Empanada Cultural del 7/12/2020

M'agradaria que tinguéssim l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena. Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el graf estil, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Molt d'Higler, Perran Pujol, Adrià Nucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Fa uns dies parlava amb el Carles i li veia hostiatiu. És que el cine clàssic em costa una mica, la veritat. És a dir, em resulta bastant difícil entrar en aquest imaginari del moment i no veure-ho tot com molt impostat, molt exagerat, aquest zaigeist que sempre diu el Perran, aquest imaginari totalment del moment. Queda tot molt lluny, no? Els temes que tracten, la seva realitat de cada moment, però pensant en com fer aquest editorial he vist com m'equivocava, totalment equivocat. Perquè no estem tan allunyats d'aquella època d'aquell cinema. Si abans hi havia el Cody Hayes que marcava què podia i què no podia sortir una pel·lícula, doncs, mireu, ara Netflix s'ha obligat a posar el... Ei, que això és ficció, no? És de Crown, no? I si abans hi havia aquella llista negra on perseguien comunistes, ara es perseix un altre tipus de cosa, que és la llibertat d'expressió en certs artistes, i dic certs, perquè, òbviament, hi ha carta blanca per a alguns, o les llarges esperes telefòniques entre connectar operadores i tal, perquè poguéssim arribar a l'altra banda de la línia, a parlar com ara amb el CEP. O aquest blanc i negre que sembla que respiri algun partit polític, o aquella mítica frase de les pel·lícules detectives, que era allò de només entrar, ja sabia que aquella dona em portaria problemes. Que repeteix, ara, realment, quan una dona arriba a posicions de poder i es proposa canviar aquest sistema patriarcal, no? Aquesta dona ve a treure'ns el privilegi. I no parlem ja de crisi i la gran depressió, que és que m'he de comparar-ho amb l'actualitat. Però si inclús el Ferran acaba fumant a l'estudi, com si fos el mismíssim Orson Guells narrant la guerra dels mundos. Bueno, el gran canvi, potser, és passar de fumar a la paixa. Que paradoxal i que irònic, nois, que el cinema aquest clàssic dels 30, 40, ha estat tan de rabiós actualitat. 2 coses, Pol. Ja hi caigues, només ho puc dir jo, en aquest programa. D'acord? Això, com dius, segur. Com dic jo. Només puc vapejar. Jo només puc vapejar. Vapejar. Aquesta veu de tertiopel. De melocotón. I després has dit una altra cosa que va fer bastant de gràcia, que ha sigut... Ah, el CEP no me'n fa gens, de gràcia. Que és el tema de The Crown. Fort. El CEP no em fa gens de gràcia. Que és el tema de The Crown. Fort. Em sembla molt fort. Em sembla molt bèstia. Però és com el teu tema preferit. El teu tema preferit és aquest. La censura de la llibertat d'expressió. Total. Oye, oye, oye, que no se preguntaba a todos. Ha dicho, eh, nois, eh, nois. Nos estaba haciendo una reflexión compartida aquí, y es que, Pol, tengo que reconocerlo. Es así, es así. Todo vuelve. El tiempo es cíclico. Esto es un no parar. Y vuelven las mismas miserias, esos mismos CEPs. El eterno retorno. Hasta las mismas luchas. Las fuertes van calats aquí en temps. A mi m'ha agradat quan ha dit, no, que això només ho puc dir jo, diu el Ferran, que és una mica de director de cinema dictatorial, no? Tu aquí, tu haces tot. És que ja sabeu on anem. Sabeu que anem amb Wells? Guion de hierro. Està adoptant el rol de Wells. És una sensació, eh? Por que hoy hay Wells. ¿Qué hay hoy, Ferran? Algún dia farà com el... Sabeu el Hitchcock? Perquè era un cabronàs darrere de les càmeres. No, no, no, però m'imagino, perquè avui hem dinat unes d'aquestes pizzas excelents que es volen escafar. Algun dia sortia a saber què és l'anècdota del Hitchcock, que per fer putades a la gent que era constant, un dia va tintar el menjar de blau. Hòstia, per fi. Jo és la gent clasqueada. Potser era un pollastre de putíssima mare, però... Jo anècdotes de cineastres que s'hi canviaran. M'imagino que arribarà una pizza, Lila, o... Nos la comerem igual, segurament. Però jo, ara que hablaves de comida i cineastres, jo tinc un altre anècdota. Envente una de un tal... Al Modóvar, me parece. Què hi fa, ja? Els planes. Algun dia farem l'insight. Avui fem insight Hollywood. Un dia podem fer insight, no sé com dir-li, el país de la luna. El castig. Doncs avui tenim un especial Hollywood Sordid, podríem dir-li. Ja aprofitarem una estrena que hi ha hagut aquesta setmana. Ara desvallarem. Quina? Per parlar d'aquesta faceta més negra. Fosca. Fosca de Hollywood. Sembla bé recordoceses socials, que l'últim programa se'n va oblidar. Tenim YouTube empanada cultural, Facebook empanada cultural, Twitter empanada cultura, Senseela, Instagram empanada cultural i tots els podcasts es trobareu a Sant Claude. Anem al menú del dia. Menú del dia. Quina és aquesta estrena de ja? No, no, és que deig un matí. No expliques les coses al completo. Aquesta estrena quina és aquesta estrena? No, és que és una estrena. És una estrena que és el primer programa de la pel·lícula social. No té secció, no. Hi ha una relació. Està molt relacionada. Jo sí que tinc i vengo amb Mank. Què és aquesta estrena? Exacto. David Fincher. Grana estrena. Ahí están metidas. Vamos a dejarlo para después porque hay demasiadas capas embutidas en una sola película. Y creo que va a dar para mucho menos mal que voy el primero. Exacte. Aquí, aquí, com tots sabeu, Vindria jo, que seria el Hosmar, ja no sabem què s'ha d'estu, Carla. Però jo, en segon lloc, us poso també la passant sordida i més fosca de Hollywood. També d'aquelles èpoques, potser una mica més avançadet, però sí d'aquelles èpoques, i és el còmic The Faith Out. El còmic l'han recopilat, ja ho parlarem després, crec que són 12 fascicles, diguéssim. Però bueno, portarem i veurem... Mardota bona, fan molt bona. Mardota bona, jo veu que competiràs perfectament. Les il·lustracions prometen molt. I què ens portes, tu, Carles? Jo només seré molt breu per algú en llibre sobre aquest Hollywood sordid, que estàvem dient, i és un llibre per posar en context. Com es diu, aquest llibre? Per posar en context tot el que es vagi comentant durant el programa d'avui. Aquest llibre es diu Hollywood Babylonian, no diré cara de l'autor. Que deus amb això, Babylonian. Que ets tu, que véns a presentar un altre llibre. No, que curiós que el llibre de Molins era aquí tancada. El llibre ara sóc aquí tancar el programa. Digues, Adrià. No, no, no. Estava simplement pensant que era, por cierto, ese libro de Molins de Rey que hoy no vendría caso, pero yo os lo recuerdo. Sigue ahí, ¿no? Para comprar. Sigue ahí, por favor, a través de la página web de Hermenaute. Doncs queda dit i avancem cap a la primera secció, que és Cinema. Cinema. Cinema. Yes! Bueno, hoy por fin hablamos de man. Ha llegado el momento. Y de hablar de man por partida doble. Porque, claro, por un lado vamos a hablar del controvertido guionista de cine. Digamos, cine clásico, por la época, por un contexto determinado. Estamos hablando de Hermann Mankiewicz, manc. Y, por otro lado, porque nos permitirá hablar de la película que lleva precisamente su diminutivo por título, manc. Simplemente antes de meternos en materia, recordar que Hermann Mankiewicz era un guionista, principalmente recordado por esa gran obra, ¿no? Esa obra que dirigiste en tu otra vida. Citizen Keynes, del año 1941. Dirigida por Orson Wells. Avui la broma serà que m'assembla Orson Wells de la última etapa. Ja confia d'extra les pel·lis aquestes. De serió, eh. Era un tio concierto... concierta presencia, eh. Perran, he de dir. De hecho, estamos hablando de primera pel·li de Wells, año 1941. El tío tenía 24 años, la escena era con 25. Y tenía mucho vagaje teatral, mucho vagaje... En el mundo de la interpretación, de la radio, precisamente. Pero lo que no tenía era vagaje en el cine. Y, mira, así, para empezar con una anécdota. 30 veces se vio la diligencia, o eso es lo que dice. Brutal. Una película de corte clásico es gracioso, ¿no? Ese gran western que ahora... de John Ford. Que Ferran... Ay, Carla se podría perder hablando de él. Pero que él, en el fondo Orson Wells, lo vio como referente de lo que había que hacer y posiblemente cambiar. Esto no sé si lo ha sabido hacer también David Fincher en relación a esta obra que nos aporta aquí, que es la obra de Mank, el guionista, y su entorno. Pero mejor tejemos esa discusión para más adelante, porque yo sé que va a ser muy difícil no hablar de... no hablar de Citizen Kane continuamente cuando hablemos de Mank. Pero es que es lo que os comentaba. Kim está dirigiendo esta película, porque es otro de los grandes nombres que se van a relacionar. Veréis que es una película que le vamos a tener que analizar en muchísimas capas, porque continuamente dispara y dispara en el que mencionábamos antes, es que la dirección es de David Fincher, y es una película que acaban de estrenar en Netflix. Todos aquellos que tengáis en Netflix la podréis ver, y son muchos. Relación de amor, eh, Fincher, Netflix. Sí, sí, de hecho, se le ve bastante cómodo en Netflix. Sí, porque con Minehunter ya nos dio un... un seriote de post. ¿Cuánto hacía que no veíamos a Fincher dirigir? Dirigiendo serie, en este caso, Minehunter. A ver si hay tercera temporada, ¿no? No, ya ha dicho claramente que no va a haber tercera temporada. Y es que en relación a Minehunter no va a haber tercera temporada. Para mí es una serie perfecta, una serie de investigación criminal. Quasi de diez. Y si no es casi de diez, es porque queda inacabada, queda abierta. Pero menos mal que uno de estos de los motivos, de tan mala noticia, se explica con su vuelta al cine. No sé si es que por fin ha podido adaptar o llevar a la pantalla ese gran guión que tenía de su padre, de Jack Fincher, y eso quizás le ha animado a poder hacer una película como Manc. Recordar brevemente que ¿cuál era la última película de Fincher? ¿Hace ya seis años? Perdida puede ser. Perdida, exacto, con Ben Affleck y Rosemont Pike, exacto. Gran thriller, ¿eh? Hace ya seis años de eso, en el 2014. Es la última peli, después hace Minehunter, dos temporadas, y finalmente ahora Manc. Y para aquellos que necesiten que les ayudemos a recordar un poco más, seguramente poca gente no sabe a quién es Fincher, pero de igual, aquellos que no sepáis, director de auténticos peliculones como Seven, el club de la ducha, Zodiac, The Game, la red social, yo los dejo ahí, es decir, evidentemente habrá mejores y peores notas en base a las personas que opinen sobre ellas, pero estamos hablando de peliculones. Enormes. Al menos buenas obras, y volviendo un poco a la tu editorial, Paul, podríamos decir que alguna de estas pelis son ya clásicos, son ya un clásico, porque más de uno, yo diría, que a Seven lo pondría de clásico ya, o incluso... Yo creo que Ferran tú, el club de la ducha. A mi, sobre todo, el club de la ducha. No, aquí potser és la diferència entre diclàssic perquè ens entenguem. Cineclàssic i cine de culte. Exacte, exacte. Hay que diferenciar entre... bueno, sí. I jo dic jo que mai sóc el que agafa les paraules acadèmiques, però que dic que perquè ens entenguem hi ha el cineclàssic, que és el que crec que tothom entén com a cineclàssic, i aquestes pelicules potser és ja el que diem. És un clàssic. És el que dic. Pelicules de culte d'altra banda i de vegades són pelicules que pot ser una merda, però acaben triomfant, de tal manera que representen una època, no sé, un moment, i això fa que perdonin, no?, en el temps. I marcan una generació. Claro, al final, evidentemente, como todo término, es un poco como la plastelina, lo podemos adaptar. Y está claro lo que tú has dicho, Pol, tenemos que diferenciar entre el clàssicismo formal y los clásicos. Que a veces son pura modernidad. En el caso de Citizen Kane era así, es una película del año 41, que era pura modernidad, no solo para la época, sino para nuestro presente, que aún es una película de referencia. De hecho, es considerada la gran película de la historia. Y, por otro lado, si hablamos de esa época, igual, hablaríamos de clàssicismo, todo, y que esa perillera es modernísima. I Manc, en cambio, que es un gran complemento de Citizen Kane, y enseguida veremos por qué, juega más en la liga de esa modernidad que surge un poco como de Artis, siendo mucho mejor Manc que de Artis, pero surge en esa intención atrevida de romper un poco en los esquemas actuales y tirar del pasado, de, quizás, de los orígenes, de lo más pionero, para crear cierta vanguardia a partir de eso, de tirar de referentes clásicos pero adaptados a la modernidad. Por cierto, de Artis, que es una película que se lleva un mogollón de Oscars, y devolvió el mudo, el cine mudo, al año 2011. Es decir, que, por un lado, tenemos a Citizen Kane, que está considerada por muchos una película clásica, siendo una película que renovó el lenguaje cinematográfico, y luego tenemos a Manc que juega la modernidad en su apuesta de actualizar el pasado. Manc, para mí al menos, creo que para ti también, Carlos, es un peliculón. Clarísimo, Adri, vamos. Dos horas y cuarto, más o menos, un poquito menos, de una narración fílmica en blanco y negro, con diferentes tonos y estilos, que es tan densa a nivel narrativo y acelerada, sobre todo muy acelerada, que no te permite apartar la mirada y mucho menos dejar de leer, ya sean los labios, los subtítulos, o los planos cargados de información visual. Y es que, si el montaje es ágil, los diálogos se pasan. Rápidos, ácidos, pura lucha retórica. Hemos podido ver en algunas películas de la época, pero quizá no a ese ritmo. Y no llegan a la velocidad de nuestro querido Capra, que sabéis que lo aceleraba todo, ¿no? Pero de unido. ¿Qué decías, Carlos? Me ha gustado que cites de artistes, porque para mí es la peli más bus turístic de... Nenema fue un pasech, ya no por el cine-mudo, sino por todo, en cambio, Manc es una peli que te exige como espectador y te dice, tío, te voy a tratar como un espectador adulto. Però és curiós, perdona, Adriano, que aquí estiguem parlant de Manc, com, a més, Netflix, eh? Diartis, com la gran cosa mainstream i de grans masses, però, hòstia, dona, sensació que... Totes les companys. No, amb Roma, anava a dir, amb Roma. Des del punt de vista de que agafes també un gran director de la propa, però és que Netflix és una cosa massiva. I no crec que tant Roma com Manc justament siguin pel·lícules, pel gran públic, per a nada, eh? Tienen ese punto autoral, pero la diferencia entre un Roma, es que se queda exclusivamente en los límites de ese cine autoral, quizás viniendo de un personaje del que ya esperábamos un cine muy comercial y de repente adopte a esa forma, pero, claro, en Manc está la complejidad de que, aunque a nivel formal, sí, que tiene ciertas apuestas de modernidad y ciertas apuestas autorales, en su revisión del pasado, claro, sube la apuesta. Entonces, claro, ya lo veo más, le veo más un parecido con Diartis que no con Roma. Pero sí que es cierto que Netflix, hoy en día, si se saca roto, donde todo cabe. Netflix no té un estil, ja, com abans era molt fàcil. Abans has fet un comentari com, a ti, Carles, parece que te ha gustado y has enviado el polio. No m'has agradat, és una bona pel·lícula, no em sembla ni de lluny la pel·lícula més fincher que puguis veure, ara bé, tècnicament, em sembla una passada, el bé que recupera tècniques antigues per fer-les modernes. Per exemple, molt ràpid, fer... Encara no, encara no em deixes... No, no, vamos a hacer una cosa, porque tengo la sensación de que hemos hablado mucho, muchos oyentes aún estarán perdidos en esa realidad de Mank, seguramente sabrán quién es Joseph Mankiewicz, tendrán muy claro quién es Orson Welles y Sidney Cain, pero vamos a facilitar al espectador, yo creo que ha llegado a la hora de escuchar el tráiler y facilitar al oyente con ese ritmo y esa dinámica fílmica que evidentemente permitirá el comentario que nos querías decir. ¿Qui creus que ets? No ets res, però et has caigut. No pots capturar l'endemà de la vida en dues hores, el que m'espereu és deixar l'impressió. Vull dir-te que ets un títol d'estranger. Bona tarda, William Randolph. ¿Estàs familiar amb el caràcter de l'Organ Griners Monkey? Em fa gràcia perquè quan sona la música d'aquesta del tràiler que en la pel·lícula em faran amabany el capgap. Totalment. I jo que ben portafòstia, però no m'he t'ha dit capgap aquí perquè ja... No, no, com a anècdota, perquè em va dir que semblava idèntica a una cançó que sí que està al joc. Jo hi va preguntar què és, però no. M'explota ja la cabeza, les referències en una única pel·lícula, perquè ja l'hem notat per el tràiler. Capes i capes. No sól'ho he dit jo. Ese punto barroco, onírico, a partir de ese eco... Wells, ¿no? Y tiene un punto casi de cine alucinado en algunos momentos. Comentarios a hacer sobre el tràiler, ¿no? Acaba o casi acaba con esa frase de... ¿Conoce usted la parábola del mono organillero? No la descubriremos, pero es una semilla que se siembra al principio de la pel·lícula y que vale mucho la pena cuando concluye. Porque lo acabamos de oír, ¿no? Hay varias frases lapidarias memorables en el tràiler y ya nos cuento en la película. Desde esa afirmación que hace Mank, que dice, es imposible reflejar toda una vida en dos horas, solo se aspira a dar esa impresión. Esto es una excusa de Fincher de decir, oye, que si nos gusta... Però vale para todo, es que vale para Fincher hablando de Mank. Vale para Mank pensando en su pijón sobre cities en Kane. Vale para el propio Wells, que tendría que dar muchas explicaciones por su interpretación de Kane, que a su vez era la de William Randolph-Hells. Y después hay otra frase magnífica que no sale en este tràiler, pero que creo que demuestra muy bien cómo es la pel·li de cities en Kane y cómo es, sobre todo, Mank. Estamos hablando de una afirmación que hace, de nuevo, de nuevo, el propio Mankiewicz en la película Mank, y dice, la narrativa es un círculo concéntrico, dándole punto de comedia como un boyo de canela, no una línea recta hacia la salida más cercana. Hacemos en la película, además, del eco de Wells. En este caso, aún no hemos hablado de la ficha artística, pero estamos hablando de un actor no tan conocido como el resto. Enseguida hablaremos de Gary Oldman, que es el gran personaje, no solo por interpretar a Mank, sino porque lo borda. Pero es que el que hace de Wells, que aparece muy poquito, y cuando aparece, tú no ves un cierto parecido con Wells. Exacto. Este es el auténtico Wells. Y aunque aquí Wells estaba pelando al trineo, a Rosebud, no al título del capítolo de adult material, no al Rosebud, que sale después de ciertas prácticas sexuales, pues ese Rosebud no nos permite recordar exactamente cómo hablaba Wells, pero, hòstia, de unido. Quizás después lo vimos cantar. Pero está claro que el actor que han encontrado para hacer de Wells, que es Tom Bjork, que, por cierto, sale en Only God For Gives, de Winding Reff, y ese hermano de Ryan Gosling, tiene una voz. La vemos en Sitges. La película está para mí, para mucha gente fue odiosa. Pero, en este caso, Tom Bjork, que no se parece tanto a Wells, sí que tiene una voz, y, al final, los secos de Wells, no solo a nivel sonoro, sino también a nivel moral. A nivel metafórico están en la película. Y cada vez que recupera a Wells en la película es interesante, porque recupera también el lenguaje cinematográfico de Sidious and Cain. Realmente, la película no es que tenga continuamente una puesta en escena. Pero los momentos que apuesta por esa escena es porque Wells está. Això és el que et comentava, que fa aquests recursos de agafar... per exemple, les foses negres fetes apagades amb llum física, però això que comentes totalment cert, quan apareix Wells sempre està gravat amb aquest anglès de baix. Contrapecant-los. Donar-li com ell va fer a Sitges en Cain, i donar-li aquest aire elevat, inclús aquest eco, la veu, de semi-dios, no? Exacte. De fet, hi ha planos que es recorden directament a la pel·lícula. És com si Mank es veiés pusseira per l'esperit de la pel·liurisme. Bueno, copiada. El plano este en el que él está escuchando desde su cama postrado. Ahora haremos... Ahora, el minut 15 de la sinopsis. Pero lo gracioso es que hay un plano que es brutal, no solo el primer paneo, que parte del cielo sobre los títulos de crédito, y baja la carretera al mundo plebello. Una manera también es el mismo movimiento de cámara que vimos siendo una pel·lícula superdiferente en Blue Velvet. Porque nos muestra una realidad perfecta, nos baja a donde está esa pequeña masa forestal y que vemos insectos. Hay una idea también de lo más espiritual bajar al bajo mundo. Aunque el bajo mundo sea Hollywood, creo decir, aunque sea pura fama y glamour, en el fondo nos está bajando al mundo de los humanos y, por lo tanto, al mundo de las víboras. Y esto se mantenga muy bien con esos paneos verticales que los vemos en Citizen Kane, pero que también los vemos aquí. Y aquí los vemos en un momento muy gracioso, que es este guiño visual, con Citizen Kane que es cuando mata a la mosca. La mosca, exacte. Lo sumamos. Lo que decía es que estamos ante un manc pel·lícula que sigue a Mankiewicz guionista, que en este caso ya le hemos dicho que es un magnífico Wolken. Es una lástima que Wolken se llevará... Perdona, Gary Oldman. Es una lástima que Oldman se llevará el Óscar, justo hace nada, con Churchill, porque si por alguna pel·lícula se tenía que llevar es por esta. No comparezca a Churchill, sinceramente. No, a ver, Churchill es lo de sí. El instante más oscuro. Si ha delgazas o engordas. El rey no li ha funcionat per a l'Òscar. A él ya le funcionó. Está claro que Oldman se podría volver a llevar el Óscar por este Mank, pero es eso. Mankiewicz está bajo el proceso de escritura de un famoso guion que todos conocemos, que es el de Citizen Kane, junto a Orson Welles, y que nos introducen la farándola de Hollywood, entre actores, coristas, magnates de la época, lo hemos escuchado en el trailer. Poderosos que tanto da que se dediquen, ya que dirigen el mundo, y lo dirigen desde la manipulación y el dinero. Pero también desde las imágenes. Eso es algo muy interesante y muy de actualidad, el concepto fake news. Hay dos cuestiones que la película me deja alucinado, y es cuando estamos súper... de alguna manera intrigados por el desenlace, aunque nos lo imaginamos, de una votación. De una votación, como la que hemos vivido... Un cobernador de California. Exacto, como la que hemos vivido recientemente, pero a nivel de los Estados Unidos contra, y por otro lado, esta que hablábamos, los fake news, que ya se plantean desde los años 30 y 40. Y así lo imaginamos todo. Y es que es eso, desde el año 40, empleo en el proceso de escritura, un manca accidentado, acolizado, casi acabado, que escribe postrado desde su lecho en un racho apartado del mundanal. Ruido, ¿no? Hay algo más... Mojave en el desierto de Mojave. Y él recuerda, y nos retrotade con cada recuerdo, a esos años previos, a través de un montaje genial, que no para de ir de un lado para otro, saltar en el tiempo, y nos lleva de los años 30 y a las memorias que formaron su vida. Pero también esas memorias que acabarían formando parte del mejor guión, Citizen Kane. Aunque Wells reclama su parte, evidentemente, pero eso lo dejamos para Wikipedia y para los que queráis ver la peli, como si os acabáis de lavar los ojos. Además, estas curiosidades que continuamente están en la película, también están con referencias visuales que aquí se han comentado, no solo a Citizen Kane, también a la magia de Hollywood. Hay varios planos que tienen ese punto casi onírico en la nocturnidad de una situación urbana, con esas luces de la ciudad. Y eso es lo que les decía. A mí, no sé si por el estado en el que la vi, pero continuamente me hacía pensar en una duermevela infinita, en un momento así... Muy complejo a nivel narrativo, pero a la vez a nivel visual de delirio puro, de sueño, de pesadilla y de... No sé vosotros qué os ha parecido, ya habéis ido comentando cuestiones. No sé si podré parlar en el sentit de, no només la imitació de Citizen Kane, com del cinema més clàssic. Les tècniques clàssiques del cinema. Les tècniques clàssiques les borra. A més, te les empasses bé. Sí que és veritat que és una pel·lícula que, en la meva opinió, és una pel·lícula que agradarà imbúl a la gent amant del cinema clàssic. És a dir, es talla. És que no ho volia dir així. És una pel·lícula per fer-se valles en el sentit. I sobretot, es treures unes quantes... al costell si fes-se una altofelació, de dir que sí que el cine clàssic és la puta hòstia. I ja, des dels 50, ja no es fa bon cine. I si es fa bon cine, són els que la presenten a aquella època dels 30. Llavors, què passa? Que jo veia en la pel·lícula... Sincerament, hi havia moments que pensava... Que avorrida, explico. No dic avorrida, avorrida, sinó que és la densitat... Crec que li podeu veure tu, Adrià, i tu, Carles. És una densitat més pròpia del que està buscant sobre aquest cinema. És la meva gran queixa, que la trobo excessivament derivativa. Aquesta és la seva avantatge, perquè la pel·lícula pretén ser-ho, ja ho has dit, és un complement de Ciutadà del Guit. Funciona banda, no deixa de ser una paràbola de l'home que s'obsessiona amb la seva feina, a l'hora hi ha un gran geni, que li posa pressió... I la trobo tan derivativa que això és el que em fa perdre un puntet, que és un biòpic més que fa Fincher, perquè Fincher s'especialitzen fer biòpics especials, perquè Mindhunter és un biòpic. La red social, que per mi crec que és el seu punt més àlgid, és un biòpic que et profunditza d'una forma molt més bèstia en el personatge aclar. Al final, Manc parla de Manc, de Manqui Beach, però t'està analitzant, igual que faci si tens en Kane, la vida de los ricos del Hertz. Aquell matís, i és que, per un lado, estamos entre un loser, perquè, és a dir, Kane és un cabronazo, però no és un loser. És a dir, el personatge que interpreta Wells, sí que és cert que amb les pel·lícules aborden, la figura d'un personatge important, i a partir d'allí, metiéndolo en una red de telaraña, podríamos decir, nos permite una mirada poliédrica de ida y vuelta entre los personajes y él mismo, que es el protagonista. Esto pasa en Kane i pasa en Manc. Pero la diferencia es que en Kane, eso nos permite hablar de las altas esferas. El primer término está en las altas esferas. Aquí el primer término no, el primer término está en un loser. Un loser a Udaz, un tío que venía de trabajar para la Paramon, con 80 pel·lícules, muchas de ellas de serie B, que ni firmaba, y de repente, ostia, es el gran proyecto. Pero aún así, eso le había permitido pulular en medio de toda esa farándula y de esos magnates de la política, de la prensa, del cine. A fin de cuentas. Yo quería añadir a Addy, que me arradamó la película, estoy contigo al 100% en esto, que era una pel·li d'adri, respecto a esa visión poliédrica que decías de Ciudadano Kane. Que curiós, ostia, el Ferran citava la red social, que en el fons és un ciutat de Kane del segle XXI, el Marc Sacher, la misma edición poliédrica. Hòstia, hem citat la pel·lícula de Cuarón, la de Roma. El cinema de Fincher, tot i així, jo crec que és d'ajustícia parlar de Mancom una gran pel·lícula, no només per tot el que has dit, Addy, sinó també perquè respecta a l'adaptació que es va fer del rodatge sobre Ciutadano Kane, que és RKO 281, la batalla por Ciudadano Kane, una producció televisiva de Benjamin Ross, per ser amb un Mankiewicz que interpretava John Malkovich. Hòstia, l'heiré, eh? John Malkovich. Però Mankiewicz, en ese caso, està a la sombra de Orson Welles, que és el general protagonista de la pel·li de RKO. És una TV-movie, més bé. Exacte. Mank, realmente, como cinefilia, estamos en un estado mucho más maduro. Mucho mejor. Proveo que se le había dado a Mank, un protagonismo como el que se merecía. Siempre había estado en la sombra de ese Hollywood pomposo, acaba estando en la sombra también, pero ya él, por agotamiento de la vida, en lo que menos iba a hacer era competir con un chaval de 24 años, con el poder, la inteligencia de Orson Welles, y en ese momento, con las puertas abiertas, él decide seguir en la sombra. Y de alguna manera, tanto sigue en la sombra que acaba desapareciendo. Y es por fin, de alguna manera, no sé quién ha sido el ideólogo de esto, o el propio David Fisher. Pero, ostia, es por fin la necesidad de darle a un lúser, a un lúser como él, un protagonismo muy merecido, y hacerlo encima con el empaque, con el que lo ha hecho, que pueda repercutir al clasicismo, o no, poll, o que incluso se pueda plantear como cierta modernidad, porque confluyen muchos estilos, y al final, ostia, tirar de clasicismo en el presente, pues eso implica cierta modernidad. Pero a mí me gustaría acabar con... Algunos detalles que no desarrollaré, pero que están ahí que creo que son muy importantes. Y en este caso, empezaré por uno negativo. Está claro que Mank estaba acabado en esa época, todo y que estaba a punto de hacer el mejor dióndio de su vida. Pero ostia, Mank tenía 43 años cuando acaba la película. Hace flashbacks a los años 30, que representa que tiene 30 y pico. Sabéis la edad de Ollman, ¿no? Entonces, 62 años. O sea, y Ollman, claro, como esto te crees tanto al personaje y a su deriva alcohólica, lo decido que se mata continuamente a través de tabaco y alcohol, eso hace que le perdones. Pero, ostia, hay momentos en los que, de nuevo, estamos ante una especie de le Scorsese, como se llamaba. El irlandés, ¿no? De ver a un tío demasiado mayor. Haciendo de un tío que, bueno, por la época, ostia, 43, eran los 50 de ahora, pero joder. Y por otro lado, lo que quería comentar es que es una película que de alguna manera también le hace justicia a dos personajes que, tanto en el guión como en la adaptación cinematográfica de Wells, salen muy malparados, como son. Efectivamente, así le llamemos Kane, ¿no? Es exactamente en Windy and Randors Hearst, el magnate de la prensa. I su mujer, en este caso, ¿cómo se llamaba? Marion Davis, interpretada en mag por Amanda Siefen. Se ha de dir que també deixa molt malament el senyor Marias. En este caso, aquí, los dos personajes que eran auténticos... Bilezas de la película Citizen Kane pasan a ser personajes mucho más entendidos y comprendidos. Y aquí, los grandes magnates negativos para la historia del cine y para la historia en general, son B-Major, el de la novel·la B-Major, e Yves Bintalbert, que yo creo que incluso muestran su entierro como una idea de justicia moral, ¿eh? De un tío que muere con 37 años, que es una de las anécdotes de Yves Bintalbert. ¿Y a Gers de Xalana? Está idea del magnate en las sombras. No queda tan mal en la pel·la. Fins i tot, a vegades sembla que el manc s'ha obsesionat en atacar-lo, i el tio és tan plantiu, però no té xonada. Exacte. Bueno, la verdad es que nos podríamos quedar media hora más hablando de manc, pero simplemente os recomendamos. Yo creo que los cuatro, incluso aquellos... Sí, sí, no es una mala pel·lícula, pero pensan en positivo. Qui la disfrutaran més és qui li agrada el cinema. Mireu, Citizen Kane, i neva a veure manc. La disfrutareu bastant més. Aquestes pel·lícules que apelan al cine, dentro del cine, són, en el fondo, pequeñas pajas mentales, ¿no? Para gente como tú. Díselo a la última de Gaspar, ¿no? Bueno, eh. Y algún día hablaremos. Volvemos a lo de antes. En el 99, RKO, hostia, se queda muy corta, es la misma cinefilia a la que va dirigida, pero esa pel·lí exige mucho más. Es decir, que, de alguna manera, cumple promesas. Manc, us vengue. B much你们etzt. Còmics. Bé, avui a Còmic reprenem, breu mena, el noir aquell que vam portar, aquell de barrets de dobleala, dels whiskeys a les 10 del matí, i no parlem aquest cop com el duet aquell que, a més, vam poder entrevistar, el duet, el Tarriba Keco, que ja vam parlar amb els seus assassinos, i el proper jo mentiroso. Tot i que realment portem un d'aquests duets que algú ja els coneixeu, i que jo crec que és totalment garantit d'èxit, que estem parlant de Ed Bruvaker i Sean Phillips, i el que portem avui és el seu Defeit Out. Música mal rotllera, perquè realment és d'aquells còmics de... de mierra, eh, de mierra pura, en la profunditat dels Hollywoods, les miseries totes. És un còmic que realment va ser publicat el 2016 per imatges còmics i traduït a l'espanyol, ja el teniu aquí, nois? Com a totxo, un recopilatori... Un altre totxo que portes tu. Un altre d'aquests totxos, sí, crec que són unes 400 pages o així, en un únic volum, i, bueno, et podeu trobar per Panini. I la veritat és que, a més, l'edició, no sé si l'estàs veient adrena, però realment és superguapa, o sigui, la macatació és l'hòstia. Molt, molt... T'introduce des del primer moment, eh? Molt xulo. Originalment, 12 volums, 20 pàgines més extras, els extras també molt recomanables, perquè són entrevistes, que després ja veurem per què són molt, molt interessants, perquè hi ha una primera persona per allà al mig, i és que estem parlant d'aquest duet, no?, de Bruvaker, el guió, Philips, el dibuix, i, en aquest cas, una tercera persona que s'afegés aquest duet, que és Elisabet Breitweiser, de les joves prunes joves, que és qui fa el color, que també és una cosa interessant, que és el còmic, parla molt d'aquesta època clàssica, però que es refereix molt a aquest noir, i al noir molts cops l'entenem com, noir, blanc i negre. Hòstia, el color... Jo crec que aquest obra, realment, amb blanc i negre, com aquell blanc i negre puridur de Torso, o de jo mentiros, o de jo... de jo, sé si, no, i això, aquí perdria molt. Vols dir que aquest obra va ser editada en color original? Sí, hi ha bocetos, eh? Aquests extras que us dic, hi ha bocetos que estan en blanc i negre, o no. A veure, estem parlant de que tots ells han treballat amb D.C. Hòstia. I, a més, sobretot, ella, Elisabet, ha fotut molt de color i molt xulo, molt de tinta, a D.C. I, bueno, estem parlant dels caracs del noir. Jo crec que aquí potser algú ha llegit alguna cosa. Criminal, segur, no? Criminal, per mi, fins ara, el millor. Ara us dic que és D.F.I.D.Out. Això ja estic completament segur del que han fet. Han fet criminal, han fet fatal, també, que us digui que aquí es corren totalment, amb el millor que han fet, com a mi, com a duet, eh? Hem dit que el 2016 guanyen el premier Eisner. Com ho podria ser, d'altra forma, que què era, nois? Premier Eisner? L'Oscar de l'Oscòmics! Los Game Awards de los Còmics! Doncs entrem a la història. D.F.I.D.Out. Finals dels 40, Hollywood. Estem ja, anualment, parlant d'això. Primes dies d'aquella famosa llista negra, on es perseguien els comunistes dins dels estudis de cinema, no? Una casa totalment de bruixes orchestrada, també, per F.I.D. I a mig de tot, l'enrenou, això, de veure si és text comunista, si és rojo, no sé què, un pedazo d'assassinat, no per la violència, perquè tampoc, sinó un assinat d'una gran superestrella, que es diu Valeria Somers, a mig d'una gran superproducció. És a dir, a mig d'una producció de talla, de nivell, es teòricament mor, aquest actriu, i el nostre protagonista, que és Charlie Parrish, que, de fet, és un guionista. També, no et dic que hi dono en el olvido, però sí que és veritat que et va tenir un cert prestigi, però ara és el típic moment del dilema de la pàgina en blanco, que es diu que està faltat d'idees, d'inspiració. I, a més, sobretot, és molt amic de la protagonista de la pel·lícula. Ella era el guionista de la pel·lícula, i, llavors, en aquest moment... Es digues ferranç, oi? No, que m'està semblant una mena de més clàdaclàcics de gènere, com pot ser Sonset Boulevard, que també tens el guionista... Bueno, el pretès guionista, el que vol ser guionista, que no acaba de aconseguir-ho, es fa amic d'una persona molt rica, i apareix mort, que seria el res, o, i tu ha comentat abans, el primer tomo de Blaxat... És que Blaxat tracta aquest punt de morir un actriu i de superproducció, i, clar, aquí acusen el seu ex... No sé si era maquillador o el seu ex-company de també guionista. Però aquí l'interessant és que, en realitat, és un assassinat perquè el protagonista, el guionista, que no és detectiu com a Blaxat, és un... Bueno, no et diria un mint d'undi, perquè és una persona que encaixa bastant bé en el món de Hollywood, però sí que és veritat que ell sap... Que no ha mort, ha sigut assenyalat. Exacte. És a dir, el que venen a la premsa, a l'estudis i tot... Accident. No, no, és un suïcidi. Literalment un suïcidi. I ell diu, no pot ser, per què? Perquè ell, el dia que troba a la valeria morta, és una nit loca, que han passat uns quants junts a un pis, de festa, i es desperta, per això, el The Faith Out, que és aquest blackout, que és de cop... És ser fundido, fundido a negro, de la nit, que quan ell s'ha despertat, se la troba morta. A més, se la troba morta assassinada. Usted, esto es muy natalibut, ¿no? Me tiene un puntito. Se cayó del barco. Exacte. Le veo ese puntito de... Perquè, de hecho, de natalibut, aún se siga hablando de esa gran muerte misteriosa, nos resulta... Era el Christopher Walken que estaba en ese barco, que había un acto d'ara que había estado allà del jovenet. Però era Walken, no? No, qui era... Ah, no! No era el de... La, la, l'an! No, el de... El Warren Beatty. El Warren Beatty. Passant-lo de la culpa feïdana, oi? La, la, l'an! Això sí que és l'escloaca de Hollywood. És de Hollywood, sí, de Hollywood. Sort-li, no. Penseu, és un guionista que ell sap... Bueno, o creu saber, perquè aquest és el problema, que com que no se'n recorda què va passar a la nit, ni qui estava allà... Ell sabia que estava, òbviament, perquè es va despertar a la... De fet, es va despertar, si no, croma-la ben, eh, en el còmic o el principi, a la ballera. Se'n rollo, guai, una xeloca i tal. Però quan es desperta diu, ella està morta. Però després, quan veuen les notícies, a més ell fots perquè diu, merda, què passarà? Què passarà amb mi, si... clar, en plan... Estic sol amb ella. A la nit no estava sol, però... I clar, fots, o sigui, de fet, neteja proves, o sigui, i fots. És un drama d'endeterredors, eh? Sí, però quan veu a la premsa i tot, diuen que ha sigut un... De fet, és com que recreuen, per fotos i això, recreuen, com si s'hagués penjat. Llavors, clar, diu... Ei, el cos no estava així, quan jo el vaig veure així, que aquí algú ho ha manipulat. I com aquest guionista, aquesta part... Bueno, que al final també té aquesta crisi en la seva feina, no? Intenta, bueno, anar tirant del fil, anar fent d'investigador... Però clar, amb tot el folló, també. Al final, un guionista és un muy buen detective, eh? Comparte con el detective la mirada psicològica. I el preguntar-se por qué. No exacto, clar. I sobretot vol destapar tot aquell Hollywood, que és el de parentar, no?, de les formes, i que s'amaga darrere de tot allò, de tots aquests escenaris falsos, no?, per dir-ho, metafòricament, però tot allò que viu a les fosces, no?, en el... Què passa darrere de la gran pantalla? Totalment, totalment. I què es va trobant? Què ens anem trobant, a mesura? I no fes pobres, perquè, com sabeu, un gènere com el Noa, és difícil... La sorpresa és la llibertat. És molt interessant, no?, però estem parlant de corrupció, sigui de poder, inclús... inclús corrupció de menors, estafes, mafia total, desigualtats de tot tipus... I hi ha una frase que vaig trobar, no del còmic, però sí que una frase referencial al còmic d'un crític que vaig trobar per internet, que era... El alcohol como anestésico, el sexo como instrumento de submisión, la violencia como reglamento, y la hipocresía como ideología. O sigui, jo crec que això és... Que maravilla. De fet, això ja podria ser la definició de Noa. Perquè al final són els típics, el sexe, el alcohol, el poder... I al final són els típics components. I, de fet, és curiós, perquè és un obra que està molt encarada, òbviament, als anys 40, aquest Hollywood, que abans també hem parlat, i com està tan lligat el mitu? És fort, eh?, perquè... Bueno, hi ha figures, òbviament, com el Harry Winston, perquè et creus totalment l'història i és una cosa totalment actualitzada. Totalment. És a dir, si ell llegiu, hi haurà molts punts, que és un còmic que és molt a la nostra època, és a dir, 2016, 2017, 2018, i hi ha aquests components a dir, ei, aquí, en plan, això no està bé, ei, aquí, la figura de les actrius, també, la figura de les actrius com a algú que s'hi d'agraden i que tu has de fer les mil i una, òbviament, que no hauries així per arribar a ser la gran estrella o per contracte. Tot això, òbviament, totalment, totalment. I no només et creus molt la història que hi ha, inclusive, en certs Waynsteins, en aquesta història, de Javier Winston, sinó que és tota una ficció, tot són històries bastant inventades, però, ojo, que hi ha, ja només a la portada, Carles, què hi veus, aquí? Doncs a Carol Lombard i a Clark Gable. Clar, estem parlant de que hi ha gent que es va mostrant, perquè el mitj, o sigui, cares famoses, de fet, hi ha ells dos, però també hi ha... De los mencionantes a qual? Sí, per el nom de Pila, però sí, però al final són a Hollywood. Sí, sí. A Montgolmeri Cliff, hi ha Dashi el Hamet, escritor d'Alcorn Maltes, i llavors, què passa? Que combina molt bé. O sigui, jo crec que aquesta combinació entre... et vas trobar tant en tant el Clark Gable, que el Clark Gable el presenta, com si fos el Clark Gable. Clar, bé, bé. El Clark Gable, el Casanovas, que ha fet... Potser dels famosetes que podries trobar aquí dibuixats és el que té més paper, perquè realment és també un personatge que està per allà al mig. Aquest còmic podria ser el sueño humedo de qualsevol cinefil. No, no, és que Dashi el Hamet i actors... Bueno, en el Hollywood és el gran complement. La mateixa, no ve la gràfica. És el gran complement de la pel·li Manc. Si Manc és complement de Citizen Kane, de Fate Out és complement de Manc. Ha todo conectado. La diferencia es que aquí hablan de muerte, asesinato, y en Manc hablan de creación. Es decir, que el vehículo, en un caso, es la destrucción y en otro la creación, que al final son protagonistas de la misma realidad. Es lo que ahora se llama asesinación-caracte, que es eso de matar al personaje. Muerte y creación, ging yang. Però us diré una cosa, mira, ara que deies això. Tens certa relació amb Nciono Kane? A veure. És una anècdota que surt en el còmic. No m'ho estic inventant. És una edifició que expliquen ells, però us diré... Tampoc és una spoiler, però que és el guionista que ens ocupa, que tal, el Charlie, diu a la pel·li que vas escriure fa uns anys, hauria d'haver guanyat tu a guió i no a Nciono Kane. Això surt en el còmic. Què passa? No només surten, inclús, aquestes referències, jo o que vius, a Nciono Kane, sinó també aquest rotllo memento, pel tema tota la reconstrucció que ha de fer aquella nit, és una mena d'avançar una mica, però com que ho tinc tan burros, he de retorçar. I al final és una cosa que pensa... Molt senyaterno, eh, tot plegat. I després, també, aquest rotllo xai natau. T'has d'enfrontar a una... Bueno, no només una màfia, collons, a Hollywood, t'has d'enfrontar tu sol, sinó que també hi ha aquest punt de que si... Nicholson tenia... Sí, Nicholson, Nicholson. Nicholson tenia l'Às, l'has reventat durant la pel·li, aquí és les ulleres reventades. Jo crec que hi ha bastant de guinyos. Que, per cert, Dark Darman, quan vam parlar de l'Àsian, un tílte que portaven l'Às també era molt Nicholson de xai natau. La grara empanada. A veure, estem parlant que és un còmic que el C9A... podria ser complex, no ho és del tot. O sigui, realment avança molt bé. Feia temps que no m'enganxava, eh, de llegir durant molta estona la mateixa cor, en molta estona. És d'aquestes històries sense trampa, personatges perfectament rodons, res de relleno, i si el llegiu ho entendreu perquè ho dic, perquè no ha vegades... Hòstia, per presentar-te avançament del personatge. Però això, al final t'acaben fotent personatges a dòquia, i et fots una llista de 100 personatges aquí, no, aquí potser... personatges personatges potser n'hi entenc. També t'entenc que són personatges coneguts molts que apareixen, no? Sí, però no els utilitzen, aquests. Aquests estan allà per complementar que és aquella època de Hollywood. No, no, no és... Seguiran escaparate, de personatges. I sobretot, sobretot, el final és molt bo. Jo he llegit que hi ha molta gent que no li ha agradat, però trobo que és arriscat. M'he fet una mena de saga de Hollywood i acabat d'una forma que diguis... Joder, golpe de radia. És un final que no us diré per què, però els noies molts cops acaben, també, destróies... Aquí és un final que jo crec que... Si vas pensant el típic noies, no és. És un final, xalla, malent? Hòstia... Però això seria... ¿Usted, lo que ha visto usted, no era real? Bueno, però és impactant, el final, vaja. Sí, sí, sí, bueno, és curiós, deixem-ho aquí. Però és que, a més, si hi ha algú té el guionista Brobaker, és que tot el que fa sempre comença bé, que avança molt fort, molt ràpidament, i jo crec que el primer volum, el primer tomo, diguéssim, els primers 20, 30 pages són... Bueno, de plantejament, està molt bé, però és que després... Hòstia, se'n fila. I, a més, el dibuix de Jean-Philipps té un rotllo que també hi hagi per internet, que és hi ha vinyetes que sembla que les puguis olorar. Realment, eh? Hi ha sípals perfums totals de les actrius, estrella, no? Del whisky, els poros, dels productors. O sigui, és una passada. I el que us deia de la colorista, diguéssim, de la que ha posat la tinta, que trobo que encaixa molt bé... Una cosa que em sembla rara, no?, que és veure aquesta realitat dels 40, 30, 40 a Hollywood, a tot color, per tot color. Ah, ja entiendo, perquè no te gusta manca. És que és caro. T'has llegit aquest llibre. T'has llegit aquest llibre durant la setmana prèvia a Manc, i de repente llegas a Manc i... No, però és la pareta. No, però és guai. No és el mateix. Con este broma, lo que estamos abriendo, son dos posibilidades que se complementan, pero si alguien no les quiere tomar en conjunto, las pilla por separado y es perfecto. Y nos permite bromear un poquitito. A ti te molas el color, entonces. Aquí sí. Home, aquí em va sorprendre, perquè una cosa que tu ja concepts algo como en total blanqui negro, y sobre todo, a l'època que estem, jo crec que el color li dona molt de joc. I així, com a curiositat, per acabar, vaig pensar, com de bé ho foten, això, tot el guionista. I vaig estar buscant i es veu que hi ha un tal John Paxton, que és un guionista de l'època d'horada de Hollywood, i la veritat és que no el coneixia en crucijada d'odios, no en tinc ni d'aquesta pel·lícula, que a més va ser testimoni de totes aquestes persecucions polítiques i això de la casa de bruixes aquesta i tot això. Hòstia, era el seu tiet. Era el tiet del Brobaker. Hòstia! Llavors, abans, com que això que dèiem de Manc, d'aquesta mena de Fincher, de tenir... És un insider, no? Exacte, hi ha un insider aquí. Que fort! I no només això, sinó que la dona de John Paxton, d'aquest guionista que diem que és Sara Jane Paxton... Cantant de Caltre, no? Hòstia, d'Edward i Mítric. Va ser relacions públiques de la Tuento i Centro i Fox, i a més en el còmica aquest, les relacions públiques no és el que us penseu. És el paper que fan les relacions públiques. En realitat, a Hollywood és tapar tota la merda que han fet els actors, directors, que te s'ha costat de conèixer en què has, colpeada de conèixer en què els relacions públiques són la que s'encarreguen. I ja per tancar la secció, molt a molt, que aquí sí que és tan al còmic, que hi ha una frase que diu... Cuando se sacude una bispero, se corre el riesgo de ser picado, y a veces uno no puede triunfar aún habiendo hecho todo lo que estaba en su mano o más. És a dir, vigila que fas, no toquis la... A veure, no et tens metes. No és ni tan sols la mà que et donen a menjar, sinó no toquis allò... los hilos que mueven... El mundo. No remueves la mierda. Cállar, Edward Dimítric... I con Robert Micho. Exacto. Acabas de dar otra recomendación ahí. Jo també ho veureu perquè ho comenten bastant a les entrevistes. I molt xulo. De fe i d'out. Molt, molt recomanable. Per mi automàticament estan els top-nois, totalment, de còmic. I re. Bueno, ho haurem d'esperar, això sí. Ho haurem d'esperar. Com a mínim, a la nova espanyola, la nova que queda molt poc, la nova entrega d'Alta Riva i Keco, que és el de Lloyó. ["Dalt Band King"] Evil. Vale, vale. Ja deia, jo. Nois, homes. Em encanta. És una cançó que sempre ha pensat que la cançó de Drive, o sigui, aquesta de Kavinsky, de Night Call, és com que Vinden Reven, quan va pensar Drive, es va basant en aquesta cançó. I la lletra hi ha escenes que es podrien traduir. Una particularitat d'aquest programa m'estic donant compte. Estem partint de la nostra època per submergir-nos en el passat. Partint de la pel·lícula de l'esquena. La pel·lícula de l'esquena és una cançó de l'esquena. I per submergir-nos en el passat. És a dir, partim de la pel·lícula de l'esquena del còmic de fade out per rescatar el Hollywood criminal dels 40. I tornem a partir de la nostra època, precisament com deia l'inici de l'empenada per posar en context. És a dir, submergir-nos en aquest Hollywood sòrdid que ataca la moral americana i que tota aquella èpica romàntica de pel·lícules estrenades en aquest codigeix que estàvem dient, d'aquests happy-ents constants pràcticament, no ens volia mostrar o que ho feien de forma maquillada. A part dels pitets, sisplau, us ho demano Ferran, Pol, Adrià, que agafeu el piqui de pala perquè anem a tancar aquesta empenada amb el retroviso apuntant cap al passat. Però, ojo, no comencem parlant de Hollywood, sinó d'un símbol enigmàtic. El quadrado de Satorra. És broma, és broma. Parlem d'un escorpí brodat sobre una jaqueta. Ferran, sisplau, puja aquesta música. Aquest electro de Kabinski, que ens deia el Ferran, l'estètica, aquest retro de Drive de Nicolas Winding-Renf, és el nostre punt de partida. És la nostra entrada a la gruta de Alibaba, pràcticament. Per què? Per què? Perquè aquest escorpí d'aurat que Rajangos li importa a l'esquena ens serveix per accedir a un passat filmi que està ple de significat. Drive és el gran homenatge en aquest programa que estem fent de homenatges, però el de Drive va dirigit a un cinema també nocturn, també sòrdit, també violent, que apunta més aviat cap al thriller 70 i 80, dels 70 i 80. El Driver de Walter Hill, Divir i Morire en Los Angeles, aquestes persecucions. Clar, la gràcia de Drive, i en general del cinema postmodern, és que apunta a moltes direccions. Però anem a posar el retrovisor apuntant cap a aquest escorpí misteriós de la jaqueta que porta Rajangoslin. Què passa si gratem sobre aquesta imatge? Si li fotem uns copets. Doncs que ens situem a l'any 1964 per parlar de la que segurament és la pel·li més important del cinema underground americà. Estic parlant de Scorpio Rising, de Kenneth Anger. I amb aquesta suavitat engrescada d'aquest futz rushing de Rick Nelson, ens sumaríem en un món que no és de suau i noies, de suau no en té res, és un món de sexe, de drogues, també sòrdit, també fosc, filmat per un director que porta tatuat al pit, la paraula Lucifer. Un món que ens parla de l'humor sexualitat com un col·lectiu que barreja estètica motera, esbàstiques nazis, la iconografia catòlica a ritme de rock'n'roll, d'aquest rock'n'roll. Hòstia, gran di, eh? Era un easyrider, una mica diferent. Gràcies homosexuals, venga. I d'allà no serem-nos a Hollywood, recordeu, però seguiu amb el Piqui La Pal·la, eh? Estem tots amb el Piqui La Pal·la. Un cinema que fins i tot trobem violacions en grup, com pot ser la pel·lícula Fireworks de l'any 47. Nois i noies, és en aquest cinema documental, transgressor, reivindicatiu, entre pantalons arrepats, jaquetes de cuir on trobem de sobte un gran escorpí brodat, el mateix Drive, i el trobem a l'esquena d'un noi, de Berí, una imatge del sexe, com una activitat obscena i perillosa. Clar, us preguntareu, per què és tan important parlar del cinema de Kenneth Anger en un programa sobre el Hollywood Shorted? Doncs perquè Kenneth Anger és l'autor del llibre que us porto avui, aquest Hollywood Babylonia, que tracta sobre una sèrie d'escàndols dins el context del cinema dels grans estudis. A diferència de la novel·la gràfica que ens parlava el Pol, no és una cosa que passa durant una superproducció, sinó quan no estaven fent cinema, quan tots aquells actors i actrius no estaven fent cinema. En quin any ja ens estem remuntant ara? El 1959, l'època dels grans decorats... No, perdó, perdó, us l'estic liant, us l'estic liant. Per favor, lien, us l'encanta. Està posant nerviós perquè la portarien uns pits. Dilaverda, dilaverda. Aquests pits són de l'actriu Jane Mansfield, que ara se m'havia olvidat el nom, que està aquí... Està coloreada. Ha vist que era blanco i negre. No, no, no. Aquest llibre d'aquests escàndols de Hollywood, que es va publicar a França l'any 1959, no s'hagués pogut publicar a cap altra lloc més en aquesta època, ens trasllada, agafem el pic i la pal a un altre cop, perquè ens trasllada l'època dels grans decorats de Los Angeles a l'època inicial de Hollywood, els anys 10, a l'època de les superproduccions com Intolerància de Griffith, aquella babilònia irreal, ultrabarroca, inspirada en el cinema mut italià. És darrere aquests decorats i aquesta èpica faràònica, on s'amaga un Hollywood desenfrenat d'actors i actrius que es converteixen estrelles ràpidament i que la seva vida és un no parar. Ens estem situant en un Hollywood, que de dilluns a divendres, perquè us fa una idea, eh? De dilluns a divendres. Tots guanyen una millonada davant les càmeres, i al cap de setmana s'ho gasten tot, amb festa, en luxe i en droga. Nois, tres casos, posaré. Tres casos per parlar d'aquest Hollywood sòrdid d'escàndors. El primer de tots. Comencem parlant de la comèdia eslàbstic, de l'actor Fatty Arbáquel. També conegut com el príncep de les Valenes. Oh, Ferran, el gordo i el flaco, no? És fort, que ho veig. Clar, imagineu-vos, nois. Imagineu-vos, un lampista és contractat com a còmic, i, a sobte, es veu protagonitzant i dirigint pel·lícules de dos rotllos d'aquestes de l'etapa muda, i el tio comença a fer pel·lis d'abufatades, de reiskades, de pastissos a la cara. Què va passar? Doncs que darrere de la cara innocent, d'aquest gordet Fatty Arbáquel, clar, una nit de setembre del 1921, en una festa, en un hotel de San Francisco, els veu que el tio es tanca a l'habitació amb un actriu, una tal Virgina RP, es comencen a escoltar crits, de sobte sorborratxo, l'actriu a morir de peritonitis. Què va passar? Bueno, Arbáquel va ser declarat innocent per falta de proves, però segons els rumors i les tires períístiques de l'època, bueno, la cara d'Arbáquel, la cara de la noia aquesta, i una ampolla d'acaba, perquè sembla que la peritonitis venia perquè havia penetrat a la noia amb una ampolla. Això és que havia vist diàreo amb la Coca-Cola. Però per arribar a fer una peritonitis, l'ampolla de ser llarga. No, no, molt bèstia. Això es diu que van arribar... A cinemes d'Aguayoming van acabar gent treient-se pistoles i disparant sobre la pantalla, quan es projectaven pel·lícules d'aquest Arbáquel, que ha hagut en desgràcia. Segona anècdota d'aquest Hollywood escandalós. Què més podem dir? Perquè són una idea... Parlaven del Cody Heist, sí? Aquest Cody Heist, vale? Què podem revelar sobre aquest moment? Clar, quan caieu que cobrava aquest tio? A l'Arbáquel. Que va, diguéssim... El senyor Sensor. Segona anècdota. 100.000 dòlars... 100.000 dòlars... William Heist. 100.000 dòlars. 100.000 dòlars. 100.000 dòlars cobrava. 100.000 dòlars cobrava William Heist, que només fort és que va ser contractat pels mateixos productors de Hollywood. Aquí és on volia arribar. I la tercera i última, jo crec que la més important és que et veurà en manc, i és que ens situem en l'època en què William Randolph Heist, com deien, va ser aquesta espècie ja en polgueti del segle XXI, el tio tenia un llat, i en aquest llat, Charlie Chaplin, es va acabar liant en Marion Davis. Charlie Chaplin va acabar liant en Marion Davis. Que la gente no ve a Charlotte. A mi no te lo pierdas. Gers Piot al Ràbia, que, con una pistola, acabó persiguiendo a Charlie Chaplin en este llat, i disparó a un director de cine de Westerns, i se lo cargó. Pero quedó tapado. Quedó tapado. Ustia, estos son los mismos de la Tierra Plana. Yo quiero esto de la Tierra Plana. Quedó tapado, y nunca se supo. Se tota que estas historias están en el libro de Hollywood. Estoy haciendo cachondeo, pero realmente tengo ganas. Ahora mismo tengo un libro entre los manos y tengo ganas de leerme. Entiendo que hay muchas más de las que has escotrado. Y por otro lado, este señor que nos presentabas como Kenneth Anger, que aquí escriba un libro en los años 50, después... Has empezado por la película, que es posterior. Realmente nos ha regalado más joyas cinematográficas o literarias. Este es el Kenneth Anger. Realmente ese tío tiene todo ese cine, digamos, que estaba hablando, ese cine documental, transgresor, pero tiene esa parte cronista. De cronista de ese Hollywood sordido de escándalos. Y que yo creo que de una manera complementa muy bien a esta empanada que se te han dibuixado hoy. Totalmente, tío. Hollywood fosc. Ustia, doncs arribem avui. Avui hem acabat. Avui hem acabat el programa arribat, i podem fer una mini-agenda molt ràpida. El que serà més ràpid, perquè de setmana que ve són els Game Awards, el dia 10. I farem una seccioneta de Game Awards. I també s'estrena el joc esperadíssim des de facetes. Teòrics, que pensava que t'havies oblidat de los videojocs. Al Cyberpunk 2077. He conseguido despistarte. Realmente aquí hay muchos estrenos de la semana, pero lo centraremos en Manc, en Casita, con Netflix, y si tenéis ganas de ir al cine, la vampira de Barcelona, de Enriqueta Martí, película que pudimos ver en Sitges y de la cual, creo que aún en YouTube... Exacto. Por cierto, nueva versión del padrino 3, con nuevo inicio, nuevo final. Nuevo montaje, en definitiva. Y después, un documental, los días azules de Antonio Machado, que nos habla de estos migrantes tras la guerra civil española, y una película de animación que precisamente contextualiza toda la narrativa en un campo de refugiados francés, el campo d'Argelés, y nos habla de Josep Bartoli, un dibujante que lucha contra el régimen de Franco, que es una gran obra de animación que comentaremos algún día. Fins aquí el programa de Hollywood Shorty, tenim aquesta pel·lícula Manc, tenim aquest còmic de Fade Out, i aquest llibre de Hollywood Babylonia. Ens escoltem la setmana que ve, nois, vinga. Fins aquí el programa de Hollywood Babylonia.