Empanada Cultural del 23/11/2020

Mngoo Choo. Amb en Pena de Bonturà. Un programa cuinat per... Son tiempos difíciles. Tiempos de restricciones, de prohibiciones, de promesas incumplidas y de libertades relegadas, tiempos de certezas olvidadas, de mañanas que no llegan y presentes que no acaban, tiempos incomprensibles, tiempos absurdos, tiempos difíciles, entre la nueva normalidad y la desescalada, y demás expresiones de un festín léxico que el gobierno propone y la prensa patrocina, se culta una gestión arbitraria y abusiva, que no se confíen, siempre pudiera peor. Y como todo maltratador, el Estado justifica sus acciones por amor, mientras el pueblo espera, poco a poco desespera, y difícilmente asimila, pero obedece, y asumiendo un comportamiento prestado, repite, robotizado, e incluso delata cuando es necesario, tiempos gobernados por el miedo, por la ignorancia, por la incertidumbre, por el temor a confirmar nuestra parenteria existencia, tiempos modernos, y su mañana, tiempos difíciles. Y así, o se muere lentamente, o se vive día a día, ustedes eligen, obediencia, religión, huedonismo de revolución, y el erotismo en mayúsculas, la sublime manifestación de l'eros, de nuestra esencia, de nuestra auténtica naturaleza, de aquí la pràctica verdadera entre tanta pregunta sin respuesta. El erotismo, una única palabra para mucho más que 64 artes, para la poética y para lo sexual o lo sensual. Pongan ustedes los límites, y ponganlos a prueba también, porque el erotismo también es una actitud, una mirada, es leer a sí mismo la vida con otras gafas, es la búsqueda del placer y la exaltación del amor físico, pero es el objeto que sugiere incita esos de quien mira, es un todo, es la acción y la reacción, es el deseo nuestro motor, es el ojo y aculador que todo lo cambia y es la vida que fluye sin simiente, es creación y es sanación, y su lugar a dudas es la solución. Sí, entre la incontinencia y la represión. En este mundo venimos a perderlo todo, la inocencia, los seres queridos, el amor, y por último perdemos lo único que realmente nos pertenece, que es la vida, lo único que nadie nos debería quitar, e indefectiblemente tarde o temprano la vamos a perder. En este mundo, ante la implacable voracidad del tiempo, el erotismo debe compensar nuestras espectativas vitales. Bon dia, tothom. Bueno, bueno, de unido, anem a parlar d'aròtica, però estem començant... Però qui era que talja el frivós a l'alcomaltés? Tenim aquí els dos ràpsodes familiars, pare, fill, senyor i fill calero. El pare de l'Adrià. No caligura, eh, que també volia haver sigut sexual. Senyor i júni, exacte. L'Adrià és aprofitant que ell fa arts marcials, el seu pare es veu que també. Seria una mica el pare, el calero pare, seria el maestro Ronin, i l'Adrià seria el joven Shaolin, una mica. Maestro Palawan. Enflip a la idea de parlar d'aròtica, el primer que pensem és amb sexe. I l'Adrià no portes un pare. Brutal, però és que a més hi ha una idea com... O sigui, aquest diàleg, pare, fill, aquesta idea com de vincle paternal i filial, per començar a parlar d'aròtica. Tu crec que té un nom, això, que no direm. Exacte, no hem vingut a parlar d'aquestes. Però el que vull dir és que comencem molt sobris amb una idea com... Solemnes, exactament. Home, és que al cap i a la fi, el programa avui és aròtica, així en general, el tema d'avui intentarem tractar-lo amb certa solemnitat, o ens quedarem una miqueta més amb... Eròtica, exacte. Anem combinant, no? Bueno, doncs, nois, passem el menú del dia i anem avançant. Vinga, anem-hi. Menú del dia. Bueno, bueno, bueno, em sembla que avui començarà el Carles, no? Els preliminars són els del Carles, avui. Sí, sí, avui. Què es portes com a escalfar? Jo porto una pel·lícula que jo crec que podia arribar a ser polèmica, perquè és que, clar, a mi m'agrada... Però has descobert que... Que no ha agradat tant. Quina pel·lícula és, Carles? És molt nova. No és tan bella, eh? Que ha plogut, que ha plogut des de... 4 anyets, no, em sembla? Però el que està clar, a més, és una pel·lícula que jo crec que genera acceptació. Hi ha una cosa que encara no rebalaré sobre la pel·lícula, que crec que és la clau, però qualsevol que és una pel·lícula que ha vist molta gent, els que encara no l'han vist, evidentment, a través de Netflix, important, que la gent sàpiga que encara la pot veure o la pot tornar a veure. De fet, si no l'ho ha vist, pareu aquest programa, aneu-la a veure i torneu. Però, insisteixo, crec que val la pena, ja que anem a parlar de l'Aeròtica, destacar una pel·lícula com aquesta, ja veureu per què. O sigui, que passem de pel·lícules a... Videjocs. Òbviament, avui porto un videjoc, que ja feia temps que no em portava, i parlarem de Bayonetta, un videòcte acció, protagonitzat per una bruixa bastant aixerida. Podríem dir-ho. No la bruixa avorrida? Sí, la bruixa aixerida. Sí, perquè si la bruixa avorrida a les tres bessones, vestís com aquesta bruixa, potser no seria l'Aeròtica, és teoria en parlant de... El trio de les bessones. Perquè l'Àdria comença l'editorial com Riman, i ara tu també, no? Sí, clar, Òbviament. I tu, Pòl, què ens portes per acabar? Jo, avui, desmentirem allò de la mida no importa, perquè sí que importa, i com més curmi, jo, perquè portem una sèrie de quatre capítols, molt, molt corteta de filmin, que es diu Adult Materia, el que ha parlat de la indústria de la pornografia, però donava sang, que no és la que penseu. És el màsted, ara mateix, de... És el màstot, ara mateix. Molt, molt, molt, molt, molt, molt, molt. No es vol bé, avancem, Carles, tu vas primer. Vamos. Cinema. Ai, senyores, senyores... Ai, Carles, no, sisplau. No, no, jo em vaig relaxant, perquè al final, a l'aròtica, anem a relaxar-nos una mica, no? Jo crec que és la gràcia. Però, clar, comencem a parlar de cinema, a parlar d'aròtica, parlant de cinema. Té-la, eh? No, no. Clar, quina pel·lícula triem per parlar d'arotisme al cinema, per parlar d'atracció entre cossos, de magnetisme sexual, digueu-li com vulgueu. Això t'he de dir, que funcionava molt bé si no féssim el menú del dia, perquè ara ja ho sabem, no? I a més, ja hem retuït l'arotisme en cinema, aquí, aquí... Ja ho veuràs per què? Perquè aquí està el tema, aquí està la clau pol, i encara no ho desvelem, eh? Però, evidentment, nois, en tenim un fútimer. En tenim un fútimer de pel·lícules per parlar d'aròtica al cinema. Podríem parlar d'una dona acariciant les parets d'una habitació, on ha fet l'amor durant dies i dies, quasi com si vulgués imprimir sobre l'espai el seu record sexual. Aquesta seria del fatig projectat sobre l'espai. Pensem amb la Greta Garbo de la reina cristina de Suecia, no? Però, clar, també podem parlar de l'espari tràgic, romàntic, sofisticat de D.S. Anduamar, de Juan Carvall. Quin pel·lículó, nois? Vestial. O, inclús de la sensualitat més jovenil, d'aquesta llibertat d'aquest primer amor d'estiu, parlem de Colmi Bayorn, de Luca Guadagnino. No cal dir, hòstia, pobres homosexuals, pobrissons... No, no, estem parlant d'una història de mort. És igual si és homosexual o heterosexual. Finalment, parlem d'un primer amor i d'una sensualitat jove. Però també ens en podem anar a una esposa, a unes inseguretats, a una corrupció de quina gran pel·li, d'Aixuai Chat, d'Estanley Kubrick. Aquesta pel·li que t'agrada tant pol. Podríem anar d'Estanley Kubrick a l'olita, també, eh? Estanley Kubrick a Kubrick. De Kubrick a Kubrick. Era una referència també de Kubrick, boníssima, de casa apuntat. Clar, també ens podem sumargi a una brutalitat, en un salvatgisme, en un... En un sexe farotge, eh? De què? De quina pel·lícula estem parlant de la polèmica? El último tango en París. La polèmica tan pel·lícula com Post Backstage, no? Sí, sí, sí. Totalment. Les mantegues. Ojo, la referència que vaig a dir ara, eh? Una suparejaculació d'Oma Llob, ja ho sentiu bé, d'una pel·lícula que culminava en tots els sentits de la paraula. Són cinema, podria dir, del cinema més surrealista que hi ha al 70, que és la vet de Valèria amb Boroïc. La bestia? La bestia, exactament. I després d'aquella culminació de garganta profunda amb els focs artificials. La celebració del sexe, exactament. Què ens venia a dir, aquella pel·li? Ara que l'has citat. Ens venia a dir que... de què tracta? Garganta profunda, ja que l'has comentat, Pol. Tracta d'una dona... No, no és Watergate. No és metalgear. El que és Watergate, el garganta profunda, ve de la pel·li. Però hi ha una cosa molt interessant a la pel·li que vas a dir, Pol. I és que la dona d'aquesta pel·lícula, la història que va, d'una dona que escorra, que té rugasmes pel coll. Clar, en els anys 70, que és justament la revolució del feminisme, o una de les grans revolucions del feminisme, t'està veient que la pel·lícula ja està veient el sexe masculí i la masculinitat. Nois, no tens ni puta idea. D'on tenim l'orgasme? Per això la pel·lícula va sobre d'una dona que escorra pel coll. El somos van dir, mamada, mamada, mamada. Bueno, en qualsevol cas, ja ho veieu, tenim cinema, ara t'hi... És que parlà de cinema... Sí, si és que parla de sexe, entre conills. No parla, no parla. Des del primer orgàsme de la història del cinema, per exemple, és una pel·lícula a Txacús Lovaca, on l'actriu tancava els ulls mentre li estaven menjant... Alguna cosa en fora de camp. Fins al senyor orgàsme de Quina Pel·li, de les protagonistes de la vida d'Adel. Aquesta, Adel Exarcópolos, que comentava l'Adrià, renda la pel·lícula mandibul de Dupier i l'Esidú. Clar, que a més estem parlant d'una pel·lícula d'impacte generacional, directament. Però estem en les mateixes, una mica. Per molt que puguem citar i citar i citar, ens quedem curs d'urgàsmes i de cinema eròtic. Tot a la vegada. Per aquest motiu, crec que la millor aposta de cara a aquest programa eròtica consisteix a triar una pel·li que vagi al gra, que deixi clara les coses des del primer minut. I, de passada, que ens quedi a prop de quina pel·li estem parlant. Ho acabem de dir abans. Una pel·lícula que sona, que es pronúncia, i fins i tot que es crida, com una gran declaració d'intencions. Aquesta Quiki a l'amor se fa de Paco León. Quiero que piensen algo que se podría mejorar en el terreno sexo. Sus mamadas no son muy buenas. Llega al orgasmo, en el cuento. ¿Cómo al orgasmo? Oh, te estás riendo de mí. ¿Está todo bien, de verdad? No, no está bien. Que sí, hazme caso, estoy muy cómodo. Si hay madera, si hay mecha, si hay ganas, todo se puede volver a encender. ¡Más en lo prendido que juego! ¡No lo vengas a pagar y quita fuego! ¡Más en lo prendido que juego! Que Madrid parece muy moderna. Que Madrid no es moderna. Ay... Ai, que moderna que m'ho va com a la vacuna. És veritat. Com a la vacuna exacta moderna. Ja veurem què passa. De Fifers. Això és una vacuna de carne. Situem al personal, una mica. Ens estem remuntant l'any 2016, amb una comèdia que és la primera pel·lícula d'en Càrrec del director Andalús Pagoleón, després de Carmina, o revienta i Carmina Llament, que era un díctit de pel·lis sobre la seva mare, aquesta Carmina Barrios, que era una espècie, si m'apureu, d'Anna Manjani del segle XXI, aquesta matriarca de matriarques, que protagonitzava un cinema de la picaresca, de la classe humil, de l'Espanya sorreña, de l'Espanya de la deuda, de la secreta, de la institució... I era un cinema refrescant i divertit. Crec que recuperarem el que hem dit a l'inici. No estem del tot d'acord. El que és una comèdia no t'ho negaré. Que m'hagi fet gràcies una altra cosa. Allà és unes demostres que a Espanya no ho pronunciem bé. Perquè jo la vaig veure a les dues parts amb subtítols. Ah, bueno, sí, és d'aquestes. Bueno, bueno, un impediment, però... En qualsevol cas, jo crec que era una pel·li refrescant amb la que, insisteixo, et podria arribar o no, però que difuminava una mica la línia que separa la ficció de la realitat. I crec que aquí estava la gràcia. Una frase molt bona de la pel·lida, és que la vida tan bonita que parece de verdad. Aquesta frase, que deia el pare, la pel·lícula, que termina o rebienta, resumia una mica aquesta idea. M'agrada molt aquesta pel·li. En el sentit que s'acostuma a dir que és més bonica la fantasia, la màgia i no la realitat, i jo soc molt partidari de la realitat, tot i que actualment la realitat no és gaire tractiu. Totalment, totalment. Potser és la ficció que acaba superant ara mateix. La realitat supera la ficció. Correcte. Però la ficció acaba sent com un balsam, que ens excimeix o ens fa escapar d'aquesta realitat. En qualsevol cas, la pel·lícula, Kiki, un detall que molta gent no sap, és un remake. És un remake. Com a los Kikis, de verdad, que también son remakes de los que echamos en el pasado. La Kiki. La Kiki és la versió ièrica d'una comèdia australiana estrenada al 2014, que es titula The Little Dead. És a dir, Paul... La petita mot. De fet, és una expressió francesa, no? La petita mot, aquesta idea de les pulsions de mort a través del sexe, o encara millor, la idea que a través de l'orgasme s'escapa la vida, una mica. Mull el gust de Freud. S'ha de dir que això és una expressió que fa molta referència a l'orgasme masculí, o el que tenim com a orgasme masculí, que és la geoculació, on realment... Potser ara estic aquí quedant malament, però... Quan un home geocula, normalment, té un moment de... de desconecció absoluta. Mentre és que una dona, si ho pots tirar... No crec que l'orgasme femení es pugui definir com la petita mort, sinó com el gran naixement, no? Molt bona, aquí s'ha passat... Una reflexió, Ferran. El que seria, els homes, la petita tienda de los erroros, de los erroros, perquè quan s'acabes dius... És una mierda. Exacte, no té tot carai. Bueno, Carles, però vera, que ens estem arrenjant. De què va la pel·li? De què va? Doncs mira, Kiki narra un remake, però l'important aquí és que Kiki narra la història, una història que són diverses històries al mateix temps. I totes avancen de forma paral·lela amb un denominador comú, que és el sexe o millor encara. Les parafílies que envolten el sexe. Cada parella de personatges que apareix a la pel·lícula té una resviació sexual. I la maga no s'atreveix a compartir-la. O quan ho fa, com diu la dieta, la dieta. La dieta. La dieta. La dieta del borutxo. El remake ja acaba sent pitjor que la malaltia. Una frase amb la que no m'agrada gaire, però és que és així. De quines parafílies estem parlant? Doncs mira, una dona que es posa a caixonda, quan la gent està trista, quan la gent plora. Aquesta idea és molt bona, aquest capítol és molt bo. Dona gags potentíssims, tenim aquesta can de la penya més, que reforça molt el personatge. O una altra, que s'ha de canviar de calces, cada cop que toca un teixit de qualitat. És a dir, un xersei de caixmir, una cera importada de vicuña peruana... A més, a aquesta hi ha una escena, si no recordo malament és que ja té 4 anys la pel·li, però recordo l'escena que sembla de l'Amèrica de l'American Psycho, en el moment de les tarjetes de... No, en aquest moment de delirida. Brutal, bruta. Aquí interpreta el personatge Alexandre Jiménez, amb un paper molt potent. Clar, i una curiositat, i aquest tema ara en matèria, què passa en com Paco León dirigeix aquests actors i aquestes actius, aquest repartiment? Doncs clar, que millor que quan anem a parlar de sexe, fer-ho comodament, amb marge per improvisar, que les coses surtin de forma espontània. Jo me estoy radicalizando en esta manera de hacer, que es que los actores no tienen guión, que yo se los doy en el set, les digo lo que tienen que hacer y lo que tienen que decir, y trabajamos aquí y ahora. En qualsevol cas, aquí del que estem parlant, nois, és d'una comèdia, i això és el motiu pel qual vull parlar d'aquí, aquí, avui, parlant d'aròtica. És una comèdia ètica. Sí, sí, ètica, Ferran, la idea no és fer la gracieta sobre gent rara que té parafílies, no, no, no. La pel·lícula tracta sobre l'acceptació, sobre estimar allò que ens fa especials. Kiki tracta sobre la necessitat d'expressar la nostra intimitat, de comunicar-la, i sobretot, sobretot, de gaudir-la. Gaudir d'aquesta intimitat de forma despreocupada, desmalanada, catàrtica, hòstia, anem a passar-nos-ho bé, joder. Ja ho deia el pare de l'Adri i el mateix Adrià, la introducció de la vida és la que és, escolti, anem a gaudir-la, total, anem a disfrutar-la. Llavors, jo crec que això és una mica, per mi, el mast d'aquí, que en Paco León ens estan imant a gaudir sense dubtar, i a menjar-nos-ho tot, menys la oya. A mi me'n parece divertidíssimo, me'n parece de las mejores cosas de las que se pueden hablar. Yo, el sexo, la comida, la risa, me'n parece cosas de las que se debería de hablar y practicar muchísimo, la verdad. Para mí no es un tabú, de hecho, esta manera de hablar del sexo es prejuiciada, es muy infectiva, muy iluminosa y nada oscura. El mensaje de Kiki es un poco de practicar el sexo hace el amor y no la guerra, es una cosa muy hippie y de los 60, pero que sigue vigente y que sigue siendo muy subversivo. És curiós, perquè ara estic veient una relació entre dos directors que eren dos actors, bueno, hi són dos actors que van sortir d'Aida, un a Paco León i l'altre és Eduardo Casanova. Aquí la pots relacionar molt amb Pieles, Eduardo Casanova... Vaja Peliculón. Peliculón, que també és, ja no de filles, però sí que hi ha un punt de filles, també, però també tracta aquesta eròtica de les Pieles, de aquell cos que t'ha tocat viure o t'ha tocat viure, perquè alguns són de naixement, no? L'acceptació, exactament. L'acceptació, exactament, de l'omisfit, d'aquest punt de diferenciació... De l'Outsider. No el discapacitat, no el X, sinó aquella persona que han escut així, vaig a una mal formació, aquella persona que crec que algú era cremat, no? Era una parella de cremat, exactament. I que això és bé donat per la vida, per experiències, i l'altre és que és una persona, aparentment, en recometes, perquè allà és on es juga, no?, amb la normalitat i la nonormalitat, una persona normal que vol ser discapacitat, no? Com a que hi hagi una parafília, no? Llavors crec que és curiós que dos personatges, que més que venen d'una comèdia com és Aida, hagin creat cinema, bastant semblant. Reflexiu, podries dir? Reflexiu, però a partir de les diferenciacions. Ara comentaria la veritat. També et dic jo, eh, d'ordre que s'anomenen ser molt més potent, i molt més subversiu, també és veritat que busca, jo crec que també busca... No, la contraposició amb el públic. I les és heavy. Sí, de fet, jo volia comentar això. A mi el problema que tinc en Kiki, per això, comentaràs el principi de caput, totes paraules que ens agradés més. És una pel·lícula que no crec, perquè és de 2016, la devia veure l'any següent, i em sembla una pel·lícula que ha quedat no antiga, però que el que està explicant no és... A dia d'avui no es castigui superat, però estem en la cultura de l'autoamor, de la... Ei, tios, accepta-vos com sou, les xicarrales tenen curbes, aquestes coses... Llavors, com a discurs... Òbviament és un discurs positivista, i sempre s'ha de devolver així. És una pel·lícula per riure, per disfrutar. No crec que tingui exacte, no crec que tingui un contingut reflexiu com el TPL és, que està molt bé que l'hagis creu. Però, vaja, que a mi no m'haig agradat no vol dir que sigui una mala pel·lícula. És una pel·lícula interessant, també, com passen molts cops, en pel·lícules entre cometes de capítols, que són millors i altres pitjors. Vaig sortir content, també, pensant de la pel·lícula en el seu moment del cine, pensant que a Espanya hi ha un estigma molt gran amb l'arotisme i sexualitat, que sempre s'ha portat un terreny com molt xavacano. O sigui, a Espanya. Sempre que veiem esmentar en Jesús Blanco, però és que hi ha... No, però que hi ha molts directors que aquí han fet... O sigui, a Espanya s'ha fet molta CDB eròtica. Molta. Moltíssima. No t'he de veure amb el destapa i la censura. Sí, sí, sí, llavors previa l'amna. Hi havia un punt, i que si volies anar a veure, com has comentat abans, aquest último tango i això, la t'havies d'anar a perpinyar. A perpinyar no només anaves a veure les coses censurades a Espanya, sinó també anaves a veure les coses una mica més en qualitat. Doncs, nois, si us sembla, abans de tancar us he portat una petita sorpresa, eh, en aquesta secció de cinema eròtic, i que té a veure amb una curiositat atimològica. Què volia dir, això? Quines paraules coneixeu per referir-nos al Coit? Kiki, Clou... Pip, pip, pip, pip, pip... Kiki, Clou...Còpola? Còpola... Ai... Ara no em sortirà. Tot això, però ojo, ojo, ojo, ojo. Que hi ha formes més estrembòtiques d'anomenar aquesta pràctica milenària, que en Kiki va sobre això, sobre un punt estrembòtic que hem d'acceptar. Recordeu, com Covid és la primera, penseu en les anomenades... Com Covines, dones que mantenen relacions maritals sense estar casades. La segona que us he portat per referir-nos al Coit, ja en complet de sus, avui en dia, seria... Cobriment... Un cobriment d'acord, ai... Tens fred? Vine cap aquí, cap aquí, que tapo, que et cobreixo perquè no t'acostipis. I la tercera, prefereu-vos, sisplau, la que, per mi, s'endult premi l'enamberguan de les paraules que fan referència al Coit. Ajuntament. Exacte, no me l'interprateu, no estic parlant de masturbar-se en el veïn mig de la plaça, ni de tenir somnis eròtics a la colau, estic parlant del verb ajuntar-se, doni una persona amb un altre. En qualsevol cas, última curiositat, nois. Kiki, en italià, aprofito per dir no vol dir Coit, vol dir Caramel, el dia a minadura. No s'escriu amb cas, sinó amb C, A, com Pinocchio. Així que ja ho sabeu, mireu la pel·lícula Paco León, o torneu-la a veure, i mengeu molts kikis. Regalècies, pagadolces, si trobeu alguna que tingui forma de patxina, o de calipo, millor. Evidentment, el calipo que no sigui de maduixa o de llum. Que sigui de llum, un calipo de llum. De cardolla, i benorecta. Ja hi ha a disfrutar. Seguim amb l'amorgada sempre. Els videojocs només són per homes, com a molt per a nois jovenets, i sobretot per a heterosexuals i genera normatius. El que deia, una amorga constant. I això sembla que no ho canviarem, oi? Que cal afegir més personatges femenins dels videojocs, doncs dissenyem un que apelia la masculinitat preassumida del nostre públic potencial. Unes bones corbes, sexi, atitud, que no falti de res. Però, ah, que encara voleu més. Que voleu que el personatge vagi despullat. I què passa? Que volem vendre el màxim de jocs possibles i centenopvis els pares i mares no el compraran, els seus fills. Ja ho sé, ja ho sé. Fem-la molt ajustada de roba, molt. O millor encara, que vagi sense roba, però que el seu cabell estigui estratègicament col·locat per cobrir les seves parts podentes, com si fos un vestit de licre. Potser et va agradar més aquesta idea, Carles. Ostres, que a més vols que sigui obertament sexual, això sí que és un tabú dels grossos, eh? A mi m'ha acudit que, donada a la major tolerància social, cap a la violència, cap al sexe, saps que podríem fer que sigui una autèntica guerrera, una amesona de cap a peus. I que quan lluiti, sembla que estigui fent l'amor amb les seves armes, i que ha d'atac... sembla un sal del tigre combinat amb la pinça birmana. Hòstia, això, pinça birmana, això no els plats bruts. No, això era d'acordació. D'acordació de la remei. Brutal. Veig que ja m'ho compreu una miqueta, no? Doncs últim detall i li donarem aquest personatge a un nom fàl·lic. Així ben suggerent, eh? Però que sigui elegant. Que ho sembla si li diem Balloneta. Let's dance, boys! Balloneta drag show. És semblada del Rupol, això. És boníssim, aquest Let's dance, boys. I sexi, com veig mateix. Per ser Rupol ara vindrà cap a Xie. Exacte, vindrà a fer un programa hip-hop amb fà. Balloneta, que és aquesta saga d'acció, hack'n'eslaig. Mata, mata, mata, mata. Creada per Platinum Games, del 2009. Tu, Paul, és una companya que t'agrada bastant, perquè són els creadors d'anier automata. Sí, és un joc bastant semblant, veig, a Balloneta. Estèticament, parlant entre comets. Sí, molt Japó, David Micrae i encara més Japó. Sí, però el fet Balloneta el podries comparar amb David Micrae. Corta, corta, corta. Doncs tracta sobre la ciutat de Bruixa, lluitant contra les hordes infinites de dimonis i certs celestials caiguts en desgràcia. L'argument ja us dic que és molt liós. És liós de la hòstia, i no penso comentar-lo. És Japó, és Japó. No patiu que no vaig per aquí, no és el que m'interessa. Per què hem vingut a parlar d'erotisme? I com ja heu notat per la intro d'aquesta secció, Balloneta està hipererotitzada. D'acord. I pererotitzada o sexualitzada? Però hi ha un detall molt important que s'ha de tenir en compte abans de prejuigar aquest personatge com una fantasia masculina, com un objecte sexualitat. I és que Balloneta és una paròdia. Ah, sí? D'això mateix, de la hipersexualització. Hòstia, que bona, que bona. Que sí, que els seus atributs exagerats, com pizza antigravetat, cames infinites i postretes sugerents, han fet plantar la tèda de campanya més d'un, no en dic cap dubte, però precisament per això cal canalitzar aquesta icona amb calma i deteniment. Les persones més crítiques amb la mala utilització de la dona al món dels videojocs, han vist en Balloneta una contradicció molt bèstia amb els seus arguments més típics. És a costa atacar-la i a l'hora de defensar-la. És complicat. I és clar que Balloneta sembla tallada per aquest patró d'aquesta mala praxis elevat a la unsena potència, perquè és exageradíssim. I sembla perpetuar aquests estereotips, però sabeu què passa? Que en Balloneta ja resulta fins i tot ridícul i es va fer expressament, perquè és un personatge que és clarament portat cap aquí, no? Com els homes hem dominat el món a plaer, no? No. No. Les nostres pulsions no són d'habilitats, i que si resulten d'habilitats ho solucionem culpant el subjecte que ens les ha generat. Fem culpables a les dones de les nostres baixeses i vicis. I anem assumint que si ens hem excitat, es deuen aquelles que ho han intentat. Era la seva intenció, claro, més d'hi tot, perquè tu m'he querida s'estitar, no? Ja sabeu. Per tant, nosaltres no som les víctimes. Allà al revés, nosaltres som les víctimes. I al revés, a l'hora de ser intentat, d'instint i de supervivència, hagin hagut de reprimir-la, amagar-la fins i tot, menys prear-la. Algun dia hauríem de parlar-ne més a fons d'això, però millor que portéssim algun expert, o millor un expert perquè tampoc... Ara va ser, sí, perquè el jardí ja l'ha entrepitzat molts cops. Experta millor que expert. De veritat, estaria bastant millor. Però tornem a Balloneta. I amb el que hem comentat, el que fan els suscredors amb el personatge és com ella, resulta molt interessant. El que fan les seves formes i moviments, tan exagerada la seva actitud, que pretendre convertir-la en un objecte sexual a ella mateixa, és totalment ridícul, ja us dic. No se la pot objectivitzar. Potser sí, no? Però llavors cal descartar un element indispensable per a que Balloneta sigui Balloneta, que és la seva autoconsciència. Si la cultura heteropatriarcal ha desposaït a les dones del control de la seva propera sexualitat, Balloneta, o encara amb un all-in, i es negaven a donar la partida d'aquesta. Que sí, que creies, és tothom, en front de té. Balloneta, el que fa és pujar l'aposta a un nivell que només un estúpid pot creure que realment el que fa va a favor d'ell, que et cau té, que ella ho fa tot per complaure't. Ridiculitzar-se si la polsè sexual masculina pot ser un arma de doble fil. No sé si recordeu quan vam parlar del remake del final d'Evangelion. El fan service. Sí, on el creador va exagerar el fan service, precisament cap als personatges femenins, com a queixa i intent de subversió, que no li va acabar de sortir per la col·lata. Podríem dir una miqueta. En Balloneta passa una mica del mateix. No tothom coincideix amb que aquesta lectura paròdica de les voluntats més ruins dels mascles quedi tan clara. Ja que al cap i a la fi, se'ls està donant no un material per tant. Carsella va a una estoneta amb una ampulleta de... de l'usso hidratant. Però el que resulta és... Per recuperar. Sempre em val, m'estàs criticant, però... Bueno... És el que es diu de la regla de 34. Tant de 44 i 33. Però la Rulfer Tipó, o lo que sigui, que si algú existeix a internet, hi haurà por no d'ell. I aquí estic segur que al final li fa gafar la paròdia. I diré, bueno, doncs l'ho veig a aprovechar. Igualment faré... Arremis mods de videojoc, faré els meus mods fotent-li més pit. Per molt que ridiculitzi això, com a sexa masculí al final, és el que és, i l'instim masculí al temps. I sempre va estar. Sí, però és que hem d'entendre que l'instim masculí ha tingut riem de suelta tota la història, mentre que l'instim femení se l'ha culpabilitzat, el que diem abans, no? Però el que resulta ser és que, en aquesta època de reivindicació femenina, no pot quedar fora l'empolarament sexual. I veient-te, és poderosa no només per utilitzar aquesta sexualitat, sinó precisament perquè també l'utilitza sense tabús ni arrepentiment. S'accepta a si mateixa. S'ha pel que li agrada i com li agrada, i no pensa disculpar-se de res. Però el que pensa, que algú tan alliberada com Balloneta està al seu servei i disfruta, potser que s'ho pensi una miqueta més. Però, realment, ara que estàs dient això, amb el cap quan vas portar, no sé si era el dia a la dona, treballadora o així, que vas portar Horizon Zero Downs. O sigui, el personatge empoderat, també d'un personatge... Però no a través de la sexualitat. Clar, exacte, no? Llavors aquí, allà, òbviament, és una paròdia, però és aquest personatge fort, és aquest personatge que ha de... que s'han de casar anteriorment. Que saben, també. No eren només les recollectores, o les... Llavors, aquest personatge de Horizon Zero Downs, també és aquest personatge totalment empoderat, que literalment va a casar i va a millorar aquell món que... que li ha destruït pels homes. Clar, és que la diferència entre un personatge com Aloy, que es deia el personatge de Horizon Zero Downs, i Balloneta és que Aloy és un personatge dissenyat per evitar la sexualització, i Balloneta és un reclam de, perquè no hauríem d'utilitzar-lo, les dones, poden sentir-se sexy i voler-ho ser. Ara bé, això no és el servei teu, és perquè li agrada. Però jo heu dit que, si tu jugues a Balloneta, l'han dissenyat homes, i l'han jugat sobretot homes. Per això està aquest punt de... Però és una icona feminista, o és una personificació de tots els nostres males? I aquí és on crec que és important destacar que Balloneta és una bruixa. Per què? Quina és la imatge de la bruixa? I això ho va comentar el teu company a l'entrevista que li vas fer del llibre de les Madres Terribles, que representa la bruixa a la nostra societat, i tornaré a treure el tema judèo, Cristia, que sempre trec. Les bruixes són les dones lliures, que s'han culpabilitzat, que s'han convertit en dimonis. És més, jo sempre he tingut la reflexió de... Per què les bruixes la representem lletxes? Vol dir que les bruixes sempre havien sigut lletxes. No, perquè vivien al bosc que van donaves, no es cuidaven. Segurament es fan lletxes per treure-les atractiu, perquè la gent no els hi foti cas, no les escolti, si les fas lletxes, no les escoltes. En canvi, probablement també hi ha tota aquesta mitja de medea, que és la bruixa seductora, perquè no seductora només perquè físicament fossin agradables, sinó perquè les seves idees eren agradables. Al final hi ha gent que potser està alliberada abans del seu temps, en una època de repressió més gran, i el fet de que Balloneta sigui una bruixa, crec que també justifica molt aquesta idea de... us penseu que que una dona alliberada, una dona que sap el que vol, que fa el que vol, és dolenta? Ah, doncs serà una bruixa. I, a més, hi ha un altre joc que l'has esmentat, que és Nier. Nier Automata, jo crec que, a més, si és de la mateixa companyia, també trobo jo que aquest sí que hi ha jugat. Té aquest punt de que la protagonista és una noia, a més, una noia molt petitona, molt prima... Tampoc té uns trets a dir, és molt... Nena. És molt nena, però... però, quasi, com es diu... Perquè, a més, és un robot.Sí, clar, són com una mena de... Automates.Sí, exacte. Però que, a més, ella és la racional. De fet, els altres poden, inclús, tenir algun punt de sentiments. I és la més estricta, la més racional. No tot això, no tot això és... Hem de servir el govern. Però és un personatge duríssim. És un personatge... Això que diríem amb drogues, és empoderat, no? Però que són la mateixa companyia. Suposo que allà també han fet una tria d'un personatge així, per justament agafar aquest personatge i dir... És igual, si és una dona. És com en els jocs aquests que el principi et deixen triar si és una dona. Això és que el text ha sigut cur. Però hi havia un moment que parlava d'això, dels crítics amb els videojocs sempre han dit... Ei, la representació de les dones als videojocs sempre ha sigut. Hola, de Micellena, Puros, que es que és el bar. El premio a ganar és més el primer personatge protagonista femení que es coneix, és Samos Aran, que és la de Metroid. Com es descobreix que és un personatge femení? Perquè tu jugues amb un personatge en armadura. Què passa al final del joc? Si tal passes al 100% i amb un temps determinat, que perd l'armadura i es queda en bikini. Per l'amor de Déu, tio, saps? En comptes de fer, jo, que sé que el casc... I el cabell, no? I llavors sempre s'ha caixat molt. I és més, si sempre hi ha hagut personatges jugables, us en recordeu del Golden Axie, hi ha l'ombre, el vikingo i la xica. Clar, l'home, un mar no el sóc senegre de la vida, musculat amb les seves superespais, el vikingo amb el casc, l'atxa... La dona, un bikini. Aquesta és la gran queixa. I Balloneta no s'amaga d'això. Balloneta ja us dic, va despullada, i el que li tapa el cos és el seu cabell. Sembla que no pugui escapar del fatig, no? El que m'entén és que el dia xoc et dona a la garrera, però el mateix temps dona a l'Ànela. I això, hi ha molts cops que s'ha parlat de la sexualització, perquè al final sempre s'entén, o, com a mínim, a la inicii, però s'entén sempre aquesta sexualització, perquè el final l'home és el que juga. O això creia? No, clar, evidentment, no és així, no? Ara fa poc ha entrat un llibre, a mi, a un dia, el podríem portar, sobretot això. Hha entrat un llibre, no sé quantes, com experts en videojocs, de la sexualització en el videojoc. I com... Jocs que potser no és el que diguis, però com jocs han intentat revertir tot això. A l'exposició de videojocs de gameplay ja estava aquest apartat. Algun dia podríem portar... Aquest tema ha donat per molt. M'ha portat balloneta perquè em sembla l'exemple paradigmàtic d'aquesta contradicció. M'ha flipat la reflexió. Si tant em deia, estava pensant en Lilith, que és aquesta imatge... Això és una cosa que vull arrebatre el teu company Lilith. És complicat, perquè Lilith és la primera dona de tant. És la primera dona que podríem dir crea Déu. I la crea igual que l'home. Absolutament igual que l'home. I aquest és el primer pas de demostrar que tenim un Déu... Bueno, tenim jo, però algú el deu tenir. Un Déu masclista, que diu... Hòstia, és que estàtia és molt independiente, va a Sobola. I crea a la dona servicial, a la dona, d'una costella de tant, no? Clar, Lilith se l'ha tingut menys prèada durant el temps, i és la primera bruixa de la història. Si vols dir així, no és la primera madrastra de la història, també, perquè quan és un pare en sonatge que ens hagués simplificat bastant més la vida, no els homes, no, a la humanitat, en general. Totalment, em flipa que, en qualsevol cas, que això t'ho hagis endut a parlar de videojocs. És que us penseu que els videojocs són una tonteria, i no us en pas. i avuimat ha警 sua. Mira com ho il·lamos, en penada cultural, que aquesta cançó, que és una versió... T'has vigit? Sí, de vigis, de... Així comença la sèrie. Exactament així, amb aquesta cançó, amb aquests jamecs, amb aquesta protagonista dins d'un cotxe, però abans d'entrar amb la sèrie, mira com a il·lamos que aquesta cançó, tu faran que la Vajora també fa poquet, també sortia a Territa com ho podes. De fet, hi ha un ball superaccelerada, sigui per treure els drets o el que sigui. La paròdia, no, però... Però, en aquest cas, portem una d'aquestes sèries, que, a part de que s'iniciem a aquest ritme, doncs que ens fa posar, potser, el més dibuït en panagodral. No l'he agafat, i escolta. I aquest toc picantó, a més que avui parlem de la sèrie, que parla d'aquest món de la pornografia des de dins, avui parlem d'Adult Materia. És que què us pensava que era disbauxa, això? Per fer-ho, anàvem d'una comèdia absurda per mal. De mica. No, no, no, no, això, passem d'aquesta comèdia absurda que era. Té com ho podes. Podríem dir una dramèdia, una comèdia dramàtica, sí que hi ha punts de comèdia, però és un drama. Sobretot és un drama. És un drama, és un drama. Adult Materia, aquesta sèrie que parlarem avui, és difícil reduir-ho a una línia de sinopsi, perquè realment és una sèrie que és corteta, 4 capítols, de 45 minuts, 50 més o menys. Miniseria. És una miniseria. Si la poguessin reduir en una línia que és un actrioporno, que és Jolim Dòlar, descobreix, dins del seu curro en la indústria pornogràfica, que es comet en certs abusos sexuals i de poder, t'has d'ajustament de la productora de cine o un curre. Però en el moment de plantar-hi cara, en el moment de dir que anem a fer alguna cosa respecta, tothom l'hi gira, l'hi gira a l'esquena, i diu, escolta, no m'ho seguis la mà que et donava a menjar. Literal. I llavors, però... Hòstia, fa. Es calmaran com que fuma mentre... És com la radioantiga. Però la radioantiga, que hi havia el núvol, sobrevolant a l'estudi, ara hi ha un núvol de paper. No fumo, va fer-ho. I el que fan els directors de porno, perquè jo tinc un passat. No fuméis más. Ja arribarem, ja arribarem. Però, nois, aquesta és la sinòmsia oficial, però, hòstia, és molt més extensa. Reparteixo, són quatre capítols, però és que hi ha una de coses, hi ha una de fills, hi ha una de personatges, i és realment espectacular. Qui interpreta la prota, aquesta? Qui interpreta. Hòstia, ja arribarem, ja arribarem, perquè... Té molt de tot. El cas té molt bo. Però ja us dic que és molt més extens, perquè ella, per taktrioporno, perquè l'alterego, òbviament, és jo l'indòlar, doncs l'alterego és ser mare de tres filles, és ser amiga, i, per sobre de tot, és ser persona. És aquesta jo l'indòlar, que és el seu nom artístic, versus Hailey Barrows, que és la persona. I, de fet, em va bé perquè... Justament abans us parlava que estigués en un llibre que algun dia segurament portarem, és una de les llibres d'orillos, que es diu Les Madres, no, de la vasca catixa-guirre, i que té bastant a veure, perquè parla justament del món maternal de les mares, de quan... A gran estrella, us dic, perquè parla moltes coses, de quan una mare, pel simple fet de parir, passa de ser un individu, no?, una persona, a ser esa madre, aquella persona que... Pensa en la identitat, sí. Pensa en la identitat que ella, com a escritora, com va a ser mare, ja no la veien com aquella escritora de la vaisseller vasca, sinó la veien com, ah, què tal, el teu fill? I què fas, com la mamantes, com... I al final era com, hola, soc algú més, no? Poderament a saco, eh?, pel que s'hagi dient. És un llibre, i ja el parlarem, perquè és un llibre que és molt complicat, perquè més parteix de la idea, de ella, com a escritora, de... parla de la història d'aquella mare que va matar... va ofegar els seus dos fills. Crits. Crits. Ja ho portarem, perquè és bastant extens, porto un quart de llibre, però és d'orillo. Doncs aquesta sèrie va a la línia, perquè surten grans preguntes d'una sèrie, que diuen personatges que li donen a ella, no?, vol ser una milf o una mare? Milf, MQMF, és a dir, madre que me plaria, en espanyol, no? Si vols que ella dona mare de sitjada o vol ser una mare, no?, a l'ús. Estàs actuant mentre fem l'amor, o estàs excitada, de veritat? I l'última és, et dediques al porno per diners, o perquè t'agrada sentir-te de sitjada, no? És superraduccionista. Perdó, puc fer un comentari insider, insider, insider, perdó, per l'espectador que no ho sàpiga, jo vaig estar dirigint porno durant dos anys, i aquestes preguntes existeixen. Perquè les noies estan allà, no sé què. I al final, al principi, ho admito, tu també tens aquestes preguntes. Quin punt pots entrar a preguntar fins a quin nivell aquesta persona, l'opersonal o no que puguis resultar, com preguntar-l'hi, com has arribat aquí? Que hi ha de nota, cert, jutge, la opció carrera, l'opció de carrera d'aquestes noies, que és com noies o noies, perquè també s'ha de dir això. Per què tenim dret a opinar de... Ai, has acabat aquí perquè t'ha passat algú dolent a la vida, que és una sèrie, ho tracto una miqueta, i jo he tingut algun problema. Ja ho comentarem més endavant, si vols. Però sí que és veritat que aquestes preguntes no és que no... que siguin molt profundes, que ho són, sinó que no s'han fet mai escoltar les dones. Que difícil ha sigut escoltar les dones, donant la història. I ara comencem, sembla, a escoltar-les una miqueta. No en aquest programa, perquè no les portem mai. Que podem anar-vos, empanada. Però sí que és veritat que és una sèrie que s'aprofita molt bé d'aquesta doble basant, de l'actriu porno i de la mare, o de la persona, simplement. Es juga molt amb això. Ja no, com a referent o no, però és una sèrie que l'ha fet Chanel Fort. Chanel Fort són els d'autopia, per exemple, són grans. És una gran generadora de contingut. A més, autopia, ja en parlarem algun dia, crec, perquè volen fer la versió, de fet, l'han fet americana. No, ha sortit ara una sèrie d'autopia. Sí, sí, és una versió americana. Bé, sé que estàvem fent una versió americana. Que raro, els americans, fent ríeu de les sèries britàniques. No ho han fet mai, no? És com ho han fet bé, és amb diòfis. Sí, però en Merlin... Estaven intentant. A no, Polsenes vermelles, va ser, amb el Spielberg. És Chanel Fort, però això ho podeu trobar a Filmin, i arribarà a finals d'any a HACVO Max. Però ja us dic, en quatre capítols, s'apareix moltíssima cosa, moltíssimes temes. Grans temes com Paderàs, Tia i Padofilia, Gaudí a la feina, aquest Gaudí a dins de la pornografia, els aposos de poders sexuals. Davant, mediàtics, perquè també hi ha molt aquest apartat que és justificar-te. Hi ha debats... Tartulians, a més, el moment del Tartulian, que és de garatant. O sigui, hi ha un moment que és... Com es deia aquella pel·lícula? RUM, aquella pel·li de... No de RUM. Això sí que és... RUM, aquella de l'habitació, que és la mare que la segresten i que té un fill a partir del seu violador. I després, quan surt, quan es pot alliberar que va a les cadenes de TV, i les cadenes pròpies de TV li fan justificar de dir... És fruta una violació, no l'hauria d'estimar, o sigui... Jutjant, eh? Doncs aquí té un punt, també, el tema mediàtic. Òbviament es parla de les ETS, de les malalties de transmissió sexual, d'aquest diner brut, de l'educació que se li dona, el tema familiar, el tema de la maternitat... I sobretot aquests estigmes socials. I és que hi ha un moment dels estigmes socials que t'ho faran que l'has vist, a més, dels tirons. Sí, a mi me la vaig començar a ir. L'he acabat aquesta matinada. Vale, frustragada, tota. Però hi ha un punt, hi ha un moment, hi ha un moment que és brutal, un rap a polvo, que li fa... O sigui, per posar-vos en context, hi ha un moment que la protagonista que està clar, amb el barret de mare, que és el bar que hauria de portar sempre, amb el barret de persona, va al col·le perquè la seva filla no el farà més polls, però ha fet una malesa, una entramal·liadura, la filla... I tots a l'escola saben que la mare d'ella és actriu. Exacte, i llavors... La directora del centre li fa com una bronca al davant de... O sigui, quan la porta a la oficina de la directora, a la mare i a la filla, i hi ha un moment que la filla diu... marxo d'aquí perquè no ho puc aguantar més, i se'n va. I a la mare li comença a dir això. Vale, esto es por mi trabajo, ¿verdad? Yo siempre he sido sincera con ella. Le he dicho mil veces que si quiere que lo deje, lo haré, lo sabe. Tiene 18 años, esa no es su responsabilidad. Quizá parezcan adultos, pero son niños. Con 18 años no es una niña, yo trabajaba los 18. Yo críe solita, así, con 18 años. Los niños son esponjas, no conocen otra realidad, excepto la que nosotros les damos. Pues esta es mi realidad, ¿entendido? Trabajo. En la única industria del mundo en la que las mujeres ganan más que los hombres. Y llevo a casa por las noches a tiempo de hacerles la cena a mis hijos. Eso es lo que no puede tolerar, ¿verdad? Que una mujer de clase trabajadora, que salió de un instituto de mierda con dos aprobados, gane tres veces más que usted, y haciendo algo que le gusta, y además se le da genial. Y que no la tiene todo el día escaneando códigos de barras. Vale, y lo siento. Sí, sé que Cib se ha aportado como el culo, y ella también lo sabe. Y créame, esto tendrá sus consecuencias, pero no voy a dejar que me amargue, solo porque no le hayan echado un polvo desde el 86. I és que més, just després d'això, diu... Estan comentant de no o no, però jo no sóc una puritana, o sigui, la directora, i hi ha un moment que li diu... M'estàs criticant la meva feina i la meva ètica personal, familiar, de treball, diu que el pare d'un xaval d'ella, de la companya de classe, fabrica bales. I li heu fotut el nom al polisportiu. O sigui, en plan, no? La ètica aquesta. A mi em flipa. O sigui, et parlava de carminellament del Pacoleon, d'aquesta matriarca, que és la mare, la Carmina Barrios. Però ara en parles d'aquesta dona, que també té aquest punt de mama, que tira pelante, i també té aquest punt d'anar amanyant-hi... És que em sembla que ho has comentat a l'entrevista, aquesta de madres terribles, que és la mare, aquesta figura inevitable, saps? Qui t'ha de defensar, sinó una mare? Sí, i a més ella té, en aquest sentit, t'he els ovaris ben posats, que a sobre ara us diré una cosa, i us he posat... Porto uns problemes dient, us he posat la versió espanyola, perquè també la teniu en espanyol, però és que és una sèrie britànica, en Ditzan el For. Però és que ella, com actriu, que és brutal ara, ara entrarem a parlar d'ella com actriu, però és que l'accent que té és, escoltem, la mateixa escena, perquè aquella dia, al darrere... Hi he blueberries, are plastic... Yeah, but no, but yeah, but Susan married her... John f*** it hard in the garbage hole... No em passa en aquest rotllo, no? karraz... Ja, simplement. Abans parlàvem si era cogni, o ara Troine. És un pasmatge de barri baix que arribava una mica a molts. Al feina que té perquè té una casa ens 39 existence. screen-tracker, i ho podies acabar passant còdics. Si sent que xega supermercat cobrant una merda. O ella... perquè potser ell ho va repetint constantment, i, a més, els repeteixen els fills. En el moment que volen, els volen, els deixen, i jo ho deixo. I això ho va dir, no ho va repetir. Jo de debò. No és una excusa. Clar, què passa? És una sèrie que tracta tots aquests temes, es tracta molt bé tota aquesta ètica professional, aquesta ètica moral, però dins d'aquest conflicte, que l'hem deixat molt enrere, però és un conflicte, la sèrie oficialment és entre una nova noia, que, de fet, ella actua, el seu protagonista, que té uns 31, i entra una noia molt jove, rollo 18, i ella quasi que, d'alguna forma, la padrina, és a dir, li fa com de... Abans es comentés, mare, la gorra que porta de mare, que hauria de portar-la sempre, perquè quan està a casa és la mare dels seus fills, però ella es comporta com una mena de mare de les actrius. És una mena de la sindicalista, podríem dir. Sí, perquè és la que porta més temps, és la que té en contacte amb els directors, amb els productors. És a dir, és aquesta persona que realment s'ha mogut molt bé, molt bé en el sentit que s'ha d'empresar. Ella ho diu, en el repapol, o aquest a la directora, i diu, jo he creat la meva pròpia empresa, la seva pròpia marca, se l'ha creat ella. De fet, li diu també en el mànager d'aquest que va tenir inicialment, i em diu, ja fa temps que no em necessito, com a mànager, des que es va inventar el palo de selfie, apucau-te'l. I he continuat amb tu, perquè he considerat que m'has tractat bé, fins ara, perquè és una de les polèmiques que hi ha hagut. A mi em flipa el parx aquest que porta a... Aquest parx, sí, i en el cartell, crec que surt en el parx, perquè el parx hi passa en el primer capítol, que és a partir d'una corrauda, el seu ull, que acaba agafant un nervis... No, és Clamidia. És Clamidia, Clamidia, no té per què. La Clamidia és de transmissió sexual, però és una malaltia de les cèl·lules. Tu pots tenir Clamidia a les mans, els peus, a l'ull, i és una... és futuda, eh? Jo he tingut que parar rodatges per aquestes coses, eh? Jo espero que no sigui per tu. No, però... Però és que és això, justament. O sigui que... Estrapola el món... De fet, el parx aquest, jo crec que també funciona molt bé, com aquest... no ser tan desitjable, aquest personatge... És a dir, la sèrie juga molt que el seu paper... De fet, no te la pinten com la gran actriu porno, com... Despampanant, d'aquest cas. No és la noia. La redueixen, o sigui, crec que està molt ben buscat que el personatge, que tu penses una sèrie sobre el món de la pornografia, on la protagonista és un actriu porno, penses. Hòstia, serà la hòstia, aquesta tia, i sempre te la pinten de que fora del plató i tampoc surtant el plató. De fet, és zero. La primera escena és ella, i després no tornar a rodar a ella. Però està molt ben filat pels creadors que ella, aquest personatge, que literalment quan es despulla, que és a casa, i tu... I li veus aquests pits que, a més, són falsos. És doblement falsos. Ja et fan pintar que els pits són com de silicones, a la realitat, aquesta actriu nota aquests pits, de veritat. Llavors, en aquests moments on hauria d'entrar aquesta sexualitat, doncs no, entre aquest erotisme, hi ha dins de la casa. És a dir, ella hi ha l'abesant sexual, huida de la feina, i l'abesant eròtica a casa amb el seu marit. I no et dic l'eròtica familiar d'amalsfis, però em refereixo que la vida familiar te la pinten com aquella dona, que realment és una dona que a aquest parci li dona aquest punt, també, molt dur i molt fort. El masculí, jo penso que John Ford, Howard Hux, portaven aquest partit. Sí, no és tan masculí, però sí que és veritat que li dona aquest punt, que per molta gent seria l'antialotisme, veure algú que ha estat com et ha estullido. Et fa despistar-te del que seria obvi, de dir que no hi ha més maca, i intenta fixar-te en el que hi ha darrere del partit. I per això us dic que el moment que la despulla la sèrie, en aquest cas, és per o bé sensualitzar que no sexualitzar, i per aquest arrodisme, per aquest arrodisme fora dels platós. És a dir, veiem realment la persona, i això és molt difícil, allò que he de fer, sobretot quan es tracten temes de sexualitat, arrodisme, sensualitat, de fer-ho bé. I més quan es parla de tecnografia, que és el que està buidó. És una sèrie que funciona molt bé. Però tornem a aquest actriu, abans m'ho preguntaves, Carles. Haley Squires, que doncs ve... Jo, sincerament, encara no l'he vist la pel·li, però és jo, Daniel Blake. Haley no, eh? Haley. De fet, es diu com el personatge. Exacte. També és un... Sí, sí, sí. I jo, Daniel Blake, potser tu ens pots parlar, que és d'aquí... D'aquí a l'ou. Si d'hora, normalment, potser crec que et va guanyar a can, potser. A mi em sona que va guanyar a can. És una pel·lícula, ella és actriu britànica, que ha fet alguns papers de sèries, però la gran primera, el primer paper va ser aquest, que era com també un personatge molt sufrido pel que he llegit. De drama social, si he de guanyar a can, la palmador, com molt bé. I després, aquest personatge que està fent ara, que és aquest drama, és un personatge molt de barri, molt... Però és un personatge que té molt amoeblado, no? Que és un personatge que té les coses molt clares. És que és una mena de madre coraje, també, per dir-se. I a més, estem parlant d'una sèrie que, evidentment, ho recomanem, perquè, a part de tenir un molt bon guió, molt bons diàlegs, no només com aquella que hem escoltat, és constantment la sèrie... Com el Ferran, la veureu seguida, perquè a més enganxa molt. I té un molt bon muntatge, la música, també, aquestes interpretacions dels actors. L'art, l'art també és curiós, perquè molts cops, quan entenem la pornografia, l'art és una cosa quasi trillada, no? Aquest art que és una cosa... Ai, està, no? I és una sèrie que trobo que l'art també està molt ben cuidat. I els girs, és una sèrie que té molts girs, i el curt, què és? Està plena de girs. Parles de l'art en el porno i penso en Boogie Nights de Paul Thomas Anderson, que justament anava d'això, d'un porno on encara tenia que està bastant artística. Artística, però que, a l'hora, el... Com es deia, el... El productor. El productor, sí, el... El gran, el gran, els reïnols. El reïnols, el bar reïnols, exactament. El bar reïnols, que ell, el que vol, és començar... Ara que ja estan els vídeos, que tenim les videocames, s'ha de fer, és ser enrall o matern, i aquí es trenca tot. Aquí es trenca tot. Però, bueno, tornant a adult material, aquesta sèrie que portem avui, és que, ja us dic, no us faré spoilers, perquè és molt corteta. Fins aquí hi ha molts girs de personatge, molts girs de guió, i volia aprofitar que si hi farran em podries tirar la sintonia de la sobrataula. No, no, no. Però, perquè ja ho has avançat abans, que hi ha spoilers que has fet jo, però sí, vostè va participar en el món de la pornografia. En la pornografia, darrere de les càmeres, que sàpiquem, o sigui, ets un expert de la teoria, la pràctica, el dits de la pornografia... T'ho heu fet abans, però no com et puc. Avui, en Panada Cultural, tenim a Ferran Pujol, director de cinema pornogràfic. De realitat virtual, a més, no se queda en poco. I vostès, pel digler de... de boguinights, eh, de boguinights, eh? Aquest actor porno que interpretava Marc Wolver. No, no, però aprofitant que et tenim aquí, Ferran, gràcies per venir a Panada Cultural... Volia fer algunes preguntes, ja que has estat dins del món de la pornografia, que és, per exemple, com es controla, realment, ja que parlem... Aquesta sèrie parla molt d'aquest tema dels abusos, no? De què es permet que no? I d'aquest tema de... Bueno, quins són els límits, no?, de demanar-li una persona que faci X o I pel tema pasta o fama, no? O sigui, com es controla el tema, realment, dels abusos? Aviam, l'experiència que he tingut jo he de dir que va ser a través d'una empresa d'aquí de Saragossa, d'Espanya, que és de les poques que, abans de fundar-se, va contactar amb Actrius, entre elles, amb Arna Miller, i els va demanar una mena de protocol de com afrontar l'hora de fer senes i tal. I en el nostre cas, el que feia, i a mi crec, que s'hauria de fer sempre, és no es contracta un actriu sense haver-li explicat l'escena exactament. I això ho fa un productor, no ho fa el director. Em sembla que està bastant ben trobat separar productor, que és el que hi contacta del director, perquè la meva feina, al final, era rodar l'escena que ja venia donades, que, com a director, no guanyaré un Òscar. Fas, per dir-ho d'alguna manera, que hi ha un actriu amb l'escena exactament. I és molt important tenir en compte el que ha acceptat l'actriu, haver-ho comprovat mil megades, i, sobretot, que qualsevol cosa que passi al set, perquè això pot passar que estigui fora d'aquests paràmetres, es pari. De fet, a la sèrie, hi ha aquest moment, tot gira molt, em torna això d'una noia de fer una escena anal, firma. De fet, allò ho fa dintre del mateix set. És a dir, no plantejar-li coses noves, allò de dir-l'hi. No, per mil euros més faria estar, no ha d'anar tan així. És una pressió que estàs fent. Estarà exercint un abús de poder. I si es fa mal, òbviament, parar. I jo m'he trobat amb una situació molt extrema, que va ser gravant pornografia transsexual, on el noia estava tractant de forma massa violenta la noia. Jo li vaig preguntar a la noia, oi, això que em va dir, no m'acaba molt, i vaig dir, s'ha acabat l'escena. S'ha de ser molt conseqüent amb això. Clar, jo també vaig al món de... Jo començo a treballar al món de la pornografia i em va dir la cosa. Buscava feina, em va oferir això, em va semblar bé. No era la feina que li volia. Jo vull robar la pel·lícula, no sé què. Em va cridar molt l'atenció que fos realitat virtual, perquè això va molt lligat amb la meva gran filla, que són els videojocs. I era curiós, però com que jo no vaig des de la intenció de fer pornografia, per tant, no tinc un somni, no, es queda aconseguir l'escena en el més bèstia de la història. Teníem bastant en compte, jo i el meu equip, teníem bastant en compte i, a més, una productora ardera, que va ser la nova porn que estava molt pendent de tot això. O sigui, a veure, hi haurà productors i productors, també hi ha un gran documental que es veu fer una sèrie, que és Hot Girls Wanted, no de com es tracta les nou vingudes en el món de la pornografia, que això també us ho recomana. Perquè no sé si era Hot Girls Wanted al documental, no sé si és de Netflix, però la sèrie segur, que és de Netflix, que hi ha capítols patitons, que és la regida jo, que va fer aquell documental, que és Netflix, que està molt bé. Doncs bé, no sé si voleu comentar alguna cosa més, però ho repetim. És una sèrie que arribarà a finals d'any a B.O.Max, perquè, de fet, és la distribuïdora oficial, però la podeu trobar a Netflix. No, a Filmin. 4 capítols, o sigui, amb 3 hores us la veieu del tirón. I molt recomanable, sobretot per això, pels girs d'aquestes de no busqueu la sexualitat, sinó buscareu realment l'arotisme. Una sèrie que més ho veu a Premios, eh? Potser. Podria ser tranquil·lament, podria ser. És una sèrie que s'ha d'obrir al final del programa. De gent de no posar-hi ni la sintonia, perquè, en veritat, com que estem amb això de si obrirà, no obriran els cinemes, hem de comentar que sembla que obriran els cinemes. Aviam. Amb aquestes filtracions que hem tingut de govern. I precisament la setmana que ve parlarem del terror Molins, que s'ha estat celebrant, precisament a Filmin. I l'acient que ja l'Adrià no ens va avançar alguna cosa, resulta que, a part de que s'ha llargat fins a aquesta setmana, sembla que potser la setmana que ve alguna cosa projectarà en sales. Ho veurem. És una exclusiva d'Empana Cultural. Després hi ha una altra cosa que és molt important per mi. Avui estem gravant així un dijous. Avui ha sortit la PlayStation 5. Però, aquí a Espanya, no crec que el trogueu. No, no ho trobareu. Per mi l'euros potser us la revenen. Ens escoltem la setmana que ve amb aquest especial terror Molins, com a mínim, i potser alguna cosa a Tadàcia, no? I deixeu-vos anar, eh? I gaudiu del sexe.