M'acu hood! A l'hospital, que aquí comença l'empatx, l'envafada. El gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Paul Degler. Per Rampujol. Adrià Nucalero. Carles Martínez. A Ràdio d'Esperma. Perdona, ha demanat vostè a la Fanta? Sí, sí, gràcies. I aquesta reacció? De què va aquest tio? Què passa, que no puc demanar algú sense alcohol? A més, deuen pensar que sóc un pringat. Tothom aquí fent els seus cuatilles i jo aquí com un iota sol. Pensa que ho coneixeré algú. I és que, a més, ja no es fa això de sortir sol i tornar acompanyat. Aquesta merda de l'època que vivim és que... Mira, mira aquestes dues d'allà. Fuà, fuà, la Morena. Bueno, que segur que una persona també val molt la pena, perquè no voldria ser jo un babós, jo sóc un aliat, sóc un aliat. Bé, això només... Això què di per mi, perquè això de ser liat i dir-ho, és com una mica de... No vol ajudar els tios, ser un aliat, això de... I pensar això també deu ser una mica masclista. Bueno, en fi, i si anés allà, què els diria? Ni de conya m'atreviria allà a parlar-li. A més, mai sé si és millor això de parlar dels meus temes, fer-me l'expert i tal, o deixar que parli ni escoltar. Això ja els hi mola, les dones. Hòstia, hòstia, hòstia, que ara em miren. Arriben de mi o amb mi? Hòstia, la Morena, Morena, està venint. Bé, sonrient, es deu pensar que sóc retreçat, no? Bueno, retreçat no, que això no es pot dir. Ni pensar, perquè això és monòleg interior, i tampoc ho puc pensar. Persona? Persona amb lleu retrescognitiu. Ah, sí, millor. Estic tan fora d'aquestes no manclatures d'ara, tio. Què faig, què faig? Que està venint. Li dono uns petons, li dono la mà, li dono un petó a la mà, un petó al colze. Dos petons potser és bastant masclista, no? Que no passaria re, perquè llibertat per a tothom, i tal. No sé si serà aquestes que diuen que ens he plantat xips i tal, que aquí et sap. Ara, amb tot això, els polítics, jo, com la religió, fins que no ho confirmin, ningú neguin, re, i tal. Doncs sí que com sigui, hòstia, necessito contacte, però no vull ser una desesperat, que això és de febles, i les ties no els agrada. Femins, ma famins, ma hòstia. Hola, hola. Merda, és un tio. És de veia. Que difícil es viure al segle XXI. Ahí vamos, ahí vamos, con esa percusión latina, es el latinyás que poco a poco va a ir asomando. Y, sobre todo, vamos, con esa gran serie, de la cual acabo de hablar hace tres segundos en la agenda. No, en la agenda no, en el menú del día. ¿Qué serie es? Es Doctor Portuondo, auténtico delirio. Delirio divertido, también, ciertamente dramático. Muy interesante, si lugar a dudas. Venía diciendo hace muy poquito que es la primera serie producida por Filming, distribuida por ellos también. Filming original, exacto, con el mejor. Esperemos que sigan, porque por el resultado que ha dado esta serie, de unido, de unido. Ojalá sigan en esa línea, y yo creo que aquí Paul, con sus contactos, quizás nos lo podrá confirmar en breve. Pero es lo que os comentaba, serie de seis capítulos, 25 minutos, muy fáciles de ver, pero no tan fáciles de digerir, por todo lo que realmente aportan. Como comentábamos, ya la podéis ver en la aplicación, desde octubre, y esa, además, la última aportación de Carlo Padial, que, bueno, aquí me parece que tú lo conocías... Bastante, ¿no? Totalmente. De un cafetico, ¿no? Bueno, tanto, pero tanto. Sitges 2012, milócorasmos. Vale, es que, claro, Padial es un tío muy conocido en el mundo del posthumor, del que luego seguramente Carlos nos podrá aportar algo más. Yo no lo conocía, sí que había oído nombrar su nombre, pero no había visto nada de él, y ya os lo digo. Aparte de humorista, director y escritor, es otro neurótico de pro, y un chaladito de estos simpáticos se deja ver en la inmotif, por cierto. Se deja ver muchísimo. Ahora que acaba, ¿no? Claro, porque ahora que está muy vinculado a Berto Romero, a toda esta peña... Bueno, es total, la gente... Que ya no es posthumor, que es el humor más... Bueno, es un humor más clásico, ¿no? Depende de qué ha sido Berto, sí que es, porque cuando van fea algo muy gordo... Vale, claro, pero ahí es directo. Ahí lo aclaramos, dirección Padial con algo muy gordo... Berto Romero, ¿no? Interpretándola. De hecho, me recuerdo un programa en el que llevaron a Padial siempre en el 2017, y... Coño, el Buenafuente lo presentó como si fuera un tío de carreteras secundarias que finalmente llegaba a la nacional. Y, hostia, el comentario estaba bien calzado en el momento, pero, por otro lado, era como diciendo, el posthumor está en un entorno de carretera secundaria, el humor que hacemos nosotros, el humor más mainstream, por eso no hablaba tanto de Berto Romero, sino de Buenafuente, esa es la carretera nacional. Hacemos un poquito más algunas películas que ha hecho, y, sobre todo, cortometrajes y locuras para vengamojas, etcétera. Pero vamos a la auténtica protagonista del día de hoy, vamos a la sección de cine series, que es nuestro querido doctor Juan Antonio Portuondo Espinosa. De ahí el título, ¿no? Doctor Portuondo. ¿Quién era este buen hombre? Un cubano exiliado en Barcelona, desde finales de los 60, que, lamentablemente, nos dejó también aquí, en Barcelona, en el año 2005, y es, si lugar a dudas, una de las figuras más importantes de la tecnología moderna, ¿no? Una eminencia en psicología, clínica, psicopatología, psicodiagnóstico, psicoterapia, psicoanálisis, el Tés de Rochard, lo de las manchitas. Vamos, el doctor perfecto para un programa de empanados neuróticos como el que hoy traemos, que no solo le ha dado este título, ¿no?, que os comentaba, a la serie, sino que, además, han nutrido a Padial, si analizas un poquito la última parte de la obra de Padial, no solo le han nutrido para hacer esta serie, sino que le han nutrido de historias y reflexiones para mucho más, porque Padial acaba de estrenar esta serie, pero no nos engañemos, ya era un libro. Era, doctor Portuondo, un libro, por cierto, de Black e Books. De Black e Books, que nos habló en su día vea, y que, de hecho, volviendo buena fuente, porque estaba viendo entrevistas a las que aparecía Padial, él mismo también se encargó de, no sé si es que, pillaba sobre bajo mano, pero buena fuente hizo como una presentación de Black e Books muy a lo grande. De fet, Black e Books, en gran part, post-humor, o sigui, no especialitzant, però que tenen molts autors, jo crec que el Noguer, quan han publicat els seus llibres, eren Black e Books. A mi el que me flipan son las portadas. De Black e Books no, sí. Sigue siendo muy cúquimo de la línea de lo que nos habló. O sea, que tenemos libro, doctor Portuondo, tenemos serie, doctor Portuondo, que es de lo que hablaremos hoy, pero, además, tenemos unos vídeos en YouTube, unas entrevistas grabadas por el mismo Padial, con Portuondo, expresando toda su... En el fondo, todo su bagaje, experiencia, sabiduría, diversión, porque a esos niveles de inteligencia y conocimiento siempre hay un punto de delirio. Yo, así, también, antes, no sé si lo he mencionado en un momento, pero así veo a mis padres, también, con esa sabiduría, que muchas veces está cercano al touch y del mismo Portuondo, en la serie, en el libro, lo deja muy claro. La mediocridad es aburrida, la normalidad es aburrida. El delirio, la neurosis, eso es muy interesante. Es muchísimo más interesante y provechoso. Un apunté, tú estás hablando de Portuondo, que le dio terapia a tus padres, hay algo de... No, terapia no, eh. Profesor. Profesor, profesor. Vale, vale, perdón, m'havia confundido. Pero esas crecies en el fondo eran terapia. Hay algo biográfico en la sección que traes hoy, y yo creo que, evidentemente, hay algo de biográfico... Salen los créditos de la serie. En Carlo Padial haciendo esa serie respecto a lo que había hecho. Exacte. Hay algo realmente autobiográfico. Dejemos la parte muy guai que lo recuerdes, pero vamos a dejar la parte marugeo para el final de la sección, y veamos por qué Padial realmente ha sacado tanto provecho de este tío. ¿Por qué Padial? Necesitaba terapia. Él, si necesitaba terapia, y la necesitaba muy jovencito, yo creo que la sigue necesitando, pero la tuvo y la tuvo con Portuondo durante unos 5 años a principio del siglo. O sea, del 2000 al 2005, aproximadamente, hasta que Portuondo murió. Y sí que es cierto que él iba a ir a hacer terapia, pero al final, de la misma manera que he dicho en un momento, las clases con Portuondo se podían convertir en terapia, y era también una gran enseñanza. Era también una gran clase, ¿no? De hecho, el mismo Padial lo explica así. Desde pequeño soy un neurótico, sentía vergüenza de existir, miedo a la muerte, angustia oceánica. Eso es muy budial. Y sólo tenía 8 años. Mi única esperanza era el doctor Portuondo, un psicónalista cubano exiliado en Barcelona que gritaba a sus pacientes, juraba en nombre de Freud y bebía whisky Johnny Walker. Es la persona más asombrosa que he conocido en mi vida. También la más sabia, la más imprevisible y la más divertida. Siendo Portuondo tan grande, yo creo que es que Padial se obsesionó. De hecho, queda claro en la serie. Eso es lo que realmente nos cuenta allí, en la serie doctor.com. Nos habla de esa obsesión, una obsesión que le llevaba a querer impresionar a su propio psicólogo con más neurosis y sobre todo de la aprendizaje que ya ha dejado muy claro que realmente supuso esta terapia. Así que qué os parece si vamos a escuchar el tráiler, que esta vez no hará falta ningún traductor, porque creo que todos lo entendremos. Partir en el interés nada de lo que le digo. La obsesión de la vida es como que no consigo acceder. ¿Estás claro que pasas de mí? No, no pasó. Es verdad, nunca te había visto así. Estelas, que quiero que me cura este tío. Las historias que tienen el resto de pacientes son increíbles. Hay zofílicos, o sea, hay coprófagos. Es que nadie habla compulsivamente de su trapeuta. Es que es muy raro. Soy un narcisista edifico, emanual, copiación fálica y un inhibicionista también. Te lo cuento para que veas lo neurótico que puedo llegar a estar. ¿Estás jodido? Entenderte, debir autoanalizándote, portarte por dentro, el psiquenálisis te cura, pero cuanto más consciente eres, más sufres. Esa es la gran paradoja psicoanalítica. Qué grande, ¿eh? Cuanto más consciente eres, más sufres. La gran paradoja psicoanalítica. Mucha razón, este tío. De hecho, echándolo en vista de todo el libro y complementándolo con la serie, está plagada de frases lapidarias que realmente son no solo divertidas, sino auténticas pozos de sabiduría. Una, por ejemplo, ¿eh? Dice, Carla, y te la digo a ti. ¿Pisodiza tus metas? ¿Y objetivos? ¿Los ves? Los veo. Pues ahora sigue comiendo doritos. Bueno, clar, els títols dels capítols són molt lapidaris. Él aprovecha todas estas reflexiones en forma de frases lapidarias y se las lleva muchas veces a los títulos. De hecho, hay un título que es claramente una frase de Portugondo que yo he oído muchas veces en casa, que es cuando la bestia ruge, la razón tiembla. Y esta ya no es tan divertida. Esto es como mucho más serena y potente. Yo te miraré con tus ojos y tú me mirarás con los míos. El nombre del capítolo sea esto. De hecho, hay un título que es... Si tu hijo tiene problemas para concentrarse y se distrae fácilmente, a lo mejor yo soy tu hijo. O confía en ti. Lo único que te impide de conseguir tus sueños son 15 años de malas decisiones. És el primer que veig una sèrie, feta aquí, a Espanya, que es lo més semblant a lo que hem vist sempre en Budiàlia. Sí. Pues yo tenía poda. Això en Budiàlia, en Catalan. I algo que me gusta mucho de la serie es que aprovecha el concepto clásico de diván, ¿no? De diván, de terapia en la que el paciente habla y no se siente comprendido que esto es muy Budiàlen, que no le escuchan, porque no hay respuesta. Y aquí está utilizada esa idea en la forma contraria, ¿no? Por un lado, el propio Badial dice, era tan interesante por tu hondo y él sabía que lo era, que muchas veces era él quien se sentaba en el diván, porque era mucho más provechoso lo que él tenía que decir, que lo que yo tenía que contar. Pero además de eso, sí que hay un punto donde la implicación de por tu hondo va mucho más allá, es decir, si hay un silencio, es porque lo que él está dando son migajas reflexivas, y cuando sale el auténtico delirio, ahí estará por tu hondo para ofrecerte la verdad, ¿no? En forma de broma, como hemos dicho, con estos doritos que nos aterrizan, que de alguna manera hay desafración. No pierdas tus objetivos, es cierto? La gracia no está solo los doritos, es que sigue visualizando tus metas, pero sigue comiendo doritos. O sea, sigue pisando sobre los pies, no, sobre la tierra. Todo esto es un método por tu hondo, quizá. Sí, es algo de terodoxia, pero muy personal. Es que, para mí, lo había rescatado, porque al final, por tu hondo, es un tío que, siendo tal eminencia, cuando tú buscas su obra, sí que la encontrarás en blogs de psicología, y evidentemente como fundó el mismo Centro Internacional de Psicología, y partía clases y terapia, pues, ostia, acabarás abordándolo, ¿no? Pero sí que es cierto que se desconoce a un nivel que es injusto, siendo tan grande, ¿no?, siendo tan grande. Pero volvemos a la serie, porque los que habéis visto el trailer, los que habéis escuchado, el trailer igual no lo tenéis tan claro, los que lo habéis visto sin lugar a dudas. Gran tan de mactoral, por un lado, la veteranía, Jorge Peruguerría, que es un tío que, igual, no lo recordamos... Pues esto, ahora que deberá tener unos 50 o 60 años, lo recordamos más joven en Frésil Chocolate. No lo he visto. No lo he visto. Una pelicugana mítica, o incluso en las de Che. Él la portó, también, ¿no? Tiene actuación en las películas de Soberberg. Ah, vale, que salía el tío, el Venicio del Toro, ¿no?, haciendo de... Ahí el Prota haciendo de Che, es Venicio del Toro, pero hay un elenco actoral increíble y él es uno de ellos. Jorge Peruguerría es un auténtico monstruo de la interpretación y he de decir que mi familia ha dado el visto bueno de cómo él aborda por tu hondo, como realmente él aborda por tu hondo, porque sí que es cierto que el por tu hondo que vemos en todo momento en televisión es un tío de cierta imponencia física, no solo mental. No hay fotpot, tío. Sí, sí. Y esto de... es un titán. Porque al final de qué va el argumento. Se ha podido entender por el trailer, pero aquí el actor protagonista, es Nacho Sánchez, haciendo de Padial, que se parece un montón, lo clava, lo borda. Yo también era otro tío que desconocía. He buscado información sobre él, veo que aparecen dos películas recientes, como Son 17 y El Árter de Volver, de Pedro Collazos, que son películas que han dado que hablar. Pero, ostia, viéndolo como Carlos Padial, como paciente de este gran por tu hondo, es increíble. De hecho, el mismo Padial lo dice. Hace una versión más conviciente de mí de la que pueda hacer yo mismo. Esto es muy Padial, esto es muy Póstumos, ¿no? Bueno, esa yo tan grosso más de... ¿Usted me recuerda a usted? Sí, totalmente. Se tiene este punto marciano, ¿no? Pero lo que se estaba contando es como Padial, en forma de Nacho Sánchez, o en forma de actor, lo que está haciendo continuamente es intentar impresionar a su terapeuta, a la vez que intenta aprender y sanar su neurosis. Y en esa ambición de sorprenderle, es donde digo que la versión familiar ha confirmado que realmente era así, porque era un tío que imponía. Lo que me dice, sobre todo, de mi madre, era que el por tu hondo real era un tío que imponía muchísimo desde lo físico y desde lo mental. Aunque a ella siempre la trató como una reina, porque mi madre, en esa época, estaba embarazada de mí, estaba embarazada de mí cuando estudiaba para por tu hondo, y de hecho la llamaba mamá OSA y la trataba con mucho cariño. Pero era un tío que tanto podía ser muy atento y muy afectivo como muy agresivo. Como muy agresivo y de... Bueno, esto, ¿no? Hay una frase en un momento que dice, deja de comer mierda, ¿no? Deja de comer mierda enano, pero enano no físico, no, sino enano mental. Enano moral. Cuando hecha a los pacientes que tienen que los echa casi a patadas. Ahora tampoco puede después. Al final, ella es comensa, també, el Prota, a dir, soy un enano pero psicológico, ¿no? ¿Cómo es como le digo? Un enano. Un enano mental. Sí que es cierto que eso llegaba a muchos de sus pacientes o alumnos, yo puedo hablar de alumnos, a querer impresionarle. A querer impresionarle de una manera en la que muchas veces no estaba ligada a tener que presentar más neurosis, sino a demostrar que había adquirido realmente ese conocimiento. Pero poniendo a un lado la figura de Portudondo, esta figura tan enorme y tan necesaria en el fondo, incluso para el siglo XXI, lo que estábamos comentando en base a la serie, que aparte de ese tan demactoral de Nacho Sánchez y Jorge Perugorrea, hay un elenco de secundarios increíbles que van pasando por ahí, algunos mejores, otros peores, ¿no? Tenemos... ¿A quién tenemos por ahí? A Berto Romero. Berto Romero, dice, papelón, divertidísimo. El pareja ho fa molt bé. David pareja, exacte. Ell fa molt el personatge que sempre fa, que fan aquests tàndems amb el botet, que tenen, sobretot, curs. No sé si els has vist, però... No todo filfes. No, no, no, però són... exacte. Són curs que jo els he anat veient cada any al fantòsfric de Sardanyola, que són, tipo, suena fatal i tiene eco. Aquest és punt. Això és impostumor? És un imperdible. O sigui, és el mal hecho, hacer gala de l'Omatzos, però és una política. I després l'últim, no m'agordo el nom, però vaig veure aquest estiu al fantòsfric, que és el pareja que està... amb una webcam... És una imatge de webcam, és un pla de sequència, que està fent aquests típics filtres de que es va formant la imatge i va fent... I apareix el botet dient... Tio, que tu no havia acabat de tenir un accident, ja ha mort o no sé què és. El tio es fot a plorar i llavors la brassa, i mentre la brassa el botet va fent les cares. I va fent allò i va... Això és molt... Don Pepe Poppy, de Bermud, que era un poco esa idea del postumor, Jordi Costa reflexiona sobre el tema. Se han puesto muy cachondo de aquí, mis confisos. No estáis viendo, no estáis viendo. Porque sí que es cierto que Padial bebe de todo este humor, que no solo la he dirigido a Noel. De hecho, tú me hablaste de una suerte de productora, que eran los pioneros del siglo XXI. Y ahí están vinculados cineastas de renombre como Bermud, que ha derivado en otro tipo de cine. También el Padial os digo que aquí, en esta serie, ya no está haciendo lo mismo. Incluso a nivel de factura, ¿no? Me hablabais de cómo es estos cortos. Hacen una odal o cutre, y lo aprovechan desde la reflexión y la inteligencia. Pero en lo formal, esto es una serie que, aunque no tiene una factura muy elevada, está muy bien. Se ha de aprovechar muchísimo los interiores. Al final, es una serie que, si ocurre en algún lugar, es precisamente en teràpia, y no solo terapia individual, sino terapia grupal. Le encanta estar de la terapia... Y le encantaba, por tu hondo. La terapia grupal, porque la abordaba casi como una suerte de teatro, donde cada uno podía interpretar roles y a partir de ahí trabajar. Trabajar todo, desde la hipnosis, o sea, con métodos de hipnosis, hasta trabajar la esquizofrenia. Y esto sí que no aparece en la serie, ni por ningún lugar, pero él, según me han contado, parece decir que defendía el idioma esquizofrenés. Hay un esquizofrénico, hay que hablarle como un esquizofrénico. Sólo así lo puedes salvar, ¿no? Carisma, es puro. Este tío era... Te de decir una cosa. He conocido a muchas personas de mi vida, y ¿quién va a decir que no en base a su padre? Pero, hostia, mi padre tiene un mogollón de carisma. Y parece ser, por lo que he oído, que mi padre ante él... Chapo, ¿sabes? O sea, era como... Se sacaba el sombrero, era puro respeto. De hecho, os voy a decir una cosa. He buscado a Portugón de en Wikipedia, no lo he encontrado. ¿Y sabéis quién ha encontrado buscando a Portugón? Fernando Calero de la Pava. La mención que se hace de Portugón es a través de mi padre, que es muy potente. He tentado hace una hora por la riera. ¿Por qué va saliendo los programas? Hay una empanar cultural donde salió... ¿De qué era que le dedicamos a una aditorial, creo? Una aditorial aerótica. Esto, esto, esto. Recuperando lo que has dicho del personaje secundarios, a mí me sorprendió muchísimo a descubrir a Lil Mos, que es un poco como el trapero amable de la escena. Una escena donde, básicamente, hay música oscura, de drogas, de, oye tu puta, tal, de repente aparece ese chico gordito con la sonrisa siempre puesta, que es Lil Mos, y que en la serie aparece siempre jugando a la play con otro colega, y no dice nada, y está ahí como en el fondo de la habitación, donde están los compañeros de piso del chico, del protagonista de la serie. Carlos Padial, interpretado por Nacho Sánchez, que es verdad que menciona siempre como en su casa y dos tíos jugando todo el puto día a la consola, y uno de ellos, que no tiene ni una línea de diálogo, es precisamente este trapero, que es un tío que hace trap, ¿no? Lil Mos, que yo no lo conozco, el trapero amable. Pero sí que es cierto, que es un personaje que pasa totalmente de soslayo, pero está ahí aportando seguramente y construyendo ese concepto familiar que tiene al final esta onda del posthumor... Yo tengo una cosa. La Estela en Flippa. Sí, tienes la Estela. La novia. Ah, no, no. Vale. La que le dice en el trailer no he conocido a nadie tan obsesionado como su terapeuta. A part de la relació entre ells dos, que és demancial, però ella, com a personatge com a actriu, jo no la coneixia i he al·lucinat amb aquest actriu, tio. M'ha encantat el personatge. I s'ho fa molt bé. Cap al final... Tu, Carles, no ho has vist, però cap al final hi ha una escena... Bueno, unes quantes que van seguides. Tu saps no qui no ha dit, Adriano, però allà, ella ja és brutal. Realment és una sèrie que s'ha d'aprovechar molt bé a dos personatges, a dos actors que hi ha darrere, i també a la que us deia, s'ha d'aprovechar molt bé aquesta sort d'interiors per allargar-se, a vegades, al delirio, però a un delirio no creïble, perquè al final, el que està construint aquí, també, padial, és un recuerdo hacia su experiencia, en la qual entiendo que era cuando más neurótico estaba, y cuando más la presentaja necesitaba, y al final, las paredes de ese espacio acaban siendo como unas paredes mentales. Y es una sèrie que parece que está solo en la línea de la comedia, en el drama, y mira el suspense. La banda sonora, aunque ahora es muy festiva, hostia, en muchos momentos, la banda sonora, que, por cierto, la firma Javier Rodero, un compositor, está muy en la línea de una música ambiental, a veces, y casi terrorífica, muy propia del suspense. ¿Por qué? Porque al final hay un suspense en la neurosis, y en la evolución que tendrá el protagonista de esta sèrie, y sobre todo del trabajo que allí se hace. Un trabajo que es interesante saber que continuó tras la muerte de Portugondo, es decir, el Centro Internacional de Psicología. Continúa, evidentemente, con profesionales, pero parece ser que los que estaban viviendo la terapia en compañía de Padial, en la época, al principio del 2000, siguieron reuniéndose y haciendo terapias grupales. Terapias grupales que eran auténticas orgías de conocimiento. En una escena de los primeros capítulos, identifico algunos personajes que salen de la sèrie de la Suiza de los Vengamonjas. Hostia, i me hizo mucha gracia verlos, que es algo que yo creo que conecta con esa idea del posto. Los Vengamonjas han trabajado mucho, y de repente dicen, ese personaje que, superneurótico, que aparecen esas reuniones grupales que comentas, lo he visto en la sèrie de YouTube de la Suiza. Es lo que tiene Padial que sabe recurrir y saber darles espacio a todos ellos. Es decir, cuando Padial dirigió a los Vengamonjas, también los hizo, de hecho, hasta la cuesta. Yo no sabía quizá que la cuesta había dirigido un corto de los Vengamonjas. Bermud también, y al final entiendo que son contactos, y jo no sabía que los vengamonjas Bermud también, y al final entiendo que son contactos, y joder, que al final es producción nacional. Muy interesante, yo voy a acabar diciendo simplemente esto, que es una sèrie que ofrece todas esas realidades de géneros, pero sobre todo también tiene mucho provecho intelectual. Frases que nos van a servir de muchísima ayuda. De hecho, dice en un momento, que te explicaré algo muy sencillo, que tardarás años en comprender, y está claro que Padial ha seguido tirando del hilo, y ojalá no se mueva. Siga con un pie en esa realidad, tan surrealista y tan delirante del posthumor, pero también se va a hacer productos un poquitito más accesibles. Y son accesibles en la medida que no solo tienes que ser un tío, que te guste lo absurdo, y que estés ahí comiendo ganchitos delirando frente a la tele. Porque ya te digo, es una sere que entra y sale muchas veces desde la esquizofrenia hasta la cosa más lírica y más poética. Una poeta. Una curiosidad. Tú y yo tenemos un vínculo muy especial con Sitches. Carlo Padial lo tiene también a un nivel que, cuando lo descubrí, flipé. Y es que Carlo Padial se declaró a su amor, deshire de fez, la crítica de cine deshire de fez, en Sitches. Es su pareja actual. Deshire de fez la crítica, que ahora saco el libro de Reina del Grito, una crack de la crítica cinematográfica. Una pareja superbrutal, con la crítica y la escritora. Y que se declare el en Sitches. Un sitio donde... Nosotros también hemos expresado mucho amor y... Un aclarareo. Con un único carne. Tú y yo vamos después. Yo si pudiera me declararía por tu hondo igual. Volvería a vivir ciertas experiencias que me han permitido de la serie y que me permiten los cuentos de casa. Por así decirlo. Pero ahí lo dejamos. De hecho, me gustaría acabar de manera musical. La música también aporta muchísimo en esta serie. Va, desde el hip-hop, así más rítmico como lo que estamos escuchando, a un ambient que ya he mencionado, que lidera Rodero. Y hay una canción en especial que creo que representa muy bien la neurosis, el bucle, el vacío y la existencia en el fondo. Así que vamos con esa canción y de ahí pasamos a nuestro amigo Carlos i su munk, Munch, el grito. Me ha flipado ese bucle en el que estaba entrando la canción y que representa claramente el tema de este programa. Esa neurosis, ¿no? Torno al català. M'agrada. Això és tan neuròtic. Està allà. Bueno, a la secció d'avui parlem del crit d'Edward Munch, del norueg Skrik, que és el llibre de la música. El llibre és el llibre de la música. És el llibre de la música. Skrik. Però abans crec que és important donar 5 cèntims o 4, ni 3, ni 2. 5, ni 6, ni 7, ni 8. 5, ni 2, ni 3. És important donar 5 cèntims sobre un moviment on trobem aquest obra, que és l'expresionisme. Un conjunt d'èpoques d'estils que tenen com a denominador comú el fet que l'artista aconseguir transmetre les seves emocions a l'espectador. I això en termes de percepció té a veure amb un concepte molt clar, que és la distorsió de la mirada. L'expresionisme d'aquest programa, com hem dit, neurosi, no encaixa perfectament. En tenim per neurosi una malaltia que neix fruit d'una emoció que nosaltres gestionem malament i que afecta també a la percepció. L'expresionisme precisament pretén comunicar aquestes emocions a través de la imatge, a través de l'expresió, a través de la creació artística. Però avui no parlarem del moviment en general, perquè estaríem fins dimarts, sinó d'un context històric, geogràfic, concret, i aleshores, atenció, l'expresionisme alemany. Pensava que vas aquí bé. Hitler. No, no, no. El Tecno nazi aquell de Nietzsche. ¿Cómo era aquella? El famós Tecno de Nietzsche. Tecno viking. Aquella movida que tenia Ferran, que sempre la colava. Algo de Nietzsche, pero no es de Nietzsche. Tecno Nietzsche. Com he dit a l'inici del programa, arrels, arquetips, anem a buscar una mica... El punt de partida, possiblement d'aquesta neurosi, si és veritat que es pot agafar des de molts punts, proposem la de l'expresionisme alemany. Amb aquesta música que està sonant, una música a tonal d'Arnold Schoenberg, que és perfecta per acompanyar la secció, perquè és una música molt innovadora, molt heterodoxa també, com una mica com les teràpies del Portuondo. I és una música que ja posen els punts sobre les 6. És una música d'Odecafònica. No hi ha una distinció cromàtica entre les notes. Què vol dir? No hi ha una distinció cromàtica entre les notes. Totes sonen com una mica en el mateix punt, amb el mateix color. Evidentment també és perfecta, ja ho aviso ara, per acompanyar les persecucions del Tomi Gerri. Si ho sona també serà pel Tomi Gerri. Però bueno, parlem de l'expresionisme alemany com una època de canvis, una època de venguàrdia, d'experimentació. Però què passa en aquest alemany? És una època on l'artista no vol apropar-se a la realitat, ni a la seva complexitat, ni a la seva exactitud, sinó que vol trencar-la i distorsionar-la. Parlem d'una alemanya industrial, dinàmica, accelerada. La Metròpolis de Frits Lang és una alegoria perfecta, en aquest sentit. Però també parlem d'una alemanya rigid autoritària, que és una alegria d'experimentació. Però què passa en aquesta alemanya, expressionista? Que, bàsicament, compren des de finals del XIX, fins a l'arribada, justament, de Hitler, al poder l'any 1933, 1933. Era autoritària angoixant que va apagar els plats trencats de la Primera Guerra Mundial. I, llavors, fem un favor, oblideu-vos de les platges tranquil·les de Sorolla, que vam portar al programa, dels dinars sobre la Géspa de Manet, que ja en parlarem, tot això fora. I penseu en l'artista com un tio o una tia, que necessita plasmar els seus fantasmes amb imatges, que pinta el món com si fos un teatre. En cine es veu claríssim, no? Pensem en imatges que aniran sortint durant la secció, com, per exemple, el Nosferatu de Murnau, on es veu aquesta espècie de fantasia geomètrica. Tenim una por, però que està com quasi tancada en un espai de línies de quadrats, de rombos. A darrere, no serà... Dimentito de Murnau, que quan parlaves d'expressionismo alemán... Hòstia, al final, quan ho hablàvem d'expressionismo, moltes vegades, quasi sempre, estem parlant d'expressionismo alemán, perquè realment fueron los alemanes, quienes realmente elevaron el estilo a un nivel de poder y de expresión, valga la redundancia, muy potente. Y, de hecho, es también el precursor del cine negro. Exactamente. Todo el cine negro que se acaba haciendo en Estados Unidos. Nosferatu, el rey t'ha aportado a una gavardinada de Humphry Bogar. És el precursor del... Calfre, un frilatán, huyeron de ese nazismo. Voy a estirar el hilo, pero pínsalo, al final, un Humphry Bogar es un tío muerto. És un tío que está muerto, está muerto en vida. I xupar mucho a Huísquiz. I Nosferatu va por ahí. És una molt bona reflexió. La llum i les ombres del cinema negre, del noir que li deien els francesos, aquest cinema negre de Hollywood, veu d'aquestes formes distorsionades i trencades de l'expressionisme alemany. I molts de ells van fugir, molts d'aquests directors grans de Hollywood, van fugir de la realitat d'Alemanya. Hi ha una pel·lícula molt clara de l'expressionisme alemany, que anticipa això, l'Ause de Fritz Lang. Anticipa aquesta idea de l'imperi del crim en el que s'estava a punt de compartir a l'Alemanya. I veiem aquesta espècie de doctor. També és un doctor, però aquest que és molt paranoic, amb el servei que se li veu tot el servei. I té una veu com superaguda, com molt esquizofrènica, a un nivell com sonor. I parla d'aquest imperi del crim. Ara sóc jo el que me pogo cachondo. Quan menciona el doctor Mabuse, que és de les primeres vides en el cine, que algú utilitza el sonido en esa dirección. Perquè al final exagine todo el mundo cuando hablaba, hablaba igual. O si no cantaban, porque había que cantar mucho. Uri, ets fonsa la intro de cinema, perquè ja veig que... Per sempre més, sempre torneres. No, el Sao Kass és molt bé que ho apuntis, Adri, perquè és una pel·lícula que combina les dues parts, la part més muda, que estava desapareixent, i la part sonora. Està clar que en aquesta època de l'expressionisme alemany, l'artista prefereix ser gòtic que clàssic. Hi ha un tractat de Warringer, que explica molt bé tot això, l'essència de l'esperit gòtic. I és una època, aquest espressionisme alemany, on Goya, el Bosco, Van Gogh estan de moda. Són tios que trencaven amb el llegoig i que estaven de moda. Apareix una nova degeneració d'artistes germànics, autòdics, George Gross, la colla del November Group, que recuperava amb el concepte de la revolució de novembre d'Alemanya, i d'altres que no són alemanys, com és el cas d'Edward Munch, que és pintor noruec. Anirem sentint aquesta música que us estava comentant d'Axónberg, que també és espressionista i que va molt bé per acompanyar la secció. A qualsevol cas ja ens situem en Munch, pioner de l'espressionisme alemany, que apareix odiat i estimat al mateix temps. A l'Expo de Berlín del 1892 és un escàndol el que mostra amb els seus quadres distorsionats, i ens més tard serà incurs insultat pel proper Hitler, que dirà que és un art malaltís, el de Munch. Però també surgeix un sector europeu que admira Munch profundament. Hi ha un quadre que m'agradaria que tinguéssim ara tots present, que és Amor i Dolor de Munch. Un quadre on veiem una noia de cabells i arcs i vermells que està abraçant un home i li dona un petó al clateig com si li estigués xucla en la sang. És fàcil recuperar el que acabes de dir fa un moment, adria, aquesta idea de la fem fatal del cinema negre de Hollywood, es veuria, potser, anticipada en aquesta mena de vampiresa que està xuclant-li la sang o li està donant un petó, no s'acaba de veure ben bé. Però en qualsevol cas, sí que hi ha algo allà anterior que podria anticipar aquesta espècie de maldat sensual. El tio aquest que està així exagut sembla el malo de l'última de Toy Story. Saps el nino, el nino. Saps el nino? No, és que del fin i negre ho passa tot. Jo crec que Munch es va inspirant Toy Story. El nino aquest té un rotllo com de històries per a no dormir. Exacte. És molt potent, aquesta obra pictòrica, menys mal. Jo no la coneixia, però Amor i Dolor podria ser un títol del Modóvar. Menys mal. I és una obra de Munch, molt potent. Doncs sí que és veritat que la fem fatal podria estar anticipada en això. Hi ha una complexitat molt gran en la fem fatal, un humanisme, una tragèdia, però en qualsevol cas, des del punt de vista visual crec que és interessant. Tot això desemboca en què, en l'obra capital, l'obra mestra de Munch, que ens porta en aquesta secció, que és el Crit Scring. Hi ha quatre versions d'aquesta obra, la que mostrem està pintada molt i sobre Cartró. Es pot veure a la galeria municipal d'Oslo, agafeu el metro, d'ama mateixa. Després de la pau. I té un sentit tràgic de la vida, que absorbeix del simbolisme, del post impresionisme, acabem de dir que Van Gogh estava de moda. Doncs, evidentment, els post impresionismes, Van Gogh mateix, Gogh, estan molt presents en això. I els temes clau, que diguéssim, destila el Crit, que són. Per cert, representats d'una manera, com molt impactant i sintètica. La por, penseu que la germana de Laura, que va estar internada per Tristors Bipolar, la germana de Munch, que deia Laura, va estar internada per Tristors Bipolar. La mare i l'àvia m'han morit de tuberculosi, hei tingut una salut molt dèbil, que jo crec que es veu reflectida en aquesta obra, i, per tant, la por impregna tot el conjunt. Una frase, recuperarem, que deia el mateix Munch, Arran, d'aquesta obra, i d'altres, que deia... Enfermedat, morta i locura, furen Los Ángeles Negros, que velaron mi cama. Doneu-vos comptar del drama i de... i també, evidentment, de la neuròsia, que despren una obra com aquesta. L'altra tema és la solitud. Veieu aquí aquesta figura, que està... És una figura andògina espectral, desesperada, en una clara solitud. S'ha detingut sobre un pont, i crida en silenci, presonera d'una angoixa que no la deixa descansar. I, darrere de la seva, l'estan ignorant. Hi ha uns individus que passen d'aquesta presència. Fixeu-vos, també, en les impresions, els colors irreals que maneja el quadre, hi ha unos violent de la perspectiva, aquesta diagonal que talla el quadre, que, inclús podien recordar aquestes notes violentes de Schombberg, contrasta molt amb aquesta espècie d'ondulacions del personatge i del paisatge que veiem darrere. És a dir, diagonal, fixa, recta, ondulacions, la persona. La persona és la que està ondulada. No està rígida, sinó que està quasi en un estat de nàusea constant. I, com deia, en aquest oritzó, en aquest paisatge, que, bàsicament, està representat en el cel i l'aigua, hi ha uns ritmes que organitzen els elements en una espècie de coreografia orgànica i deformada. Realment, és que és molt fàcil. Jo estic allà caient perquè tu puguis portar tot. Obviament, perquè realment és una obra que ja ho deia bé. Hitler, en el fons, és malaltisa. Una frase que se tira a dir més. Ja... Hitler tenia raó. A mi no és en això. Home, hi ha un triomf, hi ha un triomf, i això, Pico, hi ha un dastè. Hi ha un dastè en Hitler? En parla, que és un tio que van a una academia d'art. Hitler, algo tendría que decir. Molt gran de por, eh? A més, va sortir escaldadíssim. Hitler va acabar molt indignat... És malaltís, és supermalaltís. En un moment has dit que Hitler havia dit que era malaltís a l'obra o, com a mínim, a l'expressionisme alemany. I és molt llibert. O sigui, quan tu és això, realment, acabes enfermant. És a dir, acabes empatitzant de tal manera, i no sé si la empatia seria el termino a utilitzar, però sí que és cert que la pròpia obra acaba cazándote des de su propia neurosis. És a dir, l'expressió que ha aconseguit Moon a través de los victóricos fa que no se la sea contemplado, sino que realmente salga como una gran película, ¿no? És a dir, aquí ja no... Este es un tio que no necesitaba ni mucho menos al VII arte, porque desde esa obra plana, que no lo es para nada, ¿no? En el fondo, la composición hace que sea pura agua y delirio. Hostia, es que te quedas muy impresionado, aunque sea el expresionismo, ¿eh? Realment. És un expresionismo que impresiona. Impressionable, una joder. Com s'origen això, no? És a dir, partim d'una experiència de Moon. Podria ser més un rumor que altra cosa, però bueno, anem a explicar-ho. Estava passejant amb dos col·legues a les afores d'Oslo, quan de sobte es va emocionar davant d'una aposta de sol en un fiort. I deia que, tremolant d'angoixa, vaig sentir el crit vast infinit de la natura. És ecoterror, és un quadre de ecoterror, eh? Clarament, és a dir, i aquí, evidentment, això en troncaria, si voleu, amb una visió romàntica d'aquesta idea de traslladar els sentiments i les emocions en un quadre, a través del que estàs veient el paisatge, el caminant entre els núvols de Fredrik, és això. Lo he passat aquí, tu està trencant a un nivell formal, que flipes. Però bueno, hem apuntat ja, diguéssim, les punts importants, d'acord? I jo crec que ja podem tancar aquesta secció amb una curiositat i una pregunta. La curiositat és que aquest any, a Inicis, al Museu Nacional de Noruega, ha confirmat que la frase burrosa que Gairebí nos veu al fons del quadre a la part superior va ser escrita pel propi munt, sabeu què hi posa? Hi Hitler. Ojalá, Paul, ojalá, ojalá... Aquesta foi la frase. Lo que hi posa és, solo pudo haber sido pintado por un hombre loco. ¿Cómo lo cuajáis esto? Esto es como... ¿Está confesando? Podría estar confesando que estaba... Bueno, yo creo que ya me va atacando, ¿no? La primera vez que oigo la frase, porque, de hecho, nunca la he venido sobre el cuadro. A mes han un perfecto español, ¿eh? Sí, sí, literalmente. Pero, joder, yo creo que es más bien un tío que acepta la locura como parte de la esencia humana. Volviendo un poco a la sección anterior, por tu hondo, la mediocridad es aburrida, entando que no es real. Al final, el ser humano está más cerca de la neurosis, y de aprender de ella que de otra cosa. Y es un poco lo que aquí Munch nos ofrece. A mí me queda la duda si hay algo de ironía en esa frase. Solo pudo haber sido pintada por un hombre loco. Pero, bueno, yo creo que... No sería de un club que tuviera un socio como yo, ¿no? Parece un trampantojo literario, al final, más que visual. En cualquier cosa volcàs, és una cosa molt de avantgàrdia, molt de modernitat, i, com hem dit, molt malaltesa. I ja per acabar, quin famós personatge dals 90? Concurso, venga, otro. Bien, bien. Concurso, quin famós personatge dals 90 va... Tu vas estar inspirat en el crid de Munch. Ah, solo en casa. El niño solo en casa. Pista. Película de terror. Hòstia. Ara és molt radiofònic, aquests... No, no se m'ha de mirar. Pista. Assassí. Assassí en sèrie. Em... I esteu parlant de cineclàsic o no? Ah, escrím. El gos feis de les sagues críms. Està inspirant. Jo què m'he sonat, el món. Amb això, d'una cosa que sempre que estem portant obres d'art, aquesta secció d'un parada cultural, hòstia, sempre la cultura pop et dones compte fins a quin punt acaba vampiritzant aquest art i el converteix en objecte de consum. Ui, i no parlem d'escar i movi. Ho entenc, perquè és un parada cultural. Aquest programa, quan dosi podria llamar... Què, com ho seria? Neuròsis en popcast. Popcast. O polcast, que és el que tocaria ara. Sí, toca polcast. Vinga. A favor. Com ets? Bé, entrem a un rotllo una mica distòpic. Perquè, normalment, ja hem portat bastant de fet. Vam fer programes de distopies. I això, i normalment, hem portat aquestes distopies que són, potser, més tecnològiques. O no. Distopies més tecnològiques, a vegades socials, a vegades polítiques, però aquest cop, Warren Ellis, que se m'omple la boca i el dic, Warren Ellis, perquè és un autoràs, els que heu conegut, ja sé on va. Però és que a Warren Ellis es planteja, ni més ni menys, que el 1997, una distopia periodística. Òbviament amb components tecnològics, polítics, socials, però, principalment, és periodista. Llavors, estem parlant de que el 97 del 2002 va fer una saga de còmics que es van anar publicant, que passaven a una mena de gran metròpoli que vindria a ser un New York seré del futur, oi? D'un futur d'intentat, mira, tot i que és un segle XXIII, o sigui, ens anem aproximant, allò, poc i poc, poc, poc i poc, amb un protagonista de nom, Spider Jerusalem, o sigui, em sembla dels millors noms que... És de Nobel, és de... És molt trage, això. No, Spider Jerusalem, eh? I no podem estar parlant d'un altre còmic, com és Transmetropolida. Què és? Té. Darks. Home, si un nom com Spider Jerusalem, a més amb la forma física que té ara tu, que estàs follant, Adriano, el personatge... Un personatge estranyíssim, pelat de de l'abans, però pelat pelat. I, amb un tatuatge, eh... Spider. D'una Spider. Spider en sucal·la. De fet, no us he portat el primer número, però el primer número, el primer de tot és que aquest tio el rescaten d'una cabina, allò que vinin debuts, no? La típica barraca al mig del bosc, perquè el van a buscar, com... Sabeu el còmic? Han fet l'aptació també en Pèlida Polar, que la van interpretar amb el Txlíkelsen. No el van a buscar per ometar-lo, o perquè mati algú, perquè encara... Allò típic tio retirat, que era un mestre en su ofició, no? I el van anar a buscar, en aquest cas, i el còmic, tota la saga, comença de que ell s'ha retirat, i és un periodista... De fet, és un periodista Gonzo, que això tu, que véns al periodisme, saps perfectament què és. És a dir, si tu que vienes del porno... Jo sé bé què va el tema. No, Gonzo, hòstia, m'hi he d'hoiesco en Las Vegas, eh. Aquí és la generació amb Thomson. És el abogat que li passa a les pastillitas, al protagonista. És a dir, el periodisme Gonzo, jo he hagut de buscar una miqueta per informar-me de què anava. Però, bàsicament, és aquest periodista que viu en primera persona, és com una crònica, però que la viu des de dins, i intenta, inclús, no et dic manipular, però hi ha un punt d'aquest... d'aquest entratant a la notícia, a la crònica que vols construir, que t'agafa totalment, no t'agafa absorbint. Al final ets un element més, no? És correcte? Sí, sí, o sigui... Vale, gràcies. L'origen d'això és tant una crònica que un tio va fer drogadíssim, que ara no estic recordant el nom, però ho enfoquem a la generació bit, i que va tenir superèxit, i el tio havia escrit, a l'últim minut, drogadíssim, i això va quedar com un referèntiu. Em ve perfecte que diguis-lo de drogadíssim, perquè el personatge protagonista, que jo per això l'he portat com a neuròtic, és un tio, i ja no només, això, tatuat de de la baix, uller escull, que per cert hem portat unes recreacions... una recreacions... Molt gran, guà! Tinc que posar-nos el vídeo, ja. També us diré... Uf, no aguantaré, això, tot el vídeo. És un... No, de fet, Adriana, posa't a les tu. Calvo, no? Sí, calvo, però em falta... I, a més, portes tatuatges de la teva raña en la calva. Espera, te lo dibujo. I un pitillito, no? Estic parlant de un personatge de mal humor total, antisocial, narcisista, malparlat, malparit total, mega-neuròtic, que és un personatge que, a partir sota la droga, l'isergica dura, també és un superneuròtic... Ai, de les drogues, de les més... A més, estem en el futur, o tot de la droga? No hi ha una altra droga, amb aquestes putes gafes. Un modelo a seguir, un modelo a seguir. Pels que no estigueu veient són aquestes típiques ulleres, que podríem dir d'aquest fals 3D antic, l'única amb uns colors diferents, no? Eran així, que eren verdes, verda croma i vermelles, vermelles. Sí, al 3D, eh? Una ullera és rectangular, per dir-ho així, i l'altra rodó, això és que et fot un efecte que et rebenta el cap. Que, a la ve, també, parece que juegue des, no? Si no te las llevas puestas y las ves a lo fuera, dice... Hostia, juega con dos formas geométricas, por así decirlo, y dos colores contra los complementarios. Parece que ya hay como una reflexión de conjunto y de globalidad, ¿no? El fondo es como... Son unas gafas expresionistas, blanco y negro, en lo cromático. Jo què se les va posar a Munch? I potser es va fotre alguna cosa d'això. També, també, també. No, estem parlant d'això, aquest punt de partida, aquest personatge espider, Jerusalem, amb tot aquest abanico de personalitat, que hem dit, doncs un tio que el recuperen d'aquesta cabina... Bueno, d'aquesta... se dic sempre cabina per de càvint, no? De càvint, sí. És un cabí. És un cabí, un cabí, en debuts. Doncs el venen a rescatar, no només... O sigui, no per res més, sinó perquè cabi el seu puto contracte. Perquè aquest tio és un tio que va triomfar moltíssim, com a periodista. O sigui, és un tio que va publicar més un llibre rebentant a l'Ogonzo. O sigui, rebentant el president dels Estats Units en aquell moment, que li diu la bèstia, perquè diu que aquest tio és un monstre, és un despiadat, no? Era más Trump que el de ahora, ¿no? Entiendo la versión que... Ara vindré amb Trump, perquè tot i que són al final dels 90, això està de revés actualitat, com ens agrada i ho diuen. Però estem parlant de que aquest tio, quan arriba el poder, el president, diu ell, pues me retiro, me voy, no? És com a gana box, me voy. És el tio que se'n va al bosc i el recupera perquè diu... Tate, que has d'acabar... I ha de ser hermitàni. I si no, et pondrem les partaments que tens ara. Llavors el tio torna a la gran ciutat, et rapa, perquè va com un hermitàni o total, et rapa, torna aquest carismàtic personatge que era abans, diguéssim. Llavors entra a formar part de la columna d'un diari que es diu The World, que és la Palabra, la paraula. Ja al final et dona a entendre d'aquest tio, que és un macies periodístic, no? Són molt totalitari, tot això. Sí, sí, bueno, clar, el futur sempre és totalitat. Sempre, sempre. Llavors és una columna on ell es va dedicar a fer temes d'actualitat social i, sobretot, política, que és el que ell toca, no? Més de prop. I, a més, sempre acompanyat d'aquestes dues assistentes, primer una després entre l'antiga assistenta que tenia a la vida anterior, per dir-ho així, que els van ajudant, i també, òbviament, aquestes assistentes són... No són com ell, però també deixaves anar perquè van per lliure bastant, periodísticament. Llavors, el tema central de la saga, us he dit que partia, en la seva anterior vida, a intentar derrucar aquest president d'estats Units, però de cop, aquest monstre, però de cop, s'adona de que hi ha un aspirant als Estats Units, o sigui, un dels candidats que és pitjor. Llavors diu, vale, hi ha un gran enemigo, però després aquí hi ha un altre candidat que... Quina és més o menys mal, no? Llavors, aquí sí que entra molt la idea d'ara que seria Trump, no? Aquest personatge que també és molt aclamat pel poble, per cert, poble, ara aquest comi, és americà, llavors surt amb molts rècnics, aquests... Aquesta gent que hi ha... Exacte, el Capitòlio, no? Hauríem de recuperar aquest personatge, Carles. Però sí que és veritat que els primers volums es centren molt en aquestes eleccions properes que hi ha de nou president, i es centra en aquests tres candidats, que són aquest de la bèstia, d'especial, Gary el sonrient Calhan, que més el sonrient és perquè, literalment, és un personatge que, per modificacions, sempre està amb un somriure que això és... Això, si ho dibuixés munt, això seria horrorós, perquè ja et pinten aquell personatge típic polític de... El postureu polític, eh? Sí, però podria anar per dins... Sí, però molt escarrots, ja no vull fer espòlis, perquè hi ha molts arcs de personatge, però realment és un personatge molt deplorable, molt. I després hi ha un altre, que és un senador, que es diu Bob Heller, que és un senador feixista, però feixista total, que cultiva, i aquí ja viene el rotllo futurista i tal, cultiva sesos polítics en una granja, però rotllo en plan clon, llavors... Imagineu que les històries són molt sonades, però realment hi ha molta profunditat periodística, o sigui, realment hi ha un anàlisi... Vaig repetint, eh? Dos mils, eh? O sigui, són dos mils. Imagineu tot això a l'època actual, amb les fake news, tot això, imagina't Warren Ellis, si hagués de fer una mena de continuació remake de Transmetropolitain, amb tot el que hi ha ara. O sigui, ara, amb les xarxes socials, tot això en aquella època no existia. O va ser del 97 al 2002. Llavors, clar, aquí ja no va a garrancar, sí que s'estan reditant, ara s'estan fent aquests volums que us he portat, s'estan sortint aquests poc a poc, però realment ara m'ho faria veure com això traspassa, no?, a l'actualitat actual, diguéssim. M'ho faria que hi hagués una sèrie d'això. Que aquí hi ha una cosa, eh? Jo et diré que és molt complicat adaptar això, perquè... et diria el mateix que amb The Boys, perquè més... Bueno, ja ho anàvem a comentar després, però el dibuixant, el dibuixant que el tinc per aquí, que és Dàrik Robinson, és el mateix dibuixant que The Boys, aquella còmica que va importar, que s'ha fet una adaptació amb Amazon Prime. La sèrie agradat, però sí que és veritat, és molt macarra, molt macabra i tot, però no deixa ser molt reduïda del còmic, el còmic és... És que no es pot, o sigui, i menja l'època actual. Que aquí caen 3 quarts. El que es quadrarien molt ràpid. 60 números? Sí. Sí, vale, vale, ja veu que el guion, ja... Paquet lleu un guion. És pistes, tio, és pistes. No, no, són 60... Sí, sí, són 60 números, que venen del 97 al 2002, que estan sortint aquests, diguéssim, toms de 10... O sigui, són, crec que són, com, 4 històries cada un, o així... Vindrien a ser 10, 10 facicles d'aquests més totxos, com els que us porto, d'acord? I penseu que té 34 arcs argumentals. És molt... No és que sigui dents, però estem parlant de política, estem parlant de TGManejes, estem parlant de coses... Bueno, crec que tenen molt de suc... Que tenen molt de suc, i, per tant, també entenc que hi ha molta xicha... I és una passada, tio. És una passada per... Estic estupiar compromesa, realment. No, no, no, i el que mola més és que avorren ells, jo crec que parell, bueno, jo crec, no, perquè ho és, és una... en la seva època va ser una forma... És una tesi, no? Una forma de volcar el que ell pensava de tot, cada moment. L'hem compartit de bois, no només pel dibuixant, però també pel top, perquè és molt macabra, i molt macarra, i tal. Però sí que és veritat que té una profunditat molt més política i social, que no... O sigui, de bois ho és. I té molta profunditat, també. Però aquí, jo crec que es lia molt més amb el tema dels canvis polítics, també toca altres temes molt més futuristes, potser, però que es poden autorrelacionar amb coses d'ara, no? Per exemple, corrupció política, prostitució infantil, drogues de les més futuristes que et puguis, i, òbviament, amb el tràfic de drogues, persones i animals modificats, que aquí entraríem amb altres humanisme, estem dient 2.000, eh? El còmic va molt aquest cyberpunk de modificar-se físicament... Sí, ho he vist, això. Això, quan estàveu follejant una mica, he vist que realment té a aquest punt una mica de steampunk, no? Sí, sí, sí. Bueno, steampunk, no, eh? Cyberpunk. Sí, vale, vale, una mica de cyberpunk. Steampunk seria Wild Wild West, que m'hi oblidar-ho, de Will Smith. Sí, però hi me trobo, li és un punt, no? Sí, exacte. Me refereixo a que és un futur, sí que és un amic, òbviament, hi ha aquest punt tecnològic, però que, per exemple, la religió com adapta la tecnologia, també. I la religió, hi ha facicles d'aquest còmic, que tracta molt el tema de la religió, i és brutal, no us diré res, perquè realment els arts són molt bons, i són, i a més, amb molts girs. Cal, però, en el fondo, se... se... se echa en falta que haya evolucionado un poco más la tecnología para poder abordarla desde las reflexiones que ofrece, ¿no? Porque, entiendo que si es 2000, la tecnología aún no había llegado este punto, ya teníamos los móviles circulando, pero no estábamos al nivel de redes sociales, ni de WhatsApp... Això seria lo interesante. Seria veure com una història... Jo no sé si s'avanturaria a fer una continuació o alguna cosa. No sé si sí, oi? Però no es desmarcaria molt de el que ja ha fet, perquè hi ha moltes coses que jo crec que es poden traslladar ara, en aquelles èpoques, a veure, no sé, que el xavi és que fa 20 anys, no? Tu tenies 10, ja ho sé. Jo tenia 20, tio. No, no, perquè en referència... Happy 20's! Que si això ho portéssim ara, ja et dic jo, això adaptat, jo espero que no ho facin, però és un còmic que ara està adaptant... Que està diàleg, segurament, per adaptar, no? Ho està adaptant tot, ara l'últim, i ja està cancel·ladíssima, la de Y, que és l'últim hombre, la van fer, cancel·ladíssima, i jo crec que és un... a més, és un autor molt conegut. O sigui, estem parlant de... que ho tinc per aquí, perquè no em deixi res, però estem parlant de Warren Ellis, de Planetary, Hellblazer, i és un tio que ha treballat en infinitat de còmics de DC i de Marvel. Ha fet des de Batman, sí, ha fet tot, tot. O ha pogut fer tot aquest tio, però és que, narrativament, és un tio que domina moltíssim el guió, i és de, potser, els millors guions que podeu trobar, i sobretot amb aquest no-aparidístic de filar, de històries paraleles, i és molt interessant, o sigui, ja us dic, eh?, 60 números, ja sabeu que els còmics, els 60 números són 20 per número, més o menys. Però t'he quedat clar, perquè no s'ha traïut el primero, no? No l'he trobat, és que aquests són els de la veia. Jo crec que, si es fa la sèrie d'això algun dia, claríssimament li pillaria el relebo a Black Mirror. Sí? Bé, per aquí, jo no l'he vist tan... Black Mirror juga a favor de que són antologies, i que, al final, si uno no te gusta, vas a l'altre. Ho dic per l'odis tòpic, eh? No sabem que tu relacionaria el to, totalment hauria de ser de bois, o sigui, 100%, però en quan, visualment, o el tema de cyberpunk, doncs no et sabria dir, perquè clar, és difícil, veure una comparativa amb coses que hagin més o menys funcional, perquè és que, a vegades, les distopies es queden a mig gas, no? O sigui, sobretot quan les il·lustres, perquè escrites, la tèsic queda molt bé, però després quan les il·lustres, però queda molt guarrillo el tema d'intentar il·lustrar el futur, no? És com una mica... Sí, i, per otro lado, era muy expansivo, a nivel cromático, color, es como muy... Realmente, muy hinchados, o sea... Llama mucho la atención a nivel visual, la obra. Ah, no, no. Transmetropolitana visualment és una passada. A més, aquest trast, també, amb les línies molt marcades, els culós molt potents, jo crec que és un... I on t'hi agafes? I on t'hi agafes? Aquests culós són Hitchcock. Els culós de les ulleres. I també són el juego del calamar, no? És que, al final, són llogos. I els amàfors. No, no, és que exacte, per això ho deia en un primer moment, que al final és com la idea de comprender los dos colores que hablan de la dualidad, por así decirlo. Rojo pasión, verde melancolia, no? Hitchcock, digo, pero vamos, que se han adaptado hasta la náuse. Mira, tío, me voy a acabar esta sección con las capitas. Per tancar la secció, i, òbviament, no crec que faci falta recomanar-lo, però he trobat dues frases d'aquestes crítics d'acòmics per internet, que me he trobat que són bastant interessants, que una és Transmetropolitain, és el punk en cyberpunk, o sigui, realment és una d'aquestes passades tragueres, i després és Spider-Hero Salem, o cuando el tripi se convierte en cómic. Imagineu-vos que potser està a un nivell allò... No se recordeu aquella edat de Outer? La recordo de aquell cómic que havia d'adaptar, no sé, farà mai, però Taika Waititi, cap al ser, Taika Waititi ara vol adaptar el incal de Kolobski... Tot allò, eh? Això fa una meta, eh? Bueno, l'he unido. I llavors, comentar-vos que podeu trobar tots aquests fascicles a Can Fabra, estan tots... Bé, de fet, estan amb miloteques, perquè és un cómic que és bastant famós, i res, acabem la frase d'Ingwer and Elis Wittres. I don't want a life for Christmas, there is just one thing I need, don't care about the present, only need the Christmas tree, I don't need to end my stocking, there up on the fireplace, Santa Claus won't make me happy, with a toy on Christmas day, I just want it for my own, more than you could ever know, make my wish come true, all I want for Christmas is you, you, baby. Oh, oh, there's so much for this Christmas, I won't even wish for snow. And I... La justa, el Magasin Matinal de Ràdio d'Esverni. Cada matí posa't el dia amb l'actualitat del nostre municipi. Amb Sections de Cultura.