Empanada Cultural del 14/12/2020

Un programa cuinat per... Un nen de 8 anys està caminant al carrer amb sa mare al costat. Ella va carregada amb bosses de la compra i el nen no para de cridar. De mallor, quiero ser gamer. De mallor, mamá, quiero ser gamer. La cara de ella és un poema, porta el cansament gravat a la mirada. La sota el nen li pregunta, ¿sabes lo que es? I la mare, amb tot l'amor del món, contesta, no. ¿Qué es ser gamer? A aquell precis moment passa un cotxe i el soroll s'endú la resposta. Només escoltem. Per això hay que ponerse un nombre de gamer, mamá, como vegeta. Puedes utilizar el tuyo, pero es mejor ponerse un nombre de gamer. I amb aquesta anècdota comença identitat gamer. Precisament nou llibre de l'experta en la matèria, Daniel Muriel. Com és lògic que es disparen totes les preguntes? Què coi és un gamer? Amb vegeta no és aquell personatge de bola de dregzeta que llançava un estol de paraules ofensives amb un català impecable que té a veure amb els videojocs. Clar, el tema és que aquell nen no estava parlant del vegeta de dibuixos animats, sinó d'un tal vegeta 777. I què coi és aquest vegeta 777? No és ni més ni menys que un gamer o millor encara el nom que s'inventa un usuari que té a veure amb l'experta. No és el que s'inventa, és el que s'inventa. És una persona que opta per una idea molt humana i pròpia de la nostra època, construir una aparència, una avatar, una màscara que l'identifiqui com a jugador virtual connectat a internet. Però no ens està al·lient res sobre l'individu que hi ha al darrere, sobre la seva intimitat. És a dir, parlem d'una màscara que és identitat i anonimat al mateix temps. No és una màscara que és identitat, sinó d'una màscara que és identitat. Un és tothom dins del mundillo dels gamers és un Madrid de 31 anys, un tal Samuel de Luque. D'acord, no és d'acord. Però en el fons parlar de gamers és parlar de màscares, és parlar d'una nova aparència. Avui ens centrem en els videojocs, en productes que ens submergeixen dins un món de 10.000 possibilitats, que eren pura subcultura en cada tancrera. Ara parlem de videojocs com una forma d'interactuar i de presentar-nos, una forma de viure, de gaudir i de sentir 100% contemporània. Alguns descobreixen la passió pels videojocs de ben petits, com aquell nen que tornava a casa amb sa mare i projectava en la identitat virtual un futur d'il·lusió il·luscent. I n'hi ha d'altres, com en Mílio, el nostre col·laborador més fanàtic del futbol, que tornen al programa per... Bueno, sabeu què? Serà millor que ho descobriu vosaltres mateixos. Crec que s'ha visiat tant a la consola que a partir d'ara, en lloc de Mílio, li haurem de dir Blaugrana 777. Amigues i amics, ja ho veieu. Avui, a l'Empanada, videojocs adojo. Vinga, marqueu collons, que el senyor s'ha d'adormir. Només falta que amb la Covid perdem partits de Lliga. Com tu vas ser un heroi, però amb el que dius et veig fent figa. I fixeu-vos sullets qui ho hauria de dir, que l'altre dia després d'un partit m'anava a dormir amb els senyins caiguts i l'orgó i Blaugrana ferit. Però troben Marc, el meu fill gran, xugant amb la maquineta. Vol fer favor de tancar el puto xoc o a caure una plantufadeta. I amb això que m'acopo de l'aviso, per veure què coi xugava, i veig que apareix un paio amb bigoti i amb l'uriforme blaugrana. Agafo el mando i m'assega el sopar. Aviam com funcionava i quan miro el ralotx em quedo pelat, era de noix i se'n xomellava. Vinga, va, vinga, que el Barça era el més gran. Vinga, marqueu collons, que el samic s'ha d'adormir. I mira, sort que tinc dels videojocs que m'aniven la temporada. Sort que tinc aquest col·lec amb Marius Maleteva i Xoraba. Va, va, va, Barça! Va, va, va, va, va, Barça! En Vanada Flèva! Barça! Bravo, Mílio, bravo, Mílio, bravo, Mílio. Què tal? Avui fem un especial de videojocs, eh? Un especial de videojocs, que som 3, més el Mílio 4, que tenim una altra persona aquí a prop. Bueno, a prop no, està la Palma. Paul, estàs per aquí? Estàs connectat o no? Ui, Paul, com està? Perdona, que t'he de pujar el volum. Parla, Paul, aviam? Crec que estic molt lluny. Has pujat el nivell. L'important és repetir la melodia del Mílio. Comença, comença. Va, va, va, va, Barça! És el final. Va, vinga, va. A mi no t'm la sé! A mi no ho sé. A mi m'ho sé, aquest. indicating barriers and barriers. No hi shine dunes! Es que Carles em sembla el millor. Mira que hem fet coses, però el major musicalment és escoltat en måt Surface. Més greu, aquest llibre que has mencionat de la identidad de Gameware, ääeeて Bold va el cap. Exacte. I és que el que planteja és que l'he trobat aquí ara ràpid amb el llibre, perquè diu, el tio, no sé què és, el meu puto Rajoy, que és el treball d'enguas a aquest mític, però que el canvi en part és el gamer el que lige el gamer i és el gamer el que quiere que sean los gamers el gamer. Perquè ese gamer no vol dir res, el canvi de fi, no? Exacte. Bueno, doncs, avancem cap al menú del dia, d'acord? Aunque yo me quedaría comentando la canción mucho tiempo más, pero es verdad que hoy vamos muy cargaditos informatios, los videojuegos inevitablemente dan mucho de sí. Mira, he acabado de reconociendo que dan mucho de sí. Ya mucho de sí, verdad. Pero, oye, maravilloso, yo no sé, la carrera radiofónica está ahí ya. Ahí está, ahí está. Pero la carrera musical... Sí, sí, sí. A más, de momento la tanima para acá. Porque al medio no puedes a la partida en pausa, o sea, que tu rara me está ahí. Estás en un jip-jopete más festivo, ¿no? Sí, sí, sí, ha tocado. Ya tengo la chulería inicial para irte a algo más festivo. Siempre puedo volver el jip-hop, pero he ido alternando. Doncs anem al Manu del Día, nois. Andabán. Manu del Día. ¿Qué... ¿qué habéis hecho, Adriano? Em sembla que aniràs tu primer, ¿no? Voy yo primero. En principio, ahí iba a ser como una especie de telonero de la gran velada que habéis disfrutado hace muy poquito, de los Game Awards. Pero, ostia, es que, claro, me has dado una recomendación que conste, que conste que es una película que me la ha recomendado Ferran, ¿eh? Culpa mía. Ahora, cuando me pusiste claramente que era de Chris Marquer, dije, genial, vamos a ver qué da de sí. Doncs després d'aquest entrant, no, que farà l'Adrià, no? Ja ve. El plat gros, què són, la cobertura de Game Awards, oi, pol? Sí, sí, una cobertura que, bueno, de fet, és primera prova de foc, ja ho diem després, però que vam fer com aquest directe de... Fins la 5 del matí, i d'aquí us parlarem, farem un resumillo de tot el que ha passat, i certes anècdotes i conyes, va bé. Doncs m'avancem, anem directament. Anar o anar per la cobertura dels Game Awards, eh? Després en parlem més en detall, gràcies, Carles, però avancem, ja, que ve cinema i ve carregadet, oi? Cinema. B novel·lo. Eso es cinema, eh, cinema. Acabamos de escuchar lo cinema, y ya la melodía apunta en una dirección un poquito triste, porque por eso mismo, por el cinema, me vais a permitir que antes de entrar en l'Five y Christmahorcair, Recordemos a uno de los cineastas que hacían eso del cine, de la realidad cinematográfica, algo mágico, algo distinto. Con una obra que muchas veces estaba acercando, muy, muy, muy rozando la genialidad. Y últimamente no estaba siendo tan bien comprendida, pero ahí está, para ser revisitada a pesar de su triste muerte. Es que estoy hablando del director surcoreano Kim Ki-Dook y de sus recientes partidas. Se notice dada ahí, ¿no? Bueno, exactamente hace muy poquitos días fue el... El viernes. El 11. El viernes. Sí, el viernes. Y además fruto del COVID. Sí, sí, es lo jodido, ¿no? Muerto a los 59 años a 9 días de cumplir los 60. Muerto en Riga, además. Muy cineastográfica. Estaba en Letonia. Estaba buscando. Parecía que se pretendía establecerse allí. Llegó en noviembre y al poco tiempo contrajo el maldito coronavirus y no lo superó. Y la rabia evidentemente es doble, porque se ve... Se va un grande. Y se va por complicaciones de una enfermedad que aún es ciertamente inexplicable, ¿no? Que algún... hay muchos que no queremos creer, pero joder. Cuando se cobra una víctima como ésta. Quedémonos con su cine, que jamás morirá. Especialmente con películas como La Isla. ¿No la de...? ¿No, Michael Bay? Sí, cara, cara. Isla Seom, pel·li del año 2000, con la que ha ido a conocer en Occidente y ha llevado unas cuantas pelis, pero llegó accidentemente pisando fuerte y gracias a esa mezcla de cine poético y desgarrador, que le abrió las puertas, claramente, de los festivales europeos y de algunos premios. De hecho, La Isla, de un modo, inspiró a Jameque en su siguiente película del 2001, La Pianista. Y La Isla también fue nominada al León de Oro en Venencia, donde se acabó llevando la mención especial. Y luego vendrían Primavera, verano-toño, invierno y primavera, una película igual de autoral, pero más accesible para todos los públicos. De hecho, fue premio del público en San Sebastián. Era La Isla, es demasiado brutal. Bueno, ahí viene, veremos que en su cine se mantiene en lo lírico y en lo desgarrador, pero, evidentemente, hay tonos y hay veces que se pasa. En San Mar y Daniel, por ejemplo, Osso de Plata y Mejor Director en Berla Berlínale, o la que para mí es su mejor película, Hierro 3, que se llevó León de Plata y Mejor Director en Venencia, o Time, o Aliento, o Dream. Maravillosas películas que, a pesar de sus breves títolos, abren mundos infinitos. És un director que t'agrada, eh? Sí, molt. De hecho, es muy triste para mí que se haya marechado todo el que ha hecho. Es cierto que, en su última época, ya no estaba llegando a ese nivel de genialidad al que me había acostumbrado. Y, de hecho, en la última época, no solo su cine no estaba al nivel, sino que su imagen también había quedado muy deteriorada. Empezar a recibir denuncias, por malos tratos... Bueno, no abriremos ese libro ahora, porque, de hecho, me gustaría traer Kim Kyu-duk en algún momento de poder hablar de su cine con mayor propiedad. Avui no has vengut a parlar de Kim Kyu-duk, eh? No, no, para nada. Pero que os parece que, si le despedimos, dejando que sea él mismo quien lo haga, y ya que es el pasado tuvimos la oportunidad de escuchar, pero en clave cómica, su propia versión de Arirán, que es esa suerte de himno coreano, en manos de Kim es también una película, y en su pensamiento es pura redención. El nano de la humana No va a parar, no ha ease el pe하게 de laohlans No hemos llegado a la siguiente fase, pero es cierto que escuchando esta canción inevitablemente me voy a la película donde está, es decir, este canto que él ha utilizado después en algunas presentaciones que, como os decía, es su propia interpretación del himno coreano o de una suerte de himno coreano, que se llama Arirang, realmente formó parte de su filmografía en el 2011 como respuesta a un drama que había ocurrido en su vida, de hecho, en un rodaje, y que le paró durante tres años del 2008 al 2011 y es a partir del 2011 que vuelve con Arirang, con esta especie de redención y a partir de ahí se empieza a perder es verdad por un tipo de cine algo más obsesionado en sí mismo. Sabes lo que le pasó en el 2008 y por lo que marcó de alguna manera un antes y un después en su filmografía. Cuenta, cuenta, verrà. En Dream, Dream, Dream, rodaje de Dream, para mí peliculón, había una escena donde una de las protagonistas tenía que presentaba un suicidio y estaba de una soga colgando. Un problema técnico acabó provocando que esa mujer quedara suspendida por la soga durante bastantes segundos. Y parece ser que eso de alguna manera no solo fue muy duro durante el rodaje, aunque la película, realmente, yo creo que se salvó, sino que le marcó ya de por vida y a partir de ahí ya encontramos un kinkydup diferente. Pero bueno, vamos a lvl 5, ¿no? Sí, vamos a ir a lvl 5. Pero claro, yo estoy aquí hablando de Asia. ¿Cómo que deberíamos? Sí, porque a ver, la actualidad manda y estamos en Asia. ¿Qué os parece si también recordamos la película de la ganadora de la Asia on Film Fest? Que está claro, Ferran, que sí, que han sido los Game Awards, los Oscar del videojuego, como te gusta llamarlos. Pero la Asia también ha sacado su palmarés esta semana. Y aunque no, no es esta película de Dardarmen sobre la cual escuchamos esta banda sonora hace unas semanas, se ha llevado algún premio de Dardarmen. La comentamos aquí, se ha llevado un premio en su sección. Pero la película que ha ganado el festival de cine asiático, esta edición, ha sido Balloon, globo del director tibetano Pémat Seden. Aunque desgraciadamente si la buscáis y creerme que deberíais buscarla, tendréis que buscarla como producción china, por razones bastante obvias. Sí, y tranquilo, Ferran, que no me voy a enrollar, no me voy a enrollar mucho más. Pero ya sé que hay nuestro cablar de lvl 5, pero con total sinceridad os digo que Balloon merece muchísimo más vuestro tiempo. No es de temática adecuada para el programa de hoy, pero Balloon es una maravilla. Porque cuántos de vosotros podríais decir que conocéis la realidad tibetana? Al marge de la ocupación china y de sus conflictos. Es decir, que sabéis del pueblo tibetano, que ya no solo como viste ni hablan, sino como piensan, como se comportan. Esos detalles cotidianos que forman su vida. Tentina al tibet serve como referencia. Yo solo una peli que ve años del tibetano. En el 2015, Calo Pozzi, una peli de niños pobreza en Nepal, muy interesante por eso. Pues esa película seguramente la has podido ver, si es del 2015, gracias a Pémat Seden. Ostia, porque eso que comentaba, esa realidad cotidiana del tibet, es algo que nos ofrece continuamente Pémat Seden. Es el primer tibetano que estudió en l'escola de Sirre de Beijing, en Pekín, y el primer director en filmar una película completamente en idioma tibetano, en China. Y desde su debut en 2005, esta fue la primera película, poco a poco he ido ganando fama, incluso liderando esto que se conoce ahora como la nueva ola del cine tibetano, que progresivamente va cobrando fuerza, con estos ejemplos que has mencionado, también Carlos, este ejemplo en concreto, y no sé si lo sabéis, pero es que fue Juan Carguay, quien de alguna manera le acabó de catapultar a Occidente. Porque Juan Carguay produce su anterior película, la de Balloon, me refiero, Jimpa, del 2018. Esta película ganó el mejor guión en el Festival de Cine de Venecia, y yo, de hecho, descubrí su cine por esa película, me alucinó en su momento Jimpa, y ahora ya me ha acabado de convencer con Balloon. Y rápidamente, ¿de qué va Balloon? Pues es la historia de una familia, una familia pastoral, que vive en las austeras y hermosas tierras altas de Qinghai, allí donde no hemos llegado nunca, y tras la muerte de uno de los componentes de esta familia, su forma de vida se ve amenazada por las estrictas multas que se dieron durante décadas en China. Esto ya, por suerte, ha acabado, pero sabéis que, al formal parte de China y el Tiber, estaban jodidos y tenían otro hijo. Y así Chéden nos muestra cómo la realidad idílica de la vida en medio de la naturaleza puede resultar también abrumadora, como esa política que la gestionaba. Pero es una pel·li que está llena de amor, de confusión, de espiritualidad, la reencarnación, la fe, el budismo, la vida, la muerte. Y ahora sí, ahora sí, por fin ha llegado el momento que todos estaban esperando. Minuto veinte. No, ya, 18, 18. Vamos fuertes. Y le llega al turno a Chris Marker y a su película sobre videojuegos Level 5. Y llega a la banda sonora de la Yeti dándolo todo. Después lo comentamos. Por cierto, banda sonora que Chris Marker decidió utilizar a partir de su propia versión de la banda sonora de Vértigo. De hecho, encontraréis similitudes en esta canción que sona y la propia banda sonora de Vértigo. De Trebor Duncan, esa música. Maravillosa, pero yo quiero matizar, Ferran, porque esta claramente es una película de Chris Marker sobre los videojuegos, pero tú te la has visto. Jo l'havia vist en el seu dia, i vaig dir, va, vaig avassilar l'Adriano, que sempre dic els videojocs, no em creu que li dic que són algú més. I l'he tornat a veure i dic, Déu meu, què he fet? L'Adrià no li taura suc, no. És una pel·lícula. Hòstia, pol! Jo m'he quedat coses, perquè és un poco hortopèdico, això que estem fent aquí a la instància, però el tema de... Mira que hi ha pelis bones de videojocs, sobre videojocs i tot, però és que l'Evel 5, que jo ja t'ho vaig dir per WhatsApp, no tenia ni idea que existia aquesta pel·li, el posar-me-la... Jo no l'he acabat. És d'aquest ensaïll o pagillator... Bueno, ara no l'has comunitat. Que quede, claro, Pol, que és una pel·lícula para ser pensada. No es una pel·lícula para disfrutar en el sofacito, con la mantita en invierno, no, no. Es una pel·li de museos, para ir a verla. Que es donde creo que la pasaron. Jo, sobre l'Evel 5, sólo quiero recuperar una frase, que dijo Jordi Costa, arrando una crítica del dirjo de Imáez, que decía, es un cine que plantea al espectador como un ermeneuta, como un interpretador de textos visuales. És el que tienes que leer, tienes que estar concentrado. Y es el contrapunto perfecto en este programa sobre el juego. Un poco de exigencia. Jo, a cada programa, jo trec el Jesús Franco, però el Carles Tío porta 10.000 programes parlant del Jordi Costa. I d'Hermeneuta busca la maneta. De cualquier manera sabe cómo entrar el término hermeneuta, para decir que es un libro sobre molín. No, pero es cierto, lo que dice Costa, que está claro que has mencionado a godar, y es que cuando hablamos de Marquer, aunque no estamos hablando de la Nubelbach, os voy a poner un poquitito al dia. Porque para aquellos oyentes que no se acaben de ubicar en el terreno Marquer, recordarles que Marquer fue uno de los exponentes del Movimiento Cinematográfico, que se llamaba la gif-gosh, la orilla izquierda. ¿Y por qué se llamaba así? Porque también estaba la Nubelbach. Es un movimiento en paralelo, incluso más barguandista y hablaba en otros cineastas de los cuales hemos hablado con Magnes, o Alain Géné, Magne Gitu, que en el fondo era una escritora, pero que también hizo grandes colaboraciones en el cine, e incluso dirigió Indiasón, una maravilla, o Hiroshima Monamojo, de la cual hablaremos. Pero sí, por algún motivo he recordado Marquer, es por un cortometraje. Un cortometraje de ficción del año 62, cuya banda sonora, ya lo he dicho hace rato, nos está acompañando, y es la banda sonora de la GT, la terminal. Y es la única película que había visto aquí, como sois de la ciencia ficción, la de... Jo es la única película que había visto aquí, pero no había asociado que era la mateixa persona, que va ser la GT, que diu que inspira 12 monos. Inspira a Terry Gilliam en el 95, para su película, 12 monos, la GT es un fotomontaje de 28 minutos en blanco y negro que le valeó el Azama Internacional. Es muy bueno, escodidamente bueno, una ficción que fue su única ficción cuando lo que él hacía eran principalmente esta suerte de ensayos fílmicos, es decir, l'Evel 5 es claramente un ensayo fílmico o, como otros, le atribuirían el documental subjetivo. Totalmente, el termac súper asartado. Sí, es un tío que pilla material de archivo y lo lee precisamente como comentabas, en relación a Costa, él también lee ese material de archivo, lo pone en crítica, lo pone en estudio, y sus películas son resultado de todo eso. Pero, ¿sabiste además también por qué nadie conoce a Marquer o muy pocos? Porque es que el tío se negó sistemáticamente a conceder entrevistas, por un lado. Por otro lado, se divertía ofreciendo versiones muy contradictorias de su propia vida y de su juventud, y cuando alguna vez lo solicitaban una fotografía para ilustrar, pues ya sabréis, un reportaje, un libro, una entrevista, Marquer enviaba cuando lo hacía una foto de su gato preferido. Es un tío que siempre ha contribuido a esta imagen en la sombra, ¿no? Pero volamos a l'Evel 5, por favor. Vamos a l'Evel 5 porque de unido, ¿eh? Es muy densa. De hecho, Ferran, ¿qué os parece? Y el resto de oyentes que escuchamos su trailer. A ver, ¿qué es una peli del siglo pasado? Creo que queda bastante claro, ¿no? Por los sonidos. Y que Okinawa tiene un papel muy importante ya, resulta evidente, pero también hay una protagonista, una protagonista mujer, Laura, y su interlocutor. Es un interlocutor silencioso porque está ausente en toda la película y es su pareja. De alguna manera entendemos que ya no está ahí, no sabemos si se ha marchado, si han roto, si ha muerto. Y esta pareja estava creando un videojuego, un videojuego sobre la guerra de Okinawa, que ahora Laura debe entender, no solo entender, jugar y finalizar. Y así, de este modo, la película se va paseando porque hay una idea de paseo por la historia, muy cargado de contenido, evidentemente no penséis que es un paseo ligero, pero sí es una peli que parece que debané, ¿no? Entre las imágenes, por un lado, de Laura, hablándole a cámara, a su amante, en un fuera de campo casi espiritual, en un primer plano semipicado que se intercala continuamente con esas imágenes del propio juego, que en el fondo son imágenes de archivo, de la guerra, de los propios testimonios que la vivieran, la guerra de Okinawa, la batalla de Okinawa marcada en la Segunda Guerra Mundial, ¿no? Y ya, ya desde el inicio, vemos un montaje de diferentes manos moviendo el ratón y dando paso a una pantalla sobre la que se suceden imágenes, y ahí aparece esa voz de nof, ¿no?, una voz de nof que reflexiona sobre el significado de las imágenes. Es algo que, de alguna manera, navega, sobretot, el cine de marquers, ¿no?, esa voz que reflexiona. Es su voz, es la voz de marquers. Hay dos voces. Está, por un lado, la voz del actriz, de Laura, hosti, que cazen en Belcòdia. Ah, sabía que entrarías ahí. De hecho, te iba a preguntar. Carles, sí que he visto algunas pelis de ella, no es un hombre que me sonara, ni un rostro tampoco, he de decir que es un rostro que menos mal, porque funciona bastante bien para sostener la imagen en ese primer plano inagotable, que, de alguna manera, también puede resultar un poco difícil, porque sí que es cierto que, por un lado, tenemos esta historia de Okinawa, de la batalla de Okinawa y de su propia historia, que es un auténtico drama que ara iremos desentrañando, de alguna manera, pero que juega en paralelo con una imagen repetitiva, que a veces incluso pueda resultar casi pedante, porque es una persona reflexionando continuamente a partir de la idea de un juego que no consigue acabar. Y es que, claro, al final, lo que está haciendo Marquer, con esa voz, es, de alguna manera, crear una historia de amor sobre la guerra. Hay una capa que él decide crear, que es la historia de ese amor, así fue un amor ya imposible, sobre el testimonio de la guerra. Y esa combinación de elementos es lo que creo que da, finalmente, a la película un sentido mayor. Y eso es lo que conecta perfectamente, por ejemplo, con Hiroshima Monamu, que he mencionado, ¿no? De Resné. Exacto, porque es una película que también juegan esa dirección, aunque yo diría que, o sea, Hiroshima Monamu, para mí es un 10 de película. Intocable. Alén Gené. Alén Gené. De hecho, Alén Gené y Marquer han colaborado en varias películas juntos, aunque de alguna manera era Gené, el del poder, por así. Pero el Level 5, y ahí es donde creo que Ferran también puede aportar bastante, el Level 5 le excusa esta del videojuego, porque, como os he dicho, es claramente un documental sobre la batalla de Okinawa. Subjetivo, eh, llamabas Adri, y el documental es subjetivo, porque no deja de ser el mismo quien relee las imágenes, pero al final también te das cuenta de que son imágenes que, por mucho que estén leídas por Marquer, no pueden ser leídas de otra manera. Ya. Hay algo que está también contenido en esa excusa del videojuego, y es la clara intención que tiene Marquer, de aprovechar la elección de comandos, la repetición, el volver a intentarlo para cambiar el desenlace de la guerra y la memoria, como pretendió, realmente, Japón a nivel gubernamental, ¿no?, después de la guerra, pero no. Marquer nos demuestra que no es posible. Porque, aquest és el paralelisme que jo li veig que vol fer la pel·lícula. Jo et dic, Adriana, una pel·lícula de videojuegos, i per no recomanar-te les típiques de Super Mario Bros o Super Mario World, dic, voy a vacilar-te, i clar, al final el videojuego és una excusa, perquè Marquer vol parlar de la inamobilitat de la història i dels fets que han passat, inclús de la història escrita, no tant la història real, no? I el tema és que això té molt a veure amb els jocs, perquè els jocs encara que et donguin molta llibertat, sobretot actual, que aquesta pel·lícula és del 97, i té una visió de com podrien ser els jocs del futur una mica antiga. Sí, evidentment, és un cine que, de alguna manera, no passa la prova del tiempo, perquè s'està contenint el seu discurso en la parte del videojuego, en la parte del discurso. Sí, sí, però aquest valor dels videojocs també són sistemes tancats que no permeten. Però determinados. Com et dic, jo li intentava fer això al joc, i el joc em diu, no, no puedo hacer, como era jaraquiri, no puedo hacer playa. Exacte, I don't know how to jaraquiri. I don't know how to jaraquiri, no? I don't know how to jaraquiri, no? I don't know how to jaraquiri, no? I don't know how to jaraquiri, no? I don't know how to jaraquiri, no? No, let's do the same thing. No, I don't know how to jaraquiri, the script of the videojaca is so vertical, it doesn't work on empire, I don't want to do that. We already did a few comments. Watch out, what we are talking about. Jae Foundation, no? Can you say right now? I don't know how to jaraquiri, backwards? A supporter from history. I don't know, but I am alive. Und ear. y como tú bien dices, I don't know how to Karakiri. Una máquina no podría saberlo. Y el concepto Karakiri es muy importante también en la película, porque lo fue para Japón y en el fondo lo fue para la historia. Ahí, ese momento donde la máquina no sabría cómo hacer un Karakiri, un Karakiri, se fucó, un ritual de suicidio, y en el fondo es lo que marcó la respuesta de Japón en la guerra. Porque sin la resistencia de Okinawa, y eso no os lo cuenta la película, no habría existido Hiroshima. Y si no llegué a existir en Hiroshima, no habría podido ser muy diferente. Lo curioso es cómo los japoneses ven el suicidio, porque desde aquí se ve con una capacidad muy distinta. De hecho, hay un momento en la película que me parece maravilloso, que compara Japón con España. Y hablan de cómo la relación con la guerra... Es curioso que Marquer se vaya a España, porque habla de la relación con la guerra. Y por un lado dice que, a pesar de que decidirían el suicidio como respuesta a esa guerra, sí que es cierto que en tiempos de paz Japón no prefiere jugar con los japoneses que enfrentarse a la guerra. Y mostraba a España como un país que, en época franquista, sobretodo, desafía la guerra. ¿Y cómo lo hace con los toros o con ese cara al sol? Hay una idea de cara al sol implica desafiar a la muerte. Y eso es algo que Japón no haría, aunque acaba haciendo. Y me gustaría pensar que, aunque España desafía mucho la guerra a poco mordedor, al final. Porque, al final, la guerra, el cine de guerra no existe. El cine de guerra también nos quiere contar Marquer. El olor de la guerra no se puede representar ni en films ni en novel·les. Y eso hace que todo cine que intente hablar de guerra sea un cine de mentiras, un cine falso. Porque el cine de guerra no existe porque no había espectadores que lo pudieran ver. Hay algo muy importante. Y seguramente por eso Marquer elige el concepto videojuego, no el concepto bélico, para hablar sobre una guerra que nos ha marcado a todos. ¿Sabe el tema de los caminos de los muertos? ¿Y el tema de los piraritas? Por ten micho de toda programa al Game of War, para parllar. Simplemente un par de cuestiones para rescatar. Por un lado, lo que está sonando ahora. ¡Ojos negros! Es una canción tradicional rusa, que suena en la película en un momento mágico. Y es cuando... de una manera indirecta nos cuenta que, en general, que estaba detrás de todos los comandos que se enfrentaron su vida al emperador. Uno que se pregunta dice la película qué le pasaba por la cabeza al general Cho cuando ofreciose Pucco al emperador. Y en el fondo, parece ser que en el momento en el que se está... Va, antes de ofrecer su vida, le pregunta al emperador si recuerda el pase de olas del Danubio, una película de Stenberg, que vieron ambos en Seigón el año 41. Y en ese momento, además, sonaba la melodía que ustedes oyen, que es Ojos Negros. Es una película muy densa, como decíamos el otro día, en relación a Manc, una película con muchísimas capas de reflexión. Pero más duras, las capas que Manc, sí, muchísimas. Evidentemente, o sea, cuando te cuentan que Okinawa dividió su... O sea, que 150.000 personas, que son un tercio de la población de Okinawa, murió, que además el gobierno japonés de alguna manera era consciente y los puso allí para morir, para... De alguna manera, para perder, pero no perder de manera vergonzosa, porque para ellos la derrota, la aceptación de la derrota, era esa vergüenza, ¿no? Eso llevó a suicidarse continuamente por esa herencia del samurai, evidentemente, pero en el fondo, porque es un suicidio que no es sólo la respuesta de la cultura japonesa a la guerra, es la provocación del propio gobierno, está manipulando a su propio pueblo. De ahí que después surgieron historias como lo cookie, que Vea Nos Trajo hace ya unos cuantos meses, esa necesidad de Japón de ofrecerse al mundo de una manera infantil, vulnerable, con este concepto de... Venga, Adriano, que te haré una película que podrías hablar toda la hora. De hecho, simplemente aquellos que quieran disfrutar de una película de videojuegos, que no sea claramente un producto de consumo para los gamers clásicos, que vayan a marquer y que vayan a lvl 5, o que si no vayan a... I saque la cuesta, cineasta español, que hace un resumen muy interesante sobre el cine de marquer, que se llama Las Variaciones Marquer. Y ahí lo dejo, señores, ahí lo dejo. És una pel·lícula dura, una pel·lícula difícil. És molt interessant el que planteja, com heu vist l'Adriano, té cor de parlar-t'ho, però no. Ja hem acabat, Adriano. Anem al plat fort, ens anem. Que vienen con cine, también. Sí, una miqueta, cap al Game Awards. Som-hi. Videojocs. Bueno, bueno, aquí estem, eh. Apolt. Sí que, eh. És que m'ha fet gràcia, m'ha fet gràcia, perquè és com si jo tingués una T-10. Només puc entrar 10 cops, però quan entro dic, som-hi. Ha estat a comprar el pam a la T-10, sí. No comptes amb una extra tensió, Apolt, a tope. Doncs aquest any, als Game Awards, podríem dir que ha sigut un any més. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. Podríem dir que ha sigut un any estrany, eh, perquè la veritat és que s'esperaven moltes novetats, però, al final, tot ha quedat bastant diluït, perquè, clar, Apolt, què hi ha hagut durant l'any? Home, a veure, a part de l'altre tema de la pandèmia, que és obvi, però és que, clar, a més, els videojocs collons que s'han nutrit i bé. Home, és una de les grans industries que triomfat en aquest tema. Després també hi ha el tema de les connexions on-line, que s'hi han funcionat més o menys bé, les bioconferències, que, bueno, que també els Game Awards van patir, jo crec, aquest tema, però està clar que és una cosa que... a la indústria del videojoc ha triomfat moltíssim a l'hora de... bueno, de fer-se, de jugar-se i de tot. De coses que també hi ha hagut moltes molts delays, no? Sí, no, però sobretot, com que ha sigut un any tan connectat, com comentaves, volia esperar, i a més, tothom suposava, com que no hi ha hagut 3, potser els Game Awards es converteixen en aquest gran lloc de novetats, però a tot l'any hem tingut conferències, veient novetats amb el que, al final, potser esperaven massa d'una cosa que ja hem vist durant l'any. Bueno, però, escolta, però també és veritat que ells mateixos, els Game Awards, ja anticipaven, òbviament ho han de fer, no?, anticipaven que havia de ser el gran any. O sigui, el Game Awards d'aquest any no només pel tema dels premis i també hi havia una competència molt bèstia, perquè les presentacions havien de ser la hòstia. O sigui, tu t'havies de quedar amb els ous, saps? Semblen, wow. No, no, al final ha sigut una miqueta decepcionant. També s'ha de dir que han tingut limitacions per Covid, perquè no han tingut públic, allà a la sala, i tot ho han fet amb connexions online, i tot ha resultat una miqueta fred, fred, oi, pols? Sí, sí, a veure, al final, les connexions algunes estaven gravadíssimes, les reaccions eren... Oh, gràcies per haver previsat com molt així, però hi havia que sí, els premis grossos, no?, serien una mica els que van connectar amb la típica webcam. O sigui, connexions histrioniques, algunes. Algunes, hi havia un dels guanyadors, no recordo quina era, que havia el tio parlant de la tècara, de la webcam, i la dona, a fora, a l'altra banda del vidre, passen fred. Era de les tofes de millor innovació i accesibilitat, que la tia estava fora passant fred. Aquí hi ha un problema, Ferran, que és que inclús en el món dels videojocs, i en el que serien els Òscars del videofogo, no ens hem desempellagat del cinema, tio. No, ja l'he dit, ja. Aquest any hem tingut, per exemple, qui en ho rips, perquè venia amb el tema del cyberpunk. Tom Holland, Brilarson, Gal Gadot i Christopher Nolan. Toma, ja. Chris Marker era Christopher Nolan. I què vols, les seves intervencions, com les vas veure? Aquí hi ha una cosa que ens va estranyar en el directe, perquè tu veus que vindrà qui en ho rips, vindran actors en general i vindrà Christopher Nolan, contant que hi ha premis d'actuació en videojoc i premis de direcció en videojoc. A mi també no vull ser algun tipus Tom Holland, o qui en ho rips, i entreguis el d'actor i l'altre del direcció. Doncs no. Aquí en ho rips entreguis a direcció, que no té cap mena de sentit. I Christopher Nolan, el premi gordo, la grossa nadal, que és el millor joc. Això sí que no s'entén per res. És novetat que hi hagi tanta gent del cine presentant aquests Game Awards aquest any? Cada any ni a més. L'any passat ja hi va haver gent, i cada any ni a més, perquè aquesta simbiosi existeix, que és la indústria que més ven, és la indústria que menja. No és que només hagi caigut, no ha caigut, és que ha pujat durant la pandèmia. I aquí és on s'ha de menjar. Ara has comentat Paul, que durant el directe ens vam estranyar, és que ja ho hem mig comentat abans. Vam fer un directe al Paul i jo, el primer directe d'ampanada YouTube, que van ser quan? Paul, 4 hores i mitja? 4, quasi 5. Era una burrada. Més la preparació, però va ser un saltol vació. Tant divertir és com una puta mare. De veritat o no? Vam ser dos persones que vam resistir. El Paul i jo vam estar a tope. Ojo, érem dos persones. Més 3 o 4, perquè el chat estava que arria. Sí, sí. El chat en directe, que està en final directe. Hòstia, entra la Bel. La Bel estava a tope. Nuestro público sediente de información gamer, no? M'encanta. Però va ser brutal, perquè la majoria es bancada fins a les putes 4 o 5. Era per vosotros o per el resultado de los premios? Era per el tràiler que no apareció del que ja parlarem d'aquí. Mira, aquest directe el teniu penjat a YouTube. Les 4 hores i 37 minuts. Però estem pendents de fer un resum de 20 minuts. Perquè entenem que 4 hores de Ferran i Paul analitzant... Això pot ser una mica pesat. Una bona amarata gamer. Paul, que et sembla si entrem els premis? Doncs mira, tu qui en diries? Em sembla que estem d'acord. Que va ser el gran triomfador de la nit. Però fa dos... Això està claríssim, perquè més es van dos. 7 premis, que són... Joc de l'any, millor direcció, millor joc d'acció d'aventura, millor narrativa, millor disseny d'àudio i millor interpretació, i innovació en accessibilitat. Va reçar amb els grans, perquè realment són els grans premis, i a partir d'aquí, bueno, va ser un despropòsit... Quin joc va ser el gran... Com que jo t'ho diria... El gran perdador va ser Ghost of the Sheep. El gran perdador, Ghost of the Sheep, és un joc que aquí hem parlat molt bé, l'hem portat a donar un gaspacho, i només s'han portat un premi, un i mig, perquè se'n va portar millor direcció artística, que és just, i després el console podríem dir de ser el preferit del públic. Sí, però aquest... Aquest ja se sabia, que va sortir, perquè un que va per fots, per de públic, es va saber abans, però sí, només en el que és legal, millor direcció artística. El gran perdador, i Ferran, deixa'm dir-te, que el gran perdador també veig empanada, com a Shekino t'agrada en els jocs nipons, no els escrius bé, perquè hi ha Shekiro, de los quedadores de Shekino. Xuxi, Marta, Xuxi, l'arribada en Xuxi. Jo he de dir que jo precisament adolezco de mucho japonismo, ha quedado claro también, y he de hecho marqué, evidentemente, y usted estaba casi convencido de que Ghost of the Sheep, sobretodo por tu testimonio, Paul, i va ser... És que què és per a la sensació? Sí, sí. I, aunque nos trajiste también, Ferran, Last of Us... Bueno, primero, ¿y tú qué serán? M'han dit... M'han llegat el voce de Caladria, notè, Last of Us 2, a casa seu. Pues ya sabes, la guanya, tio. Empanada me está afectando en la madera seria. I los agües que farás serán a la sección de videojocs, pero a lo marquen, ¿no? Yo lo que quería decir, en base a estos premios que habéis mencionado, este gran ganador, Last of Us 2, ¿qué era, dices, esto, de innovación en accesibilidad? Paul, explico, porque es un premio importante. O mejor interpretación, a ver... És lo que parlaban. Paul, parles de la interpretación d'interessabilitat? Sí, aviam. Jo aquí us diré que és un dels que tenia bastant clars de que guanyaria. Miki Niela anava direccionada a Laura Bailey, que és el personatge que fa... O sigui, és el personatge Davi, que és com vindria a ser el dolent, però és una innovació, des d'un punt de vista, no només interpretatiu. O sigui, la interpretació és bona. Doncs que parles, sense fer més spoilers, però és un personatge que acaba sent... també tot i ser el dolent, acaba sent... bueno... P, el jugador, en el sentit de... de jugabilitat. Llavors, jo crec que també... Hem de tenir en compte una cosa. Aquí s'han dut molts premis de narrativa, de so, de tot. Però és que estem parlant i això... és que, com més les indústries es toquen, no? Ja ho hem dit abans, amb tots els convidats, és que és el joc cinematogràfic. O sigui, és un joc... És un joc que és pur cinema, però hi ha aquest afegit, que és que tu ets protagonista activ, no, de... de la pel·lícula. I jo, hòstia, hi ha altres que no ho van fer tan bé, potser, que és com el Metal Gear 4, que ens enreiem l'altre dia a Ferran, que és un d'aquests... d'aquests jocs del Kojima, que al final és una pel·lícula, i com que el tio no pot fer pel·li perquè... no? No pot ser el gran director de cine, doncs serà el gran director de jocs. Però, en aquest cas, jo crec que la balança està molt ben equilibrada. Perdona, eh? Estos actors o actrices que estan en videojocs, i que, a alguna manera, un poco como lo que comentaba, en relación a Marquel, pueden ser revisitados continuamente, hasta el infinito. I, a més, si no, deien que tinguessin un cacemat elevat. Saps què passa? Tu poden començar com actors de doblatge, molts, i després s'ha anat a buscar com que ara hi ha el moxon captur, i això és el premi, que es dona, no es dona només en la interpretació de veu, també es dona els moviments, com que se'ls captura la cara, al final són ells. També preguntaves pel premi de innovació d'accessibilitat. Això és un premi molt important, perquè des de fa molts anys, clar, els jocs estan dissenyats una manera que si tu ets, per exemple, d'altònic, potser no el pots jugar. I cada cop s'està apostant més per afegir mòdus de joc que treguin els colors i els posin per d'altònics. O per gent que tingui, potser, problemes d'auditius que no tot siguin sons. I coses d'aquest estiu. Estan parlant d'un escenari de vijocs inclusius. Moltíssim. De fet, s'està apretant bastant el tema de la inclusivitat en els videojocs. I l'Àstofas va tenir crítiques per això, perquè és un joc protagonitzat per un personatge LGTBI. I, a més, hem molt de forma forçada diuen alguns, de forma totalment legítima diuen altres. Ja es diem, l'Àstofas és un molt bon joc, però la sensació de càrrecet, de forma una mica injusta, està allà, oi, pol? Sí, sí, a veure, jo crec que també hi ha el punt, aquest que deia a mi. La gran competició, òbviament, era l'Àstofas i l'Àstofs Xuxima, són jocs que, com acaben passant, també en el món del cinema. Són jocs que estan competint per a l'altre, i són superdiferents. Un, com a pel·lícula, per dir-ho així, jugable, és una història narrativa, linear, directa. A l'Àstofs Xuxima la dificultat és fes tot el que han fet a l'Àstofs Xuxima en món obert, és a dir, la diversitat, la disparitat de personatges, de mini-narratives, com els personatges són rodons, però a l'hora són... no sé, sí que és veritat d'acabar, l'Àstofs Xuxima, perquè és una generitat del que han fet, però, hòstia, la música, el so... Tot el que està tan ben nominat, l'Àstofas, que és el que s'ha endut, s'ho podia tranquil·lament endur alguna cosa a l'Àstofs Xuxima. Hi ha un punt que, hòstia, no sé... És complicat. Continuem amb premis, perquè sí que hi ha hagut una altra sorpresa grata que ha sigut aquest joc, aquest joc independent ADS, que ha guanyat el millor joc independent i el millor joc d'acció per davant de Dume Eternal. Sí, jo, el Dume Eternal, que li estic fotent canya aquests dies, perquè és l'últim que em vaig comprar, que estava de robaixes, el Dume Eternal, sincerament, és un pepinazo dels que ja sabeu, vull dir, Dume és la mítica saga de ja aquests temps anys, un súter d'aquests emprenyada persona... de rebentar dimonis, bàsicament, però sí que és veritat que és un joc que s'ha sabut reinventar perfectament, s'hi depèn de l'ascència, i és un joc a més. Tu ho assenyalaves quan estaven fent el directe, que la veritat és que no sabíem això, que era la música. La música també era dinàmica respecte... Segons dispara, segons quina arma portes, depèn del teu sistema de joc. És una música que està feta per capes, i depenent de l'acció que estiguis fent, de l'armament que portis, de l'armament. Jo ho he estat mirant més, a mesura que jugo ja es nota, i, hòstia, entra molt. Però, clar, estàs parlant d'ADES, o sigui, ADES, un joc d'aquests superindependents. Bueno, ja portem uns quants anys de joc independent, en lo alto, hi havia Celeste, Caphead, hi havia Disco de l'Isum, però, en aquest cas, ADES, que a més és un joc que jo, sincerament, no havia escoltat amb ma vida, i ha estat a bastantes seccions. Però és que cada li dona una millor joc independent, que el que dèiem fa uns dies era justament que... li donen, perquè també està nominat a millor joc, en general, és com a les pel·lis dels Òscars, quan una pel·li, que és un pepinazo, però que és internacional, li donen el premi internacional i així ja no guanyarà la millor pel·li. Excepte aquest any que va guanyar les dues. Exacte, parassa. Alguna cosa, que em sembla que ha arribat el Mílio, per aquí. Hòstia, com a temps, senyor, que no podia posar paus a la màquina, et fa penel, no? Vullons! El vídeo sóc samit, me n'anima la temporada, procede una cosa. En Mario Bros me la té ben xulada. Home, 35 anys es celebren aquest any del Mario Bros, eh? Que ho sàpiga, senyor Mílio. Doncs mira, potser hi ha un joc que li interessa, que és un guanyador moral, podríem dir, Pol, que és La Mongas. La Mongas. La Mongas. T'ha de ser un insult, això, eh? La màquina. Què ha guanyat La Mongas, Pol? La Mongas, doncs mires, en dues premis, que és el millor joc per mòbil, que és un joc que pot estar molt ben optimitzat per mòbils, però és que a sobre, que és multi-platformes, i ja està, no sé quantes plataformes hi està, realment, però és un bon bazo, va guanyar en millor multi-jogador. Perquè és, bàsicament, el que és una Mongas, perquè a més va guanyar per sobre d'Animal Crossing, que és el gran joc, el gran joc d'això. Hòstia puta! No, no, no, no, és indignant, és indignant. Què passa? Què passa? Llavors, ja vam un ret en blanc. A Mongas? A Mongas? A Mongas, entre nosaltres. Hi ha una pausa, no? Entre en la G.A. A Mongas. No monges. No monges, indignin. Allò que he passat, també, eh? Doncs sí, va guanyar, ja ho has dit, multi-jogador i mobile. Per això dic, Camílio, que potser és un joc que t'interessa. Saps de què va aquest joc? Aplica, aplica. Aquest joc sou un grup d'amics que deu, és molt light. I esteu reparant... Se suposa que heu de reparar una nau que descuada en una zona. Però dintre d'un dels teus amics, un és un infiltrado, un alien, el octavo pasajero, i es tracta de descobrir qui és a través de parlar-hi. I Calaun queda naulesa, de Montserrat, però Calaun el merec d'eru. El merec mero. Ara que estem així amb broma, va haver-hi una gran broma durant aquest joc. Fins ara hem dit els grans guanyadors, els grans paraules, però va haver-hi la gran broma. La gran broma que va ser, és a dir, vosaltres imagineu-vos una cosa, surten les nominacions, van sortir ja fa unes setmanes, eh? Però va ser com allò que no ha dit tant d'atenció, però quan ho veus i empantallar gran, el Game Awards, com si ho vagessin empantallar gran en els osques, això és manc, o jo què sé, ell l'Irlandès, no sé quantos, i et surt de rum. O col·lega d'on desplena el cotxe, no? Sí, sí. Llavors què passa, entre els nominadors? Imaginat, el nivell. Llavors surt un videjoc que es diu No Man's Sky, que és un videjoc, a part de cat, ja té uns quants anys? 3 anys diria 4 anys. Sí, 3 anys, 3 anys, perdó. És un videjoc que el van criticar molt el moment, perquè van fer un hype, recordes, no? Adriano, aquesta paraula. Van fer un gran hype amb aquest videjoc, que era un videjoc d'aventura especial, però massiu, massiu, vol dir hiper massiu, de que tu podries anar conquerint planetes, fent batalles galàctiques, no per dir-ho així, i trobaries, bueno, a tot el món de connectado. Llavors, la gent, quan el van treure amb tot aquest hype, això, la gent no es trobava. Llavors, els del videjoc deia, no, no, no, això és que no es trobeu, perquè el món és tan gran, que el real de moments que estàs a solitud. I després es va veure que no, que era mentida, i no hi havia online. No havien implementat el mètode online, però ells deien que el universo del joc és tan gran que aún no s'havies encontrat. I tots els programadors d'allà, corre, corre, que no es piden, saps? I què ha passat amb l'anomàs? Exacte, és un joc que, bueno, que ha quedat en l'anonimato, perquè és un joc d'aquests, quasi, per dir, fraude, i hòstia, no només va estar nominat, sinó que guanya, en millor joc continuat. Que és un joc com a servei. Que continuat vol dir un joc que porta molts anys en marxa, com que és online, i que ofereix un bon servei. Esclar, estem parlant d'un joc que, quan va sortir, estava trencat, i que, clar, 4 anys després, la reclat se suposa, i ara guanya. El concepte seria un premio a la trajectòria, no? Exacte, exacte, sí. Però és que, en el fons, és que, ara, que se pot parlar de juego, antes no se ho va fer. Clar, és un joc, i sobretot perquè competia amb altres jocs. I ja m'estuïen farant-ho amb coses que no deberíem farar. Exacte, exacte, això que dius Ferran, si no recordo malament, això, el Fall Guys, tots aquests que són els jocs del moment, el Fortnite, és a dir, això, l'Àpex, no? El Fall Guys, crec que no sé si estava. Però l'Àpex, el Fortnite, tots aquests, sí que són jocs que són... El Fortnite us sonarà, perquè és que... El Fortnite és un poc de tots. El meu fill juga en el Fortnite, el Maga, el Manos, el Manos. No sé si me anticipo, però me contaste una anècdota bastante interesante, Ferran, sobre Fortnite. En relació a Tenet i en relació a Nolan? Ah, bueno, sí. Quan arribem aquí... Sí, perquè això va ser divertidíssim. Que també va ser molt divertit, pol, no sé si recordes, quan el tio del No Man's Sky va rebre el premi. Sí, sí, sí. Estava a la pont punxant totes les pantalles, diuen el seu nom, i el tio s'estava fotent una birra, i va fer com... Blacabot! Sabeu que és moment de que estàs... És a dir, tu estàs esperant, però que estàs lluchant contra els grans, los mayores, i tu estàs pensant... Bueno, mira, por lo menos, esa ha caído una nominación. Però és que diuen el teu nom, i tu estàs amb el pyjama, estàs amb les pantufles, dius... Doncs aquest tio, la reacció d'aquest tio, va ser èpica. Mira, anem avançant ja més premis, ja més així, en general. Som-hi. Faig el fantasy set remake, va guanyar millor band de sonora i millor RPG, que són uns premis que a mi em van ofendre una miqueta. No dic que sigui un mal joc, però parlem d'un joc, que és un remake que ha sigut molt esperat. La banda sonora és boníssima, però no deixes un remake de la banda sonora original, que també. I el millor RPG, competir amb altres jocs que han aportat coses noves al món de RPG, mentre que faig el fantasy, ha millorat una miqueta el seu sistema, però que no deixes un sistema clàssic. Què és RPG? RPG Role Playing Game, és un joc de rol. Després, què més tenim, Pol? Clar, i després... Aquest és un remake, però després hi ha una mena de seguiment, una mítica saga... Bueno, saga, que té molts abraços, perquè no és que sigui molt llarga la saga, però que és Half-Life, que van presentar Hélix, que va guanyar millor joc, jo crec que és el premi que més segur teníem, a l'hora de fer la cinia. Totalment. Perquè és un joc que ha absorbit perfectament tot el concepte de rajat virtual. És un joc que tu deies també, Ferran, que era que podia haver guanyat tranquil·lament el de Sò. Com ha jugat amb tots els aspectes tècnics, és un joc que crec que... Marca el futur de l'UBR, clarament. Després tenim el Fall Guys, que podria també marcar-lo com un perdadoret, perquè és un joc que també podria haver guanyat molt, i només va guanyar millor suport de la comunitat. És a dir, que el millor premi, millor suport, vol dir que els usuaris interactuen amb els creadors, i els diuen que aquí hi ha un fallo, això seria millorable, no sé què, i és un joc que es va millorant. També tenim l'Ànimal Crossing, que per mi sí que és un perdador, també, que només ha guanyat millor joc familiar. Òbviament que l'ha guanyat. Perquè és un joc que ha salvat vides durant aquest confinament. Un joc que et permetin que els teus amics s'han celebrat aniversaris virtuals a través d'aquest joc. I només s'han portat aquest premi. Penseu que és una espècie més naïf vanila del Second Life, allò de festa a la teva casa, per als teus amics, llavors jo crec que sí que és un joc que torna al confinament. Va ser el bon basso. Ara que també et diré una cosa, jo crec que és un premi que li donen per què gana alguna cosa. El mateix manera que li donen un al Falgais per què gana alguna cosa, perquè són els jocs del moment. Un comentari només. Vanila és un savol que a mi m'agrada molt per salat. Un salat de vanila. Aquesta és la teva portació. El gust de vanila és tan clàssic i tan antic com aquest, que presentaré ara que és el retorn de Toni Hawk, com a hilo. Aquest el conec l'Adrián Hock. L'Adrián Hock. El Toni me recuerda a Skates. És que és el que és. És el Skatepunk que sonava. I mítica de... com se n'anava? Hòstia, que se n'és later. La vam parlar en un gazpatge. Va sortir així d'arrafilón. No, no. Toni Hock i Skater 1 i 2 han fet un remake dels dos jocs junts. Ha guanyat amb millor joc d'esports. A veure, que també vol dir una cosa. És que la competició... És que seria molt grotesc que guanyés... Perquè hi havia el nou NBA, que són els jocs que surten cada any. L'NBA, el FIFA, el DIR... Jo és que al final són jocs que mínimament, sobretot el FIFA i l'NBA... És que cada any surts. I cada any surto... que aquesta és la gran polèmica, a vegades, perquè surts cada any, però potser és una expansió que no cal que et compris un joc de zero. Saps? Bueno, Toni Hock... Jo crec que és molt mal escut. Te quería preguntar, en el fondo, porque digo, hostia, veo que el juego, el deporte como tal, no está en la liga, ¿no? De esta cala. Le llaman deporte... Sí, al esport. En general, en base a los premios que habéis ido mencionando, no veía el concepto deportivo en ninguno de ellos, que es queden a rinconar. No només n'hi ha que és aquesta secció de... Es diuen esports i carreres, per si a casa no es junten, però és que després hi ha tots els premis d'Iesports, que és el moment en què el poli i jo vam anar a aprofitar per anar al lavabo, perquè no ho sentim, no és el nostre fort. Després hi ha el premi, a millor debut, que va ser Fasmofòbia, que va anar per davant d'un que el pol creia que era favorit. Sí, que era el Mortal Cell, perquè és d'aquests que algun cop he portat de sols-like, d'aquests jocs difícils, per dir-ho resumidament. És veritat que a l'hora de que guanyés Fasmofòbia, que és un joc que és d'aquests molt immersiu, de terror... A més, un terror bastant pur, bastant clàssic, emprenyat per a persona, no sé... Sincerament, ole, que guanyi. Perquè també em sembla un joc que, com a debut, és un pepinazo. És un joc molt simple, com el que he vist, perquè no l'he pogut jugar encara, però Mortal Cell hauria estat bé, perquè sobretot els hauria donat allò... els hauria de cargar les bateries per fer coses molt xures. No, aviam, aviam, què tal. I per tancar-hi els premis Paul, un que ens fa gràcia, perquè, en mirada, és un bon joc, però que el millor simulador o joc d'estratègia ha sigut el Flight Simulator de Microsoft, aquest joc de volar pel món. El joc és espectacular. Això és... bueno, sí. Relaxa, no? Un joc que relaxa. En épocas de confinament, ho entenc. Jo entenc què és pels gràfics, sobretot, perquè jo, sincerament, hi ha una cosa que no acabo d'entendre, que són aquests simuladors. És a dir, a Estats Units ho peten, tio, o peten. Els Flight Simulator, el Track Simulator, o sigui que tu que fes un camió i te vas a dar-ho a la volta, i entrec coses, el Farm Simulator. O sigui, a un dels jocs més venuts l'any passat. És el Farm Simulator, és un simulador de tractors. Hola. Ens anem a la granja, aquí. Mira, passem ja, Paul, a el que comentàvem al principi, que és el tema dels coses que esperàvem que passessin, no? I que no han passat. Hi ha hagut un gran fail, que, a més, si veieu el directe, veureu el Paul per perdre els estreps constantment, que era l'anunci de Elden Ring, no, Paul? Sí, Elden Ring és... Bueno, ja no sé si dir el nou joc, o el suposat nou joc, de Front Software, aquella companyia que vam portar fa temps, que feia el de Sekiro, els Dark Souls, el Bloodborne... Doncs el nou joc, a més, està ajarromanat, l'està escrivint el de Joc de Trons, o sigui, a R&R Martim. Però, clar, és un joc que es porta parlant d'ell des de fa, doncs, no sé, mínim dos anys, jo crec. No sé, és com la gran broma. És a dir, a cada E3, a cada mini-cosa de presentacions, es diu que sortirà algo, i, de fet, hi havia, gairebé, l'anunci oficial de que sí que sortirien d'aquest Game of Wars. Igual que tothom donava per suposat que sortiria algun ode a Goat of War, Ragnarok, que no hi ha hagut res. També es parlava de que hi hauria el trailer de la pel·li d'un xar, que hi ha que a tothom holen venia a presentar. Això que deies del Nolan. El Nolan, just abans de que presentes el premi, el Jofki Icli, el presentador de la gala, va dir... Ei, per cert, la última pel·lícula de Nolan, Tenet, la podréis veure en Fortnite en directo. Ara passem a Nolan, que s'acaba de quejar de que HBO va estrenar les pel·lícines. I és com tio, en sèrio, però vaja. Va veure aquests moments. També hi ha altres coses que van sonar, perquè va haver-hi rumors sobre un remake del Metal Gear Solid, fet per Bluepoint, i, a més, ojo, que Metal Gear Solid ha estat de novetat per dos bandes, que és el Bluepoint, que són els que més han fet el remake de Demon Souls per a la PlaySync, i també està en boca, perquè Oscar Isaac ja està confirmat, que jo sàpiga, com a Solid... Casi confirmat, sí. Casi confirmat. Com a Solid Snake, la pel·lícula que faran de Metal Gear. I també Kojima. Sí, sí, sí. Sí, el que passa és que de Konami en Konami, perquè un rumor era que era possible el remake, i després hi havia el possible. Això sí que era molt descaballat, que era que Kojima, el director de Metal Gear, fes les paus amb Konami, companya de la que va marxar, amb una patada, per ressuscitar el projecte Silent Hills, que era aquell teaser PT que va haver-hi a la Play... Play 3, no? Play 4, ja. Sí, sí, era... I clar, tampoc res de res. I l'anunci més destacat, i aquest sí que va ser confirmat i sorpresa, va ser el retorn de la saga Mass Effect, que, a més, torna a deixar enrere Andrômeda, i torna als personatges originals amb Shepard, que és un personatge que, en el 3, mor. Llavors, és com... no, vamos a ressuscitarlo, perquè l'anterior no funciona del todo. Però, a més, molt pepino, aquest trailer, i després pot ser un altre destacable, és el de Calisco, aquell, o Calisto, no sé com es deia. Calisto, sí, protocol. Sí, perquè era... que vies que és el creador. Els creadors del D-Space. Clar, pepinazo, que s'esperava molt. Un joc que sembla una pupella a terror especial, per tant, molt d'E-Space, com tu comentes. Però, vaja, que ens estem aquí, queden dos minutets de programa, pol, anem resumint, podríem dir que els premis, en veritat, pensés justos, poc repartits. Molt poc repartits. Poc repartits, però justos. Al final, no ho ha guanyat excepte nom en Sky. Bueno, al final, és el que comentàvem moltes vegades en relació a un altre tipus de gales, no? Que, al final, els premis són purament polítics, que si, en el fons, eren més coherents, acabarien siendo muy injustos. Perquè, realmente, cuando una película es una gran película, es en base a aplastar el resto, que no lo son tant. Siempre hay descontento. Sí, i el nivell d'anunci és una total decepció. Els Game Awards aquest any, tot i que nosaltres hem fet aquest directe, de 4 a les i mitja, han sigut, potser, dels més fluixos, tot i que havíem promès. Havia que prometer, i això ja sabés el que he fet a l'audiència. No canvia ni música. Ho deixem aquí, de moment. Tenim els Game Awards penjats sencers a YouTube. Vols fer alguna mena d'agenda? Bueno, hay un peliculón, pero peliculón, que estrenen el próximo viernes, que se llama Martín Eden. Que vayan a verlo, es una película que seguro que comentaremos. Y no es la única, porque me parece Carlos que tú tienes otra mente. Sí, yo tengo Baby de Juan Mabajo. Yo, el director de Aerobark. Un thriller de maternidad que pasó por Sitches, que también se estrenó. ¿Y se llevó algo? Sí, mira, mejor banda sonora original. Exacto. Aquestes dos pel·lícules al cinema, que ja es pot anar al cinema, crec que no ho sembla, no? Vol, tu tens alguna cosa d'agenda o què? No, no, bueno, que ha sortit el cyberpunk 2077. No hi ha més l'agenda. S'ha acabat, s'ha acabat, no? Doncs ho deixem aquí, Adrià, no vols dir? Sí, simplement, com a part de l'agenda, ja l'anunciem la setmana passada, està Josep, pel·lícola d'animació, i també n'està Quira. I després, la setmana que veu recullerem, en un programa que farem, la setmana que ve dedicat a l'animació. Doncs... Me'n vaig a jugar el Mario Bros. Patonet, pol. Patonet, pol, ho actimo. Ciao.