Empanada Cultural del 30/11/2020

Prefereu els pites, que aquí comença l'empatx, l'embefada. El gran vestit, la vacanal radiofònica. Aquí comença empenar a conventurar. Un programa cuinat per... Vols dir que és per Rampujol, Adrià Nucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esber. La Sonda Voyager 1 va abandonar el nostre sistema solar el 25 d'agost del 2012. Des d'allavors, és l'objecte humà que més lluny ha estat de la Terra. Aquest vestigi de la humanitat que flota per l'espai al·lea les nostres penúries, des d'allavors porta, entre altres mostres de la nostra existència, aquesta cançó de Blind Will It Johnson. Dark was the night, Cold was the ground. És un excelent resum de qualsevol moment transcendental, aquí, a la nostra gàia original. Una mena de penegiric paradigmàtic que tan descriu les nostres pitjors desgràcies com permet projectar les nostres millors esperances. Fosca era la nit, fred estava el terra, i la nit va m'il·luminar i el terra escalfar podríem afegir si ens ho proposéssim. La història de l'humanitat sembla tossuda en tractada resiliència i perseverància. O també podríem no afegir res, com si fossin les últimes notes del diari d'habitar cura d'una raça agonitzant. Fosca era la nit i fred estava el terra, i després, el silenci. A saber quan trobaran els aliens aquest testimoni flotant a la d'arriba, si és que mai el troben, clar, però sigui per què hem acabat fent bona la nostra supervivència i hem conquistat els estelts o per què em su convida a la foscor i fredor del temps, la cançó seguirà sonant bastant sincera. I, òbviament, tot això ho estem dient en relació al que ja va ser normal aquest 2020, el Covid-2019. Fosqui fred ha sigut l'any on ens hem vist primer tancats a casa de la mateixa manera que tancats els comerços i les sales de teatre i cinema, i després hem vist l'obligatorietat de la mascareta i el distanciament social, com si d'astronautes, l'ou coses tractés, vigilan protocols i respiren a aire prefiltrat. I l'únic testimoni de que la vida cultural existeix, o com a mínim ha existit, ha sigut l'estriming. Netflix, HBO, Amazon Prime, el podcast d'empenada cultural mateix, però, sobretot, filmin, que han esdevingut aquest disc d'or que va a la bodega del voyageru per demostrar que, si potser ja no hi som, almenys hi vam estar en algun moment. Davant la perspectiva de no poder celebrar els quantiosos festivals de cinema típics de la tardor, s'ha optat per la seva misió online a través d'aquesta última plataforma, Filment. I és curiós, com de la mateixa manera que els que van viure a l'arribada de l'home a la lluna a l'any 69 ho van fer, i viure des del sofà de casa, 60 anys després som nosaltres els que hem viscut aquesta reinvenció dels festivals, des dels nostres menjadors i sales d'estar. Els meus companys sempre se'n foten molt de mi i la meva tendència al 20-watching amb posició horizontal, però igual que el més a prop que es podia estar a les estrelles del 69 era assegut al sofà davant del televisor, sembla que aquest 2020 el que més a prop estarem de la normalitat serà de nou, el sofà. I, mentre tant, el voyageru segueja d'entrar en sala fosca i freda eternitat. Dic que sí, señor. Dic que sí. Me ha gustado mucho el editorial, pero es que, en el fondo, estás en deuda con un pedazo de músico, ¿eh? No sé, me estaba alucinando también el tema. La història que toma és brutal, perquè és un home que em sembla que s'ho padrastre, el va deixar sec des de molt petit, i llavors té aquesta història de superació. Buscau-la, buscau-la, perquè és una història bastant impressionant, i saber que aquesta cançó representa l'humanitat en el lloc. És un home que em sembla que s'ho podrà treure. Estan impressionant, i saber que aquesta cançó representa l'humanitat en el lloc. A mi em genera tristesa i, a l'hora, una tranquil·litat brutal. Totalment. Què fem enviant aquestes coses a l'espai i no enviar el Ferran a l'espai? Perquè ho sap tot. O sigui, podria il·lustrar qui fos. Però mira com és empanada, que sabeu que tu vas portar la pel·lícula del Sórquing. Jo veig que estic veient a la Oeste on surt. Just es mantaven l'episodi següent de... es mantaven aquesta cançó. I vaig dir, ostres, ja tinc editorial pel programa. Com ho veuràs? Com ho veuràs? Però realment, eh? Canviem el títol de pandèmia cultural, que té una edició. Tenim una cançó amb empanada. Jo crec que no ho deberíem haver deixat, eh? Perquè la pandèmia és d'aquí sempre en moltes editoriales. Però empanada sempre ha estat, i estarà, no? Saps qui no ha estat empanada fins ara, que és molt curiós? L'Adrià no acabo de veure que s'acaba d'una like empanada a Facebook. Para que veáis mi nivel en las redes sociales. Los sociales no llevo muy bien, pero no en las redes. Avui tenim una mena d'espacial, que ja vam fer l'any passat, i es repeteix aquest any amb condicions diferents, però no. Totalment. Anem a veure el menú del dia i ho fem molt ràpid. Menú del dia. Aquest canvi sempre funciona. Perquè no m'han enviat això. Un dia hem de fer un programa amb un top 10 de les cançons que hauríem enviat en comptes d'aquell melodrama. I els ha aprendentejat al farrat. Quina enviària. Hòstia, jo estic a laip. Del peso que genera, del dramatisme que ha generado esa música, i jo estava convencido de que estava en otro programa. Dic, vamos de profundos hoy, ¿no? No, d'inversión. Anem a explicar què farem avui. En realitat, repetim el programa de l'any passat. La inversa. La història se repita. Al revés, jo començo parlant del terror Molins, que està passant a la seva versió online d'aquesta anècdota. El terror Molins s'ha preocupat. Ja, però m'hi han sacat la intro. Ara vull jo després. Són els que acaben rancis. Aquest és un entrant... Mentre no ve una parella... Bueno, en aquest cas, no sushi, no sé què seria. El grup principal, el grup principal d'aquest concierto, s'anomena Àsia Amfil Pérez. Això és l'hostel oneros? Exacte. Ya lo cuento después, pero que continúa. Claro que sí. No como el terror Molins que ha terminado. Pots anem a portar-ho molt. Toma, ja. El terror Molins ho hem dit. El primer any de la seva història, que porten molts anys, 100% online. Inicialment sí que van vendre les entrades. De fet, jo vaig comprar i es van acabar molt ràpidament, van fer les entrades presencials, però, nanos, van tornar els diners... La segunda ola. Com ho diuen, aquesta reconversió monetària? Bueno, van tornar els diners, i els dius... Si t'interessa la secció oficial que tenim, torna'ls a pagar, però en aquest cas queden deu euros menys, i era tot, com ha dit el Ferran, a filmar. I aquest any, com cada any, hi ha una temàtica que s'aprofita el festival per fer una mica de gènere, i aquest any, terror Molins, hi entorn del eco-terror. I avui, en exclusiva, tenim un expert de la matèria. I no només per ser una base de dades de film afinitíssim, sinó perquè ha participat en l'últim capítol del llibre que tinc aquí, que ha publicat, en base al festival de terror Molins, que és la naturaleza. Ser rebella de publicat per Hermé Nauten, i ja sabeu, ho tinc capítol, els últims són els primers, o sigui que Carles, comencem per tu, Carles Martínez, benvinguts a l'emparadoral. Gràcies. Buenas tardes i noches. Puedes decirlo. He venido... De tu capítol, ojo. De tu que... Noi, què és això, exactament, del eco-terror? Què és aquest terme? Una coseta, una coseta. Explica'm un pro... natural. No, no. Hi ha hagut una cosa preparada. Nadia, por favor. Començarem una cita. No sé com ho veureu, ja he llegat el pesau de les cites. No, no. En la naturaleza no hi ha recompenses ni castigues. Hi ha conseqüències. La frase és d'un orador molt famós a Estats Units, que es diu Robert Green Ingersoll, que va formar part del que es va conèixer com l'edat d'Aurada de lliure pensament, el segle XIX. I crec que funciona molt bé com a missatge d'alerta, de jo què fem com a espècie, i que inevitablement connecta amb el festival de Molins d'aquest any, aquest eco-terror, no? Jo m'ho havia posat com molt poètica, no? Imagina'vos que les aigües que ens hidraten, que la fauna i la flora que ens alimenta, que la terra que ens manté d'ampeus, agires en contra nostre i ens ataqués a base de tempestes, de terratrèmols, de pandèmies, com aquest Covid-19 que ho anava el Ferran... Clar, pensem en una atura que, com diu el títol del llibre, es revela. Pensem literatura, pintura, cinema... Voleu fotre el que vulgueu, no? La ficció en aquest sentit no es queda curta. Però, però, el veritable eco-terror, tots sabem perfectament quines. No és el que es veu a través de la pantalla gran, sinó a través de la pantalla petita i del nostre smartphone. És a dir, una naturalesa que revela, que té conseqüències, com diu la cita, per parlar d'actualitat, una natura que veiem als reportatges, com el tsunami de Fukushima, com els incendis d'Australia, com les inundacions al Catrina, i com la Covid-19 que estan comandant. ¿Qué pasa, Carles? Que, cuando la naturalesa se revela, lo problemático es que suele afectar a las clases más desfavorecidas. A la hora de la verdad, es evidente que estamos invirtiendo en una naturaleza que a futuro se revele, porque la estamos liando muchísimo, pero unos la lian más que otros. Y al final, siempre pagan justos por pecadores. De hecho, lo veremos seguramente más de una película, como las víctimas no suelen ser los cabrones que están detrás de las decisiones que están encargando el mundo. Mira, abans has dit una cosa a Carles que t'ho trauré, que és el tema del Javier Roeda, que és el coordinador d'aquest llibre, i, de fet, l'actual director del Festival de Terror de Moritz. Si no recordo malament la presentació del llibre, que a més veu fer a mi online, el que comentava és que, clar, aquesta idea de la naturalesa revela, és molt fàcil vincular-la a l'ecoterror amb el sentit del Covid. Al final, veig un rebanat, per dir-ho així, que no sé que ha sigut un laboratori. Sí, però... També serveix una pel·li de conspiracions. Però ell mateix deia que al final veu haver-te modulat el discurs. O sigui, de què va exactament el teu capítol i com has modulat aquesta de la naturalesa? Era una cosa fa un any i ara és un altre, aquest concepte de l'ecoterror. Clar, està bé que ens centrem, perquè el llibre toca molts pals, i fins i tot a vegades es repeteixen coses. Que t'ho has pogut llegir-te'l. Però el meu capítol ho vaig centrar en un joc de paraules. Un joc etimològic. El meu capítol es diu, naturaleses de la destrucció, un viatge cap a la contemporaneitat. Llavors, al final del que parteixo és d'un joc de paraules, com dic, que, principalment... O sigui, per què ens situem, no? Quan penseu amb natura, en què penseu? Doncs amb animals, no? O en el mismo en un prau donde me tumbaría a descansar. El compás de la música que estábamos escuchando, en la editorial. Clar, evidentment, natura és un règim, una estructura, un mecanisme de lleis, de codis, que funciona com un tot. Però també podem parlar de natura com a tant parament. Podem dir, pues, ara ja no sé, temperament o colèrico. És una naturaleza. Podem dir polis natural de la palma. O nosaltres som naturals de Barcelona. O naturals d'on sigui. Però podem parlar de natura morta, de grup, o la idea de... La idea de la natura. La idea de la natura. Però què passa aquí? Quan parlem d'una natura que es revela, inhabitablement ja estem pensant en tot aquest món natural com un subjecte, com si li estiguessin posant unes propietats humanes. I mai m'hi he dit que és algú que es revela contra algun mal que l'haurem fet. I que això és algú que, com et dic, ja estem entrant en el capítol directament. Quan diem que la natura es revela, inhabitablement hem de pensar en revelar com una paraula que ve del grec velum, velic. Exacte, guerra. Enredatura ens declara la guerra, sí? Llavors, a partir d'aquí, pues... És que, clar, exemple, tenim un fotiment. Sí que et diré que hi haurà el meu capítol pol. I aprofito també per comentar tots els ullens això. En el capítol el que he volgut és buscar, no només exemples, cinematogràfics. Sinó també quadres. Pensem en el romanticisme, en aquests quadros de John Martin, que veus un desprendiment de roca provocat per un llamp, o veus aquest vasubi explotant a l'obèstia, i que és quasi com un apocalipsi, no? Pensem inclús també en... I què dic l'apocalipsi? En la Bíblia mateix. Els quatre genets de l'apocalipsi n'hi ha un d'ells que mata, mitjançant, la pesta i les feres. És a dir, que ens machaca a través de la nostra natura. Que ens envolta. Ostia, concretament vaig entrar més... Com et dic... El recorregut és cap a la contemporaneitat. Take Shelter, Take Shelter de George Nichols, que és una pel·li molt crítica sobre la Michael Shannon, no? Exactament. De fet, tu és la que destques com a representant del terror, de l'ecoterror. Claríssim. Amb això el que vull dir, Pol, i ho existeixo, eh? Fem-ho, cuinem-ho entre tots, perquè l'empenada justament en aquesta direcció. Però Esteban Riemau tenia una frase molt bona, que deia... que parlava del cine com aquest fenomen de textura porosa. És a dir, com un esponja que absorbeix i expulsa... imatges símbols, que no necessàriament són cinematogràfiques, poden venir de l'art, de la foto, de la literatura, de la poesia, de la dansa... De fet, tu el que fas... Jo en el capítol faig això. Tu ho fas bastant bé això, de que agafes de molts arts, de molts disciplines, i és un llibre, però és un llibre... No ens enganyem, són tesis, o sigui, són sis tesis. Tesis petitones, no dansos. 15, 20 pages, és dents, però sí que és veritat que cadascú, òbviament, quan aglutines, quan coordines un llibre entre 6 persones, hòstia, hi ha uns discursos que són brutals, i cadascú, i el seu estil de narració, de fet, tu comences molt gairebé amb una ficció, com m'explicant una historieta, qui fa Austràlia, no? Però vull dir que tots tenen un... De Marta Torres. Tots tenen un component molt específic, no? Òbviament, cadascú escriu a la seva manera. Llavors, realment, el llibre, que parla d'aquest ecoterror, doncs, el festival que fa, és agafar aquest terme i dir... Home, doncs anem a fer una secció, exclusivament, sobre això. Llavors, entrem a les pel·lis que estaven en secció, temàtica, diguéssim, tindria destrings, que, bueno, en fi, farran, no? Sí, és la única pel·lícula que he vist aquest any, i gràcies, Pol, per no... A veure, perquè jo tenia ganes, perquè veia que era una cosa bastant alternativa, i sincerament... Podria haver sigut una molt bona pel·lícula, i crec que s'agrada massa si mateixa, i el que pretén fer que no aconsegueix. Una qüestió, i és que... Me ha dado de la sensación, viendo el programa y algunos comentarios, que nos has ofrecido donde realmente tenían un tema muy potente, que han podido desarrollar, quizás, desde el análisis de lo literario, pero quizás, en cuanto a muestras de cine, han quedado muy cojos. Sí, a ver, també he explicat una cosa, i en pel·lícules... O sigui, en pel·lícules, que són pel·lículons, molt. Però ara he començat en la línia de l'ecoterror. A l'ecoterror hi haurien algunes, però, per exemple, jo he destacat, per exemple, les trinques, anònimos ànims, i arboretum. Són tres pel·lis que jo les vaig veure, i tampoc em van oferir massa. Però, clar, què passa? Aquesta és com la secció... Al final t'has de justificar, no? Vull aquest tema, intento agafar les pel·lis d'aquest any. És molt casualitat que et surti un pepinazo de pel·li sota aquest concepte, no? Tu tens una pregunta a la Cintre, no? Con el expresionismo alemán, ¿no? Evidentment he passat al expresionismo alemán, però, de nuevo, es que hay que ensalgar... Pots buscar los ejemplos o tienes los ejemplos y consigues el tema, ¿no? És una gran pregunta. Yo tengo una pregunta. ¿Este tema estaba decidido de antemano mucho antes de la partimia? Sí, sí, sí, sí. Bueno, per acabar de dir el Javier Rueda, sí. Sí, sí, sí. Vam módular alguns, no tots, però els capítols... Hi ha parts de dir que he reescrit... He reescrit per adaptar-ho. Perdona, eh? Tengo un inciso que hacer, porque realmente me has convencido para leerte. No, no, has marcado un paquete, pero bien. De verdad, de verdad. Y me quedo con dos cosas que has dicho súper interesantes, y que, además, se remiten a un partido político, el PP. Porque son dos palabras. Es paradoja y personificación, ¿no? La idea de personificar la naturaleza como algo ajeno a nosotros, y, además, esto es muy propio del ser humano. Porque cuando nos dueren un brazo, vas al médico y le hablas de tu brazo como una cuestión independiente a ti. Buscas un responsable que te ayude a entender tu brazo, que es tuyo, al menos es la representación de tu cuerpo. Totalmente. Pero, entonces, buscar esa personificación de la naturaleza, poderla señalar, analizar y entender. Pero, a la vez, es una paraloja, porque, como tú bien decías en tus explicaciones, la naturaleza la llevamos con nosotros. Y esa naturaleza que nos envuelve, este medio donde vivimos, está estrictamente ligado a nuestra propia esencia. Totalmente. No es una diana donde tirar un dardo, o de la cual obtener un beneficio. Es realmente parte de nuestro ser. Claramente. Sí, sí, pero muy interesante lo que has dicho. És molt recomanable, el llibre, de veritat. És dents, però dintre que acabis aprens molt la veritat. I després, això que està endient del corse, aquest, que hi ha pel·lícules que són les temàtiques, que estaven en una secció paral·lela, diguéssim, a part. I després hi ha aquestes antigues, que també hem posat, els grans clàssics de l'ecoterror, que podria ser Los Pajaros de Hitchcock, l'última ola que vaig a l'altre dia i molt... De Piter, ho havíeu vist. Foi van Anticristo, de l'Armantriot, i Telma, que és una pel·lícula molt més anual, per dir-ho així. I, de fet, la Patrícia Clapé, una pati, alguna gent aquí que va patir, ha fet un capítol, que és visiones paganes esotèriques i psicoanalítiques de la vengança, telurca o flipa. Per enviar-la a la penyalera, eh? De fet, parla molt... És la pròxima empanada, això. Parla molt, justament, d'aquesta pel·lícula com a detonant, gairebé, que és Los Pajaros de Hitchcock, o inclús, també, entra bastant en l'art, també, Carles, que és com el grito de munt, aquest crit que parla de natural era, i tot això. I després el que em va semblar interessant és, bueno, parlar amb ella, que ens envies un audio, i que ens expliqués exactament per què aquest tema, un tema així de dents, i com ho va gestionar també amb el Javier Rueda. Hola, amics de l'Empanada Cultural, sóc la Patrícia Clapés Saga, autor del capítol, visiones paganes esotèriques i psicoanalítiques de la vengança telurca. La idea d'aquest capítol va sorgir, diria, de manera espontània i mutua. Espontània, perquè sempre m'ha interessat pels temes de la bruxeria, el paganisme, i, sobretot, des que treballo per festivals de terror com Terror Molt Lins i Citges, i també per psiconàrgies, perquè vaig tenir que parlar sobre la teoria psicoanalítica, sobre el melodrama, en la meva tascina de màster. I també va sorgir de manera mutua, perquè quan vaig entrar a la temàtica del llibre d'aquest any, li vaig proposar al Javier Rueda, el codirector del festival, parlar sobre aquests temes, per analitzar la naturalesa que se revela, i em va dir que ell i l'Omar Parra ja havien tingut aquesta idea. Així que espero que gaudiu del llibre i un abraçada molt forta a l'equip d'emparada cultural gràcies per dedicar aquest programa al llibre. Home, el llibre no, però també. Molt bé, molt bé. A llibre, jo us ho repeteixo, eh. Realment, val la pena, ni que sigui veure... El seu capítol, per exemple, és potser el més diferent. Perquè al final, com que són coses esotèriques, parla molt de The Witch, també, parla de la Antichrist, òbviament, és molt interessant. Però després hi ha una altra cara coneguda en el llibre, per tocar-les, que és molt conegut, perquè és el Jalfosa, entre nosaltres el coneixem com aquell... El jefe de la Sòscar. És el que clava totes les enquestes de totes les vegades. Però, bueno, també ens ha enviat un àudio, en base, sobretot, que és que el seu tema és complicat, no? Un acto de la naturaleza, de la vida, el ser humano, i una convivència complicada. De fet, li hem preguntat què és això. Jo vaig intentar encarar un article, vol tant d'una pregunta, que és una pregunta clara, que és què és la vida, no? I, sobretot, de què és la vida tal i com la coneixem. Per això encara molt l'article, des de la ciència i de la filosofia, que són les dues disciplines, que serveixen per estudiar, per estudiar, des de perspectives diferents, doncs què és la vida. I, a partir d'aquí, parla una mica de paper, de l'èixer del mar, dintre del que és l'ecosistema, l'epiosfera, no, el nostre planeta. Potser és una mica de conseqüència de la pandèmia, perquè això es va escriure en temps de confinament. Però una mica la meva intenció, el meu objectiu, era fer una mica de posar perspectiva i fer una mica de cura d'humilitat per la humanitat, no? Que és que hem agafat una posició supremacista, per rons òpies, com és el desenvolupament intelectual, i tecnològic, i hem acompanyat amb el planeta, i ens hem comai llanta la natura. Però, al final, les formes de vida poden tenir moltes visions, moltes alternatives, i, al final, la realitat, d'alguna manera, el cinema està supaditada en un punt de vista, en una veritat que es defineix els termes que coneixem i que podem entendre. I per això he intentat explorar altres vies que hi ha de vida, com, per exemple, el cinema que té a veure amb els alienígenes, no? I, oi, que s'interessa molt l'off-craft, no? Per aquesta capacitat de dissenyar mons i de vocal a la imaginació, sense descriure el detall de tot el que veuen els protagonistes, i dades pel que busquen basant-se en més científics, o que plantegen alternatives a la supremació humana, no? Com podria ser, per exemple, fa C4, o d'altres, com l'incident, no? Per exemple, que hi ha aquesta pandèmia que provoca les plantes, que comença a fer que els humans es suicidin, i que planteja, doncs, això, a nivell de supremacia diferent, i que ens fan dubtar de la nostra realitat i de la nostra prevalència. Perquè, al final, crec que és important dissenyar que l'atrescendència, que l'atrescendència, que és això que busca amb els éssers humans, no té necessàriament error, amb la perdurabilitat. I, si hi ha una veritat absoluta, és que s'acabarà la Terra, la Terra estarà engolida pel sol, i els humans, en cas i tot asseguratant, ja no hi seran. Però aquest pas que hauran tingut pel món, ens haurà significat alguna cosa. Joanet! L'has matat, eh? M'has matat, eh? M'ha significat alguna cosa. El sol crec que ja ens ha menjat, però al mínim els se l'han menjat. Pareixi que estiguessin negant la seva afirmació. No, no, no. És curiós, perquè parlant amb ell també, perquè l'audio em va dir... L'hi vaig dir, hòstia, inspiracions, i em va dir, hòstia, recomanació d'un llibre, que és cartes biològiques a una dama, que es veu que és possible realitats alternatives, si la biosfera hagués evolucionat diferent. Sí, sí, sí, em sembla perfecte. Després, dos pel·lícules que també em destacava, que era Contagio, ja s'ha parlat molt, aquesta pel·lícula durant la pandèmia, i Anik-Lation, aquella de la Anik-Lation. Ara que és Contagio, que és una pel·lícula que, inevitablement, durant la pandèmia, o el confinament, vam haver de rellegir a dir... És el mateix. És el que voldria dir, Carles. No ho sé. No ho veus, però si no t'han entendit. És que estic afegint la palma. Afegir una cosa de més. Va guanyar una de visualitzacions de l'hòstia, de la hòstia durant el confinament. Doncs, de fet, això que sona de fons, també me l'ha passat com a referència. O sigui, que ell té una música, una cançó de referència, per parlar sobre el tema de la vida, de la mort... De la mort. És una cançó que dura 20 minuts, que es diu The Greatest Show on Earth, de Nightwish. És una cançó que dura 20 minuts, que va des dels inicis de la vida, fins al final de la humanitat. Espectacular que algú tingui com a inspiració, ja no llibre, senyora Pellis, sinó una cançó. Encara és més interdisciplinar. Tornem al llibre. Oh, anticristo. Se vas tornar a veure, hòstia, grandíssima. Nois, hem parlat que tenim en aquest llibre grans persones, grans coneguts, com tu, Carles, com l'Apati, com el Gerard... A Javier Roeda... També ho he dit al principi, Carles, gràcies. Avui no és el teu dia. També tenim a Javier Roeda, que el coneixem no només per president total de ara mateix de Tarot Molins, sinó també del Zoomzike, com es deia? Zoomzike, Zoomzike, el escenari. A ver, productions. Tenim l'Àlex Gorina, que fa també el paròleg, no? I després, bueno, a part de que la primera pàgina està firmada per un tal doctor Guambosi per aquí, que és un altre gran conegut... Hi ha un inici de frases, abans de llegir qualsevol persona hi ha una frase que salta i diu així... El títolo del film, Los Pájaros, podria haver sido Pájaros del mundo, uníos. Com això dels vengadores, eh, Ferran? En esta interpretación, Los Pájaros funcionan como una condensación de la naturaleza explotada, que finalmente se revela contra la explotación atolondrada del hombre. Això que ho diu un altre gran amic, que és el doctor Slavok Size. En sauan, en sauan, en sauan. Què ens pot dir, què ens pot dir de la seva participació al llibre? Li he avisat o no ho sabia? És que és un plaer tornar sempre a aquest programa. Sobretot hem de parlar d'una qüestió de tanta actualitat, com és el eco terror. Un detall que volia puntualitzar sobre el llibre, i és que Estincion... Ojo, eh? Estincion Rebellion, que és la organització, organització que fa tota una sèrie d'initiatives avui en dia, aquest llibre solidari, és a dir, que una part de les ventes aniran destinades a aquesta sostenció. Ja veu que ha mejorat moltes catalanes, eh? És que és una intenció, no? El seu últim llibre a la pandèmia que va venir a presentar aquí, anaven a metges sense fronteres. Ja esteva, de llibre a llibre, de... Molt bé, eh? En competència del bioinsurjant. I ara de Carles Martínez de Gengo, eh? Precisely, precisely. Doncs seguim, seguim, ara ja passem sí a la secció oficial, a fora de la temàtica, aquestes pel·lícules que han competit en diferents seccions, i aquí hi ha una cosa rara, ja començo així, eh? Em començo a adorir, jo, eh? La pel·lícula guanyadora és La Llorona, que és una pel·lícula que no només no s'ha pogut veure a filmin, sinó que no s'ha pogut veure enlloc, i que tampoc entres a la secció oficial, no surt a la Llorona. No, perquè segurament és un tema... Aquesta és la putada d'haver hagut de passar-hi, és que hi haurà uns tractes de, no, això es pot projectar en tantes sales, però sales físiques... Sí, però em sembla estrany... Volguis o no, eh? Em sembla estrany que no estigui ni en secció... O sigui, la llista, has d'entrar... Si entres a Google i busques la Llorona, terror molins, et surt. Bueno, de alguna manera, deberían hacer lo mismo que han hecho con la temática, que es releerla, es decir, si tu de repente te ves obligada a hacer una serie de proyecciones y las haces exclusivamente online, pues ya no va a ganar de estar. En este caso, la Llorona desgraciadamente, hi ha una fractura entre el públic i el jurado brutal. Siempre la habido, el avismo entre público y jurado, es evidente, porque siempre que ves... El gran premio del público... Sí, és una pel·li que només ha vist el jurado. No, és que és un festival para jurado. No, és la única que no s'ha pogut veure. Clar, hi ha un altre que és de Recony, que tampoc s'ha pogut veure. Ara no la tinc aquí puntada, però també es bandúo, algun premi, no sé... Després hi ha una altra pel·lícula, que és The Night, que aquí sí que tu l'has vist, Adriano, que aquest s'ha endut a millor director i millor guió. Jo, sincerament... És una pel·lícula més. D'acord? Després... No patiu, eh? Els que ens estigueu escoltant de torres molins, que després anem a més, eh? Però The Night sí que és bé. El riu? Tu quan la veus, dius... Té un rotllo molt resplandor, però a l'hora dius... Té un rotllo molt resplandor. Però en el sentit d'aquella fina línia de Tarantino, no?, entre l'OMNAC i la copia. Jo he fet una numeració de coses que anava llent, donant la pel·li, un hotel així com Encantat, nens que es personen a passadissos d'hotel, com els taquirots, més aquests passejos que són infinits, no? Mare, pare, un fill en aquest cas, és una filla bébé, no és tant com Dani, no? Home negre, que sembla saber alguna cosa més, no? Alucinacions, que els fantors rebògis... És que hi ha un moment, Adriano, que es diu Aula en Persa. Aula en Persa, perquè... Però és que, a més, hi ha un moment... que és que és de banyera, de susto de banyera, també. O sigui, ara m'ha vingut el cap. Jo he d'anar a fer-ho. De fet, inclús m'hi diré, Carles, que tu, segur que l'has vist, em recorda el matratge de la culpa. Aquell moment que l'edifici... És el director de... No mataràs. Exacte, el... Viller i la victòria, això. Que la culpa, al final, és que el propi edifici es transforma en una metàfora de la culpa. Exacte. Jo he de jugar a moltes cartes, que ja hem vist sempre. Sí que és veritat, potser, per la procedència de la pel·lícula. A més, sí que és iraníco producció amb Estats Units, però iraníco. I és una pel·lícula que, bueno, potser agradarà, perquè, al final, jo crec que l'atenció t'alamenti això, però re, que no haguem vist, jo crec que... No, per nada. Jo, de hecho, sufrí un poco de titulitis, o sea, en plan... Lo de primitis, ¿no?, sería en este caso. Bueno, a ver, ¿qué me puedo ver del festival? Y se supone que los primos pueden ser referenciales. Acumulando tres, mejor director, actor y guión. Sobretot el tema del guión, ¿no?, me llamaba la atención. Y considero que es posiblemente la... O sea, el error más grande que he visto en premios de guión. Realmente, a nivel de guión es malísimo. Se le puede atribuir cierta gracia en la dirección. Eso se puede llegar a entender. Pero sí que tengo la sensación en todo momento de estar viendo una pel·lícula que puede estimular y agradar a aquellos que están expectantes de jueguecitos, de sonido, visuales, pero a nivel narrativo, o sea, la narración visual va en una línea y después la narración argumental está totalmente difusa. Y es cierto lo que tú dices, que parte de esa idea del resplandor, pero claro, esto es como Gus Bansani intentando ser físico. Psicosis. No es ese, por suerte no es eso. Allá hay una copia literal. La idea es hacer una copia, pero en ese caso no hay de hacer una copia. Y sólo para aportar algo que ha dado lo que tú decías. Sí que es cierto que es una pel·ligringa, pero claro, es dirección iraní, el encoiraní, todo sucede en Estados Unidos. Me la podría haber llevado a mi sección, al festival de Asia. Realmente no. Tiene cero esencia asiática. Los personajes sean iraníes y no definen una cultura. Té un to molt americà, però que es queda mig camí, de mig gas. Després hi ha una altra de les pel·lícules que aquesta potser ha agradat més, que és la meva fotografia, que és My Heart Can't Beat Until You Tell It To. Usted esta compite con el título de Patti, ¿eh? Deven ser amigos, ¿no? Estas en una pel·lícula, que ganó noves visions pel·lícula i dirección. A ver, a mi sincerament, a aquesta jo la recomano. És una d'aquestes pel·lis lentes, de autor, així, per dir-ho així. Però que té com una essència. Realment té una pel·lícula i jo crec que té personalitat. A més, la fotografia està bastant xula. Anem a la puntualització sobre aquesta pel·lícula, perquè recorde que quan la comentàs, me parece muy bollero, ¿no? Los que quieran saber quién es bollero, que lo busquen, mejor que no lo conozcan. Pero el rollo es que tú dijiste, muy bien, muy bien, pero no me he emocionado y pensé, ostia, qué bollero. Pero después yo he visto esta pel·lícula y sí que es cierto lo que tú dices, que es una pel·lícula bastante impecable en cuanto a factura, interpretación, iluminaciones, es decir, muy bien hecha, muy bien parida. Entiendes que siendo una ópera prima haya empezado primero arrasando en sitges y después al menos se lleve foto en Molins, pero sí que es cierto que le falta como algo. Le falta alma, le falta esencia. Es decir, por la manera en la que te introduces en el mundo vampírico, que ya está creado y nos meten en un drama que avanza sin habernos preparado para él, sin habernos hecho empatizar con esa familia, ¿no? No descubro más, simplemente. Sí, a la fe, la sorpresa millor no rebalarla, no? Està clar que té un flirteig amb el gènere, aquesta my hair can beat, unless you tell it to. Sí, sí. Però sí que és veritat el que dius, Adri, que és una pel·lícula... Hosti, té molt potencial, però al final et quedes com no. No m'he emocionado. En fin. Hi ha una que s'assembla molt, s'assembla molt, vull dir, la tonalitat, això, del terror Molins, que està en una altra secció, que és la de Vinc Díferent, que de fet, de Vinc Díferent s'endú a millor pel·lí, i millor guió, que és resin. Que resin també és una altra d'aquestes que recomanem totalment, jo, personalment, a mi m'agrada. Danesa, eh, producció d'anesa. Però és... bueno, d'aquestes... Danesa, hi ha molts cops que pels d'aquestes de terror o de gènere. Daneses, que són... que algunes són d'Eunidó. Aquest cas és una cosa molt autoral, també. Té un rotllo, incluso, aquell capitan fantàstic, però sense ser aquest, en tan alegria... Hi ha alguna família que sap el bosque, que la ciudad és el terror, i el bosque és el idílico... Té un rotllo, té un rotllo, ja. També té un rotllo Peter Weyer, en aquest sentit, la Costa de los Mosquitos... Sí, sí, sí. Després hi ha una altra pel·lí que aquesta, com a mínim, Adriano Carles i jo l'hem vist a Sitges, i jo la vaig torre a veure, que és Comtro. Comtro s'endú a millor direcció i millor actriu. A mi em sembla... Xurro, no? Unico que, claro, como hemos mencionado antes, que había mejor dirección en otra sección. Entiendo que Comtro se presentaba en otra sección. A Adriano tampoc m'ha escoltat, eh? És importante regalcarlo. Comtro és una pel·lí de cine, eh? Jo no sé si ha funcionado en film, però és clarament una pel·lí de sala... Comtro no em de dir res, l'únic és, primer, que s'ha de veure. Per mi és una experiència total, aquesta pel·lícula, com ha contractat el tema als somnis, que és una cosa molt complicada, i, hòstia, a mi em sembla la prota... A mi em sembla brutal. A mi em sembla brutal. Aquí podem pecatar, eh, Pòl. M'he agafat que té aquest punt de cuidar-ho, no rebel·li res. És un joc amb el gènere. La que dius ara de Comtro també és un joc amb el gènere. Estan empacatadetes i resin l'empecatem amb el de la natura Serrevela. Sí, resin, sí. Té bastant de tema. I després hi ha una altra secció, que és com la més macarrilla, que em va flipar per la macarrada, que és, entre col·legues, amb majorquins, crec que són, però que és de Mallorca, que és justícia de Carraró. Una fricada dels que us agradi. Dels que us agradi, el Cine serie B, serie Z, amb bromes tontes, però de la terra, no d'aquesta terra, però de la terra propera, dels països que no. Un detall, eh, es va passar a la marató, crec, i en lloc de... Tants minuts, posa, va, tornem. Tornem en tants minuts. Molt bé. Molt bé, aquesta pel·li, a veritat, eh? Per allò que vol aconseguir, molt bé. I per acabar, Fred Barri. Fred Barri s'enduga millor pel·lícula de True Survivor, que ja comentarem, però bé, vam poder entrevistar el seu director, el Ryan Kruger, amb una entrevista en anglis mai, perquè, clar, hi havia una altra forma. Producció sud-africana. Sí, producció sud-africana. Doncs aquesta entrevista la tenim, ja, d'Itadeta, i la presentarem aviat. No ens hi cavia, ja, en aquest programa. No, no. Però aviat, la setmana que ve, la presentarem en societat i agraït-li el Ryan Kruger, perquè s'ha volcat moltíssima. No vam dir això de... Hem penat a culturar. Això està a la xarxa. D'aquí està parlant, d'aquí està parlant. Vostres no ha dit la xarxa, segur. D'aquí està parlant del protagonista d'aquesta Fred Barri. Fred Barri és una pel·lícula que, com a mínim, s'ha de veure. A partir d'aquí, valora si t'agrada o no, però és una experiència. No és una pel·lícula. És una experiència. Exactament. No és una pel·lícula, eh? Pula locura. 3 vegades. L'àstima que jo t'ho ve l'oportunitat de veure, no l'he pogut haver-hi amb el Molins, de nou una pel·lícula que passa per a dos festivals. I el Fantasia i el Fantasio. És una pel·lícula que ha passat. Molt bé, doncs alguna cosa més... O passem ja cap a l'Àsia. Passen, passen. Por fin, por fin, Ferran. Me la jugaste. Esta es la segunda vez que voy a hablar de l'Àsia. Se estira como chicle, ¿no? Vaya pedazo de banda sonora. Hostia, tenía que sonar cuando Edard Darman. Aquí pudimos hablar de dos películas, que son dos maravillas. De hecho, sí. Me duele ahora venir de nuevo con el Ásia, ni no poder aportar... Ejemplos para ese nivel. Pero de arriba a la llor que Edard Darman... Por favor. Una maravilla. Edard Darman, cazaja, pel·lícula de Kazakhstan. Y Boyan C, producción... En el fondo, a medio camino, entre Tailandia y Australia. Está ahí, está ahí, está ahí. Pero centrémonos, ¿eh? Porque seguimos con la empanada y en concreto con el Ásia Olfilifés de este año, que a diferencia del terror Molins, se estira mucho más en el tiempo, no renuncia a sus proyecciones en modo presencial, porque... Ah, pues que en Ásia no ha pasado esto. No, el festival ya viene de vuelta. El festival de Ásia es como la pandemia. No, que no acaba, que no acaba. Y si para ello el festival tiene que durar más de un mes, pues adelante, además, yo por mi parte contento. Esa es que l'Àsia pudo llegar a proyectar un par de pel·lis. Pero llegó a proyectar un par de pel·lis de manera presencial en octubre, antes de los cierres. Se ha hablado de la última pel·li de Kaguase, que ha dejado bastante que desear, True Mothers y The Orphanage, el orfanato, que fue la inauguración. Y enseguida voy a hablar de ella. Nada tiene que ver con la de Bayona. No, no, ese era el orfanato, versión afgana. Y así, con estas dos pel·lis, el festival pudo enseñar la patita durante los cierres. Ya comentamos aquí, seguimos comentando, que se mantuvieron en filmin y de unido, solo con esa programación ya daría para... No para llenar la sección, sino para llenar... Un año más, exacto, exacto. Y ahora, justo hace una semana, han vuelto con predicciones en la film, de la cineasta Kiyu Gotanaka, que te os pudo dir. Kiyu Gotanaka, que ens hablaràs de ella. Oh, sablare. Genial. Y también, en el Instituto francés, por esa idea de las coproducciones de la antigua Indochina, pero a partir de mañana, más cineasiático, y ahora sí ya de manera presencial, filmin se acaba, en los cines Girona, y en esa pequeña joya del Baix Huberagat. Ese, el cine Baix. Los clientes de Desbern, esos fieles oyentes que no nos abandonan. La radio sí, pero los oyentes no. Sinéfels de Sanfaliú. Al cine Baix. Así que, yo creo que no nos podemos quejar. El gobierno lo ha intentado evitar, es evidente, pero este festival no nos puede dar más opciones para disfrutar y analizar la diversidad asiática. Exacto. Vámonos con la melodía del propio festival. Y dicho todo esto, vamos al inicio, a lo que comentaba, a la inauguración, al drama. De Orfenitz. La película que inauguró el festival asiático, concretamente el 28 de octubre, pero que ya había pasado por la quincena de realizadores. Estoy hablando de cán. Y no estoy hablando del 2020, que no se celebró, sino del 2019. 2009, cuando todo era posible. Sí, ese año donde solíamos gritar. El año que solíamos gritar era la cançó de los lesbians. Es muy grandioso, porque el hecho de Orfenitz... No recuerda un poco eso, que incluso en el drama más absoluto todo es posible. Es una solución un poquito tramposa, porque es una solución a la que yo también recurro, como el protag de Orfenitz, pero hay de reconocer que a veces no es suficiente. No estoy hablando del erotismo, que eso ya ha quedado atrás con su papá. Hoy no hablaremos de tu libro, pero... Ese Fernando Calero de la Pava... Ostia, no mencionáis. Fernando Calero de la Pava. No me digáis que no tienen... Ya cuando lo leéis. Bueno, yo estoy hablando del cine, del cine como escapismo, y esa imaginación que recrea continuamente ese escapismo. Exacto. Porque así es como vive Codrat, el protagonista de Orfenitz, un niño de 15 años, no habéis visto la pel·li, que lástima, porque tiene un peinado a lo puma. O sea, acordáis del puma, ¿no? Del cantante. Sí, sí, sí. Estamos hablando de una pel·li contextualizada en el cabul del año 89. Que más con peinado es un casco, ¿no? Sí, algo del estilo. Como punkio. No, no, no. Esa tofa. Esa tofa son sólida. Es el típico, además, no vamos a recuperar todas las señas de las cuales ya hablamos cuando nos referíamos a China, normalmente es la Enya Han. Pero sí, sí, tanto en Kazakhstan, como, por ejemplo, en Afganistán, que es el país del que vamos a hablar. Evidentemente hay muchas señas, y se nota, ¿no? Porque el rostro, un rostro bastante bello del de Codrat, apela más a esa idea asiática, esa idea rasgada, que no siempre entendemos como el perfil de Afgano, ¿no? Pero ¿qué hace este Codrat? Reven de entradas. Por un lado, reven de entradas. Y entradas de cine que antes ha disfrutado. Porque se ve claramente, ¿no? Que su vida de una especie de vagabundo huérfano donde encuentra el refugio es en la oscuridad de una sala repleta de hombres. Simplemente porque los cines los llenaban los hombres en esa época, desgraciadamente. Y allí va a discutar de las películas de Bollywood que parece que pegaban muy fuerte. De ahí esta música rítmica que escuchábamos hace nada. Pero la libertad a Codrat le dura muy poquito. De hecho, los 10 primeros minutos de la película. Enseguida acaba donde apunta el título de la película. En un orfanato. Viviendo los últimos días de su juventud, una idea del paso a la edad de la edad adulta en esta peli, y además ya te encuentras a unos chavales que parecen cansados de la vida. No porque los meten en un orfanato, sino porque están agotados. Enseguida veremos ese contexto político del año 89. Porque yo no sé qué tal andáis de historia de Afganistán, que anticipo que en esa época aún estaban los soviéticos y llevaban, no sé, estamos hablando quizás desde el 78 que empieza la Guerra Afgana, hasta el 89, ya van 11 años de guerra. Un tardarían tres más en finalizarla, y después los talibanes, esto es una fiesta. Después del golpe de estado de los soviéticos, que fue al final de los 70. Tema complicado, pero está claro que no es una pelipolítica. Lo veremos enseguida. Porque en ese orfanato que está gestionado por los soviéticos, aún están presentes, estos tíos viajan. Estos tíos hacen ya más que nosotros, viajan, y se van a Moscú con la escuela, y entre otras actividades visitan la tumba de Lenin, y ostia, tienen un rollo como muy impuesto. Eh, por cierto, también juegan a la Gendrez. ¡Ojo! ¡Ojo! Que tenemos un referente. Son gambitos de damas, son gambitos de damas. O sea, un día... Ya ho veig com ets per privat. La traeremos, la traeremos. Pero que no se engañen los malditos gringos, porque está claro que los soviéticos también hacían de las suyas, pero queda bastante claro que el del año 89 a Afghanistan no ha hecho otra cosa que ir a peor. Y ya sabéis que en ese preciso instante, incluso años atrás, los gringos que hacían ahí, armaron a los islamistas radicales. Esos que queman libros, que prohíben películas, y prohíben la música. Pero como decía, de orfanato no es una película, la política, es una suerte de cinema paradísolar afgana, que nos recuerda a la grandeza del cine, y lo hace no solo hablando, no es propiamente del cine, sino demostrando el poder que tiene, porque es que ha sido cojonudo, ¿no? Estaba viendo la peli, y al mismo tiempo que veía, toda esa... ese poder mediático, recordando la muerte de Maradona, y todo el drama y la magia que está trayendo. A la vez, en la película hay un personaje que siempre luce la camiseta de la selección argentina, que negocia en el orfanato con cromos de Maradona. Esa también es una de las magias del tiro, ¿no? Pero la música, la música que, por favor, Ferran, vuelve a responder esa música, porque realmente si algo sorprende... Si algo sorprende, son los números musicales totalmente bolivudientes, que suceden en la mente de nuestro equidro protagonista, Codrat, y que, por consiguiente, suceden en la película. En la mente, no es que el orfanato salgan todos a... No, no, no, no. No es el orfanato edificio. No es cine de bolivud parato. El tío se proyecta como protagonista de esas pelis que él recuerda, como esa solución, realmente, de su drama, y nos hace participar a todos los espectadores, pero es ahí donde está esa gracia, ¿no?, en esa combinación de tonos, porque es cierto que esos pequeños momentos, y eso suena a sketch, son exagerados a más no poder, tienen un rollo retro, medio kitsch, cada grimilla, pero el tono es pretendidamente rupturista, con el otro tono, con el tono de la película, que juega más a lo documental, y es ahí, en esas escenas de bolivud, donde hay espacio para la vida, para el amor, para la amistad, para la lucha por los ideales, y eso, joder, eso, al final, pesa. Es decir, le perdonas lo kitsch por el valor que tienen en las imágenes, en el metraje principal, que evidentemente, como os he dicho, tienen una polsión emocional, pero con otro tono y otro desenlace. O sea, es una pelea optimista, dirías, de orphanage. No, pero hay muchos críticos que lo han valorado como un error, porque es un drama, porque cada vez que nos vamos a bolivud, lo reviste. Y, claro, acabar con bolivud, que no quería descubrir mucho, pero acabar con bolivud es tramposo. Pero este es el rasgo, claramente, interesante de la película, la combinación de tonos, la ficción por un lado, enfrentada a la crudeza de la realidad, como si fuera un documental, y es que es evidente. No, de hecho, me hace gracia, porque esto nos remite a la morda Guillem, cuando metían imágenes de archivo, y esas imágenes de archivo recreaban o se abolidaban un significado diferente a la ficción, que ya de por sí era dramática, aquí juega un poco la baza contraria. Pero es inevitable que esto sucediera en esta película, porque quién está detrás, la directora afgana, nombre impronunciable, Sharbanu Sadat, que insinició en la dirección documental, gracias a los ateliers de Varán, que son un poco nómadas, pasaron por Kabul. Ella aprendió, evidentemente, a gestionar los documenteros de una manera magnífica, y después, con una ficción, ganaría en la quincena de realizadores, y ya sabéis cómo funciona acá, ¿no? Que se queda a... Tenemos un representante de Afganistán, y encima, a mujer, nos la quedamos, porque la visión que aporta es muy interesante, realmente. En ese año, en el 2016, ganó Conor Motrapeli, que se llamaba Wolf and Heap, y como describiron en The Hollywood Report, era un absorbente híbrido de docudrama etnográficos. Es un retrato para mí de la infancia y de la vida en una aldea de Afganistán rural, que es precisamente donde se ha criado Sadat, la cineasta. Se tiene algo de biográfico, ¿eh? Totalmente. Por eso te digo que el juego con lo documental era inevitable. Y un segundo discurso, ¿no? Parte de unos diarios no publicados, de un tipo que aparece en esta película, que es Anbar Hashimi, que es un escritor, que recuerda toda esa época tan convulsa de Afganistán, en la primera pel·li no aparecía, en la segunda sí. Es el educador, es el educador. Pero bueno, yo creo que de Orphanage hemos hablado suficiente, adentrémonos en el documental, sin miedo ya, porque en el asen evidentemente también hay cabida para el documental. I molt bons. Y precisamente, analizando la situación previa a los tiempos convulsos, hay uno que concretamente sirve de... Es decir, si de Orphanage es una pel interesante, yo creo que resulta mucho mejor cuando entendemos el contexto histórico y el significado. ¿Y cómo lo podemos hacer hablando de la guerra afgana y haciéndolo también de la manera en la que afectó al cine? Totalmente. ¿Cómo se llama ese documental? Mira, ahora que lo dices, es The Forbidden Reel. Es el rollo prohibido, el rollo de cine. Un documental prohibit al que ve que està dirigit per un realitzador debutant, que es diu Ariel Nasr, este lo podemos pronunciar más fácilmente que el tuyo, y es la perfecta excusa per posar-nos al dia de la realitat afgana. Aquest sentit complementa la perfecció, tot el que no vas explicant, Adri. El més important és que aquest The Forbidden Reel és la història d'un cinema amenaçat, d'un cinema en perill d'extinció. Per què estic dient això? Posem-nos en situació. Imagineu-vos que els fanàtics puguin el poder. Vox podria servir perfectament. I obliguen al director de la filmoteca, les teves reenvau, a destruir totes i cada una de les pel·lícules. ¿Esto te lo sucede, Carles? Imagínatelo, es como el niño de la pel·li que ha dicho que se imagina ese voz. No los 90, o así, ¿no? Tu imagínatelo, director de la filmoteca. Le dicen, tío, te tienes que cargar todas las pelis que hay en la film. Si no te ejecutamos. Això és el que va a passar, exactament, perquè la pel·li que comentava, no? Exactament, perquè l'Arsiu afgan films de Càbul, la tardor del 96, quan el règim te li va pujar el poder, va quedar amenaçada sota pena de mort, de tota la gent que hi treballava allà, obligant-los a destruir completament tots els rotllos de pel·lícula, tots els rics que hi havia, ja que consideram que el cinema era un art erètic i antislàmic. El cinema era un art erètic i antislàmic. Estem escoltant un d'aquests treballadors d'aquest afgan films de l'Arsiu de Càbul. Un tio que parla d'un dels moments més futurs de la seva vida. Quan va desorbair les ordres als talibans, i es va atrevir a amagar amb els seus companys de la filmoteca, una part, no tot, evidentment, els talibans van aconseguir cremar moltíssimes pel·lícules, però una part es va poder guardar l'edifici, aquest art afgan films, darrere una falsa paret. El tio es passava a la trinxera infinita, no? Exactament, però amb pel·lícules. Com podeu veure la història del cinema afgan, és la història d'una supervivència. I al mateix temps ha triat un desig, el desig de mantenir, viure una il·lusió, perquè les pel·lícules van sobre moviment, els cinemes imatgem moviment, i el fet de mantenir una pel·lícula antiga circulant en moviment és el que fa que visqui. Per tant, estem parlant de la història d'un cinema que necessita el moviment. Evidentment, i tots recordem que la quema de llibres n'hi ha, però no som conscients de la quema filmica, que ha acabat molt. Exacte, i afortunament, el cinema que es va poder conservar en aquesta filmoteca de Cabull és el que es va produir dins el país. Estem parlant no de produccions americanes soviètiques, sinó d'un cinema afgan, que va dels anys 50 i en aquest sentit el documental mostra la situació del cinema afganès des dels anys 50 i 60, que veiem la situació... Però una pregunta que vei entre tradició i modernitat. Antes de que viniera todo eso ni un soviético, antes de que viniera toda esa contrarrevolución mojairín, incluso el tema talibà, abans d'això veiem un afganistan amb blanc i negre, on les noies anaven amb pantaló, i veiem pel·lícules com, per exemple, us poso un cas, que és una pel·lícula de 69. Segurament sura el capítol de lliure. És un cinema que no es coneix. No es un cine que no se conozca. Es una realidad afgana que no se conoce. Es inevitable pensar en afganistan y talibanes actualmente, y ha vivido muchas realidades en la segunda mitad del siglo XX. A mí me interesa ver, entiendo que las imágenes que nos puede ofrecer, ese cine que nos remite al pasado afganistan, tiene que ser brutal. A nivel de la gestión del metraje... ¿Pero qué te refieres con la gestión del metraje? Me comentabas como el metraje es muy potente de por sí, plantarte delante de esas imágenes, ya es genial. Pero me hablabas de una gestión del metraje no del todo acertada. Que la labor del director, Ariel Nasr, es muy gènere que explica. No hay un travail, el crítico de cine, hay que escuchar las personas que entrevistamos. El documental es el que sabe escuchar a través de las imágenes. En aquest cas, no diría, es el gran documental de Asif Kappadi. Insisto, es un muy buen complement a todo lo que estaba comentando. No, que aquí funcionamos como fusió, tú y yo. Hemos visto una ficción y un documental que realmente se complementan. Hablábamos de la idea de añadir una cosita que es la imagen que resume ese documental, que es la de los guerrilleros muy adines en las montañas de Afganistán, y que está grabado como si fos un western. De la gente que se en van allà, agravar la contra-revolución, es brutal, es una bestia leal. Jo el western que estic veient són les mirades al farrande del temps que estàs gastant. Te forvi de enri, una imprescindible. No, y yo creo que sí, estoy convencido, porque de hecho estaba en la lista, pero es demasiado cine. Hay más documentales, de hecho, es interesante ver cómo estos documentales acercan a diferentes realidades, y lo gracioso es de nuevo trasladarse a Pakistán, pero volver a ver esa actitud por parte de la religión, y en este caso no con la intención de borrar un pasado fílmico, sino de prohibir la música. Es algo curioso y paradójico también, porque muchas veces hemos visto como la música tradicional se mantiene gracias a las tradiciones. Comentábamos de los ortodoxos, judíos. Mucha de esa música original es, precisamente, sus herramientas. Estoy hablando de hindús blues. Está sonando ahora. ¿Tienes ese punto de blues? Si tú has visto West Negro de blues en las montañas de Afganistán entre los defensores de la Jihad, yo aquí te hablo de blues, de rhythm blues, casi. De negro, de urbanita de noche. Y ese punto folk, al final, es el folklor. ¡Qué maravilla! Y lo que comentaba es ver, como la tradición en este caso, se da de hostias con la religión. ¿Qué ha pasado allí? Es un documental muy interesante, porque nos ofrece una mirada panorámica sobre Pakistán. Al final, Pakistán, también tenemos una imagen única y exclusiva, pero después son muchas regiones, y tenemos desde las regiones que tocan con la India, que nos remiten más al país indio, y otras que tocan, evidentemente, con Afganistán, religiosas muy radicales. A esta peña les han prohibido tocar, y realmente, como viven en Aldea, supongo que es inaccesible acabar dando con ellos. El documental hace todo un seguimiento de instrumentos desde la tabla, el sitar, bailes como el catac que remiten a India, el sarangi. Hay una serie de instrumentos que son de una artesanía alucinante, y que estos señores siguen defendiendo la música, y la creación de estos instrumentos me parece fundamental. Entonces, de nuevo lo mismo, ¿no? Hablamos de Asia, y Asia en sí es muy plural, y muchísimas Asia, pero ahora hablaríamos de Pakistán, y de la música tradicional Pakistán, y también hablábamos de muchas realidades. Algo muy interesante del documental, para ir rápido y poder llevar otro documental muy interesante, que es... No los trae. Sí, es que esta es una época de árboles, lo sabemos. Es simplemente recordar que entre esas escenas musicales, esa aproximación a las realidades de Pakistán, con intentos de destrucción religiosa, hay algo que las une, que son esas bellísimas imágenes, de una realidad árida, a través de, evidentemente, grandes planos generales, trablings, y hoy en día, gracias a los drones, da una sensación de virtuosidad filmica que la tiene, que Indus Blues la tiene. Hablábamos de este documental, que sería un documental malayo. Sí, es un documental malayo, que tracta sobre la realitat racial que hi ha en aquest país, perquè a vegades oblidem que és un país que va estar dominat per l'imperi britànic, fins fa relativament pocs, 60 anys, i a l'any 69, es va veure en les eleccions democràtiques, la majoria musulmana dels demalases que vivien allà van decidir matar a les anies aborígens i matxacar-les. I el documental tracta sobre això. Abans comentaves l'utilització no de deixar escoltar o no a la gent. Aquest documental comença brutal, perquè et planteja una curiositat, que és com és que totes les cartes postals, els preimpreses de malàcia, posa no difundes rumores. Quins rumors estan parlant? Les fake news. És el tema que és una realitat desconeguda, inclús dintre del propi país. Es pensen que no hi ha hagut aquesta mena de... Ja no ho sé, és el cap i a la fi. Però no només ha sigut amb els aborígens, també ha sigut amb els xinesos que han emigrat, amb els indis... El sistema de castes tan típic que veiem aquí està reforçat des del govern d'una forma històrica. És un documental peca, potser, de donar massa veu, amb masses testimonis, i potser no escoltar-los tant. El problema de la democràcia, no? És un documental que comença amb una curiositat molt bèstia. Tot el que expliquen és un drama. Però al final acaba perdent-se una miqueta on vol anar. El final és que hi ha les famílies que són mixtes allà, i s'han donat compte que això és una bogeria i que ho volen solucionar. Jo el recomano. De fet, és un documental que jo no pudeu veure, però em sembla molt interessant, perquè jo conozco la realitat malalla precisament per haver viatjat allà. I sí que és cert que Malàcia és un país de clarament 3 cultures. La malè, la musulmana, la que està en el Govern, la xina que realment maneja el comercio en les calles. És a dir, és molt important. No és que hi vagin en gueto. De fet, quan arribes a Malàcia, una de les sessions que tens és que estàs en una versió de xina diferent, i la Índia, que per aquells que volen disfrutar d'una Índia limpia no es accesible. A mi m'encanta la Índia tal com és. Però sí que és cert que en Malàcia tienes una Índia... Una Índia occidental. Nada de rajastada. I aquestes tres realitats conviven, en apariencia de una manera muy plácida, pero cuando tratas con gente china, te acaban explicando que no, que están totalmente marginados en su programa de sociedad, que ni siquiera pueden acceder a ayudas a nivel universitario o a nivel comercial, cuando ellos son muy importantes para la economía. Es una cuestión entre países o entre realidades raciales, pero muchas veces hay una idea de racismo intrínseco en la propia nación. Esto es algo que se vive en Malàcia. Después hablabas también de la idea del aborríquen, de eliminar el aborríquen. De hecho, las castas surgen por eso. Esto nos permitiría hablar y con esto acabaríamos de una película Índia. Me gustaría volver a la ficción para acabar. Es una película Índia que también maneja el concepto del árbol y de la naturaleza, pero en este caso como reducto de paz. Mira cómo idamos y terminamos ese programa. Tris under the sun, o Tris under the sun. Jo la vaig veure i és una pel·lícula. És una pel·lícula que... També faria bastant d'endem amb la que ja vas comentar d'aboyance. Per què ha parlat d'aquesta mena d'esclavisme encubar que hi ha a la societat de casta? Si tu l'hem vist en Austràdia, com a australianos, los blancos se sienten en los dueños de una realidad, que en el fondo es la realidad aborríquen, que ellos deberían al menos poder acceder a muchas más placeres de la vida, que no los blancos. Y esto es algo que la Índia pasa, pero pasa a modo de castas. ¿Y cómo las castas? No sé si alguna vez habéis podido leer algo en relación a ello, pero realmente la sociedad está dividida en muchas castas, y en base a tu casta, como si fuera un gremio o un oficio, tú tienes derechos y accesos a una determinada realidad. Evidentemente el tono de piel juega una baza muy importante. Y bueno, ese evidente que Tris under the sun daría para hablar mucho, mucho, mucho más, simplemente que en el oyente quede como una ficción que de nuevo juega, o va de la mano del documental, que es algo que se puede ver en Asia, en este festival, es que da igual el discurso que elijas, la forma que elijas, al final lo interesante es anduar en esas culturas, da igual si lo han decidido desde la ficción o desde el documental. Doncs al final ens han quedat sense temps de parlar de tan... Podem recuperar-ho, però nois, 5 segons, això s'acaba. 3, 2, 1, 10. Ràdio d'Espèl. El just a la fusta. Parlem de tot el que passa.