Focs. Enbanar Bonturats. Un programa cuinat per... Boll Diggler. Per Rampujol. Adriano Galero. Carles Martínez. Nois, recordeu la setmana passada que vam fer Broma i tot el que vulgueu sobre el tema dels teraplanistes? Vam anar a casa meva, va entrar a quejar, perquè sabeu que tenen... tenen molt de temps lliure. Però bàsicament estic aquí tancat a un lloc no sé on, és una mena de magatzem on crec que tenen coses per com fa les proves de si la terra és plana, rodona o el que sigui. Perquè això és una mena de receptor de lasers, però no ho sé. No ho sé, estic aquí press, press, però press literal. Estic enganxat a una bola del món, que pesa dos tonalades, no puc fer res. Que metafòric, eh? Poesia, poesia, total. I re hem deixat aquest mòbil perquè us llegeixi les paticions que volen pel meu rescat, pel meu segrest i per tot plegat. Per cert, no policia, no intenteu trobar-me perquè crec que tenen un conveni amb el val i tenen tota aquesta casa forrada de paper de plat, o sigui, totalment irrestreable. Bueno, em disposo a llegir el paper que m'han donat sobre les paticions. No posa res, ja sabeu que no s'ha d'escriure, però bueno, molt més de memòria. Comencem amb Adriano, volen que facis una secció de menys de 20 minuts, Ferran, que tiris música sense que s'encalli l'ordinador. Carles, que deixis de fer... deixis... que deixis de fer... sancions? Hòstia, és que, inclús sense escriure, escriu malament. Que deixis de fer seccions d'art per justificar que portes a ta mare la pintora, vale. I vol deixar de fer bromes de merda. Paticions molt realistes, mira... Chicos, si queréis ya me matáis, porque esto... si vamos al borde, al fin del mundo, al borde, y me tiráis, porque ya... Hola, Paul, estàs bé? Está en fin isterre, en el fin del mundo. Exacte, acabo de dormir. A ver, a ver, yo creo que Paul nos la está colando. Paul está muerto, pero no nos engañe. Estas peticiones me parecen más de su boca, aprovechado, me parecen unas peticiones más de su boca. Que todos sabemos que Paul hace las secciones más largas de este programa, ¿eh? Y que Carlos va a traer a su madre Sios y Peti que Petri. És que és que passa, Paul, que era una sorpresa. Si són certes aquestes peticions, l'Adrià no farà 20 minuts, a mi se m'encallarà l'ordinador, i li portarà la mare, Paul, encantat d'haver-te conegut, perquè el tens complet. Diles si a casa que no us compre un ordenador, que no se encalli, i ja està, i jo igual, mira, acabo volent, no menys. Sí, exacte, sí, mira, podíem fer un pàtre, una part de tot això. O sea, Paul no va venir, ja más, en este programa, o com a almenja aquesta setmana. Però durant les condicions, jo crec que l'han tirat. Esto tiene más pinta, esto tiene pinta de restricciones y de confinamientos. No, los tierraplanistas no serán los mismos, que esa época tendría a decir lo que podemos dejar de haber. Eso, esto, lo poderoso, pero eso se el rascatan, porque si no el rascatan al Paul... Home, si las condiciones son las que son, no saben cuantornar. Oye, pues, yo creo que hoy es un programa precisamente para eso, para intentar entender cómo rescatar a un compañero, a un compañero de batallas en el camp de Ministère perdidos. Y a partir de ahí, rescatar otras cosas. Nosotros, además, como no sabemos pensar sin referirnos a un discurso cinematográfico, filmi con este caso también, un videojuego o un libro, un cómic, vamos a ir ahí, ¿no?, a intentar encontrar el sentido. Mira, anem a recordar les xarxes socials molt ràpids. Tenim YouTube, Empanada Cultural, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Senseela, i ens trobareu a Instagram, Empanada Cultural, i tots els podcasts a Spotify. Que a passar també estem a iTunes, us veu. És que aquí anirem afegint, i el Patreon... És tot com el Facebook, no? Oye, que t'he vist en una foto que hi ha en color... Exacte, però si no tinc un Facebook, no m'ajudais. I el Patreon, per pagar diners, la caixa de solidaritat per rescatar el Paul, no el sabem. De moment m'han d'anar per Empanada, que ja veremos com a utilitzar-la, de manera sàvia. Doncs avancem cap al menú del dia, nois. Fomi. Què comença, avui, nois, què comença? Quina? Començo jo, amb una secció de menys de 20 minuts. I, a més, no sé si us habéis dado cuenta, però jo últimament estic en plan... No una de cal i una d'arena, no, no, no. Una de cine i una de sèries. Sí, és veritat. Llevo exactamente, lo estaba mirando, seis putas semanas, así. Yo en cambio era peliserie, una de arte y una de arte. Pero hoy me parece que no, hoy me parece que no vengo con serie. Carles, després ho expliques. Vienes con cine. Y así, como la semana pasada, venía con nuevo orden, ahora me voy a las series y me voy a estar a la serie hierro, que hace muy poquito que acaban de sonar la segunda temporada. Y, además, otro paralelismo, ¿eh? Porque si me voy a una serie... Me acuerdo que la última vez que he rejado una serie, los Darlings van a antistúrbios de antes, esposos de l'Isla Estibú. Sí, es de l'Isla. És d'isla en isla, ¿no? Exacto. Ara me vuelvo a ir a una isla, que en este caso queda claro. Si la sèrie se llama hierro, ¿a dónde nos vamos? Oye, pues... Al hierro. Yo no voy a una isla canaria. Jo me voy a otra isla, es Manhattan. Es Manhattan, porque os traigo... Os porto una de las grandes películas del cinema contemporáneo d'acció. Aquest 1997 rescat en Nueva York, d'això en Carpendol. De la primera etapa, abans que dones el sal al mainstream, d'aquest sentit, el que estic fent, valga el títol, és rescatar un cinema d'autor més independent. Menys mainstream. Com a un esgúster, el col·lecito, o sigui, el paralelismo. Perquè és que estan safats el tema d'aquesta empanada. Doncs mira, fent aquests jocs de paraules baratos que fem... Jo rescato videjocs que fa 3 programes que no portem i que no porto. I us porto un joc que parla d'un rescat, de què hi avorem, que es diu Spec Ops The Line. És un joc d'acció de 2012, ja anirem veient. Perquè si veieu imatges que t'ho hauria anat a buscar, no diràs que és un joc normal de la vida. Però ja veureu, ja veureu... La vida és un rescat continu. Doncs alguna cosa més que afegir o avançar? Bueno, que en el fondo no he especificat por qué nadie extraigo hierro, porque a la verdad, vosotros traéis un rescate literal. A ver, hierro es una serie policiaca, es un thriller, evidentemente, ¿qué podemos encontrar en los trailers? Pues muchos asesinatos, personas perdidas que tienen que encontrar, secuestros, y de hecho hay un secuestro en esta segunda temporada. Doncs mira, comences tu de fet, així que ens ho has fet. Vamos con ello. ¡Series! Pues como acabamos de decir hace apenas unos minutos, ¿no? Vamos con series en esta primera sección. Y lo hacemos precisamente como lo hace esta serie, con este hierro que durante tres viernes, como mínimo, ahora, faltan aún tres más, nos ha estado dando la bienvenida con esta intromusical que todos estamos escuchando. Pero en el fondo ya la pudimos escuchar, esta intromusical, porque no han cambiado para la segunda temporada. Es la intromusical que precede siempre todos los capítulos de hierro. La primera temporada tenía ocho capítulos. Te disfrutamos hace un par de años y ahora ya vamos, como decía, por el tercero de seis capítulos totales que tendrá esta segunda temporada. Escuchamos, es parte, obra, de Elba Fernández, un artista gallega bastante jovencita. Exacto. Mordem, es que yo... Ya verás que miran, sí, los de Mordor, Mordor, no, Morden. El grupo musical se llama Morden. La artista que está detrás es Elba Fernández, que a su vez compone también la banda sonora de esta pedazo de serie. A mí no sé qué os parece a vosotros, pero tiene un puntito de Vanesset. Sí, ostia. Y yo des esto, de Vanesset, que lo sé país. Estás quedado 20 años. Estia molt enrere, a mi em recorda molt el grup que feia les cançons del Death Stranding. Aquell vídeo, jo, que ara em recordo... Ah, on sortirà el nom, veus? El Pol està segrestat i no ens pot donar... Com era, no sé què... Però sí, al final és una música que la entiendes mucho en su idiosincrase. En el fondo, al final, no deja de ser un artista gallega que habla de su amor por el invierno, de su amor por los parajes grises. Esto no es lo que vamos a encontrar en el hierro, pero es una naturaleza muy explosiva, muy barroca, en ese sentido. Y yo creo que sabe conjugar muy bien esta primera canción musical que podrías sonar en los cuarenta principales, con el resto de la banda solora que va por otros derroteros. De hecho, el compositor es Xavi Fón. Es un yai y tatá que vive en Galicia, curiosamente. De hecho, los creadores de esta serie son también gallegos. Los Coira, ¿no? Pepe Coira y Jorge Coira. Gionista i director, este tandem de hermanos. Los Coira Bros. El director, conocido de muchísimas series, el guionista no tanto, pero la verdad que yo he de decir que esta serie, si algo tiene buena parte de la manera en la que se plantea la narrativa y sobre todo la isla, es el guión, ¿eh?, el guión. Pero como os decía, esta canción que estamos escuchando, bueno, es ciertamente vocadora para iniciar la serie, pero no os preocupéis que en la banda solora de la serie va por otros derroteros, como os decía. Intenta buscar continuamente esa idea de que la isla, al final, es otro personaje, y que hay que intentar entender ese testimonio de la isla. Musicalmente hablando, evidentemente, los compositores intentan expresar, pues, el rugido, el lamento, el viento, del mar. Esclar, vei que han jugado con... No en esta canción que estamos escuchando, ¿eh?, en el resto de la banda solora que nos acompañará, con muchísimos sonidos de la propia naturaleza del lugar. Exacte. Wild Roars, deia el grup aquest de Desteiro. Wild Roars, que també buscaven al rugir de una terra que ha estat destruida en aquest cas, que és una terra que és més durada que potser sembla. Coño, es que estamos hablando de una isla que precisamente ahora, si está dando a conocer, se ve que está llegando turismo, sobre todo después de la primera temporada. Bueno, que las canarias les permitiesen. Sí, de hecho, es algo que iba a contar más adelante, pero se roda la primera temporada en 2019, empiezan a rodar la segunda temporada, sin problemas pandémicos, pero les cae la pandemia en pleno rodaje. Tienen que parar, pero al final no tardan tanto, como otras series, en volver a reactivar los rodajes. ¿Por qué? Porque, al final, en el hierro, tiene una situación más burbuja, ¿no? Exacte. Y, de hecho, es un poco a lo que juega la propia serie. Hablarnos de la isla como esa metáfora del aislamiento, de un paraje desconocido inaccesible, muchas veces ya no solo desde la perspectiva física, sino desde la perspectiva emocional. Pero vamos a ir llegando, ¿eh? Vamos a ir llegando a ese terreno. Yo no sé vosotros si, evidentemente, ahora ya tengo claro que habéis oído hablar de la serie, pero si habíais oído hablar previamente, antes de que os lo propusiera. A verla, sí, alguna imatge, sí, pero precisamente ya me sembla que vas a ser tu, vas dir que la primera temporada es bastant fluixota. I llavors ja vaig passar a veure-la. Es puten, es puten. Y al final nos engañemos Movistar, que está detrás en la producción. Hòstia, tiene mucha pasta. Y se encarga de que si no lo tenías claro, si lo vas a ver, la acabas viendo. Después, encima, te pones a leer críticas y aparece de tu amigo Adriano, habándote de la serie, y acabas viéndola. Estamos hablando de una serie española de bastante calidad, pero que quizás no tenga parangón, comparación con otras series de mayores. A mí no me ha levantado del sofá, pero es una serie que se deja ver, que se deja disfrutar, y que además aporta en esa línea del thriller español cada una de las auténticas joyas. Y quizá por eso estamos en esa expectativa. No es tarde para la ira, no es una película como tarde para la ira, no es que Dios no perdone, no tiene ese aspecto del thriller desgarrador. Aquí apuesta casi más, y se nota por la acción, por un drama. Y después el componente más claro que yo le hemos mencionado, que es, posiblemente, uno de los primeros series que se rueda en el hierro. ¿Qué querías comentar? No digo que, añadiendo a todo esto que estás diciendo, pero que parece que complementa en ese momento de gran efervescencia de producciones, ya sea a través de las series como Vistar o a través de películas, hablas de thriller, que piensan Sorgoyen, Albert Rodríguez. Piensó en lo que has dicho tú tarde para la ira de Raúl Arevalo, es decir, usted es un momento floreciente para ese thriller español, y ahí está hierro para... Yo creo que está para complementar todo esto. Yo creo que está, Carles, y no te sentarás defraudado, pero quizás es menos ambicioso. Y quizás en la manera de narrar... Mira, ahora estamos en una de las bandas, no de las canciones de la isla, que está siempre de fondo en toda la narrativa y en todo el trabajo actoral, y que ya te descubre un poco el ritmo de las series. Es una serie que ya te digo, que intenta adaptarse al propio ritmo de la isla. Allá lo orgánico, en eso. Muy orgánico, muy orgánico. Pero como os decía, y además lo has mencionado tú, y me ha hecho mucha gracia, si juega el thriller, es inevitable que te vayas... No es un thriller al uso, ¿no? Porque es de Sorgoyen, pero es normal que te vas a sentir disturbios. Y no solo digo yo, lo hice la misma Candela Peña, la protagonista de esta serie, que dice, estoy ahí luchando en Movistar con anti-disturbios. No me lo saqueis, no me lo saqueis. Ya sabéis, lo que ampechana que es esta señora, y lo buena actriz que es, puede gustar más o menos, pero a mí me parece que da bastante la talla. Es importante, ¿no? Y yo creo que es un poco con lo que juega, ¿no? Esta serie juega con un elenco actoral potente, sobre todo en lo que son los protagonicos. Estamos hablando de Candela Peña por un lado, y de Dario Grandinetti, el mítico actor secundario-protabónico, porque hemos visto en cantidad de películas, obras de teatro, y evidentemente, yo lo conocí la primera vez que lo vi en el fondo, no que me tomara un café con él, sino la primera vez que lo vi en una película fue con el lado oscuro del corazón, de la cual los tengo reservadas algunos extractos sonoros, que es una maravilla. Y después, lo que hablábamos, la isla y la banda sonora. Pero vamos a lo importante. ¿De qué va la isla? De qué va la serie, exactamente. Pues va de Candela, ¿no? Hablando de Candela Peña, hablando de la propia Candela, porque en el fondo es Candela Peña, la actriz que Andela Montes, la jueza, que es la protagonista, que llega a la isla trasladada desde la península, es decir, es penínsular. Y llega, y no sabes muy bien, porque lleva rebotada, esta tía tiene un carácter muy fuerte, lleva muy rebotada, y no sabes muy bien si va castigada a la isla. Además, es una madre soltera, que tiene un hijo enfermo, y que evidentemente, dedicándole tantas horas del día al trabajo, está obligada a delegarlo en un cuidador o cuidadora. En este caso, una cuidadora, también en las dos temporadas de la serie. Y para Colmo, cuando llega a la isla, lo que le recibe es un asesinato sorprendente, para un lugar como ese, como el que veníamos intentando invocar. Pero escuchemos a Candela, como decía, hablando de Candela. Bueno, lo que me gustaría, que no hubiera en Candela Peña actriz, es el enfado que tiene esta mujer, comparto un poco la sensación de que a veces a mí las cosas me acaban saliendo, pero me cuestan, eso sí que lo comparto con ella, y lo único que yo he necesitado, la actriz, mucha fuerza, para darle vida a esa mujer, con ese tomate encima, y con esa guerra, y con esa reivindicación, y con... Eso son las cosas que yo tengo sí, tengo no. Tengo sí, tengo no. Esa naturalidad que tiene ese esparpajo, yo desde la película princesa, es que la llevo siguiendo, y todos la llevamos siguiendo, pero sobre todo ese, ese animal escénico y también animal real. Es que antes decía, muy buena actriz, que cuando escuchas las declas digo... Es una señora de que campestre. Bueno, al final esa es, yo creo que es también, su gracia. Muchas veces cuando vemos a Candela ese perfil de actriz, que no se se acaba de separar de su propia personalidad. Muchas veces pasa con el gran star system, que acabas viendo al propio actor, desarrollando una serie de labores o de emociones en la película. Y esto es un poco lo que a ella le define. Tu has recordado princesas, pero yo me voy mucho más atrás, la primera pel·li de Candela Peña. O sea, Candela Peña es Díaz Contados, tío. Un peliculón. No recordáis Díaz Contados? La película basca. Un thriller... Es uno de los mejores... Hace 20 años, ¿no? Es una maravilla, ¿no? Pensaba que vosotros lo tendríais muy claro, lo de Díaz Contados, pero es un peliculón de Immanuel Uribe, del año 94, que hablaba del conflicto del terrorismo de Eta, y que tenía Carmelo Gómez, el mejor actor del mundo, pero que tenía Carmelo Gómez en un protagonista o una pasada de pel·lícula. Y yo la descubrí ahí a Candela Peña, pero evidentemente ahora que tenemos, ¿no? Hace muy poco ha sacado la pel·li de Iciar Boyaín. La boda de Rosa, ¿no? O las bodas de Rosa. Pero bueno, si la serie empezaba con ese asesinato que us comentaba, presentando a Candela Peña como la jueza que llega rebotada de la península y se tiene que adaptar a una isla desconocida, perdida, la isla más occidental, ya lo he dicho, y encima se encuentra al sospechoso por excelencia, que en este caso es al personaje que da vida Darío Grandinetti. Ese sospechoso, que es el enemigo, claro, de Candela a lo largo de toda la primera serie, pero que acaba cobrando un matíf simpático y casi de enemigo-amigo, ¿no? La empatía, ¿no? Sí, porque al final no dejan de ser dos tipus que representan eso tan conocido como es el orden y la aventura. Se complementan muy bien en esa actima. Totalmente. Y además están muy unidos, como pretendería el Joker, que es que Díaz, que es el personaje que n'interpeta Darío Grandinetti, es un empresario con una situación bastante turbia, es un empresario de plátanos. Ya sabéis, las extensiones de plátanos que hay en Canarias, pero que evidentemente cuando tú te dedicas al comercio exterior, ¿a qué te puedes dedicar también? La droga está por ahí, planeando eso. A la farina, pero con otro acento, ¿no? Y lo que tiene él para ofrecerle, no es que sea farina a Candela, lo que tiene él para ofrecerle a Candela es un testimonio de alguien siendo Godo, porque los Canarios, al menos en esa zona, a los penisulares llaman Godos. Y esto además descubre algo, una realidad, y brevemente os lo explico. Como si fueran bárbaros. Exacto, no. Bueno, tú lo verías desde la perspectiva del Godo, pero también del conquistador. Sí, sí, hablan claramente de los Godos del siglo V en España, pero que eran en el fondo conquistadores, y que en esas islas, en esa época, lo que teníamos eran tribus berber, es decir, el origen del Canario se podría... Bueno, los guantes y todo esto que creo que no son de hierro, todo el tema del idioma que hay por ahí... La mescolanza idiomática es inevitable, ¿no? Y que la Burigen, Canari, ya no debo existir. Ells deuen dir que ara es requipado. Sí, hablan de esa esencia berber. No, hablan de esa esencia... Espera-li, els de la Burigen, el Canario. No, francament... Lo que pasa que yo creo que eso ya no tiene mucho que ver con los berber que eran de carácter árabe, ¿eh? Y en el fondo pensar que ellos aún siguen viviendo esa realidad del de la península que viene a joder. No seríamos ni tú, ni Fernán, ni yo, queríamos con mucho respeto a la isla, sino un Godo, quien es, pues es un tío que es prepotente, que va allí y que seguramente Diaz, si fue un Godo cuando llegó, pero ha sabido adaptarse, y ahora le puedo ofrecer unas claves, unas tips, ¿no?, como diríamos en inglés, para que Candela se mueva con más gracia por la isla, y al final consiga lo que le interesa, que es, en la primera temporada, descubrir a quién es el asesino, y después veremos en la segunda, que es la parte que conecta con la temática de hoy, donde está esta niña que ha desaparecido, enseguida os cuento. Pero estos dos personajes, estos dos protagonicos, se mueven precisamente entre la otra realidad, esos personajes variopintos, isleños de pura cepa, que, por lo general, junto a los parajes áridos que vamos viendo y ese mar y el viento evocado por la música, pues lo que acaban de enfatizar es ese contraste entre la península, ya no a nivel imperial, por así decirlo, o a nivel de conquistas, no, un contraste ya físico, cultural, claramente, ¿no? Yo tengo mala atención cuando hablas de ese paisaje árido, recuerdo una película española también, que de algún modo le destaca un momentito en una película que es Los Abrazos Rotos de Pedro Almova, cuando se ve esa obra de César Manrique, lo que pasa es que... Esto es lanzarote, pero hay esa idea árida, también esa idea árida, y de ese arte contemporáneo, en medio de ese... Exactamente, esa herencia volcánica... Hay algo muy marciano, yo, en ese paisaje. Paseando o conduciendo por canarias tiene esa sensación. La diferencia de lanzarote o incluso te diría que... Evidentemente, Tenerife, Gran Canaria... Hòstia, les tres islas del Occidente, que estamos hablando de La Palma, Gomera y Hierro, esas tres islas son una auténtica locura, primero porque están bastante separadas de la tierra continental, y después porque son tres islitas relativamente pequeñas, que dependen de Tenerife, es decir, la provincia en ese caso sería Tenerife, y ellas se compiten a ver cuál es la que capta más turismo, pero realmente la que captaba más turismo era Gomera, por su cercanía con Tenerife, se puede ir en barco. Hay una película ahora de uno de los romanos, por excelencia, del nuevo cine romano, Cornelio Purumbiu, que habla del grito canario, de cómo se pueden llegar a comunicar a través de un grito muy particular, que solo conocen las gentes de esas tierras. Por los pájaros, ¿no? Exacto. Para, exacto, para relacionarse con los pájaros. Y después está precisamente La Palma, que es la isla bonita, es la que se dice que Madonna, cuando cantaba la isla bonita, se refería a La Palma, la de Mallorca. No, no era Palma. No, no era Palma. La Palma con Palma de Mallorca. De hecho, Hierro era la que no tenía una connotación muy clara, porque era la que estaba más despegada de esa realidad canaria, en cuanto a geogràficamente hablando. Y ahora, como os decía, está ahí en efervescencia. Tanto es así que ellos rodan la primera temporada, cuando les hablan de rodar una segunda temporada, lo dice Grandinette y he ido varias declaraciones, donde todo el mundo casi que firma, estamos hablando de que muchas veces, entre una primera y segunda temporada, hay una esencia artística que puede llegar a cambiar. Y parece ser que se lo pasaron también, estuvieron tan a gusto rodando, aunque se pueda vivir un cierto mal rollo en este thriller, en cuanto a la acción y la narrativa, todo el equipo se decidió a quedar, los que no podían, evidentemente, y ahí es cuando les acontece esa pandemia que hablábamos, pero aún así no ha podido con ellos y han sacado adelante. ¿Pero qué os parece si oímos más bien a la propia Candela? Hablando de... Exacto, sí, esta señora hablando de Hierro. Estuve cuatro meses viviendo en la isla del... Yo soy herreña, o sea, Hierro se escribió para poder rodar en la isla del Hierro, no es que sea un personaje más, es que es la verdadera protagonista de la serie. Hay gente del equipo que lo llevo peor, yo lo lleve fantásticamente bien, o sea, yo llegué a ese sitio y sentí que había encontrado mi sitio. Claro, y además, es muy importante entender esto, ella se adapta. No, no, exacto, es importante, siendo que ha ido al Corfu de los Darrell, bucólico, donde además los Darrell jugaban a algo que es imposible, que es que trasladaban su hogar a la isla y hacían que los griegos se adaptaran a su tono british. No, esto no pasa en el Hierro, las cosas son muy distintas. El Hierro manda, y eres tú quien te tienes que adaptar. Ya seas un turbio empresario platanero, ya seas una jueza con mucho prestigio, tú tienes que llegar ahí y adaptarse. Y en la primera temporada hablábamos de ese asesinato que el asesino se escondía en una isla y eran incapaz de encontrarlo durante meses. De hecho, la Candela, o sea, la Candela del personaje, le daba la sensación de que le estaban continuamente engañando. Es decir, los directores y ionistas consiguen trasladar la esencia de la isla al Cluedo, ¿me entiendes? A asesinado en los postres. Una idea de quién narices ha matado a este tío, eso porque la isla está... Es una casa tancada, es la habitación tancada... Es la cena de los acusados, pero llevada al gran espacio. Y en cambio, en la segunda temporada, ya Candela se ha adaptado. Ya, como dice, yo ya soy una herreña y también el personaje. Y el personaje ya se ha adaptado, ya no es quien recibe consejos de días, es quien se los da a los otros personas que llegan, ¿no? Y en cambio, ya la isla no es un lugar donde esconderse, es un lugar del que te pueden raptar, en el cual te quieres quedar, porque ¿de qué va el argumento de la segunda temporada? Claramente y rápidamente. Con una pareja que tiene dos niñas y que están luchando por la custodia, estamos hablando de una canaria, y de un actor que de nuevo representa lo desconocido, representa lo peninsular, el extranjero, el invasor... Y además, ¿sabéis quién es? Es el actor de Narcos. ¿Os acordáis de Narcos, la parte del cartel de Cali? El de Seguridad. Era un tío que tenía un español muy particular. ¿Os acordáis bien? Se llama Matías Varela, ¿vale? Matías Varela. Es un tío de padres españoles, pero criado en los países escandinavos, en Argentina marca. Y el tío hablaba de cómo él ha estado acostumbrando a lidiar con esa imagen del inmigrante, que por mucho que tú hayas nacido y crecido en los países nórdicos, a veces es difícil lidiar con esa mirada de superioridad de norte a sur. Al final, él también tiene una apariencia muy latina, ¿no? Y es un tío que, al final, donde ha acabado destacando como actor, es en producciones hispanas. Claro, evidentemente. Se diusca de idea toda la vida en un inmigrán, en el nórdic árabe, a España, que no es al su país, pero podía pasar por un latino y me hacen ser el inmigrante de hierros. Hierro es el cabrón, hierro es el godo. Este sí que encarna per dir-me el godo. Y es quien se quiere llevar a las dos niñas que están viviendo con la madre en el hierro, ¿no? Se las quiere llevar porque tiene pasta y en la península todo está solucionado. La acompaña más la abogada, que es una actriz para mí muy floja, que es Aina Clotet, que me parece flojísimo. Es la catalana Aina Clotet que hemos visto en muchísimos lugares. Pero la goda local. Bueno, ella es muy prudente, su papel es de abogada y tal, y está siempre en paralelo con Matías Varelas. Y es precisamente una de las niñas en esta lucha que hay con la abogada... Ay, perdona, con la jueza por el medio, con Candela por el medio, que desaparece la niña y nos deja un poco en vivo en plan, ¿qué va a pasar? Encontraremos a la niña, seguramente, en los que ya estáis viendo la serie, veréis que va a ir cogiendo otros derroteros, pero que siempre está la idea del suspense y de la intriga, acompañándonos estos personajes tan fuertes, ¿no? Además, con la idea de deseo de rescate, ¿eh? A ver si llega o no llega ese rescate. Exacto. Y haremos una cosa muy extraña, pero que quería que fuera así, porque al final estamos hablando de una serie que ya tiene dos temporadas y que ha ofercido diferentes realidades argumentales, pero sí, en cambio, un unicotono que es el que he intentado decidir. ¿Y ha mejorado la segunda respecto a la primera? De hecho, vamos a escuchar el trailer, Carlos, y a partir de eso acabamos de cerrar la sección y valorar si es mejor o no. Perfecto. Hola, Candela, ¿te importa que hablemos un momento? Siempre es de la custodia de las niñas encantado. Díaz, he susto un imán para las complicaciones. ¿Qué está pasando, papá? Vine a ver si los convenzo de que no me maten. Vamos a hablar con quien tiene que hablar. Las niñas no están aquí. Anda ya, dile que nos vamos. Me las voy a llevar. Me voy a hacer que se olvide de ti. No me rete. ¿A qué viene todo esto? Una de las niñas ha desaparecido. ¿A quién quiere matarla? Necesito que me encanta. Bueno, primero de todo, ya veis que los acentos cambian continuamente, ¿no? Por eso quería que el trailer llegara más tarde. Una vez hubiéramos intentado valorar cuales al menos son los personajes principales. Pero habéis escuchado que el acento canario tiene... O sea, está bienvenido. Y es algo que era inevitable. Como uno iba a estar bienvenido. Sí que es verdad que, antigamente, s'hauria revisat molt això, però últimament... Sembla que s'està acceptant més la diversitat almenos lingüística d'aquest país. I, sobretot, no tan amb el català, però sí amb els accents de cada país. No, sobretot, si des de aquí se reclama que el catalán se respete, y yo soy el primero que lo hago. Esto es como la inclusión rider, que decía Francesc McDorman. Y ahora está muy claro. Ahora lo que quieren es que los acentos suenen, que quieren presentar, que quieren apollada por los acentos. Lo que estamos escuchando, por ejemplo, es la... Exacte, Lo Crimin Verlital, que es una de las actrices secundarias. De hecho, es la hija de Díaz. De hecho, en la primera temporada, es la novia del hombre del chico al que matan. Y es un personaje bastante importante. Me parece su interpretación justa, floja. Es como cantante, lo hace bastante mejor. Te puede gustar o no la arambíe. Pero está ahí, lo que vengo a decir, es que han rescatado toda una serie de artistas del lugar, grandes actores de actrices, vinculados a otros estilos. Artísticos como pueden ser la música, ¿no? En el caso de Kim Verlital, pero es que aparece Antonia San Juan. ¿Te parece Antonia Santana? Antonia San Juan tiene de mala malísima. Que justo trabajaba con Almodóvar, pero le pega. No, no, hace de mala malísima. Creo que salían el hoyo. También, exacto. Y después, por ejemplo, hay actrices de la zona menos conocidas como Tania Santana, que me ha gustado rescatar una declaración en la que decía trabajar con Gandela Peña y Grandinetti. Es una masterclass constante. No se encuentra en cuenta la serie. Y con esto acabaremos, que falla, ¿no? Que deja tan arriba el listón actores como Grandinetti o Gandela Peña, el espacio, la música, tiene una factura tan impecable que el trabajo de unos actores secundarios deja... Incluso te diría que el Matías Varela no está al nivel, ¿eh? Poder haber salido en Narcos y puede tener un empaque para hacer de cabronazo godo. Pero no está al nivel, no está al nivel. Bueno, señores, os recomiendo en parte que veáis hierro como mínimo aquellos que ya habéis hecho el... Dius que la segona millor que la primera. Para mí, mucho más. A mí me ve que teco de que em vas a dir que no. Y que tiene que ver con el hecho de que han reducido la temporada en seis capítoles. Y entonces la sensación de intrigue y suspensión está mejor manejada, si lo agrada o no. Perquè jo recordo que tant tu com el Pol amb la primera veu dient no sé què passa amb els actors, que no funcionen a la primera. I ara em dius que potser l'he apretat al guió, a ver... Yo creo que le han dado importancia a lo que realmente la tenía y no se han perdido en cuestiones que quizás eran más superficiales. Pero bueno, no dejan de ser seis capítulos, esperamos los tres siguientes y nada, y esperamos. Pueden la comentar a futuro. Justet, justet, rescates el pol. Vamos, vamos. Doncs anem a la secció de pel·lícules, de cinema. Vamos a ver si conseguís que sigui l'altra. Relevo. A, ma, ma, ma, ma... Cinema. Clar, pensem en rescatar, no? En rescatar estàvem comentant si... Rescata més guapo. Si se va rescatar o no esa niña de hierro, de la segona temporada del hierro. Pensem en rescat a un nivell més ampli? No sé, no sé vosaltres. A mi el que em ve al cap és la crisi, els bancs, la praxis política, no? A Pablo Gacel, igual, algú podia pensar en rescatar-lo, no? En qualsevol cas, pensem en el rescat com a conseqüència d'haver fet malament les coses. En un nivell polític, un nivell financer, un nivell econòmic. Però el que no se'ns acudiria mai, mai, és rescatar els culpables d'aquesta tota gent. Aquests polítics, els que lideren... Però el cinema contemporàni ens ha ensenyat que si algun polític havia de salvar-se i havia de ser rescatat, ja ho feien ells mateixos. Com el Harry-Somfort de l'Air Force One o el Bill Pullman d'Independence Day, no? Pistola en ristre. O es buscaven el caches de turno, no? Com el Channing Tatum de Salto al Poder. Però clar, avui parlem d'una pel·lícula que no ens parla precisament d'un rescat patriòtic. Tampoc parlem d'un film on el protagonista és el Salvador Noble, aquell 16 amorais d'Aquí la Curaçaua, que salvaven perquè havia de salvar, perquè era el Noble, de salvar el soldador Ryan. Avui parlem d'un altre tipus de rescat. Més que un acte d'eroïcitat, parlem d'obligació. Més que un acte de fer, parlem d'una imposició de govern. Ja no es tracta de riscar la vida per un futur millor, sinó salvar el cul i fugir de l'infern. I és que, per molt que la pel·lícula de John Carpenter arribés a les sales espanyoles, ara fa prop de 40 anys, amb el títol de «Rescate en Nueva York», és important recordar totalment que el títol original és «1997 Escape from New York». The ultimate adventure of escape and survival. Aviam. No m'he fustucat xondo. Saps què passa amb el que està sonant? Primer, que això és John Carpenter, és un dels meus directors preferits, però s'ha de dir que aquests trailers dels 80, que són un anuncio, que és la resenya que trobes. Però explica molt bé quin és el tema. Ciutat, presó, i s'ha de rescatar algú allà dintre o què? Sí, sí. I a més, amb aquests crits que estàvem sentint, que no eren d'aquests carrers que estaven veient aquests dies per Barcelona, però bé podrien ser-ho, aquest punt de... Estem fars, ja, i ocupem la ciutat. Estàs dient que el manjat en de la època, o el que ells imaginen en un futuro distòpico, perquè és una sèrie, oi, perdona, és una pel·lícula, ara l'explicava. És a dir, traslada-te i traslladem-nos tots el punt de vista dels espectadors, primer de tot dels espectadors que van anar al cinema a veure aquesta pel·li l'any 1981, com estàvem escoltant en aquest tràiler, tan xulo, tan de videoclip, tan de l'època, ens està situant en un 1988, eh? Quan... que, imagina't, el 1981, quan estava començant l'Era Rígan, i li estan parlant de set anys i set anys. I llavors, clar, en aquests primers minuts de la pel·lícula, Carpenter ens posa en situació i ens ubica en aquest 1988, molt pròxim, a través d'una beua nof i unes imatges topogràfiques de Nova York, i ens està dient, com recordàvem el tràiler, que la tasa de criminalitat ha augmentat al 400%. Una mica com a la França del Colapso, d'aquesta sèrie, que recordàvem l'altre dia. La pel·lícula és del 1981, segurament. El 80, però em dona una mica Carpenter Latela i del 70, com era la Nova York del 70. Exactament. Aquesta violència setantera que hi ha amamats, amamats... Doncs per què la va viure, clar. I llavors, ens estem ubicant una mica com en un futur distòpic que vindria després d'això. Manhatan, isla, no? Què pinta aquí? Clar, ens està, en aquesta pel·lícula, Manhatan, encara avui el núcle financer mundial, s'ha convertit en l'única presó de màxima seguretat de tot el país. Ojo a la ironia. Se n'haomenat Libertià isla. Clar, també escoltem, en aquesta beua nof, quan comença la pel·lícula, que s'ha construït un mord a més de 15 metres, que parimetre, que estan voltant tots Manhatan, de la costa de New Jersey a la costa de Brussel·li. Aquesta és l'avió Trump seguros. La pel·lícula és la que cogia Trump per al muro d'Emergo, no? Exactament, és a dir, fàcilment podem pensar... En una situació molt present. Passats aquests 40 anys, segueix molt vigent. L'exèrcit ha campat al voltant d'aquest Manhatan. No hi ha cap tipus de vigilància dins de Manhatan, que és una ciutat presó. És una anarquia que la cegarra, ferrada, si se maten, se maten. Hi ha aquesta anarquia impera a la llei del més fort. Hi ha l'Homer Lúpip. L'Homer és un logo per a l'home. És a dir, de hops. Hops aquí està molt present. La única norma clara és que qui entra no surt. A partir d'aquí ja ens situem en un present a la pel·lícula, que és aquest 1997, que està al títol de l'obra, i ja ens situem en un context on de sobte surgeix una situació improbable i una missió impossible. La situació improbable és que uns terroristes han segrestat l'Air Force One i volen provocar un 11S avant la letra, estrenant l'avió contra Nova York per assassinar el president dels Estats Units, interpretat per donar el plisens. Però aquest aconsegueix sortir disparat de l'avió en una càpsula i va parar en el veïn mig de Manhatan. L'emissió impossible té a veure amb un escullit. Les Nick Pilsen, interpretat per aquest carrassel, que és un personatge que, d'alguna manera, ja és un icon a pop. La droi xuleta, estètica de Root Boy, pot ser un parche pirat a lui. De fet, si em permets, és que em fixa't si el personatge és important. La jaqueta de cura desgastada. Què és el Nick Pilskin, el nom? Exactament. Nick Pilskin inspira i això a veureu a càmera. Inspira això, que és el metalgear. El Big Boss, diguéssim, ja també porta el parche. Visualment és el mateix, ho deixarem aquí. Ja no sabia com... Tenia que meter-los. Has dit que és ràsser! Tinc un metalgear. Perquè el personatge és noicònic, no, l'oça, guent. Tens en compte. La importància que té això, perquè l'estem parlant d'un personatge que ha inspirat moltíssimes pel·lícules. En general, el cine de Carpenter ha inspirat molt, però, com està dient el Ferran, aquest videojoc de Konami i de Hideo Kojima, va inspirar el gran protagonista de la saga metalgear. Però no només físicament, sinó de caràcter, que ara ens descriuràs, m'imagino el personatge. Exactament. Tornant, com deia, aquest carrassel de rescate en Nova York, ja passem-li a dir Escape From New York. Això és plau, sí. És que que no ha triat, que no vol fer, que li ha estat imposat, ell és l'únic capaç de rescatar aquest president dels Estats Units. I, per obligació, ho fa, perquè li han posat un dispositiu, que li han clavat el coi, i li han dit, xaval, com o no, no es traigues el president, que tot explotarà les 24 hores. Suposo gran que no, esa idea de que no pude parar. Exactament, hi ha una idea atlètica, una mica, d'aquest eroi de l'action movie, que no para, que no para, per trobar aquest president. I que no puguis les posar de tres hores. És que hi ha una idea de la ciutat, d'aquesta ciutat per a això, de Manhattan. En aquest sentit, podríem parlar d'una pel·lícula bastant... Basta no, directament a contra-rellotge, en la línia Western, de Sol ante el Peligro, de Fred Zineman, el remake de Sol ante el Peligro, atmosfera cero de Peter Huyams, amb aquest John Connery. I un frenètic de Volanski, ahir, d'Espanya. Volien entrar-hi, clar que sí. Però els referents, diguéssim, que ell mateix, el propi John Carpenter, ha reconegut, i, sobretot, arranda aquesta pel·lícula, al Charles Bronson, del justiciero de la ciudad. Aquesta violència callejera de los que se toman la justicia... Exacte, i l'Aloi. L'Aloi intransigent, que no mostra humanitat, perquè està per sobre d'això, que és Fred, perquè la vida li ha fet així. Ell, Blaiskin, és un aroi reloctant. És un aroi que li diuen, tu eres el mejor soldado, i per això ho vas a fer. Però ja ho he deixat. Ah, vaja, costa merda, ja estava a fora, m'ha envoltament d'entrar. I, tornant una mica aquesta història que us està explicant, ell, a l'Ivan Cliff, en aquest alcaide, el caide-hoc de Manhattan, li encomana la missió i diu, tio, tu ens has de treure aquest president. Però crea molt l'atenció que en aquesta presó de Manhattan, que està tota parimatrada, no pots entrar, i si entres no surts, la manera en què ella accedirà és a través de la torre del World Trade Center, com si l'única forma d'accedir a aquesta ciutat perduda fos, precisament, el núcle del sistema financer. Un sistema financer, una taula de controls del món capitalista, que ja no existeix, és una Nova York buida, és una Nova York apocalíptica, com un cementiri ple de mort i destrucció, i que ens recitua el protagonista com un punt d'unió entre dos estats de realitat, el poder militar d'aquest estat, aquest l'Ivan Cliff, l'alcalde-hoc, i les clavegueres de l'estat, la ciutat moderna, majestuosa. I així ens en posem, a aquesta postal que ja no existeix. I que està governada per un nou rei, de Tiuque, interpretat per Isaac Hayes, que decora els carrers amb caps tallats, pels carrers, i la seva madreta, que és aquest punt i endents de tauró, que camina com un lluitador d'Arts Marcials, una nit de combat interpretat per Frank Dauverdey, amb aquests cabells rossos, que s'enfilen com si fos un súper-garrer. D'altra banda, acompanyar Carressel en aquest viatge suïcida, que és el que hem de buscar, que és el que hem de buscar. Anem a rescatar, anem a escapar-nos, anem a buscar, més que rescatar, no m'agrada, anem a buscar aquest president, i a treure'l aquí, qui acompanya Carressel en aquest viatge suïcida, doncs, evidentment, tenim Adrienne Barbó, aquesta sexi Adrienne Barbó, i que és la dona del Carpenter. Exactament, i ja havia treballat a la Niebla, i a un molt jove, Harry Dins Tanton. També tenim els taxistes... Estan entrant moltes ganes... És una pel·li que no he vist. És una pel·li i m'han entrat moltes ganes de veure-ho. Li ha passat els anys formalment, perquè és una pel·lícula... Jo en Carpenter no té vergonya d'utilitzar els efectes, la música més moderna que pot fer en aquell moment. Van 81, les coses digitals que hi ha... fan una mica de risilla. Cadeu-vos amb el concepte de tot el que està explicant el Carles, perquè és una pel·lícula molt interessant. Molt, molt, molt, i que va marcar una generació, aquesta gent que anava al videoclub als 80 i als 90. I, curiosament, recuperant això que deien de Harry Dins Tanton, que aquí està molt jove, també tenim a Unerns Bornein, molt bell, molt... Sí, ja.Vieja glòria. I, a una manera, jo crec que està combinant una mica aquests dos... Generacions. Exacte. Un sector secundaris de vieja glòria, com aquest Bornein que havia treballat amb Pekinpa, els Westerns crepusculars de Pekinpa, i aquest Harry Dins Tanton també secundari, també bastant ayunyat del mainstream, que aquí està molt jove. Combinant aquests dos móns i aquestes dues generacions. S'ha de dir una cosa, que també recupera actors que estan de moda... L'Ivan Cliff, potser ja li havia passat el gran auge de los Westerns, però encara era un acto reconegut, i Carressel era acto d'Isney. Carressel... I ha reconvertès... no sé si és amb aquesta pel·lícula, però es reconvertés gràcies a Carpenter, el Carressel que ha conegut. De lance a su carrera, és una espècie de... De travolta.De travolta para garantino, no? És un exemple de que tornarà a treballar amb ell a la cosa. Exacte. Golpen la pequeña china.Exactament. Mergillosa. I ja estàu ballant, a toques aquests referents, de ser llevé, de ciència física... Tot això que està molt present a la filmografia de Carpenter. El espectador debe entender que es lo como lo que estabais comentando. Es un traslado a una realidad ochentera dentro de la forma en la que se producían este tipo de películas. Exactament. No podemos compararla. Pero dentro de su época es muy moderna, porque es una pel·lícula, que podríem tachar de independent. Comencem. Aquest Carpenter que encara no havia donat el salt a la gran indústria amb la cosa. Aquest Carpenter de salt, o la comissaria del Distrito Trefe de la Niebla, d'aquesta pel·lícula... És el que diria el Carpenter més puro. Exactament. Això sí que ho rescatem. El cinema d'autor que convé a rescatar. Són de tot avui en dia perquè el cinema d'acció està molt desprestigiat. I quasi que se repanteix. És a dir, se sent culpable de ser cinema d'acció. És un cinema d'acció molt sorollós. És una manera rescata. I convé a rescatar aquest cinema ara. Perquè ens dona aquest cinema d'autor d'acció molt simple però molt efectiu al mateix temps. I també amb aquest punt revolucional que podem veure en aquesta pel·lícula. Aquest punt d'esfilització que després s'ha repetit a l'Associatat dels 80, i, alhora, una sofisticació que no s'havia vist. Exactament. Però tornem a aquests carrers que estan dient. Aquest manjat en entregrat a cells. Si podem mostrar en algun moment la portada de la pel·lícula, aquest cap de l'Estat o de la llibertat sobre els carrers, que ha estat onvat, eh? Aquesta idea d'aquests símbols d'oxident ja no existeixen. Trencals mites. Exactament. I aquest oxident que està enfonsat és un oxident en ruines. Doncs hi ha aquests carrers bruts, cremats, plens de deixalles, on convé escoltar una mica el que diu John Carpenter sobre aquesta nova York, que va reconstruir una forma força enginyosa. Aquesta entrevista que té amb Robert Rodríguez, que podeu veure a YouTube i un diu, Nova York és una merda, o està dient, no és la Nova York d'Apostal, que bovia l'Àlent. Aquella Nova York dels 70, que havia... Que la droga exacta, que la droga havia destrossat, i que els governs hiperliberals havien dit... Exacte, i que funciona molt bé per aquesta distupió sòrdida. Com aconsegueixen? Com aconsegueixen? Com aconsegueixen? Com aconsegueixen? I sí, això funciona molt bé per aquesta distupió sòrdida. Com a curiositat, perquè he posat aquest fragment. Doncs perquè hi ha una curiositat molt interessant, que era el rodatge d'aquesta pel·lícula, que evidentment no es va gravar a Nova York. Sino a la ciutat de San Luis, a l'Estat de Misuri, poc després d'un gran incendi que va arrasar a dificis San-Ses. I el didal ho toqueix, no l'ho toqueix! I, además, tenia la llibertat d'apuder gravar en aquests llocs amb tota llibertat, i crear un set a la seva mesura, de crepita i ruinosa i nova anècdota, queda, per la posteridad, el fet que en aquest San Luis de crepita i ruinós, aquest Skyline de Nova York falsejat, a dalt, que es veuen alguns moments on veiem aquest carrasse el corrent, tota l'estona que sembla que va corrent i no para, en aquest contrarrellotge, qui es va ocupar d'aquest Skyline falsejat de Nova York, aquest mate painting sobre San Luis? Doncs James Cameron, un molt jove James Cameron, i amb la famosa tècnica aquesta artesana d'afectes especials, que consisteix a pintura sobre vidre. Doncs bé, anem a seguir ja, però ja per tancar una mica aquesta secció, anem a pujar una mica aquesta banda sonora, Ferran. Que per cert, som Carpenter, que he quedat dos per tres a fer concerts i no us els podeu perdre. Aquí són anem, aquí són anem. Parlar de Carpenter, com estem escoltant ara, és parlar no només d'un director, d'un guionista, sinó també d'un compositor. És un cinema d'acció marcadament d'auto, que trobem a faltar força avui en dia, parlar de Carpenter és rescatar un entreteniment de qualitat que s'identifica principalment per aquesta música amb sintetitzadors pulsàtils, que estem escoltant, dissenyada amb el suport de Alan Howard, i, com tu molt bé deies, Adri, les entrades volen el primer dia, i l'exemple clar és el concert, dos concerts. El primer, el que va donar recentment fa tres anys, a l'Auditori del Mèlia del Festival de Sitges, i l'altre, el Primavera Saón, el 2016, on també va sortir Cody Carpenter, el Isocachorro. Ahir tocan dos sintetitzadores i aquest Carpenter achacant el símbol roquero amb els seus bidotis blancs, i aquest punt roquero que té. Ja ho veieu, amb això ja podem concloure aquest 1997 rescate en Nova York, o, com hem dit, Escape from New York, que s'aracua molt més en aquest programa. Cinema d'autor, cinema de sintetitzador, de violència i acció, i amb un punt anarca, i per això és important parlar d'aquest Carpenter tan gamberro, i tan irònic que, d'alguna manera, amb aquesta pel·lícula, destapa les misèries polítiques i del sistema des del punt de vista del marginat, d'aquest anti-heroi que interpreta Carrasel amb aquest Snake Plisken. No me quedo con el hecho de que un rescate y una escapatoria se son exactamente lo mismo, todo depende del punto de vista y de donde te encuentres. Totalmente. Entiendo que la película es de una misma moneda. La realidad es escape, que la realidad es el rescate, por eso cambia el exacto. Si te lo vas a rescatar y un cop està dit... O frases tan bones com t'has de rescatar el presidente. I el president de què? Si ja no hi ha país per aprecibir. En aquest sentit, aquest punt anarca del cinema d'acció, que tant seria bo que els directors d'acció i les directors d'acció poguessin rescatar avui. Ja li sembla, eh? Sí, sí, és important tanquem ja amb una frase que ja no només resumeix el que és Snake Plisken, sinó també tota la filmografia de Carpenter. Tancarem aquest programa sobre rescats i segrestos amb un vídeo-joc que, precisament, ens parla d'això, d'un rescat militar. En una ciutat, en guerra, s'assembla bastant, el que estàvem parlant ara. Spec Ops de Line. Spec Ops de Line és un vídeo-joc de 2012 de Jäger Development i 2K2K Games. I va sortir per PC, PlayStation 3 i Xbox 360. Es tracta d'un shooter militar, tiros. Un joc militar, eh? En tercera persona... És cargada adrenalina. Exacte. Una persona que es posa en tercera persona i hi posa en fes i en les tàctiques d'equip. Tu vas amb dos companys, eh? Tu controles el capital Martin Walker i, amb ell, dones ordres a aquests dos companys d'equip a l'hora d'enfortar-te dels enemics que apareixin. Així d'entrada, sembla un mes d'aquests shooters militars tàctics que venien un de la generació de la primera i segona dècada del 2020, aquests Call of Duty, aquests Battlefills, no? Sí, sí, de fet, totes les decisions tan artístiques com jugables dels desenvolupadors sembla amb voler fer exactament això, una mena de calc estereotípic del gènere. Ho ambienten a Dubai, una Dubai inventada, tot seguit dit, aquesta ciutat tan moderna en mig d'un desert. Així poden recordar-nos també aquesta fal·lera anti-islamista i guerra del terror contra el terror que els jankers ens van marcar foc en el nostre subconscient i que hem vist mil cops repincades precisament a tots aquests jocs, els Call of Duty, Battlefills i, inclús, l'Saga Specops de l'any que hi havia d'abans també anava en aquesta línia. Però a l'hora hi ha una ciutat espectacular, moderna, atrapada entre les dones. Recordem també així el terror domèstic i urbà. El joc de cultures que tant l'interessa aquesta màquina de guerra americana queda bastant clara. I també les seves mecàniques, veuen tan arcaiques, ja en el moment en què va sortir el joc, semblen destinades a aquest càlcul iniquívoc del que parlàvem. Hi ha cobertures semi-automàtiques, càmeres s'haurà d'espatllar-me, curta i llarga, granades i comandaments d'ordres molt simples. La veritat, us ha de dir, és que Specops de l'any resulta tan familiar, com intrescendent a nivell jugable. Però llavors, un moment, Ferran. Escoltem, escoltem. Dic tot això. Que falla, vos, de Specops de l'any, un joc digne de portar empenada cultural. Òbviament, Òbviament, sabeu que jo sempre us porto teca interessant. Està molt rocker, eh? Ja veuràs, ja veuràs. Me dinéis que haber avisado. I és que el joc utilitza aquest terreny tradicional, menit i repetit fins a la societat per fer-te sentir còmode, el joc com a jugador, perquè tu has despistat, i us estimin un joc com aquest que jugo, no? I després, bàsicament, el que fa és tastar l'estora de sota els peus d'una tacada. Argumentalment, també comença com milers d'històries promilitaristes, inclús ho hem vist això, el rescat de Nova York, que també sembla que ha començat que ha arriscat el president i després va cap a una altra banda, no? Molt més irònic, exacte. On el nostre equip va al rescat del general llegendari desaparegut a Dubai, mentre lluitava contra la insurgencia reaccionària. I si us dic que el nom d'aquest general que hem de rescatar és John Conrad. Potser ja us comença a veure que aponem, no? Va, ja tornem un moment a la ciutat de Dubai, que se'ns presenta arrasada per grans dones de sorra, que arren tan tempestes, de fet, de sorra. En teoria, el govern local va demanar la vacuació de la població, però una part d'aquestes va xacar en armes aprofitant el moment per fer un cop d'estat. I el general Conrad va anar allà amb la seva divisió, per voluntat pròpia, amb ganes de donar un cop de mà. O això és el que creien d'entrada. Missatges pels alteveus escenes que ens trobem, ideàlegs que sentim, ens fan veure que res del que passa allà dintre es correspon amb la versió oficial que s'ha donat bona al món exterior. De fet, acabem trobant membres de la divisió de Conrad i no és que precisament ens reben amb els braços oberts. Els nostres protagonistes sospiten d'un acte d'insurrecció d'una part d'aquesta divisió, i segueixen avançant per intentar trobar aquest llegendari general amb l'esperança de que pugui donar alguna mena d'explicació a la situació. Però els embolics continuen. Els embolics es van fent cada cop més grossos, ja que pel trajecte coneixerem altres membres que també s'han infiltrat a la ciutat, que resulten ser membres de la CIA, que els expliquen als nostres personatges que Conrad ha perdut el control i s'ha alçat en armes per reclamar la ciutat per si mateix. I jo crec que ara ja ho trio bastant clar d'aquest temps parlant, no? Òbviament aquest joc sota l'aparença de ciutat propagandística, en realitat emaga una relectura del celebrat llibre al cor de l'Esta Nebre de Josep Conrad i ha adaptat com sabeu a la nostra estimada pel·lícula Apocalips. I per això és un moment exactament el que hem vist, el que necessitàvem saber abans d'anar a veure el nostre queridor Brando. No? Tengo la sensación por lo que contabas en el juego que nos hace vivir. Us he resumido todo porque tú vas descubrir poco a poco, pero tampoco os he explicado todo, ya veureu, porque encara hay más cosetas amagadas en la revisión de lo que es claramente una inspiración al llibre de Josep Conrad. És un molt bon complement a tot això i aquestes pel·lí, aquests anys 70, no estem tornant, eh, Ferran? És un llibre de l'estabilitat política. No sé l'any, però vull dir que és futurista actual, que és una realitat alternativa, una miqueta més tecnològica, podríem dir. Nosaltres seguim d'escurir aquesta veritat, que inicialment creiem que tenim clara, s'ha d'anar a rescatar el bueno d'un soldat o d'un general, però poc a poc se'ns desdibuixa i, a més, aquesta veritat canvia davant d'un constantment i ens portarà a fer actes de quants moments de quants moments veiem decidir fer-los. Seguim ordres, som soldats, això és cert, però quines ordres seguim? Ja amb això el joc fa una de construcció ja no només del gènere, sinó del món dels videojocs que feia molts anys que no veiem. Durant molts moments, grans tempestes de sorra ens veiem que el que ens veiem és el que ens veiem. La mateixa veritat que ens veiem és que ens veiem amb el que ens veiem amb els soldats i soldats amb civils. La metàfora Saxentó en cop ens fixem en com el nostre personatge va demacrant-se, va tenir ferida, sang, a mesura que avancem més i comencem més actes de dubtosa racionalitat, ja no diret i que sinó racionalitat. El descens a la paranoia aumenta cada pas, a cada revelació, i no es desvellega el final perquè ara hi ha quatre i prou pistes he donat ja de que pot tirar tot això. Però aquest fet de posar en perspectiva la presa de decisions en base a ordres resulta un lucid comentari ja no del món militar o del directament social, sinó del món dels videojocs. Clarament et convida a complir emissions, destrueix aquest assentament, assassina el suposat segrestador, llança un atac a fosforar una base de soldats regals, que com a jugador acostumat a creure i empoderat per fer-ho. I després, quan el joc et demostra que la guerra és lletja, que disfrutes de complir amb efectivitat, aquestes ordres que et permeten avançar és quan entens que ets un automata. Aquesta disjuntiva de jugador com a empoderat, barra, jugador com a marioneta, ja la vam explorar, no sé si ho recordes, Adriano, perquè va anar molt ràpid amb el Bayo Shock, aquesta saga de ràpzord que era distòpica també en el seu dia, i també hi ha hagut molts jocs que han tractat aquest tema, i han tornat molt a fer una relació amb el joc. És una lletja que té una direcció d'afecte. I no és tan incòmoda com a espécops de l'EN. És cert que utilitza la limitació de la programació per fer veure que no hi ha una altra opció. Es diu que com a jugador podria saber tomar una altra decisió, no, si no el joc no avança, però utilitza amb aquesta direcció d'afer-te a pensar. Quan comences a fixar-se en els petits detalls, per exemple al menú, que és molt sovint la bandera americana. La crítica al país, a l'onació, al sistema, és evident. La maga d'un aparent shooter propagandístic és tota una crítica. El fet que cada cop que morts, en comptes d'assortir un consell típic dels videojocs, intenta curar-te antes. El tipic consell et posa són frases desmoralitzants. Com, per exemple, si fossis més bona persona, no estaries aquí. O els Estats Units no valen les morts civils, però això no és real oi que no t'importa. És una cosa que, amb patates de mcdonalds, tan prototípica que deia en el principi, aquest joc, que sembla tan evident, que amaga ingredients per replantejar-te el que menges, per què ho menges i per què d'aquesta forma. Bàsicament, et segresten amb l'olor familiar d'un entreteniment banal i maniqueu i piques, perquè ets dèbil. I un cop a dins et fan reflexionar sobre per què aquesta forma d'entreteniment ha arribat al punt de ser tan estàndard. I els horrors que realment amaga tenia aquest procedir per la vida és a la part del rescat, que et fa intent de fer el joc. Aquesta frase, jo me'n recordo de jugar-lo. I la frase de si fosés més bona persona, no estaries aquí, es tradueix en si no et molest matapenya, o creure que mataspeña no estaries jugant a aquest joc. És com... Uuuh, tio! Ara mismo me hace gracia porque me recuerda al programa de la semana pasada que hablábamos de Janeque y de cómo él de alguna manera te hace morder el placer de la sangre para después decirte, ah, mal, no lo hace como Tarantino, que te permite reírte hasta el final. Pero... A la recta, también hay una idea, como la que podíamos ver en Black Mirror, con aquellos tipos que eran auténticas víctimas de la guerra. Ah, els soldats, exacto. Perquè era bastant fluïset perquè es perdia molt la metàfora, amb un tema d'addicció, que era com una guerra virtual, que en realitat era real, que era una miqueta de juego de dentro. Però, bueno, lo que quería decir es que simplemente... Y esto también conectaba con esas críticas que se hace a veces, cuando hay violencia se critica la violencia, pero es que si no te la hacen sentir, no te la hacen sufrir, no te puedes volver crítico, entonces es interesante que te hagan matar, però en una situa alimenta, també, en aquesta idea perquè al final no deixen un videoconc. Això és el que et dic, que el que se li critica més és el fet de... Sí, vols dir tot això, però m'has obligat, a veure, ha utilitzat les mecàniques bàsiques de... Hi ha molts jocs que diuen, la guerra és molt mala, però luego matar és divertidíssim, és una salut narrativa que parlaven, però aquest joc és tan exagerat quan t'ho fa fer, que funciona una miqueta millor, però és la crítica que li pot fer, que el cap i a la fita també ho ha fet. Escolta, ens queda un minutet, anem a fer la despedida de programa d'una hora per la ràdio, una hora, format a dos. Doncs ens teniu aixarxes socials, a Facebook empanada cultural, a Twitter empanada cultura sense l'L, a Instagram empanada cultural, trobareu a YouTube empanada cultural i a Spotify empanada cultural. Aquí deixem a l'agenda d'Esbert. Vinga, ens recebarem que ve. Ara escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes l'àdio d'Esbert, la ra...
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.