... Prefereu els pites que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença l'empanada vunturada. Un programa cuinat per... Paul Digler. Per Rampujol. Adrián Mucallero. Carles Martínez. Ràdio d'Esverns. Perdona, ha demanat vostè a la Fanta? Sí, sí, gràcies. I aquesta reacció? De què va aquest tio? Què passa, que no em puc demanar algú sense alcohol? Bueno, ara, a més, deuen pensar que és un pringat. Tothom aquí fent els seus quadrilles, i jo aquí, com a un iota, sol. Pensa que ho conegaré algú, i és que a més ja no es fa això de sortir sol i tornar acompanyat aquesta merda de l'època que vivim, és que... Mira, mira aquestes dues d'allà. Fuà, la Morena. Bueno, que segur que una persona també val molt la pena, perquè no voldria ser jo un babós, jo sóc un aliat, sóc un aliat. Bé, això només... Bueno, això que he de dir per mi, perquè això de ser aliat i dir-ho és com una mica de... Si te'l ajudes als tios, no? O sigui, ser un aliat, això de... Pensa això també deu ser una mica masclista, no? Bueno, en fi, i si anés allà, què? Què els diria? Ni de conya m'atreviria a anar allà, a parlar-li, a més mai sé si és millor això de parlar dels meus temes, fer-me l'expert i tal, o deixar que parli ni escoltar. Això els immola, les dones, això de... Hòstia, hòstia, hòstia. Ara mira, arriben de mi o amb mi? Hòstia, hòstia, la Morena, Morena. Estaven amb... Bé, sonrient. Es deu pensar que sóc retreçat, no? Bueno, retreçat no, que això no es pot dir. Jo no... Ni... No, no, no. Ni pensar, perquè això és monòleg interior i tampoc ho puc pensar. Persona? Persona amb lleu retrascognitiu. Va, sí, millor. Estic tan fora d'aquestes no manclatures d'ara, tio. Què faig, què faig? Que està venint, que està venint. Li dono uns petons, li dono la mà, li dono un petó a la mà, un petó al colze. Dos petots potser és bastant masclista, no? I a més ara que potser no està ni vacunada. Que no passaria re, perquè llibertat per tothom i tal. No sé si serà aquestes que diuen, que ens he plantat xips i tal, que qui sap, eh, vull dir tothom. Ara, tot això als polítics, jo com la religió, eh? O sigui, no estic fins que no ho confirmin, que no em fa res i tal, eh? Doncs sí que com sigui, hòstia, necessito contacte, però no vull ser no desesperat, que això és de febles, i les ties no els agrada. Bé, torno, hòstia, femenisme, femenisme, hòstia. Hola, hola. Merda, és un tio. Bé, que no vull despreciar el moviment LSDBI, eh? Que difícil es viure al segle XXI. Ahí vamos, ahí vamos, con esa percusión latina, con ese latin jazz que poco a poco va ir asomando. Y sobre todo, vamos, con esa gran serie de la cual acabo de hablar hace tres segundos en la agenda, ¿no? No, en la agenda no, en el menú del día. ¿Qué serie es? Es Doctor Portuondo, auténtico delirio, delirio divertido, también ciertamente dramático, muy interesante, si lugar a dudas, venía diciendo hace muy poquito que, exacto, es la primera serie producida por filmin, distingida por ellos también, serie muy breve, seis capítulos, filmin original. Exacto, con el neón. Y esperemos que sigan, porque por el resultado que ha dado esta serie, de unido. De unido, ojalá sigan en esa línea, y yo creo que a Hiphol con sus contactos quizás nos lo podrá confirmar en breve, pero es lo que os comentaba, serie de seis capítulos, 25 minutos, muy fáciles de ver, pero no tan fáciles de digerir, por todo lo que realmente aportan, ¿eh? Como comentábamos, ya la podéis ver en la aplicación desde octubre, y esa además, la última aportación de Carlo Padial, que bueno, aquí me parece que tú lo conocías bastante, ¿no? Totalmente, sí, 2012. De un cafetico, ¿no? Bueno, tanto, pero tanto. Sitges 2012, Miloco Erasmus. Vale, es que claro, Padial es un tío muy conocido en el mundo del posttumor, del que luego seguramente Carlos nos podrá aportar algo más. Yo no lo conocía, sí que había oído nombrar su nombre, pero no había visto nada de él, y ya os lo digo, aparte de humorista, director y escritor, es otro neurótico de pro, y un chaladito de estos simpáticos que últimamente se deja ver en Late Motif, por cierto. Se deja ver muchísimo. Ara que acaba, ¿no? Claro, porque ahora que está también muy vinculado, Alberto Romero, a toda esta peña... Bueno, es toda la gente... Que ya no es posttumor, que es el humor más... Bueno, es un humor más clásico, ¿no? Dapenda que Agifet Bertos, sí que és, perquè quan van fer algo muy gordo, era posttumor. Exacto, ahí lo aclaramos. Dirección Padial con algo muy gordo, Alberto Romero, ¿no? Interpretándola. De hecho, me recuerdo un programa en el que llevaron a Padial muy al principio, en el 2017, y coño, el Buena Fuente lo presentó como si fuera un tío de carreteras secundarias que finalmente llegaba a la nacional. Y, hostia, el comentario estaba bien calzado en el momento, pero por otro lado era, como diciendo, el posttumor está en un entorno de carretera secundaria, el humor que hacemos nosotros, el humor más mainstream. Por eso no hablaba tanto de Bertos Romero, sino de Buena Fuente, esa es la carretera nacional. Bueno, ja veremos, ¿no? Porque así tenemos tiempo, comentaremos un poquitito más, algunas películas que ha hecho, y sobre todo, cortometrajes y locuras para vengamojas, etcétera. Pero vamos a la auténtico protagonista del día de hoy, vamos a la sección de cine series, que es nuestro querido doctor Juan Antonio Portuondo Espinosa. De ahí el título, doctor Portuondo. ¿Quién era este buen hombre? Un cubano exiliado en Barcelona desde finales de los 60, que lamentablemente nos dejó, nos dejó también aquí, en Barcelona, en el año 2005, y ese lugar, a dudas, es una de las figuras más importantes de la psicología moderna. Una eminencia en psicología clínica, psicopatología, psicodiagnóstico, psicoterapia, psicoanálisis, el tés de Roger, lo de las manchitas. Vamos, el doctor perfecto para un programa de empanados neuróticos como el que hoy traemos, que no solo le ha dado este título, que os comentaba, a la serie, sino que además han nutrido a Padial, si analizas un poquitito la última parte de la obra de Padial, no solo le han nutrido para hacer esta serie, sino que le han nutrido de historias y reflexiones que le han dado para mucho más, porque Padial acaba de estrenar esta serie, pero no os engañemos, ya era un libro. Era doctor Portuondo, un libro, por cierto. De Black e Books. Que nos habló en su día B. Y que, de hecho, volviendo a buena fuente, porque estaba viendo entrevistas en las que aparecía Padial, él mismo también se encargó de, no sé si es que, pillaba sobre bajo mano, pero buena fuente hizo como una presentación de Black e Books muy a lo grande. De fet, Black e Books, jo crec que en gran part s'estan especialitzant a publicar post-humor. O sigui, no especialitzant, però que tenen molts autors, jo crec que el Noguer, a tots aquests quan han publicat els seus lliures, eren Black e Books. Sí, sigue siendo muy cupis en la línea aquello que también de lo que nos habló. Ausculos, no? O sea, que tenemos libro, doctor Portuondo, tenemos serie, doctor Portuondo, que es de lo que realmente hablaremos hoy, pero además tenemos unos vídeos en YouTube, unas entrevistas grabadas por el mismo Padial, con Portuondo aún vivo, expresando toda su... En el fondo, todo su bagaje, experiencia, sabiduría, diversión, porque a esos niveles de inteligencia y conocimiento siempre hay un punto de delirio. Yo, así, también, antes, no sé si lo he mencionado en un momento, pero, ostia, así veo a mis padres, también, con esa sabiduría que muchas veces está cercano al touch y del mismo Portuondo en todo, en la serie, en el libro lo deja muy claro. La mediocridad es aburrida, la normalidad, ¿no? La normalidad es aburrida. El delirio, la neurosis. Eso es muy interesante. Eso es muchísimo más interesante y provechoso. Una punta, ¿eh? ¿Estás hablando de Portuondo que le dio terapia a tus padres? No, terapia no, eh. Profesor. Profesor. Profesor. Vale, vale, perdona. ¿Te lo haces en el fondo y en terapia? Hay algo biográfico en la sección que traes hoy y yo creo que evidentemente hay algo de biográfico en Carlos Padial haciendo esa serie respecto a lo que había hecho. Hay algo realmente autobiográfico. Dejemos la parte... muy guai que lo recuerdes, pero vamos a dejar la parte marugeo para el final de la sección y veamos por qué Padial realmente ha sacado tanto provecho de este tío. ¿Por qué Padial? Necesitaba terapia. Necesitaba terapia y la necesitaba muy jovencito y yo creo que la sigue necesitando, pero la tuvo y la tuvo con Portuondo durante unos 5 años al principio del siglo, del 2000 al 2005 aproximadamente hasta que Portuondo murió. Y sí que es cierto que él iba allí a hacer terapia, pero al final, de la misma manera que he dicho en un momento, las clases con Portuondo se podían convertir en terapia, estoy convencido que la propia terapia era también una gran enseñanza, era también una gran clase, ¿no? De hecho, el mismo Padial lo explica así. Desde pequeño soy un neurótico, sentía vergüenza de existir, miedo a la muerte, angustia oceánica, eso es muy budial. Y sólo tenía 8 años. Mi única esperanza era el doctor Portuondo, un psicónalista cubano exiliado en Barcelona que gritaba a sus pacientes, juraba en nombre de Freud y bebía whisky Johnny Walker. Es la persona más asombrosa que he conocido en mi vida, también la más sabia, la más imprevisible y la más divertida. Y claro, siendo Portuondo tan grande, yo creo que es que Padial se obsesionó con él, de hecho queda claro en la serie, eso es lo que realmente nos cuenta allí en la serie Doctor Portuondo. Nos habla de esa obsesión, una obsesión que le llevaba incluso a querer impresionar a su propio psicólogo con más neurosis y sobre todo de la aprendizaje que ya ha dejado muy claro que realmente supuse esta terapia. Así que que es perdisí, vamos a escuchar el tráiler, que esta vez no hará falta ningún traductor porque creo que todos lo entendremos. Porque no le interesa nada de lo que le digo. U definición de la vida. Es como que el Bruno no coincidió... ¿Estás claro que pasas de mí? Es verdad, nunca te había visto así. Estelas, que quiero que me cures este tío. Las historias que tienen el resto de pacientes son increíbles. Hay zofílicos, o sea, hay coprófagos. Es que nadie habla compulsivamente de su trapeuta. Es que soy muy raro. Soy un artesista épico manual, copiación fálica y un inhibicionista también. Pero cuento para que veas lo neurótico que puedo llegar a estar. ¿Estás jodido? Te vas a entenderte de ir autoanalizándote a autar te por dentro. El psicoanálisis te cura, pero cuando más consciente eres más sufre. Esa es la gran paradoja psicoanalítica. Qué grande, ¿eh? Cuanto más consciente eres, más sufres. La gran paradoja psicoanalítica. Muchas razones, este tío. De hecho, echándolo en vistazo al libro y sobre todo complementándolo con la serie está plagada de frases lapidarias que realmente son no solo divertidas, sino auténticas pozos de sabiduría. Una, por ejemplo, ¿eh? Dice, Carla, y te la digo a ti. ¿Pisodiza tus metas? ¿Los ves? Los tengo presentes. Pues ahora sigue comiendo doritos. Bueno, clar, els títols dels capítols són molt lapidaris. El aprovecha todas estas reflexiones si se las lleva muchas veces a los títulos. De hecho, hay un título que es claramente una frase de Portugondo que yo he oído muchas veces en casa, que es cuando la bestia ruge, la razón tiembla. Y esta ya no es tan divertida, no estás como mucho más serena y potente, ¿no? O yo te miraré con tus ojos y tú me mirarás con los míos. El nombre del capítolo sea esto. De hecho, hay un título que es si tu hijo tiene problemas para concentrarse y se distrae fácilmente a lo mejor yo soy tu hijo. Lo único que te impide conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones. És menor. És el primer que veig una sèrie, feta aquí, a Espanya, que és el més semblant al que hem vist sempre en Budi Allen, realment. Sí. Pues yo tenía podas. Yo tenía podas de ver un Budi Allen en Catalan. Y algo que me gusta mucho de la serie es que aprovecha el concepto clásico de diván, ¿no?, de terapia en la que el paciente habla de que es muy Budi Allen, que no le escuchan, porque no hay respuesta. Y aquí está utilizada esa idea en la forma contraria, ¿no? Por un lado, el propio Padí al dice era tan interesante por tu hondo y él sabía que lo era, que muchas veces era él quien se sentaba en el diván. Porque era mucho más provechoso lo que él tenía que decir que lo que yo tenía que contar. Pero además de eso, sí que hay un punto donde la implicación de por tu hondo va mucho más allá. Es decir, si hay un silencio, es porque igual lo que él está dando es que hay que ser reflexivas. Y cuando sale el auténtico delirio, ahí estará portuando para ofrecerte la verdad, ¿no? En forma de broma, como hemos dicho, con estos doritos que nos aterrizan, que de alguna manera hay desafración. No pierdas tus objetivos tan... Es cierto? O sea, la gracia no está solo los doritos. No, no, sigue visualizando tus metas, pero sigue comiendo doritos. O sea, sigue pisando sobre los pies, sobre la tierra. Todo esto es un método por tu hondo. Sí, es algo de terodoxia, pero muy personal. Por tu hondo es un tío que, siendo tal eminencia, cuando tú buscas su obra, sí que la encontrarás en blogs de psicología, y evidentemente como fundó el mismo Centro Internacional de Psicología, y ahí partía clases y terapia, pues, ostia, acabarás abordándolo, ¿no? Pero sí que es cierto que se desconoce a un nivel que es injusto, siendo tan grande, ¿no?, siendo tan grande. Pero volvamos a la serie, ¿por qué? Los que habéis visto el trailer, los que habéis escuchado, el trailer igual no lo tenéis tan caro, los que lo habéis visto sin lugar a dudas. Es un tío que no ha habido, ostia, gran tan de mactoral. Por un lado, la veteranía, Jorge Perugorría, es un tío que, igual, no lo recordamos, pues esto ahora que deberá tener, unos 50, 60 años, lo recordamos más joven, en el fresco y chocolate. No lo he visto, es una pelicugana mítica, o incluso en las de Che. Él la portó, también, ¿no?, tiene actuación en las películas de Sobeberg. Ah, vale, que salía el venicio del toro, ¿no?, haciendo de Che, es venicio del toro, pero hay un elenco actual increíble Jorge Perugorría es un auténtico monstruo de la interpretación, y he de decir que mi familia ha dado el visto bueno de cómo él aborda por tu hondo, cómo realmente él aborda por tu hondo, porque sí que es cierto que el por tu hondo que vemos en todo momento en televisión es un tío de cierta imponencia física, no solo mental, y esto es un titán, porque al final de qué va el argumento, se ha podido entender por el trailer, pero aquí el actor protagonista, es Nacho Sánchez, haciendo de Padial, que se parece un montón, lo clava, lo borda. Yo también era otro tío que desconocía, he buscado información sobre él, veo que aparecen dos películas recientes, como son 17 y el Árter de Volver, de Pedro Collazos, que son películas que han dado que hablar, pero ostia, viéndolo como Karlo Padial, como paciente de este gran por tu hondo, es increíble. De hecho, el mismo Padial lo dice, hace una versión más conviciente de mí de la que pueda hacer yo mismo. Esto es muy Padial, esto es muy Póstumos, ¿no? Yo también me enrocho más de usted, me recuerda a usted. Tienes este punto marciano, pero lo que se estaba contando, es como Padial, en forma de Nacho Sánchez o en forma de actor, lo que está haciendo continuamente es intentar impresionar a su terapeuta, a la vez que intenta aprender y sanar su neurosis. Y en esa ambición de sorprenderle, es donde digo que la versión familiar ha confirmado que realmente era así, porque era un tío que imponía. Lo que me dice, sobre todo mi madre, era que el por tu hondo real era un tío que imponía muchísimo desde lo físico y desde lo mental. Aunque a ella siempre la trató como una reina, porque mi madre en esa época estaba embarazada de mí, estaba embarazada de mí cuando estudiaba para por tu hondo, y de hecho la llamaba Mamá Osa y la trataba con mucho cariño. Pero era un tío que tanto podía ser muy atento y muy afectivo como muy agresivo. Como muy agresivo y de... bueno, hay una frase en un momento que dice que está de comer mierda. Está de comer mierda enano, pero enano no físico, no, sino enano mental, enano moral. Cuando echa a los pacientes que tiene que los echa casi a patadas, ¿no?, de la consulta. Ara tampoc m'ho he fet spoil, perquè al final ja ella es comença també, el Prota, a dir, soy un enano pero... psicológico, ¿no? Soy un enano mental. Sí que es cierto que eso llegaba a muchos de sus pacientes o alumnos, en este caso yo puedo hablar de alumnos, a querer impresionarle. A querer impresionarle de una manera en la que muchas veces no estaba ligada a tener que presentar más neurosis, sino a demostrar que había adquirido realmente ese conocimiento, ¿no? Pero poniendo a un lado, ¿no?, la figura de Portudondo, esta figura tan enorme y necesaria en el fondo, incluso para el siglo XXI, lo que estábamos comentando en base a la serie, que aparte de ese tant de mactoral de Nacho Sánchez y Jorge Perugorrea, hay un elenco de secundarios increíbles que son mejores, otros peores, ¿no? Tenemos... ¿a quién tenemos? Por ahí, a ver, Torromero. Papelón, divertidísimo. El pareja ho fa molt bé. David pareja, exacte. Perquè ell fa molt el personatge que sempre fa, que fan aquests tàndems amb el botet, que tenen, sobretot curs, no sé si els has vist, però no todo filfes. No, no, no, però són exacte. Són curs que jo els he anat veient cada any al fantasfric de Sardanyola, que són tipo, suena fatal i tiene eco. És un tumor, és un imperdible. És un tumor total. O sigui, és el mal hecho, hacer gala de l'Omanso, però hi ha una política. I després l'últim, l'últim no m'ha recordat un nom, però vaig veure aquest estiu al fantasfric, que és el pareja que està amb una webcam. És una imatge de webcam, és un pla de sequència, que està fent aquests típics filtres que es va formar en la imatge i va fer... I apareix el botet dient, tu no havia acabat de tenir un accident, ja ha mort, o no sé què és, però el botet va fer una brasa i mentre la brasa el botet va fer en les cares. Veu que està fent allò i va... Això és un PP Poppy de Bermud, que era un poco esa idea del posthumor, que Jordi Costa reflexiona sobre el tema. S'han puesto muy cachondo en aquí, mis compis. No estáis viendo. Porque sí que es cierto que Padial bebe de todo este humor, que no sólo lo ha hidriderado él. De hecho, tú me hablaste de una suerte de productora, que eran los pioneros del siglo XXI, y ahí están vinculados, en Bermud, que ha derivado en otro tipo de cine. También el Padial os digo que aquí, en esta serie, ya no está haciendo lo mismo. Incluso a nivel de factura, me hablabais de cómo estos cortos hacen una odal o cutre y lo aprovechan desde la reflexión y la inteligencia. Pero en lo formal, aunque no tiene una factura muy elevada, está muy bien. Se ha de aprovechar muchísimo los interiores. Al final es una serie que, si ocurre en algún lugar, es precisamente en terapia, y no sólo terapia individual, sino terapia grupal. Le encanta estar en la terapia, y también puedo confirmar esto. Le encantaba por tu bóndola, la terapia grupal, porque la abordaba casi como una suerte de teatro, donde cada uno podía interpretar roles y a partir de ahí trabajar, trabajar todo, desde la hipnosis, o sea, con métodos de hipnosis, hasta trabajar la esquizofrenia. Y esto sí que no aparece en la serie, ni por ningún lugar, pero él, según me han contado, parece decir que defendía el idioma esquizofrenés. Al más esquizofrénico hay que hablarle como un esquizofrénico. Sólo así lo puedes salvar. Es puro carisma. Sí, este tío era... te voy a decir una cosa. He conocido a muchas personas de mi vida, y quién va a decir que no en base a su padre. Pero, hostia, mi padre tiene un mogollón de carisma. Y parece ser, por lo que he oído, que mi padre ante él chapó, ¿sabes? O sea, era como... se sacaba el sombrero. Era puro respeto. De hecho, os voy a decir una cosa. He buscado... a Portugón de Wikipedia, no lo he encontrado. ¿Y sabéis quién ha encontrado? Buscando a Portugón. A Fernando Calero de la Pava. La mención que se ha hecho de Portugón es a través de mi padre, que es muy potente. He tentado hace una hora por la riera. ¿Por qué va saliendo los programas? Hay una empanada cultural donde salió... ¿De qué era que le dedicamos a una editorial, creo? Editorial aerótico. Esto, esto, esto. Muy interesante, recuperando lo que has dicho del personaje secundarios, a mí me sorprendió muchísimo a descubrir Alil Mos, que es un poco como el trapero amable de la escena, una escena donde básicamente hay música oscura, de drogas, de oye tu puta, tal. De repente aparece ese chico gordito con la sonrisa siempre puesta, que es Alil Mos, y que en la serie aparece siempre jugando a la play con otro colega, y no dice nada, y está ahí como en el fondo de la habitación donde están los compañeros de piso del chico, del protagonista de la serie. El Carlos Padial. Interpretado por Nacho Sánchez, que es verdad que funciona siempre como en su casa y dos tíos jugando todo el puto día a la consola, y uno de ellos, que no tiene ni una línea de diálogo es precisamente este trapero, que es un tío que hace trap, que yo no lo conozco, el trapero amable. Pero sí que es cierto que es un personaje que pasa totalmente de soslaio, pero está ahí aportando seguramente y construyendo ese concepto familiar que tiene al final esta onda del posthumor. La Estela Amflipa. La novia. La novia. La que le dice en el trailer, no he conocido a nadie. A part de la relació entre ells dos, que és demancial, però ella com a personatge com a actriu, jo no la coneixia, i he al·lucionat amb aquesta actriu. M'ha encantat el personatge. Ho fa molt bé. Cap al final, tocar les noves visites, però cap al final hi ha una escena, unes quantes que van seguides, o es una serie que se ha de aprovechar a dos personages, a los actores que hay detrás, lo que les decía, se ha de aprovechar esta suerte de interiores para llevar sol a veces al delirio, pero de un delirio no creíble. Porque al final lo que está construyendo aquí también, es un recuerdo hacia su experiencia, en la cual entiendo que él era cuando más neurótico estaba y cuando más la presentaja necesitaba. Al final, las paredes de ese espacio acaban siendo como unas paredes mentales. y es una serie que parece que está solo en la línea de la comedia, vira el drama y vira el suspense, la banda sonora, aunque ahora es muy festiva, hostia, en muchos momentos la banda sonora, que por cierto, la firma Javier Rodero, un compositor, está muy en la línea de una música ambiental, a veces y casi terrorífica, muy propia del suspense, ¿no? ¿Por qué? Porque al final hay un suspense en la neurosis y en la evolución que tendrá el protagonista de nuestra serie y sobre todo del trabajo que allí se hace, un trabajo que es interesante saber que continuó tras la muerte de Portuondo, es decir, el Centro Internacional de Psicología continuó evidentemente con profesionales, pero parece ser que los que estaban viviendo la terapia en compañía de Padial en la época, al principio del 2000, siguieron reuniéndose y haciendo terapias grupales, terapias grupales que eran auténticas orgías de conocimiento. Y en una escena de los primeros capítulos identifico algunos personajes que salen de la serie de Suiza de los Vengamonjas. Vale. Hostia, y me hizo mucha gracia verlos, que es algo que yo creo que también conecta con esa idea del posthumor que estábamos apuntando. Los Vengamonjas han trabajado mucho. Y de repente dice, hostia, ese personaje que es superneurótico, que aparecen esas reuniones grupales que comentas, ¡pam! Sí, lo he visto en la serie de YouTube de la Suiza. Es lo que tiene Padial que sabe recurrir y saber darles espacio a todos ellos. Es decir, cuando Padial dirigió a los Vengamonjas también los hizo ver. De hecho, hasta la cuesta, yo no sabía que Issa que la cuesta había dirigido un corto de los Vengamonjas. Bermud también. Y al final entiendo que son contactos y, joder, que al final es producción nacional. Muy interesante. Yo voy a acabar diciendo simplemente esto, que es una serie que ofrece todas esas realidades de géneros, pero sobre todo también tiene mucho provecho intelectual, frases que nos van a servir de muchísima ayuda. De hecho, dice en un momento que te explicaré algo muy sencillo, que tardarás años en comprender. Y está claro que Padial ha seguido tirando del hilo. Y, ojalá, no se mueva, es decir, siga con un pie en esa realidad tan surrealista y tan delirante del posthumor, pero también se va a hacer productos un poquitito más accesibles. Y son accesibles en la medida que no solo tienes que ser un tío que te guste lo absurdo y que estés ahí comiendo ganchitos delirando frente a la tele. Porque es una serie que entra i sale muchas veces desde la esquizofrenia hasta la cosa más lírica y más poética. Una curiosidad. Tú y yo tenemos un vínculo muy especial con Sitches. Carlo Padial lo tiene también a un nivel que cuando lo descubrí Flipe. Y es que Carlo Padial se declaró a su amor la crítica de cine de Sitches en Sitches, pero su pareja es su pareja actual. Ah, de Sitches. Y de Sitches en la crítica que ahora sacó el libro de Reina del Grito. Sí, sí, sí. Una crack de la crítica cinematográfica. Una pareja superbrutal del director i la crítica i la escritora i, boom, que se declare el en Sitches. Nosotros también hemos expresado mucho amor y... Us aclarareu. A Padial en breve. Con un único carne. Tú y yo vamos después. Me declararía por tu hondo igual. Volería vivir ciertas experiencias que me han permitido de la serie y que me permiten los cuentos de casa, por así decirlo. Pero ahí lo dejamos, ahí lo dejamos. Y de hecho, me gustaría acabar de manera musical, porque creo que la música también aporta muchísimo en esta serie. Van desde el hip-hop, así más rítmico como lo que estamos escuchando, a un ambient que ya he mencionado, que lidera y rodero. Y hay una canción en especial que creo que representa muy bien la neurosis, el bucle, el vacío y la existencia en el fondo. Así que vamos con esa canción y de ahí pasamos a nuestro amigo Carles i su munk, Munch, El Ejito. Me ha flipado ese bucle en el que estaba entrando la canción y que representa claramente el tema de este programa, esa neurosis, torno al català. Me agrada. Això és tan neuròtic. Català, català, català, català, català. A la secció d'avui parlem del crit d'Edward Munch, del noruec Skrik. Però abans crec que és important donar 5 cèntims, o 4 ni 3 ni 2, 5, ni 6 ni 7 i 8, 5 ni 2 ni 3. És important donar 5 cèntims sobre un moviment on trobem aquest obra, que és l'expressionisme, un conjunt d'èpoques d'estils que tenen com a denominador comú el fet que l'artista aconsegueix transmetre les seves emocions a l'espectador. I això en termes de percepció té a veure amb un concepte molt clar, que és la distorsió de la mirada. Clar, el tema d'aquest programa, com hem dit, neuròsia, no en caixa perfectament. Entenem per neuròsia una malaltia que neix fruit d'una emoció que nosaltres gestionem malament, i que afecta també a la percepció. L'expressionisme precisament pretén comunicar aquestes emocions a través de la imatge, a través de l'expression, a través de la creació artística. Però avui no parlarem del moviment en general, perquè estaríem fins dimarts, sinó d'un context històric, geogràfic concret, Atenció, l'expressionisme alemany. Pensava que vas a l'Índia. Hitler. No, no. El tecno nazi aquell de Nietzsche. ¿Cómo era que llegaba? Sí, al famós tecno de Nietzsche. Tecno viking. Tecno viking. Aquella movida que tenia Ferran, que sempre la colava. Algo de Nietzsche, pero en modo tecno, ¿no? Tecno Nietzsche. No, aquest cas, com hem dit, com he dit a l'inici del programa, arrels, arquetips, anem a buscar una mica el punt de partida possiblement d'aquesta neurosi, si és veritat que es pot agafar des de molts punts, proposem la de l'expressionisme alemany. Amb aquesta música que està sonant, una música a tonal d'Arnold Schoenberg, que és perfecta per acompanyar la secció, perquè és una música molt innovadora, molt heterodoxa també, com les teràpies del Portuondo. I és una música que ja posen els punts sobre les 6. És una música d'odecafònica. No hi ha una distinció cromàtica entre les notes. Què vol dir? No hi ha una distinció cromàtica entre les notes. Totes sonen com una mica en el mateix punt, amb el mateix color. Evidentment també és perfecte, ja ho aviso per acompanyar les persecucions del Tomi Gerry. Si ho sona també serà pel Tomi Gerry. Però parlem de l'expressionisme alemany com una època de canvis, una època de venguàrdia, d'experimentació. Però què passa en aquesta Alemanya, que bàsicament comprem des de finals del XIX, fins a l'arribada, justament, de Hitler, al poder l'any 1933. És una època on l'artista no vol apropar-se la realitat, ni a la seva complexitat, ni a la seva exactitud, sinó que vol trencar-la i distorsionar-la. Parlem d'una Alemanya industrial, dinàmica accelerada, la Metròpolis de Fritslán, és una alegoria perfecta en aquest sentit. Però també parlem d'una Alemanya rigida, autoritària i angoixant, que va apagar els plats trencats de la Primera Guerra Mundial. Fom un favor, oblideu-vos de les platges tranquil·les de Sorolla, que vam portar al programa, dels dinars sobre la Géspa de Manet, que ja en parlarem, tot això fora. Penseu en l'artista com un tio o una tia, que necessita plasmar els seus fantasmes amb imatges, que pinta el món com si fos un teatre. En cine es veu claríssim. Pensem en imatges que aniran sortint durant la secció, com per exemple el Nosferatu de Murnau, on es veu aquesta espècie de fantasia geomètrica, tenim una por, però que està com quasi tancada en un espai de línies, de quadrats, de rombos... De fet, el Nosferatu de Murnau, quan parles d'expressionisme alemàn, és que al final, quan parlem d'expressionisme, moltes vegades, quasi sempre, estamos hablando de expressionismo alemán, todo el que tenga su origen. Es un estilo a un nivel de poder y de expresión, valga la redundancia, muy potente. Y, de hecho, es también el precursor del cine negro. Exactamente. Todo el cine negro que se acaba haciendo en Estados Unidos. Nosferatu, el rey, t'ha aportat la gavardinada de Humphry Bogar. És el precursor del... Calfre, Humphry, la perspectiva. Uyerón de ese nazismo. Voy a estirar el hilo, pero piénsalo, al final, un Humphry Bogar es un tío muerto. I xupa mucho, Uiski. Va por ahí. És una molt bona reflexió. La llum i les ombres del cinema negre, del noir que li deien els francesos, aquest cinema negre de Hollywood, veu d'aquestes formes distorsionades i trencades de l'expressionisme alemany. I molts d'ells van fugir, molts d'aquests directors grans de Hollywood, van fugir de la realitat d'Alemanya. Hi ha una pel·lícula molt clara de l'expressionisme alemany que anticipa això, que és el testament del doctor Mabuse de Fritslang. L'imperi del crim, en el que s'estava a punt de convertir, a l'Alemanya. I veiem aquesta espècie de doctor. També és un doctor, però aquest que és molt paranoic, amb el servei que se li veu tot el servei. I té una veu com superaguda, com molt esquizofrènica a un nivell com sonor. I parla d'aquest imperi. Ara sóc jo el que me pogo cachondo. Quan menciona el doctor Mabuse i habla de este tono, crec que és de les primeres vides en el cine que algú utilita el sonido en esa dirección. En el final, s'anime todo el mundo cuando hablaba, hablaba igual. O si no cantaban, porque había que cantar mucho. Uri, ets fonsa la intro de cinema, perquè ja veig que per sempre a més sempre torneu. El Saol Cas està molt bé que ho comentis, Adri, perquè és una pel·lícula que combina les dues parts. La part més muda, que estava desapareixent, i la part sonora. Està clar que en aquesta època de l'expressionisme alemany l'artista prefereix ser gòtic que clàssic. Hi ha un tractat de Warringer, que explica molt bé tot això, l'essència de l'esperit gòtic. I és una època, aquest espressionisme alemany, on Goya el Bosco van Gogh estan de moda. Són tios que trencaven amb el llengüets i que estaven de moda. Apareix una nova degeneració d'artistes germànics, autòdics, George Gross, la colla del November Group, que recuperava amb el concepte de la revolució de novembre d'Alemanya, i d'altres que no són alemans, com és el cas d'Edward Munch, que és pintor noruec. Anirem sentint, és a dir, anirem sentint aquesta música que us estava comentant d'Axónberg, que també és espressionista i que va molt bé per acompanyar la secció. A qualsevol cas ja en situem en Munch, pioner de l'espresionisme alemany, que apareix odiat i estimat al mateix temps. A l'Expo de Berlín del 1892 és un escàndol el que mostra amb els seus quadres distorsionats i anys més tard serà incurs insultat per el proper Hitler, que dirà que és un art malaltís, el de Munch. Sorgeix un sector europeu que admira Munch profundament. Hi ha un quadre que m'agradaria que tinguéssim ara tots present, que és Amor i Dolor de Munch. Un quadre on veiem una noia de cabells i arcs i vermells que està abraçant un home i li dona un petó al clateig com si li estigués xuclant la sang. És fàcil recuperar el que acabes de dir fa un moment. A dir-hi, aquesta idea de la fem fatal del cinema negre de Hollywood, es veuria anticipada en aquesta mena de vampiresa que està xuclant-li la sang o li està donant un petó. No s'acaba de veure, però en qualsevol cas, sí que hi ha alguna cosa anterior que podria anticipar aquesta espècie de maldat sensual de la dona. El tio que està així aigegut sembla el malo de la última de to i estori. És el Nino, el Nino. No és que de l'infini negre ho passi. Jo crec que Munch es va inspirant a to i estori. De històries para no dormir. És molt potent, aquesta obra pictòrica. Jo no la coneixia, però Amori Dolor podria ser un títol d'Almodóvar. No ho és, i és una obra de Munch. És veritat que la fem fatal podria estar anticipada en això. Hi ha una complexitat molt gran en la fem fatal, un humanisme, una tragèdia, però en qualsevol cas, des del punt de vista visual crec que és interessant. Tot això desemboca en què, en l'obra capital, l'obra mestre de Munch, que ens porta en aquesta secció, que és el Crit Scring. Hi ha quatre versions d'aquesta obra, la que mostrem està pintada molt i sobre Cartró. Es pot veure a la galeria municipal d'Oslo, agafeu el metro de ma mateixa, després de la pau. I té un sentit tràgic de la vida. Què absorbeix del simbolisme, del post-impressionisme? Acabem de dir que Van Gogh estava de moda. Evidentment els post-impressionismes, com Cezanne, Van Gogh mateix, estan molt presents en això. Hi ha temes clau, que diguéssim, d'estil·la al Crit. Que són, per cert, representats d'una manera com molt impactant i sintètica. La por, penseu que la germana de Laura, que va estar internada per Tristors Bipolar, la germana de Munch, que deia Laura, va estar internada per Tristors Bipolar. La mare i l'àvia m'han morit a Tuberculosis, hei tingut una salut molt dèbil, que jo crec que es veu reflectida en aquesta obra, i la por impregna tot el conjunt. Que recuperem, que deia el mateix Munch, arran d'aquesta obra i d'altres, que deia, enfermedat, morta i locura, furen Los Ángeles Negros, que velaron mi cama. Doneu-vos compte del drama i de la neuròsia, que despren una obra com aquesta. L'altra tema és la solitud. Veieu aquí aquesta figura, que és una figura andrògina espectral desesperada, en una clara solitud. S'ha detingut sobre un pont i crida en silenci, presonera d'una angoixa que no la deixa descansar. I darrere de la seva, l'estan ignorant. Hi ha uns individus que passen d'aquesta presència. Fixeu-vos també en les impresions, els colors i reals que maneja el quadre. Hi ha un ús violent de la perspectiva, aquesta diagonal que talla el quadre. Inclus podien recordar aquestes notes violentes de Schombberg. Contrasta molt amb aquesta espècie d'ondulacions del personatge i del paisatge que veiem darrere. Diagonal, fixa, recta, ondulacions, la persona. La persona és la que està ondulada. No està rígida, sinó que està en un estat de nàusea constant. I, com deia, en aquest oritzó, en aquest paisatge que està representat en el cel i l'aigua, hi ha uns ritmes que organitzen els elements en una espècie de coreografia orgànica i deformada. Realment és que és potentíssim. Yo estoy aquí callando para que tú puedas exportar toda. Realmente es una obra que ya lo decía bien. Hitler en el fondo es mala quisa, pero una frase que se tiene que decir más. Hitler tenía razón. A mí no es sin esto. Había un triller que dijo esto. Ella anda hasta en Hitler. Hasta en Parla, que es un tío que van a una academia d'art. Algo tendría que decirlo. Molt gran de por. A su tia escaldadísim, Hitler va acabar molt indignat. És malaltís. En un moment has dit que Hitler havia dit que era malaltís a l'obra, o, com a mínim, a l'expressionisme a la mà. I és molt dierto. Cuando tú es esto, realmente acabas enfermando. Acabas empatizando de tal manera. No sé si la empatía sería el término de utilizar, pero la obra acaba cazándote desde su propia neurosis. La expresión que ha conseguido Mung a través de lo victórico hace que no se la sea contemplado, sino que salga como una gran película. Este es un tío que no necesitaba ni mucho menos al séptimo arte, porque desde esa obra plana, que no lo es para nada, en el fondo la composición hace que sea pura agua y delirio, es que te quedas muy impresionado aunque sea el expresionismo. És un expresionismo impresionable. És a dir, partim d'una experiència de Mung. Podria ser més un rumor que altra cosa, però anem a explicar-ho. Estava passejant amb dos col·legues a les afores d'Oslo quan la sobte es va emocionar davant d'una posta de sol en un fior. I deia que, tremolant d'angoixa, vaig sentir el crit vast infinit de la natura. És un quadre d'ecoterror. I aquí, evidentment, això en troncaria, si voleu, amb una visió romàntica d'aquesta idea de traslladar els sentiments i les emocions en un quadre a través del que estàs veient el paisatge al caminant entre els núvols de Frédéric, és això. L'ho he passat aquí, tu està trencant a un nivell formal, que flipes. Però, bueno, hem apuntat ja les punts importants, d'acord? I jo crec que ja podem tancar aquesta secció amb una curiositat i una pregunta. La curiositat és que aquest any, a inicis, el Museu Nacional de Noruega ha confirmat que la frase burrosa que gairebé no es veu al fons del quadre a la part superior va ser escrita pel propi munt, sabeu què hi posa? Hi Hitler. Ojalá, Pol, ojalá, ojalá. Aquesta foi la frase. Lo que hi posa és, solo pudo haber sido pintado por un hombre loco. ¿Cómo locoajáis esto? ¿Está confesando? ¿Realmente creéis que podría estar confesando que estaba...? Yo creo que está aceptando. Acepta la primera vez que oigo la frase, porque de hecho nunca la he vendido. A mi se han un perfecto español. Sí, literalmente. Pero, joder, yo creo que es más bien un tío que acepta la locura como parte de la esencia humana. Volviendo un poco a la sección anterior, por tu hondo, la mediocridad es aburrida en tanto que no es real. Al final, el ser humano está más cerca de la neurosis y de aprender de ella que de otra cosa. Es lo que aquí Munch nos ofrece. A mi me queda la duda si hay algo de ironía en esa frase. Solo pudo haber sido pintada por un hombre loco. Tiene algo de Marx también. No sería de un club que tuviera un socio como yo. Parece un trampantojo literario al final, más que visual. En cualquier cosa volcàs, es una cosa molt de la vanguardia, molt de la modernitat i, com hem dit, molt malaltesa. Eh... Quin famós personatge dels 90. Concurso, que va! Quin famós personatge dels 90 va... Va estar inspirat en el crid de Munch. Ah, solo en casa. El ninjós solo en casa. Pista, pel·lícula de terror. Hòstia. Ara és molt radiofònic, aquests... No, no se m'ha de mirar. Pista, assassí. Assassí en sèrie. I esteu parlant de cineclàsic. Ah, Scream. El gos feis de la saga Scream. Està inspirat. I amb això, que sempre que estem portant obres d'art, aquesta secció d'un parada cultural, hòstia, sempre la cultura pop... et dones compte fins a quin punt acaba vampiritzant aquest art i el converteix en objecte de consum. Ui, i no parlem d'escarre i mòbil. Sí, us plau. I aquest programa, quan no, si podria llamar... Neurosis en popcast. Popcast neurótico-cultural. O polkas, que és el que tocaria ara. Sí, toca polkas, vinga. Comis. Va, entrem a un rotllo una mica distòpic. Una mica distòpic. Normalment ja hem portat bastant, vam fer programes de distopies, i això i normalment hem portat aquestes distopies que replega, Adriano. Distopies més tecnològiques, a vegades socials, a vegades polítiques, però aquest cop Warren Ellis, que se m'omple la boca, el diu Warren Ellis, perquè és un autoràs, els que ho conegués, però és que Warren Ellis es planteja ni més ni menys que el 1997 una distopia periodística. Òbviament amb components tecnològics, polítics, socials, però principalment és periodista. Llavors, estem parlant de que el 97, el 2002 va fer una saga de còmics, que es van anar publicant, que passaven a una mena gran metròpoli, que vindria a ser un New York seré del futur. D'un futur d'indeterminat, tot i que és un segle XXIII, o sigui, ens anem aproximant, allò, poc i tot, poc i tot, poc. Amb un protagonista de nom, Spider Jerusalem, o sigui, em sembla dels millors noms que... És de Nobel, és de... Molt praja, això. I no podem estar parlant d'un altre còmic, com és Transmetropolida. Yes! Sí! D'Arx. Home, si un nom com Spider Jerusalem, a més amb la forma física que té d'haver-t'ho, que estàs follant, Adrià, no, el personatge... Estraníssim, palat de la baix, però palat, palat. I, amb un tatuatge, és... d'un Spider. De fet, no us he portat el primer número, però el primer número, el primer de tot, és que aquest tio el rescaten d'una cabina, allò que vinin debuts, la típica barraca al mig del bosc, perquè el van a buscar, com... Sabeu el còmic? Han fet l'aptació també en Pèlida Polar, que l'hi va interpretar a Matxlíkelsen, que no el van a buscar per ometar-lo, o perquè mati algú perquè encara... Típic tio retirat, que era un mestre en su ofici i el van anar a buscar. En aquest cas, el còmic, tota la saga, comença de que ell s'ha retirat i és un periodista. De fet, és un periodista Gonzo, que això tu que vens al periodisme... Si tu que vines del porno... Jo sé bé què va el tema. No, Gonzo, ostia, m'he d'ollasco en Las Vegas. Aquesta generació bi, és el abogat que li passa a les pastillitas, al protagonista. És a dir, el periodisme Gonzo, jo he hagut de buscar una miqueta per informar-me de què anava. Però, bàsicament, és aquest periodista que viu en primera persona, però que la viu des de dins i intenta, no et dic manipular, però hi ha un punt d'aquest entratant a la notícia, a la crònica que vols construir, que t'agafa totalment, no t'agafa absorbint. Al final ets un element més, és correcte? Sí, sí. L'original d'això és tan una crònica que un tio va fer drogadíssim, que ara no estic recordant el nom, però ho enfoquem a la generació bit, i que va tenir superèxit. I el tio havia escrit l'últim minut drogadíssim, no em blem en referència. Em ve perfecte que diguis-lo de drogadíssim, perquè el personatge protagonista, que jo és per això l'he portat com a neuròtic, és un tio, ja no només el tatuat de debat, uller escull, que per cert hem portat unes recreacions... unes recreacions... Molt gràcies, chicos, teniu que ponernos el vídeo. També us diré... Uf, no aguantaré tot el vídeo. No, de fet, Adriana, posa't a l'estú. No, no sé calvo, però em falta més portes tatuatges. De la teva daña en la calva. I un pitillito, no? És un tio que sempre lleva un pitillito. Estic parlant d'un personatge de mal humor total, antisocial, narcissista, malparlat, malparit total, mega-neuròtic. És un personatge que, a partir, sobretot de la droga lisèrgica dura, també és un superneuròtic, de les drogues, de les més... A més, estamos en el futuro de la droga. No se falta droga, eh, con estas putas gafas. Un modelo a seguir. Els que no estigueu veient són aquestes típiques ulleres que podríem dir d'aquest fals 3D antic, l'únic amb uns colors diferents, eren així. Que eren verdes, verda croma i vermelles, vermelles. Sí, al 3D. Una ullera és rectangular, per dir-ho així, i l'altra rodó, això és que et fot un efecte que et rebenta el cap. Que, a la ver, també, parece que juegue... Si no las llevas puestas y las ves de lo fuera, dices... Y dos métricas, por así decirlo... Y dos colores contra los complementarios. Parece que ya hay una reflexión de conjunto y de globalidad. El fondo es como... Son unas gafas expresionistas. Blanco y negro, en lo cromático. Jo que això els va posar a Munch... I potser es va fotre alguna cosa d'això. També, també, també. Estem parlant d'això, aquest punt de partida, aquest personatge espai de Jerusalem, amb tot aquest abanico de personalitat, que sempre cabina per d'acabin, no? Però com es diu, una barra... És un cabin, en debuts, clar que sí. Doncs el venen a rescatar, no per res més, sinó perquè cabi el seu puto contracte. Perquè aquest tio és un tio que va triomfar moltíssim, com a periodista. És un tio que va publicar més un llibre... ...revantant a l'Ogonzo, eh? Revantant el president dels Estats Units en aquell moment, que li diu la bèstia, perquè diu que aquest tio és un monstre, és un despiadat, no? Era més tràmquel de ara, entiendo? No, ara vindré amb trama. Tot i que són al final dels 90, això està de revés actualitat, com ens agradi, eh? Però estem parlant de que aquest tio, quan arriba el poder, el president diu ell, pues me retiro, me voy. Gana box, me voy. Llavors el tio se'n va al bosc i el recupera, perquè diu... Tate, que has d'acabar el contracte. I si no, t'endrem les partaments que tens ara. Llavors el tio torna a la gran ciutat, et rapa, perquè va com un ermitaño total, et rapa, torna aquest carismàtic personatge que era abans, diguéssim. Llavors entra a formar part de la columna d'un diari que es diu The World, que és la Palabra, la paraula. Ja al final ja et dona a entendre de aquest tio, bé, ser que un massí és periodístic, no? Això sona molt totalitari, tot això. Sí, sí, bueno, clar, estem... El futur sempre és totalitat. Llavors és una columna on ell es va dedicar a fer temes d'actualitat social, i sobretot política, que és el que ell toca, més de prop. I, a més, sempre acompanyat d'aquestes assistentes, primer una després entre l'antiga assistenta que tenia en la vida anterior, per dir-ho així, que els van ajudant, i també, òbviament, aquestes assistentes no són com ell, però també deixaves anar perquè van per lliure bastant, periodísticament. Llavors, el tema central de la saga, heu dit que partia en la seva anterior vida a intentar derrucar aquest president d'Estat Units, però de cop, aquest monstre, però de cop, s'adona de que hi ha un aspirant als Estats Units, o sigui, un dels candidats, que és pitjor. Llavors diu, vale, hi ha un gran enemigo, però després aquí hi ha un altre candidat que... Quina és més o menys mal, no? Llavors aquí sí que entra molt la idea d'ara que seria Trump. Aquest personatge que també és molt aclamat pel poble, per cert, poble, ara aquest còmic, òbviament, és americà, llavors surten molts rècnics, aquests... Aquestes que ja n'estaven atacant el Parlament, no? Exacte, el Capitolio, no? Hauríem de recuperar aquest personatge, Carles. Però sí que és veritat que els primers volums es centren molt en aquestes eleccions properes que hi ha, de nou president, i es centren en aquests tres candidats, que són aquest de la bèstia, d'especial, Gary, el sonrient de Calhan, que, a més, el sonrient és perquè, literalment, és un personatge que, per modificacions, sempre està amb un sonriure, que això ho dibuixés munt, això seria horrorós, perquè ja et pinten aquell personatge típic polític de... El postureu polític, eh? Sí, però pot tenir-ho por dintre. No vull fer espoles, perquè hi ha molts arcs de personatge, però realment és un personatge molt deplorable, molt. I després hi ha un altre, que és un senador, que es diu Bob Heller, que és un senador fascista, però fascista total, que cultiva, i aquí ja viene el rotllo futurista i tal, cultiva cessos polítics en una granja. Però rotllo en plan clon. Imagineu que les històries són molt sonades, però realment hi ha molta profunditat periodística. Realment hi ha una anàlisi, i vam repetir-ne, dos mils, eh? Sí, són dos mils. Imagineu tot això a l'època actual, amb les fake news, tot això, imagina't Warren Ellis, si hagués de fer una mena de continuació remake de Transmetropolitain, amb tot el que hi ha ara. O sigui, ara amb la xarxa social, tot això en aquella època no existia. O va ser del 97 al 2002. Llavors, clar, aquí ja no van a arrancar, sí que s'estan reditant, ara s'estan fent aquests volums que us he portat, s'estan sortint aquests poc a poc, però realment ara m'ho faria veure com això traspassa a l'actualitat actual. M'ho faria que hi hagués una sèrie d'això. Que aquí hi ha una cosa, eh? Jo et diré que és molt complicat adaptar això, perquè et diria el mateix que amb The Boys, perquè més... Ja ho anàvem a comentar després, el dibuixant, el dibuixant que el tinc per aquí, que és Dàrik Robinson, és el mateix dibuixant que The Boys. Aquell còmic que va importar, que s'ha fet una adaptació amb Amazon Prime. La sèrie agradat. La sèrie agradat, però sí que és veritat, és molt macarra, molt macabra i tot, però no deixa ser molt reduïda del còmic. El còmic és que no es pot. I menja l'època actual. El que es quadrarien molt ràpid. Estàs parlant de 60 números? Sí. Sí. Vale, vale. Ja veu que el guion, ja. Pakell, bon guion. No, no, són 60 números que venen del 97 al 2002, que estan sortint aquests, digués, símptoms de 10... crec que són com 4 històries cada un. Vindrien a ser 10. 10 facicles d'aquests més toxos, com els que us porto, d'acord? I penseu que té 34 arts argumentals. És molt... No és que sigui dents, però estem parlant de polítiques, de tegemanejos, de coses... Crec que tenen molt de suc. I per tant, entenc que hi ha molta xicha nativa. És una passada per... Estic d'estupiar compromesa, realment. I el que molt a més és que avorre en ells, jo crec que parell, perquè ho és, en l'època va ser una forma... És una tesi, una forma de volcar el que ell pensava de tot. L'hem compartit de bo i no només pel dibuixant, però també pel top, perquè és molt macabra i macarra i tal. Però sí que és veritat que té una profunditat molt més política i social, que no... O sigui, de bois ho és, i té molta profunditat, també. Però aquí, jo crec que es lia molt més amb el tema dels canvis polítics, també toca altres temes molt més futuristes, potser, però que es poden autorrelacionar amb coses d'ara. Per exemple, corrupció política, prostitució infantil, drogues de les més futuristes que et puguis, i, òbviament, amb el trafic de drogues, hi ha animals moificats que aquí entraríem amb altres humanisme. Estem dient 2.000, eh? El còmic va molt aquest cyberpunk de moificar-se físicament... Sí, ho he vist, això. Això, quan estàveu follegent una mica, he vist que realment té aquest punt, una mica de Steampunk, no? Sí, sí. Bueno, Steampunk, no, eh? Cyberpunk. Sí, vale, vale, una mica de cyberpunk. Steampunk seria Wild Wild West, que m'hi oblidaro, de Will Smith. I Metropolis, un punt, no? Sí, exacte. És un futur, sí que, òbviament, hi ha aquest punt tecnològic, però que, per exemple, la religió com adapta la tecnologia, també. I la religió, hi ha facicles d'aquest còmic, que tracta molt el tema de la religió, i és brutal. No us diré res, perquè realment els arts són molt bons, i són, i a més, amb molts gis. Cal, però, en el fondo, s'ha fet un falta que hagi evolucionat un poc més la tecnologia per poder abordar-la des de les reflexiones que oferecen, perquè, entiendo que, si es dos milers, la tecnologia aún no había llegado a ese punto, ya teníamos los móvios circulando, pero no estábamos al nivel de redes sociales ni de WhatsApp. Això seria lo interesante, seria veure com una història aviam, jo no sé si s'avanturaria a fer una continuació. Però no es desmarcaria molt de el que ja ha fet, perquè hi ha moltes coses que jo crec que es poden traslladar ara, en aquelles èpoques, a veure, no sé, quan és el xavi que fa 20 terres, no? Tu tenies 10, jo tenia 20, tio. Jo tenia 20, tio. No, no, perquè em refereixo... Happy 20's. Que si això ho portéssim ara, ja et dic jo, això adaptat, jo espero que no ho facin, però és un còmic que ara està adaptant... Que està diàleg, segurament, per adaptar, no? Ho està adaptant tot, ara l'últim, i ja està cancel·ladíssima, la de Y, l'últim hombre, la van fer, cancel·ladíssima, i jo crec que és un autor molt conegut, estem parlant de... Aviam, que ho tinc per aquí, perquè no em deixi res, però estem parlant de Warren Ellis, de Planetary, Hellblazer, i és un tio que ha treballat en infinitat de còmics de DC i de Marvel. El tio ha fet des de Batman, o sigui, ha fotut tot. O he pogut fer tot aquest tio, però és que narrativament és un tio que domina moltíssim el guió, i és de, potser, els millors guions que podeu trobar, i sobretot, amb aquest noà periodístic de filar, de històries paraleles, i és molt interessant, o sigui, ja us dic, 60 números... Ja sabeu que els còmics, els 60 números són 20 per número, més o menys. T'ho queda clar, perquè no s'ha traïut el primer, oi? No l'he trobat, és que aquests són els de la veia. Jo crec que, si es fa la sèrie d'això algun dia, claríssimament li pillaria el relebo a Black Mirror. Sí? Per aquí, d'una la veig tan... Black Mirror es juga a favor de que són antologies, i que, al final, si una no t'agostaves a l'altra. Aquí no sabem que tu relacionaria el to, totalment hauria de ser de bois, o sigui, 100%, però en quan, visualment, o el tema de cyberpunk, doncs no et sabria dir, perquè clar, és difícil, és difícil veure una comparativa amb coses que hagin més o menys funcional, perquè és que a vegades les distopies es queden a mig gas, i sobretot quan les il·lustres, perquè escrites, la tèsic queda molt bé, però després quan les il·lustres, no queda molt guarrillo el tema d'intentar il·lustrar el futur, ja és com una mica... Sí, i, per otro lado, era muy expansivo a nivel cromático, color es como muy... realmente, muy hinchados. Llama mucho la atención a nivel visual, la obra. Ah, no, no, transmetropolitana visualment és una passada. A més, aquest trast, també, amb les línies molt marcades, els colors molt potents, jo crec que és un... I un detall, és que els colors són Hitchcock. Els colors de la Juller de, tío, i també són el juego del Calamar. És que al final són tots. Exacte, per això ho deia en un primer moment, que al final és com la idea de comprender los dos colores que hablan de la dualidad, por así decirlo, rojo pasión, verde melancolía, ¿no? Hitchcock, pero vamos, que se han adaptado hasta la náusea. Mira, tío, me voy a acabar esta sección con las capitas. Per pencar la secció, i, òbviament, no crec que faci falta recomanar-lo, però he trobat dues frases d'aquestes de crítics de còmic per internet, que me he trobat que són bastant interessants, transmetropolitana, es el punk en cyberpunk, o sigui, realment és una d'aquestes passades tragueres, i després, spiders Jerusalem, o cuando el tripi se convierte en còmic. Imagineu-vos que potser està a un nivell allò... No se recordeva que hi ha d'autor, de còmic, que havia d'adaptar, no sé, ho farà mai, però taika Waititi, capaç, capaçer, taika Waititi ara vol adaptar el incal de Kodor Obsky. Total, eh? Això fa una mica, eh? Bueno, de un i dos. I llavors, comentar-vos que... Pots trobar tots aquests fascicles a Can Fabra? Estan tots? De fet, estan amb miloteques, perquè és un còmic que és bastant famós, i res, acabam la frase d'Ingwerent Elise Wittruss. ...Wittruss. ...Wittruss. ...Wittruss. ...Wittruss. L'Ajusta, el magazine matinal de Ràdio d'Esvern. ...Wittruss.