Empanada Cultural del 7/6/2021

Prefereu els vites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empenar conturats. Un programa cuinat per... Paul Degler, per Rampujol, Adrián Mucalero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esber. Segons el diccionari de la llengua catalana de l'incidut d'estuïcs catalans, el prefix re o ra fonèticament indica duplicació o repetició. I és que per al programa avui estàvem dubtant amb quin ra ens quedàvem. Si reinterpretar un gènere, si recrear un estil, si renovar un contingut clàssic... I, finalment, ens hem de cantar pel rellegir. I és que el prefix re, ra, per variar empenada, està de rabiosa actualitat. Venim d'una ressaca orovisiva i d'una repatriació del Manuel Valls a sua mà de Francia. Ens trobem amb aquest revisionisme dels dibuixos animats, si hi ha del petó, de Blancanèus, a la por del Simpsons, o els millons de casos que han vingut i que vindran nois. A la reestrena de pelis antigues a les sales de cinema, d'una que encara hi ha poques estrenes que no vagin directament a Netflix. I no ens oblidem de les quasi-releccions catalanes, donades aquelles baralles de pati d'escola, per veure qui és que l'últim tros de mortader de la ressaca. O com el Hosmar, aquest que escoltem de fons, que s'ha reafirmat com a nou artista de xeble de les teories conspiranoiques que per mi només hi ha un RA, que triomfa per sobre de tots aquests, sobretot aquestes últimes setmanes. RE, el RE, el gran RE, Resident Evil, no? Un retorn més esperat que el d'Empanada a l'estudi de ràdio, nois. I algun dia en parlarem de nou d'aquest Resident Evil. Ara que a Empanada ens hem reciclat, agafant una Placing de pura casualitat, perquè ja sabeu com està el tema. Així que recintonitzeu Radiofabra, reesculteu programes anteriors com el de Resident Evil, que em va tocar a mi, Toma Autofalca, i agafeu-vos fora els rapos a braços, que aquí comença Empanada Cultural Especial Relectures. ... Menú del dia. Udiu-vos més ganes, no? Sí, sí, sí. Totes les falcars noves són... Són com qui hagués guanyat Eurovision. Sí, una mica. Comença l'Adrià no avui. I voy con relecturas, voy con revisiones, voy con relectura de un género aquí, tranquilo, eh, Carles? Quédate aquí, espérate, espérate. No tengo idea. Dilo, dilo. La revisión del género Western. Sí, joder, jo! La re-re-re-revisión. Realmente, realmente, el re-Kelly Rayjar aquí, que es la directora de esta gran película, llamada First Cow, de la que os hablaré enseguida, es una relectura en toda regla, porque lo que hace es coger el propio Western y no llevárselo en una dirección contraria o exagerar, como ya se ha hecho... Está claro, ¿no?, si nos vamos a visitar el Western de los 30. ¿Pero vas a hablar de este Western o no vas a hablar del Western? Y miramos el Western crepuscular, ya había mucha relectura en ello. Yo creo que haces, sobre ese Western detenido, sobre el original, dar una vuelta de tuerca, y enseguida lo veréis, una vuelta de tuerca, que a Carles le ha paso ganado, a Paul, como podéis ver, los que podéis ver los lo ha dejado... A mí me ha fundido, pero digo, ¿vas a hablar o no vas a hablar de Western? De Western, realmente, hablaremos poco. Hablaremos de Kelly Rayjar y de First Cow, su gran película. Gràcies, Adriano. I després em sembla que vaig jo, per fi, torno a un videojoc que és una relectura, és la relectura dels videojocs per mi, que és, i per fi, arriba empanada, Metal Gear Solid 2, Sons of Liberty. No va dir Sons of the Patriots. No, no, no. Sons of Liberty, la segona part de la saga Metal Gear Solid, perquè clar, ja ho parlarem després. Videojoc de Hideo Kojima, que ha sortit moltes vegades aquí empanada. I després acabarem amb tu, Paul, no? Jo acabaré, més o menys, ho dic per l'audiència, més o menys a les 63 minuts poseu la meva sècció, d'acord? És més o menys quan entraré jo. A la segona. Exacte. A la segona. Jo us porto un còmic que reflexiona i, sobretot, fa aquesta relectura d'un gènere molt triat, i, a més, un gènere que hem portat molt aquí, que és el gènere noir del còmic, que és un còmic que es diu Nenu Fares. Nenu Fares, megros de norma editorial. I ja veureu com fa aquest gir de les foscors i de les penombres que ens té acostumats al gènere, i com se'l porta cap a una cosa bastant, bastant diferent. Molt il·luminosa. Doncs avancem cap a aquesta primera relectura del dia d'avui, i vam fer escàu, no? Sisplau, anem-hi. SINEMA Pida fuerte, Willem Tyler, ahí. La música es la hostia. Es la hostia. Estamos escuchando a Willem Tyler, el guitarrista, porque hay un modelo por ahí que se lo buscáis. O sea, pareciera también y nada, tiene que ver. Willem Tyler, compositor, que últimamente está haciendo grandes pinitos en las bandas sonoras, y en especial en esta banda sonora, First Cow de Kelly Reijer. Y es que, como estábais intentando decir, realmente evoca. Si veníamos de esa evocación en forma de cuerda de la guitarrita que nos hablaba del momento culinario italiano en la agenda, era una guitarrita que nos evoca esa vieja América, donde, de alguna manera, Kelly Reijer nos obliga, no solo a ser espectadores, sino a ser otra suerte de colonos, colones espectadores, en este caso. ¿De qué nos habla First Cow? Está claro que con este título, primera vaca, una vaca tendrá que aparecer por ahí. Pero hagamos un mini resumen de quién es Kelly Reijer, porque en el fondo se merece muchísimo de esta mujer. Realmente es una directora guionista que empieza con las películas en su haber para entender, sobretodo entendiendo que ella empezó a dirigir en los 90, empieza con una película, y a partir de ahí se dirige hacia las clases, hacia la reflexión cinematográfica en forma de docencia. Sigue componiendo, bueno, sigue dirigiendo cortos, sobretodo, cortos y medio metrajes, y ya vuelve con Old Joy, que es su película de los 2000, que empieza ya a marcar un sentido muy definido, y a partir de entonces ha habido 6, 7 películas con First Cow, y lo que hemos comentado Carles y con algunas otras personas, que está alcanzando la maestría. Claro, esto es un punto de vista determinado, que no todos los de esta mesa compartirán, pero de si lugar a dudas hay un sabó a fer en esta manera de dirigir de Kelly Reijer, que se hace patente en el resultado final de la película. Pero poco a poco y buena letra, ya tendremos tiempo de hablar más de ella y de alguna película en concreto que puede servir de paralelismo con First Cow, ahora sigamos presentando a esta vaca. Raro, eh? Raro que ahora la vayamos a ver en el cine y busquemos primera vaca en alguno de los carteles, no lo encontraremos. O sea, se ha estrenado como First Cow. No sé si es que confían un poquitito más, ya, en el dominio de l'inglés del personal. Bueno, la película aquí va dirigida segurament, no? Potser ja... no crec que vagi la meva tia Paquita a veure aquesta. Pues debería, pues debería, porque estamos... Primera vaca en un súper lo veo, primera vaca. Yo estoy vaca de calidad. Fez Cow molt a más. En el inicial. La guitarra pega mucho más. Primera vaca, la guitarrita no la podemos ver en el cartel, desgraciadamente, y sale una vaca, por si te había quedado... No sé un... un viajecito. A mí me gusta de ese carteles que apela a esos carteles, no tan protagonicos, porque siempre aparecían perdidos los protagonistas de los Western, en ese paraje inóspito, y aparecían normalmente pequeños, no tan grandes como la First Cow, pero me hace gracia, ahí un poco a colación de alguna crítica que he leído, que dice, no, no, es que esta vaca es John Wayne. Esta es la nueva, es el nuevo John Wayne, es la Forastera, es la vaca pionera, esta vez sí, con tetas o con mamás, como vosotros queráis. Está claro que no está pensada para la abuela de turno, pero es una pel·li que debería ver todo, Dios, porque se podría manejar un concepto casi de cine, del Western feminista, o sea, estaríamos... Si buscamos titulares, te diría, mira, el Western feminista. ¿Cuántas actrius surten a esta película? Ojo, porque, o sea, en el... Las siete mujeres... Que se llama Elvi, por cierto, ¿no? La siete mujeres de John Ford, y era un Western feminista. Evidente que hay mucha porras. Pero está bien lo que dices, porque entonces es una vaca mi tu, Western vaca mi tu feminista. Mimu, volviendo a lo que decía antes, perdonad, perdonad. Vamos, fuertes, perdonad que os diga... Sí, puede que sea eso, puede que sea el perfil de client, y puede que sea el hecho de que es una pel·li de A24. A 24 no nos estapan donterías para qué traducciones innecesarias o traducciones estúpidas, a 24, pero Dios sabe ya, sobre todo, los empanados. Es una de nuestras productoras distribuidoras preferidas. Aquí produce y distribuye también. Y, de hecho, ya va fuerte este año con Minari, una película bastante interesante, y Saint Maud, las dos del 2021. Muy diferentes las dos, pero bajo ese mismo concepto de apuesta cinematográfica. Inclus Minari amb Ferskau, en el sentida... Sí, porque hay una idea de reflexión sobre el sueño americano, que ambos manejan de perspectivas muy distintas. Simplemente llega un poquito tarde. Y David Lowery, de Green Night, que también llegará. La Decópora es 2020. Hay toda una serie de películas de A24 que han estado llegando este año, pero que son... Veis la filma finítica de ya, 2019, incluso. No, esta en concreto, Ferskau, es 2020. Simplemente llegó tarde, ¿vale? Simplemente llegó tarde, y cuando llegó, en el Dà. Llegó en el Dà hace un mesito, más o menos, allí se llevó el premio del público. Como una película como Ferskau, que aparentemente, los que estén escuchando ahora puedan pensar... Oh, y además, premio del público en el Dà. Un registro muy autoral, y sí que lo tiene, pero al final también una película muy disfrutable, y la pueden seguir disfrutando ahora, porque están las salas comerciales desde el 21 de mayo. Pero bueno, vamos a entrar en materia. ¿Qué es lo que puede esperar el personal? No tan solo de Kelly Reijer, sino de Ferskau, que no se haya dicho aún... Bueno, sí, ya se ha dicho, que más de la vaca pionera llamada Evie. Bueno, así en plan titular, ya he anunciado varios, pero uno sería este, ¿no?, El Wester. El Wester moderno, la relectura del Wester. Un Wester insólito, un Wester diferente, y sobre todo, un Wester indie. Yo antes lo hemos discutido con Paul. Es una película que perfectamente podría estar en la americana. Sí, totalmente, totalmente. Ya la discutiremos, ya la discutiremos. Simplemente aquí lo que hace es releer las claves de ese gran Wester y llevarse a un terreno donde quizás no estamos tan acostumbrados, porque la masculinidad, que ahora sería vista como una masculinidad tóxica de algunos personajes del Wester, aquí se convierte en una masculinidad actualizada, moderna, sensible, y sobre todo porque la película, además de dar la importancia a la vaca, le da importancia a otra reflexión, que es precisamente lo que venía comentando. La amistad, ¿no?, la amistad. Y además está clarísimo, aparte de ese cartel, que es toda una declaración de intenciones, tienes la primera frase, la frase inicial de la película, con la que se abre la película típica de frase lapidaria, de William Blake, que dice así, un nido, la araña, una tela, el hombre, la amistad, el río, una mierda. Eso, aquí, yo... Me encanta. Eso, lo recuerdo, ese autor romántico diciendo algo así, pero seguro que si lo estás diciendo es que era así, ¿eh? Fuera bromas, el pájaro unido, es decir, el pájaro del hogar, la araña, una tela, la araña, la caza, la caza, el hombre, de lo que se esperaría en un Wester, que sería el hogar, o la añoranza del hogar, y la caza, no, el hombre, la amistad. Es decir, tiene mucho sentido que Richard recupera esa frase de Blake, esa idea de Blake, de alguna manera, muy interesante, y la vincula, precisamente, al Wester, ¿no? Ella lo recupera y lo corrobora. Y para ello, además, la directora de lo que hace es dibujar esta bella historia divertida, también, de amistad entre dos personajes muy característicos. Por un lado, tenemos un humilde cocinero llamado Cookie, que lo interpreta John Magaro, bastante conocido en séries, no me he comentado. A l'Àngels de Nibolà, que és un marit que fa de... És Italoamérica. Sí, perquè té una reflexió. I després, altres séries com Persona of Interest, i també hem vist abans... Que seria en Caroll, per exemple. Però tu que el coneixes ferran així de coses, és un que acostuma a fer aquest paper de perill, una mica de pringat? Bueno, a Àngels, per exemple, sí, perquè fa de marit d'una reclusa que ella es vol que l'embarassada, i ella està fora, és en plan... És en plan, hòstia, però... i la deixa embarassada, però... Exacte, i sí. Bueno, és que aquí tenim de Bonacson tuntet. Está claro. Tiene ese puntito de una humildad extrema, que al final lo convierte en un tonto o en alguien maleable. Pero no considero que la relación de amistad de la que us hablaba maneje esos terrenos donde hay una manipulación y un tonto maleable, simplemente hay una persona que fluye más, más, más bondadosa, que está siempre obsesionada con la repostería y con la gastronomía, y a su lado, el otro elemento de esta gran amistad, es un inmigrante, un busca a vidas chinos, que aparece de la nada, exacto, es el emprendedor, ¿no? Exacte, se representa más el capitalismo de... Bueno, porque es lo que comentábamos. Realmente se habla de la amistad, pero este es el tío que está todo el rato con el sueño americano, de alguna manera. Això seria... Se veu quan la Farro Sola va sortir... Quan em van acusar els Puigol de dir que esteu robant pasta als teus fills, que han dit, no, ells amb una mà al davant i una al darrere, ells no tenen re, pues aquest tio apareix, la primera pla, que sura la pel·li sur, amb boles, però és un dévorat. Fers Puigol. O sea, la prestigació de personajes me parece increíble, y sobre todo me parece increíble el tandem actoral que los dos manejan. En este caso hablamos de Orion Lee, que en la pel·lícula es King Lou, que busca vidas chinos, que en cuanto encuentra al cocinero humilde, acaban estableciendo pues un rol de emprendeduria que podríamos actualizar con esa búsqueda de hacer cookies o galletitas, como para acabar petándola, volviendo al origen, volviendo al homemade cook, al lo tradicional. Pero esto, en este caso, en el momento que era, estamos hablando del siglo XIX, 1820, y estamos hablando de Oregon. Por eso, cuando nos imaginemos ese Far West, que va implícito en el género western, no nos imaginemos un Far West árido, rocoso. Estamos en el estado de Oregon, com andáis de geografía. La ruta famosa que se tuvo que hacer es la ruta de Oregon. Ahí están los buscadores de piel, los comerciadores de pieles y los buscadores de oro que esperían subiendo para el Yukon en Canadá. Llegan empanada a un dels jocs que primer va jugar molta gent, la ruta de Oregon, que era un juego en el que siempre morías. Has pillado el Tifus, has costado un río, se te han muerto las vacas. Està clar que en Oregon ahora debe haber muchas vacas, pero en esa película, y en ese momento, solo había una, solo había una vaca, ya entenderemos el porqué, y está claro que estamos hablando de una zona frondosa, con una vegetación muy exuberante, como la misma dificultad de vida que podría responder del fargo. Primero referente clásico, paso al noroeste de King Vidor, con Spencer Tracy, de toda esa ruta... A nivel cinematográfico, en origen de los que oran en Texas. Western, pero con ese paisaje más inhóspito que tú estás describiendo. Estamos en el noroeste de Estados Unidos, entre San Francisco, y cercanos a la frontera de Canadá, que como bien dices ya empujaría a muchísimas comunidades a buscar el oro y a buscar riquezas. En King Vidor, roban leche de la única vaca del territorio, para hacer unos bollos, unos buñolos de miel que requieren leche, y que cabran causando sensación. Tanto es así que incluso el dueño, no quiero descubrir mucho, pero el dueño de esa vaca, que es un comerciante de piel, es que además se ha casado con una India autóctona del lugar, y por eso ha acabado teniendo muchísimo poder en la zona, el dueño acaba probando uno de esos pastelitos y dice... I taste London in this cake. Me ha de guardar a mi casa. Son buñolos prustianos, como la Madalena, que te lleva a ese recuerdo de infancia. El sobao pasiego de todos los días. Sobao prustiano. Toma, toma ya. ¿Y quién es este? Toby Jones. El poderoso de la película, que hace un papel espectacular, magistral, es Toby Jones, que dice que le sabe a Londres, le sabe a Londres este bollito. ¿Qué pasa? Porque aquí ya vamos viendo varios elementos, el de la emprendeduría, el entender también cómo esa realidad americana ha llegado a nuestros días. Sobretodo, no solo nos habla de la amistad, nos habla también del mercado, del sistema económico, y hay una poética, hay un lirismo que te hubiera apuntado aquí. Totalmente. La nostalgia en este caso es curiosa que la maneja el, pero no tanto los personajes, los personajes están más obsesionados por el sueño, por el gran sueño americano. Y como decíamos, sí, es un huéster, pero aquí ni se roban diligencias, ni se atracan poderosos, ni se roban esleche. Ni siquiera se roban la vaca. Bueno, sí que se atacan poderosos, pero lo que pasa... En patitas a saco con ese ataque a la gente de poder, ¿no? Es que no hay un ataque como tal. Es decir, cuando tú veías un atraco en un tren, lo que había era un atraco y una violencia ejercida sobre las otras personas. Por una cuestión de interés, es evidente, pero al final era personal. Aquí puede que la película se acabe convierto en una cuestión personal, precisamente Reijar apunta en otra dirección. Ellos simplemente están haciendo uso de la naturaleza, que más representativa de la naturaleza que esa gran vaca, y esas mamas, que ellos... Y estoy totalmente contrario a la idea de que se pueda ver como una violación, ni que haya una lectura de la violación. Jo el sortida de la pel·li vaig estar... Bueno, vaig estar llegint crítiques i sobretot titulars de crítiques, i una d'elles era... Això, què dius? Que parles sobre la cultura de la violació, i que no sé què hi penso. No veig la pel·li, però... És que potser sí que es pot fer la interpretació de com a la història d'Estats Units s'ha basat en el robatori, s'ha basat en l'explotació de la natura. Potser és aquesta, la lectura de la violació de la mare natura, no tan de la dona. Precisament, aquests dos personatges, si algo encarnen, és la estupidez masculina, l'ambició masculina, però els valors estan molt alejados d'aquest caràcter tòxico i de la masculinidad agresiva i depredadora amb l'ambició. Jo també tira una cosa. En el fondo, ellos hacen un uso de una realidad que ni siquiera está compartida con el resto, y gracias a ese robo, ellos lo que hacen es acabar trasladando la posibilidad de la leche de vaca al resto. Evidentemente, por un precio y por un negocio, pero están compartiendo. Es un Robin Hood, ¿no? Yo creo que hay una lectura de clase ahí, porque tú en estás con esa gente que se está ganando la vida como puede, robalándole al rico. Pero sí que está muy contento con los pastelitos. Es hacer uso de una vaca que está aparcada, entre comillas, afuera de la casa, y con mucho cariño acaban obteniendo la leche que necesitan para hacer... Com diría un marsista los medios de producción para el obrero. ¿Parte el de otra banda? Jo també et diré, Adriano. L'altra banda de la relectura, no la cultura violació, sinó un western feminista. Això ho poso en dubte. Jo ho dic perquè qui la vegi que es pensi que va a veure... Jo em motiu molt clar, eh, pel qual és un western feminista. És una primera escena. És una noia. La única noia que sura a tota la pel·li. És el Santí que ha salido. És una pel·lícula llena de detalles, de acuerdo, i precisament el hecho de que el Terratenienta ha adquirido poder casándose con una mujer, que es indígena, es un detalle. No nos podemos pasar en un único, que como bien decía aquí Carles o apuntaba, la pel·lícula empiece con una idea de pregunta, de pregunta en el tiempo moderno, en el tiempo actual, donde un perro, recorriendo una zona, pues, alejada del urbano, acaba encontrando, o acaba oliendo, o señalando que hay algo interesante ahí, y su dueña, que es una mujer, acaba rascando en la tierra y acaba encontrando dos cadáveres, es una manera también de que es la propia mujer, la que se está preguntando por un pasado. Y en este caso no es la mujer de la que nos habla la pel·lícula, sino es Reijar, Reijar es ella. Reijar es ella que escarba en la tierra del presente para entender qué se ha hecho de esa América, y sobre todo qué se ha hecho de ese sueño americano. Es difícil entenderlo al principio de la pel·lícula, pero cuando ves que son dos emprendedores, piensas, y entonces qué se ha hecho con ese sistema económico, con ese sistema de mercado. Y hay algo que sí que se ha visto, es la pel·lícula reflexiona sobre el sueño americano, porque precisamente sus protagonistas son personas que no responden a esos roles que hablaba de masculinidad, vaquera, y lo que hacen es continuamente cocinar, hay uno que cose, me encanta la manera en la que se muestra la autilería, todos los utensilios de la época, hay un trabajo de acercamiento al siglo XIX brutal, por parte de Reijar. En ese sentido, los códigos del Weston, que nosotros tenemos vistos, el duelo, la persecución, los caballos, todo esto se queda apartado en pos de lo que dices, y ese humanismo. Yo vi Ferscau como una pel·li tremendamente vitalista y humanista. Sí, a la vez que maneja un drama, maneja un drama siempre con una puesta por la vida muy interesante, y además está claro que en la pel·lícula vamos a entender la historia de una muerte, porque si empieza la pel·lícula con un perro que escarba, con una mujer que se pregunta, y vemos dos cadáveres, es la historia de una muerte. Y esta muerte puede ser vista de mil vaneras, hay gente que ha querido ver el sueño americano como algo muerto, aquí Reijar tiene algo que aportar, y con esto iremos acabando. Ella dice sobre la idea del sueño americano en su pel·lícula. La pel·lícula no cuenta tanto la otra cara del sueño americano como la mitología del sueño americano. La idea del sueño americano es diferente para cada persona, según las distintas ideas de lo que es y qué significa. Pero hay una idea acortada de lo que es el sueño americano. Acordada, perdona. Es algo que está al alcance de todos, que todos pueden luchar por esa promesa, quizá haciendo lo mismo. Ella reflexiona de la misma manera que pueda reflexionar, después, Kloesau, o incluso os diría Jacques Odiart, Kloesau evidentemente en Nomadland, la ganadora de l'Òscar, i Jocs Odiart en los hermanos sister, de maneras diferentes. Porque ahí también hay una idea de la fraternal, de unos hermanos que en la búsqueda del delirio del oro también acaban entendiendo muchas cosas. Y en Nomadland es la relación, en este caso, de la mujer, pero es del ser humano con la naturaleza. Esto es algo que el Wester siempre ha propuesto, pero que ha quedado de esos layos entre argumentos iguals prioritarios, y aquí Kloesau le da un espacio, no solo a lo económico, no solo a la amistad, sino a la relación de ese hombre, de esa realidad humana, con el entorno. Fíjate que la de los hermanos sisters que acabas de citar, qué distinta y qué alejada está de ferscao, por él sí que ves esos códigos como vuelven, qué vitalista y qué humanista es al mismo tiempo. Yo creo que el Wester siempre lo fue esto, algo de entender a personas en un lugar de frontera, en un sitio como de apartado de la civilización. Bueno, si te lo has cuento, lo acabo de decir. Eso estaba ya en los Wester, pero estás de esos layos. Senyores, vamos bien? Bueno, veinti... Vuit minuts. Me gustaría acabar con detalles a nivel... Aquí se ha hablado de un preciosismo, de una representación de la época como muy fiel. Ella eligió el formato quadrado. En sus películas veréis que nunca tira de formatos muy panorámicos, siempre tira de lo cuadrado. Y uno puede pensar, ¿por qué narices? ¿Por qué es más indie? Porque es más cool, ¿no? Pero realmente los Wester siempre han apostado por esos... Obra, el Wester tiene más copes, ¿no? Donde pudiéramos ver al personaje diminuto, en ese paraje totalmente... Erpanavisión. Difícil de recorrer. Y aquí ella da un matí diferente. Y dice, he visto muchas películas de Anthony Mann, de William Wellman, o de Bad Boettiker, y en esos films, estos directores utilizan ese formato por razones muy diferentes. Ella lo hace, evidentemente, por algo visual, pero también por algo relacionado con la composición. Dice, la acción transcurre en un viejo bosque con árboles. Hay muchas líneas verticales. Los personajes pasan mucho tiempo en sus cabañas y quería filmar escenas a la altura de las cabezas, más que los espacios amplios. Es un formato que da mucha intimidad y que me gusta mucho. Si tú lo personal, es como lo define Reijer. Pero lo que te está contando aquí es que lo prioritario, aparte del entorno y de esos árboles, eran los personas que se perdían, pero no a una gran distancia, sino buscando la intimidad con esos primeros planos o con esos detalles que nos recuerdan, por ejemplo, que se utilizaba para bater unos huevos. Saps què he llegit jo? És que és una pel·lícula que parece de Instagram. Perquè ara la penya sòcia, el format quadrat a Instagram, i amb aquesta intimitat, perquè al final, el format quadrat té això. Tu primer, ja et fica dintre d'acet, recordem tots, aquí, el faro. Que el faro gravada a 43, si no estigues a 43, no serien ni la meitat d'opresiva que és, no? I llegia aquest comentari d'Instagram en plan claro, com és una pel·li intimista buscado lo que la gente identifica como íntimo, el cuadrado, por Instagram. Digo, a ver. Ui, pues que a aquella gent no vegi mami, eh? El Xavi Dolan, que és cortecal. El faro és el cinem amunt, i aquí és el que dius. Aquí era el Western, que apunta més a lo concreto. M'has dit que unos directors que, coño, són los estilistas del Western, me entiendo. Sí, però ella ho ha explicat molt bé. Ella ho ha explicat molt bé, però la verticalitat. És a dir, si tu no estàs buscant el paisatge, no estàs buscant el panorama, el panoràmic, i busques la verticalitat al format més vertical possible, dintre del que encara es considera cinem, i no, una història d'Instagram és el quadrat, és el quadrat. Sí, però no és una pose. No, no, para nada. Creu-me que la tercera butaca del cine, i encima elegí un lateral, no sabia que me enfrentaba al cuadrado, i sí que és cert que continuament i els arboles de atrás, no? És molt, molt, molt interessant, i sobretot, ir a verla, a més, la oferta s'està ampliant. El cine en versión original, perquè és com hauria de ser la pel·lícula, se va ampliant, ja no solo tenemos lástima de los meliés, pero ya no solo tenemos los maldalos, y carias, Renoir o Verdi o Balmes, que ahora el Arribau, el Arribau, también se suma a la versión original, y en el Arribau pueden ver esta pel·lícula. Doncs queda apuntada. No, no, però veig que també una relectura d'Almita del somni americà. Sobretot de los referentes de masculinidad, esa es la parte en la que hay una relectura feminista, es la relectura de los personajes masculinos, que durante una época eran ejemplos a seguir, no nos engañemos, el hombre también se ha ido educando a partir de unos referentes que ahora son caducos, que ahora le dicen al personal, no, no, no, no tiréis por aquí, esto es un machismo... Reflectivo y rancio. Y entonces se pueden encontrar referentes de masculinidad no tóxica, precisamente en estereotipos, como pueden ser los personajes masculinos del Westerner. Videojocs. Vostè. Parlem de relectures com agafar una cosa pre-establerta amb la seva idòsia incòssia i mirar-la des d'una nova perspectiva. Hem vist, ja com l'Adrià no ens planteja, aquesta relectura d'un dels gènere més rellegits del cinema, on disposo a parlar d'una sequela que no només fa una relectura de la primera entrega, sinó del món dels videjocs i de moltes coses més. Us vinc a parlar de Metal Gear Solid 2 Sons of Liberty. Ja era hora, ja era hora que parlés empenada del que per mi és el cullman de la obra del nostre estimat Kojima. És un escutiria, eh? Potser amb el det Stranding. Amb la sequela del mític Metal Gear Solid de la Playstation original, que aquesta primera es va estrenar al 98, que, de fet, ja era una sequela de dos jocs anteriors de la MSX i Nintendo original, que eren el Metal Gear i Metal Gear 2 Solid Snake, sense el solit entre el guiar. Kojima es va treure un as de la màniga que avui dia encara porta cua i se'n parla bastant. Repassem molt ràpidament de què va Metal Gear, que és una saga d'acció i infiltració en què controlem el soldat amb nom de Metal Gear Solid Snake, que està especialitzat en sigil extrem i grans capacitats de combat. En els primers jocs de la saga, la Snake treballa per als Estats Units en diferents missions contra terroristes i sempre acaba trobant el mateix conflicte de fons, la creació i voluntat d'utilitzar per part de grups insurrectes, un Metal Gear, que es tracta d'una mena de tank mòbil capaç de llançar un missil nuclear des de qualsevol punt de la fase de la Terra. Ja veieu, la refreda... Meka, los Meka. Exacte, molt ja pot. El Metal Gear Solid a la PlayStation original, amb una Snake que ha aconseguit desbarat a un cop més els plans de xantatge de grup terrorista que, a més, aquest cop està liderat pel seu germà va sol líquid, solit i líquid, d'acord? Acaba de dir desil·lucionat amb el govern, ja que durant la missió ha vist que en realitat el que volen és encobrir males praxis en armament i genètica, amb l'excusa de que uns terroristes s'han apropiat d'aquests projectes ultrasecrets. Heus dir que el joc original va ser un èxit brutal, es tracta d'un d'aquells que marquen un abans i un després del món dels videojocs, la seva narrativa, el seu to, que és molt més propè al cinema, Adriano, que al Matamarcianitos. Metal Gear més suena en coses. De què hi estem parlant? Perdona. El primer Metal Gear Solid és del 98. El 90, el final del 90. Ja llegarem, la referència cinefila. La serietat i adultesa dels temes tractats i la profunditat de personatges el van convertint en una llegenda, al igual que el seu creador Hideu Kojima. De fet, Kojima, que ja havia dirigit els jocs anteriors de la saga, i amb aquesta entrega a la PlayStation original, es dedica a fer un remake dels jocs anteriors, per acabar-se per acabada, i pretén utilitzar la nova trobada fama per poder fer altres jocs que li venen potser més de gust. Però el món dels negocis és com és. I la demanda de noves entregues i l'aparició de noves consoles van fer que Konami, la desenvolupadora i propietària de la saga, i els jefes de Kojima, li van dir, no et donarem el braç de torse, volem un altre joc, et posarem tots els diners que faci falta sobre la taula, i tens llibertat creativa per fer el que vulguis. Així que, un cop després de l'exclamació, des de tota la premsa va... es diu exclamar o... Sí, exclamar, no? Dos víctores de la premsa, de l'aparició popular, sobretot, perquè la penya sembla en què passa després del metalgear. Doncs després de tot això, irà que li ingressin l'oportitat d'or de fer el que realment vulgués, el 2001, tres anys després, es va estrenar Metalgear Solid, dos sons of liberty. Què és més tot, TEC? No, que és això de lo que valim a... Les demos i trailers que s'havien vist apunten que el joc serà espectacular. El que controlaríem a un Snake, en plenes facultats, i totalment independent, ja no depèn del govern dels Estats Units, que vol destapar, precisament, les vergones d'aquests governs, i, a més, amb uns gràfics i controls mai vistos fins llavors. I la gent és que no cabien si mateixa. Jo me'n recordo el joc pròpiament, però de les imatges que sortíssim, o sigui que era la pluja, no? Potser era una de les grans coses... Les Playstation, tot el rendiment que necessiten aquests jocs, que en aquella època recordo que al inici... Vull explicar després que és una arrivada, una mena de vaixell, i que està plovent. Vam una galardina, senyora, colmalament. Totes les textures, la pluja, eren coses que no s'havien vist. Que no sabíem encara, no? El punt era com la cola de... de todos esos ciudadanos de Oregón, buscando los bollitos, ¿no? Era lo mismo. Estaban ahí ansiosos de bollito Metalgear. Exacte, la gent estava que això que no cabien si mateixa. I quina sorpresa, quan comences el joc, fas la primera missió, intentes sabotejar el robatori de nous models de Metalgear i acabes fent esclatar el vaixell on els transporten, i, a més, tu inclòs. Total, que l'esnei que es dona per mort... És una balança. ...i passen dos anys, i això és només el pròleg del joc. Però tranquils, que el lloc de l'accident s'hi ha construït Víxell, una mena de plataforma marítima depuradora dels regidus que s'han produït per l'accident. Un grup terrorista anomenat Sons of Liberty s'ha pres el control d'aquest recinte, i, a sobre, han aconseguit segrestar el president d'Estat Junts. Dèiem que, tranquils, perquè aquest segon inici de joc ens porta una beu familiar, la de la nostra coronel Campbell, que és el que sempre ens està parlant per còdic quan era més neg. Que, a més, es segueix dirigint algú com a esneic. Ostres, que potser està viu. Veus una persona infiltrant s'abusejant, com ja feies en el joc anterior, i veus una figura amb màscara i respirador que s'apropa el Víxell. Sembla que, tranquils, que sí, que l'esneic ja torna a ser aquí, i li sentim la seva beu. Ui, aquesta no és la beu que em sona. Potser pot ser que l'accident aquest de l'explosió li hagi afectat les cordes vocals. Potser el dubla de s'amor. Exacte, entre 100 i 100. I llavors ja comences a controlar-lo, i té moviments diferents. És com més àgil i, fins i tot, una mica floridet, com que fa una boltereta una miqueta estranya. En comparació a el que era abans, que era un tio toscó i eficient. Que era el tio que estava acostumat a... És un mariner, un silk, no veas, no? Potser és que s'ha entrenat, també, entre aquests dos anys després de l'accident. Serà això, a la màquina del temps. Potser ve del C2O i perquè feia uns barincos, també. I llavors torna a pujar un ascensor, un altre cop, com també els recordàvem sempre, a pujar un ascensor, i es disposa a treure's la màscara. Igual que en el joc, sempre són coses que es van repetint constantment. Aquí ja tots estem tranquils, diem... Això és terreny familiar, ara apareixerà l'esneic, tot estarà bé... I, ui, jo abans de que estigui la màscar, rep una trucada. Oye, esneic, que te voy a cambiar el nombre, mejor te llamarás Raiden a partir de ahora, y es treu la màscara. I és un jove d'especte andrógin, amb cabell llarg, fi i platejat. Aquest no és l'esneic. Amb aquest fake-out de cujima no es van entendre... De fet, no es van entendre gens en el moment. Molta gent va odiar aquest moviment. Com que de sobte l'esneic, que no controlem l'esneic, com pot ser això. Cap material promocional del joc, de fet, aquí ho porto, la calatula, les que tinc al vídeo, veureu. De les escenes que surten típiques, t'ensenya res més que el primer episodi. Cap anunci que es va fer a la televisió ensenyava... Res més que no fos el primer episodi on controlaves, esneic. I, vaja, va ser un moviment molt arriscat. Fins i tot hi va arribar a haver-hi denúncies de publicitat enganyosa. A mi no m'havies dit que això seria així. Però quan jugues al joc, quan observes el que cujima es planteja de fer, i el que més aconsegueix, jo crec, amb el joc, jo, sincerament, crec que només es pot fer cap l'audi. De fet, de fet... Laudimos ahora, ya, venga, venga, venga, venga, venga, venga. Es jeval mental. Hitchcock va treure d'aquí la idea de si cosis matar a prota al principi... No, lo que estoy viendo ahora es que es revisión del videojuego, o revisión del género, a partir de la revisión del personaje. De la mateixa història, de la mateixa saga. Exacte, anirem avançant amb aquesta idea. Però vamos a una revisión del propio personaje. És a dir, per poder canviar una realidad, haurem de canviar la realitat d'aquesta persona. Quina realitat volia canviar a cojima? Ara veurem. És que queda clar que a cojima volia tractar la seva creació molt més respecte que els executius d'econami, que només volien una nova ració de xurros, per dir-ho d'alguna manera. O de buñuelos. O que va aconseguir, o va aconseguir o no, va considerar més intel·ligents els jugadors d'un altre jugador igual que l'anterior. Deja't-me qui els diga. Diu, què passa, què voleu? Això és el cojime, eh? No en sé imitar, si vols, Carles, pots fer-ho a un dels japoneses, però és que voleu reviure-me, el guiar sòlit, és això el que voleu, oi? Voleu sentir-vos sòlit, Snake, oi que sí? A meu japonès has dit, que has sumat a càrregues, oi? I tu vols saber-ho. Mét el guiar sòlit, dosis, la hòstia. Perdó. Sembla que així és el cojime. Sembla que t'estigui dintre això, què passa? Què? Què vols ser Snake? Verda? Doncs mira, aquí teniu, eh? Sembla que faci amb tanta ràbia com amb mala intenció. Això arranca el joc, i us dic amb la missió de Snake, donant exactament el que la gent volia, que, per llavors, el que fa és... en retirar l'estora i donar-nos l'entitasi. Raiden, perquè és l'entitasi de personatge. Raiden no té carisma, no és viril ni és autosuficient, ni tan sol sembla gaire intel·ligent ni profund com és Snake. I estareu atrapats, on és, amb aquest personatge, la resta del joc. És això de, bueno, perquè jo recordo gent de, bueno, però quizà la missió no és massa delante. Si ha canviat d'una vez, pot volver a canviar, no? I, de fet, clar, l'acord s'ha de preguntar... Hòstia, què llavors d'estar mort? Saps el del principi? És veritat, eh? I així, més val que esculteu una miqueta. Això és el que diu el cojime. Ei, vais a estar amb Raiden, presta l'atenció. I és que, cojime, el que fa és plantejar, des de l'argument, la pantomima que representen els herois, les seqüeles i les idees refregides. És exactament la mateixa que la Disney, que això d'un mus, que és el joc anterior. Fil per randa, les vibracions que estem davant de la imitació exagerada del joc anterior, però amb personatges de segona divisió, es fa superevident, perquè fins i tot els villanes són com copies barates dels anteriors. Bueno, torna... Sí, clar, l'Ocelot, també tots aquests... Hi ha un que és constant, però tota la resta són com... Si és el que ha pegat tiros, ara hi és que he pegat tiritos. O si este ponía bombas, este pone otra cosita. O sea que no tenen tan carísmals. Bueno, és que és una reiteració del que ja has vist. És una mala seqüela, però, clar, està fet amb intenció, eh? I llavors és quan t'ho expliquen clarament. I, ojo, Adriano, que venen una de esos giros que ni Evangelion ni nada de esto, eh? I sospetxoses habituals. Exacte, exacte. Bàsicament, l'estructura és la mateixa. Per què? Perquè tot el tema del segrest del grup terrorista, inclús l'explosió de fa dos anys en el buque, on va Maurice Neick, tot era un pla de les elits per posar a prova el que anomenen el S3 Plan, o el Solid Snake Simulation. Un intent de recrear l'escenari on Solid Snake, el legendari soldat, va aconseguir la seva fama i així educar soldats que puguin succeir-lo. Llàstima, llàstima, que això es vegi desmuntat, acta seguit per aquí, per Solid Snake, perquè no, no estava mort, estava viu, i ara torna, i ell repareix en mitja l'emició de Raiden fins a passar per un soldat malferit que a més es va dir Pliskin. Ei, us recordem això, eh, de... Ja ha salido el gorro. Ha salido, a ver, a ver. Quan l'hemos citado este nombre, que tú estabas en Nueva York, el personaje de Russell Crowe, que és en el que s'inspira, a per fer el kojima del mestre Carpenter. Guinyo, guinyo. I llavors, Snake, fins a passar per Pliskin, t'ajuda des de les ombres a descobrir l'abractat de Radera Víxel, el segrest. I sí, fins i tot la cortina de la cortina de fund, que en realitat és això del Plan S3. És que el kojima val a dir que és un tio que es fa moltes espatlles polítiques, que és un tio que és com... Si has de reduir tota la història, jo crec que ja és difícil el que estàs fent Ferran, perquè tota la història de tota la saga de Metal Gear, és molt difícil, perquè sempre les complexitats polítiques, les conspiranoies... I el xifres de... Parèixer a esto, però no. De fet, aquí anem, eh, que el fet de veure el Snake, el kojima utilitza el Snake per veure'l des de fora, és molt dolorós, com a jugador, fer això. Perquè a més, és un Snake més misteriós encara, que té molt clar el que passa, no com tu, que no t'has enterat de nada. Una mena de cruel recordatori de que la glòria era el passat, o això sembla fins que el kojima rebarca amb el següent moviment una cosa, que és que l' Snake, d'haver trasvellat a la seva identitat, et diu que no sé plisquins oi Snake i el Raiden flipant colores, però, per exemple, no, hòstia, coño, hòstia! El mítico Solid Snake, el tio, bueno, eh, que sí, tranquil. Però la Snake et diu que el 3-plan no vol dir Solid Snake Simulation, com hem dit, i que això de recrear els ademiniments és una patronya, de fet, que el kojima amb el mateix jo. En realitat, el 3-plan vol dir Selection for Society, i tal, Sanity, o Selecció per la Cordura de la Societat. I és que Víxel, en realitat, amaga un superordinador sota, ha construït amb l'excusa de l'incident de fa dos anys, on Snake va estar a punt de desvellar a tot el món l'existència d'una economia de guerra oculta entre els governs i els ens poderosos secrets anomenats de Patriots. Oh, que esto no remonta al cuarto. Clar, llavors hauríem d'anar... Sí, perquè vaig a veure aquesta saga, després continuar. Amb aquest superordinador anomenat Arsenal Gear, no es massacrarà ni es controlarà la població a base de bombes nuclears, com els metalgears anteriors, sinó que s'encarregarà de processar, filtrar, seleccionar i disaminar informació, falsa o no, correcte o no, per interessar-la en base als interessos dels poderosos, perquè era un discurs oficial al món, i així et cridia el control de facto que una guerra, que una guerra violenta mai, mai podria aconseguir. O sigui, que crea en Facebook, no? Exacte, l'hagic. Si us fixeu, Kojima ja va predir les fake news. Bàsicament va dir això en el món... Fa el 2001 que allà començàvem a digitalitzar-nos una micona, però encara quedava. De fet, en realitat, sobre aquesta idea, Gira Metal Gear Solid 2, l'idea dels memes. I no els ments. No els d'internet, Pol. Perquè un meme és aquesta idea que passa com si fos una memòria genètica. Les idees consiguen les generacions. Es diu que el primer joc, Kojima agafa la idea de determinisme o no dels gens, perquè hi ha una història sobre la lliure-elecció. I en aquest segon s'agafa la idea de memes, que vendria a ser això, una mena de memòria genètica capaç de perdurar entre generació i generació, com la DNA. Si el Metal Gear ho parla de la importància del text, és a dir, del que se suposa que hauries de ser, i no tens per què, en aquest potser parla una miqueta més del context. Tot i que en realitat això seria el tercer. I vises d'aquest prisma, el context que ens permet parlar d'aquestes relectures, que avui portem al programa, el plantejament d'Akojima agafa una volada brutal. Primer sembla que faci una relectura, com deien del primer joc, després ho destapa tot trencant. Bàsicament la quarta paret et matem que efectivament tot això és una simulació, per després tornar a fer una relectura adjudicant valor a les idees que es plantejen del mateix fet de saber que és una simulació. L'utilització de Raiden com a avatar del jugador, que vol ser Snake, no ho és, té una paral·lela amb aquest Snake misteriós i que té entitat pròpia, on sembla que si en Mirall i Kojima reivindiquen la seva pròpia visió i opinions. El joc acaba, i ojos per Pento Adriano, amb Raiden lluitant amb una catana contra l'expresident d'Estats Units que porta un vestit de tant actes elèctrics, el sostre del federal hall de Manhattan, que era el que va ser el primer conglés dels Estats Units. Espera, espera, espera. En realitat, o sigui, és un guès. No, no, no. Aquest expresident era membre de l'elit, a l'ombra dels Pythriots, i el perdre poder i influència es va rebalar contra el grup... i formar el grup de terroristes que ha segrestat. L'actual president ja ha intentat segrestar Víxel. Però ojo, perquè aquest expresident contra Quilluitas és l'altre germà basó de Sòlidus Snake, és Sòlidus Snake. Toma allà. La Sòlidus en fa el terrible, que això ja ha d'haver d'haver. Tenim Snake per quadre... Realment, veient una miqueta l'argument d'aquest joc, que tu estàs explicant de tirada, però que tu vas adquirint el coneixement... Ho vas fer molt gradualment. Vaig fer una sòstia... Ara pensava que anava per aquí, i ara resulta que no, que vaig per allà. Però realment, amb tota aquesta crítica que hi ha pel que veig, amb el sistema, amb l'estar sistema, els poderosos, etcètera, que, finalment, el món del videojoc, com el del cinema, eh? Moltes vegades, sempre que m'ho plantejo, que tenim realitats de crítica sobre les estructures de poder, i a l'hora de la veritat, hòstia, el propi business del videojoc està com molt de la mà, no? Sempre s'ha dit que el videojoc entén que té atrapat, dintre d'una realitat paral·lela, on sí, potser estàs fent un paral·lelisme sobre la crítica de la realitat, que t'interessa, però tu també estàs fora, fora de la crítica. Com ho estàs veient una pel·lícula, evidentment. No sé, una pel·lícula són dues hores i un videojoc. Ho dic per el fet que aquest videojoc sembla de la puta vida. O sigui, quan trigues a... Ah, que jo recordo que... Aquest joc tardes unes 22, 25 hores en passat. Que tramias ha hecho presidente. Pero luego te pasas, pues, 20 años, que es lo que llevo yo intentando enterrar el que ha pasado. També tira una cosa, Adriano. I Déu cojima, jo ho he dit altres cops d'altres empanades, que podríem dir aquest director de cinema, que no va acabar sent director de cinema. No va acabar sent director de videojocs en el Metal Gear 4, potser el joc que té més cinematogràfiques, en quant a animacions que no controles tu, crec que hi ha, no sé si el record... 40 hores, 40 hores. No, però de seguida, un únic vídeo de cinemàtica, que dura una hora curant. Una hora, 40 hores, quan estàs davant de la PlayStation, volen jugar. Correcte. Con unas palomitas, relajes, ¿eh? Porque va a haber usted una pel·lícula. No t'ha avisat, saps? Ah, no? No, tira. Queden una hora i 30. Quiero el premio, y el premio es una hora y 40, y tú que me tengo que ir a clave. Això és el que us parlava. Del fet que el MUD, que requereix un videojoc i jugar un videojoc, moltes vegades sembla llunyar a la possibilitat d'una crítica pausada... Depèn molt del joc, i en aquest cas, ja ho dic, Metal Gear Solid 2 és un joc superpós modern. És un tema que et està fent pensar, fins i tot, per què està jugant el joc, que és en plan... Ei, que tu creies Serious Snake, i no lo veus. Això és el que m'agrada. És una lectura, no? El Kojima aprofita el poder que té per intentar fer una cosa que no ha fet gaire gent, que és ser el autor en triple A. O sigui, el autor de cine comercial. O sigui, el tio que pot fer el videojoc més car, del moment. Això és triple A, quan dius triple A? Triple A vol dir pressupostos alts. El triple A són com... Això són les piles, això, no? Sí. Ja us dic que la lectura és el joc en 10 milions, i, vist ara, queda clar que en Kojima volia dir-nos... I mira, el que volia dir-nos no ho fa ell, ho fa a través de la veu de la Snake, al final del joc, que diu no t'obsessionis gaire amb les paraules, intenta trobar sentit darrere d'aquestes, i llavors decideix, decideix trobar el teu propi nom, el teu propi futur. Escollis el que escollis, et pertanyarà. I què creieu? Que a Kojima va poder decidir, o no ho sona que Metal Gear Solid es va arribar fins a mínim el número 5, i tots els espinov, i tot això? Sí, sí. Però ja us dic, deixem-ho estar perquè... I ell està darrere? Fins ara, sí. A l'últim, ja no, el Survive, que és el que vam fer... No, per què? Amb Konami també, o amb part i peres? A part i peres, ja us digueu, algun dia parlarem de Kojima, si voleu, perquè tot i baixar-se els pantalons durant anys, amb Konami i els fans, sempre s'ha de dir que deixava una cagaradeta, eh, quan es baixava els pantalons perquè li fessin coses, dius, mira, jo te la dejo aquí la mierda, que en veritat eren diamanteig, que polits ens portaven bastant amunt. Bona nit, comencem. Bueno, i després d'aquesta mescla calidoscòpica de gèneres musicals, que porten tant de 10 segons... El sorfeo musical d'embanada, eh? Doncs avui toca parlar d'un gènere que hem portat bastants cops, que és el Noa, i sobretot en el gènere del còmic. Ja hem portat The Fade Out, ja el recordareu, aquella mena de Hollywood, dels 20, dels 30, creams... Hem parlat amb molts cops d'Alta Riva, el Noa, Alta Riva, que és el gènere, potser espanyol del còmic Noa, Espanya, així. Però aquest cop ens centrem més en una relectura, d'això, del programa, i ens centrem en Didier Kassegrain, si és que es pronuncia així, no ho sé, al dibuix i Fred Duval al guió, perquè ens porten nenúfares negres. És un còmic que, a més, d'aquestes edicions, ja bastant franco-velgas, també, si el voleu mirar. És més gros que gruixots, tot xadi, eh? Sí, sí, sí, perquè són 140 pàgines, es va editar el novembre del 2020 per norma còmics, però sí que és veritat que la primera edició de la francesa és de 2019. Te'l pots endur, eh? De l'anar a tornar a la portada? El podeu trobar a Viloteca Can Fàbara, o sigui... Portar a la Sancet Boulevard, eh? Molt, sí, sí, exacte. El que deia, el novembre del 2020 ho publica a Norma Còmics, però el 2019 és la primera edició oficial de quan la van treure en francès. I va la dir que és una adaptació d'un llibre de Miquel Bussi, de 2011, que es va acabar triomfant molt amb el mateix nom. I ho van fer aquesta... Bé, eh? Què, què? Bussi. Ah, ja estàs bé. Ja que ho vaig fer. A l'Homie, a l'Homie! A l'Homie, a l'Homie! Que segur com el micro... Dale, dale. Mira, us explico com comença, d'acord? En un poble vivien tres mujeres. La primera era mala. La segunda mentirosa, la tercera egoista. I és que és aquesta història. La història de tres dones. Una nena, una de jove i una dona bella. Tres històries paraleles, aparentment, que... diguéssim... que són les que venen donades per entendre el detonant de la història. El detonar de la història, si parlem de noa, que serà un assassinat. Un assassinat que fa trontollar un poblet idíl·lic. I, en conseqüència, apareix aquesta quarta història, que ja va ser el típic tòpic del noa, que és l'altre actiu, en aquest cas anomenat Lorenz Serenac. I aquí s'assinen, no? Matant a Jerome Morval, of the Moloch, i, aquí ve el tema, coleccionista d'art. I per què aquest tema de coleccionista d'art? I sobretot, qui és aquest poble idíl·lic? Doncs aquest poble idíl·lic és el poblet francès Giverny, la localitat on Claude Monet, el pintor, va pintar els seus mítics nanòfers. I amb aquest de bussí, que ens està posant DJI... Ferro. Doncs entrem a la subsecció d'art d'avui, perquè no n'hem tingut prou amb una subsecció d'art de rap. Doncs ara entrem amb un art d'art, i és que ja que aquí tenim un expert en art, no? No Carles Martínez, no? És la boxisengue. És la boxisengue. No, no, no, no, per la puta. Ja que avui tenim un expert d'art aquí a la meva dreta, Carles Martínez, què ens pots dir de Monet? Que molt bonito, el quadre són preciosos. Gràcies. Doncs que... Què sabeu de Monet? El Ravel, el Ravel en causa, és l'enfant terrible contra l'estil acadèmic. Com a l'esnec. El segle XIX, no sé com fotran Manet, important, Monet és una cosa amb Manet, és otra, que parla molt dels creadors de l'impressionisme. I sobretot, que és l'estil que ve donat per l'obra Impression, Soleil Levand, que mostra aquest port de l'Abre, amb l'Alba, amb una combinació de colors molt particular, i que podria recordar a William Turner, a un art romàntic, però que se l'emporta cap a una altra banda. Què és l'impressionisme? Així hi ha grans pins allades, mai millor dit. Com a corrent pictòric, destaca per uns dels colors purts, i principalment, que trenca amb la dinàmica del clara obscur, és a dir, les ombres ja no són 100% negres, sinó formades per diferents colors, i això dona una sensació de profunditat, i en aquest sentit és un moviment on tot color relatiu els colors que l'envolten, i això dona com un resultat, doncs quadres de pins allades on es reflecteix una percepció molt concreta de la realitat, que transmeten una sensació d'atmòsfera, de colors càlids, colors freds, la combinació aquesta, i que van fer de Monet el número 1, ja no només de l'impressionisme, sinó del moviment pisarro, de César, de Degas, de Renoir, sinó, també, un dels pares de la modernitat. I a més, amb l'art. Que n'hi ha una hòstia, té terrafea. Lo mismo te va a un rote, lo que lo tengo. Que hay que papilar a ser de esta vida. Espai patrocinat per Wikipèdia. A més, si no em pensen sura d'això. Jo costumo tirar més de diaris, d'articles, que no de Wikipèdia. La Wikipèdia és molt perillosa. La Wikipèdia és perillosa, però és una de les millors iniciatives d'això, però és perillosa. Carles, em va bé que m'hagis dit el de Manet Monet, perquè no, és una anècdota. No surt en el còmic, però jo recordo que quan el col·leu estudiava, que la professora ens explica una anècdota, que és que a una exposició a França, van contractar Manet en comptes de Monet per equivocació. I, clar, Manet, si el teniu al cap, hi ha molt petxó, hi ha molt de destap, eh? I, clar, allà es van sortir una mica tots, escandalisats. Escandal, escandal. Se dieron cuenta de que vendía mucho más Eduard Manet. És com el festival que quería contratar a los Blur i contractó a los Blu, que era un grupo pop cutrísimo. Ah, va ser a los Blur Brothers. Bueno, i tornem. George Giverny és aquest típic poble on tot ha de ser maquíssim bucòleg. És el típic poble turístic, no?, en què d'aquests que no hi ha ni un paper de terra, com si fessin una manifestació catalanista. I, com sempre, passarà el no a la merda que va surant, no? I, de fet, farran tu que controles, a part del videojoc, els còmics, que em recorda bastant a fable, no?, a fàboles. Fàboles, aquell lloc que aparentment hauria de ser idíl·lig, aquest lloc on eviten les històries... Bueno, s'ha de dir que també hi ha el videojoc, és Wolf Amongas, perquè fàboles és un altre joc, eh? Sí, sí, no, clar, el Wolf Amongas, perfecte. Se parece un poco ladría, ojo. Sí, que heu dit jo, m'he matado. La portada on surt el mort, la portada del còmic, és entre l'Adriano i Lluís Iquei. És verda, és verda, és verda. És Adriano, echao... echao los bollos del Wester. Però, bueno, com a aquesta, bastant diferent, ja veurem per què, de noa, no pot faltar les pistes falses, aquestes mil subhistòries, o la mítica figura de la fem fatal, que en aquest cas, que ja veurem per què, és el personatge més brillant, el personatge amb colors més llampants, amb les pins allà, des d'aquestes que ho aguantaves, no?, a Carles, i és que al final, suautud defineixen com aquest poble és aquesta peresó d'aurada, no?, i a l'altre, a la mateixa fem fatal, ho defineixen així, en el còmic. Voy a contarle un secreto, inspector. Giverny és un engaño, un pueblo maravilloso, pero el paisaje es fijo, inamovible, vivimos en un cuadro, estamos atrapados, estamos protegidos por una especie de barniz de resignación. Esté semblada que m'haguessis donat el toque final, eh, Ferran? Un to de adres, eh? Bueno, i d'on ve tot això? Doncs és que el títol, nenúferes negros, no palnoa, que podria ser, o sigui, també, jo crec que juga bastant en aquest nom, per la progresió del color dels nenúfers de l'obra de Manet. Manet, no, Monet, o sigui... Jo he fet el mateix error que el Franceses. Però ho ha corregit, bé, bé, bé. Doncs què passa? És tot molt colorida. De fet, cada un dels nenúfers que presentava, tots eren molt, molt, molt colors. Fins l'últim, de fet, fins l'últim. L'últim color que no va fer servir mai, a Monet, era el negre, no?, perquè... perquè a l'últim sí que es comenta que va començar a introduir aquest negre, perquè ja sentia, no?, la pulsión, la mort, que ja era propera, no? Som-ho i Freud, eh? I, de fet, es diu que no es va trobar mai aquest nenúfer negre, no?, és com una d'aquestes llegendes artístiques. I, de fet, el col·leccionista assassinat en el còmic, tenia aquest somni de aconseguir un dels nenúfers, ja no el negre, no?, però un dels nenúfers unicionals de Monet. I és que el còmic, en sí, ja és una gran lliçó d'aquestes d'història. Sense lliçona, que això també, a vegades, et machaca molt, jo recordo que jo, no sé si, de l'altarribe, és un còmic sobre-art que és potentíssim. És un còmic que, des del Nouà, també, tracta molt la visió artística, no?, de fet, ja és un catedràtic, no?, i ho fa molt bé. I, en el cas de Monet, es coneixen 272 quadres d'anúfers. No et canses, tio, de, o sigui, flipeu, eh?, 272 quadres. Amb metres, 200 metres quadrats, i això només era pel museu d'Orangí. O sigui, penseu que els últims 27 anys no ha pintat res més que en anúfers, és que és d'estar molt empolat, eh? Després diem, fet xurros, ja hauríem de dir, fent un ufers. Un petit detall, parlem de què, o de Van Gogh, o de què siguin, però el fet de pintar i repintar i tornar a pintar, hi ha un moment que, curiosament, per casualitats de la vida, però que curiós, que el cinema s'inventa molt a prop d'aquell moment. Aquests finals del segle, no? Ja estem assinent una altra cosa. Com hem fet, això? És a dir, que també són imatges que arrepateixen. No, no, que estigui molt d'acord, al fons. I que puedo llegar a entender, o sea, no quería aportar más para no alargarnos, pero sí que es cierto que, al final, un creador, si se obsesiona con algo, es normal que lo lleve hasta la accionación, y que se muera pensando seguramente, aún no he conseguido... Sí, sí, sí. El gran nenúfar. És el sol del membrillo. De fet, hi ha una de les frases que també surten al còmic, que és, los últimos liencios... Que son los que se fan con la fe en fatal, que es como una profesora. Los últimos liencios rozan la abstracción, solo manchas. Eso lo convierte en el padre del arte abstracto. O sea, ya van reflexiones, también, de... de, bueno, más profundas, no? Y si parlem en money, en cash, diuen, si comparamos el precio de las últimas subastas con el valor de los edificios hausmanianos, que a mí me imagino que me los da la xampla, digamos que con un lienzo de un metro cuadrado podía comprarse un centenar de pisos. Clar, estem parlant de que el col·leccionista que maten, diguéssim, d'art, òbviament, se la jugaves, no? El tema pasta, la tenia allò... L'oftalmòlogo, la tenia controlada. Nomàtico. He de dir una coseta que ara estic aquí folljant. Els interiors, sí que, realment, responen un criteri, una miqueta més maco, més bicromàtica, és a dir, no... Interiors hi ha pocs, també. Potser has anat a la pàgina. Ha coincidit que... No, no, interiors. Hi ha algun moment d'oficina, però, sobretot, el que fan molt són passejos, són passejos pels camps, aquests, que són idílis. Clar, és que tu, cada viñeta, realment te la pinten d'una forma idílica. Aquests camps infinits, el tema dels rius, dels riarols, dels nens joven pel carrer... Aquests personatges de fer-la fent fatal, també, amb peques, no? O sigui, són tots els personatges que no deixen de tenir tots color per tot arreu. Jo crec que sorprèn molt com a relectura total del Noa, i sobretot com a nua. Com a nua ja és potent. M'agradaria veure... Jo no me l'enduc segur. Perquè realment és molt interessant... És molt interessant com fan servir els típics tòpics, per dir-ho així, del Noa, els girs, no? Potser era aquest i després és aquest, i totes aquestes coses, aquestes trampes, per descolocar-nos, però realment jo he fet aquesta segona relectura per parar la secció. O sigui, veus una talls? Per això deia el tema de com juga amb la línia temporal. És molt interessant veure tots els detalls que es deixen pel mig. O sigui, jo trobo que com a guió és impecable. Pel que he llegit, inclús, la majoria de gent que va llegint el seu moment, el llibre diu que el còmic és molt superior, perquè el llibre fa servir unes trampes, que si hi hagi jo el còmic, entendreu quines vull dir, però fa servir unes trampes que no tenen sentit, perquè són molt gratuïtes, i aquí, com que estan il·lustrades... No causant un par any, no et quedes com un tonto, diguéssim, de dir... Hòstia, mal escolat, però això és supergratuïte. És un deus exmàquina màxim, saps? Aquí no, aquí ve molt ben il·lustrat. I realment val molt la pena, i ja fem l'autobombo, perquè podreu trobar la biblioteca Can Fabra sense problema. Bueno, no lo podrán encontrar, porque me lo voy a quitar. Doncs aquest programa de relectures arriba al seu final. I alguna cosa més? Ens la trobarem quan... En principi, són 15 dies, però... Ja no es coneixem. Coses de la vida. En principi, cada 15 dies hem d'estar aquí a Ràdio Fabra, i encara no sabem com sempre d'aquest moment. Nos vemos antes de San Juan. De fet, participarem en Panada Cultural, que participarà a la segona jornada de la Ràdio Oberta, li diuen, no? No, Ràdio el Carrer. Ja, malament. Ràdio Fabra fa Ràdio el Carrer, que, donant-li estiu, fa 3 vegades, va ser el divendres passat dia... No me'n recordo. Va ser el primer, i el dia 25 de juny... 24. 25 de juny. Estarem al carrer entrevistant... Ara no em fa si el nom, perquè ara se m'ha oblidat, però estem al final dels programes. Entrevistarem a qui tria els còmics a la biblioteca de Camp Fabra, que em sembla fascinant el que pot parlar aquesta persona de veritat. Em sembla a veure quin criteri fan servir, i què cal per entrar a una biblioteca. Això és un bon interès. 25 de juny, el dia de Ràdio el Carrer. Li haurem de fer una pedaca d'entrevista increïble. No sabem si no em venarem per aquí. Ens despedim fins d'aquí dues setmanetes i fins la pròxima. Adéu!