M'agradaria que tinguéssim una mica d'acord amb l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació de l'ampliació. Un programa cuinat per... Perdoni, ha demanat vostè a la Fanta? Ah, sí, sí, gràcies. I aquesta reacció? De què va aquest tio? Que passa que no em puc demanar algú sense alcohol o no? Bueno, ara, a més, deuen pensar que sóc un pringat. Tothom aquí fent els seus cobatilles i jo aquí, com un idiota, sol. Pensa que ho conegaré algú, i és que, a més, ja no es fa això de sortir sol i tornar acompanyat a aquesta merda de l'època que vivim, és que... i mira, mira, mira aquestes dues d'allà. Fuà, fuà, la Morena. Bueno, que segur que una persona també val molt la pena, perquè no voldria ser jo un babós. Jo sóc un aliat, sóc un aliat. Bé, això només... bueno, això que he de dir per mi, perquè això de ser aliat i dir-ho, és com una mica de... si t'heu d'ajudar els tios, no? O sigui, ser un aliat, això de... I pensar això també deu ser una mica masclista, no? Bueno, en fi, i si anés allà, què? Què els diria? O sigui, ni de conya m'atreviria a anar allà, a parlar-li. A més, mai sé si és millor això de parlar dels meus temes, fer-me l'expert i tal, o deixar que parli ni escoltar. Bueno, això ja els hi mola, no? Les dones, això de... Hòstia, hòstia, hòstia, que ara em miren. Arriben de mi o amb mi? Hòstia, hòstia, la Morena, Morena, està venint. Vés sorrient, es deu pensar que això és retreçat, no? Bueno, retreçat no, que això no es pot dir, això no... Ni... No, no, no. Ni pensar, perquè això és monòleg interior i tampoc ho pot pensar. Persona? Persona amb lleu retrescognitiu. Ah, sí, millor. Estic tan fora d'aquestes no manclatures d'ara, tio. Què faig, què faig? Que està venint, que està venint. Li dono uns petons, li dono la mà, li dono un petó a la mà, li... Un petó al colze. Dos petots potser és bastant masclista, no? I, a més, ara que potser no està ni vacunada. Que no passaria re, perquè llibertat per tothom i tal... No sé si serà aquestes que diuen, els que ens he plantat xips i tal... Que qui et sap, eh, vull dir, tothom... Ara, amb tot això, els polítics, jo com la religió, eh. No estic fins que no ho confirmin, ni m'ho neguin, re, i tal, eh. Doncs sí que com sigui, hòstia, necessito el teu contacte, però no vull ser una desesperat, que això és de febles i a les ties no els agrada. Bueno, ja hi torno, hòstia, femenisme, femenisme, hòstia. Hola, hola. Merda, és un tio. Bé, que no vull despreciar el moviment LGTBI, eh. Que difícil es viure al segle XXI. Ahí vamos, ahí vamos, con esa percusión latina, con ese latín ya es que poco a poco va a ir asomando, eh, que sí, Uri. Y, sobre todo, vamos, con esa gran serie de la cual acabo de hablar hace tres segundos en la agenda, ¿no? No, en la agenda no, en el menú del día. ¿Qué serie es? Es Doctor Portuondo, auténtico delirio. Delirio divertido, también, ciertamente dramático. Muy interesante, si lugar a dudas. Venía diciendo hace muy poquito que, exacto, es la primera serie producida por Filming, distribuida por ellos también. Sería muy breve, seis capítulos, Filming original. Exacto. Con el neón. Pues que sigan, ¿eh? Porque por el resultado que ha dado esta serie, de unido, de unido. Ojalá sigan en esa línea, y yo creo que aquí Paul, con sus contactos, quizás nos lo podrá confirmar en breve. Pero es lo que os comentaba, serie de seis capítulos, veinticinco minutos, muy fáciles de ver, pero no tan fáciles de digerir, por todo lo que realmente aportan, ¿eh? Como comentábamos, ya la podéis ver en la aplicación, desde octubre, y es además, y es además la última aportación de Carlo Padial. Que bueno, aquí me parece que tú lo conocías bastante, ¿no? Totalmente. De un cafetico, ¿no? Bueno, tanto, pero no tanto. Síges 2012, Miló Corasmus. Vale, es que, claro, Padial és un tio muy conocido en el mundo del posttumor, del que luego seguramente Carlos nos podrá aportar algo más. Yo no lo conocía, sí que había oído nombrar su nombre, pero no había visto nada de él. Y ya os lo digo, aparte de humorista, director y escritor, es otro neurótico de pro. Un xaladito de estos simpáticos, que últimamente se deja ver en Late Motif, por cierto. Se deja ver muchísimo. Ahora que acaba, ¿no? Claro, porque ahora que está también muy vinculado a Berto Romero, a toda esta peña... Bueno, es toda la gente... Que ya no es posttumor, que es el humor más... Bueno, es el humor más clásico, ¿no? Depende de qué hagi fet Berto, sí que es, porque cuando han feado algo muy gordo, era posttumor. Exacto, ahí lo aclaramos. Dirección Padial con algo muy gordo, Berto Romero, ¿no? Interpretándola. De hecho, me recuerdo un programa en el que llevaron a Padial y, coño, el Buenafuente lo presentó como si fuera un tío de carreteras secundarias que finalmente llegaba la nacional. Y, hostia, el comentario estaba... Bueno, estaba bien calzado en el momento, pero por otro lado era, como diciendo, el posttumor está en un entorno de carretera secundaria, el humor que hacemos nosotros, el humor más mainstream, por eso no hablaba tanto de Berto Romero, sino de Buenafuente, esa es la carretera nacional. Bueno, ja veremos, ¿no? Porque si tenemos tiempo comentaremos un poquitito más algo, de las películas que ha hecho y, sobre todo, cortometrajes y locuras para vengamonjas, etcétera, etcétera, pero vamos a la auténtico protagonista del día de hoy, a menos de la sección de cine series, que es nuestro querido doctor Juan Antonio Portuondo Espinosa, de ahí el título, ¿no?, doctor Portuondo. ¿Quién era este buen hombre? Un cubano exiliado en Barcelona desde finales de los 60, que lamentablemente nos dejó, nos dejó también aquí, en Barcelona, en el año 2005, y ese lugar, a dudas, es una de las figuras más importantes de la psicología moderna, ¿no? Una eminencia en psicología, clínica, psicopatología, psicodiagnóstico, psicoterapia, psicoanálisis, el Tés de Rochard, lo de las manchitas. Vamos, el doctor perfecto para un programa de empanados neuróticos como el que hoy traemos, que no solo le ha dado este título, ¿no?, que os comentaba a la serie, sino que, además, han nutrido a Padial, si analizas un poquitito la obra, la última parte de la obra de Padial, no solo le han nutrido para hacer esta serie, sino que le han nutrido de historias y reflexiones porque Padial acaba de estrenar esta serie, pero no nos engañemos, ya era un libro. Era Doctor Portuondo, un libro, por cierto, de Black e Books. De Black e Books. Que nos habló en su día vea, y que, de hecho, volviendo buena fuente, porque estaba viendo entrevistas en la que aparecía Padial, él mismo también se encargó de, no sé si es que pillaba sobre bajo mano, pero buena fuente hizo como una presentación de Black e Books muy a lo grande. De fet, Black e Books, jo crec que en gran part s'estan especialitzant a publicar posthumor. O sigui, no especialitzant, però que tenen molts autors, jo crec que el Noguer, a tots aquests quan han publicat els seus llibres, eren Black e Books. A mi el que me flipan son las portadas. De Black e Books, sí. Sigue siendo muy cúquimo de la línea, de lo que nos habló vea. O sea que tenemos libro Doctor Portuondo, tenemos serie Doctor Portuondo, que es de lo que realmente hablaremos hoy, pero además tenemos unos vídeos en YouTube, unas entrevistas grabadas por el mismo Padial, con Portuondo a un vivo, con su vagaje, experiencia, sabiduría, diversión, porque a esos niveles de inteligencia y conocimiento siempre hay un punto de delirio. Yo así también, antes no sé si lo he mencionado en un momento, pero así veo a mis padres también, con esa sabiduría que muchas veces está cercano al touch. Y del mismo Portuondo en todo, en la serie, en el libro lo deja muy claro. La mediocridad es aburrida, la normalidad es aburrida. El delirio, la neurosis, eso es muy interesante. Eso es muchísimo más interesante y provechoso. Una punta, tu estàs parlant de Portuondo, que le dio terapia a tus padres. No, terapia no, eh. Profesor, professor. Vale, vale, perdona, había confundido. Pero esas veces en el fondo eran terapia. Hay algo biográfico en la sección que traes hoy, y yo creo que evidentemente hay algo de biográfico en Carlos Padial haciendo esa serie respecto a lo que había hecho. Hay algo realmente autobiográfico. Dejemos la parte... Pero vamos a dejar la parte marugeo para el final de la sección, y veamos por qué Padial realmente ha sacado tanto provecho de este tío. ¿Por qué Padial? Necesitaba terapia. Él sí necesitaba terapia, y la necesitaba muy jovencito, y yo creo que la sigue necesitando. Pero la tuvo, y la tuvo con Portuondo durante unos 5 años a principio del siglo, o sea, del 2000 al 2005 aproximadamente, hasta que Portuondo murió. Y sí que es cierto que él iba allí a hacer terapia, pero al final, de la misma manera que he dicho en un momento, las clases con Portuondo se podían convertir en terapia, estoy convencido que la propia terapia era también una gran enseñanza. Era también una gran clase, ¿no? De hecho, el mismo Padial lo explica así. Desde pequeño soy un neurótico, sentía vergüenza de existir, miedo a la muerte, angustia oceánica. Eso es muy budialen. Y sólo tenía 8 años. Mi única esperanza era el doctor Portuondo, un psicónalista cubano exiliado en Barcelona que gritaba a sus pacientes, juraba en nombre de Freud y bebía whisky Johnny Walker. Es la persona más asombrosa que he conocido en mi vida. Sabía la más imprevisible y la más divertida. Y claro, siendo Portuondo tan grande, yo creo que es que Padial se obsesionó con él. De hecho, queda claro en la serie. Eso es lo que realmente nos cuenta allí, en la serie doctor.com. Nos habla de esa obsesión, una obsesión que le llevaba incluso a querer impresionar a su propio psicólogo con más neurosis y sobre todo el aprendizaje que ya ha dejado muy claro, que realmente supuso esta terapia. Así que ¿qué os parece si vamos a escuchar el tráiler? Que esta vez no hará falta ningún traductor, porque creo que todos lo entendremos. Parece que no le interesa nada de lo que le digo. Tu definición de la vida. Es como que no consigo acceder. Estás claro que pasas de mí. No, no pasó. Es verdad, nunca te había visto así. Estelas, que quiero que me cura este tío. Las historias que tienen el resto de pacientes son increíbles. Hay zofílicos, o sea, hay coprófagos. Es que nadie habla compulsivamente de su trapeuta. Es que es muy raro. Soy un narcisista edípico, es manual, opigación fálica y un inhibicionista también. Para que veas lo neurótico que puedo llegar a estar. Estás jodido. Entenderte, debir autoanalizándote, apuntarte por dentro. El psicoanálisis te cura, pero cuanto más consciente eres, más sufre. Esa es la gran paradoja psicoanalítica. Qué grande, ¿eh? Cuanto más consciente eres, más sufres. Esa es la gran paradoja psicoanalítica. Muchas razones, este tío. De hecho, echándolo en vistazo al libro y complementándolo con la serie, está plagada de frases lapidarias que realmente son no solo divertidas, sino auténticas pozos de sabiduría. Una, por ejemplo, ¿eh? Dice, Carla, y te la digo a ti. Visualiza tus metas. ¿Los ves? Los veo. Pues ahora sigue comiendo doritos. Bueno, clar, els títols dels capítols són molt lapidaris. Él aprovecha todas estas reflexiones en forma de frases lapidarias y se las lleva muchas veces a los títulos. De hecho, hay un título que es claramente una frase de Portugondo que yo he oído muchas veces en casa, que es cuando la bestia ruge, la razón tiembla. Y esta ya no es tan divertida, no estás como mucho más serena y potente, ¿no? O yo te miraré con tus ojos y tú me mirarás con los míos. El nombre del capítulo sea esto. Y uno, hay un título que es si tu hijo tiene problemas para concentrarse y se distrae fácilmente, a lo mejor yo soy tu hijo. O confía en ti. Lo único que te impide conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones. Es enorme. Es el primero que he hecho una serie, o sea, he fet aquí, a España, que es lo más semblant a lo que hem vist sempre en Budiàlia, ¿no? Sí, pero yo tenía poda. Yo tenía poda de ver un Budiàlia en Catalan. Y algo que me gusta mucho de la serie es que aprovecha el concepto clásico de diván, ¿no? De diván, de terapia en la que el paciente habla y no se siente comprendido que esto es muy Budiàlen, que no le escuchan porque no hay respuesta. Y aquí está utilizada esa idea en la forma contraria, ¿no? Por un lado, el propio Badial dice, era tan interesante por tu hondo y él sabía que lo era, que muchas veces era él quien se sentaba en el diván porque era mucho más provechoso lo que él tenía que decir que lo que yo tenía que contar, ¿no? Pero además de eso, sí que hay un punto donde la implicación de por tu hondo va mucho más allá. Es decir, si hay un silencio, es porque igual lo que él está dando son migajas reflexivas. Y cuando sale el auténtico delirio, ahí estará por tu hondo para ofrecerte la verdad, ¿no? En forma de broma, como hemos dicho, con estos doritos que nos aterrizan, que de alguna manera... No pierdas tus objetivos, es cierto? O sea, la gracia no está solo los doritos. No, no, sigue visualizando tus metas, pero sigue comiendo doritos. Y sigue pisando sobre los pies, ¿no?, sobre la Tierra. ¿Entonces esto es un método por tu hondo, quizá? Sí, fue algo de terodoxia, pero muy personal. Hostia, es muy grande que Padíbal lo haya rescatado porque al final, por tu hondo, es un tío que siendo tal eminencia, cuando tú buscas su obra, sí que la encontrarás en blogs de psicología y evidentemente como fundó él en el mismo centro internacional de psicología y impartía clases y terapia, pues acabarás abordándolo, ¿no? Pero sí que es cierto que se desconoce a un nivel que es injusto, es grande, ¿no?, siendo tan grande. Pero volvamos a la serie, ¿por qué? Los que habéis visto el trailer, los que habéis escuchado, el trailer igual no lo tenéis tan claro, los que lo habéis visto sin lugar a dudas. ¿Quién ha aparecido, hostia? Gran Tandem Actoral, por un lado, la veteranía, Jorge Peruguerría. Es un tío que, claro, igual no lo recordamos, pues esto, ahora que deberá tener unos 50, 60 años, lo recordamos más joven en Fresi Chocolate. No lo he visto. No lo he visto, es una pelicuana mítica. O incluso en Las de Che. Él la portó, también, ¿no?, desde Soberberg. Ah, vale, que salía el Venicio del Toro, ¿no?, haciendo de... Ahí el Prota haciendo de Che es Venicio del Toro, pero hay un elenco actoral increíble y él es uno de ellos. Jorge Peruguerría es un auténtico monstruo de la interpretación y he de decir que mi familia ha dado el visto bueno de cómo él aborda por tu hondo. Realmente él aborda por tu hondo porque sí que es cierto que el por tu hondo que vemos en todo momento en televisión es un tío de cierta imponencia física, no solo mental. No hay fotpot, tío. Sí, sí, y esto de... es un titán. Porque al final de que va l'argument, ¿no?, se ha podido entender por el trailer, pero aquí el actor protagonista, que es Nacho Sánchez, haciendo de... De Padiol, que se parece un montón. Lo clava, lo borda. Yo también era otro tío que desconocía. He buscado información sobre él, veo que aparecen dos películas recientes, como Son 17 y el Árter de Volver, de Pedro Collazos, que son películas que han dado que hablar, que el hondo es increíble. De hecho, el mismo Padiol lo dice, hace una versión más conviciente de mí de la que pueda hacer yo mismo. Esto es muy Padiol, esto es muy Póstumos, ¿no? Bueno, esa yo también grosió más de ¿Usted me recuerda a usted? Sí, tiene este punto marciano, ¿no?, también. Pero lo que se estaba contando es como Padiol, en forma de Nacho Sánchez o en forma de actor, lo que está haciendo continuamente es intentar impresionar a su terapeuta, a la vez que intenta aprender un neurosis, ¿no?, y en esa ambición de sorprenderle, es donde digo que la versión familiar ha confirmado que realmente era así, porque era un tío que imponía. Lo que me dice, sobre todo mi madre, era que el portugondo real era un tío que imponía muchísimo desde lo físico y desde lo mental. Aunque a ella siempre la trató como una reina, porque mi madre en esa época estaba embarazada de mí, estaba embarazada de mí cuando estudiaba para portugondo y de hecho la llamaba mamá Osa y la trataba con mucho cariño, que tanto podía ser muy atento y muy afectivo como muy agresivo y de bueno, hay una frase que dice, deja de comer mierda, deja de comer mierda enano, pero enano no físico, no, sino enano mental, enano moral. ¿Cuánto ha hecho a los pacientes que tiene que los echa casi a patadas? De la consulta. Ara tampoc podré fer spoiler, però al final ja ella es comença també, el Porta ha dit, soy un enano, pero psicológico, ¿no?, porque yo soy un enano mental. Un enano mental. Sí que es cierto que eso llegaba a muchos de sus pacientes o alumnos, yo puedo hablar de alumnos, a querer impresionarle, a querer impresionarle de una manera en la que muchas veces no estaba ligada a tener que presentar más neurosis, sino a demostrar que había adquirido realmente ese conocimiento. Pero poniendo a un lado, la figura de portugondo, esta figura tan enorme y tan necesaria en el fondo, incluso para el siglo XXI, que lo que estábamos comentando en base a la serie, que aparte de ese tan de mactoral de Nacho Sánchez y Jorge Perugorrea, hay un elenco de secundarios increíble, que van pasando por allí. Unos mejores, otros peores, ¿no? ¿A quién tenemos por ahí? A ver, Torromero. Torromero, mire, papelón, que divertidísimo. El pareja ho fa molt bé. David pareja, exacte. Perquè ell fa molt el personatge que sempre fa, que fa en aquests tàndems amb el botet, que tenen sobretot curs, no sé si els has vist, però no todo filfés. Hi ha curts que jo els he anat veient cada any al fantasfric de Sardanyola, que són, tipo, suena fatal i té eco. Aquest és boníssim. Això és un imperdible. És un imperdible, això. És el mal hecho, hacer gala de l'Omanche, però és una política. I després l'últim, no me recordo el nom, però vaig veure aquest estiu al fantasfric, que és el pareja que està amb una webcam. És una imatge de webcam, és un pla de sequència, que està fent aquests típics filtres formant la imatge i va fent... I apareix el botet dient... Tu no havia acabat de tenir un accident, ja ha mort, no sé què és. Llavors el tio es fot a plorar, i llavors la brassa, i mentre la brassa el botet va fent les cares. Veu que està fent allò i fa... Això és un PP Poppy de Bermud, que era un poco esa idea, el posthumor que Jordi Costa reflexiona sobre el tema. Se han puesto muy cachondos aquí mis compis y lo estáis viendo. Porque sí que es cierto que Padial bebe de todo este humor que no solo la he liderado él. De hecho, tú me hablaste de una suerte de productora, que eran los pioneros del siglo XXI, y ahí están vinculados cineastas de renombre como Bermud, que ha derivado en otro tipo de cine. También el Padial os digo que aquí en esta serie ya no está haciendo lo mismo, incluso a nivel de factura. Me hablabais de cómo es estos cortos. Hacen una hoda a locutre y lo aprovechan desde la reflexión y la inteligencia, pero en lo formal esta es una serie que, aunque no tiene una factura muy elevada, está muy bien. Se va a aprovechar muchísimo los interiores. Al final es una serie que, si ocurre en algún lugar, es precisamente en terapia, y no solo terapia individual, sino terapia grupal. Le encanta y le encantaba por tu hondo. También puedo confirmar esto. Le encantaba por tu hondo la terapia grupal porque la abordaba casi como una suerte de teatro, donde cada uno podía interpretar roles y a partir de ahí trabajar. Trabajar todo, desde la hipnosis, o sea, con métodos de hipnosis, hasta trabajar la esquizofrenia. Y esto sí que no aparece en la serie ni por ningún lugar, pero él, según me han contado, parece decir que defendía el idioma esquizofrenés. Hay un esquizofrénico ahí que hablarle como un esquizofrénico. Sólo así lo puede salvar. Carisma, es puro carisma. Este tío era... O sea, te he de decir una cosa. He conocido a muchas personas en mi vida y quién va a decir que no en base a su padre, pero, hostia, mi padre tiene un mogollón de carisma. Y parece ser, por lo que he oído, que mi padre ante él chapó, ¿sabes? O sea, era como se sacaba el sombrero. Era puro respeto. De hecho, os voy a decir una cosa. He buscado a Portugondo en Wikipedia no lo he encontrado. ¿Y sabéis quién ha encontrado buscando a Portugondo? Fernando Calero de la Pava. La mención que se hace de Portugondo es a través de mi padre, que es muy potente. He tentado hace una hora por la tiana. Va saliendo los programas. Hay una empanada cultural donde salió... ¿De qué era? Que le dedicamos a un editorial, creo. Un editorial aerótico. Esto, esto. Recuperando lo que has dicho del personaje secundarios, a mí me sorprendió muchísimo a descubrir a Lil Mos, que es un poco como el trapero amable de la escena. Una escena donde básicamente hay música oscura, de drogas, de... oye tu puta, tal. De repente aparece ese chico gordito con la sonrisa siempre puesta, que es Lil Mos, y que en la serie aparece siempre jugando a la play con otro colega. Y no dice nada, y está ahí como en el fondo de la habitación, donde están los compañeros de piso del chico del protagonista de la serie. Carlos Padial interpretado por Nacho Sánchez, que es verdad que menciona siempre cómo en su casa hay dos tíos jugando todo el puto día a la consola. Y uno de ellos, que no tiene ni una línea de diálogo, es precisamente este trapero que suena un tío que hace trap, que yo no lo conozco. El trapero amable. Pero sí que es cierto que es un personaje que pasa totalmente de Soslaio. Y construyendo ese concepto familiar que tiene al final esta onda del post-humor i de alguna cosa. La Estela enflipa aquest personatge. La novia. La que le dice en el trailer no he conocido a nadie tan obsesionado como su terapeuta. A part de la relació entre ells dos, que és demancial, però ella, com a personatge com a actriu, jo no la coneixia i he al·lucinat amb aquesta actriu. M'ha encantat el personatge. I sobretot que al final tocar les noves visites, perquè al final hi ha una escena, bueno, unes quantes que van seguides. Tu saps no qui n'ha dit, Adriano, però allà ella ja és brutal. És una sèrie que s'ha d'aprovechar molt bé a dos personatges, a dos actors que hi ha darrere. S'ha d'aprovechar molt bé aquesta sort d'interiors per a llevar-se a la vegada al delirio, però a un delirio no creïble. Perquè al final el que està construint aquí també en Padial és un recuerdo hacia su experiencia en la qual entiendo que era cuando más neurótico estaba y cuando más en la presentación necesitaba y al final las paredes de ese espacio acaban siendo como unas paredes mentales. Y es una sèrie que parece que está solo en la línea de la comedia, vir al drama y vir al suspense. La banda sonora, aunque ahora es muy festiva, hostia, en muchos momentos la banda sonora que, por cierto, la firma Javier Rodero, un compositor, está muy en la línea de una música ambiental a veces y casi terrorífica, muy propia del suspense. Al final hay un suspense en la neurosis y en la evolución que tendrá el protagonista de nuestra sèrie y sobre todo del trabajo que allí se hace. Un trabajo que es interesante saber que continuó tras la muerte de Portuondo, es decir, el Centro Internacional de Psicología continuó evidentemente con profesionales, pero parece ser que los que estaban viviendo la terapia en compañía de Padial en la época, al principio del 2000, siguieron reuniéndose y haciendo terapias grupales. Terapias grupales que eran auténticas orgías de conocimiento. En una escena de los primeros capítulos identifico algunos personajes que salen de la sèrie de Suiza de los Vengamonjas. Hostia, i me hizo mucha gracia verlos, que es algo que yo creo que también conecta con esa idea del posthumor que estábamos apuntando. Los Vengamonjas han trabajado mucho y de repente dicen, hostia, ese personaje superneurótico que aparece en esas reuniones grupales que comentas, lo he visto en la sèrie de YouTube de la Suiza. Es lo que tiene Padial que sabe recurrir y saber darles espacio a todos ellos. Es decir, cuando Padial dirigió a los Vengamonjas, también los hizo... De hecho, hasta la cuesta, yo no sabía quizá que la cuesta había dirigido un corto de los Vengamonjas. Bermud también, y al final entiendo que son contactos, y joder, que al final es producción nacional. Muy interesante, yo voy a acabar diciendo simplemente esto, que es una sèrie que ofrece todas esas realidades de géneros pero sobre todo también tiene mucho provecho intelectual, frases que nos van a servir de muchísima ayuda. De hecho, en un momento te explicaré algo muy sencillo que tardarás años en comprender y está claro que Padial ha seguido tirando del hilo y ojalá no se mueva, es decir, siga con un pie en esa realidad tan surrealista y tan delirante del posthumor pero también se va a hacer productos un poquitito más accesibles. Y son accesibles en la medida que no solo tienes que ser un tío que te guste lo absurdo y que estés ahí comiendo ganchitos delirando frente a la tele, ¿no? Porque es una sèrie que entra y sale muchas veces desde la esquizofrenia hasta la cosa más lírica y más poética. Una curiosidad. Tú y yo tenemos un vínculo muy especial con Sitches. Carlo Padial lo tiene también a un nivel que cuando lo descubrí Flipe y es que Carlo Padial se declaró a su amor en cine de Siré de Feth en Sitches. ¿Pero es su pareja? Es su pareja actual. De Siré de Feth en la crítica que ahora sacó el libro de Reina del Grito. Una cara de la crítica cinematográfica. Una pareja superbrutal del director i la crítica i la escritora, y que se declare el en Sitches. Nosotros también hemos expresado mucho amor. Un aclarareu a Padial en breve. Con un único carne. Me declararía por tu hondo igual. Volvería a vivir ciertas experiencias que me ha permitido la serie y que me permiten los cuentos de casa por así decirlo. Pero ahí lo dejamos. De hecho me gustaría acabar de manera musical porque creo que la música también aporta muchísimo en esta serie. Va desde el hip-hop, así más rítmico como lo que estamos escuchando, a un ambient que ya he mencionado que lidera Rodero. Y hay una lección en especial que es la música más rica, la música más rica de la música. La música es la música que presenta el rostro, el rostro, el rostro, el rostro, el rostro, el rostro, el rostro, el rostro, el rostro, el rostro, l'existencia en el fondo. Así que vamos con esa canción y de ahí pasamos a nuestro amigo Carlos y su Munk, Munch, el grito. Si soy feliz sabiendo que me miras Y de esa brisa que mueve tu pelo Pero si un día te vas se acaba todo parando Me ha flipado ese bucle en el que estaba entrando la canción Y que representa claramente el tema de este programa Esa neurosis, no? Torno al català A la secció d'avui parlem del crit d'Edward Munch, del noruec Skrik Però abans crec que és important donar 5 cèntims O 4 ni 3 ni 2 Ni 6 ni 7 ni 8 Ni 2 ni 3 És important donar 5 cèntims sobre un moviment on trobem aquesta obra, que és l'expressionisme Un conjunt d'èpoques d'estils que tenen com a denominador comú El fet que l'artista aconsegueix transmetre les seves emocions a l'espectador I això en termes de percepció té a veure amb un concepte molt clar Que és la distorsió de la mirada Clar, el tema d'aquest programa, com hem dit, neurosi, no encaixa perfectament Entenem per neurosi una malaltia que neix fruit d'una emoció Que nosaltres gestionem malament I que afecta també a la percepció L'expressionisme precisament pretén comunicar aquestes emocions A través de la imatge, a través de l'expressió, a través de la creació artística Però avui no parlarem del moviment en general, perquè estaríem fins dimarts Si no d'un context històric, geogràfic concret, que és... Atenció, l'expressionisme alemany Pensava que vas aquí de... Hitler No, no, el Techno nazi aquell de Nietzsche Com era aquell? Sí, el famós Techno de Nietzsche Techno viking? Aquella movida que tenia Ferran, que sempre la colava Algo de Nietzsche, però no es de Nietzsche Techno Nietzsche No, en aquest cas, com hem dit, com he dit a l'inici del programa Arrels, Arcatips, anem a buscar una mica El punt de partida, possiblement d'aquesta neurosi Si és veritat que es pot agafar des de molts punts Proposem la de l'expressionisme alemany Amb aquesta música Que està sonant, una música a tonal d'Arnold Schoenberg Que és perfecta per acompanyar la secció Perquè és una música molt innovadora, molt heterodoxa també Com una mica com les teràpies del Portuondo I és una música que, ja posen els punts sobre les 6 És una música dodecafònica No hi ha una distinció cromàtica entre les notes Què vol dir? No hi ha una distinció cromàtica entre les notes Totes sonen com una mica en el mateix punt Amb el mateix color Evidentment també és perfecta, ja ho he aviso ara Per acompanyar les persecucions del Tom & Jerry Si us sona també serà pel Tom & Jerry Però bueno, parlem de l'expressionisme alemany Com una època de canvis, una època de vanguardia, d'experimentació Però què passa en aquesta alemanya, expressionista Que, bàsicament, compren des de finals del XIX Fins a l'arribada, justament, de Hitler El poder l'any 1933, 1933 És una època on l'artista no vol apropar-se la realitat Ni a la seva complexitat, ni a la seva exactitud Si no, què vol trencar-la i distorsionar-la Parlem d'una alemanya industrial, dinàmica, accelerada La Metròpolis de Frits Lang és una alegoria perfecta, en aquest sentit Però també parlem d'una alemanya rigida, autoritària, angoixant Que va apagar els plats trencats de la Primera Guerra Mundial I fom un favor, oblideu-vos De les platges tranquilles de Sorolla Que vam portar al programa Dels dinars sobre la gesta de Manet, que ja en parlarem Tot això fora Penseu en l'artista, això fora Penseu en l'artista com un tio o una tia Que necessita plasmar els seus fantasmes amb imatges Que pinta el món com si fos un teatre En cine es veu claríssim Pensem en imatges Que aniran sortint durant la secció Com, per exemple, el Nosferatu d'Amornau On es veu aquesta espècie de fantasia geomètrica Tenim una por, però que està com quasi tancada En un espai de línies, de quadrats, de rombos A DRIMA Si me dinten de Murnau, cada cuando hablabas de expresionismo alemán Ostia, al final, cuando hablabamos de expresionismo Muchas veces, casi siempre estamos hablando de expresionismo alemán, todo y que tenga su origen Exacto Porque realmente fueron los alemanes, que realmente elevaron el estilo A un nivel de poder y de expresión Válaga la redundancia Totalmente, ahí Y de hecho, también el precursor Del cine negro en el fondo Exactamente Todo el cine negro que se acaba haciendo en Estados Unidos Nosferatu al Raita ha portado la gavardinada És el precursor de... Calfre, un frilatán, huyeron de senacismo. Voy a estirar el hilo, pero piénsalo. Al final, un Humphry Bogar es un tío muerto. Es un tío que está muerto. Está muerto en vida. I xupa mucho whisky. Va por ahí. És una molt bona reflexió. La llum i les ombres del cinema negre, del noir que li deien els francesos, aquest cinema negre de Hollywood, veu d'aquestes formes distorsionades de l'expresionisme alemany. I molts d'ells van fugir, molts d'aquests directors grans de Hollywood, van fugir de la realitat d'Alemanya. Hi ha una pel·lícula molt clara de l'expresionisme alemany que anticipa això, que és el testament del doctor Mabuse de Fritz Lang. Anticipa aquesta idea de l'imperi del crim en el que s'estava a punt de convertir a Alemanya. I veiem... Aquesta espècie de doctor també és un doctor, però aquest que és molt paranoic, amb el servei que se li veu tot el servei, i té una veu superaguda, un nivell com sonor, i parla d'aquest impec. Ara sóc jo el que me'n pogo cachondo. Quan menciona el doctor Mabuse, ja parla d'aquest tono, és de les primeres vides en el cine que algú utilitza el sonido en esa dirección. Porque al final, en el cine todo el mundo, cuando hablaba, hablaba igual. O si no cantaban, porque había que cantar mucho. Unis, poden llançar la intro de cinema, perquè ja veig que... Per sempre més, sempre torneve. El Saol Cas és molt bé que ho apuntis a Adri, perquè és una pel·lícula que combina les dues per la part més muda, que estava desapareixent, i la part sonora. Està clar que en aquesta època de l'espressión ismalemany, l'artista prefereix ser gòtic que clàssic. Hi ha un tractat de Warringer, que explica molt bé tot això, l'essència de l'esperit gòtic, i és una època d'aquest espressión ismalemany on Goya, el Bosco, Van Gogh estan de moda. Són tios que trencaven amb el llengüet, i que estaven de moda. Apareix una nova degeneració d'artistes germànics, els grors, la colla del November Group, que recuperava amb el concepte de la revolució de novembre d'Alemanya, i d'altres que no són alemans, com és el cas d'Edward Munch, que és pintor noruec. Anirem sentint, eh, és a dir, anirem sentint aquesta música que us estava comentant d'Axónberg, que també és espressionista i que va molt bé per acompanyar la secció. A qualsevol cas ja en situem en Munch, pioner de l'espressión ismalemany, que apareix odiat i estimat al mateix temps. El darrerdós és un escàndol el que mostra amb els seus quadres distorsionats, i anys més tard serà incurs insultat pel propi Hitler, que dirà que és un art malaltís, el de Munch, però també sorgeix un sector europeu que admira Munch profundament. Hi ha un quadre que m'agradaria que tinguéssim ara tots present, que és Amor i Dolor de Munch. Un quadre on veiem una noia de cabells i arcs i vermells que està abraçant. I com si l'hi estigués xuclant la sang. És fàcil recuperar el que acabes de dir fa un moment. A dir-hi, aquesta idea de la fem fatal del cinema negre de Hollywood es veuria, potser, anticipada en aquesta mena de vampiresa que està xuclant-li la sang o li està donant un petó, no s'acaba de veure ben bé. Però en qualsevol cas sí que hi ha alguna cosa allà anterior que podria anticipar aquesta espècie de maldat sensual. El tio aquest que està així exagut sembla el malo de la última de toies històries. És el Nino. És el Nino. És el Nino. No és que del cine negre ho passi a toies. Jo crec que a Munch es va inspirant toies històries. El Nino que té un rotllo de històries para no dormir. És molt potent, aquesta obra pictòrica. Menos mal. Jo no la coneixia, però Amor i Dolor podria ser un títol d'Almodóvar, menos mal, que no ho és. I és una obra de Munch, molt potent. Doncs sí que és veritat que la fem fatal. Podria estar anticipada en això. Hi ha una complexitat molt gran en la fem fatal, un humanisme, una tragèdia, però en qualsevol cas, des del punt de vista visual, crec que és interessant. Tot això desemboca en què? En l'obra capital, l'obra mestra de Munch, que ens porta en aquesta secció, que és el Crit Scring. Hi ha quatre versions d'aquesta obra, la que mostrem està pintada molt i sobre Cartró. Es pot veure a la galeria municipal d'Oslo. Agafeu el metro de ma mateix. Després de la pau. I té un sentit tràgic de la vida que absorbeix del simbolisme, del post-impressionisme, que vam dedicar a que Van Gogh estava de moda. Doncs, evidentment, els post-impressionismes, com César, Van Gogh mateix, Góguén, estan molt presents en això. I els temes clau, que diguéssim, destila el Crit, que són, per cert, representats d'una manera com molt impactant i sintètica, com podeu veure, la por, penseu que la germana de Laura, que va estar internada per Trastorn Vipolar, la germana de Munch, que deia Laura, va estar internada per Trastorn Vipolar. La mare i l'àvia m'han morit de tuberculosi. Ell tenia una salut molt dèbil, que jo crec que es veu reflectida en aquesta obra, i, per tant, la por impregna tot el conjunt. Una frase, recuperarem, que deia el mateix Munch, Arran, d'aquesta obra, i d'altres, que deia... Enfermedat, morta i locura, furen los ángeles negros que velaron mi cama. Doneu-vos comptar del drama i també, evidentment, de la neurosi, que despren un obra com aquesta. L'altra tema és la solitud. Aquesta figura, que és una figura andrògina, espectral, desesperada, en una clara solitud, s'ha detingut sobre un pont i crida en silenci, presonera d'un angoixa que no la deixa descansar. I, darrere de seu, l'estan ignorant. Hi ha uns individus que passen d'aquesta presència. Fixeu-vos també en les impresions, els colors i reals que maneja el quadre. Hi ha un ús violent de la perspectiva, aquesta diagonal que talla el quadre, que podien recordar aquestes notes violentes de Schombberg, contrasta molt amb aquesta espècie d'ondulacions del personatge i del paisatge que veiem darrere. És a dir, diagonal, fixa, recte, undulacions, la persona. La persona és la que està on d'olada. No està rígida, sinó que està en un estat de nàusea constant. I, com deia, en aquest oritzó, en aquest paisatge que, bàsicament, està representat en el cel i l'aigua, i en uns ritmes que organitzen els elements en una especie de coreografía orgánica y deformada. Realment, és que és potentíssim. Jo estic aquí callant perquè tu et portis tot. Obviamente, porque realmente es una obra que ya lo decía bien. Hitler, en el fondo, es malaltisa, pero una frase que se tiene que decir más. Ja, ja, ja. Hitler tenía razón. A mí no es en esto. Home, hi ha un triomf, hi ha un triomf, hi ha un triomf. Hi ha un de Sten, hi ha un de Sten, és la... A Stemparla, que és un tio que va a una academia d'art. Hitler, algú tendria que decir. Sí, però molt gran de por, eh. A més, a sortir és caldadíssim. Hitler va acabar molt indignat perquè... És malaltís o no? És supermalaltís. En un moment has dit que Hitler havia dit que era malaltís a l'obra o, com a mínim, a l'expressionisme a l'amany. I estàs molt dirt, o sigui, quan ho tuves, acabas enfermando. Es decir, acabas empatizando de tal manera. Y no sé si la empatía sería el término a utilizar, pero sí que es cierto que la propia obra acaba cazándote desde su propia neurosis. Es decir, la expresión que ha conseguido Mung a través de los victóricos hace que no se la sea contemplado, sino que realmente salga como una gran película. Es decir, aquí ya no necesito... Este es un tío que no necesitaba ni mucho menos al séptimo arte, porque desde esa obra plana, que no lo es para nada, ¿no? En el fondo, la composición hace que sea pura agua y delirio. Hostia, te quedas muy impresionado, aunque sea el expresiónismo. Realmente. Es un expresionismo impresionable. Com s'origen això? És a dir, partim d'una experiència de Mung. Podria ser més un rumor que altra cosa, però anem a explicar-ho. Estava passejant amb dos col·legues a les afores d'Oslo quan de sobte es va emocionar davant d'una posta de sol en un fior. I, deia que, tremolant d'angoixa, vaig sentir el crit vast infinit de la natura. És ecoterror, és un quadre de ecoterror. Clarament, és a dir, i aquí, evidentment, això en troncaria, si voleu, amb una visió romàntica d'aquesta idea de traslladar els sentiments i les emocions en un quadre a través del que estàs veient el paisatge, el caminant entre els núvols de Frederic, és això. L'ho he passat aquí, tu està trencant a un nivell formal, que flipes. Però, bueno, hem apuntat ja, diguéssim, les punts importants, d'acord? I jo crec que ja podem tancar aquesta secció amb una curiositat i una pregunta. La curiositat és que aquest any, a inicis, el Museu Nacional de Noruega ha confirmat que la frase borrosa que gairebé no es veu al fons del quadre, a la part superior, va ser escrita pel propi munk. Sabeu què hi posa? Hi Hitler. Pol. Ojalá. Ojalá. Aquí está por la frase. Lo que hi posa es, solo pudo haber sido pintado por un hombre loco. Ah. Good. ¿Cómo lo cuajáis esto? Esto es como... ¿Está confesando? ¿Realmente creéis que podría estar confesando que estaba...? Bueno, yo creo que estaba atatando, ¿no? La primera vez que oigo la frase, de hecho, nunca la he venido sobre el cuadro. A mes han un perfecto español, ¿eh? Sí, literalmente. Pero, joder, yo creo que es más bien un tío que acepta la locura como parte de la esencia humana, ¿no? Volviendo un poco a la sección anterior, por tu hondo, es... Hostia, la mediocridad es aburrida, entrando que no es real. Al final, el ser humano está más cerca de la neurosis y de aprender de ella que de otra cosa, ¿no? Y es un poco lo que aquí munk nos ofrece. A mí me queda la duda si hay algo de ironía en esa frase. Solo pudo haber sido pintada por un hombre loco. Pero bueno, yo... Tiene algo de Marx también, ¿eh? No sería de un club que tuviera un socio como yo, ¿no? És a dir, parece un trampantojo literario al final, más que visual. En cualquier cosa volcàs, és una cosa molt d'abanguàrdia, molt de modernitat i, com hem dit, molt malaltissa, ¿no? I ja per acabar, quin famós personatge dels 90... Concurso, vinga, otro. Bien, bien. Quin famós personatge dels 90 va... Basta inspirat en el crid de Munk. Ah, solo en casa. El niño solo en casa. Pista, pel·lícula de terror. Hòstia. Ara és molt radiofònica, aquests... No, no se vale mirar. Pista, assassí. Assassí en sèrie. I estaves parlant de cineclàsic. Ah, Scream. Sí, a puta. El gos face de la saga Scream està inspirat. Ja és allò que m'he sonat, el Munk. Amb això, d'on us ha comptat, que sempre que estem portant obres d'art, aquesta secció d'un parada cultural, hòstia, sempre la cultura pop dones compte fins a quin punt acaba vampiritzant aquest art i el converteix en objecte de consum. I no parlem d'escari-mòbil. No entiendo, perquè s'hi llama en parada cultural. Aquest programa, quan dosi podria llamar... com seria? Neuròsis... Popcast. Popcast, neuròtic o cultural. O polcast, que és el que tocaria ara. Sí. Toc a polcast, vinga. Còmics. Bé, entrem a un rotllo una mica distòpic. Una mica distòpic. Perquè, normalment, ja hem portat bastant de fet. Vam fer programes de distopies. I això, i normalment, hem portat aquestes distopies que, sí, replega allà, Adriano. Distopies més tecnològiques, a vegades socials, a vegades polítiques, però aquest cop, Warren Ellis, que se m'omple la boca, el diu Warren Ellis, perquè és un autoràs, els que aguc una que havia de saber on va, però és que a Warren Ellis es planteja, ni més ni menys, que el 1997, una distopia periodística. Òbviament amb components tecnològics, polítics, socials, però, principalment, és periodista. Llavors, estem parlant de que el 97, del 97 al 2002, va fer una saga de còmics, que es van anar publicant, que passaven a una mena de gran metròpoli, que vindria a ser un New York City del futur, oi? D'un futur d'intentat, mira, tot i que és un segle XXIII, o sigui, ens anem aproximant, allò, poc i poc, poc i poc. Amb un protagonista de nom, Spider Jerusalem, o sigui, em sembla dels millors noms que... És de Nobel, és de... És molt trage, això. No, Spider Jerusalem, eh? I no podem estar parlant d'un altre còmic, com és Transmetropolida. Yes! Sí! Darks. Home, si un nom com Spider Jerusalem, a més, amb la forma física que té ara tu, que estàs follant, Adrià, al personatge... Personatge estranyíssim, pelat de la baix, però pelat, pelat. I, amb un tatuatge, eh... Spider. De un Spider. Spider. En el tarro. De fet, no us he portat el primer número, però el primer número, el primer de tot és que aquest tio el rescaten d'una cabina, allò que vinin debuts, no? La típica barraca al mig del bosc, perquè el van a buscar, com... Sabeu el còmic? Han fet l'aptació també en Pèlida Polar, que la van interpretar en Matí, què el sé? Sí, sí, sí. No el van a buscar per o matar-lo, o perquè mati algú, perquè encara... Allò, típic tio retirat, que era un mestre en su ofici, no? I el van anar a buscar, en aquest cas, i el còmic, tota la saga, comença de que ell s'ha retirat, i és un periodista... De fet, és un periodista Gonzo, que això tu, que véns al periodisme, s'ha de portar. És a dir, si tu que vienes del porno... Jo sé bé què va el tema. No, Gonzo, hòstia, m'hi he d'ollasco en Las Vegas, eh. Aquí és la generació un vi, el abogado que le pasa a las pastillitas, al protagonista. És a dir, el periodisme Gonzo, jo he hagut de buscar una miqueta per informar-me de què anava. Però, bàsicament, és aquest periodista que viu en primera persona, és com una crònica, però que la viu des de dins, i intenta, inclús, no et dic manipular, però hi ha un punt d'aquest... d'aquest entratant a la notícia, a la crònica que vols construir, que t'agafa totalment, no t'agafa absorbint. Al final ets un element més, no? És correcte? Sí, sí. Vale, gràcies. L'urgent d'això és tan una crònica que un tio va fer drogadíssim, que ara no estic recordant el nom, però ho enfoquem a la generació bit, i que va tenir superèxit, i el tio havia escrit, a l'últim minut, drogadíssim, i això va quedar com, bueno, emblema. En referència. Amb bé perfecte, que diguis-lo de drogadíssim, perquè el personatge protagonista, que jo, per això, l'he portat com a neuròtic, és un tio, ja no només, això, tatuat de de la baix, uller escull, que per cert hem portat unes recreacions... unes recreacions... Molt grandes. Chicos, teniu que ponernos el vídeo, ja. També us diré... Uf, no aguantaré, això tot el vídeo, eh? No, de fet, Adriana, posa't a les tu. No, no sé calvo, no sé calvo, i a més portes tatuatges. Espera, ja l'he dibuixat. I un pitillito, no me m'agrada la sensació que és un tio que siempre lleva un pitillito puesto... Estic parlant un personatge de mal humor total, antisocial, narcissista, malparlat, malparit total... Mega neuròtic, que és un personatge que ha partit, sobretot de la droga, l'isergica dura, també és un superneuròtic, de les drogues, de les més... A més, estem en el futur, o tot de la droga. Però no hi ha una altra droga, amb aquestes putes gafes. No a seguir, és un model a seguir. Els que no estigueu veient són aquestes típiques ulleres, que podríem dir d'aquest fals 3D antic, l'única amb músculos diferents, eren així, que eren verdes, verda croma i vermelles, vermelles. Sí, al 3D, les de 3D. Una ullera és rectangular, per dir-ho així, i l'altra rodora, això és que et fot un efecte que et rebenta el cap. Que, a la ve, també, parece que juegue des, no? Si no te las llevas puestas y las ves a lo fuera, dice, ostia, juega con dos formas geométricas, por así decirlo, y dos colores contra los complementarios. Parece que ya hay como una reflexión de conjunto y de globalidad, ¿no? El fondo es como... Son unas gafas expresionistas. Blanco y negro, en lo cromático, por así decirlo. Jo crec que se la va posar a Munch, per... I potser es va fotre alguna cosa d'això. També, també, també. Estem parlant d'això, aquest punt de partida, aquest personatge espèder Jerusalem, amb tot aquest abanico de personalitat que hem dit. Doncs un tio que el recuperen d'aquesta cabina... Bueno, d'aquesta, s'ha dit sempre cabina per de càvint, no? De càvint, sí, sí. No, no, és un cabin. És un cabin, un cabin en debuts. Doncs el venen a rescatar, no només... O sigui, no per res més, sinó perquè cabia el seu puto contracte. Perquè aquest tio és un tio que va triomfar moltíssim, com a periodista, o sigui, és un tio que va publicar més un llibre rebentant, a l'Ogonzo, o sigui, rebentant... el president dels Estats Units en aquell moment, que li diu la bèstia, perquè diu que aquest tio és un monstre, és un despiadat, no? Era más Trump que el de ahora, ¿no? Entiendo la versión que... Ara vindré amb Trump, perquè tot i que són al final dels 90, això està de ràbia s'actualitat, com ens agradi. Però estem parlant de que aquest tio, quan arriba el poder, el president diu ell, pues me retiro, me voy, no? És com a gana box, me voy, ¿sabes? És a dir, el tio se'n va al bosc i el recupera perquè diu... Tate, que has d'acabar el contracte... M'he de ser hermitany, m'he de ser hermitany. I si no, t'endrem les partàneses que tens ara. Llavors el tio torna a la gran ciutat, et rapa, va com un hermitany o total, et rapa, torna aquest carismàtic personatge que era abans, diguéssim. Llavors entra a formar part de la columna d'un diari que es diu The World, que és la Palabra, la paraula. Ja al final et dona a entendre que aquest tio ve a ser un macias periodístic, no? Són molt totalitari, tot això. Sí, sí, bueno, clar, el futur sempre és totalitat. Sempre, sempre. Llavors és una columna on ell es va dedicar a fer temes d'actualitat social i, sobretot, política, que és el que ell toca, no? Més de prop. I, a més, sempre acompanyat d'aquestes dues assistentes. Primer, una, després, entre l'antiga assistenta que tenia en la vida anterior, per dir-ho així, no? Que els van ajudant. I també, òbviament, aquestes assistentes són... No són com ell, però també deixaves anar, perquè van per lliure bastant, periodísticament. Llavors, el tema central de la saga, heu dit que partia en la seva anterior vida a intentar derrucar aquest president d'Estat Units, Prode Cop, aquest monstre, Prode Cop, Prode Cop s'adona de que hi ha un aspirant als Estats Units, o sigui, un dels candidats que és pitjor. Llavors diu, vale, hi ha un gran enemigo, però després, aquí, hi ha un altre candidat que... Quina és més osmalo, no? Llavors, aquí, sí que entra molt la idea d'ara que seria Trump, no? Aquest personatge de que també és molt aclamat pel poble, per cert, poble, ara que, com i que, òbviament, és americà, llavors surten molts rècnics, aquests... Aquests així que hi ha... Exacte, el Capitolio, no? Hauríem de recuperar aquest personatge, Carles. Però sí que és veritat que els primers volums es centra molt en aquestes eleccions properes que hi ha de nou president, i es centra en aquests tres candidats, que són aquest de la bèstia, d'especial, Gary, el sonrient de Calhan, que, a més, el sonrient és perquè, literalment, és un personatge que, per modificacions, sempre està amb un sonriure que això sí que ho dibuixés munt, això seria horrorós, perquè ja et pinten aquell personatge típic polític de... El postureo político, eh? El tío podrido por dentro. Sí, però molt els caros, o sigui, ja... No vull fer spoilers perquè hi ha molts arcs de personatge, però realment és un personatge molt deplorable, molt. I després hi ha un altre, que és un senador que es diu Bob Heller, que és un senador feixista, però feixista total que cultiva, i aquí ja viene el rotllo futurista i tal, cultiva sessors polítics en una granja. Però rotllo en plan clon, d'acord? Llavors, imagineu que les històries són molt sonades, però realment hi ha molta profunditat periodística, o sigui, realment hi ha un anàlisi... Vaig repetint, eh? Dos mils, eh? Són dos mils. Imagineu tot això a l'època actual amb les fake news, tot això, imagineu Warren Ellis, si hagués de fer una mena de continuació remake de Transmetropolitain, amb tot el que hi ha ara. O sigui, ara, amb les xarxes socials, tot això en aquella època no existia. Allà fa molt de temps, no, l'obra? Va ser del 97 al 2002. Llavors, clar, aquí ja no van a arrancar, sí que s'estan reditant, ara s'estan fent aquests volums que us he portat, s'estan sortint aquests poc a poc, però realment ara m'ho faria veure com això traspassa, a l'actualitat actual, diguéssim. M'ho faria que hi hagués una sèrie d'això. Que aquí hi ha una cosa, eh? Jo et diré que és molt complicat adaptar això, perquè et diria el mateix que amb The Boys, a més, ja ho anàvem a comentar després, però el dibuixant, el dibuixant que el tinc per aquí, que és Dàrik Robinson, és el mateix dibuixant que The Boys, aquella còmica que va importar, que s'ha fet una abtació amb Amazon Prime, la sèrie agradat, però sí que és veritat, és molt macarra, molt macabra i tot, però no deixa ser molt reduïda del còmic. El còmic és que no es pot, o sigui, i menja l'època actual, que els colarien molt ràpid. I les 3 quarts del mateix. 60 números? Sí. Sí, vale, vale, ja veu que el guion, ja... Paquet lleu un guion. Hi pistes, tio, hi pistes. No, no, són 60... Sí, sí, són 60 números, que venen del 97 al 2002, que estan sortint aquests, diguéssim, toms de 10... O sigui, són, crec que són com 4 històries cada un, o així... Vindrien a ser 10, 10 facicles d'aquests més totxos, com els que us porto, d'acord? I penseu que té 34 arcs argumentals. És molt... No és que sigui dents, però estem parlant de política, estem parlant de TGManejes, estem parlant de coses... Bueno, crec que tenen molt de suc... Tenen molt de suc i, per tant, també entenc que hi ha molta xicha... I és una passada, tio. És una passada per... És distupiar compromesa, realment. No, no, i el que mola més és que ho arrenelis. Jo crec que parell... Bueno, jo crec, no, perquè ho és. És una... en la seva època va ser una forma... És una tesi, no? Una forma de volcar el que ell pensava de tot el cap moment. L'hem compartit, no només pel dibuixant, però també pel top, que és molt macabra i molt macarra i tal. Però sí que és veritat que té una profunditat molt més política i social, que no... O sigui, de bois ho és, i té molta profunditat, també. Però aquí jo crec que es lia molt més amb el tema dels canvis polítics, també toca altres temes molt més futuristes, potser, però que es poden autorrelacionar amb coses d'ara, no? Per exemple, corrupció política, prostitució infantil, drogues de les més futuristes que et puguis, i, òbviament, amb el tràfic de drogues, persones i animals modificats, no entraríem amb altres humanisme. Estem dient 2.000, eh? El còmic va molt aquest cyberpunk de modificar-se físicament... Sí ho he vist, això. Això, quan estava follant una mica, he vist que, realment, té aquest punt, una mica de Steampunk, no? Sí, sí, sí. Bueno, Steampunk no, eh? Cyberpunk. Sí, vale, vale, una mica cyberpunk. Steampunk seria Wild Wild West, que m'hi oblidar-ho, de Will Smith. Sí, i Metrópolis, un punt, no? Sí, exacte. Però que em refereixo que és un futur, sí que un amic, òbviament, hi ha aquest punt tecnològic, però que, per exemple, la religió com adapta la tecnologia, també, i la religió ja fa cicles d'aquest còmic, que tracta molt el tema de la religió i és brutal, no us diré res, perquè, realment, els arts són molt bons, i són, i, a més, amb molts girs. Cal, però, en el fondo, se... se... se echa en falta que haya evolucionado un poco más la tecnología para poder abordarla desde las reflexiones que ofrece, ¿no? Entiendo que, si es 2000, la tecnología aún no había llegado a este punto, ya teníamos los móviles circulando, pero no estábamos al nivel de redes sociales, ni de WhatsApp. Això seria lo interesante. Seria veure com una història, aviam, jo no sé si s'avanturaria a fer, a fer una continuació o alguna cosa. Però no es desmarcaria molt de lo que ja ha fet, perquè hi ha moltes coses que jo crec que es poden traslladar ara, en aquelles èpoques, a veure, no sé quan és el xavi... Té raó, però... Ja és Déu, ja ho sé, ja tenia 20, tio. No, no, perquè em refereixo a tothom. Que si això ho portéssim ara, ja et dic jo, això adaptat, jo espero que no ho facin, però és un còmic que ara està adaptant... Que està diàleg, segurament, per adaptar, no? Ho està adaptant tot, ara l'últim i ja està cançaladíssima, la de Y, l'últim home, la van fer, cançaladíssima, i jo crec que és un... a més, és un autor molt conegut. O sigui, estem parlant de... Aviam, que ho tinc per aquí, perquè no em deixi res, de Warren Ellis, de Planetary, Hellblazer, i és un tio que ha treballat en infinitat de còmics de DC i de Marvel. El tio ha fet des de... des de Batman, sí, ha fet tot, tot. O sigui, ho he pogut fer tot aquest tio, però és que, narrativament, és un tio que domina moltíssim el guió, i és de, potser, els millors guions que he pogut trobar, i sobretot, amb aquest nuar periodístic de filar, de històries paraleles, i és molt interessant... O sigui, jo us diré, 60 números... Ja sabeu que els còmics, els 60 números són... 20 per número, més o menys. Però t'he quedat clar o perquè no s'ha traïd el primer o no? Para que no... No l'he trobat, és que aquests són els de la veia. Jo crec que, si es fa la sèrie d'això algun dia, claríssimament li pillaria el relevo a Black Mirror. Sí? Bé, per aquí, jo no la veig tan... Bueno, Black Mirror es juga a favor de que són antologies, i que, al final, si uno no te gusta, vas a l'altre. Us parlo d'històpic, eh? Sí, aquí no sabem què t'ho relacionaria, el to totalment hauria de ser de bois, o sigui, 100%, però en quan, visualment, o el tema de cyberpunk... Doncs no et sabria dir, perquè clar, és difícil, veure una comparativa amb coses que hagin més o menys funcional, perquè és que, a vegades, les distopies es queden a mig gas. O sigui, i sobretot quan les il·lustres, perquè escrites, la tèsic queda molt bé, però després quan les il·lustres no queda molt guarrillo el tema d'intentar il·lustrar el futur, no? És com una mica... Sí, i, per l'altra banda, era com un mull expansiu a nivell cromàtic, i, no, realment, munchados, o sigui... Llama mucho la atención a nivel visual, la obra. Ah, no, no, transmetropolitana visualment és una passada. Aquest trast, també, amb les línies molt marcades, els colos molt potents... Jo crec que és un... I on t'hi ates? Aquests colos són Hitchcock. Els colos de la societat. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no. És que al final són tot. I els amafurs. No, no, és que exacte. Al final és com la idea de comprendre los dos colores que hablan de la dualidad, por así decirlo. Rojo pasión, verde melancolía, ¿no? En Hitchcock, digo, pero vamos, que se han adaptado hasta la náusea. Mira, tío, me voy a acabar esta sección con las gafitas. Va, venga, lo voy a intentar. Per tancar la secció, i, òbviament, no crec que faci falta recomanar-lo, però he trobat dos frases d'aquestes de crítics d'acòmics per internet, que me he trobat que són bastant interessants, que una és, transmetropolitana és el punk en cyberpunk. O sigui, realment és una d'aquestes passades tragueres. I després, spiders Jerusalem, o, quan del tripi, se convierte en còmic. Imagineu-vos que potser està a un nivell allò... No se recordeu aquella edat de Outer? Te recordo d'aquell còmic que havia d'adaptar, no sé, jo ho farà mai, però t'haig d'aguaitir-t'hi, que per cert... T'haig d'aguaitir-t'hi, ara vol adaptar el incal de Fedorowski. Està total, eh? Això fa una meitat, eh? Bueno, l'he unido. I llavors, comentar-vos que podeu trobar tots aquests fascicles que estan aquí en Fabra, estan tots... Bueno, de fet, estan amb mil biblioteques, perquè és un còmic que és bastant famós. I, res, acabam la frase d'Ingwer and Elis Wittress. Catatrada i altra substitúria.