Empanada Cultural del 21/12/2020

Fins aquí el programa de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament de l'Ajuntament. Un programa cuina per... Paul Dickler, Perran Pujol, Adrián Lucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Vivimos. Vivimos en un tiempo de cifras que bailan hasta el infinito. Seguros de cada año, meses, días, semanas, de dos en dos, y votantes, claro está. Y goles, desahucios, infectados, muertos. El año 2020 está a punto de decir adiós o directamente que os jodan y salvo en el Blackjack nunca un número como el 21 había sido tan importante, tan esperado, tan anhelado. Y que conste que no hablo del sosticio de invierno, sino de este 2021 que más que nunca debe traer una vida nueva, como si por cambiar de cifra la cosa cambiara. Y que ellos sepa, de momento, ni el gobierno, ni la sanidad, ni la economía, ni la afición de mis compañeros por los videojuegos, parece poder cambiar. Del querer hablamos ahora. Hay quien imagina vacunas sanadoras y concluyentes a la vuelta de la Navidad, mientras otros ven en ellas el auténtico virus. Hay quien se preocupa a no poder despedir este año como se merece, mientras otros ven un nuevo mes, el número 13, tras el 31 de diciembre. Y hay quien simplemente fluye y no se cuestiona, porque sabe que en esta vida hay de todo y a veces, raras veces, también seguridad. Yo sin embargo me cuestiono, me cuestiono mucho, pero difícilmente puedo imaginar el futuro. Más barriga, más arrugas, más crisis, más restricciones. Quien sabe, todo está en el aire, como el maldito virus. Y por eso mismo todo parece haber ido a peor. Y a peor puede ir. Pero eso es cierto, hemos ido realmente a peor. La empanada cultural, sin lugar a dudas, no. Los componentes provocamos más dudas, resulta evidente. Pero la empanada, sin ser argentina, está muy bien nutrida. Ingredientes nunca faltan, y algunos de ellos incluso sobran. Los videojuegos, por ejemplo, según mis compañeros, siguen siendo los filmfadores del mercado. Se benefician de la pandemia, ingresando 159 millones de dólares en ventas. Un 9,3% más que el año pasado. Y se cree que la cantidad de gamers crecerá a 3.000 millones para el año 2023. Toma ya, hasta yo podría contar. 82 millones de espectadores en el Game Awards, entre los que Poli Ferran no podían faltar. Y aunque es un año maldito entre enrodajes pospuestos y fines que sufren el boycott de las restricciones, es cuando más material audiovisual se está consumiendo desde la comodidad del hogar. Las plataformas se lucran, y las que no triunfan se suman al boycott de las alas de exhibición, como la Warner, como la HBO. Pero sorprendentemente caemos en un error cuando decimos que la producción ha bajado. Porque nos olvidamos de la animación. Sí, la animación, ese cine que hizo su aparición antes que el propio cinematógrafo. Ese arte que empezó siendo dibujado al ápid, y ahora nace de la última tecnología. Y ahora que la pandemia nos ha obligado a estar en casa, la naturaleza de su medio le ha permitido seguir en marcha. Y no veas que marcha a nivel global. Si hasta España en eso es una de las principales industrias internacionales, con profesionales reconocidos en todo el mundo, y con ejemplos de brillantez para todas las generaciones, y con un espíritu de la mancha a Klaus, pasando por historias de amor y masacre, d'artacán, Willy Fogg, David el Nomo, los frutis, arrugas, poco yo o Tadeo Jones. Pero llega el 2020, y España marca paquete. Una exposición recoge todo ello en Madrid. Muy recomendable, aunque ahora no podamos ir. En fin, 2020. Se cumplen 80 años de fantasía y 25 años de Toy Story. A Kira se estrenan tines en 4K, y Josep gana en Europa. ¿Qué más se puede pedir? El 2021 llega por fin. Adriano, ¿te voy a dar cómo que sobra los videojuegos? No, no, no. Quizás no he formulado bien la pausa, pero date cuenta. No, no, no. Yo lo que decía es que algunos ingredientes de esta empanada sobran, pero no porque no sobren en este programa, sino que hay muchísimos. Ya ven. Volia dir que sobren, que obrim portes. Que sobren, que sobren. Mira Adriano, mira Adriano. Ha sido un editorial con flow, con mucho playback, pero con esa pollita, con esa provocación. És ara, Adriano, que ara que per ser empanjats totes les seccions de videojocs per separat, aprofitant que ha sigut el Game Awards a YouTube, és que el Faran i jo volem fer un canal a la part. Sí, veïns i veïns. Espera, espera, espera. Portem 72 programes, si no m'equivoquen, només 25 seccions de videojocs. Encima me vas a tocar las narices. Precisamente lo que te acabo de decir... Un bo de empatitis, empatitis 12. Me he incluido en los gamers del futuro. Eso sí, porque ahora estoy entre esos 3.000 millones para el año 2023. No me diré que Emilio al final ya no va a veure a futbol, ya va a obrir a explicar. És més interessant un partit entrevistat. No, Emilio serà referente, no, no. Yo lo veo al revés, será referente de videojuegos. No, no, vendrá aquí a hablarnos de videojuegos. He de decir, i perquè us relaxéis del todo, que el último programa lo compartí, i m'he sorprendut que molta gent m'hi respondia, que en relació a altres programes, estaven molt, molt, molt piles, amb el Game Awards, més d'un col·lega, eh, més d'un col·lega, al·lucinant, sí, sí. Recordem-nos-hi, les socials, que últimament les estem oblidant. Tenim YouTube, com ho has comentat, YouTube, empenada cultural, Facebook, empenada cultural, Twitter, empenada cultura, Senseela, Instagram, empenada cultural... i tots els podcasts els trobareu a SoundCloud. Avancem cap al menú del dia. En aquest especial animació, que ja s'ha avançat una miqueta, no? Sí, claro, claro. Perquè ja per començar, començo jo amb un còmic, tot i que també escolteu, cinema, doncs acanyem, que és Akira, aquest còmic de Cachohiro Tomo, que és un còmic que és un còmic que és un còmic de Cachohiro Tomo, que és un còmic que és un còmic que és un còmic de Cachohiro Tomo, que és un còmic que és un còmic que és un còmic de Cachohiro Tomo, aquest còmic de Cachohiro Tomo, parlarem del còmic, però sobretot no en enganyem, parlarem de la mànula que s'ha arrastrenat. Cachohiro Tomo, Akira, Akira. Bueno, jo continuo a fer-me un retrospect a l'època que eren tots prepubers o puberpà. I perquè s'ha de dir que el pol s'estrana a la trantena. Felicitats, pols. Gràcies. Com ho dius, Ali? És el tercer piso. Les vistes, a partir de ara, sí que valen la pena. No havia relacionat, què millor que entrar als meus 30 fent un retrospect a aquesta època que tots eren muts mitjamertes i ho seguim sent alguns. Per parlar de la sèrie, que jo crec que plasma millor aquella època i els canvis que vam tenir com a persones, com a personites, que és Big Mouth de Netflix. Boníssim, boníssim. Hòstia, sóc el que no puc dir, però bé... Això, el que vull dir és que vull aprovechar i estar empanada més que ningú. Jo crec que també té Big Mouth i serà una sèrie que li posaràs al teu fill. Perfecto, perfecto. Me encanta, me encanta la idea. Desde luego, mejor que poco yo. Y yo voy con Josep, que ya lo ha anunciado un poquitito, una película humilde, francesa de animación... A medio camino, también, entre una producción catalana y más que francesa oxitana... Qué maravilla, per mi, Ali. Que nos habla de la guerra civil y, sobretot, de Josep Bartoli, el gran pintor i ilustrador dibujant. Doncs molt, eh. Avancem, comencem... Comerço jo. Que fort!Què raro. Bé, doncs comencem. Sí, sí, mai encaixa, mai encaixa. Mai encaixa, que portes la vida i jocs. Ai, de còmics, eh. Ja té algú de còmics, el polencís com un personatge de còmics. Aprofitant que estem de com hi ha... De recena estrena, ja no de la restrena d'aquí, no, no. De Cyberpunk 2077, vida i jocs, Adrià, no? Avui es portem una de les obres seminals del gènere. Que per cert, aquesta obra no té tants bucs, no hi puc. Esperem que no. Ja van portar la intranera a aquest estiu en un gaspatxo que podeu anar a YouTube o a SoundCloud a escoltar. I deixarem la novel·la de Neuromancer, de William Gibson, per més endavant. Però avui és una restrena als nostres cinemes d'aquesta passada setmana. A més, ja ho ha dit l'Adrià, no? Restrena en quatre càrrecs masteritzat. I tot i que avui vinc de desembre, si és que esteu a escoltar el programa quan s'estrena, és l'últim dia que podeu anar a veure-la a les sales. No patiu, perquè també la podeu trobar a Netflix. I és que, de la mà de selecta visió, la seva distribuïdora aquí a Espanya, s'ha restrenat l'indigualable pel·lícula d'animació a Quira, que et sugiro, Otomo. Aviam que les seccions diuen còmics, però serà inhabitable que ens centrem més en el film. Intentarem fer una comparativa, però ja aviso que em marcaré un Adrià, no? Perdona que t'interrumpa, però en el fondo és que, joder, ja solo con esta banda son claro, con esta melodía, esto con el còmic no puede competir. Però esto estaba escrito en el còmic. Sí, sí, por ahí, ta, ta, ta, ta. Sabes, és el bol dibujado. Total, el manga, aquest, s'inicia al 1982. Casi 40 anys, ja, no? Aquí dos anys tornarem a portar-ho, ja està. I es va allargar fins al 90. Però és que la pel·lícula es va estrenar al 88, abans de finalitzar el còmic, sí, sí. Per tant, no és ben bé que una adapti a l'altra, o sí, o tot el contrari, de fet, són dues peces complementàries totalment vàlides per si mateixes. La versió empresa, parlem un moment d'ella, actualment va per la seva edició número 100. És flipar, és flipar. És un real monster, no? Però sent edicions, eh? És una bogeria. Són 6 volums que sumen un total de més de 2.000 pàgines i desenvolupa tots a dir molt més els personatges i situacions que la seva traslació a la gran pantalla. Per fer la pel·lícula, que dura només dues horetes, condensa el que vindria a ser la primera meitat dels dos volums i adapta el final. En realitat no l'adapta, ja que es va bé d'inventar un final, quan es va fer la pel·lícula, i anys més tard va ser el còmic, el que es va rescriure aquest final. És que el creador del còmic, que et sugira el Tomo, és també el director i escritor de la versió animada. Per tant, no podem acusar que sigui una mala adaptació, a part del que es va plantejar, a part de les dues criatures. I si la versió manga sembla que es va proposar fer una de les narratives més extenses i detallades que mai s'havien plantejat, repeteixo, més de 2.000 pàgines al llarg de 8 anys, setmana a setmana a la revista Young Magazine, sembla que la versió anime es va plantejar un objectiu encara més majúscul. Amb un pressupost de 700 milions de llens, que vindria a ser algo com 5,5 milions de dòlars de l'època, es va convertir en la pel·lícula animació japonesa més cara fins llavors. I la versió amb l'animal de diverses empreses, que el seu pressupost sopara als 1.000 milions de llens. 700 és el que van destinar la pel·lícula en sí, però per poder ser una cooperativa... És com l'animació japonesa jugarà a ser Disney. Sí, sí. De fet, va sopar a Ghibli, que va ser l'any en següent es va estrenar Kiki, la bruja de Liberty Service, que allà va sopar en pressupost. Un pressupost de la hòstia. I què va fer que ets guiro tomo amb tots aquests diners? de la indústria de l'animació japonesa. En comptes d'animar a tresos, com feien quasi tots els animes, és a dir, m'ho explico, que cada tres fotogrames... Es fa un de cada tres fotogrames, de 24 fotogrames que té cada segon. Per tant, només es dibuixen vuit, això és el que normalment fa la indústria. Ell va dedicar, ella es va proposar, fer una combinació de dosos i fins i tot d'uns, i per tant gairebé dibuixa a 24 frames per segon. Hi ha un mita, eh? Hi ha un mita que diu que és tot de 24 en la veritat, però, quasi igualment, és una bogeria. Això va acabar fent un total de més de 160.000 il·lustracions úniques. També el triple del normal, eh? I es van utilitzar fins a 327 colors diferents, fins al punt de que van haver d'inventar colors que no existien, per poder dibuixar tons de negre d'aquesta nit, néon, que... Collons, sí que van revolucionar, el pantone i tot. Sí, sí. De fet, existeix el vermella quira. El vermella quira és un voló en concret. I es va gravar prèviament el diàleg, per poder dibuixar les labials, cosa que sabreu que no és una pràctica habitual als estudis d'animament. Normalment el que fan és... i després, parlant a sobre, no? Total, que la pel·li és una monstruositat i la seva qualitat visual va accedir a tota expectativa. En qualsevol cas, les dues versions tenen en comú tant la trama bàsica com els temes centrals, així que, si no us importa, avancem i anem a analitzar-los. Adrià, no t'acabes la mà? No, perquè estaves comentant a tot això, i, clar, no puc imaginar-me... No puc imaginar-me com una suerte de cúbric de l'animación, un tio perfeccionista, obsessivo... Clar, eh? Partir con esa ambición, de decir... És curiós. Como que 8 fotogramas, ¿no? 24. És com una mica com el Trump. Bueno, he llegado donde estoy, humildemente, solo con mi... No, con mi mano. No, no, solo con mis 75.000 millones de dólares. Exacte. Es que yo no me han comentado, he reconegutíssim il·lustrador, vale, i, quan decideix, a ell li proposen fer la pel·lícula, i ell diu, només donaré permís a fer la pel·lícula, si la dirigeixo jo, perquè ell no fugia, ell només volia ser il·lustrador. I quan va fer la pel·lícula li va agradar tant el cinema, que, de fet, va canviar una mica la seva carrera. La seva carrera ha fet, Carles, quines altres pel·lícules ha fet? Bueno, ell té una pel·lícula, que és Memories, que és una pel·lícula pisòdica, molt interessant, molt en la línia Stimpunk, molt en la línia Holocausto Nuclear, hi ha diversos directors que han participat en aquesta pel·lícula, com Koji Morimoto i Tensai Okamura. I aquesta pel·lícula previa? Això és després, és el 95, però, clar, l'interessant és que són coses que ell va crear en manga, al pròpia, a Sugiro Tomo, i que després es va repartir amb aquesta pel·lícula. I després una altra pel·lícula, bàsica, bàsica, bàsica, fonamental del 2004-2003, Steam Boy. És al revés que podríem dir de la Alejandro Jodorowski, que al final no va poder fer d'un, i a partir d'aquí, totes les idees que tenia condensades per fer d'un, va fer el mental, el tecnològic, no va fer el revés. Es va dedicar amb el moeu i es va fer... Per què rentabilitzar-t'hi? Però tornem a la història de tant del còmic com de la pel·lícula que tenen en comú, que és una història que ens situa ara ja passat, 2019, en un any preolímpica a Japó. I com són les caramboles del món, perquè resulta que sí, ara ja estem al 2020, però seguim, Covid mediante, en un any preolímpic al Japó. El timing és de puta mare, ni fet a posta. Doncs vaja, en la ciutat de Neo Tòquio, que en realitat és l'antiga tòquia arrasada per una explosió, aparentment nuclear, el 1988, i que va desencadenar a tercera guerra mundial, doncs la corrupció, la decadència i la violència, campen a sossanxes. Veiem moltes protestes tan antiguvernamentals, com terrorisme i terrorisme d'estat. Aquí és on coneixem els nostres protagonistes, Caneda Itetsú, el primer, és el líder d'una banda de motoristes, i el segon, que també és membre de la banda, és el seu amic d'infància. A l'exèrcit contra un nen misteriós, i si s'ha agrastat per l'exèrcit, adquireix poder psíquics capaços de desencadenar el caos absolut. Però si el títol de tot això és aquí, era qui coi, és aquest acte. Sí, sí, jo recordo ser un nen i... Però quin cony ser aquí? Quan vi la pel·lícula de los 90 era... Però aquí, Tetsú i Caneda, que cony és, és tot. Doncs descobrirem que era un dels nens misteriosos, tots experiments psíquics del govern, que va perdre el control, i és realment el responsable d'aquella explosió del 1988. I a més, ara està fet bucinets i amagat en una cambra cuirassada. I veig, ara, la història es tanca amb una sequència de destrucció brutal, per part de Tetsú, a reu dels poderes d'aquí, i que igual que ell ha perdut el control, i els pocs supervivents entre ells, Caneda, afronten al futur una miqueta més d'informació de tot el que ha passat, i una miqueta més d'esperança. No entrarem en més detall, però hi ha diferències entre còmic i pel·li. No acabaríem, perquè el còmic ja ho han dit. Però és molt fidel, realment. No, és molt fidel. S'ha de saltar coses sort. El còmic desenvolupa personatges com la Vallet, aquella que porta tot un culte reverat admiran a Quira. Però entrem en temes, en temes que planteja la història. Òbviament no podem parar de notar l'ambientació cyberpunk, de la mateixa manera que veiem a Bullet Runner, que de fet és una de les grans influències per a Tomo, per desenvolupar el còmic. És un discurs mediementalista, però sobretot una miqueta tecnofo. L'altura i els neons de Neotòquio poden despertar-nos admiració absoluta, però en seguida veiem que no són més que la faixana per encobrir la brutícia i la pobresa dels carrers. Les autoritats, és a dir, l'Estat, representat aquí per l'urbanisme imperant, ens vol vendre el progrés i modernitat, però la plebe, la gent normal, en realitat viu pitjor del que semblaria. No s'adoblirà, eh, que a Quira, tant el manga com l'anime, és un projecte nascut durant el que es coneix com la època d'haurada del manga i l'anime, per dir, la dècada dels 80, on Japó va veure un augment espectacular de la seva economia gràcies a l'exportació tecnològica mundial i a l'apartura occident. Amb aquesta visió tan címica de la tecnologia i el modernisme que planteja a Quira, o tothom ho sembla que està pronosticant, ja no només que els olímpics es faran a Tokyo 2020, bueno, m'es va equivocar per un anyet, no? Sinó que, fins i tot, sembla que pronostiqui la caiguda posterior d'aquest frenòsia econòmic. I hòstia, la història li ha donat la raó, perquè Japó porta 30 anys en crisi. Lo heavy es que cuando yo... de hecho, yo intenté revisitar ayer, no tuve mucho tiempo para acabarla, pero me alucinó recordar que era una obra que partía del 1982 y ya, desde esa época, se plantea que el caos total llegaba seis años más tarde, en el 88. De alguna manera, había una mentalidad muy negativa al inicio de este esplendor que tu planteabas, no? Sí, no, a aquest punt, al fet de que la tecnologia sembla donar-li brillo a un món que en veritat està molt malament, no? S'ha de dir que a Kira planteja un futur molt més occidentalitzat, és a dir, hi ha molts cartells en anglès, a Japó, això no passa, però sí que hi ha aquesta superfasana de tecnologia quan es veu que hi ha molta pobresa. Almenys no s'han tornat tan bruts com els occidentals, els japonèsos, de la realitat. No, en la realitat, no. Jo hi ha una curiositat només que volia dir sobre l'èxit brutal que va tenir a Kira, i és que té a veure amb unes còpies de vídeo que van circular abans de l'estrena oficial a Sitges del 91, ja per Catalunya. Aquí hi ha una pel·lícula del 92, aquí a Espanya, i clar, el tema és que ja s'assetia. Hi ha una pel·lícula de Japó, que quan aquí ja s'havia estrenat, i aquí ja hi havia els renes i vola de drac, hi havia tot això, i es passaven fotocòpies igual al mercat de Sant Antoni, però és que a Estats Units també, aquesta pel·lícula significa... Això ho anava comentant més endavant, però aquesta pel·lícula significa l'abarturar a Occident de formes particulars. Del manga, sí, perquè realment jo diria que és anime, no?, de Select-Avició, o era manga, exacte, era manga de Select-Avició, realment la primera pel·lícula que hi hauria una sèrie de... que hi hauria més tardes, el puño de la Estrella del Norte, Tumet i Megaló, Polis, bueno... Fixeu-vos que tot això són franceses dels 80s. La era d'Aurada. Nosaltres no hi haurà els 90, però són produccions dels 80s. És curiós, perquè el mateix any que es va estrenar a la pel·lícula de Quira, totes recordades que la vam veure junts, que era una pel·lícula que més també és a Tetsuo, que també es deia igual que el personatge que em pugeix, és el mateix any i és també cyberpunk, és també destrucció de tot. És curiós, que el mateix any. És el mateix any, del Sucamoto. Sí, una pel·lícula experimental... Tril·logia, que va ser. Ara les comparem una miqueta més endavant, perquè estava... L'anava a treure a pol, però un altre tema, i recupero una cosa plantejada per l'Adrià, amb l'Evel V, és l'encobriment de la veritat per parlar al govern. Un tema recorrent, a més, a la ficció japonesa, com es veu a Godzilla, perquè estan amagant i alhora a la burocràcia, inclús a Death Note, amb el rotllo de qui serà a Quira. A Quira, precisament, és el nom que li donen. Ah, no, és Quira. Bueno, a Quira vol dir... Bueno, hi ha la llegenda urbana que li diuen Quira, perquè hi ha molts personatges, mitjans malvats, perquè no saben pronunciar la R, B, i és el Quila, de l'assessí, no? Quila. Totalment, però és curiós que a Quira és un nom que s'utilitza molt, el Japó, per parlar de personatges misteriosos. A Quira vol dir llum, vol dir brillantó, vol dir esplendor. Però amb una connotació d'aquesta japonesa, que no vol dir una cosa bona, només... Una luta de las explosiones... No, de las explosiones que vemos nada más a empezar la película, de hecho, y que remiten, evidentemente, las bombas nucleares. De hecho, esto que estabas comentando, sobre el lvl 5, al final es algo que, de algún modo, tuvo que marcar, tanto la infancia como la adolescencia de Katsushiro Tomo, y que, de hecho, he leído por ahí, que en el fondo Katsushiro Tomo había crecido en medio de manifestaciones continuas de esas protestas posteriores, a la gran crisis de la Segunda Guerra Mundial, y que después, como tú me en comentabas, las influencias a veces llegan incluso de Estados Unidos, no solo con Blade Runner, sino con una película muy interesante, Easy Rider, ¿no? Al final hay una respuesta por el concepto de los motoristas, como nómadas salvajes que viven al margen de lo legal, y no por eso de una manera negativa. Easy Rider es el new Hollywood, eh? Sí, recordem, que l'Adrià no ho avança una miqueta, és que o Quinaua va haver-hi una mena de massacra i abandonament per part del govern central de Japó, per dir, no, és igual, saps? ¿Cómo lo llamaban una retirada o no? Exacte, no. Nunca perder. No se podía perder, había que morir. Diuen que això va provocar que a Occidenta s'hidia utilitzat les bombes, és a dir, que pensen... La frase de la pel·lícula era, si no hi hagués hagut un o Quinaua, potser no hi ha hagut unes bombes. Una aceptació de la derrota a Tiempo Ferran, i crec que hauria sido un mucho más positivo para la historia. Doncs, a Quira, directament amaguen que el detonant d'aquesta tercera guerra mundial no va ser una tata estranger, sinó una negligència pròpia d'experiments vergonyants, és a dir, manipulació i teràpia genètica, amb nens per desenvolupar armes psíquiques, no? Autocrítica. Sí, sí. De fet, és l'intent de jugar a Deus. També acaba sortint molt tard. Prometeu. Totalment. Totalment. I això es veu representat tant per la ja la actual fòbia a l'atomisme del poble nipó, com per l'explicació que Caï, una noia de la resistència, li fa caneda sobre els poders d'aquí. Això és una miqueta al l'Ore, si és tan estrany d'aquí, que és que tot ser viu posar-hi cert grau d'energia, que si se s'ha de utilitzar és molt poderosa. El problema bé, quan s'ho torga l'energia d'un humà a un organisme més simple, com per exemple una meva, i aquesta és l'exemple que posen, eh? Una meva, que la seva naturalesa simplement és consumir el seu artorn, menjar i créixer. Doncs què creieu que se passaria si se li otorga el poder d'un deu a un humà, donada a la seva naturalesa? Ja vaig dir una frase a qui ha emparat un cop, però torno a citar Open Hammer, i és el seu, m'he convertit en mort, destructor de mons, armes de destrucció massiva, amb mans de nens a per volar-hi. I ara està bastant vigent, per sort l'hem fotut fora, bueno, nosaltres no, els americans l'hem fotut fora, sembla ser, el senyor Trump, perquè imaginem... Bueno, a veure què ha passat. La resistància, al final, aquest home. Hi ha més temes, com el fanatisme religiós, potser més explorat del manga que l'anime, com deia, en tot aquests grups de seguidors que veuen en uns suposats masies, en Akira, pel simple fet de que el govern els amaga, que diu, hòstia, si el govern no l'esconde, serà que en realitat és bueno per a nosaltres, no? També hi ha el terror de la carn, i aquí és on ha anat de Llo de Tetsú, on hi ha l'humanisme i la metamorfosi, no? Per apelar aquesta part més visceral del pànic, ha pensat que el nostre propi cos se'n girarà en contra. Clar, també fa referència al càncer, no? Aquestes malalties modernes derivades del malús de la tecnologia. És molt cron en verga, això que diu, la dova carn. La dova carn. I metafísica per un tupe. Ja us dic que, al final, on Akira repareix per unir-se amb els 3 nens psíquics, i així sacrificar-se plegats per evitar una major catastrofe generada per Tetsú, jo diria que allà el plagi amb la crossfixió cristiana. I, vaja, en qualsevol cas, a Akira és una pel·lícula que... Ja ho ha dit l'Adrià Noss. Quan fa que no la revisites, l'Adrià Noss? No, la revisité ayer, por la noche, perquè m'interessava muchísimo, poder aportar desde el conocimiento presente, porque es una pel·li que vi en los 90. No llegaba ni a la adolescencia, igual tenía 12 años. Y, claro, recuerdo que me resultó grande. Realmente no tenía la talla para meterme en esos pantalones, aún así me impactó. A Akira és una pel·lícula que va revolucionar el món de l'animació japonesa, però és que la resta del món, ja ho ha comentat el Carles, a Estats Units va despertar l'esianisme, que allà sempre han enfocat més de la violència i l'estravegància, mentre aquí a Europa, que ja teníem un esianisme, o sobretot un japonisme previ, amb l'art i la pintura, també vam aprendre de tot aquelles coses que arribaven de Japó. I, a Akira és una pel·lícula que va revolucionar el món de l'animació japonesa, però és que la resta del món ja ho ha comentat el Carles, a Estats Units, que va revolucionar aquelles coses que arribaven de Japó, podien ser més extremes, més adultes. Totalment, l'opos apocalíptico. I clar, jo ho deixaria aquí, si voleu comentar alguna cosa més, però... Ho deixaries a Akira. Doncs mira, ara m'està assenyalant... aquí, ja, sí, a Akira. El Carles m'està assenyalant que ho teniu a Netflix, que això és el que ho comentava, i també a Filming, que és la plataforma que ens patrocini ja últimament. Doncs avancem o què? Avancem. Som-hi. Bueno, nois, tirem cap enrere. Tirem cap enrere a l'època que va veure Akira Adriano als seus 12 anys. És de música, eh? És que podria començar, que és com un qüestionari. És patge per a Carles, en aquella època, no?, als seus 11 o 12 anys. Com sabies com havies de fer el primer pató, nois? No tenia ni puta idea. Potser davant del mirall, no? Va, que te besaves la mano. Te besaves la mano, para practicar. O tu, Adriano, no et vas preguntar mai per què la resta de nens tenien ja pels corporels i tu, no? No, jo m'he pensat... Per què no em quedaria caldo? O Ferran, en tenies perquè la teva veu encara era molt aflautada i la resta... De fet, em preguntava per què se m'havia posat la veu d'ajust massadora. Els 14 anys ho ja vaig veure així. Tot això passava perquè no teníem una sèrie com la que us porto avui, que té Netflix, que jo que hauria de resoldre moltes històries, però sí que és veritat que també ens hauria de pervertir molt, perquè és la llista sèrie. Va durar, va durar. I'm going through saying, yeah. I'm going through saying, yeah. Oh, it's my life. Oh, oh, oh. Bueno, comencem, perquè el Perran ja m'està indicant que s'ha d'anar al Copic One. Gràcies, pot per deixar l'itro sencer. És que no ho entés. Està fent senyes. Està parlant de Ferran Productor. Exacte. Estem parlant de Big Mouth, una sèrie de Netflix que la van estrenar el 2017, i era realment destinat a una sèrie d'adults. Una sèrie d'adults, però molt instructiva. O sigui, és d'aquestes pel·lícules, que... pel·lícules. Però sèries, que et parla perfectament del que és aquest canvi, a la pubertat, a l'adolescència, tots aquests canvis que comporta, doncs, d'això de ser un nen, no, un merdeta, i a dir, ser... Com veiem, més conscient d'aquest coi passen al món, en el teu entorn i sobretot en el teu cos, no? Temes que tracten, per exemple, sobretot des dels primers capítols, del primer petó, creixement de pèl corporal, mida dels genitals, ser i pensar diferent a la resta, i després hi ha temes més de raça, d'igualtat, feminisme... Tamporada, tu, Ferran, les vies, no sé si tu, Carles, has arribat a veure. L'última no, eh? Fa molt poquet que l'han estrenat fa menys de dos setmanes. L'última temporada, per exemple, hi ha entres en temes com el transgènere, la identificació sexual, com posar-se un tampó, o com sortirà del mar. És una sèrie que serà acceptada en lo sòscar, en el fons. Que cumple esas expectativas. Sí, però d'una forma, no sé fins quin punt. Tinc problemes amb el tema dels dublatges. Això és el polite correcte més que no té res a veure. No sé si ho vas a comentar, però... Segur que sí, però digues. Capítulos por temporada... Deu. Deu, eh? Més o menys. Més o menys, sí, sí. Com parlar de tots aquests temes, perquè són temes bastant complicats. A més, moltes pel·lícules, moltes sèries, molts còmics, molts videojocs... Totes el que vulguis ho han fet de moltes formes diferents. Al final, l'adolescència és un tema que s'ha tractat moltíssim. Però aquí hi ha una cosa que, jo crec que és el que fa el canvi, la sèrie. I és que tot comença amb l'arribada de les hormones, però com ho fan? De les hormones és una cosa bastant natural, però aquí ho fan amb el món de les hormones. Mare meva! Era un barran, qui parlava. No, no, no, realment l'arribada d'aquests... Què és això d'AgerCoff? És que en català correcte hauria de ser escorres. No, escorres és escorrer-se. Monyir-se. Monyir-se. Com ho deies tu l'altre dia, Carles, a l'Ajuntament. L'Ajuntament per ser un coi. Exactament. Això surt més endavant, eh, de la sèrie, però... Jo crec que és una d'aquestes claus total de la sèrie que ha tingut, que és la representació de les hormones. Aquest cas és un monstre. Aquest cas era morís, però hi ha molts tipus de monstres diferents. Tindrien a ser dos els principals, no? Que són l'ombra i la mujer, per dir-ho així, no? L'hormona de l'home i l'hormona de l'hormona. Exacte. Però que no vol dir que tu, com a noi, et toqui una hormona masculina. Exacte. Aquí també hi ha molt de joc, inclús hi ha altres, que el monstre de les hormones és una mena de nen, que no sap ben bé què es fa, després hi ha un altre, el musculator, que és el... El hiper-hormonal, sí. I el vell, el monstre de les hormones. Exacte, i el vell, que és el que hauria de tornar a... que és el que hauria de estar jubilat, no? És l'hip hormonal, és l'hip pute. I a més, els consells que adora per això són molt bons. Sí. Què vas a fer-li, no? La seva frase sempre és la... Bueno, què hi farem, no? És el todo passa. És com un paper grill sexual, aquest monstre de les hormones. Sí, sí, sí. Jo és que passa que també personifiquen no només les hormones. Això és molt, molt xulo, donar la sèrie. Personifiquen la culpa, la depressió, l'anxietat, la vergonya. Inclusor que els sexuals i els tampons i els condonsos, si tots tenen veu, i a vegades inclús canten, ja ho direm després, sí. Mira, només hi ha... us dic els primers capítols, els noms. Oficials dels capítols de la mena de temporada. Ella col·lacion, comencem ja fort. Toda sangramos, soy gay. Fiesta de pijamas desgarrador que el barrio de brutalidad emocional. Hòstia, es podria estar en el llibre, eh, de Molins de Reis. Eco terror. Després, les xiques també estan salies, que és un capítol puníssim. Però els nois pensem que les noies no tenen ganes, no? No, no, no. Aquesta sèrie ve a canviar mitos, m'agrada. Després hi ha una que és l'empoja a cabezes, que és un concepte molt bo d'aquests nois que empenyen el cap de les noies com cap avall, no? No es talla la sèrie. No es talla res. Estem parlant d'una sèrie que és molt instructiva, però l'hora... És molt narratat. Estàs parlant de bus, en aquest sentit. Sí, sí, aquí s'ho plantegen, eh? Sí, sí, és veritat, perquè aquí s'ho plantegen. Tot el capítol va destinat a això. L'Adrià no està negant amb el cap. És clar, és clar. No, no, estic dient, estic dient. Són bé hílies, no? És un capítol que també t'agrada molt, que és Pornolàndia, que és el descobriment de la pornografia, quan érem en aquesta edat. Referències cinefil·les que no direm. Gran capítol, aquest capítol. Hi ha moltes referències, a l'última temporada, que, si dels últims capítols, recordo que hi ha una referència a Muñeca Rusa. Totalment, surt la netaixa ni la netaixa ni la netaixa ni la netaixa. I posa-la a veu, sí, sí, sí. Però, bueno, us dic una sèrie que està, a més, un humor molt ben mesurat. Molt. És un humor que es podria quedar en el caca, però és perquè, al final, moltes de les coses que s'expliquen. De fet, a l'última temporada hi ha un capítol decidat de la caca. Però la caca, des del punt de vista de... Que no puc, Madness, no? La bogeria no pot acampament i no pot cagar. La bogeria no pot personificar, també, el trullo. És la chapter hour de pu-pu! L'obraciós de tot això perduren el temps. Està mostrant la sèrie que aguantarà. És biologia. No, no, no. És molt instructiva. I, de fet, els personatges, també, que tenien molts, potser els dos protagonistes que ens comentarem després, són els grans personatges, però són personatges molt rodons. I, de fet, hi ha bromes que també creixen als personatges. No com el Simpson, aquesta, l'última temporada, també hi ha una meta broma sobre el Simpson, que diu... No com Bart i Lissa. Nosaltres anem creixent, no com Bart i Lissa, que van repetint el mateix curs. Hi ha molta quarta pareta. Sí, hi ha molta. S'han aprofitat molt bé d'això, d'un humor absurd, un humor molt negre, però sobretot el meta humor. Ells saben perfectament que estan a Netflix, juguen amb el format de Netflix. Diàloga, no, amb una altra sèrie de plàstics. De fet, diuen, este episodio no hi va de no sé què. L'aprenia tampoc ha de jugar molt. Sabem que, com que us pot agradar una sèrie així, la veureu del tiró, també el mostres de les urnes en viena i diuen... Sí, sí, tu, no cal ni que et fem... Hi ha un remè més de què això va passar al primer episodi, perquè porta 5 següents. Jo vull afegir que la sensació general de Big Mouth és com d'optimisme respecte a l'adolescència. Aquest kits de l'arri clar, que tenen aquesta visió tan fosca, totalment, trenca completament. Perquè vol normalitzar els problemes que tots tenim, que, normalment, per estar amb silenci, ens pensem que només ens passen a nosaltres. Aquest és un objectiu de la sèrie. Jo no passo miedos presentes. No, no, i, a més, hi ha moltes bromes, també, que estan... aquest metàumor de parlar dels creadors, també. Hi ha molta broma, també, de... Estem fent una sèrie sobre nens amb nens, amb les nostres veus, que som adults, però hi ha molta broma de pedofili, pedofili en el sentit còmic de... Això, si ho fessin amb persones reals, això estaria prohibidíssim, però que és una sèrie d'animació via lliure. Perquè és una de les grandeses de l'animació. Exacte, molt comentada, és veritat. Doncs, nois, la banda sonora és espectacular, juga molt, també, amb el musical, però ara entrarem. Però sobretot, la banda sonora, Charles Bradley, adaptant una cançó, ojo, que es diu, xenxes, de... Black Sabbath. No, puja, puja. Black Sabbath, és la... La original és de Black Sabbath. Jo que llevava rato preguntant-te, ¿por qué has cogido la banda sonora de aquellos maravillosos años? ¿Sabes, no recordáis esa sèrie? I I'm going through change. Hòstia, és una broma que no llega en la gènere. No recordáis una en Big Mouth. Els seus creadores sí que les llega, perquè sembla que aquesta és la raó per agafar aquesta banda sonora. No diria que en fuera la misma canción, però, tot el rato que l'estaves escoltant, no dius, com me recordo de la sèrie de los 80. M'agrada perquè el polfe, els alegrí i el senyor Ferran, estava parlant d'aquí, d'aquests 80s, i ara, en Big Mouth, tornem a parlar d'aquests 80s amb Black Sabbath. És molt curiós que agafin de Black Sabbath. Les antípodes metaleres a una cançó que és així, ja s'era, però no es queda aquí la música. Tot el sèrie és boníssima, però això de tot el que té boníssim són els musicals. Being gay can be bloody brilliant. How so, Freddie Mercury? I was hoping you would ask. What's it like to be gay? When you're gay, every day, it is a non-stop cabaret. És boníssim, sí. A més, les veus estan tan ben encertades, perquè hi ha una mica de malaltia que targets, i ja està, ens veiem. Aquí hi ha un dels personatges, que és el Nick, un dels dos protes, en el trastero de l'altre cas, no sé on se li diu, el que tenen, això molt a màquines, les golpes, aquestes, que tenen. Però sé que ho ves en una, tio. No ho hauria, això, tio. Bueno, hi viu el fantasma de Duke Ellington. Ostres! El que us he posat al principi és ell, de veritat. És momentàzor. Allà viuen uns quants fantasmes, viuen. Normalment també tipo d'una sàmera i freimer. Que viuen divas. És curcullós perquè tot són divas, divas homes i dones. Llavors, en aquest cas, és el musical de Sergei. I, a més, tot divas que han tingut vides sexuals estranyes. Sí, és trionic, es vides molt xunges. És una sèrie que us descobrirà moltíssima cosa. Surtot també hi ha molta broma. No és aquella sèrie o pel·li d'infantil que veu molt de... No, el Toninho li va gustar perquè tu pillaràs... No, és el contrari. No, és el contrari. Vau saber la sèrie, perquè m'hi apeteixo. Jo us dic, si ho hagués de definir alguna forma. A mi m'encanta, per exemple, les sèries com Boja, que tracten d'una forma també molt... Pots la música, pot la música, farran. Una... Sí, que ho sé, que ho sé, que ho sé, que ho sé. Hi ha sèries com Boja que tracten molt bé d'una forma... Allà també és molt dramàtica, però d'una forma humorística, temes complicats aquestes, en aquella sèrie de ser adult, de la depressió, de la fama, de la antifama... I aquí no es senten tant a les belles glòries, que estan bé dels 80, el Boja, però aquí és totalment aquella època de transició que collons que ningú sabia que estaven fent. I amb una sèrie d'aquestes, bueno, mira, és el que deia al principi, podria ajudar o no, perquè és heavy metal, eh, la sèrie... I, aleshores, bien, ¿no? ¿Entonces, Boja, con Big Mouth o qué? A veure, és molt més... És molt més arena. Boja, que és com molt més formal. Sí, boja, que és més... Una va d'intel·lectual, oi? Sí, te'n pones, sí. A veure, sí que és veritat, sí que és veritat que t'han deixat caca-colòpia del pis al Big Mouth, però és d'un punt de vista molt instructiu i molt, molt interessant. El punt de vista, per exemple, que no l'hem comentat. Està amb un personatge en concret o la varian. Exacte. El show, de part realment, està basat en la vida de les experiències dels dos protes, que en realitat són els dos creadors. Tenen el mateix nom, Nick Roll i Andrew Goldberg. Però és que, a més, ojo, que Andrew Goldberg és un dels guionistes de família. Sí, sí, sí. Llavors, aquí ja estem posant un catxer a la sèrie. Hi ha múscul, que era múscul, hi ha múscul. Però, a més, ja et dic que és la típica sèrie, que, a més, augmenta la comèdia fent que els actors, per exemple, el cas del Nick Roll, doble 12 personatges. Guà! La comèdia augmenta quan tu els vas identificant i dius que és el mateix que s'està parant de la mateixa, però amb uns tons de veu brutal. Vaig investigant amb el tema de Big Mouth, vaig arribar a una lectura que no va fer massa, de guió per a Skymon o per a Zoom, crec que era, no sé, a Vincàmaris, amb molts personatges. Us animo a buscar, eh? L'actura de guió de Big Mouth, que crec que es dura una hora, i era per recaptar fons. Guà! Sobretot veus el Nick quan veus el Nick Roll variant les veus, és espectacular. Nick Roll és aquest humorista, perquè ell és humorista. Té uns monòlegs, si els buscaven ètics, em sembla que és... Un color propi però vas a pensar. Sí, sí, sí. Nick Roll, amb tants personatges, és com el Peter Sellers, interpretant tants personatges del mateix. El Jusomar, no? El Jusomar, una mica. I després, també, un d'aquests personatges, que també sortien en aquest hum doblant, és aquest personatge que, quantant del Doke Ellington, que ve a ser aquest fantasma de la música de la Ferendula i tal, però sobretot que és el que anti-aconsella totalment. If you're lost in the appellate, can't get found, just hop the subway to Chinatown. Oops, I guess we're a Brooklyn bound, but you're never lost in New York City. In Williamsburg, all the whole time Jews have rented their buildings to hipster dudes with their waist length... Em sembla que sigui només musical, eh? La sèrie no. Home, té molt de musical, quasi cada dos capítols potser hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha YouTubers recopilats tots els músicals que hi anà la sèrie. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó. Vaig veure que hi ha una cançó.