Against us diem... Adrián Mucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esper. Un policia nacional apareix d'esquena amb el braç sobre l'ombro d'una treballadora sanitària. Somos equiporres a la imatge. I així, amb aquest cartell dissenyat sense gaire esforç, la Junta d'Andalusia ha guanyat un dels premis FAQUA a pitjor anunci del 2020. Però no ho neguem, per molt que la imatge perpetui el gest paternalista, el rol d'inferioritat de la dona i els estereotips caducats, hi ha una mena d'èpica. Sí, d'èpica. En el conjunt de la imatge que no va pas desencaminada, i és l'èpica dels últims 12 mesos, la dels herois i les heroines sanitàries, que es deixen de pey nit i dia tancats en un hospital 24-7, a tant en casos i casos de Covid, i resistint l'envestida de cada nova onada que ens depara aquesta malaïda pandèmia. Clar, parlar de tot això és parlar d'una èpica que, com la noia del cartell, és anònima. Una èpica que apareix d'esquena, que es manté a l'ombra lluny de la fam, el reconeixement, els flashos de fotocoll, res a veure amb el que apareix a la pantalla quan ens acomodem, per exemple, en una sala de cine, o el que llegim escrit sobre una pàgina, o dibuixat sobre la vinyeta des del sofà de casa. L'heroi que a tots i a totes ens ve al cap. L'heroi entès com un mita, com una construcció que lluny de la realitat, de la rutina, es situa davant nostre com un referent, com un ideal amb el qual en mirallar-nos. Em podríem citar un fotimer, penseu en Teseu derrotant el Minotaure, en Perseu aixecant el cap tallat de la Madusa, o Hércules domesticant un gos amb tres caps abans de passejar-se per l'infern. Tot servirien com exemple. Clar, també hi ha herois dissenyats per animal personal, per exemple. Per exemple, el que ens ha fet és que el que apareguin amb la llança i l'escut corrent en direcció a les muralles de Troia per motivar un exercit sencer de gent. De soldats. De fet vocal, ni que sigui el mateix ara que corra. Ni que tingui la cara de baratit. Només cal que identifiquem el seu casc. Sí, sí, el casc. Tant se val que el porti posat. Quan la gent el vegi cridarà ben fort, aquell d'allà és el valent a Quiles, que és el que ens va posar. Venim al costat i la mena de la llança. L'enviarà amb el matí, amb la mariana de la crua, i el poble cap a la revolució. Il·legalment, diferent context i subtext. És parlar de símbols, la construcció d'un ideal que, a diferència de la sanitària de l'anunci d'esquena, són cossos que apareixen de cara. Que reconeixen el instant. Alguns més clàssics, o Osnake Pliskin, però ja parlem d'heroïs o d'anti-heroïs, el que està clar és que tots semblen compartir una mateixa inquietud. La nostra, la que se limita dels mites i reclama que li expliquin relats. Una vegada, i una altra, i una altra, per projectar-nos sobre una narració i un arquetip, que no té una ni dues ni tres cares. No, no, com diria Josef Campbell, parlem d'una heroï o d'una heroïna que en té mil de cares. Però atarrem el temps present a la nostra actualitat. A les enfermeres, enfermeres, conductors d'ambulància, i en general tota la plantilla de treballadors del sector sanitari, i ens adonarem que, de mites, és que no n'hi ha cap. I d'heroïs tampoc. No ho dic jo, eh? Ho diuen els mateixos, que ho neguen, que rebutgen aquesta etiqueta, salvar vides i protegir-les, diuen, és la seva feina, la seva responsabilitat, és el que toca. I no fa falta cap animalles ni armadures d'or i titani, perquè la gent parli d'ells com a heroïs. Aquells heroïs artúrics i superpop que Bon i Tyler cantava a ritme d'Ainita Hero. Però aturem el carro, aturem el carro. Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar una pregunta. Més enllà de tot l'entrataniment, de la nostra necessitat d'entrar per històries, realment necessitem un heroï? Què em penseu vosaltres? Hola, Aranús. Hola. Què tal? Hola. Jo crec que sí, ens necessiten a nosaltres, Carles. Los héroes empanadas. Los imprescindibles. Los cuatro jinetes del apocalipsis... Bueno, sí, cultural. Del apocalipsis cultural. I últimament sóc l'ambre, per això. M'estic quedant els ossos. Però ara, en sèrio, què em penseu? Realment creieu que és necessària la figura de l'heroi tan desgastada a través de la cultura, justament? Mira, ara que estem entrant a Semana Santa, perquè aquest programa serà el primer de Semana Santa, de fet per això vam triar aquest tema, sembla que sí, que la humanitat sempre ha tingut la necessitat d'herois, de masies, podríem dir, la humanitat o els catalans, no ho sé. Però, clar, el tema és... no és una miqueta rebutjar responsabilitats individuals o col·lectives de signar-ho a una persona, a una mena de figura, o és simplement el simbolisme, l'heroi. No ho sé. Això és com les creences, no? És destiar-ho tot a un deu, no? És com no? O hagin de quins seguir, també, a vegades? No, perquè a vegades el hero és aquell que se queda de responsabilitat que nosaltres descansamos, però ahí veis que es lo contrario, es simplemente un líder al que hay que seguir y detrás está todo su séquito, toda la trupe. ¿Qué sería, di Jesús, sin esos doce apóstoles, no? Un especial de Judas. Maravilloso Judas. En el fondo, yo creo que siempre estamos necesitados de una imagen a seguir. De referentes, no? De referentes. Sí, y ahora más que nunca, no? Es decir, ahora, dos mil y cinco años más tarde, necesitamos que alguien nos saque de ésta, está claro que no será un único individuo, quizás una comunidad o un grupo laboral, como el que mencionaba Carles, o quizás gente es en la sombra, de la misma manera que el mundo lo dirigen, amos en las sombras, también hay una cierta, no sé, me gustaría pensar que hay unos héroes en las sombras, no? Los Batman. I que són els veritables. Bueno, em fa la broma, però vull dir, jo crec que són els veritables herois. Després hi ha el que ocupa el gran cartei, la gran pel·lícula, la gran portada novel·la, que són els héroes construïts, la construcció de la imatge èpica masiánica. Però els héroes, de veritat, les falten dintès, estan passant-ho molt malament i nadie nos conoce. Mira, mira, jo tiraré por ese tipo de héroes, però no me anticipo a la gente. Sólo quería comentar una cosa, que cuando estaba pensando en héroes en la sombra, no estaba pensando en Batman, estaba pensando en esos señores que hacen posible muchas veces los proyectos. Aquí Paul me entenderá, siempre luchando contra las dificultades de la creación. Y ahora tengo un colega que se ha lanzado a la aventura de dirigir una película. De hecho, tiene muchos años de la actuación, también que hice un proyecto. Y ahora se ha lanzado con La Corriente, una película rodada en plena pandemia, en Ibiza, una película que evidentemente está muy relacionada con estos tiempos que corren o quizás con la necesidad de una aceptación, de una aceptación en esta existencia vital. Se llama La Corriente, luego pasaremos a través de las redes sociales o en los mismos comentarios de estas... Deixarem l'enllaç que comentaràs ara a l'escripció del vídeo. Exacto, porque necesitamos héroes. Necesitamos héroes para que inviertan en el proyecto y sobre todo lo puede apagar. La falca. Exacte. O sigui que jo també estic fent un curmatratge, nois. No veus? Exacte. El programa està mutant a Jagons. Exacte. Ara sembla que el programa de Busco Feina, saps? Sí. El Carles també fem una crida des d'aquí. Necessita héroes que li portin, com si fos un... Com es diu aquell que portava la roca? Sí, sí, foc. Sí, sí, foc. El que li portin megabytes per conecar bé. Sí, sí, foc. Per conecar bé. Sí, una conecció bona. Recordem les xarxes socials que tenim, Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Senseela, que és la que l'Adrià no ens comenta que porta el Carles Ara, Instagram, Empanada Cultural i tots els podcasts les trobareu a Spotify i a YouTube, als videocast. Avancem ja. Doncs Adrià, no em dones per mi. És plau. Vinga, va. Som-hi. Ja ja ja des d'entrada, que quan parlem d'hérois jo parlem d'anti-hérois. O sigui, gent que va en contra d'aquests superhérois en aquest cas, gent amb superpoders que potser sobrepassem una miqueta i parlarem del còmic Tocho. És un dels tres de Te Boys. Ah, Te Boys, que també ja seria Amazon. Quiero ver como suena en tu mesa ese Tocho. A veure. Ara viuren a la càmera i tot, crec. A veure, a veure. Basta. de los héroes gambarros. Pues yo voy en la misma línea, por el cierto modo. Al final, evidentemente, que me lo puedo llevar al terreno donde, joder, trayendo una película dirigida por Kloetsao y protagonizada por Francis McDormand, cómo no os estaré hablando yo de heroínas, para este séptimo arte, que es el cine. Pero además, sobre todo, y estoy así, que depende de Kloetsao, de la directora, ofrece una mirada sobre esa América profunda, esa verica olvidada, que el fondo está lleno de héroes. Al final, la heroicidad de completar una vida ante las dificultades que muchos se enfrentan, es claramente eso, no? Está lleno de héroes y de locos con motrosierra. También, también. Tu has vist massa, tu has vist massa de héroes. Una tanza en Texas. Sí, pero se me ha pasado, ¿eh? O sea, las cosas como sea, los votantes de Trump están ahí, ¿eh? Estos héroes cuidao con aquella... Pero no en la película de Xao. Hi ha hérois més afilats, per exemple. Doncs sí, de fet, jo porto un dels grans hérois, que més lliga molt amb tot això que comentaves a l'editorial, d'aquests hérois clàssics, tan grecs i tan... Bon, clàssics, que és Kratos, el protagonista de la saga God of War. No parlarem tant dels jocs com d'ell mateix. Analitzarem aquest personatge que més ha tingut com una mena de retorn que ja us explicarem més endavant. Però, vaja, un héroi clàssic reconvertit a l'actualitat. Ja voreu. Doncs avancem i comencem amb el pòl i el còmic de Boys. T'ho han d'ensenyar, pòl, t'ho han d'ensenyar. Pobre vipet. Còmics. Bé, nois, fa poc vivíem aquest ressorgiment, no?, del còmic de... Que és la pel·lícula de la Liga de la Justícia, de l'Esneidercat, no? I fa poc també hem viscut aquest finici de la quarta fase de Marvel, venien de Juan de Visión, ara estem en Falcón, però la gran pregunta que es fan tots els filòsof, i aquí inclò sisèc, que em dona la raó, probablement, és que calen els superherois, o sigui, calen, nois, ja, realment. Ens fan falta aquests essers superiors, aquests essers superamassistes que campen a sus anxes, no? De fet, Watchmen, ja era un d'aquells còmics que ja va fer aquella pregunta, que hi ha plantejament de qui controla, no?, els que controlen. La vació espanyola seria, segurament, qui controla corrupció espanya si la pròpia oficina anti-frau és corrupta, no? O sigui, si anem entrenant aquest tema, Ferran, connecta'ns amb aquest telèfon roig que tenim en panada cultural per fer una trucadeta. Així que... Perquè en aquest cas, hauríem de tocar no al defensor del poble, que també us diré que algun dia m'agradaria conèixer algú que l'hagi trucat, ni als casamentasmes, ni tan sols a Liam Neeson o John Wick, que sabem que la lierien bastant. Si no, tocaríem a l'autèntica gang, a l'autèntica clica d'aquests que porten una pista a la mà, el veritable Scott i no el de Téfe. Avui contactem amb els nais de la mare, i és a dir, avui contactem amb The Boys. I posis aquella part, que he guanyat diners quasi sense fer res, tot el dia col·locats jo mai seré. Contassem el barri i no hi ha qui ens pari. Escolta, que encara... No he escoltat la música, Ferran, però he intentat entrar bé i no. Em sembla que no. Depèn de l'ell ens et abans d'hora i tot. És un programa aero, és com mucho flow. Exacte, avui estem amb els nais amb aquests The Boys, per fer negocis, avui portem aquests enterois, que són els més destructius del còmic, i amb diferència. Molta gent ja els coneix segurament a The Boys per la sèrie que hem fet a Amazon Prime. No sé si aquí tu, Ferran, sé que l'has vist, tu, Carles, crec que la coneixes mínimament. No l'has vist, però saps de què va. No ho sé, lo que habéis ido comentando en nuestras largas conversaciones. Sólo eso. Sí, perquè fa temps que... Mira, vull fer un spoiler d'opinió, que creguis més votos al còmic original que no a la sèrie. Sí, a veure, realment, si comencem una mica amb la sèrie, que és potser el que la gent més coneix, en aquest cas... La sèrie està molt bé, està molt ben inspirada, que no adaptada. És a dir, la sèrie, per si sola, funciona superbé. Els personatges estan molt ben construïts, les subhistories entre ells, el Tom, a Carre, Gamberro o al Té, per si que és veritat que t'endés a ser una mica més en el sentit dramàtic. Té toques còmicos, però és molt més dramàtica. Clar, avui parlem de l'obra original, aquesta de Garthenis, que ja us dic ara que això és un volum de tres. Això és llarga, és d'aquestes sagues llarges, però que val molt la pena. I ja us aviso, des d'aquí, que és un còmic obsè, és un còmic sanguinari, i és un còmic d'aquests que et sapéns la llengua. De fet, mireu si es xunga, el que és la Sagada de Boys, que l'editorial original, que era Wildstorm, que més pertanyia a Té, que va començar a publicar els números, va dir, quan va començar a veure el to, va dir, nois creadors, si voleu tenir més llibertat, busqueu-vos algú altre. Us donem, no passa res, marxeu, però en blanc, si voleu més llibertat, aquí entra Dynamite Entertainment, que és qui va començar a fer més en sèrio tota la saga, no? I us dite aquesta intro, si és que sou d'aquells espectadors, ullents de fers defensors de la generació de Cristall, o sigui, aneu tirant cap a casa, a prendre un cop de gent calentona, perquè crec que avui no és el vostre dia. Però, bueno, de què va aquest The Boys, no? Aprofitem el còmic, que el còmic doncs no té el so, aprofitem que hi ha una sèrie, no?, i, a més, que està dublada l'Espanyol, així que parlant-se sense els trailers. Anem-hi. El mejor equipo de superhéroes que existe en el mundo, los siete. No voy a andarme con rodeos, Hiboui. Sé lo que le ha pasado a Rodin. No estás solo, chicos. Los supers matan a cientos de personas al año por daños colaterales. ¡Dónde! Ahí es donde entro yo. I never wanted to ever be over. Para machacarle si se pasan de la raya. ¡Dónde! ¡Dónde! ¡Oh! ¡Oh, Dios mío! Soy el mejor superhéroe del mundo, y hago lo que me da la puta gana. Estamos a punto de atrapar a esos cabrones. ¡Se acabó! ¿Qué? Si entro en nuestro picio, son lo peor. Se merecen lo que les pase. If you wanna be my lover. Ponga final. Una pregunta. No dic que ho sigui, però que sigui el més proper a la versió anarca dels superhéroes, tot això de The Boys. És portat al límit i l'humor negre... Suposo que el còmic és més humor negre. El còmic és absolutament humor negre. La sèrie ho manté molt. De fet, hi ha avui el to, el superhéroi, el que vindria a ser aquesta paròdia del Capitán Amèrica. De superman. No, és una supermanca de Capitán Amèrica. És un cabronàs davant de les cames i del públic. No, és com la persona perfecta, no la persona... Inclus, entre molt el tema de la religió, també tots ells són molt clàssics cristians, perquè tenen aquest punt de no, no, Amèrica. Obviamente, tot això passa a Amèrica. Hi ha jugant això, hi ha jugant a ser l'anticlàssic. O sigui, davant de les càmeres són el portotip i l'estereotip de seguir, el model a seguir, però sí que són tant darrere les cames. I aquí entra, aquí és la història de The Boys. Aquest mono, en aquest superheroi, són a l'hora de la salvació, però a l'hora posa la perdició, perquè s'aprofiten d'aquest estatus de cèl·l·lèbitis i s'han corromputat a tope. Es dediquen a fer el que els dona la gana. I a matar, a robar o a cometre tot tipus de crim sense que mena conseqüències, una mica com la monarquia de la nostra comunitat. Però... però, ei... Una cosita, Pol. Una cosita. M'estava recordant un poco el tono a Deadpool. No sé cuánto tiene que ver como hijo de toda esa nueva ola de superhéroes. A Deadpool també va començar a ser massa, crec, que era un altre tipus de superheroi, i quan hi ha entrat Deadpool, que ja era un autoparòdia, de fet, és movir a quarta paret. És parlar del món del superhéroe. Ja no és un superhéroe, sinó molt parlar de los centros. A veure, també... I parlar des de dins. Deadpool és des de dins de Marvel, no? Això de The Boys és... The Boys va ser, que abans no va acabar de dir, va ser com la versió més exagerada del que ja era Watchmen, que és si existien de devol superhéroes, no tots serien bones persones. De fet, gairebé ningú hi farien abús del poder. I la bús del seu poder és... El trailer. Clar, el trailer. Un tio que corre com a llam algun dia a tropellar algú. I quan la tropella, aquella velocitat, no li farà un copet, no? L'explotarà de trossos. De fet, així comença la sèrie, amb aquest assassinat, i és una persona de la Calle, que el kiugi, que ja després veurem qui és, però, de fet, és això, no? The Boys són aquesta mena de... Podrien d'inclus grup paramilitar que està associada a un servei secret, com podria ser la CIA, no? I que s'encarreguen d'obrocometes monitoritzar i controlar els superherois. És a dir, bàsicament a partir de l'intimidació, xantatge i molta violència. I llavors us preguntareu, i com una gent com The Boys, uns bons nois com The Boys, es podran afrontar en aquests grans superherois, de fet, li diuen supers, no? Aquests grans superherois. Doncs perquè en el còmic, que no passa en la sèrie, això, i és un dels grans canvis, en el còmic, The Boys, o sigui, tot aquest grupet, ja tenen superpoders. Però, a més, són superpoders que venen injectats allò... Artificials. Artificials. És un grup de drogaos apalitzant a grupos de héroes. Bueno, no és ben ben drogats, són gent que simplement... Justament està més d'entro de sus cavales que els superherois mateixos, i que veuen que hi ha moltes injustícies, i que hi ha moltes altres. És un grup de drogats. És un grup de drogats. És un grup de drogats. És un grup de drogats. És un grup de drogats. És un grup de drogats. És un grup de drogats. Perquè hi ha moltes injustícies, i que hi ha molt... El Daniel Colaterà, que hi ha molt l'abús de poder, hi ha molt l'abús de status. De fet, els propis superherois són els que veig controlant la política, perquè al final intimiden a tot teu. Ells són aquests encarregats... Ja us dic, tenen reculsament en aquest sentit de servei secrets pel simple fet que se'n crea una mena de... Sembla que cada setmana parlem del nor. Però aquesta mena de cúpula de superherois superpoderosos, Això té moltes traduccions a l'actualitat. No són sèries còmics o sèries Amazon Prime que realment té molta metàfora viva. Bueno, i perquè... Entiendo perdona, Paul, que en la medida que al superhéroe le brindan un poder que quizás no tiene bajo control, por lo que comentabais antes sobre el accidente del inicio de la obra, quizás estos tíos sí que se preparan a través de las sustancias que se metan para concretar en qué poderes quieren destacar. A mi també m'estava recordant un poco todo esto a lo de héroes. Segurari de que hi ha sèries o héroes. La diferència és tant que a héroes ve a ser una mena de... Ho diré clarament, còpia barata d'aixement, que és gent normal que de sobte li apareixen poders, mentre que de bois és aquest grup de gent que té poders, que són els superherois que, òbviament, han ajudat a salvar coses i a evitar coses, en paral·lel també estan destruint. I com que es creuen que tenen poder i que, oi, que nosaltres som els salvadors de la humanitat, es creixen i fan coses que no haurien de fer. De bois és el que diu el Pol, una mena de contra, saps que per controlar-los en planejament, que el Homelander, que és aquest superman, sigui conscient que no pot fer el que vulgui. Homelander pot ser no el millor exemple, no? Sí, bueno, ell és el cap del grup de los 7, que no el siete de Chicago, no? Sí, és un otro grupo. Aquests no creuen que els putecin. Todo Dios necesita que le controlen, no? Necesitamos nosotros también como empanada, que tengamos un grupito ahí de... Ya estoy yo. Un grupo orgullano, orgullano. Exacte. De veritat, o sigui, a veure, no us volia fer massa spoiler, perquè ja ho visc, que és molt extens al còmic, són 3 volums, i tenen mil històries, és d'aquests... Van viatjar per tot el món, conecen altres minicrups, que no només són els 7, després hi ha grups més de jovenets, més de no sé què, i tot és com aquests entrematts polítics, aquests entrematts empresarials, perquè al final això també es veu molt a la sèrie, que és a Bogart, no? Es deia a la sèrie. Boun? Boun. Això és com a Bogart, no? El creien que a Bogart... Gràcies d'idiomes, conec fanada! Bueno, al final hi ha empreses, hi ha interessos militars, llavors hi ha entrelo de sempre, al final també se us pot traduir amb invasions dirac, al final és ese gran heroe que s'intenta justificar de certes formes per... De fet, faran això investigant, no me'n recordava en el còmic, hi ha un moment al principi que és per justificar aquest mal comportament dels superherois, que és intentar salvar un avió que s'està apunt d'estrellar amb ple vol, i el que acaben fent... Bueno, no vull fer una espòlia perquè no hagi vist la sèrie, però ho fan molt malament, en propòsit. Sí, deixes-nos salvar-ho. I en una forma justificació, en la saga dels còmics, això està exactament igual, però és un dels avions de l'11S. Llavors diuen, ets... Potser si no fem res, hi ha aquesta justificació extra per després d'anar a sacar els malos. Tenen la gent de política. Perquè veieu una mica el to. Ja veieu que també és veritat que la comparació al còmic amb la sèrie és molt més... A la sèrie potser t'han deies tot i que hi ha moltes per còmics, però t'han deies molt més el drama, aquest thriller, no? Però el còmic és... Té aquesta base, també, però és molt més còmic, molt més comèdia, molt més sonat, molt més violent. I això també inclús ens portaria, ja no vull obrir aquest malò ara, però aquestes adaptacions del còmic, com hem portat de Outer, aquest còmic que vol adaptar i que ho haig de dir en sèrie, en aquest cas, The Boys, no sé fins quin punt... Se t'ha detallat, Pol? Pol, t'he enverdut? No. Pol, el sentim, el sentim. T'he enverdut. Va, que era l'únic amb problemes de connexió. Seguim-ho, seguim-ho. Que ha dit que s'haurà de veure, si les properes temporades, que són les que han de venir de The Boys, introdueixen o no certes coses que tenen pinta de potser trencar alguns... Allò que deien la generació de Cristall, no? Ja veurem què passa. Però, bueno, si entrem a parlar una mica d'aquests canvis amb el còmic, o sigui, posen en pantalla, Ferran, el tema del grup, el grupet, els nais. Anem a veure els nais, no? Aquí veiem una mica la comparativa. Ja veieu que això és d'una escena estreta, és a dir, que és aquests moments de clavada de còmic, no? De tal. Bueno, hi ha el Bachelor, que és aquest, el Carnicero, el que hem vist en el trailer, que és una mica el Capatà, hi ha l'Eixematerna, que li diuen. En el còmic té sentit. En la sèrie de moment no cal tenir molt de sentit al nom, en el còmic l'Eixematerna és perquè ell és l'únic que ha nascut en poders, perquè els ha d'anar a la teta de la mare. És el de color. És el de color. Exacte. Sí, és el de color, una mica de Ferran com allò, que era top secret, que hi havia el Caffeole. El Caffeole, exacte. Doncs després hi ha el Frenchy, que és aquest francès. Que sí que és una teta que, inclús en la sèrie, és massa dramàtic. És massa... O sigui, de fet, el més cabrón de The Boys dins del còmic, és el Frenchy. Ferran, tu que coneixes la sèrie, el gran canvi que hem fet. Ja l'Embra, aquest personatge que hi ha de per si, que és l'única que en la sèrie té superpoders, que és una experta en arrencar cares, que és com els seus superpoders arrencar cares. I després... Què diu l'Embra? L'Embra, la fem. La fem. Perquè és una persona que la troben... Aquests amics colombians que tinc, que em diuen... La embrita, ¿sabes, germà, o la embrita? És que són personatges que troben allò que han estat com... l'antinocomba esclava... És una rescatada. La rescatan del grupó que l'estaven com... I mira, ja que estem aquí, us sona el calvo de l'esquerra. No sé si Ferran tens alguna altra imatge que ens ho pugui il·lustrar millor. Aquesta. Us sona aquest calvo? A mi em sona d'un còmic que es deia Trans... No, no, no, no, no. No va per aquí. Transmetropolitana? No, ja sé per on vas. No va per allà. No, què us sona? No us recorda ningú, aquest calvo? Estic intentant recordar, potser en l'Alaia... I amb The Danger. I amb Jason Statham. Bueno, no. Simon Peck, tios. És Simon Peck. Què se sembla? No, no, no, és que es va fer com una mica amb base a aquest, que un dia algú molt boig s'arribava a allò, a empascar, a adaptar aquest còmic de devois, doncs, hòstia, tenir-lo allà, no? Tenir-lo a Simon Peck, què passa? Que va passar el temps. Massa de temps. I Simon Peck. Doncs ha quedat. Recorrem que és el de la triogia, el corneto i totes aquestes pel·lícules. Però... Sí, però ha fet un cameo, no?, sent el pare del protagonista, jo ja dius. Aquí és interessant. Bueno, ens anem als malos. Anem als malos. Aquí sí, que són... Ja podeu identificar l'estereotip... del Superman o el Flash o... O sigui, han fet una mica la paròdia de cada un. Sí que és veritat que s'han adaptat molt bé a la sèrie. O sigui, de fet, hi ha un potser que és dels que més m'agrada, que també te'n faran cricar el temps, que és el patriota, el que seria el protagonista dels dolents, que és aquest personatge... Aquest d'aquí. Jo us dic que aquest potser és la millor tria de personatge, el millor cast de personatge és aquest tio. Jo aquest tio, com a mínim, jo no el coneixia, però, hòstia, com la clava, el personatge. El que realment són és demanciar l'aquest personatge. A més, han incorporat coses que no estan al còmic, que em sembla molt interessant, com el tema d'aquesta mena de quasi incest. Una cosa molt estranya, és... L'únic que s'assembla al Capitán Amèrica, que justament és potser el més blanc, el més pur del Superman... És que la gràcia està en que és una paròdia de Superman, però diuen si Superman és el superhombre, és l'úbermenys que deia amb aquell cop, com és un ubermenys, segon la mitologia humana, és un àrio. El que han fet és una mescla de l'especte àrica. Era una conya que també es feia molt amb Capitán Amèrica. El tio massàrio del planeta, defiende Estados Unidos y la libertad. Doncs aquí han fet directament... No, no, això és un àrio. De fet, parlant aquí, podríem saltar aquest personatge que es posa davant, que és l'Eston Front, que en els còmics és un tio, però els dos són nazis. O sigui, tant de vots, de còmics, com de vots a sèrie. Aquí han fet el canvi a una dona, i, inclús, ara ho han actualitzat, que és una experta en ceses socials i en tendències, i en tiktoks i coses d'aquestes. Però sí que és veritat que és aquest personatge que l'Eston Front, que en els còmics és el tio, supercavron, nazi... Bon, amb tisàmita, bueno, tot el que vulgueu. Un supremacista. Saps a qui em recorda, Paul, aquest que s'estava llenant ara, amb aquest traje vermell? El Superman, hijo rojo. Sí, també, també. Sí, té un rotllo, té un rotllo. Al final heu de pensar una cosa, de vots, per anar a acabar una mica. De vots és una d'aquestes històries que, primer, s'ha de veure a la sèrie, totalment, perquè crec que és una d'aquestes expressions que us diria... Hòstia, ben feta, ara, inspirada, no adaptada. I, llavors, si realment us ha molat o us agrada aquest tipus de històries més subversives i això, aneu al còmic, aneu, bueno, als còmics. Lo bo és que ara ho han encapsulat tot en tres... en tres volums bastant grans norma, que, a més, la macadació és la canya. O sigui, ja només ara investigant una mica per aquesta secció, m'ha tornat a llegir, crec que ho t'ho faran, crec que li pot estar bé. Quan vaig veure la sèrie em vas deixar el primer i no el vaig començar. Ja em vas dir tu que no són excluents. Si veus la sèrie, el còmic t'aporterà igual. Igual que si t'has llegit el còmic, la sèrie té coses... Sí, sí, són complementàries. Un no depèn de l'altre per res. Són persones inspirades, però ja ho heu vist. El punt de partida són molt diferents. Aquests de vots en el còmic tenen superpoders i això també justifica molt l'excessiva violència en la sèrie. Amb la sèrie, en la temporada 3, aviam si arribaran coses... Última imatge que ja et sembla. Està segur? Està segur? Sí, perquè ja l'he censurat. M'ha l'ha censurat, ja? No sé si s'interpreta. Estan veient el hérogas. Que, a més, ocupa bastants volums, que és una d'aquestes aprofitamentes que deien dels superherois, que tenen altres partitutes i fan grans festes, però penseu que, no tots els superherois, els seus poders equivalen a llançaboles de foc. Alguns, simplement, tenen un... Tens un bon malalti protegit, però tenen unes bones d'això. I, clar, què passa, també, que van sacrificant a persones en por del plaer. Diuen, es comenta que això sortirà a la temporada 3, a l'altre veu, i acabem la frase, potser, de... Win it and anti-hero. Sí, reals. No sé si s'ha de dir que aquests models... Necessitem els devois, de fet. Exacte. I, de fet, volia fer una pregunta, tio. Perquè, clar, amb tanta revisió sobre el món de superherois... Jo em quedo més amb això, francament. O sigui, em quedo molt més amb les revisions. I la possibilitat de reflexió sobre algú ja molt establert, com és el món dels superherois. I, clar, fins a quin punt s'han separat com... M'estaves dient que és una reinterpretació, fa quan s'han separat com a... com a... com a ni... el mà argumental, vull dir, còmic i sèrie. M'estan mantenint d'entrar-ho que cap. A veure, s'han separat, perquè hi ha moltes subhistòries que estan fent servir la sèrie, que, bueno, alguna sí, que sí que formen part del còmic original, però estan anant a una tendència molt diferent, però que no és forçada, o sigui, encaixa superbé. Jo, de veritat, a mi m'agrada... A mi, que no m'agrada massa quan canvien radicalment el plantejament de l'original, no? Però, en aquest cas, jo crec que estan molt ben portats, i, bueno, ja us dic, faltarà veure la tercera, a veure si segueixen amb aquest macarrisme, que crec que van a un moment. Doncs jo penso el mateix que el Pol, és a dir, que val la pena la sèrie, perquè l'adaptació és per fer-la sèrie. Potser si la trasllada està al qual del còmic, no hagués funcionat tan bé, però funciona molt bé la sèrie, i segurament també funciona molt bé la sèrie per si sola. És una recomanació doble, al cap i a la fi, no? Totalment. Però l'aneu al còmic. Sí, sí. Més que la sèrie, vol. Però no, jo crec que és una recomanació doble, però no. Jo crec que, o sigui, aquest és sentit, si parlem d'aquí cas, de Milari Romita, abans recomanarem el còmic, que no pas la pel·lícula. La pel·lícula està bé, però sempre és millor, primer, al material original. Ja parlarem algun dia d'aquí cas, de les destrosses segones parts, tant del còmic com de la pel·lícula. Bona punt. Ara avancem cap a l'Adriana, d'acord? Vinga, anem-hi. Sí, ja l'ho dius. Vinga, Adriana. No, Matlan. La pròpia cançó ja invita a... Esos acordes invita a repetir la palabra no Matlan. Tierra nómada, o tierra de nómadas. Tanto monta, monta tanto. En esa tierra nos adentramos hoy y nos adentramos porque vamos a hablar de la pel·lícula no Matlan, que evidentemente recorre esa tierra invisible a nuestros ojos muchas veces, aunque es mucho más visible que la mentira en la que vivimos, pero poco a poco, poco a poco. Seguro que muchos ya habéis oído hablar de ella. Seguro que muchos habéis oído de la misma manera que puedo denunciar que después está o ha estado en boca de todos. Quizás ahora en la actualidad, sobre todo como pel·lícula no Matlan, está en boca de todos. ¿Por qué? Pues está claro. Ya lo he mencionado al principio de la agenda, porque protagoniza Francis McDormand, nuestra actriz favorita de Hollywood, esa especie de estrella de Hollywood anti-hollywood. Sí, es realmente lo que encarna. Y también, bueno, para aquellos que quizás están más enamorados de los artistas en la sombra, que muchas veces son los directores y directoras, posiblemente también para muchos. O sea, la nueva pel·lícula de Lloyd Zhao, que ya nos dejó alucinados con The Rider, y ahora viene con su tercera pel·lícula. Sí, The Rider, Carles, esa pel·lícula que nos acercaba al mundo de los rodeos, de una manera en la que yo al menos no había participado nunca. Es decir, como alguien que se dedica a eso tiene una lesión tan grave que le impide seguir trabajando, y de hecho, lo que continúa es más bien como entrenador de caballos, esa relación entre el hombre y el animal, pero sobre todo, también una reflexión que nos hacía Chloe, con la historia de The Rider, de cómo, cuando perdemos nuestro modus vivendi, y a la vez también perdemos nuestra identidad, nuestras pasiones, nuestro amor, que coño nos queda. Coño nos queda, ¿no? Igualmente. Y además, recuperando un poco esa idea que íbamos comentando, de esos héroes en la sombra, que bueno, que al final están haciendo una tarea con todas esas personas que han sufrido un accidente, y esas personas que están ahí dando el callo, y que conocemos a través de la pel·lícula, pero que corresponden al mundo que no conocemos. Sí, hay algo de conexión con tu editorial, y con esa parte de los sanitarios, porque al final, en The Rider, también hay una idea de cuidado, de cuidado animal, sino entre el cuidado entre compañeros, y lo veremos también ahora en Nomadland, ¿no? Lo que comentábamos, muchos ya estáis familiarizados por los nombres que he mencionado, pero también otros, simplemente por el Río de los Óscar y por el Río de los Premios, que el otro día empezaba igual a combinar, y ya veréis que son dos pel·lícules en paralelo, ¿no? Porque Sitzao ya la petó bastante con The Rider, que se llegó premio en Cann, y fue muy, muy, muy bien valorada. Imaginate ahora, ya, con Nomadland, que ha subido un pequeño escalón, y se ha rodeado de algunos nombres famosos, como el de McDorma, ¿no? Ha subido, evidentemente, en la producción, también, al nivel presupuestario, y ¿qué tenemos? Tenemos León de Oro en Venecia, Premio del Público en Toronto, que son dos premios que nunca habían ido de la mano, y esta vez se ha dado, Blovo de Oro, a la mejor pel·lidramática, y a la mejor dirección, también, a Zao, y, como os decía, los Óscar a la Vuelta de la Esquina. ¿Y por qué tienen ese parecido con combinar? Para empezar, porque ambas están nominadas con seis premios, ¿no? Con seis posibles premios en los Óscar. Evidentemente, el de pel·lícula es el fuerte, y son caras favoritas para ello. Y es que ya os comenté, ¿no? Hace un par de semanas, cuando traíamos esta pel·lícula que hablaba de la migración al campo en una familia, ¿no? Que representaba la comunidad coreana en migración en Estados Unidos, pel·lícula de Atunifor, por cierto. No, no, esto minare, ¿no? Como esa pel·lícula, también, siendo una producción muy independiente, estaba tanto que hablar. Y es que está claro el viraje que va haciendo, que hace tiempo que están haciendo los Óscar, cada vez más, no solo a películas inclusivas, en cuestiones raciales y de género, sino también a esas producciones que no son tan independientes como nos parecen a nosotros, pero sí en el ámbito Hollywood. Veremos que pasa, porque aún queda un mesito, un mesito y medio, pero está claro que pase lo que pase. Nada que cambiara el hecho que ya lo mencionaba en la agenda, de que tanto Klojau como McDormand són los personajes imprescindibles para el mundo actual del cine, una directora relativamente joven, estamos hablando de su tercera pel·lícula, y McDormand, que ya no lo es tanto, creo que cuando rodó la pel·lícula tenía 61 años, pero que sigue destilando una juventud y una potencia brutal. Y aunque no la tuviera, también es importante, esta pel·lícula nos ayuda a entender que aunque no estemos siempre al 100% de nuestras energías, también tenemos muchos derechos de formar parte de esta gran vida y de este gran mundo. Parece que el mundo solo funciona si estás al 100%, y a veces el 100% lo tienes más en una cuestión emocional que en una cuestión física. Pero vamos entrando poco a poco en la pel·lícula para que entendamos más este contexto. Porque la pel·lícula de qué va, al fin de cuentas, de una nómada, evidentemente, de una nómada, pero sobre todo va de la búsqueda. ¿Por qué alguien sale de viaje? ¿Por qué? ¿Y por qué sale de viaje y no vuelve a la casa? No diremos al hogar, porque es muy importante la diferenciación que se hace en la pel·lícula de Homeless o Houseless. En inglés funciona muy bien. Aquí decimos Sintecho, pero no, en inglés es Homeless, para el vagabundo o Sintecho, y ella dice, no, yo hogar sí tengo, lo que no tengo es casa. Soy una Houseless. Está claro que ella sale por muchas cuestiones, pero sí que inicialmente lo que vemos es la necesidad de búsqueda, de entender, de entendimiento, del conocimiento del alma, de esa búsqueda del conocimiento del alma y de la aceptación, muchas veces de la aceptación del duelo. Hay un duelo muy claro en la protagonista, en McDormand, que nos ayuda a entender, al fin de cuentas, la vida, la vida, y la vida de Fern, que es así como se llama Fern, que, por cierto, nuevo paralelismo combinari, Fern significa el hecho. El nombre protagonista es Fern, que significa el hecho, ya os comenté en su momento qué Narices quiere decir minari, pero vemos que estamos con esa idea de vegetación salvaje, que crece libre. Fern viaja sola, sin familia, en esto sí que ya no se parece a minari. Como os he comentado, es una persona que lleva al hogar a cuestas, pero lo lleva en un coche, con una furgoneta más bien destartarada, que ha adaptado a modo de hogar. Podríamos hablar de autocarabana, pero no, mucho más humilde, mucho más reducí... No es esas vacaciones de fin de semana que tu furgoneta tiene de todo. Bueno, imagínate eso, pero trasladado a una proyección vital. Porque no lo ha hecho con pasta, esto, que ha hecho lo que ha podido. Y es interesante, además, cómo la peli te acerca ese proceso. Es decir, la película es muy elíptica en cuanto a la argumental, pero ese tipo de detalles no lo se olvida, porque son los detalles que al final construyen la historia. ¿Sabes qué me recuerdo, Adri, aunque estemos hablando de una película que va directa a los Oscar y todo esto, pero esa idea de ese vagabundo de las carreteras americanas, me recuerdo un poco a Jack Kerouac, ¿no?, a eso. No, no, es algo que viajantes... Los Beatnik, ¿no?, los Beatnik. Es que, claro, nos podríamos remitir, esto lo tenía pensado para más adelante, pero genial que lo comentes, porque al final lo que está haciendo Chloe Chao es partir de un punto ya conocido por muchos. Estamos hablando de los pioneros. Los primeros pioneros de Estados Unidos que iban hacia el oeste en búsqueda de oro, pero que a la vez también lo que estaban haciendo era ampliar un mundo desconocido para muchos. De ahí nos podríamos ir a los Beatnik y ¿qué tenemos entre medios? Una punta, Adri, que Beatnik es lo despectivo hacia la generación Beatnik. Sí, pero es interesante que el personal, sepa de quién estamos hablando... Sí, sí, eso sí. Mucha gente quizás no te va a recordar a Kerouac, bueno, difícilmente no te acordarán a Jack Kerouac, pero los Beatnik son una idea que nos trasladan, ¿no?, a una... Y que además ellos también acuñaron, en cierto modo, hay algo despectivo en ese término, pero hay también una aceptación de lo despectivo, de ser diferentes. Sí, a propósito del llanguatge y a empoderarme a través d'ell, claro. Exacte. Pero entre medio que tendríamos una película como Las Uvas de la Iria, de cómo la depresión llevaba a las personas también en esa búsqueda del oeste. Y está claro que Kloetsjau bebe de todo esto. Bebe de todo esto. Pero en este caso, en vez de ir de este a oeste, ella, con su furgoneta adaptada, recorre la América interior, pero de oeste a este, empieza en Nevada. Va buscando el calorcito al sur y se va para Arizona. Después acabará en Nebraska, la cota del sur, que de alguna manera está recorriendo un territorio ya conocido por muchos. Y lo que está haciendo es deshacerlo. Es una visión que yo le doy, pero que entendía. Que en todo momento la película va de oeste a este. ¿Y por qué huye? Pues porque lo ha perdido todo. Lo ha perdido todo. Primero de todo, su marido enfermo de cáncer, a quien amaba muchísimo. Y eso es un detalle muy importante. Podría ser el marido, pero no el amado. Ha perdido el pueblo minero en el que vivía, literalmente. Un pueblo minero que se crea evidentemente en situación de bonanza y explotación y que en el momento de la crisis, posterior a la crisis del 2008, sin explotación minera, no queda ni el código copostal. Literalmente, ¿eh? Se desintegra. Se desintegra. Ha perdido evidentemente trabajos en ese proceso y ha perdido personas. Ha perdido tanto, en cierto modo, que ahora solo puede ganar. Como os decía, ganar en entendimiento, superar ese duelo, que no es solo un duelo emocional en relación al marido, es un duelo en relación a la vida, y abrazar sin complezos la existencia humana. Si es que es posible. Pero vamos a intentar verlo un poquito más de cerca, Ferran, que el tráiler nos acercará hacia ello. La veréis. Mi madre dice que no tienes dónde vivir, ¿es verdad? No, sí que tengo dónde vivir, lo que no tengo... Es una casa. Mi marido trabajaba en la mina de OSG en Empire, y yo trabajé en recursos humanos unos años. Tal vez debería plantearse la jubilación anticipada. Necesito trabajar. Me gusta trabajar. Eres mi hermana. Cuando eras pequeña, a los demás les parecías excéntricas. Podías parecer rara, pero era porque eras más valiente. Una de las cosas que más me gusta de esta vida es que no hay un adiós definitivo. Simplemente digo, nos vemos en el camino. Y nos vemos. ¿Qué maravilla? Lo ha dicho en el camino. Ya quiero aquí. Y es que esa frase, evidentemente... Bueno, en inglés las estás continuamente como... See you down the road, see you down the road. Y sona de maravilla. Es una frase que acompaña la película, evidentemente, en boca de Bob Wells, quien acabamos de ver es un nómada real, que ha escrito cantidad de libros. Es casi un guru para el movimiento nómada. La película tiene una importancia notable. No está el nivel de Mac Dorman, pero de unido. ¿Qué os parece si, además, le ponemos una música más de viaje, ese tono country, porque la película... Es decir, que es muy ecléctica en el terreno musical. No sé si lo habéis notado con la primera... Bueno, la pieza musical que acompañaba el trailer, y la primera pieza musical que sonaba en esta sección, que es Ludovica o Nadie. Uno de los compositores más famosos. Un poquillo así. A veces me gusta y a veces me parece que está demasiado en el terreno de lo comercial. Que, por ejemplo... ¿Qué banda sonora hizo Petar Ludovica o Nadie? La de Antisable. Es todo muy emocional. Quizá un poco pornográfico, a veces, emocionalmente. Exacto. Es esa combinación que empieza a ver en Claude Jaume, que no había visto antes. Evidentemente, cuando hablamos de sus primeras películas, las canciones que me enseñaron mis hermanos, y la segunda, estamos hablando de The Rider, se mantiene claramente en el terreno del indie real. Y ella es casi una nómada. Una nómada directora intentando historias entre las personas. Evidentemente, aquí ya no estamos en ese terreno, aunque se mantiene bastante bien en él. Puede tener a McDormand. Tiene, por ejemplo, a David Stratten, otro de los grandes actores, a menos para mi gusto, que hemos podido ver en Pellis como la de My Blueberry Nights, de Wong Kar-Waii, ese alcohólico que estaba en conflicto con la personaje femenina que interpretaba Raquel Weiss. Es un grande. Estos dos serían, por ejemplo, los dos personajes, que son actores, claramente, del entorno jodividense. Pero después hay toda una serie de personajes, como el que he mencionado, como Bob Weiss, o personajes nómadas reales, con los que se encuentran en el camino. Ya os contaré un poco en la producción cómo se va manejando ese diálogo entre la ficción y lo real. Porque si algo, si de algo sabe, sabe aportar Claude Chao en ese terreno, ¿no? De cómo hacer dialogar la ficción y la realidad, el documental, que hay mucho de estilo documental de la película, algo preciosista. No, con esas personas afectadas por los accidentes en el rodeo. Exacto, ¿no? Pero ahí aún había más elemento de realidad que lo puede haber aquí, ¿no? MacTermon, o sea, es un actriz de Hollywood, nos vamos a engañar, no es una nómada. Pero, oye, te la crees, es... Como decía Luis Martínez, no recuerdo el término que utilizaba, pero decía, preocupa. Es tan buena que preocupa. Que asusta, así grande, ¿no? Bueno, como podéis ver, ella tiene unos motivos para oír, pero en el camino nunca está sola, ¿no? Y lo habéis podido entender por el tráiler. Nunca está sola. Viaja sola, pero evidentemente hay una idea de camaradería entre toda esa sociedad nómada, ¿no? ¿Y por qué huyen? Muchos no quieren participar de la mentira del capitalismo. No simplemente huyen por un duelo, o huyen. Simplemente, igual, se marchan, ¿no? Se marchan y quieren estar en entrar. Quieren estar un poco a la deriva, como la propia vida. Y hay algo que también le leía Luis Martínez, pero que no era obra suya, ¿no? Que hablaba de San Juan de la Cruz y decía, viajamos, no para ver, sino para dejar de ver, ¿no? Y para dejar de ver, quizás aquello, esa gran mentira en la que hemos crecido, ¿no? Pero volvamos un poco a esa idea de diálogo entre la ficción y la realidad y recuperemos a Stratter, por ejemplo, el actor del que os hablaba. Pues Stratter está claro, que es un tío importante, pero es que la película está a su hijo, interpretando a su hijo. ¿No? Entonces, ¿es cómo jugar con elementos del Star System Hollywoodense que te pueden acercar a una intimidad mayor? Y es que cuando hablamos del hijo, que es uno de los personajes secundarios, que pululan por la película, que además, de hecho, ha interpretado algunas películas, y sobre todo, es músico, se presenta en la película a buscar a su padre, que no evidentemente no es el Stratter, y se presenta a buscarlo hablando de sus historias en los giros musicales y tal, y que ha sido papá. Y, hostia, cuando te das cuenta de que ellos son dos, en la vida real son padre y hijo, o sea, pues es una elección interesante, no es una elección inteligente, o el mismo Bob Wells del que os hablaba, que se presenta en la película como un auténtico gurú, y lo es, ¿no?, fuera de ella. Y aunque la película sugiere más que muestra, eso sí que es importante, porque se mueve delicadamente en ese terreno de los sentimientos, más que en el de la crítica argumental. No hay una crítica, evidentemente, a la sociedad capitalista, pero no se mueve tanto en esas críticas narrativas, sino en la poética, en una nostalgia permanente sobre un tipo de gente que quiere vivir, pero no quizás vivir en lo establecido. Y hay mucha admiración y respeto sin ser maniquea a la cámara. Hay una mirada, por parte de Jau, sobre esta comunidad, que lo que hace es simplemente demostrarnos que son reales, que esas personas de las que nos hablan muchas veces son más reales que nosotros mismos. I per el que dius, no amaguen lo difícil, que es mantenir aquesta vida en el món en el que vivim. Escolta't què passa per haver escollit viure això. Això també és interessant, no? No olvidar-nos de que, com el dia que hablàvem del camp, seríem bonitos y irse al campo a vivir. Intenta levantar un imperio agrícola en el camp a aquestes altures. Però sí que és veritat. A Randall Trailer potser sí que és d'aquests trailers que potser enganyen, perquè jo no havia vist el trailer, i dona aquest rotllo gairebé de bon rotllista, de pel·li de superació, bonita... Jo la veig bastant melancòlica, a través del trailer. No tinc que no, però que pel trailer, que sembla molt allò que t'has d'esforçar i que ho aconseguiràs, però és com... Estem en una època de crisi, 2008, no sé què, aquesta gent em pren un viatge mental, físic, però és com... Bueno, però la vamos a lograr. A mi em dones pel trailer. No, és molt interessant el que valores, perquè és cert, està aquí. No és que hi ha una mirada bon rotllista, però sí que no hi ha la intenció d'anar a organar en un drama que és visible per a tots, que és un drama econòmic. En alguns casos, també una pèrdida familiar. I sobretot, que estamos en un entorno de personas de 60 para arriba. És a dir, Collegio ha encontrado unos nomadas, que los ha encontrado de manera real, salieron en la producción durante 5 meses a la carretera, y muchas de las personas que encontraron no estaban ni en el guión, esto no deja de ser una adaptación de una obra literaria que después comentaremos, pero evidentemente cuando se plantea como película, ella quiere hacer su propia película, que vive de esa obra, pero es su propia película, y los personajes que incluyen ella en el camino. Hay una verdad que ya marca la apuesta en escena y la propia producción, pero sí que es cierto que cuando vaya descubriendo esos dramas, los acepta. Collegio, lo que tiene muy claro es que el drama forma parte de nuestras vidas, y no intenta ocultárnoslo. Entonces, lo que no hay es una mirada quizás incisiva, donde urgando en el drama, puedas generar más llantos en las salas cinematográficas, y por lo tanto, más opiniones encontradas. Está ahí, te lo deja. Es una cámara que sobre todo plantea, que sugiere y no muestra tanto. Evidentemente alguien como Ferran se lo llevará en un momento para la nostalgia, para la tristeza, para el irismo. Si hay un punto de camaradería demasiado guay, lo que está claro es que esa gente no se va a quedar en las grandes urbes, nunca se comprará en esa casa perdonada, con perros y piscina, que muchos queremos o quieren, no lo sé. Y lo que está claro con Nomadlan también es que hay que a veces huir de lo establecido y, sobre todo, mostrarnos que hay allá de, al otro lado de la frontera, y yo no hablo de una frontera física, sino una frontera mental, una frontera moral, por así decirlo. Esto tiene mucho de Western, ¿eh, Adri? Tiene mucho de Western. No, no. Hablar lo que acaba de decir sobre la frontera moral. Mola a veure amb el Western. Saps què passa amb el Western, que no es diu mai del Western, que molta frontera moral, molta frontera moral. Al final el que vam fer va ser expandir el cristianisme i imposar-ne més, eh, Carles, aviam. I matar l'Índios. Exacte. ¿Hay algo de Western de la pel·li? Mata l'Índios. Un poquito de... Hi ha molta pel·li bona, eh, però bueno, sí, Adriano, por favor. ¿Hay de Malik, hay mucho de Terrence Malik? Es que a mí me ha parecido más esto. Claude Jaume siempre ha dicho que Malik, Bimbenders han sido grandes influencias para ella. De hecho, Wonka Rwai también. Ella dice que quiere hacer cine la primera vez que ve Happy Together. Es una de esas películas que os recomendamos y recordamos a raíz de hablar de Indemuth For Love de Wonka Rwai. De hecho, ella se sentía un poco también como el personaje de Chunking Express cuando era adolescente. En su china natal, porque estamos hablando de una tía que beve de toda esa idea de Western, que si la subas de la ira, ya lo he dicho antes, que si los Bittnicks yendo hacia el oeste, los pioneros, y al final es una tía nacida en Beijing, en Pekín. Es una tía de mi quinta, además, del 82. Y lo que sí le pasó en su adolescencia es que acabo estudiando en el Reino Unido y la carrera, que fue carrera de ciencias políticas. Y después sus estudios en cine en Nueva York, los hizo evidentemente en Estados Unidos. Es como yo, pero bien. Y va a ser política, y luego tiene... Sí, pero entiendo que esa tía tiene... Al final, los que se pueden permitir el lujo de hablar sobre esa realidad, muchas veces son los que en casa lo tienen todo cubierto, ¿no? No tengo ni idea, pero entiendo un poco por el bagaje familiar que le he leído, que pobre su familia no es. Pero lo que está claro es que ella no tiene ninguna atadura con esos lazos de riqueza, con esas piscinas y esas casas, o, como mínimo, lo ponen reflexión en su película, ¿no? Y vamos a ir acabando, pero es muy importante destacar algunas cuestiones técnicas, porque hablábamos mucho del bagaje existencial, del bagaje moral, pero, ostia, es que sus películas, si por algo aportan mucho, es por la dirección de actores, esa manera en la que dialoga. Yo alucino, ¿eh? Tienes un actor que no he interpretado en su vida al lado de McDorman y no xirría para nada. La gracia es de McDorman, evidentemente, de los actores y de los otros actores que están al nivel. No sé, però has de saber-ho conjugar. És a dir, tu, com a director, has de ser molt conscient d'això i posar tot el teu favor, inclús tècnicament, perquè estic llegint el teu lloi i veig on vas, i dic, vale, parla d'això, Adriano, perquè això és molt interessant. Lo de les càmeres, que tens aquí apuntat. Sí, no, lo de las càmeres es muy interesante, porque gracias, también, ¿cómo puedes hacer coincidir ese diálogo de ficción y realidad? Muchas veces desde el aparato visual, ¿no? Parece que eso solo interesa a los cuatro frikis, de Claude Jaot, no podemos olvidar que en las tres películas, los tres largometrajes, los ha dirigido el mismo director de fotografía, que es de hecho su pareja, que es Joshua James Richard, ¿vale? Y es un tío que siempre se caracteriza por jugar con camaritas muy pequeñas, con mucha capacidad técnica, pero también con mucha capacidad de movilidad, ¿no? Sí. Hay una clara manera de narrar visualmente que, evidentemente, conecta con los personajes, no solo con los personajes, sino con los parajes, que envuelven a esos personajes, que les sigue continuament en cierta cercanía, porque también hay, a veces, una falta de nitidez en la imagen, y es, evidentemente, deliberada, es esa idea de, hostia, las personas somos, muchas veces, desconocidas, a ojos de los extraños, evidentemente, pero a ojos nuestros, ¿no? Porque son gopros, o qué... No, no, estamos hablando de Arris, ¿vale? Arris, les Alexa Mini, que es una de les càmeres que s'estan utilitzant en publicitat, perquè la publicitat ara també busca aquest realisme, aquesta proximitat, i aquest moviment natural, i, clar, són càmeres... Seré una cosa, Adriano, les Arri, Alexa i tal. Ergonòmiques són poques. La Mini, la Mini. La Mini, que és un quadra d'etpol, i que s'està fent servir moltíssim. Ara tornaré a fer una falca, però el curt que estem preparant la volem fer amb l'examini. Aquí faig una crida bastant. Perquè té molt... Jo no he dit que siguin econòmiques, eh? Ergonòmiques, ergonòmiques. Ah, no són? Són càmeres de guerrilla. Aviam il·lustra en pol. No, per favor. Les càmeres de cinema, com a tal, les típiques, les RET, les ARRI... Són càmeres que... No sé que hagin evolucionat molt ara, actualment, com la Mini, són càmeres que, de per si, no són de guerrilla, a pie de calles, sense focus, de càmera amb mà, com podrien ser unes videocàmeres. Normalment, normalment. L'Alexa Mini, sí, i la mira, el tema és la qualitat de la llum que et donen. Per això s'ho utilitzen tant en publicitat. Perquè et donen un estil visual que tampoc necessites molta llum, perquè sembli una cosa molt natural. O una il·luminació molt determinada. Per això les han utilitzat perquè et donen aquest naturalisme. I la Mini... Estem evolucionant un programa de tecnologia, ara mateix. Però la Mini et permet fer aquests seguiments amb comoditat, que és el final que hi ha volg. Sí, sí, la Mini, segurament. Jo he dit que l'Alexa comentant ara... Bueno, és que jo m'he vist el making-of de la pel·lícula amb el director de fotografia, i m'he vist amb ell, no en la pel·lícula. Yo tomando un café. El rollo es que yo alucinaba, tienen evidentemente la típica estructura al vestedicam, que van movilizando, que les permite mucha cercanía, y lo que comentabas tú, Ferran, que tirando de muy poca luz, porque esa es una de las premisas y pretensiones siempre de la directora, la idea de naturalidad, de que el realismo se filtre por la cámara, tirando de muy poca luz, tirando de luz natural, y a veces con algún soporte de luz artificial, pero mínimo. De hecho, hay un momento que es ridículo, cuando ves como una especie de reflector, que dices, ah, con esto tiran, evidentemente están buscando siempre la oportunidad vital de ese momento, que, al final, la cámara sabe captar muy bien, ¿no? ¿Vas a decir algo, Ferran, perdón? No, que aportem gaire una hora, simplement. Hostia! No, vamos fin aquí. Que quede muy claro que aquí, en esta pel·lícula, la premisa escala és que todo debe ser real, y todo debe ser muy vivido, no vivaz, sino vivido. Y, evidentemente, en ese sentido, dista mucho de la pel·lícula que he comentado antes, ¿no? De... Ostia, las uvas de la ida. Sí, de la espera. Que sigue ese linaje de esas mentiras que cubren nuestra sociedad, y que imposibilitan ver otras verdades que se acaban convirtiendo invisibles a nosotros. Y algo que, por ejemplo, ella ha recalcado muchísimo, que una sociedad que da la espalda a sus mayores, es una sociedad enferma, al final. Es una sociedad completamente enferma, porque ahora no estamos en ese punto y nos cuesta entenderlo, pero nos vamos abercando. Ojalá nos abercemos, ¿no? Y, ostia, parece un drama acercarse a ello, no tanto en lo que nos convertimos, en las cuestiones de energía, sino por quién nos va a apoyar. Y, al final, hay una idea en la pel·lícula de Comunidad Nomada, que se apoyan desde la soledad, porque en todo momento los personajes se mueven solos, pero, evidentemente, encuentran ese momento de comunión. Acabamos simplemente recordando que McDormand, como Grusau, están nominadas a los Óscar, que ya en antaño, y estamos hablando de cuatro años atrás, en 2017, McDormand ganó el Óscar por tres anuncios de las afueras, y que ya propuso y hizo una reflexión muy interesante también, tan válida como la de las generaciones, la relación entre géneros, y nos hablaba de aquel inclusion rider. Yo sé que a ti, Carlos, esto te va a hacer mucha ilusión escucharlo, con ello nos despedimos, al menos de esta sección cinematográfica, porque la idea es que nos va a deparar los Óscar, no tanto en cuestión de premios, sino en cuestión de inclusión. Está claro que sí, han tirado ahora de muchas pel·li de actores de raza negra, y de muchas películas dirigidas por mujeres, pero vamos a ver si hay verdad en eso también. Abans d'abans d'això, acabem aquesta hora, dir-li a la gent de l'Esver, que ens escolti que la resta del programa el podreu trobar a Spotify o a YouTube, perquè aquí ho hem de tallar amb una oreta, o a YouTube, podrà veure aquest vídeo, que llançarem ara, escoltar-lo en aquest cas, i la meva secció, que ha quedat fora de l'hora. No hi ha una altra. Tu ara, Luca, necessitis, farran. Recordo això. Recordo això a socials, eh, que tenim YouTube empenada cultural, Facebook empenada cultural, Twitter empenada cultura sense l'E, i Instagram empenada cultural, només saltar-te alguna cosa. Ah, no ho he dit al revés, bueno, Spotify. El que estem a tot arreu, i pista. En vuestra casa, també. Carlos no tenía sección, pero como hace, tantas preguntas nos lía. Ahí nos extendemos. Carlos gusta. En el fondo se encanta y lo sabe. Doncs, nois, que tinguem molt bona setmana... Bona setmana, no ho sé, però una bona setmana de vacances. La setmana de primavera, no? Diguéssim. I ens escoltem d'aquí dues setmanes. Dues setmanes.Dues setmanetes. Adéu!
Empanada Cultural
Cinema, sèries, còmics, videojocs... I més! Dijous de 20 h a 22 h i dissabte de 14 a 16 h, arriba la bacanal radiofònica d'Empanada Cultural, amb Pol Diggler, Carles Martínez i Adriano Calero.