Tornem-hi. Prepareu els pites que aquí comença les empats, Un programa cuinat per Pol Diggler, Perran Pujol, Adrián Mocallero, Carles Martínez, a Ràdio d'Esvern. Hiarga vida a la nova carn, pronunciava James Woods a la cena final de Videodrome, just abans de disparar-se un tret al cap amb la seva mà en forma de pistola potrefacta. I per què comencem l'ampanada amb una cena tan macabra? Doncs perquè de sota s'ha convertit en una en una matèria de revios actualitat. Torna David Cronenberg. Torna la persona que segons Martínez Corsese defineix la fi del segle XX. I un cinema sobre el qual no exercim cap mena de control, en la mesura en què no tenim cap mena de control sobre la nostra pròpia destrucció. Però parlar de la nova carn no només és parlar del director de Videodrome. L'espera en la matèria Antonio José Navarro ens ho posa ben fàcil. La nova carn és una estètica per vers del cos, una representació obscena de la realitat que neix d'una mirada tràgica sobre l'existència. I entenem per obscena, impúdica, maldestre, que ve del llatí obscenos, allò que ho fent als sentits, o millor encara, allò que està fora de cena, que no es pot mostrar. I per què no es pot mostrar? Doncs perquè guarda una relació amb la mort, ens agrada i no encara està bu. Avui parlem de mort, però no com la fi d'un trajecte, sinó com un món que continua, que desafia els límits del que coneixem i donàvem per fet. Un món en el cos expressa el seu propi inconscient, on l'esperit es desajusta i on l'arotisme es estis loca, on el plaer es confona amb el dolor, el sexe amb el sadisme, héroes i tànatos ja no coincideixen sota aquella mirada armònica sensual de la ofèlia de milers sexualitzada en aquell llac on estava submergida, sinó per delactar-se en les tenebres de la llegeó. El cos objecta, penseu en la pistola fàlica de wood, en els veïns infectats de shivers, en el Jeff Goldblum de la mosca, que no en tenia prou amb el coit. Volia penetrar més enllà de la carn. Penseu en un món on tot és possible, mort, desig, però també pey i matai. Penseu en el Hellraiser de Cliff Barker, el seu pinget amb el cap ple de claus o el tetsuo de xínia sucamoto recorrent a ritme de música industrial als carrers d'una ciutat japonèsa mentre cridava, el futur és el matai. La nova carn fins i tot dona per construir discursos de reivindicació, Cindy Sherman, l'artista de les mil cares, Orlan, les seves intervencions quirúrgiques, o fins i tot les orgies de Carol Schneemann on el sexe en grup es barrejava amb el menjar cru i amb els plàstics. Evidentment, Júlia Ducornau, titant potser la gran pel·lícula feminista de terror de tots els temps. Però per què tota aquesta matamorfosa i grotesca del cos? Quina necessitat hi ha de tanta truculència? És que no n'hi ha prou amb les barbaritats que apareixen al telenohtícies o potser és que el porno ha explotat tant el sexe que, si anem a yard, s'han vist obligats a reinventar-se amb una mirada més fosca, més perversa, més sintomàtica del nostre temps. Però no ens enganyem, la perversió sempre ens ha acompanyat. Què us penseu que feien els espectadors del cirromà després de gaudir d'un espectacle de gladiadors de capitats? I ja on es devoren els claus? S'anaven corrents al prostíbul a desfogar-se de valent. Avui intentarem desgranar una mica tot això. Alguns aspectes d'aquesta nova carn, amb propostes molt suculentes. I ho fem amb aquest grupet d'aquí perquè el bla calient que corre per Barcelona amb la peina negra al nostallat avui no podia venir. Així que intentarem fer-ho el millor possible. Avís important, si acabo de menjar, espereu una mica abans de descobrir tot el que us tenim preparat. I com deia la Débora Harry de Videodrome, la mort només és al principi. Acabes d'anar al clavo perquè parlàvem de una vacana, paràvem d'un teatre, víceres, líquids, un teatre de l'absur i d'allò grutesc. Vegem en el Clavito, en el sprout d' No falta la verdad, feliz. Ya puede ser del club, del club de los empanados. Exacto. Me gusta la idea. Oye, vamos fuertes, entonces, hoy, ¿no? Muy fuertes, muy fuertes. Yo creo que no hablemos tanto a ver si va a pasar como con la peli, eh. A ver si va a pasar como con la peli, que la ponemos muy arriba. Ara hem fet una presentació molt èpica de la nova Carne i de Cronenberg, i després diré, bueno, Cronenberg es una mierda. No, no, potser ara, Provence de unidó, és un tema que donen molt d'això. No te dispares, no te dispares como la pistola esta de huesos. Anem al menú del dia, que avui crec que és un menú bastant potrefacte, així que prepareu les criatures, les amagueu, o, si no, us les feu escoltar, que sapigueu que aprendrean el racó fos d'empanada. Així que ens anem al menú del dia a veure què cuinem. Por favor. Ens podreu trobar a Facebook, Empanada Cultural, Twitter, Empanada Cultura, Sense Ela, Instagram, Empanada Cultural, Tots els podcasts, Spotify i els videocats a YouTube. Menú del dia. Me encanta esta variedad musical que tenemos en este programa. Podríamos ser en sí misma una radio station, que va sacando cada noche nuevos temas, repetidos, pero en el fondo muy variados. Yo creo que... No apuntan en la dirección que vamos hoy. Me ha vingut al cap de que ara és com... Sabeu el hoyo? El hoyo. El hoyo que va baixant la plataforma i al final ja que ja puc menjar, està podrit. Aquesta és avui el menú del dia, és la plataforma 230, d'acord? En piezo yo que parece que voy muy fuerte, pero no, pero no. Y conforme va avanzando el tema, las secciones van adquiriendo un hoyo mucho más potrefacto. Sí, porque yo empiezo de alguna manera con el maestro, o con el gran referente de la nueva carne, como bien ha explicado Carlos en su editorial, porque acaba de estrenar una película que se llama Crímenes del Futuro, Crimes of the Future, y bueno, parece que apele más al pasado que al futuro, pero ya lo veremos, enseguida. Bueno, bueno, segon plat us porto un artista manga, digue manga, pero que podría ser sevillano, ¿no? El Juanito, traigo Juanjito. Avui portem un dels mestres del terror, però sobretot més que del terror és de la nova carne, d'aquest bodhi-horror mangaca que estem parlant de Juanjito, un dels grans noms que, a més, mai hem portat res aquí. Vull dir que ja tocava portar, a vegades hem portat poquet manga, el que hem portat, doncs hem portat aquí, i això, però aquest cop ens anem a les profunditats de Japó per fer-ho molt roncambules. Està clar que com tu vas al manga és molt roncambules. Ja ho posarem després. Doncs jo remato aquest itinarer emalsat, a Tanabros Putrid, amb un fotògraf molt important artista americà que es diu Joel Peter Wittkin. No portes res, no portes res, Carles. No portes res, però... Al giguer, al desastre, al final. Pim-pam, no? Estan en un grupo de WhatsApp. Tiene tan dominio este campeón, ¿no?, que un día dice... Tiro de híger, no, hasta la última hora. Es como un director antes de llegar a la escena de... Me he vuelto loco mirando fotomontajes. Tengo la cabeza que me hierve de tanta putra facción. Esto era algo previo que ha cobrado manifestación a través de los fotomontajes, pero esto ya estaba ahí, ¿eh? El Mar de Fondo. La locura. Mar de Fondo, sortia a ta mare, també, avui. No, no la portis. No, però està molt bé, perquè això és públic gran. És que l'estàs fent. Fisca de Rossi. Vale, és aquí. Doncs, comencem, comencem... Et destapem aquesta nova carn amb el rei de la nova carn. Teniu met. Teniu flash. Teniu flash. Sí, nema. It is time to stop seeing. És el que fa a treballar. It is time to stop speaking. It is time to listen. Sí, sí, és... Time to listen. És el momento de escuchar. Ya sabéis que a nosotros también nos podéis ver. Yo no voy a parar de hablar, así que te lo diría que no hable. Pero, así como esta voz nos ha recordado, con este tonito un poco imperativo, así, en pan penetrante, ahora es momento de escuchar. Y no a Cronenberg, sino a nosotros, que tenemos cosas muy importantes que decir. No vayáis al clímer. Sí, que vayáis. Bien, controverse está aquí, ya está servida. Que conste que lo que acabáis de escuchar es un breve fragmento de David Cronenberg, Crimes of the Future, su última película, una película muy esperada, por cierto. Diremos que ciertamente impactante, no, que para mí no tanto y creo que para algún compañero no tanto como se había dicho, pero bueno, por fin se puede ver en cines, y es que Cronenberg, además, llevaba ocho años sin estrenar. Desde el 2014, con la pel·li Maps to the Stars, han pasado ocho años, yo creo que todo el mundo tenía muy claro que el tío estaba ahí, que seguía en el ruedo, pero poca broma. Estamos hablando de un cineasta de 79 años de edad. Y se nota. Sí, un poquito, un poquito. Pero ha dado guerra, eh, ha dado guerra y que le quiten lo bailado. Y, en cierto modo, como iremos viendo en esta sección, sigue dando, al menos sigue dando que hablar, y eso es muy importante. Cronenberg, como decíamos, vuelve al ruedo con Crimes of the Future, una película que, a pesar de su título, parece más bien retomar el pasado, como decía al principio. Un pasado creativo, y no solo porque la película en sí recupera un título de los años 70 de un mediometraje, de su segundo mediometraje, con el que solo comparte eso. No lo he visto, pero por lo que he podido entender a través de ciertas lecturas, solo comparte el título. Lo que recupera es un guión, y es un guión escrito hace 20 años. Así que, sí, de algún modo, el pasado está ahí presente, pero no solo eso. El sentido distópico podría recuperar también. La original, quizá, tiraba más hacia el tema de los cosméticos, y la nueva, en el fondo, también está proyectando ciertes crisis en la economía. Sí, sí, sí. Donas que murían porque es... Si no es antiviral. Bueno, antiviral. Justamente, en vez de Crimes of the Future. No nos avancem, no nos avancem. Creo que va a ser una sección ciertamente atropellada, pero lo importante... Lo importante es que no, que tengamos en cuenta que sí, evidentemente es Cronenberg. Y ese Cronenberg, no, precursor, ese Cronenberg iniciático, pues evidentemente se fue desarrollando, y ahora ya con un Cronenberg veterano, es inevitable no poder establecer paralelismos, sintonías, pero como tal, no es que sea un remake, no es que vuelva a recuperar la película, y a partir de ella quiera... Explorar dentro del mismo argumento otras posibles variedades. No, es una pel·li diferente. Y además, como os decía, recupera el pasado por varias cuestiones, pero entre ellas, evidentemente, porque es una pel·li que vuelve a pelar a esa gran etapa de Cronenberg. Cronenberg hay muchos, hemos vivido unos cuantos Cronenbergs, hablando de estas décadas de cine, y en el fondo, si una época recupera es la de los 80, es la de los 90, es la de la nueva carne. Pero bueno, lo importante es... y voy a lanzar una pregunta que no vamos a responder aún, es ¿aporta algo nuevo? ¿aporta algo nuevo? O se repite. Total y no. O se repite y se queda en la nostalgia. Que no lo sé, que no lo sé, que no lo tengo claro ni yo. Quizás por lo que veo aquí muchos de vosotros sí. No sé si se queda sobre la nostalgia o la enumeración, y si enumera, ¿qué enumera? Cronenbergs hay varios, y está claro que hay algunos mucho más importantes que otro. Bueno, para que de algún modo todos podamos responder estas preguntas, mejor será que profundicemos un poquito más en el argumento de Crime of the Future, y luego, con la película bien presentada, haremos un pequeño repaso de la filmografía, que seguro que hay que ayudar a más de un empanado que siga empanado, ¿no? Entonces, ¿a quién tenemos en esta nueva aportación de la nueva carne? Pues por un lado, a Sumusa, del nuevo milenio, a Bigomor Tenzen, que aquí hace de Saul Tenzer, y a su lado, al lado de la ficción, de Saul Tenzer, la actriz francesa, quien da vida a Caprice. Tan de martístico, evidentemente, dentro y fuera de la pantalla, pero dentro de la pantalla, como Saul y Caprice, es una pareja de amantes que llevan al escenario la mutuación maligna de los órganos de él, y la posterior extirpación por parte de ella. Performes de un futuro distópico que revelan lo posible, i una relació tan difícil de assumir, la posibilidad de unión entre ciencia y arte. Él, siempre artista, referencial, y ella, una cirujana reciclada en el mundo del arte. També la idea de l'espectacle, és a dir, en el sentit de que... Tots aquests frics de la pel·lícula Tot Browning, era aquest espectacle victorià d'exhibir la cara de forma, d'alguna manera aquí, i es veu traslladat, en el sentit de criticar certa cultura de l'espectacle i del consum. N'hem de fer espectacle de tot això. També, jo crec, i totalment en contraposició, en el que dices, que, per un altre lado, hi ha un punt quasi-ideoneanismo artístico por parte de Cronenberg, del que ya se sabe, del que, además, se sabe desde cierta calma y cierta aceptación social, que, en el fondo, él como artista lleva años ofreciéndote sus entrañas. Y ahora ya no te las ofrece de manera metafórica. No, no, pone a su alter ego, a su musa, la pone en pantalla, y literalmente te ofrece sus entrañas. Hay un punto, también, como de decir... Mira lo que hacemos los artistas. Em empieza mi crítica, por así decirlo. Pero esto no es todo, porque, claro, volviendo al argumento, sigue Saúl, es un artista referencial, no solo conjuga muy bien con Leasidú, como Caprice, sino que va ir atrayendo a toda una serie de secundarios variopintos. Tenemos revolucionarios que pretenden utilizar la fama de este gran artista para salir del ostracismo, un agente de antivicio que perfila el significado del vicio en el fondo y de quién me molaría hablar, porque sabéis que es el actor de Alexander Plaats de la nueva versión. Allí está muy bien utilizado, se acento. No me parece que Kronenberg lo haya sabido utilizar. Es guineano, ¿no? Que de guinea visual. Bueno, la cuestión es que además de esto tenemos a madres, lo diremos en plural, cuando no lo es así, madres que quieren dejar de serlo y tienen un camino muy rápido, que es el asesinato, o niños que no saben que lo son porque disfrutan muchísimo comiendo plástico, oficinistas que se excitan ante el registro de órganos, de nuevo, esa sexualidad femenina difícil de entender por parte de muchos de las manifestaciones de Kronenberg en películas anteriores. Y ahora tenemos tatuados, que esto es una de las que me dejó a cuadros. Si no ha quedado claro, lo que hace realmente esta pareja de artistas es extirpar tumores o órganos que han ido mutando y que desde un cierto control, desde el exterior, al final, consiguen sacarlos y acabar embalsamándolos en potes que son como troceos en la casa. Pero todo esto en el fondo es una excusa para hablar de lo que venimos diciendo, de esta nueva manera de afrontar la nueva carne como contendio final, porque tiene algo casi de pel·li testamentaria, parece un testamento. El testamento va ser el testamento. Sí, pero lo hizo en forma de corto y de una manera muy anodina. Ara marca paquete. Està dient que aquell cos que havia aprofitat d'una sèrie on hi feia d'adolent, i era ell mateix, i es va estirar llit amb el cos de la rèplica d'ell mateix. És superinteressant un treball així. Sí, yo esto no lo he visto, pero lo que sí puedo decir es que que cuando vi esta pel·lícula, a pesar de no ser ni mucho menos un entendido en la nueva carne, sentía esa idea como de testamento fílmico, como si Cronenberg hubiera pretendido en Crimes 2 The Future resumir toda la carrera previa que ya veremos después del trailer qué parte de su carrera. Que, de hecho, vamos a poner voces, imágenes, poquito de tono de ese tonito tan particular que tiene Cronenberg i lo hagámoslo a través del trailer, por favor. The world is a much more dangerous place now that pain has all but disappeared. They don't like what's happening with the body. In particular, what's happening with my body. Which is why I keep cutting it up. What do you think they'd find inside it? Out of space. Bueno, ya lo veis, la nueva carne como arte performativo es este tono de trágica melancolía, la civilización en ruías, aquellos que podáis... A mí me parece que la composición de esta pelea... No te veo ahí, no te veo ahí. Tu no sabes lo que astigmus hagan la llengua. Estoy generando un tumor dentro de mí. Eso es lo que quería, que no lo he invertido. No es muy tallanca. Podemos aprovechar para abrirlo acá. Lo veis, tenemos todo aquello que hemos cogido comentando, que muchos de vosotros ya conocéis, por si hace falta sentar bases de nuevo el cuerpo y la máquina o el alma con esas posibles asociaciones y disociaciones, el deseo siempre ahí navegando entre esas diversas realidades, la enfermedad como posibilidad de cambio positivo. Esto es muy típico de Kronenberg, como esa posible revolución. Al final es la revolución de tus células en tu propio cuerpo, como tú como revolucionario de una sociedad. Y esa sexualidad, que ya mencionaba antes, amigua, dolorosa, pero también liberadora, y en este caso también tecnológica, y en definitiva, la búsqueda de identidad y la liberación. Todo esto está, todo esto está, y esto lo teníamos en otras películas, evidentemente. Precursoras, esto estaba ahí. Otra cosa es cómo está. ¿Quién trenva aquí, aquí? Sonido de Bonk. De que empieza la guerra. Para que como veo que siempre nos va a llevar más tiempo, vamos a masticar la negatividad que mencionar lo positivo, o sea, algo muy positivo acompañando durante toda la sección y también en el tráiler, Howard Scholl. El tío que está detrás de la música, con quien colabora, de hecho, desde Cromosoma 3, hace muchísimos años, y que desgraciadamente, al menos para mi gusto, también es el del señor de los anillos, es un crack, este tío, y es un crack precisamente en esta película. Me parece que desde una perspectiva musical saben arrar muy bien. La cançó base de la pel·lícula, la que ha sonat així de fons en el tráiler, tota l'estona que entrava em recordava molt la Twin Peaks, la cançó clàssica de Twin Peaks, no sé si té a veure... Bueno, al final hay cierto diálogo, también, al final de estos dos cineastas y de estos dos reales. Camlinx, no? Amb David Linx. La nova Carna, els agrupa els dos. De hecho, no sé si lo sabéis, pero él estaba como... Ara me viene, ostia, evidentemente es otro director, pero me viene la época de los 80 finales con desafío total. Es una cosa que... Sí, al final acaba dirigiendo Paul Verhoeven, porque de Laurentis, quien estaba en la producción, parece ser que no acabaron entendiéndose en cómo quería, en el resultado visual, pero es decir, que Cronenberg ha estado con un pie siempre en lo comercial, o ante la posibilidad de lo comercial, a partir de sus grandes hazañas, que después llegará. I que es interesante ver cómo se ha intentado mantenerse lo máximo, lo máximo, digo, alejado de esa comercialidad, de ese circuito más de consumo alobest. Está claro que también le habría sabido dar su tono a ese guión de desafío total. Y volviendo a lo positivo, para mí lo que les decía, la composición de la imagen, esa capacidad que tiene Cronenberg de proyectarnos realidades totalmente anodinas, como si pudieras extrapolar lo que está sucediendo del terreno espacial. Estamos ante secuencias que, por otro lado, huyen de lo teatral, que sería muy fácil, a través de esa composición, de ese discurso visual acabar cayendo en pequeñas secuencias teatrales excesivamente episodicas. Y yo creo que en eso, al menos por mi parte, sí que acierta. O sea, sí que sabe construir esas imágenes que no sólo destilan belleza, sino que aportan en el significado y en el discurso que nos quiere dar. El problema donde está, para mi punto de vista, exacto. Que hay una enumeración. Es como si alguien que sabe que ya ha portado, ya ha desarrollado todas esas ideas, que veníamos comentando, que necesita más que numerarlas. Ahora no necesita llevar eso a un terreno superior. Y para mí es decepcionante. Porque en el fondo, su discurso de los 80 sigue estando muy vigente, con otros matices en el siglo XXI. Y esos matices afloran. Tenemos el tema que ya estaba, evidentemente, en los 80 también, porque nos venimos dando cuenta de que nos estamos cargando el mundo hace bastantes años. El futuro ya no es el metal y es el plástico. Y esto es un elemento súper interesante en la película. El plástico, el plástico. Pero es una punta que hace y no lo desarrolla en ningún momento y muere como tal. A mi em dona la sensació que hi ha moltes llavors plantades, de molts temes, però en comptes d'anar-la regant poc a poc, que és el que hauria de ser. Estem parlant que no és una pel·li, és a dir, no és curta. En el sentit de que es posa el seu temps, espera el seu temps per desenvolupar, teòricament, molts temes diferents. A mi m'agradaria fer-ho a poc a l'aigua, directament, perquè s'ho feien les llavors. No hi ha un punt de desenvolupament. Hi ha molta cosa tractada, i al principi et sorprem, perquè els primers, per dir-ho així, 20 minuts, que més són, ho va dir, crec que era Can, que és on va a estrenar, va dir, els primers, crec que són 10 o 15 minuts o 20, seran el que la gent decidirà si marxa o no. I clar, ja ho va vendre, no només bèsties, sinó també temàtiques. És aquí el problema, que hi ha moltes bèsties. Doncs els primers minuts, la ranque, quan et comencen a plantejar els temes, dius, hòstia, vamos allá. Però clar, després et dona una sensació que és una pel·lícula que, si potser s'hagués transformat en una mena miniseria o al revés, treu-me certs temes que més els has deixat penjats. Subterames, gràcies. Subterames que no van enlloc. I potser hauria sigut alguna cosa... Tampoc et dic molt novedors, però dins d'una temàtica, no va gaire en bodior o així, com tractar a ell, tractar un càmer climàtic, per dir-ho així, amb això, només aquest tema hauria sigut molt cany. Jo tinc la sensació, és un guió de fa 20 anys, dit abans. Jo tinc la sensació que van a rodar la pel·li, allò que fan els guionistes, que es posen en una paret plena d'apòstics de colors, i quan van entregar per rodar la pel·li, va trompassar, va caure, i van caure tots els pòsits barrejats. I a partir d'aquí es va fer la pel·li. I, per un altre lado, no és una pel·li desordenada. No és que... No me parece una pel·li desordenada. No, però fa sensació alluny d'ordre. El que passa és que no desarrolla. Però hi ha subtrames que piden una... un pes o una importància que no els hi dona. Finalment, es fan allà de sucfons. Estan en un anecdòtic per a crear tonos... O per a encadenar sequències, que són les que pesen. Otra cosa que volia resaltar, no tant per a celebrar la pel·li... Que t'ha agradat, Carles, que només t'ha volgut fer fora. A mi m'ha molat, perquè em va deixar fet com una merda, i jo crec que això també és la gràcia de la pel·lícula. M'ha agradat com a catàleg dels horrors de tot el que hem trobat en la filmografia de David Cronenberg, i seguint en això que acabes de comentar sobre l'ordre, no és tan insisteixo per celebrar la pel·li, sinó per destacar una cosa. I és que, qué curiosa la forma que té Cronenberg de mostrar aquests horrors. No els mostra amb un treball de càmera mogut, distorsionat, sinó que és superclàssic. Tu vas comentar a Adri en una conversa que vam tenir, quan vam sortir de la pel·lícula, que et podia recordar el diàleg entre una persona, amb els buells oberts i... Un pla contraplà, un pla contraplà, i dius, això és com Budi Allen. Això és com Budi Allen grava les converses. I crec que és molt interessant per què? Perquè hi ha una posada en escena molt clàssica a l'hora de mostrar aquests horrors. I en aquest sentit, hi ha una honestedat, quasi diria formal, és a dir, a l'hora de mostrar els horrors, penso, per exemple, en l'escena del Muerzo des Nudo, on Cronenberg adaptava a William Barrow, on veus aquest protagonista que està conversant amb la seva màquina d'escriure, que és com una mena d'insecta. Pla contra pla, pla contra pla. És superclàssic, no cal fer birgaries amb la càmera, perquè els continguts ja són prou birgaria, ja són prou càutics. Però entenc que en aquesta pel·li, diga-li que ha posat el pilota automàtic, o que potser no ha estat tan ambiciós, abans pol comentaves la tercera temporada de Twin Peaks. I potser sí tan de bo, són després com el Dividlings de la tercera temporada de Twin Peaks. Tot d'així és una pel·lícula que es gaudeix, perquè tu ja saps el que vas a veure. No, però potser el problema és que ja l'has vist, aquesta pel·li. Exacte, l'has vist perquè al final no ens enganyarem. Crímenes, ara repassaràs, Adriano, però jo llenço tres pel·lis que, bàsicament, és un refrito de crash, d'existence i de ringers. Bueno, voy a recuperar un poquito el micrófono, que había sido depositando cosas muy interesantes. Más que todo. Corrijo una cosa, cuando te lo comparaba con Woody Allen, y esto remite a otra de misquitiga sobre la pel·li, hablaba concretamente no tanto del plantamento visual o del lenguaje, sino de la interpretación de la Kristen Stewart. O sea, la Kristen Stewart maneja un tono interpretativo en la pel·li que no encaja, y de hecho es cierto que el tío ha insuflado esta nueva carne de una cierta comicidad, de un tonito irónico de fondo, que me hace recordar más Maps to the Star, que no las películas que estoy desnombrando. Yo ahí creo que tiene una cagada de tono que te saca, y que a esa profundidad y ese discurso penetrante que pretende, se pierde, se pierde. Y era en esto que te decía, tú sacas a la Kristen Stewart, con esa interpretación que está continuamente entre la duda, entre esas palabras que calle y no... Y la palusitad, y la palusitad. Y esto te lo llevas a una película de Woody Allen y se te encaja a la perfección. Esa era mi crítica i sí me paralelismo con Woody Allen. Cuando, sin pensar en Woody Allen, sí que es cierto lo que dices. La película tiene un discurso visual potente, homogéneo, coherente. Es decir, a mí, desde el apartado visual, incluso con esas imágenes que pretenden molestar, las disfruto. O sea, las disfruto como disfrutaría las películas que has mencionado. El problema es a dónde me lleva esto. Porque te diría que en esa poética y en ese livismo, y sobre todo en esos diálogos que se excede, que ya los tienen otras pelis como en Crash, pero sabe dar con la justa medida. Aquí, a veces me recuerda, es como si la nueva carne se hubiera encontrado con Terrens Malik. En algún momento. Hay un punto como de... La nueva carne es filosofía. Porque parece una estética para ver salcos. És pura filosofía. Pues moderna, pero filosofía. Bueno, Carles, ara siguem... Ja no el puesto crítico de... No, no, no. Voy al contrario vuestro. Anem a Espectadors, al guió, als diàlegs. És un nyap. No, però... Jo crec que no hi ha, és a dir, qualsevol persona que escolti aquests diàlegs, diuen això és de Taiatru. La zilogía es el nuevo sexo. Claro, porque es que si hay nueva carne, hay más sexos. ¿Cuál es el nuevo sexo? Parle, parle. No sé practicar el sexo antiguo. Esto ya era Slippers. Dabudialen, el dormilón, que ya es... Poca broma, el Digo Mórtensen, con las cejas ahí totalmente depiladas, ¿no? Con la pinta que pretende ser el del séptimo sello. Pero en el fondo es un ninja, echaba la droga, ¿sabes? Con el nor de estómago. Tu veus la pel·lícula fredament i la pel·li... Hi ha unes escenes escandaloses, però no de malament, tio. De malament, es tracte. De malinterpretat, perquè ja em direu vosaltres les escenes del poli, que ja em diràs tu tant. Exacte, això és el que es estava comentant. És un actor que encaja molt bé en ese exotismo que el pretén de discur... No, como mostrar un exotismo y una variedad, muy variopinto, el discurso de ese futuro distópico, pero que a la hora de verdad no está bien cogido. O sea, un detective de antivicio... Que es más vicio, que es más viciado. Que no. Y que no quiero que se atribuya a una cuestión racial, pero es que si esa raza no viene acompañada de una manera de expresarse que pueda entrar en homogeneidad con el resto del escenario que estás mostrando, ya no me sirve. Que sirve para Alexander Platz. El cliché de estas secuencias cuando están ellos dos solos... Bueno, aquí tenemos que meter un poco de noir, clásico, estereotipado a max. Y es Welkett Bunker, ¿eh?, el actor. Es Welkett Bunker, que se hizo famoso por Verlina de Alexander Platz, la última versión. Oye, y para no alargarnos muchísimo, porque aquí podríamos estar en plan ping-pong, de un lado a otro durante horas. Simplemente, para que también un poco el espectador, el empanado más empanado, pueda entender por qué hay ese punto también. Yo creo que es una peli que, si la viéramos de un cineasta nuevo, diríamos usted que no ha sabido desarrollar, pero que ha venido a recuperar temas ya sentados. Pero estamos hablando de un cineasta como Cronenberg, que tiene una etapa mucho más potente desde la molestia visual. Es decir, que si lo que pretendías era una peli impactante desde lo visual, ya teníamos esa tendencia hacia lo desagradable, con llagas, pústulas, ¿no? Organismos que se descomponen de los 70, ¿no?, con películas que seguramente vosotros habéis visto, que yo no he visto para nada, ¿no?, como vinieron de dentro de... ¿o cuál era la otra mítica rabia del 77, si no me equivoco? De hecho, Shivers, ahora que lo dices, vinieron de dentro de... ese edificio donde los vecinos queden encerrados, es una película que se hizo mientras Ballard escribía su high-rise, qué bonita casualidad. Y qué curioso, también esa mezcla de sexo y muerte, porque cuando esas larvas parasitan a los vecinos de ese edificio, les despiertan unas ganas de follar, exacto, bestiales, ¿no? Pero, claro, ahí hay un punto, es una idea interesante, que igual no es necesario desarrollar muchísimo, porque está enmarcado en un contexto, diríamos, no sé, de Blottsplotation o... Sí, de la serie de... De hecho, era un tío que parece ser que no se lo tomaban en serio, porque sólo vivían esa primera mascarada visual de lo desagradable y poco a poco fueron viendo que este tío tiene un discurso y tiene una filosofía detrás y que además empieza a cobrar una madurez o una pel·li que a mí me flipó, pero porque la vida en niño, que es la mosca, me dejó aterrado, o películes posteriores, como Crash, que aquí la hemos comentado, y de hecho, tengo que reconocerlo, inseparables. La viac... La viacenada, precisamente para poder abordar esta película con mayor madurez, y me dejó aterrado. Cada pel·li estàs després que he mencionado, no? La niñez de Fly, la mosca. Ella, en la adolescencia de Crash, y ahora, ya como adulto, aunque tenga que recuperar una pel·li del 89, creo, ostia, inseparables, acojonante. Y esto es lo que se echa en falta. La madurez visual, la madurez de discurso, la capacidad de organizar una... de dirigir la orquesta, como él sabe hacer, eso es evidente. Pero, por otro lado, yo he hecho en falta esa sensación de salir del cine, ostia, con un impacto... Ya no un impacto moral o visual, no? En el estómago. O sea, es que es literal, ¿no? Y esto no está aquí. Y voy a acabar con una anécdota, que además tú te la conoces, que hacen no tanto, porque yo sí que soy también un tío que, aunque no dirijo, me gusta utilizar el cine como una suerte de elemento inductor, ¿no? Como de algo que penetra, ¿no?, desde una perspectiva metafórica y te pueda hacer llegar a otro nivel de reflexión o otro estado personal. Y me acuerdo cuando siendo niño mi hermano de 12 años, le puse a ver irreversible. Yo estaba haciéndolo en la universidad en esa época. Y tenía algún trabajo que hacer y llega a mi casa, porque ya vivía por separado, y entonces no podía estar por él. Y le digo, mira, tranqui que te voy a poner una pel·li, que vas a flipar, cuando salió de la sala... No, pero ya tenía 14 años. Pels que no ho sàpiguen, irreversible, és una pel·lícula on, potser, l'escena més mítica és Mónica Bellucci, mentre la violen a un túnel durant 12 minuts amb la següència. Però no és exclusivament esto, o que esto acabó siendo... A més, és una pel·li molt complexa en què les ganes estan tirades cap a... Al final comences veient l'última escena, a partir de així. És molt complexa, la pel·lícula. És una pel·lícula que en moltes direccions te toca. Y era lo que pretendía con mi hermano. Quizás de manera excesivamente equivocada. Yo también era otro niño. Cuando salió mi hermano de la sala, me dijo... Pero estaba blanco y me... Se había quedado imantado con la pantalla. Pero cuando ya el imán desapareció, sale y me dice... Pero, Tete, ¿por qué me pones esto? Y esto, esta sensación, no le hemos tenido ninguno de nosotros al salir de Crímenes del Futuro. Y, en cambio, le hemos tenido con otras pel·lis de Cronenberg. Es que parece que haya querido recuperar el cinturón de campeón de la nueva carne, la nueva carne de la Inventello. Pero ves la pel·lícula y parece un fanfiction de alguien que no es Cronenberg intentando hacer una pel·li de Cronenberg. No la va inventar tan poc, però diguéssim que la paraula sí que ajuda. Però és algo que, des de l'era victoriana, pasant per a les fotografies de... Ara, en lo que entrarem a la fotomontatge, realment sí que és un gran exponent. En qualsevol cas, crec que és la fi del segle XX, com diu Martínez Corsese, és ell. Jo crec que és la formació molt potent. Jo crec que és el seu fill, el Brandon Cronenberg, que ja porta dos pel·lis, en Tivirall i Posesor, que té molta nova carne allà, però, sobretot, masclada amb un tio més jove, òbviament, el seu fill, i jo crec que David Cronenberg ha dit... Que mi hijo está triunfando con esto, pues retorno del rey... Que si veis qui era el que lo hizo a trabajar... Llavors és el pare, saps, que fa... O sigui, si el fill s'està exhibint al parc i obre la gavardina per ensenyar... El pare obre i són totes les carnes colgantes... I dius, ja no és el que era. És un bus turístic, sí? M'esteu aquí esvalotant la gallina. És un bus turístic, sí? Per la trajectòria de Cronenberg. És un grites hits. És un grites hits que poden disfrutar... Sí, aneu-la a veure per criticar-la, ni que sigui. Aneu-la a veure, home. Aneu-li diners, aquest home. Seguim-nos, seguim-nos. Bueno, i després d'aquesta acalorada discussió sobre nova carn... Home, si portem nova Carni Còmics, podíem parlar... Abans de l'editorial, el Carles es diu molt bé. També, Tetsú o podríem portar aquest nivell de pel·lícula molt cànica, metal i que poden portar Ankira, que ja vam parlar d'Equira en el seu moment, també. Als barns, als barns. Black Hole, mira, tindrà a veure amb alguna obra de l'escaport, oi? Però és que avui ens endincem a un japo obert, per la meitat d'un vistorit, traiem les entralles d'un japo... A veure, tampoc us estic descobrint. Potser vosaltres sí, però vull dir que és un autònom bastant famós, el que portem avui. D'un maestro, d'un maestro del mal rotllo, un totem total d'aquesta nova Carn, però sobretot un terme que potser no va a Carn. Sí que s'associa amb certes coses, però podríem dir una nova Carn amb Body Horror, total. Que estem parlant de Julito Venegos. Estan parlant de Longi Ito. Estan famós que ja es parla amb dimine i vella. Us faig una mica de... D'on venim, d'aquest home? 63, perfectura de Jifu. Òbviament, com sempre, portem de coses de manga o japos o orientales, ho pronunciarem molt malament. Ja has dit que és Body Horror, que jo m'he quedat com un Body Horror, que és francès. No pronunciis la H, no? A França hi ha tot el new French Extremity, però això són altres coses. I si no ens aniríem a l'Ultragore alemà, ens aniríem a Necromàntics i no obrirem aquest malòper, que si no ens estudiem... Però està bé si taro, està molt bé esmentar-ho. Doncs un mangaca, escriptor dibuixant... Aquests termes els hem de comentar amb molts cops, no farem l'enciclope de l'altre dia de videojocs que vam fer... No cal, no cal. Però sí que aprendrem bastants termes nous dins del manga, que jo també he pres, perquè són d'aquestes coses que tenen un imaginari. Estem parlant de l'autor, no? Junjito de Tomia, Uthomaki, Guió, Black Paradox, moltes obres, de fet en tinc algunes aquí, si les voleu anar mirant per veure la magnitud de la tragèdia. I això. De fet parlarem de totes elles, dies i dies. O sigui, Junjito, sempre en anime... Ai, perdona, en manga, alguna vez en anime... Sí, sí, sí. Nos lo contarás, ¿no? Nos lo contarás. Tot adaptado. I diverses vegades. I ara, exacte. De fet, estan fent dues coses. Una, Netflix, després ho parlarem, però... Estem parlant perquè veieu què eren els premis Eisner, que, com sabeu, són los Game Awards de los cómics. Què vol dir, què són? Rona, fem això, no? Los Oscars son los Eisner de los Game Awards. Estas recordando el plano este, ¿no? Que está metido ahí el Bigo Mortensen y le va abriendo un plato desafió total. Exacte, pum, pum, pum. Doncs, a Premi Eisner 2021, el millor guió i artista, ja després veurem per què, però està clar que Junjito és mestre del terror dins del manga, sobretot, no només per aquestes històries roconvolesques, que hem posat en imatge tot això que esteu mirant vosaltres aquí, el estudi, posant el nivell de la tragèdia i de l'horrecom volés. No només és perquè aquestes històries estan tan frenètiques i tan asdolles, sinó també per un tras. Perquè ell té un tras, un art molt, molt característics, és molt fàcil conèixer la seva obra, només mirant una vinyeta. És a dir, té aquest accés de línies grotesques, no sempre són, de cop, uns plans molt oberts, diguéssim, dins de la vinyeta, no?, a veure aquests estats de bogeria, de putrefacció i tal, però amb un sentit molt estètic. Sempre hi ha una composició al darrere molt, molt, molt treballada. Llavors hi ha aquesta idea sempre que té de buscar la bellesa en allò grotesc, que hi ha quiig, sempre hi ha aquest... Aquest està bastant, no, Junjito? I, sobretot, sobretot, és que ell juga amb el més sòrdim possible. Estem parlant, un tio, un geni aquest tio, que se'n va des del surrealisme, el morbo, amb allò enquiatant, amb la paròdia, escatologia, molts cops, també, però, sobretot, el terror a l'ho desconegut, que això també en sona molt, l'off-graph, aquest estil d'història, que és allò que no es mostra o allò que no s'entén, que ell juga molt amb allò que no s'entén. I que és la gènere del terror mateix, no? Sí, sí, totalment. Allò que se'n diu sempre al fora de camp, en cinema, no? El saber que està passant alguna cosa però no saps el que, no? Això en cinema es fa molt en aquest fora de camp, no?, no mostrar, però el personatge ho està vivint. Aquí sí que és molt més, si estem parlant de nova carn, i vol dir horror, estem parlant d'algú molt introspectiu, que després acaba sent exterior, no?, però estem parlant que sí que és veritat que si molts cops, el body horror o aquesta nova carn, s'associa a quan el cos es converteix en una pròpia manassa, no? És a dir, el propi cos és el que et genera un rebutge, no? A vegades, allò que diuen de transportament de cor, el cor rebutge, aquí estem parlant, que és això, però... O sigui, sempre estem parlant de... Com el Tetsu de Socamoto, no?, una manassa tòxica, malaltissa. Llavors, esteu preparats, ja hem vingut d'acronèmetre, però és el que deies al principi del programa, ens anem endinsant a les entralles, a les vísceres d'un programa, que, bueno, a veure què passarà. I també a les imatges que ens anirem, que algunes són heavies, eh? El dibuix permet una proyecció del body horror. Clar, clar, clar, clar. Doncs parlem un moment dels seus inicis perquè aquest tio és molt curiós com va començar, perquè abans, o durant els primers bocetos que feia, els primers historietes, aquest tio currava una clínica dental. Imagineu-vos el programa d'aquest tio a casa seva, amb la llumeta, en dibuixen tot això i potser anava a la feina i deia, ah, mira, m'ho has fet el nostre client aquí, muerto. No creo que imagínate si la peña ya le tiene pavor a los dentistas. Sí, sí, sí, sí. Mira, este tío dibuja en sus ratos límites. Sí, sí, sí. El tío que corria por el videoclub era el dentista. Ah, màquina, mítica, mítica. Hi ha una escena que jo, aquesta la recordo de veure bastant de petit, que recorda l'escena del tal a dret, com es diu això, que tenen tots els dits de les càries, i veure una imatge superdetall d'un caixal, però explotant. Esplotant líquid, eh? No estem parlant de... eren coses molt desagradables en el videoclub de la palma. Vale, doncs, el seu debut, mentre això... Us dic que estava treballant en paral·lel, també, al dentista, és Tomiè. Tomiè és una història del 87, que va estar publicada mensualment a una revista que es deia Monsley Halloween. És a dir, cada mes és Halloween, que jo ja et donava entendre bastanta cosa, també. Era un estil xojo, aquí entrem en la psicopèdia del manga, que és una categoria manga i anime dirigida a un públic normalment més adolescent femani. L'exemple, Sailor Moon, aquest tipus d'estil. Això és el xojo, xojo, xojo. Xojo, bueno, després això potser és pronunciar, xojo. Com se diga, com se diga. Això és el teu col·lega que l'altre dia ens va... Va venir a parlar de... i quan vam dir... Ah, això és molt kawaii, i diu... Perdona, va treure la catana, ens va tallar un dit i ens va dir... Kawaii, kawaii, exacte. Aquí m'he informat i és Tomiè. Llavors, de què va? Tomiè, kawakami. Tomiè, kawakami, és una persona... després entrarem més detall, però és una persona inmortal. És a dir, que es cura molt ràpidament. I a partir de la seva bellesa es clavitza, normalment, persones, però sobretot, homes, però també dones, a la seva voluntat. Entre el terror a aquesta història, quan sabem que aquest personatge, aquesta noia, jove, alegant, maca, en realitat és una diable, és un ser de l'inframon, que en realitat és una entitat que el que vol és el mal. Llavors és una sèrie que després, òbviament, el va recopilar, però és un personatge grotesc. No us l'he portat perquè aquest sí que no l'he pogut trobar, però és un personatge... Sí, segur que posarem en imatges el programa, però tu, Adrià, ja buscant-ho, toque-te-gant-ho... Ja estic pinxant, ja estic pinxant. És això, persona molt angelical, però amb horribles conseqüències. Però, a més, ja comença una mica el món grotesc aquí. És bastant, bastant tràgica. La història és bastant tràgica. I en entrevistes, ell diu que aquestes primeres històries l'inspiraven les canvies aquí, entre també la nova carn, no? Aquesta regeneració, per exemple, del cos, en els llangarraixos. Llavors, és com una idea molt animal, també. Té una bastant molt animal, aquest còmic. Bueno, aquest manga. Ja no sé, perquè a vegades diem còmic, a vegades diem novel·la gràfica... És una mica... Té veó. El té veó, aquest té veó. Llavors, amb aquesta primera obra, ja va guanyar Premi Cazuo, que segurament també està molt mal dit, però Premi Cazuo, que, a més, Cazuo és un autor que està considerat un dels pares, per no dir el pare, del terror manga a Japó. Vull dir, perquè és com guanyar... No és com aquí que guanyes el Premi Gaudí, quan realment el Gaudí no va fer massa cosa en el cinema. Com ha dit el nom del pare del terror manga? Cazuo. Cazuo, que us repeteixo, que potser és Cazuo, no ho sé. O Cazuo, jo què sé. Llavors, ens anem a la segona obra, que aquesta sí que l'he portat, que la tenim aquí, que és Uzumaki. Us dic que aquesta, per mi, és tranquil·lament la millor. Personalment... Té, si ho veu... Jo anirem posant imatges, però és un... Uzumaki no és sushi, però és bastant cru, si us ho dic. Aquí de passem del xojo al Seinen, Seinen, nou terme, que aquest vol dir que és més enfocat a homes adults. Aquí no hi ha d'adolescentes. A homes adults tampoc diem una sauna pàradaïs, sinó que anem parlant de Berserk, que està parlant de Monster, que el vam portar. És un altre cop, una serialització de vinyetes fetes del 98 al 99, aquest cop a la revista Big Comic Spirits. I és una història que va triomfat tant al sortir, però només al sortir, que ja l'any següent la van adaptar al cinema. Sí que és veritat que moltes de les seves obres s'han adaptat en format oba, anime, com vulgueu dir-li, pel·lícules animades, però també s'han adaptat en personat reals. Llavors us explico de què va, perquè aquesta història, de veritat, que a mi és de la que més m'agrada, perquè em sembla tan curiosa i tan icònica, que us explico de què va, és... Qui diria que goxiua és una adolescent que viu en un poble de costa, per aquest poble està malaït i sabeu... O sigui, a la porta ja es veu una mica, però està malaït amb espirals. Sí, sí, sí, és que em sembla un concepte tan surrealista. Què vol dir amb espirals? Doncs per exemple, els habitants d'aquest poble comencen a veure que les coses comencen a transformar, a mutar, a arbres, comencen a haver-hi molts tornadors, comencen a haver-hi tot el que comporti espiral natural o d'una forma antinatural. Per exemple, el pare del protagonista s'obsessiona amb els espirals, perquè va veient, no per haver-hi cargols, coses que simplement estan mutant. No cal les coses típiques que tenim en format espiral, sinó que ell mateix s'obsessiona tant que hi ha un moment del còmic que es comença a crear espirale. La seva llengua comença a espiralitzar, clar, con horribles conseqüències en el sentit d'un cos espiralitzat, obviament es trenca per tot arreu. Això es comença... És un còmic que jo crec que és la primera gran bogeria d'ITO, perquè és... Jo us animo molt a llegir-ho, perquè, a més, la història és tan curiosa. Buscava-hi una màquina... Sí, sí, digues-hi. He vist que hi ha una... hi ha una... inminente adaptación al anime que s'ha retrasado, no? Estava... Sí, sí, estava en el 2021 d'ahir enllà que es volia fer... O sigui, que realment... Usumaqui aún no s'ha adaptat a un anime. O sigui, jo crec que l'anime... Moltes d'aquestes coses les podeu trobar... A YouTube. O sigui, de l'època que va sortir, estem parlant de coses que potser es van adaptar als 2.000. Ara el que volen fer és un referit, però amb noves tècniques... A mi en Flippa, és a dir, treballar, des que anava posada en escena, podíem parlar de posada amb vinyeta, d'alguna manera, però treballar la forma, és a dir, l'espiral, i recordo que el renacido d'Añárritu es treballava també aquesta idea, evidentment, per res es portava cap a l'Umacabra, cap a l'Ulupor. Per veure'ns què estem apuntant. Però hi havia aquesta idea i em sembla en castellà. No de l'O d'Extrogiro, d'Extrogiro. Però això és vèrtego, ja, Tete. Però dius que allà carava com una punta. És aquell moment de li. I aquí, realment, durant totes les vinyetes es va aprofundint i es va fingant una forma... A més, és un espiral que va consumint tota matèria i la va espiralitzant. Jo, per exemple, hi ha persones que acaben sent persones cargol. És un imaginari. És una gran metàfora d'aquesta vida. La traducció és pangolin. I, de fet, just el que deies, agafo això per dir... El 2023, o sigui, també s'ha anat movent, però Adol Swim, que ja és marca de que algú bo es farà, es farà més amb anime, volen fer una minisseria de quatre episodis d'aquest comi. I jo us dic que això serà acollonant, perquè aquesta història, de veritat, que, a més, la història molt a molt. No es penseu que aneu a veure... Sí, era això, el que em referia. Era precisament aquesta obra que vam veure en els quatre episodis i que se supone que anem directament a l'any 2023, per poder-lo disfrutar. Llavors, aquesta història, a més, per acabar de tancar l'espiral, va ser nominada als Eisner, un altre cop, però aquí categoria millor edició maricana de matèria a l'estranger. També ja sabeu que hi ha molts premis que són superconcrets, però com a mínim, fer un homenatge a aquesta història així està molt bé. Després, següent així, gros. I jo crec que ja és un tancament, una mena de sentíssima trinidad, treni-toda, com dir-li, que és guió, gallo, no sé com pronunciar això. Costa de veure la portada, però és un peix. Sobre negre, sobre negre. El títol original de guió, li direm guió, és guió ugomeco buquimi. Que vol dir, literalment, peixos retorçant-se espantosament. Forma espiral. No, l'espiral aquí el deixem de banda, torna a ser seïnen, que hem dit que és... Para, para, adultos. No té mediana d'edat, eh? També va formar part d'aquesta revista com l'anterior Big Comic Spirits del 2001 al 2002, i a veure-vos fora amb la C9Z, perquè és la següent. Una parella te l'aixi i caori, a sobreviure a una llauta de peixos amb potes metàliques que són propulsades per una olòcuna gut com l'oló de mort. I amb aquesta història, clar, però, òbviament, a la que afollegeu això, flipareu. Perquè és una història un altre cop. Roca embolesca... Clar, color! No, no, però me refiero que no veo color. Sembla llibert d'intencions. Un llibert prohibit. Ah, sí, sí. Sembla un llibert prohibit. Sí, sí, sí. Totalment, totalment. Què passa amb aquests peixos? Quan surten de l'aigua per anar a atacar tot el que troben, es van apoderant dels nous cosos, generalment. Doncs, animals o persones, sobretot. Llavors, aquests humans es converteixen en una mena de hibrid entre peix, màquina... És una cosa molt estranya, d'acord? I, a més, els cosos aquests, a més, es van d'agradar. Perquè, a més, són coses mitja amb fibis, que es van d'agradar per l'oxigen. És una cosa molt aquella pel·lícula... No sé si tu la vas arribar a veure, Carles, però una que van passar del terror Molins fa uns 4, 5, 6 anys, no me'n recordo, que es deia tant a tomor fossis, que era la protagonista... Tenia una mena de malaltia que, cada dia que passava, s'anava a potrefact... O sigui, era com... El seu cos s'anava a potrir, però ja estava viva. Llavors, té un rotllo així. Jo crec que tot això dibuixa una espècie de crisi de l'evolució, en general. Sí, sí, sí. Recordem una cosa. A més, estem... És com els peixos del Simpsons de Tres Ulls. Al final, hi ha molta de la cosa, que és aquesta por de l'oluclear, que també passava amb Godzilla o amb Akira. O sigui, al final, tota la por de l'oluclear, i jo crec que, justament, aquest còmic que estem parlant de guió, ho té molt, molt present. Exactament. L'espos, l'espos del fantasma tòmic. Godzilla era el fantasma que no li podien posar una imatge real. Algú que fos racional. Havia de ser algun monstruós perquè no es podia explicar algú tan barba com l'evolució descontrolada. I per tancar-hi amb aquest es va inspirar amb el tiburón de Spielberg i diu... Spielberg va capturar magistralment l'esència de la por en forma d'un tauró menjau mans. Jo vaig pensar que seria millor capturar aquesta essència, però amb un tauró menjau mans, que a més es mou igual d'haver dins de l'aigua com a fora. Llavors, bueno, aquest és realment una anàlgia. I tanquem la secció amb l'últim, que és Black Paradox, que també el teniu per aquí. Aquest, potser, és el més accessible dins de l'ogrotès. Que aquest, si algú hagués de començar a zero allegit o... jo diria Black Paradox, és una cosa... El 2014, la versió espanyola, diguéssim, traduïda. I són quatre personatges que contacten de forma anònima per internet, amb uns pseudònims, i que, quan es reuneixen, el que volen és fer una mena de suïcidi col·lectiu. Se m'empolet... De fet, es diu entaburo, pitant, barraci... segurament tots malament pronunciats... I barceo. Però dins d'aquest suïcidi col·lectiu, comencen a dir qui és cada un, comencen a treure secrets... I realment és una història molt ben parida, amb un guió molt sàdic. I, a més, és un tema que preocupa molt a Japó. És un tema del suïcidi, és el gran tema, no? I sobretot els últims, no sé, 20 anys, és el gran tema de... I crec que ell va tocat en diferents pals, però aquí, a Black Paradox, ja us diré, no us diré més, però hi ha molt... el terme aquest de doppelganger, com es diu, el del dobla, de tenir un dobla, el tema d'inclus robots, la finalitat d'un robot... Bueno, hi ha... sóc de bastants pals. No em veré. Està tot ligat, està tot ligat. Però, vaja, que si no ens allarguem, recordatori... Pregunta!Digues, digues. Me ha parecido genial este tío, de hecho, me lo habías mostrado en algunas imágenes, me flipa... ¿Hay algo más, o sea, nos quedamos en esta capa así... como muy potente desde lo visual, muy grotesca, pero evidentemente hay una carga. No hay una historia de violencia, no hay... O sigui, no té una etapa... O sigui, és un tio que s'ha mantingut molt ferma, els ideals, ara, que potser té tires còmiques... A veure, jo he portat aquestes quatre obres, que són molt emblemàtiques, però que realment ell és molt de tires. És a dir, després s'han publicat juntes, però són de milivolums o publicacions, té relats curts... Per exemple, té una mena que es diu que és algo rollo, el circo de los horrores, que també és molt xulo. Té totes de coses que són ministòries, de poques pàgines. No, però me refería a tener esta capa grotesca visualment difícil de digerir. Sí, però sempre és l'últim. Realment hi ha un discurs que ha mencionado, no? Sí, sí, sí. Esos matices apocalípticos en el fondo, que son propios de resultat de la Segura Mundial. I a més, hi ha parts de Tessi. O sigui, jo crec que toca temàtiques en cada un molt... Desarrolla el que apunta? La pregunta seria, desarrolla el que apunta? Bueno, mira, això... Fem una cosa, te'n vas a Can Favre, a la biblioteca, o moltes... No, no, no, per a què? I se l'ho lés. ¡Qué le cuau! Penseu una cosa, això són... Othomàquica, que són un set o vuit o deu volums. Atraïdos el 9 i el 10. Bueno, oye, no lo hizo Winding Rev, que me ponen tres y cuatro. Ara Can, sí, sí, exacte. Bueno, lo dicho, estarem atents a les estrelles d'Adaïa i res. Tancem la secció, potser amb una gran frase, que hauríem de dir que és... Long life, no? L'arga vida a la nova canna japonesa. Que ells en saben i bastant. I ara una planta de jomas. Vinga, Carles, 16 minuts. Baixant grons. Baixant grons. Art. Que canvi, eh. Escoltem, escoltem, escoltem. Estem-ho, ja hem arribat al pis de baix de tot, ja, d'aquest itinarari de la nova carn. Una galeria dels horrors que desemboca la mirada d'un autor... d'un autor meravellós, segurament l'autor de l'arotisme més cruel, més refinat de l'art contemporani, que ja arribarem, però crec que és bo abans d'entrar en la primera imatge d'aquest fotògraf, que és Joel Peter Whitkin, un dels grans exponents de la nova carn, crec que és bo començar amb un diàleg, amb una conversa entre dos obres que, a simple vista, no sembla que tinguin res a veure, però que ens ajuda si tornes en un context artístic i pictòric que submergeix en aquesta boina de neocànica, una mica. Comencem amb un sistema de fruites. Un sistema de fruites de caravaggio. Un retrat precis, a l'oli, d'una natura morta, aquest estil-life, que diuen els anglesos. Ple de llum, no té res a veure amb aquest clar abscurt enabrós de l'artista, i representa una època on la gent amb pasta del segle XVI estava farta de figures divines i deia, escolti, jo vull temàtica profana. Jo vull que me decores aquí la col·lecció privada que tengo con esto. Clar, què passa quan arriba Joel Peter Whitkin? Ara fem un viatge en el temps brutal, ens situem en aquesta contemporaneitat, en aquesta posmodernitat. De sobte ens plantegem davant d'una altra natura morta, en tots els sentits de la paraula, en el sentit físic, el sentit radical, el sentit provocador i directament objecte. Aquesta dia d'això, ubs, allò que està fora de scena, el que volem que estigui fora de scena, de sobte, es queda davant la pantalla per horroritzar-nos. Era posar la imatge, no? Clar, sí, sí. Efectos. Posa-la com vulguis. Que va molt bé, ostres. Aquest supervídeo que has d'emparar amb tot. Que un ròster d'una dona, un bodegón exquisito, muntatge fotogràfic, com he dit, de Peter Whitkin, un fotògraf de Brooklyn afincat en un èxit que sempre ha estat molt polèmic. Sempre ha tingut aquest punt violent a través de l'art, les sebres obres parlen de la mutilació del cos, d'un cos maltractat, d'unes fotografies també maltractades, perquè ell es dedica a rescals negatius i fins i tot els tira àcid per provocar certes sensacions amb la fotografia que fa. I no és casual que li obsessionin els caps tallats, com podeu veure, eh? Perquè de petit va presenciar una imatge horrible que evidentment el va marcar. I és que va presenciar un brutal accident de trànsit on una nena va perdre el cap, el cap de la nena va acabar rodolant fins a acabar els peus, pràcticament, de Joel Peter Whitkin. A veure, era editari. És que, clar, era editari, aquesta famosa escena, que es podria ser, no? Podria estar inspirada en aquesta infància traumàtica de Whitkin. I diu que encara recordava la mirada per duda d'aquest cap de nena. És una cosa molt bèstia. Clar, ell no pot resistir-se a rescriure icones del passat. I jo he d'apropar-se l'essència per fer-hi dinamitar el record d'aquesta memòria d'aquest passat. Comencem amb les menines de Velázquez, del 1656 amb l'EMA de l'Arbarroca Espanyol, obra mestra del barroc, i tornem a agafar aquesta màquina al temps que ens porta a aquesta tan abrositat de Peter Whitkin, aquest self-portrait after Velázquez, una foto de l'any 87, creada a partir de gelatina de plata sobre paper, i veiem aquesta mena de representació... Bàsicament, Velázquez podria ser l'excusa de desplegar un col·legi grotesc o rurós sobre la carn com a subjecte antinormatiu. És com el jardín de les delícies, xunguíssim, no? És a dir, el que vas trobant, i a la que vas parant atenció a dalt a l'esquerra. Hi ha una historieta. Sí, i fins i tot hi ha algunes cites al surrealisme, perquè Joel Peter Whitkin... Doncs diguéssim que hi ha un vincle amb de l'hi molt gran, amb el surrealisme. Clar, què més trobem en aquest diàleg que, com dic, que estem buscant el passat i després tornem a una contemporanitat on ell, diguéssim, diu la seva, a través d'una reescriptura malsana. A nivell històric, també podem establir aquest diàleg, perquè Whitkin proposa una lectura molt interessant, que és perfecta per a tota aquesta febre de l'aire Instagram. Llavors, el famós grafit i del petó socialista, el mur de Berlín, un moment de germano entre Honek i Bresnef, dels 30 anys de l'RDA, que es va convertir en grafit i del mur de Berlín, un dels més desgastats com a imatge de la cultura selfie, juntament amb la Torre de Pisa, que és una imatge que quasi s'hauria de prohibir, no? Ja n'hi ha prou. Per cert, d'un artista rus Dimitri Brubleb, que desgraciadament va morir aquest agost, l'autor del grafiti, el famós grafiti que hi ha al Berlín, i què passa? Què fa Peter Whitkin davant d'una imatge tan explotada per la cultura narcisista del nostre temps? Doncs proposa un petó entre dos caps, que en realitat són un. És una sola persona. És un cap d'una sola persona tallada en dues parts, que hi va treure d'un dipòsit de cadàvers, per crear aquesta barbaritat necròfila que podeu veure aquí. Bueno, veràs si elaborar o no, perquè veràs si YouTube ens saltarà i dirà... Això sí que no, això sí que no. Ja ho veieu, jo el Peter Whitkin, un artista amb alçà violent, malaït, podríem dir també, artista certament malaït, que trenca amb les convencions, a part de tot aquest trauma que he explicat d'infància, i prové d'un ambient religiós que mamava a casa de petit. A veure, entiendo todo. Clar, tot això són factors que es poden, evidentment, interpretar com punts d'un parteix, tot aquest imaginari monstruós, que es delicta per a les xocs del cos. També hem de dir una cosa, de la mateixa manera que l'altre programa, quan vam parlar de mitologia grega, amades i tot això, que hi ha paratges de mitologies que són xungus, la Biblia no s'està per hòsties, eh? I no està per hòsties, exactament. És com un llibre de ciència ficció... Sí, s'hi adapta. L'Antic Testament... M'agrada més l'Antic del Nou, perquè és més ciència ficció. D'aquí ens traslladem a un artista que, d'alguna manera, també pot establir un diàleg molt interessant amb Joel Pitterwittkin i és Cindy Sherman. Per què? Perquè Joel Pitterwittkin, a través de tot aquest imaginari malsar i potrefacte de format monstruós. També, ojo, també ha servit per, d'alguna manera, estimular certs discursos sobre el gènere, sobre la sexualitat. I aquí hem de parlar clarament de Cindy Sherman. Cindy Sherman té una imatge que mostrarem, que són tot un seguit de fotos d'ella mateixa, d'autorretrats d'aquesta gran artista nordamericana, feminista del 70. I a través d'aquesta col·lecció, per què estic ficant ara? Doncs perquè connecta molt amb una part de l'art de Pitterwittkin. I és que aquests autorretrats de Sherman, que es diuen sense títol, serveixen com a fond d'autoconeixement, com una eina per accedir a l'inconscient els nostres desitjos úcils, però també formulen preguntes pertinents, que penso que encara tenen vigència, com el fet de què significa ser dona. Aquí ja no es situem davant d'un panorama que, a alguna manera, ens provoca una distància, una lletja que ens aparta, sinó que aquesta transformació, aquesta mutabilitat del rostre, com a discurs feminista d'empoderament, de pensar en el rol de la dona, també està molt vinculat a la nova Carme. També tinc una cosa, això que estem veient de totes les seves fotos, sembla de la primera a l'última, sembla en aquests vídeos de Tiktok que posen la mà a la càmera i la treuen i s'han maquillat. Jo crec que ell ho va treure de Tiktok, això, eh? Tiktok, tiktok, s'ho ha acabat carregant tot. Jo crec que qualsevol cosa, diguéssim, que podem portar, ni vei, imatge, que marcat... No sabia que cron enverga de Tiktok. Jo estic entre dos imàgenes buscant més imàgenes de Wittkin. Com ho veus? La Venus de Botticelli. No l'has vist? No, no hem comentat, però podrien comentar-la. Exactament. La Venus de Botticelli, en un... La re-escriptura, por favor. Píchela, píchela, per veure-la. És molestia. Interessante. I amb tot això està treballant com deia. Aquesta idea que es pot interpretar, no dic que ho defensi directament, interpretar, interpretar, com un discurs cuir, com un discurs de reivindicació, de cossos que no són normatius, que no segueixen els models que imposa, diguéssim, la societat de consum i que ens venen dictats pels mitjans de comunicació. Llavors tornem a Píter Wittkin, perquè hi ha una obra que crec que és molt representativa, d'aquest cos que no és com l'art clàssic sempre ens ha representat, i com els mitjans i la moda ens dicten que vol que sigui. I tota la societat intenta apropar-se això. I és Carod Cake, un foto muntatge del 1980, que apareix una dona masturbant-se amb una pastanaga, i Carod Cake. I què més ho dic? És molt botero. És molt botero, això. Podem posar-li en aquest cake. A part de Carod, deu tenir alguna cosa. Jo crec que és una obra que, com dic, va molt bé per parlar d'una mirada que en té en el cos i la vida, com a conceptes que poden escapar de la norma, en una època com la d'avui, tan narcisista, i de sobte mostra obres com aquestes, de cossos obessos, també cossos utilats, de formes, de talla baixa, cossos que exalten com si fossin divins, i que, jo crec que intenten confessar, cert, desig o cul. Crec que, Pol, ara que estàs tenint davant aquesta imatge d'aquesta dona obesa, ja hi ha algo del piel és d'Eduardo Casano, en aquest discurs inclusiu. I, de fet, no us ho perdeu, Jaume Balagueró, que confessa en l'entrevista que li vaig fer fa molts anys, que tan suca moto com, especialment, Joel Peter Wittkin, aquest fotògraf nord-americà, que, per cert, ara està a Mèxic, està, diguéssim-te, al respai de dents del teu Mèxic. Jaume Balagueró es va inspirar molt. Exactament. El curt matratge a l'Àlice de Jaume Balagueró ja que hi ha un gil de gran... Sí, sí, sí. Que, per ser, és un curt que tracta, no? Doncs, sobre certa... Cada dos programes traiem a l'Àlice. No sé, tinc una sensació. Mira, que tu les connectes. Ah, l'Àlice és la primera de les coses. Una chica, li viene la primera regla, i, entonces, baja un submundo, que es como una especie de lugar de tinieblas, y en ese lugar de tinieblas acaban aflorando los miedos del subconsciente, con imágenes que recuerdan mucho... Con montajes de Peter Wittkin. Con erótico resultado. Y, después de erótico resultado, culminar... És molt interessant. És quasi repetitiu, no? En fi, tanquem... Tanquem aquest recorregut per l'amor, les tenebres, aquest erotisme estrany, amb la que segurament és la millor representació de la femnitat monstruosa, que ens ha donat la fi del segle XX, que ens ha donat aquesta família crona, enver que hem anat desplegant avui, un necronom 5 del pintor suís Hans Ruedi Jäger, i que, d'alguna manera, concentra aquesta càrrega de sensualitat en una il·lustració de l'any 76, i que, ojo, no trobem a les pel·lícules de la saga Alien. O sigui, d'alguna manera, que ens donem compte, com el cine, o més ben dit, com l'art, aquest gran teatre dels horrors, que busca la belleza dins la lletjó, que trenca tabús, que no té por d'acceptar les perversions, que moltes vegades el cine no s'atreveix. També tinc una cosa. I es queda amb el terror pur. Potser això ens va veure a Alien, de Ridley Scott, però potser a la subversió X, això potser sí que es veuen. Perquè ja sí que s'atreveixen. Exacte, el cine té molts circuits, però, a vegades, el cine ens arriba a les sales... No, molta gent va arribant a aquest cine. No arriba a aquest nivell de... Ara us comptarem, no? El que ens donen els comis o el que ens donen a dalt. Porque... Inagura, convenos. Bueno, pero antes de meternos en agendas, menús... ¿Has acabado de alguna forma? Sí, haciendo esta piruetas sexual. Os mola o no? Me parece mucho más adecuado y cercano al Cronenberg y a la nueva carne de Cronenberg, que nos ha mostrado que no conocía a Wittkin, pero sí que lo dejo más en el terreno de lo grotesco. Al final, también es difícil que discursar con una fotografía mucho más complejo que hacerlo con una película o con un cómic como Junjiito. Pero bienvenidos sean todas estas mentes que aparentemente están totalmente del revés, es decir, están loquísimas, y no, porque después ves a Junjiito y al menos en apariencia parece un señor contable. Després són gent maquísima. Cronenberg, de hecho, es un tío que lo oyes hablar, lo podrías invitar a casa, ¿no? Y después son mentes que desarrollan un imaginario perverso que, en el fondo, es lo que nos conviene. Una aparència de tranquil·litat, el mateix Cronenberg, que es una persona que se ve molt tranquil·la. Sota aquesta aparència relaxada, hi ha un món absolutament pervers... Sí, que era un pervers. Que su padre no le pegaba y no. Que parece que todo tenga que venir de una mente atrofiada, tras la violencia infantil. Però, en qualsevol cas, volia destacar una mica aquests exponents de la nova carn més fotogràfics, perquè, realment, serveixen per endinsar-nos en les tenebres, que, en molts cops, el cine de gran consum no té els ous d'atrevir-se a mostra. Wittkin, Sherman, Cindy Sherman, Cindy Sherman... I Jigger. Molt bé, doncs, ja per tancar anem a... Podem posar la despedida, ja, i anem comentant que jo crec que hi ha una gran cosa de gent de... Òbvia, no? Hi ha una gran cosa. Una fiesta, una mica. La festa, està bé? Grande, grande. Vosaltres ja deu estar amb una agenda quadrada, no? Bueno, és com el que dius. Estic parlant, Òbvia, del festival de Sitges. Carles és un monstru. Això deia Joaquín Vallet, nostra col·lega valencià, que dius que Sitges és un monstru, i és això. En general, tot allà parava d'un festival. És un monstru en el moment en què quieres abordarlo, desde todas las perspectivas, es imposible. Tienes que acabar acotando un terreno de reflexión, ya sea la sección oficial, o de Sitges, novas visión, etcétera, etcétera. Pero sí, sí, se nos viene Sitges, 10 días del 6 al 16, y está claro que el siguiente programa va ser un especial, que, por cierto, te quería comentar, Carles, vas a telegarte para leer el Sitges. A mi m'agradaria. Te quieres desmarcar del mítico programa... Sempre acostumem a fer, pels qui ho han enganxat aquesta temporada, una hora. Un programa de tertúlia... Però què passa, que no tots anem a Sitges, o anem molt poc, i viuen a Sitges... Pensem a traure un Sitges, però... Jo ho comentava perquè s'envau córrer, que ja hi ha una obra al Museu del Cau Farrat de Sitges, de Santiago Rossignol, que es diu La Morfina, i és una dona... La Morfina. Aquests estats alterats de la consciència. Ja l'hem portat, la Morfina. Jo crec que pot ser molt interessant, perquè sí que connecta amb cert imaginari del cinema d'error. I fantàstic. També podríem portar... Que seran els espectadores que voten, per favor. Sí, perquè si no ens assenyalem... Ja haurem telèfon al dia. Quan sigui, tornarem amb alguna ràdio amb Sitges, però tornarem amb veus. D'acord? Així que fins al proper programa. I a la nova carn. La nova nova carn, no? La nova nova carn. I'll be right here as long as it won't be, baby. Oh, yes, I will. Call my name. I'll be right there. Yes, I will. No mountain high. Ain't no valley low. Ain't no river wide enough, baby. If you need me call me. No matter where you are. No matter how far. Don't worry, baby. Just call my name. I'll be there in a hurry. You don't have to worry. Cause baby there. Ain't no mountain high enough. Ain't no valley low enough. Ain't no river wide enough. To keep me. To keep me from getting to you. Remember the day I set you free. I told you you could always count on me, darling. From that day on I made a vow. I'll be there when you want me so wide somehow. Cause baby there. Ain't no mountain high enough. Ain't no valley low enough. Ain't no river wide enough. To keep me. To keep me from getting to you. Ain't no mountain high enough. No mountain low enough. Ain't no river wide enough. To keep me from getting to you. Don't you know I cry. No mountain high enough. And I'll be right there when you need me. Oh, baby. No mountain high enough. Oh, you gotta do it. Turn around and see me. No mountain high enough. To keep me from getting to you. No mountain high enough. No mountain low enough. To keep me from getting to you. No matter how far you go. No mountain high enough. Just call me from the phone. Remember the day I set you free. I told you you could always count on me, darling. From that day on I made a vow. No mountain high enough. No mountain high enough. No mountain high enough. And I'll be right there when you need me. No mountain high enough. Hey, baby. No mountain high enough. No mountain high enough. No mountain low enough. To keep me from getting to you. No, no, no, no, no. Oh, oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh. Oh, oh. Oh, oh, yeah. Oh, oh. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah. Oh, oh, yeah.