Empanada Cultural del 3/5/2021

M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena de l'esquena. Un programa cuinat per... Veure per oblidar o veure per recordar? Home, de poder podem veure per desconnectar, encara que sigui un instant, de tantes pandèmies, restriccions, tocs de queda, desconfiança vers la vacuna. I de poder, també podem recordar, que tota època anterior va ser millor. Sobretot si pensem en com inclinàvem la jarra de cervesa una tarda o una terrassa, o brindant dins un bar després de sopar. Aquells dies de vino i roses on les coses semblaven anar una mica millor. Però en el fons crec que és un error que hauran aquestes dichotomies. A vegades és millor sortir del camí per agafar perspectiva. I qui millor que els mestres per donar un bon glob de perspectiva? El més radical segurament seria Nietzsche. Quan deia jo que per crear, per generar art, és indispensable intoxicar-se abans. Vucops que en camí no eren tan d'un matí. I va haver per oblidar quan passava una cosa dolenta, va haver per celebrar quan passava una cosa bona, i si no passava res, doncs va haver perquè passés alguna cosa. El problema no ve tant pels vissis que genera l'alcohol, que també, com el fet que els posin evidència. Quan deia Fitzgerald, primer et prens una copa, després la copa es pren la beguda, i finalment la beguda et pren a tu. Ja ho veieu, ironia, sarcasme, mala llet. Per parlar d'un tema que, ojo, per molt que el tòpic digui que l'alcohol ha estat font d'inspiració, les millors obres d'aquests autors precisament es van escriure en moments d'abstinència. En definitiva, que el borratxo no fa el geni, que són coses que mariden sí, però no s'han de barrejar més al costa. El que està clar és que la beguda agrada, i molt els actors i les actrius tampoc es queden curts. Alguns eviten la dissenteria en un rodatge en mitja de la jungla, perquè són els únics que no veuen aigua com el Humphry Bogart de la Reina d'Àfrica, que em recordava que el problema del món és que tothom va en dos globs de metge. O la Concha Velasco, que veia fa temps en una entrevista, que més que utilitzar el mètode Stanislawski, ella va optar pel mètode Stanisłiski. I després tenim Aranquenfield, aquell còmic de la tapa muda que mai va viar aigua perquè els peixos hi forni cabendins. Bé, els problemes es saben tots, tots i totes. El col·lisme, una malaltia progresiva, que les trosses fetges, famílies, que pot convertir a la persona que el veu en un veritable malson, i que evidentment no li donarà l'artista tot el temps que voldria per crear, ni a nosaltres de gaudir del seu art. Ja no es tracta d'una ni dues ni de vuit copes. Com diu mon pare, el venen és tant la dosis. I quan no hi ha un control, aquesta dosi és quan parlem de borratxera, el que en català es coneix com a ojo a la llista. Moxa, paparina, mantellina torrada o mirlito. Paraules per definir l'estat alterat en què es troba el borratxo o la borratxa. I un aguts com a babadó, ebri, baberri, pitof, torrat, bufat o trompa. O lo que en castellano, ya maríamos, producto de la piste o la bebida espirituosa, una buena coborza, turca, tajada, humera, humera, melopea o embriagues. I aquí estamos, si obrim el focus, la cosa pot començar amb un go-on-a-drink i un a-boah, per acabar amb un bon sig de trinken i ojo a l'expressió xinesa, bo gens uei, ja ho veieu. Avui toca una empanada de grups. De brindis, de venir si arriba o si arriba o si arriba o si arriba. Avui, a l'empanada, toca que ens separem del camí per agafar una bona perspectiva. Encara que la imatge es vegi una mica burrosa. Més que en bafar-nos, el que toca avui és emborratxar-nos de cultura. Hola, nanos. Hola, que sí, hombre. Amb un borratxando. Un brindis, un brindis, por favor. Que no estic amb nosaltres, però que tampoc passen res greu. Que tampoc passen res greu. Simplement, molta feina i aquestes coses. Carles, els teus rlops es quedaran gravats a les orelles dels nostres espectadors, perquè aquest que has fet en mig del vídeo no te l'he petallat pas, que ho sàpies. Es veu molta tacita. Realment hi ha whisky? Hi ha whisky o hi ha plaski? Això parece agua, pero es aguardiente. ¿T'has ences el micro, Carles? ¿Quieres? No, ya va borratxando. Yo quiero el brindis, saludando, que si esto lleva agua, que si soy axemian, nadie me escuchaba. Bueno, pero ahora pasa lo mismo. No te preocupes. Nosotros, al menos, si te oímos. Oye, ¿qué le ha pasado a Pol? No, trabajo, trabajo, trabajo. No hi ha borratxeres de moment, encara en el treball. Molta feina, molta feina. M'ha parecido genial. M'ha parecido genial tu aportación, pero destacarían lo de Bukowski. Ese hombre... Ese hombre debía siempre, ¿no? Y nada de dos copas como la película que traemos hoy. Nada de dos copas como nuestra ronda, no, no. Unes quantes. Dos botellas, sí, exacte. Dos rondes? De rondes vol dir que anava tots els bars de la ronda de dalt. Saps el que anava per endavant, pel costat. Era verdader la ronda. Acabem de ressac alguns de nosaltres. No, bueno, anem-nos a faltar, eh? Un ganas de hablar de este alcoholismo que pueda matijar nuestras vidas, y, en fondo, estamos en una clara ressaca. Una clara ressaca no de mucho éxito. Estamos hablando de la gala de los Oscars. Parece ser que es el año que peor ha ido la odiencia. Això diuen, això diuen. Parece que los certámenes no importan. Quizás la estamos cagando nosotros intentando rescatar nada aquí. Es un desproposito. Si us sembla bé, avancem cap al manú del dia, o què? Vamos, vamos. Manu d'al dia. Començarem precisament per aquesta pel·lícula, el Nadia. Claro, evidentemente esta película llega en un momento súper adecuado al programa, en Parada Cultural, y es gracias a los Oscar, porque la acaban de dar, como hemos dicho, el premio a Mejor Película Internacional. Pero de oportunidades hemos tenido muchísimas. Ahora enseguida lo veremos. Os dejo más bien a vosotros que expliquéis lo que nos vais a aportar hoy. Què portes, Carles? Portem un quadro o un senyor quadro. Portem un senyor quadro, que jo crec que acompanya molt bé la temàtica, aquesta competa que s'ha fet ara a l'Àdria. No, no, és que jo he sigut el que em funcionava. És a los borrachos de Diego Velázquez. És un quadra que aparentment pot donar una imatge de simplicitat, però que amaga una lectura, diria, directament mística. Ui, vas fort, com sempre que portes alt. Avui tornem a mar, amb el Carles, que la veritat ve de gust. I tancaré jo amb una sèrie d'animació que és Bojack Horseman. Una sèrie que fa molt temps que el Poli i jo, personalment, tenim ganes de portar. I tu, al final estem parlant de borrachos, oi? És un gran borracho. És un gran borracho d'animació. Molt metido en la dinàmica Hollywood. A més, en aquesta dinàmica que hem empentat. Ens va perfecte per les dues temàtiques. I un Hollywood nada maquillado. Un Hollywood, otra y con acento la U. Exactamente. Avancem per la primera secció, que és aquesta pel·lícula de Druck, una ronda de Tomas Binterberg, que no l'havíem mencionat. De hecho, Binterberg también estaba nominado en la categoría de Mejor Director. Como hemos dicho, se ha llevado cloesao. Pero se llama otra ronda o Druck. Título original danés Druck. Y me vais a disculpar, porque como bien apuntaba hace unos minutitos, Carlos, yo ahora sigo a RajaTabla. La teoría de otra ronda. Y cada dos por tres tengo que mantener mi nivel de alcoholismo. Es decir, no mucho, dos copitas, cero coma cero, cinco. Vale, me parto, Adriano. Y con esto ya podemos seguir dando es la talla, dando la talla. Y es que, como os decía hace nada, son muchas las oportunidades que hemos tenido de traer otra ronda. Ahora hablamos de los Oscar. Hablamos, evidentemente, del alcohol, de esa reflexión que no morirá nunca, que siempre va a estar ahí. Estamos hablando de, posiblemente, una de las drogas o substancias más fáciles de encontrar que, o bien, nos van a llevar al estrellatro o al estrellazo. Tenemos estas dos opciones. Eso es algo que se encarga de trabajar Winterberg en la película. Pero, como os decía, hemos tenido más oportunidades. Porque, recordad que Drugg ya empezó triunfando por estos lares. O sea, Drugg ahora parece estar un poquitito más en boca de todos, sobretodo en el repaso de los Oscar. Pero ya en septiembre del año pasado, en el 2020, Drugg ganó en San Sebastián el premio feroz de la crítica, lo que vendría a ser el premio que le dio Carlos a Sombra, en el de Manuel Vilfez, pero trasladado a San Sebastián y he trasladado a este mundo un poquitito más internacional. ¿Qué pasaba en San Sebastián? Ganó el premio de la crítica y se llevó sorprendentemente el premio a la mejor actuación, que en este caso se repartió entre cuatro. ¿Sabéis qué? Mikelsen es claramente el protagonista de la pel·li, y yo no estoy tan de acuerdo en esta decisión. Es decir, al final, los certámenes, como bien se ha comentado aquí, muchas veces apuestan con contentar al personal, pero en la pel·lícula claramente hay un protagonista y tres personajes secundarios. A San Sebastián li van donar tots 4 protagonistas. Sí, Max Mikkelsen, Lars Rante, Thomas Bollarsen i Magnus Wieland, que, por cierto, los 4 nombres que he mencionado, son habituales. Sí. Al Thomas Bollarsen lo recuerdo de la caza. Por ejemplo. O al... Usted, como se llama, Lars Rante, es precisamente el cirujano que quiero descubrir mucho de cara a cara. Es el médico forense. Es el médico forense de cara a cara, que es la serie danesa que trajimos. Evidentemente estamos hablando de la primera línea actoral de Dinamarca, donde son originales. Todos actores habituales del cine de Winterberg, al menos del cine tardío de Winterberg. Pero, como yo ya se ha dicho, para mí hay un claro protagonista, que además no solo es un pedazo de actor y lo vuelvo a demostrar, sino que además para mí es la mejor actuación del año pasado. ¿Tú llegues a donar l'Òscar a ell, a cara que no estigues nominat? Bueno, l'Òscar y cualquier premio. De hecho, se estaba comentando que es una película que venía pisando fuerte y no solo por la Sebastián. Es decir, esa Sebastián sale ciertamente victoriosa, pero donde arrasas en los premios de cine europeo. Estamos hablando de que en los premios de cine europeo se lleva la actuación, y en este caso se la lleva So Mickelsen, se lleva Mejor Película, pero ahí ya también interviene Winterberg. Winterberg se lleva Mejor Dirección y Mejor Guión. Y aunque el guión no es solo suyo, en este caso ha co-guionizado con un guionista con el que últimamente está trabajando, Tobias Lindholm. Tobias Lindholm, que también tiene una dirección ahí, de una película a un thriller que parece ser que dio bastantes buenos resultados. Pero bueno, aún está encasillado en la faceta de guionista, y Winterberg evidentemente en la de Creador. Pero bueno, en cuanto a la pel·li y su reciente galardón, yo no sé qué opináis vosotros. Yo es un premio que tenía claro, ya os lo dije desde el primer momento, y aún así, y vuelvo a repetir lo que acabo de decir hace nada, hostia, es una pel·li que me parece buena, me parece una buena pel·li, una gran pel·li, diría incluso, pero le falta ese componente de denuncia que se encontraban en otras apuestas, como Collective, que se ha nombrado aquí, pero también como Better Days de Hong Kong, una pel·li que abra sobre la presión estudiantí, la presión de los padres y del sistema chino sobre los adolescentes antes de pasar, ¿no?, a lo que sería la típica prueba de selectividad china, aunque es una producción Hong Kongesa, i després Kuo Baid is Aida, que nos habla de la guerra de los Balcanes, que nos habla de la guerra de Bosnia. Si comparas otra ronda amb aquestes, otra ronda és una celebració, barra... Hi ha molta gent, i em sembla que per aquí és per on no criticareu, Carles, tu i alguns amics teus de crítica escrita, que una altra ronda dona la sensació d'apuntar-te a una mena de crítica, cap a l'alcoholisme, o cap al tema de com està acta l'alcohol, i el tema és que, si fos així, la pel·li seria maniquea, però l'he vist avui, l'he vist avui, abans de fer el programa, La tinc fresqueta, i jo patia... Jo la vaig veure ahir. I jo patia molt de que vingués això de, ui, ui, és que ja ho sé, vindrà a criticar-ho de la forma fàcil, no sé què, i no, no, és una celebració de la vida. És que no em vull avançar gaire del que l'Adrià no ens explica. Però és que jo crec que el que estàs dient farran és la gràcia de la pel·li. És a dir, a mi, on m'agrada i on més em va dir riure, és en aquesta... et rius, evidentment, en la part més... T'ho puc per riure. És la part que no ve. El grup de protagonistes, que, com tu has apuntat a Adri, es reparteix, és un protagonisme repartit entre aquests col·legues quarentons que apareixen a la pel·li. I que l'alcohol els canvia la vida a un nivell que... El has passat bé o no? L'important aquí és que jo m'ho he passat bé, m'he rigut. Però què passa, que la pel·li, al final, quan deixa de ser comèdia, i et ven un drama, però un drama més moralista, un drama que ja veus venir quasi... Des de la cera, de la siguiente esquina, de la calle... No nos anticipemos.No, no, no. Tampoc estic treballant molt, però en aquest sentit és on la pel·lícula... Menys m'agrada i penso, hòstia, com està passant molt millor, la primera part, que després... Això que has dit de la celebració de la vida, que és... És que pensa que és que és curiós, i Adriana, ara continues. A mi m'ha passat tot el contrari. A mi m'ha passat tot el contrari, que és... Jo no m'he rigut en cap moment. El plantejament mateix, perquè em semblava tan idiota, que és que si van a la moralina, que dius que a tu t'ha aparegut, a mi, al revés, i si li ha enviat un audio a l'Adriano, i tu pot dir, Lid, al final la pel·lícula m'ha guanyat, al final. I perquè no hi havia la moral, jo no se l'he vist al lloc. No, és que jo estic... Podo estar de acuerdo, no entrem en conflicte aún, por favor, aún no. M'has adelante. Yo puedo estar de acuerdo en parte con los dos. Es una pel·lícula que he de reconocer que a mí me gustó. Por eso te digo, desde la parte más orgánica, he de reconocer que a mí me encantó, y ya con el final colofón. Pero si la pienso, si me dedico a pensar en esa pel·lícula, pues claramente es una pel·lícula previsible en muchos aspectos, y sobre todo, también, una pel·lícula de carácter comercial. No nos vamos a engañar, nos estamos aquí, aunque estemos ante Winterberg, no, uno... El amigo de Lars von Trier y el cine dogmano, ¿eh? ¿Qué le costamos? ¿Qué le costamos de celebración? Exacto. Aunque estemos en ese territorio autoral, está claro que es una pel·lícula comercial, y lo único que le salva dentro del aspecto comercial que tiene, es que es idiosincrasia danesa, es decir, que de alguna manera la eleva. Hay cierta excelencia danesa. Exacte, desde la realización y las actuaciones de los propios actos. Exacto. Para mí claramente, aspectos a destacar son las interpretaciones, aunque destaco la de Mickelsen, la banda sonora, que es tan ecléctica como acertada en cada momento, el uso de la banda sonora ya es algo que Winterberg nos había demostrado que sabía que tenía, vamos, que tenía por la mano, y, por otro lado, evidentemente, ese final de colofón, que además reescribe la posible moralina que se haya podido entender. Lo que pasa es que es una pel·lícula que es claramente entendida en una dirección por otros y en las antípodas por otro tipo de críticos. Es decir, hay gente que ha preferido ver una moralina en relación a la reflexión que ofrece sobre el alcohol y otras personas, como yo, y creo, en este caso, que Ferran, que no lo vemos para nada. A mí me feía muy tapó y no ha pasado. Yo creo que no ha pasado, pero no ha pasado al final. Realmente es al final lo que salva una mica a todos. De acuerdo, pero antes de seguir analizando, que os parece, sobre todo, para aquellos oyentes o espectadores que no hayan visto la pel·lícula y ni siquiera un trailer, aterricen un poco de qué va la pel·li, aparte de lo evidente, que es el alcohol. Donde vemos claramente cuál es la premisa de la pel·li, que no la pel·lícula, pero sí la premisa, y aquí no vais a estar de acuerdo conmigo con lo que hablábamos, con todos con lo que hablábamos de la interpretación, porque por culpa del doblaje falla un poco, pero al menos lo entenderéis. Hay un filósofo, luego, afirma que nacemos con un déficit de alcohol del 0,05. A mí me vendría bien un poco más de confianza, en mí mismo y más energía. A todos, a todos nos vendría bien. Muy bien. ¿Vamos allá? Vamos a escribir un ensayo psicológico brillante con el objetivo de recopilar evidencias de los efectos, así como estudiar el aumento del rendimiento social y profesional. ¿Cómo hizo Hemingway? El alcohol en horas de trabajo. ¿Estáis preparados? Hacía tiempo que no me sentía también. Y a empezar subiéndolo un poco mal. Un poquitito más. Quiero un poquitito más. A partir de ahora, ¿qué tal se hacemos en brama? ¡Oye, tío, qué te ha parecido! Us ha d'acceder a dubladors. Me han encantado la película, la verdad, pero he hecho de menos estos sándwiches de Mar de Liga. Bueno, entiendo que es fácil entender cuál es esta premisa, estos tíos que... Me hizo gracia que Paul, cuando me habló de la película, me habló del Club de los Poetas Muertos. Me dijo, tiene ese puntito pedantón, así, de comedia, que parte de lo literal... Bueno, sí, podríamos encontrar un hibido entre el Club de los Poetas Muertos, Full Monty, esa idea de trabajo coral y de cambio de vida, pero yo la llevo mucho más, y la llevo a estar cerca incluso de Hassbanks, de Casabets. No estaba pensando en ella, tío, madre mía. Pero no en el planteamiento. Si estamos hablando de hibido, estaría en diálogo, ¿no? ¿Y qué es lo que tenemos aquí? 4 tíos, que son profesores de instituto, de secundaria, que se encuentran en una cena para celebrar el cumpleaños de uno de ellos, y uno saca la teoría de un filósofo noruego, pero ya se ha encargado de desmentirlo, todo el que fue un asesor en la película, ¿vale? Pero, claro, su imagen como doctor no podría. Aparentemente, lo que él ha propuesto es que nosotros tenemos un 0,5 menos de alcohol en sangre cuando la hacemos, y, por lo tanto, para equilibrarnos, ¿qué necesitamos? La copita. Y en el fondo, ¿qué es? 0,05, porque habrá más de uno que lo que es raca. 0,05 son dos copitas de vino. Depende de cuánto pesos, de cuánto pesos, una o dos. Pero, claro, estamos ante un estudio así, porque además vemos por el trayo, ¿no?, que ellos además se dedican después a hacer un seguimiento de si realmente se adquiere el equilibrio... Esa es la excusa que se ponen. Eso es lo barato. Eso es claramente lo barato de la peli. Eso es lo que la vincularía a comedias americanas... A tu colega donde está mi coche. Exacto, pero eso en el fondo es prescindible. Eso es un punto de partido. Esa es la misa. Porque, al final, Vinterberg, que aquí, además, con el grandioso Mats Mikkelsen, ¿a qué se dedica? En este caso, el profe de historia. Estamos hablando del profe de psicología, del profe de música, del profe de deporte, que he dicho que era de instituto de secundaria, pero en el fondo siempre está con niños. El profe de deporte, de educación física, y el profe de historia, que es Mats Mikkelsen, que es el auténtico protagonista. Y él, en el fondo, lo que nos ofrece es la opción de reflexionar sobre el devenir. Sobre los cambios que provoca la edad en la vida, sobre esas crisis que nos acontecen, de alguna manera, cada década o cada año existencialmente hablando. Y esa patía que, muchas veces, es casi imperceptible por el resto, y más en un entorno como el danés, ¿no? Entiendo que pueda ser imperceptible, que demuestra una clara depresión. Tu, cuando te fretas al inicio de la película, lo que tienes es un tío deprimido, que sigue tirando para adelante con la rutina, y con la mascarada de una sociedad como la danesa. Es la inercia. Es la inercia que la misma mujer, hay un momento que le dice... Cuando ya están alcolizados, dice... Da igual, si en este país voy a ver todo el mundo. Es lo que es la indición que dice... Que sea danesa, ya hace que la gente asuma de... No está triste, es que es así. Es así. Esos two times, ¿no? Esos two times que se manejan en la sociedad. A veces, la corrección ante la profesión y después el descontrol. Pero ellos lo que hacen es unirlo, porque una de las gracias es... Que no se permiten beber, la idea es no beber fuera. Siempre beber en horario de trabajo, ¿no? Pero eso, ya te digo, es la anécdota. Para mí es una película que, si hace algo, o se aporta algo... A mí es donde me engancha, no me engancha en el divertimiento, aunque me lo paso bien, pero donde me engancha en esa... Y no en el drama de esa reflexión, sino en intentar entender cómo el alcohol puede ser un elemento... Más que de evasión, de cambio. De forzar el cambio. De catalizador. De cambio y de autodestrucción también. Y en ese sentido es donde me parece previsible el discurso, y como que hay esa moral... Ya lo sabemos esto, por eso decía que a mí me compra mucho más. En esa primera parte que apuntabais, que es más anécdotica, yo me reí mucho, pero luego, cuando la peli ya busca la afectación, ahí es donde decía, no, tenías una comedia ahí de puta madre o interver, tira por ahí, no me hagas la versión. Yo creí que es de los idiotas. Yo no estoy para nada de acuerdo, porque yo no veo moralina en esa decisión. O sea, al final, él tiene que... Se está metiendo en un terreno delicado, que es el terreno del alcohol. Entonces, y no está haciendo la adaptación de bucobs y del borracho. Entonces, lo que estamos hablando es de una reflexión que él ofrece y que también entiendo que no quiera que pueda ser vista como, ¡eh, bebé, aquí vamos a racharse, amigos! Que es un poco la broma que estamos haciendo aquí, pero que en el fondo yo le veo cierto atrevimiento. Y esa reflexión que hay al final, como no me estoy creyendo a los personajes, dentro de una individualidad total, sino que los veo como auténticos herramientas que perfilan, que sirven de contrapunto para Mickelsen. Es decir, aquí la coralidad no existe. Estos tipus a lo que se dedica es a perfilar el arco temporal de Mickelsen. Es decir, la baza reflexiva y la moral que, de alguna manera, Winterberg ha podido pretender para su película, está en él, pero está en Mickelsen. Y lo que hacen los actores, lo que hacen los actores, es perfilar ese devenir. Y, evidentemente, está claro que estamos hablando de un drama que acontece a uno de los protagonistas, pero es irrelevante. Es decir, pasa de soslaio, no es el drama, no es el gran drama. El gran drama de la película es la patilla de Mickelsen. El gran drama de la película es el cansancio que Mickelsen no ha sabido prevenir en su propia vida y al que nosotros nos podemos enfrentar o nos estamos enfrentando. Es ahí donde me engancha. Claro, pero ¿qué pasa con el final? ¿Qué discurso está rematando? ¿Pueden parlar, Adriano? ¿No nos das permiso para hablar de ese final? Bueno, a ver. Sin decir, no hay del final dramático o del final glorioso. A ver, como acaba la pelicina. Tampoco estamos revelando mucho. Un canto a la vida, no a celebración. Pero esa celebración, o sea, después de todo lo que hemos visto, de ese ahora te doy comedia y ahora te doy algo más afectado, ¿dónde queda? O sea, ¿es realmente una celebración o hay algo de claudicación vital? ¿Qué hay ahí? Yo veo una... Yo veo una... Lo digo muy rápido. Yo veo una rebalosión. Yo estaba ahí en la película y le dije, no sé on em vol portar. No sé on em vol portar aquesta pelicula. Si em porta la muralina, malament. El tema és que a tota la pelicula es comenta el tema del jazz ballet. El jazz ballet. Lo que tú hacías, lo que tú hacías. ¿Y qué fa él, al final? ¿Qué fa él? El jazz ballet. I se allibera, porque es un plan... No me he perdido porque la vida se haya aburrido. He dejado de hacer cosas. La seva dona li diu, te he perdido. Te he echado de menos y la dona par de simuladio nos he echado de menos, pero tampoco te voy a esperar, ¿sabes? I, al final, ell, l'alcohol dona igual si yes o no yes. L'alcohol dona igual. Con esta canción, por cierto, con la canción que está sonando, que es, como os decía, la pelis comercial y ya solo por la elección de esta canción, que es claramente la típica pieza musical que pueda estar pegando en Copenhagen, ¿no? En alguna discoteca medio rapeo, medio popeo. Pues, ya te lo está diciendo todo, ¿no? Pero, ostia, la manera en la que la elige y la utiliza para hablar de esa gloria final, y yo, déjame que estructure, porque ese final no es un final gratuito, ¿no? Es un final, como tú bien has dicho, Ferran, que está trabajado detalle a detalle a través de esa pretensión de sus colegas de verle bailar. ¿Por qué se supone que el aburrido personaje que interpreta Mads Mikkelsen había sido bailarín? Y os tengo que confesar una curiosidad que es que Mikkelsen fue bailarín. No lo se nota, es acojonante. Es el sinatra danés. De hecho, si hubies... Perdona, si hubies Anibal, també sabreu que es ballarín, porque ya unas escenas de él dan Mikkelsen tendrán Anibal Lecter, que esos movimientos no los hace Fred Astaire. No los hace cualquiera, no los hace cualquiera. Hay que recordar cuál es el origen de la peli que he dicho sinatra. ¿Origen de la peli? El origen, empieza con una fiesta de jovencitos. Una fiesta de jovencitos. ¿Y qué dice la cita de Kirkegaard? Ahora tan solo añoro mi primera añoranza. ¿Qué es la juventud? Un sueño. ¿Qué es el amor? El contenido del sueño. Esta es una reflexión que está comprendida en un libro de Kirkegaard, que está lleno de aforismos y de reflexiones sobre la estética. Y en el fondo, está claro que Winterberg ha querido jugar un poco a ser Kirkegaard, y eso ya es tu macho. Ha pretendido ser Kirkegaard desde la perspectiva de esta dosis de nihilismo, mezclado con sensibilidad, con humor, con belleza. Consigue de tener una película muy completa, pero evidentemente no es Kirkegaard, y Kirkegaard no es cine, eso está clarísimo. Pero lo que nos está hablando ya es de una declaración de intenciones, porque después de eso no nos vamos a Mikkelsen, no nos vamos a los cuatro profesores, nos vamos a la juventud. Después de esta cita nos vamos a la juventud. ¿Qué vemos cuando se aparece en la pantalla la luz? Es un ritual anual, que es un ritual de borrachera, corren alrededor d'un lago y tienen una pequeña competición, y en el fondo todo se va a correr y beber, y por lo tanto, si corres y bebes, vomitar. Luego los perdemos y nos vamos a esos adultos. Pero a mí me encanta la manera en la que entrelaza, y es sutil, la parte de la juventud, pero va entratazando la juventud con la edad adulta, y ya no hablemos, por ejemplo, los estados de heredad con los estados de control. Cuando empieza y no tiene ningún miedo de hacerlo, y te rompe la película, y te pone secuencias material de archivo de políticos y personajes importantes, totalmente acolizados, saliendo... Y seguramente los hemos visto, ¿no? Ostia, ahora no me sale el nombre. En Archil sale Gelsin, Boris Gelsin... Policies actuales. Sí, sí. L'Àngel Amérke, amb la Cervaseta, sí. Allà hi ha un sortir al nom. Aquesta que sempre se caía y roba. Sí, lo hemos visto por las noticias. Allí hay una buena pel·li. No creo que está. Esa pel·li no la ha perdido. Yo creo que lo pierde en la segunda parte. Y en la tercera, con el baile final, me dio lo recompensa. Y digo, venga, va, te comprola. Y eso es lo que quería decir. Pero la primera parte está conectando con el principio. Ese baile final está conectando con el principio. Sí, sí, total. Ese canto a la vida está diseñado desde los orígenes, ¿no? Y al final, yo me quedo con eso. Es decir, si en el de venir, no tan solo de Mickelsen como protagonista, pero de la pel·lícula se tropieza, se tropieza, interver se tropieza. Al final, cuando acaba y me cierra la pel·li, yo hago lo mismo canto a la vida. O sea, me pongo a bailar. ¿Cómo era? Ya es vale. Total, sí, sí. Hay que toda y toda razón. O sea, ese final a mí me salva la pel·li. Es catártico 5%. Y te dan ganas. Estamos ante el corrillo de fiebre del sábado noche, pero actualizado, ¿no? Exacto, en qué momento lo vemos. Un momento que le echamos de menos también, ahora mismo. Y, si os parece bien, vamos concluyendo una última curiosidad. Una última curiosidad. Se está gestando un remake americano. Sí, con Leonardo DiCaprio. Exacto. Como es, es como es América. Te damos un Oscar y te robamos la pel·li. Clarísimo. En las negociaciones de la posible adaptación americana, estaba ya el premio ahora. Yo me la vendo, pero me la hace un premio ahora. Esto es Parasite, ¿no? Parasite también lo dijeron, que había un remake de Parasite después de darle el Oscar. A ver quién dirige estas barbalas. No sé lo que no se sabe aún. Oye, pero un DiCaprio haciendo de... Me apetece, ¿eh? Pero bailar no bailará también. Sí que bailará bien en el logo de Wall Street, esos bailes que se en pega ahí. No como Miquelsen, tío, que lo de Miquelsen es profesional. Miquelsen no lo supera. En qualsevol cas, recomanem la pel·li o no, Carles. Jo, per mi part, de total. La recomanem. La pel·li que ha guanyat l'Òscar, millor pel·li que l'Estanjera. Correcte. I mil premis europeus. La gent vol els Òscar. La lògica és molt important. Queda recomanada i avancem a la següent secció, que és la de Carles. Endavant. Jo me'n vull descapiçant, ja, eh? Carles, jo tens. Bueno, aquí estamos, a ver, estem parlant de borratxeres, estem parlant de col·legues, estem parlant de retrobaments, estem parlant de fepinya, perquè ara parlàvem de madrug, és un clar exemple d'un fepinya, inclús a les bones i a les molt bones. Però també parlem de borratxeres, com un estat alterat de la consciència que barreja realitat i fantasia. O millor encara, que barreja la veritat amb la mitologia. Dale, dale, Carles, dale. Ah, doncs serà, o, niño, ets un serà o de la xacona? Sí. Així es diu aquesta cançó que estem escoltant, una música festiva, alegre, tindria a ser com el que estàm escoltant Adri de Drug, però si li traiem 5 anys, tindria amb això. Una música de Barroca, de Juan Aranyes. I aquesta música ens va de conya per situar-nos davant del quadre que us he portat avui. I que precisament es diverge entre dues coses, també. Entre un món real i un món dels mites. Un món que identifiquem i un món que imaginem. Estem parlant d'una dualitat, de la dualitat que està present al triomf de vacus de Diego Velázquez. També conegut com los borrachos de Velázquez. I aquí el tenim. I aquí el tenim. Aquest pedazo de quadro, que ja ho veieu, això és un botelló en tota regla. No enganya a nadie. És la cena d'una taja. I com totes les tajas, memorable, sobretot, marquen un abans i un després. I no ho estic dient només per la ressaca que li espera als personatges que esteu veient en aquest quadre, sinó pel propi Velázquez. És a dir, aquest quadre marca un abans i un després en la seva trajectòria pictòrica. Que passa dels seus primers anys d'aprenentatge a Sevilla, a la seva tafa madrilenya, com artista de cambra de la cort de Felip IV, que Felip IV, recordem, era... Mira, que estem veient a Velázquez, un autor retrat seu. Quadres que pintava l'acord de Felip IV, el famós rei Pasmado, perquè posava els retrats com cara de Pasmado, el tio. I és en aquest Madrid, on Velázquez va apetar, que entra en contacte amb una gran col·lecció de pintura italiana, de pintura flamenca, que inclou, aquí, arribem a l'important, obres de temàtica mitològica. I això, bàsicament, és una font d'inspiració brutal per pintar l'obra que ens ocupa avui, no? Aquest diunís, en voltat de borrachos, de l'any 1629, que, per ser una dada, una anècdota, sabem que és del 1629, perquè es va recuperar un manuscrit que ponia a pagar 100 ducats al pintor Diego Velázquez per als borrachos. Per als borrachos, per tant, guàrdia. El tio ganó 100 ducats per pintar aquesta barba. Cien cigarrillos, ¿no? Cien cigarrillos. Exacte. No hay rubios, no, los ducados, de toda la vida. Y desde entonces Velázquez fumó. Y se los fumó rápido, el tío. Pero estaba entre los ocho borrachuzos, estaba también, se pintó a él a sí mismo, ahí o no. Uau, hubiese sido épico, porque si las meninas se ponen... ¡Qué rescojo! Hubiese sido, pero épico. Ahí, pegándose el lingotazo. Bueno, en qualsevol cas, diem que los borrachos hem dit que marca un avance i un després per dos motius molt clars. Aquesta és la primera vegada que Velázquez s'enfronta a una faula mitològica, el primer cop, que haurà de ser un àmbit que no havia explorat abans, i és de les primeres vegades que mostra un personatge mig despullat. D'aquí estem parlant. Ens estem parlant d'aquest diunis que protagonitza el quadre, i que és un diunis que ensenya carn. Dice, aquí to'l jo, to'l bueno, Ro. Fixeu-vos, sobretot, en la textura, la textura de la pell, quin treball fa d'aquest oscromàtic, i d'aquesta llum que veiem en el tractament de la pell, i que pot recordar, inclús, a Carabatjo. És veritat que Carabatjo, els fons que tenien els quadres de Carabatjo, eren més foscos, aquí veiem una més profunditat de camp, veiem un espai que acompanya aquesta zona com... on es cultiva el vi, una zona de viña. Però sobretot és això, un clar obscur que recorda Carabatjo, i també l'etapa sevillana del propi Velázquez, aquells quadres de la bella Fraginous, que recordareu, o la Venus del Mirai, que pintarà Mestar, que sí que el pintarà Mestar, però diguéssim on hi ha aquest treball de la textura de la carn. ¿Qué lo dices? Por los montaditos sevillanos, ¿no? Se le veía el tío de chicha en la baja de la barriga. Digo, de dónde habrá salido, ¿no? Que haya donde agarrar, ¿eh? Es decir, si vamos a pintar a alguien, importante que haya donde agarrar y ese agarrar producto del vino, porque el vino ya sabemos que también... No eran tripas de vino, esas tripas son de tapita de montaditos sevillanos. Eso ya es lo que es. El vino también ayuda, pero sí que es vital que los montaditos... Ante todo. Si us sembla nois, posem en context aquest quadre, i abans de comentar-lo, fem 5 càntims sobre vacus. Vosaltres què sabeu d'aquest deu? Que es un vacó. És un vacó, és un vacó. Un borrachio, un borrachio, el dior del vino. Un borrachio és tot això, no? És un borrachio, és un babador, és un borrachio, tal. Sí, però no. És a dir, perquè us fa una idea. És a dir, dins el mapa mitològic clàssic, vacus, per explicar-vos-ho molt clarament, és un deu que menja part. Los montaditos, adres, se los come a parte. Per què estic dient això? Perquè el seu paper a l'olim és una mica confús. Els temples de Dionís acostumaven a estar separats de l'espai sagrat. És a dir, dels temples de Zeus i Apollon. Vacus estava com més marginaret. I es coneix com el deu de la transformació. És a dir, un home que també es pot convertir en sàtir. Això te n'ha de dir. Ahir està el tema. Segons Emanuel Hogwarts, que va ser un estudiós del tema, un escriptor belga que va tractar el tema de vacus, el seu mita ja mostra aquesta dualitat que estava apuntant des de l'inici de la secció. Perquè es fa una idea, vacus, quan neix, neix d'una manera molt fatal i neix dues vegades. Què vull dir? És que neixer dues vegades ja és fatal. Ja és fatal. Neixer dues vegades una putada, neixer dues vegades ja és fatal. Exactament. I justament l'assassinat té molt a veure, Adri, perquè el seu pare, que va ser Zeus, en una fatal demostració del seu poder amb els llams, va cremar viva a una de les seves amants, la princesa Semel·le. I el pitjor de tot és que Semel·le, en aquell moment, estava aprenyada. Clar, Zeus, al veure la que l'havia aliat, diu, hosti, ostia, vull aixecar el níñe, vull aixecar el níñe de la barriga de Semel·le, ha de ser que mora carbonitzat. I què va fer? El va treure i se'l va enganxar a la cuixa. Perquè veieu que jo crec que va escriure el mita anava tan burratxo... Tan amat. com podria anar un dels personatges que veieu al quadre de Velázquez. Veus què va passar? Que allà són vacus, va acabar de formar-se. De gestar-se, a la cama de Zeus. A la cama de Zeus. Per tant, parlem d'aquest vacus, com a algú amb un naixement molt tràgic, com esteu veient. Molt heavy. I que és una persona que s'ha amogut sempre entre dos móns. Entre el món vividor, salvatge, nocturn, d'enfitriure de vacanals, de dir... Radifònic. Tu ve aquesta infància tan solidar, vamos a hacer algo catàrtico, com podríem veure aquest matzmich, el centedruk, però més passado de vuelta, segon. I, evidentment, hi ha una altra faceta de vacus, que és com un deu esbel, com un deu més tranquil, un deu que, en aquell moment, ja ha deixat la ressaca enrere i està més centravet de dilluns a dijous, podríem dir, un vacus de dilluns a dijous, que, inclús per les estàtues que tenim d'ell, podríem confondre amb Apolo. És un deu de la seducció. Igual que Apolo ho és per la belleza, vacus ho és per la diversió, el disfrut, és el deu de la diversió, és el de la seducció, que no física, purament. Exactament. Però sí que hem de tenir molt clar, nois, que ja que he citat Apolo, mentre Apolo simbolitzaria una pureza, una llum, una arrencarnació, dilluns encarna una mort, una obscuritat i un desinhibir-se més passat de rosca. Vale. Però dit això, ara que hem contextualitzat una mica aquest vacus dels orígens, aquest vacus mitològic, anem a tornar a la representació que fa Velázquez de vacus. Com aquest jove llampant, un punt, no sé si donarà la raó, hi ha un punt de drag-dealer de la època. No ha passat l'examen del tiempo. Igual en su època a la partida, però ara... Ara està un poco como de... Fíjate la mirada, como de a ver si vendrá la vocia y me va a la fosquena. ¿Qué tiene entre manos? He venido a alegrar la fiesta. Fulles de parra. Anem a centrar-nos una mica en aquest gest que està fent. És a dir, ell, en el quadre general, sí que es veu ara, el podeu veure aquí, ens podem quedar en aquesta imatge, perquè es veu clarament què està passant. O posem la sencera, sí, ja va bé. Què està fent? Aquest gest és un gest de coronació. A un home, aquesta genolla, és un gest de promesa. Va que us està coronant a un home, però no li està prometent només la borratxera que es fotrà a continuació, sinó que li està iniciant en els seus misteris. L'està convidant a un espai sagrat. És a dir, s'està tractant la borratxera com un ritu. Com un ritual. Este és el típico tío, el del suéter amarillo, que mide 1,80 y que si le caes muy bien mide 1,10, ¿no? Buena punta. Yo creo que iría por ahí la casa. Abaco y él se caían muy bien, ¿no? Mejor es, amigos. Fixeu-us en la curona que li està posant al cap, que no és una curona de viña, com la que podria portar el propi vacu, sinó que es una curona d'euro, la que porta que toma janullat, que simbolitza la poètica, simbolitza la lírica clàssica. Però si us sembla ja anem a centrar-nos en aquests personatges de madreta, que, d'alguna manera, protagonitzen el quadre i que li posen nom, los borratxos. Són com nosaltres tres. Som nosaltres tres. Mira, Carles, el Ferran i l'Adriano. Què apareixen? Està igual. Carles, Ferran i l'Adriano. Què podem dir a tots aquests? Són personatges, ja ho veieu, embriagats, curtits, aquesta mirada cansada, aquest nas en vermellit, no? Perquè Velázquez va utilitzar un empastament dents de pintura per donar a aquests personatges. I va tirar per un registre més hiperrealista. Noteu la precisió del color, de les arrugues. Hi ha tot un treball que remeta jo cotidiar, allò social, però des d'un punt de vista que quasi els podries palpar. És a dir, de fet, el mateix Prado, que és el museu on està aquest quadre, on per cert també tenim el Guernica, on Johnny Depp l'ubica també. La General del Guernica no és Barcelona. La General del Guernica no és Barcelona. No t'equivoques. No, no, no, per favor. Està el museu miró, eh? No, centrem-nos. Allà ja es va posar un mirall, el museu. Em veia ma mare que es va col·locar un mirall per poder veure la obra de Velázquez a través d'un mirall, no? I una mica de laitar-se en tot aquest treball hiperrealista. Això d'una banda. Però què passa a la mà esquerra del quadre? Ara hem vist la madreta. Una banda del quadre de los borrachos. Si us hi fixeu, no trobem uns personatges tan hiperrealistes, sinó que estan més desdibuixats. És a dir, són personatges en una espècie de panombra estranya, tenen una aparença més mitològica, més en harmonia amb el protagonista, amb àcords. Són més sàtils, no? Una aparença més idealitzada, sí, i van també mig despullats i també porten una corona de fulles al cap. Fins aquí ens hem de donar conta que hi ha un contrast. Aquesta dualitat que apuntàvem i que, d'alguna manera, acompanya la vida del mito abàquic, està molt present en aquest quadre. Aquest contrast entra allò fantàstic de l'esquerra i allò verídic de la dreta. I, clar, aquí és fàcil pensar... Bueno, estos borrachos vienen un poco a desmitificar, a hacer burla del mito de vacó. S'havia pensat això durant temps, però no. Si atanem els orígens que us acabo d'explicar de vacos, ens adonarem que aquest contrast entre faula i realitat, entre aviatat i idili, ja estava a l'època clàssica. És molt important entendre aquest quadre com una alegoria del vi i entenem el vi com una substància que tampoc provoca un estat alterat de consciència, com deien, com també pot servir d'estímul per a la creació poètica. I, en aquest sentit, també tornem a connectar amb el que Druck hagi pogut dir sobre això, sobre aquest estímul creatiu, sobre aquestes avantatges, que encara quedes pres, evidentment, senyal, i, des d'un punt de vista de no, l'alcohol pot ser mal o i tot. Sí que hi ha aquesta dualitat que l'obra de Velázquez es presa molt clarament. Bueno, a ver, en general, todas las drogas a lo largo de la historia han formado parte de la creación. Esto es como la típica leyenda de Charlie Birb-Parker, del yasista, años 40, Nueva York... Hostia, era un heroinómano al nivel de que, cuando murió, tenía solo 40 y pico años, y le dijeron, sí, hombre afroamericano o hombre de raza negra que fallece de 80 y pico años. No, señor, tenía 40 y pico. Estaba tan envejecido, estaba tan dañado por el propio alcohol y la heroína, que evidentemente parecía ya un anciano. Pero sus creaciones eran una maravilla. ¿Y qué pasó en esa época, en los 40, en Nueva York? Que cantidad de colegas de profesión, de yasistas, que intentaban ser como él, se metieron en la heroína pensando, me chuto heroína y soy Charlie Birb-Parker. Está claro que la heroína, que ya lo hice su etiqueta, es la heroína latiosa que te eleva, eleva aquellos que ya tenían ese nivel, quizás, interior. Al final, todas estas sustancias no llegan para cambiarte, sino para potenciarte o dañarte. Y ya depende del equilibrio, de las dosis. Sí, claro. Tanto como en... como en Druck, como... No sé si se plantea aquí, desde la perspectiva de Velázquez, el alcohol te puede elevar, está clavísimo. Exactamente. Más dura será la caída, ¿eh? Nois, portem gairebé una horeta al programa. Què ens queda, Carles? No, recupera una mica l'Ocai L'Adri, molt ràpidament, però està bé que hagi citat a Charlie Parker, no? En ve el cap de la pel·lícula Clint Eastwood, aquest Forrest Whittaker tan... Bueno, és un pel·lículot, vaja. Veníem d'aquest intent de control sobre l'embriaguesa dels protagonistes de Druck, que sembla que al final potser no, o sigui, ja veurem, no? I també d'aquest retrat de... Jo pensava que seria un retrat de la vaixesa embriagada de Velázquez. Tot i que, al final, ja ens has explicat que és més aviat una manera d'endiosar, mai millor dit, el tema del vi i el tema d'això. Doncs jo no, eh? Jo no vaig cap aquí. Ens anem cap a un altre gran personatge de ficció, en aquest cas, televisiva i d'animació, que també creu tenir el control sobre el seu percentatge d'alcohol en sang, però les raons no són tan, potser, fàstives. No, que grandi. Estem parlant, estem parlant de Bojack Horseman, sèrie d'animació original de Netflix, creada per Rafael Bob Backsberg. Bob Backsberg va a tots junts amb un guionet pel mig, eh? Que disposa de 6 temporades i que ja fa un anyet, va arribar el seu final i quin final, eh? Ja ha sortit Bariscops, Bojack, aquí empenada. És una de les nostres grans recomanacions, si estigués el pol aquí, m'estaria apollant-ho. I ara que fa un any, doncs això... Jo he vist la primera temporada i he de unir-ho. Continua, perquè ja us podem dir clarament que és una fita en el panorama seríafil inconvençurable, eh? Podríem dir que és una mena de dramedi, que és una mena de comèdia-drama, que mirat és més un drama, també us ho dic, perquè és molt negre. Comèdia negra, sí, totalment. És existencialisme en estat pur, té un càsting de veus brutal, Will Arnett, Alice Ombrí, Aaron Paul, sí, sí, el Aaron Paul de... Sí, que és un... Amici Daris, que per si no sabeu qui és, té un aveu inconfundible, i té una mena de dibuix, que ara us ensenyaré unes imatges, el dibuix d'aquest estil, com infantil, no?, però ple de detalls, amb moviments... Si vaguéssim a l'animació, té uns moviments molt limitats, però molt expressius, ja des del propi design de personatges. La il·lustradora de Boja, que és l'Elisa Hanwald, que després va intentar tenir una sèrie pròpa, Bertha Antucchi, i té aquest estil tan peculiar de dibuix. Clar, què passa? Que Bojack Horseman encara no us ha explicat de què va, tot i que l'Adrià Noia l'ha vist, Carles em sembla que també saps més o menys de què va, una idea. Anem amb un moment a veure de què va Bojack Horseman. Ja ho diu la cançó. En Bojack acostumava, per tothom d'unitza, un assit molt famós als 90, anomenada Horsing Around, retoçando, podríem dir, que li va donar la fama i riquesa a aquest cavall, i el que també el va dur a ser una jovina trencada en l'actualitat. I és que d'això va de la sèrie, de les misèries existencials del famoseu Hollywoodiense. Bueno, bé, de Hollywood, que aquí va perdre una D en un desafortunat accident al cartellet. I podríem pensar, perquè podríem pensar que... és un argument frívol, elitista, però l'apropament que se'n fa, el torna punyentment universal. Perquè la sèrie comença amb l'arribada de Diane Guyen, o sigui, una jove humana, que de fet us posaré els personatges de fons, perquè així podreu anar... És el que recordava. És una sèrie de personatges antropoforomorfitzados. Però hi ha humanos, també. La Diane és aquesta noia del cabell blau, bueno, fos que vaja, vaja, mulleres. És una noia bient nanoamericana, aspirant a novel·lista, que apareix a la vida del Bohac per redactar com a escriptora fantasma la biografia, l'autobiografia del Bohac. També coneixem la princescarolin, que és la gata de color rosa que veiem a l'altra costat, que és la gent de tota la vida de Bohac. I també és una antiga relació sentimental d'ell, capaç de separar la vida personal i professional. És una uorcaòlica del copon. Un altre personatge clau és la nena de l'antiga sèrie, que ara ja és una jove adulta, i reina del tabloide, la Sara Lind. Que és aquella noia que té una ampolla de... A la izquierda, no? Que va ser una mena de padrina de la protagonista, del Bohac, i que va acabar pel camí del Pedregar, el tenia Bohac com a principal referent de vida. I no oblidem, tampoc, el tot xaves, que és aquest noi de la gorra que tenim aquí baix, que és la veu, és a l'arombol del Bohac. Que és un home que s'instal·la a casa de Bohac per no marxar. Arriba per una festa i el tio s'hi queda. Que em recorda l'animació que hi ha d'aquesta sèrie. A la sèrie Mister Pickles, d'avui... Sí, sí, té una aire, sí, sí. També es pot durar a HBO, i que també ho dic sobretot per aquest punt d'animació, com simple, però amb un contingut de comèdia negra passada d'alguna. Sí, sí, sí. Ja et dic, el tot, que així acabem amb aquest personatge, es converteix en el confesió i millòmic del Bohac. Tot i que manté una relació de codependència bastant tòxica, i bastant evident. I per últim, amb el preferit, Mister Peanut Butter, que és el gos que tenim en mig, que és un gos llaurador que va ser el rival televisiu de Bohac durant l'època de laurada de tots dos. Tenien-s'hi com rivals, i tot i l'atenció professional, són el lleng i el llang emocional de la sèrie. Doncs aquest cóctel de personatges, tots perduts en certa mesura, fan que amb Bohac que pretén narrar la seva vida per capitalitzar la seva antiga i caducada fama i glòria, però més ho fa a través d'una altra persona. I sense fer gaire introspecció tan poc sobre ell mateix, marquen moltíssim com arranca aquesta sèrie, com se les desenvolupa en llarg de assista en porades. Amagat, en el seu propi ressentiment cap a un món que sembla haver-lo oblidat, en Bohac s'enfronta tot plegat amb un cóctel de drogues, festes, accessos, però sobretot, i avui és el programa que tenim, amb molt d'alcohol. Com us podeu imaginar, d'aquí no pot sortir gaire cosa bona. I és que durant les assista en porades de la sèrie, s'ha de combatre una vegada i una altra als mateixos errors. Igual que la resta de personatges que a vegades volen ajudar-lo, però sovint pretén anar a llisonar-lo. Tots en aquesta sèrie tenen aquest aire de hòstia. Jo sé el que has de fer, però també estàs combatent errors. Tota aquesta banalitat que en veritat és una crisi existencial de la hòstia. Bueno, a veure, és que tots els que has numerat o no, són el que jo recordo, són tios, a la deriva. És a la deriva, completament. Sí, sí. És que al cap i a la fi, sí, sí, digues, digues. I quizás él es el que moralmente está más corrompido, ¿no? És el més cínic de tots, sí. És com un sants el púlvar, pero versión zoológica. Total, total, total. Perquè al cap i a la fi, el problema no és haver parut la fama, sinó haver cregut que algun cop aquesta l'havia dut al final del camí, a l'altra ascendència final. Però clar, anys després et trobes que això queda atrás. Podem definir l'atmosfera de tota la sèrie com una mena d'insuficiència existencial, en què tots els personatges es veuen abocats, com deies, Adriano. Òbviament, amb Bojack, amb un constant tempo passado, sempre fui mejor, quan poc a poc anem en descobrint que no era tot el que brillava la seva vida, per exemple, se me'n recordo del seu millor amic i antiguionista, la Citcom, el que ell va abandonar quan més el necessitava, perquè el tio va contraure càncer, o una relació que té amb Bojack materno-filiant, ultra, ultra tòxica. De fet, l'alcoolisme del Bojack comença una miqueta per aquí. O l'Adayán, aquesta escriptora, que, malgrat el seu gran prejudici i superioritat moral cap a la lleigetxet com Bojack, no pot evitar mesclar-se i fins i tot s'ha arribat a casar amb un d'ells, amb el Pinerbutter. De fet, l'Adayán... ¿Quién és l'actri de l'has mencionat? És l'Ali Sombri. O sigui, hi ha un anècdote ahí, bastant interessant, i és que l'Ali Sombri se arrepintió de haver puestat... A un avi... A un avi no americà. Ja, me'n parece, es que esto es de su... L'Ali Sombri per altra banda, una de les més actrius preferides. Si no ho visc l'ou, sisplau, anem a veure... I, de fet, l'Ali Sombri, que és una dels personatges femeninos més tòxics d'aquest jovent prometedora, no? Ah, també en sale, mira, però ara ja m'agrada més la pel·li, no ho sabia. Doncs l'Adayán, per exemple, tot i tenir aquest rotllo de... la lleigetxet, si és la peste, ella cavallà i llença per la borda la seva carrera, eh? Ja et dic que tots els personatges estan perduts. La princesca Carolín també té aquest problema del workout lísmica, i al pensar-se que confon la responsabilitat de la vida adulta, és el tema de... No, jo treballo perquè soc adulta, ja, però desatés totes les teves necessitats com a persona. I ja que parlem de workout lísmica, el programa avui, Badamor, quin paper juga l'alcohol en aquesta sèrie que tenim avui. Com us dic, i amb aquesta música ens n'hi ha molt bé, tot gira en torno a aquesta insuficiència existencial, aquest 0,5 en sang que sembla que en falta, no? Fasina el que facin, intentin el que intentin, encertin o no, tots els personatges cauen un cop i un altre, en aquest buit, en aquest dolor. Bàsicament, la sèrie tracta de la depresió, de forma molt crua sincera i directa. I el paper de l'alcohol és precisament primordial. Primer, donat els accessos emocionals que fan tots, físics, lísèrgics dels personatges, l'alcohol sembla a priori la més laïc de les ediccions que tenen, i de les concessions que es permeten, en especial el boja, que es fot tanta merda que dius, l'alcohol no serà un problema, no? I aquesta manera de veure, com a element menor dels seus programes, el que fa tant perillós, a la seva buscada constant de felicitat, de calma amb l'univers, el boja no se sent prou, no creu ser suficient, i per això s'altera l'estat habitual amb drogues i abusos, i no pot negar que suïn el duen a llocs on no hi voldria ser. En canvi, l'alcohol no el veu així. És a dir, el boja decideix desintoxicar-se de moltes coses durant la sèrie, però l'alcohol... Però l'alcohol és interessant. L'alcohol no el toca fins al final, eh? El potente... Perdona, eh, Ferran? El... La... De alguna manera, hi recordo momentos onílicos en la sèrie, a partir de estas experiencias de drogadicción máxima o de alcoholismo, donde realmente... O sea, hay una elevación, ¿no? No hay un canto a la vida, evidentemente, aquí no. És una sèrie muy pesimista, ¿no? Te quería preguntar si va apareciendo ese positivismo a lo largo de la sèrie, pero me imaginaba por la primera temporada que no. És una sèrie que et porta més que cap al positivisme, cap al realisme de... A part de les addiccions tens molts problemes que tractar. Que les addiccions són un símptoma, no tan una conseqüència. No és perquè... Clar, obviu! De fet, no és fins que en Bozak pateix una de les crisis que cometes Adriano, de les més fortes, i d'arribada d'un aconteixement amb Sara Ling, aquella noia, que va destrossar a la data adulta, i que no penso explicar, perquè és un dels highlights de la sèrie, que en Bozak va a un centre de rehabilitació i se n'adora que aquelles parites concessions que es fa amb l'alcohol, i aquest autocompediment constant són el que realment l'enfocen. Hi ha molts moments a la sèrie, on sembla que els personatges realment connectin amb una parada essencial de la seva persona, deixant entreveure un escleig a l'esperança, això que preguntes Adriano, sembla que sí! I aquí és on es pot destacar aquesta antropomorfització. Aquí és on la sèrie utilitza el seu estil al màxim nivell, no? Si l'alcohol es veu com un intent artificial de solir, l'essència, una adrecera cap a l'elevació subconscient, són aquells moments que us comento, on es pot veure l'animal de cada personatge brillar de la millor manera. En Bojack, per exemple, té una gran revelació quan fugint d'un pareníssim avest de algo que he fet, em plena, m'hi vull, m'hi piro, es troba en un camp i ve una manada de cavalls lliures, que són persones, o no oblidem que aquesta sèrie no hi ha animal, són persones que són cavalls, però els veu sense samarreta, corrent, lliures, i ell es pregunta... En Flipe, perquè estem, insisteixo, és una animació molt simple, però hi ha una profunditat, una vocació, que hi ha qui s'hi eren moltes pel·lícules i animacions... El simbolisme és verdad, perquè ell es pregunta de què corren, i ell es pregunta de què corren, no, correm. Correm pel simple plaer de que són cavalls, tio. Està la nostra naturalesa i ja estem connectats amb ells. Aquesta connexió amb la naturalesa, amb un mateix i la del món, ha de haver, en aquests moments, superevident que és el que necessiten. I per això sembla que hi hagi una esperança. Però clar, sovint estem més pendents del que voldríem ser, o del que érem, que no del que som ara mateix. Un gos llaurador, per exemple, el Pinerbater, capaç de frontar-se tot sempre en positivisme, o una gata amb força independència innata, o un cavall que en realitat vol córrer lliure sense pensar que diran els demés. L'exercici d'existencialisme de Bogec és superpunyant. I és el também sofisticat, eh, Carles, és el que dius tu, ja voldria anar a moltes coses, tenir a aquest nivell la sofisticació en el missatge. I s'amagar darrere d'una mena de paròdia del món de la Jetset i el simbolisme entrepomòrfic, precisament per això, perquè el gran problema de la crisi existencial és la proyecció, l'aparença del que creient que el món espera de nosaltres i per mi, Masi, el que creien nosaltres que esprenden nosaltres mateixos. Claro, eso es muy Quirque, gare de mar. És que al final... És un confío del desempeño, ¿no? ¿Voy a borrar el título de Alcohólic si podré Quirque Garr? No, no, no, porque realmente esto que estás planteando... A ver, yo tenía previsto decirte, hostia, pues veo que aquí el alcohol juega una baza mucho más de evasión, pero creo que en la acción de la narración sí que es el perfil que tiene, pero sí que el trasfondo que se proyecta en la serie a través del alcohol y otras sustancias, en el fondo nos habla de esa miedo al fracaso, o de ese miedo, o de esa depresión que surge por sentirte ya derrotado, por esas pretenciones que tenía. Fracasé porque ya pensé que no podría. Básicamente, el projecte... La serie, anem acabant ja, no acaba, eh, amb una revelació ni moralina clara ni directa. De fet, té un final que us deixarà pensant durant molt temps, però no ho heu escoltat, i veig la sèrie de debò, amb els ulls obertes i les orelles ben atentes, eh? I si heu captat el que transpira a cada episodi, situació, perquè no hi ha cap episodi a la sèrie, i menys de sèries d'animació, no es pot dir de totes les sèries, que a cada episodi aporti una cosa que suma aquest gran pastís. I la única cosa que farem aquí des d'empenada cultural és recomanar-vos que la vaigueu, els que ja l'heu començat i no l'heu acabat, eh, Adrià? Acabeu-les, sisplau. Que sí que siento que es una sèrie que no pretende atrapar-te en una narración que empiece y concluye. Es una serie de debaneo, de devenir. Es el perfil de series que no consumo. Es la serie de diario, no? Yo consumo series que normalmente están muy cerradas y que no tienen muchas temporadas, y esta es una serie que llega a un punto, evidentemente, por lo que aportas tú, pero que caro, hay un recorrido. Y una cosa que me queda clara, me queda clara esa idea del alcohol como evasión y que la palabra antropomorfización debería estar prohibida. És molt difícil, és molt difícil. 3 ictus, 3 ictus, antes de acabar la fase. Però per això podem dir l'animisme. Animisme, que és coger a un animal i darle alma, però no és exactament el mateix, perquè aquestes són persones. Són animals antropomorfitzats, convertit en forma de persona. Doncs, nois, arribem al final d'aquest programa, que, com sempre, no hem sabut mantenir dintre de l'hora. No podemos evitarlo, nos gusta lo que hacemos, ¿no? Sí, no, no. Eso es como las borracheras, que no están estipuladas. Vas a tomar una copa y se te va de las manos. Una más, otra ronda, otra ronda, venga. Doncs ens veiem la setmana que ve o d'aquí dues. Adéu. Viva el vino i viva Velasquez. El just de la fusta.