et d'agafi Prepareu el pideix que aquí comença l'empatx, l'embefada. El gran vestit, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Diglero. Per Rampujol. Adriano Calero. Carles Martínez. A Ràdio Gasper. Si miramos atrás a un certamen de renombre europeo y proyección internacional como el Festival de Cannes, podemos comprobar como la presencia de cine asiático es cada vez más frecuente entre su programación. De hecho, en su pasada edición, las producciones asiáticas no solo ocuparan un porcentaje importante de la parrilla, sino que además triunfaron en el Palmares final, obteniendo gran parte de los premios relevantes. Gran premio del jurado para Hero, del director iraní Asfard Farhadi. Mejor guión y premio fipresi para Drive My Car, del japonés Ryusuke Hamaguchi. Premio del jurado para Memoria, del tailandés a Pichabtón Berasitakul. Y en el formato más breve, Palma de Oro para el cortometraje hongkong, es All the Crows in the Wall, de la directora Yitang. Y esto que ocurrió en Cannes ha pasado en Venecia, en la Berlinale, en Sitches y en San Sebastián. No sucede cada año, ni en cada acertamen, por igual, pero aun cuando resulta evidente que no existen fronteras para el cine de calidad, algo acontece en Asia que nos invita a seguir expectantes, mes a mes, de su producción cinematográfica. A este respecto, afortunados somos aquellos que vivimos en la ciudad condal, porque gracias al Asian Film Festival Barcelona no es necesario viajar ni a Asia, ni a Cannes, ni obsesionarse con los cambios de estreno en el calendario. Cada año podemos disfrutar de la mejor cinematografía asiática y ver tanto las películas que han pedido un previo recorrido triunfal, como aquellas obras hasta el momento desconocidas. Y no por eso menos interesantes. Y este año, en su novenedición, el festival ha vuelto a hacer de lo impensable lo posible, compactar en 12 días la reciente creación fílmica del continente más extenso y pobrado del planeta. Consiguiendo con ello un sólido de retrato de su compleja y variada realidad sociocultural. Así como lo describe Menegrás, la directora del festival, el Asian Film Fest es un mosaico de narrativas locales que permite descubrir al espectador lugares, paisajes e identidades, como ningún otro medio de comunicación. Mola, mola la frase de Menegrés. No, tio, que em veig molt flotxat tornant. Una altra cosa, parlar de l'Asia en nen, i avui hem de parlar d'alarmolins. Avui no és dia de l'Asian, tio. Avui hem de parlar d'alarmolins, tio. Després de les hixes, què toca el calendari? Asia en cullons i molins. Bueno, puede que sea verdad. Hay apaz. Y en el fondo si lo piensas, Paul, la reflexión de Mene, yo creo que te sirve a ti también. Un mosaico de narrativas locales. Descubrir paisajes e identidades como ningún otro medio de comunicación. Toio ellos muy de festival, muy de certamen. Porque en el fondo aquí, aquí, Paul, amigo mío, estamos los dos buscando la singularidad. Tuve molins con el género y yo en Barcelona con la multiculturalidad. Por una vez, los dos estamos en igualdad, en esta empanada que hoy más que cultural es sobre todo cinematográfica. Qué raro, ¿eh? Así que hoy toca molins y toca Asian, festivals de tardó, candiriam, y mucho cine, mucho cine en general, como siempre, en la empanada cultural. ¿Qué líricos ha vuelto el molín, eh? Sí, sí, sí. Aquí és quan tu no aplaudés. Molins presenta. Opa, això és la mítica, tio. De sempre, eh? Jo no sabia que era tan líric, tio, el molins. A veure, cada any hi ha un esport diferent. De fet, aquest any el dirigeix Dani Noblon, que és un col·lega, de fet. I és ell qui dirigeix, normalment, les performance que es fan en les 12 hores, de la mare a 12 hores, però avui li ha tocat... Bueno, avui aquest any li ha tocat a ell fer a l'esport, que és el rock, després, el psicodèlica. Bueno, és que vull clar, que cada any, terror molins, ha de centrar en una temàtica. L'any passat va ser el mític Ecoterror, que ens en recordarem, perquè el Carles va fer una part... El llibre d'Ecoterror, no? I, a més, coincidia bastant bé, un any que era Ecoterror... Ecoterr... Ecoterrible! Ecoterrible, vamos. A més, penseu una cosa, 2020 va ser una edició totalment online del terror molins, però és que aquest any ha sigut ja presencial i s'ha notat molt, a més que ja poden entrar el 100% de la gent a les sales, però és que, a sobre, han mantingut el tema online. També han volgut fer aquesta dualitat de presencial online. No vol dir que tinguin el mateix. No hi havia res repetit. O sigui, tu podies anar a tot allò presencial, i a casa, si tu anava encara a les retines d'aquestes sales... Com ho has vivid, tu, d'aquest 100% en la sala, tio? Una pasada... Seriós? També tinc una cosa. M'aguviava fins a ser... A mi m'ha canviat, eh? A mi m'aguviava una miqueta, però també és veritat que no estem parlant de... És una sala amb molta gent, però les de la pena i del terror molins, però no estem parlant d'aquestes sales de centenes, o sigui, ja no te lo digo tanto, te has acostumbrado a vivir tus películas. Con una butaquita delante a las vacías. Y dos a tus lados, sobre todo, me importan las de los lados y la de adelante. Para dejar la chaqueta y el... Exacto, tio. Y de repente, evidentemente, aquí estás... Et dic una cosa. El que sí que he agraït és que els orinaris de paret, que això és una cosa que ja us ho vaig preguntar al Bethany & Fest, s'ha repetit que estaven separats. Nadie te la mira mientras m'he agraït. Ni jo puc mirar. O no, hauria de fer una angulació bastant sospitosa i creepy. Però, bueno, tornem a això. 2021 presencial i online, per fi, ja presencial, i la veritat ho he gaudit, però, crec que cap any, ja no te n'han contingut, sinó amb la festa que rostria. Jo crec que és perquè tenies molt de temps per dedicar-les. Moltes ganes, tio, moltes ganes, de veritat. Estava tot bé. La contra-cultura. La contra-cultura, que és un terme que... Abans d'explicar-ho jo, que ho expliqui Javier Roeda, que és un dels entrevistats que vam fer, que és ni més ni menys que el director del Festival del Terror de Molins, i que ens explica què és això de la contra-cultura. La contra-cultura es defineix, diguem-ne, en termes generalistes, com tota aquella cultura, però que no és cultura, diguem-ne, com totes aquelles accions, moviments, persones que estan creant en una societat al marge, té el que seria la cultura oficial d'aquella societat. Aquí entra moviments contestataris, revolucionaris, la lliberament, etcètera. Vull dir gent que està sempre als marges, creant els marges i fora dels canals que originalment estan habilitats per la societat, operar aquell sistema perquè es puguin veure. Nosaltres, nosaltres som contra-cultura, no? Ja, és el que t'hi va dir. ¿Qué pasa cuando la contra-cultura se vuelve cultura? Es decir, esto es como en Broadway, el off-of-Broadway, ¿no? Estava en off-Broadway, pero al final... La contra-cultura no vol dir no cultura o acultura o anticultura, bueno, podría ser una mica anticultura, pero forma para, obviamente, de la veu del poble, sobre todo. De fet, durant l'entrevista, fins i tot el Javier Rodríguez comentava del tema del grafiti, que també, com aquest, per dir-ho així, no sé que vaig anar a veure a Banksy, a les exposicions de Barcelona i sortir per la Gif Shop, que això és el més curiós de tot plegat. Però, bueno, s'entrem en una acció, no? Contra-cultura, de fet, comentàvem abans que l'any passat van fer aquest llibre amb diferents autors de capítols. Per anar a l'EcoTerrora, aquest any no s'ha fet un llibre si no s'ha fet un fancine. És un format que aquí comentem bastant empanada dins del tema del còmic, i jo estic molt curiós de fer un fancine amb tot un popurri de no només la temàtica d'aquest any, sinó de totes aquestes edicions. Perquè era un popurri que podria entrar, si no només en el fancine, sinó en aquesta cobertura del terror Molins 2021, que era, si parlem de contra-cultura, parlem de fancine, però també parlem d'una pel·lícula contra-cultural com era Arribato, de Zulueta. Anàvem a veure junts, precisament, a l'estiu, te'n recordes, tio? O l'és veritat, jo dic que no l'he vist, aquesta, clar, clar. Ens va agradar molt, d'aquella pel·li. Jo recordo la recantada. Després, a l'espot que hi hem comentat, també un homenatge total, Arribato, de Zulueta, i després també aquesta secció que ens portarà més endavant al Carles, que no està disponible, està indispuesto, por el cine, però ens enviarà un audio que parlarà de Portavella, de Pere Portavella, que també com aquest representant català de la contra-cultura. Hosti, ara estic veient... És una sèrie de filmings, que es diu Doctor Portugondo. Molt interessant. És la primera sèrie feta per filmings, no? Exacte, produïda per filmings, no? Sí, sí, sí. I surta, tio, d'habit pareja, que no... De fet, si s'ha deixat passant, veuràs a fer-m'imogorufa. També? Ha estat cantant-te compositor Vasco, no? Que també n'ha divertido, de hecho, tiene una animación bastante interesante. Boníssima. El de Belza, com has deia, el de Negra, que és el que s'ha educat des de molts punts de vista, però és que aquest any ha sigut un any de rècords, de rècords totals. O sigui, estem dient, rècords d'espectadors, tan presencial com online, estem dient també que és 40 edicions, que no 40 anys, 40 edicions, perquè em fa gràcia que li vaig dir a l'entrevista, sí, perquè els 40 anys, perquè és la edició XL, diu... El 40 d'aniversari diu no, són 40 edicions, perquè dels anys 90 es van parar, uns 8 anys es van parar. És la rebuntada que va fer... Sítges. Es van aprofitar, no? Sí, sí. Són uns copions. Però 40 edicions em van dir clar, en dos anys fan el 50 anys. Què passa aquí? Fa 50 anys 20 edicions, no? No. 48, perdona. 42 edicions 50 anys. Això dintre de dos anys. Però són aquestes 40 edicions 20 anys de curs, que es diu ràpid, però 20 anys de que estan competint curs en premis com els Mèliers, per exemple. Són dels que entre Garnèlias i Europeus. Si parlem de l'assistència, més de 6.000 assistents, o sigui, tu flipa, eh, amb una setmana de festival com és el fòlix, amb una sala que tampoc és allò gegantina, imagina't, 6.000 assistents, recorden transaccions més de 11% respecte al 2019. Això està molt bé. Això sí que és un número molt interessant, tio. Val en millora, inclús parlant d'èpoques prèvies de pandèmies. Sí, sí, i s'ha notat, eh. 89 films entre documentals, germatratges, curmatratges, vines trenes, que això també era molt interessant, de cop et presentaven d'aposar. Aquest curcà, veureu, és estrena alguns mundial, alguna és espanyola, a pel·lícules també l'estrena, moltes operes primes, moltes que després parlarem, perquè són superinteressants. 220 professionals, és el que em deia també, tant de jurat com això, però 220 professionals que han participat en activitats paral·les que han fet, 80 convidats, de fet, un dels que hem entrevistat, una amèrica, o sigui, ja la gent es comença a moure. Es comença a moure. L'any passat, vas entrevistar un tio de Sud-Àfrica, i el tio de Sud-Àfrica, de fet, va ser molt curiós, de fet, va ser molt curiós. Va ser propina, jo era un americano més m'interessa. A l'America va ser molt curiós, entre pel·li peli, entre bloc i bloc de curt, era fent la cervesa, i el bocata, allà fora, del Terrón Molins, que abilita en tot unes barres, i llavors va ser com ells va propar. Em diu, Ai, tu que vens aquí assistent, i jo... I jo vaig fer com el Superman, vaig obrir-me la jaqueta, que feia molt de fred, i vaig dir, doncs sóc premsa, ¿quién eres tú? A partir d'aquí vam començar a xarrar, i al final va dir, no, sóc el director d'un curt, que per mi és dels millors que s'han projectat, i vam poder-li fer una entrevista. No, no, va ser, és la màgia familiar que crea... En la meva entrevista estic vist molt fort. No sé quantes ens portaràs al programa. Farem extractes de les quatre que hem fet. Sí, sí, sí. Llavors, bueno, ja que parlàvem del noi aquest, que ens ha vingut a parlar de l'Amèrica, doncs ens ha explicat què és per ell, el Tarot Molins. It's really a joy to be here, because... Tu veus el que veus en l'audiència, i no ho sé, crec que era el millor escrit que he tingut en el meu film. Escrit, no ho he tingut mai. El tio, tratuïm, el tio el que diu és... De fet, em va explicar que el productor del curs i distribuidor li van dir que si el movia per a algun lloc d'Europa i sobretot a Espanya, que l'enviés al terror Molins. Que havia de ser aquí, Molins. Diu, sí que és veritat que Sitges és el que té molt de renom internacional, però que Molins és la puresa del terror i com es viu. Recordem que Sitges és de cinema fantàstic, fantàstic, sense ficció... Sí, de fet, el terror era una paraula que sortia el nom del festival de Sitges i que va deixar de sortir, i una mica, com voliu que has dit, d'anar i tornar, vas deixar de sortir, va tornar i finalment van dir, mira, escolta, apostem per un festival més de caire internacional, que tingui la fantasia, que en el fons, com a paraigües, perquè el terror la pots ficar una mica dintre d'aquesta consciència de fantasia, i ja deixem el Molins, perquè haig de dir, tio, no és per res, jo me l'estimo molt, i sobretot per el que els portes aquí, tio, a la ràdio, però, francament, vaig veure que la selecció oficial era, precisament, o sigui, un 20% de lo que es veia a Sitges. Totes les pel·lícules de la selecció oficial de Molins havien passat per Sitges. No tot, no tot, no, perquè havien estrenat. Bé, Adrià, ja t'hi amaran, ja t'hi amaran, tus abogados, porque ahora nos van a medir una querida. Molins ja van contra nosaltres. Estaven en secció de la feina. No, no, però de fet, el que deia això, el director aquest, que no em dic el nom, Daniel Byers, que era el director de penumbra del Cormatratge, el que expliques és això, que al final, el terror Molins és aquest referent, també, internacional, i que ja ho va viure, de fet, es va estallar uns dies, i va viure bastant tot el tema de com al públic. Sí, sí, i a més que ja et dic, és que es notava molt, que veníem d'un any online i allà hi havia moltes ganes, posidades, però no, entrem en el que seria el Palmarés molt per sobre, intentem fer una mica d'anàvei en què s'ha cocidat. S'ha cocidat els pel·lis de Sitges, va molt bé. I crec que la primera que ja la deus coneixeu una mica, que és Indi Earth, aquesta pel·lícula que guanyat el terror Molins. Va guanyar? No ho sabia, no ho sabia, el Palmarés. O sigui, millor pel·lícula, Indi Earth, de Ben Whitley, no? Exacte. Perquè tu sí que ja l'havies vist anteriorment, però haig de dir, fora bromes, que allò que parlàveu el Bajans, aquest de... Aquesta comunitat que es va creant al voltant dels festivals, ja sigui asiàtic, ja sigui terror, ja sigui Sitges fantàstiques, sí que és molt cert, i tu mateixa has portat un exemple, que és el fet de fotre una entrevista així, quan t'estàs fotent una birra de la manera més espontània, i a nivell de Ben Whitley i de Indi Earth, que t'has de dir que és una puta bogeria, que és una pel·li que està molt bé. La penya que conec i una miqueta aquest director, el Ben Whitley, tu saps que és un tio que sempre fa postes dures. M'estàs liant, ja estic parlant en català, m'acabo de la puta. És un tio que s'hi hizo bastante famoso en el 2012, con turistas, para cada iglesia que salían ahí, acababan matando a alguien y la liaban muchísimo. A nivell sinopsis no sé si quieres. Bueno, és que és bastant curiós. És una pel·lícula que, a part de que té Sergius, alguns l'hi sergi, alguns narratius, però al final és com una investigació. A mi em va recordar, inclús, aquests de Anniquilation, aquestes són pel·lícules... Parlem que la guanyadora justament toca el tema de l'ecoterror. És una pel·lícula que podria haver estat perfectament l'any passat i guanyar. I en dia del que fa és aquesta mena d'investigadors que van a la recerca, és que clar, és que no vull desvallar massa cosa. Simplement, és una parella que s'ajunda, no és una parella de sentiments, sinó professional, són dos científics. Uno que llega en plena pandemia a un centro que está en pleno campo, y entonces los dos deciden salir para recuperar a una doctora que han perdido, que han perdido de vista y de la cual hace mucho tiempo que no saben. Una doctora que dejó el centro de investigación, por así decirlo, precisamente para un proyecto muy determinado y ha desaparecido. Alguien que estaba vinculado a ella llega a este centro, que es un hombre en este caso, y los dos, una profesional, una investigadora, y el chico acaba de llegar, salen de migran a través de ese campo en pleno contexto pandémico, pero al final se supone que si están en el campo nada les va a pasar, salen a buscar a la doctora, i Ben Whittley s'acaba de poner cada cosa en su sitio. I els personatges són... Però ja has d'haver la pista, eh, el ecoterror. Sí, és el ecoterror tota, per cert, per tancar aquesta pel·lícula, però és la doctora la que busquen és l'Adol Materia, aquella sèrie que vam portar sobre l'industria porno, i aquí jo crec que també fa un paper molt interessant. Es diu Hailey's Careers, si no m'equivoco. És una tia que s'ocurra moltíssim, i que, de fet, la sèrie aquesta que has comentat d'Adol Materia, és supercreïble el personatge. Quan la veig aquí, l'investigadora, també és molt creïble. I, d'alguna manera, la locura és transitoria. Està molt bé perquè els personatges estan molt ben construïts a India, i realment val la pena veure el procés que fa cada personatge, i sobretot dins d'aquesta bogeria que s'acaba muntant el director. Però ja que parlem del tema de les actuacions, ens anem a... Coming Home in the Dark, que és una pel·lícula que guanya no només a direcció, marascudíssim, guió, que també és molt marascú, però també a Mioc Triu. Hòstia!A Mioc Triu! Sí, sí, sí, s'ha endut a Mioc Triu, i és una pel·lícula... Aquesta també l'arriba a veure. Aquí jo trobo que és una pel·lícula d'aquestes que et foten els pels de punta. És un terror personal psicològic. No és, hi ha de monstres, en dièrts, hi ha un punt de lo desconocido, aquella poda, que està passant, és la terra... Però també hi ha un... Sí, sí, clar, ja, també el tema... Un representante de esa tierra que parece malinterpretarla, ¿no? Sí, sí, sí. En ese punto casi profético. És un tarado. En Coming Home, tenemos unos cuantos. Aquí tenim uns tarados, però és aquelles pel·lícules que té a sergir com per a qui és el malo. Yo creo que tampoco descubriríamos mucho Paul si dijéramos claramente que, al final, estos tarados, como se presentan en la pel·lí, inicialmente, como tarados, tienen la excusa de un pasado traumático que nos vincula, además, a la pederastría, a l'abuso también de la violencia en centros infantiles, ¿no? Sí, sí. De chavales huérfanos o que han tenido... I, bàsicament, és una pel·lícula que s'entra molt en... És una mena de road-movie, per dir-ho així, d'un segrest, d'una parella de pares, diguéssim, d'uns 50, 60, i el segrest en dos persones, al voltant dels 30, 30 i algo. I, llavors, és com es va desgranant a partir de diàlegs, pràcticament tot, per això el tema del guió, el premi, llavors, és els quatre personatges, com van interactuant i com van desgranant tot aquest soquet, i ja us dic que t'agafa. És molt potent, i és molt potent. No només la direcció, sinó els encuadres. Penseu que hi ha molt de moment de cotxe, de parades i tot, però és que està tot molt ben construït, i, sobretot, és això, et manté l'atenció, jo feia temps que no estava amb aquella atenció de thriller. Però allí estic... Me parece que ella sí que hace un papel muy interesante, pero si alguien destaca, en la interpretación, es Daniel Gillies, como Mandrake, que es, de alguna manera, hay un tándem de tarados, pero en el fondo uno de ellos es el que lleva la voz cantante, y además aprovecha también para hacer una pequeña reflexión racial, lo entenderéis si veis la película, y... O sea, sí, al final hay muchas muy buenas intenciones en este thriller psicológico aparente, porque intenta reflexionar, como decíamos, sobre el abuso del poder en ciertas escuelas o no, o sí, o centros de reclusión, y también con el tema racial, y evidentemente tiene sentido que eso lo hagan en Nueva Zelanda. Es una ópera prima, si no me equivoco, de un tal James Ashcroft, y es una película neozelandesa, que eso ya de por sí ya tiene... De fet, sortiran unes quantes óperes primes, i aquesta, jo de veritat, que com a ópera prima, em sembla espectacular. I, a més, és cruel, cruel... Sí, és cruel. A l'inici és molt cruel. A mi me sobran algunos... Bueno, si veis una película, no, però me sobran algunas revistaciones del pasado, que buscan contestar con el look. El tema flashbacks, potser, hi ha moments que digués que... El guió està tan ben perillós que no cal. No necessitabas eso. Se nota la típica inseguridad de director inicial, que dice, ostia, vamos a dejarlo explicadito, pero no se da cuenta de que ya tiene un material tan potente, que lo único que hace cuando mete esos flashbacks es cagarlo un pelín. Es una pel·li de, ostia, de nota muy alta, que, per a mi, baja un poco con esos flashbacks. Mira, i parlant de baixar nota i de cagarlo un pelín, vamos a cagarla un pelón. Un mogollón, un mogollón. Jo crec que ja has llegit el guió. Anirem saltajant, el que és el Palmarés, però és que hi ha millor fotografia que s'ha d'endut de Mèdium. Mèdium és una pel·lícula, que aquesta sí que sé segur que va passar per Sitges, perquè és una de les que es venia molt bé. És una pel·lícula que la van vendre com la pel·lícula terror de l'any, sinó de la dècada. La pel·lícula més terrorífica, la pel·lícula més anada d'olla, i jo pensava, uau, fals documental sobre... A més, una pel·lícula d'on era, dintre un es. És un taïlandès. Insultant. Una pel·lícula fals documental, el que se'n diu, el metra que ha encontrat el fan-footage, sobre rituals, sobre exorcismes, sobre posacions, sobre tot això, i la variant, clar, espectacular. Jo no t'escarto que tingui una foto interessant, però és que és una proposta que, la veritat, potser és de l'opició que he vist a Molins. De l'opició que he vist a l'any... El que he vist a l'any... I, incluso, cuando está fallando, pienso... No, no, no te duermes, tío, porque igual ahora está la clave en la siguiente secuencia, o, en el final, es una pel·lícula, no. I vas a sacar le cosas. I va cap avall. Empeza mediaramente bien. El plantejament és interessant, però, a partir d'aquí... El plantejament és que li estan fent una mena de vídeo documental a la dona... A una buru. Exacte. A una buru. Una mena xama, que està... Jo us t'explica les seves vivències, de com va aquesta mena de Déu, li va entrar a dins i ella és una mena de portadora de la paraula d'aquest Déu. Bueno, és com un... Sí, perquè a final són imàgenes santes, també, en aquesta cultura asiàtica. I està molt curat, això. Si tu, a l'inici, te'l creus perfectament. Però, a mesura que avançant, l'esperpènd te s'ha disparat, apareix paraules malactivit i, per moments, apareixen mil referents. Però no referents, referents mal fets. I, a més, ja els últims, potser, 20, 30 minuts, perquè la pel·li no es curta, els últims 20, 30 minuts... Sí, 10, 90 minuts. És un espectàculo cirfense de gente bailando a cámara, pràcticament, de possessió. Però, en el fondo, en el fondo, és una pel·li que, si te la venden como comedia, funciona mucho mejor. És a dir, si a mi me preparas para decirme, te voy a cambiar, es decir, tú estás esperando algo que vaya más fuerte, más intenso, y que explique un poco algunos de los hechos tan confusos que estamos viendo a nivel argumental, y lo que nos encontramos es que va hacia ese delirio esperpéntico que la única opción que tienes como espectador es ossovarte o descommonarte. Va a ser molt bèstia. ¿Dónde está Paul, aquí, la cagada? ¿Y por qué la han vendido también? Porque está detrás, Nahon Jin. Nahon Jin es un director coreano, que es el puto amo, que tiene de Yellow Sea, no has visto, de Chaser... Ah, sí, sí. I The Willing. I The Willing era su tercera pel·lícula. Es un tío de pocas pel·lícules, pero cada una, una obra, maestra. The Willing es una pel·lícula que tocaba con ese imaginario y con toda esa cultura enfrentada a los espíritus, tan propia de Asia, pero en este caso en Corea, y se denota que es un tío que tiene un amor y una fijación por este tema. Entonces, seguramente, en el argumento inicial de The Medium, vio algo interesante y ha producido la pel·lí, y eso le ha dado un nombre internacional. Aunque no te suene Nahon Jin en el campo del tin asiático, es como top ten. Entonces, The Medium tiene ese peso en el fondo y ese equivoco. Ja us dic que potser sí que a Futografia, jo crec que hi havia altres, però que a Sandui, o sigui que estigui a un palmarés oficial de The Medium, em sembla bastant... A nivell fotografia és integrar les imàgenes documentales amb la fase fictiva. Això és la primera part, estic d'acord, però un metràgec encontrado, i aquí ja me pongo purista del gènere del metràgec encontrado, és un gènere que costa molt de fer B, no costa molt de fer, perquè és superbarat i superfàcil, però costa de fer B, perquè la càmera la porta algú, i si aquest algú... De cop veu posacions i veu monstruos que li venen cap a ell, l'últim que farà és quedar-se grabant. No es pia. Llavors, al The Medium, és que hi ha plana contra plana, i això és impensable, tio. Però és simplement això, i a més la pel·li és un llap. Llavors, passem a següent, perquè és cridós, no es va mosse de temps. Això de secció oficial, una secció paral·lela que és ben diferent, que també té premis, Masking Threshold, no sé com es pronunciarà això, però és una pel·lícula rara de cojones, perquè per això es diu la secció Bing, diferent, rara de cojones, amb el qual el director sense conèixer, me'n vaig anar a fer gintonics la primera nit, i ens vam estar parlant tota la nit, i al final em diuen, no, no, sí, jo presento aquí una pel·li, un tio austríac. No m'estranya, és a comunitat, a cites, a gintonics... És una pel·lícula molt rara, és una pel·lícula pràcticament gravada en Point of View, que és la primera persona. No per ni a persones, sinó són imatges... Tu sempre estàs escoltant el protagonista, que és ell mateix, el director, però no el veus mai, la cara. No li veus mai, perquè sempre està com tocant coses, està com el seu sota, està tocatajant, està fent... Llavors és... la sinó que vindria a ser aquest tio, des de molt petit, però sobretot s'ha accentuat amb sent més adult, és té un so, té un so constant, en el seu cap, com un... Com un rellu. Doncs llavors ell comença a investigar, perquè no li troben remei, i comença a investigar, i és tota la pel·li, és un deliri, allò que se'n diu un tour de force. És una pel·lícula que ho aguantes o te vas, perquè és tot... No, però no és tan frenètica, sinó és diàleg, és diàleg interna a ell. Comença a investigar i comença a veure que hi ha objectes que, si estan dins l'habitació, fan més o menys soroll, i es poden durar al so. Ellos intenten combinar objectes, però tot això, amb títes de gènere, que no diré, perquè se l'inva molt la olla, aquesta pel·li. Podria ser la continuació de... de tres. No, no, no, de... coño, tio, la de... metal sound, no? Sound metal. Sound of metal. Hostia, doncs mira, podria ser, podria ser. Podria ser la continuació, no? Sí, sí, sí. El tio escolta, però sempre escolta amb aquest... White noise, diguéssim, aquest so estàtic de fonts, i com el va treballant... White noise l'ajudava a dormir a mi, jo, eh? Doncs mira, que es posa aquesta pel·li. Pel·lícula d'Els Triaca? Sí, sí, sí. Déu-n'hi-do, i el director és un person increïble. No és increïble. No, no, no. I llavors ja anem a una de les últimes que comentarem, que és Undergoods, que és també una entrevista que vam fer al director Xino Moïa, que és un director que més opera prima, però és un tio que ve, principalment, del videoclip, i de les pop publicitari, un tio que ha fincat a Madrid, treballant agències de publicitat, i es nota molt que ve de la videoclip i dels esports, perquè parejo una pel·li, que jo de veritat em vaig quedar bastant embobat, és una pel·lícula d'aquestes tipus matriòsques de nines russes, és a dir, comença amb una història postapocalíptica, del qual dos personatges estan parlant entre ells, un li explica una història, i aquesta història se't representa. Aquesta història hi ha altra gent que s'explica en històries i vas entrant, vas entrant, no? La multiplicitat visual. La literatura, d'entrar en històries i històries, que cada història té un sentit. És a dir, cada història hi ha com una mena de personatge externo, una mena d'intrus, una família, un grup d'amics o algo, que desestabilitza tot. És una pel·lícula a vegades amb terror, a vegades sobretot sobretot en comèdia negra. Juga molt a l'esperpento, juga molt a l'horraro, a jugar molt al videoclip d'aquesta estètica. L'art és molt xulo d'aquesta pel·lícula. Aquesta es va enduar millor guió, però es podria haver enduat molts més premis, perquè realment és una pel·lícula que costa veure coses propostes bastant diferents, i aquesta ho és. I quan el vam entrevistar, ens ho expliques sobretot, ja que va guanyar millor guió, li vam preguntar... Hòstia, i aquest guió surt i ens va contestar, que crec que això ve de bastant lluny. Desde el día que empecé a escribir el guió, hasta el día que nos confirmaron que nos daban el dinero, pasaron tres años. Tres años que incluyó la escritura del guión, que fue bastante larga, conocer a una productora que se metiese en esto, y empezar a desarrollar el guión juntos y preparar, y empezar a afinar un poco el pitch de la pel·lícula. Tres anys, eh? Tres anys i després, si escordeu l'entrevista sencera a YouTube, explica també el tema de les subvencions, aquest tio, a part que té la tira de premis de l'Ions de can, de spots publicitaris, el tio, un guió supervenparit, els actors estan on poin allò, estan super al lloc, una pel·lícula de per l'anglèsa, que ho produïa amb cinc països, crec que eren, del qual Espanya, ni les subvencions, no va rebre res, però a l'acaba marxa fora, li van començar a pleure diners per tot arreu. De fet, és un tio que veu que la producció d'Undergoods, no solo el títol és inglès, sinó les produccions ingleses. Sí, sí, arregla unit perquè, de fet, té el fons allò d'EPFI, o sigui, té títols fons... El que té aquest tio, almenys en film affinity a nivell producció espanyola, és un viatge al mar muerto, que entenc que és un documental, no? Sí, però aquesta és la primera pel·li, això sí que ens ho va assegurar, que era la primera, i ja et dic que es nota que... A més, em va explicar que no té formació com a tal de cinema, sinó que el tio fent callo de videoclips i d'anar rodant, anar rodant, el tio... La pel·lícula us recomano que, si la veieu... De hecho, los crínicos la ponen muy arriba. És una passada, jo vaig quedar-me autoloco. Ha passat per Molins d'hora, però ja venia del British Independent Film Awards, d'on estava nominado, con mejor diseño de producción. És una passada. I ja se ve, que és un tio curtit en el campo visual, que ha sabido trasladarlo al cine. I aquí sí que no le temo el pulso, que deies de, ostia, com a primera pel·li, que potser està llarg... És una pel·li que està molt ben medida, i la història, òbviament, et salta la següent. I les interrelació, que això també és molt interessant, perquè cada una és que hi hagi una època. Comencem amb una mena de món postapocal·líptic, i anem entrant a altres èpoques, o sigui, és una cosa... Això és una xulada. Llavors, així com a menció especial, Desatnes, que s'endú a dins del bloc d'imatnes, actor i efectes especials, Desatnes és una pel·lícula loquíssima, gore, a més, no podés nàstia, superloca, però molt, molt boja. I després, també, si parlem de curs, quan guanya un curs matratge, que és Sweet Mary, where did you go? Jo crec que tots els que estàvem allà veient ho vam dir, què cojones? O sigui, quan va passar aquest curs, va ser... Era una espècie d'entre mitjòmar, en quan a representació artística, però era una nada d'olla, no sé si era russa, però... no sé si era russa o australià, o sigui, me'n recordo, però era una nada d'olla d'aquestes, de dir què acabo de veure. A més, pràcticament, sense diàleg, que et representen dues èpoques diferents, una mena de maledicció, amb representació quasi divina de... Bueno, és que... és que l'heu de veure. O sigui, si l'hi el veieu, si el trobeu... Miquel Katlotzli. El Sweet Mary, where did you go? Sí, ostia. Aquests russos que fan a les dolles. Llavors, el terror Molins, ja amb això ja, que es acabaria. Hi ha una presència espanyola de llargs bastant important, una, comencem a parlar, molt dolenta. O sigui, jo us dic en sèrio, jo feia temps que no posava una nota tan baixa, però que a part feia temps que per a la xefa que anava, anàvem la veia, anàvem l'Edgar, l'Edgar va marxar al cine. L'Edgar va arribar al punt de dir, és que ja no hi hagi ni gràcia, o sigui, ja m'he voy. Que és, i todos arderan. I todos arderan, és... Us ho dic de veritat, eh? A mi em sap greu, terror Molins, però jo, per mi, és de les pitjors pel·lícules que he vist. O sigui, perquè m'entengueu, s'assembla molt a 30 monedes de la Iglesia, que hi ha sèria, que veu, que m'han comentat, i tal. O sigui, agafeu 30 monedes, que és el mateix, no? En un pueblo de cuenca, jo què sé, és com que... Pueblo leones. És com si allà s'hagués de gestar una mena d'apogalipsis, perquè hi ha una arribada d'una nena, barra enana, i... bueno, i terribles conseqüències. És que no vull dir res, perquè ni la mireu. Perquè és una pel·lícula que es agafes al 30 monedes, agafes al pitjor dels capítols, i li fas pel·lí. Llavors, és... esperpento, no l'ús, oi, estem parlant de, que també, a més, repito, com a 30 monedes, Macarena Gómez. Que Macarena Gómez, aquí, la única direcció de actors que li han donat, és... tu tira. Tu rompes. Haciendo de Macarena Gómez. Ja ho fa bé, eh? És una actriz que me suele gustar mucho. Però sí que és... És que surto a tanta gente, rollo famoseta, i de veritat, que és un esperpento. No va res, tio. De fet, comença molt bé, eh? El d'inici és molt potent. Però després es va torçant i torçant, i els diàlegs són de broma, els diàlegs són de... Que no l'ha matado. Jo ja ho sé, que l'ha matado. Doncs és el que et rollo aquests diàlegs de... És que, bueno... Mira, aquesta seria una bona pertandent per cinemalament. Bueno, jo crec que competiria amb demídium, eh? Que no nos falte, que no nos falte el tema, però jo és una pel·lícula que no he vist i estando en el festival de Sitches, que és d'on, també, apareció, i tot es arderan. Eh, salieron... Bueno, i ja ho comento l'altre dia, Carles, no? El número de pel·lícules españolas que realmente estaban saliendo y que, al menos, el Sitches les estaba dando salida, ¿no? I alguien, bueno, podríamos decirlo, no? Tu amigo Diego nos dijo, hostia, la que sí tenéis que ver, tío, es una pel·lícula española, i Carles l'invita mucho mejor, pero y nos dijo qué pel·lícula española era la que le había impresionado, y todo se arderan. Entonces, yo no es un género en el que pueda entrar, mirando el film Affinity, no veo que tenga grandes puntuaciones, y el tío, el director David Ebrero, venía de una producción anterior americana que tampoco es que haya dado... Jo us dic una cosa. Jo no consumiria més megabytes de YouTube, parlant d'això. O sigui, sincerament, eh? És una pel·lícula que surts emprenyat, eh? Sí?Sí. A més, al final, és de traca. Però, bueno, i ens movem a l'última, que aquesta és l'última entrevista que vam fer, amb els senyors de la passajera, el Raül Cerezo i el Fernando González Gómez, si no recordo malament. I és una d'aquestes pel·lícules que també és veritat, de passar per sitges, però és una pel·lícula d'aquestes de l'Espanya cany, amb toques de gènere, però és una cosa que es veu que ells han molestat... mal estat, que veuen que la gent fa alguns spoilers, cosa que no ho farem aquí, és, és... o sigui, rollo internet, i això. És una pel·lícula, una road-movie de Blablacars, vale? La història és bastant rocò amb volesca, però millor que ho expliquis mateixos, d'on va sortir aquesta idea. Pues esto viene de un Blablacar, que iba a Yo Camino de Sitges, iba conduciendo con mi socio, el león, de Aieslai Spitzer, si se montó una señora, de 91 años. Bueno, pues tuvimos unos kilómetros muy a menos y divertidos con ella. Una persona que era encantadora y dejó de serlo en un kilómetro, donde se montó otro pasajero en el Blablacar, que era un hombre de raza negra, y la mujer era una persona muy racista, y de repente empezó poco a poco, y kilómetro a kilómetro a convertirse en un monstruo muy, muy complicado. Soltaba pullas, soltaba frases entre dientes, indientes... Nosotros, pues, lo recomendábamos, pero ¿qué dice, señora? Ya seguía y seguía, estaba ya poseída por su yo más racista. Hubo un punto con mi socio, con el león, donde dijimos, porque no paramos en una gasolinera, nos bajamos como a tomar algo, montamos los tres, y la dejamos ahí, y cuando ya estaba todo muy hurdido, nos miramos y dijimos, estas situaciones no se viven, porque no la dejamos en el coche y a ver qué pasa, como decían en el final de la cosa. Entonces, como dijimos, venga, vamos a observar, empezamos a hablar, y oye, y si aquí hay una película, imagínate, hubo un Blablacar donde todo se empieza a torcer, que nunca se habían hecho películas de Blablacar, y menos de género y nada, y de ahí salieron las películas. ¡Tadadadada! Jo estos tíos los escuché, precisamente, yendo a Siches, durante el festival, porque estaban haciendo una entrevista, porque también pasaron por Siches, evidentemente, y me acuerdo que me interesó, no la película en cuestión, pues toca un género que ya sabes que no me mata, pero les escuché, precisamente, comentar lo que acaban de comentar aquí, y me pareció súper interesante el tratamiento. Vam venir a presentar la pel·lícula del Tarón Molins, que jo no havia escoltat reia d'aquesta pel·lícula, sí que havia vist el trailer, però feia temps, i realment és una pel·lícula... ...afectiva, és a dir, per la gent que li moli aquest tipus de pel·li, que és una pel·li de aquestes... Jo, sin pretensiones... ¿Són pasobles en la pel·li o no? ¡Tut a la estona! ¡Tut a la estona son pasobles! Perquè l'únic spoiler que diré, és a la furgoneta on condueix, i el conductor, com el conductor, el caset no es pot sortir, i és el caset l'únic que està posat de caset, és un caset de passobles. Llavors, si tota la pel·lícula imagineu tot això, doncs congénero. Només diré que, de fet, la venen així, és un rotllo sense inspirant-se en Cine Carpenter, i és una nota bastant, eh? Raül Cerezo i Fernando González Gómez, estos tios que ya están haciendo... Es viejos. Sí, ho van comentar que, de fet, mentre estaven fent l'entrevista, els hi van arribar els efectes visuals fets. O sigui, que estan allà, allà. Llavors, com a curiositat, la passajera, que és aquesta espanya canyí com passobles, doncs, i a més en gènere, casualment, sense ser buscat, el Terrum Bolins ha projectat a més dos curs fora de competició, justament allò que fan d'un curt i després una pel·li, és a dir, de talonar el curt, que era oper i últim avançador, dos curmatratges sobre otoreros o sobre l'espanya canyí, com passobles, avuiament. Llavors, va ser molt curiós veure aquestes 3 produccions en 3 dies diferents com passobla, incluïda, no? I res, amb el que comentem, podeu trobar totes aquestes 4 entrevistes que hem fet al nostre YouTube, i per molts anys més de Molins, esperem, eh? Per avanciar-ho, sobretot. Per esa, no? No ho sé, m'has dit, 42 programes que compliran, 42 edicions que compliran quan hi haguen 50 anys de nivell. Exacte. Cinema. Cine. Así es, seguramente lo recordará. Sepoll, con esta preciosa voz de... Amaral. El Med Malutri. Empezamos esta sección de cine de nuevo, ¿no? Es más cine, más cine. Nos vas a ir por las orejas. Yo creo. En panada cinematográfica, si no. Y esta canción que nos acompaña, es la canción titulada Holm, Dream, ¿no? Que quizá ya os suene. Aquí has hablado de Amaral, porque si te acaba de ir la olla, estás muy concentrado con Molins aún. Pero es que esta canción ya ha sonado en el programa. Uriol no lo sabe, porque estamos hablando de hace 2 años. Tenemos historia ya, eh, tio? Podemos ganar del 2019. De anécdotes del 2019 e incluso anécdotes anteriores. Pero no, yo me centro en esa canción que sonó, eh, que sí sonó. Precisamente porque teníamos una película... De animación. ¿Vas bien? ¿Vas bien? Vale, y un animal, ¿no? No. Las golondrinas de Kabul. Les he conté el de Kabul. Es una película francesa. Aunque tenga esta banda sonora de una cantante tunecina, nos hablaba de Kabul, de Afghanistan. Es una película superrecomendable, no sé si lo recordáis, como nos planteaba una historia de amor en el año 1998, a través de la animación en acuarela, en un Kabul destrozado y ocupado por los talibanes, ¿no? En 98. Como veremos, no es que haya evolucionado mucho más, porque la película que hoy os traigo, que como decían la genda, es un documental, ¿no? Es un documental que se llama My Childhood, My Country, mi infancia, mi país, 20 años sin Afganistán. Y como dice el título, evidentemente, nos va a cubrir 20 años de Afganistán. Por eso volemos a Kabul, y no solo a Kabul, a otras ciudades de ese entorno. Y hostia, impactante, ¿no? Evidentemente cambiamos registro, no tiene este tono lírico que tenía al esironder de Kabul, pero sí ese tono trágico al final, ¿no? Aunque la película no lo pretende, no es que la cámara esté imprimiendo continuamente el drama, porque el drama ya está ahí, y el drama se supone que no debía estar. Mira, vamos a ser un poquito más claros. La película empieza justo después del bombardeo que hicieron los taraos de los talibanes, en una zona noroeste de Kabul, que lo hicieron para cargarse los budas de Bamiyan. No sé si tu te suena. Cuando veamos el trailer saldrán las imágenes, y bueno, lo entenderemos todos mucho mejor, pero estamos hablando de unas obras arquitectónicas, se podría decir, de hace más de 1.500 años, es decir, unos budas tallados en la piedra, de un tamaño, vamos, mayúsculo, que, claro, cuando llegó la ocupación talibán, y cuando estaban un poquitito calientes, los señores decidieron cargárselos. Porque, al final, toda escultura y toda abria de arte que presente un individuo o una persona, al final, si no es dentro de un carácter religioso, está provocándose, según ellos, la idolatración. Entonces, no, aquí no se puede idolatrar a dos budas, de hace más de 1.500 años, en piedra. Entonces, ¿qué hicieron? Pues lo reventaron. Lo reventaron, pero lo reventaron masivamente con bombardeos, hasta con disparos, es decir, fueron allí a muerte, a disfrutar todo aquello. Y es curioso porque después de eso, a los meses, eso pasó a principio del año del 2001, a los meses, el 11 de septiembre, especialmente los torres quemelas. Ah, vale. Bueno, lo que venimos a decir es que estos tios bombardean aquí y allí, o sea, que no tienen complejos. La película empieza tras eso, tras la ocupación que hizo Estados Unidos de Afganistán, seguramente, ¿no? Recibiendo la propuesta de guerra, creo que quedó clara, ¿no?, la propuesta de guerra por Afganistán. Entonces, estos señores, los Estados Unidos, decidieron ubicarse en Afganistán para que en cuatro días arreglar aquí el conflicto, matar a Miladen y salvar a ese país. Salvar a ese país que tiene mucho producto mineral, también, y es interesante estar ahí. Casualmente, exacto. Pero la película hace este seguimiento de la historia, es muy interesante, esto lo aprendimos todos en guión. Si tú quieres hablar del mundo, o de un entorno, o en concreto, habla de un individuo. Porque ese individuo, muchas veces, puede ser ejemplar y te puede permitir, ¿no? Es como lo que estoy haciendo yo ahora con el festival asiático. Es hablar de una película para intentar entender el festival, hablar en este caso de una persona de una persona de Afganistán para hablar de esa realidad. Y el tío, el director, en este caso, que es un carácter del documental que se llama Bill Krabbsky, después hablaremos si hay un poquito de tiempo sobre su obra, es Alan... Bill Krabbsky. Es un tío que lleva grabando documentales hace más de 30 años. Y que en este caso, él tenía pensado grabar, precisamente, tras la ocupación de Estados Unidos en Afganistán, poco el testimonio de la situación del país a través de un... lo dicen inglés, ¿no? Un mail. Él buscaba un macho, sino un hombre de Afganistán que pudiera retrasmitir un poco lo que estaba sucediendo. Y él, en una entrevista, le escuché, como decía, me encontré gente que tenía grandes cosas que contar, grandes anécdotes, muchas trágicas, porque estaban acabados, estaban agotados. Es decir, no había acción en eso. Tú no puedes empezar un documental si todo va a ser una narración en retrospectiva. A la vez que hay una narración en retrospectiva, queremos saber qué está sucediendo en este posible nuevo Afganistán. Entonces, él lo que hace al final es descartar a todos los adultos y se centra en un niño. Un niño que en esa época tiene 7 o 8 años, Mirj Hussain, y es un niño que precisamente, por culpa de la guerra, está viviendo con su familia en la zona donde estaban los Budas de Bamillán, está viviendo en Bamillán, porque a través de los bombardeos acabaron provocando cantidad de cuevas. De hecho, ya había muchas cuevas en la época, pero con los bombardeos aún quedaron más rincones por ocupar y esta gente que salía como refugiados de sus propias ciudades acabaron viviendo allí. Entonces, el documental empieza con este niño que juega, que tú estás en un entorno de guerra y de pobreza, porque al final estas familias han abandonado su hogar para vivir en medio de cuevas, donde ni siquiera ya queda el arte del pasado, porque se lo han cargado. Pero, en cambio, el niño juega. El niño está ahí aún con esa realidad de niño de sitanitos, que entiendo que también interactuando con la propia cámara y con ese equipo cinematográfico que nunca vemos, pero que se hace evidente que está presente, es un niño feliz. Y esto es algo que me impactó muchísimo. Claro, porque esto está bien una historia destructiva y triste. La cançó de fons tampoco es que si la alegría de la huerta prou m'estàs dient que a la banda càmera hi ha un nen feliç, o sigui, a vegades, un contrast. Al principio de la peli, y entonces es muy interesante ir viendo como a lo largo de estos 20 años hay un seguimiento del niño, el niño se vuelve chico, el chico se vuelve adulto. Estamos ante una suerte de boyhood, ¿vale?, para que nos entendamos, pero no un boyhood de... Que en el fondo, boyhood trasladaba la realidad a la ficción, aquí no, aquí es directamente un documental, pero sí que es cierto que la posibilidad de ver un crecimiento real en pantalla, es una evolución, y esa evolución nos sirva en paralelo de entender un país, porque veremos cómo ese niño después tiene unas intenciones profesionales que se puedan ver truncadas por la falta de escuela. ¿Por qué no va a la escuela? Porque tiene que ayudar a la familia. De hecho, lo que vemos al principio de la película es un niño que tiene dos padres que parecen dos ancianos. Y ni mucho menos podemos aspirar a saber la edad, pero nos queda bastante claro que esos padres no son tan ancianos. Simplemente, la vida de los ha desgastado a un nivel increíble. Y lo veremos en él, porque en 20 años, es decir, pasa de los 7 a los 27, ya no vemos un chaval de 27 años. Vemos un tío con dos niños casado y totalmente asentado, propio de la cultura y del país en el que vive, pero también del desgaste. Porque es un chaval que al final no consigue ir a la escuela, no consigue ser un presidente como él quería, él quería ser un político o un poderoso. Al final tenía una imagen de futuro. Y, de hecho, es muy interesante porque, en muchos momentos, habla bien de Estados Unidos. Cuando es un niño que le gusta a los americanos todo el pueblo, creía que con la llegada de los americanos todo se iba a solucionar. Y, hostia, al final, esto lo dejo para después del trailer, al final, lo único que encontraron es esta salida... Q3 y Cobarde, ¿no? Y dejarlos. Es un cambio de buchilla. Sí, exacto. Totalmente. De hecho, ¿qué os parece si escuchamos el trailer? Veremos esas imágenes que os comentaban de la explosión de los budas de Bamillán y los que entendáis farsi de puta madre, porque os vais a enterar de todo, que hay muchas líneas en inglés también, ¿eh? American troops training Afghan soldiers ambushed by the Taliban. 32 civilians died. The U.S. military said it had conducted air raids. Ja ho veiem, t'ha fet. The suicide attack near the German embassy. 80 people so far have been killed. Two bombs in the Afghan capital. Left at least 25 people dead. Reporters rushed to the scene of yet another bomb blast. What about Russian? What about Russian? The movie... En el fondo, bueno, ahora pasamos a escuchar Assa Bennett, que es el compositor que firma la banda sonora de la película, que no es que sea muy musical, pero ahí está. Ya lo habéis visto en el trailer, o si no lo habéis escuchado, que realmente hay muchas líneas de diálogo diferentes que no son solo en farsi, sino que la película también tira de testimonios de políticos de la época y de declaraciones más aceptables que otras. Y de hecho, si os dais cuenta, aunque el trailer también empieza con esa gran explosión, que es en el fondo el punto de partida de la obra, veremos cómo después esta familia puede acabar dejando las cuevas, se empieza a buscar la vida. Y de hecho, es muy interesante cuando el modelo, es decir, Mir, Mir Husain, ese niño que ya no es niño, ese adolescente, que ya ha dejado las minas porque está cansado de ese entorno rural, y al final busca con su familia, su mujer y sus dos hijos, ir a Kabul a buscarse un poco la vida y ve que lo único que hay es pobreza en Kabul, por mucho que esté en Estados Unidos, intentando evitar que los talibanes se sigan inmolando y provocando grandes explosiones, porque precisamente lo que hemos visto en el trailer, y realmente, como empieza la película, es con un tiro de cámara subjetivo de alguien que va en bicicleta y que está yendo hacia un bombardeo. Acaban de matar a ciertas personas en un bombardeo, donde de hecho han muerto muchos civiles, como siempre suele pasar, pero ¿quién está llegando a ese punto? Los periodistas que quieren volver a cubrirlo. Y nos enteramos de un segundo bombardeo. Esto es muy típico de toda la historia. Aquí pasó en el año 38 que la Plaza San Felipe Neri lo que hacían era tirar una bomba a los italianos en la Guerra Civil, y cuando la peña se ocultaba en los bunkers y acababan volviendo a salir en plan, ya se ha acabado, ¡bum! Volvían a bombardear. Esa era la manera eficiente de que tus bombas, al final, acabaran andando con bajas. Esto es lo que intentan hacer allí para cargarse a quién, a los periodistas. Los talibanes meten esas bombas para cargarse a los periodistas. Y es así como empieza realmente la película. Es decir, argumentalmente hablando, tú vienes con ese punto de partida, te deja con la intriga de habrá muerto, evidentemente que no, no es ningún spoiler, ya está planteado así. Pero es interesante ver eso porque ¿quién iba hacia esos bombardeos? El protagonista, Mirj Hussain, que ya es un periodista. Es muy interesante ver la evolución. Y esto se cuenta continuamente. Es decir, no es un gran spoiler, porque al final lo que interesa no es ver si argumentalmente el niño acaba siendo presidente o no, es evidente, sino es ver el devenir de las cuestiones. Y como alguien que ha estado siempre delante de la cámara, se ha estado familiarizando con ella, ha aprendido también a ver el mundo. Eso conecta un poco con lo que hablábamos al principio. Esa singularidad, muchas veces está en el mundo a retratar, pero a veces también está en la mirada, en esa persona que mira por el visor. Es esa persona a la que le puede dar una dimensión diferente. Y alguien que ha vivido la guerra y que ha estado oculto en cuevas como un niño jugando y que ha sido un protagonista de una obra documental, creo que tiene mucho también a contar después detrás de la cámara. Y eso es lo que consigue, como en Kabul, no acaba escotando curro, acaba trabajando como cámara. Y los cámaras de Kabul, sí, algunos retrasmiten partidos de fútbol y tal, porque el fútbol la seguimos esperando, pero también está el tema político. A fin de cuentas, ver esta película desde el confort de tu casa es muy fácil, pero en todo momento no hay que olvidar que todos aquellos que están en la producción de esta película, como el propio modelo, están en un entorno de guerra y que en cualquier momento algo les podría suceder. Es sorprendente que de alguna manera la familia se mantenga en el tiempo en estos 20 años, pero ya te digo, es un subidón total cuando empiezas a ver el documental a través de los ojos de él, porque muchos de las imágenes que se utilizan son grabaciones suyas. També digo una cosa, miran, aquí la durada, 90 minuts, hora i mitja. Ostia, cumprimir-ho tot, no? A 90 minuts. No sé, con vada rítmica o con vada contingida. Te voy a contar dos cosas. El proyecto inicial de este director que se ha notado que me cuesta pronunciar... Phil Grabsky, Phil Grabsky. Este hombre ya, como os decía, trabaja para la BBC hace mil años y tiene de hecho su propia productora, es un tío que Seven Arts Productions, es un tío que está detrás de obras como guionista, productor y director, desde In Search of Beethoven, Escape from Luanda... Y mucha obra últimamente de carter pictórico, exacto, de amistas. Si estic veient que ha fet Cezanne, ha fet Monet, ha fet Da Vinci... Tiene un número infinito de documentales, pero es que realmente este tío ya fue a grabar una película que triunfó muchísimo, que es The Boy Who Plays on the Buddhas of a Millan, el niño que juega en los Buddhas de a Millan. Y es una película del 2007 que ganó el primer premio de tiempo de historia, porque en el fondo ya era una obra hecha. Después vuelve y en el 2011 se da cuenta de que, hostia, un año que ha estado grabando a Mill no es suficiente, hay una relación que se ha establecido en presencia y después en la distancia ya no se puede mantener, y de alguna manera Phil necesita volver a ver a Afganistan a través de los ojos del niño y saber qué ha pasado con Mill. Vuelve y graba una segunda película que se llama The Boy Mill, 2011. Va a ser la continuación. Pero realmente en esta última película recupera muchas de las imágenes del pasado y le da un equilibrio a todo el devenir. No se centra solo en la imagen del niño, sino que se centra en toda su vida. Y en este caso ya no solo lo ha hecho Phil Grabsky, sino que ha participado alguien como es, alguien que lo dejan muy bien en todo momento, que es Shoahib Sharifi, que evidentemente es una persona de Afganistán, que es un afgano, que es quien ha podido permitir la evolución de este documental. Si Phil Grabsky consigue hacer esas obras en aquellos años, viendo que la tensión cada vez crecía de nuevo, se le hizo muy difícil volver. Entonces, al final, quién ha estado grabando. Esto es un tándem. El director en el extranjero, en Europa, sobre todo en Londres, porque es inglés, con las productoras y con todo el necesario para sacar un proyecto adelante. Pero quién estaba en Afganistán arriesgándose junto a Mir, el Shoahib Sharifi, que es alguien al quien le han aplaudido la película, su ópera prima, es un tío que, como os decía, ha realizado documentales para la BBC, para Channel 4, es alguien que ha salido a Afganistán, que ha estado trabajando en Londres, en Australia, pero que ahora vuelve a estar ahí. Es interesante imaginarse todas estas personas que nos han podido permitir entender un poco esa realidad, ¿qué estará pasando con ellos? ¿Qué estará pasando con ellos? ¿O con esas directoras? ¿Conozéis que el año pasado, para la Asian, trajimos una película, y ¿qué estará pasando con ella? ¿Podrá hacer cine aún? Difícilmente, ¿no? Difícilmente. Y nada, simplemente que intentéis verla, yo estoy convencido que está siendo una película que la vimos y me hace gracia que hayas hecho de nuevo este paralelismo entre cine presencial y cine online, porque Asian también ha tirado por ahí, principalmente, ha forzado la presencia, pero ha habido algunas pelis en Filming, y una de ellas será precisamente esta. Ya no está, no suposo. Habiendo pasado por Filming y por el semínsis de Valladolid, una película que se ha proyectado tres veces en el Festival de Valladolid, me da la sensación de que es una peli que pronto empezaremos a ver. Y para temática, yo creo que es muy Filming. Exacto, joder, y que hace nada estábamos viendo a los afganos colgar de un avión para intentar salir de allí. Y ahora, de alguna manera, bueno, yo como me he vuelto vulcanólogo, ya no estoy tan pendiente, pero joder... De fet, és molt el que deies dels periodistes que van quan la gent marxa dels llocs, no que marxa corrents si els periodistes no van a cobrir-ho amb el volcán, també. Tu veies tots els avions intentant, o a Machuana, la gent, però després tots els periodistes els ho té els planíssims. De hecho, es una pregunta que le hiciera una fil en plan... Hosti, te sentiste cómodo dándole una profesión que aparentemente, o sea, una profesión muy loable, pero que pueda ser tan peligrosa en Afganistán, porque de alguna manera ellos son responsables de que este niño, mira, que ya hombre, sea cámara. Y aunque, de alguna manera, dices, hostia, pues qué bien, ¿no?, la profesión para él y para su familia, a la hora de la verat, también es muy arriesgada. Y también reflexiones continuamente sobre la mirada d'un cineasta que al final siempre vampiriza un dramágeno para que nosotros... No lo hace con esa intención, estoy convencido que Phil lo que intenta es... Hostia, que todos seamos conscientes de lo que sucede en el mundo, pero a la hora de la verat, siempre hay una imagen de alguien que vampiriza un contexto para ofrecérselo al resto. Como nosotros, ya vampirizamos Molins y Asian para ofrecérselo a nuestros empanados. Explrimim, explrimim-me els ullals. Bé, posem-nos fins i tot a dues setmanes. Adeu! Gràcies per ser part del nostre municipi. Gràcies per ser part del nostre municipi.