La ràdio de Sant Just durant el vuit porcú. Ara, no descartis mai que sigui de... si canvien la re... La ràdio de Sant Just Prepareu els pites que aquí comença l'embaix, l'embefada, el gran vestit, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada puntual. Un programa cuinat per... Hace poco más de un mes, exactamente el 5 de mayo, los empanados cumplimos tres años y, sorprendentemente, ni nos acordamos. Qué diferencia la de nuestro primer aniversario, cuando invitamos a nuestros oyentes a participar y a proponer, lo que acabó siendo un holgorio de más de dos horas de lluvia de ideas desde la impuesta comodidad del hogar, lockdown. Y aunque algo menos plural, igual de festivo, fue nuestro segundo cumpleaños, pues empezábamos en Can Fabra, paralógicamente, soplando las velas, las dos nuestras, pero también las 20 de la editorial, las Tiberri, las 100 que habría podido apagar nuestro querido Satyajiray, y las 200, desde el último suspiro, de me sí, buena parte. Cifras y más números para celebrar la vida y la muerte y lo que queda tras ella. Y ahora que en la empanada, ya no son dos, sino tres, qué lástima tener que esperar al cuarto para poder celebrar. ¿Por qué será? ¿Será que ya no nos importa tanto festejar que nos falta un Ferran con su batuta y su calendario? ¿O será que nos hemos hecho mayores y vamos tan liados que empezamos a pecar de desmemoriados? Ninguna teoría es descartable, pero si lugar a dudas, la memoria es la culpable. Pues como escribe Jorge R. Rueda, la memoria es cruel y caprichosa, nos persigue cuando huimos de ella y huye de nosotros cuando más la necesitamos. Hay la memoria selectiva, interesada, pura distorsión, dependiente de una percepción errante, crea recuerdos tan fiables que Curosuagua, filmó Rashomon y hoy en día no solo hablamos de una obra maestra, sino de un efecto, de un comportamiento psicológico tan universal como inabarcable. Y es que los recuerdos son como plastelina, se estiran, se acortan, se adaptan a nuestra subjetividad y nos engañan, nos traicionan, así como la publicidad nos persigue escondida desde nuestro algoritmo, se basan en nosotros, pero no nos conviene, pues hay demasiada mentira en nuestra verdad. Hay la memoria, ya sea de elefante o de pez, que no es lo que tenemos que demostrar, y sin embargo, solo contamos con ella para mejorar, la necesitamos para la transmisión generacional y aunque a veces tenga forma y cuerpo para nuestro testamento y material. Por eso, lo mejor será que tiremos de cultura, que busquemos como siempre hacemos la realidad presente en las muestras del pasado, también inmediato, pero olvidando los ejemplos que recuperan épocas pretéritas con la perspectiva moral actual, más bien centrémonos en aquellas formas que un día fueron presente y ahora son la memoria del futuro, como el granica de Picasso, o como las huellas de la metralla en más de una fachada local, como las tres chimeneas que nos recuerdan un pasado industrial y una lucha obrera con reducción de jornada incluida, o como esta empanada, que aspira a ser un simple entretenimiento y así mismo, la memoria del mañana. ¡Sabiduría, hermano Adriano! ¡Sabiduría, hermano Adriano! Moltes coses no en recorden. Pero yo recordaba perfectamente la caloca feia que estás todo. Sí, de hecho, que he venido con camiseta técnica, bueno, es como le llaman ahora lana marino, es lo que se lleva ahora... O lana amarillo. Se supone y puedo comprobar que aunque subes mucho, no hueles, no hueles. Es verdad, es una camiseta que tiende a conservar el buen olor, así que si os vais por ahí de Pere Grinaje al Camino de Santiago, muy recomendable. Si os vais al Camino de Santiago, o si venís a Radio Fabra a grabar, muy recomendable también. Hauríeu perdido unos kilos, unos kilo a la sauna, però avui s'està millor. Sí, sí, sí. Tiene que ir acondicionado. Tiene que ir acondicionado. Sí, sí, sí. Un poco de cachos deos, muy potente la reflexión. Si ha mas tocado todos los palos, la parte de memoria... Si ha mas tocado todos los palos, la parte de memoria... A mi, a cap a això, eh... Ara feia un temps que no fem programa i es nota les xupades aquí, les lafades, eh? Ens trobam a faltar, sí o no? Nosotros más... Yo creo que nos encontramos más de faltar de nosotros, entre nosotros, que ellos a nosotros. por pesados no nos ganan ni dios, así sea de dos meses en dos meses. Y venimos con memoria perdida en cuanto al aniversario, pero con memoria reflexionada en cuanto a los ejemplos culturales que os traemos. Yo creo que, como tenemos chichilla y las anétodas ya saldrán en cada ejemplo cultural, ¿por qué no entramos con esa agenda, menú, menú, agente... A ver si te'n recorda, si te'n fa a Moria, això comenava. Era... Yo conocí el menú del día, ¿no? Crec que ho has volgut fer malament i t'has sortit bé. Anem-hi, doncs. Som-hi. Ens podreu trobar a... Facebook empanada cultural. Twitter empanada cultura sense l'L. Instagram empanada cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Manuda al día. Bueno, avui gaspacho, o què? Sí, sí, estamos muy cerquita del gaspacho. Estamos cerquita del gaspacho, espero que haya, al menos este verano, un gaspachito que hay. Un gaspachito cultural, eh. Un gaspachito cultural, eh, tiene que caer. Un gaspachito cultural, salmorejo estibal. Exacte, todo lo que puedas repetir. Eso es, bien de ajo. Oye, ¿y nuestros platos repiten hoy o qué? Sí, avui és un plat d'aquests que m'agrada dir a l'Adriana. Que és intentar calçar un tema que jo ja volia aportar amb el tema que ha proposat que en aquest cas ets tu Adriano, que és memòries, no? Jo sé que que has intentat buscar-li aquí els 3 pès al gat, allò. 3 pèus, et diu? Sí, sí, sí, 3 pèus. Doncs 5, sí, sí, sí. I més en el programa d'avui podien ser 17. Ni un ni dos ni tres. Ni quan. Ni si n'hi haguessis. No sé de la memòria, jo crec que hi ha tantes capes. Exacte, exacte. Y siempre jugando con esa idea temporal. Que digo yo como de cebolla, ¿no? Que nunca sabes. No es linear el tiempo, ¿no? Son capas superpuestas, unas enteodras. Mira, esto me viene a... Me recuerda a la serie, que ha acabado hace poco, segunda temporada, de Rasi Andol, que no me ha costido nada. No le he acabado en cara, perquè la vaig a tomar. La vaig a tomar ya. La primera temporada era boníssima. La primera temporada estaba lo espacial. La primera temporada era boníssima. La primera temporada era boníssima. La primera temporada estaba lo espacial imprítido en la repetición temporal. En la segunda se ha ido más... Sí, volven a estar en ese diálogo espacial temporal, pero lo espacial tiene más importancia, ¿no? Pero, bueno, que si volen ramomorar els nostres uents, volen ramomorar, hi ha un programa de Rasi Andol, que va a portar el Ferran mentre li patava el Carles, perquè el Carles... Bueno, i no hi ha de segunda temporada que quizás llegará algún día, ¿no? Però avui ensetem aquest programa de memoris o memoris en una forma alternativa d'entendre el que és una memòria, perquè al final una memòria també és persona millor que he relat de sovida, que són les memòries, no? Doncs en aquest cas portem un còmic de moment... Bueno, el taparé una mica, perquè per qui ho estic veient en vídeo no es mengi l'espoiler, que és un còmic bastant especial que es diu El Mundo de Ditzel, i vindria a ser... Està patant per l'edat de la noia. O potser no, Carles. M'està patant com a... com a... ¡Qué le hace! ¡Bravo! Bueno, no passa res. Porque es una señora de 90 años. Es como la caja a Pandora. Si la pones delante, ¿qué haces? El que farem, el que farem. La abres, ¿no? ¿Qué vas a hacer? Hòstia, la Calon s'afecta. Nois, portem un còmic que és molt especial, perquè és una memòria invertida, és a dir, si estem acostumats a que una persona gran ens expliqui la seva vida, aquí aquest còmic va a la inversa, i entendrem per què. I, a més, ho venim acompanyant d'una entrevista a l'il·lustrador del còmic, que és Isac Soler, que li va fer l'entrevista, i que, a partir d'ell, anirem desgranant per què és un còmic de nespacià. Estàs fent una diada per partida doble, eh? És a dir, explicar la secció en l'A, en el menú d'aquí. Exacte, sí, sí. Que odio los spoiles... És com embutir, és el rincó de la nevera, on creus que no... que ha venada, però sí, que ha venés a... La he metido todo, la he metido todo. Ese pollo ahí... Bueno, jo que us noto, pues algo de aquí, algo català, perquè si anem a parlar de la memòria, recuperarà una memòria que ens toca molt la prop, avui no ens entretén... La memòria dels cargols, per exemple. Podria ser més català que això. Seria bo, eh? T'he de trair la memòria dels cargols. Jo crec que perdemos audiencia a los 10 minutos. 5, parlaré, no d'un quadra, sinó de... farem un rapacet de diferents obres de Maria Fortun. Maria Fortun. Que jo crec que sabia de portar, a més a tu comar. Mariano, Mariano... Punto R, Mariano Fortun. Mariano.f, Mariano.f. Altenim, versió català, Maria Fortun o Mariano el Fortun. No, no, anem a dir un català. Ma memòria catalana, Maria Fortun. El segon pintó més important després de Goya, no? I el primer més important del 19, català, com a mínim. Bé, hem fet els deberes. Molt bé, per favor. Un lliure, un lliure. Que és noti, que no... Wikipedia poca, eh? Espera, perdón's'ho, la que tibra. Anem a analitzar això. La biblioteca de la Rosa Genjo. Molt breu, que l'Adrià ara... Parlem al fil, eh? Exacte. Que jo vengo con la tercera sección, en este caso, sección de cine, y, oye, tan original soy yo, que cómo se llama la sección... Perdona, la película, memoria. Memoria, sí, esto es un programa de memorias. Amplural, yo os traigo una de ellas, que es memoria. Eso sí, de Apichatpong Verasetakul. Después analizaremos este nombre que da tanto juego, nombre tailandés. Porque como nosotros siempre vamos tarde, no solo somos unos desmemoriados, sino que encima vamos tarde, porque se suponía que teníamos que traer una exposición... Se suponía en Fabra y Coach, más que en Radio Fabra, que era precisamente la exposición que recuperaba parte de los cortometrajes y medio metrajes de este gran cine hasta Tailandés, que se llama Apichatpong Verasetakul. Api o Joe para los amigos. Después lo veremos. Api, Vdoble. Exacte, y que lo tengo que decidir, ya está, maestra, su última película. Lo tenía que decir. Ya está, ya podemos marchar. Hasta aquí el programa. Venga, chicos, esperamos con Ixel. Ixel, Ixel, Ixus, 90 años, por favor. Comencem, comencem d'orillos, i portem un còmic bastant extrem, bastant extrem titulat El Mundo de Ixel. És un tipus de còmic que realment no hem portat mai, jo diria. És violència, sagrestos, violacions, no ha d'aquest que més està farciat de criminals. I direu, hòstia, però els més entesos en empanada i vosaltres, els meus companys, direu. Però s'hi ha portat de bois, que és súper sangrient o... El diàlogo lo tienes contigo, porque quien trae cómics eres tú. I tu mismo sabés que traïdó, contigo. M'escolteu sempre Adriano i Carles, i que us en recordeu també, que hem portat d'autèr, aquell còmic tan també tripós, que teòricament adaptarà a Taika Waiti i a Severà. Jo de fet només recordo còmics molt traïers. Sí, no, estem acostumats, però no hem portat mai un d'aquests, com El Mundo de Ixel, no? I, a més, us asseguro que no veureu ni massa cops un còmic com aquest, ni probablement el portarem gaire més així. I us aviso. I per què? Doncs l'Isaac Soler, que és l'il·lustrador d'aquest còmic, us dirà per què. El que haguem visat aquesta història és la meva sobrina de 9 anys. Al principi, hace unos años, viene mi prima aquí de vacaciones, mi sobrina de vacaciones, hicimos un... me hizo gracias a hacer un còmic con ella chiquitito, no para vender en Amazonia ni nada, sino para llevar a una tienda de cómics y hacer una foto para que mi sobrina estuviera contenta, en el que ella relatava una historia así como muy azucarada, muy de Disney y tal, ¿vale? Y al cabo del tiempo, cuando tengo un floros 9 o así, decidimos que haríamos un còmic más tocho, ¿no? Y toda la historia, supervestia, que sale en el mundo Ixel, surge de lo que ella me iba contando la historia y yo le iba escribiendo, ¿vale? Y yo no he quitado ni he puesto nada de texto, solo que me dijo ella. Lo único que he corregido es la fotografía. Y creo que fue en uno o dos días que tuvimos el guión completo. Y yo cuando lo estaba leyendo, digo, va, me van a matar, los padres me matan, seguro. A ver, aquí han soltado ya un par de... La bomba, ara ja podem ensenyar pels que em va llevant el vídeo, ja podem ensenyar que el mundo Ixel en gràntam ve diu un gran còmic muy bestia guionizado por una niña de 9 años. Me ha dicho que su propio tío ya no lo trata de sobrina, dice mi prima, o sea, ya se ha llegado a creer. Yo creo que eso, a ver, en el fondo, es estos engaños del propio lenguaje que en el fondo traen al presente una realidad que tú estás pensando y es que ya no la ve como su sobrina, sino que la ve como la prima. Y me ha dado mucha, mucha gracia también el tema de la... corregiendo las faltas de la historia. Si obres la primera pàgina, què diu aquí, Carles? Diu, divierte te buscando las faltas de ortografía de este còmic. Vull dir que s'han corregit així com així. Ok, forman part de la realidad. Una niña de 9 años. No sé si los ojos en la mano que veo. Clar, estem en test. Ja posarem imatges en pantalla, però realment és un còmic molt trajero. És un còmic que també ell mateix, l'Isaac Sule, que és l'il·lustrador, crec que ho ha segut plasme molt bé, de les violentades d'aquest còmic, que està ple de sang i fetge, de tripàs, de caps arrencats i de tot. Però, a l'hora, que és el que fa més gràcia, que és que al final, com que ve d'una nena de 9 anys, les històries són... No us espereu, òbviament, aquests fils argumentals lògics, sinó que ja hi ha finals abruptes d'aquests finals. Hi ha una història que me'n recordo, que a més li vaig comentar a l'entrevista, que em feia bastant de gràcia un d'aquests capítols. I em penseu que són com mini capítols de dos pàgines, potser. I un d'ells era una noia que la segresten, que la torturen, que no sé què, i de cop... Bueno, de cop, li tallen el cap. Però ella aconsegueix escapar. Llavors, al final, és ella sortint victoriosa, m'he escapat d'aquí, i diu... Però va tropezando, perquè no té capeta. No ve la... Exacte. Hi ha una guionista en potencià. Em recorda el meu germà, Miquel, que era petit, i potser hauria de tenir, si no, 9 o 11, però ell canalitzava tot aquest nervi, que tenen els nens en aquesta edat, fent els anomenats còmics de violència. I en alguns d'ells sortien profes d'alcohol, eh? I, evidentment, tots acabaven acribillats, entre ells. Llavors, dius que ve que els nanos i les nanes tinguin una mica aquesta... Aquesta havia d'escapar, no? Ja veig el que tenies que fer, que és llevar-los a col·legios de monjas i de cures, perquè així salen els ices. Exacte, com Miquel i jo. Seguramente, cuando deje atrás toda esta religión, igual nos encontramos que es una chica modosa del futuro, no lo sabremos nunca. No, a més, és molt interessant, perquè... ho posa com... que Itzel, com a guionista, però l'Isaac s'autodonomina, a part de Tiet Isaac, a més em va dir, jo em poso Tiet Isaac per si passa alguna cosa, el còmic, que no sé per mi... Ara ja ho saben, ho sento, Isaac. He de dir que me pasaste el enlace, el contacto, ¿no? Jo estic buscant-lo per la red i m'he trobat endavant. És difícil de trobar. Aquí entrarem després, perquè ja tenim aquí, també, podríem dissensures. Però és un còmic que em fa gràcia que ell mateix s'autodonomina l'esclau. Ell és l'esclau de la nena, perquè al final també ella tenia molt clar com volia que fos el còmic, o sigui, ella sobre, s'ha anat dibuixant i s'autodonomina així. I em va explicar una història molt interessant. Jo, amb l'Isaac, em vaig trobar a la sala del còmic, aquesta última edició. Jo ell el coneixia, perquè, de fet, els he portat d'aquí, jo tinc, a part d'aquest 3 còmics més d'ell, sempre ell és bastant traient-ho, també. Vull dir que potser la referència, també, de la napota, és això. Però memori aquella, no? Ell, normalment, deambula per humor negre, també toques de violència, temes així, però és com un altar rotllo. De fet, té un últim còmic, també, que es veu el planeta de Melina, que és, potser, algun més dramàtic i més... Aquesta portada, sí o no? Sí o no? És una mica... Polanski, la semilla... El pòster de... Rosemary's Baby. Ah, bueno. La semilla del diablo, un punt. No sé si té massa a veure, però... Sí, sí. Doncs el que us volia dir és que, dins del còmic, que és quan el vaig conèixer, i quan vaig agafar aquest munt d'Oïcè, li vam estar xerrant això, em va explicar de que... Ella, el dia que vaig anar, és el primer dia al divendres. Havia d'anar al divendres a firmar la nena. I que estava supermotivada, que, oh, que gana, que tengo, no sé què, i que al final va agafar mal de panxa i va agafar una pataleta màxima. Un gran mèrvies, o què? Bueno, no ho sé, no ho sé, però... I al final va aconseguir... Perquè, clar, això és com véns un dia o no, i al final va aconseguir que pogués venir al dissabte, i ell es va quedar allà, amb tota la gent, com si fos la reina de decidir. Veo el futuro de este cantament. La foto també és molt chula, la foto és superpunqui. Hi ha potència. Hi ha una cosa que ha comentat, que és... Ai, mi madre, que van a decidir sus padres, o mi família, no? Doncs ens va dir això. Yo pensaba que cuando hice la historia, dije... Esto es muy fuerte. Y dije, me van a atar mis padres. Y no, de verdad, no. Saben perfectamente que aunque una persona se le ocurre en esta cosa bestia, pues sinceramente no tiene nada que ver con su vida. I aquí entra, jo crec, no? És una cosa que també en parla molt, com aquella diferència entre el que és l'autoria o la creació. El creador i la creació. Per dir-ho així, aquesta separació, per molt que puguis volcar això, és el que deies tocar-les, el col·le sempre hauríem dibuixat mil coses i coses... Bé, xunguíssima, segurament, i que després... Per relaxar, per relaxar una mica a tantes classes. Jo era a menys de dibuixar i més de posar-les en pràctica, però el que sí és cierto, és que... És que, joder... Tu i Adanen ja foten, ja estàs de ràdio. Al radicalitzar la mala que tots llevamos con nosotros mismos. Yo antes quería decir una cosa, y es que veo el futuro de Ixel descartando ya su tío, diciendo que me estás ensombreciendo. Yo soy el auténtico talento. Deja ya de usulpar mi personalidad y encima a ganar bombo a partir de la méndota de no, que mi sobrina tiene 9 años. Y la verdad, hombre, aquí la mente creativa es Ixel. Ah, no, no, i no només es la mente creativa, no, justament em va bé que em diguis això, perquè ella no només és supercreativa, sinó que també té una personalitat, ella s'autodenomina d'una forma que em va flipar, com ho va explicar a l'Ixac. I ella, per exemple, no és nada violenta ni nada. O sea, no tiene ningún tipo de relación con la violencia que es en el cómic, ¿no? Ni sobrina se autodemondomina como... Gótica, rapera y otaku, ¿vale? Fantástica, guai, oye. Y resulta que ella, también, lo que le gusta, como es un poco así, un poco gótica, es historias de asesinos en serie que salen de YouTube, ¿no? Y supongo que fue lo que le inspiró un poco a decir, bueno, pues ya que hago un commento hecho, lo voy a hacer de violencia a saco. Y le haceré todo este plan. Está claro que la inspiración está ahí. Sí, sí, sí. Ahora, lo que más me ha gustado es, ¿no?, esta manera de presentarse con tres tonos estéticos, ¿no?, con tres tribus urbanas, es que vayan de la mano, pero... ¿Vas a decir algo? Estaba pensando en el Creams de Carrasport, de que le da mil vueltas la niña. Bueno, ahí ya lo veis. Creams, creo que es una serie que la peta, ¿no? Totalmente. Todos los que consumen TV3 consumen Creams, y en el fondo, ¿por qué? Porque da mucho morbo. Toda esa realidad oscura. Ahora, cuando hablaba de su sobrina, me hacía gracia, me decía, no, sí, ya no es violenta. Y eso me recordaba a estos típicos asesinos, que cuando van al vecino de turno, sí, pues era un buen hombre. Parecía buena persona. O a no muerde. Totalmente. No muerde. No, però, més, en va bé que diguis aquests... aquests... els tres motes, de Otaku, Gothic i tal, perquè el còmic mateix té tres parts. O sigui, a veure, parlem d'un còmic. A més que és una amacatació molt de llibre. Si us hi fixeu és una amacatació molt de llibre. Però, bueno, que quan obres és un còmic total. Però... Hi ha tres parts. És el còmic heavy extremo. El segon, que, a més, és un gil brutal, és allò que comentava que va fer abans, prèviament, com una mena de còmic Disney, que està posat, tu veus, les històries, que, per al final, que són històries maques, són històries d'aventura... No són Disney gore. No, no, no, no. Són històries divertides i maques, no sé, saps? I la tercera part, ja per rematar, és una mena de preguntes i respostes que li fa el propi tiet a ella. I són preguntes... Mira, que sempre m'obriré així al azar. No sé. Aquesta acción del año te gusta más. Pues invierno, porque la nieve... por la nieve y estar con una mantita. O sigui, al final li va fer com un... un preguntes i respostes xorres, algunes coses més, o un libro favorito, o coses així, no? I jo també us vull il·lustre, no? Llavors també és un tancament de còmic i aquí també va entrar la meva pregunta, perquè és un tema que va entrar quan jo parlava amb ell, al cel del còmic, no?, de dir... Vale, però tens un còmic així, però a la que... Lo que deies, Adriano, a la que busques una mica rebusques per internet, no hi ha massa ni referències ni... És com que està bastant amagat, aquest còmic. I li vaig preguntar i em va dir que, bueno, que és un còmic que, òbviament, havia portat cua. Otra cosa que ha passat és que, quan l'opuse el còmic para que se vendiera en Arcan Còmics, que está en Barcelona, en el centro de Barcelona, que es Chuplà, resulta que me pasé la semana siguiente y me dijeron, tío, te has pasado un huevo, te has pasado un montón, o sea, hay gente que ha llorado leyendo el còmic, pues no ha llorado de risas, sino ha llorado de grafeta mucho, incluso hay gente que me ha dicho, oye, pero no puse tener esto aquí vendiéndolo aquí, esto es corrupción de menores, no sé cuánto, y digo, guau, la que me va a caer, la que me va a caer, al final no ha pasado nada, simplemente he cogido el còmic y lo puse en una estantería muy arriba, y ya casi no se ve. I pelante, eh? Això és perfecte. O sea, al final, Fesurói forma part del joc. Però estic d'acord amb el que deies, Adri, és la niña, i el s'ha metido por medio... Hi ha un poco de síndrome de niña prodício, en això de les preguntes respostes del final. I al final és ella, i que ella tiri endavant, o sea, els mateixos dibuixos, que s'ocupi tot ella. M'agradaria una següent versió, un nou llibre, on tot ho centralitzes ella. A veure, està clar... Hemos copiado el mismo tono cachondo, que en el fondo propone el libro. Está claro que yo, si me pongo serio, veo ahí casi un homenaje del tío, que ciertamente estará orgulloso de la creatividad de su sobrina, y que gracias también a su talento, como ilustrador, pues dan lugar a algo diferente. Tengo ni idea hasta qué punto, realmente hay un hilo conductor que te permita entrar, y realmente no como que sea una historia que te absorben. No sé cuánto hay esto. No, perquè són historietes molt, molt curtes. Penseu que el guió, per cert, tota l'entrevista estarà publicada també en el mateix moment que ha sortit el programa, a Sant Cera, i en un moment també de l'entrevista comenta que el guió, en realitat, es van reunir entre cometes ells dos, i en dos dies va estar fent els diàlegs i tot. A partir d'aquí ell sí que va estar una mica més il·lustrant. Però crec que és molt... Hi ha moltes històries que són allò d'escriptura automàtica. Aquest procés creatiu que és molt xulo, que és, a vegades, el simple fet de vomitar alguna cosa, i mai millor dir perquè també hi ha d'això per aquí, però treure, treure la creativitat... També el tras i el dibuix d'aquest tio juga una mica en aquesta direcció. És una cosa molt ràpid, com diríem... Hòstia, sé que no té rebeure amb el to, però quan parlàvem de Josep, que va ser un il·lustrador de la premsa amb qüestions bèl·lics, i havia agafat aquest tras una mica per portar-se a la pel·lícula, tenim algú d'això, també? Sí, sí, sí. Jo veig que encaixa bé, perquè al final també són família, i tampoc aniràs a buscar la hija del... no ho sé, però desconocida del vecino... Digues-hi dos. No, no, això ens pone en alerta, a veure què no es depara el futuro de este tan creatiu, ja sigui cel por separado, ya sea el que seguro como ilustrador y como dibujante seguirá, pero lo cachondo es que si tú buscas el mundo de Itzel en Google, que es lo primero que te aparece, es una cuenta de Facebook y de YouTube que realmente juega en la línea contraria, o sea, realmente es el mundo de Itzel, es un tono que ofrece de la ropa muy cookie, muy infantil, o sea, se ve que hay un mundo de Itzel que juega más en la línea infantil, que habría que esperar, pero no tiene nada que ver. Pero debajo de... ¿Qué es el jardín de hierbas? Quiero pensar que no es la misma niña de 9 años que antes promocionaba este tipo de ropa cookie. No, però el que sí que em va dir... El que sí que em va dir... Ese jardín, y debajo los escarabajos y la oreja. La oreja, la oreja. Doncs sí que em va dir l'Isaq que estan en procés de crear justament xarxes socials, que el còmic es troba a Amazon, o sigui, com mínim, allà es podrà comprar, ¿vale? I, bueno, altres prestatgeries de certes, molt amunt, molt amagat, algunes com Arca, Amcadito, o altres lliberties, d'aquí Barcelona o Rodalies. També el trobareu molt a l'Isaq per salons i fires i tot. O sigui, si podeu, busqueu-lo, neu, parla'm, perquè també té conversa interessant, com a mínim, amb còmics censurats, que ja també és un tema interessant. I res, només falta dir, jo crec, que llarga vida dels nous creadors. I tant, que sí, tio. Tiet i Saq, però ell el seu quan... No, no, no, Tiet i Saq, després és Isaq Soler. Per exemple, la portada és boníssima. Clar, clar, ja ho va dir, ja ho va dir. Aquí és Icel Hasals i Tiet i Saq. Me la vol les manos, por si... I la Arca va dir, perdona, el nou llibre del Tiet i Saq. Seguiran a quadros. Puta mare, doncs estem amb això. Ho seguirem, ho seguirem de prop. Clar, quan pensem en un art local, art proper, art català, com hem dit a l'inici, és fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin els grans tòtems. I això ho preguntes pel carrer, aquí sigui, aquí mateix, on sigui. Pensem en Gaudí, en Miró, en Dali, en Gimona... Però tots nosaltres sabem millor que ningú, fins a quin punt la nostra memòria, mai millor dit, s'alimenta d'arrells africanes, d'arrells magravines, d'arrells elsarianes en un país on la multiculturalitat està superpresent. Superpresent, i qui millor, no? Sempre ho hem comentat, el mateix Raval. En general, parlem de Barcelona, però de qualsevol altra ciutat o poble. És un país molt multicultural, el nostre. De fa molts anys, això. El poble de Barcelona sempre ha estat allà rebent, com a mínim, mariners europeus. Exacte, ha tingut aquest accés, no? Exacte, i el comerç, que sempre ha sigut com ara. Exacte. Ho podem tirar de base, o estirar l'ana. Podem tirar molt enrere, en aquest sentit. I precisament per això, avui parlem d'un autor que va trobar, en les cultures i els costums del nord d'Àfrica, la seva gran inspiració pictòrica. I les marches verdes, exacte. Exacte. Estial, ja... Esas fragmentos, aquestes de Cortes de Catana, en la secció de l'arte... Mario Franco Fortun, no? Mario Franco Fortun. ¿Qui és vostè? Maria Fortun i Marcial, que convidia l'Adri. Andelante, por favor. Imagina-vos, el tenim aquí, en formato invisible. Compte el tèteris, tio. El programa de la Primachenco, que tu hiciste la broma, dius, Maria Primachenco, i tu, passe, por favor. Por favor, bienvenido. Avui tenim a Maria Fortun i Marcial. Comencem a obrir camí en aquesta alambre d'Isaac Albéniz, un altre Isaac, no el de còmic. Aquí parlem del Positoc. Per parlar del que se'ns dubta, és el millor pintor català del segle XIX. I aquí, ara, a continuació, podem veure un retrat seu, que va fer Federico de Madrazo, que us hem viat. Avui anirem veient bastantes obres, us les teniu amb bioletes, i espectadors i espectadors, des de la pantalla. Tenim aquest retrat de Federico de Madrazo, el pintor que s'acabaria convertint en el sogra de Fortun, que Fortun es va casar amb la seva filla, Cecilia, i el veiem en un modo molt postureo, que recorden, a mi, que bé que era a l'ampou, però, sobretot, el veiem aquí, amb aquest retrat o tres quarts, eh, amb tot el seu flor. Un poco despistado, también. Con pinta de científico, loco, eh. És un mix de Becker i el Verne Serra. Sí, sí, molt bona. Becker, si lugar a dudas, pero versión catalana despistada. Doncs amb aquesta mescla estrenvòtica que acabem de parir, ara mateix, aquí empanada, parlem d'un autor amb una obra plena de llum, de colors, de mescla, de mastissatge, d'una manera d'entendre l'espai i la composició que trenca amb els canons anteriors. El seu arba obria una finestra al magreb i a les seves tradicions, per fi, deixant enrere tots aquells tòpics de fantasia, de la somnia i de les milions de nits, que arrossegava l'imaginari occidental sobre el món àrab. I fortuny comença a trencar amb tot això. També parlarem d'un fortuny com un creador que va morir massa jove, que es va convertir en memòria massa viat. Va morir a Roma quan només tenia 34 anys. 36 estil·legint aquí, un cantor, 34 allà, però, bueno, tot... Quina mala memòria. I fins aquí, la secció d'avui. No, un cop allà, és a dir, fortuny crida l'atenció... Perdó, no. No, no, no. Que m'he confosa per la meva. M'he confosa per la meva. Ho estàs llegint, això, Carlos. Evidentment. Evidentment. Però tens memòria. Exacte. Comencem remontant-nos en la infància d'aquest fortuny. Fortuny era un noi d'arreus. Neix a un no de juny de 1834 en una família humil, i l'adolescència se li complica quan el seu pare mort i es queda orfa. A partir d'aquest moment es crida pel seu avi, Maria de les Figures, que era Saré d'ofici, era un home que treballava a la Serra, i tenia un càtrem volant de figuretes. Feia siris, aquest home, no? Exactament, de los sirios. I amb això que els dos marians van decidir deixar reus, i empendre un viatge a peu a Barcelona, buscant un futur millor. Un cop allà, fortuny crida l'atenció amb una sèrie de retrats i caricatures del que veu pels carrers, amb dibuixos pintats amb sanguina, que és aquest llapisius amb èxit de ferro, que li donen un color taronjat als dibuixos, no? I serà gràcies a l'avi, aquest avi de les Figures, que tindrà la sort de aconseguir una matrícula a l'escola de la Llotja, on serà educat per grans mestres, Mirai Fontanals, Riga, Lorenzale, que van ser molt influïts pel romanticisme alemany, per la pintura natsarena, que us preguntaria això de la que collés. Doncs era un tipus de pintura que pretenia a recuperar la memòria de l'art cristià. A continuació, veurem un exemple, que és la segona imatge d'avui de la secció, que és Ítalia i Germània. Per favor, muchas gracias. Powerpoint, qué bonito. Ítalia i Germània de Frederic Oberbeck. Molt ràpidament podem veure aquestes influències dels mestres de l'escola de la Llotja, que van acabar influint a Fortuny, amb un quadro que està a la Pina el Coteca de Múnic, i que està molt inspirat, en general, a aquest art natsarena, en la pinça neta i honesta del 480. Podria ser una mena de reescriptura del primer reneixement. Quadres com aquests influeixen en Fortuny, que comença a pintar i a pintar paisatges retrats precisos, com és exactament Ítalia, aquesta imatge que ara estaves mostrant. Flora Esteve Nadal. Són retrats precisos que es coneixen amb el nom de Vera Efigies, de buscar aquesta realment proximitat amb la realitat, en aquest cas, una membra de la burgesia catalana, d'una família com és Esteve i Nadal, Flora Esteve i Nadal. Doncs bé, en aquesta etapa inicial també trobem les primeres motivacions espirituals de l'artista, després de la imatge de Flora. Trobem... Què passa? S'estan parlant, no? Oh, cridant-te! Molt bona. Una connexió entre les actuacions obres, passades... Hi ha un diàleg, aquí. Adrià no tornava més feina en muntatge. Aquí hi ha una pàgina de còmic. Jo estic veient una pàgina de còmic amb les distrites viñetes. Això és la influència dels còmics que traïs. Una olplana contraplana, eh? En aquesta etapa inicial que comentàvem de fortuna a Barcelona, on el comencen a potenciar, es comencen a promocionar molt, una espècie de waikika, waikiki de la época, que diuen, este tío lo vamos a promocionar. Este tío tiene talento. Què va passar? Imagineu-vos, la Barcelona de l'any 1855, de sobte, un epidèmia de còlera, i hi ha a refugia, a reus, el quadre que mostrem... No és un quadre que, a simple vista, podeu pensar que té a veure amb una pandèmia, que té a veure amb una epidèmia, però és el quadre de la milagrosa imatge de la Santíssima Virgen, de Caral, la patrona de reus, i és el quadre que pinta, en confinament, refugiat a la seva ciutat natal, que es converteix en una mena de refugi artístic i religiós, fugint de la pandèmia, de l'epidèmia, que estava massacrant Barcelona, no?, pel còlera. Però el que acaba d'onar en fama internació a la Maria Fortuny són les seves habilitats en la coneguda pintura de gènere. La pintura trendy del segle XIX, que eren escenes d'interior, amb personatges d'indumentari a Rococo, i que ho estava patant a París. És allà on Fortuny troba la clientela als galaristes, que li donaran fama, com és el cas d'Adolf Gopil, que és el que el catapulta, i això no ho teníem aquí. Catalunya, en aquell moment, seguia molt encurada en les tradicions neoclàciques i resistia aquest canvi. El flow estava en París. Llavors, per això, és el que realment li va donar la faça. Ja us faran picant, no? No, sí, no. Què passa? Dos quadres imprescindibles d'aquesta etapa. Té moltíssims, eh, Fortuny, però dos quadres molt importants serien el col·leccionista d'estampes i la vicaria. Ens centrem en el segon, en la vicaria. Aquest mateix, exacte. Donem-li un cop d'ull en aquest retrat fictici de les diferents classes socials de l'època, amb la simple excusa de la firma d'un contracte de boda, que apareix a la para esquerra del quadre, que funciona com a punt de fuga, i que, com dic, li serveixen d'excusar a Fortuny per fer un desplegament de les classes socials. A més a més, insisteixen la indumentària refinada d'aquest roco-co que tant estava agradant a París, en la casaca que porten alguns aquests personatges, que va sorprendre molt a França, i ho aconsegueix a partir d'una pinçallada nèrgica que podria recordar a Goya. Exactament. Hi ha un torero. Una espatilla que surta a l'estilopoll. Exactament. És un punt al detall de la seva casaca. És a dir, Fortuny espera en tota una sèrie de pinçallades enèrgiques, que, com deia, podien recordar fins i tot a Goya. I en tot el quadre, diguéssim, que es veu reflectida la seva capacitat de treballar a la seda, treballar al matà i treballar al vidre, amb un estil preciosista. Però va més enllà del referent. No es queden les simples inspiracions, sinó que, realment, forja molt el seu propi estil. Però, clar, què passa amb la memòria magravina de Maria Fortuny? Abans de l'èxit que va tenir a París, a Fortuny hi sorgeix una gran oportunitat com a pintor. A Barna, l'interès s'actualitza artísticament. Aquestes tradicions neuclassiques que us deia, s'estan quedant obsoletes. I vol utilitzar la pintura com a eina de testimoni històric. Llavors, la Diputació enviarà Fortuny de corresponsal a cobrir la guerra d'Àfrica amb els seus pinzeis. Maria Fortuny, el 8 i 23, des del Magreb, ens trobem actualment... Home, aquí ja sí que relacionem amb Francisco Franco, no? A veure, ara sí, por fin, tío. Por fin llegamos a la maja. La guardia amora de Franco era el dos. No, però, hasta el momento, he de decir que, desconocedor, como soy de la obra de Mariano Fortuny, perdóname, la castellanización del nombre, es un tío que aún no lo encajo, es decir, lo veo aún, o bien, porque estaban en una búsqueda continua, o bien porque soy un ignorante y no consigo ilbanar las diferentes muestras pictóricas, ignorantes somos todos. Obvio, pero un poco más vosotros que yo. Pero la cuestión es... La falsca. A ver, ara em sé, es que es muy grande. ¿Pero por qué Narices parece estar en manos de diferentes pintores todas estas obras que nos has mostrado? Claro, porque yo me he vuelto muy loco al darme cuenta de la variedad que tiene Fortuny a la hora. Exacto, es decir, no he puesto las caricaturas que hace de la gente que pasaba por Barcelona, porque es una especie de casi cosa que así abstracta, pero es que flipa la obra que tiene y flipa la evolución hasta el punto de que, como dice... Tanto te hace unas muestras a luz infantil como un Disney como un par de cabezas cortadas. Pero en cualquier caso, y torno al catalán, crec que els quadres a partir de la vicaria, i ara que entrarem en la batalla tatuant, amb aquesta música que ens està acompanyant, crec que sí defineix més un art de Maria Fortuny, com un fortunyisme, realment es parla de un fortunyisme com en els quadres que ara estem entrant. Llavors, si us sembla, anem a fer... És a dir, molt brument, dir que Fortuny, a part d'aquesta pintura preciosista de la vicaria, és una pintura orientalista, que es preocupa per representar el poble i les costums del Magreb, amb un altre artista català, que és Josep Càpid Tapiro, que s'instal·larà a Tangier i que les envolo per a una pintura ethnogràfica. Però, dit això, el que crec que podien fer ara és un joc de comparacions entre la batalla de Tetuant, de Dionício Fierros, i la batalla de Tetuant de Maria Fortuny. Comencem amb la de Dionício Fierros, un pintor romàntic especialitzat en escenes històriques, que remarca l'època del moment. Fixeu-vos, realment, que amb aquesta composició està treballant una cosa molt enfàtica, que destaca, per sobre de tot, la figura del general Leopoldo Donel, és el quadrantariora... No, l'altre. Aviam... Però no li miris la pantalla de l'enviar. No, perquè així els dos esteu. Ara ho he de fer com que passen els slides. Exactament, ho estan passant ahir. Perquè, clar, aquesta idea de la multipantalla, és a dir, tenir la secció... No, no, sí, si et fixes aquí, és minority report. Tenim aquí totes les pantalles. Aquelles pel·lis que passaven a l'antiga casa àsia, l'antiga casa àsia que estava a la Difície Modernista de la Diagonal, i tu veies Gostin de Schell en tres pantalles diferents. És el mateix, però amb Maria no Fortuny. Exactament. Clar, i en aquest quadre que tenim ara present, fixeu-vos com destaca la figura de Leopoldo O'Donnell, amb aquest gorro d'arròs, que és d'ella, que és el gorro típic de l'exèrcit del moment, que està vençador, ha sortit vençador contra les tropes de l'exèrcit marroquí. Quasi sembla una escultura, retratada que la podien agafar i endur-se d'així. I això és una bandera espanyola, el que ve de fons? Sí, és a dir, evidentment, l'exèrcit arribant a Marroc, guanyant la guerra al Marroc, i realment podíem parar d'una visió quasi-reduccionista, el que va ser el conflicte. Però, ojo amb la versió que fa Fortuny. Titulada, l'expugnació del campament marroquí, per les tropes espanyoles, el 4 de febrer de 1860. Clar, tenia, ojo, aquest quadre, perquè tenia tots els números per ser un desastre. És un quadre inacabat, és un quadre de propaganda bèl·lica, és un quadre sobre una batalla que Fortuny es va perdre. Quan va arribar a la ciutat, l'exèrcit espanyol feia dies que era. Ja, tio, però té cinemascope, i això sí. Sí, sí, sí. Més que cinemascope, ultrapana visión. Més que cinemascope, és l'ultrapana visió, de la pel·li de los odiosos actos, de hateful intentant. Exactament, és un retrat impressionant. A més, és enorme, estem parlant d'un quadre 3x10, que bastant no sé quant temps, a l'estudi inacabat, i que té algú d'aquest plano de western amb el cel i la terra tan ben distanciats, que aconsegueix reconstruir el fragor del conflicte que va posar a punt final a la guerra entre Espanya i Marroc. Seguim identificant el general O'Donnell, hi ha una ampliació que també mostrarem d'aquest quadre, on es pot veure clarament, que ocupa, quasi com la punta d'una piràmide, i a mà esquerra trobem el brigadier Victòria Sogranyes, que va morir aquell dia a la batalla de Tethuan, i a la dreta, el general Prim, amb gorra d'arròs, com deien, apunta a fotre-li un cop d'espais a un garrere árab, que està al seu costat. Aquell d'allà és el general Prim. Per si no ho sabeu, és l'home de l'escultura davant del zoo, al part de la citadella. Correctament. La citadella militar s'havia d'anar a la merda, fer un part de la citadella i celebrar l'exposició, i vinga, per la modernitat de Barcelona. És temenda, el tenim allà, amb aquesta posició de base, i amb O'Donnell i l'altra, faria dibuixar-hi una espècie de piràmide. A sota de tot trobem el príncep, molt allà baix, del van del contrari, fugint el galop acompanyat pels seus genets. Però, clar, donem-nos a compte, com a qui fortuny està canviant el concepte de pintura històrica, amb una pinzallada nèrgica, nuevament, amb una concepció innovadora de l'espai, que ja trobàvem a la vicaria, i una barreixa de colors per representar la furia, el caos. És molt més expressiva. Com a mínim, després d'haver mostrat el quadre d'abans... Aquest té una força, no? Molt, el caos de la guerra, també, en el fons, no? Hi ha una pluralitat, no només a nivell de personatges, sinó, com deies, també, en el tras i amb els colors, no? Que fa que, finalment, el resultat, la percepció que tenim del quadre és molt més completa, molt més potent. I tot i l'estil artístic, evidentment, que allà darrere té un punt quasi de... de... de... de retrat real. Sí, exacte, jo, no? És a dir, ell va ser enviat, com a... diguéssim, no com a reporter, però sí com a corresponsal pictòric, al Marroc, on va estar en diferents ocasions, i tot i no ve viscut en primera persona aquest conflicte, és capaç de donar-li un realisme molt gran, però, sobretot, sense perdre vista aquesta capacitat moderna de tractar l'espai, de tractar els colors... També podem parlar, no? És a dir, com aquest cel dona una calma molt bèstia, i a sota, quasi separat per una línia, com... superclara, és tot caos, no? És a dir, una calma i un caos que... que xocen, no? Per ser un quadre inspirat en les pintures d'Horres Bernet, que van impactar molt a Fortuny. Ja us podem veure aquest quadre, a part de la pantalla. Molt ben vist per la biblioteca, la Fabra, i... Els curmatratges de Maria Fortuny, que va fer viatjar el futur. Jo vull ir en persona a disfrutar... Doncs, evidentment, si voleu veure l'obra de Maria Fortuny, eh? Podeu anar a la biblioteca de ma mare, que té uns llibres preciosos. Rosa Genjo, gran pintora. Però també podem anar al Menac, perquè ja tenim la obra permanent de Maria i Fortuny, i ens podem posar les botes. Ara que tu t'heu dit al Menac a veure l'exposició de Tarner, deixeu Tarner, que està molt bé, també. Que cantava molt bé, Tina Tarners, però la seu l'en Pau. Que sofria molt en Lidl. Molt, molt, molt, molt. Tothom està parlant d'aquesta exposició, que potser ens parlaràs. Jo crec que dona això. Però també tenim en Maria Fortuny. Podríem seguir parlant hores i hores de l'obra de Fortuny. No te l'acabes, té un faus, té odalisques, té dibuixos de Granada, Madrid, Barcelona, el Magreb... Jo crec que és millor acabar amb una curiositat, precisament, sobre la memòria. I és la següent, Fortuny era un gran col·leccionista de màscares d'armes de teixits, fins i tot va canviar un quadre que tenia per un espai antiga. El que no hauria imaginat mai és que l'última peça de la seva gran col·lecció seria la seva pròpia cara. I aquí podeu veure la màscara funerària de Maria Fortuny feta amb guix, abans de l'escultor Jaroni Suñol, i ens donem compte de fins a quin punt en aquest país, i en molts d'altres, però, principalment, en aquest país, funcionem així, no? Teníem un negre dissecat a Vanoles, abans de les olimpiades. El general prim, el mateix en el prim mumificat a Reus, que també el treien a passejar i van fer rèpliques que sortien a quarto milenio. Però amb això vull dir que la memòria no només té a veure amb el rescat d'una època, d'una guerra o d'un cos, sinó també amb una lluita contra l'oblit, amb un acte de resistència contra el temps i fins i tot... I aquí recuperarem aquesta màscara. Estic sentent absurd de trepar aquest temps d'exhibir-lo com si fos un trufeu absurd. Escolta, és el padrino, eh, tio. De fet, està molt malament partint de 34 o 36, i ja em dona igual, el veig més a voltar als 50. I està molt groc. Home, això segur, això segur. Cony, que heu d'entrar en jove, aquest home. Estic curiós. Estic entès d'una mena de problemes estomacals que portava a Rosaland des de feia temps. Ui, Carles! Ui, Carles, que jo vull en camí. Aquest home pateix molt de l'estómac, eh? El camino de ser el próximo fortuny, eh? No fueron los viajes a Marrocos, que tanto Tajín y tanto Cuscus lo dejaron fin. No os olvidéis, el Fortasec. Cuando vayáis al Magreb y a la India y estos sitios, porque luego os pasa como fortuny. Que va morir a Roma en 36 años. Bueno, yo recomiendo los proyóticos. Los proyóticos van muy bien, eh? Más que Fortasec, pero esto lo dejamos para otro programa. Oye, vamos bien. Me encanta, me encanta. No vamos tan bien, porque ahora vienes tú. Pues bravo, si voy yo, voy yo. Vamos, venga. Vamos, el flow. Cinema. Eso, eso. Me encanta empezar con risas, eh? Pues has escuchado la tos? No, no, no, no os has escuchado. No, no, no, no, no. De allò que... no sólo me va a quitar estos segundos de tontería, que estoy diciendo, sino que me va a quitar la tos de carlas. Por favor, muy importante. Quitarme la tos. Que cuando suena Balabanof no puede haber tos ninguna. Bueno, vamos, vamos, en serio, ya. Vamos allá, vamos con memoria. En este caso, con la película Memoria. Os animo a que seáis muy específicos en vuestra búsqueda, porque veréis que memoria parece en 800 millones de títulos. Hay muchas películas tituladas también Memoria, cortometrajes igual. Seguramente ninguna, como la película de la cual vamos a hablar hoy, que es memoria, así en castellano, no traducida, no es memory, no, no, no, es memoria de Apichadpong Beraseta-Kul. Toma ya, ahí vamos. Y aunque a más de uno les sorprenderá este nombre, la dificultad de pronunciar este nombre, lo vuelvo a repetir, Apichadpong Beraseta-Kul, que sepáis que a muchos de nosotros lo que más nos sorprendió es ver este nombre firmando una película con un título en castellano, que además estaba rodada en Colombia y que a su vez estaba encima rodada entre castellano, parcialmente castellano e inglés, ¿no? Esto es para los que conocíamos algo de la obra de Apichadpong. Api para los amigos nos dejó bastante, bastante sorprendidos. Es cierto, ¿eh? Es decir, a Apichadpong no lo podés estar llamando siempre. Apichadpong Beraseta-Kul, imagínate. Oye, ¿quieres una birra a Apichadpong Beraseta-Kul? No, le llamas Odonas, Odonas, al nom de Starbucks, imagínate. O si tienes siete años y se pierde, ¿no? Apichadpong Beraseta-Kul! Apichadpong Beraseta-Kul! ¿Dónde estás? ¿Apenar? No, no, lo llamas Api o lo llamas Joe. Joe, para decir que todo Dios lo llama Joe. Yo no me... Joe de Joe. No me digáis la conexión. Femos fácil. Femos fácil. Esto es como los chinos, ¿no? Que todos se llaman, sí. Los chinos, ¿verdad? Cuando se cambian el nombre, me dicen, para que me estroperen nombre, dejémoslo así. Así que, bueno, Api o Joe o Apichadpong, como vosotros queráis, es un tío que la viene petando hace mucho tiempo. Sí que es cierto que quizás la peta en unos entornos muchas veces desconocidos para el gran público, que son los festivales de cine. Y si no me equivoco, os diré que ya con su segunda película, con Blissfully Yours, felizmente tuyo, del 2002 se llevó el premio a Mejor Perícula en la sección de Cannes, Una Cierta Mirada. Pero es que dos años más tarde, en el 2004, ya se dejó de historias, es decir, ya una cierta mirada, la quincena de realizadores, eso le quedaba pequeño. No, sección oficial y premio del jurado, en el año 2004. Y estoy hablando, además, de el origen, del hecho que hoy nos ocupa. A ver, me voy a explicar, porque es que, aunque después, de Tropical Malady, que fue la película con la que ganó el premio del jurado en Cannes en el 2004, han llegado pelis como Tío Bonmé y Sus Vidas Pasadas, que creo que es de las que más se habló, sí, sí, haces bien poner esta cara, o Cementary of Splendor, o Cementary of Splendor, en el fondo, la película que realmente origina mi intención de querer hablar hoy de Apichad Pong, ya no solo por el hecho de que ha hecho una película en Colombia, sino por su propia obra, es esa película del año 2004, y os voy a contarlo. Por un lado, Tilda y Api se conocen. ¿Y quién es Tilda? Tilda Swinton. A ver, de Tilda creo que no hará falta hacer tanta introducción. Todo Dios la conoce, hizo la peli de Suspiria con Luca Aguadañino, hace varias con Luca Aguadañino, de eso. Dr. Estrés, yo son el amor, yo son el amor. También ha hecho películas comerciales de este rollo, ¿no, Dr. Estrés? Bueno, y la de...Sula Constantin Fendanchal. Y la de...Tenemos que hablar de Kevin, que era heavy metal, que es una pelitremenda. Sí, Tilda es una tia súper prolífica, es un actriz con muchísimo talento, además con una figura y con una imagen, muy potente, no sé, molaria ser muy exagere, es decir, mire dos metros, mire dos metros y tiene una cabellera rubia... clara como la nieve, a veces, ¿no? Es tan clara que a veces se vuelve blanquecina. Podría ser una valkiria, una valkiria vikinga. Pones de rubia un punto vikingo también. Tilda y Api se conocen, y se conocen en el 2004. Api recibe el premio que us comentava, i Tilda forma parte de ese jurado. Y parece ser que entran en una relación muy amistosa, en la cual los dos sueñan con dirigir, bueno, en este caso, Api dirigiendo y ella actuando una película conjunta. Que sepáis, que memoria de la película que hoy os vamos a hablar, que os estamos hablando, es precisamente una película dirigida por Api e interpretada por Tilda Swinton. Es decir, han pasado unos cuantos años del 2004 hasta el 2022 que ha sido estrenada. Así que sí, fue muy importante eso del 2004 para Pichad Pong, no solo porque ganó, ostia, el premio del jurado de Cannes, sino porque de alguna manera estableció lo que iban a ser sus obras futuras, o al menos una en concreto, pero sí que es cierto que Tilda y yo, o Api, habían trabajado juntos en festivales de carácter local en Tailandia. Tilda y Api, sí, estos dibujos animados. Son muy grandes, son muy grandes. Pero bueno, os hablaba de dos motivos, por un lado tenemos esto, y por el otro lado tenemos que yo descubría Pichad Pong con esa película, con Tropical Manady, y no os voy a vender la moto de, wow, yo lo vi y quedé totalmente fascinado, me salgo de la tina. No, no, yo de hecho fui a ver esa película, porque ya venía precedida por este gran premio en Cannes, estábamos hablando del Festival de Cina Asiático de la época, es decir, el año 2004 se hablaba de un tal Baf, Barcelona Asian Film Festival, que son de hecho los organizadores que después vieron con el DA, nada que ver, aunque el DA sí que tiene mucha participación de cine asiático, parte de los organizadores o de los encargados, del primer festival de cine asiático, cuando vieron que ya no podían seguir con esa realidad, siguieron luchando por estar en los festivales de cine local, eso sí, ya con un carácter autoral, no delimitado solo en territorios. 2004, cuando Jani que se empezaba a hablar, como dice, ese tío, qué cosas más raras que hace. 2004, aquí un servidor tenía, pues esto, 22 años, tío. ¿Qué pasa? Que con 22 años quizás no estás preparado para una peli de api, o quizás un tío como yo no estaba preparado. ¿Por qué lo digo? Porque aunque entré bastante bien en la primera parte de Tropical Manady, que no deja de ser una historia con cierto tono costumbrista, que cabría a esperar en una realidad urbana de Tailandia, la segunda parte entra más en esa dimensión a Pichad Pong, donde no hay un hilo argumental aparente, donde las imágenes cobanan una fuerza sublime, pero evidentemente tú tienes que tener esa sensibilidad preparada para entrar en contacto con esas imágenes. Como te pillo un poquito nerviosito, como me pilló a mí, el cine se te puede hacer muy pequeño, y si encima tienes la mala suerte de estar en la butaca más téntrica, la que se supone que es la mejor para ver la peli, pero la peor cuando te quieres largar de ahí, porque no puedes más, entonces tu relación con la Pichad Pong no empieza bien, pero tampoco era ningún ignorante y sabía que el problema lo tenía más yo, que no su propia película, había algo que descubrir ahí. Ya estaba descubierto, era yo que lo tenía que descubrir. Dejamos a Api durante unos cuantos años y es cierto que recupere esa película de Tropical Manady, y la segunda parte me pareció mucho más potente que la primera. Eso sí, ya estaba preparado. No quiero hablar mucho más de Tropical Manady porque la película que hoy nos ocupa es memoria. Bueno, ya sabéis mi relación con la Pichad Pong, ya os preparo para aquellos que aún no lo conocéis, aunque Carlos lo ha dicho en un momento antes en el menú, le parece la hostia, es decir, a Pichad Pong es un tío muy valorado y sin lugar a dudas hace un cine muy diferente y necesario, porque del otro cine ya tenemos mucho del cine de la P mucho menos. No se parece a nada de lo que se haya estranado en el último año, a nada. De hecho, vamos a hacer una cosa. Carlos, vamos a introducir metámonos en materia, memoria, la película en cuestión, y para introducirla, antes de hablaros del argumento, voy a tirar de un tuit, que leí no hace tanto, de un crítico que me gusta mucho lo que dice, que escribía lo siguiente. Memoria supone una experiencia cinematográfica imprescindible, que convierte la necesidad explicativa de cualquier relación en mero capricho. Grande, grande. Grande, ¿verdad? Lo has escrito tú, mamón. Lo tengo yo. Ah, el tío ha perdido. Sí, sí, se la tenía que devolver. Le tenía que devolver y no sabía... O sigui... Mare meva, d'on treus aquests tuit? D'aquí li copies. No, no, això lo pensé yo. Esto lo pensé yo. ¿Eres tú? Eres tú. Eres tú. Esclar, eso es un programa sobre la memoria. La memoria que olvidamos, en 48 horas de ganas de carlar. Aquí li robes els tuit, Carlos. Es que me está escuchando y me he caído en la... Que te lo puse por WhatsApp, no había caído en la cuenta. Aquí había que aderezar un poco la anécdota. Había que aderezar la anécdota. Nunca fue un tuit, fue un mensaje de Carlos, tras ver la película en el cine, en la cual se estableció un diálogo... Cómo suele ser habitual, ¿no? Tras ver una película y querer comentarla. Y él me escribió esto que me pareció súper potente y que quería recuperar en tono de broma también. Pero porque me parece que es eso. Que es precisamente esa la realidad de memoria. Una película que ofrece una experiencia cinematográfica, evidentemente, imagino, porque yo la vi en casa, que debe ser mucho mayor esa experiencia cuando es literalmente en un cine. Totalmente. Pero que si la entiendes, la sumes y la disfrutas, acaba dejando de lado la necesidad de entrar en contacto con una narración argumental. Nos hemos acostumbrado a un salvavidas, de que la historia tiene que ser así, tiene que haber un ritmo, esos personajes nudo de ese enlace, lo que te enseñan en las escolas de narrativa. ¿Y para qué necesitamos ese salvavidas? ¿Por qué la narración no puede ser más libre? ¿Cómo es el caso de memoria? Siempre que eso sí haya, al final, una concepción total de la película, que yo creo que cuando la acabas de ver, te queda clarísimo, las preguntas siguen ahí, hay más que respuestas a ver a propuestas, ¿no? Pero sí que es cierto que no es una pélica óptiga que va sin sentido, errando de un lado a otro, y al final dice, venga, bien, no, hay una concepción total de la película que se ve claramente de principio a fin. Pero, por otro lado, y es también curioso, cuando hablamos de la película, podríamos decir que estamos ante un misterifilm, de hecho, Tilda Swinton presentó la película como una película de misterio. Y es que se inicia así, se inicia con el misterio, la película. De hecho, vamos a hacer, antes de entrar en el real trailer, para entrar en, no, con las imágenes y aquellos que no podáis con los diálogos y con los sonidos súper importantes en esta película, o sea, algo, fencing sentence de l'argument. Porque es que, en el fondo, como os decía, el misterio está ahí desde el primer momento. Cuando empieza la película, estamos en ese momento de la amanecer, no entre el senyor a la vigilia, que tanto permite esas reflexiones sobre lo irreal, sobre todo aquello que parece imposible, y a la vez muy posible, no? Y de repente, en ese entorno y en esa situación de calma en el amanecer, se escucha un sonido súper potente, no? Suena en la película, nosotros lo vimos, poco a poco entendemos que la única persona que lo oye es la protagonista de esta película, que es Tilda Swinton, no? Y es un sonido, como os he dicho, no? Totalmente estruendoso, o sea, realmente capta la atención del espectador y, evidentemente, la obsesión de su propia protagonista. Que se obsesiona con el sonido... Es como de obra, un sonido como de obra. Sí, lo escucharemos ahora con el tráiler, porque han abusado un poco del sonido y del tráiler, pero así nos queda claro. Y lo que pasa ante este sonido por parte de Tilda es que, sin ser del todo molesto, en todo momento tenemos la sensación de que ella convive bien con la sensación del sonido, sí que hay una necesidad de entender el por qué. Y esto nos sirve también como paralelismo para muchas de nuestras obsesiones, que aunque puedan ser cuestiones que llevemos en armonía con nosotros, dependerá de la mirada que ofrezcamos a esas preocupaciones para que se acaben volviendo en obsesión. Y a partir de aquí la película, lo que nos muestra, es el camino, es el viaje de esta Tilda, que aquí se llama Jessica, que intentará entender el origen de ese sonido, que va apareciendo de manera aleatoria, sin ningún tipo de aviso, y que, evidentemente, esto le permitirá a ella entrar en contacto con muchas personas, compañeros de trabajo, ella se supone que es botánica, también entrará en contacto con personal hospitalario, después os explico un par de anécdotes relacionadas con Apichapong, con antropólogos, músicos, estudiantes, profesores, evidentemente un entorno ciertamente cultural, pero también hermitáños o gurús, o gente simplemente popular de la realidad del campo. Que casualidad que el personaje de Tilda es antropólogo en la película. En algunos sitios elido que es botánica, está claro que después entrará en contacto con un antropólogo, pero lo que está claro es que está en un terreno de investigación, de su profesión, aunque no se le ve en el día a día de su profesión, sí que se asuma y se entiende. Y todos estos personajes y estas realidades urbanas y también rurales van ofreciendo poco a poco un significado, ¿no?