M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació. Un programa cuinat per... Si miramos atrás a un certament del nombre europeo i proyección internacional como el Festival de Cannes, podemos comprobar como la presencia de cine asiático es cada vez más frecuente entre su programación. De hecho, en su pasada edición, las producciones asiáticas no solo ocupaban un porcentaje importante de la parrilla, sino que además triunfaron en el parmalés final, obteniendo gran parte de los premios relevantes. Gran Premio del Jurado para Hero, del director iraní Asfarhadi. Mejor guión y premio fipresi para Drive My Car, del japonés Ryusuke Hamaguchi. Premio del Jurado para Memoria, del tailandés Apichapton Berasitakul. Y en el formato más breve, Palma de Oro para el cortometraje hongkong, es All the Crows in the Wall, de la directora Gitan. Y esto que ocurrió en Cannes ha pasado en Venecia, en la Berlinale, en Sitches y en San Sebastián. No sucede cada año, ni en cada certamen, por igual, pero aun cuando resulte evidente que no existen fronteras para el cine de calidad, algo acontece en Asia que nos invita a seguir expectantes, mes a mes, de su producción cinematográfica. A este respecto, afortunados somos aquellos que vivimos en la ciudad condal, porque gracias al Asian Film Festival Barcelona, no es necesario viajar ni a Asia, ni a Cannes, ni obsesionarse con los cambios de estreno en el calendario. Cada año podemos disfrutar de la mejor cinematografía asiática y ver tanto las películas que han pedido un previo recorrido triunfal como aquellas obras hasta el momento desconocidas. Y no por eso menos interesantes. Y este año, en su nueva edición, el festival ha vuelto a hacer de lo impensable lo posible, compactar en 12 dies la reciente creación filmica del continente más extenso y pobrado del planeta, consiguiendo con ello un sólido de retrato de su compleja y variada realidad sociocultural. Así como lo describe Menegrás, la directora del festival, el Asian Film Fest es un mosaico de narrativas locales que permite descubrir al espectador lugares, paisajes e identidades como ningún otro medio de comunicación. Mola, mola, la frase de Menegrés. No, tio, que em veig molt flotxat tornant una altra cosa, parlar de l'Asia, nen, i avui hem de parlar d'alarmolins. Avui no és dia de l'Asian, tio. L'Asian té l'armolins, tio. Després d'aixes, què toca el calendari? Asian cullons i molins. Bueno, bueno, puede que sea verdad. Hay apaz. Y en el fondo, si lo piensas, Paul, la reflexión de Menegrés, yo creo que te sirve a ti también. Es un medio de comunicación. Toyo es muy de festival, muy de certamen. Porque en el fondo aquí, aquí, Paul, amigo mío, estamos los dos buscando la singularidad. Tue molins con el género y yo en Barcelona con la multiculturalidad. Por una vez, los dos estamos en igualdad, en esta empanada que hoy más que cultural es sobre todo cinematográfica. Qué raro. Así que hoy toca molins y toca asian, festival se tardó, que en diríem, y mucho cine, mucho cine en general, en la empanada cultural. Cinema. ¿Qué lírico se ha vuelto del molín, eh? Aquí és quan tothom aplaudés. Molins presenta. Ah, però això és la mítica, tio. De sempre, eh? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? Com és? que cada any, Terrors Molins, s'entra en una temàtica. L'any passat va ser el mític Ecoterror, que ens en recordarem, perquè el Carles va fer una part... Un altre llibre, el llibre. El llibre d'Ecoterror, no? I, a més, coincideu-vos tan bé, no?, un any que era Ecoterror... Ecoterr... Ecoterrible! Ecoterrible, vamos. Doncs, pandèmicament, ecoterrible. A més, penseu una cosa, 2020 va ser una edició totalment on-line del Terrors Molins, però és que aquesta any ha sigut ja presencial i s'ha notat molt, a més que ja poden entrar el 100% de la gent a les sales, però és que, a sobre, hem mantingut el tema on-line, o sigui, també hem volgut fer aquesta dualitat de presencial on-line. No vol dir que tinguin el mateix, no hi havia res repetit, eh? O sigui, tu podies anar a tot allò presencial i a casa, si et donava encara les retines per seguir mirant coses, podies entrar a l'on-line... ¿Cómo has vivido esto de que el 100% en las salas, tío? Una pasada... ¿En serio? També tinc una cosa, m'aguviava fins a ser... A mi m'he encabriado, eh? A mi m'aguviava una miqueta, però també és veritat que no estem parlant de... És una sala amb molta gent, però les de la Pena i del Terrors Molins, però no estem parlant d'aquestes sales de 100, 600 persones... Ja no te lo digo tanto por el miedo o la hipocondría pandémica, sino joder, porque cuando has acostumbrado a vivir tus películas... Ah, bueno, una butaquita delante y habrás vacía. Y dos a tus lados, sobre todo, me importan las de los lados y la de adelante. ¿Paja la chaqueta y el... Sí, no? Exacto, tío. Y de repente, evidentemente, aquí estás sent... Et dic una cosa, et dic una cosa. El que sí que he agraït és que els orinaris de paret, que això és una cosa que ja us ho vaig preguntar al MF Infest, s'ha repetit que estaven separats. Nadie te la mira mientras m'he agraeixo. Exacte. Ni jo puc mirar. O no, hauria de fer una angulació bastant suspitosa i creepy. Però, bueno, tornem a això. 2021 presencial i online, per fi, hi ha presencial, i la veritat ho he gaudit, però com... Crec que cap any ja no te n'han contingut, sinó amb la festa que rossereu ara. Jo crec que és perquè tenies molt de temps per dedicar-ne a molins carons. Moltes ganes, tío, moltes ganes, de veritat. Estava tot bé. I aquest any, com hem dit, l'any passat va ser a l'ecoterror, i aquest any se'ns ha tratat en la temàtica de la contracultura, no? La contracultura, que és un terme que... Bueno, mira, abans d'explicar-ho jo, que ho expliqui Javier Roeda, que és un dels entrevistats que vam fer, que és ni més ni menys que el director del festival, del terror de molins, i que ens explica què és això de la contracultura. Bueno, la contracultura es defineix, diguem-ne, en termes generalistes, com tota aquella cultura, però que no és cultura, diguem-ne, com totes aquelles accions, moviments, persones que estan creant en un títus d'una societat al marge, té el que seria la cultura oficial d'aquella societat. Aquí entran moviments contestataris, revolucionaris, l'alliberament, etcètera, no? Vull dir, gent que està sempre als marges, creant als marges, i fora dels canals que originalment estan habilitats per la societat o per aquell sistema, perquè es puguin veure, no? Nosaltres, nosaltres som contracultura, no? Ja, és el que t'hi va a dir, tio. Què passa quan la contracultura se vuelve cultura, no? És a dir, això és com en Broadway, el Love of Broadway, no? Estava a Love of Broadway, però al final hi ha... La contracultura no vol dir no cultura o acultura o anticultura, bueno, podria ser una mica anticultura, però forma para, òbviament, de la veu, del poble, sobretot, no? De fet, durant l'entrevista, fins i tot el Javier Roda ens comentava del tema del grafiti, que també, com aquest, és l'art contracultural per excel·lència, per dir-ho així, no sé què vaig dir de veure a Banksy, a les exposicions de Barcelona, i sortir per la gift shop. Que això és el més curiós de tot plegat. Però, bueno, s'entrem en una situació, no? Contracultura, de fet, comentàvem abans que l'any passat van fer aquest llibre amb diferents autors de capítols, parlant de l'ecoterrora, aquest any no s'ha fet un llibre, sinó s'ha fet un fancine. És un format que aquí comentem bastant empanada, no?, dins del tema del còmic. I jo estic molt curiós que es pugui arribar a fer un fancine amb tot un popurri de no només la temàtica d'aquest any, sinó de totes aquestes edicions. Perquè era un popurri que podria entrar, no només en el fancine, sinó en aquesta cobertura del terror Molins 2021, que era, si parlem de contracultura, parlem de fancine, però també parlem d'una pel·lícula contracultural com era Arrebato, de Zulueta. Que la van veure junts, precisament, a l'estiu, te'n recordes, tio? O l'és veritat, jo dic que no l'he vist, aquesta, clar, clar. A les gandules, a les gandules. No, ens va agradar molt, aquella pel·li. Però era de unidó. Després, a l'espot que hi hem comentat, també un homenatge total a Arrebato, de Zulueta, i després també aquesta secció, que ens portarà més endavant al Carles, que no està disponible, està indispuesto, per el cine. Però ens enviarà un audio que parlarà de Porta Vella, de Pere Porta Vella, que també com aquest representant català de la contracultura. Hostia, l'estic veient amb un tajurat, tio, és el David Pareja, que l'estic veient ara a una sèrie de filmings, que es diu Doctor Porto Tudondo. És la primera sèrie feta per filmings, no? Exacte, produïda per filmings, no? Sí, sí, sí. Si s'ha deixat passant, veuràs a fer-me imogrufa. També? Ha estat cantant de compositor Vasco, no? Que també n'ha dibuixat. De hecho, tiene una animación bastante interesante. Uau, boníssima. El de Belza, com es deia, el de Negra, sí, que era l'animació. Sí, sí, sí. Però, bueno, ja us dic, el tema contracultura l'han tocat des de molts punts de vista, però és que aquest any ha sigut un any de rècords, de rècords totals. O sigui, estem dient, rècords d'espectadors, tan presencial com online, que són 40 anys, 40 edicions. Perquè em fa gràcia que li vaig dir a l'entrevista, sí, perquè els 40 anys, perquè és l'edició XL, diu que el 40 d'aniversari diu no, són 40 edicions. Perquè dels anys 90 es van parar, uns 8 anys es van parar. I això és una arranca. És la rebuntada que va fer Sitges. Vale, vale, es van aprofitar, no? Sí, sí. Són unes copiones, no? Però 40 edicions em van dir, clar, que els 40 anys són les 50 anys, fan els 50 anys... Hi haurà 20 anys d'edicions, no? No, que haurà 28, perdona, sí. 42 edicions, 50 anys. Això dintre de dos anys, eh? Però són aquestes 40 edicions 20 anys de curs, que es diu ràpid, eh? Però 20 anys de que estan competint curs amb premis, com els Mèlies, per exemple. Són dels que entreguen Mèlies europeus. Si parlem de l'assistència, més de 6.000 assistents, a flipar, eh? Amb una setmana de festival com és el Múlitz, amb una sala que tampoc és allò gegantina, imagina't, 6.000 assistents, a record entre les bandones més de l'11% respecte al 2019. Això està molt bé. Això sí que és un número molt interessant, tio. Val amb millora, inclús parlant d'èpoques prèvies a Patrínia. Sí, sí, i s'ha notat, eh? 80 nous films entre documentals, germatratges, curmatratges, 20 estrenes, que això també era molt interessant, però el que veureu és estrena alguns mundial, algunes espanyoles, pel·lícules també d'estrena, superbé. Moltes operes primes, que això també és molt interessant de veure, hi ha el... Però molt interessants, moltes, que després parlarem, perquè són superinteressants. 220 professionals, és el que em deies també de tan de jurat, però 220 professionals que han participat en activitats paral·les que han fet, 80 convidats, de fet, un dels que vam entrevistar, un americà, un americà, un americà internacional. L'any passat vas entrevistar un tio de Sud-Àfrica, precisament... Bueno, però en l'any, tio... Què vols dir, que estava presenciada en aquesta vegada? Sí, sí, a l'americà estava allà, per això. De fet, va ser molt curiós, perquè... Va ser propina? Allò un americà només m'interessa. No, no, però a l'americà va ser molt curiós, perquè jo, entre pel·li peli, entre bloc i bloc de curt, estava fent jo la cervesa i el bocata allà fora, del terror Molins, que habilita en tot unes barres i això, llavors va ser com ells va apropar, i jo, que està lliure a la cadira, i el tio s'asseu. Així em catalana, eh? Però em va dir això i es va asseure i em va començar a preguntar amb l'anà, i tu que veig aquí l'assistent, i jo... I jo vaig ser com el Superman, vaig obrir-me la jaqueta, que feia molt de fred, i vaig dir, doncs sóc pressa, quina eres tu? A partir d'aquí vam començar a xarrar, i al final va dir, no, sóc el director d'un curs, que per mi és dels millors que s'han projectat, i vam poder-li fer una entrevista. No, no, va ser... A nivell d'entrevistes t'he vist molt fort. No sé quantes ens portaràs. Farem extracta de les quatre que hem fet. Sí, sí, sí, interessant. Llavors, bueno, ja que parlàvem del noi aquest, que ens ha vingut a parlar de l'Amèrica, doncs ens ha explicat que és per ell el Tarot Molins. Molt bé. És crino, eh? El tio, traduïm. El tio el que diu és... De fet, em va explicar que el seu... que el productor del curs i distribuidor i tal, li van dir que si el movia per a algun lloc d'Europa, i sobretot a Espanya, que el envies al Tarot Molins. Que havia de ser aquí, Molins. Diu, sí que és veritat que Sitges és el que té molt de renom internacional, però que Molins és la puresa del terror, i com es viu. Recordem que Sitges és de cinema fantàstic, no, fantàstic, sense ficció. Sí, de fet, el terror era una paraula del festival de Sitges, i que va deixar de sortir, i una miqueta, com ho has dit, d'anar i tornar, va deixar de sortir i va tornar, i finalment va dir, mira, escolta, apostem per un festival més de caire internacional, que tingui la fantasia, que en el fons, com a paraigües, perquè el terror la pots ficar una mica dintre d'aquest concepte de fantasia, i ja deixem el Molins perquè haig de dir, tio, no és per res, jo me l'estimo molt, i sobretot me l'estimo molt per el que els portes a la ràdio, però, francament, perquè, precisament, o sigui, un 20% de lo que es veia a Sitges, totes les pel·lícules, totes les pel·lícules de la selecció oficial de Molins, havien passat per Sitges. No tot, no tot, no. No, perquè havien estrenes. Bé, Adrià, ja t'he... Ja t'hi amaran els abogats, perquè ara ens van haver de donar aquella idea. Resultament, estàvem en secció de film. A mi en rueda. De fet, el que deia això, el director aquest, que no em dic el nom, Daniel Byers, que era el director de penombra del Cormatratge, el que expliques, això, de que, al final, Terror Molins és aquest referent, també, internacional, i que ja ho va viure. De fet, es va estallar uns dies, i va viure bastant tot el tema de... De com? De com al públic. I, a més, que ja et dius que es notava molt, que veníem d'un any online, i allà hi havia moltes ganes. Però, entrem en el que seria el palmarés molt per sobre. Intentem fer una mica d'anar avall, i fer una mica d'anar avall en què s'ha cocidat. Què s'ha cocidat? És pel·lís de sitges. Sí, i crec que la primera, que ja la deus coneixeu una mica, és Indi Earth. Aquesta pel·lícula, que guanyat el Terror Molins... Va guanyar? No ho sabia, eh? No ho sabia el palmarés. Sí, millor pel·lícula, Indi Earth, de Ben Whitley, no? Exacte. Perquè tu sí que ja l'havies vist anteriorment, però... Sí, no ho haig de dir fora bromes. Hòstia, allò que parlava el Byers, aquest de... Aquesta comunitat que es va creant al voltant dels festivals, ja sigui asiàtic, ja sigui terror, ja sigui sitges fantàstiques, sí que és molt cert, eh? I, bueno, tu mateixa has portat un exemple, que és el fet de fotre una entrevista així, quan t'estàs fotent una birra de la manera més espontània, i a nivell de Ben Whitley i de Indi Earth, hòstia, què t'has de dir? Que és una puta bogeria, que és una pel·li que està molt bé. Finalment, la penya que conegui una mica d'aquest director, el Ben Whitley, tu saps que és un tio que sempre fa postes dures. M'estàs liant, ja estic parlant en català. M'ha acabat la puta. És un tio que s'hi ha fet molt famós en el 2012 amb turistes. Sí, sí, sí. A nivell sinopsis no sé si quieres. Bueno, és que és bastant curiós. És una pel·lícula que, a part de que té Sergius, alguns l'hi sergi, alguns narratius, però al final és com una investigació. A mi em va recordar, inclús, aquests de Anniquillation. Són pel·lícules, o sigui, parlem que la guanyadora justament toca el tema de l'ecoterror. És un pel·lícula que podria haver estat perfectament l'any passat i guanyar. I en dia, el que fa és que aquesta mena d'investigadors que van a la reserva, és que, clar, és que no vull desvallar massa coses. Bueno, però simplement és una parella que s'ajunda. No és una parella de sentiments, sinó professional. Són dos científics. Uno que llega en plena pandemia a un centro que está en pleno campo, ¿no? Y entonces los dos deciden salir para recuperar a una doctora que han perdido, que han perdido de vista y de la cual hace mucho tiempo que no saben. Una doctora que dejó el centro de investigación por así decirlo, precisamente para un proyecto muy determinado y ha desaparecido. Entonces alguien que está vinculado a ella llega a este centro, que es un hombre en este caso, y los dos, una professional, una investigadora y el chico acaba de llegar, salen de migran a través de ese campo en pleno contexto pandémico, pero al final se supone que si están en el campo nada les va a pasar, salen a buscar a la doctora i Ben Whitley se acaba de poner cada cosa en su sitio. I els personatges són... Però ja és de la pista, eh, el ecoterror. Sí, és el que se va a encontrar. Per cert, ja per tancar aquesta pel·lícula, però és... la doctora la que busquen és la d'Adult Materi. Exacte. Aquella sèrie que vam portar sobre la indústria porno, i aquí jo crec que també fa un paper... És molt bonic, tio. És que es diu Halley's Careers, no? Si no m'equivoco. És una tia que sucurra moltíssim i que, de fet, la sèrie aquesta que has comentat, no? Adult Material, joder. Supercreïble el personatge. I l'investigadora, també és molt creïble. I, d'alguna manera, la locura és transitoria, eh. Està molt bé, perquè els personatges estan molt ben construïts, i realment val la pena veure el procés que faca personatge i, sobretot, dins d'aquesta bogeria que s'acaba muntant el director. Però, mira, ja que parlem del tema de les actuacions, ens anem a Coming Home in the Dark, que és una pel·lícula que guanya no només a direcció, marascodíssim, guió, que també és molt marascú, però també a Mijoc Triu. Hòstia! A Mijoc Triu! Sí, sí, sí. S'ha endut a Mijoc Triu. Llavors és una pel·lícula... Aquesta també la vas a veure. Aquí jo trobo que és una pel·lícula d'aquestes que et foten els pèls de punta. És un terror personal psicològic, no és. Hi ha de monstres, hi ha un punt de lo desconocido, de que hi ha por de què està passant, és la terra... Però també hi ha un... Sí, sí, clar, hi ha també el tema... Un representant d'aquesta tierra que parece... Per malinterpretar-la, no? Sí, sí, ese punto casi profético. Y es un tarado. Exacte, es un tarado. En Come and Home tenemos unos cuantos. Aquí tenim uns tarados, però és aquelles pel·lícules que té a sergir com per a qui és el malo. Yo creo que tampoco descubriríamos mucho por si dijéramos claramente que al final estos tarados, como se presentan en la pel·li inicialmente, como tarados, tienen la excusa de un pasado traumático que nos vincula, además, a la pederastría, al abuso también de la violencia en centros-centros infantiles, ¿no?, de chavales huérfanos o que han tenido... Bàsicament és una pel·lícula que s'entra molt en... És una mena de road-movie, per dir-ho així, d'un sagrest, d'una parella de pares, diguéssim, d'uns 50, 60, i el sagrest en dos persones, al voltant dels 30, 30 i algo, i llavors és com es va desgranant a partir de diàlegs, pràcticament tot, per això el tema del guió, el premi, llavors és els quatre personatges com van interactuant i com van desgranant tot aquest suquet, i ja us dic que t'agafa. És molt potent, és molt potent. No només la direcció, sinó els encuadres, penseu que hi ha molt de moment de cotxe, de parades i tot, però és que està tot molt ben construït, i sobretot és això, et manté l'atenció, jo feia temps que no estava amb aquella atenció de thriller. Però allí estic... Allí sí que hace un papel muy interesante, pero si alguien destaca en la interpretación es Daniel Gillies, como Mandrake, que es, de alguna manera, hay un tándem de tarados, pero en el fondo uno de ellos es el que lleva la voz cantante, y además aprovecha también para hacer una pequeña reflexión racial, lo entenderéis si veis la película, y ostia, sí, al final hay muchas muy buenas intenciones en este thriller psicológico aparente, porque intenta reflexionar, como decíamos, sobre el abuso del poder en ciertas escuelas, o centros de reclusión, y también con el tema racial, y evidentemente tiene sentido que eso lo hagan en Nueva Zelanda. Es una ópera prima, si no me equivoco, de un tal James Ashcroft, y es una película neozelandesa que eso ya de por sí tiene... De fet, sortiran unes quantes óperes primes, i aquesta jo, de veritat, que com a opera prima, es más espectacular, y además es cruel, cruel... Sí, es cruel, a l'inici es muy cruel. A mí me sobran algunos... Bueno, si veis una película... No, però me sobran algunas revistaciones del pasado, que buscan contrastar con el look. El tema flashbacks, potser hi ha moments que ha dit que... El guió està tan ben perillós que no cal. No necessitabas eso. Se nota la típica inseguridad de director inicial, que dice, ostia, vamos a dejarlo explicadito, pero no se da cuenta de que ya tiene un material tan potente que lo único que hace cuando mete esos flashbacks es cagarlo un pelín. Es una pel·li de, ostia, de nota muy alta, que, per a mi, baja un poco con esos flashbacks. Mira, i parlant de baixar nota i de cagarlo un pelín, vamos a cagarla un pelón. Un mogollón, un mogollón. Jo crec que ja has llegit el guió. Me voy. Anirem saltajant, a lo que és el Palmarés, però és que hi ha millor fotografia que se l'han dut de Mèdium. Mèdium és una pel·lícula que aquesta sí que sé segur que va passar per Sitges, perquè és una de les que es venia molt bé. És una pel·lícula que la van vendre com la pel·lícula Terror de l'any, sinó de la dècada. La pel·lícula més terrorística, la pel·lícula més anada a d'olla, i jo pensava, uau, fals documental sobre... A més, una pel·lícula d'on era? Dintre d'un es. Insultante. Insultante. Una pel·lícula fals documental, en el que se'n diu el Metragin Contral, fan fotets sobre... sobre rituals, sobre exorcismes, sobre posacions, sobre tot això, i la varian, clar, espectacular. Jo no t'escarto que tingui una foto interessant, però és que és una proposta que, la veritat, potser... és de l'opitjor que missa molins. De l'opitjor que missa l'any. L'úgara de dubtes, este año. Yo respeto mucho el cine, e incluso cuando está fallando pienso... No, no, no te duermas, tío, porque igual ahora está la clave en la siguiente secuencia, o en el final es una pel·li que no. En el cap a l'all. És increïble. El plantejament és interessant. El plantejament és que li estan fent una mena de vídeo documental a la dona... A una buru. Una mena xamant, que està... I llavors t'explica les seves vivències de com va aquesta mena de Déu, li va entrar dins, i ella és una mena portadora de la paraula d'aquest Déu. Sí, són imàgenes santes, també, en aquesta cultura asiàtica. D'això, si tu, a l'inici, te'l creus perfectament. Però, a mesura que avançant, l'esperpèndose dispara, apareix paraules amb l'activity per moments, apareixen mil referents, però no referents, verem referents mal fets. I, a més, hi ha els útims, potser, 20, 30 minuts, perquè la pel·li no es curta, els útims 20, 30 minuts, és un espectàculo circense de gente bailando a cámara, pràcticament, de possessió. Maquillado de zombis. En el fondo, es una pel·li que, si te la venden como comedia, funciona mucho mejor. Si a mí me preparas para decirme, te voy a cambiar, es decir, tú estás esperando algo que vaya más fuerte, más intenso, y que explique un poco algunos de los hechos tan confusos que estamos viendo a nivel argumental, y lo que nos encontramos es que va hacia ese delirio esperpéntico que tú mencionas, que la única opción que tienes como espectadores, o sobarte o descabonarte. Va a ser molt bestia. Dónde está Paul, aquí, la cagada, i per què l'han vendido? És Nahon Jin. Nahon Jin es un director coreano, que es el puto amo, que tiene de Yellow Sea, no has visto de Chaser. I The Willing. I The Willing era su tercera pel·lícula. Es un tío de pocas pel·lículas, pero cada una o una obra maestra. The Willing es una pel·lícula que tocaba con ese imaginario y con toda esa cultura enfrentada a los espíritus, tan propia de Asia, pero en esta casa en Corea, y se le nota que es un tío que tiene un amor y una fijación por este tema. Seguramente, en el argumento inicial de The Medium, vio algo interesante y ha producido la pel·lícula, y eso le ha dado un nombre internacional. Aunque no te suene Nahon Jin en el campo del tin asiático, es como top ten. Entonces, The Medium tiene ese peso en el fondo y ese equivoco. Ja us dic que potser sí que a Futografia, jo crec que hi havia altres Futografies millors, però que a San Dui, un palmar és oficial de mídia, la nivell Futografia es integrar las imágenes documentales con la par sceptiva. Això a la primera part, estic d'acord, però un metraje encontrado, i aquí ja me pongo purista del género del metraje encontrado, es un género que costa molt de fer bé, no costa molt de fer perquè és superbarat i superfàcil, però costa de fer bé perquè la càmera la porta algú, i si aquest algú... de cop veu posacions i veu monstruos que li venen cap a ell, l'últim que farà és quedar-se grabant. No me digas, no me digas. Llavors, al demedium, és que hi ha plano contra plano, i això és impensable, tio. És simplement això, i, a més, la pel·li és un llap. Llavors, passem a la següent, perquè escriu-nos, no ens vam de temps. Sexio, això, la sexio oficial, una sexio paral·lela que és being different, que també té premis, masking threshold, no sé com has pronunciat això, però és una pel·lícula rara de cojones, perquè per això es diu la sexio being different, de cojones, amb el qual el director, sense conèixer-me, em vaig anar a fer gintonics la primera nit, i ens vam estar parlant tota la nit, i al final em diuen, no, sí, jo presento aquí una pel·li, un tio austríac. No m'estranya, és a comunitat, tèpetes, gínics... Sí, és una pel·lícula molt rara, és una pel·lícula pràcticament gravada amb Point of View, no per primera persona, sinó són imatges... Tu sempre estàs escoltant el protagonista, que és ell mateix, el director, però no el veus mai, la cara. No l'hi veus mai, perquè sempre està tocant coses, està com el seu sota, està tocatajant, està fent... Llavors, la sinó obje vindria a ser que aquest tio, des de molt petit, però sota't accentuada amb sent més adult, té un so, té un so constant, en el seu cap, com un rotllo... No te passa que no salés d'una disco, no? Exacte, doncs ell comença a investigar, perquè no li troben remei, i comença a investigar, i comença, i és tota la pel·li, és un deliri, és allò que se'n diu un tour de forts. O sigui, és una pel·lícula que... o l'aguantes o te vas, eh? A los surts. Perquè és tot... Sí. No, però no és tan frenètica, sinó és diàleg. És diàleg, és diàleg interna, a mi. Sí, perquè comença a investigar i comença a veure que hi ha objectes que, si estan dins l'habitació, fan més o menys soroll, modulen el so. Llavors, intenta combinar objectes, combina de tot, però tot això, òbviament, amb tites de gènere, que no diré, perquè se l'inva molt la olla, aquesta pel·li. Podria ser la continuació...De tres. No, no, no, de coño, tío, la de metal sound, no? Sound of metal. Hòstia, doncs mira, podria ser, podria ser. Podria ser la continuació, no? Vé de acceptar-lo, el tio s'estressa. O sigui, el tio escolta, però sempre escolta amb aquest... White noise, diguéssim, aquest so... Estàtic de fons, i com el va treballant... Que un White noise li ajudava a dormir a mi hijo, eh? Doncs mira, que es posa aquesta pel·li. Pel·lícula austriaca, de este tío. Déu-n'hi-do, i el director és un person increïble. No és increïble, no és increïble. I llavors ja anem a una de les últimes que comentarem, que és Undergoods, que és també una entrevista que vam fer al director Xino Moïa, que és un director que més opera prima, però és un tio que ve, principalment, del videoclip, i de l'espot publicitari. Un tio que ha fincat a Madrid, treballant en agències de publicitat, i es nota molt que ve de la videoclip i dels esports, perquè parejo una pel·li, que jo de veritat em vaig quedar bastant embobat, d'aquestes tipus matriosques de nines russes, comença amb una història postapocalíptica, del qual dos personatges estan parlant entre ells, un li explica una història i aquesta història se't representa. Aquesta història hi ha altra gent que s'explica en històries i vas entrant, vas entrant. La multiplicitat visual. Llavors és una cosa molt de literatura d'entrar en històries i històries, però és que cada història té un sentit. És a dir, cada història hi ha com una mena de personatge externo, una mena d'intrus a una família, a un grup d'amics o algo, que desestabilitza tot. És una pel·lícula a vegades amb terror, a vegades sobretot en comèdia negra, juga molt a l'esperpento, juga molt a l'horraro, a jugar molt a la videoclip d'aquesta estètica, l'art és molt xulo d'aquesta pel·lícula. Aquesta es van dur a millor guió, però es podrien dur molts més premis, perquè realment és una pel·lícula que costa de veure coses propostes bastant diferents i aquesta ho és. I quan el vam entrevistar, ens ho expliques sobretot, ja que vam guanyar millor guió, li vam preguntar, no, hòstia, i aquest guió surt, i ens va contestar que crec que això ve de bastant lluny. Desde el día que empecé escribir el guión, hasta el día que nos confirmaron que nos daban el dinero, pasaron tres años. Tres años que incluyó la escritura del guión, que fue bastante larga, conocer a una productora que se metiese en esto, y empezar a desarrollar el guión juntos y preparar, y empezar a afinar un poco el pitch de la película. Tres anys, eh? Tres anys, i després, si escolteu l'entrevista sencera a YouTube, explica també el tema de les subvencions, aquest tio, a part que té la tira de premis de l'Ions de Can de spots publicitaris, el tio, un guió supervenparit, els actors estan on point allò, estan superalloc a una pel·lícula de per l'anglèsa, co-produïda amb cinc països, crec que eren, del qual Espanya ni les subvencions no va rebre res, però a l'acaba de marxar fora li van començar pleu, aplaure diners per tot arreu. És un tio que veu que la producció d'Undergoods, no solo el título, sinó que la producció és inglesa, des del Regno Unid. El Regno Unid, perquè de fet té el fons allò de BFI. Lo único que tiene este tío, al menos en film affinity, a nivel producción española, es un viaje al mar muerto, que entiendo que es un documental. És la primera pel·li, això sí que ens ho va assegurar, que era la primera, i ja et dic que es nota que... A més, em va explicar que no té formació com a tal de cinema, sinó que el tio fent callo de videoclips, i d'anar rodant, anar rodant, el tio... I veus la pel·lícula, us recomano que si la veieu... Sí que em vei bé, de hecho, los crínicos... Undergoods és una passada, jo vaig quedar-me tot loco. Ha passat per Molins, però ja venia del British Independent Film Awards, on estava nominado, con mejor diseño de producción, una passada, y ya se ve, que es un tío curtido en el campo visual, que ha sabido tras la de rodar. I està molt ben barit, i aquí sí que no le temo el pulso. Allò que deies de, hòstia, com a primera pel·li, que potser tan llarg... És una pel·li que està molt ben medida, i quan t'estàs gairebé avorrint d'una història, obviament et salta la següent. I les interrelació, això també és molt interessant, perquè cada una és que hi hagi una època. Comencem amb una mena de món postapocalíptic, i anem entrant a altres èpoques, o sigui, és una cosa... És una xulada. Llavors, així com a mansió especial, que s'endú a dins del bloc d'imatnes actor i efectes especials, de Sant és una pel·lícula loquíssima, gore, a més, no podè. Superloca, però molt, molt boja, vale? I després, també, si parlem de curs, va guanyar un curs matratge que és Sweet Mary, Where Did You Go, un curs que jo crec que a tots els que estàvem allà veiem el que vam dir, què cojones? O sigui, quan va passar aquest curs va ser... Era una espècie d'entre mitzòmar, en quan, a representació artística, però era una nada d'olla, no sé si era russa, però... no sé si era russa o australè... O sigui, no me'n recordo, però era una nada d'olla d'aquestes que acabo de veure. A més, pràcticament, sense diàleg, que et representen dues èpoques diferents, una mena de malal·licció, amb representació... quasi divina de... bueno, és que l'heu de veure. O sigui, si l'hi el veieu, si el trobeu... M'he quedat trots, ui. El Sweet Mary, Where Did You Go, no? Hòstia, doncs... T'heu intentat ser com... Aquests russos que fan una nada d'olla. Llavors, el terror Molins, ja, amb això, ja, que acabaríem, hi ha una presència espanyola de llargs bastant important, una, quan se'n parla, molt dolenta, o sigui, jo us dic en sèrio, jo feia temps que no posa una nauta tan baixa a filmar. Però a part feia temps que, per exemple, jo que anava amb la Bea, anava amb l'Edgar, l'Edgar va marxar al cine. L'Edgar va arribar al punt de dir que ja no hi havia de fer ni gràcia. O sigui, ja, me voy, que és I Todos Arderan. I Todos Arderan és, us ho dic de veritat, eh? A mi em sap greu, terror Molins, però jo, per mi, és de les pitjors pel·lícules que he vist. O sigui, perquè m'entengueu, s'assembla molt a 30 monedes, de la iglesia, aquella sèrie, que m'han comentat, i tal. Vale, doncs digue, agafeu 30 monedes, que és el mateix, no? En un pueblo de cuenca, jo què sé, doncs és com que... Leones, por cierto, eh? Un pueblo leones. És com si allà s'hagués de gestar una mena d'apogalipsis, perquè hi ha una arribada d'una nena, barra, enana, i... bueno, i terribles conseqüències. No vull dir res, ni la mireu. Perquè és una pel·lícula que agafes el 30 monedes, agafes el pitjor dels capítols i li fas pel·li. Llavors, esperpento o no l'ho següent. Estem parlant que també, a més, repite, com a 30 monedes. Macarena Gómez, que, Macarena Gómez, la única direcció d'actors que li han donat és... Tu tira, tu tira. Arriba de Macarena Gómez, a veure, ja ho fa bé, eh? És una actriz que me suele gustar mucho. Tu dic que no. És que surt bastanta gent, rotllo famoseta, i de veritat, que és un esperpento. És que no salva res, tio. De fet, comença molt bé, eh? El d'inici és molt potent, però després es va torçant i torçant, i els diàlegs són de broma, els diàlegs són de... Que no l'ha matado! Ja ho sé, que l'ha matado. Doncs saps aquest rotllo, aquests diàlegs de... És que, bueno... Mira, aquesta seria una bona pertandent per cine malament. Bueno, yo creo que competiría con Demidium, eh? Que no nos falte, que no nos falte el tema, pero... Yo es una película que no he visto, y estando en el Festival de Sitches, donde también apareció, y todos arderán, salieron... Bueno, i ja l'ho comento l'altro dia, Carles. El número de películas españolas que realmente estaban saliendo, y que al menos, el Sitches les estaba dando salida, ¿no? Y alguien, bueno, podríamos decirlo, no? Tu amigo Diego nos dijo... Hòstia, la que sí tenéis que ver, tío, es una película española, i Carles l'invita mucho mejor, pero y nos dijo qué película española era la que le había impresionado, y todos arderán, ¿no? No es un género en el que pueda entrar, mirando el film Affinity, no veo que tenga grandes puntuaciones, y el tío, el director David Ebrero, venía de una producción anterior americana que tampoco es que haya dado... Jo us dic una cosa... Jo no consumiria més megabytes de YouTube parlant d'això. O sigui, sincerament, és una pel·lícula que surts emprenyat, eh? Sí? Sí. A més, al final, és de traca. Ens movem a l'última, que aquesta és l'última entrevista que vam fer, que és El Senyors de la Passajera, el Raül Cerecego i el Fernando González Gómez, si no recordo malament, que hi ha aquestes pel·lícules, que també és veritat, va passar per sitges, però és una pel·lícula d'aquestes de l'Espanya cany, amb toques de gènere, però és una cosa que es veu que ells han molestat... Que veuen que la gent fa alguns spoilers, cosa que no ho farem aquí, és... és... o sigui, rollo internet, això. És una pel·lícula, una road movie de Bla Bla Cards, va bé? La història és bastant rocambulesca, però millor que ho expliquis mateixos d'on va sortir aquesta idea. Pues esto viene de un Bla Bla Cards, que iba a Yo Camino de Sitges, iba conduciendo con mi socio, el león, de Ayes la Espeichers, y se montó una señora de 91 años. Bueno, pues tuvimos unos kilómetros muy a menos y divertidos con ella, una persona que era encantadora, y dejó de serlo en un kilómetro donde se montó otro pasajero en el Bla Bla Cards, que era un hombre de raza negra, y la mujer era una persona muy racista, y de repente empezó poco a poco, en el metro a kilómetro, a convertirse en un monstruo muy, muy complicado, soltaba pullas, soltaba frases, entre dientes, indientes... Nosotros, pues, por que comentábamos, pero ¿qué dice, señora? Ya seguía, y seguía, estaba ya poseída por soyó más racista. Hubo un punto con mi socio, donde con el león, donde dijimos, oye, porque no paramos en una gasolinera, nos bajamos como a tomar algo, montamos los tres, y la dejamos ahí, y cuando ya estaba todo muy hurdido, miramos y dijimos, oye, estas situaciones no se viven, ¿por qué no la dejamos en el coche y a ver qué pasa? Como decían en el final de la cosa. Entonces, como que dijimos, venga, vamos a observar, vamos a hablar, y oye, oye, y si aquí hay una película, imagínate, un Bla Bla Cards, donde todo se empieza a torcer, donde tal, no sé qué, además, que nunca se habían hecho películes de Bla Bla Cards, y menos de género, y nada, y de ahí salió la película. De allò estos tios los escuché, precisamente, seguiendo a Sitches durante el festival, porque estaban haciendo una entrevista, porque también pasaron por Sitches, evidentemente, y me acuerdo que me interesó, no la película en cuestión, pues, bueno, toca un género, que ya sabes que no me mata, pero les escuché, precisamente, comentar lo que acaban de comentar aquí, y me pareció súper interesante el tratamiento, ¿no? Van venir a presentar la pel·lícula de Jaltarón Molins, que no havia escoltat reia d'aquesta pel·lícula, sí que havia vist el trailer, però feia temps, i realment és una pel·lícula afectiva, és a dir, per la gent que li moli aquest tipus de pel·li, que és una pel·li i aquestes, jo, sin pretencions... Són passadobles, en la pel·li o no? Tota l'estona. Tota l'estona són passadobles, perquè l'únic spoiler que diré és a la furgoneta on condueix, i el conductor, com a conductor, és el que pot ler la púxica, el caset no es pot sortir, i és el caset l'únic que està posat del caset, és un caset de passadobles. Llavors, si tota la pel·lícula imagineu tot això, doncs congénero. Només diré que, de fet, la venen així, és un rotllo sense inspirant-se en Cine Carpenter, i és una nota bastant, eh? Raül Cerezo i Fernando González Gómez, estos tios, que ja estan fent... És viejos. Sí, ho van comentar que, de fet, mentre estaven fent l'entrevista, els van arribar els efectes visuals fets, o sigui, que estan allà, allà. Llavors, com a curiositat, el caset de passadobles, que és aquesta espanya canyí com passadobles, i, a més, en gènere, casualment, sense ser buscat, el terrormolins ha projectat a més dos curs, fora de competició, justament allò que fan d'un curt i després d'una pel·li, és a dir, de talonar el curt, que era o per i últim avantador, dos curmatratges sobre o toreros, o sobre l'espanya canyí, com passadobles, òbviament. Llavors, va ser molt curiós veure aquestes tres produccions en tres dies diferents, com passadobles, incluïda, no? I res, amb el que comentem, és que hem trobat totes aquestes quatre entrevistes que hem fet al nostre YouTube i per molts anys més de Molins, esperem, eh, per l'enciàl, sobretot. Per aquesta, no? Bueno, no sé, m'has dit 42, però, a més, que... que compliran, quarenta i tres edicions que compliran, quan hi hagi 50 anys de nivell, no? Exacte. ¡Cinema! Así es. Seguramente lo recordará, Sepol, con esta preciosa voz de... Amaral. Ah, no. Sí. Empezamos esta sección de cine, de nuevo, ¿no? Es más cine, más cine. Nos vas a ir por las orejas de cine, ¿no? Para cultural se acaba de dir más cine. Yo creo. Empanada cinematográfica, si no. Y esta canción que nos acompaña es la canción titulada Holm, A Dream, que quizá ya os suene. Tu aquí has hablado de Amaral, porque si te acaba de ir la olla estás muy concentrado con Molins aún, pero es que esta canción ya ha sonado en el programa. Uriol no lo sabe, porque estábamos hablando de hace dos años. La anécdota es del 2019 e incluso anécdotes anteriores. Pero no, yo me centro en esa canción que sonó, que sí sonó precisamente porque teníamos una película de animación. Sí. ¿Vas bien? ¿Vas bien? Vale, y un animal, ¿no? No, no. No eran las golondrías. Sí, vale, collons, pero las golondrías no le habían yo. Las golondrías de Kabul. Les he conté el de Kabul. Es una película francesa. Aunque tenga esta banda sonora, de hecho, de una cantante tunecina, nos hablaba de Kabul, de Alcanistán. Es una película superrecomendable. No sé si lo recordáis, ¿no?, como nos planteaba una historia de amor en el año 1998, a través de la animación en aquarela, en un Kabul destrozado y ocupado por los talibanes, ¿no?, en el 98. Como veremos, no es que haya evolucionado mucho más, porque la película que hoy os traigo, que, como decían la gente, es un documental, es un documental que se llama My Childhood, My Country, mi infancia, mi país, 20 años sin Afganistán. Y como dice el título, evidentemente, nos va a cubrir 20 años de Afganistán, por eso volemos a Kabul, y no solo a Kabul, a otras ciudades de ese entorno. Y, hostia, impactante, ¿no? Evidentemente cambiamos registro, no tiene este tono lírico que tenía lesironder de Kabul, pero sí ese tono trágico al final, ¿no? Aunque la película no lo pretende, no es que la cámara esté imprimiendo continuamente el drama, porque el drama ya está ahí, y el drama se supone que no debía estar. Vamos a ser un poquito más claros. La película empieza justo después del bombardeo que hicieron los taraos de los talibanes en una zona noroeste de Kabul, que es... lo hicieron para cargarse los budas de Bamiyan. No sé si tu te suena. No, no veamos el trailer, saldrán las imágenes, y, bueno, lo entenderemos todos mucho mejor. Pero estamos hablando de unas obras arquitectónicas, se podría decir, de hace más de 1.500 años, es decir, unos budas tallados en la piedra, de un tamaño, vamos, mayúsculo, que, claro, cuando llegó la ocupación talibán, y cuando estaban un poquitito calientes los señores, decidieron cargárselos. Porque, al final, toda escultura y toda abria de arte que presente un individuo o una persona, al final, si no es dentro de un carácter religioso, está provocándose, un ellos, la idolatración. Entonces, no, no, aquí no se puede idolatrar a dos budas, de hace más de 1.500 años, en piedra. Entonces, ¿qué hicieron? Pues lo reventaron. Lo reventaron, pero lo reventaron masiva. Lo reventaron masivamente con bombardeos, hasta con disparos, es decir, fueron allí, a muerte, a destructar todo aquello. Y es curioso, porque después de eso, a los meses, eso pasó a principio del año del 2001, a los meses, el 11 de septiembre, generalmente, los bombardeos de las Torres Quemelas. Ah, vale. Bueno, lo que venimos a decir es que estos tíos bombardean aquí y allí, o sea, que no tienen complejos. La película empieza tras eso, tras la ocupación que hizo Estados Unidos de Afganistán, seguramente, ¿no? Recibiendo la propuesta de guerra, creo que quedó clara, ¿no?, la propuesta de guerra por Afganistán. Entonces, estos señores, los Estados Unidos, decidieron ubicarse en Afganistán, nada, para que en cuatro días a arreglar aquí el conflicto, matar a Miladen y salvar a ese país. Salvar a ese país que tiene mucho producto mineral, también, y es interesante estar ahí. Casualmente. Pero la película hace este seguimiento de la historia. Es muy interesante. Esto lo aprendimos todos en guión. Si tú quieres hablar del mundo, o d'un entorno, o en concreto, habla de un individu. Porque ese individu muchas veces puede ser ejemplar y te puede permitir, ¿no?, es como lo que estoy haciendo yo ahora con el festival asiático. O sea, hablar de una película para intentar entender el festival, hablar en este caso de una persona, de una persona de Afganistán, para hablar de esa realidad. Y el tío, el director, en este caso, que es un carac del documental que se llama Bill Krabbsky, después hablaremos si hay un poquito de tiempo sobre su obra, y el tío, el director, en este caso, que es un carac del documental que se llama Bill Krabbsky, y un poquito de tiempo sobre su obra. No Bill Krabbsky, eh? No, no. Bill, Bill, perdona, Krabbsky. Bill Krabbsky. Es un tío que lleva grabando documentales, vamos, hace más de 30 años, y que en este caso él tenía pensado grabar precisamente tras la ocupación de Estados Unidos en Afganistán, poco el testimonio de la situación del país a través de un, lo dice en inglés, ¿no?, un mail. Él buscaba un macho, ¿no?, sino un hombre de Afganistán que pudiera retransmitir un poco de lo que estaba sucediendo. Y él, en una entrevista, le escuché, como decía, me encontré gente que tenía grandes cosas que contar, grandes anécdotes, muchas trágicas, porque estaban acabados, estaban agotados. Es decir, no había acción en eso. Tú no puedes empezar un documental si todo va a ser una narración en retrospectiva. A la vez que hay una narración en retrospectiva, queremos saber qué está sucediendo en este posible nuevo Afganistán. Entonces, él lo que hace al final es descartar a todos los adultos y se centra en un niño. Un niño que en esa época tiene 7 o 8 años, se llama Mir, Mir Husain, y es un niño que precisamente, por culpa de la guerra, está viviendo con su familia en la zona donde estaban los Budas de Bamillán, está viviendo en Bamillán, porque a través de los bombardeos acabaron provocando cantidad de cuevas. De hecho, ya había muchas cuevas en la época, pero con los bombardeos aún quedaron más rincones por ocupar, y esta gente que salía como refugiados de sus propias ciudades acabaron viviendo allí. Entonces, el documental empieza con este niño, que juega, que en el fondo juega. O sea, que tú estás en un entorno de guerra y de pobreza, porque al final estas familias han abandonado su hogar para vivir en medio de cuevas, donde ni siquiera ya queda el arte del pasado, porque se lo han cargado, pero en cambio el niño juega. El niño está ahí aún con esa realidad de niños de sitanitos, que entiendo que también interactuando con la propia cámara y con ese equipo cinematográfico que nunca vemos, pero que se hace evidente que está presente, es un niño feliz. Y esto es algo que me impactó muchísimo. La historia destructiva y triste, la cançó de fons, tampoco es que es la alegría de la huerta, pero me estás dient que en la banda cámara hay un nen feliz. O sea, es un contrast. Al principio de la peli. Entonces es muy interesante ir viendo como a lo largo de estos 20 años hay un seguimiento del niño, el niño se vuelve chico, el chico se vuelve adulto. Estamos ante una suerte de boyhood, para que nos entendamos, pero no un boyhood de... que en el fondo, boyhood trasladaba la realidad a la ficción, aquí no, aquí es directamente un documental, la posibilidad de ver un crecimiento real en pantalla, de ver una evolución, y esa evolución nos sirva en paralelo de entender un país. Porque veremos cómo es un niño, después tiene unas intenciones profesionales que se puedan ver truncadas por la falta de escuela. ¿Por qué no va a la escuela? Porque tiene que ayudar a la familia. De hecho, lo que vemos al principio de la película es un niño que tiene dos padres que parecen dos ancianos. Y ni mucho menos podemos aspirar a saber la edad, pero nos queda bastante claro que esos padres no son tan ancianos, simplemente la vida los ha desgastado a un nivel increíble. Y lo veremos en él, porque en 20 años, es decir, pasar de los 7 a los 27, ya no vemos un chaval de 27 años, vemos un tío con dos niños casado y totalmente asentado, propio de la cultura y del país en el que vive, pero también del desgaste, porque es un chaval que al final no consigue ir a la escuela, no consigue ser un presidente como él quería, él quería ser un prodítico, un poderoso, al final tenía una imagen de futuro. Y de hecho, es muy interesante porque incluso en muchos momentos habla bien de Estados Unidos. Cuando es un niño que le gusta a los americanos, todo el pueblo, y eso es lo que te deja entender el documental, creía que con la llegada de los americanos todo el mundo iba a solucionar, y hostia, al final, esto lo dejo para después del trailer, al final, lo único que encontraron es esta salida, Q3, y Cobarde, ¿no? Y dejarlos, es un cambio de buchilla. Sí, exacto, totalmente. De hecho, ¿qué os parece si escuchamos el trailer? Veremos esas imágenes que os comentaban de la explosión de los budas de Mamillán y los que entendáis farsi de puta madre, porque os vais a enterar de todo, que hay muchas líneas en inglés también, ¿eh? American troops training Afghan soldiers ambushed by the Taliban. 32 civilians died. The U.S. military said it had conducted air raids. Yo me voy a caer. Suicide attack near the German embassy. 2 bombs in the Afghan capital left at least 25 people dead. Reporters rushed to the scene of yet another bomb blast. La pel·li en el fondo, bueno, ahora pasamos a escuchar Asa Bennett, quien realmente es el compositor que firma la banda sonora de la pel·lícula, que no es que sea muy musical, pero ahí está. Ya lo habéis visto en el trailer o si no lo habéis escuchado, que realmente hay muchas líneas de diálogo diferentes que no son solo en farsi, pero también tira de testimonios de políticos de la época y de declaraciones más aceptables que otras. Y, de hecho, si os deis cuenta, aunque el trailer también empieza con esa gran explosión, que es en el fondo el punto de partida de la obra, veremos cómo después esta familia puede acabar dejando las cuevas, se empieza a buscar la vida. Y, de hecho, es muy interesante cuando el modelo, es decir, Mir, Mir Husain, ese niño que ya no es niño, ese adolescente que ya ha dejado las minas porque está cansado de ese entorno rural y, al final, busca con su familia, su mujer y sus dos hijos, ir a Kabul a buscarse un poco la vida y ve que lo único que hay es pobreza en Kabul, por mucho que esté en Estados Unidos, intentando evitar que los talibanes se sigan inmolando y sigan provocando grandes explosiones, porque precisamente lo que hemos visto en el trailer y, realmente, como empieza la pel·lícula, es con un tiro de cámara subjetivo de alguien que va en bicicleta y que está yendo hacia un bombardeo. Nos acaban de matar a ciertas personas en un bombardeo, donde, de hecho, han muerto muchos civiles, como siempre suele pasar, pero ¿quién está llegando a ese punto, los periodistas, que quieren volver a cubrirlo? Y nos enteramos de un segundo bombardeo. Esto es muy típico de toda la historia. Aquí pasó en el año 38 que la Plaza San Felipe Neri, lo que hacían era tirar una bomba a los italianos en la guerra civil y, cuando la peña se ocultaba en los bunkers y acababan volviendo a salir en plane, ya se ha acabado. ¡Bum! Volvían a bombardear. Esa era la manera eficiente de que tus bombas, al final, acabaran andando con bajas. Esto es lo que intentan hacer allí para cargarse a quién, a los periodistas. Los talibanes meten esas bombas para cargarse los periodistas. Y es así como empieza realmente la película. Es decir, argumentalmente hablando, tú vienes con ese punto de partida, te deja con la intriga de ¿habrá muerto? Evidentemente que no, no es ningún spoiler, ya está planteado así. Pero es interesante ver eso, porque ¿quién iba hacia esos bombardeos? El protagonista, Mirjosaín, que ya es un periodista. Es muy interesante ver la evolución que hace. Y esto se cuenta continuamente. Es decir, no es un gran spoiler, porque al final lo que interesa no es ver si argumentalmente el niño acaba siendo presidente o no, es evidente, sino es ver el devenir de las cuestiones. Y como alguien que ha estado siempre delante de la cámara, se ha estado familiarizando con ella, ha aprendido también a ver el mundo. Eso conecta un poco con lo que hablábamos al principio. Esa singularidad, muchas veces está en el mundo a retratar, pero a veces también está en la mirada, en esa persona que mira por el visor. Es esa persona a la que le puede dar una dimensión diferente. Y alguien que ha vivido la guerra y que ha estado oculto en cuevas como niño jugando y que ha sido un protagonista de una obra documental, creo que tiene mucho también a contar después, detrás de la cámara. Y eso es lo que consigue, como en Kabul no acaba escotando curro, acaba trabajando como cámara. Y los cámaras de Kabul, sí, algunos retransmiten partidos de fútbol y tal, porque el fútbol la seguimos, pero también está el tema político. Entonces, a fin de cuentas, ver esta película desde el confort de tu casa es muy fácil, pero en todo momento no hay que olvidar que todos aquellos que están en la producción de esta película, como el propio modelo, están en un entorno de guerra y que en cualquier momento algo les podría suceder. Es sorprendente que de alguna manera la familia se mantenga en estos 20 años, pero es un subidón total cuando empiezas a ver el documental a través de los ojos de él, porque muchas de las imágenes que se utilizan son grabaciones suyas. També dic una cosa mirant aquí la durada, 90 minuts, hora i mitja. Hostia, comprimir-ho tot en 90 minuts, no sé com va la ritme o com va la contingut. El projecte inicial de este director que se ha notado que me cuesta pronunciar, Phil Grabsky, este hombre, como os decía, trabaja para la BBC hace mil años y tiene, de hecho, su propia productora, es un tío que Seven Earth Productions, tiene detrás de obras como guionista, productor y director, desde In Search of Beethoven, Escape from Luanda, y mucha obra también últimamente de carácter pictórico. Exacto, de amistas. Se estic vallencafet, se zan, ha fet Monet, ha fet Da Vinci... Tiene un número infinito de documentales, pero es que realmente este tío ya fue a grabar una película que triunfó muchísimo, que es The Boy Who Plays on the Buddhas of a Millan, el niño que juega en los Buddhas de a Millan. Y es una película del 2007 que ganó el primer premio de tiempo de historia, porque en el fondo ya era una obra hecha. Después vuelve y en el 2011 se da cuenta de que, hostia, un año que ha estado grabando a Mill no es suficiente, hay una relación que se ha establecido en presencia y después en la distancia ya no se puede mantener, y de alguna manera Phil necesita volver a ver a Afganistán a través de los ojos del niño y saber qué ha pasado con Mill. Vuelve y graba una segunda película que se llama The Boy Mir, 2011. Va a ser ya la continuación. Realmente ahora en esta última película recupera muchas de las imágenes del pasado y le da un equilibrio a todo el devenir. No se centra solo en la imagen del niño, sino que se centra en toda su vida. Y en este caso ya no solo lo ha hecho Phil Grabsky, sino que ha participado alguien como es. Alguien que lo deja muy bien en todo momento, que es Shoahib Sharafi, que evidentemente es una persona de Afganistán, que es un afgano, que es quien ha podido permitir la evolución de este documental. Porque si Phil Grabsky consigue hacer esas obras en aquellos años, viendo que la tensión cada vez crecía de nuevo, se le hizo muy difícil volver. Entonces, al final, quién ha estado grabando. Esto es un tándem. El director en el extranjero, en Europa, sobre todo en Londres, porque es inglés, con las productoras y con todo el necesario, para sacar un proyecto adelante, pero quién estaba en Afganistán arriesgándose junto a Mill, Shoahib Sharafi, que es alguien al que le ha aplaudido la película, pero bueno, al final, es su opera prima. Es un tío que, como os decía, ha realizado documentales para la BBC, para Channel 4, es alguien que ha salido a Afganistán, que ha estado trabajando en Londres también, en Australia, pero que ahora vuelve a estar ahí. Es interesante imaginarse todas estas personas que nos han podido permitir entender un poco esa realidad que estará pasando con ellos. ¿Qué estará pasando con ellos? O con esas directoras. A Asean traímos una película, que no recordo el nombre, de una directora súper interesantísima, y ¿qué estará pasando con ella? ¿Podrá hacer cine aún? Difícilmente, ¿no? Difícilmente. Simplemente que intentéis verla. Yo estoy convencido que es una película que la vimos, y me hace gracia que hayas hecho de nuevo este paralelismo entre cine presencial y cine online, porque Asean también ha tirado por ahí, principalmente ha forzado la presencia, pero ha habido algunas pelis en film. Ya no está, suposo. Ya la han quitado, pero habiendo pasado por Filming y por el semínsi de Valladolid, es una película que se ha proyectado tres veces en el festival de Valladolid, me da la sensación de que es una peli que pronto empezaremos a ver, y para tomática yo creo que es muy Filming. Joder, y que hace nada estábamos viendo a los afganos colgar de un avión para intentar salir de allí. Y ahora, de alguna manera, como me he vuelto vulcanólogo, ya no estoy tan pendiente, pero joder. De fet, és molt el que deies que els periodistes que van quan la gent marxa dels llocs, no que marxa corrents i els periodistes no van a cobrir-ho amb el volcán, també. Tu veies tots els avions intentant anar a Coana, la gent, però després tothom els periodistes els hotels planíssims, perquè... De hecho, hecho es una pregunta que le hicieron a Fil en plan... Hosti, te sentiste cómodo dándole una profesión que aparentemente, o sea, una profesión muy loable, pero que pueda ser tan peligrosa en Afganistán, porque de alguna manera ellos son responsables de que este niño, mira que ya hombre, sea cámara. Y aunque, de alguna manera, dices, hostia, que bien la profesión para él y para su familia, a la hora de la verat, también es muy arriesgada. Y también reflexiones continuamente sobre la mirada de un cineasta que al final siempre vampiriza un dramágeno para que nosotros no lo hace con esa intención. Estoy convenido que Fil intenta que todos seamos conscientes de lo que sucede en el mundo, pero a la hora de la verat, siempre hay una imagen de alguien que vampiriza un contexto para ofrecérselo al resto, ¿no? Claro. Como nosotros, que vampirizamos Molins y Asian para ofrecérselo a nuestros empanados. L'exprimim, l'exprimim amb els ullals. Molt bé, posem-nos fins i tot a les setmanes. Fins i tot a les setmanes.