Empanada Cultural del 31/12/2020

... Prefereu els pites que aquí comença l'embatx, l'embafada, el gran vestit, la vacanal radiofònica. Aquí comença... ...en panada puntual. Un programa cuinat per... ...Paul Diggler, ...Patran Pujol, ...Adrian Mucallero, ...Carles Martinez, ...Ràdio d'Esperma. Ja sé, ja sé que oberim dient a cada editorial, ...però quin anyet. Ens han deixat sortir de l'establir ara per festes, ...com si fóssim lliures, ...però al final del riarol, ...allà on solen amagar el caguener, ...hi ha una tanca ben barreada, ...que quedi clar que sí que es poden posar portes al camp. Però no ens desanimem, ...que aquí ja estem de sortida d'aquest nefàs 2020, ...i el Nadal i les meves metàfores passabilístiques ...es queden a la frase anterior. Millor enfoquem el futur del 2021 ...en mira de nova i vacunes per tothom, ...perquè no s'havia vist tanta gent amb ganes de xeringues ...des de que el venador de gomes de pollastre ...va a fer el Black Friday al Can de Ruti. Dona igual que aquest permís per vacances acabi ...desembocant una tercera onada, ...que ben bé em podríem dir Big Cajuna. Ni que com si del tibai-nos de Resident Evil Extractors, ...ara sapiguem que el Covid ha mutat a una nova soca, ...però no patiu que en pol s'ha entrenat ...per derrotar Mister X i Nemesis. Encarem l'any vinent com si s'hagués de ser l'últim, ...cabes-t'ho saber, tot pot ser, ...i almenys el disfrutarem més que aquest passat, ...que arrancava entre brometes per la caiguda prematura del mobile, ...avançava amb l'esperança que en 15 dies ...tornaríem a les nostres rutinàries feines, ...i ha acabat, com deia, fent surf biric. Agafem-nos el que sabem que sempre es mantindrà immutable, ...i no parlo dels impecaments del CEP, ...que ja tardaven sortint a aquesta editorial, ...sino d'empanar la cultural. Us hem demostrat que contra Viento i Maria ...pudem seguir fent el programa. Ja sigui via streaming, tancats a casa, ...o enruta per Catalunya quan els tancaments perimetrals ho permeten, ...o clandestinament, bueno. Així que permeteu-nos tancar el 2020 ...amb les últimes recomanacions de l'any ...i també permeteu-m'ho, ...que personalment em digui ja les xarxes socials, ...que sempre últimament les estem deixant, ...així que ja sabeu, ...teniu empanada a cultural a YouTube, ...empanada a cultural a Facebook, ...empanada a cultura sense L a Twitter, ...empanada a cultural a Instagram, ...i empanada a cultural a SoundCloud. Fuck you. Que t'he jodat, 2020. Són això, eh? Em sona. Com anem? Com han anat aquestes festes? Aquí estem, aquí estem. Una mica maltractat, eh? Estic una mica maltractat. Però no bueno, no, entre diners i... ...i virus. En recomanes les teves festes? En virus, què tinc? Espero que us hagin sentat dels canelons de Sant Esteve, ...els galets de Nadal, aquestes cosetes. He provat una versió ximànec. Jo m'he fet un cotxinillo. Empanada de veritat. Ara sí, empanada cultural, per fi, empanada gastràmica. Hablem-nos de les menús de Nadia. Jo tinc una mica d'indigestió, però sobrevivirem-nos. Ja hem fet les xarxes, així que podem avançar... ...y escoltem una miqueta més d'aquest meme. Aquí comença, aquí comença, aquí comença. Me parece que voy yo el primero, ¿no? Cómo te gusta. Empujando fuerte. Coño que había madriano con A. Claro, era alfabético. A ver, ese no vale. Yo os voy a contar más y mejor en breve, pero ya os anticipo que vengo a hablar de esta gran película, de Martín Edén. Perdona, que no me han dit. Hoy fue un programa de última recumanación. No necesariamente positivas. El mejor estreno cinematográfico del año. Después os contaré por qué estreno y no película. No es una película del 2020, es una película del 2019. No, pero que acaba de llegar. Está recién salida el horno. Está justo ahora, en Cartelera, desde 18 de diciembre. Después lo comentamos. De fet, avui inaugurem una gran nova secció. Espero que sigui el primer i l'última, ja ho veureu després. Portem videojocs, la gran videojoc esperat. No només del 2020, que queda la beca de Gairebé. Gairebé, que és cyberpunk. Potser en cotxes de recomanació antirracumanem. Que el compreu com mínim. Més de 4.000 euros. Pots, promet. Videojoc malament. Jo porto a propòsito de nada del John Perre. De Podi Allen. Que és la seva autobiografia. Que sàpiga que ara apènia que ja està pagant del programa. Podi Allen? No, no. No és una ensabonada. És important deixar-ho clar. És imprescindible. És un programa de recomanacions del 2020. Sí que s'ha de llegir, perquè toca temes importants. Abusos, punts suspensivos, però en qualsevol cas. És a llibre que crec que s'ha de portar. En el programa d'avui de recomanacions del 2020. Us portaré una sèrie que ha passat bastant desapercebuda. Per mi és la recomanació més interessant. No necessàriament la més bona. És de Midnight Gospel de Netflix. Té animació. El programa d'avui pot ser llarg. No parla per mi, va. No parla per mi. ¿Quién va ser el programa? A mi m'ha fet molt bé. A mi m'ha fet molt bé. A mi m'ha fet molt bé. Com a mi m'ha fet molt bé. Con esta banda sonora que nos mete en un mood muy particular. Estamos hablando de una película de época. No es para nada. Escuchando esta melodía podríamos imaginarlo. De hecho, luego os contaremos al respecto. en relació al cine, projectes que nunca llegan, pero sobre todo también de la pandemia. Y un matiz, porque a pesar de todo lo malo que nos ha llegado en este 2020, y que sigue llegando, y que seguirá llegando, me da la sensación, Ferran, en el terreno cinematográfico no nos estamos despidiendo tan mal. Más que nada, porque en el mes de diciembre, recordate, los cines o más bien las distribuidoras, en este caso, se han puesto las pilas y han intentado recuperar el tiempo perdido, a mí parecer, cuántas películas nos han estrenado este mes de diciembre, bastante notables, como vamos a empezar con una producción catalana, La Vampira de Barcelona, premio de fotografía en Sitches, y casi, casi, el premio del público. Josep, que justo la comentemos la semana pasada, animación, producción francesa, también muy premiada. Bighinning, premio en San Sebastián, la mejor película, una película croata muy discutida también. Baby, que también la mencionamos aquí, mejor música en Sitches. George Anna, perdona, Bighinning, George Anna. Exacto, perdona, George Anna, ostia, tenemos problemas, con las nacionalidades. Hay que saltar el tibet y el de pal. Exacto. ¿Qué más, qué más, qué más? Bueno, lo comentaba, ¿no? Senmoth, peliculón de terror, A24, peliculón. Creo que en esto coincidimos todos, que es un peliculón, el padre... El padre con Amazon y Hopkins, Olivia Colman, de Fadar. Acabé llorando. El encoactor a la cojonante, y película muy interesante, y evidentemente, la película que hoy nos ocupa. Martín Eden, para mí, he mencionado todas estas, porque son películas muy notables, pero para mí, la mejor, de todas ellas, y posiblemente una de las mejores producciones europeas de los últimos años, nos vamos a poner muy exagerados, es precisamente esta, Martín Eden. Y que conste que no estoy tirando de lo personal, no estoy tirando de mi opinión exclusivamente personal, sino que os voy a recordar, que es una película que también viene presidida por premios, estamos hablando de Mejor Pelicul en el Festival de Sevilla, Mejor Actor Protagonista en Venecia. Ah, premio que le dieron a actor Luca Marinelli, de quien luego hablaremos, y Mejor Guión, adaptado en los premios del cine italiano. Y digo adaptado, porque como ya he comentado en el menú del día, Martín Eden es la adaptación de la novela homónima... Que tens aquí, no? Jack London. Has portado? Has portado. Un toxaco. No, no, no, no, que era gran, no. Creais, no? Muy guapa. Muy interesante, porque aquí, London... Que lo vean también... Muy guapa la portada, eh? Abrengue. Y los oyentes, ¿qué? Exacto, que lo... Evidentemente ahora lo hemos mostrado a la cámara, porque aquellas personas que nos quieren, realmente, lo que nos quieren es ver, ¿no? A ver, en serio. Una obra muy interesante, además, en la... De alguna manera, en la biografía de Jack London, porque cambia, cambia un poquito de su estilo, pasa de una épica mucho más aventurera, a una épica reflexiva, psicológica. Es mucho más... De alguna manera, mucho más psicológico. Mucho más psicológica, esta hora. Y bueno, Jack London, ¿qué decir de él? Quizás muchos... Lo único que relacionan de Jack London es con Colmillo Blanco. Sí. Pero, joder, es un tío, un escritor grandioso, y un mayor aventurero, si cabe, que, de hecho, se merece unas palabras, así, un minutito, porque lo de este hombre es muy serio. Pensad que el London, en su vida, de más de escritor, fue marinero, buscador de oro, periodista, corresponsal de guerra y boxeador en los ratos de ocio, aquello para relajarse. Lo que se llama un hombre de verdad. Y poca broma, de pelo pecho. No sé si, por culpa de eso, este hombre murió a los 40 años. Hizo todo esto y el Lima murió a los 40 años desgraciadamente, pero dejó una obra inconcebible para su corta vida. 200 relatos, 22 novelas, 8 obras de teatro. Y, claro, cuántas adaptaciones van ya a nivel cinematográfico. No solo Martin Eden, sino ejemplos mucho más recientes como los favoritos de Mida, que me suena Fernán, que lo has visto en Netflix, con el Toshar, ¿no? Exacto, chinochar, no, no más. Es una adaptación de hecho de un relato corto del mismo títol, de homónimo también, del mismo títol. La serie va a la pena veure-la. Pero si tiene un puntito, Americano. Y después la llamada de los salvajes, con Robert Raffer, como buscador de oro junto a Superrobac. Esto también es un poco precursor de ese mundo que analizaría después en Colmillo Blanco. Pero es que, como el mismo London dijo, es mejor ser un soberbio meteoro antes que un planeta dormido y permanente. Y eso es algo que se ve claramente en Martin Eden. Porque en London otorga esa manera de pensar a su joven protagonista, a Martin, que es a su vez el alter ego de London. De London, eso sí, al inicio de su lucha por llegar a ser escritor. En esa época de marinero y busca vidas. ¿Pero qué va concretamente en Martin Eden, la novela y la película? Pues de Martin, evidentemente, o de London, si lo preferís. De un joven marinero humilde, sin estudios, que se enamora de una chica de la alta burguesía. Y a la vez que descubre el amor, descubre también ese fuerte anhelo de superación individual. Esas ansias de conocimiento que son tan necesarias para defenderse y que lo debían ser, en ese mundo concreto, en el que vivía Martin. Pero también en nuestro mundo. Y eso es algo que sabe aprovechar muy bien Pietro Marchello. No estamos dando solo de la época de London, sino en las décadas posteriores. Porque Marchello, en este caso, el director de la película, ha podido aportar, sumar a la llacla de evidente obra de London, esa imagen de una deriva, no solo en el principio del siglo XX o finales del XIX, sino de toda la deriva política, conflictos sociales y económicos del siglo XX. Llobitas de la clase. De hecho, es muy interesante ver cómo él pasa de una realidad de San Francisco, o Oakland, o una ciudad vecina, a un nápoles totalmente atemporal. Pero, de hecho, ¿por qué no escuchamos más bien el trailer? Le damos un poquito de voz a Martín Eden, no solo a la película, a la obra de Pietro Marchello, sino a l'actor Luca Marinelli, que hemos mencionado antes. ¿Cuánti le ves y moriré de zame? Finiré en galera, porque son de poberechis, schiavis, ignorantes y estúpides. L'otta per a l'oro, Marti. He sentit com un espíritu creator que em divampava dintre, que m'incitava, en short, a far a los escritores. Aquello que escribí, no se vendrá mai. Y no nos disposeremos mai, no salimos mai a una familia. Los escritores, Martín Eden, no existen. Es un fruto de la vostra mente. A menos mi freguerete, Martín! A mí no me freguerete mai, eh. A mí no me jodéis. Martín Eden. Bueno, es que en el fondo, claro, cuando yo lo leo también es Martín Eden, y yo tiendo también a ponerle el Eden. Martín Eden. No sé si está en el paraíso, este señor. Lo tienen que ver. Bueno, no sé qué tal andáis de italiano, pero creo que una avisa ha acabado de entender todas las ideas que plantea o reflexiones, lo que creo que resulta evidente es esa por la música, quizás, y por el tono, que esas reflexiones que acabamos de escuchar el protagonista están en un contexto de lucha, de superación. De hecho, es marca al personaje. Y un individualismo, una salvaje vitalidad, de hecho, quizás lo atribuís un poco a lo barroco del italiano, a lo pomposo del italiano, pero no. Ahí, precisamente, es actor que me zonaba, en Luca Marinelli, una vitalidad de esos monstruos de escena, que se dicen, podríamos hablar a lo brando, un brando evidentemente actual e italiano. De hecho, hay algún crítico que lo ha criticado, a veces no es comprendida, esta manera de expresarse tan orgánica, tan animal, pero a mí me parece que lo borda. Y que lo borda, además, porque me imagino un London, o un alter ego de London en forma de Martín Eden, de ese modo, ¿no?, un aventurero vital, fuerte... Sí, perquè ja el trailer es veu idió... A que està marxient, ¿no?, y como histrónico, ¿no? Una interpretación histrónica. Pero es que está en la línea, no solo el actor, sino el personaje. El personaje, al final, no deja de ser ese hombre, de alguna manera, lleno de rabia existencial, ¿no? Pues que me insola, mola, punco, esto es muy punco. Sí, esto es muy caro. Pero no, pero ahí no. Si estiramos el chicle, morir joven. Desde luego, si estiramos el chicle... Bueno, y te estás anticipando, quizás, si te estás anticipando, ¿no? No solo a la vida del London, sino a la propia película, ¿no? Y hay algo muy claro. Porque en este tipo de personajes tan punk, la felicidad parece que se les escapa, ¿no? En esos caracteres tan apasionados, como el de Martín, la felicidad suele huir. O, como diría, el propio London, ¿no?, ese héroe negativo. Un héroe arrogante, genial, atormentado. ¿Qué sabéis de Luca Marinieri? Lo que digo porque le hemos puesto voz, pero le podríais poner rostro a esa imagen del Martín Eden. Luca Marinieri es, para mí, un pedazo de actor. De hecho, como he comentado antes, ha llevado el premio en venezia, ¿no?, a mejor actor. Y yo lo conocí por una película muy freaky, que dieron en siches italiana de superhéroes, que se llamaba... Yo que llamábamos Jack Robot, ¿no? Lo llamaban Jack Robot. Él ahí no hace de Jack Robot, del prota del superhéroe. Hace de un malvado, mucho más histrionico, que en este caso. Un malvado de com. Un superhéro urbánita y macarra. Era muy curiosa esa película, con esto cómic en una película italiana, con algo de presupuesto, pero, evidentemente, no era una gran obra. Y, de hecho, es algo que también podemos aplicar en esta película. Porque parece como la situación que estamos planteando, ¿no? Ese traslado que yo había mencionado antes de San Francisco a Ocan, a un Ápolesa temporal, y, por lo tanto, vemos como... London, en la obra, se embarcaba por primera vez en esa aventura más interior que exterior, más psicológica que épica, y nos podría invitar a pensar que, hostia, Pietro Marchello, en su adaptación, pues ha querido hacer algo muy costoso, de época, pomposo. Y no es el caso, ¿eh? Yo creo que, más bien, él ha sabido aportar en la imagen esa precisión lírica, política, social, que ya estaba en su cine, y que sabe representar, de algún modo, no solo en esta película, sino en los documentales previos, lo que comentaba, al principio, las derivas socioculturales del siglo XX. Tenemos la Europa de la lucha socialista, del individualismo, del proletario... El individualismo de la herencia de Nietzsche. Un retariado y de las grandes guerras. Pero el tío, como os contaba, te lo plantea, como una película de época que podría parecer una película neorealista en color. Me ha gustado intercalar partes documentales... De hecho, en lo que mete es obras suyas, como son La Hora del Lobo, La Hora del Lupo, y Pasacho de la Línea. ¿Sabes a qué me recuerda esto? La idea de llevar el pasado al presente, una película de Christian Petzl, que se llama Trànsit, es que creo que tiene algo de eso. Yendo críticas y comentarios sobre la película, vi esa relación entre Quetzal y Trànsit, que no la he visto, y la obra de Martin Eden. Hay una idea de que esa nápolis a temporal no solo representa al personaje, sino que representa toda la historia, para que de alguna manera no solo tengamos que entender un héroe concreto de una época determinada, sino que pudiera ser cualquier héroe, cualquier época, nosotros mismos. Y por eso, en Martin Eden, parecen integrarse corrientes que nos llevan del cine mudo a las vanguardias. Hay algo muy de Nubelbach, a veces, con lo que os comentaba al principio, esos planos medios donde la amada está leyendo una carta, pero no la está leyendo físicamente, sino que la está interpretando. Y nosotros la vemos en primer término, como la estaría imaginando el protagonista, Martin Eden, cuando lee la carta. Y pasamos de esas vanguardias al neorrealismo, a la Nubelbach, al legado de Pasolini o Bisconti. Y hay un ejercicio de libertad muy profunda, que sirve para unir lo popular con lo experimental. Esa música clásica, esta área en Canone, con esa música electrónica que veníamos escuchando, Nietzsche con la cultura del narcisismo. Y es algo muy, muy, muy interesante. Yo os dejo totalmente la recomendación hecha. Hay algo también de Lazaro Feliche, tú hablabas de tránsit, pero hay algo de ese tiempo líquido que representa toda una historia, no una historia concreta, sino nuestra historia. Y al final, también, la idea de que es una película... He comentado hoy como la última película, porque sobre todo reivindica la experiencia del cine, la experiencia estética del cine. Nos estamos poniendo muy italianos, Lazaro Feliche, Martin Eden... I Manc Faboc, también, como el cine. Sí que hay una idea del cine dentro del cine, pero ahí era literal. No, ahí abordaba una obra en concreto, aquí no. Aquí está abordando la obra literaria, pero lo que está haciendo es abordar la vida. Y sí, a través del vehículo del cine, de un vehículo muy humanista en el fondo. Martín Eden, bravíssim, bravo! Molt bé, doncs primera recomanació feta, passem a la segona, que és de videojocs. Videojocs. Bueno, nois. És un gust, eh? És el veícula humanista. Ah, lo vellto! Sí, vaig quedar allò al peu de soga, al mario Bros. El mario Bros. Nois, avui, negarem secció, ja ho hem dit al principi, espero que no la repetim mai més, però és que estem parlant del joc de l'any, de fet, el joc de la dècada, o el que havia sigut aquest joc de la dècada. Perquè ens ho hem pintat així, ara ho veurem. Perquè avui hem de parlar de l'humàremament que va Cyberpunk 2077. ¿Cómo amo esta ciudad? Ciudad de oportunidades infinitas. Es una ciudad cualquiera, pero muy grande. No es como cualquier otra. Aquí nas en las telletas. Sabes, te sacarías mucha más pasta dándo charlas de autoayudar. ¿Cuál es el curro? Saltremos de una pieza. ¿Y si seguimos con el plan? Trejan plomos, cabrones! Va a ser peligroso. ¡Qué coño acaba de pasar ahí! ¡No deja de fascinar! ¡Estamos picados! ¡Estamos cotidos! ¡Mierda puta! Estos doblajes sempre me recordan al por noche entero. ¡Ven aquí, guapa! Jo faré un avís primer. No parlaré de la història. La història em sembla molt bona. De veritat, com això, que és de puta mare, és el que ha passat. És tot el que passa. Mira, ja deixo anar una cosa. Personalment, que l'estic jugant en castellà, perquè tampoc m'ha donat opció de canviar-lo, és que el dobletge en espanyol és bastant dolent. A partir d'aquí, la història és molt bona. Però això ho fa tal. Llavors, fer Project Red, que és la companyia... Ha sentat a Barcelona, aquesta companyia que és... Va començar a ser molt petitona. Ara ja és una companyia bastant més mitjana, no? No és una gran companyia, però és una dobleada com caràcter. El coneixereu per The Witcher, aquesta saga de videojocs, que ara s'ha fet també adaptació en sèrie, no? I és una història a aquest Cyberpunk 2017, que el meu. Aquest videojoc porta 8 anys de desenvolupament, dels quals tranquil·lament 4 de hype. Ha dit molts cops. Te'n ensenyàmos un trailer. Per exemple, Match del 2012 el presenten. 2013, primer trailer. I ja veus, guà, bastant guapo, hòstia. 2013, ha fet 7 anys. 2018, entre mig hype que te cagues, però el 2018 comença el gran hype, el E3. Ja ha mort E3. No saben què passarà. Però comencen a ensenyar imatges in-game, allò que és... El joc serà així, espectaculars. A ells ja mateix us deien, ojo que estem fent el millor joc de la història. Probablement, això deien. Molts anys desenvolupant, per tots vosaltres, gamers. Això també és una de la frase que hi ha cada dia. La flecha de estrella no serà quan esteu llistos. No dèvan flecha, nunca. Vamos a aceptar que saldrà... I ja, el 2019, el gran, gran mega hype, que és quan el E3 surt, que ja no rips, i es fa aquelles presentacions allà de... You're breathtaking! La bola és llegant, perquè què passa? Què diu? Que això és què? Arriba allà. Què passa? A partir d'aquí mila plaçaments. Havia de sortir a l'abril. Jo ja el tenia reservat des del març. Abril, setembre, octubre, i al final, desembre. I què passa? Què passa al final? Surat el joc. I què passa? Ple de vacs. Joc lits. O sigui, que són, bàsicament, errors. Errors, abans parlaves del tibirus del recent anèvi. Aquí sí, aquí són aquells personatges en forma de tech. Però no un error moral i humanista, no, no, no. Errors d'imatges. Errors de cotxes que traspassen parets. Incluso dins de les cinemàtiques. Algú està parlant i passa un cotxe i explota, per exemple. Textures que són més pròpies del GTA 3, de la Play 2 o de l'Ovans. Incluses, les textures lamentables. Això, cotxes que acaben del cel i et maten directament. Tu estàs amb el cotxe i caus per les textures. Una cagada. Un vídeo. De fet, penjarem un recopilatori de l'experiència que tenim. És un joc amb mil experiències. El ciberpunk és la torre de Babel, echa videojoc. Hi havia molta gent que deia... Hòstia, sí. Tenemos que vivir así el 2017. No está imaginando. Estic hype hasta dónde te lleva. Vaya para caso. La intel·ligència artificial dels personatges és molt dolenta. Però molt dolenta, avui dir, que veieu el vídeo que penjarem. És molt bèstia, però és molt dolenta. És un joc d'acció, i tu has d'anar matant i el que sí, però els personatges estan mirant els mosaranyes mentre estàs matant. No té cap mena de sentència. Viene como el virus. Evidenciar l'economía de cada uno. Si tenéis peces, cuatro, si estás ganas. Però després hi ha una cosa més greu. Tot això són arrosse de programació. Però després hi ha arrosse de programació real de històries. Només al principi el tutorial, com vam començar a jugar amb la vea de casa, perquè hi havia un error. El check de coses que s'havies de fer no es feia. Llavors, què passa? No pots avançar. I vaig haver de jugar sense el tutorial. És un joc que és complex. No és supercomplex, però has de fer programació, hackeo i tal. Doncs no en teníem ni idea. Perquè si no ho podries avançar, hi ha coses de programació d'història que això ja és greu. Molt greu. I el que em va passar ja un cop és que sobre la blue screen, que és el típic dels Windows de ser model ordenador, i et reinicia sort que sobre aquella pantalla hablava, mai m'havia passat a la Play. Va sortir la Play. No, amb Windows, òbviament. S'ha de dir que el Pol està jugant amb la Play 4 Pro. Ja no ho imagino, la Play 4 Pro, la normal o la Slim. És Xbox, no? Em vas dir una miqueta. El tema és que acaba de sortir Play 5 i Xbox Series X, que és la nova generació del Polter, la anterior generació, però la potent. Però una de cagades, la nit encara està jugant, una cagada. És brutal. Estava arreglant-te. La pasta. Tu m'has fet el hype. No demanaràs que et torni els diners? No, aquí que va passar, això era una gran promesa, que durant molts anys es van a construir una gran promesa, i al final ha sigut això, un complet desastre. S'ha comparat molt amb el No Man Sky, que és aquella broma que deia amb l'altre dia amb els Game Awards, que va guanyar un joc, però això és com si guanya... Tommy Wiseau, l'Òscar. Llavors, què ha passat? Per què tants errors de sortida? I sobretot, no sé si és aquell rotllo de la pressió de la nina rata que vull jugar allà, perquè m'està fent el hype, vull que sorti allà. No sé si és pels accionistes, realment, que volien la pasta allà, per la campanya de Nadal. Però hi ha una frase, que per què hi ha tants errors? Vaig estar buscant i van entrevistar, no sé si era banda, o Joby Consoles, van entrevistar a un tèster. Un tèster és algú que agafa el videojoc i testea errors. 1777? Ostres, blau grama, blau grana! No, no, però mires i hi ha errors i tot. I us, per què aquest joc s'ha d'anar ja al públic amb tants, però a un nivell d'errors tan brutal? I us hi ha una frase que diu... Sempre és millor corregir bugs, aquests errors, antes de lanzar, creo yo. Pero alcanzar la perfección absoluta es difícil antes, porque hay tanta variedad de sistemas instalados, que resulta complicado anticipar todas las posibilidades... todas las posibles situaciones. Llego un momento en el que corregir un bug sale mucho más caro en esfuerzo y tiempo que lanzar. O sigui, millor deixem-li a la gent que els trobi. I què ha passat amb això? Que no ha emparat de treure parxes, parxes en el sentit d'escargues. Molt, molt bèsties, de 10 gigs, 20 gigs, molt bèsties de videojoc, per anar reclamant, nois, en dos setmanes, crec que era, en les primeres de les setmanes van treure 8. O sigui, estem parlant de quasi dos... un per dia. I ni així, ni així. A ell la nit està jugant encara i hi havia coses que pensava, o sigui, és l'expressió de, aunque vistes a la mona de ceda, a mona de cega. Clar, el tema és que no ho arreglaran per la generació antiga, perquè què ha passat? Clar, què ha passat? Aquí sale el gordo. Es veu que tot el que havien demostrat, la cinemàtica, és que si mira, és de reflejo... És espectacular tot el que ensenyaven, però tot això estava fet en un ordinador, i no en un ordinador normal, no us penseu, un ordinador de 4 a 5, 6.000 euros, ho hauria de saber quan. Però és que també ho van dir que ho llançarien d'aigua manera, de la Playstation 4. I els que passen, que diuen, és que no havien provat a consoles només a ordinadors, en plan... Perdona, o sigui, com... No us espereu que corri a aquest joc, a un ordinador tan potent, com a la Playstation, i dius, perdona, de la Playstation que venim de God of War, de Red Dead Redemption, de Ghost of Tsushima, de les tofes, jocs espectaculars, i no puc córrer. És que estic jugant a un joc de Play 2. És que siguem clars, aquí el que ha passat és que la Play 4, 8 anys ja existint, 8 anys de Playstation 4, eh? Com fa de desenvolupament del joc. I la Xbox One, que més o menys, també, són consoles que té tothom, perquè la console és la que rendeixen, la generació actual. No han volgut renunciar a les vendes, sembla que són 200 milions d'usuaris, i els ja han dit que sí, aquest joc funciona, amb la vostra... que raca de console, que, com tu dius, no ho és. Perquè jocs com les tofes 2, com Red Dead Redemption, demostren que graficament aquesta console pot estallar. Però és un joc que han desenvolupat clarament per l'anècgen i per coordinadors potents, i s'haurien de haver negat a fer-ho, però què passa? Que no renuncien a 200 milions d'usuaris possibles, així com així. Tot per la pasta, Dini. Tot per la pasta. Si ara els ja estan costant pasta, també ho entenc. Però saps el curiós d'això, de tot per la pasta? És que el videojoc, el 2077, teòricament, és aquest món ja consumit per les megacorporacions, i és curiós que és un joc que en part critica aquest sistema megacapitalista, ferot, i que ataca la gent, i que tot és una puta merda, i després ells mateixos són el que han fet. Quina hipocresia, tio. Penseu una cosa, i aquí, com que ha començat les palomites, un cop van treure el joc. O sigui... Perdoneu, eh? El Ferran m'estava despistat d'aquí, quan la fitar. No, és que aquest joc és despista, eh? No, no, no. Penseu una cosa. Quan va sortir, la gent es comença a caixar sense parar. Sí. El mateix dia que ja estan la gent fent rollo i boicots on-line, foten una, els dels xarxes socials de màrqueting, foten per Instagram, per Facebook, per totes les xarxes dient... Chicos, que hemos venido 13 millones de copias. 15 collons. Amb dos collons. Jo és que passa, comencen les plataformes. Game, primer, ens van trucar, com que teníem la... O que vam comprar allà i ens va dir, escuteu. Si voleu la pasta, us la tornem. Va començar aquí, després va... Crec que era PlayStation i després Xbox. La PlayStation, primer es van agafar, va dir. Però va ser el primer, també, que va dir... Potser també ho traiem. Ho van treure de la estor, o sigui, de la botiga de PlayStation on-line, el van eliminar, això, i no recordo que passés. No, han eliminat uns jocs. Però un joc del calibre de Cyberpunk mai. És com si triguéssim al GTA. No lo vendemos porque no están los estándares de nuestra consola. Què passa? Molta gent al torna, i a part han de fer tots aquests canvis. Què passa? 8 milions de pèrdues, així. D'un dia per l'altre. Clar, a més això és el tema que parlàvem abans d'aquest tèster, que deia que a vegades és més que... És més que artèstear, que no donar a provar, no? Però és que, en aquest cas, el carany, això també és un altre... Palomites, més. La companyia es va veure afectada perquè... Programadors, que clar, la companyia és el ente, no? El capital, no? Doncs els programadors anen en contra d'ells en plan... És que ja us ho dijimos! Que no! Que no va, sí, esto! O sigui, van fer caransis allò de... Què és? Apreta. Nois, hem de treure-ho ja. En 3 mesos d'aquest joc ha de sortir. Doncs és el... que jo recordi, eh? El carany tan bèstic que és pre... Treure el joc, no? El desembre? Amb... després. Un carany que encara les estan fent parches sense parar, clar. Són penyes que els hi van dir. Teniu que currar 18 hores, que luego irais de vacaciones. No us ho perdeu, no només tenen en contra els programadors, la companyia no només tenen en contra els gamers, la gent que els hi has promès durant anys, aquest dia, jo, que els porten a judici, nois? És que, clar, és una cosa. És una bola. És un dels casos més bèsties... És el que és més bèstia, que hi ha hagut per embargadura de l'empresa del videojoc, del que està passant, és superbèstia. Vull veure el documental, eh, de tot això? Algú us farà, perquè realment és que... i repetim, eh, òbviament, nois, si us esteu escoltant això i esteu en ordinador de puta mare, direu, nois, esto me va a mi de puta madre, bueno, sí, nois. Doncs... Ja, suerte. Suerte. La mate reis del PC. Però sí que és veritat que, hòstia, el que deia, jocs que han vingut molt grossos de PlayStation 4, però, collons, ens estem oblidant d'un, que és la comparativa real, que és el GTA. El GTA, el Gran Tefa Auto, aquests, segur que el coneixes, no? Ja no. L'últim que tenim, que serà el primer, que serà en 3 consoles, perquè va començar a 3, després a la 4, i ara fan la 5. Hòstia, les dinàmiques, la física del joc... És que són coses que ja havíem vist. Què passa? No t'hi superava, perquè més estàs en un futur. Hi ha un mínim. El futur, el futur, 2077, sempre ha tornat a coses molt tech, la tecnologia i molt xulo, però hi ha uns mínims. Hi ha uns mínims, hi ha un vídeo, que també se'l busqueu, de comparativa entre el GTA, però són coses lògiques. Si surts d'un cotxe en marxa, són rodolants, tio. Si hi ha coses lògiques, si t'enfonses a l'aigua, doncs jo què sé, saps coses d'aquestes? I llavors, què passa? Vendré un fum que portava allà, fotent-li el porró amb el GTA. Aquest joc és un teatre de l'absurt, el que passa és que no us esteu adonant. El que volíem fer era un teatre de l'absurt. Exactament el que ens havien ensenyat durant 8 anys, això. Aquí hi ha un problema... És de Ionesco. Aquí hi ha un problema, que jo parlàvem l'altre dia a Ferran, que és què passarà amb els Game Awards, aquests premis que hem portat fa uns dies, què passa amb els Game Awards amb aquest joc? Perquè, teòricament, és el joc de la dècada. Hauria d'estar arrasant rollo del titànic o avatar. Saps aquests senyors anillos? Hauria de ser aquest que hauria d'anominar a tot, absolutament. Bueno, jo quin dia m'ho jugo, eh? Però hauries d'anominar a tot i hauria d'arrasar bastant. Però, clar, tu com li has de donar un premi, per exemple, a la direcció... Fas lo mateix que al No Man's Sky, dirà que quan la reglin dirà, millor juego arreglado del año pasado. Mira, això... vale. Però els pesos pesats dels premis, què passarà? Això tenen un problema, jo crec, els Game Awards, eh? Tenen un problema perquè més ells ells han sigut, òbviament, partis saps d'aquest hype. I, res, volia acabar amb la frase, que em va arribar l'endemà hype, de su hype ha extendido cheques que sus programadores no han podido pagar. Roberto! Roberto! Música ¡Qué bonito, joven! Me lleva budial en esta melodía. Yo he dicho que estoy con mi digestión, una mica de ansietad, y emposa esta música como de... Tendés el clarinet aquí, eh? No, no, em temo en la cosa, hermano Adriano. No, aviam, budial en, eh? Portem un dels imprescindibles literaris d'aquest any, aquest apropósito de nada, eh, que tinc aquí, que he portat aquí, i dic imprescindible per dos motius. Perquè són les seves memòries, ja tocava, un dels directors més importants del cinema contemporani, i que la pública els seus 85 anys. I perquè aquest llibre toca inevitablement uns fets de pura actualitat. Com són els abusos sexuals amb què es va acusar el director de pel·lícules com... Eníhol va a la sobrevora, tu, eh, que l'Adriano va tornar a veure fa poc, que periculó. De fet, estic fent una mica de revisió d'algunes pel·lícules de budial, eh? Me hace gracia porque ya lo veo aquí muy campechano, eh? Muy campechana. Que yo soy inocente, a mí no me hago bias. En qualsevol cas, per fer una petita comparació, si Roman Polanski tria el cine per expiar les seves culpes de no aquests abusos sexuals i ho fa amb l'adaptació de Jacuz, de Milzola, budial, eh? Ho fa triant les seves propies memòries per expiar no sabem si les seves culpes, eh? Perquè d'aquest tema se sap el que se sap i ell s'ha mantingut molt amb la seva postura o els seus torments interiors. Però, en qualsevol cas, per explicar... per expiar alguna cosa. Però, ojo, ojo, no comencem per la taulada, eh? El gran atractiu d'aquesta biografia, autobiografia, digueu-li com vulgueu, no radica en les qüestions més contemporànies, com el suposat abús de la seva filla Dylan Farrow, sinó el transcurç de la seva vida des que era petit, que, bàsicament, és una succesió d'anècdotes superdivertides, vale? Situem-nos. Brooklyn, anys 40-50, eh? Que veu creixer un jove joeu anomenat Alan Stewart Konigsberg. Que gran, eh? Crida l'atenció a l'escripció de les seves pares. Ei, Martin Konigsberg, un home de Brooklyn de tota la vida recogit pelotes de los Dodgers, busca a vides del villar un home petit, però un joeu dur. Un joeu dur, que vestia camises extravagants, portava el cabell a la George Raft. I ella, la mare, netea Cherry, una dona intel·ligent, treballadora sacrificada, però segons diu... Ojo, no era físicament agradable. Ell va sortir a la mare. Diu que se semblava el Groucho Mark. La gent es pensava que estava de broma, però no, ho deia en sèrio. Hòstia, que era en sèrio, no? De hecho, hace poco también, la que vi fue Díez de Radio. Díez de Radio, hay una idea de repasar su infancia claramente y mostrar a sus padres tal como tú dices. Exactament. Sobre els dos junts que diu. De los dos padres. Diu, dos personajes tan opuestos como Hannah Arendt i Nathan Detroit, que se ponían de acuerdo en nada, excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Al mateix nivel, eh. Diu, sobre ell mateix, budi Allen, prena postura força curiosa en aquest llibre, perquè d'una banda es considera una contradicció, diu que va tenir dos pares carinyosos, però ell va sortir neuròtic perdut, i d'altra banda es considera un fals intel·lectual, un alfabet misantrup. És un superintel·lectual budi Allen. Ha jugado al béisbol, eh. Veia pel·lícules de James Cagney, veia un astal, unes pel·lícules que li deia, les champagne comedies. És a dir, aquestes pel·lícules, el rollo Ernst Lubitsch, Gregor i l'acaba, de... atico, un atico, gente tomándose su copita, muy bien vestida, muy arreglada. Frases que va deixant durant aquest llibre. Diu, budi Allen, algunas personas ven el vaso medio vacio, otras lo ven medio lleno. Yo siempre veía el ataúd medio lleno. A los cinco años, a los cinco años me tomé... No, perdón aquí, aquí. A los cinco años tomé conciencia de la mortalidad i pensé, ah, no, no me apunté para esto. Nunca acepter ser finito. Si no es importa, quiero que me devolváis el dinero. És una mica com a un... És molt hermarós, marx, tot això. Com al joc ciberpun, devolvét-me el dinero. I una anècdota que a mi m'ha fet molta gràcia. Diu, recorda, el budi Allen a la llibre, el primer cop que van a sopar al lundis restaurant, i va quedar sorprès quan li van portar una guamanil. Aquest vol per rentar-se a les mans. Diu que era comptat, diu que era com tenir la teva pròpia piscina. Però, clar, un dia va anar amb la seva tieta, i va demanar clueses del vapor, i les van portar amb caldo. Tot el que us podeu imaginar, el petit budi Allen i la tieta, foten les mans a les clueses. Ara podríem entrar perquè insisteixo, aquest llibre és un repàs molt... Està ple d'anècdotes, no? Està ple d'anècdotes, hi ha molt material. Jo crec que és millor que ho descobriu vosaltres mateixos. El que sí faré, breuament, és un petit preguntes freqüents per demostrar per què és tan important aquest llibre actualment. Ah, bé, molt bé. Ah, bé, molt bé. Que volies que puges la música. Aquí m'ha dedicat el llibre. Abans de que facis tu les preguntes... A veure, fer jo una pregunta. M'estaves parlant d'anècdotes, però no... És a dir, és una suma de gags, hi ha una narració... És a dir, que es pugui parlar d'unes memòries més clàssiques, o no, perquè el seu cinema té molt d'això, no? El seu cinema és molt... El bon, el seu bon cinema. Suma de gags, però que, finalment, tu els veus amb una transició, amb un motion molt creïble, molt realista. Tot i que pots anar parcelant, i són gags, re-gags... Totalment. Potser aquí hi ha nivell narratiu i algo similar. Però el que veus és a ell, el seu estil, la seva ironia, la seva forma de fer bromes. Però jo crec que aquestes preguntes freqüents que he aprovat, responen molt bé a tot això. Molt. Perquè justament la tenia preparada. Però comencem abans, si et sembla, dient, aquí va dedicar-te aquest llibre. Aquí va dedicar-te. Seria boníssim. Asunyi Previn, la filla adoptiva de Mia Farrow, amb la que voldria l'emportar a casa des de fa més de 20 anys, la cita diu així. Per asunyi, la millor, la tenia comiendo de la mà, no? De pronto no té que m'he faltat el brazo. És molt greu, ja l'havia llegit aquesta frase. Més coses, que van responent una mica el que anaves. Però gana el pal, eh, tota l'estona. Sí, sí, sí. Aquest llibre és una confesió, clar, un tio que ha estat abusat d'abusos sexuals. Home, és una confesió ambigua. Ell comença el llibre dient... Creu un mundo en el que jamás me sentiré cómodo, el que jamás entenderé, jamás aprobaré ni perdonaré. Però, clar, quan toca els temes foscos, els abusos, no diu res nou, no diu res que no sàpiguem ja. És a dir, Mia Farrow i el juez Wilk, que és el del judici, són els dolents de la pel·lícula. Però, d'alguna manera, crec que ella s'està justificant. ¿Cómo? El juez ¿por qué? Realmente, él no fue acusado de los cargos. Bueno, ya, pero es un tema que yo creo que él siempre ha mantenido una postura en la que no ha sabido... No ha accedido, que es diferente. Bueno, yo soy un caro. Pero aquí se está justificando. En este libro, en la propósito de nada, Woody Allen se está como un poco justificando... ¿Cómo hablar de que él quiera su hija de que él no es el malo de la pel·lícula? ¿Cómo hablar de tu propia vida sin mencionar aspectos que son candentes, que están afectándote en un momento determinado? Otra cosa es que esta biografía la hubiera hecho en los 90. Pero es sobre todo ahora, con esos rechazos por parte de algunos actores con los que había grabado en Días de lluvia en Nueva York, como de Charamé, los problemas con Amazon... Cuando, curiosamente, ya se había aprobado la inocencia de Woody Allen años previos a través de todo un proceso judicial. La inocencia de Allen no se ha aprobado. No se ha aprobado. No se ha aprobado. No se ha llegado a aprobar. Aquí, ahora mismo, los cuatro, estamos igual ante la presución de inocencia. Pero, Carlos, ya os para que no comence el lliure dient... I did not do it, I did not! Se el llejuó en catalán... Se el llejuó en catalán es inevitable a Pensada en John Perran. Porque además, este capítulo sobre el tema de abusos sexuales me da la sensación de que no llega al principio. Hay un momento que se le dedica, pero, insisto, es un más rasgo las vestiduras y... No, es yo creo que va tocando las cosas un poco de paso. De hecho, creo que cuando pensamos en este libro, es inevitable, torno al catalán, pensar en un altre llibre. Que, quin és? El llibre del seu fill, Ronan Farrow, Catch & Kill, que aquí es va publicar com de predadores. I que és una investigació a partir del Ramon Borimitu, sobre el cas Harvey Weinstein, però que també toca el cas, o no cas, diguéssim, de la filla Dylan Farrow. Fins al punt de que Ronan Farrow, gritó a la seva germana i diu, és que tu nunca tuviste un reportaje sobre lo que te pasó y ha quedado, bueno, sepultado, en una mia Farrow muy luchadora y un budialen de, oye, oye, que yo no he hecho nada, que quiero a mi hija, ¿eh? Yo diría una mia Farrow luchadora, ¿eh? Bueno, pues está bien. No compararía jamás a budialen con Weinstein, o sea, me parece... Bueno, pero ese libro, pues ese libro, Catch & Kill, Catch & Kill de Ronan Farrow, es esto, es una investigación periodística, de también se habla de el caso de budialen. En qualsevol cas, què és el que realment trobem a faltar, diria, en aquest llibre? I aquí sí que anem respondent a el que estava dient. Doncs un anàlisi més de les seves pel·lis, de l'estètica... No ja era sinemàtica el llibre, doncs. Exactament, jo he trobat a faltar, hòstia, en pel·lis com La última noche de Boris Gruixenko, Hannah i sus germanes, Célic, Delitos y Faltas, tot aquest torrente de cinema, aquí sí que hi trobo. Hòstia, tothom és aquestes grans pel·lícules, sobre les que s'ha dit tant, i que jo crec que reivindiquen una modernitat tan gran. Jo el que crec és que, en el fons, si tu fas una memòria, o fas un llibre autobiogràfic, o totalment autobiogràfic... Clar, tu hi has fet la teva obra cinematogràfica. Vudialen ja és famós per a les seves obres. Exactament. És com si aquí tingués que parlar de la seva afició al clarinet, o de la seva semi-professionalitat a la música. Vull dir que aquest llibre també està per omplir un altre espai. Que no és l'espai de l'anàlisi cinematogràfic. Però què ho dius, que potser és com l'Inch, que quan es fa el documental això, parla més del l'Inch, artista, pintor... Ah, ell potser està fent un repàs de la seva vida. És la seva pròpia mirada, la seva vida. No a la seva obra cinematogràfica. Vull dir, això ja ho tenim nosaltres, no? Sí, amb tot això, que colles, a propòsito de nada. Clar, què és? I què és? I què és el millor d'aquesta autobiografia que existeixo? Recomanem. Doncs la capacitat que té Vudialen per jugar amb la ironia, i que et riguis cada dos per tres. Que, bàsicament, és el que passa quan veus i tornes a veure el seu cinema. És que és purament irresistible. Resumint, recomanem a Propose of Nothing, per deixar una mica aquest... 2020 tan raro, eh? I insisteixo, que és la millor excusa per tornar a un director que és incombustible, que el tio no per a fer cine, que podem pensar... Ostres, igual ha perdut més la màgia en les seves últimes pel·lis. Totalment. D'aquell manjat, d'aquell anihol, d'aquell desmuntat... No fa tant enrere, vull dir, que tenim maig poins... No no fa tant ni és un pel·lígon, o... No fa tant, no fa tant, fa tot. Pluges més pel·línes a fa 10 anys. S'ha sopaditat molt, aquesta necessitat de ser... com una pel·li a l'any, diguéssim, i crec que el llibre és el complement perfecte per aquesta manera d'entendre la vida com un gran delidi on perdres i on gaudir de l'experiència. Doncs, molt bé, anem ja... Amb a fer això el 2021. Avancem cap a l'última secció, nois. Doncs això, que jo avui us porto... Ja no la millor sèrie de l'any, que per mi, de les que he vist, seria anti-disturbi, és de Soro Goyen i ja hem venut a parlar, que hem penada, i m'han parlat bastant bé de Beneno. Sí, un dia l'aportarem. Això el que s'anifica, i abans també podem recordar Pàtria, o hem dit-lo de Midas, tot i que no sigui una gran sèrie, està molt bé. Ha sigut un bon any per les sèries espanyoles, però no anem perquè... Perquè jo avui us porto el que em sembla la sèrie més interessant de totes les que he vist aquest 2020. A més, ja ho hem mig comentat. Aquí en Panada ens toca de prop, ja que es tracta d'un podcast. És un podcast que s'ha reconvertit en sèrie d'animació, i també ens liga amb el programa de la setmana passada. Així que jo us vull fer una recomanació. És una sèrie fila, per mi és la recomanació de l'any. Que segur, a més, molta gent va passar per al... Jo us vull recomanar The Midnight Gospel. Bueno, com no tenim gaire temps, si volem complir el programa d'un oreta, ja no només s'ha acabat el programa, sinó que també s'ha acabat l'any, anirem ràpid als crèdits i així ens els traiem de sobre. The Midnight Gospel és una sèrie d'animació original per a Netflix, creada per pel Red Town World, que és el creador d'orada d'aventures, i d'un cant tràcel, un humorista i guionista de coses com Funny or Die, o Curb your enthusiasm, precisament, aquesta sèrie que no utilitzem el meme dels crèdits. Exacte. Que a més és una sèrie que es va estrenar durant el confinament, es va estrenar el 20 d'abril. Són 8 episodis d'uns 25 minuts sumargits amb filosofia, parladories i àcit, aparentment molt d'àcit. Com ja us he dit, es tracta de la versió animada d'un podcast d'entrevistes que comença el 2012, aquest podcast, i que, a més, dirigeix d'un cant tràcel, i s'anomena de Duncan Tracel Family Hour. Tiene un puntito, este, tío, al Mr. Wazow, eh? No, no, en serio, eh? Vícate, al Quentin Dupier, versión americana, eh? En la imatge, en la imatge. Ah, la físicament, sí, físicament. Sí, sí, és peculiar. És molt particular. Aquest podcast es tracta d'entrevistes a pensadors, filosofis i figures de la cultura underground, però sempre manteniu una conversa densa, densíssima, eh? Però molt interessant, sobre la vida, l'amor, les drogues, l'existència, el que sigui. I encara continua el podcast, perquè actualment disposa de més de 400 programes que podeu trobar Spotify i altres plataformes de podcasts. I, vaja, com es fa una versió animada d'un potencial bódrio, com podria ser aquest? Doncs aquí és un apareix, pendenton, pendenton, pendenton. Guard, que després de deixar hora d'aventures, es va apropar a Duncan amb una idea. Hòstia. S'havia enganxat al seu podcast. Creia que hi havia un material com per creure una sèrie d'animació que fos molt transcendental i a la part hipnòtica. Amb l'estilvis o el característic de pendenton, amb els escenaris quasionòrics i antinaturals i aquests personatges elàstics, com els d'aventures i pariats, hi ha un amaltor innocent però profund i amable de Duncan. Si l'esculteu, veureu que té una veu molt dolça, com molt... Volia preguntar, a aquestes seus que sentim a la sèrie d'animació són les originals? No sabia si hi havia un procés de doblatge. És el procés de veritat. Exacte. Les veus una mica com a l'animació. La seva veu és així. Aquesta veu que és la que dubtes la protagonista, és ell. Ah, jo, a Metafor... I a què bona? Bona. Doncs, entre els dibuix de pendenton i aquest to del Duncan, van desenvolupar una meta narrativa que aniria acompanyada d'extractes de certes entrevistes. Sí, són els àudios de les entrevistes, que més tot té un alt contingut metafòric i simbòlic. La narració en sí de la sèrie és la següent. A mi m'entens de Clancy, un Space Caster. O sigui, és un podcaster de l'espai. Que ja és una cosa bastant... 277. Exacte, millor. No ens en quedem. Però ben fet. Doncs el Clancy, aquest Space Caster, vol triomfar les zones del multivers amb el seu programa d'entrevistes. I per fer-ho, decideix utilitzar un simulador de mons en fase apocalíptica. Mons que estan a punt de destruir-se, simulats. I així podran entrevistar els personatges més interessants possibles. I, de pas, ell vol créixer espiritualment. A mi m'agrada molt. És una raó movimental. Com l'estàs plantejant, és clarament una raó movimental. I, a més, se'ns dubta un porret amb madre. Ja no em sembla els que us agrada que els funcionarà millor. Però la sèrie és setes, ja, directament. L'animació, la reflexió nota, la tripada. Però no sé què dir-te. I els que no us agraïn els porrets, els que proclameu això de mi cuerpo es un templo, recordar-li que la frase de... És mençana incorporar sanos. Aquests que menja obledes i que us dediqueu a posar-vos croçants al gimnàs, són-li una ullada, de debò. No és una sèrie per tothom, òbviament. Els seus creadors no amaguen que el fet d'afegir el contrapunt visual, que no s'ha pres un contrast, de fet, moltes vegades, acompanya el tema de l'entrevista que s'estigui narrant, ajuda a fer més digerible el contingut. Tot i que si ets algú de podcast com l'Adrià, no? El podcast passa volant. Clar, és que realment és el que tu estàs dient. Són dos línies de discurs visual que hi ha un contingut narratiu que en el fons conjuga molt bé, però que a l'hora de la veritat la pots veure per separat. Pots fotre-li el mut. I veure només l'imatge. I al·lucinar, perquè hi ha una narrativa, també, de l'altra banda, escoltar els podcasts que, per cert, acabo de veure que van pel 416, una avorrada... Sí, sí, sí, ja ho he dit. I en programes d'una hora i mitja... Que m'he animat, oi? Vull a les dos hores i quarto. Acabo de veure que hi ha un programa de dos hores i quarto. O sigui, no tenen una regularitat amb el temps. Així... És un indirector, Adrià. Jo he capítolos de Midnight Gold. Góspel, que és com un aristòtel i un plató, puestos de peyote. Sí, sí, sí, sí. Una bona definició. Des del primer episodi, on el clàssic està entrevistant un president d'Estat Units fugint a 13 d'Ordes Dombi mentre ajuda a donar llum a una embarassada, i parlen de la valideresa intelectual de les drogues, fins a l'últim, que és un... El viatge elisèrgic, que és un... A tota aquesta sèrie és un viatge elisèrgic que demana tan atenció visual com auditiva, eh? Sí, sí. I a més, està hagut mentalment... Perquè és molt habitual, eh? Jo no us enganyaré, que vaig haver de revisitar, pausar, buscar a Google qui eren els entrevistats reals, i de fet, us enganyo. Hi ha un que no el vaig haver de buscar, excepte per comprovar que qui jo creia que era era, que era el Damien Eccols, que és ni més ni menys que un dels tres de Memphis, que potser us sona del crim... Hòstia, va, va, va! El crim que més està anant al documental brutal, de Paradise Lost, del crim de nens satànics que van matar nens... Doncs aquest tio després va quedar a lliure i tal, i l'entrevista, que és una persona que... Fes un 30 segons de fins del que va passar, no? Perquè és molt que és això. A Memphis, uns nens de 9 anys van aparèixer tallats, en plens de mutilacions, a un riorol, i van acusar a tres nois que eren gòtics. No eren gòtics, perquè eren d'Arx. Sí, eren com d'estètica més cura, no? A més, un d'ells, que és el Damien Eccols, era un tio que actualment era a l'hòstia i creien el satanisme, creien la màgia i els altres dos eren més rednecks. Llavors, llavors, clar, a ell el van acusar de... Tu eres un líder d'una... És que és on va començar el satanisme dels 90 que va arribar. Si no recordo malament, ho va dir la Bea amb la facció canival quan vam fer-lo de violència. Em sembla que em surti. Em sembla que em surti. Però a Damien Eccols, després amb el temps, ja van estar empresonats, se l'ha exculpat, s'ha dit que tot això... Però quants anys va pillar anys? Pinta, pinta. Molt de temps. I a sobre, com a líder, i era un xaval de 17 o 18 anys. Doncs aquest home ha sortit, i ara és un líder... Espiritual, no? Espiritual, satànic, i... Però no satànic, plantolència, no, en planta. Tota la màgia és utèric. És més utèric, exacte. Seria un líder espiritual i és utèric. O sigui, un Marilyn Manson hippie. No, no, no, és que no. És un bon tio. És molt autèntic, eh? És un tio molt llest. Bueno, Marilyn Manson és molt llest. De fet, surt un capítol, i aquest capítol a mi em va interessar moltíssim. El que vull dir és que no em fotré el farol de dir que ho vaig pillar tota la primera, eh? I que sigui una sèrie fàcil. I que hi ha molts moments que certament sembla que la trama... Perquè no és que hi hagi una trama, però sembla que no avanci, i fins i tot hi ha algun tema que es repeteix. Sobretot la mort es repeteix bastant, eh? Que semblen dos borratxos discutint en un bar, quan entren en bucle. Sí, és interessant, perquè aquí el existencialisme, que ja pantejàvem, no?, a la primera pel·li de Martin Eden, aquí té un pes ja molt heavy, molt directe, clar, és narratiu. I no sé jo si de l'Udalspur és una bona recomanació, perquè és el que has dit, has d'estar... Molt, molt concentrat. És clar, sí, per la... Ja ho han dit, drogues, màgia, existencialisme, meditació, perdó, espiritualisme, i sempre a través del seu simulador de mons, fugint del seu propi món, on a més sembla que és tan buscat per les autoritats com la societat en general. Volent tancar-li, la societat li vol tancar la paradeta, dir-li, tio, no, que això del podcast que estàs fent, i aquest... Que no, saps, que això no va així. I, a més, és que tot plegat es tracta d'una ferrissat intent d'escapisme, sembla que ho demostri a l'últim episodi, on clar, sí, es troba amb un personatge el que en reconeix com a mare. I aquest li respon amb un desarmant, Hola, Duncan. No li diu Clancy, li diu Duncan. Això també passa amb un capítol, que diu Hola, Duncan, i li diu... No, no, no, Clancy, Clancy, wow. El tema és que en aquest episodi sembla que es despulli, que digui, òbviament, tots aquests viatges que ens hem fet, totes aquestes palles mentals són meves. I en aquest episodi parla amb sa mare. És que no vull desballar gaire, eh? Perquè em costa que és el que no has vist, encara, d'episodi. Sí, però sí que és cert que tampoc és una sèrie que la puguis plantejar com a una sèrie d'experiència. I l'últim episodi... És una mica més, no? L'experiència de la sèrie en si mateix ja és... Que el fet que pagueregui sa mare i que li digui pel seu nom i ell ho accepti, la sèrie a partir d'aquí i ell és Duncan, ja no és Clancy. Potser hi ha una segona temporada, no? Diuen que potser ho suplentegen. Ja us dic, aquest acte final, a mi personalment, em va desarmar i em va trencar amb mil busines, i el Duncan sembla admetre que tanta prefernalia, ja us deia, tanta filosofia, tanta espatlla esmental són això, ganes de fugir, d'intentar trobar una manera de... Ja no comprendre, sinó viure avançant a aquest món, que si no et poses analitzar-lo, a vegades és cruel, a vegades no té sentit. I ja, de fet, ja és això, la filosofia, no? La ciència, no la ciència, però l'intent de trobar-li sentit a les coses. I, vaja, ja us dic, no diré res més, perquè aquest últim episodi, de debò, crec que és un episodi que s'ha de veure per a vosaltres mateixos. Simplement recordar-vos que tot escapisme, lleugeu profund, ha de servir per això, per acabar ajudant a donar respostes. O almenys comprendre una miqueta millor que aquest acudit de mal gust que sembla que a vegades és la vida, i que més ens ha tocat viure. Així que, si aquest 2020 us agafa fet mella, potser, si seguiu aquest poc ortodox evangeli de mitjanit, encara el 2021 s'ho posarà una mica més fàcil. Netflix, eh? Es pot veure? Netflix. Què és això? Va, cançorrates. Què deies, Adrià? No em preguntaves? La música, realment... Mina i Còspel té una banda sonora espectacular, escrita per ell, i ara no me'n recordaré el compositor, però és una passada. Tenim una coseta. A nivell cinematogràfic, sembla que heu apuntat per aquí la pel·li d'animació del 25 de gener. El Carles tenia moltes ganes que la recomanessin sense explicar gaire més. Si us plau, connecta a Mina i Còspel. Aquest punt 100 és sol, de Pit Doctor, per cert, és la gran pel·li 100 de la Casa Pixar. La nova estrena de Disney la trobareu des del 25, des del dia de Nadal està a Disney Plus. I també el cinemes, o no? Ja el cinemes, correcte. Ah, el cinemes també, eh? No. No, no, no, no. No està estrenada el cinemes. La van enviar directament a Disney Plus. Totalment. Totalment recomanable. La vaig veure... Estava content, perquè aquest cap de setmana, realment el que tenim són proyeccions a aquestes comercials, mi pequeño pony, o la última gran estafa con los veteranos de Niro, Freeman i Tommy Lee Jones, haciendo de jóvenes pero sin la magia del irlandés, y por eso en estos casos, cuando los estrenos... tira de restrenos. ¿Y qué han restrenado película en 4K in the mood for love? O deseando amar. Esa sí que es, para mí, la mejor película de la historia, o una de las mejores superando a Ciudadano Kane. Por cierto, cinesboliche, cinesboliche de Valarcelona, especial cine one car wide, a partir de enero. Más de in the mood for love. Nois, també tenim una estrenada còmic, que, a més, és la gran empanada, per què? Perquè és Matadreo V, Matadero V, que es dibuix d'Albert Montesca, català que ja hem parlat amb els cops. Però és que, ojo, que el guionista és Ryan Nord, que és guionista d'hora d'aventuras. Ryan Nord, ah! Ja el portarem, perquè és un còmic amb el que he acabat ahir. I, hòstia, segona guerra mundial, viatges en el temps superraro, però de Bombardeo de Dresden, bueno, interessantíssim. I de sèries, tenint, mira, ja que estem de recomanacions, qui no hagi vist Cobra Kai, que està a Netflix, a aquesta sèrie que continua la història Carat Equit, que sàpiga que l'Ude Gener ens setarem l'any amb la tercera temporada. I és una sèrie molt lleugereta, que està molt bé. També s'estanarà a American Gods, temporada 3, a Amazon Primal, i m'avanço ja cap al 15 de gener, perquè hi haurà aquesta gran primera estrena de sèrie de Marvel, que és Juan de Visión. És molt interessant el plantejament dels còmics, és molt interessant. I per últim, a videojocs, no hi ha gaire cosa, potser tothom t'interessa, es restrena, es fa la Complet Edition de Scott Pilgrim vs. The World. A PFE, Play 4, Xbox One, Switch, el 14 de gener. Això sí que ho portarem a totes les faccions. Que còmic, que cine, que videojuego, el vamos. I, nois, acabem aquest 2020, que ha sigut un any raro i pesadet, eh? Sí, és clar que vendré i ser aquí de gala, a menys mal que he tirat de sudadera. Doncs ara farem una pauseta d'un parell de setmanes, descansarem, i ens escoltarem ja en un any 2021, que esperem que s'hagi arreglat algunes cosetes, Adriana, no? Esperem, no. No diuen que ens posem en l'opitjor. No vindrem vacunats, tothom ha plorat. De moment no. Ens toca el setembre. Bon any a tothom, nois. Ens escoltem el 2020. Adéu. Adéu.