Empanada Cultural del 5/7/2021

Prepareu els pítets que aquí comencen amb paig. L'embefada. El gran festí. La vacanada radiofònica. Aquí comença amb panada cultural. Un programa cuinat per... Paul Dietler. Ferran Pujol. Adriano Canero. Carles Martínez. Tent de ràdio Pabra. Gotes de suor recorrien les nostres esquenes a l'últim programa, en el d'avui també. Dedicat a la mort, a aquell programa. I després de la mort, l'aternitat. I si alguna cosa ens persegeva aquella calor, és que aquesta mort ens portarà a l'infern, o, si més no, a una altra vida en estiu parent, en estiu etern. Per afegir premonicions a aquest programa d'avui, dic que es tracta del 33è programa de la tercera temporada, per tant, el 33. Ja som mig camí del número de la bèstia, i ja sabeu el que m'agraden a mi als números, eh, Paul? Més pressatges. Avui també és el meu últim programa aquí amb panada. Ho sé, em trobareu a faltar companys, trobareu a faltar els meus següents forçats a les xarxes socials, la meva constant pressió amb el temps, els meus errors a llançar cançons quan no toca. Ho sé, ja ho sé que serà difícil igualar tants happy accidents, que passen quan m'estic jo als controls, eh. Però no defalliu, ni per la calor, ni la mitja marca del diable que us deia, ni la meva màrcia. Avui parlarem precisament d'aquest estiu etern, aquesta promesa de que podríem viure en un constant estat de vacances. En Carles, de fet, ens porta avui un dels artistes que millor han s'ha pogut capturar aquesta sensació estival. En Pol, un llibre sobre una escena musical que semblava que no havia de morir mai. I l'Adriano, una sèrie que potser col·loca el mirall davant d'aquesta voluntat d'eternitat, ja veurem. Després, els meus companys desvelleran d'aquest tracte exactament del que ens parlaran, però precisament el que ens porta l'Adriano a mi em fa pensar en George Mungander. La gran serp que rodeja Mítgar a la mitologia acirmonòrdica, que està esperant el Ragnarot i tornem a parlar un altre cop de mort. Però m'osegança la cua des dels inicis dels temps, o era des dels finals del temps. Vaja, no sé, però m'hi ha fet pensar, eh? En aquella terra retor que tants cops hem parlat aquí en penada, en aquesta terra estiu on ens agradaria poder descansar per sempre, tot i que sabem que no serà pas així. M'ha fet pensar en el som d'odin, el sueño d'odin. Seguint aquesta mitologia que estem parlant en Noruega, en què el pare de tots cau inevitablement en un estat letàrgic per recuperar energies, de forma indefinida, per tornar al màxim quan sigui necessari. No sé, companys, potser aquest estiu realment sigui etern. O potser no. Però el que tinc clar és que aquest estiu, aquest programa, aquest final d'un servidor, realment ja és aquí. Déu meu, aquest clic fànger que ens acaba de deixar el farbant de... quizà vuelvo, o quizà no, o quizà no. És una hora dels adeus en versió en el electro-mallaminais. Ah, molt bé, Carles. Sí, i tant, total. Yo tengo dos cuestiones que añadiré. Una, no hay nada cierto en esta vida. Nunca hay un nunca jamás, ya lo conoces. Bueno, mirad jamás del perro Sánchez. Poco a poco. Al referendum. Sí, sí. Jamás. Jamás. I ara que indultos han... Afnar també tenia un. Jamás. Jamás. Vamos a centrarnos en este verano. Està clar que este verano farran-nos estar aquí. L'àstima. Bueno, vamos a ver, vamos a ver. Y, por otro lado, esto de unir muerte y verano eterno... Sí. Sí, es muy de que, bueno, nos vamos a morir. Yo soc d'hivern. Velo al programa anterior o estaré o voy a llenar. Porque tú mueres con el calor. Y yo me voy al descanso de los guerreros. Por eso se va. Ya has dado cuenta que grabar aquí en verano va a ser una tortura. Mira, ¿sabes qué? Yo me marcho. Así, además, genero un aplauso, genero un reconocimiento. Y en septiembre ya veremos, ya veremos. Hay que construir el futuro. Con el carnito. I avancem, potser, cap al que anem a parlar avui, si us plau. L'aternestiu, no? Anem-hi, amb el flow. Ens podreu trobar a... Facebook, empanada cultural. Twitter, empanada cultura, sense l. Instagram, empanada cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Menú del dia. És que ara ho he de tirar ràpid, perquè no sé que l'Adrià no parli sobre. Ja ho he après, m'ha costat, però tinc la ja. Carles, no? Comences tònic. Començo jo, començo jo. Parlant de com molt bé ha dit el senyor Ferran Pujol, de Joaquín Sorolla, que va passar molts matins i moltes tardes pintant emocionat la costa de València amb el seu barret de paia. Però això no vol dir que l'haguem de reduir a imatges de costa. No hi ha un únic Sorolla, però va fer moltes vacances, perquè va pintar molts quadres. Però crec que, com bé s'ha de veure, hi ha el Sorolla de retrats, el Sorolla de folclore, de costums, de inquietud social, el Sorolla que modernitza verà que tinguem una platja, no? Aquí és on vaig, el Sorolla que ens interessa en el programa d'avui és el Sorolla Playaero, el de... Més que prepareu els pitets, prepareu el banyador, la crema... Són els seus nanúfers, no? Allò que deia. La repetició d'anapr... I l'Ando, i l'Ando. Que conste carras lo voy a decir solo una vez. Cada vez que hice Sorolla, pienso Sopoya. O com diu Ferran, Soropoya. El Sorocoyen, Sorocoyen, Sorocoyen. En el guion lo he puesto para hacer la broma. Un mor inteligente en uno de julio. Exacte, exacto. Empeçando fuerte. Però diré coses series, eh? Sí, segur. I en Pol diré coses series també o no? Sí, després ens mantenim a València, de fet, per presentar un llibre de poquets, que té uns quants anyets, que quan us digui el nom ja sabeu per què. Però el que farem és una ruta, i no és una ruta estival per... per campings o per rutes d'aquestes... Turístiques de l'asset. Ja anem a fer la ruta d'Estroyer, la ruta del Bacalau, ens anem de ruta a Joan Oleake amb enèxtasis. Uau! Una tessi, una tessi sobre la màquina. Hòstia, avui ens saltarà el copyright o què vol? Esperem que no. Esperem que no. Y yo también sigo en València y me voy a la paella valenciana, porque ya que venías con el Bacalau... No, yo voy con un ejemplo que nos saca de esta tierra y nos lleva más a la tierra asiática, es una serie, ya lo has dicho antes, Ferran, en tu introducción, es una serie de Netflix, bueno, realmente es una serie de la BBC, producción británica, pero que podéis ver en Netflix, y se llama La Serpiente de Serpent, y nos habla de un personaje real, de un tal chal sobra, y que nos demuestra eso, precisamente, que al final el enemigo del hombre es el propio hombre, tío malvado como el solo. Potser també posen Serps allà, a Asia, potser els paellas posen Serp. Un risoto de serpiente a la asiática, i que conste, evidentemente, el vínculo con ese verano eterno no es tanto en su propia vida la de chal sobra, sino sus víctimas, aquellos viajeros que seguían el sendero hippie de los 60-70. Encontraven en la ruta asiàtica con Mister Sobra. Així que era una ruta d'estroyer. I tot torna l'estiu, l'estiu de l'amor del 1969. Això, que digueu ell, avancem en aquest estiu ater, perquè el programa d'avui no pot ser ater que jo vull marxar. Comencem amb tranquil·lets, és una plaia que ens resulta pròxima, m'ha dit a Ranya, que ens fa pensar en estiu, i és pensar en la brisa davant la platja quan trobem a faltar aquests dies de calor intensa, en les vacances que la Covid ens va robar i que estem esperant amb els braços oberts. I ara volem parlar d'un estiu infinit. Hem de portar la mirada cap a una altra banda, cap a un altre oritzó. I per això el millor que podem fer és canviar de música. Que va fora de l'estudi, no? Així que deixem davant de l'instrumental del Mediterrani de Serrat, que estàvem escoltant, per viatjar cap al passat. Ens aturem una etapa de trànsit entre segles, entre finals del XIX i principis del XX. És allà on trobem les partitures del que estem escoltant ara, Enric Granados, el compositor. Enrique. Enrique. El de la Calle de Barcelona. El que quiro en músic, caro. La Calle del Carrilvisi té un compositor llahidat... I de les terracites pijas. I d'on estudi, va xerat artístic. El qualsevol que és un gran referent de la música catalana, creador de l'escola de Piano de Barcelona, i amb aquest sentim modernista de la Bel Epoque, que s'està apoderant de radiofabra ara mateix, a l'artista del pintor que us porto avui, és a dir, l'artista que com ha dit el Ferran, millor reflectir l'estiu etern, a través d'una sèrie d'impressions pintades a l'oli. Avui, a l'ampanada, parlem de Joaquín Sorolla. Ha tocat la part funebre. Sí, eh! Està clar que està muert, no? Sorolla metoveniano. Hem vist a la seva obra... Hem vist la seva obra moltíssimes vegades, l'heu vist. Vam-nos. Pel d'escosits ha sigut portada en uns sis de decorats de tota mena. El mateix Ferran, que és els seus pares, i un quadra de nens pintats per Sorolla. I està clar que quan arriben les vacances, l'obra de Sorolla és la imatge, potser, més de postal, que que desitgem sentir i tenir present. Que més tranquil·litat ens dona, no? La tranquil·litat que no trobem quan anem a vacunar-nos ràpid per viatjar a un altre país a l'agost, les cues per entrar i sortir al lloc, la caravana de 40 graus a mig de la P7, que Sorolla és com el kitkat perfecte contra tota aquesta ansietat de l'estiu. Quan estàs fent cua a la P7, serveus al mòbil, veus una mica de Sorolla, i dius... Hi ha una brisa de holes... Com el ventilador que teniu aquí sobre la taula. Va a dir que he portat un ventilador per estar fresquet i se l'ha quedat tot. El arte com les pel·lícules, tio, el arte com les pel·lis. És a dir, no me lo pongas en el teléfono, ponteu-me un poco grande o ves al prabo. És l'escorcese de la pintura. De hecho, yo tenía calor, porque al final... ¿Habéis dirigido vuestro ventilador más para la zona izquierda? Jo acabo de posar una de les fotos... que m'he d'anar a tocar-les. Ja no tengo calor. Com ha dit, veure la pantalla punxarem la primera imatge. Perquè els quadres de Sorolla són quadres grans. Són quadres que s'han de disfrutar. Si es disfrutan en directe molt millor, el prado, per exemple. Un exemple claríssim és el regreso de la pesca remolcando el barco, que l'Adrià ara mateix té a la pantalla. Si podem visualitzar això a través del programa fantàstica, i les nostres ullents i espectadors ho podran veure... Clar, és un quadre que en aquest cas està el museo d'Orsay de París, i és una obra que es va exhibir per primera vegada al Saló de París, al 1895, i que va catapoltar a Sorolla la fama. El tio va aconseguir un èxit paral·lel de públic i crítica, que es va mantenir durant tota la trajectòria amb una excepció. Qui era la persona a qui no li agradava Sorolla? Doncs un amuno. Un amuno tirava Sorolla d'estèticista. Era el Zuluaga. Decia que les cares curtides de Zuluaga eren a l'Espanya. La veritat. Que Sorolla era molt estèticista. En qualsevol cas, aquest quadre, de gran format, com deia, reuneix diferents gestos treballats pel pintor anteriorment, i trobem un retrat del treball de costa de la valència currant del laburo de la època que és molt interessant. És que, perdona, és que ara que has dit això de l'un am... És que, s'ha de dir, Sorolla és l'estrella d'Am d'aquesta època. És clarament això. Hauria de contextualitzar-lo. Me gustaría saber si la recepción de estas imágenes en ese presente, ahora nuestro pasado, jugaban en la misma dirección. Está claro que nosotros lo podemos asumir desde el carácter pictórico en la actualidad con esa forma. Al detalle d'un amuno serveix per veure que certa intel·lectualitat de l'època, inclús dels anys posteriors, sí que veien a Sorolla como un tío con poca chicha intelectual. Però jo crec que és el que hem de desmentir i de trencar. Centrem-nos en el quadro que estem veient ara mateix aquest el regreso de la pesca. Trejo basmariners tornen de treballar i arriben a la platja del Cabanyal, empanyant la seva petita barca amb l'ajuda de dos bous que porten els arreus al llom per tirar forca per la sorra, però tot aquest esforç humà, animal, que destila la imatge, dona una sensació en el fons de calma, de calma profunda. I això s'aconsegueix a través de la pinzallada, que és llarga, que és orgànica, que és intuitiva, que dona aquesta sensació de profunditat. Fixeu-vos en la textura de les onades trencant a la sorra, al joc de llums i ombres, la brisa, gràcies per efectes de sonido. Esos dos veleros en el horizonte. Flipa, per exemple, flipa-co, con los detalles. Los tiburones. La vella inflansa és allà. Tot això dona aquesta sensació d'estar-hi present. I evidentment al sol. No parés de forma total, però hi ha dos capetites escleches perquè la llum toqui els personatges. Podem veure que és un quadre que respira cultura mediterrània i que Sorolla portarà un nivell superior en un altre quadre de treballadors a la costa, que és el sol de la tarda, on el moviment de les onades ja està representat d'una forma molt més farotge i més enèrgica. Però en aquest cas, en aquest regreso de la pesca, podem veure clarament amb quina sensibilitat ens apropa aquest món de treballadors de la costa bala. Que són cinc, tio. Y me he quedado loco y digo, joder, ya se han escondido dos. Tenemos uno, dos, tres, cuatro, cinco... I dos bueyes, dos bueyes, dos calabaos. La radiovisual. No son tres, sino que son cuatro. Y aunque es que... Podem veure la mà múven al timoda que estava a la pesca. Sorolla és d'aquests pintors, que el que fa és pintar com la lluma carícia als cosos, com la lluma carícia als objectes. Que conste, que estavamos haciendo un poquito de cachondeo, porque Carlos ya le ha metido tanta pasión y es que si entras en el juego de Sorolla... Hostia, al final lo que ofrece es un discurso más cercano de Carlos. Nosotros intentamos equilibrar la balanza siempre, pero he de reconocer que sí. A mí me llega. Si us sembla, ens situàvem en un altre exemple, que té més en plaça en aquestes platges plenes de vida. Parlem de la sèrie de quadres d'infància en aquest context de mar balencià. Una edat que, per cert, deia Sorolla que li molestava, quan el tio havia de pintar la platja, els nens i les nenes li embrutaven el quadre de Sorra. Tot i així, quan veus el resultat, dius, per sort, el va a poder acabar i li va quedar genial. Posem, per cas, l'exemple del Balandrito, de l'any 1909. El Balandrito. Què és un Balandrito? Un Balandrito és aquest vaixell de joguina amb el qual està jugant el nen. El Balandrito té un origen cubà. És un barc de pesca d'origen cubà. I aquest nen, despullat, amb les cames enfonsades a l'aigua fins al turmei, que està jugant en vell, i crea l'atenció molt com la figura d'aquest nen i aquest vaixell es reflecteixen a l'aigua en forma de fragments. Com si el mar disolgués la seva imatge en infinits trossos vermells, taronges, blanques... De nova manera, aquesta llum a través del blanc que apareix en força. O un altre quadre on apareix una mare que acompanya el seu fill, també en aquest context marítim, sortint de l'aigua, imatges que fàcilment ens poden ressonar. Que ens recorden la dimensió eterna de la família a través de la tendreza i la dolçó. El quadre que crec que millor sap concentrar l'univers de la maternitat en relació a aquestes platges, a aquest context marítim, sobre llents, i també en aquest context d'estiu que estem comentant al programa, es titula, després del bany, del 1902, i mostra una mare embolicant el seu nador amb un llençol blanc, asseguda en una barca a l'ombra, que pràcticament es converteix la barca en un petit univers, en si mateix. És com si l'estiu etern es quedés concentrat en aquest petit bot a l'ombra. Bajo el parasol, no? Hi ha una idea de, com a moltes vegades metafòricament, de un paraguas protector, de crear un espacio interior en el exterior i crear-lo a partir, evidentment, de la luz, però la luz que permite o parcar... Això, que és Sorolla, amb els quadres que és de sèries de platja, són situacions públiques molt íntimes. Exacte. Perquè el que tinc jo a casa, que no sé quin és, exactament, també t'ho diré, és dos xavals, una nena i una nena, parlant i clar, el quadre es centra molt en la mirada entre ells, quan tota l'escena és oberta i tens l'aigua, no? I és molt interessant que diguis això, Ferran, que parlis d'aquesta intimitat de la qual Sorolla ens fa partíceps per parlar del quadre de madre, on trobem la seva dona. La maternitat és la seva dona clotil de gran inspiració, clotil de garcía, dormint a la seva habitació, cansadíssima després del par, i al seu costat també reposa plàcilament un nadó de pocs dies, que és una de les filles de Sorolla, que amb el temps també s'acabaria convertint... Amb una morel, no? Amb pintora. Amb pintora. Les filles van acabar sent pintores. I amb això descobrim quina és la gran font d'inspiració, el motor expressiu de l'art de Joaquín Sorolla, que és la seva pròpia família, un art de vincles humans i un can a la llar. És interessant el que comentaves, Adri, cuando estabas descriviendo el cuadro, en general, los cuadros que estamos viendo, porque también estoy pasando aquí. No pasa res. Tu eres padre y es muy interesante la mirada que vuelca sobre esa obra desde el punto de vista de la paternidad. Era esa mujer y ese niño. Y de alguna manera, porque me había anticipado al cuadro que estabas comentando ahora, el de madre, y me parece potentísimo, porque aquí hay todo lo contrario. Hay una puesta por la intimidad, pero de apertura, porque ya literalmente está en un interior, ya no está en el exterior, y hay ese núcleo conceptual a partir de la mirada. Exactamente. Aquí no, es bastante cojonante. A mí me impacta muchísimo esta imagen de una madre mirando a su bebé, pero que en el fondo solo son los dos rostros que destacan entre esa blancura de las ámanas y de la pared. Y entonces es como la vida atrapada en el blanco de ese espacio, y por lo tanto, la materia, lo vivo, evidentemente como prioridad entre ese espacio. Exacto. Exactamente. La forza dramática és brutal. Un comentari. Jo soc ignorant total de Sorolla. Vaig a fer una referència cinèfila, i no sé si és el mateix autor, em diuen... No, és una altra. La pel·lícula de Mr. Bean, a la qual es tornuda... Aquí caveràs. No, no, no. Vaig en sèrio, eh. A la qual es tornuda... Jo també vaig en sèrio. I després borra la cara i foto en un sesió en quatre. És un quadro original. En recorda moltíssim a la dona d'aquí. Doncs no sé si ho és o és un tàrner. No, però seria segurament una obra... Entenc que sí, recorda, era una obra impressionista. És una obra impressionista, no? Perquè és una dona asseguda, però està vestida, no? No, no, estic buscant... No, no, estic buscant... M'està explotant el camp, perquè no recordo que ho sé o recordo ni l'altor ni l'obra, però és interessant que parli d'això d'aquesta pinzallada tèrea. Sorolla és internacionalíssim, eh. Una recomendació en pol, no quina ser sèrio, i empieces amb una referència que t'acorde la palabra Mr. Bean. És un sorolla o què? No, no te gaire apinta, no te gaire apinta. Soranat. Aviam si ens ilustras pol, però... Ja no em fa la cara a mirar. Ja la cara ha dibuixada el Mr. Bean. El pol entén que ja té aquesta llicència per... Estem entrant en la broma interna, aquells que no nos estén viendo estaran perdent. Tot això punxaré, igual que la foto que m'he fet de Carles, enviar-les al quadre de Casablanca. I estic veient que hi ha una quinta imatge. Però abans que això m'agradaria parlar una mica d'aquest context, una mica d'on s'emplaça Sorolla molt broma, ja és aquesta vele poc, que deixa enrere la Gran Depresió, tots aquests quadres els pensem en una època, en què es deixa enrere la Gran Depresió, el XIX, la Guerra Franco-Prussiana, i que ens entreguem a un optimisme que en el fons dura molt poquet, abans que esclati la Primera Guerra Mundial, i d'uns conflictes que ningú esperava, i com deia Estefan Zweig, els quals no hi creia ningú. Sorolla capitalitza la descreença cap a això, però no a través de l'adonisme, a través de l'espreocupació, perquè hi també té quadres de crítica social, de reivindicació sindical, de pobreza, prostitució. Crec que Sorolla connecta amb els ideals de la vele poc a través d'un optimisme, d'una passió vital, i d'una representació del naturalisme, de la realitat, que pot recordar a l'Ardex als Cote, dels pagersos aquests de la Bretanya Rural, i d'alguns pintors francesos de l'Ebanuar... Però és més lísior, que es diu, és més de l'adonisme natural, que no tan el laborisme natural. En qualsevol cas, Sorolla apunta abans cap a aquesta direcció, que no cap a la pintura impressionista. A vegades la gent pensa en impressionisme per part de Sorolla, no. És a dir, el seu bar és l'alternativa a l'impressionisme, alternativa a monet, de gas... O l'utilització més natural de l'impressionisme. És a dir, utilitza l'impressionisme natural, i no l'impressionisme que et porta a una imagina. Exacte, per cooperar amb la realitat. És un realista. Per tot això, si parlem de Sorolla en un programa com aquest, parlem de societat, d'una mirada de comprensió i empatia cap a la dona, que és molt pertinent avui en dia. Però sobretot parlem d'un esperit d'estiu que només pot fer-se visible a través de la llum, d'aquesta llum que impacta contra els cossos, que veiem en aquests quadres. Una llum vital i eterna que purifica, que ens aixeca l'ànim, i que sembla a vegades que aturia el temps. Oh, Carles! Bravo! Bravo! Està clar que, vindo a Sorolla, vuelves al verano. Sí, que no sí a verano. També t'he dit que és l'estiu mediterrani, ja ho has dit. I has començat així a la secció. És molt la llum, després del sostís, i comença aquesta llum eterna, que després em va, eh? I jo, com ho agraeixo. L'úfme ets a córrer. Doncs avancem cap a la secció. Toc el pol, no? Vins amb llibres, avui, pol. Vinc amb un llibre. Ens posem literats, a veure. Sí, sí, segur. Llibres. Vières amb aquestes trompetes, amb aquestes senyals celestials que criden a la bogeria que han reobert per fi les sales, per fi la festa ha tornat. Que ha vist-ho, potser ha tornat a tancar de nou. Però pensem en positiu, i és que, per a molts, la vida nocturna no és només una forma esvarjo, de lligar o de ballar. És totalment una forma de vida. Home, jo he dit, com explica el pròleg del llibre que portem avui, nuestro desfase era ilustrado, militante, absoluto. Celebravem-nos algo que tenia que ver con lo efímero, lo ha oudat i lo no normal. Així que, empenats, agafeu l'impermable groc, que avui ens haurem de pesca a buscar a calau... Ha, ha, ha! El capitant pesca, no, eh? Amb el llibre, En ecstasis. Gràcies, gràcies. Gràcies per posar l'amor tujurs de Gigi de Gosti. Això sí que és amor. A la màquina. M'has sacat 20 anys, en fi. Gràcies per fer-lo després de Sorolla, a més. Que algú s'havia dormit. Endarractiva, endarractiva. Doncs avui ens portem un llibre, això sí, literatò, ja ho hem dit. És un llibre que es diu En ecstasis, el va calau com a contracultura en Espanya. Bravo. No us penseu que és un llibre de comèdia, eh? Ara parlarem d'alguns passatges del llibre, que sí que potser tenen un punt de comèdia, però realment el que estem parlant és un llibre de Joan Poleaque, que a més va fer un llibre... Mira com ho il·lamo, un llibre sobre el cas Alcácer, que ell és periodista. I allà el que es deia que fes són tesis assajos periodístics i socials. I en aquest cas va tocar, el 2004 va publicar ara llibres. Ara, he traït el castellà, per això dic que tenia uns quants anys abans, el llibre, però el 2004 oficialment va sortir publicat en català i ara s'ha fet també en castellà, no? Hòstia, estem parlant d'això, un assaig periodístic de la màquina, i això la veritat no ho hauria sentit mai. M'ho haig trobat una llibreria... I tant, tu diràs. I ojo que acabem d'aïlar la gran empanada i és que el pròleg ve de la mà d'un tal Quico Amat, que a Quico Amat és l'autor de rompepistes. I rompepistes és un llibre del qual Rosa Codina va adaptar a còmic, que no sé si te'n recordes. Ara ho ha traïgut la Rosa Codina. Doncs en aquest cas la Rosa Codina va adaptar al còmic, que jo, personalment, a mi m'encanta aquell còmic, i jo, esclar, és el propi Quico Amat que fa el pròleg amb frases com... Cuando lea que expuse lo que aparece en este libro, fue como si se hubiese puesto en pie... Se hubiese puesto en pie en una reunión de lampa para aducir que la pedofilia era una tendencia sexual incompendida. La gente dejó caer mandíbulas y se sentibó sin exagerar una puta herergía. Així comença el pròleg de un llibre que va fort. També és un tema fort. El que veia a dir, perquè la gent es tingui que no estaven defensant la pedofilia, eh? El que està dient és que es va traviar a l'olea que la màquina també és cultura, que és comodiós. I sobretot, que és el més important, és contra cultura. Perquè al final, us hem dit que és un assaig periodístic. És un assaig, és un lloc on trobareu anal·lícii cultural, polític, social, econòmic, context europeu d'aquelles èpoques. O sigui, parlem de sobretot 80's, 90's, però també la prèvia. És una traspania amb els 70's a Espanya, d'una dictadura que amb una transició pseudo-transició, que no sé què, no sé com entenc. És clar, fa un anal·líci molt interessant de tot el context. No deixa de ser això, un periodista que s'ha... Que s'ha il·lutrat. Molt, molt que portis aquest llibre perquè crec que era una etapa que tots tenim al cap, però que convé divulgar. I crec que no s'havia fet. Hi ha documental de Nando X Control de Ciudadano, Fernando Gallego, però està bé que també estigui sobre el paper, tinta sobre el paper, per divulgar això. I és evident que, al marge de los tacos valencianos i los simsons, que al marge de lo que se pudiera mover en la realidad del día a día o de la noche a noche de esas fiestas, era una respuesta a algo. Totalment. A una historia, que, com bien comentabas, no viene de los 90's. De fet, inclús podria complementar la revisita aquelles èpoques realment amb la visita que ha pogut fer l'expulsió a Palau Robert, que crec que encara hi és, que es diu Endergaraun i la contracultura a Catalunya, del 70's. Fins el 28 de novembre. Podria fer aquests al 70's i després el llibre en Palmarí amb els 80's. Llavors, és un llibre d'aquests, que, òbviament, està ple, farcits de curiositats i anècdotes, una, per exemple, és aquesta descripció del que va arribar al seu posar. I això ja ha estat el mà de l'autor. Una traca inacabable i l'alteració total de les prioritades. La fiesta era la razón de ser d'una vida. La vida normal era lo secundari, era lo secundario, lo que atendrías cuando terminaba el cada vez más largo fin de semana. La inegociable fijación en la música blanca, es a dir, rock siniestros, hip-hop, IBM, technosicodelia, i el rechaz de frontal, i aquí no estic d'acord, al funky macarrilla, disco pocho, la movida pop nacional, i des de luego cualquier lenta. Això està claríssim. I després a Faixers... No estàs de acuerdo, perdona, por lo de las lentas. El funky lento, el momento de esculos lentos. No, però... I aquí va, també. Hi ha una altra intrusfacció cap a l'època, que s'aparten tindres, grindres i tota la pesca d'ara, que és el bacalao de repente normalizó el no salir per aligar. El no lo interessa en pillar una curda babosa o acceder a un nivell de semiestupor alcohólico. Bailé, baile, baile. Nada de apoyar, Coden Barra, y poner cara de aguantarse la caca, hasta que se pusiera a tiro una incauta. Bailar era el fin, no el medio hacia otra meta. Qué grande, polo. Y es que, a veces, conecta justament a maquete documental, al danando expunto, que es baile o muere. Sí, sí, sí. Aquí l'únic que va estar a Propec és l'Adrià, no? Sí, sí, sí. ¿Esto es cierto o eran las ganas de drogarse? Ha de decir que, aunque parezca que era parte de esas rutas bacalaeras, yo era un niño, pero sí que recuerdo, compañeros del barrio, del entorno, que sí que habían picado con estas realidades, y he de decir que, es cierto, iban tan pasados que el único sexo que vivían era el baile. La proyección del sexo se convertía en baile. La respuesta a esa cultura, a Caduca, también era baile. Has dicho tú baile, baile. Pero, por suerte, tenemos documentos gráficos de aquella época, y le llaman baile porque ellos lo viven así. No porque desde fuera parezca un baile tradicional húngaro. Es como un tribal. És l'equivalent de lo que al 70 potser passaven les discos a Estats Units, que la gent sortia... Bueno, para que ya había el sida y tal, pero que el tema era... Ah, però que la gent sortia a ballar perquè els agradava ballar. I aquí, al final, era hacer chupa-chumba. Bueno, el chupa-chupa. Lo que pasa es que el funky, de alguna manera, exige un poquito más excelencia. No todo el mundo se puede dedicar a llamar la atención en la pista bailando funky, a bailar máquina, es algo asequible. Y, por lo tanto, era algo social. Universal. Exacte. I és curiós perquè, si posem data, posen una època de mort de la màquina del Bacalao, que és el 96-97 a Prox. Però sí que és veritat que, i això, jo ja vinc aquí, com a ignorant del tema històric de la màquina, que és que tiren enrere i comencen els anys 80 amb l'arribada del synth pop a Espanya. Concretament, els pioners dels quals eren Soft Cell. Ojo, eh? Això és temazo. Demano al xentero, però, realment, aún no estoy viendo el bículo con... Això va venir perquè, al final, l'inici d'aquesta música màquina va ser una combinació del pop més popero de... Comencial, no? Una cosa molt més ballable. Què passa? Soft Cell, aquest que estem sentint, van anar actuant a València, més curisament a l'escala éxtasis. Els 80 i de cop, molts valenciants van descobrir que el grup van descobrir aquest estil de música i van dir, eh, això ho hem d'explortar, però és que només a València, a Espanya, van dir, més d'agents de qui n'és. Saps que van començar... Soft Cell, que és Soft Cell. És molt curiós que... Mola que sigui el pioner en el sentit musical de grup, el que ve aquí que és Soft Cell, i dius... Hòstia, i jo vaig desencadenar tot això, per favor. I si parlem d'una altra, hi ha pioner, però en aquest que sí que valenciar, és Juan Santamaria, que en el moment del llibre, jo he llegit que tenia 66 anys, jo no sé ara quan deu tenir, si és que està encara entre nosaltres. No, no ho sé, perquè hi ha l'aversió del 2004, i després l'ha reeditat, no sé si ha canviat aquesta data. El 2004 més... Bé, se'l diu que és el gran fundador i el verdadero pionero de lo que és tot aquest moviment. El típic tio que treballava a un hotel de DJ, que anava fent sus bolos, però una cosa molt estanda, que segurament... Exacte, que es punxava lentes, no?, per a les parelles que venien allà, tot això. Fins que va fer un viatge al 70, a Ibiza, ja, ja, va descobrir... Eh, la Ibiza que encara no existia a Pachai, tot això. Una Ibiza que començava, hi havia una mica de moviment, però sobretot el que veia és molt de turista, que anava allà a Royo Hedonista, siguin americans, siguin de qualsevol arreu del món, però sobretot americans, que el que anaven allà és una mena de comuna hippie. Penseu que als principis del 70 feia molt poquet, de butx-toc, que abans comentaves. Llavors allà va començar a dir, hòstia, realment la música pot acabar, generar una comunitat, anem a buscar això. I quan va tornar, va estar punxant a diferents discoteques, de viatges d'Anglaterra o altres països, que va començar a investigar, a experimentar amb nous ritmes. Hòstia, estem parlant que aquest tio, quan punxava, era capaç de mezclar òpera, pospanc, jazz. O sigui, experimentava, no? Com un pop modern, no. El Beethoven virus ja comença per aquí. Sabeu que hi ha la cançó Beethoven virus? Bueno, ja que ja... com es deia el grup? Bueno, que és la versió disco de Beethoven, no? Ah, sí, el que fa el 7 de Beethoven, no? Que també fa el de Star Wars, que després... No me'n recordo el nom. Meco. Meco era el de Star Wars. I el de... el de la 7 de Beethoven... És el que fa la música, la pal de família. I no és l'aranja mecànica, tampoc. La música no és la mateixa. Això és Wendy Carlos. Si pensem en Meco, jo penso en los guardianes de la galaxia. Però després, el boca a boca, va fer que la gent creix ruta. Allà on punxava, no? Alguns cops a oggi, però després va arribar a entrar a punxar a Barraca, que va ser el gran lloc, la gran discoteca, que, a més, curiosament, no s'hi podia arribar en cotxe. Què va passar? Que el cotxe i la ruta van anar a l'alarma, i la gent que tenia cotxe, ja era l'experiència, no?, a l'anar, per això el perquineu, a l'ar, sempre amb els cotxes, aquests tuneados, tot això que va venir després, va ser perquè les discoteques, les ganes de discoteques, suposo, per dir-me la soroll, però polis estaven fora. Pregunta, i segurament m'estic avançant. Per això es diu Ana Barraca? De cara Barraca. Ana Barraca? Ana Barraca. Ana Barraca és a desfase, a sort. Ah, bueno, pues mira. Potser, potser, potser. El ruteros era molt heavy, o sea, a tant de dos hores, de festes i separats, i ella es discoteca. I ja va ser de agua, ja va ser de agua. És increïble. No, no. I mira, ja quedés això, ja quedés això, i hi havia aquest punt també de comunitat d'identificar-se dins d'un col·lectiu que és... No, és que jo vaig a aquesta disco, és que vaig a que tàfter, jo vaig a el xocolat, al final has fet una ruta, però també hi havia aquest punt de la festa, òbviament mai acabava, els dies es feien per setmanes, pràcticament, però que es crea aquesta comunitat, no? Que és el que realment buscaven. I aquella gent tenia un nom, que ho vaig veure en un reportatge, que és el Cañero, o sigui, en València es coneixia com... El Cañero. Aquella tia és un Cañero. Exactament, exactament. I llavors es comenta que el segon pioner va ser Carlos Simo, considerat ja el primer DJ més enllà del simple currante discoteca que simplement posa discos, sinó que és aquell que anava a buscar les rarezes, no? I una de les fases que em va agradar molt del llibre, que és ser director de discoteca valenciana, ha portat aquest prestigi, no? I llavors aquí comença l'experimentació d'anar a buscar les coses, ja. La machaca. A mi m'agrada molt aquest rotllo de música. El Àsid, no?, sucarras que ets un expert. El graciu és que m'agrada molt. M'està gustant com està. Bueno, de hecho, también entiendo que bebes un libro que es potente, pero me hace gracia porque la época era... No, esta realidad, en el fondo, esta música está creada para que esas drogas funcionen, ¿no?, es decir, se acababa hablando de una música que sube una gran función, era incentivar las drogas de diseño... O esas drogas estaban hechas para que esta música... Esa era la reflexión posterior, no?, decía, que es a Banslow o la gallina. Pero es curioso, no?, porque evidentemente siempre hay mucha más chicha y aquí estamos nosotros. A més, t'agafo el passe, que vull anar a comentar més en davant, però ho deixo anar allà. És obvio, no?, que es diu, el imperio de la química lo cambiaría todo para siempre. Primer va ser la música, però després, quan es va començar a introduir... De fet, mira, ho tinc aquí apuntat. Primer, 83, arriba a la més calina, MDA. Buen rollito, no? De fet, era l'alternativa, i això és el que em fa més gasar, el llibre. Diu, era l'alternativa, mig mig, entre el jachís... i la heroína. Estic veient el doctor Gonzo, eh, ja. Y acá, sí, bueno. I, de fet, es comenta que l'original... Qui crea? Qui crea la més calina? Qui crea és a Barcelona, a Espanya, uns químics. Sí, ojo, eh. Aquí som els pioners. No són els giligils, sinó els del químic. El del Roig. El laboratori aquest que es talla a Travesera. Ah, sí, sí, sí. Però què passa? Un alternatiu que a mi em sembla molt curiosa, i té a veure amb el tema d'experimentar, de buscar noves sensacions, sobretot per la gent que té a veure, és el terme d'on va sortir el bacalao, no? Això que és el bacalao, és una parola superbala. Doncs prové de principis dels 80 d'una botiga de discos. No me n'ha d'anar zig-zag, d'acord? On els típics DJs... El que aquí seria jo, en el meu camp, el Daily Records de Barcelona, que és el típic lloc petitó, però que va a tothom allà a recarcar coses frics de vinil. Allà anaven tots els DJs a buscar noves, nous sons, que arribaven d'altres països, que es fossin així bastant underground. Doncs un amic d'aquests que acompanyàvem d'aquells DJs, que sempre anava cap allà, no para dir, quan ha escoltat un temazo... ¡Es todo el bacalao de Bilbao! Em sembla brutal que s'hagi... A partir d'allà, pa, pa, pa, boca a boca, es van a córrer a la veu, i el bacalao ve d'aquí. Adriano, que m'he enxafat la màquina... DJ Ross. La màquina de DJ Ross. Jo això sí que heu viscut, ser un empatit i veure màquina total com una referència musical... Com la Bíblia. La Bíblia, no? I l'anècdota més bona és jo tindre, no sé, 10 anys, 11 anys, i agafar el màquina total 3 on hi havia aquell tema de puta madre i emportar-me'l, emportar-me'l. D'excursió, t'hi pica excursió d'un dia amb el col·legi. I pervertir a dos companyeros. I anar al xofer i dir-li, escolta, pots ficar aquesta... Aquest caset, i llavors, clar... Los profes corriendo a buscar el culo, no. Va haver-hi reprimendre. Va haver-hi reprimendre. Jo les ponia al caset de Mr. Oiso. Oye, pones esto, ¿sabes? Jo, jo de petit, clar, com que a mi m'agafava molt més tard, jo havia escoltat los pitufos maquineros. Míticos. Estava més acercat. Jo recordo la sessió de DJ Sisu, Pasty San Buenri, DJ Escudero, Chavi Metrales... La màquina que jo escoltava, perquè tu m'estàs pintant el background. Escoltes, escolta, escolta. Ara seré repetitiu, però ara hi ha molts recordatoris dels remembers. O sigui, les festes remembers al final són aquella recuperació. També és veritat que jo qui el que estic posant és els grans hits de la màquina, però que, en realitat, òbviament és el típic llibre que podràs fer com el de Black Music, que amb YouTube al costat, amb uns bons bafles... I anar posant, perquè aquí és una biblioteca, una encyclopèdia de musical espectacular. Que guai. No, i que no hi ha nada tan bueno como lo que estás comentando ahora, como vivir ese remember y encontrarse ahora a quien tú mencionabas ahora, Carlos, Pasty San Buenri, y ver que aquello era la auténtica salud. Sí, sí. Como era que el hombre... El de callejeros. La droga es la auténtica salud. Tu solo tienes que ver el rostro de Pasty San Buenri en la familiaridad. Que va a fer el vídeo de youtubers de... No le deis palmadita a la espalda, a mi colega. Nandodix Controlien, que, com em entere jo que le dais una pastilla aquí al pastis o reviento al pasti. M'agrada la ironia del tema. Però, bueno, nois, per acabar l'última anècdota, em podeu trobar moltíssimes en aquest llibre. Ja us ho dic, però... I aquí m'afecta a mi, personalment, i és que és curiós com els 80, la música negra era la que... O sigui, era el sinònim de Garrul. O sigui, escoltar música negra, la música disco... Espanya, Espanya, clar. La música negra, funky, disco, el sul, no tot això. Era aquesta música de Garrul. O sigui, es feia servir aquesta paraula, em sembla molt interessant. I que hi ha aquell rotllo, aquest ritmo que es poso, no? Que només interessava la gent negra. La marca, òbviament, estem en l'època que estem. Llavors, remarca el tema de música per negres i música per blanques. De fet, es parla molt en llibre d'aquesta experimentació, amb aquesta música blanca, per blanques, feta per blanques, per a blancos, no? És com una aparhaïd maquinero, eh? Totalment. Totalment. Agafaven ritmes de Tom Waits, Visage, Oil Division, New Order, i els hi fotien encara més tralla, no? Llavors, és molt interessant que això, no?, que et podries trobar-te a la mateixa carrera, un marula farcit de negres que aguanten columnes com passa... O passava el marula, perquè no es mouen de la columna, amb els dos portals trobar-te al... Els talussos negres. Vull viure en aquest carrer escudallers, vull sentir-lo, vull ballar. I llavors, explicava, també, en referència a això, de com l'home espanyol fins i tot després de la transició, no ballava com a tal a les sales, si no era això, no?, només quan era una lenta, i només hi havia baralles. Això ho remarquem molt, que després, potser molt més endavant, associem la màquina a les baralles i tot això, i diuen, no, no, és que això dura molts anys, no?, és així. Allà era com una... És que venien els millenials. Exacte, exacte. Tio, que baralla vols. Sí. Ha quedat així a caient el suelo. Inventaven nous moviments amb les baralles. El que feien és estimar, estimar el pròxim. Bueno, nois, en definitiu, un pou d'aquest tenecdotes d'allí, que val molt la pena, és dents. Ens no deixa de ser un rata prohístic, no?, però és molt... Acaba, acaba, faran. Si et pones la música de fondo, com que entra millor, no? Sí, sí, jo l'he estat llegint amb música de fons i... Vol, despide, despide. I és-hi molt ràpid, ja, ja, ja. Bueno, nois, posa això, que el podeu trobar a molts llocs, segur, no he mirat si a Fabricots s'encreu, però realment molt interessant, molt recomanable. Doncs, nois, continuem i acabarem amb aquest... Com ho veuen aquestes seccions, eh?, que agafen una curbica. El John ha volgut! B-Uh-uh! De droga en droga y tiro porque me tocan. Exacto, seguimos, además, con ejemplos que nos llevan un poco a las mismas reflexiones, no solo, evidentemente, porque estamos en ese verano eterno, en esa búsqueda de un verano a partir de mil maneras y mil caminos. De hecho, nosotros lo que estamos aquí es tomando ejemplo, a ver si podemos hacer un remember y ver si en el momento valenciano de los 90 hay excusas o el siglo atrás con Sorolla o, como yo os voy a recomendar... Entre medio, ¿no? Como yo os voy a recomendar, exacto, 60, 70s, con esa ruta hippie, sendero hippie, que se le llamaba. Sendero. Ruta, bueno, había algo de luz, pero evidentemente también potenciado por las drogas. En este caso, otro tipo de drogas, alucinógenas, más bien. Y cuando hablamos del sendero hippie de que estamos hablando, pues, esas grandes rutas de europeos, algunos que partían incluso de Inglaterra, que cruzaban toda Europa, veían en Istanbul una puerta, una puerta ásia, en el camino contrario, evidentemente, es la puerta de Europa, y después cruzaban por tierra todo lo que era afganistan, pakistan, hasta llegar a la India o hasta llegar al Nepal, a Kathmandu, ciudad sagrada o a Tailandia, en Bangkok, o incluso hasta Australia. Realmente, esto es el origen de la Lonely Planet. Se iban dejando caer en plan... Bueno, era la gran aventura, era la gran aventura, ¿no? Y en ese contexto de aventura, de búsqueda del paraíso, a partir del mismo concepto que, de alguna manera, los valencianos buscaban, de esa vida que es la contravida, realmente. Es decir, la vida convencional es una muerte en vida, y, por lo tanto, nosotros vamos a encontrar un camino que nos lleve a la vida real, a la vida espiritual, así sea, a través de la droga, ¿no? Y esto, esta idea, este contexto, es en el que crece la serie que hoy os traigo, ¿no? Una serie que se llama La Serpiente de Serpent, y que no solo nos habla de... O sea, este título no solo nos habla de la propia serie, sino del personaje, el personaje al que da vida a la serie, y es un personaje además real, pero vamos poco a poco, porque, para empezar, lo que nos acompaña, que es un temazo de estos súper reconocibles, eso sí, no es el temazo... Todos son versiones en el fondo. Si tenemos que ir a buscar raó original, nos iremos al principio del siglo XX, pero sí que es cierto. Cuando uno piensa en House of the Rising Sun, esta canción con esa nostalgia, con esa... Es que, de fet, també em preocupa, perquè no és aquesta cançó, i potser cansa el teu copyright per ser aquesta cançó. No, no, ja veuràs que Johnny Halliday, que és la versió francesa, estamos escuchando la versión del cantante mítico francés, llamado Johnny Halliday, que hizo una versión que funciona mucho mejor para la serie, es decir, maneja ese tono evocador a partir del sonido y de la música, pero la letra se llama, y la canción se llama, La pénitencié, la pénitenciaría, el penal. Es una canción como de final de peli de Scorsese, eh? En este caso, y estoy totalmente de acuerdo, en este caso es la canción que acompaña el trailer, que acompaña el trailer de la serie que jo es traigo, que, como os he dicho, es la Serpiente de Serp, BBC, lo repito, el serie de producción británica, de la BBC, que podréis ver en Netflix. Y está claro que esa penitenciaría, ya nos está apuntando en una dirección. Yo no quiero descubrir mucho, pero se ha hablado de que la Serpiente no es una serie, sino es un personaje, un personaje real, que se hizo muy famoso en los años 70, en esa época hippie, que comentábamos, en esa búsqueda, y se aprovechaba de esa búsqueda del verano eterno, de lo naif, del discurso de algunos viajeros, evidentemente no lo era tanto, no lo era tanto. ¿Qué podríamos comentar de esa época como gran titular? El Pisan Love, ¿no? Ese discurso de Pisan Love, que muchas veces era inevitable con la sesión de drogas que llevaban. A ver, tal Carlos Havana. El cartel hippie. A la estiu del 60. Pero él era mucho más... Estiu del verano del amor. El verano del amor. En piezas... Es que no hi era, tio, ¿no? En piezas en los 60, el contexto de la serie, que sepáis que es 70, sobre todo porque las hazañas de este buen hombre, que se llama Charles Obrar, lo iba a retrasar un poco, y hablaremos de él. Y habréis que no tiene un único nombre. Charles Obrar puede ser también Alangotie, y nombres infinitos de todos aquellos a los que sustituía. Valeno San Martín. Para él no era el Pisan Love, esa época. Para él era el Death and Death. Es decir, robo y muerte. Y evidentemente impulsado por todo un rollito de apariencias, de mentiras, es decir, la serpiente, Charles Obrar, este personaje real, se ubicaba en Bangkok. Y desde ahí operaba y se hacía amiguito de todos esos hippies que iban llegando con su discurso naif. Él se presentaba como un comerciante de piedras preciosas. Y evidentemente, con ese jueguecito de tráfico de piedras preciosas, también entraba el tráfico de drogas, a los que muchos hippies entraban para poder subsistir y, de alguna manera, financiar sus viajes. ¿Qué hacía él? Se presentaba como un tío importante, montaba fiestas y, bueno, lo mejor será que veáis la serie, porque ya os imagináis como esto era, al final, una manera de cazar hippies. Esas fiestas, esa apariencia de lujo, y esa apariencia también de amor libre, de hombre de la vida que ha estado allí y que ha estado allá. ¿Pero quién era, precisamente, esa sobra, para dar esa apariencia? Pues, bueno, Charles Obrar era un tío nacido en Vietnam, de madre vietnamita y de padre indio, pero que se había criado en Francia. Es decir, lo que tenemos aquí es un cóctel multicultural bastante potente que él supo aprovechar y que, de hecho, era la mejor imagen, era la mejor careta para ir convenciendo a hippies, ¿no? Era un tío de mundo. Era un local. Exacto, era como un local que se movía en Asia, como si fuera su casa, pero también en Europa, que tenía la gracia para conquistar a los europeos y tenía la gracia para moverse por así. Es lo que fue al Adriano Maltusky, yo soy del Raval. Venid, venid, que yo soy del Raval. Sí, algo así, de fondo. Hay una idea como de que rompe un poco con esos ideales del peace and love. Estamos en esa forma de entender ese personaje, como que rompe con esa idea como más literalmente. ¿En la vida real? Si nos vamos a la vida real, al contexto histórico de esta historia real, sí, sin lugar a dudas. El problema es cómo lo maneja la serie. Vamos a ir entrando poco a poco, tenía una punta en respecto a eso, porque, claro, pienses en el verano del amor y dices, vale, 1969, Woodstock, Pisa Loth... Però clar, el mateix estiu, per allà, Manson, fa la barbaritat, aquella celo drive. Però ho fa amb la mateixa excusa. Ja es carrega el moviment, sí. Però ho fa amb la mateixa excusa. És molt fàcil. Exacte, llavors és com si que si ese verano i ese año, comprimiera las dos cales. Mira, mira. La parte naif y la parte muy chunga. I afagireu una cosa, Carles, la cançó de The Snake que hem portat fa temps és d'aquella època, també. Exacte. És del 69. I curiosament, eh? Ara que sacas a relucir, de nuevo, el concepto de serpiente, que sepáis que en la serie no utilizan The Snake, sino que utilizan la solución de The Serpent, es un poquito más literario y que, de hecho, apela a la idea principal, es evidente que cuando veis a este personaje pienses en la maldad, pienses en la tentación y pienses, evidentemente, en la serpiente, pero también apela a ese The Serpent desde la perspectiva más de personaje escurridizo, incapaz de atrapar. ¿Por qué? Porque para empezar suplantaba muchas de sus víctimas, iba cambiando de nombre. En esa época era muy fácil falsificar pasaportes y, por lo tanto, él era Charles Sobra, era Langotie y eran muchísimos personajes más. De hecho, es tan heavy que incluso su gran amor o su pareja en esa época en la que él hace todas sus hazañas ni siquiera sabe qué se llama Charles Sobra, que se llama Langotie. El hippie de las mil caras. Bueno, li falta el Tom Hanks al pasaguínlo, ¿no? De hecho, ¿qué os parece si, con tanta confusión de nombres, le ponemos al menos un rostro de ficción y así se hace más controlable? Por favor, Ferran, vamos al trailer. ¿Qué es mi riesgo al respecto? ¿Quién es tu riesgo? Asia's most notorious killer. El que nadie me ha traído nunca. He felt free. I like the actions they are moving in that trailer, Mr. Adriano. Tu alucinarías con la serie, porque evidentemente es una serie internacional con personajes de todos los partes del mundo, evidentemente no solo europeos, canadienses, estadounidenses. Y es cierto que hay una mezcolanza racial, étnica, de acentos, de realidades, de idiosincrasias. Y eso, en el fondo, es uno de las partes positivas de la serie. Esa es la parte que engancha esa ambientación, ese retrato de los 70 también parido. Pero no sé si habéis podido ir atrapando las ideas que se plantean en esta versión de trailer. Ya habéis oído que es Langotie, por un lado, así es al menos como nos presentan al personaje. El Gem Dealer, el traficante o comerciante de Piedras Preciosas, que evidentemente es Charles Sobra, como os he dicho varias veces. Habéis oído también a su pareja, de la época, su novia, la franco-canadiense, Marie-Andrie Leclerc. Después, entraremos en estos dos personajes protagonistas, que son un poco en algunos momentos de la serie como Bonnie and Clyde. Pero es que hay muchos personajes más, no solo el séquito o las víctimas de Gauthier, sino la otra parte, ¿no? Porque al final, la serie también se acaba convirtiendo en un ciler policial donde tenemos la otra parte, el detective, que en este caso no es tal, es un diplomático. Es un diplomático holandés, que también es un personaje real. Es el Fernandes Díaz, pero está ahí la embajada. Pero muy obsesionado con Gauthier. Es Hermann Nippinger, ¿vale? Es un holandés diplomático que, en el fondo, se obsesionó tanto con el caso de Gauthier, porque se enteró de que una pareja de jóvenes holandeses habían desaparecido en estranyas circunstancias. Bueno, desaparecido. Más bien, aparecieron y cuando aparecieron aparecieron quemados, muertos. Cuando se hizo el estudio, se vio que habían sido apaleados y vivos calcinados. Oye, te voy a poner música de que te entrile. Yo creo que nos toca muy mal el Policía. Cuando has comentado lo de Manson, está de acuerdo contigo, y es, de hecho, la contracultura, la contrarrespuesta, ¿no? La respuesta, de hecho, a esa realidad hippie, que al final es insostenible, si no hay muchas drogas de promedio. No les engañemos. Es música de animapusa, lluma, la fusca. Y es que toda la banda sonora va manejando esos matices también de música psicodélica de la época, pero sobre todo se centra en ese tono policial, en esa investigación que lidera Nippenberg, que se opresiona con el caso, como os decía, de hecho, su mujer también colabora, aunque en la serie se plantea que la mujer es simplemente pues esa voz que va dando consejos, se ve que en la vida real la mujer tuvo un papel muy importante también en la persecución. Es decir, así como Gauthier o Sobra tiene su séquito de maldades, el investigador o el que le va detrás también acaba juntando y sumando a muchas personas en la búsqueda. Hablas de detective, hablas de thriller, ¿tiene algo de noir esa serie o no? No, realmente, aquí, mira, voy a empezar a discernir entre los aspectos positivos de la serie y los aspectos negativos, porque es una serie que realmente engancha, engancha muchísimo, hay una parte muy potente a nivel visual, pero hay cuestiones que te van sacando de quicio. A mí, por ejemplo, el guión me iba sacando de quicio en muchos momentos. Que tengáis claro es que es la creación de dos directores muy dedicados a las series, un inglés, Tom Shackland, y Hans Herbots, que en este caso es un belga que también ha trabajado en muchas producciones británicas, y de hecho, ellos dos se dividieron la producción. Hay una primera parte de cuatro capítulos que lidera el inglés, Shackland, y hay una segunda parte de cuatro capítulos de Hans Herbots, en total son ocho, y es una serie acabada. Y yo creo que la parte potente creo que ha quedado clara, que es precisamente la ambientación, ese diseño de producción, esa narrativa visual que incluso se divide, es decir, cuando nos está hablando del detective, vemos como, por el clasicismo de la mirada de ese detective, vemos un lenguaje narrativo mucho más clásico, de una aposta en escena más fija, y en cambio, cuando vamos con Gotie, veos ese trapicheo, y lo vemos a partir de una dirección que nos podría recordar a Alman, con esos travellings, con esos cortes continuos. A mi es que creo que está muy enfilad porque toda la zona es parante, para atrás, meses. Sí, claro, esa es la parte que te puede desquiciar, es una parte que te recordaría incluso a Zodiac, pero mal hecha, en el sentido de que parte de las víctimas, la serie parte de las víctimas paría de acercarnos a ese personaje enigmático, ese Gotie que acabará siendo sobra. Ya tenemos al detective a quien investiga precisamente las víctimas para entender quién coño es el asesino, ¿no? Y entonces sí que va entrando poco a poco, y ahí a mí me atrapa, ahí a ir sabe manejar unas cuestiones de narrativa y de ficción muy potentes, de un ritmo también y un montaje muy interesante, con una inventación perfecta, que te van atrapando. Pero las partes negativas son precisamente esa derrota del espectador ante ese salto continuo, no sólo del tiempo, también de espacios, de ciudades, de épocas, porque al final lo que marca la narración en ningún momento es el tiempo, son las víctimas, son las causas. Entonces, claro, al final esa mirada detectivezca se puede volver un poco confusa, como en Zodiac, ¿no? Que acabas un poco mareado. Sí, pero Zodiac quizás es más deliberado a esta pel·lícula. Zodiac es un personaje que no se supo quién es, ¿no? Se supone, y en cambio aquí tiene muy claro quién es el personaje. Voy a recordar ese mítico Benviz, y te voy a dar un Benviz, porque es literalmente así, hay un acercamiento al personaje que no pretende confundir al espectador, sino ir poco a poco. Y sí que es cierto que te puede despegar de la butaca simplemente, porque empieza cuatro meses antes, cuatro meses después. Cuatro días antes, cuatro días antes. Cuatro horas antes, cuatro... Y es continuamente sí. De hecho, yo me atrevería, incluso no plantearlo desde los intertítulos, e ir a muerte planteando una narrativa que se mueve como un puzzle, ¿no? Porque hay que reconstruir la vida de Zodiac. Es que por lo que cuentas es muy laberíntica. Sí, muy laberíntica. Y otro aspecto negativo, que esto de alguna manera es lo que más me cabreaba, son las interpretaciones. Yo ahí es lo poco que ves, es lo que vaig a pensar, porque veig actors actuant. Son muy irregulares, es decir, del mismo modo que hay un vestuario perfecto, esa ambientación, incluso un juego desde lo visual a trabajar desde el digital y desde lo cinematográfico. Es decir, hay metraje en cine y hay metraje en digital. Evidentemente, en metraje en cine lo que aspira es a poder evocar una época pasada, los 70, incluso tira a veces de imágenes de archivo, que después suman con imágenes de ficción en cine. Comença amb l'entrevista, no? Sí, pero es una entrevista ficcional. No, no, clar, clar, home. Pero... pero ya es... Hòstia, aquí hi havia muchísimo. Dic home, perquè és molt forçat. Es molt forçat. El personatge principal és molt forçat. Ei, ¿y sabés quién es el protagonista? Sabien quién es quien le da vida? Tajar Rahim. Un profeta. Exacte, o sea, Tajar Rahim, el francès de origen àrabe que interpretava a ese aprendiz que acaba siendo más verdugo que víctima en un profeta de jaxodiar. Peliculós. He hecho mil películas este tío, no ha parado. Y casi siempre protagonicas. Y aquí, de repente, nos ofrece un psicópata que se supone que es un tío que ha convencido a todos los hippies del mundo. Vale que eran naífiques y iban drogados. Pero, hòstia, es decir, para convencer a los demás de tu seducción y de tu atractivo, no te puedes presentar ya como un psicópata de 007, como el malo de la pelicula. Que és tan evident, mira, això és la crítica que li fan... Perdona que recopeu la Mònica l'altre dia, que la Mònica em deia que el It de Tincarri, el Pennywise de Tincarri, és un pallasso que treu els nens. En canvi, el nou, des del principi, dius, tío, quins nens s'aproparà aquest pallasso? Sí, però aquí jo ho veig més. A mi el que em fallava, justament, d'aquesta idea del personatge, és el que sí que em guanyava amb la Peli, que tu ens il·lustraràs millor ferran, potser, de Ted Bundy. Ted Bundy és aquell assassí en sèrie. És una miqueta com aquest tio que ha estafat a tanta gent per Tinder, aquest tio aquí a Barcelona, és el seductor a l'assassí que s'ha d'haver esclat. Tu no el pots representar com un tio que és clarament un assassí, un perturbat, que és el que està dient l'Adriano. Exacte, per això que el canvi de com encara aquest personatge m'hi és potser el que... És un personatge que està descontextualitzat. És a dir, si Tajarra Himu, i ho havia fet de psicòpata en un altre tipus de sèrie, l'havia funcionat, sí que és un poc plan, el personatge, però té un enigma que sí, que se t'acaba quedando un poco en la memoria, un poco inótico. Pero sí que es cierto que para el personatge que se supone que es, no funciona, y encima le suma a Gina Coleman, que es una actriz británica de muchísimas sèries que además también lleva la vida interpretando desde muy joven, pero que hostia, pretende ser francocanadiense. Y yo no voy a decir que hablo un mal francés, para que sea que ella hizo un intensivo de seis meses de francés antes de rodar la serie, pero no tiene el acento francés y ya no os digo el acento de Lequebec, es un acento súper reconocible. Entonces, ese acento continuamente te saca de la serie porque le resta credibilidad a un personaje que se supone que es francocanadiense, que parte además siendo Carmela Soprano, es decir, la que no quiere saber nada de la realidad oscura de su pareja, pero que por amar, por amor, parece que acaba siendo como Bonnie and Cly, ese tant de mactoral. Para concluir, es una serie que todo aquello que tiene de bueno se le puede volver en su contra, parte de un material muy potente, de un personaje que, inevitablemente, te invita continuamente a la serie a querer pararla, e ir a Wikipedia o a internet a buscar más información sobre él, porque es acojonante, y solo os digo una cosa, este tío está vivo aún, ¿vale? Este tío está vivo aún. Que Dios. Sería interesante ver qué piensa de la serie. Y podríamos continuar con un segundo programa hablando de la realidad tras la serie, pero que toda esa intención de subrayar, de acentuar esa maldad que escondía... que escondía chal sobra, le acaba jugando una mala pasada de la serie. Aún así, yo sé de decir que me la tragué, que no pude evitar tragar-me-la, incluso con cabreos por el medio, y que no he podido dejar de pensar en ella, quizás porque no he podido dejar de pensar en ese verano eterno, en esa búsqueda que a veces nos trae malas. De serpes. Malas pasadas. A Netflix. En Netflix de la BBC, i, oye, ha dado muchísimo que hablar, de hecho, si os ponéis a buscar sobre la serie, veréis cantidad de información al respecto. Doncs fins aquí aquest últim programa amb meu. Nois, jo no sé... Bueno, un aplausos a Valfàndol, que falla. És quan... Gracias, gracias, gracias. Valfàndol a mi mateix, també. Bueno, yo, en el fondo, como odio las despedidas, y en mi cabeza, no te asides ni te irás, nada, hasta... És que en piembre... La trobarem a falta. Jo desaparec de lo que es la Constan, que no vol dir que desaparegui de l'hòrbitre empanada, jo sempre que vulgueu estar aquí, i, bueno, nois, moltes gràcies per la vostra paciència, per haver aguantat el fet que us digui a Adrià, no te queden dos minuts. Que lo voy a echar mucho de menos. Y para aquellos que no lo sepan, Ferran és aquel tío que no solo mete trabajo visible, sino que es el que más horas le ha metido empanada tras los micros, ¿no? I més cop s'ha escoltat empanada, és el gran fan. Corta, antes de que lloremos, por favor. Tots nois, un abraçada i per sempre.