Empanada Cultural del 25/1/2021

... Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada. El gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanar puntuals. Un programa cuinat per... ¡Pol Dígler! Per Rampujol, Adrián Mucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. ... Avui l'empanada es titula Amor, com qui no vol la cosa. I sé que els meus companys porten coses que s'estimen, que li fan palpitar el cor a son com una patata frita. Però és curiós, eh? La paraula estimar, eh? Sempre m'ha fet bastanta gràcia, la veritat. Perquè en català no diem te amo, ni jetem, ni I love you. No, no, no. Aquí diem t'estimo. Que ve d'estimar, del jetí, a estimar-hi, o a estimar-hi, o sigui valorar, assignar un preu, considerar el cost o fins i tot jutjar o opinar-ho. I no ho dic jo, ho diu el diccionari. I em fa gràcia perquè els catalans ja ho tenim, això. Sempre precavuts, seny i rauxa simultàniament, intentant ser justos a l'hora que intenten demostrar passió. Vaja, putar la monetisme en estat pur. Estimar, t'estimo. Ben bé podríem dir, et valoro. O fins i tot, a vegades un objectivitzant, però sincè et prefereixo que també faria el fet. I és que en l'amor, el clàssic, molts entenen que es perd la raó. Que no hi ha un motiu racional per sentir amor que és superior a nosaltres. Però, ah, els catalans, sempre tan intel·ligents, vam decidir dir t'estimo. Com deixar clar que és una decisió contrastada, ben reunada, no pas gratis ni capritxosa. He vist a tota aquesta gent i et situo per davant, per sobre. Et prefereixo, t'estimo. Que quedi clar que m'ho he pensat, que no és una cosa hormonal ni un ideal. I aquí diria que, vist així, resulta fred. Com que aprové d'un lloc on no hi ha passió ni sentiment. I jo els contesto, ei, que en Hitler va conquistar Polònia per un arribato. Així que no sé si la passió hauria de ser el signel del nostre ideal emocional. En canvi, saber que una cosa ens agrada, que ens l'estimem perquè després de decidir li hem posat un valor, en base a la raó, com que la fa més real, no? No ho sé, sempre m'ha fet gràcia la paraula d'estimar. Perquè et junta el que per mi és l'ideal humanista, la de la raó i el seny, amb l'ideal emocional, que és l'amor, la passió i la rauixa. Però no ens enganyem, estimat també té una excepció al diccionari que parla d'Ama, que sí, també es pot dir en català, però i que no diem Amà. Diem, destiti, destino. En qualsevol cas, avui us parlarem del nostre amor, de la nostra estima, la nostra preferència, cap a la cultura, cap al cinema, cap als còmics i videojocs, avui us portem una empanada plena d'amor, de veritat. Ai, els catalans, sempre tan equilibrats. És que a l'ordre de l'aventura, entre l'encontinència i la repressió. No, està més sena, eh? Jo m'he quedado con lo de... És que estic molt... m'he quedado en blanc. Putarramonetisme, putarramonetisme, putarramonetisme. Putarramonetisme, putarramonetisme. Són los pendientes que se ponen en algo con las fusions o las putarramonetismas. No em faig broma, que he dit que era putarramonetisme. Ah, però és que has sonat putarramonetisme. Són una putarramonetista, s'ha dit. M'agrada que ja és com un discurs de boda comenciat d'amor que del llatí. No és aquest discurs del padrino de la boda. T'ha quedat molt maco. Exacte, però aquí la música creava una sola emnidad. Aquí li metés una música i t'ha volgut dir... Estima, va, va. Recorda que ara anem al mano del dia i ja saps com ve el canvi de música. Recordem xarxes socials molt ràpid. Estem a YouTube, a empanada cultural. Facebook, en empanada cultural. Twitter, en empanada cultural, Senseela. Instagram, en empanada cultural. I els podcasts els trobareu a SoundCloud i a Angkor. Recordem que estem fent la transició a Angkor. Què vols, Adriano? Jo me he quedado con la curiosidad. ¿Vosotros que sois más de estimar o de amar? ¿Que sois más de pasión o de...? Depende de la hora del día. Yo soy más de estimar. El futuro está asegurado la longevidad del amor con una decisión racional. Y más en confinamiento, que esto. La pasión nueva de él. Nuevo baby boom, ¿eh? Lo que sé es que si tenim un mano al dia, canto y maré. Això, això. Manuda al dia. Cambio de tercio. El amor por la pasta. Sí, de hecho, hoy traigo un plato de pasta de esos de medio quilo. Es traigo una película que, para mí, que ya lo has anticipado, es la mejor película de la historia. Es mi gran amada cinematográfica. Pero es que, además, es una película que trata sobre el amor. Se llama... Y tercer motivo para atraerla. Es una película que se ha reestrenado. Pugas comantar un menú d'accés. Entonces, cumple ahora su 20 aniversario y el personal la puede volver a disfrutar en las hadas de cine. Pero dejamos aquí que contaremos muchas cosas más. Veig que fem una vista atrás, una reestrena, en aquell cas, un videojoc que fa temps que es va eliminar de tota la edat de la Terra i la fa digital, i parlarem de tota la història del còmic, de la pel·lícula. I el videojoc de Scott Pilgrim, que també... Scott Pilgrim contra el Mundo. Sobida i Sus Cosas. Però, realment, aquí sí que estem parlant de les dos pel·lis preferides, que són molt parecides. La meva pel·li preferida i la meva pel·li preferida. O sigui, veig traïdor vostro juguete preferido. És un amor cap a les coses pròpies. I tu, que ets portes per l'esquena. Jo li donaré una actualitat, una punt més rasena a tot aquest programa de avui. Laura Dinn me ha volto a dejar que, ojo, no és Laura Dinn. Ja, ja, jo vaig clar. És Laura Dinn, com de Dinn Martin. Que Laura Dinn te deixa Laura Dinn. O sea, primero que lo has conseguido y segundo, suicidate si te dejas eso. Curiositat. Más que amor, parece desamor. Una mica lo que está importando. Sí, y yo hablo lo meo es amor. Lo meo es amor, es como frustración. Sí, es frustración. Exacto. Però per això diem estimar, per què ho pensem? Doncs avancem a la primera secció, que és la... Ja, no. ...cinema. Vamos allá, ¿no? Vamos allá con el amor, con este amor de cine. ¿Y qué mejor manera de hacerlo que alzón de esta melodía... No la había oído nunca esta canción. Que barbaridad. Es que destila amor en cada nota que suena. Un amor bello, un amor insistente, ¿no? No sé, pero yo creo que tengo ganas de comprar... Yo creo que tengo ganas de comprar Colonia con esta canción. Bueno, evidentemente es una canción que Juan Cargbaia ha hecho muy famosa. Va, os voy a... Os voy a servir de inspiración para publicidad. Exacto. Ha servido inspiración para la publicidad. En general, sepa que esta canción tiene su origen en otra película. Que no es Indemut for Love. Evidentemente, si está sonando ahora, es porque forma parte... de la banda sonora de Indemut for Love, de Juan Cargbaia. Pero es que fue compuesta por un compositor japonés, Umebayashi Shigeru, y la compuso unos años antes que Indemut for Love, en los 90, para una peli, que se llama Jumeji. De ahí su título, ¿no? Esta canción tan escuchada... Jumanji. Jumeji es Tim, el tema de Jumeji. La dirigió un cineasta de estos de la Número Vago, ¿no? Vale, vale, vale. Como se llama Suzuki, Seijun Suzuki. Pero aquí no hablamos de Seijun Suzuki. Aquí hablamos de Juan Cargbaia, porque como habéis dicho, es el hombre que coge esta canción y la catapulta con su película, y evidentemente también los perfumes, todos esos anuncios publicitarios que han estado ahí, la han hecho muy famosa. De hecho, me suena que de los que estamos aquí, que no ha visto la peli, Indemut for Love. No, yo ya he visto, pero tú la has visto. Yo la vi en su día y no la voy a ver esta semana. En su día, en los 90. ¿Qué tal, a cuál está la estudiando? Te quería preguntar, te sonaba esta canción, aunque no hayas visto la película. Jo vaig veure la película, no recordar la cançó, i quan la comences a sentir, perquè va haver-hi el 2007-2008, que va començar a haver-hi anunci, saco, i aquesta cançó s'utilitzava a tos. Pitarien derecho, o alguna cosa. No, és un balç. Ausbich. Bueno. El balz de Ausbich. És una cançó que resulta evidente que podria estar sonando, i és tan agradable al oïdo, que màxima és la tristeza, que podria estar hasta mañana. I haria de cada imatge, o de cada pel·lícula, algo muy disfrutable. Pero es que, además, en Indemut for Love, tiene un papel más bien narrativo, tiene un papel narrativo muy importante de la película, porque quedaros con el solo de violín, que parece sonar libre, que se enreda, al margen de una base rítmica, que es repetitiva, que es insistente, y que nos habla claramente de eso, de un amor, un amor caótico, enfrentado a la severidad del tiempo. Que nunca cesa, que nunca cesa, ¿ves? De 7 días seguidos. Ya es la segunda vez que empieza. Bueno, pues vamos a continuar, porque está claro que Jume J's team en manos de Juan Carvall, no solo evoca, sino que construye y deconstruye. Lo veremos más adelante. ¿Y qué es lo que deconstruye? La historia de amor protagonista o la memoria de esa historia de amor. ¿Y cuál es esa historia? Pues es la historia de Zuli Sen y Mr. Chou, estos dos protagonistas de la película que sona a su vez, dos vecinos en el Hong Kong de los años 60. Vamos entrando. ¿Y cómo se puede escribir el mismo día y a la misma hora en dos casas de huéspedes que son diferentes, dos pensiones típicas de la época, podría ser del Raval también, pero que están en el... De hecho, no me digáis que no hay una decadencia en los espacios que recorren. ¿Y qué es lo que no sé si hay tanta elegancia en el Raval? No en los personajes, pero hablo del arquitectura. ¿Y los espacios? No, es humilde, ellos van de jicónico puro, pero el espacio es humilde. Sí, sí. Llegamos al tema, ¿vale? Porque estos dos señores, o señores y señores, Zuli Sen y Mr. Chou, no llegan solos. Sí, porque continuamente se están relacionando y no vemos a sus respectivas parejas, a sus respectivos matrimonios, pero es que llegan con ellos. ¿Qué pasa aquí? La parente profesión de estas respectivas parejas, de sendas parejas, y algún problema más que luego descubriremos, acaba provocando que ellos dos, Zuli Sen y Mr. Chou, pasen mucho más tiempo juntos que con sus parejas. ¿Y ya sabéis lo que suele pasar con el Roze? Que además, como decíamos, resulta inevitable en estos angostos espacios que continuamente ocupan y que el fotógrafo de Juan Caruay se encarga de filmar con majestosidad. Siempre hay una idea de marco dentro del marco, despacio dentro del espacio. Y por lo tanto, no imaginéis unos planos libres y claros que respiran y que tienen aire alrededor. No, no, no. Son planos siempre en segundos y terceros términos con primeros términos de objetos. Entre bambalinas. Y aún así, a pesar de ello, entendemos que ese Roze es inevitable, el Roze hace el cariño, y en este caso el amor. La fricció fue la estima. Sí, pero... Pero ya veremos si se consuma o no se consuma. Porque no sabemos si se consuma, al menos en este momento de la sección. Ya lo veremos más tarde, veremos qué pasa, porque pasa y cómo pasa, pero hecho todo esto, pongamos el rostro y cuerpo a estos dos protagonistas, que como decíais, son pura elegancia. Y a pesar del entorno decadente de ese Hong Kong de los años 60, estamos ante dos actorazos, dos tíos... Bueno... Dos actor y actriz súper talentosos. Estamos hablando de los elegantes Maggie Cheung y Tony Leung, y si alguien le parece que no lo son tanto... No sé si us vine a vuestra imaginación, a vuestro pensamiento, a vuestro recuerdo, estos dos actores, si alguien piensa que no lo son tanto, no se preocupen, porque la película lo son, y lo son muchísimo. El periodista de un diario local, de hecho, es como el redactor jefe, aparece siempre como un auténtico galán de la época, gomina, cigarrito, traje incluido... De hecho, ya veremos que hay una idea de relación con la piedra. Esto parece una idea de hoy a mía, pero no. Y ella, por otro lado, secretaria de una empresa de exportación, no puede resultar más hermosa. Yo, en mi vida, he visto a alguien que le quede mejor los kipao. Ha aprovechado que hablaba ser hermosa la profesión de... Una maravilla, una maravilla estar en comercia i en secretaria. Los kipaos son... De hecho, hoy iba a venir con un kipao, me querían, me querían Lucía, estaba entre el traje y el kipao, pero he dicho... No me queda tan bien. Un kipao es simplemente un vestido de estos... que a nosotros nos resulta tradicional, chino, pero que, de hecho, representaba la modernidad en China. En Shanghai, en junyos 30 o 40, son los vestidos que son mucho más entallados, que dibujan la figura... Que tienen aperturas tal. Marcando curvasas, Cuyo Mao... Sí, yo creo que muchas mujeres se han enamorado... Las transparencias, ¿no?, que esas da gombro, ¿no? Los motivos florales, que también son muy importantes. Y además lleva, no sé, cuántos vestidos, como la Liz Taylor de Hong Kong esa. Esa es la idea, ¿no? Aquí, realmente, lo que vamos viendo es el paso del tiempo a través del corte y de esos motivos flares de los que hablaba. Pero es que hay un recurso, es un recurso, de hecho, William Chang, ¿no?, que era el desillador de producción, utilizan y lo utilizan muy bien, y lo utilizan en dos direcciones de manera soberbia. Por un lado, nos confunde. Con esos cambios de vestuario, el no es más binaria y erático, pero ella continuamente está cambiando de vestido. Y los motivos florales y el corte nos hablan de diferentes épocas del año. Claro, empieza a confundirnos a tal nivel que vemos que no hay una continuidad lineal. Porque no puede ser que en uno sea invierno y en la siguiente toma con un corte en seguida, ¿no? Veamos que es verano o que es primavera. Es una idea donde el tiempo no es lineal. Y, por otro lado, yo lo había apuntado antes, estos vestuarios, o esta manera de enfrentarse a la vida estéticamente, nos definen a los personajes. Por un lado, lo tenemos a él, que es pura piedra. De hecho, hay un plano interesantísimo, que hay un paneo con, en primer término, un muro, un muro desgastado de la calle, ¿no? Y hay un paneo y él sale literalmente de la piedra. Para enfrentarse a ella, que ella, como decíamos, tiene siempre motivos florales, que nos hablan de ese tiempo confuso, pero que nos hablan también de su naturaleza. Para enfrentar a la piedra con la naturaleza. Y aquí, quizás, es una visión un tanto masculina, o un tanto propio de Juan Carvaj, pero que sí está hablándonos del punto de vista de ese personaje, que revive la memoria de esa posible historia de amor, que él se siente como una piedra que no aprovechó sus oportunidades entre la naturaleza. Esta sería como la idea metafórica que navega sobre la película, ¿no? Sí, sin hacer spoilers, ¿no? Potser té a veure al final aquell de... vale, vale. Molt, molt la piedra.Això ho agafaré. Porque tiene un final potentísimo y muy simbólico, y que muchas veces te deja despistado. Que es lo que he visto, ¿no? Pero esto lo recuperaremos, a eso sí. Yo creo que Yumejistim es una maravilla, pero como estamos en el Hong Kong de los años 60, y además estamos en la creación de Juan Carvaj, creo que Indemut for Love no solo tiene la capacidad de ofrecernos Yumejistim, sino que nos ofrecería otras músicas también muy recordadas, ¿verdad? Así es, boleros. Los boleros de Nat King Cole. Esos boleros castellanos. Sí, sí, pero le costaron su reputación yasística, ¿eh? Sí, porque el Nat King Cole fue súper criticado. Es con Casbank a vendre.Exacto. Pero en el fondo...Pero no se ha molvido, ¿eh? Joder, tío, me encanta, ¿no? De hecho, ese matiz del acento, así, americano... Perdona igual, que el Nat King Cole va a sortir allà, començar Black Music va a sonar a Nat King Cole, y los boleros... Sí, pero no verse en española como Laurena Ayrton. Pensaba que estaba en el mismo loop de Indemut for Love, ¿no? ¿Qué pasa? ¿Por qué suenan estos boleros en la película? ¿Pricho de Juan Carhuay? No. Él lo que está haciendo es revivir y reescribir no solo una historia de amor, sino también la realidad de un Hong Kong de su propia infancia. Era una de las músicas preferidas de su madre y poner cuidado de los migrantes filipinos que vivían en la isla, que eran, en el fondo, los encargados de hacer sonar esas músicas. Tú y Filipinas, ¿eh? Sí, pero es que siempre está por ahí, ¿eh? Pensad que Hong Kong, y aquí, pero en plan rápido, era, en esa época, un lugar de bonanza económica. Estamos hablando de los cuatro tigres asiáticos, ¿no? Y entre ellos, el sudestasiático, Singapur, Corea del Sur y Taiwán. Y entre ellos, ¿quién destacaba...? Bueno, más Hong Kong. Y quién destacaba, sobre todo, Hong Kong. Entonces, ¿qué pasaba? Que había cantidad de migrantes del sudestasiático que iban y que se asumaban un poco a los migrantes chinos, que también estaban huyendo allí del Partido Comunista, y que creaban en esa isla de Hong Kong una multiculturalidad brutal, donde si había un hilo conductor entre todos ellos, era la nostalgia. Y ese sentimiento de nostalgia que Juan Carhuay ha querido reflejar en su película lo hace con la música, evidentemente, pero lo hace también con el amor. Porque la nostalgia es pura amor, señores, el amor del migrante a su tierra, a una cultura, a unos recuerdos, y seguramente unos recuerdos distorsionados. Una memoria que está totalmente dilatada, ¿no? Como plastelina en el recuerdo. Y todo eso está ahí. Está junto al amor de Sulizhen, de Mister Show, el amor a sus respectivas parejas, y el amor entre sus respectivas parejas. Empezamos con los spoilers. Si ellos dos tienen la oportunidad de enamorarse, es porque descubren que sus parejas se están entendiendo. La manera en la que lo explica es muy sutil y es maravilloso. La vaig demanar a poc aquella pel·lícula inconscientes que et vaig comentar del Tossari, la Leona Organy. Sí, me la contesté. Ja està, ja s'ha copiat. Un director d'aquí, no? Sí, però va ser 4 anys després. Aquesta és del 2000, aquella pel·lícula és del 2004. Potser sí, eh. Hay una cita muy interesante, que refiere a ese Hong Kong del que estabas hablando. Y habla de ese Hong Kong como una tierra de nadie. Es una cita de Patrick Tam, un colaborador de... Juan Carhuay colaboró con Patrick Tam, que es de la primera generación moderna de Hong Kong. Juan Carhuay se le dió de la segunda. Y Patrick Tam habla de ese Hong Kong del que todo lo dice. Ha sido tradicionalmente una tierra de nadie, geográfica, cultural e incluso espiritual. Y está... es total, eh. Y, de hecho, en la pel·lícula queda como en un segundo plano. Es cierto que es una pel·lícula que puede gustar a cualquier mundo. Que quiera simplemente pasar el rato ante una posible historia de amor, pero que después tiene enterrados otros significados. Y este significado de un retrato de Hong Kong y, sobre todo, una nostalgia poscolonial. Aquí nos perderíamos porque, realmente, ostia, tendríamos que enterrar mucho en la historia de Hong Kong, pero simplemente recordar al personal que hasta el año 97 Hong Kong fue una colonia inglesa. Y eso provocó que la economía también creciera muchísimo y que atraiera otras realidades culturales, como, de hecho, los padres de Wong Kar-wai, su ascendencia es de Shanghai. Por eso los señores que alquina la casa, en el fondo los que llevan los que regentan la casa de huéspedes, son, en el fondo, señores que hablan en el dialecto de Shanghai. No está hablando en cantonés, que es el idioma que se habla en Hong Kong. Y esto lo sugiere con este dialecto, pero es que lo confirma con el hecho de que la habitación donde se esconden, y no queremos descubrir a qué se esconden, no malpiensen, porque se llevarán una sorpresa en un hotel, la habitación del hotel es la número 2046. ¿Qué pasa en el año 2046? Pues que, como Hong Kong desjones de ser inglesa en el 27, por un acuerdo que firmaron, les dio 50 años de tránsito para la recuperación de China, de esa gran isla y esa potencial económica. ¿Y a dónde nos lleva eso? Al 2046, una fecha de fin, una fecha fronteriza, una fecha de principio y de fin, a la vez. Se gana el Brexit, pero de Hong Kong... Exacte, el Brexit. Es el prólogo de Blade Runner. Es el Brexit en 2046. De hecho, la gran queja que está ocurriendo ya, en ese, hemos estado aquí viendo imágenes de grandes disturbios, es que no se está respetando por parte de China, y que China ya está dilutiendo Hong Kong. Como en ese punto.Como en ese punto.Como en el 2047. Ya, exacto. Pero bueno, supongo que estas alturas de la sección queda claro que no estamos ante una película de amor convencional. Es evidente, al ver la película de Wong Kar-Waii, que él está obsesionado con el tiempo. Continuamente hay planos de talles de relojes, y no sólo aquí, en todas sus otras películas. Y con todo aquello que el tiempo nos quita, esa es su gran obsesión. Con las relaciones humanas, y las oportunidades perdidas, y la memoria, la nostalgia, como decíamos. Temas que se repiten continuamente, hasta la extenuación, en sus películas, pero que, en In The Moon For Love, se encuentra en su mejor exposición. Y es que no es para menos. Estamos hablando de que Wong Kar-Waii tardó 15 meses en rodar esta película. 15 meses, una pel·li que se podría haber rodado en 3. La mimó hasta tal punto, que desesperó a todo su equipo. Y es que señor Wong Kar-Waii tiene una peculiar manera de rodar. ¿Verdad que sí, Ferran? Pues ya lo ven. Es un muy aburrido esto de escribir y pensar la película todos los detalles de manera anticipada. Eso es lo que nos dice Wong Kar-Waii, que además lo hice con AMOLTA BARRA, porque yo era escritor antes de empezar a dirigir, y el proceso de la escritura es otra historia. Y no es lo queilim una paragraph, que se duele a evil drizzle. A mí me recommended diseñar lo que se declare la escritura y las imaginaciones en el sete. Y, por eso, invita a que sus pobes actores construyan el guión con él mismo. Por eso, le llevo 15 meses. A mí me recuerda a la Ahhhral costuriga de Arizona, pero lo chutaron por dirigir así. screen, ¡que con Udys estés anuncido! Es un tío un día así. El cas de Casablanca és més per interferències de l'estuya. Aquí és més un tio que té una visió que diu... És que hoy no me apetece. És esa idea del cineasta totalmente artista, pero aquí lo fuerte, porque podría ser un pertencioso, y acabar con un resultado lamentable, pero no es el caso. Indemut for Love no podría ser más perfecta, más medida, da la sensación de que todo esté controlado. És un tio que está en las antípodas de Cúbrico, de Hitchcock, que lo tenían todo definido antes de empezar a rodar. Y aquí no. Estamos hablando de un país dos sistemas. China y Hong Kong, un país dos sistemas, hablaríamos de las mismas metas, pero diferentes caminos. Y al final es un tío al que se le acaba queriendo a Won Kar-Wai. És un tío i veient com es un tio amb una carnsen. ...y luego empezamos a filmar, en vez de tener 30 o 40 personas al set... ...seguramente esperando para que estés inspirado. Pero después de un momento, ...he pensado que no hay nada que hacer con esto, ...es su estilo. Y, para enamorar a él como director o como amigo, ...tú solo tienes que aceptar que es lo que es. Yo creo que Magi Chao... ...hace un hombre británico... Sí, mezclado con... mezclado con el Hong Kongés, ¿no? Exacto, esta es Magi Chao... ...que parece estar criticándolo y al final entendiéndolo, ¿no? Porque es un tío, claro, se deja querer, pero sobre todo porque... ...porque el resultado de esta película ha sido muy potente. Casi todas sus películas han tenido rodajes caóticos, ...pero han acabado ofreciendo resultados perfectos, ...o casi perfectos, y sobre todo premiados, ¿no? Que al final es lo relevante, ¿no? Pero está claro que, además de por el resultado, ...se le quiere por sus aportaciones. Y uno entiende al verla que, de algún modo, ha valido la pena... ...ese tiempo de investigación en el set de rodaje, ...al verín de Mood for Love, ...a la hora de construir los diferentes retazos... ...que conforman esta historia de amor entre Sully Zhen y Mr. Chao. Una historia de amor que está en la cabeza... ...de nuestro protagonista, como os he dicho antes, ¿no? Y, además, Wong Kar-Waii no solo aprovecha la mirada... ...para reconstruir esa posible historia de amor, ...sino la historia del propio Hong Kong, ...que como la misma historia sentimental, no está definida. Y, de hecho, hay una frase y es una frase del final... ...que lo confirma, ¿no? Dice, él recuerda esa época pasada... ...como si mirase a través de un cristal cubierto de polvo. El pasado es algo que puede ver, pero no tocar. Y todo cuanto ve, está borroso y confuso. Esta frase claramente habla del protagonista, ¿no? Que está recordando esta historia de amor... ...y seguramente culpándose de no haber sido más activo. Y a ver, ¿por qué, joder, quién no se enamoraría de Maggie Chao? Pero lo que está claro es que él no lo consigue llevar a cabo, ¿no? Y también es una frase que habla de Wong Kar-Waii. Que habla de Wong Kar-Waii rescribiendo la historia de su vida... ...de un posible amor que él tuvo, ...pero, sobre todo, de su pasado en Hong Kong. Y de ahí el carácter tan onírico de las imágenes, tan estéticas, tan perfectas y muy artificiales. Lo digo para que el espectador o lo yente que no haya visto la película... ...se haga la idea, ¿no? Y son imágenes repetitivas. Como es intentar entender lo sucedido... ...a partir de la propia reconstrucción visual y sonora. Porque aquella canción que nos ha acompañado al principio... La poso en el tracop. Sí, sí, sí. Podría solnar hasta mañana ese loop, pero es que... Tu me acuerdo que me dijiste, ostia, la canción que no para de sonar en la película. Y, de hecho, al final, también es cierto que cuando entra la canción... ...es incluso abrupto, porque estamos aún... ...como una sensación costumbrista, con una composición de planos muy particular... ...pero no vemos el peso dramático. Pensé que, com a Vals, que es entrar en una tónica mal tal. Tan exacta, entrar en tónica mal tal. Y entra en un momento en el que apenas ha pasado, ¿no? Claro, pero es una canción que se repite hasta nueve veces. Y cuando suena, suena alrededor de cuatro minutos. Provoca que las imágenes y el tiempo se ralenticen cuando suena. La pantalla se cubre de belleza. De alguna manera, parece decir la posibilidad del amor entre los protagonistas. Ahí está, ahí está, poned atención. Pero hay algo que nos define en la realidad final. Y es que casi siempre acaba de manera cortada, de una manera abrupta. Anunciando, evidentemente, un fatal desenlace. Y si no nos ha quedado claro, de nuevo, la última vez que suena... ¿Cómo se rompe? ¿Cómo se rompe? ¿Qué acaba sonando? ¿Cuál es la última canción que acaba sonando en la película? ¿Y qué varía el significado de ésta? La canción que tiene un drama tan potente, la misma belleza... Pero que parte de las mismas cuerdas, por así decirlo, de la misma sensación, de instrumentos de cuerda para hablarnos de que no. De que no pudo ser. Es como una variación. Y eso que tú me comentabas, pon de la escena final. Continuamente en la película se cuenta, y con esto ya acabaremos, continuamente en la película se cuenta que si tú tienes un secreto que no has podido compartir, pero quieres sacártelo de encima. De alguna manera, se decía por una leyenda china, que si subías a una montaña muy alta y se lo contabas a un árbol, en un agujero o en una piedra, y después lo tapabas, es ese secreto ya formada parte de la vida, y te podrías olvidar. Y eso en la película se va repitiendo continuamente. Pero se repite y al final se demuestra, porque nuestro protagonista, cuando se supone que precisamente está recortando ese amor, que no pudo ser posible, y está en Angkorbat, en el templo de Camboya, que es pura ruina. Es la ruina del amor. Es una maravilla. Yo solo he visto en fotos esa cojonante. ¿Qué hace cuando está allí? Se va a una piedra enorme, con un agujero, que también, evidentemente, en la acción que hace de penetración, puede hablar más de lo sexual, que mete. De hecho, hay escenas cortadas, donde él mete una flor de cerezo, que parece que nos está hablando de los motivos soledales de ella. Pero lo que vemos al final es una raíz. La raíz nos habla de lo mismo. Quizás Boncarbaoay tenía miedo de ser demasiado evidente, y él que hace mete una raíz. Cuando vemos la imagen de cómo la raíz tapa el agujero de la piedra, es inevitable pensar, evidentemente, de una manera metafórica, en esos dos personajes que, por fin, se han unido. Por fin, se han unido porque él se ha podido deshacer. De ese secreto y de ese proceso. La piedra y la flora. Una maravilla, señores. Una maravilla. Mira, mira, los pelos como... como carpas. Hay una novel·la china que dicen que podría haber sido inspiración de Boncarbaoay para esa película, pero evidentemente, a nivel de pasajes, no la novel·la, así que es Intersection de Liu Yichan, que es un novelista cantones. No, no. Es, es, es. De hecho, los personajes que se cruzan de forma... Esos subtítulos que he recordado, uno de ellos, aparecen la novel·la. Es una novel·la menor, y él lo que hace... Boncarbaoay es aprovechar esa historia de... Porque, al final, en Boncarbaoay, siempre hay una historia de desencuentros. Los barcos que se cruzan en la noche. Nos llevaría muchísimo tiempo, aquí, ahora, a hablar de filmografías y tal, porque la de Boncarbaoay no es que sea muy extensa, pero sí es muy compleja, pero que el personal que se haya enamorado de la película de In The Mood For Love, y quiera saber más, que sepa que hay una precuela y una secuela. 2046, hablamos del número de la habitación, pero la segunda parte, y el desenlace por así... Y solo partiendo de él, ¿no?, del personaje de Mister Show, es la continuación, ya no, de esa historia de amor que hemos vivido en In The Mood For Love, de las posibles historias de amor. Doncs, després d'aquesta larga sección de noviazco de l'Andrià, me pudo extender como la canción, cortemos, cortemos. Doncs passem ara a una altra carta d'amor que ens treparà del pol. Si aquestes són una de les teves pel·lis preferides, la següent és, segur, la pel·li preferida del pol. Vídeos Jocs. Aquesta la podem deixar farran, perquè comencem amb aquesta cançó, anomenada Pop Romantico Instrumental, que en majúscula 5 P-Ride. Ho he buscat espacialment per tu, amb aquesta cançó. He dit una cosa, que he dit pel·lícula favorita del pol, però és sexe de vida Jocs, això. Això és sexe de vida Jocs. És la gran excusa. És com tu ho vas portar aquí, però no has parlat els cops. Jo quan vaig posar la de Kavinsky, que quasi me m'he colgada del ventilador. Doncs amb aquesta música tan avocadora, comencem avui parlant d'amor, de l'amor, i que millor que fer-ho des d'un còmic, una pel·li i un videojoc, que realment, com has dit, tu faran abans, és una clara carta d'amor a tot. És a dir, carta d'amor, que m'agrada tant això, que dic, carta d'amor al cinema. Estan fàstigos, aquesta frase. No, carta d'amor al cinema, als vies Jocs, a la cultura pop, que també t'agrada molt. Carles, l'humor absurd dels Jocs de paraules i, òbviament, una carta d'amor, totalment a la Ramona Flowers, que té un personatge del guàrdies. És una broma i és el fonsa. O sigui, us heu deixat d'acollonades de Work-A-Wire i... Tota casa, de la raïda i de la pieza. Perquè esteu a punt de descobrir, o de redescobrir, una de les millors històries d'amor, de l'art, juntament, segurament, amb el duet Jim Pam, de The Office, forran. Ostres. Estem parlant de l'únic i inegualable, Scott Pilgrim contra el Mundo. We are Saxbibam! One, two, three, four! Bueno, amb aquesta cançó, comencen els crèdits, el rol dels crèdits de la pel·li, que mengen uns crèdits d'aquests que et sequen. Ho recordeu d'aquests crèdits? De la cara de la noia cridant, oi? Sí, sí. Scott Pilgrim de l'Edgar Wright, eh? Sí, sí, sí. Els crèdits que a mi em recorden, en el sentit de crèdits d'aquests que et queden, com en Ter Devoy, no d'aquests crèdits que van passant i dius, és que els crèdits ja són cinematogràfics total. Ja ho has dit tu, qui ho dirigeix, això, el senyor Edgar Wright. Un director que el tenia al cap de la trilogia El Cornetto, no? Que tenia a veure, Hot Fast, que aquí es va dir Arma Fatal. Tenim això nou de dret, que aquí es va dir Fombis Parti. I bienvenidos al fin del mundo. Les que ha dit són... De Wolzen, no? De Wolzen. De Wolzen. Les que ha dit són imperdibles. No, és espectacular. Aquí crec que estem d'acord que Edgar Wright és un director que ens agrada tot. I ha sabut, perquè s'ha dit empanada, que a mi aquesta pel·li és la que menja un convencer. És la primera, no? No, no. Penseu que l'última així que va fer era Baby Driver, que va fer aquella mena musical, atacció... Em vaig quedar una mica decepcionat, sincerament. És el nivell de la trilogia El Cornetto. Notada que la nova pel·li d'Edgar Wright ja s'ha anunciat que és posterga, que l'estrena passa... I allà estima aquest dalt. I el que hem parlat més d'un cop, quina llà estima aquest dalt no dirigís a Enman. Perquè ell va fer el guió, i li van rebotjar, i al final... Això es diu perquè... De fet, ho van descobrir uns periodistes, quan es va estar anant a la segona pel·lícula, i van dir, hòstia, sembla que hi hagi sempre aquesta figura del Cornetto, o sigui, aquest gelal. Los personajes siempre hay un momento de comer un helado. Y es el Cornetto, que es de tres colores. Los tres colores, de Qui era qui, l'Obsky, no? Ah, sí, Cristof, qui és l'Obsky. Volia fer la paròdia de les encotes de los tres colores, los tres sabores. És la bandera de França. Exacte. No sé si aniríem a Gaspar Noe, però no tenim tant de temps. Bueno, nois, Edgar Wright el sabem, que és un tio, és el puto gènere del muntatge. Això, totalment. I mira, si la setmana passava parlàvem de material de cinco, i de com és una obra que és molt difícil d'adaptar en cinema, en aquest cas vam portar el còmic, i en aquest cas, òbviament, també portem el còmic de Scott Pilgrim, que el teniu aquí, pel que hi estigui mirant, la imatge. Però, realment, el còmic de Scott Pilgrim, realment, ho he molt donat, ja, és un còmic que té... Jo crec que és una espècie d'història boart, perquè és un còmic del canadenc Brian Lee o May Lee, que, per cert... Sí, perquè, per cert, per qui no ho hagi agit, té un altre còmic, que es diu Seconds, que sí que és... Aquí hi ha sistemes a Scott Pilgrim, però allò és un únic, i Seconds val molt la pena, molt la pena. És petitet, és un que és petitet. No hi ha diàleg, Seconds? Sí, sí que hi ha diàleg, sí, sí que hi ha diàleg, però uns minuts. Us ho recomano, totalment. Però estem parlant que és un obra, el punt de partida és aquest còmic, és un obra que ja té tots aquests components, pop, ja té tot aquest rotllo de que Edgar Wright va s'ha d'aprofitar, i molt bé, ja avui del Foran Abans, per mi, ja no és que estigui el top 3 de pelis de top 3, sinó que per mi és la pel·li amb la que he agaudit més... A més, anem parlant del triplet empanada, còmic, peli i vídeojós. Tens el punto british, eh? Jo tengo ese punto que me voy para Asia casi siempre, y a la banda british, como la Magicheon, como la centro de la Magicheon... M'has entrant un punk rock, no? Sí, sí, sí. No, però estem parlant això, o sigui que això... Es comenten molts cops de la millor pel·lícula. És que diuen, okay, no té vídeojoc, nois. Us recordo que aquí està parlant d'un triplet. Si és bueno, és mal, eh? Bueno, i com és que portem escopir i malia dels enamorances, no? Que trau que tot. Adrià no està destruint la cultura nipona. Digues, digues. Però per què portem, no? Per què? És el que diem abans, explica una gran història d'amor. De com aconseguir la dona dels teus somnis, aquesta Ramona Flaves. Bueno, dona o home, perquè realment... Hi ha una bissexualitat, sí, sí. Ja t'hi angueis, pel que dic. El tema és estima, sí. I de com el nostre intrépit protagonista, aquest Scott Pilgrim, haurà superat totes les adversitats i... A mi jo, potser parlant en comptes d'anar-ne a la sinòmsi, com a tal, que t'unia més a fina, aquest to de la història. Consells per aconseguir la teva Ramona Flowers, amb Scott Dickler. Bueno, gràcies, Ari. Sempre per fer-ho. Està així una sorpresa, eh? No l'esperava. Avui obrim una nova secció YouTuber, gairebé, de com aconseguir la dona dels teus somnis, aquí, amb Scott Dickler. Primer de tot, un cop... Heu de veure que quan veieu aquesta persona, aquesta Ramona Flowers, aquell cor que et batega, que et bota, i que comença a fer sumar d'esper, t'haig de guantar. Aquesta noia l'has de perseguir, no? Si va com qui paus, ja n'hi l'hòstia, no? Deja, ja, Juan Carhuay. No, perquè m'estimo imaginant que li podria dar consejos... Bueno, la Ramona Flowers és molt... És el rotllo alternatiu, que després... A veure, és un model, és un model de... És molt anime, també. És el model, és l'arquit de la Pixiguel, que és la xica alternativa distinta de que va sorollo... Sí, que va supera sorollo. O sigui, ha fet en el còmica, en la pel·lícula, es veu molt... Aquell personatge que és molt... Ei, deixa'm-hi. Persona diferent, no? Una mica. S'ha un consell, doncs explica-li als teus amics com et sents, no? O sigui, segur que agrairà molt les teves pel·lis mentals que et fots allà de... Oh, sí, ojalà... Tinc dos consells amb ell, ara mateix. Sí, de moment... Un altre que no crec que també sigui el cas, potser... Tu, Adrià, no va ser així, que és formar part d'una banda, ajuda. Sempre, sempre. Jo vaig tocar la bateria, que feia pena. Jo tocar el baix, m'hi podríem fer un. Ah, però jo pensava que hi havíem fet... Amb plaques. Pensa que haurà d'anar a banda que se la caigui. No, no, no, no, una banda. Això és tu, jo. De vegò, el pes a la bateria, diu. Sobretot, vigilem els dobles filos. No val intentar-ho amb dues alhora. Si aneu per una Ramona Flowers, no aneu per una Knives, que és aquest altre personatge. No? Si intenteu, no. No m'he caçat. Knives, no. Hòstia, aquella poc de negra tenia. Era oriental, era. Sí, sí, sí. I, sobretot, si pot ser, no tan rellis amb la bateria del teu grup, i sobretot tampoc la desistirà, no sé si recordareu, que és aquella la Kim, la que s'ho ha anat al piscar... Quants anys de bomb! I, potser, el millor dels consells a seguir és de roteu el set ex-nòvius de la Dona als Tossomnis. Perquè, bàsicament, va d'això. Va d'això, va d'això. I ja ho recomanaria, com a últim consell, que és una vida extra, perquè no tenirà mai malament, ja que aquests set ex-nòvius tenen superpoders. És que això va, eh? D'això va, bàsicament. És com Pilgrim ha de guanyar aquest set malvats ex-nòvius de la Ramona Flowers, no?, per poder arribar a su amor, no?, al centre del seu cos. És molt feminista, aquest argument. Bueno, de fet, aquest... Per això he portat l'hauradint per acompensar-ho. Gràcies, Carles. Ho recordo que entre aquests ex-nòvius hi ha noies... Sí, sí, sí. Dona igual, però estem parlant d'aquest concepte. Això és el que no m'agrada, escolti Pilgrim. Aquest concepte de possessió, de... ¿Esto ha pertenecido a... I ha de quitar-los, si el poder és... Precisament no crec que vagi en aquest canvi. La Ramona no, per res. No, però això ho fa d'una forma sana i divertida. S'ha d'anar, no sé... S'ha d'anar perquè és divertida la pel·li i perquè ja entres en el joc aquest. Perquè potser hi ha una paròdia, no? Com si fos un arcade. Perquè has de pensar en el pasado de tu ser querido para poder llegar a él. Más que todo, porque si no, ya me parecería un argument muy simplista. No, no, però us diré una cosa. No, però us diré una cosa, hi ha girs. Ara no farem espòiles, una pel·li que ja fa temps. Però no faré espòiles, però hi ha moments de molta introspecció. Hi ha molts moments... Juga molt en el còmic. La pel·lícula és calcada al còmic. Calcada, eh? Hi ha escenes que són calcades. Hi ha molt d'aquest realisme màgic. És una pel·lícula que podríem entrar dins el realisme màgic de com funciona l'amor. O sigui, de com funciona i, sobretot, el desamor, com de com funciona... Per això ho portem avui, no? És que està al mateix nivell, de... de... de molt fort, no? Sí, sí, l'imagini és aquí. Però, bueno, que en definitiva és un còmic per a pel·li, barra, videojoc, que l'amor... És un còsmic principal dels exnòvios. I que, per cert, oju el encazo de la pel·li en aquest, concretament, en la pel·li, que és capitana mèdica... Capitana Marvel, supermanos. Dicen, parlant de tots els actors que han anat interpretant després, què vol dir? Copilgrim és el guanyador de tot l'univers Marvel i DC. Juntos és el més pudorós. Espeyogrim es... Assemble. Sí, exacte. Però té esa forma de pel·lícula de superhéroes. I de videojocs. Esos cortes de montaje, no? Tiene, tiene, en montaje comiquero, que lo que va a intentar Angli amb Hulk, ha llegit, s'ha colseguit. Tiene montaje de videojuego, porque todo el concepte de set mini-boses, porque al final son bosses... Los files, ¿no? Y tiene mucho, y tiene mucho... Cada cop que ha darrot algun surten les mones a l'estilo sònic. És peinados, que estic veient que també és una manera... És una manera... Ja que ha citat el Hulk d'Angli, però estem en un sector que parla de còmic, parla de videojocs, però ho fa amb una creativitat. Jo us diré que és de les pel·lícules. De les pel·lícules, a vegades, han comentat aquestes pel·lícules de Ready Player One, i totes aquestes pel·lícules que emulen, i que recuperen el videojoc, el còmic... Jo us diré que Scott Pilgrim és de llarg la millor optació en quant a aquest format. Això no t'ho posa. Això és increïble. A més, és una pel·lícula que, sinó que normalment són dues hores, dues hores, dues hores... Tot això és una pel·lícula que està plena de efectes. Aquestes 15 meses que s'estuvo tu amigo Radando, és l'últim. Bueno, nois, per què portem una pel·lícula... 112 minuts. Doncs mira, per què portem una pel·lícula que té més de 10 anys, ja? Doncs perquè l'excusa tot plegat és que restrenen aquest videojoc. Penseu que és un videojoc que inclús hi ha arribat. I així, clar, jo aquesta època no em recordava, va sortir uns mesos abans de l'estrena, però res, uns mesos, eh? Era un talent del còmic per provocionar la pel·lícula i era una cosa estranya. Tot partets d'un còmic que és molt especial, això, en quant a la forma de construcció... Penseu que en un còmic que tingui tot el llenguatge entre cometes cinematogràfica té la pel·lícula... La pel·lícula us dirà una cosa, eh? Li donen mil voltes al còmic. O sigui, el còmic m'agrada, eh? És obra de culte. Però és la pel·lícula com et garra i t'adapta el còmic. Ara, que si us agrada la pel·li o us interessa la pel·li, els còmics us ho flipareu. És que, alucinado, molt. Perquè no sé per què m'havia fet expectatives de veure un còmic en color. Ah, bueno, hi ha barcel color, eh? Escolteu, sí, sí, hi ha barcel color. Jo el que tinc... Que puc elegir. Més que tot, perquè les imàgenes de los fotogrames que estic veient aquí, de la pel·lícula, són dos casos, però molt coloridos. A ver, de fet, el videojoc, ja que estem parlant d'això, es basa molt més, potser, en el còmic que en la pel·lícula. A veure, la pel·lícula, com que van sortir de la mà en el mateix moment, el còmic va triomfar molt i el que van fer és aquest videojoc, que, al final, fer un videojoc d'aquest còmic, com és Cop Pilgrim, funciona molt bé, perquè al final tens tanta referència, i el món del videojoc sempre s'ha fet amb una autoreferència. Estem parlant d'un videojoc que és d'aquests beat-em-up scroll... Un scroll de beat-em-up. Jo contra el barrio. No, no, és que literalment jo contra el barrio. Com a los videojuegos estos, de 2D Dragon. Exacto, totalmente. Aquí, aquí, exactament. I què passa, que també és carta de amor, carta de amor a los videojuegos retro. Al final, és un videojoc que tu et podries trobar a les recreatives, i que, en aquell cas, podies jugar dos jugadors, però en aquell cas, pots jugar quatre jugadors a l'hora. Des d'aquest jocs que ara pot ser partides, partides en local, en quatre mantos, és una mica difícil, no sé què sigui, una família molt ben avinguda en quatre mantos. Molt retro, tot, eh? El retro cool, Hong Kong, año 60, tu retro de videojocs. Sí, esteu nostàlgics. Jo penso en la secuencia de All Boy, que el tio comença a matar. Doncs aquí, també, en Martell, en Martíos, en Mano... A veure, estem parlant de... Està provocant, eh? Està provocant. Està provocant, eh? No, però estem parlant que és un retorn esperat, perquè és un retorn que això és bastant el 2010, el cap de res. Dos anys, només. Dos anys per desaparèixer. Va desaparèixer, o sigui, és un joc d'Aubisoft, que va desaparèixer abans era la PlayStation 3 i la Xbox 360, va desaparèixer, clar, era un videojoc que era digital, o sigui, tu el compraves en format també digital, va desaparèixer, però va desaparèixer absolutament de tot arreu, ningú podia jugar-hi, aquest joc. I llavors el van recuperar ara, clar, els 2010 van fer els 10 anys de la pel·lícula del videojoc, i és el que van fer Esports Ubisoft, que està molt bé, també, anar a recuperar-hi. I és exactament el mateix... O sigui, és exactament el mateix videojoc, eh? El que té les Cs. Sí, el que passa és que ja els tens directament. Tens tots els personatges, tens aquest modo de supervivència a zombie, tens... Però tota la història. Estem parlant de que tan aportges el videojoc, ahir, el comi, jugar el videojoc amb veure la pel·lícula, és la mateixa història, que passes... Tu le el juego? Mira, mira, mira. Mira, el reproduc, el comi. Això és la gran empanada, la gran empanada. Diendo que hay más, hay más, Scott Pilgrim vs. the animation. Bueno, clar, és que van començar a fer... S'han fet estudis, s'han fet estudis. No, esto es una animación, no, es un corto de animación de 4 minutos. Quizás es un fan-mate, que piensa que hay un culto... Cuenta el origen de la amistad entre Scott Pilgrim i Kim Payne. Mira, s'acaba d'exculiar-lo. No, però crec que això ho va dirigir el mateix, això ho va dirigir al dalt còmic. A la cama no te iràs sin aprendre una cosa màgica. Bueno, nois, i a què on arribar aquest videojoc arriba? A PlayStation 4, a les 5 també. A les noves consoles, a final, fan una redre compatible. Tu el pots comprar per Play Store. A les Xbox, les noves, les sèries X, no? I a PC, a Switch, a Stadia... Tot arreu. Tot arreu. Escop Pilgrim sempre se'n recomanava, i us ho he dit sempre. Jo crec que des del primer dia d'empanada, ja vaig de Sant Joan a Escop Pilgrim, és acollonant la pel·li escalca del còmic. Jo recomano molt més abans de la pel·li que el còmic, que és una passada. Però la pel·lícula, tot allò. A més, el Michael Cera. Michael Cera. Michael Cera, que és el, com es deia, el Joss Michael d'Arrested Development, no? Sí, sí. Joss Michael. És un actor que a mi té aquest rotllo, que m'agrada i no m'agrada, però escop Pilgrim, és que no m'imagino amb una altra persona, perquè és aquest rotllo pringat. Sí, però s'ha de dir que l'aire que es dona, no sé... En el còmic és més... Jo crec que no és tan pringat. Exacte. És més tiarro, no sé què... Però clar, la pel·lícula és un imbècil. És un tonto. És un tonto del gol. Però molt, molt bo. I d'una caqueta del 2001, tot ho vuelve, no? Sembla que estiguem fent allò de Linkdemo for Love, tot ho vuelve, esperem que no tornem confinament, però sí que acabarem sortint als balcons i cantant una cançó que justament apareix a la pel·lícula. Bona nit. Aquesta accepció al final arriba una mica, com que hem parlat d'un amor com molt intens, i anem a baixar la passió, no? Venim d'un escot Pilgrim aquí molt violent, molt passat de volta, és molt estrident, i ara ens anem a unes notes amb més amargas, més deflexió, més disgust, que pesen com el plom, una mica, i que reflecteixen un punt de vista desencantat, profund, I té veure amb les obsessions, i parlem d'amor, inevitablement, parlem d'obsessions, també. Gràcies, Adri, per... En portar-ne el còmic que... Què vol dir, que podies posar la cançó aquella de les obsessions? És amor, és obsessions, per el tema de copyright. Però ahí vamos. Parlem, en qualsevol cas, de no poder-nos atreure el cap, aquella persona que ens deixa o millor encara, que ens deixa i que torna per deixar-nos un altre cop. Exactament. Estem escoltant un dels temes estrella d'una banda sonora, d'una pel·lícula, sobre un institut i sobre una cosa molt xunga, que va ser un institut japonès, que es diu Confessions de Tetsuya Nakashima. Aquesta música melancòlica, crec que és perfecta per definir aquest estat d'anim que estem descrivint, un sentiment profund, una pulsió emocional, que, com dic, baixa l'estómac com un tros de plom. Estem escoltant Maimachín, inclòs, a dins d'un album, que es titula com el color, que, d'alguna manera, en va dur-ne el programa d'avui, estic parlant del disc pink del grup experimental Boris. Però, ojo, no estic parlant... No estem parlant d'un rosa oxigenat estrident, de barbi, de parador. No, estem parlant d'un rosa més pastel, més suau, més iaugé, és el color rosa de la ruptura i de l'amor tràgic. O, com a mínim, això és el que ens intenta explicar l'escriptora canadenca Mariko Tamaki i la il·lustradora americana Rosemary Valero O'Connell. La responsable és de la novel·la gràfica que portem avui, d'aquest èxit de l'Auradim Keeps Breaking Me, traduïda al castellà com l'Auradim i a Volto de Hart. Un altre cop una tradució estranya, no? Bastant estranya, sí. De què tracta, no? Estem davant un rat que està, com deia, en va adornat d'aquest rosa de Boris, que estem escoltant, i que tracta sobre l'amor trencat entre dues lesbianes de la zona urbanita de San Francisco Bay, acompanyades de tot el col·lectiu queer que viu en aquesta zona de la California. Ahí estamos. D'una banda, la protagonista, la Freddy Rillet, una noia que és tímida, introspectiva, patidora, i que jo crec que va ategar molt el compàs d'aquesta guitarra distorsionada, que estem escoltant. Aquest lament interior. Exactament. I s'amaga amb vergonya sota el seu Serre i Negra, és una noia així amb faccions orientals i així com ultimideta. L'altra que dona nom a la novel·la és l'Auradim, la noia més popular de l'institut, una rosa de cabecura alta, esvelta, extrovertida, i té una facilitat brutal per intoxicar relacions a parella. Clar, posem-nos en situació. L'Auradim és una novel·la gràfica que ho va patar molt fort l'any 2019. Ah, és bastant actual. Que sota menys va bé, perquè tanquem una mica aquest programa... Sí, que és cap avui, que l'amor existeix aún. D'una forma molt recent, no? Va agradar molt per l'autanticitat dels seus diàlegs i fins i tot es van dur un harviauar, com a ves young adult book, de l'any. Clar, ens arriba a l'empenada, sota la publicació, Adriano, que es va ensenyar ara en la càmera, d'edició, és la cúpula. La cúpula estimada, la nostra cúpula. Molt estimada, una historieta romàntica. Jo crec que és una novel·la que et pots berenar amb una tarda, un dia de fred o plujes, patarrat al sofà, i per què no, amb aquesta música de fons que estem escoltant, aquest main-machine de Boris. El gran atractiu d'aquest còmic. Home, en un primer moment, si us he de dir la veritat, a mi el pol me'l va recomanar, i jo ja està això, és una certa rapiciència. Para ti, para cuando te vuelvan a dejar, más que todo. Estava diciendo esto, es el eterno retorno, es el amor. Jo nunca hubiese elegido esta novel·la, sin embargo... El rosa no te llama. Evidentemente, evidentemente. Y básicamente, también, porque cree que se ayune a molta toda voluntad intelectual. Es una novel·la que está para la gala de frases intrascendentes. Para su minuto, una mica, que un personatge digui, vale la pena vivir solo por el olor de la cafetería el día que toca pizza. Esa intrascendente. Pero no se lo digas. El tiene toca pizza, acabas de... Este hombre hace sus masas, loco, tío. Carles, us plau. Això és el que diria la Yuso. La Yuso, ¿sabes? Los señores que comen pizza en el col·le. La conozco, y no la quiero conocer. Dejamos que la pizza tiene su trascender. Claro que sí. Però el que vull dir, això és que no busca... Laura diu que no busca la gran narrativa. No busca la gran coming of age de la Instagram a través d'aquesta protagonista de 17 anys. Que té el cor trencat, que no pot parar de pensar en la seva parella, sinó que tota la novel·la es podria resumir com un tros de vida que té a veure amb el canvi, amb un trànsit emocional. Això és el que et vol retratar, Laura Díaz. The lives of life. Com pot ser una ruptura de joventut, vale? I llavors, tamar qui jo con ell, d'alguna manera, t'aixeixen una atmosfera concreta a partir d'emocions, de sensacions, amb una història que ens obre la porta a un món sempre vist des de la mirada d'aquesta timideta, la Freddy Rilly, una noia americana, l'aparencia asiàtica, que té por, que s'obsesiona, que busca expiar el dolor, que sent cada cop que veu o recorda la Laura, no? Referències, doncs, està... trobem moltes vinyetes que fan referència a una actualitat de dispositius tecnològics, d'aquesta interacció virtual de la generació X. És la generació X o és molt més millenial l'actu ceta? Bona nit, en César. No sé què li sembla. La ciutat en això seria més. En 2019 anem a suposar que és contemporani, n'ha escut el 2002. Corregim, estem parlant de la generació Z. Una generació molt envoltada en xarxes socials, i hi ha moltes vinyetes que capturen aquesta intimitat que s'amaga darrere de la interacció virtual. I que es mostra a través de plans de tais, de mans teclejant la pantalla, de missatges de WhatsApp, que esperen resposta... És el dolor del corafor. És el dolor. És el batagat del cor que se muera. Aquí la prota... De xarro de menos? De pensar això de la patata verita, que palpita... Aquí ja no palpita nada. En qualsevol cas, sobretot el que a mi més em va cridar l'atenció. Sí, és veritat, m'estàs escoltant. M'has passat més cançons. M'haig de dir que estem fent radio d'edat. Dadaísmo! Però sobretot... més tranquil. Posem una mica d'arbopart, aquest compositor estonioríssim. Ojo, també una cançó que podria acompanyar la lectura de Lauradine. Gràcies, Ferran. M'encanta, no és broma, la via de lectura. Haig de presentar còmics com música, és clar que sí. En qualsevol cas, crec que és una novel·la... gràfica amb la que pots connectar fàcilment. I, com deia, aquest color rosa d'aquesta cançó de Boris, que s'han callat una mica, d'alguna manera és el contrapunt perfecte al blanc i negre, que és el lloc de la novel·la. El rosa s'apudera de les vinyetes d'una forma molt irracional. A vegades és una hibreta, que rosa un cafè, la línia del xandai, unes arrecades... O, directament, és tot un personatge que a vegades apareix tintat de rosa sobre un fons negre. Els coneixers del còmic i la idea... Aquestes Plash Page, o pàgina de vinyeta única, que agafa molta força emocional durant la història. Són aquests recursos, els que crec que connecten molt bé amb la naturalesa de la història, les creadores de l'Auradint. És una història impregnada per la mirada obsessiva aturmentada de la Freddy, que contamina, com a aquest rosa, contamina espais objectes, personatges d'una noia... que pensa, que pensa, que pensa en la seva parella, i que aquesta parella, aquesta l'Auradint, està present encara que no hi sigui. Bueno, però és que, a més, és una relació supertòxica. Exacte, aquesta toxicitat. És acollonant, estallant allò i direcció d'ella... que entraria a la vinyeta i li diries, tia, espabila... És la toxicitat de l'Auradint per ser una miqueta de passar dels sentiments de l'altre, però l'altre que més obsessiva. Arriba una pregunta. Llegados a este punto, ¿estamos hablando de una novel·la gráfica feminista? Bueno, esta es la gran pregunta, Adrià. Ya salió el gordo. Ute... Ute ha dicho algo que yo iba a explicar. Yo creo que es fácil que arribar a este punt i també recuperar el que estava passant ara amb M. Pilgrim. Aquesta visió, fins el cert punt matxista, que es pot discutir. Doncs aquí sí que ens... Ja us aviso. El que està clar és que l'Auradint sí que evidentment respira aquest feminisme, però ens estaríem equivocant si pensem que és un còmic de reivindicació de la pamflet de protesta, de les exigències. No, no. L'Auradint ens parla des de l'onestadat dels sentiments d'un procés de intern de retrobaments i absències, però no estic parlant només d'amor i de ruptures de l'amistat. L'Auradint també ens parla de la importància de l'amistat, del grup d'amics de la Fredi. De com aquest vincle es veu afectat quan només tenim ulls per la persona que carallem l'estima. I, ojo, perquè en aquest sentit l'Auradint també és una història de Germano, com dirien les feministes, de sororitat, i que d'alguna manera ens porta una mica aquest flow, aquest bon rotllo que viu el col·lectiu cuir de San Francisco. Ara bé, sempre, sempre, sempre, de pes, de plom, a l'estómac, que té llegir la novel·la, per molt que veiem aquest bon rotllo, ja d'aquest punt pesat, d'aquest punt de melancolia... Has dit molt bé, perquè al final sí, jo sé que no hauria de sentir gelos, jo sé que no està bé, però ho sento. I aquesta novel·la, perquè expliques, és aquest can de sinceritat, de dir, vale, és que me duele. Exactament. I en aquest sentit, no només és pel públic adult assent, també ho recomanem al públic adult. Fins i tot els exigents crec que és una novel·la honesta, i és un rat amb el que es pot connectar fàcil. Sí, porque yo estaba preocupado, digo, vale... Mi referente de amor está más o menos en mi edad, ahora. De hecho, la película, yo cuando la vi era un crío, pero ahora me da cuenta que los protagonistas tienen mi edad, aunque evidentemente vivan la vida de una manera muy distinta. Cuando eres adolescente, la intensidad es otra. Sí, pero lo que vengo a decir es que me puedo ver reflejado en la realidad de esos personajes, aunque no en el pasado. Es decir, ahora más o menos son contemporáneos, no de la época, pero sí de la edad, ¿no? Pero, claro, llevo aquí y Paul me trae una historia casi adolescente, y Carlos igual, me está haciendo sentir podidamente viejo. O sea, es decir, ¿qué está pasando? Yo vivo en un constante piterpaneo. Me siento muy viejo leyendo esto. Jo et vull anar, Carlos, t'he de dir que me les van un molt bé. Dius que el polte el va a vendre tu molt bé. Bueno, clar, o sigui... El és el descobridor. Això és com vosaltres, també amb el cine, no? Vas trobant coses, si premis, al final recorres, és com les nominacions de l'Oscar, intentes veure les pel·lícules, per veure què tal, i en còmics passa el mateix, i com aquest còmic, que és el que comentàvem abans, Carlos, que estan fent molta novel·la gràfica en aquest sentit com el cinema català, que és aquest momentum, aquest és l'ice of life, aquest moment de la vida d'una persona i veure què passa, no? I veure passar la vida, el costumbrismo i tot, s'està fent molta novel·la gràfica. Un exemple. No, el tio domina. No, el tio domina. Hi ha el beso número 8, una novel·la gràfica que també recomano molt, hi ha molt còmic d'aquest que és... O també tenim aquí la casa que vam portar al Paco Roca. Són aquests moments, aquests historietes, que al final no és que hi hagi una autoconclusió superbèstia, ni un exemple paradigmàtic universal, sinó molt... Sense anar més lluny, la forma és molt diferent. Blanquets, el còmic blanquets que vam portar, és una altra cop, aquesta historieta d'un noi, no? Però, clar, entre el tema religiós, entre el tema aquí també un altre cop realisme màgic, no? Llavors és un tipus d'història diferent. Us he de tallar perquè l'Adrià no vei que té agenda. Aviam, anem amb la cançó. Sempre tenim agenda, de fet, l'altre dia ens vam precipitar i vam començar a parlar de pel·lícules que s'havien d'estrenar, però a dues setmanes. Si recordéis que hablamos de Lupín III, que además hablamos de Netflix, y que yo no sé, creo que en algún momento nos podríamos plantear, de Lupín, no solo de... La Seloper. Sí, porque aquí tenemos la base literaria, con un personaje muy interesante como esa de Lupín, y esa adaptación es tan diferente. Una en Francia, joder, que l'El Omar es ahí, ese tío de sonrisa infinita, y la propia animación, que también le ha dado mucha fama, ¿no? Después tenemos, que lo comentáis, Discrash. Ya, ya podéis ver. En cine, Junto a In The Moon for Love, dos pel·lícules, aunque... Ya sabéis, mi preferencia. Restaurants en 4K, eh, Crash? Sí, sí. Grande, grande. No Crash, la tontería que ella totalmente unida de Paul Hyde. Pero lo... Y a una semana más, nuevo orden. Una película con un tono pandémico, aunque va por otros derroteros, más cuestión de clases, muy, muy interesante, Michel Franco, mexicano. Y la chica del Brazalete, película francesa, también muy interesante. Pero eso, para el 5 de febrero. Bueno, però el que sí que hi ha... El que sí que hi ha diumenge 25, no? Crec que és. O el dia 25, a HBO, és la segona part... El segon espacial. El segon espacial. ...de Euphoria. El segon espacial és... S'ha fet molta pro-mòria d'HG, eh? Sí, d'Athendaya... Bueno, que és una sèrie... Buah! Espectacular. Això sí que és generació en feta. Això sí que és generació en zeta, però espectacular. I el que estem parlant és que és aquest segon espacial, que és l'Ajuls, que és aquest personatge, i que, a més, ha de fer molta bombo, perquè és el primer cop que fan un fit cantat, la Rosalía, amb la Vili... Ah, aquí, això, vale. Doncs amb aquesta gent d'acabem, ens queda un minutet... Especial programa amor. Sí, sí. És que té una idea, eh? Molt interessant. Òbviament hem parlat de dos pel·lículons. Un pel·lícule incontestable, un altre més contestable, però que és un pel·lículon, és un pel·lículon. I un còmic que m'ha semblat interessantíssim, Carles. Doncs ens escoltem la setmana que ve, nois, i no tenim tema, encara, no digues, Carles. No, no, jo solo iba a decir viva el amor. Viva el amor, perquè no talla ja, nois. Sobretot, me ha gustado que no hayamos tirado por esa idea de que el amor como solución pandémica, ¿sabes? Ah, bueno, no hemos caído en ese error. No, no hemos caído en ese error. Recordem, si no, ni això. Vinga, les setmanes socials les teniu escrites aquí sota. Sobretot, suscríbense a YouTube, por favor. Doncs vinga, nois, ens escoltem. Ens escoltem la setmana que ve. Adeu. El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure...