TEMPRAT Prefereu espites que aquí comença l'Empatx, l'Embafada, el gran pastí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empanada virtual. Un programa cuinat per... Paul Diglero, per Rampujol, Adriano Calero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Hace poco más de un mes, exactamente el 5 de mayo, los empanados cumplimos tres años y, sorprendentemente, nos acordamos. Qué diferencia la de nuestro primer aniversario cuando invitamos a nuestros oyentes a participar y a proponer, lo que acabó siendo un jolgorio de más de dos horas de lluvia de ideas desde la impuesta comodidad del hogar, lockdown. Y aunque algo menos plural, igual de festivo, fue nuestro segundo cumpleaños, pues empezábamos en Canfabra, parógicamente, soplando las velas, las dos nuestras, pero también las 20 de la editorial Astiverri, las 100 que habría podido apagar nuestro querido Satyajir Rai y las 200 desde el último suspiro de Messi Bonaparte. Cifras y más números para celebrar la vida y la muerte y lo que queda tras ella. Y ahora que es la empanada, ya no son dos, sino tres. ¿Qué lástima tener que esperar al cuarto para poder celebrar? ¿Por qué será? Será. ¿Será que ya no nos importa tanto festejar que nos falta un Ferran con su batuta o calendario? ¿O será que nos hemos hecho mayores y vamos tan liados que empezamos a pecar de desmemoriados? Ninguna teoría es descartable, pero si lugar a dudas, la memoria es la culpable. Pues como escribe Jorge R. Rueda, la memoria es cruel y caprichosa, nos persigue cuando huimos de ella y huye de nosotros cuando más la necesitamos. Hay la memoria, selectiva, interesada, pura distorsión, dependiente de una percepción errante, crea recuerdos tan fiables que Curus Agua, filmó Rashomon y hoy en día no solo hablamos de una obra maestra, sino de un efecto, de un comportamiento psicológico tan universal como inabarcable. Y es que los recuerdos son como plastelina, se estiran, se acortan, se adaptan a nuestra subjetividad y nos engañan, nos traicionan, así como la publicidad nos persigue escondida desde nuestro algoritmo, se basan en nosotros, pero no nos conviene, pues hay demasiada mentira en nuestra verdad. Hay la memoria, ya sea de elefante o de pez, no nos podemos fiar y sin embargo, solo contamos con ella para mejorar, la necesitamos para la transmisión generacional y aunque veces tenga forma y cuerpo para nuestro testamento y material. Por eso, lo mejor será que tiremos de cultura, que busquemos como siempre hacemos la realidad presente en las muestras del pasado, también inmediato, pero olvidando los ejemplos que recuperan épocas pretéritas con la perspectiva moral actual más bien centrémonos en aquellas formas que un día fueron presente y ahora son la memoria del futuro, como el granica de Picasso o como las huellas de la metralla en más de una fachada local, como las tres chimeneas que nos recuerdan un pasado industrial y una lucha obrera con reducción de jornada incluida, o como esta empanada, que aspira a ser un simple entretenimiento y, así mismo, la memoria del mañana. Sabiduría, hermano Adriano. ¡Que caló, chiquillo! ¡Hací lo que nada, Adriano! Sabiduría, hermano Adriano. Moltes coses no recordan en tu. En tu, en tu, en tu. Yo he recordado perfectamente la caló café a que te has tomado. Sí, de hecho... ¿Vais que he venido con camiseta técnica de...? Bueno, es como... le llaman ahora lana marino. Es lo que se lleva ahora... ¿Lana marino? Sí, sí, sí, porque... ¿Lana marillo? Se supone y puedo comprobar que aunque sudes mucho, no hueles. No hueles. Es verdad, ¿eh? Es una camiseta que tiende a conservar el buen olor. Así que si os vais por ahí de Peregrinaje al Camino Santiago, muy recomendable... ¿Cómo es el caso? Si os vais al Camino Santiago, o si venís a Radio Fabra a grabar. Muy recomendable también, ¿eh? Hauría de haberla encarragada. Si voleu perdre unos kilos, unos kilets a la sauna... No, però avui s'està millor. Sí, sí, sí. Dic que era condicionado. Dic que era condicionado. I aquest grau que ens ha enrotovit. Però, o sigui, ho sàpiga molt, o no? Sí, sí, sí, sí. M'ho farà caixó en déu, molt potent, la reflexió. Si m'has tocat tots els palos, la part de memòria... Si voleu ser, també en fones el meu cor. Mira, que feia... Ara feia un temps que no fem programa i es nota les xupades, aquí, eh? Les lafades, eh? Ens trobàvem a faltar una, a la meva. Ens trobàvem a faltar, sí o no? Tu, els mesos, sí o no? Jo crec que ens trobàvem més a faltar nosaltres entre nosaltres que ells a nosaltres, però bé, oi, per pesados no nos ganan ni dios, así sea, de dos meses en dos meses. Eso. I venimos con memoria perdida, ¿no?, en cuanto al aniversario, pero con memoria reflexionada en cuanto a los ejemplos culturales que os traemos, ¿no? Sí. Yo creo que, como tenemos chichilla... Muchas. Y las anétodas ya saldrán en cada ejemplo cultural, ¿por qué no entramos con esa agenda, menú, menú, agenda? A ver si te'n recorda. A ver si te'n fa, Mòria. Com anava. Yo creo que hice el menú del día, ¿no? Yo hice el menú del día y va a comunicar... Crec que ho has fet malament i t'has sortit bé. Anem-hi, doncs. Som-hi. Ens podreu trobar a... Facebook empanada cultural. Twitter empanada cultura, sense l'L. Instagram empanada cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Manuda al día. Bueno, avui gaspacho o què? Sí, sí, estamos muy cerquita del gaspacho. Estamos cerquita del gaspacho. Espero que haya, al menos este verano, un gaspachito que quede. Un gaspachito cultural, eh? Un gaspachito cultural. Un gaspachito cultural. Salmorejo estibal. Exacte. Todo lo que pueda repetir. Eso es. Bien de ajo. Oye, ¿y nuestros platos repiten hoy o qué? Sí, avui... avui és un plat d'aquests que m'agrada dir a l'Adriana. A l'Adriana. És intentar calçar un tema que jo ja volia aportar amb el tema que ha proposat que, en aquest cas, ets tu Adriano, que és memòries, no? Jo, en aquest cas, he intentat buscar-li aquí els 3 peus al gat. 3 peus, es diu? Sí, sí, sí. I més en el programa d'avui podien ser 17. Ni un ni dos ni tres. La memoria, yo creo que hay tantas capas en ella, ¿no? Siempre jugando con esa idea temporal. Que digo yo como de cebolla, ¿no? No es linear el tiempo, ¿no? Son capas superpuestas, unas enteodras. Mira, esto me viene a... me recuerda a la serie, que ha acabado hace poco, segunda temporada, de Rasi Andol, que no me ha costido nada. No le acaba tan cara, perquè la vaig deixar a mitja. La primera temporada era boníssima. La primera temporada estaba lo espacial imprítido en la repetición temporal. En la segunda se ha ido más... Sí, volen estar en ese diálogo espacial temporal, pero lo espacial tiene más importancia, ¿no? Que si volen ramomorar els nostres ullens, hi ha un programa de Rasi Andol, que va a portar el Ferran, mentre li patava a el Carles, perquè el Carles... I no hi ha de segunda temporada? No. És el programa de Memories o Memories amb una forma alternativa d'entendre el que és una memòria. Perquè, al final, una memòria també és persona major que he relat de sovida, que són les memòries, no? Doncs en aquest cas, portem un còmic no... de moment... El taparé una mica, perquè per qui ho estigui veient en vídeo, no és Mengel Spoiler, que és un còmic bastant especial, que es diu El Mundo de Itzel. Estàs tapant per l'edat de la noia? O potser no, Carles. Estàs tapant com a... com a... com a... Bravo! Bueno, no passa res. És una señora de 90 años. És com la caja a Pandora. Si la pones delante, què fas? El que farem, el que farem. La obres, no? Hòstia, la Calon s'afecta. Nois, portem un còmic molt especial, perquè és una memòria invertida. És a dir, si estem acostumats a que una persona gran ens expliqui la seva vida, aquest còmic va a la inversa i entendrem per què. I, a més, ho venim acompanyant d'una entrevista a l'il·lustrador del còmic, que és Isac Soler, que li va fer l'entrevista, i que, a partir d'ell, anirem desgràvem perquè és un còmic d'en espacial. Estàs fent la idea de portar-hi la doble, eh? És a dir, explicar la secció en el menú d'aquí. Exacte. Que odio los spoilers. És com embutir. És el rincó de la nevera, on creus que no... Cabenada, però sí. La metió, tot. Doncs algo de aquí, algo català, perquè si anem a parlar de memòria, millor recuperar una memòria que ens toca molt la prop. Avui no ens encertem. La memòria dels cargols, per exemple. Podria ser. Seria bo, eh? I crec que perdem audiència a los 10 minutos. Què dius? 5. Parlaré, no d'un quadre, sinó d'un rapacet de diferents obres de Maria Fortun. Que jo crec que s'havia de portar, a més a tocar. Mariano, Mariano... Marianico, punto R. Marianico, el Fortun. Marianico, el Fortun. Mariano, punto F. Tenim versió català, Maria Fortun o Mariano, el Fortun. No, anem a dir un català. Mamòria catalana, Maria Fortun. El segon pintor més important després de Goya, no? I el primer més important del dinou, català, com a mínim. Bé, hem fet els deberes. Molt bé, per favor. Un lliure, un lliure. Wikipèdia poca, eh? Espera, per què et llibre? Anem a analitzar això. La biblioteca de la Rosa Hengop. Molt bé, ho quedaré ara. Parlem al fila. Jo vengo con la tercera sección, en este caso, sección de cine. Y, oye, tan original soy yo, que... ¿Cómo se llama la sección? Perdona, la película. Memoria, memoria. Esto es un programa de memorias. En plural, yo os traigo una de ellas, que es memoria. Eso sí, de Apichatpong Verasetakul. Después analizaremos este nombre que da tanto juego, nombre tailandés, y es muy gracioso, porque como nosotros siempre vamos tarde, no solo somos unos desmemoriados, sino que, encima, vamos tarde porque se suponía que teníamos que traer una exposición... Se suponía en Fabra y Coach, más que en Radio Frabra, que era precisamente la exposición que recuperaba parte de los cortometrajes y medio metrajes de este gran cineasta tailandés, que se llama Apichatpong Verasetakul. Api o Joe, para los amigos. Después lo veremos. Api, doble. Exacto. Y lo tengo que decir ya, es un obra maestra, su última película. ¿Lo tenía que decir? Ya está, ya puedo marchar. Ya está, hasta aquí el programa. Venga, chicos, esperamos con Ixel, Ixel y sus 90 años, por favor. Comis. Bueno, comencem, comencem d'orillos, perquè avui portem un còmic bastant extrem, bastant extrem titulat El Mundo de Ixel. És un tipus de còmic que realment no hem portat mai, jo diria. És violència, segrestos, violacions... No ha d'aquest que més està farciat de criminals. I direu, hòstia, però els més entesos en empanada i vosaltres, els meus companys, direu. Però... Si ha portat The Boys, que és súper sangrient, ho hem portat... El diálogo lo tienes contigo, porque el que trae còmics eres tú. I tú mismo sabes que ha traído... Però sí que m'hi escoteu sempre, Adriano i Carles, i que us en recordeu també, que hem portat de Outer, aquell còmic tan també tripós que teòricament adaptarà a Taika Waiti. Ja sé vera. Jo, de fet, només recordo còmics molt trajeros per això. No, estem acostumats, però no hem portat mai un d'aquests. Com el Mundo de Itzel, no? I, a més, us asseguro que no veureu ni massa cops un còmic com aquest, ni probablement el portarem gaire més així. I us aviso. I per què? Doncs l'Isaac Sole, que és l'il·lustrador d'aquest còmic, us dirà per què. El que he mirat d'aquesta història és la meva sobrina de 9 anys. Al principi, hace unos años, viene mi prima aquí de vacaciones, mi sobrina de vacaciones, hicimos un... me hizo gracias a hacer un còmic con ella chiquitito, no para vender en Amazon ni nada, sino para llevar a una tienda de cómics y hacerle una foto para que mi sobrina estuviera contenta, en el que ella relataba una historia que era así como muy azucarada, muy de Disney y tal, ¿vale? Y al cabo del tiempo, cuando tengo un ploros 9 o así, decidimos que haríamos un còmic más tocho, más tocho, ¿no? Y toda la historia, supervestia, que sale en el mundo de Itzel, surge de lo que ella me ia contando la historia y yo la iba escribiendo, ¿vale? Y yo no he quitado ni he puesto nada de texto, solo que me dijo ella. Lo único que he corregido es la fotografía. Y creo que fue en uno o dos días que tuvimos el guión completo. Y yo cuando lo estaba leyendo digo, guá, me van a matar. Los padres me matan, seguro. A ver, aquí han sortit, aquí han sortit un par de... A ver, la bomba, la bomba, ara ja podem ensenyar que el mundo de Itzel en gran, tan medio, un gran còmic, muy bestia, guionizado por una niña de 9 años. Que es la Itzel. Me ha dicho gracias que su propio tío ya no lo trata de sobrina, dice mi prima, o sea, ya se ha llegado a creer, ¿no? Yo creo que eso... El fondo es estos engaños del propio lenguaje que en el fondo traen al presente una realidad que tú estás pensando, y es que ya no la ve como su sobrina, sino que la ve como la prima. Me ha dado mucha gracia también el tema de la... corregiendo las faltas de fotografía. Sí, pero, Laura, obres la primera pàgina, què diu aquí, Carles? Diu, diviértete buscando las faltas de ortografía de este còmic. Vull dir que s'han corregit així, com així. Ok, informan parte de la realidad de una niña de 9 años. No sé si los ojos en la mano que veo... Clar, ho entenc. Exacte, ja posarem imatges en pantalla, però realment és un còmic molt trallero. És un còmic que, també, ell mateix, l'Isaac Sole, que és l'il·lustrador, crec que ho ha segut plasme molt bé, també, les violentades d'aquest còmic. Està ple de seguir fetge de tripàs, de caps arrencats i de tot. Però, Laura, que és el que fa més gràcia, que és que al final, com que ve d'una nena de 9 anys, les històries són... No us espereu, òbviament, aquests fils argumentals lògics, sinó que ja hi ha finals abruptes d'aquests finals. Hi ha una història que me'n recordo, que més li vaig comentar a l'entrevista, que em feia bastant de gràcia, un d'aquests capítols. Són mini-historietes, i penseu que són mini-capítols de dos pàgines. I un d'ells era una noia que la segresten, que la torturen, que no sé què, i de cop... Bueno, de cop, li tallen el cap. Però ella aconseja escapar. És que ella, sortint victoriosa, m'he escapat d'aquí, i diu, però va tropezando, perquè no tiene cabeza. No ve la... Exacte. Hi ha una guionista en potència. Em recorda el meu germà Miquel, que de petit, i potser hauria de tenir, si no, 9 o 11, però ell canalitzava tot aquest nervi, que tenen els nens en aquesta edat, fent els anomenats còmics de violència. I en alguns ells sortien profes d'alcohol, eh? I, evidentment, ens acabaven acribillats entre ells. O sea, que ve que els nanos i les nanes tinguin una mica aquesta via de escape. Bueno, ja veis el que tenéis que hacer, que es llevarlos a colegios de monjas y de curas, porque así salen los hispos. Exacte. Com a Miquel i jo, com a Miquel i jo. Tiene futuro, seguramente, cuando deje atrás toda esta religión. Igual nos encontramos que es una chica modosa del futuro. No lo sabremos nunca. No, a més, és molt interessant, perquè... ho posa com... que Itzel, com a guionista, però l'Isaac s'autodenomina, a part de... Tiet Isaac, a més, em va dir... Jo em poso Tiet Isaac per si passa alguna cosa, el còmic, que no sé per mi... Ara ja ho saben. Ho sento, Isaac. M'he passat el enlace, el contacte, no? I estic buscant per la red i no trobava nada. És difícil de trobar. Aquí entrarem després, perquè ja tenim aquí també... podríem dissensures. Però és un còmic que em fa gràcia que ell mateix s'autodenomina l'esclau. Ell és l'esclau de la nena, però també ella tenia molt clar... Com volia que fos el còmic? Ell, a sobre, s'ha anat dibuixant i s'autodenomina així. I em va explicar una història molt interessant. Jo amb l'Isaac em vaig trobar al cell del còmic, aquesta última edició. Jo ell el coneixia, perquè de fet els he portat aquí, a part d'aquests tres còmics més d'ell. Sempre ell és bastant traller-ho, també. Vull dir que potser la referència també de la napota és això. La memòria que ella, amb amado... Ell, normalment, de ambula per humor negre, també toques de violència, però és com un altar rotllo. De fet, té un últim còmic també que es diu El planeta de Melina, que és, potser, algun més dramàtic i... Aquesta portada? Sí o no? És una mica... Polanski, la semilla, el pòster de... Rosemary's Baby. Ah, bueno. Un punt. No sé si té massa a veure, però... Sí, sí. Doncs el que us volia dir és que dins del cell del còmic, que és quan el vaig conèixer, i quan vaig agafar aquest Mundo de Itzel, i vam estar xerrant, em va explicar que ella, el dia que vaig anar, és el primer dia al divendres. Havia d'anar al divendres a firmar, la nena, i que estava supermotivada, que no sé què, i que al final va agafar mal de panxa i va agafar una pataleta màxima. Un tant de nervis, o què? No sé, però... i al final va aconseguir... Perquè, clar, això és com véns un dia o no, i al final va aconseguir que pogués venir el dissabte, i, bueno, ella es va quedar allà, con toda la gente, como si fuera la reina del Cidero. Veo el futuro de este grande. La foto també és molt chula, la foto és superpunqui. Hay potencial. Hi ha una cosa que ha comentat, que és... ¿Hay mi madre que van a decir sus padres o mi familia? Doncs ens va dir això. Yo pensaba que cuando dice la historia, esto es muy fuerte. Y dije, me van a atar mis... sus padres. Y no, la verdad es que no. Saben perfectamente que aunque una persona se le ocurre en estas cosas, sinceramente no tiene nada que ver con su vida. I aquí, entre, jo crec, no, és una cosa que també en parla amb els còpsia, que hi ha diferència entre el que és l'autoria o la creació, el creador i la creació, per dir-ho així, aquesta separació, per molt que puguis volcar això, que és el que deies tocar-les, que a l'escola sempre havíem dibuixat mil coses i coses... Bueno, xunguíssimes, segurament, i que després... Per relaxar, per relaxar una mica a tantes classes. Jo era menys de dibujar i de posar-les en pràctica, però el que sí és cierto... És que... Eres de acción, es que, joder... Tu i la nen ja foten, ja estàs de... Tu i la nen ja foten, ja estàs de... La malaltia que tots llevamos con nosotros mismos. Yo antes quería decir una cosa y es que veo el futuro de Itzel, descartando ya su tío, me estás ensombreciendo. Yo soy el auténtico talento. Deja ya de usupar mi personalidad... Y encima a ganar bombo a partir de la anécdota de no, que mi sobrina tiene 9 años. Y la verdad, aquí la mente creativa es Itzel. No només és la ment creativa, justament en va bé que em dius això, perquè no només és supercreativa, sinó que també té una personalitat. Ella s'autodenomina d'una forma que em va flipar, com ho va explicar l'Izac. I ella, per exemple, no és nada violenta ni nada. No tiene ningún tipo de relación con la violencia que es en el cómic, ¿no? Mi sobrina se autodemondomina como... Gótica, rapera y otaku. Fantástico, guai, oye. Y resulta que ella también lo que le gusta, como es un poco así, un poco gótica, es historias de asesinos en serie que salen de YouTube. Y supongo que fue lo que le esperó un poco a decir, bueno, pues ya que hago un commento hecho, lo voy a hacer de violencia saco. Y le salo todo este plan. Está claro que la inspiración está ahí. Sí, sí, sí. Ahora, lo que más me ha gustado es esta manera de presentarse con tres tonos estéticos, ¿no? Sí, sí, sí. Con tres tribus urbanas, que no es que vayan de la mano, pero... ¿Y vas a decir algo? No, estaba pensando en el crimes de Carles Porta y de que le da mil vueltas la niña esa. Sí, sí, sí. Bueno, ahí ya lo veis, crimes, creo que es una serie que la peta, ¿no? Totalmente. Y con suma y crimes, y en el fondo, ¿por qué? Porque da mucho morbo, ¿no? Toda esa realidad oscura. Ahora, cuando hablaba de su sobrina, me hacía gracia, pero decía, no, sí, ya no es violenta. Y eso me recordaba a estos típicos asesinos, ¿no? Que cuando van al vecino de turno, era un buen hombre, parecía buena persona. O a... no muerde. Totalmente. No muerde. No, però més en va bé que diguis aquests... aquests... els tres motes, de otaku, còctico i tal, perquè el còmic mateix té tres parts. O sigui, a veure, parlem d'un còmic, que, a més, que és una amacatació molt de llibre. Si us hi fixeu, és una amacatació molt de llibre. Però, bueno, que quan obres és un còmic total. Però hi ha tres parts. Una és el còmic heavy extrema. El segon, que, a més, és un gil brutal, és allò que comentava que va fer abans, previamente, com una mena de còmic Disney, que està abusat, jo estic amb les històries, que, per al final, són històries maques, històries d'aventura... No són Disney-gore. No, no, no, són històries divertides i... maques, no sé, saps? I la tercera part, ja per ramatar, és una mena de preguntes i respostes que li fa el propi tiet a ella. I són preguntes, m'hi haig d'obrir, així, al azar. No sé. Aquesta acción del año te gusta más. Pues invierno, porque la nieve... Por la nieve y estar con una mentida. O sigui, al final li va fer com un... un preguntes i respostes, xorres, algunes coses més, o libro favorito, o coses així, no? I jo també us ho il·lustre, no? Jo també, és un tancament de còmic que aquí també va entrar la meva pregunta, perquè és un tema que va entrar quan jo parlava amb ella, al cel·le del còmic, no? De dir, vale, però tens un còmic així, però a la que... lo que deia Estudrià, no, a la que busques una mica rebusques per internet, ni referències, ni... O sigui, és com que està bastant amagat, aquest còmic. I li vaig preguntar i em va dir que, bueno, que és un còmic que, òbviament, havia portat cua. Otra cosa que ha passat és que, cuando lo puse, el còmic, para que se vendiera, en Arcan comis, que están en Barcelona, en el centro de Barcelona, que hay Chuplà, resulta que me pasé la semana siguiente y me dijeron, tío, te has pasado un huevo, te has pasado un montón. Hay gente que ha llorado leyendo el còmic, pero no ha llorado de risas, sino que ha llorado de grafeta mucho. Incluso hay gente que me ha dicho, oye, pero como puedes tener esto aquí, vendiéndolo aquí, esto es un corrupción de menores, no sé cuánto, y digo, guau, la que me va a caer... La que me va a caer, al final no ha pasado nada. Simplemente he cogido el còmic y lo puse en una estantería muy arriba, y ya casi no se ve. I palante, eh? Això és perfecte. O sigui, al final, fer soroll forma part del joc. Però estic d'acord amb el que deies, Adri, i el se ha metido por medio... Hay un poco de síndrome de niña prodigio, en això de las preguntas y respuestas del final. Al final, es ella, i que ella tiri d'endavant, o sea, els mateixos dibuixos, que sucupita a ella, no? M'agradaria una següent versió, una ullibra, on tot us centralitze és ella. A ver, está claro... Hemos copiado el mismo tono cachondo, que en el fondo propone el libro. Está claro que yo, si me pongo serio, veo ahí casi un homenaje del tío, del tío que, ciertamente, estará orgulloso de la creatividad de su sobrina, y que, gracias también a su talento, como ilustrador hostia, dan lugar a algo diferente. No tengo ni idea hasta qué punto, ¿no? Realmente hay un hilo conductor que te permita entrar, y realmente, ¿qué sé, una historia que te absorben? No sé cuánto hay esto. No, perquè són historietas molt curtets. O sigui, penseu que el guió, per cert, tota l'entrevista estarà publicada, també, al mateix moment que ha sortit el programa, a Sant Cera, i en un moment, també, de l'entrevista, comenta que el guió, en realitat, es van reunir, que cometes ells dos, i en dos dies va estar fent els diàlegs i tot. A partir d'aquí ells sí que va estar una mica més il·lustrant. Però crec que és molt... Hi ha moltes històries que són allò de escritura automàtica. Aquest procés creatiu que és molt xulo, que és, a vegades, el simple fet de vomitar alguna cosa, no? I mai millor dir, perquè també hi ha d'això, per aquí. Però treure, treure, treure la creativitat... També el tras i el dibuix d'aquest tio juga una mica en aquesta direcció. És algo com molt ràpid, com diríem... Hòstia, ara sé que no té reveure amb el to, però quan parlàvem de Josep, que el tio no fa ser un il·lustrador de la premsa amb qüestions bélices, i havia agafat aquest tras una mica per portar-se'l a la pel·lícula, tenim alguna cosa d'això, també? Sí, sí, sí. Jo crec que encaixa bé, perquè al final també són família, una filla del... no ho sé, desconocida del vecino... Dius dius. No, no, esto nos pone ya en alerta a ver qué nos depara el futuro de este tandem creativo. Ya sea Isel por separado, ya sea el que seguro como ilustrador y como dibujante seguirá, pero lo cachondo es que si tú buscas el mundo de Isel en Google, lo primero que te aparece, es una cuenta de Facebook y de YouTube que realmente juega en la línea contraria, o sea, realmente es el mundo de Isel, es un tono que ofrece de la ropa, muy cookie, muy infantil, o sea, se ve que hay un mundo de Isel que juega más en la línea infantil y que habría que esperar, pero no tiene nada que ver. Debajo de ese jardín de hierbas... Quiero pensar que no es la misma niña de nueve años, que antes promocionaba este tipo de ropa cookie. No, pero al casí canvadí... El casí canvadí... Es lincho, o sea, ese jardín y debajo los escarabajos y la oreja. La oreja, la oreja. Doncs sí que em va dir l'Izac que estan en procés de crear justament xarxes socials, que el còmic es troba a Amazon, o sigui, com a mínim, i ja es podrà comprar. I altes prestatgeries, de certes, molt amagat algunes com Arkham Kadito o altres lliberties, d'aquí Barcelona o Rodalies, també el trobareu molt a l'Izac per salons i fires i tot, o sigui, si podeu, busqueu-lo, perquè també té conversa interessant, com a mínim, amb còmics censurats, que ja també és un tema interessant. I res, jo només falta dir, jo crec, que allarga vida dels nous creadors. I tant, que sí, tio. El top és. Tiet Izac, però el seu... No, no, no, Tiet Izac, després és Isac Soler. La portada és boníssim. Clar, clar, jo ho va dir ja. I Cél Hasals i Tiet Izac. Me lavo les manes per si acaso. I de Arkham, perdona, el nou llibertat del Tiet Izac. Seguiran a quadros. Puta mare, doncs estem amb això, ho seguirem, ho seguirem de prop. Clar, quan pensem en un art local, art proper, art català, com hem dit a l'inici, no? És fàcil que el primer que ens vingui al cap siguin els grans tòtems, i això ho preguntes pel carrer, aquí sigui, aquí mateix, on sigui d'aigua, no? Pensem en Gaudí, pensem en Miró, pensem en Dali, en Jimona. Però tots nosaltres sabem millor que ningú, fins a quin punt la nostra memòria, mai millor dit, s'alimenta d'arrells africanes, d'arrells magravines, d'arrells algerianes, en un país on la multiculturalitat està superpareixent. Superpareixent, no? I qui millor, no? Sempre ho hem contat, el mateix Raval, en general. Parlem de Barcelona, però de qualsevol altra ciutat o poble. És un país molt multicultural, el nostre. De fa molts anys, això. La cultura de Barcelona sempre ha estat allà rebent, com a mínim, mariners europeus. Sempre ha tingut aquest accés, no? Exacte, i el comerç, que sempre ha sigut com ara. Exacte. Ho podem tirar, ho podem estirar. Podem tirar molt enrere, en aquest sentit. I precisament per això, avui parlem d'un autor que va trobar en les cultures i els costums del nord d'Àfrica la seva gran inspiració pictòrica. Franco. I les marxes verdes, exacte. Exacte. I aquests fragmentos, aquestes de Cortes de Catana, en la secció de l'art. Mario Franco Fortun, no? ¿Aquí la vostè és? Maria Fortun i Marçal, que convidia a l'Adri. Andelante, por favor. Imagina-vos, el tenim aquí, en formato invisible. Sí, semblava el Tetris, tio. El programa de la Prima Chenco, que tu hiciste la broma de... Maria Prima Chenco, i tu, passe, por favor. Avui tenim a Maria Fortun i Marçal. Comencem a obrir camí en aquesta al·lambra d'Isa Calvénif, un altre Isaac, no el de còmic. Aquí parlem del sol positiu. Per parlar del que se'ns dubta, és el millor pintor català del segle XIX. I aquí, ara, a continuació, podem veure un retrat seu, que va fer Federico de Madrazo, que us hem viat avui. Avui veiem bastantes obres, les teniu ambiadetes, i espectadors i espectadors des de la pantalla. Tenim aquest retrat de Federico de Madrazo, el pintor que s'acabaria convertint en el sogra de Fortun. Ja que Fortun es va casar amb la seva filla, Cecilia, i el veiem en un modo muy postureo, que recorda una mica Becker i Alain Pau, però sobretot, el veiem aquí, amb aquest retrat o tres quartos. Con todo su flor. Un poco despistado, también. Con pinta de científico loco. Es un mix de Becker i Albert Serra. Sí, sí, molt bona. Es Becker, si lugar a dudas, pero versión catalana despistada. Doncs amb aquesta mescla estrambòtica que acabem de parir ara mateix, aquí empanada, parlem d'un autor amb una obra plena de llum, de color, de mescla, de mastissatge, d'una manera d'entendre l'espai i la composició que trenca amb els canons anteriors. El seu art va obrir una finestra al Magreb i a les seves tradicions, per fi deixant enrere tots aquells tòpics de fantasia, de somni, de les milions de nits, que arrossegava l'imaginari occidental sobre el món àrab. I Fortun comença a trencar amb tot això. També parlarem d'un Fortun com un creador que va morir massa jove, que es va convertir en memòria massa viat. Va morir a Roma quan només tenia 34 anys. 36 estil llegint aquí a un cantor, 34 allà, però bueno, tot... Quina mala memòria. 34 o 34. I fins aquí la secció d'avui. No, un cop allà, és a dir, Fortun crida l'atenció... Perdó, no. Sí, sí, crida l'atenció, com a mínim la meva. Com a mínim la meva, eh? Em remuntem a l'estatgegi, això, Carles. Evidentment. Evidentment. No tens memòria. Exacte. Comencem remuntant-nos en la infància d'aquest Fortun. Fortun era un noi de reus. Neix a un nou de juny de 1834 en una família humil, i l'adolescència se li complica quan el seu pare mort i es queda orfa. A partir d'aquest moment, es crida pel seu avi, Maria de les Figures, que era Saré d'ofici, era un home que treballava a la Serra i tenia un llatran volant de figuretes, de siris. Exactament. I amb això que els dos marians van decidir deixar reus i empendre un viatge a peu a Barcelona buscant un futur millor. Un cop allà, Fortun crida l'atenció amb una sèrie de retrats i caricatures del que veu pels carrers, amb dibuixos pintats amb sanguina, que és aquest llatricius amb l'òxid de ferro, que li donen un color a taronjat els dibuixos. I serà gràcies a l'avi, aquest avi de les Figures, que tindrà la sort de aconseguir una matrícula a l'escola de la Llotja, on serà educat per grans mestres, Milai Fontanals, Riga, Lorenzale, que van ser molt influits pel romanticisme alemany, per la pintura Nats Arena, que us preguntaria això de la pintura Nats Arena, que no és el que és. Doncs era un tipus de pintura que pretenia a recuperar la memòria de l'Art Cristià. A continuació, veurem un exemple, que és la segona imatge d'avui de la secció, que és Itàlia i Germània. Per favor, muchas gracias. Powerpoint, qué bonito. Itàlia i Germània de Frederick Overbeck. Molt ràpidament podem veure aquestes influències dels mestres de l'escola de la Llotja, que van acabar influint a Fortun, amb un quadro que està a la Pinacoteca de Múnic, que està molt inspirat, en general, a l'Aqueta Arnats Arena, en la pinça neta i honesta del 480. Podria ser una mena de reescriptura del primer reneixement. Quadres com aquests influeixen en Fortun, que comencen a pintar i a pintar paisatges retrats precisos, com és exactament Àdria, aquesta imatge que ara estàs mostrant. Flora Esteve Nadal. Són retrats precisos que es coneixen amb el nom de Vera Efigies, de buscar aquesta realment proximitat amb la realitat, en aquest cas, una membre de la Burgesia Catalana, d'una família com és Esteve Ayn Nadal, no? Flora Esteve Ayn Nadal. Doncs bé, en aquesta etapa inicial també trobem les primeres motivacions espirituals de l'artista, després de la imatge de Flora. Trobem... Què passa? S'estan hablando, no? Molt bona. Ara tenim una connexió entre les diferents obres passades. Àdria, no et donen més feina en muntatge. Aquí hi ha una pàgina de còmic. Jo estic veient una pàgina de còmic amb les distrites viñetes. Això és per la influència dels còmics que traïs. No el plano contraplado. En aquesta etapa inicial que comentàvem de fortuna a Barcelona, on el comencen a potenciar, es comencen a promocionar molt, una espècie de waikika, waikiki de l'època, que diuen, este tío lo vamos a promocionar. Este tío tiene talento. La Barcelona de l'any 1855 desopta una epidèmia de còlera i hi ha a refugia, a Reus, el quadre que mostrem... No és un quadre que a simple vista podeu pensar que té a veure amb una pandèmia, però és el quadre de la milagrosa imatge de la Santíssima Virgen de Caral, la patrona de Reus, i és el quadre que pinta, en confinament, refugiat a la seva ciutat natal, que es converteix en una mena de refugi artístic i religiós fugint de la pandèmia, de l'apidèmia, que estava massacrant Barcelona, pel còlera. Però el que acaba donant fama internació a la Maria Fortuny són les seves habilitats en la coneguda pintura de gènere. La pintura trendy del segle XIX, que eren escenes d'interior, amb personatges d'indumentària Rococo, i que ho estava patant a París. És allà on Fortuny troba la clientela als galeristes, que li donaran fama, com és el cas d'Adolf Gopil, que és el que el catapulta, i això no ho teníem aquí. Aquell moment seguia molt encurada en les tradicions neoclàsiques i es resistia a aquest canvi. El flow estava en París. I llavors, per això, és el que realment li va donar la fama. Ja us faran picar. No és així, no és la fama, no? Què passa? Dos quadres imprescindibles d'aquesta etapa, té moltíssims, eh, Fortuny, però dos quadres molt importants serien el col·leccionista d'estampes i la vicaria. Ens centrem en el segon, en la vicaria, aquest mateix, exacte. Donem-li un cop d'ull en aquest retrat fictici de les diferents classes socials de l'època amb la simple excusa de la firma d'un contracte de boda, que apareix a la para esquerra del quadre, que funciona com a punt de fuga, i que, com dic, li serveixen d'excusa a Fortuny per fer un desplegament de les classes socials. A més a més, insisteixen la indumentària refinada d'aquest Rococo que tant estava agradant a París, en la casaca que porten alguns aquests personatges, que va sorprendre molt a França, ho aconsegueix a partir d'una pinzallada enèrgica que podria recórrer a Goya. Exactament, a la part dreta hi ha un torero. Hi ha un torero... Unes patillas curran el estilopol, exactament. I fliparíeu fins a quin punt el detall de la seva casaca, és a dir, Fortuny espera en tota una sèrie de pinzallades enèrgiques, que, com deia, podien recordar fins i tot a Goya, i en tot el quadre, diguéssim, que es veu reflectida, la seva capacitat de treballar la seda, treballar el matar i treballar el vidre amb un estil preciosista. Però va més enllà del referent. No es queda en la simple inspiració, sinó que realment forja molt el seu propi estil. Però, clar, què passa amb la memòria magravina de Maria Fortuny? Abans de l'èxit que va tenir a París, a Fortuny li sorgés una gran oportunitat com a pintor. A Barna l'interès s'actualitzarà artísticament. Aquestes tradicions neuclassiques que us deia s'estan quedant obsoletes. I vol utilitzar la pintura com a eina de testimoni històric. Llavors, la Diputació enviarà a Fortuny de corresponsal a cobrir la guerra d'Àfrica amb els seus pinzeis. Maria Fortuny, 8 i 23, des del Magreb ens trobem actualment... Home, aquí ja sí que relacionem amb Francisco Franco, no? A veure, ara sí, per final. La Guàrdia Amora de Franco era el dos. Hasta el momento, he de decir que, desconocedor, como soy de la obra de Mariano Fortuny, perdóname, la castellanización del nombre, es un tío que aún no lo encajo. Lo veo aún, o bien, porque estaba en una búsqueda continua. O bien porque soy un ignorante y no consigo ilbanar las diferentes muestras pictóricas. Ignorante somos todos. Obvio, pero un poco más vosotros que yo. Pero la cuestión es... La fauca. ¿Por qué Narices parece estar en manos de diferentes pintores todas estas obras que nos has mostrado? Claro, porque me he vuelto muy loco al darme cuenta de la variedad que tiene Fortuny a la hora. No he puesto las caricaturas que hace de la gente que pasaba por Barcelona, porque es una especie de cosa que así abstracta, pero es que flipa la obra que tiene y la evolución. Tanto te hace unas... Un Disney, com un Disney, com un par de cabetes cortades. Però en cualquier cas, i torno al cataràs, crec que els quadres a partir de la vicaria, i ara que entrarem en la Batalla Tatuana, amb aquesta música que ens està acompanyant, crec que sí que defineix més un art de Maria Fortuny, com un fortunyisme, realment es parla de vegades d'un fortunyisme, com en els quadres que ara estem entrant. Llavors, si us sembla, anem a fer, és a dir, molt brument, dir que Fortuny, a part d'aquesta pintura preciosa de la vicaria, també és una pintura orientalista, que es preocupa per representar el poble i les costums del Magreb, amb un altre artista català, que és Josep Capit Tapiro, que s'instal·larà a Tànger i que es vol operar una pintura ethnogràfica. Però, dit això, el que crec que podem fer ara és un joc de comparacions entre la Batalla Tatuana de Dionício Fierros i la Batalla de Tituan de Maria Fortuny. Comencem amb la de Dionício Fierros, un pintor romàntic especialitzat en escenes històriques, que remarca l'època del moment. Fixeu-vos, realment, que amb aquesta composició està treballant una cosa molt enfàtica, que destaca per sobre de tot la figura del general Leopoldo Donel, és el quadre anterior a... no, l'altre. Aviam? No l'hi miris la pantalla de la Diara. Ara volia fer com que passen els slides. Estan passant. Em va molt bé, perquè, clar, és a dir, aquesta idea de la multipantalla, és a dir, tenir la secció... No, no, sí, home, sí, esclar, si et fixes aquí. És minority report. Aquelles pel·lis que passaven a l'Altiga Casa Àsia, l'Altiga Casa Àsia, que estava a l'edifici modernista de la Dional, veies Gostin de Schell en tres pantalles diferents. És el mismo, pero es donaría no fortuna. Exactament. En aquest quadre que tenim ara present, fixeu-vos com destaca la figura de Leopoldo o Donel, amb aquest gorro d'arròs, que és d'ella, que és el gorro típic de l'exèrcit del moment, que està avançador, ha sortit avançador contra les tropes de l'exèrcit marroquí, que sí, sembla una escultura. Retratarà que la podien agafar i endur-se. I això és una bandera espanyola? Evidentment, l'exèrcit arribant a Marroc, guanyant la guerra del Marroc, i realment podíem parar d'una visió quasi-reduccionista del que va ser el conflicte. Però, ojo amb la versió que fa Fortun. Titulada l'expugnació del campament marroquí per les tropes espanyoles el 4 de febrer de 1860. Clar, tenia ojo amb aquest quadre, perquè tenia tots els números per són desastre. És un quadre inacabat, és un quadre de propaganda bèl·lica, és un quadre sobre una batalla que Fortunes va perdre. L'exèrcit espanyol feia dies que hi era. Però té cinemascope, i això sí. Más que cinemascope, ultrapanavisión. Más que cinemascope, és l'ultrapanavisión de la pel·li de los odiosos anchos, de hateful entrant. Exactament, és un retrat impressionant. A més, és enorme, estem parlant d'un quadre a tres per veu, que basta no sé quant temps a l'estudi inacabat, i que té alguna cosa d'aquest plano de western amb el cel i la terra tan ben distanciats, que aconsegueix reconstruir el fragor del conflicte que va posar puni final a la guerra entre Espanya i Marroc. Seguim identificant el general O'Donnell. Hi ha una ampliació que també mostrarem d'aquest quadre, on es pot veure clarament, que ocupa quasi com la punta d'una piràmide. I, a mà esquerra, trobem el brigadier Victoria Sogranyes, que va morir aquell dia a la batalla de Tetuán, i a la dreta, el general Prim, em gorra d'arròs, com deien, a punt de fotre-li un cop d'espàs a un garrer àrab que està al seu costat. Aquest és el general Prim. Aquell d'allà és el general Prim. Per si no ho sabeu és l'home de l'escultura davant del zoo, el part de la citadella. Correctament. Jo m'acabava convenç a Madrid que sí, que la citadella militar s'havia d'anar a la merda i fer un part de la citadella i celebrar l'exposició i venir a la modernitat a Barcelona. És temenda, el tenim allà, amb aquesta posició de base, de la situació de piràmide. A sota de tot trobem el príncep, molt allabàs, del bàndol contrari, fugint el galop acompanyat pels seus genets. Però, clar, donem-nos a compte, com, aquí, fortuny, està canviant el concepte de pintura històrica, amb una pinzallada nèrgica, nouament, amb una concepció innovadora de l'espai, que ja trobàvem a la vicaria, i una barreja de colors per representar la furia, el caos. És molt més expressiva. Com a mínim, després d'haver mostrat el quadre d'abans, potser aquest té una força. Molt, el caos de la guerra, també, en el fons, hi ha una pluralitat, no només a nivell de personatge, sinó, com deies, també, en el trànsit amb els colors, que fa que, finalment, el resultat, la percepció que tenim del quadre, és molt més completa, molt més potent. I tot i l'estil artístic, evidentment, que, a darrere, té un punt quasi de retrat real. Sí, exacte. Ell va ser enviat, com a... Diguéssim, no com a reporter, però sí com a corresponsal pictòric, al Marroc, en diferents ocasions, i tot i no ve viscut en primera persona aquest conflicte, és capaç de donar-li un realisme molt gran, però, sobretot, sense perdre vista aquesta capacitat moderna de tractar l'espai, de tractar els colors... També podem parlar, des de dir-hi, com aquest cel dona una calma molt bèstia, que sota, quasi separat per una línia superclara, és tot caos. Una calma i un caos que... que xocen, no? Per cert, un quadre inspirat en les pintures de Horace Bernet, que van impactar molt a Fortun. I ja us podem veure aquest quadre. A part de la pantalla, molt ben vist per la biblioteca de Fabra. Els curmatratges de Maria Fortun. Què va fer viatjar en el futur? Jo quiero ir en persona a disfrutar... Evidentment, si voleu veure l'obra de Maria Fortun, podeu anar a la biblioteca de ma mare, que té uns llibres preciosos. Rosagenjo, gran pintora. Però també podem anar al Menac, perquè ja tenim l'obra permanent de Maria i Fortun, i ens podem posar les botes. Ara que tu t'heu dit la sort... Ara que tu t'heu dit el Menac a veure l'exposició de Tarner, deixeu Tarner, que està molt bé, també. Que ha cantat molt bé, Tina Tarners, però la seu lampau. Molt, molt, molt, molt. Com està parlant d'aquesta exposició? Potser ens parlaràs en un futur, no ho sabem. Jo ho veurem, sí, perquè jo crec que dona això. Però també tenim en Maria Fortun. En qualsevol cas, podem seguir parlant hores i hores de l'obra de Fortun, no te l'acabes, té un faus, té odalisques, té dibuixos de Granada, Madrid, Barcelona, el Magreb... Però jo crec que és millor acabar amb una curiositat, precisament, sobre la memòria. I és la següent, Fortun era un gran col·leccionista de màscars d'armes de teixits. Fins i tot va canviar un quadre que tenia per un espai antiga. El que no hauria imaginat mai és que l'última peça de la seva gran col·lecció seria la seva pròpia cara. I aquí podeu veure la màscara funerària de Maria Fortun, feta amb guix, amants de l'escultor Jeroni Suñol, i ens donem compte de fins a quin punt en aquest país, i en molts d'altres, però, principalment, en aquest país, funcionem així, no? Teníem un negre dissecat a Vanol·les, abans de les olimpiades. El general prim, el mateix en el prim mumificat a Reus, que també el treien a passejar i van fer rèpliques que sortien a 4.000, però amb això vull dir que la memòria no només té a veure amb el rescat d'una època, d'una guerra o d'un cos, sinó també amb una lluita contra l'oblit, amb un acte de resistència contra el temps, i fins i tot, i aquí recuperarem aquesta màquina, fins i tot en un intent absurd de trepar aquest temps, d'exhibir-lo com si fos un trufeu absurd. Escolta, és el padrino, eh, tio? De fet, està molt malament partint de 34 o 36. El doné igual, el veig més a voltar als 50. Està molt groc.Això és segur, això és segur. Cony de que heu morit en jove, que tothom. Tinc una mena de problemes estomacals que portava a Rosaland des de feia temps, però poca, conya. Ui, Carles, que jo vull en camí. Aquí tothom apeteix molt de l'estómac, eh. Jo vull en camí, no de ser el pròximo fortuny, eh. Sobraron los viajes a Marruecos, que tanto Tajín y tanto Cuscus lo dejaron fin. Cuando vayáis a Marruecos y a la India y a estos sitios, porque luego os pasa como fortuny, que va a morir a Roma en 36 años. Bueno, yo recomiendo los proyóticos. Los proyóticos va muy bien, eh. Pero esto lo dejamos para otro programa. Oye, vamos bien hoy, ¿no? Me encanta. No sé, no vamos tan bien, porque ahora vienes tú. Vale, gracias, gracias. Pues si voy yo, voy yo, vamos ahí, venga. Vamos al flow. Cinema. Eso, eso. Me encanta empezar con risas, eh, Paul. ¿Has escuchado la tos? No, no lo has escuchado, no. No Paul hará hacer un montaje. No solo me va a quitar estos segundos de tontería, que estoy diciendo si no que me va a quitar la tos de Carles. Por favor, muy importante. Que cuando suena Balabanof no puede haber tos ninguna. Bueno, vamos, vamos en serio, ya, vamos allá, vamos con memoria. Con memoria, en este caso, con la película Memoria. Os animo a que seáis muy específicos en vuestra búsqueda, porque veréis que memoria parece en 800 millones de títulos. Hay muchas películas tituladas también memoria, cortometrajes igual, pero seguramente ninguna, como la película de la cual vamos a hablar hoy, es memoria, así en castellano, no traducida, no es memory, no, no, no, es memoria de Apichadpong Veraceta Cool. Toma ya, ahí vamos. Y aunque a más de uno les sorprenderá este nombre, la dificultad de pronunciar este nombre, lo vuelvo a repetir, Apichadpong Veraceta Cool. Que sepáis que a muchos de nosotros lo que más nos sorprendió es ver este nombre, firmando una película con un título en castellano, que además estaba rodada en Colombia y que a su vez estaba encima rodada entre castellano, parcialmente castellano e inglés. Esto es para los que conocíamos algo de la obra. Apichadpong, api, para los amigos, nos dejó bastante, bastante sorprendidos. Es cierto, ¿eh?, es decir, a Apichadpong, no lo puedes estar llamando siempre. Apichadpong Veraceta Cool, imagínate... Oye, ¿quieres una mirrea? Apichadpong Veraceta Cool. O donas al nom de Starbucks, imagínate. O si tienes siete años y se pierde, ¿no? Apichadpong Veraceta Cool. Apichadpong Veraceta Cool. ¿Dónde estás? A Gennard. No, no, lo llamas api, lo llamas api. O lo llamas Joe, Joe. Para decir que todo Dios lo llama Joe. Para el Joe de Joe. Joe, no me digáis la conexión. Femos fácil. Femos fácil. Esto es como los chinos, ¿no?, que todos se llaman... Los chinos, ¿verdad?, cuando... Se cambian el nombre y me dicen, para que me estroperen nombre, dejémoslo así, dejémoslo así. Así que, bueno, Api o Joe, o Apichadpong, como vosotros queráis, es un tío que la viene petando hace mucho tiempo. Sí que es cierto que quizás la peta en unos entornos muchas veces desconocidos para el gran público, que son los festivales de cine. Y si no me equivoco, os diré que ya con su segunda película, con Blissfully Yours, felizmente tuyo, del 2002 se llevó el premio a Mejor Perícula en la sección de Cann, Una Cierta Mirada. Pero es que dos años más tarde, en el 2004, ya se dejó de historias. Es decir, ya una cierta mirada, la quincena de realizadores, eso le quedaba pequeño. No, sección oficial y premio del jurado, en el año 2004. Y estoy hablando, además, de olorigen, del hecho que hoy nos ocupa. A ver, me voy a explicar. Porque es que, aunque después de Tropical Malady, que fue la película con la que ganó el premio del jurado en Cann, en el 2004 han llegado pelis como Tío Bonmé y sus vidas pasadas, que creo que es de las que más se habló. Sí, sí, haces bien en esta cara. O Cementary of Splendor, no? Cementary de Splendor. En el fondo, la película que realmente origina, mi intención de querer hablar hoy de Apichadpong, ya no solo por el hecho de que haya hecho una película en Colombia, sino por su propia obra, es esa película del año 2004. Y os voy a contar. Por un lado, Tilda y Api se conocen. ¿Y quién es Tilda? Tilda Swinton. A ver, de Tilda creo que no hará falta hacer tanta introducción. Todo dios la conoce, hizo la pel·li de Suspiria con Luca Aguadañino, hace varias con Luca Aguadañino de eso. Dr. Estrés, yo soy el amor. Yo soy el amor. Dr. Estrés. Bueno, y la de... Suda Constantin Fendanchal. Y la de... tenemos que hablar de Kevin, que era heavy metal, que es también. Esa es una pel·li tremenda. Sí, Tilda es una tia, súper prolífica, es una actriz con muchísimo talento, además, con una figura y con una imagen muy potente, ¿no? No sé, molaria, ya, ser muy exagrera, decir, mire dos metros, mire dos metros, y tiene una cabellera rubia... clara como la nieve, a veces. No es tan clara que a veces se vuelve blanquecina. Podría ser una valkiria, una valkiria vikingo. Tilda y Api se conocen, y se conocen en el 2004. Api recibe el premio que os comentaba, i Tilda forma parte de ese jurado. Y parece ser que entran en una relación muy amistosa, en la cual los dos sueñan con dirigir, bueno, en este caso, Api dirigiendo, y ella actuando una pel·lícula conjunta. Que sepáis, que memoria de la pel·lícula que hoy os vamos a hablar, que os estamos hablando, es precisamente una pel·lícula dirigida por Api, e interpretada por Tilda Swinton. Es decir, han pasado unos cuantos años, del 2004 hasta el 2022 que ha sido estrenada. Así que sí, fue muy importante eso, de 2004, para Pitchett Pong, no solo porque ganó, hostia, el premio del jurado de Cannes, sino porque de alguna manera estableció lo que iban a ser sus obras futuras, o al menos una en concreto, pero sí que es cierto que Tilda y yo, o Api, habían trabajado juntos en festivales de carácter local en Tailandia. Tilda y Api. Tilda y Api. Sí, los dibujos animados. Pero, bueno, os hablaba de dos motivos, por un lado tenemos esto, y por el otro lado tenemos que yo descubría Pitchett Pong con esa pel·lícula, con Tropical Manady, y no os voy a vender la moto de, wow, yo lo vi y quedé totalmente refasinado, me salgo de la tina. No, no, yo de hecho fui a ver esa pel·lícula, porque ya venía precedida por este gran premio en Cannes, estábamos hablando del Festival de Cina Asiático de la época, en 2004 se hablaba de un tal BAF, Barcelona Asian Film Festival, que son de hecho los organizadores que después vieron con el DA, nada que ver, aunque el DA sí que tiene mucha participación de Cina Asiático, parte de los organizadores o de los encargados del primer festival de Cina Asiático, cuando vieron que ya no podían seguir con esa realidad, siguieron luchando por estar en los festivales de cine local, eso sí, ya con un carácter autoral, no delimitado solo en territorio. 2004, ¿eh? ¿Aquí que se empezaba a hablar de ese tío o qué cosas raras que hace? 2004, ¿no? Aquí un servidor tenía, pues esto, 22 años, tío. ¿Qué pasa? Que con 22 años quizás no estás preparado para una pel·lí de Api, o quizás un tío como yo no estaba preparado. ¿Por qué lo digo? Porque aunque entré bastante bien en la primera parte de Tropical Máladi, que no deja de ser una historia con cierto tono costumbrista, que cabría esperar en una realidad urbana de Tailandia, la segunda parte entra más en esa dimensión a Pichapón, que no hay un hilo argumental aparente, donde las imágenes cobanan una fuerza sublime, pero, evidentemente, tú tienes que tener esa sensibilidad preparada para entrar en contacto con esas imágenes. Como te pille un poquito nerviosito, como me pilló a mí, el cine se te puede hacer muy pequeño. Y si encima tienes la mala suerte de estar en la butaca más téntrica, la que se supone que es la mejor para ver la pel·lí, pero la peor cuando te quieres largar de ahí, porque no puedes más, entonces tu relación con Apichapón no empieza bien. Tampoco era ningún ignorante y sabía que el problema lo tenía más yo, que no su propia pel·lícula. Había algo que descubrir ahí. Ya estaba descubierto, era yo que lo tenía que descubrir. Dejamos a Api durante unos cuantos años y es cierto que recupere esa película de Tropical Máladi y la segunda parte me pareció mucho más potente que la primera. Eso sí, ya estaba preparado. No quiero hablar mucho más de Tropical Máladi, porque la película que hoy nos ocupa es memoria. Ya sabéis mi relación con Apichapón, ya os preparo para aquellos que aún no lo conocéis, Carlos lo ha dicho en un momento antes en el menú, le parece la hostia. Es decir, Apichapón es un tío muy valorado y sin lugar a dudas hace un cine muy diferente y necesario, porque del otro cine ya tenemos mucho del cine de la P mucho menos. No se parece a nada de lo que, por ejemplo, os haya estranado en el último año, a nada. De hecho, vamos a hacer una cosa. Carlos, vamos a introducir ya metámonos en materia, memoria, la pel·lícula en cuestión. Y para introducirla, antes de hablaros del argumento, voy a tirar de un tuit que leí no hace tanto y un crítico que me gusta mucho lo que dice, que escribía lo siguiente. Memoria supone una experiencia cinematográfica imprescindible, que convierte la necesidad explicativa de cualquier narración en mero capricho. Grande, ¿verdad? Lo has escrito tú, mamón. Ah, el tío ha perdido. Sí, sí, se la tenía que devolver. Le tenía que devolver y no sabía... O sigui, maravilla. Dóntreos aquests tuits. Aquí li copias. Esto lo he pensado yo. ¿Eres tú? Es un programa solo la memoria. La memoria que olvidamos en 48 horas. Aquí li robas els tuits. Es que me estás escuchando y no he caído en la... Que te lo puse por WhatsApp. No había caído en la cuenta. Aquí había que aderezar la anécdota. Nunca fue un tuit, fue un mensaje de Carlos, tras ver la película en el cine, en la cual se estableció un diálogo, como suele ser habitual, tras ver una película y querer comentarla, esto que me pareció superpotente y que quería recuperar en tono de broma también, pero porque me parece que es eso, que es precisamente esa la realidad de memoria. Una película que ofrece una experiencia cinematográfica, evidentemente... Imagino, porque yo la vi en casa, que debe ser mucho mayor esa experiencia cuando es literalmente en un cine, pero que si la entiendes, la sumes y la disfrutas, acaba dejando de lado la necesidad de entrar en contacto con una narración argumental. Nos hemos acostumbrado a un salvo a vidas, de que la historia tiene que ser así, tiene que haber unos ritmosos personajes nudos de ese enlace, lo que te enseñan en las escolas de narrativa. ¿Y para qué necesitamos ese salvo a vidas? ¿Por qué la narración no puede ser más libre? ¿Cómo es el caso de memoria? Siempre que eso sí haya, al final, una concepción total de la película, que yo creo que cuando la acabas de ver te queda clarísimo, las preguntas siguen ahí, hay más que respuestas habrá propuestas, ¿no? Pero sí que es cierto que no es una pélica óptica sin sentido errando de un lado a otro y al final dice, venga, bien, no, hay una concepción total de la película que se ve claramente de principio a fin. Pero, por otro lado, y es también curioso, cuando hablamos de la película, podríamos decir que estamos ante un misteri film. De hecho, Tilda Swinton presentó la película como una película de misterio. Y es que se inicia así, se inicia con el misterio, la película. De hecho, vamos a hacer, antes de entrar en el trailer, para entrar en... con las imágenes y aquellos que no podáis con los diálogos y con los sonidos súper importantes. En esta película os hago fencing-sentence de l'argument, porque es que, en el fondo, como os decía, el misterio está ahí desde el primer momento. Cuando empieza la película, estamos en ese momento del amanecer, entre el seño y la vigilia, que tanto permite esas reflexiones sobre lo irreal, sobre todo aquello que parece imposible y a la vez muy posible, ¿no? Y de repente, en ese entorno y en esa situación de calma, en el amanecer, escucha un sonido súper potente, ¿no? Suena en la película, nosotros lo vimos, poco a poco entendemos que la única persona que lo oye es la protagonista de esta película, que es Tilda Swinton, ¿no? Y es un sonido, como os he dicho, totalmente estruendoso. O sea, realmente capta la atención del espectador y, evidentemente, la obsesión de su propia protagonista. Que se obsesiona con el sonido... Es como de obra, un sonido como de obra. Lo escucharemos ahora con el trailer, usado un poco del sonido del trailer, pero así nos queda claro. Y lo que pasa ante este sonido por parte de Tilda es que, sin ser del todo molesto, en todo momento tenemos la sensación de que ella convive bien con las sensaciones del sonido, sí que hay una necesidad de entender el porqué. Y esto nos sirve también como paralelismo para muchas de nuestras obsesiones, que aunque puedan ser cuestiones que llevemos en armonía con nosotros, dependerá de la mirada que ofrezcamos a esas preocupaciones para que se acabe envolviendo en obsesión, ¿no? Y a partir de aquí la película, lo que nos muestra, es que esto no es el camino, es el viaje de esta Tilda, que aquí se llama Jessica, que intentará entender el origen de ese sonido, que va apareciendo de manera aleatoria, sin ningún tipo de aviso, y que, evidentemente, esto le permitirá a ella entrar en contacto con muchas personas, compañeros de trabajo, ella se supone que es botánica, también entrar en contacto con personal hospitalario, después os explico un par de anécdotes relacionadas con Apichalpón, con antropólogos, músicos, estudiantes, profesores, ciertamente cultural, pero también hermitáños o gurús, o gente simplemente popular de la realidad del campo. Que casualidad que el personaje de Tilda es antropóloga. Bueno, en algunos sitios se ha leído que es botánica, está claro que después entrar en contacto con un antropóloga, pero lo que está claro es que está en un terreno de investigación, su profesión, aunque no se le ve en el día a día de su profesión, sí que se asume y se entiende. Y todos estos personajes y estas realidades urbanas y también rurales van ofreciendo poco a poco un significado.