Empanada Cultural del 4/1/2021

La vacan l'envafada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empenada bonenturada. Un programa cuinat per... Paul Degler, Ferran Pujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Espere. Ja sé, ja sé com anem dient a cada editorial, però quina gent. Ens han deixat sortir de l'establir ara, per festes com si fóssim lliures, però al final del riarol, allà on solen amagar el caguener, hi ha una tanca ben barreada, que quedi clar que sí que es poden posar a portar en el camp. Però no ens desanimem que aquí ja estem de sortida d'aquest nafas 2020, i al Nadal i les meves metàfores passabilístiques es queden a la presentació. Millor enfoquem el futur del 2021 amb mirada nova i vacunes per tothom, perquè no s'havia vist tanta gent amb ganes de xeringues des de calvanador de gomes de pollastre a fer el Black Friday al Can Routine. Dona igual que aquest permís per vacances acabi desambucant una tercera onada que ben bé em podríem dir Big Cajuna. Ni que com si del tibai-nos de rege nebiles tractés, ara sapiguem que el Covid ha mutat a una nova soca, però no patiu que en pol s'ha entrenat per derrotar misteris i nenesis. Encarem l'any vinent com si s'hagués de ser l'últim, que ha bestosadet, tot pot ser. I almenys el disfrutarem més que aquest passat, que arrancava entre brometes per la caiguda prematura del mobile, avançava amb l'esperança que en 15 dies tornaríem a les nostres rutinàries feines, i ha acabat, com deia, fent surf, vírit. Agafem-nos el que sabem que sempre es mantindrà immutable, i no parlo dels impecaments del CEP, que ja tardaven sortint a aquesta editorial, sinó d'empanada cultural. Us hem, i ens hem demostrat que contra Vienta i Maria podem seguir fent el programa. Ja sigui via streaming, tancats a casa, o enruta per Catalunya quan els tancaments perimetrals ho permeten, o clandestinament, oi no. Així que permeteu-nos tancar el 2020 amb les últimes recomanacions de l'any que hem de deixar enrere. I, també, permeteu-m'ho que personalment em digui ja les xarxes socials, que sempre últimament les estem deixant. Així que ja sabeu, teniu empenada cultural a YouTube, empenada cultural a Facebook, empenada cultural a Twitter, empenada cultural a Instagram i empenada cultural a SoundCloud. Ara sí, 2020, et dedico a aquest meme anticuat. Fuck you. Què t'he jodat, 2020? Em sona això, eh, em sona. Com anem, com han anat aquestes festes? Aquí estem, aquí estem, vivitos. Estic una mica maltractat, eh, jo? Estic una mica maltractat. Esteu molt autons. Però no bueno, no, entre diners i... I virus, una mica d'altra cosa. Estàs a les festes? Sí, amb virus que tinc. Espero que us hagi ensantat dels canelons de Sant Esteu, els galets de Nadal, aquestes cosetes. He provat una versió shamanic. O jo m'he fet un caixinillo. Empenada de veritat. Ara sí, empenada cultural, per fi, empenada gastràmica. Hablem-nos de les menus de Nadia. Jo tinc una mica d'indigestió, però, bueno, sobrevivirem-nos. Ja hem fet les xarxes, així que podem avançar-te al meu dia. A més, d'aquest meme. Manuda al dia. Què comença, què comença, què comença? Me parece que voy yo el primero, ¿no? ¿Cómo te gusta? Pujando fuerte, coño, que me llama Adriano con A. Clar, no sea alfabético. Pero él me llama a gente. A ver, ese no vale. Yo os voy a contar más y mejor en breve, pero ya os anticipo que vengo a hablar de esta gran película, de Martín Edén. Perdona, que no me han dit. Hoy fue un programa de última recomanación. Y no necesariamente positivas. Lo que os voy a traer es el mejor estreno cinematográfico del año. Después os contaré por qué estreno y no película. Bueno, de hecho, os lo cuento ya. Es que no es una película del 2020, es una película del 2017. Pero que aquí acaba de llegar esta recién salida de dono. Está justo ahora en Cartelera desde hace muy pocos días, desde el 18 de diciembre. Después lo comentamos. De fet, avui inaugurem una gran nova secció, que espero que sigui el primer i l'última, ja ho veureu després, però portem videojocs, portem la gran videojoc esperat. Ya no només del 2020, que la ve, que la gairebé. Que cyberpunk. Potser en cotxes de recomanació antirracomanem. Que el compreu com a mínim. Pots, pot. Promete. És videojoc malament. Jo porto a propós de nada del Joan Pérez, de Podiàlen, que és la seva autobiografia. Que sàpiga és que ara mateix apenya que ja està pagant el programa. Podiàlen! No és una ensabonada, no vaig a fer una ensabonada al Podiàlen. Important, deixar-ho clar, és dir que és imprescindible. El llibre que s'ha de llegir, perquè sí que s'ha de llegir, perquè toques temes importants, ja malé abusos, punts suspensivos, però en qualsevol cas. És el llibre que crec que s'ha de portar en el programa d'avui de recomanacions del 2020. I jo per tancar us portaré una sèrie que ha passat bastant. Per mi és la recomanació més interessant, no necessàriament la més bona, però sí més interessant que és The Midnight Gospel de Netflix. Sèrie, d'animació. I de Déu, ja. Doncs avancem, que el programa avui pot ser llarg, no? No, perquè no, eh?No? No parlo per mi, bé, no?No. Cinema. César. Bueno, pues así, con esta banda sonora, que nos mete en un muy particular, estamos hablando de una película de época, que os lo acabo de anunciar, Martín, pero para nada, escuchando esta melodía, podríamos imaginarlo. De hecho, luego os contaremos al respecto, simplemente matizar aquello que os venía comentando, que es una producción del 2019, pero que llegan nuestras salas, a las catalanas, justo a punto de final del 2020, cosas que todos conocemos en relación al cine, proyectos que nunca llegan, pero sobre todo también de la pandemia. Y un matiz, porque a pesar de todo lo malo que nos ha llegado en este 2020, y que sigue llegando, y que seguirá llegando, me da la sensación, Ferran, en el terreno cinematográfico no nos estamos expidiendo tan mal, más que nada, porque en el mes de diciembre, recordad, los cines, o más bien las distribuidoras, en este caso, se han puesto las pilas, y han intentado recuperar el tiempo perdido, a mí parecer, cuántas películas nos han estrenado este mes de diciembre, bastante, bastante notables, como vamos a empezar con una producción catalana, la vampira de Barcelona. Por ejemplo. Premio de fotografía en Sitches, y casi, casi, premio del público. Josep, que justo la comentemos la semana pasada, animación, producción francesa, también muy premiada. Beginning, premio en San Sebastián, la mejor película, una película croata, muy discutida, también. Baby, que también la mencionamos aquí, mejor música en Sitches. Sen Mordjana, perdona, Beginning, Georgeana. Perdona, Georgeana, usted tenemos problemas, ¿eh? Hay que saltar el tibet y el depal. Exacto. ¿Qué más, qué más, qué más? Bueno, lo comentaba, ¿no? Sen Mordjana, sen culón de terror. Sen culón de terror, A24. Creo que en esto coincidimos todos, un peliculón. El padre con Anthony Hopkins y Olivia Colman, de fada. El encoactor a la cojonante, y película muy interesante, y, evidentemente, la película que hoy nos ocupa. Martin Eden, para mí, he mencionado todas estas, porque son películas muy notables, pero para mí, la mejor, de todas ellas, y posiblemente una de las mejores producciones europeas de los últimos años, nos vamos a poner muy exagerados, es precisamente esta. Martin Eden, y que conste que no estoy tirando de lo personal, no estoy tirando de mi opinión exclusivamente personal, sino que os voy a recordar que es una película que también viene presidida por premios. La aquella mejor actor protagonista en Venecia. Premio que li dieron a actor Luca Marinelli, de quien luego hablaremos. Mejor guión adaptado en los premios del cine italiano. Digo, adaptado, porque como ya he comentado en el menú del día, Martín Eden es la adaptación de la novela Homónima... ¿Qué tens aquí? ¡Jack London! ¡Buara, eh! ¡Muchas gracias! No es que era gran. Evidentemente, ahora lo hemos mostrado a la cámara, porque aquellas personas que nos quieren, realmente, en lo que nos quieren es ver. Una obra muy interesante, además, de alguna manera, de la biografía de Jack London, porque cambia un poquito su estilo, pasa de una épica mucho más aventurera, a una épica reflexiva, psicológica. Es mucho más... De alguna manera, mucho más psicológico. Mucho más psicológica, esta obra. Jack London, ¿qué decir de él? Lo único que relacionan de Jack London es con Colmillo Blanco. Pero, joder, es un tío, un escritor grandioso, y un mayor aventurero, si cabe, que, de hecho, se merece unas palabras, así, un minutito, porque lo de este hombre es muy serio. Pensad que el London en su vida, además, de escritor, fue marinero, buscador de oro, periodista, corresponsal de guerra y boxeador en los ratos de ocio, a que va a relajarse. No es un hombre de verdad. Y poca broma. No sé si, por culpa de eso, este hombre murió a los 40 años. Hizo todo esto y el prima murió a los 40 años, desgraciadamente, pero dejó una obra inconcebible para su corta vida. 200 relatos, 22 novelas, 8 obras de teatro. Y, claro, cuántas adaptaciones van a nivel cinematográfico. No solo Martin Eden, sino ejemplos mucho más recientes como los favoritos de Miedas, que me suena Fernández. ¿Las has visto en Netflix?Con el Toshar, ¿no? Exacto, no. Es una adaptación, de hecho, de un relato corto, del mismo, de homónimo también, del mismo... La serie va a la pena veure-la. Un puntito americano. No, americano. Y después la llamada de los salvajes, con Robert Refor, como un buscador de oro junto a su perro Bach. Esto también es un poco precursor de ese mundo que analizaría después en colmillo blanco. Pero es que, como el mismo London dijo, es mejor ser un soberbio meteoro antes que un planeta dormido y permanente. Y eso es algo que se ve claramente en Martin Eden. Porque el London otorga esa manera de pensar a su joven protagonista, a Martín, que es a su vez el alter ego de London. De un London eso sí, al inicio de su lucha, para ser escritor. En esa época de marinero y busca vidas. ¿Pero de qué va concretamente Martín Eden? La novela y la película. Pues de Martín, evidentemente. O de London, si lo preferís. De un joven marinero humilde, sin estudios, que se enamora de una chica de la altra burguesía. Y a la vez que descubre el amor, descubre también ese fuerte anhelo de superación individual. Esas ansias de conocimiento que son tan necesarias para defenderse y que lo debían ser, en ese mundo concreto, en el que vivía Martín, pero también en nuestro mundo. Y eso es algo que sabe aprovechar muy bien Pietro Marchelo. No estamos hablando solo de la época de London, sino en las décadas posteriores. Porque Marchelo, en este caso, el director de la película, ha sabido aportar, sumar a la llacla de evidente obra de London, esa imagen de una deriva, no solo en el principio del siglo XX o finales del XIX, sino de toda la deriva política, conflictos sociales y económicos del siglo XX. Lloita está clasa. De hecho, es muy interesante ver cómo él pasa de una realidad de San Francisco o Auckland, una ciudad vecina, a un nápoles totalmente atemporal. Pero, de hecho, ¿por qué no escuchamos más bien el trailer? Le damos un poquito de voz a Martín Eden, no solo a la película, a la obra de Pietro Marchelo, sino al actor Luca Marinelli, que hemos mencionado antes. ¿Cuántas le ves de morir de fama? Finir en galera porque son de pobres, escraves, ignorantes y estúpides, l'otta per a l'Oro Marchi. He sentit com un espíritu creator que me divampava dentro, que m'incitava. Insomma, voglio fare l'escriptor. Que el que escrivi no se vendrà mai. E' noi no ens poseremo mai i no saremo mai una família. L'escriptor Martín Eden no existe. E' un frutto d'e vostre miti. A mi no m'hi freguerete mai! A mi no m'hi freguerete mai! A mi no m'hi jodeis. Martín Eden. Bueno, es que en el fondo, cuando yo lo leo también es Martín Eden, y yo tiendo también a ponerle el Eden. No sé si está en el paraíso, este señor. Tienen que verlo. Bueno, no sé qué tal andáis de italiano, pero creo que una mica ha acabado de entender todas las ideas que plantea o reflexiones. Creo que resulta evidente esa por la música, quizás y por el tono, que acabamos de escuchar el protagonista, están en un contexto de lucha, de superación. De hecho, marcan al personaje. Y un individualismo, una salvaje vitalidad... De hecho, quizás lo distribuidís un poco a lo barroco del italiano, a lo pomposo del italiano, pero no. Hay precisamente ese actor que mencionaba, en Luca Marinelli, una vitalidad de esos monstruos de escena, que se dicen, podríamos hablar a lo brando, un brando evidentemente actual e italiano. De hecho, hay algún crítico que lo ha criticado, a veces no es comprendida esta manera de expresarse tan orgánica, tan animal, pero a mí me parece que lo borda. Y que lo borda, además, porque me imagino un londón, o un alter ego de londón en forma de Martín Eden, de ese modo. Un aventunero vital... Sí, porque ya el trailer... Y como histrónico. Está ahí, pero es que está en la línea, no solo el actor, sino el personaje. Al final no deja de ser ese hombre lleno de rabia existencial, ¿no? Es que a mi em sembla molt a punk. Esto es muy punk. Esto es muy caro. Si estiramos el chicle... Si estiramos el chicle... Bueno, y te estás anticipando, quizás. Si te estás anticipando, no solo a la vida del londón, sino a la propia película. Y hay algo muy claro, porque en este tipo de personajes tan punk, la felicidad parece que se les escapa. En esos caracteres tan apasionados, como el de Martín, la felicidad suele huir. O, como diría el propio londón, ese héroe negativo. Un héroe arrogante, genial, atormentado. ¿Qué sabéis de Luca Marinelli? Porque le hemos puesto voz, pero le podríais poner rostro a esa imagen del Martín Eden. Luca Marinelli es un pedazo de actor. De hecho, como he comentado antes, ha llevado el premio en venezia, a mejor actor. Y yo lo conocí por una película muy freaky, que dieron en siches italiana de superhéroes, que se llamaba... Yo que llamábamos Jack Robots. Él ahí no hace de Jack Robots, del prota, del superhéroe. Hace de un malvado, mucho más histrionico, que... Un malvado de cómics. Un superhéro urbano y macarra. Era muy curiosa esa película, porque era ver el contexto cómic en una película italiana, con algo de presupuesto, pero evidentemente no era una gran obra. Y, de hecho, es algo que también podemos aplicar en esta película. Porque parece... La situación que estamos planteando, ¿no? Ese traslado que yo había mencionado antes, de San Francisco a Oca, en una polésia temporal, y, por lo tanto, vemos como... L'Ondon, en la obra, se embarcava por primera vez en esa aventura más interior que exterior, más psicológica que épica. Y nos podría invitar a pensar que, ostia, Pietro Marchello, en su adaptación, ha querido hacer algo muy costoso, de época pomposo. Y no es el caso, ¿eh? Yo creo que más bien él ha sabido aportar en la imagen esa precisión lírica, política, social, que ya estaba en su cine y que sabe representar, de algún modo, no sólo en esta película, sino en los documentales previos, lo que comentaba, al principio, las derivas socioculturales del siglo XX. Tenemos la Europa de la lucha socialista, del individualismo, del proletari... El individualismo herencia de Nietzsche, del proletariado y de las grandes guerras. Pero el tío, como os contaba, te lo plantea, como una película de época que podría parecer una película neorealista en color. Qué bueno. Esa es la idea de hablar partes documentales... En lo que mete es obras suyas, como son La Hora del Lobo, La Hora del Lupo, y El Masacho de la Liga. ¿Sabes a qué me recuerda esto? La idea de llevar el pasado al presente, una película de Christian Petzol, que se llama Trànsit, es que creo que tiene algo de eso. Creo que en los críticas y comentarios sobre la película vi esa relación entre Christian Petzol y Tránsito, que no la he visto, y la obra de Martín Eden. Hay una idea de que esa nápoles a temporal representan al personaje, sino que representan toda la historia, para que, de alguna manera, no sólo tengamos que entender un héroe concreto de una época determinada, sino que pudiera ser cualquier héroe, cualquier época, nosotros mismos. Y por eso, en Martín Eden, parecen integrarse corrientes que nos llevan del cine mudo a las vanguardias. Hay algo muy de nubelback, a veces, con lo que os comentaba al principio, esos planos medios, donde la amada está leyendo una carta, pero no la está leyendo físicamente, sino que la está interpretando. Y nosotros la vemos en primer término, como la estaría imaginando el protagonista, Martín Eden, cuando leé la carta. Y pasamos de esas vanguardias al neolismo, a la nubelback, al legado de Pasolini o Bisconti, y hay un ejercicio de libertad muy profunda, que sirve para unir lo popular con lo experimental. Esta música clásica, esta área en canone, con esa música electrónica que veníamos escuchando, ganiche con la cultura del narcisismo. Y es algo muy, muy, muy interesante. Yo os dejo totalmente la recomendación hecha. Hay algo también de Lazaro Feliche, tú hablabas de tránsit, pero hay algo de ese tiempo líquido que representa toda una historia, no una historia concreta, sino nuestra historia. Y al final también la idea de que es una película... Yo por eso la he recomendado hoy como la última película, porque sobre todo reivindica la experiencia del cine, la experiencia estética del cine. Nos estamos poniendo muy italianos, mucho Martin Eden y Manc Faboc, también, como el cine. Claro, sí que hay una idea del cine dentro del cine, pero ahí era literal. Ahí abordaba una obra en concreto, aquí no. Aquí está abordando la obra literaria, pero lo que está haciendo es abordar la vida. Y sí, a través del vehículo del cine, de un vehículo muy humanista en el fondo. Ahí queda, ahí queda, Martin Eden. Bravísimo, bravísimo. Molt bé, doncs primera recomanació feta, passem a la segona, en el vídeo Jocs. Vídeos Jocs. Malament. ¡Le mató! Bueno, nois. El camí ho m'ha gustat, eh. El veíco de l'humanista. Sí, em vaig quedar allò al peu de soga, ara, al Marius Brogues. És un tat, és un tat. Nois, avui n'agorem secció, ja ho heu dit al principi, espero que no la repetim mai més, però és que estem parlant del joc de l'any, de fet, el joc de la dècada, o el que havia sigut aquest joc de la dècada, no? Perquè ens ho han pintat així, ara ho veurem. Perquè avui hem de parlar de l'Homerament, que va cyberpunk 2077. ¿Cómo vamos esta ciudad? Ciudad de oportunidades infinitas. Es una ciudad cualquiera, pero muy grande. No es como cualquier otra. Aquí nasen las telletas. Sabes, te sacarías mucha más pasta dando charlas de autohuayera. ¿Cuál es el curro? ¿Saltremos de una pieza? ¡Ah! Y sí seguimos con el plan. ¡Dejan plomo, cabrones! ¿Vas a ser peligrosa? No te preocupes. ¿Qué conno acaba de pasar ahí? ¡Tiene no deja de fascinar! ¡Está muy picado! ¡Está muy cortido! ¡Mierda puta! Estos doblajes sí que me recordan al por noche entero. ¡Hey, Joe! Ven aquí, guapa. Jo faré un avís primer. No parlaré de la història. La història em sembla molt bona. No sé com això és de puta mare, però l'apena que ha passat... És tot el que ha passat. Ja deixo anar una cosa. Personalment, que la estic jugant en castellà, perquè tampoc m'ha donat opció de canviar-lo, és que el duetge en espanyol és bastant dolent. A partir d'aquí. A partir d'aquí. La història és molt bona. Però això, fatal. Llavors, fer projecte ret, que aquesta companyia... Ha sentada per el Sòbia, aquesta companyia que és... Va començar sent molt petitona. Ara ja és una companyia bastant més mitjana, no? No és una gran companyia, però... No és una triple A, però és una doble A com caràcter. El coneixereu per The Witcher, aquesta saga de videojocs, que has fet també adaptació en sèrie, no? I és una història a aquest cyberpunk 2017, que el meu, per exemple, aquí. Aquest videojoc porta 8 anys de desenvolupament, dels quals tranquil·lament 4 de hype. Haip. De què ensenyem els uns trailers? Per exemple, Match del 2012 el presenten. 2013, primer trailer. I ja veus, guà, bastant guapo, hòstia. 2013, eh, fotset anys, eh. 2018, entre mig hype, que te cagues, però el 2018 comença el gran hype, el E3. Ja... Mord E3. No saben què passarà. Però comencen a ensenyar imatges in-game, allò que és... El joc serà així, espectaculars. Ells ja mateix us deien, que estem fent, ojo, el millor joc de la història. Probablement, això deien. Molts anys desenvolupant, per tots vosaltres, gamers. És una frase, per exemple, i com era la frase que ha quedat? La fleixa d'Estre no serà quan estigui listo. No d'avant fleixa, nunca. De fet, ho vamos a fer també, que saldrà... I ja, el 2019, el gran, gran mega-high, que és quan el E3 surt, que ja no rips, i jo es fa aquelles presentacions. Allà es va fer la bola. Què passa? Què diu? Això és que arriba allà. Què passa, a partir d'aquí mila de plaçaments? Havia de sortir a l'abril. Jo ja el tenia reservat des del març. Abril, setembre, octubre, i al final, desembre. I què passa? Què passa al final? Surat el joc. I què passa? Ple de vacs. Joc litges, o sigui, que són, bàsicament, errors. Errors? Abans parlaves del Tivirus de... Aquí sí, aquí són aquells personatges en forma de T. Però no un error moral i humanista, no, no, no. Errors d'imatgèries. Errors de cotxes que transpassen parets, inclús a dins de les cinemàtiques. Algú està parlant i passa un cotxe i explota, per exemple. Textures que són més pròpies del GT3, de la Play 2 o de la... O vans, inclús. Textures lamentables. Això, cotxes que acaben del cel i et maten directament. Tu estàs amb el cotxe i caus per les textures. De fet, penjarem un recopilatori de l'experiència... És un joc amb 1.000 experiències. És un item. El ciberpong és la torre de Babel, echa videojoc. Hi havia molta gent que deia... Hòstia, sí, tenim que viure si el 2007... Està imaginant, diu. Estic hype. La intel·ligència artificial dels personatges és molt dolenta. Però molt dolenta, vull dir, de que veieu el vídeo que penjarem. És molt bèstia, a un nivell de que tu, teòricament, és un joc d'acció i que tu has d'anar matant i el que sí, però aquest personatge està mirant els mussoranyes. No té cap mena de sentència. Jo crec que viene como el virus. Evidenciar l'economia de cada uno. Si tenéis P, S, 4... No, però després hi ha una cosa més greu. Tot això són arrosse programació. Però després hi ha arrosse programació real de històries. Només al principi, el tutorial, com vam començar a jugar amb la vea de casa, no et deixava avançar el tutorial perquè hi havia un error, el xec de coses que havies de fer no es feia. Llavors, què passa? No pots avançar i vaig haver de jugar sense el tutorial. És un joc que és complex, no és supercomplex, però has de fer programació, hackeo i tal, tot això. Doncs no en teníem ni idea. Perquè si no ho podries avançar, hi ha coses de programació de història que això ja és molt greu. Llavors, el que em va passar ja un cop és que sobre la bluescreen, allò del típic dels Windows de ser model ordenador que sort que sort aquella pantalla hablava amb totes les lletes, però això mai m'havia passat a la Play. Va sortir la Play. S'ha de dir que el Pol l'està jugant amb la Play 4 Pro. Però ja no m'imagino la Play 4 normal o la eslim. I la Xbox, no? Em vas dir amb una miqueta la idea. No, el tema és que acaba de sortir Play 5 i Xbox Series X, que és la nova generació del Pol té l'anterior generació, però la potent, i l'Xbox l'anterior generació també. Però una de cagades, ahir la nit encara estava jugant, una cagada. Sí, sí. Bueno, no m'has fet el type. Bueno, de fet, us van fer demanaràs que et torni els diners. No, aquí que va passar, això era una gran promesa, que durant molts anys es van construir una gran promesa, i al final ha sigut això, un complet desastre. S'ha comparat molt amb el No Man Sky, que és aquella broma que deia amb els Game Awards que va guanyar un joc, però això és com si guanya Tommy Wiseau, l'Òscar. Llavors, què va passar? No sé si va sortir, i sobretot, no sé si és aquell rotllo de la pressió, de la nínia rata que vull jugar allà, perquè m'has de fer el Javi, vull que ha sortit allà. No sé si és pels actionistes, realment, que volien la pasta allà, per la campanya de Nadal. Però hi ha una frase que, per què hi ha tants errors? Vaig estar buscant, i van entrevistar, no sé si era banda, l'Ojovi Consoles, van entrevistar a un tèster. Un tèster és algú que agafa el videojoc i testea errors. Sí, sí, sí, sí. Ostres, blaugrana, blaugrana. No, però mira si hi ha errors i tot. I a vos, per què aquest joc s'ha d'anar al públic amb tants, però amb un nivell d'error tan brutal? I a vos hi ha una frase que diu, sempre és millor corregir bugs, aquests errors, antes de lanzar, creo yo. Pero alcanzar la perfección absoluta es difícil antes, porque hay tanta variedad de sistemas instalados, que resulta complicado anticipar todas las posibilidades situaciones. Llega un momento en el que corregir un bug sale mucho más caro en esfuerzo y tiempo que lanzar. O sigui, millor d'assemplir a la gent que els trobi. I què ha passat amb això? Que no ha emparat de treure parxes, parxes en el sentit d'escàrregues. Molt, molt bèsties, de 10, 20, molt bèsties de videojoc. Per anar reclamant, nois, en dues setmanes, crec que era, en les primeres dues setmanes, van treure 8. O sigui, estem parlant de quasi dos, un per dia. I ni així, ni així. Jo, a la nit, estava jugant i hi havia coses que pensava, però no era una cosa que pensava. És l'expressió de, aunque vistes a la mona de ceda, a mona de cega. El tema és que no ho arreglaran per la genera científica. Què ha passat? Aquí sale el gordo. És veu que tot el que havien demostrat, la cinemàtica, és que si mira, és de reflejo, és espectacular tot el que ensenyaven. Tot això estava fet en un ordinador, i no en ordinador normal. No us penseu, en un ordinador de 4 a 5, 6.000 euros, però també ho van dir que ho llançarien d'alguna manera per la Xbox i la PlayStation 4. Jo, què passa? És que no havien provat a consoles només a ordinadors, en plan. Perdona, o sigui, no us espereu que corri a aquest joc a un ordinador tan potent com a la PlayStation, i dius, perdona, de PlayStation que venim de God of War, de Red Dead Redemption, de Ghost of Tsushima, de les tofes, jocs espectaculars, i no puc córrer. És que estic jugant a un joc de Play 2. Aquí el que ha passat és que la PlayStation 4 que porta a Samsung són 8 anys existint. 8 anys de PlayStation 4, eh? Doncs mira, com pada de desenvolupament del joc. Exacte, i la Xbox One, que més o menys, també, són consoles que té tothom, perquè la console és la carrer en generació, la generació actual. Clar, no han volgut renunciar a les vendes de Samsung, que són 200 milions d'usuaris, i els han dit que sí, que aquest joc funciona, amb la vostra, entre cometes, carraca de console, que tu dius, no ho és, perquè jocs com les tofes 2, com Red Dead Redemption, demostren que, gràficament, aquesta console pot estallar. Però és un joc que han desenvolupat clarament per l'anecgen i per col·laboradors potents, i s'haurien d'haver negat a fer-ho. Però què passa? Que no renuncies a 200 milions de possibles usuaris. Tot per la pasta, Dini, tot per la pasta. Però a més, si ara els hi està costant pasta. Però saps el curiós d'això, de tot per la pasta, és que el videojoc, el 2077, teòricament, és aquest món ja consumit per les meves corporacions, i és curiós que és un joc que, en part crític, que aquest sistema megacapitalista fer-ho, i que ataca la gent, i que tot és una puta merda, i després és el que han fet. I una hipocresia, tio. Penseu una cosa, i aquí, com que ha empitat les palomites, un cop van treure el joc. O sigui... Perdoneu, eh, és que el faran m'estava despistat d'aquí. No, no, és que aquest joc és despistat. No, no, no. Penseu una cosa, quan va sortir, la gent es comença a caixar sense parar. El mateix dia que ja estan la gent fent... Foten una, els dels xarxes socials de màrqueting, per Instagram, per Facebook, per totes les xarxes dient... Chicos, que m'has venido 13 milions de còpies. 15 collons. Amb dos collons. Jo és que passa, comencen les plataformes. Game, primer, ens van trucar, com que teníem la... O que vam comprar allà i ens van dir, escuteu, o sigui, voleu la pasta, us la tornem. Va començar aquí, després va... que era Playstation i les PSX Box. Primer es van agafar, va dir, eh, nosaltres. Però va ser el primer que va dir... Potser també ho traiem, ho van treure de l'estor, o sigui, de la botiga de Playstation Online, el van eliminar, això, i no recordo què passés. En eliminant un joc, però un joc del calibre de... No, no.... de Cyberpunk mai. És com si traiguessin el GTA. No lo vendemos porque no están los estándares de nuestra consola. Què passa? Molta gent al torna, i a part han de fer tots aquests canvis. Què passa? 8 milions de pèrdues. Ua, així, d'un dia per l'altre. Clar, a més, això és el tema que parlàvem abans d'aquest tèster, que deia, bueno, és que a vegades és més car... és més car testear que no donar a provar, no? Però és que, en aquest cas, al carany, això també és un altre. Palomites, més. La companyia, has de veure afectada perquè... Programadors, que clar, la companyia és el ente, no? El capital, no? Doncs els programadors anen en contra d'ells en plan... Ja us lo dijimos, que no, que no, va, sí, és tot. Vam fer cranys, cranys és allò de... Què és? Apreta. Nois, hem de treure-ho ja. En 3 mesos d'aquest joc ha de sortir. Jo recordo que el cranys tan bèstia que és pre... Treure, el joc, el desembre, amb... Després, un cranys que encara... Estan fent parces sense parar, clar. Són penya que els hi van dir, teniu que currar 18 hores, que luego irais de vacaciones. La companyia no només tenen en contra els programadors, la companyia no només tenen en contra els gamers, la gent que els hi has promès durant anys, aquest vídeo-joc, sinó que tenen en contra els accionistes, com? Que els porten a judici, nois? És que, clar, és una cosa... És una vola. El Fire Festival és un dels casos més bèsties. És el que és més bèstia que hi ha hagut, per embargadura de l'empresa, del vídeo-joc, de lo que està passant. És superbèstia. Vull veure el documental, de tot això. Algú us farà, perquè realment és que... i ho repetim, eh? Òbviament. Nois, si us esteu escoltant això, i esteu en ordinador de puta mare, direu... M'agradaria que no, si és que me va a mi de puta mare. Bé, no, sí, nois. Ja, suerte. Suerte. Felicitats. Però sí que és veritat que, hòstia, el que dèiem, jocs que han vingut molt grossos de PlayStation 4, però collons, ens estem oblidant d'un, que és el que és la comparativa real, que és el GTA. El GTA, el Gante Fauto, aquest sou que el coneixes, no? L'altim que tenim. Últim, dic que serà el primer, que serà en 3 consoles, perquè va començar la 3, després la 4, i ara fan la 5. Sí. El GTA 5. Hòstia, les dinàmiques, la física del joc... És que són coses que ja havíem vist. Què passa? No dic superar, perquè més estàs en un futur. Hi ha un futur. El futur, el 2016, sempre et donaran coses molt tech, la tecnologia i molt solo. Però hi ha uns mínims, i hi ha uns mínims. Hi ha un vídeo, que també se'l busqueu, de comparativa entre GTA, però són coses lògiques. Si surts d'un cotxe en marxa, són rodolant, tio. Si serà encara lògica, si t'enfonses a l'aigua, doncs jo que sé, saps coses d'aquestes, i llavors, què passa? Que ens han intentat vendre un fum que portava allà, fotent-li el porró amb el GTA. Aquest joc és un teatre de l'absurt, el que passa és que no us esteu adonant. El que volíem fer era un teatre de la plat. Exactament el que ens havien ensenyat durant 8 anys, això. Aquí hi ha un problema... És de Ionesco. Aquí hi ha un problema, que jo parlàvem l'altre dia, Ferran, que és què passarà amb els Game Awards, aquests premis que hem portat fa uns dies. Perquè, teòricament, és el joc de la dècada. Espera. Hauria d'estar arrasant Rollo del Titanic o Avatar. Saps aquests anillos? Hauria de ser aquest que hauria d'anominar a tot. Absolutament. Però hauria d'anominar a tot i hauria d'arrasar bastant. Però tu com li has de donar un premi, per exemple, a la direcció... Fas lo mateix que al No Man's Sky. Quan la reglin dirà, millor juego arreglado del año pasado. Mira, això... Vale. Però els pesos pesats dels premis, què passarà? Tenen un problema, jo crec, el Game Awards. Tenen un problema perquè, a més, ells han sigut, òbviament, partits saps d'aquest hype. I, res, volia acabar amb la frase, ja que parlem de hype, de... Su hype ha extendido cheques que sus programadores no han podido, padre. Roberto! Roberto! ... L'agosti... L'agosti era d'acorda de l'història. Libres. Que bonitos, jove! Vaja, que me llevo a budial en esta melodía. Estic amb mi digestió, amb una mica d'ansietat, i em posa aquesta música com... El clarinet aquí, eh? No, no, amb té molt la cosa, hermano Adriano. Aviam, budiálen, portem un dels imprescindibles literaris d'aquest any, aquest apropósito de nada que tinc aquí, que he portat aquí, i dic que imprescindible per dos motius, perquè són les seves memòries, ja tocava, un dels directors més importants del cinema contemporani, i quedarà pública els seus 85 anys. I perquè aquest llibre toca inevitablement uns fets de pur actualitat, com són els abusos sexuals amb què es va acusar el director, de pel·lícules com Ani Hol va a la sobrevora d'Uei, que l'Adriano va tornar a veure fa poc, que periculom. Jo estic fent una mica de revisió d'algunes pel·lícies de budiálen, però me hace gracia porque ya lo veo aquí muy campechano, eh? Muy campechano. Que yo soy inocente, a mí no me hago bias. En qualsevol cas, per fer una petita comparació, si Roman Polanski tria el cine per expiar les seves culpes de nou aquests abusos sexuals, i ho fa amb l'adaptació de Jacuz, de Milsola, budiálen, ho fa triant les seves pròpies memòries per expiar, no sabem si les seves culpes, perquè d'aquest tema se sap el que se sap, i ell s'ha mantingut molt amb la seva postura, o els seus torments interiors, però, en qualsevol cas, per expiar alguna cosa. Però, ojo, ojo, no comencem per la taulada, eh? El gran atractiu d'aquesta biografia, autobiografia, digueu-li com vulgueu, no radica en les qüestions més contemporànies, com el suposat abús de la seva filla Dylan Farrow, sinó el transcurç de la seva vida des que era petit, que, bàsicament, és una succesió d'anècdotes superdivertides. Si tu ets, Brooklyn, anys 40-50, que veu creixer un jove joeu anomenat Alan Stewart Konigsberg. Creu de l'atenció la descripció dels seus pares. Ei, Martin Konigsberg, un home de Brooklyn de tota la vida, recoge pelotes de los Dodgers, busca vides del villar un home petit, però un joeu dur. Un joeu dur, que vestia camises extravagants, portava el cabell a la George Raft. I ella, la mare, netea Cherry, una dona intel·ligent, treballadora, sacrificada, però segons diu... No era físicament agradable. Ell va sortir a la mare. Exacte. Diu que s'assemblava el Groucho Mark. La gent es pensava que estava de broma, però no. Ostia, que era en sèrio, no? De hecho, hace poco, también, la que vi fue... Vies de ràdio, que buena. Hay una idea de repasar su infancia, claramente, totalmente mostrar a sus padres tal como tú dices. Exactamente. Sobre los dos junts, que diuen. Dos personajes están opuestos como Hannah Arendt i Nathan Detroit, que se ponían de acuerdo en nada, excepto Hitler y mis calificaciones escolares. Al mateix nivel, eh? Al mateix nivel. Diu, sobre i mateix, budi Allen, prene una postura força curiosa en aquest llibre, perquè d'una banda es considera como una contradicció, diu que va tenir dos pares carinyosos, però ell va sortir en auròtic perdut, i d'altra banda es considera un fals intel·lectual, un alfabet misantru. Total, budi Allen. Fins l'adolescent se només llegia a còmics, feia trucs de màgia, jugava al béisbol, eh? Veia pel·lícules a Gems Cagney, veia unes pel·lícules que li deia les Champagne comedies. És a dir, aquestes pel·lícules, Royo Ernst Lovic, Gregor i l'acaba, de... Ático, un ático, gente tomándose su copita, muy bien vestida, muy arreglada. Frases que va descendre en aquest llibre. Diu, budi Allen, algunas personas ven el vaso medio vacío, otras lo ven medio lleno. A los 5 años... A los 5 años me tomé... No, perdón aquí, aquí. A los 5 años tomé conciencia de la mortalidad i pensé, ah, no, jo no me apunté para esto. Nunca acepter ser finito. Si no se importa, quiero que me devolváis el dinero. Esa es una mica com una... Es Moller Marros Marx, todo eso. Com el Joc Ciberpult, no? Es devolverme el dinero. Una anècdota que a mi m'ha fet molta gràcia. Diu, recorda, el voy a ganar la llibra, al primer cop que van a sopar, al Lundis Restaurant, i va quedar sorprès, quan li van portar un aguamanil, que et vol per rentar-se les mans. Diu que era com tenir la teva pròpia piscina. Però clar, un dia va anar amb la seva tieta, i va demanar a Cluíses el vapor, i les van portar amb caldo. Tot el que us podeu imaginar, pel petit budi Allen i la tieta, foten les mans a les Cluíses. Ara podríem entrar, perquè insisteixo, aquest llibre és un repàs, està ple d'anècdotes. Hi ha molt material. Jo crec que és millor que ho descobriu vosaltres mateixos, però el que sí faré, és un petit preguntes freqüents per il·lustrar per què és tan important aquest llibre actualment. Molt bé, molt bé. Molt bé, molt bé. Què volies, que puges la música? Aquí m'ha dedicat el llibre. Abans de que facis tu les preguntes... A veure, fer jo una pregunta. M'estaves parlant d'anècdotes, però no... És a dir, és una suma de gags. Hi ha una narració... que es pugui parlar d'unes memòries més clàssiques, o no? Perquè el seu cinema té molt d'això, no? El seu cinema és molt... El seu bon cinema, suma de gags, però que, finalment, tu els veus amb una transició, amb un motion molt creïble, molt realista, tot i que pots anar parcelant, i són gags, regags, totalment. Potser aquí hi ha nivell narratiu i algo similar. Però el que veus és a ell, el seu estil, la seva ironia, la seva forma de fer bromes... Però jo crec que aquestes preguntes freqüents responen molt bé a tot això. Perquè hi ha l'entrada, no? Ara responem a tot això que estàs dient, perquè justament la tenia preparada. Però comencem abans, si et sembla, dient... Aquí va dedicar-te aquest llibre. Aquí va dedicar-te l'amor. Seria boníssim. Asunji Previn, la filla adoptiva de Mia Farrow, amb la que voldria l'emportar a casa des de fa més de 20 anys, la cita diu així. Per asunji, la millor, la tenia comiendo de la mano... Ho queria pronto noter, que m'he faltat el brazo. És molt gaire. Aquesta ja l'havia llegit. Més coses, que van responent una mica el que anava a espanyar. Però ganar tot a l'estona. Sí, sí, sí. Aquest llibre és una confesió? Clar, un tio que ha estat abusat d'abusos sexuals. Home, és una confesió ambigua. Ell comença el llibre dient... Creu un mundo en el que jamás me sentiré cómodo, el que jamás entenderé, jamás aprovaré ni perdonaré. Però clar, quan toca els temes foscos, els abusos... No diu res nou, no diu res que no sàpiguem ja. És a dir, Mia Farrow i el juez Wilk, que és el dalt judici, són els dolents a la pel·lícula. Però d'alguna manera crec que ella s'està justificada. Com? El juez por qué? Porque realmente él no fue acusado de los cargos. Bueno, ya, pero es un tema que yo creo que él siempre ha mantenido una postura en la que no ha sabido... No ha accedido, que es diferente. Bueno, yo sí, yo soy un caro. ¿Pero qué se está justificando? En este llibre, en a propósito de nada, ¿cómo hablar de tu propia vida? De que él no es el malo de la pel·lícula. Y creo que no hace falta. Es inevitable. ¿Cómo no hablar de tu propia vida sin mencionar aspectos que son candentes, que están afectándote en un momento determinado? Otra cosa es que esta biografía la hubiera hecho en los 90. Pero es sobre todo ahora, con esos rechazos por parte de algunos actores con los que había grabado en días de lluvia en Nueva York, como de Salamé, después en los problemas con Amazon... Cuando, curiosamente, ya se había aprobado la inocencia de Woody Allen años previos a través de un proceso judicial. La inocencia de Allen no se ha aprobado, o sea... No se ha aprobado. No se ha llegado a aprobar. Que ahora mismo los cuatro estamos iguales ante la presución de inocencia. ¿Cuál es la vida, eh? Però, Carles, ja us fa que no comença el lliure dient... I did not do it, I did not. Si el Joshua en català... Si el Joshua en català és inevitable pensar en John Perran. Porque además, este capítulo sobre el tema de abusos sexuals me da la sensación de que no llega al principio, ¿no? Es decir, hay un momento que se dedica... Hay un momento que se le dedica, pero, insisto, no es un... Me rasgo las vestiduras y... Yo creo que va tocando las cosas un poco de paso. De hecho, creo que, cuando pensamos en este libro, es inevitable, a torno al català, pensar en una altra llibra. ¿Qué quina és? El llibre del seu fill, Ronan Farrow, que haig d'enquil, que es va publicar com de predadores. Es una investigació a partir del Ramon Borimitu sobre el cas Harvey Weinstein, pero que también toca al cas o no cas, diguéssim, de la filla Dylan Farrow, fins al punt de que Ronan Farrow l'escriptor a la seva germana li diu, és que tu nunca tuviste un reportaje sobre lo que te pasó y ha quedado, bueno, sepultado en una mia Farrow muy luchadora y un budialen de, oye, oye, que yo no he hecho nada, que quiero a mi hija. Llavors, diguéssim que... Una mia Farrow luchadora, ¿eh? Bueno, pues está bien. No pararía jamás a budialen con Weinstein. El llibre de Ronan Farrow és això. És una investigació periodística on també se habla del casó de budialen. En qualsevol cas, ¿qué es lo que realmente trobemos a faltar, hauria en aquest llibre? I aquí sí que anem respondent a el que estava dient. Pues un analísim és a les seves pelis, de l'estètica. No és gaire cinematogràfic al llibre, doncs. Exactament. Yo he trovado a faltar... Hostia, en pelis com la última noche de Boris Gruschenko, Jana i sus hermanas, Célic, delitos y faltas. Tot aquest torrente de cinema, aquí sí que hi trobo. Però és que a més en aquest llibre... Hòstia, tothom és aquestes grans pel·lícules, sobre les que s'ha dit tant, i que jo crec que reivindiquen una modernitat tan gran. Jo crec que, en el fons, si tu fas una memòria o fas un llibre autobiogràfic, o no, totalment autobiogràfic... Clar, tu hi has fet la teva obra cinematogràfica. Vull dir, budialen ja és famós per la seva obra cinematogràfica. Com si aquí tingués que parlar de la seva afició al clarinet o de la seva semi-professionalitat a la música. Vull dir que aquest llibre també està per omplir un altre espai, no? Que no és l'espai de l'anàlisi cinematogràfic. Què ho dius, que potser és com l'Inch, que quan es fa el documental, això parla més del l'Inch, artista, pintor... A ell potser està fent un repàs de la seva vida. És la seva pròpia mirada, la seva vida, no la seva obra cinematogràfica. Vull dir, això ja ho tenim nosaltres, no? Sí, llavors, amb tot això, què coll és a propòsito d'enada? Què és? I què és? A propòsito d'enada. I què és el millor llavors d'aquesta autobiografia que insisteixo, recomanem? Doncs la capacitat que té Budi Allen per jugar amb la ironia i que et riguis cada dos per tres. Que, bàsicament, és el que passa quan veus i tornes a veure el seu cinema. És que és purament irresistible. Resumint, recomanem a Propose of Nothing, per deixar una mica aquest 2020 tan raro, i insisteixo. És la millor excusa per tornar a un director que és incombustible, no per a fer cine, que podem pensar... Ostres, igual ha perdut més la màgia en les seves últimes pel·lis, d'aquell manjant, d'aquell anihol, d'aquell desmontant... No cal tant enrere, vull dir, que tenim Matchpoint, no ho fa tenir, és un pel·lígon, o... No fa tant, no fa tant, fa tot. Lluixes i pelines fa 10 anys. S'ha sopaditat molt, aquesta necessitat de ser una pel·li a l'any, diguéssim, i crec que el llibre és el complement perfecte per aquesta manera d'entendre la vida com un gran delidi on perdres i on gaudir de l'experiència. Doncs molt bé, anem ja... Anem a fer això el 2021. Avançem cap a l'última secció, nois. Sèries. Doncs això, que jo avui us porto ja no la millor sèrie de l'any, que per a mi de les que he vist seria anti-disturbi, és la Soro Goyen, i ja hem parlat, que hem penada, i m'han parlat bastant bé de Beneno. Sí, o un dia l'aportarem. Això el que s'anifica, i abans també podem recordar Patria, o hem dit-lo de Midas, tot i que no sigui una gran sèrie, està molt bé, ha sigut un bon any per les sèries espanyoles, però no anem perquè jo avui us porto el que em sembla la sèrie més interessant de totes les que he vist aquest 2020. A més, ja ho hem mig comentat, aquí en penada ens toca de prop, ja que es tracta d'un podcast, que s'ha reconvertit en sèrie d'animació, i també ens liga al programa de la setmana passada. Així que jo us vull fer una recomanació, seria fila, per mi és la recomanació de l'any, que segur, a més, molta gent va passar per al... Jo avui us vull recomanar The Midnight Gospel. Bueno, com no tenim gaire temps, si volem complir el programa d'un oreta, ja no només s'ha acabat el programa, sinó que també s'ha acabat l'any, anirem ràpid als crèdits i així ens els traiem de sobre. The Midnight Gospel és una sèrie d'animació original per a Netflix, creada per Pellreddon World, que és el creador d'Ordera de Ventures, i Duncan Tracel, un humorista i guionista de coses com Funny or Bye, o Curb your enthusiasm, precisament, aquesta sèrie que tot tan utilitzem el meme dels crèdits. Exacte. A més, és una sèrie que es va estrenar durant el confinament, es va estrenar el 20 d'abril. Són 8 episodis d'uns 25 minuts sumargits amb filosofia, idees i àcid, aparentment molt d'àcid. Com ja us he dit, es tracta de la versió animada d'un podcast d'entrevistes que comença el 2012, aquest podcast, i que més dirigeix Duncan Tracel i s'anomena de Duncan Tracel Family Hour. Tira un puntito, aquest tio, al Mister Oiseau, eh! No, no, en serio, eh! Al Quentin DuPierre, version americana, eh! Un punt de... No, en la imagen, en la imagen. Ah, físicament, sí, físicament. Sí, sí, és peculiar, molt particular. Aquest podcast es tracten d'entrevistes a pensadors, filòsofs i figures de la cultura underground, però sempre manteniu una conversa d'ensa, densíssima, però molt interessant sobre la vida, la mort, les drogues, l'existència, el que sigui. I encara continual podcast, perquè actualment disposa de més de 400 programes que podeu trobar Spotify i altres plataformes de podcast. I com es fa una versió animada d'un potencial bódrio com podria ser aquest? Doncs aquí és un apareix, pendenton, pendenton, pendenton. I ja noms. Ward, que després de deixar hora d'aventures, es va apropar a Duncan amb una idea. Hòstia. S'havia enganxat al seu podcast, deia que se l'escoltava regularment, i creia que hi havia un material com per creure una sèrie d'animació que fos molt transcendental i a la part hipnòtica. Amb l'estilvis, el característic de pendenton, amb els escenaris quasionòrics i antinaturals i aquests personatges elàstics, com els d'aventures i variats, és un amaltor inocent, però profund i amable de Duncan. Si l'escolteu, veureu que té una veu molt dolça, com molt... Jo volia preguntar. Aquestes teus que sentim a la sèrie d'animació són les originals? Que no s'havia servit un procés de doblatge. T'hi ha hagut un... És el cop que és de veritat? Exacte. Les veus una mica també com a l'animació? La seva veu és així. Aquesta veu que és la que dubtes el protagonista, és ell. I és on està. A tu, a Metaphore? És ell. I a què, bona? És ell. Bona. Doncs, entre els dibuix de pendenton i aquest to del Duncan, van desenvolupar una meta narrativa que aniria acompanyada d'extractes de certes entrevistes. Sí, són els àudios de les entrevistes. Que, a més, tot té un alt contingut metafòric i simbòlic. La narració de la sèrie és la següent. Seguirem els intents de Clancy, un Space Caster. És un podcast de l'espai. Que ja és una cosa bastant néon. Cams 77. Sí, exacte, millor. Però ben fet. Doncs el Clancy, aquest Space Caster, vol triomfar les zones del multivers amb el seu programa d'entrevistes. I per fer-ho, decideix utilitzar un simulador de mons en fase apocalíptica. Mons que estan a punt de destruir-se, simulats. I així podran entrevistar els personatges més interessants possibles. I, de pas, ell vol créixer espiritualment. Ja en teneu, una miqueta, per on ve a part d'àcid que d'aquesta sèrie. És una raó movimental. Com l'estàs plantejant, no és clarament una raó movimental. I, a més, se'ns dubta un porret amb madre. Ja no em sembla... Els que us agraden que us funcionarà millor. Però la sèrie seta, ja, directament. L'animació. La reflexió nota. La tripada. No sé què dir-te. Que no us agraïn els porrets els que proclameu això de mi cuerpo a un templo, doncs recordar-los que la frase de és mençana, incorporeçant-nos. Així que aquests que manja obledes i que us dediqueu a posar-vos cruzants al gimnàs, són-li una ullada, de debò. No és una sèrie per tothom, òbviament. Els seus creadors no amaguen que el fet d'afegir el contrapunt visual, que no sempre és un contrast, de fet, moltes vegades, acompanya el tema de l'entrevista que s'estigui narrant, ajuda a fer més digerible el contingut. Així que si ets algú de podcast, com l'Adrià, el podcast passa volant. Clar, és que realment és el que tu estàs dient. Són dues línies de discurs visual i contingut, no, narratiu, que en el fons conjoa molt bé, però que a l'hora de la veritat la pots veure per separats. Pots fotre-li el mut. I veure només l'imatge. I al·lucinar, perquè hi ha una narrativa, també, o de l'altra banda escoltar els podcasts que, per cert, acabo de veure que van pel 416... Sí, sí, sí. Una avorrada. I en programes d'una hora i mitja... Eh, que m'he animado. Vull a les 2 hores i quarto. Acabo de veure que tinc 3 hores i 4 hores. Si no tenen una regularitat amb el temps, així... És un directe, és un directe. Jo hi capito los demíndals. Góspel, que és com un aristòtel i un plató, postos de peyote. Sí, sí, sí. Una bona definició. Des del primer episodi, on el Tanci està entrevistant un president d'Estat Units fugint a 13 d'Ordes Dombi mentre ajuda a donar llum a una embarassada i parlen de la valideresa intelectual de les drogues fins a l'últim. Que és un... el viatge elisèrgic... Tot aquestes setes és un viatge elisèrgic que demana tan atenció visual com auditiva, eh? És d'estar... i a més, és d'estar hagut mentalment, perquè és molt habitual, eh? Jo no us enganyaré, que vaig haver de revisitar, pausar, buscar a guir qui eren els entrevistats reals. I de fet, us enganyo, hi ha un que no el vaig haver de buscar, excepte per comprovar que qui jo creia que era era, que era el Damien Eccols, que és ni més ni menys que un dels 3 de Memphis. Que potser us sona del crim, el crim que més estan ara del documental brutal, de Paradise Lost, del crim de nens satànics que van matar els nens. Doncs aquest tio després va a cada lliure i tal, i l'entrevista, que és una... És un 30 segons de fins del que va passar, no? Perquè és molt que és. A Memphis, uns nens de 9 anys van aparèixer tallats, amb plens de mutilacions, a un riorol, i van acusar a 3 nois que eren gòtics, no eren gòtics, perquè eren d'arcs. Sí, eren com d'estètica més escura. El damien Eccols era un tio que actualment era a l'hòstia i creia en el satanisme, i creia en la màgia, i els altres dos eren més rednecks. Llavors, clar, a ell el van acusar de tu eres un líder... És on va començar el satanisme dels 90 que va arribar. Si no recordo malament, ho va dir la Bea amb l'afecció canival, quan vam fer-lo de violència. Em sembla que em sembla que va ser un tiquet de... Però el damien Eccols, després de mal temps, ja van estar empresonats, de tot això. Però quants anys va... Hi ha anys de vida. Molt de temps. I a sobre, com a líder, i era un sabat de 17 o 18 anys... Aquest home ha sortit, i ara és un líder espiritual satànic, i... i... i... Però no satànic, plantolència, no, en plantà... Tota la màgia esotèric, no? Més utèric, exacte. Seria un líder espiritual i esotèric. Un Marilyn Manson hippie. No, no, no, perquè és un bon tio. És molt autèntic, eh? Tot el que diu. No llesta, no? No. De fet, surt un capítol, i aquest capítol a mi em va interessar moltíssim. El que vull dir és que no em fotré el farol de dir que ho vaig pillar tota la primera, eh? I que sigui una sèrie fàcil. I que hi ha molts moments que certament sembla que la trama... Perquè no és que hi hagi una trama, però sembla que no avanci, i fins i tot hi ha algun tema que es repeteix. Sobre la mort es repeteix bastant, eh? Que semblen dos borratxos discutint en un bar quan entren en bucle. Sí, és interessant, perquè aquí, l'existencialisme que ja pantejàvem a la primera pel·li de Marcineden, aquí té un pes ja molt heavy, molt directe, clar, és narratiu. I no sé jo si el lú dels puros és un bon recomanació, perquè és el que has dit, has d'estar molt, molt concentrat. En els seus viatges clans hi parla, ja ho han dit, drogues, màgia, existencialisme, meditació, perdó, espiritualisme, i sempre a través del seu simulador de mons, fugint del seu propi món, on a més sembla que és tan buscat per les autoritats com la societat en general. Volent tancar-li, la societat li vol tancar la paradeta, dir-li, tio, no, que això del podcast que estàs fent, i aquests... No, saps, que això no va així. I, a més, és que tot... plegat es tracta d'una ferrissa tintent d'escapisme, sembla que ho demostri a l'últim episodi, on Clancy es troba amb un personatge el que reconeix com a mare. I aquest li respon amb un desarmant hola d'Ancan. No li diu Clancy, li diu d'Ancan. Això també passa amb un capítol que diu hola d'un que li diu... No, no, no, Clancy. El tema és que en aquest episodi sembla que es despulli, que dir, òbviament, totes aquests viatges que ens hem fet, totes aquestes palles mentals, són meves. I en aquest episodi parla amb sa mare. És que no vull desballar gaire, perquè... Em costa que és el que no has vist, encara, d'episodi. Sí, però sí que és cert que tampoc és una sèrie que la puguis plantejar com a una sèrie d'experiència. Però aquest últim episodi és una mica més, no? L'experiència de l'experiència del mateix ja és... Que el fet que pagueregui sa mare i que li digui pel seu nom i ell ho accepti, la sèrie a partir d'aquí a ell és d'Ancan, ja no és Clancy. Potser hi ha una segona temporada, no? Diuen que potser ho suplanteixen. Ja us dic, aquest acte final, a mi personalment, em va desarmar i em va trencar amb mil bocinets. I el d'Ancan sembla admetre que tanta prefermàlia, ja us deia, tanta filosofia, tanta espatlla mental són això, ganes de fugir, d'intentar trobar una manera de... Ja no comprendre si no viure avançant aquest món, que si no et poses analitzar-lo, vegades és cruel, a vegades no té sentit. I ja, de fet, ja és això, la filosofia, no? La ciència, no la ciència, però l'intent de trobar-li sentit a l'esport. I vaja, ja us dic, no diré res més, perquè aquest últim episodi, de debò, crec que és un episodi que s'ha de veure per vosaltres mateixos. Simplement recordar-vos que tot escapisme, lleugeo profund, ha de servir per això, per acabar ajudant a donar respostes. O almenys comprendre una miqueta millor aquest acudit de mal gust que sembla que a vegades és la vida, i que a més ens ha tocat viure. Així que, si aquest 2020 us agafa fet mella, potser si seguiu aquest pocos to-dox evangeli de mitjanit, encara el 2021 s'ho posarà una mica més fàcil. Netflix, eh? Es pot veure? Tu, Netflix. Què és, Co? Va, canturades. Què deies, Adrià? No em preguntaves? Hola, música, realment... Mina i Còspel té una banda sonora espectacular, escrita per ell, i ara no me'n recordaré el compositor, de la casa de l'Unió Europea. Doncs agenda, agenda, tenim una coseta. A nivell cinematogràfic, sembla que heu apuntat per aquí la pel·li d'animació del 25 de gener. El Carlos tenia moltes ganes que la recomanessin sense explicar gaire més. Si us plau, connecta a Mina i Còspel. Aquest punt 100 és sol, de pit doctor, per cert, és la gran pel·li 100 de la casa Pixar. Sí, la nova estrena de Disney la trobareu des del 25, des del dia Nadal està a Disney Plus. I també a cinemes, no? Ja cinemes, correcte. Ah, cinemes també, eh? Sí. No, no, no, no, no. No estàs trenant els cinemes. La van enviar directament a Disney Plus. Totalment. Totalment recomanable. La vaig veure... Estava content, perquè aquest cap de setmana, realment el que tenim són proyeccions a aquestes comercials, mi pequeño pony, o la última gran estafa con los veteranos de Niro, Freeman i Tommy Lee Jones, haciendo de jóvenes pero sin la magia del irlandés, y por eso en estos casos, cuando los estrenos... tira de restrenos. Ha estado película en 4K, in the mood for love, o deseando amar. Esa sí que es, para mí, la mejor película de la historia, o una de las mejores superando a Ciudadano Kane. Por cierto... 20 años. Cinesboliche de Valarcelona, especial cine de Juan Carhuay. A partir de enero. Además de in the mood for love. Nois, també tenim una estrena de còmic. Com més, és la gran empanada, perquè és matadero 5, matadero 5, que es a dibuix d'Albert Montesca, però amb els caos fes que, ojo, que el guionista és Rajan North, que és guionista d'hora de ventures. El Rajan North. Ah, mira, sí. I el portarem perquè és un còmic que me l'he acabat ahir, i hòstia, segona guerra mundial, viatges en el temps, superraro, però de bombardeo de Derezzden, bueno, interessantíssim. I de sèries, ja tenim que estem de recomanacions, qui no hagi vist Cobre Kay, que està a Netflix, aquesta sèrie que continua la història que ha atequit, que sàpiga que l'Ude Genè en setarem l'any amb la tercera temporada. I és una sèrie molt lleugereta, que està molt bé. També s'estanarà a American Gods, temporada 3, a Amazon Primal. I m'avanço ja cap al 15 de gener, perquè hi haurà aquesta gran primera estrena de sèrie de Marvel, que és Juan de Visión. Aviam, aviam. És molt interessant el plantejament dels còmics, és molt interessant. I per últim, a videojocs, una gaire cosa, potser t'ho puc t'interessa, a reestrena es fa la Complet Edition de Scott Pilgrim versus The World. A PC, Play 4, Xbox One, Switch, el 14 de gener. Això sí que ho portarem a totes les faccions, que comin, que cine, que videojuegos, vamos. I acabem aquest 2020, que ha sigut un any raro i pesadet, eh? Sí, és raro i pesadet. Vendréis aquí de gala, menos mal que he tirado de su pedadera. Doncs ara farem una pauseta d'un parell de setmanes, descansarem, i ens escoltarem ja, en un any 2021, que esperem que s'hagin arreglat algunes cosetes, Adriana, no? Esperem que no. No diu que ens posem en l'opitjor, doncs ja sabeu. No vindrem vacunats, tothom ha plorat. Doncs toca el setembre. Cogem el 2021. Bon any. Adéu.