Un programa cuinat per... ¡Corre, Marty! Li deia el doctor Emmett Brown, aquell jove Michael J. Fox, que a bord d'un Delorean s'havia d'afanyar per tornar al futur. D'aquí el nom d'aquesta obra de culte del cinema de consum Back to the Future de Robert Zemekis. Retorna al futur, clar, així d'entrada són absurds, però pels que heu vist la pel·lícula, carament segur l'heu vist unes quantes vegades el títol de tot el sentit. Un noi ens supega amb el seu passat i ha de recuperar el present per no desaparèixer. És a dir, ha de tornar al futur. El seu futur. Just al contrari, el que ens està passant a la mateixa com a societat. Recuperar estem recuperant-s'hi, però estem recuperant el passat. I no el passat que trobem a faltar, les festes, els festivals, la cervesa, una terrassa mitja tarda, les competicions esportives, l'escolar, ni tan sols entrarem a una llibreria on dissabte el matí. No, no, no, el que estem recuperant és el passat més recent, el de les noves restriccions. Així que, més que Back to the Future, ens trobem en un Back to the Past. To the recent past, si m'hi apurais. Però amb l'excepció que es portin d'or, no, i llibres, tot i que es consideren un bé essencial, tampoc. I no dic llibreries grans, parlo de les petites, les de barri, les que sobreviuen com poden. Evidentment, aquest Back to the Past no acaba aquí, i, clar, li podem posar una mica de color a tanta restricció. A més, per exemple, les empulsar en algun videojoc de l'estanteria que fa 10 anys que no hi jugàvem, o veient algun clàssic, com els de terror de l'universal, que, precisament, YouTube està penjant gratis durant aquest mes. Ja sabeu, dràcula Frankenstein, l'home jo, que, per cert, serà el pròxim leit motiu del festival de Sitges, aquí lo dejamos, en el fons una altra manera de tornar al passat, en aquesta època de filomenes de nevades i rebrots. Espera, espera, però corregim, corregim. A Catalunya sembla que el temps millor era una miqueta, la resta d'Espanya sembla que hagi tornat l'home de les cavernes, una mica, una Ice Age versión ibérica, con evado de chorizo incluido. Bueno, i per què no? Perquè no ha posat-se a tornar a la caverna en aquesta taula i faltaria un últim convidat, potser. Aviam què ho sembla. Hi ha experts que encara discuteixen si va ser un o va ser cop d'estat, però el que queda clar és que la sala al Capitòli de Washington, provocat per donar el tram, és un Back to Basics amb totes les lletres. No es pot comparar, evidentment, amb l'estil Old School, de Napoleón Bonaparte, el 18 de Bromari, o les maniobres de Nicolás Maduro l'any 2017, però un president com Trump, que utilitza Twitter, com a atalalla de control per influir sobre l'opinió pública, és un retorn a les misèries polítiques del passat, tan caducat com un llogur del 1943. Resumint, resumint. Corre, Marty! Li deia el doctor Emmett Brown, aquell jove, mai que el J.Fox ara fa res, uns minuts. Però, francament, veient que la situació és aquesta, que el ritme de vacunes és fratern, com una actualització de la PC4, que ha de tornar instal·lar en un context que ja hem viscut, crec que serà millor no córrer, no córrer, que el mar no és una estona, que regar-nos de paciència, i per molt que Marty intenti arreglar el passat, una vegada i una altra, el futur és, i seguirà sent, pura incertesa. Fins avui la participació d'Antoni Bassas. Està molt bé, Carles. Si tenies una frase més escrita, perquè no l'has llegit. Tornem a començar. Has estat molt en Toni, eh? M'agrada, m'agrada aquest rapàs, que has fet aquest present. Bécario de la claqueta, passamos a Corresponsal de la Palau. Bon any a tothom, eh? Bon any. Mal any. Sí, mal any. No, no, no. Que nos presentemos así a la gente. Mal any, disos de merda. No corramos, paciència, mucha paciència. Estem digerint, no hem menjat molt. Estem digerint que no ens acabem de creure que estem avui a dia 16, amb 15 dies, el 2021 promet ser més bèstia. Es va dir que ja, en verano, que me devuelvan la primavera, ara diré que me devuelvan el 2020. Que se separa, que une ues. Esto lo podríamos vincular a ese gran invierno de Juegos de Tronos, de Winter is Coming. Empezamos un invierno y no ha acabado. Estoy esperando que acabe el invierno del 2020. No ja ho has dit, avui portem aquesta mena de... tornar a començar, tornar al passar, tornar a arrancar... No ho sabem. Exactament, doncs anem al menú del dia. I això és xarxes, xarxes. Hi ha un canvi important. Hi ha un canvi important. Estem encara a Soundcloud, però hem començat a obrir Enchort. Enchort. La gent que es vagi passant a Enchort també. Enchort. Enchori. Enchorma. Enchort. No ho sé. Aparècerà després una imatge. I com diu l'Adriana, també tenim YouTube, Enpenada Cultural, Facebook, Twitter... Sense ella, Instagram... Ara sí, anem al menú del dia. Què comença, avui? Jo us porto el primer cómic de l'any que ja és dit. T'ha sortit fa molt poquet, És un retorn al passat, un retorn de l'Albert Montès, que és un dibuixant i unista que el tenim a casa de Barcelona, però que porta una novel·la, que ja veureu, una novel·la gràfica, que és una atacció d'una novel·la de Kurt Bonagat... Bonagat. Com era, Adrià? Bonagat. Són com ConnectiCat. Exacte. És una novel·la que ja veureu que ha quedat de molt bé. Genes tan dispares com Bèl·lic i Sense Ficció Extraterrestres. Hòstia, dues preguntes. 2021? És a dir, és final d'any 2020. Vale, vale, vale. La feina ja el vas introduir en el tipro. La última agenda ja va sortir. I, per otro lado, Barcelona, ja t'he adoptat, ja veu que has dit que de casa, a Barcelona, la Palma... Això és de cara a la galeria, sobretot a la galeria dels Mossos. Està bé, eres. I després em sembla que va a l'Adrià. Jo sí, jo us trego una rareza, però de molta qualitat cinematogràfica. Estamos hablando de I'm thinking all ending things, of ending things, o, dicho a la española, estoy pensando en dejarlo. La nueva pel·lícula de Charlie Kaufman. La nueva pel·lícula de Netflix, por así es. Bueno, bueno, bueno, bueno, dos o tres meses. Estamos hablando de la pel·lícula de Netflix, la plataforma, des del 4 de septiembre. Netflix, Netflix, Netflix, Netflix. Per ser una curiositat, nos traes a la pel·lícula, i que, precisament, en un momento, no es reveló mucho, pero se habla del director de Regreso al Futuro, Robert Sémica, que ha citado la introducción. Es pertinente en un programa que habla de volver al pasado y de transformar... Mira com oíla, su propia editorial, com no té següent. Està pidint una secció, en medio de... I...Cúchame, que está todo conectado. Després de Carles va fer ràdio. Es como un conéctica boné, que está todo conectado. Aviam, que després anem a una cosa que encara està més connectada que tots. ¿Qú has nombrat l'editorial? Que és Webis. Jo avui vinc a parlar de GTA San Andreas. Dios. Desempolvar. Per quina raó ja la veurem, GTA San Andreas, aquest joc de... Perquè quieres bailar musicali. Aprecier la Malfake, aprecier d'Ànec. Doncs avancem i comencem amb la secció de còmics de Pol. ...còmics. Pol, Pol, Pol. Exacte. Amb aquesta alegria i joia... Comencem aquesta secció nova d'aquest any. Us faig una pregunta. Si poguéssiu reviure algun moment de la vostra vida, quin seria? El 14 de marzo, por favor. Ah, del 2020. Com a bo, com a dolent. Què podríeu reviure, va. El 5 de maig del 2019, 4 amics es van jutjar per fer un programa de ràdio. Que m'ho anireu a dir. Que hi ha d'haver després SteelKicking. Està empanada a culturar. Estan perseguint. Estic empanada. Estic empanada. Però a tot on no voldria ho tornar? Si no, m'ho havies dit tu. No potser el 14. Doncs imagineu que no teniu cap mena de control sobre això. Si no, podeu saber ni... Com si estiguéssiu veient la tele i algú es canvia... De canal constantment, com el Carles, quan està mirant YouTube a casa i li canvio. Se conecta a mi cuenta i canvia. Explica-lo, explica-lo, eh. A veces estoy con gente y la gente se preocupa de qué está pagando. Y con mujeres. Jo, per exemple, parés la meva imatge allà, en el seu YouTube, dius... Pol, Pol, la teva atiende. És el meu amant. Doncs imagineu això, que vosaltres cada cop tanqueu els ulls i obriu, però no, o sigui, podeu ser des de tornar a ser un infant, a ser un vell de crepit a punt de morir. Imaginau això. Això mateix és el que ens planteja Ryan North i Albert Montaix, adaptant la novel·la de Kurt Vonnegut de 1969, en planíssima guerra vienna, Matadero V. This is Schlachthoff 5th. 5th is English 5th. Schlacht is slaughter. Hoff is house. Schlachthoff 5th. Schlachthoff 5th. Tots penseu que és un audiocòmic... Clàssia de alemany, eh. Tascut, tascut. Que us estic portant un audiocòmic. Això seria una bona novetat en la secció del còmics, però no. És perquè, a part del còmic, aquesta novel·la, també s'ha adaptat... en pel·lícula, diria. No llançarem la cadetolada. No llançarem la cadetolada. Exacte. A l'any 72. George Roy Hill. El del golpe. Exacte. De fet, el golpe... Matadero V va ser la pel·li anterior al golpe, que per ser posat d'Entertainment. La cançó en què ha sonat al principi és... És aquell final del golpe, que totes poden ser... Ah, era broma! Amb aquella transició de rodoneta... Tan bona com el golpe? Després entrarem, però jo, sincerament, la pel·li de Matadero V... deixa que desear. També us diré que és una obra molt difícil d'adaptar. Molt difícil. Mireu, és una obra que la novel·la del 69... s'ha adaptat al teatre, inclús a ràdio. Ens ho podem plantejar. Potser fa una ràdio novel·la així de tope. Incluses comentava que hi havia un remake que estava preparant Guillermo del Toro, que això, sincerament, jo ho pagaria per veure-ho. Això fa molt per ell, sí, sí. Perquè és una ciència de ficció, jo ho veureu després. Això és que el va marcar, eh? Sí, sí. Però és molt difícil d'adaptar. I per què, de què va tot això? Us llegir les sinopsis per no fer-me un lío, jo. Principalment. Així que faran tirant una cançó de sinopsis. Billy Pilgrim s'ha desprendido en el tiempo. Se va relindo, ¿no? Qué bonito. No puede controlar a dónde se dirige. Vive en un estado continuo de pánico escénico, porque no tiene ni la más remota idea de qué parte de su vida va a tener que representar a continuación. Billy se ha acostado siendo un viejo viudo y se ha despertado el día de su boda. Ha construido una familia carinyosa y ha presenciado el bombardeo de Dresde. Ha entrado por una puerta el 1955 y ha salido de ella el 1941. Ha vuelto a traspasar esa puerta y se encontraron en el 1963. Ha visto su nacimiento y su muerte muchas veces y, según dice, y viaja a alzar hacia cualquier momento de su vida. Eso dice. ¿Y cómo pasa eso? Es como un benjamín. Sí, sí, un momento. Estás patinando a este castellano. Sí, sí. No hi havia sinopsis van en castellano. No hi havia sinopsis catalanes. Us diré que ho he escrit molt malament. Estava intentant corregir-me al mateix. Abans de que continués el ministeri, el tiempo també té molt d'això. La sèrie de televisió espanyola, però ja està. Mira, jo crec que el Kurt Vonnegut es va inspirar. El ministeri. Perquè ells viatjaven al test. Exacte, exacte. Què passa? Com passa tot això? Doncs que hi ha un punt de giro d'aquest personatge protagonista que li fa fer una mena de... Ui, Carles, aquesta paraula que t'agrada tant. M'agrada molt. Aquest autodiscubriment, i què passa? Doncs que en un moment de la seva vida, aquest personatge, aquest Billy Pilgrim, és abduit per uns extraterrestres del planeta tralfamador. Jo veu? Tralfalmator. Sabeu, anagnòrisis a tralfamador, eh? Però la siguiente es i bufé, no. Són uns extraterrestres que veuen en quatre dimensions. El temps per ells és... Per nosaltres el temps és com veure una muntanya. Si hi ha una muntanya, veiem el temps. Si la línia temporal és diferent. Jo ho veu en com a capítols. O sigui, allà i això, allà i això. Llavors és un rotllo, no sé si és Dr. Manhattan, que també té aquest rotllo... Dr. Manhattan se suposa que té el quart. Llavors hi ha una frase... Qui és Dr. Manhattan? El còmic de Watchmen. El personatge ha volgut fer la pil·la i la penjant. Exacte, que fa explotar les coses. Llavors hi ha una frase que es reparteix durant el còmic, que és donar la novel·la, que és jo, Billy Pilgrim, moriré. Primer moriré el 13 de febrero de 1976. Així no m'equivoquen dir les dades en català. Molt bé. Així que és un còmic que ha parlat de tot, està condicionat, i és una frase que repeteix. Això sí, no la pel·lícula, sinó el còmic, a si fué i serà. Bé, i mentre ens empobrem, em rape el nas, perquè aquesta música és molt bé. No, és la banda sonora de la pel·lícula, de fet. Sí, sí, són les músiques que són a la pel·lícula. Sí, sí, sí. És una novel·la molt difícil d'adaptar. En realitat, el que planteja és la típica novel·la antibèl·lica. Hem dit que és una novel·la que es va escriure durant la Guerra Vietnam, i es nota molt que vol relatar aquesta experiència de la Guerra Absurda. Sobretot és el fet d'enviar crius a lluitar, o a enviar gent que no té potser... De fet, ell no és combatent. Ell ho explica en molts cops que és un tio que quasi més tirant a Monaguillo i que el tenen allà per... bueno, per estar amb les tropes i això, però es veu amb mil dius. És aquest típica novel·la, barra còmic, barra pel·li, que és un personatge que sempre està en dius en guerra, perquè és un tio, això, que és un pacifista, gairebé, per dir-ho així. Llavors, què passa entre aquest component de science-fiction que li revelen que, ei, que la vida no és una línia temporal com s'entén, aquest moment d'entendre la vida com a tal, i a partir d'aquí hi viu, viu cap endavant, viu cap endarrere, i llavors, amb tot això, clar, és molt difícil. Jo la novel·la, sincerament, no l'he llegit, he vist la pel·lícula, la pel·lícula és molt difícil, crec, és una pel·lícula de 70. Estan a fer aquests sals... Penseu una cosa, és una persona que tanca els ulls i en algun moment, quan els obre, potser, està 20 anys enrere, 20 anys enrere amb el coneixement. Però, amb la certesa de que sempre morirà... Sí, i això és interessant, perquè és el primer que facis mirar el calendari... Vale, avui no estic... De fet, en el còmic es revela en el moment de la mort, perquè, com que jo ho sap, ja fa un discurs de despedida. I, a més, és un moment que està al davant d'un públic, perquè després s'explica què passa, que el tio ja és més gran, i al davant del públic diu, doncs, me va a pasar esto, ahora. Esté preparado, senyores. Sobre el que s'ha reflexionado mucho y que me parece muy potente, porque creo que nos ahorraría muchas preocupaciones a ver la ficha de nuestra función. Sí, però hi ha una cosa, imagina't que tu et diuen... Perquè jo et puc dir, l'hora, el dia real de tu mort, o si jo et dic, en 5 minuts moriràs, estic segur que si tu saps que jo estic dintre de la veritat, et va tipiar un infarto. Sí, que és condicionat. Evidentment, la informació en condiciona. Paul està parlant d'Agnorisys, això és molt memento mori, recorda que vas a morir. Jo crec que hi ha uns conceptes molt clàssics. És una història molt interessant, però què passa? És una cosa molt difícil d'adaptar, però, hòstia, al darrere tenim un equipazo, aquí, amb el còmic, que és Ryan North, que el vam comentar l'altre dia, per què? Perquè és guionista d'hora d'aventures. Hem dit que jugar molt amb aquesta comèdia negra, comèdia absurda, és bastant històrica. Òbviament, estem parlant de guerra real, de dret, de... O sigui, estem parlant de molts moments històrics. Segona guerra mundial, dius-vos, no? Sí, sí, mira, al principi hi ha un prolec, això ho fan molt bé. Ryan North com a guionista, que és una cosa que no fa en el llibre ni en la pel·li, que fa un prolec, un antiprolec, entre cometa, que el fa una línia temporal realista. En aquest exemple, que la seva edat... La seva edat i ara n'hi ha que correspon, perquè clar... Exacte, i el moment de... I aquí canvia su vida perquè fos ducido, no? I a partir d'aquí ja s'estrota tot. Llavors tenim Ryan North com a guionista i Albert Montells, que em trec al barret, al nostre Albert Montells, que, per cert, parlant d'Albert Montells, que el coneixereu sobretot perquè va formar part durant molts anys del jueves, ara s'ha mort José Luis Martín, és a dir, Tom, que és un dels cofundadors dels jueves. Llavors, Albert Montells entrarem després amb el dibuix, però em sembla, ja us avanço, que és el millor que ha fet, en diferència, però molt... Lo dice para que no entre ellos, porque justo estoy ojeando el cómic, y ahí va a decir... Ostia, que guai el dibuix, que familiar... Sí, l'Albert Montells es va fer famós amb dibuixos molt familiars, d'aquesta mena de rodonisme que té, però alhora és molt versat, sobretot el que té és una tècnica molt elàstica. Jo trobo que la tècnica és molt bona, s'ha de dibuixar, s'ha de dibuixar molt en sense ficció, i això li va perfecte. Va fer Universo, va fer Solidestate, les grans obres que més també van anar, Eisner's i tot, però és que és un tio que sobretot treballa molt bé el color. I aquí és molt important, mira, hi ha... M'he arrotat el guiós, ja m'he d'aigua allà. El color d'aquest còmic em sembla... Bueno, acollona'm-hi, si voleu, mirar-lo, però el color és el que a mi em fa veure que la pel·lícula es queda molt enrere. I per què el còmic és el millor format que té la novel·la? Perquè el color, ja ho feia Universo, i de fet, el solidestate m'ho feia, Montells, el color et transmet en èpoques. Clar. A la pel·lícula, a part de que és 70, i amb les típiques transicions, xusteres de 1970, i és molt difícil... Clar, no hi ha estils de fotografia. ...despassar per corte exacte. I el còmic em sembla molt interessant, perquè fa la estructura de les figures, de les cares, dels ulls, els colors, o sigui, els blaus potser són els passats, el taronx, el moment d'abduxió. Perquè, clar, l'abduxió no és momentània. L'abduxió és una part de la seva vida, que el tenen allà per veure com funcionen els humans. És un modo a Dani Eva, perquè li porten una dona, també, perquè tinguin relacions. És un rotllo molt uníric, inclús. Llavors, jo crec que ell... és la millor persona que realment puc pensar, a l'hora del tractament del dibuix i del color, per fer una història. Sí, és molt difícil de detectar de veritat. No es penseu que és de digestió fàcil, és un còmic difícil. I jo ja no parlem de la nova. En aquest cas, el dibuix d'alguna manera i els personatges, tal com estan definits, el realisme, potser, dels espais que visc, fa molt proper aquest entorn. I la ciència ficció arriba, com ve has dit, a partir del color o a partir de l'argument. Perquè realment és com pensem en còmic de ciència ficció. Ja plantegem una situació distòpica des de l'estil visual. I jo, pel que he vist aquí, l'estil visual és molt proper, però sí que és cert que entenc, a partir del que dius, colors i històries vinculables, que permeten aquest viatge una mica més estrany. Sí que és veritat que tot i que té que component de ciència ficció no és el leit motiu, és a dir, això és l'excusa... Al final es nota molt, és una novel·la, o sigui, parteix d'una novel·la que és antivel·lica. O sigui, és una novel·la vèl·lica, perquè tracta moltíssim, òbviament, la guerra, però sense veure el camp de batalla. Tu veus la redeguarda, no? Si veus els camps, veus l'atenció... L'hastermat, no? Exacte. I sobretot com que és el mateix personatge que viatja el futur, el futur no, perquè no hi ha futur o no hi ha passat. Tot és una... no hi ha aquesta dimensió. És una malgama, no? Llavors és l'excusa per poder fer sals en el temps justificats. La ciència ficció aquesta. Llavors crec que ho clava molt bé, i així és el que us dic a mi, és el que em feia de la pel·lícula. A mi m'agradaria dir-me el Toro segurament fotre un pepinazo, però l'adaptació del còmic que s'ha fet ara mateix em sembla, però espectacular. Jo us he vist referències de gent que sí que viatja la novel·la, i hi ha gent que diu... hòstia. Potser la millor adaptació possible... Potser inclús superar el punt del llibre. El punt del llibre té la idea, no? Perquè el qual concepta, no? L'adaptació de George Roy Hill, de Matadero V, és fidel a l'esperit, diguéssim, del matadero higi. És molt fidel, de fet, una cosa que sí que és interessant de veure, és que els diàlegs pràcticament són els mateixos de la pel·lícula i del còmic, o sigui, jo recordo que el còmic el vaig així, i el dia següent crec que vaig a la pel·lícula i dic... Hòsties, que són pràcticament les mateixes escenes, o sigui, calcat. El que passa és que la forma d'explicar-ho, això a l'entrevista d'Antonio Altarriba que vam fer fa temps, quan parlàvem del format del còmic com a narrativa versus el cinema, és que el còmic, com una història i bord, tu t'has d'imaginar el salt entre les vinyetes. O sigui, de la mateixa manera que hi ha l'efecto Coletjof de que tu t'estàs imaginant, a partir del muntatge, a acció o reacció. Doncs en el còmic, tu, hi ha moltes coses, les el·lípsi en còmic, són complexes de la punta de vista que ha de fer molt d'esforç al actor per entendre la correlació entre les vinyetes. Va bé, va bé, però... A prop veiem la pel·lícula. A prop veiem la pel·lícula. A prop veiem la pel·lícula. A prop veiem la pel·lícula. A prop veiem la pel·lícula. Ui, jo, filmis, t'ha fet a... Però ho deia a la correlació de les vinyetes, perquè crec que és una novel·la que... Un còmic que aprofita molt bé a aquesta mini-el·lípsi que es fa al actor entre les vinyetes. Clar, és perfecte, perquè si tu estàs fent salts temporals, no cal que em demostis que el tio és més jove o més gran, només amb aquest salt, només amb el canvi de color, ja ho fas, no? Per això dic que jo crec que, com a adaptació, és molt, molt, molt interessant. De fet, trobo que moltes vegades, aquestes novel·les, aquestes gran obres, que jo soc molt partida de visitar-les, sí que és cert que últimament estan entrant molt bé a partir de còmics, que m'anega molt bé l'apartat visual, però no deixen de banda tot el contingut literari que pot haver-hi, que potser la pel·lícula ja està jugant amb una altra lliga, és evident. I, a més, hi ha una tendència a haver-me portat víctuos, els còmics de base a la novel·la, ara portem aquest còmic, també en va a ser dels prodígios, però jo diria, per el que he vist aquí, que m'he portat víctuos, luego he ajudado, gracias a ti. L'acció de les prodígios ho traje jo, però, per el que he vist aquí, me dan muchas más ganas de ver esta adaptación en còmic, que son las clasitjadas las que me han putado usando, que este es un còmic de autor. És que, a més, estem parlant això, Albert Montes, que ja porta aquesta trajectòria, que hem dit, aquesta novel·la gràfica d'universo que, a més, és 100% seu, i Soli de State, que era aquella, recordem, aquella adaptació al còmic d'un CD de música. O sigui, imagineu, ja, el que fa Albert Montes, aquí jo us dic, de veritat, que és el millor que he vist d'ell, en quant a dibuix, però totalment, i recomanar-vos que, a més, a edició d'Estiverri, que a més sempre fos d'aquestes edicions que són espectaculades, a més, firmau, firmau per al senyor Montes, mira, i... Què diu? Què és el que diu, sisplau, sisplau? Mira-hi, ho llegirem. Salutos des de... al planeta aquest. L'hi veu per fer, no? Tralfalma. I, res, si us mola en pel·lis, tot si us mola en pel·lis en el sentit de Coerents, aquestes pel·lícules que són de guió, de ciència ficció de guió, jo no us diria que m'hi deixeu la pel·li, d'aquella que hi ha a filmin, però ja us avanço que segur que se'n va els Eisner, veus, de cabeza, els Premis Eisner. Doncs avancem, que són els peores premios de... Són els Game Awards, les Game Awards. Són els Oscars de los... Avancem, nois. Cinema. Cinema. ¡No, yo, Ferran, o sea, me encanta esta música que me estás favoreciendo. Me encallemos al personal, es lo mejor que hay. La gente quiere ser engañado. Yo quiero ser engañado, francamente. Me he puesto tonto con esta musiquita a lo barri lindon del rapper. Sí, sí que nos ha regalado Paul. Genial, tomo nota de esta recomendación. De hecho, tomo tanto que me lo llevo hoy. Gracias, Paul. Pero vamos a la sección de cine, ¿no? Primera sección de cine del 2020. Del 2020, porque nos están devolviendo. Parte 2. Exacto. Nos lo están devolviendo. Este piano evocador, ¿qué os parece? Es una secuela. Realmente, este tío, el que he mencionado antes, es un músico que últimamente está dando mucho que hablar. Lo he conocido a partir de la banda sonora de la película que ahora os voy a traer, ¿no?, I'm Thinking of Ending Things. Pero está dando mucho que hablar, pues, un tío que es ganador en dos ocasiones del premio Charles Yves de la Academia Estadounidense de Artes y Letras, y cada año más arriba en el ranking de IndieWide. Será por eso que nuestro querido Charlie Kaufman, el gran guionista, Charlie Kaufman, lo contactó para que compusiera la banda sonora de su última película. La tercera película como director, ¿eh? Repito, I'm Thinking of Ending Things, o a la española, estoy pensando en dejarlo, que como hemos dicho en el menú del día, es una película de Netflix. Hemos hablado muchísimo de este tema, porque normalmente asociamos Netflix al mainstream, a lo comercial, y es, de hecho, el 80% de la producción que tiene ahí metida, pero, joder, ¿tanto en cuán de unas collitas? De fet, ara Netflix ha anunciado, no sé si veu, a veure, que aquest any va al mestre d'una pel·lícula de setmana i actuarassos i directuarassos. Aquest any Netflix apostarà pel cinema clarament, perquè, claro, ha visto a las barbas del vecino cortar i ha dicho, se las ha cortado yo. No, está claro, hostia, si cada vez más la magia del cine va a estar en casa al menos de momento, en estos años que nos acontecen, pues, joder, que haya un poco de todo, ¿no?, que haya Spielberg, que haya Tiburón, pero que haya Kaufman. I ara, ahí lo dejo, eh, amb el temps, crec que Netflix es mantindrà com una plataforma, amb un acúnting un mes intel·lectual, i apareixaran nanobas, que seran molt pitjors. I si no estarà a firme, ¿no?, i que, además, he hecho antes la broma, pero, joder, soy un total adepto de firme, ¿no? Pero volvamos a esta película. I'm thinking of ending things, o, como la traducíe, estoy pensando en dejarlo. No sé qué os parece esta traducción. A mí me parece perfecta, porque es el mood. Bueno, ya lo hablaremos. Después lo comentaré, y es una adaptación de una novela, ¿vale? Y la novela ha sido traducido de mismo modo, es decir, la película y la novela juegan o tienen el mismo problema de traducción. Yo el problema que le veo con esta idea de dejar las cosas, o pensar en dejarlas y ending things, es que al final no es lo mismo concluir las cosas que abandonarlas. Sí que hay una idea del yo, muy clara, tanto en el título, y es un yo que en un primer momento se nos manifiesta en forma de un personaje femenino. Ahora entraremos, pero, claro, la actitud en relación a eso que quieres dejar o que quieres finalizar es muy diferente. Tu vols dir el joc de paraules no és exactament el mateix. No es giving up, no es giving up. No es giving up ni cut with you. Son cosas que se dejan. O no vios que se dejan. Vamos entrando, pero lo que está claro es que, dejemos o finalicemos, estamos en lugar a dudas, y esto lo digo yo, ante una de las mejores películas del pasado año, de ese odiado 2020. Totalmente. Y yo lo tengo clarísimo, no podía ser de otro modo viniendo de un tío como Charlie Kaufman. Mira, como cambia de chaquetero, había Dean Martin Eden. Ara no, ahora no. Te recuerdo, Paul, que Martin Eden es del 2019. Pero hice la trampa de decirte lo del 2019. Soy un tramposo. Comparten ranking, Martin Eden, y estoy empezando a dejarlo. Soy tan tramposo, porque en el fondo quiero un tramposo frente a mí. Quiero que me engañen. Tienes puro engaño, ¿no? No se engañemos. Pero... ¿Qué nos ha regalado Charlie Kaufman? Para aquellos que estén aún un poquitito perdidos, y sí les suene el nombre, pero... Ostia, pues como guionista, que es claramente como ha creado esa gran fama, nos regaló una de las dos mejores películas de... para mí, de Spike Jonze, aunque tiene Jair después, y tiene un mollón de videoclips, que es un tío súper productivo. Y en la tele se ha corregido. Bueno, para ahora estoy hablando de Spike Jonze, ¿no? Ah, perdón. Spike Jonze... Es una de esos locos. Kaufman, como guionista, le ha facilitado a Spike Jonze, Adaptation, el ladrón de Orquídeas, que sale tu actor fetiche. ¿Eh? El grande... ¿Cómo se llama? Nicolás Cage haciendo doble papel. Doble papel, además, de dos hermanos, pero... Bueno, por favor. Y su hermana, está bien. Después tiene cómo ser John Malkovich. Típica, está también es de Spike Jonze, y también es guión de Kaufman, ¿vale? Después tiene una peli, que es posiblemente la más floja en cuanto a guión, pero es la primera película de George Clooney, que se llama Confesión Es de una Mente Peligrosa. Perdona, perdona. La primera peli, on aparez George Clooney, es el ataque de los tomates de sesión 2. ¿Estáis perdidos? No, no, no, mantengamos la cara. Y estoy hablando, es que estáis confundiendo al personal. Yo se estoy facilitando guiones, que otros directores, a nada, que Spike Jonze, dirige dos guiones de Kaufman. Exactamente. George Clooney, su primera película como director, fue Confesiones de una Mente Peligrosa. Y ya, finalmente, la que para mí, es posiblemente la mejor película que parte de un guión de Kaufman, Olvídate de mí. Eternal Sunshine of the Spotless Man. La primera pel·lícula que mai he considerat tan gran, com tothom la considera. Bueno, aquí tenemos ahí Kate Winslet, Jim Carrey, dos enamorados, que pretenden olvidarse, pero se vuelven. És una anàcdota, no? Yo solo quería puntualizar que en la tapa de Kaufman inicial, es en la tele haciendo skeches, haciendo guiones de tele, y ahí la sit come esa matrimonio con hijos, que es deliciosa y que Kaufman... El tío estuvo, sí, escribiendo guiones para esa sit. Durante muchísimo tiempo, guionista, pero parece que le cogió el gustillo a la idea de dirigir. De hecho, se lanza con la primera pel·lícula que dirige él, que es Sinek Doge New York, Sinek Doke Nueva York, un delirio y una diversión total ante esa pel·lícula, con Philip Saber Hoffman, que yo le encuentro en esta última pel·lícula que ha dirigido, que es la que hoy traemos, la de I'm thinking of Ending Things, que es Jesse Plemons, que es un punto... que es un punto Philip Saber Hoffman. Es uno de los personajes de la pel·lícula. ¿Y qué ha hecho entre Sinek Doke Nueva York y la pel·lícula que hoy traemos? Pues anomalísima, que me suena que es una de las mejores pel·lís preferidas de Paul, ¿no? A pel·lícula animación, súper premiada, esa animación que dicen para adultos, pero, francamente, un pel·lícula. Bueno, hay sexo entre muñecos. En stop motion, ¿eh? Es decir, tiene tres pel·lís como director, y desde que él empieza a dirigir, ninguno de sus guiones ha sido dirigido por otra persona. Hasta ahora, 2020, que ha traído esta maravida llamada, estoy pensando en dejarlo. ¿Y de qué va, estoy pensando en dejarlo? Si hacemos caso del título, está claro que va de finalizar cosas o de dejar cosas, o novios, como he dicho antes. Pero los que hayáis visto mucho cine de Kaufman, ya se ha dirigido o guionizado por él, sabréis que más importante que él, que es el cómo, o es todas esas capas que tiene el cómo, todas esas lecturas. Y aunque, curiosamente, como he dicho al principio, Charlie Kaufman aquí no está partiendo de un guión original, de una novela, yo creo que la he hecho suya, totalmente. De hecho, hay unos cambios argumentales, como por ejemplo, el final, que no vamos a descubrir, no aún, pero es muy Kaufman en su totalidad. Es decir, si no me llegan a decir que es una adaptación, yo he neguido la novela... Sí, me lo imaginé. La pel·li és síl. Sí, primera novela. Es fiel al espíritu de la novela, no tanto al contenido, pero sí al espíritu de la novela. Y se lo sabe llevar al terreno Kaufman, claramente, ¿no? Nada, es lo que parece, eso es evidente. Y lo que parece aquí resulta intrigante. Y es curioso porque, a la vez que es intrigante, también es divertido. A veces parece una dramedi, ¿no?, de estas que llaman... Sí, bueno, es un humor negra, incómoda, es un humor incómodo. Sí, es incómoda. Y ya se vuelve triste. Y, de repente, es triste... O no, no es triste, es nostálgica. Y poco a poco deviene más oscura, más extraña, terrorífica. Es muy extraña, para mí, de hecho. Y tanto desorden emocional es lo que, al final, conecta mucho con estos tiempos pandémicos que corren, ¿no? Esa incertidumbre continua, esa contradicción continua, que ya se plantea a nivel narrativo en la propia película. Y no solo eso, porque justo ahora que venimos de las fiestas navideñas, de las visitas familiares, de esos viajes en coche a través de las nevadas imposibles, a menos por Madrid, de largas charlas con el prójimo, pero con uno mismo. Y esas charlas que siempre acaban, además, en lo mismo, pasado o futuro, porque el presente da asco, ¿no? Todo eso, y ese cerrarse, está muy presente en la obra de Kaufman y, en concreto, en esta película. ¿Pero qué os parece si le ponemos voz a la joven pareza que protagoniza la película? Porque, como yo os decía, veníamos de visitas nevadas, y aquí lo que tenemos es una joven pareja, que en los primeros minutos de metraje se lanzan en viaje en coche a través de la nieve, a través de parejes nevados, para visitar a los padres de él. Mientras ella los va regalando continuamente no sus pensamientos. Pongámosle cara, perdón, porcámosle voz a esta pareja y seguimos hablando. Jake, my boyfriend, we have a real connection. I've never experienced anything like it. I think you've been making things. Huh? What? Did she say something? I don't think so. Weird. I'm visiting Jake's parents for the first time. Here they come. Jake has told us so much about you. He's told me so much about both of you, too. And you damn it anyway. But there's just something. We're finally wrong here. Are you okay? Yeah, I think you're ending things. You don't have to go. I don't have to go where? Forward. Maybe this is how it was always going to end. Ja l'hois, quizás así, como siempre iba a terminar. Esa es la última frase que nos regala la aparente protagonista, o al menos la que maneja el punto de vista continuamente en la película. Decías, Paul. Ara només escoltant sense veure-la, em recorda molt el to de veu de la monyeca russa. De fet, és pel Roja com ella. La veu, la veu. La veu, la veu. De fet, aquest actriu que acabem d'escoltar és Jesse Buckley. Jo no la recordava, però ja l'havia vist en tabú, en la sèrie de tabú, on apareix Tom Hardy, en la sèrie de la BBC. De hecho, es una tia que gana un concurso de canto e interpretación de la BBC. Lo gana, y a partir de ahí, le empiezan a salir papeles para series de la BBC, entre ellas tabú, pero creo que ha aparecido en Fargo, en la segunda temporada de Fargo. Un to al otro actor, el Jesse Plemon, se llama... Exacto, aquí el tant de mactoral que acabamos de escuchar. De hecho, hemos escuchado a la Prota, por así decirlo, que no tiene nombre en toda la película. En cambio, sí lo tiene su propio novio, Jake. Hemos escuchado a la madre de Jake, es la Toni Colette. La última película puñales por la espalda. Siempre enorme, siempre es perfecta. Aquí, delirante, además no poder, suegra de esas que no sabes si abrazar y a ropar como en algunos momentos hacen o salir corriendo porque está loquísima. De hecho, es lo que tenemos en la película. Tenemos a esta pareja, a Jake y a la Prota, que visitan a los padres. El actor, también, es bastante... Al farranio, algun exemple, que es el Meth de Imon. No, hablamos del novio, el novio. El novio es el Meth de Imon. No, no, Jesse Plemon se escoder, claro. Fargo también. Aquel capítol homenaja a Star Trek. En Fargo aparece tanto el Jesse Plemon como el David Theulis, que es el marido de la Toni Colette. És el que no recordaba su nombre. No es tan conocido. Dius el pare. El pare és a Harry Potter. El públic ens escolta, que té aquesta edat. Harry Potter és el lupen. És el home llop que era el millor amic dels pares del Harry. Es diu David Theulis. Nos tenemos a estos cuatro actores. Cuatro actorazos. Evidentemente, el peso narrativo está más en la pareja joven. En Jake. Y en la actriz a la que interpreta Jesse Buckley. Y ya lo hemos oído. Ya lo hemos percibido por el trailer. Hay continuos pensamientos en off. Algunos, evidentemente, forman parte de diálogos. Como esa anécdota que recuerda un poco a Fleabag. Hay un momento en el trailer que hemos escuchado que la chica está pensando en dejar a su novio. Y el novio le dice dentro del que decías. Perdona, ¿qué decías? Y tenemos un momento de extrañanza total. Hosti, que el novio la está escuchando. Y en el momento cuando ella... Que ya te va dando pistas de por dónde va la pel·la. Exacto, es decir, la pel·la es muy compleja. La pel·la, como diríamos, es ese... ¿Qué como decía Jordi Costa? ¿Exige? No, perdona, ¿cómo decía Jordi Costa? Que siempre lo estás sacando. Y ahora me lo vas a decir. ¿Qué exige en el espectador, esta película? ¿Cómo gogar? ¿Qué es lo que exige? ¿Qué exige? No tenía apuntado ese día para tenerle la sección. Exige escuela. ¿Eren benauta, tío? No es la cita que dije en el otro programa. O sea, que te propone a ti como espectador que te conviertas en interpretador de textos, en una hermeneutà. Porque la pel·la es muy narrativa matrioshka, de realidades dentro de las realidades, personajes dentro de otros personajes. ¿Y con eso volvemos a la antaixa? No, pero Kaufmann. Kaufmann no es gogar, por suerte, esta era una frase que Costa no le atribuía a gogar, por la exigencia que le pide al espectador. Sí, pero Kaufmann no es gogar, es igual de misántropo y del úcido, por así decirlo, hipocondría con nervioso. Es decir, no tiene ese ego tan enorme, desde el cual se podría subir y suicidar gogar. Aquí tendríamos más a un allen mezclado con gogar, ¿no? En Kaufmann. Y por eso estoy pensando en dejarlo. Es una película que es muy compleja, muy exigente para el espectador, pero que está llena de pistas visuales y de frases lapidarias, y que en el fondo se deja disfrutar muchísimo. A mí me engancha. Y aunque no estés acabando de entender muy bien qué narices pasa, bueno, es un poco como el thriller, ¿no? No tienes ni puta idea de quién es el asesino, pero eso no te impide quedarte enganchado, y la peli es así. De hecho, es un thriller, una peli de terror, es, como decía en un primer momento, una dramedi, de hecho, Adrià Romántica, un musical... El propio Kaufmann ha dicho de la peli que es un cruce entre Psicosis y el Club de la Lucha. Es una manera muy particular de presentarla, pero sí, entiendo esta comparación como algo imposible, como algo que realmente es único. Al final lo que viene a decir ese tío, el que no puedo dar, es que la peli es única. No la puedes comparar. Y esas parces lapidarias que apuntaba y que hemos escuchado y que creo que es importante remarcar, dice ya cómo empieza la película. A veces las ideas se acercan más a la verdad y a la realidad que las acciones puedes decir o hacer cualquier cosa, pero no puedes fingir lo que piensas. Y estamos continuamente en el pesamiento de esa chica, aparentemente, ¿no? O la que para mí explica la peli en toda su complejidad, que es un poquito más avanzada, donde dice a las personas les gusta pensar que se mueven a través del tiempo. Pero ella, la protagonista, en un momento dice que es todo lo contrario, que estamos estacionados y que es el tiempo el que pasa a través de nosotros, como el viento gélido, ahí ese punto triste y nostálgico. Y eso conecta a Saco, con la obra de Matadero V, donde el estatismo es propio del humano, del personaje, y es el tiempo el que pasa a través de nosotros. No podemos dirigir el ritmo y el orden de ese espacio y ese tiempo que vamos a vivir. Claramente, en la película, además, con un estilo visual... Bueno, no es que destaque muchísimo, pero, joder, ya cuando empezamos con el formato cuadrado... Sí, sí, sí. Ya dice, hostia, hay una idea de estancamiento, ¿no?, de opresión. Es como el croma de Barcelona a Mellor. No, no, no. Es opresivo. Ya hay una idea, ¿no? Pero cuando hablo de esa opresión no es una opresión carcelaria, es la opresión del pensamiento, ¿no? Donde ahí estamos, nosotros visualizando esta película, pero donde está el auténtico personaje. Es que voy a acabar con un par de comentarios al respecto. Spoilers.Exacto. Porque, al final, estamos ante una película que, para valorar en esencia, hay que descubrir algunas cosas. Hay que rever. Es una película de verla y volver a ver. Sí, desde luego, ¿eh? Desde luego. Porque está lleno, como decía en un primer momento, de pistas visuales. Hay un momento en la casa de los padres de él donde ella parece ver una foto de ella misma, de pequeña, se la señala a su novio, a Jake, y le dice, no, soy yo, que no lo veis. Y, de repente, la imagen vira del rostro de ella de niña al rostro de él. Hostia, una pista muy evidente, ¿no? Te diga mucho ese momento. Después, ese personaje, y eso es yo que creo, lo que marca el significado final de la película, ese personaje que siempre está montado en paralelo, es un señor mayor, ya desde el principio, cuando ella está esperando que le venga a recoger Jake para meterse en el coche y viajar hacia casa de los suegros, de repente mira una de las ventanas de los edificios donde está ella enfrente y ve a un señor mayor que la observa, ¿no? Y hay una idea de diálogo continuo de lo que le pasará a ella, en compañía de Jake, con ese señor, que simplemente se está vistiendo para ir a trabajar, en una mina panodina. No farás pornografía de spoilers, només erótica. No, exacto. Es decir, no nos vamos a convertir en los youtubers que te dicen, suscribase a mi si canal, si quieren descubrir el final. Ara, que si uno lo ha suscribido, lo ha suscribido. Aquí tenim una reflexión, una reflexión, porque estás hablando como de esos trucos visuales, esos momentos en que la peli dice, que hay una foto en la pared de los padres de él, donde la vemos a ella, pero después lo vemos a él. Sin embargo, luego hay momentos de la peli donde, que tampoco estoy clavada la masa, que hay citas pictóricas, para, por ejemplo, un pintor romántico. Y citas literarias. Y citas literarias, y al American Gothic, y a cosas. Entonces, creo yo que es una de las claves del cine posmoder, en el fondo, de que te están buscando como una parte más de truco visual, como algo más prosaico, y luego una cita más intelectual. Y esa especie de hibridización, ese juego de ambivalencias, yo creo que tiene algo mucho del cine posmoder. Del cine posmoder, no, estoy totalmente de la comand. I del buen cine. Del buen cine, ¿no? Ese cine que ya ha pasado por muchos estadios, y que ahora, si necesita algo, es precisamente el diálogo de esos estadios. Al final, se puede seguir girando el rizo y la tuerca, y es algo que sí que está muy patente, no solo en el cine de Kaufman, sino en concreto en esta película. Como hemos hablado, ¿no? Muchos géneros, muchas capas, alusiones a cuestiones muy simples y absurdas, como un helado que se derrite continuamente y que estresa la pareja, apuestas por recuerdos filosóficos literarios. Hòstia, cuando hablo de Pauline Kling, y esa gran crítica que l'ofreció a John Casabets sobre su película, Una mujer bajo la influencia. Es decir, de un nivel y de una pomposidad literaria que de repente encaja muy bien con esta comedia ligera y dramática que acaba, como he dicho en un primer momento, con un musical que ahora estamos escuchando, que, de hecho, es como una especie de homenaje a la película una mente maravillosa. No sé si lo recordáis.La del Russell Crowe. Dius que no t'agrada aquest final. A mí me parece magnífico. De hecho, esto es lo que sí difiere muchísimo de la novel·la. Difiere muchísimo, porque la novel·la, cuando habla, y aquí sí es el gran spoiler, estoy pensando en dejarlo, no está pensando en dejar a su novio, está pensando en dejar la vida. El protagonista de la novel·la se quiere suicidar. Pero nosotros queremos vivir, queremos vivir a través de la cultura, y queremos vivir también a través de los videojuegos. No es cultura, lo vas a parar. Pero también.Como eso, pero lo otro. ¿Qué discriminación?Avancem cap a l'última secció. Ah, sí. Here we go, aquí. Ui, eh! Va, moltes imatges, un normal. Aquest que sentiu, no el Carles, sinó el de... És el Carl Johnson, o CJ, per als col·legues. La mentança de que tot i tornar a la seva Los Santos Natal per assistir al funeral de la seva mare amb totes les bones intencions del món, doncs resulta que la vida del barri i els veïns coneguts li fan tornar a l'espiral de crim i autodestrucció que va jurar deixant re. De hut!Sí, avui, en aquest programa de nous inicis, de recets, de propòsits d'any nou, us porto una cosa antiga, però que ens parla clarament de tornar a començar, com heu sentit, amb el CJ, o almenys, o almenys, d'intentar-ho. I és que avui us vinc a parlar, òbviament, del gran i menys gran Tefalto Sanandres. Aquesta creu que jo jugava, Ferran. Copyright, copyright, un altre cop. Doncs aquest joc de Rockstar Games va sortir al 2004 per la Playstation 2, 16 anyets, que es diu Ràpid. Però que us he de dir que no s'apigueu, és un bon obert o sandbox, com deia Adriano, els coneixeu. D'acció i aventura on podeu caminar, córrer, disparar, pagar, apagar en àmbits i conduir cotxes, motos, camions, avions... I, fins i tot, cotxes teledrígits. I ja paro d'anomenar tot el que es pot fer, perquè precisament aquest joc és famós per aquesta imbèndia de possibilitats. Però amb tot el que es podia fer, la gent volia matar i matar. No, no, Adriano, tu podies anar a la parrocaria Saint Calvo, i que et fotessin per l'UCA, però... O te ponies un tato i te ponies un altre, o te lo quita. Perquè eren pegatines. I segueix sent més creïble que Cyberpunk. I te podies adelgazar i podies fer el que te salió. Aquest joc es tracta de la quarta entrega, realment és la quarta entrega de la saga GTA, però com el seu títol indica no és el 4, sinó el San Andreas, és una mena de spin-off. Però, en aquest cas, és més gran que els jocs de la línia principal. I és que el mapa del joc consta de 3 grans ciutats, Los Santos, inspirada en Los Angeles, El Fierro, que es San Francisco, Las Venturas, Las Vegas, ¿vale? I després hi ha 5 grans comptats, o ells diuen counters, amb àrees més rurals com el deser de Tierra Robada, que és nevada, o les muntanyes i camps de Red County, que està inspirada en Orange County o San Fernando Valley. A lota de red mats en aquest pack. Moltíssims. Controlarem, com ja hem dit, a l'avant-citat CJ, que torna a la seva ciutat l'any 1992. Després de la mort de la seva mare, que ha mort en un tiroteig entre bandes. Oh, se suposa que ha mort en un tiroteig entre bandes. Ell mateix havia marxat cap a Liberty City, que és la ciutat del joc anterior. És el de la PSP, no? No, és el de la Play 3, el primer, el GTA 3. El GTA 3 és el Liberty City, que és Nova York. Però el Liberty City Stories, el PSP, el PSP... Van fer un, com li diuen això, un espinoff, també. Sí, sí. Ell va fugir cap a Liberty City dels crims i de les bandes. Volia deixar aquesta vida endarrera. Però un cop torna al seu barri, no tardarà gaire amb veure que poca cosa ha canviat a los santos. I fins i tot ha empitjorat. I és que la saga GTA sempre s'ha considerat una mena de paròdia per a món real, per si no ho utilitzen noms concrets. Tot i que vegades sí que utilitzen coses així. Però és aquí, al Sant Andreu, on l'aliment de crítica s'accentua i comença a formar part de l'ADN de la saga de forma més clara. I és que en CJ, per si no ho hem entès encara, no ho sàpigut llegir entre línies, és un jove negre. És un jove negre a l'Amèrica dels 90. I ja sabeu el que li va tocar viure els afromariscans durant aquells temps. Bueno, aquells temps, els anteriors, els actuals... Té un futbol a l'Enri. Sí que té una idea. Sí que és veritat. No estic veient el blanco, sí que volia ser negre. T'acordais? Doncs tampoc un punt a terra... No ets capaç de teatriar. Doncs tampoc punts com a CJ i a terra a Los Santos. És detingut per un policia negre com ell, el Tempeni, que passera està interpretat per Samuel L. Jackson. I clarament és un policia corrupte. Volen incriminar-lo per l'assassinat d'un policia durant baralles de bandes quan ell no hi eren i a la ciutat. Clar, ell té una quartada i el deixen a llibertat. Per això en LibertiCity. El tema és que en CJ ja donava per fet que a sé de color el colocaven prejudici davant les forces de l'ordre, però ara més veu com i tot i membres de la seva comunitat formen part d'aquesta opressió. És aquí on els seus amics, i àntics amics, i membres de la banda, que es diu Groove Street, repareixen per donar-li un cop de mà i protecció en CJ, i al CJ es veu obligat a tornar a aquesta pida, no?, de tornar a delinquir per sobreviure. Jo no queria! És una banda que va d'abert. Sí, ells van d'abert. El tema és que Los Santos és una ciutat que no creu en la redensió ni en segones oportunitats. Ah, va, això s'anima, vinga, va. Vinga, va, el copyright. S'acabó, s'acabó. Ens queden 10 minuts, acabarem, acabarem. Com veieu, el joc està altament inspirat, eh, en pel·lícules com Boys in the Hood, i tot aquest cinema, gangstahood, típic dels... Els xicos del barrio amb Ice Cube. No sé si us deis cuenta, però... No os deis cuenta, eh. No puede evitar hablar de cine cuando habla de cómics, otro que no puede hablar de cine cuando habla de videojuegos. Ei, tios, que no soy yo. I l'Adrià no pot parlar de la secció dels temes. Bueno, espera, que ara, si parles de rap, espera que tenis la minència del rap aquí. Explica, explica. Aquest món afroamericà enfrontat a la retat del racisme, assajament, policial i drogues, és bàsicament el món on es veu al CJ, i és aquesta lluita per la justícia i superviència, on es situa el joc. I no només veurem, sinó que viurem com CJ. Es veu obligat a adaptar-se a aquesta realitat. I és que els sistemes de jocs... Primer parlem de coses de videojocs. Exacte, exacte. I és que els sistemes de jocs que debuten en aquesta edició al GTA, com la customització de roba, els pantinats, la dieta i l'activitat física, venen a donar mitjans a l'empatització del jugador cap al personatge. I no només és això, sinó que per primer cop, no sempre reps diners per completar missions, sinó punts de respecte. Respecte, plaça. I el joc, si encara més elements de rol, també deixa clara una cosa, que ets pobre. Perquè comences el joc al teu barri, on només guanyes respecte i molt, molt pocs diners. Així que, per poder escapar d'allà, d'aquest barri, d'aquesta situació, i comprar un pis a les parts més tranquil·les del mapa, t'obliga a acabar treballant per a altres persones que paguen millor, però que no tenen objectius tan nobles. Això és com ser bacari i guanyar visibilitat. Sí. Total, que en CJ no pot fugir de ser el personatge que la societat ja creia que era d'entrada. Des d'aquest punt de vista, el joc ajuda a explicar la perfecció del món de Sant Andreu i que és que el Jonson. El menjar que pots comprar quan ets pobre, és menjar que t'engreixa molt. De fet, això és un comentari sobre la situació de la obesitat. Qui són els obesos, els pobres, per què? Aquí menja tenen accés. No, perquè realment, i això sí, un matí, jo tinc un pare de col·legis vivint d'ahir, i em dic, comer mal pot ser barato en Estados Unidos. Però si quieres comer bien en un restaurante, que aquí, ostia, al final, te puedes comer un menos. Que no es un restaurante, comprar els supermercants bo. Però en ese sentido, es decir, aquí tenemos calidad. Però precisament, aquesta capacitat de millorar el teu personatge, i pujar les estadístiques de, jo què sé, la punteria, o la rapidez, o la conducció, fa que aquesta lluita i supervivència acabi donant pas a una gamificació molt absoluta, i una disonància, i aquesta paraula m'ha encantat, disonància a l'odonarrativa, arriba a uns nivells que molts han criticat. Però què vol dir l'odonarrativa? Ja ho hem explicat fa. Disonància a l'odonarrativa vol dir que el que t'està explicant, la història, la narrativa del joc, però el que tu jugues, el que tu fas, dona el joc, choca. Per exemple, un joc antibèlic, on la principal acció que t'ho puguis fer sigui matenacis. No matenacis, matenacis. Bé, matenacis sempre. Això és una disonància anodonarrativa. Per què s'ha criticat aquesta disonància en aquest joc? Perquè per molt que vulguis mostrar, a través de diàlegs o cinemàtiques, que el món està fotut, corrupte, i que les traïcions vindran de personatges molt properes i inesperats, si després resulta que conduir com un boig o matar membres davant d'arribals, que pot ser divertit i gratificant, que pot fer durant la partida, com que el missatge, es dilueix una miqueta i resulta hipòcrit, en certa mesura. De totes maneres, aquesta crítica és potser treure-li massa punt al llapis, ja que realment, tant la història... És un moralista, el fet. Jo no l'he criticat per això. Ja que realment, tant la història com la paròdia hiper-exagerada, del món gangsta dels 90, és brutal. Des de les ràdios on són anècdits de rap, com el que sentim aquí de fons, hip-hop, els grafitis i codis de color que tenen els diferents bandes, o els personatges que vas coneixent pel camí, com un hippie que tampoc creuen el sistema, però que té altres raons ben diferents a les racials del sigo, i per no creure-hi, ens donen un dels GTA, jo crec, més ben pensats. Us he de confessar, per això, que no és pas el meu GTA preferit, personalment, guardo un espai al meu cor per al GTA IV, amb el Nico Bélik. Aquest és el preferit, eh? O jo, by city. Això ho sabem per la música. I em portes sempre. És una cosa que segurament el GTA San Andreas sigui el que més hores li ha dedicat, perquè a més és un gran record familiar. És el joc que en Mont germà més hores ha jugat. I és curiós, perquè hi havia una opció oculta de multijogador. Hi havia un moment que saltaves a una valla i podies jugar dues persones. El Carlos va ensenyar una cosa que tenia puntada i vaig burrar, però digue-la, digue-la. Hip-hop is my life, sisplau. I llavors, aquests records de nostàlgia, que és, hòstia, música hip-hop amb aquest joc. Hòstia, després ho ensenyem. No és que s'assembli, és que el millòmic del CIGI està basat en aquest. I si, de nigues huidàtitud. Sí, sí, ensenyem a càmera. Aquí podeu veure... Raider, del GTA San Andreas, i a I si, de nigues huidàtitud. Doncs, com deia, jo aquest joc li he donat hores i hores d'emiccions secundàries, o simplement conduint pel desert, mentre es va passar pel dia al de més de 11 cadenes de ràdio, amb més de 150 cançons, que tu volies dir alguna cosa. Sí, aquí hi ha una crítica a mi, si em flipa qualsevol a mesura de ràdio. El San Andreas a mi em costa una mica més, però sobretot se l'he de criticar molt, que tenen un diàleg de música reggae, que es diu que és de Tafgong, o així, que tot és Bob Marley. A veure, un moment, no només hi ha Bob Marley. No només hi ha Bob Marley. A més, hi ha 4 cançons amb bucles. Sí que ha de dir que GTA San Andreas potser ha envellit un CIG malament, sobretot a nivell gràfic i controls, però forma part d'aquest imaginari. El Mariano coneix el GTA San Andreas. M'estan entrant moltes ganes de jugar. Fora part de l'imaginari de la nostra generació. Gamer que apuntava un futur absolut cap als videojocs. Tots els jocs, després, el GTA San Andreas, han agafat molt aquest món obert, aquestes mecàniques de millora. I avui que estem de tornades al passat, o del començament, no ho sé, m'ha semblat que era potser el joc ideal per comentar. I una cosa, última cosa, abans d'acabar, que és que des d'acabar a sortir, s'han vingut quasi 40 milions de còpies, que tampoc semblen tantes, però clar, és un joc de fa 16 anys, entre Play 2, Xbox i PC, que és com va sortir. Illuminaven. Doncs després hi ha hagut versions i remaster. Illuminaven serran de GTAs o... Estava i City, per el que ve. GTA U, 2 són de la Play U, que són en 2D des de dalt. Després està el primer 3D, que és el GTA 3. En 2D no, eh? Sí, són 2D des de sat i tal. Sí, hi ha un 3D, sí, perquè els edificis són 3D. Bueno, U, 2, 3, San Andreas, 4, Liberty City, China Wars... Sí, sí. Perquè són ja com els conec patit. Entre PS2 i tal, després ja anem al Liberty City... El més actual és el GTA 5, que és el juego eterno. El que diu el Paul, que és un joc que va sortir al 2000... Sí, no sé, fa ja... Ja està. Play 3, Play 4, ja està. Pregunt tu, històricament, el canvi bèstia és el de... 2D a 3D? No, 2D a 2D, 3D a 3D. 2D a 3D canvia l'estil, però a nivell de joc va ser el mateix. El canvi de San Andreas, el que fa que creixin els... No sé què dir, el Vice City va canviar molt, eh? És prèvi, eh? Sí, però el tema de històries... El Vice City podies canviar de roba, però era un trajes predefinit, si te'n recordes. I el GTA és el que pots customitzar més. El San Andreas té per sort. Té molt més i després això és tot el tamaïn del mapa. El GTA 5 ja és enorme. Doncs nois, ens queden 3 minuts, anem a valer. Tenim alguna cosa? Sí, sí, tenim, tenim. Sí, sí, sí, tenim, tenim. Doncs vinga, anem-hi. Què és co? Què comença, en la general? Carles, tenim, tenim, dius. A veure, Crash, Serrestrena, Crash... No, no, no, no, no, no, no, però jo això, jo aniré al Val més, eh? Perquè ho van anunciar l'altre dia, que vaig anar a veure Martín Eden, i vaig dir que Crash no confonquem la dals d'Òscar, eh? La molt història que hi ha amb la de Cronenberg, Carles i unes Carles que era... Exactament. Una cosa us diré, l'agenda es porta feta. No es fan directament desfermament. No, no, però jo tenia notat el que passa que... A veure, amb informació clar, 25 anys, farà 25 anys... El dia que s'estrena és el que em ballava ara. M'he fet molts de los restrenos. Estan justificados por eso, aniversarios, y lo hemos visto aquí... Indemut for Love. Totalment es con Indemut for Love. Hi ha una pel·li que també en van a estrenar, que és per a vosotros, no sé què tal, Lupín III. Sí.Dale esa pel·li. Lupín III de First és la pel·li d'animació 3. De la feta és una pel·li del 2008, eh? Sí, però la estrenaran. No he rebut a veure on l'estrenaran, perquè no sé si... Que el personal no se confunda con Lupín, la serie... La serie Netflix, ara que està arrasando... L'he començat a veure a Estàve, però tampoc... Evasiva, és a dir, és simplement para relajarse y viajar y ver que la vida, en el cine, no es la pel·li... A alguna pel·li... Lupín III i Crash. No, no, perquè és important dir-ho. Vull dir que no ho dejen és estrenar. Això ho dieu la setmana que ve, no? Però té a veure per què retorna el passat. Queda un minut i mig i el Poli i jo tenim coses a apuntar. Sabeu que és el retorn d'una cosa molt gratificant i molt guai, i de les millors sagues per mi, que és Hitman. Tornar a Hitman, ara, amb aquesta renovació que vam fer, Hitman III, Dimecres 20 sortirà i, bueno, haurem de parlar-ne, eh? La feta ja s'ha parlat anterior, ja, perquè és el que va fer la revolució. I última cosa, per dir, sèries, ja s'ha estrenat el divendres 15 a Netflix, Desencanto, temporada 3, que és aquesta sèrie, el Matt Groening, que ha anat millorant. La primera és molt suxeta, la primera temporada. La segona ja comença a agafar més ritme i jo tinc ganes d'arrancar-la. A veure què tal. Doncs ho deixarem aquí amb la Noix. Primer programa l'any, últim minutet, alguna cosa més a dir? Cara, cara, vean més sèries. Una meravella. Quanta passat hem tret, eh? Jo he tret molt passat, eh? Doncs la setmana que ve encara no em decidi. Poder tres setmanes sin hacer programa, perquè ara vivim amb penades. Vivimos al límite, vivimos al día al día. El límite, com la com la generalitat i les mesures. Sí, vivimos al día. Doncs, quizá mañana nos levantemos en 1982. Recordem xarxes ràpid, ja ho hem dit, estarem a Angkor, a partir d'ara encara ens mantenim a SoundCloud, empanada cultural, YouTube, empanada cultural, Subscriber Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura sense l'L, Twitter, empanada, ja l'acabo de dir. Instagram, empanada cultural i... M'haig d'imaginar a Ferran un dia hablando en plan. Empanada, empanada cultural. És un retorn al passat d'un segon. Adeu-siau, adeu-siau, adeu-siau. El just a la fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi ha una aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara en votis. 4 o 6 pisos per vendre.
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.