Música Prefereu els pitells que aquí comença l'empatx, l'embefada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença l'empanada puntual. Un programa cuinat per... Poddickler, Perran Pujol, Adrián Mucallero, Carles Martínez, el ràdio d'Esperm. Música Gisela Vroun i Adolf Hitler. Lucía Iriart i Augusto Pinochet. Elena i Nicolà Echauchescu. Tots ells van forjar matrimoni amb un futur ambicios, però la fama els pressedeix. Es volia menjar al món, el seu propi món. Empresonant, destruint, assassinant... Sense oblidar mai el somriure cínic davant la càmera quan tocava fer la foto. Els protagonistes del programa d'avui no els hi cal somriure davant la càmera. L'espiral de Crims, que cometen per la parci sola. Un home i una dona coneixen el seu futur abans d'hora i emprenen una batalla contra el temps. Un combat absurd que els projecta cap a un destí inevitable, que els obliga a caure en l'error una vegada, i una altra, i una altra, per demostrar-nos lo estúpids que som. Macbeth, de William Shakespeare, tracta d'això. És un obra de teatre sobre un desig que neix podrit, la crònica d'una mort denunciada, que converteix a l'eroi en monstre i a la reina en diable. I tot per culpa d'una broma. La brometa que tres bruixes li fan a un general de l'exèrcit escocès, advertint que en el futur serà rei. En un primer instant, Macbeth pensa que el millor que pot fer és no fer res. Esperar que la promesa es compleixi. Però quan arriba a casa, la seva dona no pensa el mateix. Per convertir-se en rei s'ha de matar el rei. Però quina ironia, també als amics, a les mares, als nens. És llavors quan arriba l'ansietat, la conspiració, la paranoia, la mort. I Macbeth, aquest erodes modern i tan abroses, filtra dins l'imaginar i col·lectiu com el que és. El regicida més famós de la literatura universal. I també un motiu de profunda superstició. Penseu que la llegenda que s'ha muntat al seu voltant és tan grossa que alguns teatres de Gran Bretanya han prohibit dir el seu nom. Si l'has de citar, millor que utilitzis l'eufemisme. The Scottish Play. Pel que pot passar. I si apareix algun despistat o despistada d'última hora, no us preocupeu, la Roi el Shakespeare Company té un remei infel·lible. A la seva web ho posa ben clar. Si vostè ha pronunciat l'obra innombrable, surti del teatre, doni tres voltes, escupi-me l'eixi, i llavors ja pot trucar la porta perquè el deixin entrar. Avui a l'Empanada viurem al límit. Direm l'obra pel seu nom. I qui sap, quan acabi el programa l'haurem pronunciat tantes vegades que potser ens trobem a tres bruixes a la sortida de Radiofabra que ens miren fixament. I diuen, to trade in traffic with Macbeth in ridles and affairs of death, and I the mistress of your charms, the close contriver of all harms, was never called to bear my pat, or show the glory of our art. Resumim que vamos a morir todos. ¡Bravo! Hey, tío, pero a ver, realmente, si queréis dedicaros al intercambio. ¡Volan las calzas! ¡Vamos a morir! ¡Las rosas! Yo tengo que hacer un inciso. Si os queréis dedicar a la interpretación, adelante, chicos. Os animo. ¿Te quedas tú? Para los paripetes de cuarto de la ESO. Con el ranchito de empanada. No, pero en serio, o sea, darle caña porque hay madera. No se puede pronunciar Macbeth o Macbeth. Yo siempre decía Macbeth. Pero de verlas en versión original al final. Macbeth o Macbeth. Bueno, pero la cuestión es... ¿Por qué narices no se puede... O sea, realmente ha generado tanto miedo. El sintonia ongak es, creo que es eso, que cada cop que la digo en la paraula li cao un rayo, a dins d'una obra de teatre. Crec que era en Macbeth. En general, en rebolo muy heavy. Es una obra que es lo que vi, que ha construït sobre això, i tota la superstició que hi ha. Lo de la reia, el sexpira que m'he dit... Shakespeare. Shakespeare. Are you killing swines, sesta? Has de parlar així amb aquests tantots de britànic. Avui estàs bé, tu, eh? De fet, és que no ho sabeu, però el Carles és doctor en Hamlet Mania o el que sigui. Macbethologia. Macbethologia. He estat collons, he dit Hamlet. Ojo, ojo, ojo. No confongue, programa de Macbeth. De Hamlet. Tanto Macbeth como Hamlet, me suena que son las obras de Shakespeare más adaptadas, en el cine al menos, como mínimo. Y es cierto que las dos manejan un tono similar, un miedo al error posterior al asesinato, que suele estar por ahí, pero evidentemente cada uno en su lugar. Así que tiremos por Macbeth porque me suena que tenemos mucha, mucha, mucha. Mucha. Agen de menú, no? Agen de menú del dia. Que nos encanta tener. A ver, que depara, este programa. Adiós. Pues como no podía ser, de otro modo, en el programa especial de Macbeth, hablaremos de Hamlet. Hablaremos de la Antela, italiana. Y un poquito de mucho ruido y pocas nuevas. Bueno, está claro. Hablaremos de Macbeth. Yo hablaré de una película que se acaba de estrenar, que se llama The Tragedy of Macbeth, o, simplemente, la tragedia de Macbeth. ¿De yo el cohen? Ya diremos. ¿Por qué solo es yo el cohen y no los hermanos cohen? Me acompaña Carlos aquí en el adito y puedo, evidentemente, pero Carlos meterá mano en mi sección, porque, como decía, es un doctor especializado en... Más que doctor de los guiles, un intruso. Intruso de la sección de Adriano. I aportarà algo al respecto sobre adaptaciones previas, cinematográficas. Exacte. Més o menys que pel Minó 49, per si voleu anar directament aquest minut, entraré jo a parlar d'una obra de teatre. A més de fet, hem fet una entrevista a Miriam Marcet, una de les actrius d'aquesta obra de teatre, que no en deveu anar. ¿Macbeth Marcet? No, Macbeth Marcet. Miriam Marcet, que és una de les protagonistes de l'obra, de l'obra Macbeth. Però no és l'obra Macbeth que us teniu... No, que entendríeu que és la típica tòpica adaptació d'aquest clàssic, sinó que han fet una nada d'olla, no aquí, malauradament, de moment, sinó a Madrid. Però hi hauréu que és una obra de teatre molt, molt alternativa, a la història principal. És un Macbeth. M'ho he de dir, ai, segur. És un Macbeth. És un Macbeth. És un xulo que castega. Carlos, me parece que tú tienes encima sección propia, ¿no? Más cosas, pero le he intentado apretar. Paso menos a la hora 53. Exacto. ¿De qué nos hablarás? Es una obra de Heinrich Fussli. Vale, ahí tornemos al romanticisme, pero para centrarnos en una escena de l'obra de Shakespeare, que se centra en un personatge, y creo que es una imagen muy impactante, que nos ayuda a embolcallar una mica a este programa. Vale, para cerrar, o sea, empezamos con el tono arti del cine, de Cohen, y acabaremos con el arti de verdad, del romanticisme. Exacto. Vale, pues vamos a ellos, señores. Trasparem que no estiguin artis, los espectadores. Artitos de nosotros, seguro. No, no, això mai. SINEMA Empezamos, empezamos con la épica, la épica musical que ya nos descubre y empezamos con cine, evidentemente, con un Macbeth de película, que es de rabios actualidad, joder, es que... Ya ha salido al bordo la frase. Estamos con el clasitismo de... Estamos hablando de una obra de siglo XVI, de hecho, creo que se empieza a interpretar mucho antes que se publica en el 1606, y a partir del 1623 ya cae la primera publicación de esta tragedia, de William Shakespeare, y joder, siendo una obra de hace unos cuantos siglos, sigue dando, como hemos escuchado en este menú, obras de teatro diferentes, y películas un tanto diferentes también. En este caso, como os decía en el menú, de Tragedy of Macbeth, o la tragedia de Macbeth, de Joel Cohen. Y sí, sí, habéis oído bien, sólo Joel Cohen. Es cierto que en otras películas, sobretodo del principio de su carrera, firmaba sólo Joel Cohen, pero estaba claro que el tándem creativo estaba allí. Por un lado, teníamos a Joel Cohen, era parte más técnica, visual, y en la dirección de actores, teníamos a Ethan Cohen, el hermano mayor. Y en este buen hombre con Ethan Cohen, que se ha cansado del cine, ya tiene suficiente, y ahora se quiere dedicar exclusivamente al teatro. No actuar, sino a dirigir teatro. Ha dejado el proyecto. Y a mí me hace gracia, ¿no? Porque entonces, ¿qué hace Joel Cohen? Dice... Pues yo me voy a Shakespeare, y me voy a una de las obras más adaptadas. Es como una pataleta entre hermanos. ¿Qué te pasa al teatro? Por yo más. En dos años que Ethan dice... Pues ahora hago un hamlet, joder. Parece ser que Ethan, veía del proyecto de su hermano Joel, y no le interesaba esto del Macbeth. Si vas a hacer teatro, hazlo en un escenario teatral. Pero no. Joel Cohen parece que tiene que decirle a su hermano, oye, tú recurre al cine, que si quieres hacer algo teatral en el cine, también puedes. Y es que es que es así. Es que ya veréis en mi explicación o en mi análisis sobre esta película detrás de Joel Macbeth, como de alguna manera Joel Cohen juega a las dos realidades, a esa realidad cinematográfica, sobre todo en lo que es la puesta en escena, es no dir en el 10, pero muy potente. Y en cambio la dirección de actores en la interpretación tira mucho más por lo teatral. Y esto para mí es un pequeño fallo. Pero bueno, como veníamos comentando, estamos hablando de una de las obras más adaptadas. Se sigue adaptando en el cine. Estamos hablando de una obra que ya empezó adaptándose en el mudo, y tiene ocho versiones diferentes. Y en el camino ha ido dejando pequeñas joyitas comparables, creo, a la de Traged of Macbeth. Pero como decíamos, aquí está este doctor, Macbethiano, d'Orto. D'Orto Macbeth. Y él nos recordará exactamente las películas que sí vale la pena recordar. En ese sentido, yo poco puedo aportar. Pero vamos a lo que decíamos. A este Macbeth actual, recién estrenado, una película recién estrenada, que eso sí, en breve ya sólo se podrá ver en una aplicación. Es la de Apple. Es una película que se ha planteado desde el origen, sí, para las grandes plataformas. Es curioso, ¿no? Una obra épica en Amazon, con una carga visual muy potente, pero por otros derroteros totalmente diferentes, a los que ha elegido Joel Cohen, y Joel Cohen con Apple, y eso sí, y a 24. Me gustamos ante ese sello fiable, por así decirlo. Y aunque Carles ya nos ha introducido muy bien la historia de Macbeth, de hecho, en algún momento he pensado, esto es el programa de Radio Empanada, o hemos pasado audible. Son cuentos radiofónicos. No, pero simplemente... Es buena idea, ahí lo dejamos. Tenemos madera para eso, eso queda claro, y lo decimos nosotros por si nadie lo va a decir. El tema cuál es? El tema es que, aunque no hace falta decir nada más sobre Macbeth, un par de temas así de qué nos habla Macbeth, sobre todo, nos habla de una historia de ambición, de ansia de poder desmedido, y como ha quedado muy claro, Macbeth es claramente el típico varón del medievo. Estaríamos hablando que la obra está escrita en el siglo XVII, el principio del XVII, es una obra que perfectamente tiene el contexto en el siglo XI, en plena edad media, y este buen hombre llamado Macbeth bien podría haber participado como personaje en cualquier episodio de Juego de Tronos. Eso queda bastante claro. ¿Pero qué le pasa a este buen hombre? Como tú decías, una profecía, una bruja, una o tres. Yo ya no empiezo a tenerlo claro, tanto monta, monta, tanto. Después los sabios consejos de su mujer, pero sobre todo, lo que queda claro en esta obra es ese ego enfermizo, al cual le coge el gusto, por así decirlo, al asesinato, y empieza a asesinar y a tapar la muerte con más muerte, y más muerte, y más muerte, y así hasta el delirio. Todo esto creo que a muchos os debe sonar familiar, pero es importante que lo tengamos muy en cuenta, muy en mente, porque yo, y esta es mi humilde opinión, creo que la obra de Joel Cohen, esta película de traje de Macbeth, bruta mucho más si estás muy familiarizado con otras adaptaciones, ya sea en cinematográficas, y sobre todo con la obra literaria, porque, joder, con la obra, o sea, con el tono dialéctico, los dios... És molt dents. Jo tira una cosa, no sabia que no vas a edició de... bueno, has d'estar estudioso del tema. Jo, Macbeth, sincerament, no tampoc el tinc superat el cap, i el que feia és a Wikipedia amb mà. És veritat, Wikipedia tens les parts tot desgranadíssim, tens com un molt bon resum a Wikipedia per dir-ho si té l'argument, cada capítol, els temes que atracta, i realment era com... era l'apuntador. Jo era l'apuntador, era com... Parece ser que es bastante fiable, o sea, bastante fiel en el sentido del texto, o no tanto en la puesta en escena, que es muy libre, y súper vanguardista, pero sí que es cierto que ha... que se ha basado muchísimo en el texto y, Carlos, si no lo tienes muy... si no estás muy familiarizado con él, bueno, yo he de confesarlo, al principio de la película estabas entrado en el cine junto a mi colega, Carlos, y no sabía por dónde llegaban las hostias. O sea, estaba en un plan, en el rollo... Y también es cierto que llegamos un pelín tarde, nos despistamos también con la hora, eso ya provocó que esos dos minutillos que nos pagamos de película nos dejara, a mí al menos, un poquito despistado, pero es lo que decía, de unido con ese chorro de diálogos que apenas cesan y que te tienen leyendo más que disfrutando de la puesta en escena que, como decía, es acojonante, es muy potente. Esto es lo que para mí acaba suponiendo un esfuerzo excesivo, es decir, o tienes el C2 de inglés, o tienes un nivel de inglés que te permite entender diálogos de Shakespeare, bastante fieles, interpretados en el presente, o si no, no estás disfrutando la película, sobre todo, en la parte que más aporta que sea lo visual. Recuerdo que hay una pomposidad lógica de la obra, pero que actúa al beureu, es a dir, jo havia de gent ja crítiques, de gent que havia vist Macbeth, la Coen, i que deia, hòstia, mira que jo parlo aquesta llengua, però li he de tornar a veure els subtítols. I parlant dels subtítols, recordo que m'heu anat al bolitge, a veure la pel·lícula, que, per cert, ja estima que no s'hagi estrenat a més cinemes, només l'han passat als bolitges, però recordo que hi havia pocos cinemes per poder passar a l'apel. Recordo un comentari d'una espectadora que deia, oh, és que el subtítolo és molt mal, que és com a ver, i dius, anem a llegir les versions de llibre que s'han fet, i a una pàgina això és un fragment de l'obra, i tota la resta són anotacions de traductors que diuen, jo estic d'acord amb aquest traductor, no estic d'acord amb això, o sigui, quan vas a veure una pel·lícula en dos línies de subtítol, difícilment pots transmetre i traduir el castellà tot el que és aquella obra. I és que estem parlant de Shakespeare, que en el fons és un tio que aporta a la llengua inglesa, és evidente que és una obra d'estudio, una obra superadaptada, d'on entraran milers d'opinions, però crec que la que més o menys compartim aquí i un poc de manera més radical, és aquesta, d'on tenim una apuesta en escena molt potent, i una realitat en la direcció d'actors un poc més teatral, que possiblement m'hi acompanyava Carles, sí que li funciono, i que a mi m'he deixat un poc, però vamos a ir por partes, i m'he de començar amb la que més m'impacto, que és la visual, perquè destacaria dues qüestions molt clares, el format, estem parlant d'un format quadrat, l'acadèmic, exacte, un format quadrat 1.1.33, i per l'altra banda, el que tenim és un blanc i negre, d'aquests blancs negres contrastats, amb molt pocos matices, amb aquestes somres que s'al·largen a l'alba i que realment van construint unes sensacions oníriques, més bé pesadillesques, i és un gran retrato de lo que en el fondo està vivint Macbeth, està sempre al bord de l'aïsmo per les seves males seleccions en el fondo, però ell sí que és un personatge al bord de l'aïsmo. És interessant mencionar que aquí Cohen s'ha avuert a juntar amb un dir de foc molt potent, que és el fracés Bruno del Bonel, del Bonel, és un tio amb qui ja havien treballat, els germans coen en Inside Liwin Davis, i en la balada de Buster Scracks, que és una pel·lícula que no vi, que em sembla que és de la plataforma Netflix. Una cosa episodica, un western episodic molt humor negro, molt guapes. Ells els havien treballat amb aquest fotògraf en aquestes pel·lis, però estem parlant de Bruno del Bonel, que s'ha de ser sobretot famós amb Jean-Pierre Junot, Amélie, o la del Largo Domingo de Noviazgo, després ha fet obres per a Sokurov, Alexander Sokurov, com Fausto o Francofón, i un pare de pel·lícules recentes de Tim Barton. És un tio que, en el que és la imatge ni en la puesta en escena, i sobretot en la fotografia, és molt conocida i bastante potent, i com us deia, jo crec que ha sido muy sabia la elección, que no es nueva, pero es muy sabia la de buscar un formato que oprima, y un formato y un blanco y negro que está más cercano, en este caso, a la época noir o al expresionismo alemán, que era su sabido precursor, que no de un blanco y negro de la actualidad. Ha sido muy sabia y refleja toda la culpa y ese horror en el que, como os decía, se mueve, se mueve en Macbeth, ¿no? Por otro lado, también os diría que en la composición todo es geometría, hay mucha arquitectura en esta composición mínima, sí que hay una abstracción del espacio continuo, y eso se siente en el visionado que es una pel·li muy medida. Ahí está lo artificioso, a veces quizás es excesivamente solemne la pel·li, ¿no? Bueno, també juga la sanariteatral, és a dir, el que és el castell, són parets infinites, com si fossin, quasi, això que deies d'expresions alemany, que eren aquests... que ets a mena de pàlios posats allà, no? Sí, aquesta idea geomètrica, i aquesta tensió que dius entre la part teatral de les interpretacions i els espais, i espais amb una part molt cinematogràfica que té a veure amb les transicions del plano i amb la posada en escena. Però és que a la obra ja l'és sobre tensió dramàtica, és a dir, estamos hablando de una obra a la que ya l'és sobre tensió dramàtica, que és una de les dues decisions. I no, m'has metit allà. De hecho, me hace mucha gracia, porque cuando tú le es las pretensiones que tenía Joel Cohen ante la pel·lícula, él lo tenía clarísimo, dice, desde el principio no nos interesó hacer una versión realista de la obra. No va salir ese castillo que mencionábamos. No quería un castillo, no un alquiler de castillo para poderlo filmar y que apareciera en su pel·lícula. I ja estava echa, la que comentaremos un poquito luego, la de Justin Carsell, del 2015, ya tiene algo de ese realismo, pero ya lo tocamos luego. Estaba claro que él se tendría que desmarcar de adaptaciones previas, pero él me hace gracia lo que dice, dice que su intención inicial era hacer un bácbiz para toda esa gente que no quiere ver algo de Shakespeare o que tal vez se siente intimidado por él. Y yo digo, joder... Ya te he intimidado yo. Shakespeare, no, ya te he intimidado yo. Y no solo por esta puesta en escena tan potente, que ya os digo, en sus momentos de lucidez bien pueda recordar al séptimo sello o a persona de Bergman o incluso al proceso del personaje de Cácerin. El personaje de Cácerin Hunter, que hace de una de las brujas. Yo creo que remite esto que acabas de decir de este séptimo sello. Carlos aquí está anticipando un personaje que sí que vale muchísimo la pena destacar, pero yo creo que lo podemos dejar un poquitito para el final, sobre todo para sentarnos, porque quién narices son Macbeth i Lady Macbeth. Todo esto que hemos hablado, esta puesta en escena tan potente, está claro que intimida, pero está claro que también de quién se ha rodeado, debería intimidar, debería, y al loro porque no estoy del todo contento con esta ficha artística. Vamos a ver una cosa, como ya se va acercado también la hora de poner este tráiler, podemos matar dos pájaros de un tiro, por un lado os dejo la oportunidad de empezar a visualizar Macbeth, o por datos o en el coche, y para aquellos que sólo tiráis de audio, pues mira, tenéis la oportunidad de intentar descubrir a estos dos actores. Pero eso sí, en los que estáis viendo el programa, los que simplemente lo estáis escuchando, disfrutar del diseño de sonido, porque por otro lado es otro de los aspectos a destacar de este Macbeth. Pero, por favor, Ruirol, a tráiler. Ah! ¿Dizcau no escucha la noia? ¿Eres un man? Nooo! Oh! Oh! Oh! There's a Macbeth nigga, in da movie, oh fuck! Y me agrada que así en recupera tal Gollum de Bruixa. Me agrada. Oh, qué grande ese personaje. A ver, a ver, a ver, a ver. Vamos por allá, es que supongo que ya lo habéis puesto rostros a estas voces conocidas. Quizás a la primera no, que la primera es de quien hablaba nuestro querido Carlos, que es una directora de teatro conocidísima que tiene unos cuantos tacos también, la directora, Actriz, es una tía muy implicada en el mundo de la interpretación, Catherine Hunter, con el séptimo sello, porque cuando la presenta tras ciertas torsiones imposibles, nos la presenta con una suerte de túnica, que hoy llevas tú también un poco. Es la oficial, Carla. La oficial me la ha dejado a Broadway, me ha dicho, oye, mira, está un poco sudada, pero tira millas. Y por un lado tenemos a esta actriz, que no es tan conocida en el mundo del cine, pero de unido, y lo que aporta, y yo creo que es otra de las cosas a destacar de esta película, el Óscar está por ahí anunciado, con esta actriz. Y con esto tenemos a Macbeth y Lady Macbeth. Y no sé si os ha funcionado este dialoguito que habéis escuchado así de manera episodica, de hecho el trailer se porta bastante bien, porque te va cortando diálogos, pero sí, los que habéis oído son Francis McDormand y Denzel Washington. Y como ha dicho aquí mi buen colega, cohen Tira de Negros para la obra, porque, oye, ¿por qué no? También estoy de acuerdo, ¿por qué no? Dato importante, había muchos negros en la época de muchos, o sea, estaba llenecito. Estamos hablando muy en serio. Estaba, o sea, en la época de Shakespeare, había negros en el Reino Unido. En Reino Unido como tal. En detalle, Otelo, es otra obra de Shakespeare, que ha hablado, bueno, no es negro, ahora tampoco es aquí para entrar a según qué temas, pero esa idea de la piel morena en el edificado, de la multiculturalidad, de la multiraz, es un personaje negro. Siempre te tocas estos temas Soda, peus, a jardín. Siempre te tocas estos temas parece que te estás metiendo en un jardín exactamente, como tú dices, chungo. Para nada, ahora sí que es cierto que muchas personas con las que ha sido comentando o comentarios que he vivido, pero como Shakespeare, pero con negros, pero esto qué coño es, pero Macbeth, lo de menos es esto. Lectores de la BC. Lo importante realmente es Denzel Washington como actor, da la talla para Macbeth. O, si Francis McDormand, que me parece una actriz increíble, es un perfil adecuado para hacer de Lady Macbeth, porque mi opinión está un poco en contra de las decisiones de Joel Cohen, pero, y qué conste, que aquí Macdormand la hemos traído con No Matlan, si no recuerdo más, es la única vez que la hemos traído, y quedó muy claro que nos aducina cómo actúa y el trabajo que tiene a sus espaldas, pero no la veo de Lady Macbeth y me suenan sus diálogos tanto los de ella como los de él, un poco de automatizados. O sea, les veo ese rollito como de declinar la obra, no como si estuvieran rodando una película con cortes y acción. No, no, no, como si llevaran día representando la obra en un teatro victoriano y en el fondo estuvieran ya agotados de toda la chapa que tienen que repetir. Hay algo de eso. Y sí, se puede aprovechar ese cansancio para construir unos personajes que, como bien ha dicho Cohen, no son los míticos Macbeth, Lady Macbeth. El mismo lo ha dicho. Estamos ante un Macbeth posmenopausico. Los Macbeth, sí, sí, es literal. Los Macbeth son aquí una pareja mayor que ya ha pasado la edad de tener hijos, dice Cohen, y por eso el tiempo, la mortalidad y el futuro son los temas que de alguna manera afloran entre estos dos personajes. Yo tengo un problema exacto con este arquetipo renovado, es decir, con esta vejez latente en estos dos personajes, pero sobre todo con una falta de credibilidad con una flojera en Macbeth acojonanteos, no me entra nada. A mí me gustó, pero bueno, entiendo que hay disparidad. Sí que diré que en el caso de Macdormand, hostia, el hecho de haber interpretado a Lady Macbeth sobre las tarimas de teatros ya como que de algún modo eso que decías de automatizar esos diálogos, que se pueda haber reflejado en la película. Mira que tiene fuerza, en el caso de Macdormand en cantidad de papeles, yo creo que a los dos les falta fuerza y mira que hay un horror latente continuo, pero se expresa mucho mejor por lo visual que no por las interpretaciones. Y simplemente para ir acabando, porque estas dos interpretaciones a mí todo el rato me recordaban a un Macbeth anterior, muy reciente, que es un Macbeth del 2015, que como bien has comentado este es el Macbeth de Justin Carsell, del australiano, que ahí sí tiró con unos personajes. Y lo que sí intentó todo y la poética de la puesta en escena era hacer un Macbeth quizás más realista, al menos en las interpretaciones y en la evolución de ese drama que van viviendo. Claro, él tiraba de Michael Fassbender y de Marion Cotillar, y hostia, a mí me parecieron alucinantes las interpretaciones. Mucho más orgánicas. Mucho más. En el fondo, aquí hay un error al marquen de las interpretaciones, que es haberla vuelto demasiado episodica. Es decir, Coins se nota que ha reescrito, no ha reescrito, pero ha recortado muchas escenas y entonces va creando vacíos de evolución y de la propia obra. Pero después, cuando pilla una escena, mete toda la artillería. Entonces, de repente, es como, hostia, no me metas tan chachicha en esas escenas y quizás meteme escenas entre medio que hagan fluir mejor la obra. Pero bueno, no nos quedemos sólo en nuestra opinión personal ir a ver esta película porque tiene muchas cosas muy interesantes, muchísimo, y la hemos comentado. Una de ellas es esta Catherine Hunter, que anuncia a Òscar, a una bruja. Ella es la bruja, las tres brujas. Es también un señor mayor que aparecerá por ahí y que nos habla un poco de la veteranía y de la mirada también del tiempo. Está bien que más que hablar de brujería o de encanterio, que arrasen el editorial hablado de broma. ¿Hay una idea de broma de mal gusto? De destino. Sí, de broma del destino, que desde luego Macbeth no sabe entender y Denzel no sabe defender. Y como hay mucho Macbeth por delante vamos a pasar a obras que de alguna manera preceden este Macbeth de Cohen. Ya he mencionado una, como es la de Justin Carsell, que a mí me ha parecido una obra cojonante, ¿sabes? Un detalle sobre eso. El hecho de que en esa del 2015 Marion Cotillar y Michael Fassbender están enterrando un bebé al inicio. Esto no aparecía en la obra de Shakespeare y todo lo que viene a continuación esa espiral de violencia, algo de síndrome posttraumático, de estrés posttraumático. Yo creo que esto conecta mucho con ese realismo. Que revienta el blanco y negro. Buena apuntación. Con ese realismo que decía Sadri. I és cert el que comentes, perquè està clar que tots estos Macbeth van creant un discurso que todos los directores siguientes han tenido que ver y consumir y tener muy en cuenta para su película. Cohen ha visto la de Justin Carsell sin lugar a dudas. Porque en este caso como matiza la fertilidad, lo matiza desde la edad. Además, no olvidemos que Cohen ha cumplido recientemente 67 años. Entonces es muy normal que se empiece a preocupar de estas cosas y que el tío decía hacer un trío en escena. Date cuenta, tú imagínate Denzel Washington trabajando con su esposa Lady Macbeth en la obra que a su vez es la esposa del director de la obra que están rodando. Mucha telita. Dicho todo esto, ilumínanos con estos Macbeth del pasado, pero pasado pasado, no del 2015, sino mucho tiempo atrás. Nema Posontay y Antrem Yan, en aquest itinerari. Efecto etula, ...delivered by a drap... ...leak the cruel... ...thick and slav... ...like a hillbroth... ...boil and bubble... ...the charm of all... Exacte, exacte! Anavalí és un personal... Hollywood clàssic... Pebre, refector... Aquestes veus escossesses! Aquestes veus escossesses de l'obra original que intenten reflectir-la. 1948, ja ho deia a Belladri, anys 40, parlem del Macbeth... ...Dorson Wells, un director molt marcat per Shakespeare... ...que va començar a interpretar obres... ...d'aquest autor, des de ben petit... ...i, en plena gran depressió, va dirigir una obra de teatre... ...que es deia Budo Macbeth... ...del 1936, que es va representar... ...la Fallet Theatre de Harlem... ...que comptava amb un repartiment 100% format... ...per actors negres. D'alguna manera, la pel·li de Coen... ...veu clarament d'aquesta idea, no? De fet, hi ha un homenatge sentit... ...a la versió de Wells, no? I ja aprofito per comentar. Ara que traslladava l'Escòcia feudal... ...que estàvem comentant, el Marc Arib... ...a una IT, plena de màgia negra... ...i rituales Budo. I, de hecho, creo que no se tituló así... ...pero que, con el tiempo, se la acabó denominando... ...sí, el Budo Macbeth. La obra de Macbeth, perquè remitia... ...tanto esa esencia que la gente le puso su sobrenombre. Exactament. Parlem d'aquest Macbeth de Wells, una pel·lícula amb una atmosfera molt marcada... ...somarcida en la boira, el vent, la tempesta... ...cosa que tradueix aquesta nit espessa... ...que parlava Shakespeare a l'obra. Però també és una pel·lícula que aprofita molt bé... ...els pocs recursos que té. És a dir, cadèmol lluny d'aquell ciutat de Keyne... ...on Wells era... ...la jove promesa, holi, que tenia la RKO. Exactament. Tota Keypes, aquí ja no hi és, té molts menys pressuposts. Parlem d'una pel·lifeta amb quatre duros... ...i rodatges pres, el que Wells deia... ...un real quickie. Ja s'havia d'haver d'adonar que estava zumbado, que era un genio... ...però que, per als negocios, quizás mejor no. A aquesta època era... És mòrbit, ja, encara no. No, no, és molt bona, molt bona punta. No, no, ho dic per... Com escrivi la biografia de Wells... El tema és i fa de Macbeth. Jeanette Nolan, en un dels seus primers papers en cine... ...de Lady Macbeth, i la filla gran... ...del propi Wells, Christopher Wells... ...que té nom de tio, volien que neixés tio... ...un nen i li va salir nen... ...lo va mantenir el nom de tio. Christopher Wells fa de Areu de McDuff. Les restes són actors i actius... ...amb els que havia treballat al teatre. I què crida molt l'atenció d'aquesta... ...Macbeth de Wells? Doncs el disseny de producció i els decorats... ...que, com deia, són mínims... ...també trobem unes formes geomètriques... ...inspirades en un expressionisme alemany. Sí, és que jo havia... Jo el Con va agafar molt d'aquí. Dime, dime, d'acord. Jo no he vist aquesta pel·lícula de Wells... És molt potent. ...pero sí que havia oído que la de Coin... ...possiblement a la que más asemeje... ...o con la que mejor diálogo... ...el 48. Ese diálogo está ahí y ya está ahí... ...porque, de hecho, cuando empieza la película de Coin... ...tenemos aparte de estos tres aves sobrevolando... ...lo que tenemos es una neblina continua... ...de la que aparecen los personajes. Exactament, exactament. Com dic, és una pel·lícula molt d'audora... ...de la de Wells, de l'expressionisme alemany. Pensem en el faus de Murnau... ...en los nivellungos de Fritz Lang... ...a aquesta estètica feudal... ...de l'Alemanya, de la República de Weimar... ...de Lang. Una imatge que em queda molt gravada. Wells ha genollat... ...en un fons fosc... ...i un ratx de llum, que l'il·lumina mentre ell recita... ...un diàleg supersentit. Amb els mínims elements... ...a transmet la major profunditat... ...d'atmosfera. Wells aquí està treballant la imatge... ...d'una forma quasi mental... ...i recuperem una frase que l'Adrió tenim... ...en ment d'un... ...lo que és l'autor que va dir aquesta frase... ...pels estudis de cinema que hem fet. A la cina d'Andreba Sendella... ...d'aquesta pel·li del Macbeth de Wells... ...que és com una mena de prehistòria... ...de la consciència, on cel i terra... ...aigua i foc, bé i mal... ...encara no s'han diferenciat nítidament. Jo crec que això reflecteix... ...molt bé aquest primitivisme... ...de la pel·lícula de Wells que insisteixo... ...parlem del Macbeth, més tan abrós... ...més a contrallum, però el que millor... ...ha sabut capturar l'essència de Shakespeare. És com si Wells hagués... ...arrancat el fèmur de l'obra original... ...i això diuen, realment, després... ...de esta mención que he hecho en un momento... ...sobre las 8 obras de la etapa muda... ...todo el mundo coinciden que... ...para hablar de Macbeth, desde una perspectiva cinematográfica... ...te vas a Wells, es decir, el origen de Macbeth... ...todo y que podía haber aparecido... ...en alguna historia previa, es Wells. ¿Y de Wells a dónde nos vamos? ¿A dónde nos vamos? Pues nos vamos... ¡Aquí la cruzaba! Yes, como no soy yo. Exactament, Adri, como no soy yo... ...el nom original de Torono de Sangre. Como no soy yo. Serà el. Serà el. Exacte. Como no soy yo. Como no soy yo. És el títol original de Torono de Sangre... ...a qui no es diu Macbeth, es diu... ...Tro de Sang, l'adaptació que va fer cruzaba. Podríem parlar de la més original, la més creativa... ...y també la més mastisa. M'has deixat molt bo. Troeno i Trono en català? Ostia, verda? Tron. Tron, ostia. Busquen-lo, senyores. Ja menos, que estamos en directo. Ara podria aparecer un anunci de la... Vamos a crear una aplicación... ...de palabras en catalán. Bueno, el tema es qué pudien dir... ...aquest Macbeth de curo saba. Bàsicament és molt mastís. Per què? Perquè curo saba era un tio... ...que era molt fan... ...de tot el que és la literatura... ...a la mitologia occidental. Penseu, en el set samurais de curo saba... ...clarament inspirats en el western. Doncs bé, en el cas de Macbeth trasllada... ...l'escocia feudal al Japó... ...del segle XVI. No tenim un Macbeth, tenim un tal... ...Washizu, interpretat per Toshiro Mifune... ...un cavaller d'estètica samurai. I Lady Macbeth és Lady Asagi. Una màscara, apareix amb la cara pàlida... ...i les selles pintades. Pensem ràpidament. Això remet al Teatre No. Aquests personatges d'indumentària teatral... ...de les tradicions de Japó. Què passa amb les bruixes? Ja no són tres. Aquí no, és una sola bruixa. I la trobem al bosc... ...com una mena d'esperit andrògin... ...que apareix de sobte a mig del bosc... ...i recita poemesent... ...mentre recull fil... ...que és la roda de la fortuna... ...la roda del destí... ...que acabarà atrapant a Macbeth. Aquí es veu clarament reflectit en un objecte... ...tot el tema de la destia. Això és molt Japó. Ellos tenen el enzo... ...que normalmente lo ve siempre en caligrafía... ...que es este trazado a brocha gorda... ...sobre un círculo que no acaba de cerrar... ...que es un poco la vida... ...y ellos siempre recurren continuamente... ...pero bueno, al final... M'estàs dient que això és ruda... ...dels mitjies, tampoc. Com era... ...estòries per a no dormir? No, d'aigua. Sí, estamos hablando de... ...el chicho y baño... Esto no, por favor. Però què podíem dir més d'aquesta versió de Curosa? Doncs que és superapassionada. És a dir, hi ha l'eròtica del poder... ...dels personatges de Shakespeare... ...es veu reflectida en una forma... ...molt visual, i quan dic molt visual... ...vigilem amb aquestes expressions. Vull dir que realment... ...està molt violenta. Pensem, sobretot, i ja per acabar amb aquesta versió... ...amb l'escena final de Trono de Sangre... ...on Toshiro Mifune, en la pell de Macbeth... ...és acribillat... ...pels seus propis soldats... ...en fleixes que li van disparar... ...i van disparar de veritat. No hacemos spoilers en este programa. Sabemos que Macbeth... Sí que és veritat que... ...estàs especificant... ...que Macbeth aquest d'estifa tal... ...no el pot portar a l'altre lloc... ...a Toshiro Mifune en el rodatge... ...que se li clavaban a l'armadura. Se llevaba mal, eh? Però us ho dic en sèrie... ...es una de les escenes més potents... ...sense agafar-me els dits de la història del cinema. No, jo realment... Una puna de les fleixes veig... ...que hi ha algú que remes això... ...que es diu Alet Balguin. Però l'he evolucionat. Estem volent el territori o cohen. Jo com que sóc el típico tio... ...que no tinc ni puta idea... ...sobretot en Macbeth... Digo, la de Wells me suena... ...que es la que más se parece... Ah, la de Kurosawa. Todo el mundo dice... ...todo el salto tan radical... ...que es adaptar a Macbeth... ...y no haciendo de japoneses nobles británicos... ...sino haciendo de los japoneses lo que son... ...o lo que eran Samurais en esa época feudal... ...y haciéndolo con una brillanteza increíble... ...con una maldad en el personaje femenino... ...que no encontraremos en el de Cohen... ...ni en el de Cotillar... ...o sea, no... ...i sí que és veritat... ...quando a veces el personaje femenino... ...genera una maldad, no? Sí, és molt diabòlic. La Jeanette Nolan de Wells es veu clarament... I la Miso Ginny japonesa. I la Lady Asagi de la Detrona de Sangre... ...és molt fantasmagòrica. Hi ha una escena on s'està intentant rentar les mans... ...perque encara veu sang, la sang dels crimes que han comès. Hi ha una idea de bogeria... ...que es veu a aquest personatge, insisteixo... ...tant d'aparença teatral tradicional japonesa... ...que s'està rentant les mans... ...futilment, no? A partir d'aquesta escena tu ja que comentes... ...al final aquí també hi ha la gràcia de... ...curos agua, no? És a dir, no donar les coses dins del seu context... ...conocido, pero siempre tirando... ...de esa inspiración que tu comentabas... ...que la encontraba más bien en Occidente. ¿Y cuál es la última sorpresa... ...que nos tienes preparada? Ens anem al territori Polanskias. Polanski 70s, no? Yes. Què passa amb aquesta versió? Podrem parlar de la versió més explícita... ...potser també a vegades de la més criticada... ...però en qualsevol cas, de la més gore. La més visceral. Dos actors molt poc coneguts internacionalment... ...com són John Fitch en el paper de Macbeth... ...i Francesca Anis en el de Lady Macbeth. Vale? Però insisteixo, és una pel·lícula molt impactant... ...a través d'aquesta sang i d'aquest gore. Polanski va filmar aquesta pel·lícula... ...els Estudi Sheperton... ...i a diferents espais naturals de Gran Bretanya... ...com Northamberland, que per cert... ...a l'obra original de Shakespeare... ...és un personatge a Northamberland... ...i el món real és una regió. Fixa-hi un boter. I què trobem aquí? Polanski ho faria amb aquest Macbeth... ...a Macbeth. Moltes fiscitats, molta sang. Hi ha una escena on està mig d'un sopar... ...i se li apareix el Fantasma de Banco. És una escena que es pot veure... ...a totes les altres adaptacions. Ella ha matat el seu amic Banco... ...i la sobta se'l troba... ...com un fantasma en un sopar. I li agafa un dalt a baix. Doncs bé, aquest Banco... ...de la versió de Polanski... ...és monstruós, està tot tacat de sang... ...i porta un falco... ...el braç. Fins a quin punt l'imaginari del cinema de terror... ...es veu filtrat... ...a través de l'adaptació de Polanski... ...Macbeth. Hi ha una mirada brutal, una mirada salvatge... ...i no és casual, perquè penseu... ...que el director de La Semira del Diablo... ...hòstia, no feia tant de la tragèdia de Sharon Tate... ...que va ser brutalment assassinada a Beverly Hills... ...per la família Manson. Llavors, Polanski s'enfronta... ...a aquest Macbeth... ...en tota aquella agonia i amargo... ...de ser un vídeo que ha perdut a la seva esposa... ...d'una forma brutal. Llavors el cine aquí... ...et diria que és com un acte de redemció... ...de la realitat. Sí que, evidentment, estem proposant... ...la nostra interpretació. Però és molt interessant veure com... ...una pel·lícula tan violenta... ...podria arribar a... ...expresar tota una violència viscuda... ...en el món real. El mateix Tarantino, de fet, també busca... ...aquesta espècie de redemció, podríem dir... ...em Hands Upon a Time in Hollywood... ...però, i directament, et canvia la història. Es venja d'aquesta història. Proven ser jo...mucho més còmico... ...de decirlo, però està clar que... ...estas tres obres que has mencionado... ...abordan ese MacBook desde perspectivas... ...muy diferentes, y eso es lo que las hace... ...también interesantes, que son suma una de la otra... ...y que, por lo tanto, si un día tenéis ganas... ...de pasar todo el fin de semana... ...repasando MacBook, pues oye, cada una... ...os va a portar algo diferente... ...complementaríamos con las dos que hemos mencionado al principio... ...bueno, una le hemos dedicado mucho tiempo... ...que ve yo el Coen, y la de Justin Kassem... ...pero tú estás en plan... ...no, que quiero decir otra cosa... ...que veu quina gran empresa... ...perque, quan Polanski volia fer aquesta pel·li... ...no va poder convèncer les majors de Hollywood... ...perque li paguéssim. Sabeu quina gran empresa, finalment, va pagar... ...la seva pel·li? No mireu, sisplau, els guions? Ni puta idea, tio. La Playboy! La revista Playboy va pagar... ...perque hi havia un tal Victor Lowens... ...dins de la Playboy, que li encantava... ...el cinema de Polanski, va començar la directiva... ...perque produeix el seu Macbeth. És a dir, amb raó, aquest és el Macbeth... ...més explícit. O sigui, que m'he pogut imaginar... ...la Playboy, dentro de la pel·lícula, també... ...tenemos de estudios de Polanski o no. Seria èpico, el Merchan Laisi. No, és com dic, és molt explícita... ...però apareix a l'inici. Playboy Productions. Sí, Lady Macbeth surt amb unes... És una conecita. Vam-nos al teatro! Téu el teatro, va! Bueno, i amb aquests altirons... ...que ens remeten a un teatre... ...oblidat i lluny, esperem... ...tots això. Avui hem empanada, òbviament estem parlant... ...de què era? Hamlet. Macbeth. I com us havia promès, quasi al minut 49 comencem a desgranar... ...el teatro. Perquè... ...per què cop hem pogut parlar amb un actriu? Miriam Marcet, que de fet és un actriu... ...es coach, és profe, és un actriu a més tot terreny, a fet de tot. Exclusiva, eh? En exclusiva! En exclusiva tenim talls de veu perquè davant... ...puc entrevistar. I, a més, és un actriu amb què he pogut treballar... ...per sobre com actriu. I estem parlant d'una atació de Macbeth... ...de tota aquesta història que hem desgranat... ...que és... ...m'encanta quan Adriano... ...corregeix els meus guions sobre la marxa... ...més que llegeixo, eh? Que vaig veient aquí el dècord canviant. He anat a buscar la Miriam Marcet. No l'he vist interpretat, posem-li cara. I la vull veure. I ara, a Manadono... És mi actriz, a part de la Rosé. En un moment sortirà que Miriam Marcet... ...és actriu de Horros Cove, que és un cur del nostre amic polt. Digla! Doncs és una adaptació que estan fent... ...a Madrid, és a dir, ara desgranarem un obra de teatre... ...que no es veu ni es viu a Barcelona, però sí que és possible que arribi, perquè l'estan exportant, però la podeu veure ara mateix... ...a Madrid, a la biblioteca del Sojo, d'acord? I és una adaptació... ...de l'amada Víctor Conde i Amaya Galeote... ...a Miguel Garcia, Laura Barba, Jorge Cabrera... ...Ronel Jido i Miriam Marcet. Sí que algun d'aquests noms, crec que el de la luna... ...es va variant, depèn de si pot o no... ...l'actriu, hi ha un altre actriu, però bueno... També us dic, és la seva adaptació, perquè normal i al uso... ...aquesta obra no és, d'acord? Jo he tingut l'oportunitat, no, malauradament, d'anar a Madrid... ...a veure-ho, però sí que m'han passat un... ...l'escriner, m'han passat una càmera fixa... ...d'acord? Que podríem dir que és... ...parecido a Coen, no?, perquè al final és teatre gravat... ...no? Però... No és la mateixa experiència, òbviament, entendreu per què és bastant semblant... ...a el que seria l'experiència del teatre? Perquè el format d'entrada d'aquesta obra de teatre... ...és bastant especial. No és el típic escenari actós... ...actuant davant... ...d'uns espectadors, sinó... ...i llavors, després, què és? Un teatre... ...en el que tu vas a un despatx. I en aquest despatx és d'on passa... ...d'on passa la màgia, no? De fet, he anat a buscar, perquè jo... ...és a poc i he dit, hòstia, a veure si hi ha un esport... ...que encara hi és, que encara hi és l'obra... ...no sé fins quan arriba, l'obra... ...tenis programació o... Ara mateix no ho sé la veritat, però segueixen, eh? Sí, sí, estic segur. De fet, hi han entre les pel... Sí, sí, sí. Però és molt maco, que diu Macbeth... ...i les corones que surten són del Burger King. Ah! T'he anticipat alguna cosa o què? No, no, després ho comentarem, si vols, això... ...perquè, realment, també, al teatre jo, que és molt mínim... ...també a boca de coses molt interessants... ...no sé, una relectura de coses de Macbeth, eh? Però bueno, si parlem de Macbeth, parlem de clàssics, no? I una de les coses que li vaig preguntar al principi... ...és, bueno, però com és que aquests... ...aquests clàssics retornen sempre, no? Llavors, la seva frase va ser... ...és que els clàssics són clàssics, perquè són actualitats, no? Això sembla una granjosa, no? La gran frase, eh? Però... Però rabiosa o no? De rabiosa, màxima. I ho veurem aquí, perquè, eh? Però ella em va comentar aquesta màndera... ...que li fa al públic, no?, a veure... ...a anar a veure clàssics, no?, jo deia... ...a tornar a veure, potser, que és una teatra... ...més farragosa, pomposa, no?, aquests diàlegs... ...de Shakespeare, que sempre és com... Llavors, el primer tècnic que hi en sé... ...més que ella fa una reflexió d'aquesta màndera, no?, ...i sobretot d'aquesta actualitat nostra que vivim. Li tenim massa respecte als clàssics... ...i llavors volem fer-los d'una manera formal... ...intentant, no sabem per què... ...i jo, en cas d'allà, una cosa que no entenc... ...vanarà un llenguatge... ...que ja no ens és proper, per tant, intentant... ...posar com unes veus i unes... ...unes actituds... ...que no connecten amb el públic, que no ens diuen res... ...però quan vas a llegir el que diu el text... ...de veritat, és que... ...és aplicable a tot ara mateix. Vull dir, et podria dir tants macbets... ...d'ara mateix, amb noms i com noms. Macbets és una història política. És una història política... ...d'envisió, d'amor, malentès... ...de poder, de la roda del poder... ...d'aquesta ambició, d'aquesta il·lusió... ...de pensar que pots canviar les coses... ...i un cop estàs al poder... ...que té corrompe, té corrompe... ...la culpa... ...ha parlat de tantes coses. Macbets, si l'entens... Si l'entens. Perquè, amigo mío... ...si tienes este 2... ...i l'és la versión corregida... ...i una comano al master... ...al master en macbethologia. Exactament. Primer va ser com alumna i ja l'estic impartint. A mi m'agrada clar, perquè la seva editorial... ...ella no ha parlat amb la Miriam... ...i la seva editorial ha entrat en noms... ...de polítics, no? Sí, polítics. És allà on podríem seguir, òbviament, no? De fet, ella... Ja es veu palès, però és la seva obra. O sigui, ella em va dir... Macbeth, per mi, és el gran text, el seu text preferit, l'ha interpretat varios cops... Però clar, en aquest cop no és la típica tòpica... ...interpretació, ja no només del seu personatge, sinó de l'obra. Sí, es diu Macbeth. L'obra de teatre es diu Macbeth. No, no us penseu que és... ...la base de tot el que hem estat parlant... ...fins ara, d'aquests capítols, de tot, no? Llavors, ens ho explica una mica... ...aquesta sinòpsia, no? De què va el seu Macbeth, òbviament? Que és una bogeria, és una nit electoral... ...d'un partit polític... ...que tots podem reconèixer. O sigui, un cop comencem a sentir noms... ...com noms... ...estaves atant una campanya electoral molt concreta... ...i comencen a sortir noms... ...no es diuen els com noms, ...que podem reconèixer... ...tota la classe política social, i dic tota. Llavors vam treballar en bases improvisacions... ...em l'Ector i amb la Maya. La Maya porta la part de Cos. Ella és una coreografa brillant... ...que treballa molt el CDN... ...i té molts projectes, companyia pròpia... ...i per una banda treballàvem amb ella... ...la part més física... ...que està molt, molt, molt, molt present... ...i s'acaba convertint en... ...un protagonista, diguéssim, també de l'obra... ...i després el Víctor... ...veu treballar amb coses més d'improvisació... ...i llavors ell anava agafant idees... ...i així entre els dos van... ...escriure, diguem-ne... ...el text es conserva, eh? O sigui, es fa macbeth... ...no és que no es faci macbeth. Ara entendreu, perquè diu això de... ...no, no, es fa macbeth... ...però principalment ha comentat dos coses... ...moviment, improvisació... ...és una de les eleccions espanyoles... ...no hem matitzat, però són... ...una nit electoral espanyola... ...mentres a un despatx aquí a Desvelo... ...com és aquesta sala, sojo, perquè no la conegui... ...és una biblioteca... ...que... ...s'amula perfectament amb un despatx... ...de direcció de partit, és a dir... ...un despatx on veurem la cap de premsa... ...la assessora... ...la dona del president... ...el president... ...i veiem aquesta nit electoral... ...veiem aquesta nit electoral... ...però és que ja us dic ara... ...els primers minuts, bueno, tota l'obra... ...però els primers minuts és una bogeria... ...tothom està a la seva, imagina una nit electoral... ...pa-pa-pa... ...telefons... ...facts... ...arriben cartes... ...arriben... ...arriben McDonald's... ...morghantins... Les tres hi és, vull dir... ...que és tan present a l'obra de Macbeth... ...i és que m'apunt de partida... Ja ho ha destacat bé la mèdia... ...però és que hi ha un treball... ...de cos, de moviment... ...de... ...de accions, és a dir, tothom està fent coses... ...depèn d'on estigui situat, jo, en aquest cas... ...com a càmera que em van passar, diguéssim... ...com una càmera fixa per veure l'obra de teatre... ...i saber de què estic parlant... ...clar, jo actuar com un espectador... ...no, jo estic a una cantonada... ...d'aquesta obra, però la gent està envoltant... ...aquest despatx... ...és a dir, tu potser hi ha un moment... ...que l'obra... ...se't planta al davant un dels actors... ...que és l'assessor de no sé què... ...que està parlant per telèfon... ...i tu estàs dins d'aquest diàleg... ...però lluny... ...està parlant al president... ...amb la seva dona... ...d'una altra cosa... ...obviament, després hi ha tota l'obra de teatre... ...com un rinc, no? Un rinc està al mig... ...i, d'alguna manera, l'interacció amb l'espectador... Exacte. Imagineu-vos aquest ritme... ...verlanguiano. Que grande. Imagineu-vos, escopeta nacional... ...que tots els personatges estan... ...ba, pa, pa, pa, pa... ...però tothom és com parla l'hora... ...però tu vas entenent... ...potser no el contingut... ...si estàs atençí... ...però sobretot és el context, no? Aquest context de bogeria, de poder... ...de anar-se... ...usurpant, poca a poca això... ...i perquè el Macbeth es fa... ...que deia a la Miriam... Sí, això m'ha quedat clar. Perquè el Macbeth és el MacGuffin. Perquè, o sigui, recordem que és un Mac... Mac, recordem, recordem. Mac Gaffin, Mac Gaffin, no? Que és... a més, comença a Mac, també, no? Mac Donalds? És estrany que hagin escollit Burger King, eh? Sí. Però, no, perquè, obviament, fan uns de les corones... Bueno, hi ha tota una crítica també... ...amb moltes coses de l'actualitat nostre, no? Però, clar, el MacGuffin, al final, és aquest objecte... ...aquest entitat, en aquest cas, és la obra física... De Macbeth, que entra en aquest despatx... ...i és el detonant, i és el que corcir cuida tot. És a dir, en el moment que entra aquest llibre... ...que els hi envien, i ells, ment, per passar l'estona... ...per dir-ho així, fan la conya... ...i van interpretant Macbeth... ...per fer, com per fer passar la nit... ...ment es van arribar els resultats... ...imagineu que al mig de la obra... ...algú crida... ...extremadura, caïo! És com... ...va, oi, per obrir, es van abraçar... ...és tota una evolució de temps real d'aquestes eleccions... ...i, com, òbviament, va cap a la bogeria... ...i cap al suc sol... ...i cap al... ...que... ...cap al suc... Aquest Macbeth és el Macbook... ...al MacGuffin... ...que és el Macbook! És el Macbook! Tot és Mac, avui! Bueno, dins d'en Amos del Macdonald, lo sabemos, no? La qüestió quina és que... ...o sigui, aquest Macbeth, com a llibre, entenc, no? És en si, aquest objecte... ...és com un incident inductor, és a dir, arriba... ...i, no, i d'alguna manera... ...ecluciona... ...i, no, el ritme frenètic... ...que ja estàves explicant... ...en aquest top polític... ...m'ha agradat molt quan has mencionat a Berlanger... ...perque m'he imaginat... ...un Macbeth fet per Berlanger... ...i amb la seva època, no? ...és que seria acollonar, no? Ibérica, Macbeth i bèrica... ...aquesta realitat... ...i sí que és cert que, clar... ...osti, si tu agafes... ...tot allò que d'alguna manera... ...nosaltres hem anat... ...mencionar, no?, els valors de Macbeth... ...o les reflexions que hi ha darrere a Macbeth... ...entenc que ella, el que ha agafat és això, no? Ha fet el significat de Macbeth... ...i se l'han portat en un context d'actualitat. Sí, bueno, ella... ...com a entrepíu... ...però sí, sí, sí... ...o sigui, realment heu de pensar... ...que l'obra... ...de aquesta que estem comentant de Macbeth... ...és un meta-teatre... ...de l'obra original... ...perque la primera capa... ...vindria a ser aquesta nit electoral... ...percom que ells... ...estan interpretant... ...primer com més com un joc, no?, ...als personatges... ...i que ha hagut el seu personatge... ...de fet, Miriam seria com una mena de Lady Macbeth... ...però... ...i, òbviament, el president del partit... ...pues, òbviament, és rei, no? Llavors, durant tota l'obra... ...el meta-teatre aquest... ...als personatges... ...es mengen la persona. És a dir, cada actor... ...si m'explico... ...el president... ...deixa de ser... ...cada com més president per ser més rei, no? Llavors, aquests personatges, al principi, com un joc... ...acaben sent menjats, no? Això és molt Macbeth. Perquè, al fons, la idea de ser rei per Macbeth... ...s'acaba menjant el personatge i la persona... ...i tot el que hi ha darrere, no? Jo vull comentar que justament una obra així... ...que canvia tant, o sigui, manté coses... ...però canvian-les i adaptant-les, justament... ...la gràcia deu ser el que comentaves tu abans, Adri... ...de contrastar aquest exercici de contrast... ...de enfrontar-te a un Macbeth... ...si no has vist res anterior... ...no pots fer aquest exercici de riure's. I després, una altra cosa... ...de la pel·lícula de Joel Cohen, hi havia... ...un final molt heavy, que vull apuntar molt... ...molt, molt ràpidament, que tenia a veure amb... ...el fill de Banquo, Fleans... ...que es converteix en uns ocells. I hi havia una idea molt interessant... ...allà, que és el camí de la violència... ...és un camí cíclic. Si us hi fixeu, totes les adaptacions... ...que s'han anat fent de Macbeth en el cinema... ...i ara veiem aquí, de rabiós actualitat, en el teatre... ...també hi ha aquesta idea d'algú cíclic, no?, ...de que es va adaptant... ...i es va adaptant com la violència de Macbeth... ...que s'anirà repatint i s'anirà repatint. Bueno, perquè els punyals a l'esquena... ...i més, si estem parlant de les eleccions espanyoles... ...va molt bé. De fet, parlàvem això de l'entrevista... ...que, per cert, la tindreu penjada al nostre YouTube. Anàvem parlant de dir que hi ha inclús moments... ...que es reescriu sol al guió. Ells van adaptant coses... ...de l'actualitat política espanyola... ...les van introduint, com improvisant... ...dins l'obra. Improvisació medida, perquè realment... ...tu veus allò i dius... ...és que realment la meva pregunta també va ser... ...això està improvisat. Hi ha molt la improvisat, no. Però es va improvisar d'un inici... ...i es va reescriure tot, no? Llavors, al final, hi ha un treball... ...a curar electoral espectacular. Ja només per això val molt la pena veure. Jo és el que deia, com que aquests personatges... ...són menjats pels metapersonatges... ...dins de l'obra, doncs... ...però aquests personatges... ...del despatxó val, que veiem per dir-ho així... ...són creats a partir de gent real. Ells es van basar en figures... ...de la política espanyola real... ...i no estem parlant de només figures... ...supervisibles, si no, pateixen en el seu cas... ...de Míriam. Aquesta mena de Lady Macbeth... ...va ser una adaptació... ...de una mena de... ...crec que era una figura política... ...a aquestes tipus assessores... ...com un jefe de gabinet... Com un espit doctor, no? Però sobretot, el més interessant... ...és una curiositat que ens va explicar... ...que és, clar... ...estan a Madrid. Està gent, sé poder passar, però ahir. El meu personatge, amb el que està basat... ...al meu personatge, va venir a veure la funció. I la Maria, que treballava... ...per aquest personatge, que també existeix... ...també va venir a veure la funció. I amics periodistes... ...ha vingut el Ramoncín... ...ha vingut gent del PSOE a veure'ns. I reconeixien... ...i jo no ho sabia perquè no la conec... ...a aquesta dona de res. És que hablà com a tu. Hablà com a tu. Hablà com a tu. M'hi ha parlat igual, és com a tu. I ella va venir a veure i estava... ...estava... ...m'ha encantat, moltes gràcies, m'ha encantat... ...i ella és una analista política... ...ahora és directora de Compol... ...és una tia super, super... ...putent. És molt, molt crac, molt crac, aquesta dona. No ho sé, ens va fer com molta il·lusió, no? I ens va dir, no, no. Nosaltres ens pensàvem que havíem exagerat... ...i em van dir, no, no. És que la noia electoral és així. És així. És això que està representant. M'he vist tot en... ...i és la energia que tenim, ...està subida on tenim, és això. Me da la sensación de que la crítica... ...o es que los dejaban bien. ¿Cómo puede ser que ese personaje político... No, no, no. Això és d'imaginar un Polònia. No estic dient que sigui una obra còmica. Òbviament hi ha moments còmics i moments molt dramàtics. És una sàtira, no? Al final, com una sàtira té de tot, no? Llavors, imagina'm el Polònia i a cops que... ...que quan parles amb el personatge real, no? Com actor... Sí, moltes vegades, no? Menja amb el... Menja amb el de Vox, que no em vulgui mai parlar, però que han vulgut fer aquest feedback i tothom està molt encantat. Al final, la política té aquestes coses i més en la política espanyola, que tot és un gran paripè, no? És un gran teatre, això. Llavors, és molt curiós. Després em va explicar més coses d'aquestes reaccions de gent del mundí o de la política. Però no se pot dir dinomres, por favor. És el que tothom no vol. Quins narides... Quins narides estava parlant, aquesta tia? Me'n vaig a buscar. Perquè jo ara mateix, no, la veritat, no estic escondit d'informació. En refiem de tu. Però sí que és veritat que ja que parlàvem de la situació política espanyola, òbviament ens va portar a parlar de la situació al teatre, no? Vam estar parlant de, per exemple, ella... Ha treballat molt a Barcelona. La Miriam ha treballat des de Riera, ha estat... O sigui... No ho diria pas, eh? Pel seu català. Riera, com si fos ahir. Em refereixo d'aquesta... Aquesta tele catalana, ha treballat al teatre, ha treballat al cine... Però, clar, entre tot, òbviament vam estar parlant de la situació genèrica, per exemple, diferències entre Barcelona i Madrid i tot, i bueno, va deixar anar algunes cosetes. Espanya, en general, no hi ha indústria. Ja comencem per aquí. Sí, a Espanya, a Catalunya, no hi ha indústria. No hi ha una inversió, ni en cultura potent, com per què permeti que la indústria cultural es desenvolupi i tingui una força com pot tenir a França, o com pot tenir a Anglaterra, o com pot tenir a Diní a Alemanya, no? Llavors, què passa? No hi ha tan pocs diners per a la producció. Llavors, aquí a Catalunya, acabem també fent produccions que estan molt bé, però poden produir tres. Que estan molt bé, que puguin produir aquests tres, per favor, i que estan molt bé, que treballi aquí, treballa. Està superbé, i m'alegro molt pels que poden treballar. Però es fa molt difícil treballar. I es fa molt difícil treballar per una banda, perquè no hi ha públic prou, per poder dur a terme produccions professionals. Perquè, al final, produccions n'hi han mil. Quan un té ganes de treballar, el que passa és que amb els recursos que comptes, doncs dependrà de la qualitat d'aquell final. Depèn de la qualitat d'aquell producte. Si a mi em pagues un sou digne, jo puc ser professional. Si no em pagues un sou digne, m'he d'aguscar la vida. D'una altra manera, i això que fa, van de triment del que jo després et puc oferir, per més bé que vulgui fer. Sí, eh? Bueno, això és evident. És evident, però... A tots us sabem que aquí no hi ha indústria, però no és que no hi hagi indústria al teatre, és que en general no hi ha indústria de moltes qüestions. De fet, no hi ha indústria ni de la indústria, com a tal. Que també s'ha perdut. Podíem parlar de aquella indústria de Barcelona, per exemple, en el cas local, s'havia convertit en una indústria turística, però, també, poc a poc, ha anat de separeixent, perquè, d'alguna manera, no hi ha un plantejament de futur en moltes de les qüestions d'inversions econòmiques, no? No, no. I en el món de l'art, sobretot de Barna, per exemple, sempre s'ha buscat la mascarada, no? És a dir, tot allò que pugui funcionar de cara a la galeria, per vendre i, potser, per tindre més penya que ens vingui a Barcelona, a justificar tot el boom involiari del passat, no? I totes aquestes crisiques reconvertides, no?, en pisos d'HRVMV, però, en el fons, mai ho han fet des d'una perspectiva quasi de... de business, que no seria dolent. Si fotessin una mirada vers el cinema, per exemple, com que la tenim a França, com que la hi ha a França, hòstia, en allà sí que es fa molt de cinema, i de vegades es fa un cinema de merda, però es fa suficient cinema perquè tothom hi pugui treballar, perquè consideren un business, un business que pot anar a calés. I aquí estem amb l'altre, també ho hem parlat, òbviament, la pandèmia ha tocat a tots els sectors, però el teatre, que és un acte físic situacional, útic, no? I cada cop que ho intentes fer, és a dir, una pel·li es roda i es projecta a les infinitats de cops, no?, el teatre, clar, està allà, l'actor, està actiu en el sentit de Covid, no? Clar, hi ha moltes coses, hi ha molts condicionants i més amb el Covid, no?, i llavors hem parlat d'això, que inclús la situació actual amb o sense Covid, a Espanya és això, fugar de talents, o sigui, el que passa amb molts actors, o sigui, que inclús fora de l'art, amb temes de científics, o sigui, si no hi ha oportunitat, te la vas a buscar fora. Fugar de talentos a Burger King, no?, a Mcdonalds. Exacte, era el simple homenatge d'obra. No, i vam estar... A veure, realment va haver-hi tot aquest... aquesta crítica durant 10, 15 minuts de... però una crítica sustantada, o sigui, òbviament, ella també hi ha una part de... bueno, s'ha deixat treballant, però dintre del que cap, en quines condicions, no?, i la gent que espera molt de talent, perquè hi ha gent que... que podria explotar aquest talent, no?, i que no pot, perquè no hi ha espais, no hi ha apostes per la nova creació, bla, bla, bla, si realment hi ha tot un discurs, que us dic, està allà, comprimit a l'entrevista, però després volem redirigir una mica, en aquest sentit, el tema del talent, no?, i com que ella, com a talentosa actriz, i com que sempre amb les entrevistes, acabem sempre amb aquest consell, que ens pugui donar, es va deixar anar aquest consell. Hi ha una cosa, quan et jove, que et fas una idea, no tothom, però que et fas una idea del que és la professió, que porta molt de brilli-brilli, molt de glamour, i aquesta professió té de tot, o menys glamour. El glamour només és quan vas a recollir un prèmio, i perquè et deixen el vestit, no es creaïs, xicas, ni xicos, el glamour és perquè... vas a presentar uns prèmios, i la pel·lícula necessita vender, i te'n ponen tot de darrere, va, homoníssima, i dius, hòstia, i ho veus, i et creus que és una realitat que no és, que has de treballar molt. O sigui, no sé que tinguis una sort d'aquelles de tequete toc a la loteria, és una feina de picat pedra, i de treballar molt amunt mateix, i per poder entendre la complexitat dels personatges amb els que treballaràs, per ser honest, perquè és un món molt egoic en tots els sentits, i d'altra banda també és un món que requereix molt de valor, perquè tu et puges al d'un escenari i t'has d'obrir per pujar-te del d'un escenari, i a mi em sembla supervalent, no pareu de treballar, o sigui, no pareu de treballar amb vosaltres, perquè al final l'eina que nosaltres tenim és el nostre cos, és la nostra veu, és com funciona el nostre cervell, no deixeu de treballar amb això, perquè al final, quan un no treballa, s'estanca, i per més talent que tinguis, el talent sense feina, no serveix res. Moltes gràcies. Moltes gràcies. Molt potent tota la reflexió, perquè sí que visc, sí que visc, o sigui, estava escoltant-la, i deia, aquí és quan Pau li ha dit, bueno, i per a tots aquells que se quieren dedicar al teatro, què les diries des de l'experiència? Ha vingut alguna cosa així, veritat? Bueno, te pillamos. Al final sempre demanem aquest consell, però, clar, ella també ha tocat molts pals, i també, o sigui, com tothom, els i baixos en el tema professional, de parons, de tot això, o sigui, estem a un... No hi ha contrato indefinido, per dir-ho així. Clar, però és... Llavors, sempre hi ha aquesta roda que no pot parar, però és que això en qualsevol, o sigui, jo també m'hi trobo, a l'hora de fer curs o de produccions, en el moment que tu pares, aquesta roda para per tu, i llavors, al final sempre és, jo llamo, tal, el contacte, tot això, a la que pares, hòstia, es para molt de cop. Arrancar aquesta roda és molt complicat, i el que diu ella, treballar amb un cos, que és com has anat durant anys al gimnàs, deixes d'anar dos anys, i quan tornes i vols estar al mateix nivell, no pots, o al dia segon estàs fent caldo. Està clar que és molt més fàcil lidiar amb aquesta vida, sometiéndose al... al... al business, no? Ya sea desde cargos de administrativo, pero es decir, todo lo que es el business capitalista, con todo lo que genera never empresarial, y someterte de una manera, no necesariamente trágicas, sino aquello de usted, cumplir unas horas cada día para acabar pillando la nómina y despreocuparse, que no es del todo cierto, porque las preocupaciones siempre te acompañan, pero que está claro que eso es mucho más fácil que elegir cualquier tipo de profesión, ya sea de carácter artístico, o simplemente que tenga ese componente freelance, porque todo lo que es pausa y el no saber hacía dónde va, acaba volviendo muy complejo. Claro, si encima es realidad freelance, que tiene tantas pausas como bien mencionabas, es una realidad en la que siempre estás poniendo un juego, de tu propia persona, como decías, tu cuerpo, tu voz, usted es mucho más difícil, la renuncia, la no aceptación, el fracaso, porque eres tú mismo que estás fracasando en todo ese proceso, no solo desde una perspectiva profesional, si casi no, casi identitaria. Sí, sí, clar, per això aquesta frase, aquesta paraula que ha fet servitant, és de ser honest, ser honest en tu mateix. Al final, tu també has de saber, tu també t'has de conèixer, i això és el més complicat. M'anava dient, és que a dia d'avui, que estem igual de encara que una gent que volem fer, que volem ser, com volem ser, bla, bla, bla, o sigui, realment... Carles està pensant el mateix, i està pensant què vull fer, si és la secció d'art o no, perquè jo sóc lluny, molt clica, com deia en Vulcallà, sóc lluny, sóc art, però què sóc? Sóc el Mildu? Sóc el Mildu, sóc bossi, sóc la bruja de Macbeth, ai, o que l'encindem, s'està? Jo fitxo com perquè sigui un nou personatge. Vaja, sisplau. Bueno, per acabar, esperem que puguin exportar aquesta obra teatre, la que el podem veure aquí a Barcelona, i us dic que repetiré, perquè també et quedes amb les ganes d'estallar, i de viure-ho en directe. I sobretot agafar aquests detalls que, que depèn d'on estiguis posat, agafes uns a altres, que és com una relectura de la pròpia obra. Per això hi ha tres cuides en los combates de boxeo, i quasi sempre, a veure, sempre coinciden... No hi ha llocs d'alcon, no hi ha... Veis resultats que dius, que coño has visto tú, que combate veías, cabrón. Pero claro, entiendo que depende de perspectiva que tengas, molaria un combate con los jueces tres brujas, ¿sabes? ¡Tú morirás! Bueno, doncs acabem ja el programa, aquests últims tres minuts que tens, Carles, ens en anem a fer. Molt ràpid. Con música de agenda, no? No os vais a cagar con la música que vos sona. Art. Cuidatino. Crec que el organillo del gitano de la... Ja podem, ja podem. Ja han saltat totes les alarmes. Bé toven a l'Ovestia, perquè per culminar aquest dinarari magpatià, que està pujant en aquest final, proposem un quadra que recupera una escena concreta de Macbeth. És una pintura de Henrik Fusli, un rebel del romanticisme que estem escoltant ara, la seguirem escoltant aquesta música de Bé toven. Fuslier, ràpidament, finals del segle XVIII, ell no té només un quadre de Macbeth, en té molts, i nosaltres proposem una pintura que reflecteix clarament l'ansietat dels personatges de l'obra, més concretament a Lady Macbeth. El quadre es diu de Sleepwalking Lady Macbeth. Aquest personatge sonant-vol en un oli sobre llens del 1784, que està l'obra, i que pertany a una època, ojo, on Shakespeare l'havia palmat feia dos segles, però seguia tenint un èxit brutal a Gran Bretanya, si penseu en Shakespeare com l'influencer de la il·lustració, un poco. A més, el públic d'aquella època va començar a interessar-se molt per al terror i la violència. Quan anaven al teatre preferien un hotel o un Macbeth, que una comedia alienita, a lo mucho ruido y pocas nueces. Què passa amb aquest quadre? Penseu en ell com un termòmetre, agafa la temperatura dels gustos, el morbo de la societat pre-Victoriana, amb una imatge que trasllada tot el terror, la irracionalitat de Shakespeare, amb aquelles escultures gegants que s'oblimaven al cos humà i estaven dissenyades per impactar l'espectador. Aquí va una mica en aquesta línia. I a quin moment fa referència aquesta escena? Quan l'Eddie Macbeth han caigut en un espiral d'assassinats tan bèstia contra l'acord del rei Duncan, la situació s'ha controlat tant que l'Eddie Macbeth es passa les nits, passejant-se una embola plena de remordiments pel castell de Dancing Ain i no pot dormir, no està esgotada. I estan aquest deliri constant mentre, podeu veure aquí a mà dreta, la criada i el metge certificen que, evidentment, aquesta tia ha perdut la raó. En una va porta una espelma, com diria Carles Porta, per posar llum a la foscor. Però aquesta llum no il·lumina res! No és símbol del seny i de la clarividència, ja que la reina que ha hagut presonera de les obsessions que té. Fixeu-vos la força de la mirada, aquests ulls superovers que no perpelleixen, que són un quadra de Pere Avorrei. A mi m'ha recordat Moll, un quadra de Pere Avorrei que estic huyendo de la crítica que salia un niño que intentava escapar del mar a través de... La idea del trampantojo, de l'Argany Visual, jo crec que en aquest quadra, ja m'ho lundia la que han huyendo de la crítica de... Jo tinc esa misma cara cuando me la estaría andando los vecinos de arriba de madrugada de fiesta y me levanto, no me levanto con un... con una vela, pero bueno, me levanto con un cuchillo. Podríamos decir que es el cuchillo y soy yo el mar hijos de puta a pagar la música. Este, este. Si que es verdad un poco de... Si que hay un punto de delirio, pero casi de delirio festivo, porque además la imagen que sí que es cierto lo que comentabas, poniéndonos serio, que hay una idea de trampantojo por cuestiones de perspectiva, al final la profundidad de campo te deja un poco loco porque tienes la sensación de que ella debería estar llegando a un punto donde los otros se sienten infraganti, los ha pillado infraganti, parecería. Y no, no. Ellos simplemente son testimonios del delirio. Te gusta esta imagen de tener otros componentes en la composición del cuadro que sean voyegs de la escena que se está viviendo. Es todo gratuito mucho a lo del otro día. Seriamente miradas, ¿no? Et diré una cosa, la perspectiva dels ulls, dir els ulls com estan mirant dels dos. Sembla que ella està més avançada, sembla que no la estan mirant a ella, o Dios mío otra vez. Quieto, no lo guís. És el que passa a l'obra. Hi ha moment que la criada li diu al metge que se está paseando todas las noches y de repente aparece... Mira, lo que te estaba contando. Todas las noches aquí deambulando de ahí, lo que hemos hecho, lo que hemos hecho. Y, evidentment, aquesta idea d'estifa tal que s'apudera dels personatges i no els deixa anar, els enfonsa en la sang. No dormiré tranquil, sinó comparem aquest quadre i no amb l'ullendo de la crítica que veiem aquest nen amb els ulls, que això és un petit detall, sinó amb l'altre, que és el Malsón, també, d'aquest autor que estem portant avui empanada, Henrik Fusli. L'autor torna a pintar el món dels somnis i deia en una carta que és, els somnis són la regió més inexplorada de l'art, ahir ho dejo. Estic parlant d'un quadre on tornem a trobar l'interès de Fusli per aquest mononíric. I, com podeu veure, és un somni que ha de descansar aquesta dona pintada amb una postura absolutament recargulada, maniarista, que ens parla dels misteris de la nit recuperant el que deies a Adri sobre Macbeth, com si fos un abisme, hi ha una idea de abisme nocturn. A sobre seu, molt ràpidament, trobem un monstre, com molt malparit, aquest dimoniet que està a sobre seu, però fixeu-vos que encara que estigui una pose de, i tu que mira, l'està dominant d'una forma quasi sexual en el somni. I darrere, ojo, darrere a mà esquerra, al cavall que deia que el junc que és el símbol del sexe i del dimoni. I, de fet, parteix també d'una mena de cortina que hi ha que provoca un home, i, per tant, això també genera una idea del fuera de campo que està accedint. Com es projecta el subconscient allà, no? Doncs ja ho veieu. Parlem de Macbeth, de Lady Macbeth o del que sigui. És parlar d'ansietats, de somnis, de malsons i de la por. És interessant que afronta la por que ens envaix. Té també aportacions dintre del concepte de només Macbeth, com a personatge, o sempre és Lady Macbeth. No, té altres. De fet, té un de les bruixes, té una altra que veus a Macbeth i Lady Macbeth. Macbeth està amb les dagues, en plan, què conyago con esto, perquè acaben de matar el rei d'Anca, i ella està com, però vés allà a llevar-les, què fas amb això? I el més interessant és que estan representats com si fossin fantasmes. És molt curiós. Aquesta part del domèstic de una relació, perquè al final, dades a les circumstàncies, sembla que tot ha de ser com plantejava Miriam en relació al teatro, molt pomposo, con mucho glamour, i podria ser també que esta realidad totalment monárquica apuntar en un tono también muy glamuroso de Macbeth, Lady Macbeth, però és tot el contrario, la obra de Macbeth, Lady Macbeth, lo que mostra sus miserias y su esencia más humana pero sí que es cierto que hay algo en el personaje de Lady Macbeth interpretado por Macdorman que la hace como mucho más doméstica, que no tiene ese punto de maldad que posiblemente encontraríamos en la obra de Curos Agua, sino que ella sí que es como tiene ese punto maternal de consejos, me ha hecho gracio porque decías pero qué haces? Ves allà a matarlo. Hay un punto así casi de mamá sobre Densel, porque Densel de alguna manera es un niño, de hecho lo vamos viendo con uno de los trampas visuales que propone Cohen y la imagen del niño que apunta a uno de los personajes pero para mí sobre todo apunta de la esencia infantil y frágil de este ego maníaco que acaba tapando con asesinato su propia fragilidad. Totalment, molt ben vist, Adri, molt ben vist. A mi és una pel·lida dels Cohen que ja... No em pensem a chupar-lo a la polla. No, chicos! Que mostren els personatges ja adults, molt més adults que ja d'entrada el Fastbender i la Cotillard i que això també els dona una visió com més no diré que era poscular, no utilitzaré l'adjectiu, però més de més experiència. És veritat? Lo he dicho. Bueno, chicos, repasso Macbeth por delante, por detrás, por los costados. ¿Qué más se puede decir? Viva Macbeth, venga, chicos. Fins la següent, trobada. ¡Yos!