El El gran pastís, la vacanal radiofònica. Aquí comença amb en Vanard Conturat. Un programa cuinat per... Paul Diglero. Per Rampujol. Adrián Mucallero. Carles Martínez. A Ràdio d'Espera. Em passa en Paul la notícia de que té net a aquella pel·lícula que havia de salvar el cinema durant l'estiu pandèmic passat. Ara es pot veure en una plataforma nova i aquest cop m'interessa. Es veu que un youtuber anomenat Bob Wolf ha aconseguit encabir les dues hores i mitja de l'èpica temporal de Nolan en cinc cartutxos de Game Boy Advance. Han tan sols 32 megabits cadascun. I sabeu què passa? Que en boden Cris, en Cristófer Nolan, em refereixo, va dir que té net s'havia de veure en cinema sí o sí, en la pantalla més gran possible. Però a l'hora es veu que va estrenar el tràiler, ni més ni menys, que Fortnite. Qui en condena si acuesta, mojado se levanta, que diria algú. I és que em sembla brutal, eh, que l'alternació perjudicial de la substància d'alguna cosa o persona, de pervertir, de deprevar l'objectiu original. Però és clar, en un món tan políticament correcte i tan necessitat d'aquella revolució permanent i sotmés el control de lits que tants cops hem comentat, es pot veure en el que segurament sigui una aberració de format, 30 minuts per cartutx, a 132 x 128 pixels, a 6 frames per segon. Una autèntica corrupció. I d'això parlarem avui de corrupció, del control de lits que tants cops hem comentat aquí empenada. És realment dolenta, tota corrupció? I aquí torno a tenet, eh, i aquesta versió que hem avuiat abans. Que, a part de que no se m'escapa, la ironia de que la pel·lícula sobre viatges en el temps es pugui veure en un format tan anacrònic i antic, també em fa pensar que, a vegades, la corrupció serveix precisament per això, per demostrar que l'emperador va en efecte despullat. I no sé, companys, òbviament la corrupció típica als teatres notícies no sembla pas desitjable, sinó que, a la banda, no us pica la curiositat de veure tenet en un que hem avuiat abans, en sèrio? Qui comença? Jo començo amb una pel·lícula, com o no, llamada La Gomera. La Gomera que nos vuelve a remitir a estas islas preciosas. Sí, estàs temàtic, últimament. Pasamos del hierro a la Gomera. Exacte, esto es un pas a palabra, y al final te quedas con la última isla y te da la pauta de la siguiente. Pero no, en el fondo, además, además de lo fácil de conectar estas dos obras, también hay un motivo muy de peso, que es una obra de mucha calidad. Estamos hablando de la última pel·lícula de... ¿Cómo se llama? Cornelio, el que se va por un bollo. Por un bollo. Cornelio, por un bollo, uno de los grandes representantes de la nueva obra de cine romano. Y ahora parece que se está desmarcando un poco del tema, no porque le falta sentido crítico en su película, sino porque se vuelve un poquito más pertencioso en cuanto a la puesta en escena. Ya lo veréis. I després qui va? El Carles, em sembla? Pues me toca a mí, y yo traigo otra vez Arte, como mi Arte. M'ho haureu de sentir el Carles abans de començar els programes, fent el claquet que ens fa sempre de... Molt clar. Jo us porto una obra, però que jo crec que serveix d'excusa per parlar d'un artista que sempre ha insistit una mica en una idea que jo crec que té molt a veure amb la corrupció. No només la corrupció física, sinó també la corrupció de l'ànima, la corrupció dels valors. Jo crec que aquí hi ha... Ja, amiga, i acabarà el pol, em sembla? I acabarem perquè si estem parlant de corrupció de quin país hauríem d'estar parlant, nois. El nostre. I ho vull, us porto un còmic, que es diu Primavera, pare Madrid, i que no tocarem los verdes de los billetes. Això són els noies altis. Tocaré Mano Poli, bueno, ahir. El rei el que estem parlant. Home, per favor, tocarem un altre tipus de color que ja veureu, que s'apropa bastant el representant de la corrupció espanyola. Ah. Primavera, pare Madrid. Primavera, pare Madrid. Vé un tono azul de fondo, ahí, en esa corrupción española. Ah, sí. Avancem, anem a la secció de cinema de l'Adrià, no? Cinema, no? Cinema. No te entretengas, Adrià, no? Pues vamos allá, tranquilo, que no salta, aquí no hay copyright que nos vaya a joder, no te preocupes. Vamos allá con ese primer ejemplo de corrupción. Me ha hecho gracia porque, Paul, cuando has referido a la pregunta sobre el país más notable en cuanto a corrupción, evidentemente no podía olvidarse. No te preocupes. Vamos allá con ese primer ejemplo de corrupción. Me ha hecho gracia porque, Paul, cuando has referido la pregunta sobre el país más notable en cuanto a corrupción, he de olvidarme de mi querida España. Però, hòstia, Rumania, va allà, va allà a la saga. Que no t'escolti l'albiol. Si hay una nueva ola de cine romano, es precisamente porque, a partir, sobre todo del cambio de milenios, se empezaron a dedicar a meterle caña a su propio país, a su propia sociedad, y a despertar el sentido crítico que todo el mundo debería tener. Y es que estamos ahí, estamos en Rumania, estamos en la Gomera, que aunque nos remite a estas islas canarias, vamos a hablar de una película que se mueve a caballo en la realidad de Bucharest, de Bucharest, como dirían los romanos, y de la Gomera, esta isla occidental de las islas canarias. Pero, además, con un atrevimiento mayor, es una película a caballo entre estos dos lugares, pero en tres idiomas, rumano, inglés y castellar... Bueno, en cuatro idiomas, si el silbo canario cuenta, estamos hablando de rumano y el castellano y silbo canario. ¿Cómo era? Bueno, ya veremos si al final de esta sección conseguimos silbar. Era que no. Y viendo al mafioso protagonista de la película, lo que le cuesta, prenderlo, que no lo voy a dejar para otra vida. Pero es que, por fin, no, porque además hemos comentado muchas veces, la Gomera, y creo que los oyentes o espectadores que harían hasta con nosotros en programas anteriores les sonará, el silbo Gomero o el silbo canario, por fin la estrenar, por fin estrenar esta película del año 2019. Y como tú bien comentabas, Carlos, pasamos de hierro, como serie, esta serie de Movistar rodada en el hierro, a la Gomera, que es película e isla a la vez. ¿Y qué película? A mí claramente me ha encantado. Sé que por lo has visto y que tampoco te ha defraudado. Sí, me ha agradado. Buena recomendación. Y eso que es una película que, así como la de Minari, el otro día hablábamos que es de cierta calidad, pero que tengo claro que le va a gustar a todo el mundo, sobre todo si no creas unas grandes expectativas. De fet, és el que vaig dir, és bastant buenrollista planera. Esto Minari, la película que trajimos la semana pasada, pero no, estamos hablando ahora de una película que quizás no es tan buenrollista, como tú dices, que no conseguirá captar la atención de todo el mundo. Es una película difícil de clasificar, porque por un lado tenemos la idea de Thriller o de Noir, pero que tiene alma de comedia. El cine de Purmuyu siempre tiene alma de comedia. Sí, exacto. Y lo podemos ver al revés, una comedia con alma de Thriller. Es un juez cinematográfico que se dedica a pasearse por nuestros queridos géneros y principalmente por nuestro querido género noa, el género negro. Y es curioso, además, que diga esto, tratándose una pel·li de Purmuyu, porque ya sabéis que es un director que hasta la fecha siempre se ha caracterizado por el típico cine de autor premiado en Cannes varias veces, reconocido como uno de esos culpables de la nueva ola de cine romano, como os he dicho, con esto de colegas, muy crítico con su país, con la política de su país, con la corrupción de su país, pero yo creo que un poquito más divertido que tipos como Cristian Mungiu o Cristi Puyu, que igual por estos nombres ahora os despistan, pero, Carles, por favor, ilumíranos. A ver, Cristian Mungiu, más allá de las colinas, y sobre todo, yo lo recuerdo, por cuatro meses, tres semanas y dos días, esa película del aborto tan descarnada, tan bestia, pero tan necesaria, al fin y al cabo, parecía preparado, pero no. Carles, Carles, Carles, Carles, Carles. Carles, Carles, Carles, Carles. He de reconocer que, además, Cristian Mungiu fue el primer cineasta romano de alguna manera que conocía, a través de su cine, evidentemente, y lo conocía en Cannes en el 2007, que precisamente ganó él, con cuatro meses, tres semanas y dos días, la pel·li que has dicho. Y Cristi Puyu, el del señor Lasrescu, que también manejaba ese humor tan jodido, pero a la vez más dramático, quizás más dramático y menos ligero que Purumbuyu. Purumbuyu siempre se ha sentido muy bien entre el humor negro, entre el drama. Y ahora, en su última pel·li, en la gomera, cambia de presupuesto, se nota muchísimo, abandona esa estética documental y tampoco es que se muestre de un modo completamente distinto. No voy a decir ahora que estemos ante otro director. Pero sí que es cierto que parece necesitar ampliar un poco como su círculo de reflexión, su radio de reflexión. No solo en cuestiones geográficas, sino también culturales y, sobre todo, formales. La puesta en escena general, como ya os he dicho antes. Y, en el fondo, el tono de sus cine, para los grandes adeptos de Purumbuyu, que no se preocupen que el tono sigue siendo el mismo. Como ya os imagináis, por mucho que se vista de no ag, Purumbuyu sigue haciendo un cine muy personal. Luego, si tenemos tiempo, ya veremos, ya veremos si podemos hablar un poco más de su cine previo de estas películas que todos conocemos, como son 12.08 al este de Bucarés, o la de Policía Adjetivo o El Tesoro, que es justo la anterior. Pero centrémonos en la vera. En la película, muchos ya sabrán de qué va. De hecho, vosotros me suena que sí que estáis un poquito familiarizados. Y es normal que lo sepáis, porque es una película, como he dicho, a principio del 2019. Muchos pudieron verla en Cannes, donde competía en la sección oficial. Y algunos otros la pudieron ver en el Festival de Sevilla, donde, por cierto, ganó. Se llevó el premio a Mejor Guión, y cuando hablamos del Mejor Guión hablamos también de obra de Purumbuyu. Porque este tío, todas sus películas, documentales y cortos, ha dirigido y guionizado, ¿no? Y yo estoy bastante de acuerdo con el premio. No sé tu bull qué te ha parecido, pero yo creo que... Además de que las interpretaciones y el look narrativo, la narración de la Bellis, sí que es muy potente, yo creo que hay algo diferente en el guión. Y, sobre todo, en cómo está dispuesto. Bueno, els diàlegs, no tan bé, el ritme... A més, és una pel·li molt curteta, que trobo que ha marxat. Han cabit tot això dins d'un guió d'hora a vintir alguna cosa. Hòstia, molt potent. Es una pel·li muy medida, ¿no? Que fluye con cierta ligereza aparente, pero es una pel·li muy medida, porque, como tú bien dices, está todo comprendido en una hora y media, más o menos. Y, además, sobre todo, la deconstrucción que hace del género, la deconstrucción de la propia historia, por un montaje, evidentemente, más bien caótico, el desorden de los acontecimientos, ¿no?, que diríamos. Os voy a contar así rápidamente quién es el prota de qué va la película, claramente. Cristi, además, es un hombre que le gusta, porque ya tenía precisamente la película de policía adjetivo, el protagonista, que era un policía, se llamaba Cristi. Y, en este caso, a diferencia de policía adjetivo, estamos hablando de un poli corrupto, un poli de Rumania, de Bucharest, corrupto, de rostro imperterrito, que trabaja a la vez para el cuerpo de policía y lo hace también para un mafioso, un mafioso rumano llamado Sol. Oye, y lo bien que lo lleva el tío, un hombre de estos tranquilos, o, como mínimo, un hombre que lo disimula muy bien, si es que está tenso. O sea, no parece que nada le afecte. Pero, claro, necesitamos un inciente inductor en un tipo así. Y poned atención, porque un buen día, al tal Sol, este mafioso rumano, lo meten en la cárcel. Y en nuestro querido protagonista lo visita su mujer, no la mujer del prota, la mujer de Sol, una femfatal de estas que solo hace falta ver el cartel para entender por dónde van los tiros, ¿no? Nos quiero descubrir mucho de ese encuentro, porque vale mucho la pena verlos sin preparativos previos, pero que os quede clar una cosa. Lo importante es que sepáis que, tras dicho encuentro, a este señor lo mandan a la gomera, le dan un billetito y lo obliga, un grupo mafioso de canarios, lo obliga a viajar a la gomera para que... para aprender este gran silbo gomero y, sobre todo, prepararlo para volver a Rumania, a Múcares y sacar a Sol de la cárcel. Evidentemente, a través de este lenguaje codificado. Yo no sé ya si os vais dando cuenta un poco del nivel de delirio que tiene este argumento, pero se le podría responder antes de que digas nada, a Carlos Berrán, con ese concepto de jugada mestra, ¿no? ¿Qué tal se ha vivido aquí? Yo demora que... Lo veo súper cafkiano, ¿eh? Tienes ese punto, tienes... Es fantástico, realmente. Pero fluye, ¿eh? Lo interesante de la película es que va fluyendo, no es que te deje continuamente como acuadros y te desconectes del argumento. Yo creo que Burumbuyu te sabe acompañar y tratándote de un espectador inteligente, ¿eh? No de un su normal. Muchos deben estar aquí. Claramente. Muchos... Perdón, no, perdón, que no estoy hablando de las minorías. Perdón, perdón, Ferran. La cuestión cuál es aquí... Bueno, vamos a hablar de las minorías precisamente. Pero de otras minorías. Las que practican el silbo gomero. Porque muchos deben estar pensando, ¿qué narices es el silbo gomero? O sea, el argumento ha quedado claro, pero ¿qué es el silbo gomero? ¿Alguno de vosotros recuerda aquello de Uscaltel? O sea, ¿agoráis del pachi? Oh, sí, Uscaltel... O sea, ya es mell, pero es que... Hola, hola, sí, sí, tal, tal, tal. L'última no tenerlo ahí a mano, Ferran, para soltarlo, ¿eh? ¿Estáis tirando de nostalgia? Bueno, pachi, ese hombre que buscaba pachi al otro lado de la ciudad desde un palco, ¿no?, y chillaba... Pues imaginaros lo mismo, pero en vez del chillido, este, del grito vasco, imaginaros como el silbido de los pájaros, ¿no? Y es que cualquier idioma puede ser traducido en silbidos tonales reconocibles a mucha distancia, a mucha más distancia de la que nos pensamos. Pero bueno, para acabar de ubicar al personal, a los empanados, ¿qué tal si escuchamos un extracto de esta película donde creo que todos vamos a aterrizar? ¿Qué, qué? ¿Os veis capaz de decir mamá o no? ¿Qué os va a parar? Jo, Adriano, es que hi ha una altra escena que li ensenyen a col·locar, el tip. I jo, quan estava en una pel·li, ho intentava fer, i és impossible, tio. Tiene algo sexual de ridiculo a la vez, me encanta. Eso vendría a sustituir el... Mira, ésta es una gloco, es una gatling, es l'arma del mafioso que tú tienes que aprender a usar, no? No, ahora ya, esto ha quedado atrás. El mafioso tiene que aprender a hablar en Silvio Gomero. En Silvio. Ha sonado a un cantante de música. En Silvio Bernouscón y Gomero. Por favor, ese cantante de ópera, ese cantautor, Silvio Gomero. Una maravilla. Bueno, a ver, a ver, a ver, para que acabemos de ubicar al personal. El Silvio Gomero es una lengua, probablemente dicha, evidentemente es una lengua de los originarios de la Gomera, y no solo de la Gomera, sino de varias islas canarias, evidentemente ahora están de su uso, ¿no? Pero parece que hay un cierto sentimiento de revitalización, no solo por parte de ciertas comunidades de la isla, sino también de políticas gubernamentales, y esto me parece mucho más interesante. Se está enseñando en algunas escuelas el Silvio Gomero y joder. En esa propagación... Ya tinc prou perdona, ¿eh? Está la flota de Titanic a las escolas, y eso son las escolas canarias, la flota de Titanic y el Silvio. Exacte, el Silvio Gomero. Es lo esperanto de los cancios. Pensad que gracias a esto, gracias a esta proyección que se hace de la lengua, no solo en las canarias, sino hacia el exterior, es que Cornelius Urmullov vio un documental hace años, y parece que le alucinó, él es un tío muy obsesionado con el lenguaje, después os cuento un par de ejemplos, y el tío no solo vio ese documental y quedó pillado, sino que tenía ciertas pretensiones de hacer una película de carácter noir, ¿no? Y luego, ubicado al personal, le añadimos al sirvo canario, o al sirvo Gomero, le añadimos el rumano, el inglés, el castellano, de acuerdo, y escuchamos el tráiler de la Gomera. De nada. Estoy aquí. Y tu se fonco. Buen día a las nueve. ¡Pues ya lo habéis oído, ¿no? ¿Dónde está el dinero? Exacto, ¿dónde está el dinero? Dónde suele estar, donde todos lo sabemos. Pues ya lo habéis oído, ¿no? Visto o imaginado también. Tenemos al policorrupto, tenemos la típica estructura policial que puede que también sea corrupta, el traidor, los mafiosos obsesionados con el dinero. Eso era algo que también lo obsesionaba a Purumbullu, ¿no? Hablar de una comunidad totalmente obsesionada con el dinero. Hemos un poquito de todo esto que aparece en el género noir, pero como ya os he dicho, con el aliño de Purumbullu, con esa idea de construcción del género, bueno, más que construcción de construcción. Como si el tipo o el director pudiera poner al descubierto todos estos elementos que forman el género y a la vez entenderlo, ¿no? Como si fuera su propio método de análisis. Y como ya he hecho otras veces en el fondo, los que conozcáis la obra de Purumbullu, sabéis que es un tío que cuando la apetó con 1208 al este de Bucarés, lo que hacía era reflexionar sobre cómo el lenguaje podía redefinir el recuerdo de la revolución. ¿Por qué 1208 al este Bucarés te hace referencia a esto, ¿no? A la Gran Revolución Rumana, el año 89, cuando se cargan a Chaochescu, rompen con el bloque del este, y lo que hace la película es recuperar ese momento en el 2006, muchos años más tarde, 16 años en concreto, y lo que hace es juntar en un programa de televisión local a dos personajes de relativa importancia a discutir con lo que supuso aquello, ¿no? Pero lo interesante es ver cómo el valor de ese momento cobra un significado distinto a través del lenguaje. Y esto lo ha hecho siempre, pero lo ha hecho, por ejemplo, con su siguiente película, con Policía Adjetivo, que a mí me parece una obra maestra, de hecho me parece mucho mejor que la primera, y con las dos gano en can. A mí me alucina Policía Adjetivo, porque en ese momento estamos viendo a un policía que sigue a un niñato, que fuma porros, pero que parece que en la época era motivo de conflicto en Rumania, y lo interesante es ver cómo el devenir de la historia acaba dependiendo de un puto diccionario, porque el policía la culpa le pesa tal nivele. ¿Cómo coño estoy intentando detener a un niñato que fuma porros? Pero como para meterlo en la cárcel tres años y medio, ¿eh? Y entonces empieza a reflexionar sobre la idea de culpa, sobre la idea de conciencia. Lo interesante es que el comisario de esa película, que curiosamente es el protagonista de esta, estamos hablando de Blativanov, un actor por excelencia de estos territorios del este, ahí hace de comisario y lo que dice su policía es... tira, tira, tira de diccionario. Vamos a ver lo que significa la culpa. Vamos a ver lo que significa la conciencia. Y nos descubro más, pero es muy interesante ver cómo todo se resuelve a través de ese diccionario. Y volviendo a la Gomera, el mismo Pumbulla confirmado, que fue ese documental que os comentaba el que le marcó, el que le pareció muy interesante por una idea de lenguaje de nuevo, y cómo trasladar ese lenguaje al lenguaje cinematográfico. Qué lenguaje cinematográfico, en este caso, por eso la necesidad de abrazar el género y no dejar de alguna manera y no insistir en el cine autoral, que también hay mucho de autoral en esta película, pero lo que tenía claro en este caso a Pumbulla es que tenía que hacer dialogar este Silbo Gomero, esta nueva idea, bueno, una idea muy ancestral de lenguaje, con un lenguaje cinematográfico como es el género negro. Y él mismo dice que lo que le inspiraban a las películas de los años 30 y 40 sobre, como decíamos, personas atraídas por el negro, enfermas por el dinero. Pero con un añadido, que el propio Pumbulla ha descrito así, y esto lo voy a decir, literalmente. Hoy en día estamos en un mundo en el que todos tenemos una cámara en mano y podemos tener esa sensación de vigilar y ser vigilados. En la Gomera, quería jugar con esa tensión y esa idea que está tan vigente en la sociedad actual. Esto es lo que dice Pumbulla y yo creo que queda clarísimo en la pel·li. No sé qué piensas tú, Paul. Hay mucho juego de miradas, ¿eh? Totalmente. Sí, sí, sí, el tema de las miradas és que jo crec que tot plegat és... bueno, és el salió aquest neo-noir, no? O sigui, també té les... bueno, vosaltres en sabèreu més, sobretot del noir clàssic, no? Però les bases del noir estan, però també estan per a romper, perquè te he comentat sense fer cap mena de spoiler, però hi ha una escena en un hotel. Hi ha una escena que és la típica del noir, diguéssim, però és que està feta d'una forma molt més actualitzada. Que te la inscribe. Sí, i era molt bé. Le ha dado un nuevo significado. Me llama la atención todo lo que estáis apuntando desde el punto de vista del contexto en el que nos encontramos, que quizá desde el punto de vista del cine de género es un momento de cierto desgaste. Es como que veo que todo lo que estás apuntando de ese cine, que a través de la puesta en escena, pues deconstruye arquetipos y unos códigos de algo anterior, refresca realmente, aporta sàvia nueva, algo que siempre nos están contando, pero que siempre se retroalimenta. Claro, lo que estaba claro, Carlos, es que no podía volver a insistir en el género como única herramienta de discurso. De hecho, hay varios guiños al propio cine, ya no al género, sino a otras películas, y lo hace evidentemente con toda una intención cómica, y no de burlas, sino de reescritura, porque son además escenas que hemos visto en otras películas. Las veces hemos visto lo de Psicosis, el momento ducha de Psicosis trasladado a otras realidades, pues él lo juega en una vertiente cómica, o esa idea de protección de hogar al cual renuncia John Wayne en Centauros del Desierto, en el mítico plano de... Bueno, ¿cómo les llaman? The Searchers. Sí, The Searchers. No me provoques al Carla, no me provoques al Carlos. A veces, agresión un poco de revisionismo, pues moderno, pero... De modernillos, bolsí. Pero interesante es ver como de glúte todo eso en una película que no resulta heterogénea, que resulta más bien homogénea, y si hay guiños a estas películas, también hay guiños al propio cine, hay un momento que es casi un sketch poll, pero que llega al típico filmmaker americano buscando localizaciones en las cámaras, con una guarda, y que sí, un poco trampista, y que se encuentra con todo un grupo de mafiosos en un hangar, que desde luego sí, si pasa y cabura el piset, o yo que sé, el momento matanza en los estudios de rodaje de Bucharest, a las afueras de Bucharest, que es precisamente un estudio de rodaje para un western. Vamos a acabar ya, y simplemente acabaré con una idea que no la hemos descubierto, y es que evidentemente hay un gran elenco actoral del territorio español, y es que es más, hay un actor que hace de capo mafioso, es Agustín Villaronga. O sea, es el director de pa negra. Me digas, palo. Ese hombre... Ya este yo que me sona. No, pues es buenísimo. L'àstima, Ferran, que el montaje que hemos hecho, que bueno, que has hecho de... Se ve muy pocos. Sí, tiene un papel en la retaguardia, es el gran capo mafioso, Canario se supone, aunque es nuestro querido mayor que Agustín Villaronga. Isla, isla. Sí, sí, exacto. Es un poco mas cómodo, de cada vez uno que el que aman, y algo de la que se hacen, los autónomos de esas islas que forman parte. De hecho, hay uno que aparecía en la primera temporada del hierro y actúa también en esta serie, pero me voy a centrar en lo que son los el enco actoral propio de Rumania. Blaity Ivanov, que ya lo he mencionado. Es director, hay este actor del Este por excelencia. Que le hemos visto en todos en esa nueva ola de cine romano, pero en películas también Artista que se ha creado en el mundo del modelaje, pero a partir de cierta edad empieza a ser pinitos en la actuación. Oye, y de unido, ¿eh? A mí me ha parecido que están al nivel todos los actores actrices. Rodícala Tsar, otra actriz rumana, muy conocida en su país, aquí hace de la gran comisaria, que no sabe si es corrupta o no. Y bueno, y quédense con esa idea de Agustín Villaronga que sorprende, ¿no? Sorprende totalmente. Doncs, per el que dius tu, i per el que dius tu també, Paul, que molt recomanable, ¿no? ¿Són alguna cosa más internacional o ya queda l'any passat, aquesta pel·lícula? No, piensa que es una pel·lícula que se proponía como la pel·lícula que iba a los Óscar. El 19. Exacto. El mismo 19. O sea, hace dos. Sí, sí, y lo gracioso es que... Bueno, perdona, al 20, eh. Normalmente estas películas pasan por los festivales tipo Cannes, Sevilla, en el año en el que está la producción, que a lo buen Carguay muchas veces llegan directamente al festival, y después, al año siguiente, se mueven en los orcas. Sobretot teniendo en cuenta las fechas, ¿no? Se estrenó en Cannes a los Óscar del 2020. Y ahora, en el 2021, vuelve a ir como mejor pel·lícula... No, no le ganó, como pudisteis ver, pero ahora, en el 2021, vuelve a ir una pel·lícula romana de cierta importancia, en este caso no se mueve en el género, se mueve en el terreno del documental, pero estoy hasta la historia. Doncs queda recomanada, aquesta pel·lícula, i avancem a la secció d'art d'en Carles, d'acord? Sí, sisplau, de mi. Sembla que no volies aquesta, oi, Carles? Bueno, però escolta, va bé, per l'agafar una mica de... Ritmo, ritmo. Un poco de tambores, no es tambores de la corrupción. Ara faran, comencem amb una melodia una mica més de Britpop, que vagi sonant. Jo no sé el tema drets que passarà, però bueno... No la deixis una gaire, perquè és oisis, no? Va ser instrumental, però és l'origina. Només que sentiu una mica aquest guitarrets i entrem en matèria. Aquestes instrumentales d'oesis ens permeten traslladar-nos a una Gran Bretanya dels 90, suposada mena amable, romàntica, on podríem també veure la noting Hill de Julia Roberts i Hugh Grant, una sala plena de papallones, volant. Però tots sabem que això no s'aguanta per enlloc, que aquesta Gran Bretanya és maquillada, és postissa, que abans de la Julia Roberts s'apallissaven negres, els carrers i els restaurants de la Notting Hill, que per moltes papallones que volin parlar de la sala, aquesta s'acaben podrint. I qui millor que Damien Hurst per parlar d'això, de papallones mortes, que se't queden enganxades a la roba, com les que va tancar en una sala de la Woodstock Gallery de Londres l'any. 1991, sota el títol de In and Out of Love. Aquesta és la realitat que ens mostra Damien Hurst, l'artista del qual us parlem avui. Arran del tema de corrupció. A mi m'images que impacten, que destacen per la seva presència, però també per la seva corrupció física. I qui millor per parlar de corrupció, de la matèria, però també de l'ànima, que l'obra que, d'alguna manera, capitalitza aquesta secció, que és For the Love of God. L'estem veient, Carles. For the Love of God. For the Love of God, ben dit. Això què és? Per dios què és això? Estem veient una calavera de platí, completament forrada de diamants incrustats, concretament 8.600 una unitats, i és una reproducció exacta d'un carani quedat al segle XVII, i del qual podem veure només les dents. És l'únic que es conserva del carani original. Clar, la primera pregunta és... Bueno, i això què és? Bueno, per a la Tate Modern de Londres, aquesta obra és un recordatori de la fragilitat de la vida. És a dir, un moment o mori, un moment o mori. Memento mori. Aquella frase que li deia el Patge al César de recordar que algun dia moriràs. Però, clar, en versió no polenta. És a dir, més que recordatori humil, això sembla una celebració del consumisme. Bueno, és recordar-li a Kanye West, no? Potser a Kanye West. Per exemple, exacto. Con sus dientes ahí bien de oro ahí. Bueno, de fet, aquesta calavera la podria tenir a Kanye West. Perfectament. I més d'un cantant de trap. El poble a la porta. Aquí ens hem de formular una nova pregunta, que és, realment, estem veient una crítica a la fanya de posar-hi riqueses i a la perversió capitalista. Clar, el programa anterior ens plantejava amb un dilema força interessant, que era si Andy Warhol posa un pot de sopa de tomàquet en un museu, està celebrant l'estètica publicitària, o l'està posant en qüestió pel fet de treure-la del seu context original. En qualsevol cas va a cobrar.Digues, digues. En qualsevol cas va a cobrar.Això segur. No, i aquest tio, a més... Entrarem aquí, eh? Entrarem-ho, perquè precisament Damien Herd seria un tio que perfectament podria tenir 10.000 calaveres d'aquestes en su casa, amb el patrimonio que tenen. Perfectament.I aquí és on anem, s'ha de dir. Però, dicho un poco recuperando a Warhol, también lo podríamos plantear con el caso de Duchamp, que aquí és un panorama muy distinto, perquè no és un objecte que podríem trobar en un súper, o en un bar d'una discoteca, amb les pintades. No, no, no. És un article d'altagama, a la base de molt pocs. Però, clar, podríem plantejar la pregunta de que, amb aquesta calavera decorada, Hils està celebrant l'adonisme al rics, o està agafant distància, una distància irònica posmoderna, la mateixa que es podria agafar respecte al gènere de la pel·lícula que comentaves a Adri de la Gómeda, d'aquesta agafa distància des de l'època posmoderna. Doncs, en aquest cas, és agafar distància sobre la mercantilització i l'especulació de l'art. Clar, m'ho estava dient ben clar, dius. Hòstia, aquest tio podria tenir moltes calaveres d'aquestes en su casa, no? Una punt, un parèntesi, el documental d'Exit through the gift shop de Banksy, que es pot veure filmant, que reflecteix molt bé aquesta ambigüetat i aquesta impostura amb la que sembla moure l'art contemporani avui en dia. Jo crec que això ve molt al cas. Aquesta espècie de... estic criticant alguna cosa, però m'estic esquitxant d'això. Però la gran diferència és que, abans, qui és famós de nom? Tothom diu que és el cantant de no sé on, però... El cas de Banksy hi ha una sofisticació més heavy, perquè no li posem cara, no? Jo crec que dona una reflexió que, d'alguna manera, poden afectar i afectar, clarament, a l'obra de Damian Hurst. Llavors, en qualsevol cas, tornem al títol d'aquesta obra de la secció d'avui, no? Aquest For the love of God. Per amor a Déu. Sembla que ens parli dels diners com el veritable opi del poble, com una matèria que es venera, que ritualitza des de la cultura del consum. El problema és que, per molt que Gils hagi afirmat que el títol prové d'una expressió de la seva mare... No, no, no. És a dir, ens hem de posar en context en un moment molt concret, que és que després d'aquella estranyes l'obra a Londres, el discurs de les seves empresaris, va adquirir aquesta calavera per la friolera de 58 milions d'euros. Com qui no vol la cosa. Com qui no vol la cosa. I dic més teriós perquè el mateix Gils formava part d'aquest consórci. Se l'ha comprat jo mateix. Molt bé. I llavors pensem també en l'any en què es va estrenar això. 2007. L'època d'inestabilitat econòmica. Banks que començaven a entrar en fallida. L'hem amb bròders saludant des de la cantonada. Més desconfiança a les mercats. Aquest tio estava espaculant. I, d'alguna manera, aquest espari de l'espaculació és el que s'està movent en aquell moment abans de la gran entrada en la recessió mundial del 2008. Vale, vale, vale. Ara veig per què has portat aquesta obra. Molt bé. Corrupció per un tubo. Però, en qualsevol cas, què podem dir de dir-me, Gils? A part d'aquest quadre amb el que hem ensatat, ensatat de bota de vi, eh? No de... Ensatat. Què podem dir? Tiene una novia 23 años más joven que él. Por ejemplo, es una de las curiosidades. Corrupción de menores. Pascorrupción, pascorrupción. En qualsevol cas, és un artista de la provocació. Que pot presumir el tio de ser el britànic amb l'obra més millor pagada que existeix. Però escoltem ara si una cantarrella molt brument, no vagi sé què en xapin, la farabeta, que estava sentint a l'inici. Dale, Carles. A veure, a veure. Quasi no s'ha sentit el... Vim de l'u, vim de l'u, vim de l'u, vim de l'u. És a dir, aquest hymne, eh? Per què ve a Cuento, quan parlem de d'Inagis? Doncs per què és l'hymne que va sonar el Mundial de França del 98? On, per ser el videoclip, apareix l'actor Polkei, que ens comentava l'àrea en aquella pèlida i ens olgava un pitó. A més, d'una ciutat anglèsa, en ple de gent eufòrica es va fer molt famós aquell any, aquest hymne. Però clar, l'important aquí és que és la cançó amb la qual es va popularitzar el grup britànic Fatless, on precisament participava... Deymian Hurt. Sí. Aquest tio ve de la música en aquesta etapa molt concreta, al final dels 90, però seguimos en los 90. Però, bueno, en qualsevol cas, més enllà del que hagi pogut aportar ell com a músic, el que està clar és que és conegut per les barbaritats que estava ensenyant ara, aquestes calavera i obres amb les que ara entrarem, i per tota la polèmica, aquesta provocació que han despertat cada escuna de les seves obres. Així que remuntem-nos al 1988, una exposició que se celebra als Doglands de Londres, que es titula Fris, congelau. Com l'Adriano, ara? Com l'Adriano, ara. I com jo en el programa l'altre dia. I com a artistes amb un estil directe impactant, els Young British Artists. Clar, amb aquest nom es coneixen una sèrie d'enfants terribles de l'art contemporànic i de final dels 80, que la majoria van estudiar el Goldsmith College, l'agent de pasta, catapultats per la Satchi Gallery, más gente de pasta, i on destaquen artistes com Michael Landy, autó de breakdown, perquè es fa una idea. El tio va destruir totes les seves pertinences d'un altre en una galeria. O Tracy Emin, autora de l'obra, Maybet, una escena en un museu que és un llit rebregat, taques grogues condons utilitzats per terra, calces brutes, o, per exemple, el de Chris O'Filly, que pinta sobre una base de merda de la fan solidificada. Això són los Young British Artists, que es parece un poco el panorama que estem dibuixant. Jo estic dividint. No per el que dius, sinó per... És una de les coses que s'ha de fer. Però, bueno, recuperem. Recuperem, anem a les imatges. Què fem? Anem a parlar d'aquest David Heels, que forma part d'aquesta patula de persones esbujerrades, diguéssim, però que realment tenen... Jo crec que es pot treure certa reflexió, perquè parlem de l'exposició Natural History, uns animals morts tancats dins de tants de vidre, plens de furmol, una col·lecció de bastia que va, des d'un cap de vaca, tancat, dins d'una vitrina que se n'ava podint mica en mica, que es deia A Thousand Years, fins a l'obra que estem veient ara mateix, que es titula, ojo el títol, The physical impossibility of death, in the mind of someone living. Ostres, tu tens això, eh? Té la marinera. Té la marinera. Exactament. Podria ser el títol del nou llibre o documental, xíxec, xíxec. Llavors, clar, perquè us fa una idea... Bueno, ja que hem posat el quadre, van haver-hi diversos exemplars d'aquest tauró, el primer es va començar a podrir, i es veu que el tio em va encarregar tres més. Matant taurons de debò, no? Exactament. Imagineu-vos també... Us heu tocat l'esperat... Aquest tio no pot fer cap denúncia de res. No pot, no pot. Però després això ho envien als chinos i fan les sopes de l'Itax. I el Covid 2021, també. I les neo-sopes de Andy Warhol, també, de Tom Arte. Bueno, en qualsevol cas, ja estem veient aquesta obra una mica, i podríem desplaçar-nos a veure una altra obra de Ferran, si et sembla, que és la d'Esebastián Exquisite. Aquí podeu veure un vadell amb el cos ple de fleixes clavades, i que fa referència a la figura religiosa de San Sebastià Márpiz, una figura transcendental dins la religió catòlica. Podem veure, ara, una representació de Botticelli. I, d'alguna manera, aquí tornem a aquesta visió postmoderna, contemporània, de... Anem a trencar, anem a deconstruir o, directament, anem a ensorrar, tot el que consideràvem sagrat, tot el que consideràvem místic, sota un filtre clarament postmodern, no? Hòstia, però sí, acopuntura, anem. O sigui, l'original, l'original que té quatre lardos... El tio ha dit que s'ha passat, eh? Clar, clar, si ho fem, ho fem bé. O sigui, podria ser més el Toshiro Mifune, d'Ethrona de Sangre, de Akira Kurosawa, al final de la pel·lícula, que el Sebastià Márpiz... No, no. Que ens ha tornat Adriano, i ara... I ha de tornar reajustat tot, un segon, Carles. Hòstia, què caus? Espera, espera, Adriano, s'arregla, Adriano, s'arregla. Digues, Carles, digues. No, no, Adriano, no passa nada. Estava hablando un poco del arte. No me pongas en cuestión, si me he ido para ahorrármelo esto. Si us sembla, faran, si podem tornar a posar la imatge d'Alvadell, d'Esbera Fleches, perquè l'Adri pugui... Mítico, mítico, mítica, mítica obra, sí. Estamos hablando de esa colección, de ese Natural History de Damien Hirsch, y donde, componcho ahora, torno al català, es un arte molt provocador. Aquí veiem clarament que aquell Sebastià de Botticelli, que, d'alguna manera, va ser víctima de la gran matança de cristians a l'antigarroma, es veu convertit en una especie de corrupció de la carn i de celebració d'aquesta. És a dir, una cosa com de dir... Anem una mica a la línia que tu deies, Adrià, d'anem de construir però directament a ensurrar el passat. Clar, és un art provocador, és un art sòrdit, és un art morbós, però també és un art contradictori, perquè criticar algú amb el que es veu esquitxat és un art molt llongritijardist. I, en aquest sentit rebuts, els canons, els estàndards anteriors, converteix la roya en objecte de pensament. La roya, què m'ha acabat? La roya, perquè són coses que es podreixen. Ell, el que fa és mostrar-te un art que evoluciona en la mesura en què està dins un museu, sí. Un art que, si tu vas al primer dia el veuràs d'una manera, si vas al cap de 6 mesos el veuràs d'un altre, amb més mosques, amb més cooks. Hi ha una idea també del pas del temps, però, en qualsevol cas, crec que és un art molt contradictori, com estava apuntant. És un art milionari posat a sovasta, que ha passat per les Southbys de Londres, molt ben pagat, i que ens parla d'una societat consumista i embogida, en la que estem vivint, que crec que la posa en dubte fins a cert punt, però, al final, es veu una mica ensorrada per ella mateixa. A mi m'encanta, personalment, aquesta cançó amb Filipa. Bueno, sabem d'aquesta parlant, no? De James Bond! 0-0-7. L'espia més gran del regne unit, com a mínim, aquella que disparava i després preguntava el que s'enduia allà, qualsevol mosse. El de mezclar-ho, no agitar-ho. Però avui parlarem d'un espia encara més potent que ell, un dels que no només treballava per un servei secret com ell, sinó que els va arribar a timar com un campéon. Estem parlant de l'únic, de Juan Anonli, Francisco Nicolás Gómez Iglesias, que és de si el pequeño Nicolás. Parla'm de tots, sisplau. Parla'm de tots. Olí! El Jaime de la Boja! James Bond! Si fa una setmana portàvem una mena de manual per entendre el futur que ens espera, avui portem un manual totalment per entendre el present polític d'Espanya. Que és... Bàsicament explica de com un parguela com el petit Nicolás va arribar a ser l'Omas i allà a l'Omas Alto. Estem parlant d'aquest còmic d'aquí, que és, a veure si l'encaixo, primavera, para Madrid, d'acord? Un còmic. Si està dibuixat, que és important. I, justo abajo, vemos a... El señor Pequeño Nicolás. Con su mujer o sus sellos. Es una virgen, una virgen. No és còmic del 2020. De fet, diu no una obra de, sinó un còdice, un còdice magíos, d'acord? I, a més, ha dit el còmic, no sé si hem arribat mai a portar alguna cosa d'aquest còmic, però és una d'editora que jo llegeixo moltíssim, molt interessants i molt outsiders. Però, en aquest cas... Hòstia, ja ha entrat, té un aspecte bastant diferent, no?, al que acostumeu a portar, que hi veieu. Sí. A mi em crida atenció al Marc aquest, que porta com de mirall antic de obra de casa antiga, aquest Marc. Jo et diria que fes així amb la llum. Pollo que hi arriba, és el Marc Marc. Fes la llum, fes així amb la llum, a veure... Sí, sí, a veure si veieu. Què passa? Què és el culo, aquest, què és això? És d'aurat, això, no? És d'aurat, nois. Doncs que és d'aurat, però, ojo aquí, que això és d'aurat. El color de la corrupció. Ah, per dintre, també. Ostres! Tot és d'aurat. És al·lucinant. És un còmic banyat d'enoro. Jo, de veritat, que quan ho vaig veure vaig dir, a part de que mai havia llegit alguna cosa així, però és que a part de la imperació està molt ben fet, és aquests brillos de realment. És paper d'aurat. És realment paper d'aurat. És un còmic banyat de billetes, no?, perquè, hòstia, l'or encara és més potent, no?, i ja s'entueix, no?, perquè el Torna va posar alguna cosa de música. Algo más flanatillo. Hosti. Ok, l'oro, l'oro. El joro, el joro de Espanya. A veure, us estic fent aquesta comèdia, no? És molt cañí. És molt cañí, és molt cañí. Però, nois, no és comèdia, eh? Us estic fent aquesta intro perquè tots sabem com de comèdia és... de tota la corrupció en Espanya, però no és comèdia, és sa propa més, i no us confongueu per la portada, eh?, sa propa més a un relat periodístic. O sigui, té un rotllo... És un còmic d'aquests superdetegistes de com han anat funcionant durant molt de temps les corrupteres a Espanya. Té inclús... O sigui, m'atabaria a dir que té aquests entremats... Bueno, que alguns coneixem, alguns no, de fet, aquí, com que hi ha tota aquesta investigació, a vegades ens trobarà de descobrir-se d'això. Té uns entremats a l'estil o House of Cards, però a l'espanyola. A lo que a mi. Però sí que és veritat que tots els entremats que acabes de veure, allà, en aquest còmic, s'han curao, s'han curao, allò, per por si acaso, i han canviat els noms. El pequeño Nicolàs li diu en Fede, però és clar, surten moltíssimes cares famoses. Es pensen que hi ha res, suma gesta, el rei, Rajoy... Bé, tots els que pugui imaginar en el nivell de corrupció a l'espanyola, que, bàsicament, és el que toca el còmic. La Plada Mayor. Totalment, totalment. I justament fa això. Aquesta voluntat del petit Nicolàs fa com un repàs de com vol arribar a aquesta Plada Mayor. Aquesta sanció cap al gran poder. I el que t'explica és que ja des de ben petit... De fet, abans ho comentaves, li preguntaven, no?, Carles, del tema d'aquest tio, ve de família humil, posant aquest cas... Sí, en aquest cas és fi de gent treballadora. Però ja des de petit, des de bastant jove, és a les dones de ric, però no tinc petit, però aquest tio té pocs anys, tampoc ens ho expliquem ara que té 40 anys, no?, és un xaval bastant jove. Però ja des de bastant jove, a les dones de ric, de fet, col·la gent a les discoteques en plans. Contactes d'aquestes a la sala VIP, portes les ampolles... És com el relació és públic. I té molt aquest rotllo. Ho veig, ho veig tu, des del PP, no? Sí, sí, clar, tots els bords de maris. Totalment, totalment. I les gil·lerianes, també? El que doni diners, tios, el que doni diners. Exacte, exacte. De fet, ja tu fan palets des de l'inici que et mira tot aquests polítics. I té una admiració brutal que per aquests polítics els poderosos espanyols no té aquesta plana de gent que sempre veiem a los telediarios, i tal, tota aquesta... Bueno, no sé, tota aquesta secta, pràcticament, superpoderosa. I en el còmic hi ha un moment que diu aquesta frase, que és... Fede, de què jo no hi parlaves, però... Fede sabía que de toda persona es posible aprovecharse o sacar algún provecho. El dinero que ganaba era solo un acceso, una escalera hacia el poder, hacia la influencia política. Cualquier adolescente no habría sabido qué hacer, ganando 1.000 euros por sesión. Él tenía un plan y una visión de futura impropia para su edad. O sea, ja t'ho plantegen d'on... Aquest xaval no és normal, no? Bueno, no és normal per fer tot el que coneixem. Part del que coneixem que va arribar a fer, aquest xaval. Jo, aquesta descripció encaixa molt amb el Berri Vera, també. Sí, sí, sí. Bueno, potser arriba a sortir el Berri Vera, en aquest còmic. No surt el perrito aquell de... Però bueno, gairebé, gairebé. Fa molta mofa, però fa molta il·lustració de lo que és l'Espanya actual. I ja hem vist, per aquesta descripció, aquest fet d'aquest petit Nicolàs, és una persona que no busca diners, sinó contactes, poder i absolutament totalment a status. Farran, ens anem cap al centre, en Madrid, no? Canviem una mica, encara més que ell. Madrid! Madrid! És bàsic, oi? Que no es van a... ¿Estàs xoti, o no és això? Bueno, això... És xulo que estic... Exacte, el futur és que té raó el pol. Ens vindran a desmonetitzar i diran que la Generalitat ens roba. Vindrà l'Aiuso, ara que està on fire... Aquesta cançó surt, ja m'enteneu, però surt cap al principi del còmic per il·lustrar... També és a capital, no és a capital, que ha absorbit també totes les grans trames de corrupció que han anat passant. Hòstia, podríem fer una mena d'1, 2, 3, d'anar veient tot... Si us dic clar, a PP, tenen milions de trames, la corona, la construcció en termes de Florentino Pérez, o incluso de Gili Gil, sin remontem a l'Espanya, o más de Jacuzzi. Tots els van robant, no? Ferenç en Nueva. El que m'he recordat del Pionero. Exacte, el que m'he recordat del Pionero. Exacte, el Pionero. Hi ha un terme que m'agrada molt que jo no coneixia, que es diuen los desayunos informativos. És una cosa que no sabia que existia. No has escoltat mai a l'Enric Juliana parlar d'això, dels mentideros que diuen que són los desayunos informativos? Sí, jo no ho sabia. Són aquestes menes entre reunió congres de gent poderosa i premsa on va ser el network. El contacte és... Òbviament, gent de dretes. El que són a PP, s'anaven al costat, el que són a PP. No sé com es deia el restaurant que anaven sempre. Ah, sí, sí, sí. Aquest restaurant que després, quan els vam fer l'emoció, que es van estallar com 14 hores, fotent els... A mi tot això me huele mucho. Me huele mucho a Gürtel, y a mucho a Marbella... Clar, eh? Tot el còmic el que fa és justament expressar això. I, de fet, hi ha un moment que planteja molt com funciona el napotisme a l'estat espanyol. No només en les grans empreses, sinó que a tot arreu. Tot arreu com el col·legent de la família, o, simplement, pos grans amics. I, de fet, ho il·lustra com aquest... i torna a aquest terme, no? Aquest gran nou ordre mundial que es fa a Espanya, en què aquesta mena de gairebé entre incest de rics, juntant les famílies econòmiques per a què creixi més, no? Llavors, si tornem al títol, Primavera per a Madrid, que us ho torno a ensenyar... Hòstia, és molt interessant, perquè hi ha una frase que repeteixen constantment, quan van tocar en certs personatges que els va tocar en la corrupció, no? Diguéssim, que és a cada situació personatge li llega la Primavera. Llavors hi ha una escripció que fa que em sembla molt interessant, que és la Primavera és un temps de canvi, un nou comiençó, però el canvi ho pot acusar en siadà. Quan la naturaleza se renueva, un aspecte de la vida ha morto. El problema és que la vida humana no és com una naturaleza, i quan l'invern no llega, lo hace para quedarse. De fet, això és per il·lustrar tot el tema de les corrupcions. Si jugues con fuego, te vas a quemar. Però és que a més em recorda molt a la pel·lida. Espríncio, està pensant. El tema de mutar... La que vas portar tu, Adrià, el tema de la mutuació. I la Primavera. Que et devores a tu mateix i devores al teu voltant. Jo, de hecho, estava esperando un poco llegar a este punto para entender el porqué del título. Diciós que Primavera para Madrid, digo, es porque es de rabios actualidad. Y están hablando de la realidad de Madrid. Y que Pablo Iglesias nos va a salvar a todos, ya lo sabéis. O por qué nos está hablando de un florecimiento del fascismo de nuevo. I és evidente. De fet, és un... A veure, ara no et sabria dir quantes pàgines, però no és petit. No és petit. I crec que tracta molt, tracta des de la política, a tots els aspectes d'Espanya, perquè així els toca. És un ral paridística, ja us aviso. I el invierno lo llega por el pol. I tant, i els arriba... Però lliguen el col·loc. O sigui, el invierno, m'explico. El que arriba és com a todo cerdo, no? Ah, San Martín. I llavors li arriba tota la Primavera, és aquesta Primavera de que todo lo bonito, no? Todas las tarjetas blacas, al final, que avanza. De hecho, pol. No me contaste que no nos pasaste un enlace o un artículo donde le ha llegado el invierno, pero no dentro de cómics. ¿Le ha llegado fuera? Sí, que es vera, que el Peño... Pequeño Nicoladas ha rebut un escarmet... Un xec dels carrers, un xec d'hòsties. Un xec d'hòsties. És clar, és un tio... Estem parlant d'un xaval, que va enganyar molta gent, i el CNI potser no s'atreveix a fotre un xec d'hòsties, però és gent del carrer, mas mundana, potser sí. No, no, no. Però que quede claro que de nosotros si aquí no nos alegramos para nada de violencia, sobre ningún tipo de persona, más que todo, porque se va al hospital y tiene que ocupar una puta cama que podría ocupar otro. Exacto, gracias. Gracias por explicarlo, Adriano. I, llavors, si tornem una mica al tema, ja no només el títol, sinó l'estil pictòric, òbviament, a part del tema del Daurat, això, té un estil pictòric bastant, bastant metafòric. De fet, comencen amb tot de rodones. És un còmic que juga molt amb les rodones. No sé si ho veureu per aquí. Però que fan unes transformacions, el sol cali d'aquest, que és quan tot funciona bé, es transforma en una pilota de tenis, o la paddel. Patel, patel. Aquest mateix cercle es transforma després en jo què sé. O sigui, vam fer tota aquesta correlació, al final és una trama. Tot el que explica, llavors, bueno, vàries. Però té tota aquesta... Aquests recursos metafòrics, que és molt interessant. I té un estil que és molt curiós, perquè és un estil que tot hi sé bastant periodístic, molt realista. Té un estil, no sé si ho coneixeu, al Pedro Vera, del Jueves, que té aquelles tires d'Ortega y Pacheco. Sí. Té una cosa una mica... Sense ser tan garrulo. Exacte, és l'estil de forma exageradament, a vegades amb detalls molt ben trobats. És una simplificació sobrecarregada, que és una cosa, a més o a més, el Vera és molt així. El Pedro Vera és el que fa la cara de tonto de la bascal, no? Sí, sí, sí, és el que fa. Molt rudoret per això, no? De hecho, hablabas de las formas circulares, que las he entendido yo como esa idea de la mesa redonda, ¿no? Aquí estamos todos al mismo nivel de corrupción. Y puertas giratorias. Pero veo que lo traslada a todas, a las propias formas de los rostros. O la opulencia en la que viven, o... Estamos hablando de una especie de artista paisa, como es con hostia, no me sale ahora el del gato y las mujeres orondas. El blacksat. El hombre, ¿no?, el artista de Medellín, este buen hombre. Ya saldrá, ya saldrá. Tenemos una especialista de arte aquí y no lo recuerda. El asco de Botero. El asco de Botero. Ah, vale, vale, vale. Botero, por cierto, que acuñó el botedismo. O sea, el enzimismo ya es un estilo de Fernando Botero. Y he visto un puntito de boterismo en esos rostros, ¿no? Bueno, per tenir-lo, he dit que es una cosa com una mica més caricaturés, però sí que és veritat que... De fet, us anava a posar un altre exemple, que, ja per acabar, ja que parlem de corrupció, també hauria de sortir aquest còmic. És jo mentirosa. Jo mentirosa és el tancament d'aquella trilogia, de fet, el vam entrevistar fa molt de temps, a l'antany i al darrere, i, bueno, ha llegado, ha llegado... I mira... Aquí no està, aquí. T'he dedicado, gràcies a mi querida Rosebundó, regal dels 30 anys. Però que prefereixo, reprenent això, és un còmic que acaba de sortir ara. De fet, és la competència directa del còmic que us porto, totalment. O sigui, acaba de sortir més o menys cobatanis en els mateixos mesos, i estem parlant de primer, quan d'interès hi ha en demostrar la corrupció d'Espanya, perquè va de lo mateix, a vegades que l'altarribe segueix una trilogia amb una assassina pel mig, no? Però és curiós de com, al final, l'art s'acaba volcant en aquesta corrupció, sobretot aquí, a l'estat espanyol, no?, en forma de música, encara que se'n surin, en forma de còmic, en forma de lo que sigui. Però d'alguna forma, crec que és molt interessant tenir aquestes dues obres, també recomanable, 100% jo mentiroso. Però, per anar tancant la secció, 100% recomanable aquests dos còmics, o sigui, primavera, para Madrid i yo mentiroso, per entendre aquesta voràgina, que estem vivint Espanya des de fa massa temps, i que ja veurem què passa amb tot això a Madrid, però ja veurem, igualment, què passen els propers anys, perquè això no té pinta a acabar. Perquè són obres com autobiogràfiques del nostre país, quasi. Son obres anacròniques. Bueno, costa. Al final, hay algo que conecta. Es la idea del lenguaje que veníamos hablando desde la película de Purumbull, la Gomera, pasando, evidentemente, por el lenguaje del arte, que tiene muchísimo de lo que también estás comentando tú. Al final, esa idea de cómo la política pervierte el lenguaje, y, al final, entonces, como partimos de términos que son imposibles de entender, porque en boca de cada persona tiene un significado, y hablo de cualquier término. Hoy en día el comunismo es un chicle que lo puedes estirar, y tanto le vale para el señor Quim Junil o Quim Jomún, le vale también para nuestro querido venezolano, o para el mismo Pablo Iglesias. O John Biden, que llaman comunista John Biden. Cómo es lo de comunismo libertano. Esto es lo que propone la suma normal del Ayuso. Desde aquí, desde aquí, no volen dir, no volen faltar respecte als sumes normals. Per favor. Avanceu, si us plau, que després em arriben crítiques. Genantis amb discapacitat, tampoc discapacitat. No, no, però aquí t'està plantejant un termino reflexivo que nos daría igual para que a desverle le lleguen dos programas. Pero lo que vengo a decir es, si yo digo sume normal, no estoy haciendo alusión a las personas que tienen discapacidades físicas. Se hablan de la subnormalidad, es decir, no ser normal y llevarlo a un terreno de subnormalidad. Y en este caso hemos convertido en normalidad la subnormalidad política. Entonces, alejémonos de ese concepto ya, ¿no? Jo crec que anirem a recuperar també el mongol. Això ho hem de recuperar. Què passa? Això és terrible. Se us acusen que no, prou, prou. El jodido es que todo esto entra dentro de mi sección. Exacte, exacte. No, prou. Jo no m'explicava que hi ha dues coses infinites. Decía Einstein, el universo y la estupidez humana. Del universo no estoy muy seguro. Anem a l'agenda i la segona complica la vida, per favor. De la subnormalidad tampoco estoy muy seguro. Anem tancant, recordo, i se'ns socials. Les podeu recordar vosaltres. Facebook, Adriano, quines? En parada cultural, todo juntito. I Carles, Twitter, quines? En parada cultura sense la L. Molt bé, Pol, quines a l'Instagram? En parada cultural. I a Spotify i a YouTube què podem trobar? Pots, quasi, videocast. La paraula, doncs nois, busqueu-nos a xarxes, compartiu tots els programes, doneu-li el like, doneu-li la campaneta, suscriviu-vos, i aquestes coses que s'han de dir sempre. Ens escoltem la setmana que ve. Ara fem una reunió així molt ràpida i decidim de què parlem, d'acord? Molt bé. Ens escoltem la setmana que ve. Off, off. El just a la fusta Parlem de tot el que passa a Sant Just.
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.