Empanada Cultural del 8/3/2021

Biu. Empanar Bonturat. Un programa cuinat per... Paul Deglero. Patran Pujol. Adriano Calero. Carles Martínez. A Ràdio d'Esvern. La música. Disturcions elèctriques, violentes, brutes, que resonen a mig d'una granja. Així es va presentar Jimi Hendrix, un 18 de gos, de 1969 a la petita localitat de Bethel, Nova York, per posar la cirereta sobre el festival de Butz Tok, improvisant amb la seva guitarra blanca, Fender Stratocaster, amb la bandana fúxia al cap, una turquesa penjant del coi, una jaqueta de cuida amb sa reis i els taxants ben acampanats. Però què passa amb l'Imna que interpreta aquest starspanglet banner que acompanya la bandera taxonada d'estrelles que queda d'aquell Ímna patriòtic dissenyat per Scott Kay, una band passada de Fitzgerald, que volia celebrar la victòria d'Estat Units contra les tropes britàniques a la batalla de Valtimor. La veu que escoltàvem de la choral s'apaga, només que l'all jameca ha dolorit, de la guitarra per adonar-nos que ens trobem amb moltes milles de distància de l'esperit patriòtic del gran acte, de la investidura d'un nou president, del moment estelar de la cantant de torn abans de començar la Super Bowl. Amb Hendrix, el context és un altre. D'anúncia, réplica, gest contrari, posant qüestió a un model hegemònic. El Ferran en recordava l'altre dia, arran d'una pel·lícula de John Carpenter, el clima de violència de fractura política social que travessava Estats Units als anys 70. Una violència que Hendrix ja anunciava, i que, en el fons, acompanyat tota la història d'un país forjat sobre piles de cadàvers. Una terra verja per Conqueria, assenyalada amb el dit, per Cristòfor Colón davant del Port de Barcelona. Una terra invaïda per colònies europees que van desembarcar a la costa és un dejan la Union Jack amb actitud colonial. Una terra febrí, l'esgarrapada per aquells que van endinsar-se cap a l'Oest, afamats Tor, afamats d'usoropactàries als Indis. Una terra intoxicada de racisme que encara mostra i amaga símptomes d'odi, de corrupció, de paranoia col·lectiva. Una terra de genolls que apreten la tràquia i visons que salten el Capitoli. Per això seguim escoltant aquesta guitarra de protesta, que ironicament podria acompanyar la cara d'ensurt del matrimoni americà angòtic pintat per Granwood, o l'arribada final del cúcucs clan al galop d'una pel·lícula com El naixement d'una nació de grífit. I per què no? Per què no? També els personatges de Barís i d'Èric von Strohem encadenats a un tresor en mig del desert. O aquell ogre sanguinari del patroli que Dani el deia i l'Eugèria deia interpretava a Der Will Biblot de Paul Thomas Anderson. Perquè si hi ha una cosa que Hendricks ens veu ferir aquell estiu de l'amor de 1969, emborratxat de rock i de psicodèlia, és la idea de la música com a eina, la cultura com a filtre, l'expressió com a vehicle útil per llegir i regegar, i tornar a regegar l'aparença d'un país que després de tres segles d'història, encara no ha pres dels errors. Així que avui, a l'Empanada, distorsionem la imatge d'Estats Units a ritme de Jimmy Hendricks. Bravo, bravo, molt bé, molt bé. Ho dius perquè nosaltres som un exemple clar de de potència que els Estats Units han de prendre molt de nosaltres, que som una societat privilegiada, perfecta... No parlaven d'Empanada. En Panada ja és una cosa... De fet, en Panada aconsella a l'Estat, l'estat espanyol, Catalunya depèn de nosaltres, i l'estat espanyol aconsella a les Estats Units. M'encanta que és efecte domino que tenim. No aconseguim res, perquè som nosaltres l'influència. Ah, penseu que aquí tenim Marta Sánchez. Ells no ho tenen allà per posar la lletra bona. Però, Ferran, porfa, jo crec que valdria la pena remontar, no sé què va aparèixer en l'editorial, remontar les imàgenes de l'assalto al Capitolio amb la música de Jimi Hendrix. Mentre és l'editorial del Carles, saps què passa, que ja tinc prou feina. També, també. Mira, escolta una cosa, perquè has dit que jo vaig recordar allò del clima. No ho has fet tu a través de la pel·lícula, però el joc que jo vaig portar després també vaig comentar aquest timne que estem sonant de Jimi Hendrix, que era aquest timne de la desil·lusió del somni americà. Exactament. El fet de, quizà, emoció enganyau. No sé que anem una mica per aquí, perquè per què està important avui? Perquè està important avui a Amèrica. Perquè estàbamos dudosos de qué traer y nos quedamos tres horas hablando y, al final, concluimos que sí, que Estados Unidos podía ser así. Como nos cargamos Asia, en su momento. Vamos a empezar a tachar países. Pues no, porque en el fondo, ahora mismo hay una exposición bastante importante, Casha Forum, tanto en Madrid como en Barcelona, que habla de los últimos 60 años en Estados Unidos, de las últimas seis décadas. Y, sobre todo, a partir del arte de gente como Roy Gittzenstein o Andy Warhol, que ya llegaron precisamente para criticar, para, de alguna manera... Y para posar en dubte... Bueno, pues ella era una mica més sofisticat i no era tan criticado como... Fee veure la evidencia, ¿no?, pero a fer-li el joc, ahora, porque yo lo siento, pero Warhol como revolucionario cultural... No, bueno, sobre todo por la condición que ha tomado con el tiempo. Pero sí que hay que entender que, claro, aún había cierta depresión social o económica, en los 60, sobre todo, hay una hoja económica en Estados Unidos, la publicidad, todos los que hemos visto madmen, lo recordamos, ¿no? ¿Y cómo, a partir de entonces, esa bonanza económica, pues, en qué se traduce? En consumismo, consumismo y consumismo. ¿Quién está la frontera hasta ahí, entre los 50 y los 60? Y es aquel matés consumismo que, ahora de ellas, en el caso de Warhol, que das mitifica... Poso en cuestión, por lo mate, estén salebra, ¿no? Hi ha una part de celebració d'aquesta llauna de tomàquetes. Ramitifica, és a dir, de fet, és com que agafa la marca, la crea i cona, i fa que la marca, al final, digui, eh? Ja som i cona, som píctama. De fet, vivim a l'època del pictograma. Totes són imàgenes i el Warhol va ser un dels grans impulsors d'aquest moviment, podríem dir, també. El que està clar és que a Amèrica és una construcció, com podríem parlar amb Europa, i hi ha una Amèrica més de fractura, més de posant qüestió, més de rellegir el que ha estat, que jo crec que és l'interessant i el que et pot donar suc en el programa d'avui. Avui parlem de l'exposició, o què fem? No, no, no. Des d'una basant menys patriòtica, menys mainstream, menys... Nosotros aconsejamos a Karishaforum, que hicieres exposiciós, vamos a desarrollar como debería ser un análisis sobrestal. Primer esculteu el programa, després no a l'exposició, i voreu que... oh, em podia haver quedat a casa. Doncs recordo, en xarxes socials, molt ràpid, tenim Facebook empanada cultural, Twitter empanada cultural, sense ell, Instagram empanada cultural, i trobeu tots els programes, tots els podcasts a YouTube, empanada cultural, i Spotify empanada cultural. Nois, avancem cap al menú del dia. Menú del dia. Què comença, vosaltres? Això és per a los italoamericanos que viuen aquí. Està relacionat. Tot està relacionat. Com està relacionat el que us porto avui? Està relacionat amb la meva última aparició, i posterior, la desaparició. Sí, perquè sabíem que el polve està segrestat, que és veritat. No s'ha anat per la secció de menys 20 minuts, que és l'únic que no va a complir l'Adrià, però no patiu com que ells no es vacunen, i es va morir per qualsevol cosa, i vaig escapar. Avui us porto, tornem a un terreny pantanoso, hem portat terraplanistes, però aquest cop portem satànics. Però no és el tipus de satanisme que us penseu. Ja veureu per què. Un documental filmin de puta mare. ¿Vas a ver qué es lo que es? Esa no es amor. Genial. Aprovecharé tu pas en el fondo, porque sí que hay algo de contestatario en la película que traigo. És Shadow's sombras de John Casabets, o, como debería pronunciar, Casabetes. Casabetes? Hijo de migrantes griegos en el Nueva York de los años 30. Un América que se sale. Un poco de esa norma de esa hegemonía. De nuevo, está claro que aquí si vamos a traer Estados Unidos, no iba a ser desde la idea mainstream, desde la idea que lo ataca. Bueno, i després acabaré jo amb còmic, avui porto còmic, i ho porto a Tintin América, i ja us explicaré després per què. Una amarilla, por favor. Comences amb el bajó. És que hi ha un belga per l'Alçó d'Amèrica. A Palana la nostàlgia. Sí, clar, que al cap i a la fi, jo mai miro coses noves, no hi ha habilitutes. I què tinc a l'Armari? Me llamas por la noche para pedirme la contraseña de filmes. No enganyes al personal. No, el que passa és que tu ja vines amb una actitud com a... Ah, Tintin... Exacte, estic preparant el mút. No em segotegem. Comencem amb aquesta secció sobre Satan, que ens ha portat el fort. Hola, amics. Bona tarda. Hola, amics d'emscoridats simpatitzats del foc i de l'Espanya. Bé, vinc en la missa negra de Palana. No és d'Espargàries amb donat efecte. Passareu a veure la sala. Pel començar, gràcies a l'atenció de Pablo Facer, hem ensenyat tot el que ha possible als carrers. A l'Estat, hem col·litzat també el mút, més important de Catalunya. I no estem parlant de la salitat pública. D'això, se'n va encarregant la nostra cabrada. Forts efectes de dia. Estem parlant de base a l'Espanya. A l'Estat. A l'Estat. I ara que tothom està enforismàtic en Satan, és el moment perfecte per resenar els nostres quatre senents de l'apocapitzi. Quatre senents que faran d'unt i al carnes les húmetes de l'Estat senyor. Vindòria abrient, Miguel José, Alaska i Mario. Ai, Satan! Tot per tancar aquest sistema, aquest sistema i el diner. Ai, Satan! Ai, Satan! Ai, Satan! I què viu adiós? Aviam, aviam, si us penseu que... Aviam, aviam, si us penseu que avui parlem del satanisme d'aquesta manera, ja podeu anar canviant de programa. Era una forma de parlar, si us plau, no marxeu. Què t'ha passat a la veu? La pel·li del Magó de Oz quan al final... És un tio que està... Després d'aquests pastonets, i com he comentat, ja que venim de parlar de terraplanisme, per què no portar els nostres amics? No els amics per part meva segur dels satànics. Amb aquest documental que es diu Hail Satan. No es diu Hail Satan, sinó que es diu Hail Satan, amb una interrogada al final. Viva? Viva? Segura? Està segur? És un documental, aviam. És del 2019, però sí que és veritat que arriba ara a filmar. A més, en subtítols no està dublat a l'espanyol, però s'hi ha dit subtítolat. Un documental que va passar per el Festival de la Sàndens. A més, de fet, d'una directora, d'un nom curiós molt vital, que es diu Penny Lane, i, bueno, es diu, o és el seu saudònim, però és una directora que pel que ha anat investigant és una referenda a un Festival com Sàndens. L'ha guanyat alguns anys amb altres documentals, sí que és veritat que fa aquest documental mig còmic però amb molta profunditat que hi haurem. I de què va? Hail Satan va d'al seguiment i al naixement d'expansió del satànic temple, d'aquest temple satànic i, sobretot, del seu líder, Lucien Grapes. Pels que no ho heu entès, aquí ja comencen a plantejar algunes coses, no és un documental a l'uso com a tal, perquè, inclús, diria que a l'inici, i crec que tu l'has començat com en Adriana, i tu, Ferran, l'has vist, a l'inici sí que comença molt Penny Lane, la directora, ridiculitzant, i es nota. Els primers minuts són de ridícul, rollo, és que ara planisme, eh? És que crec que vol deixar clar molt des del principi d'obviament que la idea de creure un satànic és ridícul. Sí, sí, sí. De fet, ja comença amb les típiques entrevistes, aquestes, a contrallom fosques, amb les banyes, amb les banyes al tio, com un líder, aparicions totalment sonades a mitjans de comunicació, festes de mètal, sang falsa, tetes, no? Orgies, orgies acceptables. Sí, sí, sí. Però, com sempre, després vas comprant que hi ha un missatge darrere de tota aquesta parafarnàlia. Aquest concepte, el de satan, ells, de fet, són molt autoconscients. O sigui, ells venen aquesta imatge, aquest missatge a partir de l'esperpento. O sigui, és totalment una forma de comercialitzar la idea que tenim tots, no, emplegats de satan. I, de fet, ells, durant el documental, sí que es poden veure que el que hi ha com dos grans voluntats, no? Ells, com a aquesta mena de pseudo-religió, que, per una banda, és ensenyar aquestes contradiccions del cristianisme a Estats Units totalment, perquè hi ha molts moments que són aquests de... que ara hi heu, que els satanics són xungos, vosaltres, que feu misses donant la sang de Cristo, el cuerpo de Cristo, los mocos de Cristo, gairebé, o sigui, hi ha aquest punt de... Tot el rotllo de... ens acuseu a nosaltres de matar, sacrificar, quan són els vostres sacerdots, els que violen nens. Exacte. I, a més, el justifiqueu. No fa temps amb el blasfemus. Això és molt potent, eh? Jo recordo el momento del documental cuando lo mencionan, no? Y es precisamente a través de una puesta en escena que se les va, que se tira, les sale por la culata, no? O sigui, al final, les estan preparando como una especie de performance muy potente, les sale fatal, y en donde, evidentemente, vuelven a casa frustrados, pero al día siguiente renacen. Dicen, ¿qué coño? Los van a criticar ellos, a nosotros. Utilizan ese argumento que has dicho, no?, de decir, precisamente los vispos y los curas, que están detrás de cantidad de casos de pederastía, que nos van a explicar. Clar, clar, i, a més, és interessant, perquè el trailer que has posat farran, al l'inici, hi ha un moment que diu... Estem aquí per a durar-se tant, això ho fan al davant de... El capital i el massage. O sigui, és com el local, el capital i el local, no? I això no es escena en el trailer, però els hi criden. És l'invern, no? I el si diu, buenísimo. Ojalá, eso queremos. Encantado, dices, espero y me he encantado. Encantado, no? Una altra contradicció, que, per exemple, és un documental d'aquests d'anècdotes i que van conformar uns discursos molt interessants dins d'aquestes contradiccions del cristianisme, hi ha una anècdota molt bona, que és quan un tio diu... Hòstia, jo ja em vaig començar a donar compte de coses, que aquí no encaixa, aquest missatge de Déu, que sempre... que et dividi, no?, bo, bonifàcil, tot. Diu, quan eren petits, ens van posar a classe la pel·lícula de Gandhi. I tu veus la pel·li i dius... Hòstia, aquest home, el més alçant, aquest home. I quan acaba la pel·li, la professora els diu... Vale, heu vist aquest home? Aquest home anirà a l'infern. Per què? Perquè no creuen el nostre Déu. Que en aquell moment dius, per això què és? Clar, clar, en què ens basem, no? Quan partis d'un maniqueo tal, com el de la religió en Estados Unidos, és comprensible la potència... i el que lo vas a decir desarrollando, no vol, el lugar privilegiado que han acabado consiguiendo este grupo de gente. Però per què? Perquè parten de algo que ya es muy maniqueo, la propia religión. O sigui, demostrar una moralitat a partir del cristianisme, quan en realitat és el que justifiquen, com aquest personatge que en realitat el que volia és evitar una tirania. És a dir, aquest Déu que estava per sobre de tots... Que li diuen el primer Ravel. Exacte, el primer Ravel. Aquest que no busca el pàcat en si, sinó que és fer el que et doni la gana, busca la llibertat. També expliquen aquella anècdota de... No era la serpiente, cuando Abraham iba a matar a su hijo, la serpiente dijo, tío, no lo mates. No metientes, Dios ha dado un cometido. Sí, pero no mates a tu hijo. Que Jesús está por la travesía del deser que estaba allò sediento y femèlic, y se le propa la serp, i li diu, come algo, tío. Intividabo, de fet. És el que li va dir la serp a Jesús, a les tentacions d'altes erdes. Yo te daría comida, yo te daría un palacio, yo te daría un sitio. Porque, tío, lo estás pasando mal. No, me entiendes. Esclar, és tota aquesta idea. Inclusió hi ha una frase que m'agrada molt que diuen que és... Qualsevol activisme és satànic, perquè al final és una forma... de rebel·lió. O sigui, que Satan vende, no? Sí, sí, sí. Aparcaré esa idea de que Satan, como icono de la cultura pop, precisamente, está bien. Llavors, per una banda, és això. Ensenyar aquesta mena de contradiccions del cristianisme, en general, però sobretot l'altra cosa que vol, el documental, i en general, ells, com a seu de l'Església, és aquesta hipocresia i mostrar aquesta idòsia americana respecte a aquesta separació d'estat religió, que això és molt fort. Perquè, clar, incluseix... Això recordo el monòleg aquell del Luis Iquei, allò que li explica la seva filla del cristianisme, que no. Hi ha moltes religions i ho podem permetre tot, però és el cristianisme... i que gana. En què any ho vivim? Llavors, diuen, clar, aquí hi ha una supremacia. El documental que demostra molt és que Estats Units tot i cap... És un estat que fa totalment la separació d'Església a estat. Allà es veu que el cristianisme és el que que aparta en la pana, allà. Llavors, què passa? Allà hi ha un punt que diu que inclús la pròpia directora reacciona en directe, en el documental, que diuen, no pot ser. És que entengueu que, abans del 50, el tema dels 10 manaments no era com el que s'entén ara. Va ser a randa la pel·lícula de los defendamientos de Emil, que, llavors, per fer promos... Sí, per fer les promos de la pel·lícula, van fer moltes status, i van dir, ara ja no les necessitem, i els van regalar... rollo el capital i les van començar a repartir per tot el país. I això és el que s'ha quedat, o sigui, el prop, el atretzo de la pel·li, com a cosa oficial. I és que la directora va dir, en sèrio, en sèrio, això ve del 50. Perquè pròpiament, inclús, comenta que a la carta... abans has comentat els pares fundadors, la carta que van firmar, l'únic moment que apareixia a algú sobre religió és per dir separació. És un estat like. Però a Estats Units el nostre imaginarís impossible, a pensar això. És un dels moments més potents de la pel·li, no? No sé si teníes previst comentar-lo, però quan ells intenten luchar contra precisament ese monument que está ahí cerca del capital, no? Aquí està, lo interessant de tot és que la línia argumental, total documental, gira en torn, aquesta decisió de col·locar els deumanaments, ja que és un país multicultural i multirreligiós i tot... Doncs nosaltres posarem aquesta estàtua de bafomet. Bafomet. És un disseny... És un disseny astrafalari, bueno, astrafalari, no, perquè és molt xulo, és molt xulo. Mira, perquè us entenc... Per qui hagi vist la sèrie Sabri, la de Netflix, és aquella estàtua, de fet. El propi Lucien Graves, el líder, els va donar un cia per agafar el disseny. Per agafar el disseny. De fet, ells ja havien fet... parten de la idea del bafomet, le quitan los pechos, perquè diuen, a ver si la vamos a liar demasiado, los Estados Unidos nos van a dejar... y lo avizen un poco el rostro, al final es el carneromítico de toda la vida, en posición, casi, de meditación. ¿Qué pasó con esto? ¿Y los pechos? O sea, ese carnero con pechos que salían... No, perquè el tema és que va a cacar. Exactament, però... Que ho expliqui el poll millor, potser, però el tema és que ells diuen, eh, si estem en un espai lliure de manifestació, lliure d'expressió, els cristians poden tenir les seves 10, però llavors nosaltres podem tenir la nostra, no? I es vos es troben, i l'es que la primera sentència que els arriba del Justici és... No us deixarem posar l'estato, però llavors hem de treure el dels teus manaments. És una elecció, no és? I ho treuen, però llavors els cristians, a més, això està ambientat en la època de Donald Trump, tornarà a instaurar-ho, llavors ells diuen, llavors nosaltres també... Clar, però sí, és interessant una cosa, que és la batalla judicial, perquè al final és un documental, que jo ho anava a dir, però jo ho dic ja, que no és un documental sobre la religió, sinó un documental polític, inclús jurídic. No puc afirmar, eh, la sensació que tens no és d'estar veient un doco. Un doco religiós, sinó un doco polític. No, no, perquè, de fet, això està repetint que és una pseudo-religió, en el sentit que és una pseudo-religió, perquè no s'hi consideren un secte o un grup religiós, els hi considera el propi estat. El propi estat els diu, bueno, com que no sou un grup polític, tot i que tingueu ideologia política, us encassi jo amb els cristians, amb els budistes, amb tot. Llavors ells el que diuen, vale, doncs, com que el cristianisme té una representació física amb els teus manaments, el capital. O sigui, de fet, hi ha tota una idea de, hòstia, el lloc sagrat, democràtic i like d'Estats Units, i per no dir-hi del món. Hi ha un estat o dels teus manaments, però nosaltres també la volem. També la podria voler, però no, i els budistes o qui sigui. Un així, babis, no hi ha. Exacte. Llavors, el que diuen, fins i tot, acaben dient... Vale, doncs, mira, heu guanyat, traurem els teus manaments. No, sis, que no volem, això, és aquest punt de... No, que no volem, això, no anem en contra vostra. Som vosaltres que anem en contra de la resta. Quan ho retiren, diuen, ah, llavors ja no salteja, no vol. Perquè, al final, si l'espai és realment like i neutre... Evidentment hi ha una coherència amb aquesta decisió que aprena. Llavors, és molt interessant això, perquè acaba sent aquesta guerra, és una mena de guerra celestial amb molt d'humor, perquè, al final, tot el documental és de traca. És un documental amb molta profunditat, ja us dic, política, satírica, però, sobretot, és aquest posar un mirall al davant de... Principalment a Estats Units, perquè al final es entren allà, amplien el mapa mundial i veus totes les seus dels temples satànics. Ojo, hi ha una Espanya, eh? Les filials, sí, són les filials de la... Ja anirem a fer la entrevista. Una que quan el vaig veure, o començar a veure, vaig dir, hosti, aquest docus t'ha fet pel pol. El tòcòmic que té, eh, el tòcòmic de provocar la goseta que vaja caient. Serà tot el principi. Aquella idea de deixar la càmera i que el patatisme humà vagi cobrant protagonisme, i d'altra banda, com troben el nom, o sigui, una de les coses que em va més gràcies, és que estava al llibre. ¿Y por qué templo satánico, no? Porque estaba libre. Y es que es el único que no estaba con la palabra satán cogido. Te preguntas, ¿qué está cogido? Claro, lo que viene a decir también, lo espontáneo, lo gratuito, lo provocador. És una eina, perquè ells demanen de venir-se com a religió, perquè és la manera que tenen de dir, si tota religió ha d'estar exposada, nosaltres el que volem és evitar contra l'exposició a una sola, de fet, al final del documental diuen que ja se'ls considerarà més... Vosaltres no sou un grup. De fet, sou un grup satan... Clar, ells fan servir la imatge, és el que he dit abans, fan servir aquesta imatge de satan, perquè al final és un imaginari que, gràcies al cristianisme, s'ha tingut com aquella entitat en contra de diverses coses, i sempre és el malo, però és el malo, que, de fet, aquí també hi podrem entrar, inclús, en terrenys de Trump, no? A Trump se'l considerava aquell personatge, no? No, però el anti-sistema, o sigui, el sistema ja estava regit, els demòcrates, els republicans, i d'aquí no sols... I ell, inclús pròpiament republicà, volia canviar moltes coses que mai s'haurien plantejat així. Però una cosa, Paul, al marquen del documental, si jo quiero ser un promotor en Barcelona, del templo satánico, ¿qué tengo que seguir? O sea, ¿cuáles son las pautas a seguir para ser un satánico? Mira com em dóna brillo, perquè acabé de s'accegar. ¿Cómo ser satanista hoy en día? Doncs, Ferran, necessito que em llencis una altra cop la música de missa. Sí, doncs la música de missa, doncs anem a la música de missa. Aviam, està aquí, la música de missa, sí, està aquí. Ara va... Amb la veu aquesta. Són setmanaments, no deu. Ja comencem bé, perquè així no has de prendre tanta cosa. Primer, un ha d'esforçar-se per actuar amb compasió i empatia cap a totes les criatures d'acord amb la raó. Ja m'has roto con el esquema. Si no hubiera habido esta previa, en forma de sección, diría como satánicos, yo acabas de decir no tiene nada que ver con eso. Segón, la lluita per la justícia és una activitat contínua, innecessària, cada paravaldra per sobre les lleis i les institucions. Continuem bé, eh? Tercer, el cos d'un mateix és inviolable, subjecte a la pròpia voluntat. Clar, durant el documental hi ha sortant els provida, els antiabortos... Quart, les llibertats dels altres han de ser respectades, inclosa la llibertat d'ofendre. I aquí és on jo firmo. 5, les creences han d'ajustar-se a la millor comprensió científica del món. Hem d'anar en compte de mai distorsionar els fets científics per tal que s'ajustin en les nostres creences. 6, les persones són fiables. Perdona. No, són felibles. No, tu ets felible. Les persones són felibles. Si cometem un error, com jo ara, hem de fer tot el possible per rectificar-ho i resoldre qualsevol mal que podem haver causat. I 7, cada principi és un principi rector dissenyat per inspirar nobles en acció i pensament. L'esperit de compassió, savidoria i justícia, sempre ha prevaldre sobre la paraula escrita o parlada. A més a tant, no? A més a tant. Sí o no? Sí o no? El satan és tan gratuito aquí. Voy a sacar mi aparato crítico, que además ellos lo promueven, la libertad de ofender. No tanto es mi intención, pero la palabra satan es tan gratuito al final. Ante esta situación, lo que acabo viendo es que esta peña se ha cogido, la imagen de satan, porque como decíamos en el vídeo, vende... ¿Y tienen un discurso más bien? No, hay una base de coherencia en el porqué. Pero a la hora de la verdad también, tú sientes como hay un vampirismo máximo. I ara no oblidem que tot el satanisme, per exemple, el 60-70, les figures de l'Anton Lavell, aquell que era aquell tio repari... On, lo que dirà el tio? Aquí, sobre el documental. Sobre el documental. Quant has vist del documental, Adriano? Això ho he vist. Però quan has vist? Sí, uns 40 minuts. Però et queda la meitat. Queda molt, és que justifica molt. Queda molt per ser satànic. Però hi ha un moment... De poc ja lo seràs. Adriano, Adriano. El moment que t'expliques... Black Pope. Hi ha tota una imaginari que ells van en contra d'això, perquè això era molt el teatrillo. Clar que el fan, però aquí hi ha una base en política. Dèiem que aquí no era tan una base en política, sinó que era performance. Era una performance cinematogràfica, teatrillo... Molt cinematogràfica. Llavors, què passa? Que es planten aquí amb aquests empanavents... I, òbviament... Perdó, mire, si era cinematogràfica, que l'enemic de Flash Gordon... és clavat a l'Anton Lavell, el satànic aquell. Igual, sí, tío, és que sale en lo cuye. M'encanta. Si ellos, por ejemplo, no están de acuerdo con la imagen del satanismo televisivo, ¿qué opinan los satánicos al uso? Aquellos que uno siempre tiene en mente, que podrían apelar a ese inicio. Això explica el documental. No importa, es spoiler. Que hi ha un noi, que era Cristià, fet és aquest que diu jo, i a l'Església en parlaven dels satanistes. I em vaig adonar que no existien. De què eren un producte creat per la meva Església, perquè no marxessin. En plan, no caigueu fora, perquè fora sol hi ha el mal. No, però és estiripín po de los tíos. Però és que el tema de la wiga, de la wiga... No, no. La gent que està detrás del movimiento black metal... La demonització, mai millor dito, o la satanització, que s'ha fet dels col·lectius disidents. És a dir, tot el principi em deia, és que aquest documental comença a que t'ho veus, el grassonet, el friki, el no sé què, clar, els rebutjats. Són els rebutjats que els estan dient, tu no tens espai aquí. De fet, hi ha un moment que el documental és que tot homosexual que hagi sigut fotut fora de casa, per sons pares, per no que no l'acceptaven, hauria de ser satànic sota aquests preceptes. Al final, també hi ha una idea, mucho del momento de lo que se supone ahora y que se da valor de lo que son realmente las justicias entre las diferencias. Pero, por ejemplo, en el punto 4, que me dices la libertad de ofender, me gustaría poner en duda que ellos realmente van a abrazar esa libertad de ofender. Libertad de ofender dentro del campo religioso o político, que hoy en día es aceptado, pero quizás no en otras realidades, donde podéis realmente ofender y quizás ya no les haría tanta gracia a esos marginados... Jo crec que aquest precepte en concret, que és el quart, té més a veure amb el moment aquest PC que n'hi ha, perquè vulguis o no d'intre del satanisme, no tothom és gent d'esquerra. PC és correcció política. En aquest moment, que estem molt així, diuen que estem cancelant coses per bonisme, també. I aquí estem això. El dret d'ofender és d'anada i tornada. Jo realment m'ho crec. Pó, alguna cosa més? Jo acabaria això recordant que... Però a filmin, recordant... Adrià no acaba d'acabar el documental així. Podem parlar amb profunditat. Sur al Meriill Manson? Ui! No toca. Mira, el Ferran i jo estem veient una sèrie que vam veure un capítol, a la mateixa tarda que es va estrenar, va sortir tot el de Meriill Manson i el van haver de borrar. I vam veure allà dins. Això, recordar que està filmant, i jo crec que aquí sí que hauríem d'acabar amb un... Avesatant. No s'ha sentit, no? No, però ho provoca un poco ese patitismo del documental. No vull que et perdin el meu sistema. Leo Lerman i Matemoiselle diuen que en John Casavetti's xats la qualitat de raó és tan aparent que els audiences venen sent que han participat en la vida que es presenta. I en Vogue, Eileen Tellme, diu que les persones seran parlant de xats, una placa enorme. És que això... És que la final t'hauré de deixar això perquè, al final, és el que ha dit a l'escorcese, però ho he t'anunciat. Sí, no, i lo que sigo diciendo ha d'haver-ho desenvolupat. Al final, lo que hemos podido escuchar al principio, que sí que forma parte de la película, es el hermano mayor, Hugh, diciéndole... No os acabo de contar la sinopsis, en el fondo, ¿qué pasa? Estos tres señores, como decía, tienen vidas muy dispersas, y los dos, que tienen una apariencia blanca, se iquen a vivir de esa realidad blanca del Nueva York. Ven, ligando con chicas, evidentemente, de raza blanca, y Leilia, que se enamora de un joven blanco. Entonces, hay un momento en la película, que, como hemos podido notar, parece que el hermano mayor no le hace mucha gracia, pero también, no quiero descubrir nada más, por la actitud que está teniendo ese hombre blanco en la casa. Al final, es evidente que, cuando se trata de razas, el conflicto está garantizado, tanto en el pasado como en el presente. Pero, como os decía, Shadows no es un film que intenté eleccionar, es decir, no es un film caramente argumental, y, sobre todo, no es un film que intenté eleccionar sobre el racismo. No es como imitación a la vida, ¿no? Que es un pelculón, d'aglacer, donde nos conocimos, precisamente, o donde... I tiramos, hay una historia de amor, ahí. Pero todo empezó ahí. D'aglacer, que es un auténtico maestro, era un tío muy formal, pero desde lo barroco, desde la puesta en escena, y que ahí apelaba a una idea de racismo plural, desde mil perspectivas, desde la chica blanca... O desde el chico que... O sea, desde la chica que aparentemente es blanca, pero no lo es, y huye de su propia imagen para venderse como blanca, y esto no es lo que pasa en la película de Shadows. En la película, más bien, hay un hecho racista y los personajes se mueven alrededor. Yo creo que Kassavets está detrás de la improvisación de estos actores, les da temas, y a partir de ahí él sigue. Actores que se interpretan a sí mismos, en cierto modo. Y él descuida totalmente los artificios, esos típicos artificios del argumento filmado, en lugar de ajustar la historia a los personajes que hace. Son los personajes los que se tienen que ajustar a la historia. Y recuperar una declaración de él, dice, cuando me ocupo de un film, me prohibo toda opinión. Tretendo registrar solamente lo que los personajes dicen, filmar su comportamiento, intervenir lo menos posible. Sombras no es un film de tesis, no es un manifiesto político, es un ritual introspectivo, intimista. Yo lo puedo confirmar y además añadiría. Shadows implica un enfrentamiento con un cine que ya está pasado en esa época que fabricaba e imponía hábitos. Y esto es lo que... Bueno, también intentan hacer, de alguna manera, romper los hábitos religiosos de Estados Unidos. Es una película, que això diría Míol Farrand, que es molt jazz. Es molt jazz. ¿Qué vol dir que es molt jazz? Es muy libre, es muy... De hecho, Charles Mingus, que es el que venimos escuchando, formó parte de la banda sonora de la época. Charles Mingus es un músico súper conocido por su lucha contra el racismo, pero es que se unió aquí a la obra de Kassabets para aportar, desde lo musical, ese caos, esa libertad. No es como el de la música jazz, que también tiene esa parte de improvisación, de coger un saxo y empezar a derivar en toda una serie de... Es que es claramente así. Es la ley improviscial. En la película hay una improvisación. Total de diálogos, de situaciones, de movimientos de cámara, de desplazamientos de los personajes. No hay un guión preestablecido. Y está claro que Kassabets iba modificando según las circunstancias. Es una especie de one-car wide, pero en vez de partir de lo visual, parte mucho del trabajo actoral. Por eso lo visual hay saltos de eje, hay falsos records, hay una iluminación que es muy plana. A veces xirría, porque no hay contraste, no hay maquillaje, pero hay verdad, y esto es algo que decía Scorsese. Puedes ver cierto patetismo en esa puesta en escena, pero hay verdad, en ese blanco y negro, que es muy agresivo, muy, muy potente. Una cosa que me llama mucho la atención de Shadows, esa pel·li iniciática de Kassabets, que es un poco ese trabajo de actores que estás comentando a Oradri y que algun uno de los veremos en Hassbanks, una película más posterior... Sí, pero es algo que está ahí como código genético, pero luego se va a volver a ver, el posteriormente. No recomiendo solo por Shadows, como pel·li fundacional, recomiendo seguramente por más por sobre a Postador. Vas adoptada así, parlada a él o de una pel·li. No os preocupeu, ya comenzó a partir, solo me gustaría acabar con una curiosidad. ¿Cómo este tío, que os pensáis que había ganado tanta pasta en los 50 como actor, sí que después hizo un poco como Orson Wells, que dedicaba a trabajar en pel·lis de cierto prestigio para sacar pasta y hacer su cine y mantenerse en ese índi? Se mantuvo siempre en el índi y la libertad creativa. ¿Pero cómo empezó? ¿Cómo pudo salir un poco a la palestra? Y además hay una anécdota muy interesante. Dicen que en el año 56, ya como actor, estaba siendo entrevistado en un programa de radio, llamaba Night People, y Kassabets dijo que si cada uno de los oyentes enviaba un dólar al programa, el haría una película totalmente libre, totalmente independiente, que rompería con los esquemas, con una medición, ¿no? Y a partir de ese momento dicen que empezó a llegar el dinero de los oyentes y bueno, no, no, no tío solo el dinero de los oyentes, es línise al micro masanatge. Esclar, que es toma, es un innovador en tot el aspecte. Si envieu un dólar, no envieu-nos un euro millor. Un bitcoin, va, un bitcoin per fer un bitcoin. Un bitcoin farem una mariscada lliure, no sabem si s'ha de la carn, de peix... Home, és una mariscada lliure. I amb una mica de sort ens comprem un Tesla. No, bueno, no t'exploten, ara, totes les coses de l'Elon Musk. No, no, senyores, ja para acabar, acabar, acabar, deciros que, por ejemplo, aquí hemos traído una obra serial, más bien, que es la de Diedi, que bebía claramente de ese cine. La época lo dijimos, ¿no? Se decía que Damien Chacel había rodado la película en 16 milímetros, porque la obra de Casabet... A ti, lo de Casabet es empanada, te viene ya de Diedi. Y mucho tiempo atrás, ¿no? Y entonces, bueno, recordarlo, Diedi, la serie juega un poco a eso, ¿no? Pero dejémoslo aquí. Porque al final, como ese tipo de cine que apela a la verdad, por mucho que lo describas nunca la puedes sentir, hay que verlo. Puedo acabar con una cita, Adri, una cita de Zabatini, que tú has comentado guionista de la Sica, que yo creo que entronca mucho con Casabetis plenamente, porque dice que para él, para Zabatini el neorealismo, era un cúmulo de encuentros fragmentarios y malogrados. Es como una especie antesala de cine, de toda esa forma. Me parece cierto, porque tú cuando viste la película Paul, destacaste un poco esto, del caos y lo malogrado. Sí, es un encuentro, al final. ¡Oh! ¡Se acabó! Doncs avancem. Comis. Aquí, si te la vaig, passem. Ara t'agrada, és un timp de... Qui que descoli posa perquè avui el de videjocs viatrà parlada de còmics. I que, per què, quan es va dir a més, que faríem un programa sobre coses americanes amb l'excusa del festival aquest d'Americana, no? Incluso aquesta exposició que ja heu comentat, sembla que ens empenya en aquesta direcció, a veure què ho ha de parlar de més. Jo no tenia ni idea de què portar. Vaig pensar, com sempre, que això era un videjoc, que fos un clar reflexa i crítica que ens coneixem de la idea d'Amèrica. De fet, hauríem de dir a Estats Units, que tu ja ho has dit abans. Estem parlant d'Estats Units, d'Amèrica. És el comòàcio d'Amèrica i només portem Japó. Però resulta que el candidat ideal d'un videjoc per parlar d'això ja el vaig dur a la segona temporada. És aquell uníric que en taquis reals zero, que recordeu i faig promo de mi mateix, que està a la segona temporada pisòdicis mística, si voleu, el podeu recuperar a les seccions de videocons. Que va venir l'aveu del programa. Exacte, que va venir l'Ària i ens va acompanyar. Així que vaig seguir donant-li voltes. I vaig pensar, coi, que si mai parlo de còmics, i vaig escoltar la careta de còmics. Per acompanyar polges...I ja sabeu, aquesta versió escà d'una reconeguda sintonia. Bueno, avui no ha sigut escà, avui ha sigut mitz. I vaig dir, hòstia, Ferrant, que tu els tens tots a casa. A més, n'hi ha un, que ha parlat d'Amèrica. Així que doncs... Vaig prendre la decisió de veure't al còmic, mamons. Tintin!Dónde està el còmic?Dónde està el còmic? On me l'heu deixat el còmic?Dónde està el cotxe? Doncs us vinc a parlar, efectivament, del nostre estimat, Tintin. Potser l'heu vist abans...Quin sé bien. Potser l'heu vist abans. Efectivament, el nostre estimat Tintin, i, òbviament, us parlo de Tintin Amèrica. I us he de dir, abans de seguir, que mira que hi ha còmics de Tintin. I que vaig jo, i escullo, per conveniència, per mandra, també. El que considero el pitjor de tots, però amb diferència. Jo crec que has inaugurat el còmics malament. Bueno, no. Tintin era Amèrica, hòstia. Però és fluixet, eh? No, perquè, a més, no podíem parlar de Mart o els intents, dir-lo en mas, com deia, en un moment de la Iron Quend. No fos cas que jo pogués portar els meus estimats i premonitoris aquest dinòmide objectiu la lluna i hem caminat amb la lluna. O potser podíem haver parlat del tema conspiranoic pol i parlar de les set voles de cristall o el Temple del Sol. O jo què sé, dels meus preffes, eh? O aprofitar la collontura, aquesta rara que hi ha als Balkans, un altre cop per partar un dels meus preffes, que és el Certradotocar. Però no, havíem de parlar... Havíem de parlar d'Amèrica. Havíem de pillar, i m'havíeu de pillar a mi amb el pou canviat, i portar en sèrio l'episòdica millor encarna tots els punts baixos d'aquesta saga. Però abans de seguir amb el meu lament infantil, que no voler fer més feina, millor que tornem al còmic que ens ocupa, que almenys ens servirà per reivindicar un dels còmics més seminals de l'estil europeu, no? I que amb les eleccions meves a l'angadal, el volum que he portat, doncs jo crec que va al bastant la pena. Canvia d'etó, no? Són totes les versions possibles de Sintonia, que no ho vas deixar totes. És com que aixem el Satan, és un tintin satànic. Exacte, és l'Amèrica. Recordem que Tintin és un reporter jove i intrépit, que segueix en principi. Les notícies allà on va. Tot i que s'ha de dir que realment sovint es troba protagonitzant aquestes notícies. Creat per l'historiatista belga George Remy, més conegut com Ergé, sempre va acompanyat del seu fidèlito sud-gos Milo, i durant les seves aventures conèixerà amics, anamics i viceversa. Un any d'esperè... Eh, perdó, que m'he saltat una línia aquí. Doncs aquest álbum d'avui, el Tintin Amèrica, es tracta del tercer capítol de les aventures del reporter. El primer, el 29, ens enviava al país dels Sòviets, i s'aprofitava per fer una mena de retrat molt anticomunista. I el segon álbum, editat a l'any següent, el 30, seguia amb aquesta superioritat i paternalisme occidental amb Tintin Alcongo, un mercat esperit, colonialista. Trobar algun boss, ella. La gacena de les gacenes és molt heavy, eh? Bueno, ja varies bé. I el tema del senyor, senyor. Un any després, a la 31, ens trobem amb aquest Tintin Amèrica, i no pot ser menys. Ergé ha agafat tots els tòpics possibles, sense cap interès crític ni de profunditzar el que es creia d'estats units en aquella època. Continua una subtrama, de fet, que apareix el Congo, que Tintin segueix el rastre d'un gangster de Chicago que roba diamants als anys 20-30. Així que ja us podeu imaginar de que anirà la cosa, no? Si són tòpics, gangsters, pistoles i far-ho West a Manzalva. És que aquest còmic, en Tintin s'enfronta de corrupció i crims del mateix Al Capone, que, per cert, és l'únic i últim personatge amb nom real. Ah, aquí ja van dir... Després es van basant en altres personatges i els van canviar els noms. Sí, és l'exageració total del personatge. Sí, és l'exageració total del personatge. I pretén aturar-lo amb un actitud molt de superioritat moral d'aquests europeus sofisticats que veuen a Estats Units com un niu de rates. Jo també... No t'agrada per això, en el fons? No m'agrada, Tintin. Jo crec que no t'agrada, perquè beve demasiado del cine. Espera, espera. No, que no tinc gaire temps, i he d'acabar-se de fer aquí un minutit metge per fer-ho. Aconsegueix de fet aturar el tràfic de diamants des del Congo. Llavors es troba amb traficants d'alcohol i també ho destapa. I fins i tot descobreix en Gargiola Policies Corruptes comprats per la màfia. Òbviament, es deixen impulsar, com t'has dit, pel gènere negre i els gangstes que t'enrevidiquem a Europa com a imatge que tenim d'Estats Units. Afecte, aprofitaré perquè no ens dona l'atenció de despedir-nos de l'agent de l'Esvern. Pudreu suantir la resta d'aquest programa, si ens haureu a buscar YouTube, Spotify, i acabem aquesta secció tan interessant d'un còmic que m'encanta d'avui. Llavors, recorda'm que tenim aquesta secció socials de Facebook, empanada cultural, Twitter, empanada cultura sense l'Instagram, empanada cultural... I tot això, ja ho dic, a Sant Claude i a YouTube, trobaran les versions completes del programa. Adéu! Gràcies, com hi ha Déu de la càmera, i al ràdio d'Esvern no hi ha... Acòstic, acòstic, ens podreu escoltar allà. Muy bien resumido. Es que... És que això... És que a tu se'n va a faltar aquesta edita. Ahorita ha deixat això perquè, al final, és lucadita, al escorcer-se, però feia anuncia. Sí, no, y lo que sigo diciendo ha habido desarrollado, ¿no? Al final, lo que hemos podido escuchar al principio, que sí que forma parte de la película, es el hermano Mayor Huig diciéndole... Porque no les acabo de contarlas inopsis, en el fondo, ¿qué pasa? Estos tres senyores, como decía, tienen vidas muy dispersas, y los dos, que tienen una apariencia blanca, tienen que vivir de esa realidad blanca del Nueva York, ¿no? Ven, ligando con chicas, evidentemente, de raza blanca, y Leilia, que se enamora de un joven blanco. Entonces, hay un momento en la película, que, como hemos podido notar, parece que al hermano Mayor no le hace mucha gracia, pero también, no quiero descubrir nada más, pero también por la actitud que está teniendo ese hombre blanco en la casa. Al final, es evidente que cuando se trata de razas, el conflicto está garantizado, tanto en el pasado como en el presente. Pero, como os decía, Shadows no es un film que intenté eleccionar, no es un film claramente argumental, y, sobre todo, no es un film que intenté eleccionar sobre el racismo. No es como imitación a la vida, ¿no? Que es un pelculón... Da Glaser, donde nos conocimos, precisamente, o donde... Y tiramos, hay una historia de amor ahí. Todo empezó ahí. Pero Da Glaser, que es un auténtico maestro, era un tío muy formal, pero desde lo barroco, desde la puesta en escena, y que ahí apelaba a una idea de racismo plural, desde mil perspectivas, ¿no?, desde la chica blanca, o desde el chico que... O sea, desde la chica que aparentemente es blanca, pero no lo es, y huye de su propia imagen para venderse como blanca, y esto no es lo que pasa en la película de Shadows, ¿no? En la película, más bien, hay un hecho racista y los personajes se mueven alrededor. Yo creo que Kassavets está detrás de la improvisación de estos actores, les da temas, y a partir de ahí él sigue, ¿no? Actores que se interpretan a sí mismos, en cierto modo. Y él descuida totalmente los artificios, esos típicos artificios del argumento filmado, ¿no? En lugar de ajustar la historia a los personajes que hace. Son los personajes los que se tienen que ajustar a la historia. Y recuperar una declaración de él, ¿no? Dice, cuando me ocupo de un film, me prohibo toda opinión. Tretendo registrar solamente lo que los personajes dicen, filmar su comportamiento, intervenir lo menos posible. Sombras no es un film de tesis, no es un manifiesto político. Es un ritual introspectivo, intimista. Yo lo puedo confirmar y además añadiría. Shadows implica un enfrentamiento con un cine que no es lo que es, implica un enfrentamiento con un cine que ya está pasado en esa época, que fabricaba e imponía hábitos. Y esto es lo que... Bueno, también intentan hacer, ¿no? De alguna manera, romper los hábitos religiosos de Estados Unidos. A més, es una película, que això diria millor el Ferran, que es molt jazz, ¿eh? ¿Es molt jazz? ¿Qué vol dir que es? Es muy libre, es muy... De hecho, Charles Mingus, que es el que venimos escuchando, es como parte de la banda sonora de la época. Charles Mingus es un músico súper conocido por su lucha contra el racismo, pero se unió aquí a la obra de Kassabets para aportar, desde lo musical, ese caos, esa libertad. Esa libertad, porque... No es como el de la música jazz, que también tiene esa parte de improvisación, de coger un saxo y empezar a derivar en toda una serie de... Es que es claramente así. La película hay una improvisación, disculpad. Total de diálogos, de situaciones, de movimientos de cámara, de desplazamientos de los personajes. No hay un guión pre-establecido y está claro que Kassabets iba modificando, según las circunstancias. Es una especie de one-car-way, pero en vez de partir de lo visual, parte mucho del trabajo actoral. Por eso en lo visual hay saltos de eje, hay falsos records, hay una iluminación que es muy plana, y que a veces xirría, porque no hay contrastes, no hay maquillaje, pero hay verdad, y esto es algo que decía Scorsese. Puedes ver cierto patetismo en esa puesta en escena, pero hay verdad, en ese blanco y negro, que es muy agresivo, muy potente. Una cosa que me llama mucho la atención de Shadows, esa pel·li iniciática de Kassabets, que es un poco ese trabajo de actores que estás comentando ahora, y que algun modo veremos en Hassbanks, una película más posterior de Kassabets. Hostia, no. Es algo que está ahí como código genético, pero luego se va a volver a ver. No recomiendo solo por Shadows, como pel·li fundacional, recomiendo, seguramente, por más por favor. Vas adoptando así, parlada a él o de una pel·li. Así que es tan complejo abordar todo. Si has parlado de pel·li i portes, eh? No os preocupeu, ja començo a partir. Sólo me gustaría acabar con una curiosidad, porque claro, ¿cómo este tío, qué os pensáis, que había ganado tanta pasta en los 50 como actor? Sí que después hizo un poco como Orson Welles, que se dedicaba a trabajar en pel·lis de cierto prestigio para sacar pasta y hacer su cine, ¿no? Y mantenerse en ese índi. Se mantuvo siempre en el índi y la libertad creativa. ¿Cómo empezó? ¿Cómo pudo salir un poco, ¿no?, a la palestra? Pues, y además, hay una anécdota muy interesante. Dicen que en el año 56, ya como actor, estaba siendo entrevistado en un programa de radio, que se llamaba Night People, y Casabes dijo que si cada uno de los oyentes enviaba un dólar al programa, el haría una pel·lícula, totalmente libre, ¿no?, totalmente independiente, que rompería con los esquemas porque ya había un deseo, una petición, ¿no? Y a partir de ese momento dicen que empezó a llegar el dinero de los oyentes y bueno, no, no. No tío sólo el dinero de los oyentes. Es un micro-massanatge. Que es toma, és un min, no? Si el veu un dólar, no, veu-nos un euro millor. Un bitcoin, va. Un bitcoin per fer-ho. Un bitcoin farem una mariscada lliure. No sabem si s'ha de carn, de peix. Home, és una mariscada lliure. I amb una mica de sort ens comprem un Tesla. No exploten, ara, totes les coses de l'Elon Musk. Senyores, ja per acabar, acabar, acabar, decir-us que, per exemple, aquí hemos traído una obra serial, que es la de Diedi, que bebía claramente de ese cine. En la época lo dijimos, ¿no? Se decía que Damien Chacel había rodado la película en 16 milímetros, porque la obra de Casabete... El tilo de Casabete es empanada, te viene ya de Diedi. Mucho tiempo atrás, ¿no? Recordarlo, Diedi, la serie, juega un poco a eso, ¿no? Pero dejémoslo aquí. Porque al final, como ese tipo de cine que apela a la verdad, por mucho que lo describas nunca la puedes sentir, hay que verlo. Puedo acabar con una cita, Adri. De Sabatini, que tu has comentado guionista de la Sica, que yo creo que entronca mucho con Casabetes plenamente, porque dice que, para él, para Sabatini, el neorealismo era un cúmulo de encuentros fragmentarios y mal logrados. Es decir, es como una especie antesala de cine, de todo... de toda esa forma. Me parece cierto, porque tú cuando viste la película Paul... Destacaste un poco esto, ¿no?, del caos y lo mal logrado. Sí, es un encuentro al final. ¡Oh! Se acabó! Doncs avancem. Deixa aquesta farranya. Aquí cadascú, si te la vaig passar, em vas dir que no. Aquí cadascú l'hi posa, perquè avui, al de videojocs, vindré a parlar de còmics. I que, perquè quan es va dir a més, que faríem un programa sobre coses americanes amb l'excusa del festival aquest, d'americana, no?, inclús aquesta exposició que ja heu comentat, també sembla que ens empenya en aquesta direcció. Ho heu de parlar d'Amèrica, heu de parlar d'Amèrica. Doncs la veritat, jo no tenia ni idea de què portar. Vaig pensar, com sempre, que això era algun videojoc, que fos un clar reflexa i crítica, que ja ens coneixem, de la idea d'Amèrica. I ho hem de dir a Estats Units, que tu ja ho has dit abans. Estem parlant d'Estats Units, a l'Amèrica. No com a Àcia, a l'Amèrica, i només portem Japó. Però resulta que el candidat ideal d'un videojoc, per parlar d'això, ja el vaig dur a la segona temporada. És aquell uníric Kentucky Routes Zero, que no sé si recordeu, i faig promo de mi mateix, que està a la segona temporada pisòdicis mística, si voleu, el podeu recuperar a la secció de videojocs. No sé com va venir la veu del programa. Exacte, que va venir l'Ari i ens va acompanyar. Vaig seguir donant-li voltes, i vaig pensar, coi, que si mai parlo de còmics, i vaig escoltar la careta de còmics. Per culpa de polges... I ja sabeu, aquesta versió SK d'una reconeguda sintonia. Bueno, avui no ha sigut SK, avui ha sigut vits. I vaig dir, hòstia, Ferrant, tio, que tu els tens tots a casa. I a més, n'hi ha un, que parla d'Amèrica. Així que doncs... Vaig prendre la decisió de veure't al còmic, mamons. Tintin! D'on està el còmic? D'on me l'heu deixat? D'on està el cotxe? Vinga a parlar, efectivament, de el nostre estimat, Tintin. Potser l'heu vist abans... 15 vies, ni tot s'ha perdut el còmic. Efectivament, el nostre estimat, Tintin, i, òbviament, us parlo de Tintin Amèrica. I us he de dir, abans de seguir, que mira que hi ha còmics de Tintin. I que vaig jo, i escullo, per conveniència, per mandra, també. I he de dir, el que considero el pitjor de tots, però amb diferència. Jo crec que has inaugurat el còmics malament. Tintin era Amèrica. Però és fluixet, eh? No podíem parlar de Mart o els intents. Dila un mas, com deia, en un moment de l'aire on cuent. No fos cas que jo pogués portar els meus estimats i premonitoris aquest dinòmi d'objectiu la lluna i hem caminat damunt la lluna. O potser podíem haver parlat del tema conspiranoic pol i parlada de les set voles de cristall o el templo del sol. O aprofitar la collontura, aquesta rara que hi ha als balcans, un altre cop per partar un dels meus. Prefes que és el sertra de tocar, però no. T'estàs dient un Adriano, eh? Havíem de parlar d'Amèrica. Havíem de pillar-me amb el puig canviat i portar en sèrio l'episodi que millor encarna tots els punts baixos d'aquesta saga. Però abans de seguir amb el meu lament infantil, perquè el fons això és un lament infantil, per no voler fer més feina, millor que tornem al còmic que avui ens ocupa, que almenys ens servirà per reivindicar un dels còmics més seminals i que, amb les eleccions meves, a l'angadal volum que he portat, doncs jo crec que val bastant la pena. Canvia de tono, eh? Són totes les versions possibles de Sintonia, que no em vas deixar en totes, eh? Això encaixa amb el Satan, és un tintin satànic. Exacte, és l'Amèrica. Recordem que Tintin és un reporter jove i intrépit, que segueix en principi les notícies allà on va. Tot i que s'ha de dir que realment es troba protagonitzant aquestes notícies. Per l'historiatista belga George Remy, més conegut com Ergé, sempre va acompanyat del seu fidèlito sud-gos Milo, i durant les seves aventures conèixerà amics, anamics i viceversa. Un any després, eh, perdó, més al teatre d'una línia, aquí, doncs aquest álbum d'avui, el Tintin Amèrica, es tracta del tercer capítol de les aventures del reporter. El primer, el 29, ens enviava al país dels sòbiets, i s'aprofitava per fer una mena de retrat molt anticomunista, i el segon álbum, editat l'any següent, el 30, seguia amb aquesta superioritat i paternalisme occidental amb Tintin al Congo, un mercat esperit, colonialista. Trobar algun bosc, ella. La gacena de les gacenes és molt heavy, eh? Bueno, ja varies bé, és el tema del senyor, senyor. Un any després, al 31, trobem amb aquest Tintin Amèrica, i no pot ser menys, eh? Ergé agafa tots els tòpics possibles sense cap interès crític, ni de profunditzar sobre el que es creia d'estats units en aquella època. Continua una subtrama de fet que apareix a el Congo, que a Tintin segueix el rastre d'un gangster de Chicago, que els va enviar els gans als anys 20-30. O sigui que ja us podeu imaginar de què anirà la cosa, no? Si són tòpics, gangsters, pistoles i far-ho est amansable. I és que aquest còmic en Tintin s'enfronta de corrupció i crims del mateix Al Capone, cap Arset, és l'únic i últim personatge amb nom real. Ah, aquí ja van dir... Després es van basant en altres personatges i els van canviar els noms. A més, perquè el personatge porta totes les cicatriures. Sí, és l'exageració total del personatge. I pretén aturar-lo amb un actitud, tot s'ha de dir, molt de superioritat moral d'aquests europeus sofisticats que veuen a Estats Units com un niu de rates. Jo també... No m'ha preguntat, no t'agrada per això? No m'agrada, aquest còmic no m'agrada. Jo crec que no t'agusta perquè beve demasiado del cine. Espera, espera. No, que jo no tinc gaire temps, i he d'acabar-se de fet un minut i me'n he de despedir per la gent. Aconsegueix de fet aturar el tràfic de diamants des del Congo. Llavors es troba amb traficants d'alcohol i també ho destapa. I fins i tot es descobreix en Gargiola policies corruptes comprats per la màfia. Òbviament, es deixen impulsions, ja com t'has dit, pel gènere negre, i els gangsters que t'enrevidiquem a Europa, com a imatge que tenim d'Estats Units. Afecte, aprofitaré perquè no ens donem temps sinó de despedir-nos de l'agent de l'Esvern. Podreu suantir la resta d'aquest programa, si ens anireu a buscar YouTube o Spotify, i acabem aquesta secció tan interessant d'un còmic que m'encanta. I d'avui. Llavors, recordant que tenim aquestes xerres socials de Facebook, Instagram, Twitter, Instagram, Instagram, Instagram, Instagram. I tot això, ja ho dic, a Sant Clàudia i YouTube, trobaran les versions completes del programa. Adéu! Gràcies, i adéu de la càmera. I a Radio Desvern, no hi ha càrrecs. Consti, que ens podreu escoltar allà. I avui com que selfàstic, rådia la sèrie d'êterera de córrer d'anglaterrest. Hi ha persones que fos de без scraps, que estaven bas刻its en tools de Tutaj. El just de la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just.