Empanada Cultural del 1/2/2021

¡48.1! ¡La radio-pester! ¡48.1! Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embafada, el gran vestit, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada volunturada. Un programa cuinat per... Paul Dickler. Padrán Pujol. Adrián Mucalero. Carles Martínez. El ràdio d'Esvern. Em sembla bastant curios i bastant irònic que la música més masclista per excel·lència de com ho cortejar una dama per portar-la al llit. Aquest reggaeton, que escoltem de fons, sigui paradoxalment la que més parla de pares i mares. O, en la seva declinació llatina, papacito y mamacita. Però és que el tema d'avui, que ens ocupa empanada, maternitat i paternitat també està ple de contradiccions. Com aquesta necessitat de protegir les futures generacions que vindran i mentir sobre el seu passat, com passen el viajoc, what remains of edit fins que ens porta avui al Ferran? O com aquest sentiment de sobreprotecció, cap a la descendència, fins al punt de fer trontollar totalment la figura de pare o de la mare, com passa el cara a cara, la sèrie que ens porta avui l'Adriano? O la frase tabuda, si ets mare, deixes de ser persona? O pitjor, encara? Dona. Una frase que veurem al llibre que us porto avui, de catixà a guirre, les mares no. I és que podríem portar mil i un exemples de pares i mares corajer a la cultura i l'art. Pares patidors o, simplement, malparits. Des dels dos big parents dels viajocs, no? Ferran, és a dir, el big daddy del viajoc que ja ens els porta, o la big mama de Metal Gear Solid. A les mares terribles que ens porta el Carles amb aquesta entrevista Javier Parra. O l'amor de padre, perdoneu, totalment desbocat, que sempre el veiem, no? El lien ni són a les pel·lícules, que quan els li segleixen a la seva filla. Però aviam, que ha entrat en tota la cavalleria, i sembla que us estic pintant això de ser pare o mare, és bastant xungo, no? I més ara que ve, totalment un nou benvingut ha donat a tot el confinament que estem patint. Serà que, dic jo, molta gent hi veu un cantó positiu, no?, això de ser pare, generar vida, compartir noves experiències en parella o sense, transmetre valors o, potser, projectar aquests somnis que se'ns han frustrat en vida, no? Però, ojo, que, com a tota moneda, també té una altra cara. Gent que es nega a tenir fills. Ja sigui per temes de superpoblació, per no voler hipotecar-se la vida o, simplement, perquè no em volen. Una opció que sembla que vagàs soblidi. I jo entenc a la gent que es pregunta, realment, qui vol portar un fill en aquest món, no?, veient com ha estat tot plegat. Un món on la cultura està fotudíssima, on els tines, doncs, els i el món, no?, els tines, tanquen, però, ei, no patiu. Així que podem fer, sentar-nos tot a la normativa, per a un mítim polític, a Portbou. Un món on militars, polítics i gent, en situacions de poder es punxen més a la foscor que en els 80 al Raval, eh, Adrià, no? On les farmacèutiques com AstraZeneca en resposta als països que critiquen, ei, que no ens estan arribant suficients vacunes, que ja havien impactat, els diuen, doncs, mala suerte, com qui diu que ho sabe estudiar. Un món on Disney censura pel·lis com Dumbo, Peter Pan o los Aristogatos, per racisme, però que deixa intactes les que són masclistes, a més, no poder. La majoria. I tot això que us dic només és un resum dels últims dies en aquest maramallós planeta. Però no us vull esanimar, eh, tingueu fills i tant. Només faltaria, perquè qui sóc jo, qui sóc jo per donar consells, no? Aquesta sí que és la gran ironia i contracció d'avui. No hauria estat fent aquesta editorial, l'Adrià, no? El papi d'Empanada Cultural i no jo, el jovenet despreocupat, que posa per davant aquest adonisme a la creació de la vida humana. Doncs la meva resposta recau justament amb la música, i és que, mentre el reggaetón diu papacito i mamacita, el seu pare bastard, musicalment parlant, un pareja Maica Carrenega del seu fill, pel que s'ha acabat convertint, diu... Don't call me daddy. Don't call me daddy. Don't call me daddy. La beixeria ha sonat, però copiré l'altra copiré. Don't call me daddy, no. Call me daddy, a partir de ara. M'has daltar moltes passes de gol. És d'editorial, eh? M'he patat l'agenda. El malalt del dia. Però l'Arem, l'Arem, és igual. Perquè és un home de estructures, aquí, Ferran, i no l'ho vam posar en directe. Jo vull fer una pregunta que no sé si me la contestaràs, Paul, perquè jo sé la resposta, òbviament. Ha estat clar que l'Adrià no es para. Qui no ho sàpiga, qui arribi, qui sigui, no. Ah, sí? Coder, hòstia! Jo no tinc cap problema amb els nens dels demés, però no tindria problema amb els meus. Quina és la teva postura? La de no tenir fills. És allò que dius, ja vendrà, però hi ha gent que t'obliga a dir... No, no, això passa molt a les dones. Jo ho veurem després amb el llibre, però passa molt amb les dones. Aquesta frase de... bueno, allò de... S'ha de passar d'arròs, no? N'estàs una edat concreta de... bueno, ja hauries de tenir de seguretat. Jo llego i digo... Això és joven, és aún! Ja la veréis! Uno piensa en los iegales... Tornes calvo. No, jo era calvo hace mucho tiempo. Yo nací calvo, joder. Yo soy y yo calvo directamente. Pero como decía antes, me has llamado, y yo te voy a dar respuesta a lo que preguntas. La editorial, sí, evidentemente la tendría que hacer yo. Pero eso es un poco como con Engels y Marx, ¿no?, y las teorías del comunismo y del socialismo. ¿Quién escribía sobre eso? Los pobres, los obreros, no. Los ricos que se lo podían permitir. Y yo estoy muy ocupado a educando a mi hijo. No puedo hacer editoriales, tío. Y segundo tema, y esto, ahí sí que tengo que tirar de apuntes. Muy importante, es verdad que durante un momento pensamos que iba a ser el gran baby boom, vamos, esto iba... Pero no, pero, al menos, estamos ante los datos del primer semestre de 2020, ¿no? Sí, al final, el turno ha comenzado editorial. Muy importante, esto me ha encantado esta expresión. Hablan del crecimiento vegetativo de la población, que es bien a ser la resta entre mortalidad y natalidad. Estamos muy jodidos ahora, ¿eh? Imagina't que el primer medio año saldo negativo de 95.000 personas durante la primera mitad y no muchos hijos. Hemos hablado de que el número de matrimonios, además, disminuyó un 60%. ¿Estamos jodidos? Adre, que no estamos en el mes. Hay que volver a llamar a los... Sí, por favor. Recordem ràpidses socials, ens podeu trobar a YouTube, empanada cultural, Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura, Senseela, Instagram, empanada cultural i als podcasts, a SoundCloud i Angkor, que per cert, es veu que també estem a Google Podcast. Ah, mira, que bé. Veo que el crecimiento vegetativo ha de ser el que ha fet la pizarra, Ferrer. Havia dit que no li vas a sacar, oi? Ja, perquè... El Pol ha fet una cosa que no fa mai, que és una editorial llarga. Clar, ja anem malament de temps. Avui que no facis veu en la llarga. Pasaños, avui no tenim el Carles aquí. Tots som tres, només. No he pogut venir, però alguns han vingut. Alguns ha deixat, no? Una cagaradeta. El dia. Avui començo jo, començo jo, amb aquest videjoc que ja has esmentat, que és What Remains of Edit Fins. Un videjoc independent que ja anirem veient. Ja entendrem, per el tema de maternitat. Que no s'ha deixado, no? Sí, perquè quina és la raó de portar-lo, ja la veurem. Després vas tu, Adrià, no? Una sèrie de nesas que no s'ha endaulat avarra. Que és una meravella. Els vull veure cara a cara. Després us comptaré, estamos a un noag escandinavo, el tipico noag, de Christopher Boo, i valen la pena, però seguida ho veiem. Jo us porto un llibre, un llibre bastant polèmic en la línia, potser del que he fet com editorial, o sigui, si no us agrada editorial, no ho sé. Jo, si us agrada la desexició. Però què és, Les Madres No de Catixa Aguirre? Doncs... Es propuesta que no, que la movida esta mejeta... Tu, Adriano, ja saps què és sempre allò. Jo sempre intento portar coses com el Valerio San Martí. És a dir, coses que la gent apaga, el transitor. Que la gent s'hèpa que ell és el moderador, estaré en medio, i aquí, les han tancat. Los radicales, los radicales. És una progrésia, un diagrama de gants. El problema es diu pares i mares, o paternitat. I el pol fa dos punts, perquè no valer la pena. Llavors, a partir d'aquí ja, a partir d'aquí. Doncs avancem, que em toca. En Pol ja ha esmentat els big dadis del BayoShock, que són els grans d'Especs. I fins i tot l'Eva Big Mama, aquesta dels Metalgears. Però quan vam decidir que el tema seria maternitat, els progenitors, en definitiva, li vaig estar donant bastantes voltes. I al cap i a la fi, ser pares vol dir crear família, i no ser pressorber. I, suït, no és com t'esperes, no? M'agradaria, no? No, no. Sempre és una sorpresa constant. I he estat pensant quin joc seria el més adequat. Quin m'ha apropat últimament en aquest concepte. I la veritat és que ho vaig tenir bastant clar. Avui us vinc a parlar de What Remains of Edith Finch, de Jains Parro i Ana Purna, Interactive. Edith Finch, perquè el títol és molt llarg. Ja entrem en emut. Edith Finch, el títol és molt llarg, What Remains of Edith Finch. El que queda d'Edith Finch és un joc independent de 2017. Es va dirigir com un dels coneguts, com Walk Simulators, que millor utilitza les vicissituds del gènere, com l'exploració, els textos, el ritme pausat, ja que la història que pretén explicar els seus creadors funciona a les mil barabelles en aquest format. Ajuda-m'ho a la més, que el ton ha ratiu també convini elements de realisme màgic en parts uníriques i més advocadores, i fins i tot metafòriques en certs punts. Ja que porta el simple fet de l'exploració i el caminar, cada futx molt, de la causació que s'acostuma a fer d'aquest gènere, aquí no passa res, això és molt avorrida. És un gènere en el que solo andes i observes coses. Però és on té un punt de poina en clíc d'aquell lloc una mica, no? No, abri el caja, ho saps ja bé, però molt mínim. Al final és una narració que va avançar, a mesura que tu avances caminant, és a dir, no hi ha acció en absolut. No mates?No. Deim muertes aquí, passa allà de la que te precede. Bé, però, vaja, entrem en matèria, que ens explica What Rements, o Edit Fins, qui és Edit Fins, no? Doncs nosaltres el joc controlem una noia, Edit, però no la titular, sinó la seva neta, amb qui compartés noi. La noia aquesta té 18 anys i es disposa a tornar a la casa familiar on va passar la infància. Ara que és l'últim membre viu de la saga Fins. A través dels seus pensaments i sobretot el diari de la seva àvia, l'Edit Fins del títol, que ella porta sobre, i que, a més, la protagonista va completant, va fegin notetes al costat de la que l'àvia explica, es disposarà a descobrir el passat turbulent de la seva família, on els membres sempre morien de formes estranyes, patètiques o emocionants, fossin gent gran o fins i tot els nens petits. Però sempre, en voltades d'un misteri autoimposat per la matriar que Edit Fins. Per això es diu, lo que queda d'Edit Fins... La matriar. Cada habitació de la casa es manté intacte i cellada després de l'amor de cada un dels membres que l'ocupava, com temples, com altars, amb la idea que l'àvia tenia d'aquells familiars. Resultat que queda aquesta casa, quan la veus per primer cop des de la llunyania, és un conjunt de estructures construïdes a mesura que la família creixessa. I si una persona no ocupava l'habitació d'un, sinó que es construia una habitació sobre, llavors tu veus una mena de casa. Això parece en los pisos de la Barceloneta, no? No, no, no, com a mucha muerta, també. Es feia per preservar aquelles habitacions que ara són obituaris, sempiters i intocables dels que ja no hi són. Edit, la jove, la que controlarem, ara tant la casa, els terrenys i una clau, que per fi li permetrà obrir totes les portes que se li negaven quan era una nena. I no dubtaran en dir-se la realitat, fins ara oculta del passat familiar, explorant l'aparent maledicció que els fins asseguren portar sobre les esquenes. Des del seu rebaç aviodin, que és el fundador de la casa, de l'enclavament, explica la llegenda que va venir amb una casa flotant al mar, perquè la casa està a un penya-segat al costat del mar, i de fet, la suposada casa amb què ell va venir flotant està encara allà, la veus físicament, des del penya-segat veus la casa encara enfonsada. Has dit, o dint, o dint, sí. Són una família de sendència a Noruega. Reponeu collons, la sentència del Balcala, no? Ja estàs introduint la següent excepció, no? No ho sé, no ho sé. És molt interessant això que estàs plantejant sobre la idea que el propi individu hi ha navega, o simplement camina, o se presenta, con un hogar a sus espaldes, com una especie de caracol, no? Està volviendo a un pasado que ella nunca pudo descubrir, perquè se li amagaban cosas. Encara no hem arribat al tema de protecció de l'infant i de la història familiar per fer-la més amable. Doncs, com deia, des del fundador dint, o fins i tot el germà de la protagonista, que sempre estava absorbint portes, que sempre pintava portes, i que va desaparèixer, com si s'hagués endinsat en una d'aquestes portes, i que no estava endinsat en un altre, doncs l'he dit, i descobrirà que la seva àvia, que sempre era tan misteriosa respecte al que passava realment a la família, ho va descriure tot en un diari de forma fantasiosa, com si fos un conte. I la veritat és que no us desballaré molt més, perquè és un joc molt curt, durant unes 5 horetes, i amb 5 horetes us el tendreu passat, eh? Però la intensitat del discurs i l'emocional del tema us deixarà tocats durant setmanes, o almenys a mi, m'ho va deixar, em va sorprendre. De les tincorites, què ho dic? Si vas molt ràpid, si vols molt ràpid, el pots passar més ràpid. Però el tema és que tu no tens per què descobrir totes les habitacions. La gràcia és que tu pots passar-te a algun membre familiar, tu has de reconstruir l'abra familiar, i pots passar-te en algun pro recomano. O sigui, que entenc que vas obtenint diverses històries, o vas obtenint diversos desenlaces. Perquè vas accedint a aquestes habitacions cellades i descobrint què va passar en comparació amb el que explicava l'àvia. Però si hem de justificar, que abans preguntàvem, per què he portat aquest joc, no?, en aquest programa d'avui de Pater i Mater, que m'ha tocat ensetar, doncs és el paper dels progenitors a l'EditFins, que té un pes ja no només incontestable, sinó a cap arreu i fins a l'extenuació. És el fet de que mentia l'àvia, però que també mentia la teva pròpia mare, i vas descobrint coses de que potser no és l'àvia qui m'amagava coses, potser era ma mare. És un poco como el gobierno y la política, no?, és una mentida que no viene de una generación atrás. El papa que viene. Exacte. A màjora que avances et vas adonant com els pares de cada generació n'he intentat protegir els seus descendents de qualsevol mal. Fins al punt de crear una justificació quasi màgica amb els noms i casuals que s'acumulaven a la família. Creen aquesta idea de mala d'acció familiar com a cautionary tale, o com a oraleja, per prevenir futures desgràcies, però precisament aquest intent de voler evitar el dolor tan propi d'un pare o de mare que vol protegir de totes les coses als seus fills, acaba fent més macabra tot plegat i creu una serp que es mossega la cua, aquell aterrador que sempre estem citant, no?, aquestes profecies autocomplertes i inhabilitats que en veritat eren molt habitables. I és que ser pare és molt difícil, suposo, Adrià. Insistis molt, eh? És impossible, és un infierno... Però saps què passa, Adrià? Que ser fill, especialment fill teu, també és molt difícil. Ah, amigo mío. Almenys un progenitor tria ser-ho, en principi. Per a vegades, accidents. Encara que no disposi de tota la informació de si pre la decisió encertada o si és viable. Mentre que un fill neix sense que li demani per mi. Això és la típica frase de pel·li mar i canada. El plan... No, des de... hasta que no dejes esta casa... No. No dejes una filina a fer, no dejes una filina a fer. No pedis una filina a fer. I el tema és que he dit fins la jove, la que controlem, és que s'ha de diferenciar aquí, ens mostren els seus comentaris de generació zeta, perquè és la presenta que va néixer el 1999. És veritat, t'hi va preguntar, el context históric de la narració. El joc és de 2017, la protagonista té just 18 anys. Vale, llavors és el 99, generació zeta total. Doncs clar, ella mostra als seus comentaris que vol saber que li estaven amagant quan era una nena. Que ho considera més una falta de respecte per part de la seva via i la seva mare, que també li amagava coses. Però el que també descobrirà, he dit, és que a vegades una ficció fa més entendible una veritat molt dolorosa, que ajuda a processar-la, i que els pares fan per amor sovint, ho acabaràs fet tu, també, quan arribi el teu tor. Però continuo que ja us dic que millor que jugueu al joc. O mira, Adriano, fins i tot et deixaré que aquest joc no el juguis, que el veigis, perquè és un joc molt narratiu, i hi ha un gameplay... Jo diré que no puc jugar en Play 4, jo ara tinc el Play 4 per temes del Llorrey, i, a més, no tira mucho, no tira per uns gossos de sujima, no tira per un... Com es diu? L'estofàs, exacte. Però igual, per un... No és un joc molt exigent, la veritat. Ja et dic, podeu ir a gameplays, és un joc molt disfrutable, inclús si és només un simple espectacle. I que consti que no m'ha llamat tonto, que no és que sigui exigent des de la perspectiva... Formativa, sinó que no és exigent en quanta qualitat, i tot l'enviar és més fàcil. Estàs sucessible avui, eh? No, és tot en cash. I per fer un esment més d'un tema propi de videojocs, no tant només temes, de l'altre dia parlàvem de dissonància a l'udo narrativa, i aquí tenim aquest joc com un dels millors exemples del contrari, el que podríem dir-li ressonància a l'udo narrativa, no? I en un moment del joc ho farem molt ràpid, que fas un flashback a una memòria d'un dels tuits germans que també va morir, com tothom, a aquesta família, bàsicament, i el flashback exitua a la feina del teu germà, mentre estàs treballant, destripant i netejant peix, en una fàbrica de conserves, amb una acció que és molt repetitiva constantment. Bàsicament és, agafes un peix, li talles el cap i el desescames. Agafes un peix, talles el cap i el desescames, i així, infinitat de vegades. Mentre a poc a poc, els pensaments del personatge d'aquest germà comencen a marxar-se de pantalla. No, apareix text del que està pensant, que no té res a veure amb el que està fent, de la mateixa manera que tu com a jugador, en aquell moment, portaves tant d'estona repetint això que ja començaves a pensar, hosti, que em faré de sopa, avui. Ah, i vaig quedar amb no sé qui, saps? I aquest moment, en què et preguntes, per què estic fent una cosa tan repetitiva, que és el que ens reté aquí, no? Comença a imposar-se la imaginació. Doncs aquest moment del lucid, del joc, de deixar volar el temps, de... Crec que costueix un dels moments centrals del relat d'aquest joc, i, a més, es fa mitjançant les mecàniques del joc. És a dir, el fet de que t'obligui a repetir una acció que, en priori, seria un mal disseny de videojoc. És molt autoconscient, sabent les mecàniques del videojoc clàssic, no? Està agafant-les i dir... Com pots demostrar avorriment per arribar a la imaginació? Ho fa, ho fa perfectament. És a dir, amb ressonància, l'udo narrativa. El que està explicant és exactament el que tu estàs fent. I no oblidem, eh, que tot això passa mentre ells estàs tallant caps de peixos amb una guillotina d'aquestes de conserves, així que aneu en compte de no abstraure els massos de la realitat. O saps què? Potser sí. No us deixeu cagar gaire per la realitat. Ja que, com va dir Suzan Arendt, una periodista de poligón, a What Remain of Edith Finch, la mort és una certesa. Però la vida és una sorpresa. Llavors, deixem-ho aquí. Penseu que no pensava que era una tombola. Penseu que era una tombola, la vida. Ja lo dice, no, la propia palabra. Tombola, sorpresa, azar... Però, de hecho, la vida és així. I el problema, quizás, és que no vivimos con la certeza de la muerte, però això ja nos lleva a otras temáticas de programa. És que estic pensant que podries haver portat en comptes d'aquest joc, los tamagochis. Que la muerte era certera, no? Com a papi. Deixem-ho aquí, que simplement us vull recomanar que agafeu els mocadors, feu les paus amb els vostres passats familiars i dedícios amb omíxos a experimentar un dels jocs que hem més m'emocionat i més punyent m'ha semblat. I per tancar, recordo dues coses. Aquest joc va guanyar la millora narrativa als Game Awards del 2017 i el millora narrativa als Game Developers Chois Awards 2017 i el millor joc a l'abritx i xacademy Game Awards del 2017. I el teniu disponible, a com ha dit l'Adriano, Play 4, Xbox One, Switch i PC, a l'estim. Que segurament també està disponible a la nova generació de consoles, perquè el cap i a la fi és la mateixa... És la mateixa esport, no? Vull dir, en el sentit de la història. No, no. No ho hauria, d'acord? No ho hauria, d'acord? Vull dir, la joco, xoxi... O que la joco psiquitèria. Thomás ha plantejat aquí que la opció del rol paternal maternal de que aquella història sigui reiscreta perquè els fills no sufren o perquè t'interessin per esconder les dades misteries... ¿Com ho sé? Però... Hi ha pel·lícules que segurament es fan closest a la idea que jo us traigo. De fet, jo us traigo una sèrie, el caracar. En seguida hablamos de ella. pero hay películas que van mucho en esa dirección, de obtener o crear un mundo totalmente ficticio a tus hijos para que no se tengan que enfrentar a la cruda de realidad por interés o por protección. Y estoy hablando, por ejemplo, de Canino, que me parece que es una... La vida es bella. Bueno, lo que pasa es que, claro, la vida es bella... Sí, evidentemente, la vida es bella. Bueno, després de la inversa, que es Good Bailing, ¿no? Que es el fin. Exacto. Que mantéis a la mar. Es la línea más de lo que hoy voy a contar, de cara a cara. Está Canino, la película griega, que es una maravilla, ¿no? Que llega incluso a construir un nuevo vocabulario o un cambio de significados en las palabras que utiliza para que los hijos realmente no pillen la trampa. Y después de Wolfpack, que no sé si lo hayáis visto, que es un documental, son unos chavales de Nueva York, de Manhattan, de hecho, la trajugieron aquí como los logos de Manhattan, que son criados a través de películas. Literalmente, no salen del edificio. No salen del apartamento, para nada cultural. Exacto, la película. De hecho, tendríamos que contactarlos y que también aprendan a través de... Potser hi ha algú que té un sofí tancat a un sota i escolten amb bucle empanada. No es libertó, no es libertó, que quede claro, ¿vale? No le pones el programa. A uno, a uno. Pero bueno, ahora veremos todo lo contrario, como os decía. Como muchas veces, también son los hijos quienes ocultan su auténtica realidad, la realidad en la que ellos viven y la ocultan a unos padres que seguramente ya son muy mayores o que ellos creen que son muy mayores y son incapaces de entender desde esa madurez o vejez la vida que llevan los hijos, ¿no? Pero lo que está claro es que sus motivos tendrán. Tal vez la falta de confianza ha provocado a por esos años de silencio, cierto desinterés por parte de los padres, o todo lo contrario, ¿no? Una excesiva rigidez de la educación que hace que sea imposible la comunicación. Todo puede ser. Y por eso esperamos que libertó, confía en mí, que comparta conmigo todo aquello que quiera hacer, que si se acaba convirtiendo en un arco traficante, a mis espaldas que comparta los beneficios conmigo, es decir, yo no me voy a poner en su contra... Y que te lo deje barato. Exacto. ¿Y si es famoso o qué? Si es famoso o no, entonces no quiero saber nada de mí. Algo habré hecho muy mal, en ese caso. ¿Será el insulto más grande o para ti? Yo creo, eso me cura. Bueno, la cuestión, ya fuera a las bromas, ¿no? Como habéis dicho, no es nada fácil ser padre. Habéis insistido y evidentemente que no lo es. Pero ni hijo. Y cuando uno es padre e hijo a la vez que... Depende de la edad, ya estás en ese punto donde... Técnicamente todos somos hijos. Sí, nada de alguien. La práctica en la relación diaria es muy difícil ser padre y también ser hijo. Y cuando estás en el medio, ya es de traca, ¿no? Y de eso nos habla el ser hijo y os traigo. De la dificultad de ser padre, de la dificultad de ser hijo, en este caso, hija, ya lo veremos, pero sobre todo de la dificultad de coexistir. Vamos a ver por partes, porque como siempre hay mucho más, hay muchas capas. Exacto. Esta es la banda sonora, ya, de cara a cara. Este... Escandinavo. El programa de la serie se llama cara a cara o... For audit. For audit. Que en danés significa el interrogatorio. Y aunque la serie veremos que hay muchos más, no es solo un interrogatorio, los veremos y los sufriremos a más de un interrogatorio por capítulo. De hecho, capítulos muy breves, 25 minutos. Que raro la vera. En una sèrie más... A veure, aquesta magnitud, veure com és una trama tan complexa i tan profunda amb capítols de 20 minuts. Algo muy impropio de lo formal en el Noar Escandinavo, ¿no? Normalmente se enredan y se enredan y se enredan. Exacto, pregunta. ¿Es lenta? No, no. Hay que una dualidad, ¿no? Es decir, los diálogos son pausados, pero la narrativa es vertiginosa. Porque cuando se enfrentan en esos diálogos, que ahora explicaré a capítulo a capítulo, sí que hay una idea de un lirismo nórdico particular, pero después la narración a través del montaje se hace más rápida. La fialdad noruega de los diálogos... Está latente. Pero bueno, no anticipemos cosas, porque tiene mucho sentido lo que os decía. Que se haya traducido por un lado, por cara a cara, y que el título original, for heard, apelé solo al interrogatorio, en individual. ¿De qué esté hablando? Del que se hace uno a sí mismo, de uno mismo a sí mismo. En este caso, el interrogatorio que se hace, el padre protagonista de la sèrie, seguida lo veremos, el oficial de la policía Bjorn, que se hace a sí mismo ante el desolador de descubrimiento de una noticia fatal, la muerte de su hija Cristín, una muerte inesperada y llena de misterio, que no sólo llena de ira y desconfianza, sino de culpa. Pero por eso mismo, la libertad en la traducción a ver español, a mí me parece alucinante, es una libertad a la que las distribuidoras no tienen muy acostumbrados, pero superdentamente aquí funciona. Y funciona para bien, porque cara a cara, de hecho solo hace falta... Exacto. Apenada esa idea que os planteaba del interrogatorio con uno mismo, y de hecho solo hace falta ver el cartel promocional que nos quede muy claro. El rostro del padre protagonista desdoblado en dos imágenes, para parecer un poco de ese cara a cara de John Boo, face-off, que en ese caso miraban al frente, pero aquí no, ¿no? Aquí están un poco angulados, es el mismo rostro enfrentado a sí mismo, a través del reflejo. Y en un puntito neo-noa, con un color fucsia que nos recuerda a Winding Red, porque evidentemente estamos hablando de Dinamarca, es muy escandinavo, muy neo-noa, y a la vez, Christopher Bowie, que es el director que está detrás, de los danés, sino que es tan bueno como el ref, ¿no? No sé si se me acuerdo, pero me parece una maravilla. Lo pasa que antes de seguir por ahí, porque bouda mucho de sí, escuchemos el trailer y acabemos de matizar la sinópsis de la serie, por si no ha quedado clara. Tengo que reconocer que he tenido serias dudas de pedirle a Ferran que pusiera un trailer en danés. Noto lo que se ha puesto. Exacto, porque hay que elegir, siempre hay que elegir entre la nula con presión o el patetismo en español, así que tiremos por la segunda. Soy Frank, le llamo desde la morgue. La chica que nos trajeron anoche de a Meilingen. Es que Bjorn está aquí conmigo, eh. Creo que podría ser su hija. ¡A la papá! ¡A la papá! Ya lo oyen, una llamada desde la morgue que relaciona el cadáver de una chica com Bjorn, este oficial del que os hablaba. Esto es lo que acabamos de escuchar en estos primeros minutos de metraje en su rutina, pero lo que vemos en el trailer lo confirma, es su hija, sin lugar a dudas. Esto es el gran incidente inductor del principio de la serie, o sucede en el primer capítulo, pero al margen de este sorpresón trágico inicial, que es potentísimo a nivel narrativo, esto no sé qué no me lo vas a discutir. Sí, sí, sí, me va a agradar la serie. Es una serie muy potente en el fondo. Aquí el thriller, realmente, el suspente cuando surge. Cuando el forense le atribuye esa muerte a un suicidio. Y el prota, Bjorn, el oficial, se niega, rotundamente aceptar que su hija se ha suicidado. Y es de hecho, entonces, cuando empieza, realmente, las preguntas, ese gran suspense. Si nos ha suicidado, ¿quién ha sido? O sí se ha suicidado, y el padre no tiene ni puta idea. Conocía realmente el prota, el padre a su hija, si tanto la quería, ¿por qué no se veían? ¿Por qué no compartía más? Hay más preguntas en una trama que lejos de ir respondiendo, va añadiendo más cuestiones. Cada capítolo tenemos un saco más gordo de información y muchas capas, como suele haber en este programa. Además, yo no sé lo que te pasó, la tipo. De hecho, sí que lo sé. Pero es la típica serie que la empiezas a ver, y aunque no tienes el mismo interés que el padre en solucionar la muerte de su hija, no puedes parar. No puedes parar, ¿de qué no? És una sèrie de filmin per varia Ferran, perquè estem apadrinats, jo que fa el filmin. Últimament, amb tot el que va marxar a Caladriano, i que eren capítols curtes, vaig dir, hòstia, me la veig, de tant en tant. I vaig posar el play i vaig veure, hòstia, que fort, no? I dic, clar, veus el primer capítol, no entens massa cosa, i veus el segon i dius, el primer és la història, el present, i després te'n vas al passat. I vaig veure tota la sèrie, i quan acabo la sèrie, em queda un capítol i dic, jo l'he vist, i llavors, filmin, m'havia fer el telèfon. Me l'havia liado, me l'havia liado, i vaig començar a veure l'últim. Que quede claro que eso no. Però saps què passa? No t'importo. Funciona, de veritat. Afinal, en los thrillers, desordenar la narrativa sempre funciona. Porque en cierto modo, la narrativa ya está desordenada, i m'havia acercat la informació. No entenia, però dic, que buen noire, que buen noire, perquè dic, no enterré i m'ho van completant durant els capítols. Que bon del director. Des de que se li el oyente, que quede claro que son ocho capítolos de 25 minutos, tu poble empezaste por el octavo. Y además, aunque sí que es cierto que es bastante original o vanguardista en algunas cosas dentro del noire, como ya hemos comentado, el hecho de que sean capítolos de 25 minutos, tu cronología sigue un orden convencional. De hecho, representación 24 horas en la vida de este tío, investigando el caso de su hija. Pero como ya os comentaba, antes de esta gran adicta de Paul, yo me he sentido tan sediento de verdad, como el propio protagonista, y por eso, desde la trágica noticia del primer capítol, primero, no, segundo de Paul, me ha resultado casi imposible parar. Está claro que al Prota le va la vida en su investigación, y por eso no cesa en sus interrogatorios, tirando del hilo capítulo a capítolo el personaje en personaje, de sospecha en sospecha, como si fueran lianas a las que agarrarse para no caer. Porque cada sospecha le lleva a un asiente, cuando de alguna manera el personaje en el interrogatorio le convence de que no ha sido. El rabbit hole, el abujero de queuxar, ¿no? Y así, desde el primer capítolo, vamos al segundo pasando de una morgue al apartamento donde se supone que vivía su hija. Y pasamos de estar hablando con el forense, hablar con la novia de la hija. Y con Anson, ¿no?, como diría nuestro querido filósofo. Así como decía antes, durante ocho capítulos de 25 minutos, que si sumáis, es que son un poquito más de tres horas. Eso sería en tu vida, por así decirlo, si no puedes parar, y acabas haciendo una maratón de la serie. En la ficción, como ya he dicho, son 24 horas de frenética e investigación y, como él, he ido por ahí un noag en tiempo rival. Pero bueno, argumento aparte, ¿qué hace de cara a cara una serie tan especial? Creo que es realmente importante. Hay una disposición temporal que ya hemos comentado, y esta estructura narrativa, que es muy poco común, en estos no-has-escanizados... Todas se te pone en el... Pero aquí funciona muy bien, y ya os lo he dicho. No puedes parar. Yo creo que es la dirección por un lado, lo que hace la dirección de Christopher Polk, en seguida os comentaré algo más del por si no lo conocéis, y eso sí, el elenco actoral, porque seguramente el personal conocerá más a algunos de los actores. Estamos hablando de, por ejemplo, el PROTA, Jor, el oficial que está investigando la muerte de su hija, Ulrich Thompson, no sé si lo habéis visto en... Yo le he visto y me suena, pero ¿de qué me suena? Este tío, de hecho, ya había trabajado para Bo, en Alegro, una película súper, súper vanguardista, ¿no? Pero después, ¿dónde es que yo lo he visto? Porque es un tío bastante interesante, y bueno, después igual lo vemos... Celebración puede ser, celebración, una película... ¿Le veis la cara de la Dalvinder Merga? Exacto. Y el gran cuaderno, el gran cuaderno. Ahí lo podéis haber visto. Thompson no está solo, está en el papel protagonista, y es el hilo conductor, pero ¿a dónde nos conduce? A sus posibles verdugos o a las víctimas. Según se mire, tenemos a Lars Mikkelsen. Este lo conoce todo Dios, ¿no? Sí, pero no al Mads Mikkelsen. No, no, no. Lars Mikkelsen. No es el Anibal. O sea, Anibal no ha dado el hockey, no, obviamente. Este tío me ha dicho que sale en Sherlock. Sherlock es aquel home que té la capa... Bueno, es como el alter ego de Sherlock. Cuando ya no hayas almoriarte a la serie estribuana, este personaje que no me recordó el nombre. De Richard Faun, un Mac, por ahí, diré que era un Mac, sí. Es bueno, hay muchísimos más, ¿eh? Gene Deerholm, Nikolai Likas... Todos estos nombres que seguramente no suenan, ¿no? David Denchik, Soren Malin... No suenan, pero cuando los ves en la serie te suenan. Te resultan familiares. ¿De alguna altra serie suega, com es la de Borgen? Borgen. Al final, hay mucho Noaz que nos ha ido llegando, y todos estos personajes son cercanos, ¿no? Son cercanos, y como he dicho, al principio, impecables com actores. Tenemos a la ex mujer del propio Bjorn, policías de homicidios, gangsters con pediglis... Jeces mafiosos que parecen más políticos... Bueno, parecen mafiosos, de hecho. Las fe infatales propias del Noar. Cada capítol resulta una batalla interpretativa entre estos personajes que heu sigut comentando y el propio Ulrich Tonsen. Es como un ring al que van pasando, ¿no? Y eso es algo que también te puede generar el prejuicio. Pero estamos entre algo muy teatral, ¿no? Porque sí que es cierto que es la propia palabra, la que hace que avance la acción. Porque como os decía, el otro tema, el otro tema muy importante aquí es Christopher Poe. Para mí es donde destaca... donde consigue el punto extra que me ha hecho traer aquí la serie, ¿no? La puesta en escena. Una puesta en escena que teniendo en cuenta que la trama trata de una bajada a los infiernos, y que mejor que esté este momento de la banda sonora, ¿no? A la dargüe, para las drogas, a las prostitución de lujo, al dinero fácil, a la corrupción policial, que también nos muestra, con esa estética tan... tan nórdica... Son perfectas, ¿no? Que eso rompe aún mucho más. Cómo lo consigue, ¿no? Para lograr esa tensión que hace Bo. Hay un trabajo de montaje que a mí me parece alucinante, que no hace falta de desordenar-te, ¿no? Hay una gran velocidad en ese montaje, en todos sus planos. Hay cantidad de encuadres de cámara bastante atípicos, jugando mucho con los picados y contrapicados, jugando mucho con los reflejos también. Nunca acabas de entender. Esto nos llevaría de in the mood for love, pero no. No hay una idea de encuadre fácil y limpio, y eso nos lleva a pasar por tranvías, aparcamientos, casas de lujo, prostíbulos de calidad, tonos negros contrastados, destíos sombríos. Realmente, el Noag está muy vivo, y está muy vivo, sobre todo, en un tío que antes de empezar a trabajar en una línea más comercial, estoy hablando de Christopher Bow, empezó con películas de vanguardia total, ¿eh? Reconstrucción, alegro, que os he comentado. Bist. Y es un tío que en cierto momento de su carrera, ya con cierta fama en Dinamarca, hace una apuesta por el Noag. Que el Noag, que no solo tiene difusión en Dinamarca, sino en el mundo, ¿no? Son conocidas por algunos fríos como yo, pero no tanto como a las pedis Noag. De hecho, cuando él empieza con los casos de departamento Q, que es la última película que hizo, Jornal 64, es cuando él empieza a ser más a conocer fuera de su territorio, ¿no? Y esta es la música clara, ¿no?, que acompañaría también aún al escandinavo. Bueno, ustedes decidirán, yo aquí la dejo... Yo no le veis porque no he tenido tiempo, y así sí estic molt, ¿eh? Pero, realmente, te he pintado a acabar la pesa. Yo creo que cara a cara, en esta serie, es el 2019, vale, muchísima la pena, que sepáis que la tenéis en filmin', ya lo he dicho varias veces. Vean-la, opinen ustedes mismos, y, además, si les gusta... Compren-lo. No, no, ¿sabéis qué pasa? ¿Qué hay una segunda temporada ya comprada? Imposible, porque tiene un final bastante cerrado. Pero es que la segunda temporada... Un principio, un principio. Pero la segunda temporada nos llega a ese efecto Rajomón. En vez de estar con el padre, estamos con la madre. Los puntos de vista. Con la madre, que, en este caso, ahí sí que tengo que rascar el nombre, porque realmente... Clar, porque ya només estemos a la morgue. Exacto. Avui estamos hablando de Trinet de Holm, que será la protagonista de la segunda temporada. Un fet pares i mares, doncs el que fem mares i pares. O les portes a la segona temporada. Doncs avancem. LLibres. Escolteu això, nois? Escolteu aquests so de plantes aixafades. Doncs sí, avui tornem a entrar a un jardí. Per varia, per varia. Però avui no vinc sol, eh? En el llibre, que és un llibre que és una llibre que és molt polemica. O l'escriptora Catisha Aguirre. Amb un llibre que és bastant polèmic sobre la maternitat, avui, com que és el tema, perquè no porta un llibre d'aquests. Un viatge per aquests temes més tabús sobre el seu mare, de les sensacions ocultes, el tenir una de les màximes, segurament, responsabilitats que existeix. I jo, com a home blanc, heterosexual, com que em vull evitar els punyals i les cartes dels ullens a roba empanada i tot això... Doncs sí, de la mateixa manera que vaig fer amb el Valerosa Martí, amb l'Edgar Moreno, que vaig dir, hòstia, si us plau, llegeixo i fes-t'ho a la presó, al llibre. Doncs, en aquest cas, he contactat amb la gran amiga i actriu, Rosé Bondó, perquè n'arriqués uns trossets d'aquest llibre, que us porto avui, i comencem per aquí, amb tots vosaltres, comença les madres... No. Per a mi, el embarazo era una amenaza latente, un hábil francotirador dispuesto a acabar con la vida, tal com a mi me gustaba. Toma, ja, eh? Toma, comencem fors, eh? Sí, sí, sí, estic veient el cañón, el puntant, també. Abans de parlar de l'escriptor i de llibre, en sí, primer t'ho explicaré com va arribar les meves mans o com vaig arribar a conèixer un llibre d'aquests. I és que tot comença amb una publicació justament de la Lucia Vascaran. O sigui, el primer llibre que va emportar... El primer llibre que va emportar... Bueno, jo diria Vascaran, tu Vascaran... Me acuerdo, me acuerdo. La escritora de partir, de Cuerpos Malditos, no, que l'emporta aquí, malauradament, però emporta els llibres. Però, bueno, ella va fer una publicació a Instagram i va dir... Literalment, les madres no maten, no follen, lloren, sufren, s'entregan. Però una madre mata a sus dos hijos i otra madre, escritora i narradora de esta historia, quiere entender por qué. Con una prosa que te lleva de la mano y te pega un par de hostias cuando menos te lo esperas. Las madres, no? Planté a cuestiones que me interesan. La violencia, la maternidad y lo que se espera de quienes las ejercen. Maravilloso. Sí, sí. Realment, això ja és un aval. Jo ja m'he d'obrir un aval. Jo m'he d'obrir un aval. I, segon, quan el vaig demanar a la biblioteca a Barcelona i el vaig anar a buscar a la biblioteca a Fort Pient, quan vaig agafar el llibre, si no m'havia passat mai, la biblioteca ara em diu, preparat. És veritat, eh? I ho vaig dir. Uau! I, literalment, com tu has dit amb cara a cara, va ser començar-lo i pa, pa, pa, no, para. És una passada com està escrit. I entrarem després amb el tema formal. Però qui és aquesta escritora, aquesta catixa guirre? És una massa, perquè és del país basc, però sobretot escrit molt amb basc. No s'ha traduït gaire. De fet, les madres no, i crec que un anterior que té, són els primers com editats en espanyol, no? Castellà. I és mare, 39 anys, és basca. I sobretot, és coneguda allà, de fet, tota la seva principal carrera inicial, és a partir de contes infantils. I jo, vanins, és curiós, eh? Bueno, ja estava familiaritzada amb el món, al fons. Sí, sí, sí, sí. Vaig començar a fer novel·la històrica, també, de fet, va fer un llibre bastant també polèmic, allà al país basc, sobre el conflicte d'ETA, que després ja recuperarem perquè té bastanta relació també amb les madres, no? I després, el 2019, ja treu aquest, les madres, no? I per què ha dit abans que és polèmic, no? De fet, ja amb el text de la Lucia Bascaran, ja s'ha avançat una mica, no? Doncs perquè no només ens parla dels tabús, de ser mare, com ja veurem, sinó perquè la història, tota la història s'hi articula en un assassinat real. O sigui, que, a més, de fet, és proper, ella. Ja veurem, però és que, com a escritora que tinguis algú proper que estigui relacionat amb aquest assassinat, que veurem, ja veureu, que és una mare francesa, Alice Espanet, que va ofegar els seus dos fills, bessons, de deu mesos a la banyera, òbviament, de liberadament. Ara entrem-nos a la foscor, però... De fet, el llibre va anar-hi tornar molt en una mena de crims, eh? O sigui, perquè va passar de l'autobiografia, és a dir, ella escriu un llibre sobre... sobre com escriure un llibre, per dir-ho així, no és una espècie d'aquests assajos, no? Sobretot reflexionar sobre com és se mare, no? De alguna manera, ella està intentant entender lo sucedido y la posibilidad de la maternidad como algo horroroso a través de la propia investigación y escritura, no? Exacte. Entonces, claro, es de esos libros u obras, en general, porque a veces hay películas en esa línea, que generan, por lo general, mucha empatía, no? Sí. Que te atrapan. A més, és interessant perquè el de tonant del llibre, o sigui, clar, estem parlant d'un llibre que s'ha creat com a propi llibre. Sí, vull crear una història sobre això, i la història que vaig explicar és la meva vida, però que, o sigui, les reflexions que jo creu són generades a partir d'un assassinat tan vil i tan destructiu, no? És greu, tio. Llavors, què passa, que per a internet he trobat una frase, que m'agrada bastant, que és... que parlant sobre el llibre, parla de la culpa primigenia que s'adquirés en compartir-se amb mare. Había cosas de las que no podía hablar. Y precisamente por eso tenía que escribir sobre ellas, aunque no estuviera bien. És que ja ha entrat, o sigui, ja es planteja aquest punt de culpa. Però és que no pots dir per què ets mare. Exacte. Recordeu que en cas de la setmana, que feia les 21 dies, aquella periodista, us en recordo que fa unes declaracions fa anys de dir... bueno, ja ha sigut mare, i la gent li va saltar la llogu ara en pla... però com pots... no deia, no vull ser mare, no? Ara que he parit, no vull ser mare, però sí que tenia aquell punt de... bueno, però és que no tot és tan bonic, hòstia. Hem de parlar d'aquestes coses, no? És un llibre molt de saig. És un llibre que parla sobre la sensacions i això, perquè, clar, no hi ha personatges aquí, o és l'escriptora, o és la persona de l'assassina. I, a més, és curiós perquè ella, quan parla del part, de fet, comença molt ràpid a explicar tot el tema del crim i del part, perquè recordem, són històries que és en paral·lel, la seva història i la de la coneguda, per dir-ho així, no? Doncs explica que en el moment del part té aquesta revelació, i diu, hòstia, en el moment del part, recorda la notícia que ha sortit fa com dos dies de l'assassinat, i diu, hòstia, conec aquesta senyora. I en aquell, o sigui, en el moment de la concepció, ja surt la concepció del llibre, de dir, he d'investigar, sé qui és aquesta persona, he de veure els parques, no? I també explica molt tot això, del dolor del part, del dolor de la ment, del cos, un cop ja esperit, estàs a casa, fet caldo. Parla molt, també, de la religió, sobretot com aquesta religió, sobretot aquí a Espanya, que s'haig d'afectar en quanta dona, en quanta mare, el fet de tenir fills. La mare és la verge, Maria, és que... Exacte, i està molt imposat, sempre. O, de fet, hi ha una cosa molt interessant, que és el concepte de que ningú la truca, perquè creuen que estàs ocupada, sent mare. Se habla mucho del cansancio que trae consigo la maternidad, de no poder dormir, de las ojeras... Sin embargo, apenas se menciona las horas de aburrimiento que llenan la vida de una madre. Me refiero a esa sucesión de días crises y amorfos en los que dar la teta, cambiar pañales, intentar dormir al bebé que llora y comprobarse, respira una vez que se ha dormido, ocupan tu vida hasta asfixiarla, mientras el tiempo discurre por los causos normales para el resto de la humanidad. Doncs sí. Imagineu el punt de estar desesperada per avorriment, no? O sigui, hi ha aquest punt de dir... És que no em truquen amics, no em truquen inclús familiars, o... És com que al món no espera res més de mi que això que està passant mateix. És com que no, ja està. És la màxima responsabilitat. Però la resta ja no importa, no? De fet, hi ha un moment de llibre, és real, no? Que la truquen i la tia flipa, perquè la truca una d'aquestes trucades que se'n va corrents, que fa falta de fer una por favor, que algú anava al confinament... La fet li passa... Això ho explica. Li passa que la hi truquen per una oferta i diu... Digue-me, guapo, digue-me. No, però la truquen des de... De sequestrado, eh? Li truquen del govern vas per donar-li el premi a les letres basques... Del llibre de Eta, que va fer. I la tia explica... que mentre li estaven comentant això que la tenen, no ho acaba de caçar, no? De què m'estàs dient? Jo ara estic en una altra vida, totalment. I la tia, mentrestant, estava fent inventari. I inventari de, val, he fet això amb el bé bé, si he anat a comprar el volcés... Mentre li estaven reproduint aquest plan... Ei, que acabes de guanyar els lletres, com les lletres catalanes. I després, un altre necdot al respecte de l'èxit del llibre, aquest de Eta, parla de com pel carrer... Ell es parava, per exemple, davant de les botigues que tenien allà, com el gran llibre, Basque, del moment... Libre de l'any, ja, als aparadors. Es parava allà, la gent més o menys la podia conèixer, per les entrevistes i això, però la gent la parava per preguntar-li sobre la panxa o el bé bé. I aquest punt de... de que... Ser mare passa per sobre de tot, sobretot si ets persona creativa, tot això. Després de tres meses, sin dormir más de tres horas seguidas, els primers setmanals i després quincenales a la infermera, per controlar el pes del recient nascit. Després d'un registre exhaustiu de los excrementos, pòmitos, mocos i toses del bé bé, la identitat de mare havia terminat per devorar totes les altres, i havia mandat a tots els meus dios passats a l'exili més remoto. Escriptora jo, trabajadora jo, esposa jo, hija jo, la que es vañó desnuda en la fuente de Trafalgar Escuerllo, la que durante un verano fue guía turística en el lago Ness y aprovechó para ligar con turistas americanos. Yo no era posible, no lo era. De fet, inclús explica que amb el premi que va guanyar a un atari dels premis de les altres basques, es va agafar una excedència per escriure el nou llibre, a partir d'aquest premi, i, a més, se la va agafar l'excedència per escriure, no per cuidar el fill, que la primera que va aparir és que just en aquell moment... S'haurà exagerat, però m'ha afectat del com ho han arrat la Roser. Aquesta idea de... Ja no existeixes. Ja no existeixes, que és més, guanyes un premi, i tothom potser espera que aquest premi... Bueno, el premi et dirà molt bé pels volqueres del Xavalgar. Sí, sí, té un rotllo això, eh? El tema és, potser el premi és per comprar-me un cotxe. Exacte, per si a més el llibre que està preparant no és un llibre sobre la maternitat, que potser és el que inclús esperarien. Alguna gent, si no, sobre una assassina dels seus fills. El tema molt amb el tema de la culpa. Recuparem abans el tema, també hem parlat de la culpa, però també ho hem parlat amb l'Hasphemus, no? Tota aquesta idea, que també és molt, molt cristiana. És molt cristiana, no? És la gran culpa. Però, ojo, que aquí sembla que amb la narrativa i tot, i la música aquesta de fons, hi ha molt de sarcasme, eh? És una història que va... Les dues hòsties en el carrer que deia la Lúcia Bascara, o sigui, té mala llet i té molt de sarcasme. Parla molt, molt, molt dels mitjans de comunicació, i això em recorda el que sóc el càcer. El que sóc el càcer. Hi ha un moment que els mitjans... Ah, rebueló total, amb aquesta història. Li diuen los hechos, no parlàvem de l'assassinat. Li diuen los hechos, no? Una mica per anar tapant, aquest tabú, no? I hi havia un moment que la premsa va acabar fent un clic, que es veu, i va començar a canviar les versions... Ah, pobre dona a l'assassina, eh? Pobre dona, és que devia tenir això o això altre, mentalment. Encara no s'ha donat del que ha fet, no? Hi havia un punt, quasi, de... Ara no mata, de bastagrillada, no? Sí, sí, sí. O aquesta depre pospa... Bueno, vale, però, por otro lado, que me parece muy interesante esta reflexión, de hecho, tengo bastante a decir, por la parte que me doca, pero fracamente, es decir, no creo que haya, en su investigación, una aprobación. Se puede buscar la coherencia... Se puede buscar la coherencia y se puede buscar los motivos. Que han llevado, pero es que solo puedes hacer con cualquier tipo de asesinato o de delito, ya sea dentro o fuera de la ley. El que és moral. L'interessant que planteja ella mateixa és que... El detonant ha sigut un assassinat per per ella voler extreure la seva experiència personal. Penseu que mig llibre, o sigui, literalment, mig llibre, és... Joia, Alice, i mig llibre és... Sobre ella. Llavors, a més, hi ha molt, pels qui us agradin, els llibres o històries de judicis, també. Va farcit, perquè, clar, obviament, hi ha un moment que ella, per investigar, va al judici. I el judici és també de traca, eh? El judici de Chicago i tot això. És de traca el que passa allà, també, eh? Tots diuen re, però és... Tots diuen re, però és... Erroïstes que hem suscrido estas semanas pasadas o què? Bueno, lo digo por el juez. Sí, sí, sí. Vale, vale. Però jo us dic, eh? Sobre tot el que és interessant és el punt de vista de com investiga la noia aquesta que coneixia, la mare, que va assassinar, però també com va comparant amb la seva pròpia vida, que també dius de no justificar l'acte, òbviament, però sí que comprem moltes coses de certs moments de dir, bueno, és que hi ha gent que no parla d'aquests dolors, d'aquests mal de caps, o d'aquesta de pressió, o d'aquest ningú né o no, perquè també entra molt en aquest tema, no? I es planteja temes com ara això, del fet de decidir ser mare, no?, quan és el moment. En aquest cas, es terporava, potser, el pare, però, òbviament, sabem que la mare té molta més càrrega, no? Quin és el moment? Cal o amb qui, no?, són aquestes grans preguntes, no? I fa poc, mira, quan va passar de Can Bastet, que al costat del centre cívic, no sé, el coneixeu, van fer una projecció d'un documental molt interessant, que parlava sobre les madres Nomo. No Nomo de los pitufos, sinó Nomo de No Mother. O sigui, hi ha un moviment... És que arribem al punt de que se n'ha de ticatar. Una mare que no vol tenir fills com a madre Nomo. Sí, com si el paper d'una dona en aquest món fos ser mare. Exacte. I llavors, seràs mare, però mare que no. No has sigut mare, que has de ser... No, al revés, has sigut mare és... Hòstia, tens 50 anys. Eres una no madre. I aquest punt, no?, que això totalment és etiquetes, tapos... Sempre ho portem arrossegat, això... Però, bueno, tornant al llibre, un tema més formal. Està molt ben escrit. O sigui, inclús aquí hem parlat de la Lucia Bascaran, ella té un... òbviament és més jove, ha fet dos llibres, té com més... més aquesta frescura jovent, no? Ella no és massa més granta, posa, òbviament. No és una joveneta, la catixa guirre, però... Però sí que és veritat que té un estil molt crur, de pofetada, realment, de cavalgarà. I, a més, té molt de referències, de fet. Referències, vull dir, a la cultura. Coneixem molts infantisins, dins del que és la tradició cultural, religiosa, o de mites, i això. Fet comença amb una frase de Medea, que és, potser, la gran infanticina, per dir-ho així. I un moment al principi de tot del llibre, que descriu la situació... Fet comença, literalment, amb l'assassinat. En la cuidadora, perquè, clar, era gent de bien. La cuidadora, la que netejava a la casa, com entrava a casa, i es va trobar tota l'escena. La escena se la troba, és la mare, el davant... O sigui, l'habitació, els nens tapats, mons, o sigui, trets de la banyera, tapadets, fins a dalt, i la mare ja asseguda el davant, bueno, sense més. Que diu, truca la policia que ha matat els molts. Sí, sí, sí. I diu, quan la posen al cotxe de poli, quan li va xerrar al cap, una húridice de sal, no? Com a estoica, no?, com a que punta... Jo tot és així, no? Hi ha una frase d'aquella pel·lícula de l'anxell del cazador, que és... hostia. Ostia, per aquí l'ho veus, és una mena de malson, un conte malson sobre... Era más en su época, entiendo, que ahora no, es de desesperición. Sí, pero como un hombre se ha ido muy bien. Claro, ahí ese punto, al final de primera pregunta que te quiero hacer... Sí, sí, sí. ¿Está bien? Está bien. En la investigación está claro que nos obliga a reflexionar sobre algo, que quizás ni nos apetece. Pero acaba generando una conclusión. Mira, com tot assaig, dona molt a... Dispara molt, a tot arreu, però jo, com a persona..., sobretot això, crec que és un llibre que afectarà. En aquest sentit ho entraràs molt més com a dona, que mare, sobretot. Però sí que és veritat que ni... ni... explora moltes, jo crec, allò, com moltes vies, i molt aquest rotllo de... No vol justificar, òbviament, ni l'assassinat, ni el no, perquè tot això recau molt en el judici. Penseu en el judici, hi ha un moment que està descrivint el judici, que diu, aquí no, aquí no, gana, aquí... Quien dice la verda, sinó quien la cuenta mejor, que al final és com tot l'art, no? Al final és que què és la verda, no? I això no es lleva cara a cara. Al final també passa en cara a cara, no? ¿Cuál es la verdad final con la que te queda? Exacte, y juga molt amb això. Justament amb aquesta frase que vas de dir. Qui coneix la veritat d'aquesta dona? Si tots estem especulant, perquè aquesta dona ha arribat a un punt que està ja nula, que no parla, que no sent, i llavors dius, en quin moment s'arriba a un punt així, no? Vull un problema, eh? Me parece súper interesante la idea, y además yo siempre lo he dicho aquí, en el terreno más familiar, que hostia, ser madre, ser padre, evidentemente, con los matices que cada rol conlleva, hosti, és acceptar, sobretot, que el foco, que ha estado contigo durante los años que lleves de vida, de repente se traslada a otras personas, si es astridòs, y con sus gemelos, pues dos, pero si solo es un hijo, pues uno, ¿no? Se traslada de un modo, en el que si tu entres en conflicto con ello, porque ya no tienes tiempo para E, T, C, o como madre, porque físicamente hay unos cambios también que evidentemente son mucho más difíciles de llevar consigo mismo. Hosti, si no hay esa aceptación, por tanto, hay un conflicto, y en el conflicto todo puede ser. ¿Pero por qué tiene que ser un cambio de una cosa por la otra? Porque es inevitable, en vez de una... No, no, te lo digo yo. Como padre que es inevitable, es decir, que tú tengas una persona de la cual cuidar, te lleva a tener que apartar el foco que convivia contigo y trasladarlo a otra realidad. Pero de tu propia identidad. No de tu identidad, pero sí de tus prácticas diarias, y al final tus prácticas diarias definen tu identidad. No es que es todo mucho más complejo de lo que parece. Ya son 15 años de paternidad. Ya hay 15 meses de paternidad. Se está hecho largo. Perdona, hay 16 meses de paternidad. Y a la hora de la verdad, es claramente eso. Es la necesidad de aceptar, de aceptación continua. En la no aceptación hay conflicto. Mira, clar, conflicte sobretot en aquest capítol dos. Bàsicament com a la metade del llibre comença un capítol que aquest conflicte sobretot de la violència i concretament l'infanticidi. De fet, fa una picada de llet a la cultura catalana, perquè parla de Víctor Català, de catalina Albert, de com bonyar uns jocs florals dolot, que no ho sabia, al 1898, amb un monòleg que es diu la Infanticida, que, a més, això és tret del llibre. Seducció, sexo, embarazo, desaparición, fulminante del hombre, aparición devastadora del bebé, desesperación, rueda de Molina, machacar de huesos, diminutos, implicación de las autoridades, manicón de por vida, fin. Molt bé. ¿Por qué ahora sabemos que Víctor te da una dona? T'imagines, t'imagines. Però ella fa una reflexió, sobretot, sobre el tema dels infanticidis. Damas y caballeros del curado. Antes de nada, tome en aire, expulse en aire, relajen la mantíbula. Lo mejor que pueden hacer es descandalizarse. Quizá lo que necesiten ahora es un poco de perspectiva histórica, porque, como ustedes comprenderán, nada de esto es nuevo. Muy al contrario. Podemos decir que están viejos como nuestra propia humanidad. Siempre se ha acabado con niños. Bebes, recién nacidos. ¿Por qué? Las razones pueden ser variadas, pero fundamentalmente es por esto. Atención. Es fácil matar a un niño. Porque son pequeños, débiles, incapaces de organizarse y reivindicar sus derechos, revelarse, en fin, afilar la guillotina y devolver el golpe. Así que esta es la verdad. Y volveré a repetirla. Es fácil matar niños. Bueno, ja ho deia aquell, no? Ferran, la realitat i la mort superen la ficció. No en tenen de sensibilitats. Ferran. El senyor porta, el senyor porta. És que última part és igual, deixa-ho. Ja per acabar, realment. Molt, molt recomanable. Realment, és molt interessant el llibre. És un assaig d'aquest. Podria ser gaire de ficció, però sí, és molt assaig. Reflexions totalment de primera mà. I, a més, ja us ha dit que serveix com a manual jurídic. Me parece interesante que hayas traído este libro. Yo, por suerte, he leído otros que hacen las mismas reflexiones sin necesidad de partir de una cuestión que... Moralmente ya me parece inalmisible. Por lo tanto, reflexionar sobre ello me cuesta mucho más. De hecho, es donde está mi tribu. Y donde está mi tribu, por ejemplo, que es un gran dino de carodina de holmo, te plantea ese conflicto que no solo está, en el hecho de ver cómo tu identidad va mutando en tu hogar, sino como, por ejemplo, el espacio externo no colabora. Realmente es un libro muy potente que lo que hace es valorar si la sociedad actual permite tener niños. Es decir, puede haber todos esos prejuicios y esa moral que te empuja a decir, no, aquí estás para procrear y para generar descendencia, pero, por otro lado, hemos construido una sociedad que nos lo permita, que nos lo haga fácil. Y ya no solo a la mujer, en general, a la identidad de pareja. Porque, claro que en la época machista, o heteropatriarcal, donde se ponía... O sea, ese... Estaban con los cimientos... Podría ser que es acabar.Totalmente. Solo plantearlo desde la perspectiva de que, en antaño, a partir de situaciones del capitalismo, el hombre se iba a trabajar y la mujer se quedaba en casa cuidando. Entonces, la repartición de responsabilidades sean buenas o malas, las puedas valoraron, ¿eh? Es decir, en positivo o en negativo. Eso provocaba que la estructura familiar fuera mucho más fácil de mantener. Porque había dos roles muy diferenciados y cada uno se encargaba de uno. En el momento de que el heteropatriarcalismo, de alguna manera, se está intentando destruir y lo que estamos buscando es que haya una igualdad también en los roles, que acaba pasando que los dos... Mujer y padre son trabajadores, los dos hombre y mujer son padre y madre, y por tanto, esos roles ya son mucho más difíciles de compartir. Por tanto, esas pérdidas de identidades se dan por dos, y por tanto... Fem una cosa, Adriano, trucaré a la catisa guirre. Fem un cara a cara. Me parecía genial, pero no tanto desde un conflicto, sino desde la idea de la reflexión. Me parece muy interesante, además, pero sobre todo, no dejar solo todo el centro de ese gran conflicto en la madre i en la situació, o en la relació de la madre, en relació a los hijos. Ens estem que sense temps anem a fer l'agenda rapidíssim, perquè, a més, és un alt Carles ens enviarà una cosa. Osti, que escou. Doncs que escou, que escou. Mirem directament el que ens ha enviat el Carles com a proposta cinematogràfica, o què, Adriano? Endavant. Divendres 5 de febrer torna a la Cartallera de Kitt, el clàssic inmortal de Charlie Chaplin, però aquesta vegada ho fa restaurada en 4K, en motiu del seu centenari. Així que ja ho sabeu, si voleu recuperar les aventures de Charlotte i aquell petit Jackie Coogan, que ens va robar el cor una vegada i una altra, no us perdeu l'oportunitat de veure el xico als cinemes. També hem de dir que el Carles, si avui hagués vingut, ens hagués portat el padre, aquesta pel·lícula de l'amant d'Ajuntament. I ens ha gravat una... ens ha gravat una review que penjarem a empenar d'extra. Alguna cosa més d'agenda, perquè... Però també s'ha estrenat crash. Estem recuperant moltes pel·les. Però s'ha estrenat ara, eh? Realment se puede ver este fin de semana, es lo que quieres decir. Exacto. Aquí estemos al final del programa, nois. Programa dents, tot xadi, eh? Venga, hijos, no los maten después, porque jugar a ser dios es complicado. Ya no sé que dios nos da la vida y nos la quita, pero claro, un padre o una madre no deberían. Si se deciden, que yo creo que estos dos están... Te tienen muy calo. De momento, de momento. Faran és a què distan, potser. Sí, yo... Existe, existancia en la paternidad existe. I que acaba de tenir la vida. Per culpa d'un amor. No se us deia. Anem a marxar, ens escolteu la setmana que ve, nois. Adéu. El just a la fusta. Parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven a ell. Que fins ara en votis. 4 o 6 pisos per...