... Prefereu els pitells que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Degler, Perran Pujol, Adrián Mussolero, Carles Martinez, al ràdio d'Esvern. ¡Vamos! Hoy migramos. Migramos de nuevo al formato streaming y lo hacemos felices de poder mostrar el rostro en posición frontal. Nada de cámaras de seguridad ni coronillas que asoman ante el reflejo del foco, curbadas o barrigas imposibles de ocultar. No, rectitud, primeros planos, cara al frente y uno en la distancia. Más que distancia en la unión, ¿me comprendes? ¿Y por qué se preguntaran ustedes? ¿Qué no era mejor la energía compartida, esa pizarra del tiempo en manos de Ferran, que recordaba las que anuncian el próximo round en los combates de boxeo y las miradas furtivas para gestionar la narrativa, que no era mejor así? Tal vez, no diremos que no, ni que sí tampoco. Lo dirán ustedes al finalizar la hora o en cuestión de segundos si el caos acontece. Pero hoy migramos y eso es lo que importa. Y lo hacemos ahora, que se cumple un año del debacle mundial o más bien local, ya saben que el desastre es compartido, pero las soluciones son tan creativas como nuestras empanadas. Y por eso mismo, cuando parece que por fin nuestro querido Paul podrá venir a Barcelona sin infligir la ley o sin inventarse rodajes de fin de semana, nosotros nos confinamos y nos preparamos para cualquier cambio. Municipales, comarcales, regionales, nos dan igual, nos dan igual los cambios de horario y de espacio. Sencillamente, queremos estabilidad. Y como todos, la buscamos arriesgando y provocando más inestabilidad en el inicio, y puede que en el camino, como esos camareros que ya no llevan alta gastronomía entre sus manos, sino paquetes de Amazon. O como aquellos guías que ahora compiten con los profes de idiomas y con los operadores de centralitas extranjeras, ante una temporada que nunca llega. O mejor aún, migramos al streaming como esas familias que ante una ciudad en continuo resurgimiento deciden mudarse al campo, sustituir la inclemencia de la Gran Urbè por la inclemencia real y abrazar el rigor del tiempo como la única inconstancia posible. Y abandonar la dependencia del otro, del gobierno, del mercado, del empleador, perderse en la naturaleza y buscar una fuente de ingresos de cosecha propia. Economizar en alquiler y gestionar el bar del pueblo que lleva años cerrado, capitalizar el paro o gastar los ahorros en un sueño aún no alcanzado. Un huerto, una librería, la artesanía... Ya lo decía Gaudí, que el original es volver al origen. Suena bonito, ¿verdad? Tal vez. No diremos que no, ni que sí tampoco. Lo dirán ustedes al finalizar el programa. ¿Por qué hoy migramos? Y eso es lo que importa. Què comença, avui? Aviam, empieza yo. Hombre, Carles. En Satan, aquesta empanada, eh? Satan? Sí, sí, de millor ara mismo. En Satan, en Satan la voto de vi, eh, una cosa molt de poble. A mi et pregunta, aneu empollats d'art america? No gaire, la veritat. Bé, hi ha dos quadres de cadàge. Cristínez Woll, de Andrew Wyeth, i Amèrica Angosi, de Gran Wood. Aquest és el que toca avui, però si us hi fixeu, són els dos quadres que he dit, tenen a veure amb modos diferents d'irrural en persones que viuen lluny de la gran ciutat. I, com dic, avui ens centrem aquest quadro, perquè us feu la idea molt ràpidament. S'ha fet tan popular a Estats Units que fàcilment podríem parlar de la geoconda americana. Sí, tant. Molt bé, després qui anirà? Hi ha una versió d'NLS, que a mi no, que... Estaria bé, unes 1.000 mesetes en versió americana. Quina gent no vol, no? Després vindré jo i jo trenco una llança, sempre estem portant coses, no?, en aquest cas, les migracions afecten a les persones, inclús afecten als animals, jo reivindico que a vegades també afecten als robots, a les màquines. A la rumba, no? A la rumba, a la rumba, a vegades diu, que a casa es un puto desastre, me voy al campo. Sí, te cago. A mi ni a allà, hi ha menys terra. Us porto això, un còmic que es diu Preferencias del Sistema. I ja veieu que és un robot en el campo. Ja veurem què passa. I té una cosa a la panxa, després ho parlarem. Sí, sí. Està mengringo o què? Està mengringo pol? És francès, no? I als Units? No, és francès. Menos mal. Menos mal, perquè curiósament, jo vengo con un estreno de la semana, es una producción estadounidense, todo y que remite mucho a la comunidad coreana. Ya veréis por qué. Pero, claro, recuerdo perfectamente, como la semana pasada veníamos con el sueño americano, la posibilidad o el error del sueño americano. Y de repente, aquí viene nuestro amigo Carlos, con América Angófic, y yo combinarí que aunque suene así tan asiática, ya veréis que nos habla de nuevo del sueño americano, de la posibilidad de una vida mejor, no solo en Estados Unidos, sino en el campo de Estados Unidos. Ja lo veréis. I aquí ho tenim, aquest menú del dia, avancem cap a la primera secció, que és el Carles i la seva pintoreta. Pintoreta del Carles. Pintura. Ens anem per feina, avui parlem d'un quadre que s'integra dins el que es va anomenar Regionalisme Amèrica, i que té a veure amb una mirada frontal. Parlem de l'art com a eina de retrat, com una finestra a una realitat concreta, a una època, però també parlem d'art, com un espai on fixem la mirada, i aquesta retorna a través dels personatges del quadre. Cosa que ens obliga a qüestionar-nos qui són aquests personatges. Brother Can You Spare a Dime. Estem escoltant aquesta cançó, que és, de una manera, la cançó estrella, una de les cançons estrella de la presió americana, que significa... Hermano, no tindràs una moneda. Ens parla de tot aquest context de pobresa, de crisi, no? I això ve molt a compte el quadre amb el que ens atem, aquesta. Ens atem, eh? Aquesta secció d'art. Aquest Amèrica angòstic pintat a l'oli per Gran Wood l'any 1930. Llavors, què veiem en aquest quadre? Si us fixeu, ja l'entrada, molt fàcil. Un home i una dona, emple mig, de cintura cap amunt. Què representa aquest home i aquesta dona? Doncs la família de granges del midwester de la primera meitat del segle XX, vale? Apareixen a peu drets seriosos, com si els dinessin a disparar una foto. Ell és un home de uns 70 anys, que apareix amb la indumentària típica del camp, la camisa blanca, el coimau, el mono taxà i la jaqueta negra, i amb la madret aguanta ferm. La forca de les tres puntes, és a dir, el que a Estats Units coneixem com el pitchfork. En mira, amb una cara, jo no sé, que ho sembla, fa una mica cara de mal fiat, no? Com que te passes un pelo, te asarto con el tridente. Una miqueta, sí que té mala cara, aquest home. Vols dir que té 70 o que no en té 40 molt mal portats? També podria ser. Els 70 són els 40 d'aquella època. Doncs seguim comentant, hem comentat aquest senyor, que evidentment siguem generosos, són uns 40 mal portats, sí, i ella, què passa amb ella? Apareix al seu costat, amb el cabell ben recullit, el vestit negre, porta un medalló al coi, un davantal marró, tot maco ben decorat, amb punts blancs, és una imatge de l'ordre i també és una imatge de la castedat, perquè no ens està mirant a nosaltres sinó l'home que té al costat. Com podeu veure aquí, ens trobem davant d'una representació bastant simplificada d'aquesta amèrica rural que ara comentàvem fa una estona. Però, ojo, perquè amaga coses... Ojo, amaga més cosetes de les que podríem pensar a simple vista. I amb aquesta melodia de Grey Depression americana, dels anys 30, parlem d'aquesta imatge que podríem dir que era estila ordre d'estila rigor. Els dos apareixen ben planxats, ben polits, amb perfecta sintonia, i dins d'una mena d'alegància i de composició que podria recordar el matrimoni Arnolfini de Jean Van Eyck. Sí, el del Mirari. Exactament. Tot sembla fer referència a una vida modèlica de la societat americana, en un moment on, contradictoriament, fixeu-vos, la vida al camp no es caracteritzava per ser modèlica, sinó per estar patint una crisi fortíssima provocada pel correcte del 29. Hem dit, al context de la gran depressió, famílies que van perdre a casa seva, que es van llançar la carretera a la recerca d'un futur millor. Llavors, aquest retrat de l'Amèrica en crisi el trobarem deu anys més tard del naixement de l'Amèrica en Gòthic, d'aquest quadre, en una novel·la com el Reim de l'Aida de John Steinbeck de l'any 39, i, evidentment, en l'extraordinari adaptació de John Ford, estrenada l'any 40. Però el quadre de Gran Wood no trobem res d'això. I trobem el retrat d'una mèrica rural més sòbria, més flamàtica, expressions nules, d'allà cap a l'ament que identifiqui la gran crisi que s'estava vivint en aquella època. I trobem una imatge de l'èxit en busca més encaixar, podríem dir, inclús amb la il·lusió d'un somni americà, que no passa amb la destrucció del somni americà. Llavors, més coses que podem destacar d'aquest quadre, per exemple, del fons, del fons d'aquest Amèrica en Gòthic. Llavors, hi trobarem una casa que identifiquem com la casa d'aquesta parella protagonista, que s'han guanyat amb esforç, amb dedicació, corran 24 set, o això és el que, d'alguna manera, podríem pensar. I aquí és on guanya importància el nom, Amèrica en Gòthic. A través dels personatges, la Forca, la casa, tot fa referència a una mena de verticalitat formal. Obro, parent-ho, no confonguem això amb el Southerm Gòtic, el Gòticos Sureño, que és una corrent literària que també explorava qüestions socials, de la cultura americana, amb serus de la intriga, com el ruïde i la furia de Faulner, matar a un ruïseñor de Harper Lee. No és això, estem parlant d'una cosa que té més a veure, com dic amb aquesta casa del Fons, que si us hi fixeu, la finestra central, que està entre els dos personatges, té una forma ujival, com els finestrals de les catedrals gòtiques d'Europa. Això es va posar molt de moda a l'Amèrica de finals del XIX, i es coneix com el Gòtic Carpenter. No John Carpenter, eh? Aquest sí, que a vegades era una mica gòtic, eh? Sí, també. Però no és el John Carpenter, és un Carpenter que s'ha posat de moda, de, hòstia, doncs, en Europa i esto, me lo pongo también en mi casa, que queda muy bonito, eh? Llavors, això ho va descobrir Granwood en un viatge que va fer. Viatge de Aïua, l'estat de Aïua, des de Cedar Rapids, que és la regió on tenia l'estudi, i, per cert, ho digo com nota, per qui vagi a Cedar Rapids, fan un pastís casular, així, de Pueblo, de Llimona, que és el gran atractiu de la Torra, les veus. Granwood va fer un viatge des de Cedar Rapids, fins a la ciutat de Eldon, que ja són ja aquesta casa que ho veiem al fons, es pot visitar, és una casa quedada del 1881, que es coneix com la Dibelhause, i que actualment és un niu de selfies, tothom, el tiktok, i s'han fet moltes paròdies de gent, que es posa davant i fa la foto de rigor, no? Llavors, què passa amb els personatges del quadre, amb aquesta parella que protagonitza American Gothic? Us preguntareu, també surten del viatge a Eldon? No, no. Ell és el doctor Byron McKeebie, d'antista de Granwood, i ella, la seva germana, la Nan Wood. Jo, per cert, també va fer carrera com a artista. Podrem veure una foto, a continuació, ens veuen aquests dos models del quadre. Però recapitulem. Els personatges aquests, que ara ho teniu en safata, no són Marit i Moller, els protagonistes de l'American Gothic, dels Granwood, no. Wood els va pintar com a pare i filla. El problema és que la gent es va confondre. De fet, jo sempre he pensat això que era la dona jove americana i l'home gran, com a parella. Sí, sí, és veritat. Exactament. I llavors, clar, perdona, ara... Dime, la severidad de los rostros y la actitud, sobre todo, de la propia mujer, de alguna manera, la envejec, tanto a él como a ella, porque tú la habías echado 70 años. Ya perfectamente le echábamos 60, ¿no?, en el fondo. Sí. Hay algo también de la actitud, de la energía, que destila a través de la pintura que los envejece, no tanto por la que seguramente correspondía, sino por esto, por el dono. I en aquest sentit, és a dir, totalment d'acord amb el que dius, el que està clar és que és un quadre que ha portat a la confusió, però la intenció de Granwood era pintar dues generacions diferents, doncs aquest home més gran i aquesta noia més jove, que sembla també envellida, però és molt més jove aquell, i, d'alguna manera, destilan aquesta idea de persones virtuoses, que s'han guanyat la vida treballant dur i molt compromesos, i amb unes nocions també bastant conservadores, però en un sentit optimista, en un sentit de parlar bé, de tota aquesta gent. Clar, què passa aquí? Doncs, tota aquesta confusió que deia, que ja estava en un inici de la gent quan va veure aquest quadre, que per cert es pot veure a l'Institut d'Art de Chicago, es pot anar a veure. Si ja generava confusió en aquell moment, imagineu-vos què passa després d'una vegada, com els anys 70, d'aquesta mèrica profunda sanguinària de la matanza Ítex, que és de Toby Hooper, de Liberans de Jon Burman, clar, com queda tocat aquest quadre després de tot això, no? Aquesta visió sanguinària dels granges d'americans que queda plasmada, per exemple, en una imitació rígola i bastant traj del pòster d'una pel·lícula terror de l'any 88, com és American Gothic. L'estem veient. L'estem veient, Carles. Aquí es va estrenar com escondete i tiembla. Sembla que portin sants aquelles màscares. No sé si recordeu si vius pesadilles, aquella sèrie de capítols. Hi havia un capítol que es posaven una mena de màscares que se sembla igual, és identical, tio. Sí que té, sí, sí. El realment és pato marrota. Podeu veure aquí, a Rod Steger i Bonet de Carlo, que són els dos mítics actors, actor i actriu de Hollywood, i aquí tenen cerrados. Aquí tenen cerrados. Tienen cerrados a un grupo de excursionistas que va alegremente al campo a pasarlo bien, a follar, a comer... És la típica història de vengança sexual por el bèlgico. Exactament. Però amb aquest referent com dèiem d'aquesta mèrica del Satanta, que, d'alguna manera, veu l'Amèrica Profunda com a qui passa algo raro. Aquesta matanza de Texas del Satanta que, d'alguna manera, portarà, com dic, a total l'oseada pel·lícules de terror d'Amèrica Profunda dels Vuitanta, com aquesta. Claro, carras. És el que comentàvem. Esa imagen del campo mucho más terrorífico. Exactament. No se puede escapar y tampoco te pueden rescatar. Hay algo que mechirría ya del cartel, no de l'Amèrica Angófica, del cartel que has enseñado. Lo pincho, lo pincho. Ja que tenemos a una especie de triente, de forca, com dius, ¿qué narices tiene la mujer en la mano? ¿Es un cuchillo? Pues sí, haber tirado de una ozo de algo. Un agua daña, no, algo así. Una ozo y un martillo. Ara m'estia molt. És interessant que comentis això. D'alguna manera et mostra fins a quin punt el cinema s'ha acabat pervertint, ha acabat prostituint. Una cosa tan decalaix com pot ser els elements que formen part d'aquest món rural, fins al punt de posar un ganivet que sembla de boina verde, amb la sang allà. I com això, com dic, es va desgastant la imatge d'un quadremític que s'ha convertit en icona, però precisament perquè és una icona, s'ha acabat prostituint molt. T'ho hauríem parlat també d'aquest Miguel Ángel que vam portar de la revolució de la crua, que també s'han acabat prostituint molt i mammificant molt. Veig que portes quadres amb aquest criteri. Bueno, clar, com sempre per les bases, i a partir d'aquí compliquem les coses. La mammificació de la pintura. La mammificació de la mama. En qualsevol cas. Com podeu veure, ja estem en un panorama de contemporana. Hi ha moltíssimes versions d'aquest American Gothic de Granwood. Des de Lego, Star Wars, hi ha un de Bruja Escarlata i Visión. Sí, totalment. Els que vulgueu, els que vulgueu i més. Però n'hi ha un que vull rescatar, que jo penso que rebutja molt intel·ligentment la mofa que s'ha acumulat tot aquest temps amb aquest quadre per recuperar aquest caràcter social virtuós de l'obra original. I és un quadre molt recent d'aquest segle XX, que es titula The New American Gothic. I ara el veurem... Aquest tenim, aquest tenim. Aquest panorama és un altre, ja estem molt lluny d'aquell quadre original, però també estem molt a prop. Què vull dir, amb això? Ens trobem en quadra pintat per l'artista Crisel de Vázquez, i on podem veure els seus pares. Un matrimoni, aquí sí que és matrimoni, de procedència mexicana, de treballadors de classe 1.000, que és la llengua de l'arribada de la llengua de l'arribada, la rèplica contemporània del quadre de debut. Si el American Gothic original proposava una defensa dels valors, de la família de granges en època de crisi, aquesta nova versió defensa els valors de la classe 1.000 del segle XXI, dels empleats que renten cotxes a l'Amèrica d'avui, que segurament tenen problemes per tot el tema de... Ara no em surt la paraula de... De pantenensa. Pantenensa a la terra americana. A la terra americana. Exactament, que tenen problemes potser amb el passaport, que evidentment no es poden permetre una casa amb finestres gòtics, com les de l'obra original, però que lluiten cada dia per aconseguir un futur millor. Era raig, no? Era raig. Exacte. En qualsevol cas crec que és molt important portar aquest quadre avui aquí, perquè sí que és veritat que és molt típic, molt icònic, però sota aquesta aparença de naïf, de simplicitat, que veiem en aquest home i aquesta dona, crec que hi ha qüestions de molt interès que van més enllà dels valors, diguéssim, de l'Amèrica Profunda. Podem treure reflexions interessants. Comis. Comis. Toma canviazo, eh? Sí, sí. Aquí somos unos culturetas que pasamos de la América en Gozzi. No sabía que habíamos cambiado. No sabía que habíamos cambiado. Sabes per què? Perquè avui vinc del futur, nois. Avui vinc del futur no per portar-vos una tarda gent de pacotilla, sinó per... Perdona, vols? Se'ns ha tornat a congegar a Carles, Carles. Hola, hola, hola. Resiste. Jo vinc del futur, ahir. Va al passat, del wifi del passat. Vinc del futur, us porto unes notícies, i, bàsicament, us resumeixo que el futur és una merda, i jo, la meva recomanació, és que no vingueu. Fins aquí la meva secció. Ens quedem aquí? És el meu consell. Aquesta setmana que ens obriran no val la pena. El món ja no hi ha més espai, per amagar-te dades de cap mena. De res? Espai digital. Òbviament, espai digital. Hem consumit totes les megas, tot els lligues, tots els petes. Em sap greu, Adrià, no? Però també els petes, petaballs. Hi ha una... Hi ha un tribunal anomenat Els Profetes, que decideix què borrar i què mantenir. De fet, aquest... fan aquest terme, que és el revisionisme cultural. És un tema bastant interessant. No patiu, que això és una broma. Jo, en realitat, això ho he agafat d'un manual, que és aquest, perquè és un còmic, però és un manual. I aquí veurem per què és un total un manifest, que es diu Preferències del Sistema, d'un tal Hugo Benvenu. Bienvenu, bienvenido, en francès. No crec que algú així. Que és el qui fa el guió i el dibuix. Però, bueno, si us dic això, un futur... 2055 tampoc ha de tant. Està allà amb les previsions terraplanistes, no a ordre. O sigui, si us dic això, no? Una falta d'espai, que s'ha avorrat cultural, s'ha de mantenir coses... Què us recorda? Què us ve al cap, amb mi històries d'aquestes? És algo así como... ¿Qué nos llevamos a una isla de cierta? ¿Es el enfoque o...? A mi, personalment, em recorda Fahrenheit, que és el tema dels llibres estan prohibits, i la gent el que fa... El tema de la gent és el llibre que tenen recordat a la memòria. Jo sóc Romeo i Julieta, o sigui, això és Shakespeare. Em sembla que és para llibres, i no para autors. I el meu treball en aquest món és recordar tot el llibre, ja que no se va poder leer, per si algun dia se puede volver a escribir. Jo és molt interessant. A la Fahrenheit 451 de Bradbury, que ha fet tu crec que algun cop ja n'havies parlat, d'això, també, inclús veiem tintes d'aquestes de Black Mirror, o d'un Montfeliz. Aquesta societat que ha arribat en aquest futur, que ha fet digital, en aquest cas, tecnològica, però sí que és veritat que, potser, inclús la referència, i ara ho veurem en el còmic, és que a Fahrenheit es cremaven llibres d'aquestes cremes, de llibres perillosos. O sigui, fins i tot allò que ha pogut veure el nombre de la rosa, també aquests llibres que són prohibits. Aquí, en aquest còmic, el que s'endemina és la cultura, perquè, simplement, es considera innecessària, aquella cultura de que, bueno, què guardem, què no. Però, bueno... És una relació molt a la mierda, no?Sí, sí. O sigui, clar, en el tema cultural, si l'humà no sigue viviendo... La cultura d'empanada.Sí, la cultura d'arribativa. La cultura que parla de la cultura ja no és necessària, si hem de quedar amb poc que hi ha... Sí, s'ha consumit tot. Llavors l'Adrià no em podria preguntar, escolta, què coi té veure amb el camp, això? A part de que la portada és un robot en el camp, o què podria ser? O sí, no t'ho preguntaré, va. Doncs per què? Mira, el còmic té dues parts, concretament. I nosaltres ho podríem relacionar sense fer massa spoilers, però amb psicòsics, amb la pel·lícula. La pel·lícula de psicòsics té aquestes dues parts, entre cometes aquests dos personatges, no? En aquest cas, aprens a dir-les del còmic que us porto, la primera part és a la ciutat, que és aquest personatge, que és un amic del protagonista, que és el Yves Mathon, espero que ho hagi dit bé, perquè és així, un francès, no ho sé, que és un personatge que es dedica a arxivar i sobretot a defensar material, i a qui n'hauria de defensar en el sentit de qui no s'hauria d'avorrar. Aquest punt de cas i d'avogado, respecte a aquest tribunal, que són els profetes, que és aquesta mena de joc d'agado que es presenta al davant d'ells, i dius que aquesta obra s'hauria de mantenir perquè és culturalment... És molt interessant, no sé quantos... Jo, què passa? En aquesta primera part, aquest personatge, al veure que molta cultura s'està perdent, i ja veurem després per què tanta cultura s'està perdent, comença una espècie de conspiració i rebel·lió que, bàsicament, és el rapt de les dades. D'alguna forma, com això que deies farran del Farang, aquesta forma de robar cultura, però per mantenir-la, de fer-la robar de los grandes servidors, que hi ha anar... Cultura que està destinada a desaparèixer, i que ell considera que ja es busca el seu servidor alternatiu, clar, perquè aquest concepte que hi ha poc espai digital o poc espai de màgats de màtge d'informació, aquest és el high-concept d'aquesta novel·la, que és... Imagina't un món on això és finit. Igual que el petrol és finit, no. La capacitat d'emmagats de mà és finita, cosa que no passen al món real. Ja estem arribant a mar, si ho fan falta més servidors. Ja veurem-ho. Què passa? Aquest home roba la informació i d'una forma més clandestina a casa ja té un robot, que és aquest, que veiem a l'emportada, que es diu Mickey, aquí. Doncs és un robot domèstic que, a més, és gestador. És gestador, com podeu veure aquí, perquè, bàsicament, té aquí... Aquí hi ha arribat el punt de que, en el futur, la gent està tan dedicada, tan sigui a la feina, com a altres coses, que aquestes coses les relegan al... Bueno, hi ha part moltes coses d'aquestes, inclús les han passat a comentar amb el tema el cristianisme, no, perquè patiu un embaràs i un part, si ho pots fer una màquina. Això és el que esteu fent vosaltres, no? Esperar. Esperar, que és a l'altre que agarra l'effort. Aquest és el que vinc del futur. Això recorda, Ferran, sobretot tu, d'Extrending, aquell videojoc de l'ideocogima, no? També amb aquesta gestació extracorpòrea. Subrogada de debò. Jo a mi m'agradaria afegir... El màtric, aquesta idea de incubació de l'ésser humà amb la gran màquina, també va per aquí, no? Totalment. En aquest cas, aquest robot domèstic, us podeu imaginar que és com tu us dit abans, Ferran, una rumba, però en el sentit que també parla, o sigui que és... és... és ser robot... bueno, totalment domèstic, no? Llavors aquesta seria la... El robot humano. El robot humano. Acaba tan en caràcter o és programat? O aquest forma part del... Programat no penseu en una cosa, hi ha coses de la raó, no? Al final, un robot molts cops el que es basa és en la lògica. Hi ha coses de lògica com cal, burracultura, no? Que potser un robot pel simple fet d'estar programat també pot comprendre. Aquí ja arribaria Massimov i les seves llis del robot a cap, però deixem-ho, que si no el pol no acabarà la secció. Aquesta seria la primera part, no? La primera part seria aquest home que vol robar aquesta cultura clandestinament, la injecta en el seu robot, i aquest robot ja conté tota la cultura possible, no? Amagatgemada d'alguna forma encryptada, no? Llavors, què passa? La segona part, ja és el camp. El robot, per algunes coses que no explicaré, s'escapa el camp. I allà en el camp, l'interessant és que és un robot, a part del que és un robot que s'escapi el camp, és que literalment, quan s'escapa el camp, ningú està al camp. O sigui, tothom ja viu en les grandes urbes, jo esclar, és un camp que és literalment la volta als orígens, però clar, d'un robot. La volta als orígens del casar, el cultivar, el tot. I, a més, la particularitat de que un robot com ell ha de criar el bé bé que portava. Això és el que anava a preguntar. Ell fots amb la informació i el bé bé. I llavors ha de fer una recreació de les orígens de l'humanitat sent un robot. Exacte, i això és un interessant. Això és un interessant. El més interessant de tot és la forma que té un go, l'artista, en fer aquesta transplantació d'uns humans que cada cop eren menys humans, no? Diguéssim, perquè al·limirem cultura, malament anem, i ho trasplanta a un robot que, de paren, ha de ser algo bastant lògic i bastant quadriculat, però aquest robot acaba sent pare, no? Pare, a més d'una criatura real. I aquesta criatura, tot i ser humana, és la siguiente, per dir-ho així, per dir-ho així, tant de d'humanitat, no? Que l'intentarà fer prendre poemes, pel·lícules, no? Llavors, aquest transmetre la cultura d'una forma descendent, no? Al final, els teus fills, tu li pulcaràs els teus interessos, o les inquietudes, però clar, aquest és un robot. I és un robot que ho té tot a la perfecció, no? Li fa repetir constantment poemes, llibres... Llavors, és una forma de mantenir la cultura viva. I, a més, mantenir-la lluny de la ciutat, de tota aquesta contaminació. Llavors, és un còmic que és molt, molt interessant, perquè no només és aquesta reflexió de la importància de la cultura, sobretot aquesta sobradosa informació, no? Al final, el que passa és que hi ha tanta informació, que no vol dir cultura, sinó informació que acaba saturant-ho tot, sobretot aquest malus de la tecnologia, sobretot en quant a xarxes socials, que és el que ocupa més espai, i després inclús hi ha un punt de missatge ecologista, perquè, al final, és un robot que acaba vivint en un equilibri total a la naturalesa respecte a la ciutat. Llavors, també, aquest missatge ecologista és molt interessant. És un còmic que, de fet, és com comença el còmic, perquè veieu el tema de com s'el·limina o com es gesta la cultura, en aquest còmic. Fa un paradigma que és el de 2001, la pel·lícula d'Estanley Cúbric, al principi del còmic comença que l'estan jutjant aquesta obra, i ella ha de defensar, no, perquè és una pel·lícula que va ser superinnovadora en el cine i, a més, la gent, no sé què, i fa un discurs al respecte d'aquesta pel·lícula, i li diuen, sí, però les nostres dades han vist que aquesta pel·lícula ha vist una cúpula que se veritat que ha vist un 0,006711U de lavoir, que l'han vist, que l'han vist. Prestidible. Les han dit que l'han vist, no. No, els que han vist, de veritat! Ôi, i m'haureu d'agafar aquí! Ui, no, això ho imagino. Esto es una especie perversión, porque esto es devuelver a mí mismo o voler a el punto donde tanto te escuchan y esto nos pudo... Ah, és un home que es gambling misos. I el volia fer és un home pitjós. Ell es esqueixen vius, El món, Instagramer, YouTuber, és a dir, com que les visites és la nova moneda, per dir-ho així, entre com ets fins ara, potser la moneda, inclús en el cinema era la taquilla, o els premis, en aquest cas és les visites, la repercussió mediàtica. I els que passen, el moment que un influencer fa un vídeo que el veuen, inclús en aquell món, que ja tot és molt més explotable, el veuen 500.000 milions de persones, o cops, no persones, sinó cops, clar, això és d'haver una peça digna de guarda. I han de treure una. Exacte. Llavors, a més, ja, si ens posem en que cada cop més, les qualitats dels streamings, o de tot, no els 4K, això és que tothom ocupa més. I al final, el còmic és això. La història, una estopia d'aquestes que ens mola, o a vegades portar d'aquestes d'Ici, doncs Ici, realment, aquí és molt més humà que a vegades algunes distúpies, però sobretot és el fet de la cultura. O sigui, que es perd en base a ja no el mèric que té la pròpia peça, sinó la repercussió. Llavors, això és interessant, perquè, inclús ho podríem extrapolar al món d'ara mateix. Ara mateix, a salvar-hi abans, baby shark, que el padri, no? Ho sabem, ho sabem, ho sabem. Gràcies a mi és així. Hay algo que me ha gustado mucho de lo que estaba planteando la propia obra, y es cómo la cultura, al final, no deja de ser una expresión del humano, en su realidad climática, geográfica, histórica... Y de repente se vuelve como aquella herramienta que ya no está en conexión con aquello que lo provocó, por así decirlo, en el momento que tú la cultura descontextualizas y la acabas guardando, preservando como una pieza de museo, o sea, ya no es cultura, es arte. Entonces, esa línea tan fina, a veces, muchas veces hablamos de cultura como esa palabra de mil usos, y hay que especificar. Y aquí me cuestionaba continuamente la obra en esa dirección, de decir, ostia, vale, al final la cultura es precisamente lo que nos está pasando, son las redes sociales, es la expresión del ser humano, pero no dentro de una clave académica o reflexiva o profunda, sino que la cultura es simplemente la expresión del ser humano en su estupidez. Es la sociabilidad más básica. Claro, eso ya no es cultura, no jodamos, pero es interesante como en esta obra, pues ya se le da una dimensión que a futuro podría ser así. Bueno, porque la intenta... Y luego la... Sí, perdona. No, veia que la intenten quantificar. Llavors, en aquell moment diuen, ¿cómo lo cuantifiquemos? Lo que ha donat més diners, lo que ha donat més likes, lo que ha vist més gent, clar, que hi ha menors, perquè, al final, la cultura, i això crec que també és una crítica que deu haver-hi al còmic, m'agradaria llegir-lo, també té un punt d'exclusiva. I, potser, aquestes també hi ha una mena de crítica que deu... Hòstia, si volem que la cultura, així, valorada com a tal, fem-la més accessible, d'alguna manera, també, perquè, si no passarà això, un youtuber arribarà molt més amunt, o empanar de culturar el triomfarà abans, que no... Això segur, això no es molestarà, eh? I, d'alguna manera, tot això que esteu comentant, heu vist, des de la diferenciació, la bifurcació, entre el que podríem denominar una cultura de masses i una cultura, doncs, potser, amb una sensibilitat més d'autor, i les tensions que hi ha, els pols que hi ha, constan, entre aquestes dos tipus de cultur. Sí, però al final, que defineix una cultura de masses o no, perquè no és només els gustos, també és el que ho fa més accessible. I segueixo dient les hamburgueses, comparació típica d'empanada. Les hamburgueses les menja més gent perquè són més barates que els bistecs. I, llavors, això és el tema de la cultura accessible, d'alguna manera, facilitar l'accés a la cultura de debò. I no a llegir un llibre escrit per... Mira, tinc una amiga que treballa al teatre, infantil, i cada any fan obres originals. I està fins als nassos de que el senyor, com es deia, el Lázar, l'Àlex... Úy, Àngel Lázar. Fa-s'hi aquest, l'Eston, l'Estonton, el rotolinet, aquest, cada any fa... Sí, sí, sí. I el tio s'emporta les subvencions de la gent, i s'emporta les subvencions de tot. El tema és per què li hem de donar pasta a un tio que, a més, està agafant un llibre que no és ni original, l'està adaptant, i en canvi, aquestes petites empreses, que sí que estan intentant adaptar Béker, adaptar Shakespeare, a teatre infantil, perquè els nens puguin... Però això també... Per què hem d'estar ajudant el que hi ha guanyadines? Perquè, clar, pensen en el retorn. I aquest és el problema del món... Crear serials, no? Serials de producció. Tu has sacat el llàxid, però tenim el Ventura Pons, que és... no sé, ara, en quin punt està, però quasi cada any... Nois, sabeu-lo del Ventura Pons, que l'estan denunciant tots els deltexes perquè no paga. Ah, bonicó. Pensava que anaves a dir els de l'institut del teatre, també. És que els sueños són tan caros, Pol, que... Bueno, nois, tornem al còmic. Us ensenyaré una mica, ja que tenim avui guai canvi, i pels que estigueu escoltant el Spotify, doncs nois passeu-vos al YouTube. Veieu les vinyetes? És una mica... Us apropareu una mica més una? A veure si em recorda... em seu dir a què ho recorda? Que guapo. A qui era?No. Mira, us diré una cosa. Adriano, tu i jo hem coincidit en una exposició, aquesta setmana. Acollons. Sí, en el puntet del popar americain. L'institut. Ah, vale, l'institut. Vale, vale, vale. Tot el còmic juga amb aquesta vinyeta bastant fred. Una vinyeta molt freda de colors, després quan anem al camionó. Això també és la gran curiositat, no? La saturació de colors, de vers, de macos, de naturals... El protagonista és el robot, curiusament. Però fins i a vos, tot... Si us agafa una altra pàgina... Perquè veieu, una mica... Aquest rotllo, aquest rotllo com... Sí, sí, sí. I, a més, tots aquests colors plans, que recorden molt aquest pop de Warhol, que aguantàvem. Exacte. Sí, sí, sí. O sigui, juga molt a aquest tipus de vinyeta. Ja et dic jo que, en aquest sentit, és un còmic que no costumo... Jo no costumo llegir o, com a mi, no en conec masses. Per part meva, que tinguin una història... Evidentment n'hi ha molts, però que em refeixo de que no... No costumem aportar aquesta tipologia d'atràs i això. No és molt digital, això. Llavors, és curiós, perquè al final també... Una de les coses que veus a l'exposició, aquesta de pop... Bueno, de... com es deia, d'America... És un americano, crec que s'hi llama, no? Veus que al final era la fotocòpia, no? O sigui, és la idea, el concepte, i després... Però és clar, en aquest cas és com... Jo també és la idea de Plasman, això. Ja, quan es pot veure aquesta exposició que esteu dient... El Caixaforum. Aquí a Barcelona. Una manera... nos retrotáe... Nos retrotráe, programa anterior... Sí, exacte. Hablábamos del ser americano, truncado, fallido... Sí que sí que és una exposició que està bastant bé. El que passa és que jo... I un poco que creo que coincido contigo en esto, porque ya lo comentaste en relación a Warhol, tiene este punto donde, al final, el arte sumado a la industria, que es un poco lo que se pretende en esa exposición, da con la publicidad. La publicidad es la constitución del arte. Pero es interesante ir allí y poder reflexionar sobre ello. I, novemente, una nueva tensión, una idea de tensión, mostrar a aquest art publicitaris celebrant-lo, però al mateix temps posant-lo en dubte i qüestionant-lo. Jo crec que és igual en aquesta tensió del pop-art. L'art com alimenta. Mentalment, intel·lectualment, o les butxaques d'aquí l'ha creat. Clar, el tema de la publicitat és que sí, pot ser molt maca, però el cap i a la fi el que volen és que compris, perquè algú es vol fer ric. És una cosa productiva, molt econòmica. Jo ho has fet. No puc, l'acaba. Acabem, si no la diria ara, no podrà anar a sucar. No, no. Jo dic una hora. Però he estat dudant, de dir-ho, hora i 10. Hora que termino jo, que soy el último. Som-hi, som-hi. La preferència és el sistema, de veritat, un còmic de puta mare. És d'aquestes distopies molt ben parides, molt ben construïdes. A part, vaig a fer premis destacables, gran premi de la crítica a l'associació de crítics francesos, i, llavors, l'associació de crítics d'Espanya, que només salia, l'han catalogat com un dels còmics essencials totalment. O sigui, còmic de 2019, però des d'aquests còmics que perduraran totalment, i acabo amb una frase que surt el còmic, que és, no s'hem construïd para las historias y seremos destruidos por los datos. Me gusta para tatuar-se la frase. Avancem cap a la secció última de l'Adriano. A veure què dura. Adric, me va a saltar el copi raepito. Entra muy sutil, ¿no?, es que entra muy sutil. Bueno, para los grandes conocedores de los compositores estadounidenses, quizás puedan haber llegado al punto de entender que lo que suena de manera muy sutil es la música de Mosseri, un compositor que se llama Emil Mosseri, y es la música que nos va a acompañar en este final de empanada. Pero, aunque depende cómo se mire, estamos en el final de empanada, el principio de la sección de cine, nos va a acompañar Mosseri y lo hace porque claramente es quien firma la banda sonora de esta pedazo de película que se llama Minari. Ya lo he anunciado en la agenda del día, que hoy vamos a hablar de Minari, producción estadounidense, pero que sabe abrazar muy bien comunidades migrantes, como son la coreana. Si habéis podido ir algo, ver un trailer, ver la película... El que sé, moltes possibilitats de cara als Òscars, aquests Òscars estrans que tenen aquí. Això es comenta, sí. Los Òscars tendrían que haberse celebrado ya, se celebran finalmente en abril, y sí que es cierto que es una pel·li que, por los otros premios que ha ido recibiendo, pues sí que ya están en las quimielas de los Òscars. Yo, de antemano, ya os digo que al margen de premios y de festivales, es una película súper interesante, es una producción independiente, de estas producciones independientes de 10 millones de dólares, pero ya sabemos cómo funciona Estados Unidos. Dice la Pol que le den 10 millones, y le dan patato usa. Bueno, bueno, funciona así, ya lo sabéis. Es una producción aquí, son 2 millones de euros, y 10 millones de dólares ahí, es una producción independiente de Plan B, Plan B, la productora de Brad Pitt, y distribución de A24, A24. Se sient independiente de calidad. ¿Qué podemos recordarle aquí al oyente? Tenemos Midsommar, Hereditar y estas películas de terror tan, diríamos, pretenciosas, pero sí de calidad. El faro, y amantes en bruto, o Moonlight. Under the Silver Lake. Exacto. Películas que ens agraden empanada, ho hem de dir. Sí, y la verdad que esta gente lo tiene claro, también es cierto que aquí la producción ya estaba hecha, pero el pacto estaba hecho desde el principio con A24, porque me llevo a pensar, esta gente se espera ver el resultado de la película y entonces la compran o no la compran, no. En este caso estaba clarísimo, supongo que tenían... A ver, estamos hablando de un director de cine coreano, que es la primera película. Nos llega, sobre todo, a Europa, con Minari, pero ya hablaremos de él. Centrémonos en la idea de los premios que he mencionado y que no he acabado de especificar. Es una pel·li que se plantea que puede ganar en los Oscars, pero ya ha ganado. ¿Y qué es lo que ha ganado? Lo ha ganado, además, premio del jurado, gran premio del jurado, y premio del público. No es moco de pago. No, menos en este ámbito del cine independiente. Ya está en todos los top 10 del año pasado, del 2020, y le quedan las nominaciones posibles de los Oscars, pero que ya hay unas muy claras que son los BAFTA. Habrá que esperar a abrir para saberlo, pero aquí ya la podemos ver. La estrenan justo este viernes, 12, y la estrenaran, eso sí, no la busquéis a secas como Minari, usará como Minari historia de mi familia. Ya sabéis, esta inseguridad comercial de algunas distribuidoras de aquí, de casa, que seguramente pensaban... Yo creo que pensaban, Minari, esto de Minari es muy exótico, pero que quede claro que esto va de la familia y que va de la familia a nivel universal, porque la familia vende más que el Minari. ¿Sabéis lo que es el Minari, por cierto? ¿Qué es? Bueno, suena, evidentemente, asiático. Se habla del perejil japonés o del apio chino, tanto, tanto, tanto. Aunque, curiosamente, como ya he comentado, aquí los protas son coreanos. Parece que el Minari combina muy bien con las barbacoas coreanas, que ya sabéis que están muy de moda y la verdad que vale la pena. Pero en definitiva, que es el Minari, pues es una planta comestible, también salvaje, crece libre, y esa es el punto de metáfora con la película, ¿no? Porque es una planta que crece, ya sea en Japón, en China, en Corea, o como os comentaba, en Estados Unidos. Perdona, Adri, pero digo... Yo he empezado con el pastel de crema de limón del seda rapids, o sea, hemos empezado la empanada de platos del revés. Somos unos gastrónomos, somos unos gastrónomos y de nuevo... La empanada cuina. El robot, el mici, el meu robot, cuina nens a la panxa. Hosti, collons, però el guajito, el guajito. També que en els seus coneixements està guardant el coneixement gastronòmic, espero que sigui així. El que està clar és que forma part de la cultura, la gastronomia. I en este caso, además, con un lirismo muy particular, porque es una planta que una vez muere, en su crecimiento muere, pero vuelve a nacer como una especie de segunda temporada, algo de Abe Fénix, y el propio director de la pel·li lo ha firmado en más de una entrevista. Hay un elemento de eso en la película, una película que crece de manera expansiva, con mucha emoción, y lo hace casi sin pretenderlo. No es una pel·li muy maniquea de estas que juega con el drama, como herramienta de conexión con el espectador, sino todo lo contrario, es una película que fluye. Y fluye de alguna manera como el crecimiento de esta planta, que es tan poética que lo será para el espectador y lo es claramente para el director. Diríamos que estamos como ante un roastbat, pero de Cain, de Cain, no de adult material, Paul, que te veo venir. ¿Qué es que Paul es? De todas maneras, ¿de qué va, realmente, al margen de esta planta silvestre, de qué va Minari? Porque en el fondo va de aquello que, como comentabas antes, Carles nos arraiga, esa idea de superación familiar, de que el hogar puede estar en tránsito, al final el hogar está ahí donde tú pones los pies, o como decían en los westerns, ahí donde cuelgo mi sombrero. Hay algo muy potente en esa idea. Y en este caso estamos hablando de ese hogar de una comunidad coreana, que a partir de los 80, porque estuvo prohibido durante mucho tiempo viajar, de salir de Corea, a partir de los 80 era una comunidad muy pobre en esa época Corea. Ahora hablamos de Corea del Sur y, evidentemente, lo tenemos como uno de los referentes económicos de Asia, pero no en esa época. Y entonces se van a Estados Unidos a buscarse la vida. Y llegan a miles, año tras año, y precisamente el director que us mencionaba, Lee Isaac Chang, es un director ya nacido en Estados Unidos, pero de origen coreano. Y por eso en su película, pues si él proyecta la experiencia que vivió, hay mucho de autobiográfico en esta película, y aunque cambiarían municipios y repasáramos la historia de la película con la historia de Lee Isaac Chang, hay algo muy claro. Y es que la proyección argumental de la película nos sitúa ante un Chang, de niño, que tiene unos siete años, el Prota, con su hermana mayor y los padres de ambos. Tenemos una familia de cuatro. Estos padres tienen unos 30 largos y llevan bastantes años viviendo en California, en Estados Unidos. No vemos esa migración a Estados Unidos, sino que ya aparecemos con ella. Pero es que la película empieza con la nueva migración que deciden hacer de California, a un pueblecito perdido en Arcanzas, a una casa que parece de estas casas de... No me sale ahora, pero ya tenéis una auto caravana, ¿no? Exacto, un trailer, y es muy humilde, algo de estar talada, pero eso sí, se encuentra en medio de la naturaleza, en esa naturaleza bucólica, en este caso de Arcanzas. Y ya os podéis imaginar, como esos prados sí que realmente funcionan muy bien para los niños. O sea, ellos sí que se pierden desde el primer momento. Pero también hay una idea de conflicto entre los padres, entre Jacob y Mónica, el obsesionado con el sueño americano, en cierta manera, como montar un huerto, más que un huerto, con volverse... generar un imperio agrícola y empezar a producir verduras coreanas para todos aquellos migrantes que llegan y que siguen llevando, ¿no? Y ella, en cambio... Un nuevo colono, ¿no? Bueno, no tanto desde esa perspectiva, sino desde la idea de poder... Hay mucho desoladeridad entre la comunidad coreana, tal como la quieren pintar a menos en la película, y él está pensando, evidentemente, en realizarse como empresario y como hombre, como persona. Ha encontrado un nicho, dice, hay mucho coreano y va a haber más coreano. Vamos a darle de comer, ¿no? Exacto, hay mercado y hay solidaridad o hay visión de comunidad, ¿no? Pero, claro, esto choca muchísimo con la visión de ella. Ella está mirando por su familia, está mirando por el hijo, sobre todo, porque requiere de cuidados médicos, ¿no? Tiene un corazón un tanto delicado. Entonces, veis cómo se enfrenta esta película, a esta película nos enfrenta al sueño americano o a la superación personal, versus la familia, ¿no? La familia, la familia. Pero dejemos por un momento que sean ellos, los personajes, y la propia película, la que hable de su historia, verán que te parece si escuchamos el trailer o lo vemos, en este caso. ¿Qué es esto? Nuestro nuevo hogar. Queríamos empezar de cero. ¿Y es esto? Papá va a hacer un muerto enorme. ¿Qué tal va tu madre en esa cita? Cultiva mucho, le va todo bien. Los niños norteamericanos no quieren compartir cuarto con sus abuelas. ¿Es un niño coreano? La abuela huele a Corea. ¿Oye? ¿Cómo que la abuela huele? Si es la primera vez que venís, levantados. ¡Qué preciosa familia! Aquí acabaremos arruinados. Deberías pensar primero los niños. Tienen que verme triunfar en mi familia. Vemos de encontrar agua en algún lado. Si no regamos, perderemos una cosecha. Bueno, ya veis que hoy he tirado de un doblaje, más bien, de un trailer doblado. Me preocupaba mucho la comprensión de todos, porque en este caso veréis que es una película que está tanto en coreano como en inglés, que es una película que está tanto en coreano, como en inglés. Es una película que está tanto en coreano, como en inglés. De hecho, ha dado bastante que hablar, porque uno de los premios que se llevó fue El Globo de Oro y fue El Globo de Oro por mejor película de habla no inglesa. Hay una idea racista en esa decisión, más allá de toda la sensibilidad absurda que hay últimamente. A diferencia de eso, por ejemplo, en Sandan's va compitiendo como una película más y se platea que puede hacerlo también en los Óscar. Adriano, veient altra, sense que m'ha recordat, capítol fantàstic de Vigo Mortensen. Sí, tiene un puntito. Tiene un puntito, porque Vigo Mortensen... És gent que ja viu, que ha decidit viure al camp, i, a més, amb la precarietat tecnològica que comporta, però després ha d'anar a la ciutat. També he de comentar que aquí no recordo exactament el context històric de Captain Fantàstic, com Vigo Mortensen. Me sonaba más a modernidad hipster de la actualidad. De ir al Camp Aura. Yo creo lo que estábamos comentando en la editorial. Aquí no es el caso. No he puesto en contexto histórico, pero estamos en los años 80. Estamos en pena época Rigan. Y, bueno, habéis podido notar cuestiones como la religión, como esa comunidad también puede ser bienvenida en el campo a través de la propia religión, porque estamos ante los coreanos, principalmente, responden a la religión católica. Y hay un momento buenísimo, que ya nos descubre otras de las relaciones que es muy potente, que es entre la abuela y el niño. La abuela huele a Corea. Lo interesante de todo esto es que no hay respuesta para ese comentario, pero sí posibilidad de reflexión visual y argumental. Yo os anticipo, ya lo he dicho, que la relación entre ellos dos es buenísima. Primero por un lado, porque estamos ante una abuela atípicamente divertida. Y después, porque esa idea de poner en choque las dos generaciones, las dos culturas, tenemos que entender si este niño representa la propia vida del director, estamos hablando de un niño coreano, pero que ya ha nacido en Estados Unidos. ¿Y qué pasa con la abuela? La abuela viaja. La abuela parece más o menos a mitad de película, una vez ya está en peno de desarrollo. Y lo que hace es buscar este choque, no tanto a través del drama y superación de los padres, que son los migrantes que trabajan en una fábrica sexando pollitos. No, no, no. Estamos hablando ya de dos realidades más allá del día a día, que son la realidad de la abuela y la realidad del niño. Pero yo creo que además de este buen guión que los potencia, y que potencia esta relación, lo que sí, ahí también es un trabajo octoral de diez. Pensad que he hablado de premios, pero no os he comentado que ya la abuela se ha llevado premios, estamos hablando del actriz Joan Yu-Jang, que es una tía que yo he visto en cantidad de producciones coreanas, pero sobre todo en las pelis de Honsang Soo, en un cine muy... no tan fácil de ver, cada vez más, pero sí que es una veterana. Esta sí que tiene 70 años, por cierto. Y el niño que en la actualidad tiene 8, va a llevar el critic Joyce Awards como joven intérprete. Eso lo habéis visto dos años, y de hecho, vola mucho cuando recibe el premio, porque lo están haciendo igual que nosotros, ¿no? Está ahí en su casita de streaming, y el tío empieza con un discurso que tiene medio preparado, y se estallan lágrimas de una manera, como no podía ser de otra manera en un niño de ocho. Mientras no le pase como al Jael Joel Osmet, y acaba gordo y haciendo comedias, chunga, bueno, chunga. O sea, daros cuenta de una cosa, todos los niños que triban fan de niños, por lo general, después... Sí, sí, sí. Jo crec que la fama depèn de com te acontesca, no sé si la podés fer bé. Bueno, ahí el dueto Radcliffe, ¿no? I Macaulay Culkin. Macaulay Culkin, como el anterior, ¿no? L'avui ha sortit una foto de que està fent una nova producció, l'han recuperat al cinema, i el tió està res a veure, en com el recordem aquell del tió superdroga. S'ha limpiado. A un canal de YouTube el redlettermèdia surt sovint, bueno, sí que se l'ha vist que ha guanyat pes, si vols dir això. Ha guanyat pes en el sentit de que no és l'escalet drogadictre que és amb la màquina. Però volveu dir rams a Alan King, que así es como se llama este niño, ¿no? Que da vida a la memoria de Lichendong. I, sobretot, recordar, no? A Jun Junján, que es la abuela. ¿Quién tenemos como padres? Pues, hostia, nada más sin nada menos que Stephen Jaume. Sí. Stephen Jaume, lo habréis visto en muchas producciones occidentales, sobretot, la Peña lo recorda por eso. Hay Origins, que es una pel·li de cine independiente que ha ganado en Sitches, y, hostia, Okja, de Boon Joong-Ha. Bueno, Boon Joong-Ho. Pero yo, donde lo recuerdo, lo recordamos, Carlos. Parming de Lichendong. Esta es la película de Lichendong, que es maravillosa. Claro, yo no sabía que Stephen Jaume, como yo lo he visto muchas veces en producciones coreanas, pensaba que era un tío que vivía y trabajaba ahí. No, no. También es otro hijo de migrantes coreanos a Estados Unidos. Es América, es América. Yo lo descubrí en una pel·li coreana, y eso ya me hizo pensar que, bueno, que formaba parte de esa tierra. Nos falta la hija, Noel Cho, y nos falta la actriz, que la hemos podido ir, en algún momento, cantando esa nana. Una nana que se llama... No, perdona, se llama Cuento de lluvia, se llama Jerry Han, y sí que es su primera producción fuera de Corea. Tiene ya 30 y pico películas en Corea. Ya veréis que a nivel actoral es muy potente, y entiendo que también la dirección de actores lo ha sido. Pero, bueno, todo es muy genial, o está muy bien decidido por así decirlo. Es decir, la manera en la que está dispuesta la película, sus interpretaciones, los protagonistas, los secundarios, ese equilibrio entre unos y otros, el propio drama y la comedia, que no nos casamos con nada, y ya vemos cómo la música es muy potente, en mil mosseries, pero sobre todo la foto. O sea, la foto es maravillosa, y no solo por lo evidente de que te vas al pueblo y te salen fotos muy bonitas, sino que hay una idea de trabajo sobre la calidad de la luz, y cómo, evidentemente, reflejar los estados de ánimo. Estados de ánimo, es lo que te va a decir. Es muy impresionista, ¿no? Sí, muy potente. A mí me ha alucinado. No sé, Ferran, si estamos en un timing complicado. Em pensen que ha passat 3 minuts 4 de la hora. Pero, bueno, avanza. Acaba, acaba. Simplemente vamos a ir acabando, ya. Pero solo quiero recalcaros una cosa. Cuando Chang plantea esta película, que es su cuarta película, está haciendo algo autobiográfico y que puede ser doloroso, ¿no? Porque, al final, lo que está recuperando no es solo su historia como niño, que eso es lo más inocente que pueda haber, sino está recuperando la historia de sus padres, lo que ellos vivieron, cómo lidiaron con ese sueño americano y si se sintieron o no parte de esa realidad americana. Y parece ser que esto es una cosa que maneja solo el propio director, ¿no? Lo maneja también Steven Young, como os estaba diciendo, e incluso una de las productoras que está detrás de Plan B, no Brad Pitt, evidentemente, sino... La productora ejecutiva, y estamos hablando de Cristina Oh, ¿no? Y ella misma lo dice, y lo dice así literalmente. Dice, cuando vieron la película, y sobre todo cuando lo estaban haciendo, decía, se sintió como si estuviéramos construy... Se sintió, esto es muy latino, ¿eh? Se sintió como si estuviéramos construyendo una comunidad entre personas que han vivido estas cosas. Aún si no son coreanas o estadounidenses, ¿no? Hay una idea también de trasladar, como tú decías, Carles, ¿no? Esa posibilidad de comunidad a los propios latinos, ¿no? Y aún añade esa experiencia de ser hijo de inmigrantes y que querer entender a tus padres y querer honrarlos a través de su humanidad, ¿no? Dicen, además, otra curiosidad, que cuando vieron la película estallaron en lágrimas directora y padre con su madre, ¿no? Y el propio Stephen John con sus respectivos padres, también, ¿no? Bueno, como yo os comentaba al principio, hay en paralelo dos ideas de migración, ¿no? Está la migración a Estados Unidos, pero también la migración al campo. De salir de California a Arkansas. Seguramente es si el punto de vista hubiera estado en la Gran Urbe, o habríamos hablado de esa inclemencia que planteaba en la editorial, aquí no, aquí, realmente, hay una comunidad que abraza. La inclemencia la vemos, como decía, en el clima, ¿no? En que, al final, si tú dependés del clima y de la producción, del agua, de que pase un río cerca, de que puedas producir... De hecho, hay una anécdota que dice que, como Chan, cuando estaba considerando dónde filmar, estaba yendo de un lugar a otro, totalmente perdido, no veía posibilidades para rodar esta película, y no sabía que había hecho nada de eso. Y, menos mal que uno de los localizadores del proyecto, dijo, sí, yo jugaba por la zona de niño, y, hostia, ¿cómo? ¿De niño? La idea de la infancia conectó, ¿no? Entonces, yo creo que más allá de una idea de coreano-migrante, o latino o cualquier inmigrante fuera de su tierra, sí que hay una idea que en continuo momento estás fuera de tu tierra. Porque, sin embargo, yo creo que hay una idea que, en continuo momento, estás fuera de tu tierra, porque si ellos han adquirido un dominio a través de Estados Unidos, ahí, perdona, a través de California en Estados Unidos, lo han perdido en el momento en que se van a Arcanzas. Y eso es algo que está en la película navegando y que está con nosotros ahora, en este momento de nuestra historia, en esta etapa pandémica, que más que nunca hemos tenido que aprender a entender que el hogar es como el de los caracoles, con nosotros, ¿no? La setmana que ve encara no em va dir tema, tot i que hem plantejat algunes coses durant el programa, com l'ho acuina, que sonava bastant bé. Ha hagut alguna idea de la setmana que ve, de què vol portar? Això és que tenim gana, tio. Que és hora de sopar, eh? Tenim que parlar amb Kevin. Doncs ho parlarem i aquest programa el podreu veure, ja ho hem dit a YouTube, i el podreu escoltar a Spotify. Doncs, nois, ens escoltem la setmana que ve. Vinga, adeu! Fins ara, adeu, adeu, adeu, adeu, adeu! La plaça Mireia és un programa per parlar de tot amb humor. Caballero! Una de ràdio! Una de què? Una de ràdio... Ha, ha, ha, ha! De veritat. De veritat, que ja no...
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.