Es diu l'Aya i té un company que té un accent que flipa. Pesa el company, que ha interpretat Bárcia Mamadaula, que jo el conec personalment, fa un paper una mica estrany, que abans deia a Escarla que és com la chacha, no? Sí, no sé com ho veieu, eh? T'han invertit els roles clàssics de l'Ètero Patriarcado, donde la mujer... Ella le llega a decir, es que no me apoyas, y el tío, te estoy haciendo la comida, te estoy haciendo todos los días. Estais d'acuerdo en que la serie es una clara apuesta por esa heroicidad femenina. La protampero, al mismo tiempo, ese personaje, la pareja de l'Aya, com es dic que es diu? Ja ho mamada, no me recordo el nom del personatge. Potser ha salido una mica a las costuras, es casi una feminitat amants, no? A mi me parece flojo ese personaje, pero sí que es cierto, Carles, que ese personaje ayuda a entender la otra realidad de Viquiluengo, del personaje de l'Aya. Que, por cierto, Viquiluengo es mayorquina, hizo... protagonizó una de esas pelis sobre el 1714, sobre la idea de la que es Born, que no era la menos mala, por así decirlo. La que tenía un 4,5, no se me debe guardar así. O sea, esta se salvaba un poquitito más. Y he mencionado a otro de estos actores, que para mí es un grande que es Jovec, de apellido imposible, que es un tío que era boxeador y que yo, además, últimamente se está hablando muchísimo de él, porque también sale en la casa de papel, haciendo un personaje bastante relevante, hizo otro personaje en Hispania, en Assassin's Creed salía... ¿Has canajado Assassin's Creed? Pero más secundario, ¿no? Sí, es un suport. Los protagonicos han empezado a ganar fama, a través de la casa de papel, y ya, finalmente, aquí, como salva, como el líder de ese furgón policial. Pero es que Jovec, el protagonista, el actor, era un boxeador de pesos pesados, es un toro. La pinta la T. De hecho, sale también en toro, por cierto, y es el tercer hermano. Y después pasa a ser poeta, bueno, cuando se retira de la pluma, y finalmente esa puesía la acaba proyectando en sus monólogos, que evidentemente juegan en lo cómico, pero tienen una profundidad y unas reflexiones que bien podrían... que le dirían muy bien a esta serie, ¿no? ¿Qué te parece, Ferran, si escuchamos algo de sus monólogos? En concreto, uno que se llama Cocretas. Los niños negritos no comen. No, no comen. Sus madres tienen los ojos sepultados en tumbas vivas, en causes de ríos de lágrimas secas, con barrigas preñadas de muerte. La esperanza de vida está por debajo de un año. Me cago en mi puta vida, entonces. Se trafica. Sí. Se trafica con armas, con drogas, con hombres, con mujeres, con niños, con vidas, con ideologías, con internet, con política, con poder, con sueños, con meterte el miedo en el cuerpo. Qué maravilla esta frase fetal. De hecho, este tono... Este es el principio del monólogo Cocretas, ¿no? Que con ese título y imagináis que va por otros derroteros. A més, que mola, perquè comença la basant còmica, no? Y después son. La vertiente còmica es que los niños negritos no comen. Esto también muestra la frivolidad del personal, que lo que tenemos es ganas de reír y lo que nos suelta. És com Sur, quan Sur Lluís Ikea o Ricky Gervais, que la primera frase sempre és... Bueno, el aborto... La valiarra, la valiarra. El poeta del cuchillo. Y toda su primera parte de monólogo, que dura 3 o 4 minutos, esa primera parte, es más reflexiva. Y llega un momento, que es muy interesante, yo solo quiero volver al vientre de mi madre, ¿no? Yo solo quiero la protección, no literalmente. Era como yo. Yo solo quiero que veáis la cara que eso se ha quedado, porque da hostia. Está todo el mundo ya acongojado. Estas risitas que tú apuntabas, Paul, se enmudecen totalmente y finalmente la bella está pasando aquí. Y ahí rompe, ¿no? Y ahí rompe. Y empieza con ese mítico... En mi casa damos muchos, mucho más que muchísimos y muchísimos más que más. Y es un tío muy cachondo que, como tú dices, de porreta, pero también muy reflexiva. Pero que utiliza con que ya hubas dit después, y seguramente era molt espoquenbol, porque él tiene un aveo muy putero. Claro, utiliza mucho la repetición, porque yo muerdo al monólogo, que es croquetas, croquetas, croquetas... ¿Qué estás? ¿Cómo estás? Y es como... No me voy a reír. Lo absurdo, porque parece de jugar con lo absurdo, ¿no? Y realmente su tono, el tono de ese monólogo, pero el tono, también, que él lleva en sus escritos, es un tono que, yo creo, combina muy bien con las series. Han aprovechado la parte castiza, pero si tiráramos del no del personaje, sino del actor, veríamos que está muy implicado en luchas a favor de Armenia, porque, en el fondo, nació en el Líbano, pero es de origen armenio. ¿Cuál es el apellido Hobbit? ¿Qué uch querían? ¿Qué uch querían? ¿Qué uch querían? Nació en el Líbano. En Virúch, no me equivoco, pero él es de origen armenio, y precisamente por esos problemas políticos acaban mibirando aquí. Bueno, de hecho, es de madre Navarra. Ahora no recuerdo quién es el padre de la madre que es de aquí. Y bueno, es un tío que ahora ya está, evidentemente, proyectado en sus trabajos actorales. Pero hay muchos más, después hay otro personaje que es una maravilla, vamos a hablar del actor en sí mismo, pero sí de quién representa, Revilla. Ese Revilla, ese viejito convoyna, que todo lo maneja, y que en el fondo es una clara relación a Villarejo. Totalmente. Al conocido Villarejo. Entonces, cloacas. De nuevo, exacto. De nuevo, Soroboyen está muy implicado con lo que hace, no solo a nivel cinematográfico, sino también a nivel moral. Y me sorprende que en todo esto tengan que salir como siempre los sindicatos policiales a quejarse. Porque yo, que estaría como en las antípodes de lo que pretenden los sindicatos policiales, te diría que también he sido algo crítico con cuestiones de la propia presentación de policía sobre el hecho de que los antidisturbios tiran las balas en vertical hacia arriba, y todos sabemos que las pelotas de goma van al menos por tierras catalanas. A la altura de los ojos. Y he añadido una cosa, mucha incomodidad me provocó, cuando hay un momento, sensadas balacas, cosa, hay un momento en el que realmente esa paliza que le dan a unos... Sí que estoy desvergando, disculpa. A unos ultras, a unos ultras, tu inevitablemente te pones de parte de los antidisturbios... Totalmente. ...por una cosa que ha pasado, eso sí que me lo voy a revelar. Entonces, eso a mí me produce incomodidad, Adri. Sí, me he ponido definitivamente un manipulador. Y eso es lo que yo os comentaba, que al final está implícito en la propia serie, que es que acabas empatizando con los policías. Y al lado de su casa me cacto. Sí, pero aún así me parece una serie brillante. Eso sí. Y bueno, yo creo que... Ah, hostia, claro. No hemos brido. Al final, la lechera se le llama así a todo furgón policial, incluso en la actualidad. Puede que sea un término mucho más de antaño, porque es que parece ser que en los años 60 el furgón policial era exactamente el mismo modelo con los furgones con los que se repartía la leche, no del mismo color. Y por eso se repartía la lechera a la blanca. Pero las furgonas de policial eran grises, y algunas, hasta ese tono beige, así, castizo a caduco ya. Pero era el mismo modelo. No el 4 o del viasa SUV 430 o de la Simca de KV. Pero Fernán ha hecho una cosa importante. O sea, por eso se dice, no solo viene la leche, sino repartir leches viene de eso. Te doy dos leches. Exacto, o sea, la idea de repartir leches... Al final, ruban bromas que feyoans. Salen de la lechera, salen de la lechera. Y es que hay un dato más, y es que después en el año 73 el coche, no la furgona, que era un SEAT 124, que era de color gris, lo pone en blanco, y ahí ya la lian. Ahí ya la lian, porque el coche blanco y el furgón del mismo modelo que la lechera, se queda para la posterior. La señora que va a buscar la leche se llevaba a la leche. Exacto. Y bueno, hasta aquí simplemente no desvelamos nada más, pero qué pedazo de final, Fernán. Es ahí para ya una sancera. Bueno, yo con carneta acababa y ya os lo diré. Bé, acabarem aquest repàs per aquestes forces del desordre, amb aquelles que, normalment, ens consolen en la ficció, les que acostumem a donar-nos una esperança, que el món pot ser salvat, si existessin personatges especials. Parlem dels superherois, d'aquells obermenys, dissenyats i imaginats per protegir-nos i salvaguardar-nos de la complicació política del món, amb una clara identificació del bé i del mal. O almenys així apareixen durant la primera meitat del segle XX, amb aquell Superman de DC o Capità Amèrica de Marvel. Quan el món va a expandir-se i els problemes es van multiplicar, sembla que la gent necessitava icones que simplifiquessin els conflictes i donessin solucions satisfactòries sense cap mena de dubte moral. Ara bé, ja no som tan naïfs. Ja hem comentat més d'un cop que vivim en una època postmoderna i molt cínica, i que aquests discursos absolutistes del bé i el mal i tan reduccionistes ja no en serveixen. Ja als anys 80, a alguns autors de còmic com Alain Moore, del que vam parlar la setmana passada, o Frank Miller, ja van deixar tractats i un traçats una miqueta més crítics. I profund sobre els superherois. Però va ser el canvi del Mileni, on aquesta integració del mitre superheròic amb l'actualitat del món real es va donar una de les obres més definitives, jo crec. Podríem estar parlant de The Boys.Totalment, totalment. Algún dia, eh? Podríem anar-nos, com deia, als 80 i parlar de Watchmen, també, o del Caballero Escuro.Aquest és un macarra, una mica. O podríem parlar d'un còmic del mateix autor del que parlarem avui, que seria Quica, és que ja és directament la subversió còmica. Però jo estic preferint abordar el tema amb un còmic de personatges que són ante sistema sense pretendre-ho. Vull parlar-vos dels Últimates de Marvell. Sabeixes aquest to trist, eh?Sí. He buscat la cançó més trista, la versió més trista que trobem. Aquesta música és la cançó de Marvell de vengadores, però versionada per una...No la trobia de los vengadores. Hòstia, la podia de buscar.No t'ho vas recordar. La continuïtat, perquè, un moment, anem a explicar qui són els Últimates, perquè em sembla que la... Jo estic perdida.Posa el focus. S'ha de dir que la continuïtat comiquera principal de Marvell, la continuïtat vol dir la història, diguéssim, dels còmics, és coneguda com a terra 6 U6, 616, no? I s'inicia ja amb els primers còmics cap allà a l'any 39 amb l'entorça humana. I clou avents històrics del nostre món real amb l'afegit de superhumans. És la història dels còmics, és la nostra, amb l'afegit que hi ha un tio que tira té d'aranyes, que hi ha un supersolt... Bueno, ja ho sabem. Aquests oberaments, no?A les oberaments, sí. A mesura que no us avencen en un excursant al món, d'alguna manera, aquesta continuïtat els ha integrat, no? Els ha integrat els esdeveniments del còmic. Per exemple, Vietnam, que ha passat als còmics de Marvell, o les protestes racials. De fet, els X-Men neixen en aquella època. Els superherois plantejaven sortides aquests problemes de la seva fantasia de poder i una visió que és sempre optimista de les possibilitats. Però el 2001, aquest equilibri realitat ficció, es va veure totalment sobrepassat. És quan va entrar l'euro.Exacte, és que l'euro... Jo va dir, no, tio, jo la peseta, que no m'he cridat. Recordeu que el Buena Fuentifeia fa el que es d'explicar? Un euro, costa un... 166, com no sé què? Bé, és una puta bona feina. Òbviament, estem parlant de l'atac a les torres bessones, l'11 de setembre, que va fer que aquests policies del món, que fins ara trobaven solucions a qualsevol conflicte, perdessin l'inocència. La línia principal dels còmics de Marvel no va poder absorbir ni de lluny aquesta nova realitat. I la solució que van trobar a la Casa de les Idees, que és com es coneix a Marvel, va ser crear una nova continuïtat. Moldejada amb un reinici més basat en la política moderna i la realitat més crua i actual. Van néixer als últims anys. És a dir, és una línia temporal separada, que es reinicia. Comences del principi. Tots els heroes són nous. El guionista Marc Miller i l'artista Brian Hitch van iniciar el març del 2002, una saga de 13 volums, on veiem els superherois que tots coneixem, el Capitán Amèrica, Junto, Iron Man, etc. Però com si fossin nous. En aquesta versió dels fets, els poderes i característiques dels personatges són quasi iguals, que les que tots coneixem a la línia de continuïtat principal. Però els caràcters i motivacions s'adapten a aquesta nova realitat mundial, que els ha obert els ulls. I ja no només el terrorisme global, sinó el reaccionisme i el neoimperialisme americà. Estem parlant d'una Marvel post-11. És com una reacció que va tenir Marvel, va ser... Hem de fer que els personatges s'adepti més al que està passant. Sobretot jo crec que el que va passar és sempre el terror, el monstre còsmic, el no sé què, i ara de cop és que el terror també el pot semblar, el terrorista de torno, la persona. A mi em recorda, Godzilla era el fantasma de la bomba atòmica. Aquí podríem parlar del mateix amb les torres bessones. Clar, però algú al revés, molt més humà. Aquí la traducció era algú més terrenar. Exactament. Però entre ser els herois i tenir actituds fascistoides, Marc Miller ho posa al vell mig del relat. Sense anar més lluny, el Capitán Amèrica, que sempre s'havia vist com un Boy Scout, que tenia humilitat, que era molt empat, i que tot sempre feia el correcte. Ara mateix, en els còmics d'Ultimate, era un soldat que creu que sempre té la raó. També s'entremola en l'organisme de la creació de... Perdó, eh? S'entremola en la creació d'organismes para-governamentals. En el cas de Xill, que té una naturalesa bastant corrupta i perniciosa. Xill, que és Xill. Xill o... Ui, les inicials. Security... no me'n recordo. Però què és? Vé a ser l'Institut de Seguretat Nacional. És una agència, és com una fia encobierta i de superhombres, no? Que esconde a les ubermenys. No els contracta. I els fan plear pel ve de la Seguretat Nacional. Els mercenaris. Que els hi serveix d'excusa per transcriure. Les lleis, la moral, i transmute, són una agència que està controlada de forma molt maquiavèlica per un nickfiori que, antigament, era un soldat del Vietnam. Blanc. Amb l'especte de David Hasselhoff. I ara és negre, amb l'especte... De Samuel L. Jackson, que va acabar sent un nickfiori a les pel·lícules. L'únic punt en comú és el parx en el ojo. Aquest parx que porta nickfioria. Perquè té una ferida que les pel·lícules fa por que ens van desvolar. I és que la principal amenaça que els últimets afronten en aquests còmics, és una invasió alienígena a escala global. El Xitauri. Que és l'única subtilesa que Marc Miller es permet. Que és no parlar de hordes de islamistes que ens volen destruir país. Que, bàsicament, és el que representen. Però la resta tampoc és que sigui molt subtida. Els herois són alcòlegs, depredadors sexuals, maltractadors i fins i tot psicòpates i caníbals. Perquè el Hulk és l'hòstia. I el maltractador ho dius per la... El hòstia. L'Hombre Hormiga, que m'achaca la dona d'una forma... Em dona la sensació... El trauma que podria tenir gent després de l'11S, aquest idea de post-traumàtica, està en tot això, no? Sí, clar, és que és una reacció que té l'univers Marvel cap a tot plegat. I sembla denúncia com obturguem poders absoluts en moments de crisi a gent que en realitat són acomplexats o maníacs. No pas aquells herols de l'època d'Aurada sense falc, sense cap mena de falla i que són tan confiables. De fet, durant la seva publicació a llarg dels anys, de l'últim, ells van portar tant crítica necessària al gènere, i també va tenir molts rebuig. Perquè va acabar exagerant molt el to. Va arribar a punts on semblava que tot fos una merda fet. Em sap greu haver fet l'editorial que he fet, perquè sembla que jo seria... Ara mateix estaria escrivint D-Ultimates, no? De fet, D-Ultimates va tenir dos sequeles, cadascuna més bèstia, com us comento, però menys aguda en el seu comentari, i simplement jugant molt amb el shock value, aquest valor de provocar reaccions. I també va generar una sèrie de spin-offs encabuts en aquest nou univers ultimate, com Ultimate Spider-Man, Ultimate X-Men, i també va tenir aquesta del posmodernisme. Si us hagi recomanat alguna cosa, Ultimate Spider-Man, que el vaig llegir tot, que és llaptíssim, és... però brutal, per entendre que és el personatge més humà. És un xaval, és un xaval d'institut. I, llavors, realment... Quina il·recomana?Quina il·recomana, l'animació, o què? No, aviam, això és el que vaig que... Si vés a agrair aquest arcatip, de trencar l'arcatip del superhero tipic, que resulta potser més sincer amb el temps que vivim, i no tant deus ex-màquina, tot i que va acabar... També anant bastant cap aquí... El cap d'un temps, la gent va començar a repudiar aquesta exageració de malallet i violència i escala de destrucció. I segurament per això, al 2008, un cop Marvel decideix arrancar el seu univers cinematogràfic amb la pel·li d'Iron Man, l'enfoc realista d'Ultimate s'agafa. Però, a l'hora, es mesura una miqueta aquest cinisme, es rebaixa el to, no? És clar, és cert que l'Emsy i jo, al Marvel Cinematic Universe, es basa molt en Ultimate, de fet, el gran crossover de Vengadores, que va ser la primera pel·lícula, tracta el Xitaori, però no són una metàfora d'una invasió islàmica, no, són simplement alienitats. Téòrics, segur que diuen que sí. Alguns ho hauran fet. I, de fet, també parla de la conspiració de Wintersolder, Rashil i tot plegat. Ja us dic que portem més de 20 pel·lícules, 23, si no m'equivoco, hauríem de ser 24 per no s'ha estrenat. I, a l'univers, Marvel ha tornat una miqueta cap al naïf. Hem abandonat una miqueta aquest cinisme, com amb ganes de tornar a creure'ns i a tenir il·lusions a la vida, i després de l'editorial d'aquest programa. Jo vaig disfrutar molt d'Iultimates en el seu moment, i jo us la recomano, en especial la primera saga, i et fa pensar més enllà de superpoders i de capes, et fa pensar en política, com està l'estat del món. Això anirà a l'agòrica. Ja us dic que a vegades està bé recuperar aquest infantilisme, perquè potser sí Adriano, que de l'ignorància, es viu una miqueta millor. L'ignorància de la felicitat, gran moment de màtics. I amb això arribem al final, perquè ens queda un minutet. Lo que te preguntaba en un momento, ¿no? Realmente, nos estás hablando de los cómics, la proyección que tiene a nivel serial, animación... Ho han portat, però com que l'animació del superheroi sempre s'ha portat, sempre han descartat la perviolenta. I és una llàstima, perquè una de les coses millor que té el còmic, és no amagar que els superherois creen d'anys colaterals. Jo tinc una pregunta de tota aquesta saga, moment clau, moment que diguis esa viñeta, ese moment, amb què et quedes? Per mi, del primer còmic, Hulk etero. Si no us dic res més, ¿vale? Hulk etero. Tens 50 segons. No hi ha agenda, perquè no sabem què passa. Lo mejor que podemos hacer es que la agenda sea esto. Estes còmics, pel·lícula i sèrie que hemos presentado hoy. 7 de Chicago, 6 de antidisturbios, 5 de... 4 de empanada, 3, 2... No recordo ni de xarxes socials, les han dit al principi del programa. ¡Vamos, no estamos!