Empanada Cultural del 1/10/2022

Prefereu els pites que aquí comença l'embaix, l'embefada. El gran festí, la vacanal radiofònica. Aquí comença empenar puntuals. Un programa cuinat per... Paul Degler, per Rampujol, Adrián Mocallero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Bé, doncs, ja ha plogut bastant des d'aquell programa del todo mal, però nois, ja que venim de la cap, cada cop menys nostre de diada, potser que avui canviem aquell castellanisme per un com més greu, més sardanell, no? Tenim una gran dita catalana, que defineix com molt bé il·lustraria en senyor Valero Sant Martí l'aïriosincràsia catalana. Pidjor el reneïc a la malaltia. O millor encara. Sortir del foc per caure les brases. Hòstia, i ara això sona bastant poc Valero, eh? Sortir del foc per caure les brases, espanyolots, fills de mil putes. Ara, ara, ara, comencem fots. Posem-nos en context, ara que hem tornat d'un estiu infernal i encara estem amb el torrat del sol. U, els catalans tornem d'un estiu de calor extrema, de deixar xop al llit. A més, com a molts catalans, patidors, no? Perquè la llum, per posar el ventilador, està caríssima. I la gasolina també, no sé, que siguis un piròman, perquè té la també, aquest estiu, que està ple d'incendis. Però de la calor passem al fred glaciar, perquè també ens cauen padrotgegants, gelats, que arriben tu de la falta de cas dels desenxanetes, perquè ja sabeu com va acabar el tema dels padrotges. I seguim, a vegades, professors, 30 al segle XII abans de crises cridesades al 17 d'agost, divisió extrema de l'independentisme, si encara és possible dividir en 3.0, pujó amb un 3% de vida i l'aure borràs. L'aure borràs com a concepte del todo mal, todo malament, i trete. Seguim tots els drets bruts del documental Salvador del Rey, no sé si l'heu vist, però espectacular. Ara que torna una mena de nova declaració independència, malament, torna-hi al 2023, ojo, ahir, i per acabar de rematar un final d'estiu infernal, dia negre pel cinema, morgo d'art, i el Carles, que mira el roscant. No se m'acut res pitjor. En tot això és comprensible que la iaia del poble no ho entés més i digués. Mireu, mireu, de plebèus de merda, que si us heu quedat sense estudiar per gravar el primer dia de programa, i esteu a casa al Carles, mireu, i jo prefereixo marxar i estomacar-me amb la Lady Dick i aguantar-los a posplats. Deu dir-ho al teatrillo per començar la temporada. Pero ¿y la reina te la has dejado o era una versión catalana de la reina? No, no, no, sí, ho tots sabem. La más importante ha estado de godar. Pero Comadnar, la vieja Isabela, hablaba catalán en la intimidad. Esperé, todos hemos visto esas imágenes de cuando vino a España, a España, en pocas años 80, si no me equivoco, rescatando ahí la buena relación que las colonias no y que el imperio británico siempre había tenido con el imperio español. La anécdota amb el rei d'Espanya, el de Mèritre, em refereixo a aquella època on va venir que la van portar a un restaurant i ella li va dir al Juan Carlos... Pues es la primera vegada que ha hecho un restaurante a mi puta vida. Sí, para que vayemos la señora que está. Mira, ha llegado los 96, ¿no? Me parece. Bueno, ¿y qué coño tenemos ahí aquí? No estamos en radiofabra. Volvemos a cancar-las. Esto no sé si tiene que ver con lo de muy malamente, tratra. No, y tenemos algo bueno. Tenemos algo bueno porque tenemos a Valero San Martín, en carne y hueso. Yo no soy yo, yo no soy que Valero San Martín. Yo es que estaba para el carrer y me han dicho... Pasa, pasa, puja... I tamos públicos, que ya habéis regratis y te pones de público. Doncs aquí estoy. Molt bé. Però per quedar-te o... Per provar, per provar. A veure com va la cosa. M'agrada això. Poc a poc, eh? Un irem desgrana amb poc a poc, com ens agrada fer. Ui, realment havies passat un verano tan jodido. Realment este verano no ha suposado... Sí, sí, sí. Un reset vital, ¿no?, y una manera de recuperar energías para enfrentar lo que nos viene, ¿no?, esta crisis humanitaria. Nos van a portar a todos lados, lo sabéis, ¿no?, el mundo se acaba. Los tierraplanistas vuelven a estar ahí en primera línea, ¿eh? Que per se van fer una trobada fa poquet, que algun dia farem... Sabeu com quan anem a Sitges, a la cobertura, anem a les fires del còmic, no sé què? Doncs un dia hem de fer una cobertura enviada especial... Han cobert, o al revés, han cobert, amb unes ulleres i un bigote. Quiero un tierraplanista aquí, a mesos. Estás otra opción, ¿eh? Cámara, es otra opción de nema. Ui, qué risca es ella, el terraplanista. Ah, sí, sí, bueno, no se sabe. No se sabe que los terraplanistas ya están por todo el globo. A round the world. Bueno, estoy muy bol en el fondo, ¿eh? Es la frase... Ahora lo entiendo todo, ¿eh? Ahora entiendo no. Este hobo de la calle... No he dicho el cachón de ello, no. No heu utilitzat ells. Està clar o què? Valera Sant Martí, no, però Edgar? Edgar, què més? Edgar Moreno. Benvingut a l'Empanada, Edgar. Moltes gràcies. Abans, com el posem allò, i us poso allò perquè mai us en recordeu, jo tampoc, però avui em toca a mi, llançado de las músicas, que abans d'explicar de què parlarem, què ve? Pues está claro que viene el menú del día. Això és socials. Ha, ha, ha! Ens podreu trobar a Facebook Empanada Cultural. Twitter Empanada Cultura, sense l'L. Instagram Empanada Cultural. Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Menú del dia. Hòstia, la feia, que no ha escoltat la música. Hòstia, que nostalgia, eh! Que nostalgia! Nos entra por dos meses que hemos estado fuera. Dos mositos de nada. Bueno, ¿quién empieza hoy? Tu, no. Un peliculón muy justificado, además. No solo porque es de rabianza actualidad. Bueno, quizás un par de semanas tarde, pero, joder, es una película como que se engancha, ¿no? Se te engancha en la cabeza, desde una manera casi hipnótica. Tan gancha a la botaca, porque volguis o no. De dos horitas, 45 minutos. Y, por otro lado, es una pegada como peajosa. O sea, sientes la humedad. La humedad que hemos estado viviendo todo este veranito está dispuesta en dos horas, 45 minutos, en 80. Evidentemente sí, estamos hablando de pacificción de Albert Serra. Después desgranaremos. Obra maestra. Obra maestra. Bueno, es difícil hoy en día hablar de obras maestras. Yo creo que uno también tiene la mirada tan pervertida, de ver tanto cine que tiene que haber un poco de mirada en perspectiva. Yo no me atrevo a una hablar de obras maestras que he visto hace dos o tres semanas que he visto la pel·lícula. ¿Al Berlín Serra? Sí. Home, és claríssima. El que més m'agrada és el que més m'agrada. Això si l'ho ara duràs. Si l'ho ara duràs. Però pel·lículons, sí. Ja verem el de Maestro Maserra. Després, portem alguna obra maestra en quanta art? Portem... Doncs mira, això és bona pregunta, perquè porto una corrent artística que potser per algú és obra maestra, però per una altra persona és una presa de pèl. ¿De què parlem, de pop-art? Han passat grata a Maro. ¡Que no se escucha, tío! Es, por favor, que pocoso gente que tenemos... Ha patat fora, això. Ha patat fora, eh, del sol. Le voy a esclatar la botella. Te voy a esclatar la botella. El to de la testa. Ha sido un poco albergia. Ma mare, en general, el seu art és benvingut, ara de molt. Des d'aquí ja sabem que l'estivem un montón i que ens firmin quadres. Si pensem en un quadro que és una llauna de tomàquets exposada en un museu, doncs per molta gent podria semblar... Bueno, i això, què collons és, no? A més, hi havia una pizza d'un pote d'estos de tomàquets. I esto, puesto en un museo, sacado de contexto... Podria ser una obra d'arte. Poco disfressada, però podria ser-lo. En qualsevol cas, parlem d'un artista d'aquest pop-art, que és David Hockney. Molt bé. Molt bé, molt bé, molt bé. Doncs acabarem... I amb del foc a les brases ens en anirem realment a les grans brases, perquè si acabem d'una forma aquest programa d'ampanada, aquest retorn a la quarta temporada, és anant literal a les brases, a les grans brases, que és a l'inferm. Ens anem amb un vídeo jo que ja us desgranaré, perquè ens anem a l'inferm per sortir de l'inferm, que, de fet, aquí és la gran... Ara ja ha començat el farquito. Jo, la veritat de les nits, ja m'estic tapant una mica. Per això acabarem el programa ja enfocant que vol fer aquest. És a dir, ens trobarem amb el vídeo joc Hades, que ja veureu que té bastant de mitològic, però d'una forma bastant alternativa, bastant còmica. Però un infierno, en plena, ho tenies càmig o alguna cosa així? O sigui, anem-nos a un infierno blanco. Un infierno com era l'Amèlica Ted Snow, no? Los tombis nazis. Tomi Huircola. Ens estem anant. Jo crec que ens vine a comptar. Yo he venido a por las cervezas. Que de claro. Quiero que es una indirecta. Yo veo cerveza en la mesa. Él es el inteligente del grupo. Yo he venido aquí a lo importante. He de reconocerte que en el mundo del podcast se lleva mucho lo de la pompa. Tu empiezas un programa y antes de hacer editoriales y cachondeos, no, tú tienes que llegar a decir, hola, buenos días, yo soy actor, hola, soy locutor, soy guionista... Estas horas maestras... Es decir, esto es importante. Si no, la gente ya como que no te recibe con el respeto que me dé. Básicamente, he venido a trolleyanos. A ver, Adriano, el manual del triomfador. Doncs bé. A trolleyanos, por favor. Ens anem capa, doncs, capa cinema. Capa teitina, no? CINEMÁ. Bueno, bueno, bueno, que no es mentira, aquí. Nos vamos a teití, joder. Nos vamos a teití a la polinesia francesa, pero vamos a dejar que suene el ukelele. Básicamente aquí lo que hemos venido a hablar es de cine, al menos en la primera sección. Empezamos temporada, empezamos sección de cine, y la empezamos con un tío que en el fondo es de la nuestra terra. Nos vamos a la polinesia, pero de la mano de un baño lense, ¿no? Un baño lui. ¿Cómo lo diríamos esto? Un baño lense, ¿no? A ver, aquí us dic una cosa. Si algo es, l'Edgar és el pompeu Harvard català. És a dir, això ho hauries de saber. He vingut a fer-ho tot a aquest programa. Bueno, per cert, perquè no conegui, pero también, es que académico, académico es como hoy. Veis, ahí está. La pompa va a salir. La pompa va a salir. Pero no es el día de la pompa de l'Edgar, es el día de la pompa de Albert Serra. Albert Serra que viene con la pompa incorporada desde hace muchos años. Y eso sí, con buen cine. Y que das un cine que no convencía tanto, y ahora convence, pero convence muchísimo, y sigue también, evidentemente, machacando muchas cabezas. Estamos hablando de pasifiction, de nuestro querido baño lense, como os decía, que parògicamente es nuestro cineasta catalán más internacional. A ver, hay unos cuantos ahí en la liga, pero no los engañemos. Es el tío que tiene una butaca vitalicia en el festival de Caen. Desde hecho, desde honor de caballería, en el año 2006, que es su segunda pel·li. Desde ese momento, casi siempre, evidentemente no es sección oficial, pero en las secciones paralelas que hay en el festival, siempre está ahí. Siempre está ahí, evidentemente, tiene pelis. Y este año no ha sido diferente. Este año, con pasifiction, ya sonaba hace unos meses, por mayo, si no me equivoco como candidata a la Palma de Oro, que desgraciadamente no se la llevó. Se la lleva por segunda vez, si no me equivoco, un sueco. Ruben Oslo. Al de Escuerga, no? Ruben Oslo, exacto. Al de Escuerga. El primer, la primera Palma de Oro. Ahora ha ganado la segunda, con el triángulo de la tristeza. Que se la dejan casamort, casamort la prota, tío. Opiniones un poco contrastadas, una parte de la crítica la dejó bien, pero también hubo gente que no había justa la decisión de darle el premio a alguna pel·lícula. Deveía merecerlo muchísimo, para que un tipo en cuestión de que tres, cuatro años, realmente de Escuerga, si no me equivoco, es del año 2018. Sí, no fue más, ¿eh? No fue más. Forza mayor era muy interesante, también, la de Oslo. La de la Neu, ¿no? La de la Laiau, la família que escalaba, para que fugía, just en el momento, en el que la Laiau naba en Gullit, o una zona a la Bar, d'una hasta si de Esquí. Creo que lo del infierno nevado es al final del programa, tío. Ahora estamos a la Nati, mira lo que le le que suena. Taiti, la polinesia, y es que, vale, que encansonaba, but ahora lleva unas cuantas semanas sonando, de hecho, desde principio de septiembre, que la tenemos en nuestras salas, y hace muy poquito que estuve, no sé tú, que me dijiste que estuviste el sábado, sin la sala estaba. No, et dic una cosa. Es que, mira, también estuve el jueves y estaba a petar. No, no, no, no, no, no, no. Yo no me es dono información de Sarvey, yo estaba al 17, a las 5 de la tarda, perquè si no sortia a las mil, a las 5 de la tarda, al 17, als Gielmo i Cària, que tampoc és... Bueno, es verdad, los Gielmo nunca están a petar. Bueno, hoy en día ningún cine está a petar. Era en 12, i vam acabar a 6. Ah, o sea, la peña se levantó. Oye, pues hay que decir que en la sala... I no aplaudir, eh? Pues yo te digo, en la sala de Renoir, he estado bastante lleno. Y la primera sensación que tuve desde... Coño, qué raro es esto. O sea, al ver Serra, con una película de 2 horas 45, con una salad, diremos, en el 80% de su plenitud. ¿Qué pasa, no? ¿Qué pasa? Que ahora la gente, o bien el calor no ha sido suficiente, la humedad no ha sido suficiente, y la busca del oxótico nos lleva a querer ir a Taitía si sea a través de la pantalla, o bien Paci Fiction es una película que se ha vendido como si Serra ya no fuera tan Serra. No, quizás es ahora un Serra más comercial. Que sería un error, pensar eso. Sí, sí, sí. Bueno, és una exerci de mainstream. Que Serra ahora vale que se preocupa por el espectador. Vosaltres què creéis? Jo crec que és un error pensar que és el director que s'ha comercialitzat o que ha donat una versió més digerible de si mateix. Vegem qui dice el mismo de lo que piensa del espectador. Estais un trabajo tan exhaustivo que lo último en que piensa es en el espectador, en el efecto que puede causar. Es tal, digamos, el esfuerzo para analizar estas imágenes para intentar combinarlas para buscar la mejor combinación. 540 hores de russis, ¿sabes? La problemática es puramente de lógica interna y formal. Soy tan el puto amo. ¿Qué coño se va a preguntar de un puto mindundi? En la botaca, dos horas 45 minutos. No, pero es que me flipa. Están exagerados cuando lo escuchas que siempre tienes ese punto de decir es él o es alguien que lo imita. Jo a vegades penso que és el punset, a la misput i a la limita. Bueno, que sepáis que no va a haber más de clases. Las hace mucha gracia, yo creo, aquí a todo. A mí muchísimo, fan absoluto. Los personajes maravillosos. Pero bueno, es que al final estamos entre un director que tiene un personaje muy elaborado. Y este personaje sale a pasear con la promo de sus pelis, pero también dando clases. Es un tío que tiene muy bien construido su personaje. Y en el fondo, como se las da de esto, que yo nos comentaba antes de que me ha gustado esa idea de que el cine de Serra, es que no acaben de conocerlo del todo o que no hayan tenido la oportunidad de oír un hablato de estas semanas, que decía que el cine de Serra es como una canita al aire. Sí, no, no, es como que el espectador li fa el sal al cinema comercial, per anar a un cinema alabat, que només pot atendre un... És com que al dia exigeix l'espectador ha d'estar al salar de la seva espectadora. També tinc una cosa, recordo un crític que més sobretot el Carles l'encanta, que és el Pàmias. Y por un momento que comparan al Berserr amb el Carles, diu que el Carles és el nostre Marvel. Esto no, porque abrimos aquí un melón de la hostia, ¿eh? Esto no, está claro que tú eres de los de Asbestas, ¿no? De Asbestas, de Sorogoyen... Pero sí, y a muerte con Asbestas. Lo más divertido es que nosotros seguramente también somos de Asbestas, pero por suerte somos de... No nos duele tanto. Ahora, que quede clarísimo, el Carles y Serra están en las antípodas, hay una dirección catalana, ¿no?, por así decirlo, pero realmente no tiene que ver y que quede claro. Serra su tío que se preocupa del espectador, porque alguien que quiere revolucionar... Alguien que viene aquí, y hecho es lo que viene haciendo mucho tiempo, quiere revolucionar el cine, en el fondo tiene en cuenta el espectador. Es imposible revolucionar algo si no tienes en cuenta ese triángulo creativo que hay del cine. Però jo crec que és tal qual això, perquè a vegades s'entén que el cinema fàcil en el sentit de no entendre o no, sinó el cinema acomodat, el cinema de fer les coses que es van repetint en canon, i hi ha algú funcionar repetint mil cops. És al revés, no estàs pensant en l'espectador, l'espectador del que vol és intentar coses de que surti i dir... Surti. És una mica diferent, o a portar aquest flux. I jo crec que, justament, cinema com l'Albert Serra, intenta, com a vegades hem parlat, intenta aquest mal dit terror elevat, però, a vegades, aquest terror que intenta cosas diferents. En este caso, además, lo de Serra se las trae, porque sigues cierto que Serra estava con una realidad mucho más de no trama. De hecho, la última película, Liberté, es una película difícil, densa, porque realmente era una recreación continua y una manera de construir lo visual como si estuviera sucediendo frente al espectador, pero, claro, muchas veces sin ese plus narrativo que te ayuda un poco a seguir dando pasos. Estaba muy claro, Liberté, y en su cine anterior. No pasa en Pacificio. En Pacificio, evidentemente, hay un planteamiento con una trama accesible, aparentemente, que en el momento también que se rompe, porque hay como una suerte de divagación, ¿no? Y un tiempo dilatado, que además me encanta, porque es súper caótico, no hay una línea de mirada, ¿no? Es noche, día, tarde y nunca entiendes en qué momento estás, además, sobre todo, por el vestuario, que nunca cambia, ¿no? Pero antes de traer materia, que insisto, ¿no?, claro que seguramente es la película más accesible, pero, si lugar a dudas, es siendo una película como muy poco convencional, que te puede abandonar a medio camino, y sobre todo, tú te has creído que será venido a hacer una película de mainstream, ¿no? De hecho, él lo dice, no sólo habla de la canita, él también dice que su película más convencional es la película más original del mercado español. Menos, ¿eh? Menos que Godard te lleva unas cuantas... unas cuantas pantallas pasadas. Menos lobos. Y yo no le daría tanta pompa, aunque sí, ostia, Pacifiction es la hostia, empezando por su título, que también maneja una suerte de ambigüedad y de capas, porque yo, de hecho, continuamente que intento escribir el título, me sale Pacification, o sea, es inevitable, ¿no? Y ya sabemos que Serra aquí a pacificar no viene, a lo que le mola es provocar. Pero Pacification también puede ser traducido como... como una suerte de ensoñación, ¿no?, de calma, ¿no?, que aparece y que en la película, de algún modo, se construye, precisamente, para ir generando un enigma, un enigma muy magnético, de qué habla Pacifiction en el fondo de dos conceptos, de pacífic, sucede en el océano pacífico, y la ficción, la ficción que nos trae de cabeza, aunque el habla de un hiperrealismo, ¿no?, de populado, es una cosa como... como tan... tan hiperrealista que... que no, es que es acogonante, ¿no?, con el Benua Majimel, ese pedazo de actor, que vamos a ir llegando, ¿eh?, vamos a ir llegando, pero... pero como las buenas pelis, yo creo que es una peli que apunta en muchísimas direcciones, que ofrecen muchas lecturas y reflexiones posteriores, y aunque el título es la suma de estos dos conceptos, esa calma de la calvada, esa calma parente de la que parte la historia, que en manos de Serra acaba derivando en un enigma de todo inótico, yo creo que esto es algo que, si has entrado en la primera hora de película, es difícil que te suelten. Pero bueno, ya que en Pacificio no hay trama esta vez, comentemos cuáles, hablemos un poquitito de ella. Como hemos dicho mil veces, en el Pacífico, en TIT, en la Policía Francesa, de hecho, en la capital, Papete, aunque hay momentos de barco, hay momentos de avión, hay movimiento, ¿no?, dentro de la propia isla, pero sí que es cierto que está ubicada en Papete, ahí donde vive el alto comisario de la República, que es este Benua Majimel, haciendo de roller. Departado, para mí, por un gigante, no, es un tío mayúsculo. Ya no solo por su físico, ¿no?, que parece que siempre tiene esa tendencia a lo grotesco, desde una elegancia francesa, pero, claro, con esa humedad y ese sudor continuo, el tío, de alguna manera, se mueve como pece en el agua, ¿no? Y hay un punto que, físicamente, es al berserro. Es que se habla claramente de un alter ego, ¿no?, de un alter ego y un tío que tiende como a esa enchazona. El berserro está muy delgado últimamente, era más gordito en el pasado. No tal volum, sino todo el pelo, las ulleras que hicieron. No el stop de aquellas ulleras foscas. Tiene un punto, y de hecho hay un momento que se le aparece como una suerte de gota, ¿no?, ves las piernas, cuando está remagado encima de una lancha acuática, y el tío es esto, ¿no? Hay una idea de deterioro, porque no es tan mayor, él no es tan mayor. Hay una idea de decadencia en el propio físico y de nuevo. Ambigua, ¿no?, porque hay una apariencia elegante de poder. Estamos hablando del alto comisario de la República francesa, en una colonia francesa, como está y ti, como es la polinesia francesa, ¿no? Pero lo que os decía, el tío se mueve como pece en el agua, de alguna manera, está representando al poder, pero siempre se presenta cercano, ¿no?, con todos, los padres de la isla, ¿no?, con los ciertos patriados, de cualquier lugar, con los lugareños, con los poderosos, con los plebellos, marinos, políticos, artistas, de unido, el collage de personajes que hay, y pretende estar ahí como un hermano para todos. Esa es la sensación que yo tengo en todo momento, ¿no?, pero tras unos modeles exquisitos, resulta evidente en una cierta soledad, la soledad del poder, ese cálculo, esa desconfianza continua que le mueven como personaje, y ese motor de desconfianza, que es confianza, sobre todo está originado por unos elementos que parecen ya como de ciencia ficción, que ahí damos ese salto linchano, ¿no?, al submarino, la marina francesa. Es que es como que viene el logo, ¿no? El rumor de que se retomen ensayos nucleares en el archipélago, porque esto ha sucedido, está ahí, en la historia, y parece que podría volver a suceder, ensayos nucleares por parte de Francia. Y así, conforme avanza la película, la película va perdiéndose control y la paranoia, de alguna manera, se va apoderando. Y se apoya, como él decía, en su décla, desde una perspectiva del formado, aquí todo es formado. Eso es lo que importa, realmente. Yo creo que es mejor dejarlo aquí, porque el poder de la película... No, no a mi sección, ¿eh?, no. No os flipéis. Ha soplado la taula. Porque vamos a ir al tráiler. Es mejor dejarlo aquí a nivel argumental, porque ya he dicho que esta película, si lugar a dudas, no depende de la trama, así sea lo que se ha querido mover un poco desde los programas, las entrevistas y tal. Para mí, la película real, como suele ser, en Serra, está en las imágenes, no en los diálogos ni en la trama. Vamos a dar paso a esas imágenes y ya os digo una cosa. Los que nos estáis viendo, vais a poder disfrutar mucho más, porque no es un tráiler que se basa en los diálogos. Ya lo he dicho, realmente, en la pel·li, los diálogos, no es un tráiler que se basa en los diálogos ni en la trama. Bueno, siempre podéis bailar, ¿eh?, los que solo estáis escuchando. Esto es brutal, en el fondo, porque hay varias imágenes. No puede parar, socorro, socorro que no puede parar. La brutal es la sección, o sea, la secuencia esa, donde hay como una representación de la pelea de dos gallos a partir de este sonido no percutivo, es una violencia, queremos una violencia. O sea, el alto comissario de la República, opinando... No pasa nada sobre un tráiler, no pasa nada. ¿Eso son imágenes? El tío está guiando o dando sugerencias a lo que debería ser esa hora. Hay un posicionamiento de lo teatral, muy importante, por parte del personaje, ¿no? No es solo esta la política. Es molt kitsch, total tema, camedinos... Però buscadament, no és una cosa amb la que t'hi trobis ni amb la que crec que hi s'hi trobaria, sinó que jo crec que és molt intencionat la imatge que t'està donant d'aquesta polinesia preapocal·líptica amb tot aquest ressort de cadena, amb aquests espais tan tètrics... Està tot molt intencionat. A mi m'han flipat, ja et dic. Sí, però... Los que hayan podido ver las imágenes... Usted es una película que navega alrededor de la belleza, continuamente. Hay un potencial visual en sus películas y en esta, en concreto, acojonante. Hay una angustia que subyace continuamente en esa belleza. Ahí lo podríamos ver al revés, como una angustia y una belleza que subyace. Y el tío va manejando estas dos capas con una brillantez brutal. Y a veces parece un sueño, en otros momentos parece que estés ante un delirio, una ilusión... Ese momento que a más construye muy bien, en la película, que es entre el sueño y la vigilia. O sea, de alguna manera ya como empieza, que acojonante el trablín, que tiene un tono casi crepuscular, desde una perspectiva visual. El sol siempre está poniéndose, pero no sabes si es un amanecer. Esa idea de crepuscular. El trablín inicial, que parte de una doble mirada a la isla, con una isla geogràficamente muy accidentada, que casi recuerda en sus picos un poco a Montserrat. Hay un momento que en la distancia, tú estás viendo el relieve de esas montañas que no es una isla paradisíaca a los... A los Maldivas, para que nos entendamos plana. No, no, tiene una geografía muy accidentada. Pero en primer término, lo que estamos viendo es los contáines. De la vía real, del comercio, pero también de la mafia. En el fondo, ver contáines, verza, la franca. La periodo, una pelinuart política... Mafia, o sea, un moment de mafia total. En un momento... Yo creo que habla de lo caduco de la política. En el fondo, lo caduco de la política de un imperio. Al final, de un imperio francés y de unas colonias que tampoco se pueden seguir justificando. Y de alguna manera, también, lo que plantea en esto es... ¿Hasta qué punto? ¿Hasta qué punto son víctimas, los lugareños, de esa colonia? ¿Y hasta qué punto, de alguna manera, los poderosos, no son las auténticas víctimas? Porque nuestro personaje, que es el protagonista, es un tío con el que patizas muchísimo. O sea, realmente... No sé si está en la gracia del don que tiene Benoamajimel, pero realmente es un tío con el que te vas. A mí algo que digo... Serra, en una entrevista me dejó alucinado. Me dijo... O sea, me dijo a mí, me hablaba a mí. Me hablaba a mí, no lo sabéis, pero me hablaba a mí. Albert. Hay que mantener viva la inocencia, esa idea de desvelar y de hacer visible lo invisible, que no solo dice él, lo dice muchísimos cineastas. Pero para ello, como que era saludable, partir del cliché y ponerlo en duda. Y el tío, concretamente, lo que decía era, hay que forzarse a odiar a las supuestas víctimas. Yo me varía superinteresante porque los lugareños de esa peli en el fondo están presentados como bandidos. Y el propio bandido, que no deja de ser un auténtico macioso, que mueve hilos a su antojo, como una víctima. Y viceversa. Y esa idea de lo que os he hablado, de la angustia y la belleza, del victimismo y el verdugo, pero que pueda ser intercambiables... Es que ya no salva ningún en esta peli. Bueno, el fondo es un poco como... Esa idea del enigma cinematográfico como el enigma vital. ¿A quién coño se salva en la vida? En el fondo, si vamos ahí. Y es algo interesante, ¿no? Porque no reduce... El cine de Serra es esa idea, ¿no? No reducir la vida, simplificarla en una película. Esa ambigüedad natural que tiene la vida, que sea una ambigüedad natural de las imágenes. Y eso, claro, a veces es difícil, porque parece a veces no haber conexión entre esa causalidad que debería ir sucediendo en la película. Pero en todo momento, y él lo ha dejado clarísimo, esa es su intención, ¿no? Partir la versión de los ojos después de cada mirada, que esto ha salido muchas veces. Bueno, de hecho, ahora que estabas diciendo eso de esas imágenes, y de ese punto casi noctámbulo que tiene a veces la película, cuando hay la escena sobre todo del bar, que tiene un punto linchiano... Pero realmente hay momentos de la película, escenas concretas, que tú tienes la sensación, y con eso me viene una frase que dijo la crítica Eula de la Iglesia, que pensé que te has dado en la Diana. Me decía, la nueva pel·lida... A ti también te hablaba. Así es que nos hablan, joder, es que... Eula li ha contado, ¿no? Decías que en esa pel·lida la sensación que tú como espectador, como que no tienes un centro de gravedad, como que estás que no sabes dónde agarrarte, ¿no? Porque la cámara justamente va a eso. Es decir, te está llevando por unos espacios en los que tú te sientes como si estuvieras flotando. Y yo creo que es ahí donde realmente entra en ese personaje, que como tú has dicho empatiza, que tiene algo incluso del Albert Finney debajo del volcán, esa adaptación que hizo John Houston de la novel·la de Malcom-Laury, que era un cónsul, en ese caso era un cónsul que se iba a México, pero en la de Houston había un tratamiento más alegórico, porque veías al cónsul borracho, medio de la noche con la lluvia, y de repente apareció un caballo blanco, le daba un tono mucho más alegórico. Sin embargo, aquí no trubemos eso. O sea, tenemos una cosa como más linchana, más de... Como que te dejan un estado de que no sabes a lo que agarrarte. És el que us decía. Com una mesta propa és també el final. ¿Qué final, David? Bueno, esta canción, en el fondo, está en la última simulancia, pero está ahí. La imagen del cartell, que es ell. Mira en cap amunt, que es el moment de la pluja, aquell camp, amb les llums del camp... I a aquell moment ja estàs pensant... ¿Qué cojones ya? Bueno, esta canción que estamos escuchando está montada sobre varias escenas, pero principalmente... La escena del baile en la discoteca, esa discoteca que es como... Es puro linch. Es el puto lugar de encuentro de toda esa mafia, pero una mafia no concreta, de nuevo lo mismo. Una mafia totalmente heterogénea de personajes y de realidades muy distintas. No sé, no tiene nada que ver, pero me recordaba al puto bar de los sopranos, al que siempre volía. Era como de necesidad de hogar, dentro de todos esos despatriados, ¿no? En el fondo. Y esto que estamos leyendo, no tiene nada que ver con el baile que llevan a cabo. Aunque sí que es un baile un poco como cariño, sensual. Exacto. Va mezclándose también con una electrónica muy potente. Y parecería que la música que suena en esa sala es la electrónica. Pero de nuevo, dos capas que te confunden, ¿no? Y que te llevan ese punto que hablábamos, ¿no? Onírico, muy fractal también en el montaje. Una película que esa idea de capas continuamente también está desde el enigma y desde el montaje. Y continuamente esa idea de construcción y destrucción, de confundir y de que te atrapen, ¿no?, en el fondo. Pequeños detalles antes de dar paso a la siguiente sección. Tema luz, tema luz y música. O sea, lo que es sonido y lo que es fotografía de esta prision a cojonar. El sol hi ha un punt que jo estava al cine i m'estava fonent. Jo vaig a entrar molt en la pel·li i entenc que hi hagi gent que digui, està aquí i me voy. Però jo que vaig fondre amb la pel·li, vaig fondre la botaca i el som. Hi havia un punt que sí de ASMR. Saps allò que estaves escoltant tota l'estona i dius... Hòstia, és que estic vivint ahir, a l'aïsla esta, perquè els ambients, quan estan al mar, tot aquests moments amb les onades... És a dir, tu estaves allà dins, però clar, el que és l'envoltório, el continente de la pel·li, em sembla molt saturada de la imatge, però és com... En final, és tot, és com paradísia. Tu veus tots els colors, que per cert, la càmera... Vaig escoltar una entrevista, la càmera que vam fer servir, és la que tinc jo, la Blackmagic, la mateixa. I vaig veure que el tio deia, sí, sí, que vam fer una càmera molt senzilleta, o sigui, que no és les càmeres com acostuma a ser una vexa, com la vida senzill, i tal, però la vam comprar, vam anar rodant... Per això van rodant, no sé quantes... Molt llontores, no? Molt llontores. Però tu veus la imatge que hi ha una intenció, una intenció, però les qualitats no és una cosa. De fet, tira molt d'un estil que és com a pòspo. Imagino que és pòspo, no sé si és des de la pròpia... Està en límite, no? Els blancs estan molt patats, però no patats, sinó que... Tu veus com un halo, com que tot brilla una mica, saps com si estigués una mica difuminat, però tu estàs veient el continente, que és una cosa molt saturada, amb el som molt maco, el som, que és la hòstia, la música i tal, però després, el contingut, cada cop que va aguantant, vas avançant la història i anava pensant... Hòstia, no sabia que estava veient un rotllo noir, mafia, polític, rotllo... Ojo, saps? Llavors és un contrast xulo, tio. I allà, jo crec que també en el que estàs comentant, està un poco el dilema de la pel·li. Si tu esperas, no en lo estético, sino en lo argumental, que se va apareciendo ante tus ojos poco a poco, que es una pel·li que te lleve de la mano, i si en cierto momento, al principio, te da una manita, vamos a caminar, claro, el tío... Sabes que te va abandonar, está clarísimo. Si eres un espectador que necesitas que te lleven al punto final, te levantas y te pirás. Pero si de alguna manera y ahí, para empatar con la pompa de serra, lo que proyectas, que siempre te ha hablado de el ojo yaculador, ese ojo que construye las imágenes también, que tiene pura acción en él. El ojo yaculador. Me parece muy potente, tío. Me parece potentísimo. A una alta productora. Estás creando esas imágenes. Este es tu próximo. Pero tú las vas creando. Tu próximo artículo para cine tranche. El ojo lechero, ¿vale? No, coño, pero está guay. Blancura y en la película. Blancura y sobre todo en el personaje del tío. No nos olvidemos que si el color es importante, esos tonos rojos saben dialogar muy bien Paul con los azules y los blancos, porque en todo momento, esa idea de reflexionar sobre el imperio francés está ahí. Si tiene colonias, ya sabemos. Entonces, eso está ahí, ¿no? Ha salido nombres como Lynch. No tiene nada que ver con el cine de Huévar. Lo habéis mencionado un par de veces. Tintes linchianos. A mí, Albert Serra, también me habla en sueños. Y cuando la gente se haya olvidado de Lynch, seguirá teniendo presente Albert Serra en el imaginario cinematográfico universal. Grande, grande. Realmente, ¿eh? Podríamos hablar de Serra como una herencia de Lynch. Catalana. Ah, sí, ahora sí. Sí. El Lynch català. També tinc una persona veient pacifixion i hi havia molts moments que em venien al cap i això ho hem portat fa molt de temps, però que era tuolto de llang, tio. Hòstia, és que sí, tiene algo tan bien. És a dir, per qui no ho sàpiga, és una sèrie que va fer Nicolas Vindendreb, no? Director de drag i tantes altres, però que va fer aquesta sèrie, que són capítols d'una hora, però que cada pla potser durar 10 minuts. Llavors, clar, al final és una dilatació, és un noir, noir d'aquests amb violència, com acaba fent i tot, sempre, però hi ha aquest punt de... Et vaig justificant, vas entrenant de història, saps, i em recordava molts moments sense el neo... També té auto-winding ref. També té punts colos saturats a aquesta sèrie del Vindendreb. Si hi ha un punt de Vindendreb, el que passa que és cierto, que diria que el tempo de ref és més dilatado aún, que en esta película, aquella más acción, lo que pasa es que hay más confusión. Y ahí pone reggae, Yesca. Bueno, y aquí qué coño esta canción. Te lo juro que estaba en la pel·li y dije, al poli agradarás. Bueno, acabamos. Hemos hablado de Benoamajimel, pero también he dicho en algún momento que hay una suerte del enco actor a la cojonante. Entre ellos aparece Sergio López, como el dueño del... Del Badabín, exacto. Aparece Luis Serrat, el hombre de tamaño voluminoso que siempre aparece en sus películas, y es como... tú no digas nada, tú solo presencia. Tú presencia en sí, y ya es tan grotesca, tan horonda... Y duerme y... Com a personatge, em sembla fascinant. A més, hi ha un... sense fer l'espoiler, però al moment final del cotxe, que hi ha tot el discurs... Un discurs súper ètic i súper sòrdid i fosc i incendiari. I l'altre tio, al veure allà... El seguint del copilot, sovant-la i dient-li... Sí, sí, sí. I dius, oi, quin contràs d'aquest... M'estàs deixant anar al gran discurs de la pel·li del personatge i l'altre tio... A més, està molt bé en quadra, perquè tu el que veus és... El prota parlant així com molt fort en el seguint del pilot, però després, tu, amb l'enquadre, tu veus el retrovisor que està enfocat cap als ulls només del copilot, del copilot, que és aquest tio gros, i amb els ulls que va fent, va, els va clucant, els va tancant, i va fent... Sí, sí, lo que usted diga. I ho penses? La mejor reflexión de toda la pel·li, ahí sí que hay una idea narrativa desde la palabra, y es la comparación, no quiero cargármelo todo, porque vale la pena... Es como un monólogo en el fondo del vero a Magimel en el coche, con un espectador ausente que en el fondo de la mente está diciendo mucho. Sí, los que se fueran de licar. Y el tío hace una reflexión brutal y habla de cómo la política es como una discoteca. Y son tíos, los políticos actuales, son tíos que salen de After. Que salen perdidos de After, ¿no? De alguna manera, también, corrompidos por el poder de esa noche pasada, pero agotados y sin un rumbo fijo. Y eso está ahí. Seré yo el que encienda las luces. On queda l'èpica en el món préapocalíptic ens dibuixa l'Albert Serra. Hi ha unes onades molt grans que surfegem amb motos d'aigua, no? I amb un peu amb gota, no? I on queda l'èpica en un discurs com aquest? Sofagada en el somni del seu copilot borratxo al costat al costat. També tinc una cosa. Es veu que per una entrevista... Es veu que les onades aquestes van passar. És un lloc amb moltes onades d'aquestes que són imaginables. Estan unades de sorferos enormes. Hei deia que és com que no estava en el guió del tot. Jo era com que van aprofitar un dia, com que tenien càmera i tenien tal, i ho van gravar. I jo, anant amb aquesta idea, a veure-ho a la pel·li, quan vaig veure l'escena, quan començava l'escena, vaig dir, a veure, una escena com de relleno. I no, és una escena molt de contingut. I dius, llavors has tingut la... O sigui, la improvisació entre cometes de crear una escena donada a una localització que és un mar ple d'onades de no sé quants metres, no? Però està molt bé, que està molt bé. És una capacitat bastant heavy, tio. I aquí també està el de la càmera, entiendo, sí. Almenys és coherente. Pueve que tenga mucha pompa en sus entrevistas, pero al menos es incotente con lo que predica. Un tío que realmente está abierto a crear y me vendría ahora el Servio, ¿no? Que era un tío que, en Arizona Dream, un poco más lo expulsan de Hollywood, porque el tío llegaba al set de rodaje y no rodaba, porque para él la película era un lienzo en blanco y si no estaba inspirado, pues no rodaba. No sé si Serra és així, pero de alguna manera sí que es cierto que es un tío que está abierto a crear de manera no previa, sino en el set. Bueno, senyores... Pues seguimos creando ahí... Y infiernos. Ahora vamos a otro lienzo. Húmedos. A ver qué pasa. Clar, és molt curiós que en un programa dius, que anem a parlar d'un foc que anem a parlar les brases d'un estiu que, francament, ja ho estava dient al poble, ho hem dit a l'inici, ho tornem a dir ara de reaccent, ha tingut poc amb aquesta calor, amb aquests incendis que ens arribaven, i que ens ha deixat bullits. I una torna de la feina que ho és tot menys refrescant. Clar, algú podria pensar, hòstia, mira que bé que el Carles, a la secció d'ara ens porta pop art. O sigui, obres divertides, amb color, amb energia, amb aquest entusiasme. Aquest entusiasme és una paraula clau del pop, el pop com a l'art. Perquè, si entrem en la música, acabem demà al matí. O sigui, se'ns fa de dia. Però, clar, no us faltaria raó. Hòstia, anem a parlar d'aquest tipus d'obres, amb aquest punt d'entusiasme. Què passa? Que justament la imatge on ens dirigim no és exactament això. No és exactament aquest entusiasme. Llavors, comencem ja amb la primera imatge del que ens obriria a la porta d'aquest món del pop, que seria a Bigger Splash. Aquest... Hòstia, molt gran. Mira, tu ves això i dius... D'on estic? D'entrada on estic? Aquí s'ha tirat l'Albert Serrat, el gordo. Exacte. El comel a l'acte, el de... Lluís Serrat. Lluís Serrat, aquí, ha fet un capuzó, un capuzó en una casa que podria mòbica per a California. I... i això és el pop, chicos. I aquest és el cor. Clar, per cert, a Bigger Splash, pel·lícula de Luca Guadagnino, on, precisament, què trobàvem, què trobàvem morts, qui trobàvem morts sobre l'aigua d'una piscina, amb la idea aquesta wilderiana, de Sánchez Bulevar, doncs, a Ralph Fiennes, en aquella pel·lícula de Luca Guadagnino, a Bigger Splash, trobàvem, doncs, això, i, evidentment, ho podríem posar en diàleg, seria interessant. Totalment, perquè realment és una pel·lícula que abordava al verà, dos pareges, i un vacío, i una... Exactament. I una caída empicada, també. D'un foc a unes brases, en aquest cas, és molt aquàtic, però serviria perfectament. També a Bigger Splash, és el títol d'un documental de 1974, protagonitzat pel propi Hogni. Hogni, David Hogni, artista anglès, emigrat, Estats Units, molt polifacètic, pintor, dibuixant, fotògraf, escriptor... Però per entendre què s'està cuinant, en aquestes brases, d'aquesta secció d'art d'avui, crec que és imprescindible posar en context l'art de David Hogni. Per tant, parlarem sobre una dècada marcada pel reclam, per la falta de llibertats, davant d'una política inepta, com la de Pacific John del Berserra. La dècada del 60. I amb aquest heroïn de Lou Reed, ens situem en una època on la juventut cridava no, no a la guerra de Vietnam, no al racisme, no a la moral conservadora americana, una època en el feminisme que començava a creixer amb força, i cones com Betty Friedan, Gloria Steinem, i on el moviment hippie, per cert, no era sinònim de perill, encara no s'havia produït els crims de la família Manso, no? Una època, també, on el cinema podia servir per sacsejar consciències, per trencar tabus sexuals, penseu en la prostituta, que en Carne Cathering de Neve, a Bell de Jur, o al toy boy del Dustin Hoffman, que interpreta a Dustin Hoffman el graduat, és a dir, tot això és aquest context. Aquest context on ens estem situant i on ens anem dirigint cap a aquest pop art, i no és tan entusiasta com ens pensem. Hi havia un sí.Qual era el sí? Qual era el sí?A la droga. Sí, a l'LSD. Sí, el sí. Exactament. A Cançó Pop, concretament de Acid Pop, el que estem escoltant ara, que justament ens parla de donar una visió molt crítica de la societat de consum, que és el que molts cops celebra el pop art. Després també hi havia la de Brown Sugar, que és el mateix, que també és de heroïna que es van fer de celebració per la mort del Rolling Stone. Molt bona. És que és molt heavy, eh? Aquí hi ha marro, aquí hi ha... És calçureta. Tots aquests inputs que hem anat dibuixant d'aquesta dècada, el Seixanta ens va bé per parlar d'una cosa superimportant que té a veure directament amb el pop art. I què és? És la contracultura americana. És ahí, evidentment, grans ítems que ens venen al cap ara, o tòtems. El Dennis Cooper de Dizzy Ryder, el cinema de Kenny Tanguer, aquest punt provocador, o les cròniques esbujarrades de la generació bit. Ara comentaves-lo de les drogues. Quanta droga es van fotre els de la generació bit, els barrocs i tots aquells, no? O el... O sigui, per escriure-te aquelles barroques. Hogni, també, o què? Jo sé que lo quieres dejar para oscilar, pero es que lo estoy viendo. Ja ho trarem, ja ho trarem. Los bits, hi havia dos faccions, no? Que era el alcohol, se lo consumía a Bukowski, y la droga durísima era barrocs, no? Eran los colegas que se hacían así... Chocaron los puños y dices tú, tú, a uno y yo. Doncs va molt bé que posis aquests dos camins, pol, perquè justament, si parlem de contracultura americana, parlem de dos camins, d'una banda el pop i d'altra banda la psicodèlia. Llavors, si pensem en el pop, pensem, ja d'entrada, en una paraula que va batejar l'artista britànic Richard Hamilton, i que té a veure, com deia, importantíssim, amb una actitud d'entusiasme. És a dir, el pop mira la realitat urbana com una cosa que s'ha de celebrar. És una mirada que està tentant els productes, els anuncis del nostre entorn cotidià. I, independentment, va dirigit a qualsevol persona. Ens està parlant de productes que compra la persona que té més pasta o la persona amb un nivell adquisitiu més baix. Però també és una mirada, la del pop, que venera les icones. Les icones que ens arriben a través dels mitjans de comunicació i que alimenten aquesta cultura de l'espectacle. En paraules del crític Hilton Kramer, el pop art és un art que ens reconcilia amb les banalitats. Llavors, un clar exemple, una imatge que ens transmet aquesta idea de pop art directament és, evidentment, com no podria ser una altra manera, la famosa sopeta de Tomàquet d'Andy Verrall. D'Andy Verrall. D'Andy Verrall. Jo que estava amb l'accent toquet, en lloc d'Andy Verrall li direm Andy Verrall. D'Andy Verrall, escolta. Un obra esposada a Los Angeles. Es va treure el 1962. Andy Warhol també conegut, per cert, com Dorella. El cercle d'amics, així moderne, esa faràndula bohèmia dels artistes pop, el coneixien com a Dorella, que és una barreja entre Drácula i Cinderella. Que guai, hòstia. De fet, hi ha un disc que es diu Songs for Dorella, de Low Read, que és de Velvet Underground, que va dedicat, evidentment, a la seva figura. Si és Velvet, volia, no? Clar. Per favor, per favor. Llavors, fixem-nos en aquest quadre, sí? És a dir, ja et dic... Bueno, no ens fixem aquest quadre. Aquest quadre serveix. El Pol ha dit-ho, l'ha posat, però l'ha tret ràpid. Ara és a parlar exclusivament d'aquest quadre. Aquest quadre serveixi com a icona del grup, d'aquest sac, d'aquest paquet d'obres del pop art. Llavors, parlem, doncs ja ho veieu, de quadres amb aquest punt de serigrafia estampat, que recorda el ready-made de Duchamp. Estem veient un total de 32 pots. Hi ha unes de sopa de tomàquet. Això és el que compres, catàstofe nuclear. O sigui, tens un búnquer i tens tot això. Exacte, això seria la imatge d'un americano, diguem-ho, que és medio, el que podria tenir el búnquer. Que ganen els comunistes. Amb la por de que vingui a l'apocalipsi de la polinesia. Ara poso de rotllitos de papel, i és el Covid, no? O sigui, el que tens aquí. És una proyecció del futur, des de l'esfàcil. Aquest són les sopes que Warhol consumia des de feia 20 anys, que podem veure que estan de tots els sabors, i que fa ell les converteixen a una imatge irònicament exclusiva. La treu del context de supermercat on estava, on tothom les veia, i li dona un altre sentit. És a dir, la nostra experiència amb el món ja no és directa. És una experiència filtrada. Nosaltres accedim a la realitat, condicionats pels mitjans, per les revistes, per la tele, pels anuncis. Però el pop, ojo, també pot adotar una mirada menys entusiasta, menys optimista com és el cas d'aquesta cançó que estem escoltant, Heroin de Velvet Underground, que parla d'aquesta decadència de la societat de consum. Aquí també hi ha la psicodelia, al fons d'aquesta cançó. Hi ha una idea de lsd, també. És a dir, hi ha un punt que, aunque sí que estan enmarcado en ese concepto pop, tanto la cançó como la obra que nos presentas... Hòstia, jo a l'Hurrit... Hablaves de dos caminos, no? Quizás en eso sí te podría entender, como l'Hurrit puede que parte de una idea pop, pero sí estar en las antípodas, ¿no? Totalmente, sí. Sobretodo en cuanto a mensaje. Bueno, sé que et tenés a un... És por, perquè acabes de venir en por, però hi ha una crítica i hi ha una visió molt allunyada, que, justament, el que ens salva, de caure en l'estereotipi, en aquesta societat de consum, justament és posar-la en dubte. Aquí està la gràcia de... I en les sopites canvelistes, no sé, jo sempre he vist la idea de serigrafia, de poder-se apoderar, també, d'una manera de distribució artística, que les hizo muy grandes. Exactament. Y que, en el fondo, aquello que criticaban, es aquello que les hizo grandes. Totalment. También hay una casi contradictoria, ¿no?, en el pop, y yo por eso me cago en el pop. No t'agrada veure una persona menjant o dormint durant hores, que és aquell, els curs que feia llarmatratges, o el divarjo de los huevos. Cuarencia pura, quan aquest sentit, a les pel·lícules que feien divarjo, les estàs parlant de Slip, una pel·lícula que dura 7 hores, perquè és bo, el seu nòvio dormint durant 7 hores. Buscar aquesta realitat, tal com la percebim, i anem a CUP a donar-li uns nous sentits. Anem a veure-la, avirem-hi amb cert entusiasme. És que és en el fondre d'un visionari, el cabrón, perquè no salen el puto tic-toc, ara, que hi ha... Tenia que se grava dormint. I això és com algo...És postwarhol. És que Andy Warhol se hizo viral, cuando aún no se había inventado el concepto. Inventó el concepto viral. Podríem parlar, també, en aquest pop art. L'obra de Wild One, on veiem aquests 4 Marlon Brandos, bueno, es diu així, For Marlons, i veiem el cartei de Salvaje, la pel·lícula que va catapultar a Brando com a icona sexual del segle XX, i també d'aquest punt de serialitzar, de donar-li un punt de cadena d'industrial, però posant-ho en dubte. Clar, a part d'això, hem dit dos camins, com hem dit fa un moment, pop i psicodèlia, en la psicodèlia que trobaríem. Tot el contrari, trobem la fugida, la distorsió, el rebutge, aquesta realitat que celebrava el pop, modificant la nostra percepció com si ens haguéssim fotut un trípid. Evidentment, de trípid se'n fotia tothom, allà, i de dones. Però diguéssim que aquí, visualment, tens més la sensació d'adoptar el punt de vista d'algú que no perceble realitat com és, no? Des d'un estat alterat de consciència. Un exemple claríssim. El videoclip de Yellow Sun Marine dels Beatles, abans del videoclip pel·lícula de George Dunning, peça imprescindible de la psicodèlia, i és a mitja aquesta febre de gestos, de mirades, mentre estem escoltant aquest pop. Aquest pop discutible, aquest pop posat en dubte de Velvet Underground, que ens recuperem aquesta piscina que hem vist a l'inici, com una mena de racor a Marc d'estiu, que ha tornat a passar volant un estiu d'incendis, d'escalfament global. Ni les piscines ni les platges ens serveixen per mitigar aquesta... Ara entenc la fal·lera del cinema catalactual de fer aquesta... rememorar els estius passats i els curmatratges. Ara tots són de la piscineta, la platjeta, el Mediterráneament... Exactament. Tot això fora. Tot aquest Mediterráneament, quan tu veus un obra com aquesta, dius, a veure... S'acabo, ja. No en vigueu amb Mediterraniaments, amb l'estiu que hem passat. Anem a centrar-nos en aquest obra. I què podem dir, doncs, més d'aquest aví Gersplash, de David Hogni, no? Doncs, bàsicament, és un obra amb una mirada que s'allunya d'aquesta línia publicitària i condensada d'Andy Warhol o de Peter Blake, penseu ara en les llaunes de Tomàquet que estaven veient, ens esteu allunyant d'aquest tipus de pop, i els trobem, de sobte, en una representació... Potser podríem dir, aviam com ho veieu, però més innocent, més prefabricada, de la zona d'oci d'una casa californiana, on l'artista, per cert, David Hogni, va viure molt de temps, en aquest fragment de vivenda i de vida que trobem a David Gersplash. I també, fixeu-vos, en aquesta representació, certament, opaca, que hi trobem, doncs, que a diferència de l'impressionisme, altres corrents artístiques, ens impedeix accedir a la intimitat de l'artista. Tu, quan veus aquest quadre, difícilment pots dir... Ostres, l'artista es troba en un moment de ramó interior, de convulsió interior, com podria ser un tèrner, aquests paisatges tan moguts o aquest famós l'artista davant de l'artista de la Cantilado, de Fredric. Aquí tu veus això i dius, bueno, podria ser un apostal, realment, hi ha un punt com innocent, però al mateix temps, a part d'això, hi ha un tractament molt interessant que posa en dubte aquesta societat de l'oci, del consum. I llavors això ho fa, o arribem a aquestes conclusions a través d'una percepció molt geomètrica de la realitat, aquesta redueix en conjunt de línies de colors, que d'alguna manera abstrau la imatge, la memòria que tenim de la realitat, en el focus de la capuçada. Aquesta capuçada, d'alguna manera, és com les pel·lícules d'Agonar, en una tasa de cafè i al centre de l'univers, podria arribar a tenir alguna cosa així. Igual m'estic flipant, però jo crec que... És jo i Serrat, tio, ja l'hem dit. L'heu d'anar a punt i serrat. L'heu d'anar a punt i serrat. Vosaltres què penseu? Vosaltres que us transmet, realment. Jo, això és gris, això és el concepte de gris, o de publicidad. Tiene un punto publicitario, esto, ¿no? Solo crees que es... No, no, és gris, tio. ¿Qué es gris? Claro, la película gris. Un coche volador de la barre, de la barrolla, de la historia d'amor, con todo el flow nostálgico. De un verano, ¿no? De un verano perdido. De un verano que se acaba, pero casi desde una perspectiva de nostalgia moral, ¿no? En lo anecdótico es esa relación que no tiene posibilidades en un presente, ¿no?, posveraniego, y en el fondo de lo que te habla es de un vacío, de una ilusión que no es tal, que no es real. Jo veo algo así aquí, ¿no? Jo aquí el que veig és un cartell que a dalt podria posar a taller de cuajín a la piscina de Sant Salvador. Perquè me genera una duda muy jodida. Esas dos sombritas que hay en el... No sé si es el reflejo de dos palmeras o de algo floral, ¿no? O, realmente, son dos etés dentro de la casa. Tiene algo marciano, exacto. Tiene algo realmente como que taliana, ¿no? Y, evidentemente, la cadireta del director, allà, que podria posar això en fort darrere, ¿no? Sí, es algo... Sembla que, premeditadament, polite i cute i cuqui, però que té la màcula que t'embruta el quadro general. Exactament. Clar, ens trobem, doncs, en aquest aví Gersplash, de David Hognion. Ja et dic, aquest artista aquí s'està separant, doncs, com deien, d'aquesta línia publicitària de Warhol, de Peter Blake... Fins i tot ja qui va comparar el seu art amb de gas i tolós, l'ho trec. Estem parlant de col·legues, evidentment, però vull dir, el nivell era aquest, un artista que, evidentment, va consagrar-se, va arribar a un nivell d'èxit molt important, a nivell internacional, i parlem de l'art de David Hogni com un art que té a veure amb una herència pictòrica, però també amb una voluntat d'allà ho gerir i de parodiar aquesta herència. A mi em sembla molt potent, en el fons, que em mola bastant la imatge, però sí que és cert que, si em mola, és per l'enigma que parece establecer-se i, sobretot, a partir de algo que, aparentemente, no lo maneja, aparentemente es algo pop, como te dices, pero siempre teniendo en cuenta como una cuestión peyorativa, pero que de ahí te está proponiendo algo o te está ocultando algo, es muy serra, también. I, ojo-me el moment perquè, justament, ara arribem a un punt d'aquest quadre que és molt important d'estacar, i és que tu estàs mirant ara una seqüela del quadre d'Hogni que va fer l'any 66. És a dir, aquest que estàs mirant tu no és a Biggers Plash, si no és... Perdó, no és una seqüela, sinó que és una precula. És desplash, simplement. És a dir, ell té diferents representacions de piscina. Los ninufares, ¿eh? Los ninufares, total. Exactament, en aquest sentit hi ha un punt bastant impressionista. Monet tenia diferents versions d'una muntanya que sempre pintava, doncs David Hogni també s'obsesiona una mica, en aquest cas no amb una muntanya, sinó amb una piscina, que diríem que seria una mena de trilogia, perquè té desplash, a Biggers Plash, a Little's Plash... I sempre és su càstig. Sí, sempre és su piscina. Exactament. I llavors hi ha una obsessió que, d'alguna manera, aprofita per expressar, també, ojo, la seva sexualitat, perquè ara ens en podem anar a un quadre, que és Sant Bácer, de l'any 66, i, com podeu veure, doncs, clarament veiem, una pulsió homoeròtica clarament representada en aquest amic que està reposant tranquil·lament a la part superior... Mirant una piscina d'espaguetis. Del quadre. Sí, sí, exactament. Mira una piscina d'espaguetis. Fixeu-vos fins a quin punt hi ha un contrast de tractament formal en aquesta perspectiva que té la figura a la part superior, que té un punt directament clàssic, i aquest punt abstracte que hi hauria en el moviment de l'aigua de la piscina. Això, evidentment, està anticipant el pusmodernisme. Aquest punt de fusionar en un mateix context diferents estits, diferents registres, però sempre en aquest punt de distància. Tu arribes a això com si hagués una mempara d'aquest anticòbit entre el quadre i l'espectador. Tu tens una sensació de fredor quan arribes a aquest tipus d'obres. Jo tinc dos planos contraplanos, Carles, tio. Vengo, el plano contraplano de las dos versiones de su casa, y ya estoy con el plano contraplano del Sanbazer con el David Hock ni al lado. Te veo a la cámara, no, no, pero... Polos, polos, polos, por favor, pincha menos. Vengo ayer viendo a un señor que es nudista, pero solo hoy, porque, si os fijáis, tiene la marca del bañador bastante blanco. Sí, muy blaquito, esas dunas, muy bueno. Va, culazo que tienes de tío. A ver, no era burro, David Hock ni no era burro, eh. Sabía lo que... Sí, sí. Sabía triabe. Y la cara del... Saps què passa? Que el quadre, suposo que és amb la cacabes. El sujeto. Exacte. O sigui, aquesta imatge d'ara que estem en pantalla, és... m'imagino, tipo... És quan ha funcionado muy bien los teletubis. Vamos a entrevistar al creador. Y os alposen, con un cromaldarrera, con... amb alfons dels teletubis, però el señor es un señor de crédito, molt xungu, que diu, no sé, bueno, es que... I veus que sí, sí, te quiero. Aquí ya, ya, Rossega, está curtit. Veiem que es un home curtit. I, ostres, aquesta mirada m'agradaria pensar que és la mateixa que tenia quan va pintar el seu amic a Sanbazer, en 66, i que ara, aquests 80 i pico anys, encara està viu, evidentment, tenim la sort de tenir viu aquest gran artista pop, David Hogni, doncs aquesta mirada seria pràcticament la mateixa, o això m'agradaria pensar. En qualsevol cas, parlem d'aquesta representació il·lusòria escamàtica que té l'àmic de Hogni, d'espullat, amb perspectiva clàssica dalt, com deia, com deien, i aquesta part, doncs, més abstracta de l'aigua. Però també té un punt claustrofòbic a aquesta imatge, no? I jo crec que és important acabar amb aquesta reflexió, i és que aquí, David Hogni, amb aquest quadre, per molt que estigui celebrant aquesta societat de consum i de calma que ens dona l'estiu i ens dona el món occidental, també el luxe pot ser una presó. I jo crec que això queda clarament reflectit en aquesta imatge, no? I amb això tanquem ja amb el teletubi padre, amb aquest retrat de Hogni, com una mena de tio que li haurà bastant de color. Hi ha obres recentes, o ja és un tio que s'ha abandonat a la piscina? No les he posat perquè no ens l'has acabat, però sí que ha seguit generant obres, i el més interessant viatja molt entre els gènere's, entre els estils. És a dir, és una persona supertestaulletes amb l'art, que absorbeix la seva herència per reciclar-la i portar-se al seu terreny, que és una expressió que no m'agrada gens dir, però m'ha sortit i no puc evitar-ho. És un tio molt curiós i és un artista en perill d'extinció, diria. Ha sido un cabrón, en el fondo he encontrado fotos de él donde tiene mejor espector. Ha sido un dirlo, es el típico no... Te lo dejo bien, pero te lo pongo... Yo lo veo untrañable, yo me la puse a la idea de la perill d'extinció. Lo quedan dos telediarios en esta foto. Y de delirio. Y también porque es un tipo de art que s'ha explotat moltíssim, ha tingut molt refragits, però crec que és important saber d'on ve aquest popart que s'ha explotat tant. I que, de alguna manera, és, com ho has dit moltes vegades, és diferent en manos de Hockney. Bueno, pues... Nos vamos a jugar un poco que... De Hockney a juego. Venga, por corte guarrísimo, eh? Zasca! Vídeos Jogs! És caín fier, no? Exacte, estem acostumats bastant a aquestes músiques infernals. Aquesta concretament és... alguns us sabeu què és, que és TUM, el mític joc de... Vamos al infierno a cargar unos cuantos demonios, chicos. O sigui, estem acostumats bastant a aquesta música d'astralera, pisades no, rebentar cosos, destrucció total. Però aquest cop, com acostumem a fer, portem algun joc. Una mica diferent, i ja que ens anem a l'infern, sí que ens en dinsem a l'infern, però ho farem amb un altre tipus de música, que és, literalment, la música que escoltarem durant el videojoc. Estem parlant d'un videojoc on no ets ni més ni menys que zangreus, és a dir, alfilades i príncep de l'inframon. I sí que és veritat que no abandonem massa el ritme aquest així, sonor, però potser alguna mica més ritmec. Si podria sortir els actors de Pacificio anem conga? Total, total, tio. Una vez, una vez muy grande, 50 metros, vellant una banxada amb un Nukulele in fin. Sí, amb un Nukulele amb l'ongla. Però pot acabar un dia, però va vellant-ho, eh. Aquest rotllo, la música, ja veieu que ja no és aquest heavy metal, tot i que hi ha música per tot. És un videojoc que, òbviament, tenim, trobem moltes musiques diferents. Però, a més, veureu que és un rotllo pels una mica nostrats del videojoc, que és una música entre Prince of Persia, aquest rotllo així, i el Blasphemous, que os recordeu, en Porta fa un parell d'anys... Però ens estàs recordant els dos tres, o sigui, aquí allà hi ha un curti del videojoc, allà hi ha una epunografia religiosa, sevillana... Sí, sí, sí, Blasphemous és aquí, videojoc, old school, maravallós. I pixelar... Semana sant... Semana sant bestiada. Exacte. El mejor juego que ha pasado por este programa. Por tus manos, por tus manos. Me lo he pasado siete veces. ¿Y qué pasa? Doncs bé, amb una música tan... Amb una música tan sugerida. Estic pensant, dels jocs que t'he anat deixant, t'has passat alguna cosa? T'ho vas deixant, no? T'ho vas deixant, no? Jugava, però no recordes que la Play no tirava. O sigui, era tan potent i la Play estava tan cascada... Que no tirava. Me quedé ahí, pero sí que es cierto que me flipaba. Però el joc que us porti avui, que és Ares, sí que et tiraria, jo crec, bastant a tot arreu. És a dir, és un videojoc creat per acompanyar Supergiant Games. És una companyia independent, petitona, perquè us feu la idea, és una companyia de menys de 20 persones. I és un videojoc de 2020. És bastant recent, i veureu que després que és un joc... Si el porto ara també és que porta una carrera de arrasse de premios espectacular per ser un joc índil. A Ares ja entenem que és un videojoc que potser està una mica relacionat amb la Gluck. És la mitologia grega, no? Però abans de com és el joc, o sigui, de veure exactament com és narrativament, anem a parlar de com és el joc a l'hora de jugar. Que sempre parlem una mica de la música, m'està... Estic com una cobra, saps? Estava llunyant, no recordar. No, jo... Com a aquestes coses que, de nou, de la pel·li, no... Sí, sí, sí. Com a ser... Ah, sí, sí, sí, exacte, exacte. Bueno, sí, sí, sí, és aquest rotllo. És aquest rotllo als inflables, aquests americans que posen, saps, que posen a les ventes de cotxes, no sé per què, no? És com ja... bueno... Fins i tot, d'on de narices hem vist onades en Disney, no? Enércules. Enércules, exacte, exacte. Con mucho flow, tenía mucho flow. Doncs bé, endincem-nos a el que és la jugabilitat de l'ADES, vale? L'ADES és un joc isomètric. Sabem... no? Isomètric és que es veu una mica des de dalt, vale? No 100% de dalt, però amb un angle bastant des de dalt. Estem acostumats molt als videojocs de tercera persona, primera persona, no? N'hem portat bastants ja, 2D, com els blàssimos que estan dient, que el veus de costat, però en aquest cas és isomètric. No sé si hem portat el Ferran tranquil·lament, em corregirà, però no sé si hem arribat a portar algun club o un isomètric. Directo de Ferran. Esto es mentira, que yo... Potser va a portar el Hyperlight Drifter. És com un cenitel en diagonal, no? Un poco así. Sí, es como la cámara de la gasolinera cuando se cargan a la peña. Siempre hay peleas. Cuando te sale el link de Wallstar Hip Hop que va movent, se dius, ui, esto va a ver sangre aquí en este vídeo, vale? Doncs això és un joc isomètric, i ara, segon terme, Rougelite, què veus? Rougelite. Rougelite, vale? Rougelite és un joc dels anys 80 que es deien procedurals. Què vol dir, procedurals? Que tu comences un cicle, és a dir, tu comences a estar molt associat a un estil de joc que són les matmores, vale? És a dir, tu comences un tipus de partida en el qual tu pots anar triant, vale, què faig? Esquerra o dreta, no? Vaig fent. Tiro cap a l'esquerra o cap a aquest camí. I mai és igual, és a dir, cada pantalla sempre, o hi haurà una distribució diferent de l'espai o diferents aràmics, és a dir, tu, cada cop que juguis a una pantalla nova, sempre serà diferent. Les possibilitats són infinites. Teòricament, són jocs, això es diuen procedurals, que són jocs que hi ha un procés del chip del joc que va creant noves... I tu, cada cop que comences... És el mando y aculador, no? Exacte. De l'ofo, l'ofo, el mando i aculador, exacte. Es van generar amb els mapes, amb tresors randoms i criatures randoms. Sí. És una mica diable. Exacte, exacte. El diable és el gran joc, gran vull dir també, famós, no? És el joc de mazmorres tipic tòpic de... Tu vas entrant i es va modificant segons la partida, vale? És a dir, hi ha un lema en aquests jocs dels rogue lights de les mazmorres, per dir-ho ràpid, que és kill, die, repeat, no? Mata, mort, ràpateix, i estem parlant d'això. Ades és una mica com aquell programa que vam fer de la teva retorn. Us en recordeu, quan vam fer la Terra Tor, Nietz, Muña Carrusa, tu no sé què recordar, segurament va rebentar la sèrie de Muña Carrusa, és un lup, ara me'n recordo. Doncs aquí, el lup, és el que se li diu un cicle. És a dir, tu vas entrenar sales, vas superant nivells, vas guanyant habilitats, però són les habilitats que quan et morts, les perds. Però tu ja has guanyat l'experiència. Tu, a la segona partida, ja no faràs certes coses. Llavors, sí que hi ha aquest component exerós. Tu vas passant d'aquests nivells, anirem pulsant en pantalla, perquè veieu una mica com funciona el joc. Però hi ha aquest component exerós, sempre, quina porta, quina acció agafo, si parlo amb aquest, si parlo amb un altre... És un joc, podríem dir, arcade, que l'arcade és com les... les recreatives, els arcades són que tu poses una moneda, jugues, i quan s'acabes, acaba, i si no, torna el programa d'una altra moneda. Doncs estem parlant d'això. No hi ha una narrativa molt bèstia, que això és lo raro de veure en aquest joc, després comentarem, però entengueu que és un joc que tu pots agafar, jugar a mitjaureta, que és més o menys locadura si acabes un cicle, i després, bueno... Llavors, ja, procedural, arcade, oi, va, d'això, no? Sí, sí, avui és la bíblia de... Tiene que ir saliendo en plan títolos de crédit sin paralelo. Yo estoy viendo el insert coin de las maquinitas... Eso se echa de menos en los videojuegos, joder. Sí, clar. Més va haver-hi aquesta època, que era la de... la de... recreatives, però que passaves de les 100 passetes a l'euro. Quan va canviar el 2001 euro, i aquesta cop era un euro, que dius, ojo, que me está sumando aquí una pasta, chaval. Però, bueno, això és reflexió de recreatives, de recreatives que et van... A més, ara que estem amb la inflació, és... Vem molt al cas, ve molt al cas. Llavors, el que és xulo és que, inclús proceduralment, els jefes també canvien, els diàlegs canvien. És un joc que, ojo, perquè quan comences a analitzar a parar, comences a veure que, per una quinta dintre persones, és un joc infinito. Això sí que té capes, no? Sí, sí, sí. I aquí què has venut a fer? Eres Hades? Eres el pròter? No, Hades és tu padre. Tu ets el fill que vol escapar de lo que és l'inferm, vale? Escapar no en plan... Hòstia, m'acabo de donar que estic en inferm, no? Vull marxar i vull anar cap al cel, o cap al limbo, cap on sigui. No, no, no, és... Us he explicat al principi que és un joc que tot i que sé, és molt mitologia grega i tal. És un videojoc que és molt còmic, vale? És un videojoc que juga molt a la línia de diàleg, a les converses, amb ton pare, que tu ets el típic fill que està explicat amb ton pare, ton pare és el que està firmant totes les almes... Us aniré posant imatges, però és tot com un estil molt paròdic, vale? L'inferm és com un palau, un palauet... Si pones imàgenes, pones-te'ls del cosplay de Hades. No el cosplay, no el cosplay. Da miro, eh? David Hogni li gustaría. Jo estic pensat, sí. Exacte. Però què passa? És un joc que juga amb la comèdia perquè tu ets el típic fill rebotat del pare, dius que vols sortir d'aquí, te voy a joder la vía toda, no? Si tu me jodes, yo te jodo. Llavors els entràbans que ens trobem és gràcies a la nostra pare. La típica n'hi ha. Hades va posant enemigos pel camí, jefes pel camí, que són sus secuaces, i va dir, doncs currate-lo. Però és tot com molt familiar. És un joc que parla de la família Hades, per dir-ho així, vale? Molt foradiana, això, eh? Sí, sí. I, a més, és molt guai perquè durant el videojoc, tu vas trobar altres deus de l'Olimpes. A tu et trobes afrodita, hares, Hermes, Zeus, que et van ajudar perquè, ah, que qui és jo de tu pare? Jo també, oi? Llavors és com, et dono una bona edicció, t'ajudo a avançar més fort o més ràpid i tal, i a tots els diàlegs ja us imagineu, que qui és jo de tu pare? A mi m'encantaria jo de tu pare, no? Sempre ens han pintat aquests deus. La mitologia sempre és superdark, la mitologia grega. Sempre és com... Déu-s'ca... És un col·lebrón, és un col·lebrón. Déu-s'ca, sí, amb mil parelles, molt monarquia espanyola, ens trobem diferents històries, però sí que és veritat que, en aquest joc, ho passen pel filtre molt humorístic, vale? Llavors, sí que hi ha un gran canvi, ja us heu dit, en aquests jocs més isomètrics, que són els de Mazmorra, també, i tot això, que és que, normalment, vas tirant i hi ha una mínima història perquè és sustèntic, però, bueno, que no cal. Aquest jocs de, jo què sé, petar les burbujes de la recreativa, és típic, el tetris, tampoc hi ha una gran història, no? Aquí, la narrativa és brutal, vale? O sigui, estem parlant en factor números, eh? 21.000 línies de diàleg. O sigui, quan estem parlant de que no és un joc que hi hagi sinemàtiques, és a dir, són línies de diàleg procedurals. És a dir, que jo, que he jugat durant la tiradora, al joc, no hauré fet, segurament, ni la meitat. Perquè depèn de per on vagis, depèn de com avança la història, et sortiran uns diàlegs a nosaltres i mai ha repat. Mai, és que dic, la paraula mai és xunga, eh? Mai ha repatés un diàleg. És que, bé, estem parlant de 21 línies, vale? Ja només el protagonista en té 8.500. És que, i no parla massa, o sigui, parla, però penseu que hi ha milions de personatges, penseu què és, l'infern, el limbo, l'olimpo... O sigui, hi ha mil molts personatges. Ja que parlem del tema de línies de diàleg i tal, us poso el doblatge que també em sembla l'hòstia. Bueno, aquest últim, òbviament, és Hades, tu pa. Hades, Hades, Hades. Hades en plural. Hades, les Hades. El nombre de les Hades. El nuevo grupo de pop madrileño, las Hades. Una mil línies de diàlegs. Bueno, has de confondre'm les Hades. A la sèrie... ja entraràs, Edgar, perquè aquí hi ha la broma. Que em va bé, a mi em va bé. 21.000 línies de diàlegs, què són, argentins? Ja, exacte, per sónatges. No, però sí que tenen aquest punt dixaratxero, que entre ells ja ho heu escoltat, pels que no pieu massa l'inclet. Però hi ha molta línia de conya de... Et trobes amb un jefe que ja t'has trobat, perquè has anat morint i t'has trobat, potser, el 20 cop. Però els 20 cops que t'has sortit d'aquest jefe, cada cop és una línia diferent, i al final hi ha moments de... Bueno, no tens noves, però ja t'he pogut llamar. Si hi ha un rotllo com molt familiar, és de casques... Imagino tan repetit que et costa molt d'adonar-lo, un moment que arribis i et digui... Bueno, posa, queda el dia fresco. Sí, sí, és un rotllo així. Hi ha un moment que hi ha llancers jefes, que hi ha línies de diàleg que es nota que salten quan fas certes coses. Si hi ha un jefe que durant no sé quantes partides, que et vas morir ni això... La primera, hi ha la línia de diàleg que en plan de... Bueno, vayan pasando, ¿sabes?, en plan... Vina, te cargo rápido y voy pasando, porque ya sega, esto es fácil, ¿vale? No me extraña que lo comparezco a Muñecarlo, se tiene mucho. Sí, sí, sí. La tarjeta argumental de Muñecarlo. Ja us dic, té que esta combinació humor, drama, perquè la història sustenta tot en tu vols descobrir que es la teva real madre, ¿vale? Tu és com que quasi que llevas un tatuaje de amor de madre, però no sabés qual és. Llavors, tu, per contraria a tu un pare, diguéssim, vas a buscar-la, i per buscar-la és de sortir de l'inferno, òbviament, no? Llavors, i lo bo és que no només hi ha aquestes mini-històries... Sí, aquesta història és que et vas trobar pel camí dels grans déus de l'olim, sinó que després hi ha aquestes subtrames, que està molt bé perquè et pots trobar des que... Subtremes, vull dir, no cal que les segueixis, però si les segueixes, van filant unes subhistories, com ara Urfeo intentant alliberar, no? Euridice, que està tancada en el camí de l'inferno, però quan tu arribes a Euridice, per primer cop la te la vas trobant, et dius que t'està buscant, Urfeo, perquè si no, no pots seguir composant, no pots seguir cantant, i ella... Potser que ets un gilip, oi? Potser que t'ho vas a tirar, t'ho vas a tirar, i és així tot. I llavors tu vas a Urfeo i li dius, escolta, i això i dius, no, perquè... i ell és l'artista, no, no, perquè jo la vaig deixar perquè havia de crear, però... És un diàleg que sí. La mitologia griega no, en el fondo, que parla al terreny, bueno, al aspecte més terrenal, no? Sí, sí, hi ha un punt peròtic. Total. És un videojoc que el localit de la comèdia és un punt molt peròtic. Ara també us dic que és un videojoc que, ojo amb el que arribes, entre com ets a aprendre, de la mateixa manera que amb l'Euridice... T'he vist a l'Euridice, a Urfeo, en plans, col·leguites... Després vaig a veure una altra subhistòria que és molt xula, que és la del Sisif, que s'hi fa amb la roca, que la va pujant i va cayent, i allà dins hi ha un propi cicle, un cicle de mort i vida... Un alternator. I llavors està molt bé perquè com va enfilar en tot el guió. És a dir, el guió hi ha molts spoilers a fer. Rarament parlem de spoilers en guió, en un videojoc com temes morres, que, normalment, és... Jo, Kill, muere, o sigui, mata, muere, i repite, no? Aquí estem parlant d'una història que té... Crec que són 8 finals, és a dir, tu t'has de passar el joc 8 cops per arribar al final verdader, o sigui... O sigui, te'l pots acabar el joc. Sí, sí, te'l pots acabar. Tins d'aquesta aleatorieta hi ha una alineada. Jo me'l vaig acabar, vaig fer aquests 8 sí que crec que són buides, que són difícils... Quantes hores? Ah, mira, jo vaig fer... Quants dies? Jo vaig fer, crec que eren 70, 80 hores. És un joc que tranquil·lament pot anar a l'escén, tranquil·lament. Si el voleu acabar bé, sempre podeu fer un cicle, és a dir, intenteu arribar al final, i a partir d'aquí hi ha, si ho sentiu realitzats, doncs ja està, tanqueu, borreu el joc. Però és un joc que es presta, el que us dic, a repetir perquè la repetició mai és igual, que és lo curiós. La repetició acostuma a ser el mateix fins que ho superis, aquí no. Cada cop que repeteixis, serà algo diferent. I això és el xulo. Com a l'àvia de l'îmma. I té un punt eràclic. La idea és que mai ens banyem dos vegades en el mateix riu. Per molt que tornis a banyar-te en aquest riu, mai serà el mateix. A més, a l'aracli li van contestar menys els pobres. No, això va bé. Ara és molt com el joc, és a dir, perudiant. Sí, sí. El carrer i l'aracli. A nivell, per anar acabant, però el nivell gràfic és una passada, perquè són els típics jocs que potser no t'esperes, que sigui una part de gràfic supertotjo, perquè, normalment, els isomètrics aquests que es veuen des de dalt, es presta molt a coses molt estàtiques, però estem parlant de la típica imatge de scenario, que ha de ser una música diferent, et juguen molt amb els fons que no paren de moure's, els colors supervius... O sigui, estem parlant d'un diable, com el que deies, és una cosa molt més fosca, també. Aquí no, aquí tot és color vermell, grocs, blaus, no? És una cosa molt... El punt de partida que és aquesta casa, aquest palauet, és superchulo. Cada personatge va a la seva bola. És a dir, no és allò que cada personatge té línies de diàleg que van saltar, però personatges vull dir, ànimes en pena que estan per allà. O sigui, hi ha una fabricació d'un ambient i d'un disseny d'art brutal. Però no, però me n'has plantejat aquí com una telenovel actualitzada, i, joder, però aquí no em para de ver, hòsties i sangre! Sí, sí, sí, estic veient un vídeo de... El vídeo-joc és el típic, això sí, típic diable, típic isomètric de Madmore's, que és... Velocitat, aquest joc sí que és molt de velocitat. A més, és un tipus de joc que només tens per dir-ho així. Tres combinacions de botons, un més lent, un més ràpid, que l'esquiva i l'aigua especial para de comptar, i a partir d'aquí tu et vas fent tus pages de bioguó, en plan de, et vull fer això. Ara aprovaré que tens alguna cosa. Potser un reporteria 5 armes, o sigui, és una cosa molt limitadeta, però el que et permet és anar a provar en coses, combinar-les... O sigui, és un joc rapidíssim. És un joc que a la qual li pies el tranquil·lo, és un joc que frenètic. I això molt, molt, perquè, normalment, en aquests jocs hi ha la història de que, bueno, de que cada nivell és quasi més estratègia. Aquí és acció pura, acció total. Llavors, què passa? Que amb tot el tema d'un gran guió, un gran disseny d'art, el doblatge que són actorafos, tot que comporta tots que portin arrasant, a nivell d'apremís, un estudi, ho repeteixo molt petit. Per exemple, segon la revista Time, un dels 10 millors jocs del 2020, que ja és dip, miren el que n'hem portat aquí, però imagineu quan els videojocs surten l'any. I després, millor joc independent, els Golden Stick Awards i els Game Awards, que són... que els Oscars són els Game Awards del cine. Els hem cobert, aquí en Panada hem fet cobertura. Ah, sí, sí, sí. I per acabar, aquí sí que podríem dir que aquest videojoc és amb brosi apura de los dioses. I corda, Ángeles, que amb quines plataformes estàs? Sí, això és Switch, PC, PS4, PS5, Xbox, o sigui, està tot arreu, realment. A més, al cap d'un temps, jo me'l vaig comprar quan vaig sortir, que vaig estar redonant una mica, però fa poc, quan va triomfar tant, això és el que passa als jocs independents, el que passa és que s'acaben distribuint digitalment. És a dir, tu no tens una copia física, perquè els hi sortiries supercant, els grans jocs, el GTA i això, els hi fer des, a qui en quiera, no? Però dius que passa que quan en triomfen molt, els poblats fem-los, els hi va passar, es llencen a fer la versió física. Llavors, clar, és un joc que, quan un videojoc independent arriba a fer una versió física, em fa bé, valè, fer bé o cartutxo per la Switch o el que sigui, aquests, aquí és que ha anat. Llavors, clar, també, té bien el pòster, té bien el... Clar, cuida molt els jocs independents, ja és llei, que cuida molt el jugador, cuida molt la fanbase, i aquest joc s'ho ha currat un montón. I ho repeteixo, un joc que ara potser està, no sé si deu costar, 25 o 25 euros, coa molt. Hòstia, senors de joc tranquil·lament, amb una història acollonant, aprendreu mitologia, professors, que estàis escuchant... Passat-lo, eh? Este tío comisiona, a mi que no m'enganya. Passeu, passeu al col·le i re, doncs, amb això... Ajuda? Escolteu, tenim agenda o no? Sempre hi ha gent. Vinga, doncs, som-hi a l'agenda. ¿Qué es coo? ¿Qué es coo, a part d'un estiu calent? Mucho cine, en el fondo. Bueno, el verano ya lo dejamos atrás. O sea, cuando nuestros oyentes, que estaban ansiosos de volver a escuchar, esten escuchando este programa, ya será otoño, ¿verdad? Y en otoño hay buen cine, no solo hay buenos festivales. Sinches está ahí a la vuelta de la esquina, Molins, un poquitito más tarde. Si lo caigo en las pelis, Alberto Rodríguez, modelos 77 presentados en Sebastián, la de Suru, que comentábamos el otro día. Suru és el Carràs, però amb Suru, no? Con corcho. ¿Cómo se llama la actriz, que ahora se me ha...? La Viquiluengo. La Viquiluengo y Polópez. Polópez, brutal, el paper que va fer d'Arrascòlnico per l'últim crimicàstic, el lliure, crec que va ser. Ostia, bestial. Ganes de tornar-lo a descobrir en aquest cas... Gran dels actors, gran dels actors. És molt guai, no? Com a Florence Puff i Harry Styles. Florence Puff és... Se llama Puck, un drac màgic, sí, no? Puck, Puck. Florence Puck. No te preocupes, querida. Exacte. No te preocupes, querida, exacte. Que porta una cua de la hòstia. Perquè porta, amb uns merders... Backstage de Culebrones, de piques de la Olivia Wilde, perquè ara que està con el Harry Styles, que és un dels actors, llavors es van picar amb la Florence Puck, es van picar amb tot. Bueno, és que ara ja anàvem a Xial i Voff, també. El van fer fora, el van fer fora de la pel·li. És una pel·li que quan es va estrenar més a... Què era? Vanèsia? Vanèsia, crec que era. La van estrenar la Florence Puck, perquè deien, no es comentava, que es portaven malament amb la directora, deia, no. És promo, tio, és promo. Sí, però després la van destrossar. Quan va acabar la pel·li, la gent va dir... I l'escopinada, l'escopinada del Harry Styles, el Chris Pine. Sí. Bueno, en fin, lo que he oído últimamente es que no está tan mal. Que en el fondo no está tan mal. Bueno, escolta, i... Crímenes del futuro. Crímenes... Long life to the new flesh. Vale, el retorn de la Noa Carne, que això ja ho havia agradat el seu fill, no?, el Brandon Cronenberg, que m'antivirà amb la de possessor, doncs ara torna el pàpí, el gran pàpí de la Noa Carne, i volia la Niko Mortensen. I volia la Niko Mortensen. Volia la Niko Mortensen. Sí, sí, sí. La Noa Carne... Chatos, chatos, la Noa Carne es esto. Es mía, es mía. Bueno, aquí tenim la Noa Carne de Espanyola, que seria Pieles. Seria Pieles, seria. Ara que vols dir més, els primers colmatratges de Jaume Valagueró, que, per certes, es trena sitges venus, comencem les festes. Inaura, infestinal. Els seus orígens són Noeva Carne, aquell colmatratge alícia, que ara inclús es podien interpretar des de certa visió feminista, però vull dir que tenia aquest punt de la primera regla com una espècie d'ingressos en les tinieblas de la Noa Carne, o sigui, una cosa supermarciana. I Paco León, tios. Està vist l'endestruït. Aquesta sí que l'ha endestruït. L'ha endestruït. Sí, sí, sí. Però és que ningú ha donat una bona opinió, crec que... No l'ha d'estruït. No l'ha d'estruït. A nivell de cinema us plantejo un festival nostrat, també, que és el Sant Cogat Fantàstic, que es fa aquest cap de setmana, del 23 al 25. Ho dic, també, si voleu venir i veureu un curt on sort l'Edgar dirigit per mi, també, que passen a l'ost de cor aquell d'Avoricles. I després, en sèries, ha començat, per fi, perquè això sí que és intermitència, atzar i tot el que vulgueu, que és que ha de tornar a rica amb morti, a HBO, aquest cop. Aquella sèria, loquíssima, sense ficció, humor supernegra, humor histrionic, vale. És a dir, la teniu a HBO. Jo l'estic veient semanalment, crec que va empaltar-se ara mateix. És un clàssic, una passada. És una esvirgaria, és de guió, de muntatge, de ritme, és una passada. Escolta, i Expo, còmic, tu la vas veure a Madrid, t'hi entes? Aquesta, la de còmics sueños de història, no sé si es deia així, Madrid. Mira, que et dic, però suposo que sí. Però aquesta la vaig veure al queixaforum de Madrid, quan vaig en aquest estiu. Una passada molt, molt xulo, costa molt fer aquest espectre de veure tot el món del còmic. Veus des de l'obert underground, no tocan massa el fancine, però toquen el tema més underground, el tema Marvel, DC, òbviament. Però sí que us dic que ho vaig trobar a faltar perquè hi ha Paco Roca, hi ha molt de talent espanyol, però vaig trobar a faltar el nostre gran comiquero barceloní, que és Montaïs, tio. Montaïs no surt en cap moment que jo m'hi fixés, eh? I me'n dic que em vaig estar. És en Madrid, aquí la ponim. No ho sé, però em vaig trobar a faltar Montaïs, que ha treballat amb tot Déu. Bé, és a Barcelona, 29 de setembre, que aixafòrum de Barcelona, còmics, sueños i història. Allí estarem. Bueno, chicos, un plancer, volveros a ver, volveros a ver... I, oye, Edgar, puta madre, ¿eh? No has volgut viure tan enganyotes de cuenta que era una puta mentira. No, m'ha quedat molt clar que el Bercerra era un senyor que pintava colorins i somètrics i no volia continuar amb l'empresa del pare. Exacte. És exactament això. És interessant veure la família de l'Albercerra, perquè potser el pare diu que el meu fill fa merda, saps? M'és segur. Seria bo, eh, saber-ho, això. El dia portarem nens! No serien els pares de David Hockney, en fi. Bé, el proper programa esperemia estar a l'estudi, perquè aquí hi va haver una intercepció estranya, però tornarem a l'estudi i tornarà a sonar bé, perquè sé que això ha vagat una mica... Grinyol, eh, aquest programa grinyolada. El proper programa encara no tenim temps. Más y mejor. No ha d'anar a carnes, segurament. Però, res, ens veiem quan ho sé, com ho sempre. I les ondes. I visileu amb aquestes braços. Hasta luego.