La justa, el magasin matinal de Ràdio d'Esberna. Cada matí posa del dia amb l'actualitat del nostre municipi, amb seccions de cultura, història, psicologia i moltes més. I a les 11 i quart toca l'entrevista del dia. Perquè tot el que passa s'enjust passa per la justa. De dilluns a divendres de 10 a una, en directe, a Ràdio d'Esberna. Sabeu que es coneixen més de 30.000 sardanes? I n'hi ha uns quants milers enregistrades? Volen conèixer quan hi ha on van ser estrenades o aquí van estar dedicades? Si us agrada la sardana i teniu curiositat, tot això i més ho trobareu al programa l'Audició que se met tots els dilluns de 8 a 9 del vespre o en les seves repeticions. Us hi esperem. Les àvies i els avis són sàvies i sàvies. No deixis que ells ni les seves històries caiguin en l'oblit. Festa de vici sense edat. En vici sense edat és una iniciativa solidària que busca combatre la soledat entre els més grans. La soledat és el major problema amb el que s'han d'enfrontar les persones d'edat avançada. I depèn de tu, que ho facin sols. Sortides amb bicicleta per al municipi amb la gent gran. Acompany-los a veure el poble on es van criar. Que et tornin a sentir el vent a la cara. Et necessiten. I tu a ells també. Des de vici sense edat et necessitem. Festa voluntària. Més informació al portal JustSolidari.cat o en vici sense edat.cat amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sant Just d'Esvern. Festa de vici sense edat. Un programa cuinat per... Paul Bigler. Per Rampujol. Adrián Mocallero. Carles Martínez. Ràdio d'Esvern. Gràcies. Tornar la persona que segons Martínez Corsese defineix la fi del segle XX. I un cinema sobre el qual no exercim cap mena de control. En la mesura en què no tenim cap mena de control, sobre la nostra pròpia destrucció. Però parlar de la nova carn no només és parlar del director de videodrom. L'espera en la matèria Antonio José Navarro ens ho posa fàcil. La nova carn és un estètica per vers del cos. És un estètica per a l'existència. I entenem per obscena, impúdica, maldestre, que ve del llatí obscenos, allò que ho fent els sentits, o millor encara, allò que està fora de escena, que no es pot mostrar. I per què no es pot mostrar? Perquè guarda una relació amb la mort. Ens agrada i encara està bu. Avui parlem de mort, però no com la fi d'un trajecte, sinó com un món que continua, que desafia els límits del que coneixem i donen per fet. On el plaer es confona amb el dolor, el sexe amb el sadisme, eros i tànatos ja no coincideixen sota aquella mirada armònica sensual de la ofèlia de milers sexualitzada en aquell llac on estava submergida, sinó per delactar-se en les tenebres de la llejó. El cos objecte. Penseu en la pistola fàlica de Wood, en els veïns infectats de shivers, en el Jeff Goldblum de la mosca, que no en tenia prou amb el coit. Volia penetrar més enllà de la carn. Penseu en un món on tot és possible, mort, desig, penseu en el Hellraiser de Cliff Barker, el seu ping-head amb el cap ple de claus, o el tetsuo de Shinya Tsukamoto, recorrent a ritme de música industrial, els carrers d'una ciutat japonèsament recridava El futur és el matall. La nova carn, fins i tot, dona per construir discursos de reivindicació, Cindy Sherman, l'artista de les mil cares, Orlan, les seves intervencions quirúrgiques, o fins i tot les orgies de Carol Schneemann, on el sexe en grup es barrejava amb el menjar cru i amb els plàstics. Evidentment, Julià Ducornau, titant, potser la gran pel·lícula feminista de terror de tots els temps. Però per què tota aquesta metàmorfosa i grotesca del cos? Quina necessitat hi ha de tanta trucolència? És que no n'hi ha prou amb les barbaritats que apareixen al telenoatícies, o potser és que el porno ha explotat tant el sexe que, si anem a yard, s'han vist obligats a reinventar-se, amb una mirada més fosca, més perversa, més sintomàtica del nostre temps. Però no ens enganyem, la perversió sempre ens ha acompanyat. Què us penseu que feien els espectadors del cis romà, després d'agaudir d'un espectacle de gladiadors de capitats? I ja ens devoren els claus. S'anaven corrents al prostívol a desfogar-se de valent. Avui intentarem desgranar una mica tot això. Alguns aspectes d'aquesta nova carn, amb propostes molt suculentes. I ho fem amb aquest grupet d'aquí, perquè el black alien que corre per Barcelona amb la peina negra al nostallat, avui no podia venir. Així que intentarem fer-ho el millor possible. Per tant, si acabo de menjar, sisplau, espereu una mica abans de descobrir tot el que us tenim preparat. I com deia la Débora Harry de Videodrome, la mort només és el principi. Cribs, amb Carles Martínez. Pròximament, sí. I segurament des del grec. Des del grec, en la filiatra del grec. Declamant com un bon actor de veritat. Així que, per tant, fins l'última fila. Acabes d'anar al clavo perquè, parlada a Nova Carles, parà d'un teatre. Però amb sangre. Sangre, vísceres, líquidos. Es parà d'un teatre de l'absur i de lloc brutès. No, muy potente. De hecho, ya casi que me levanto. Ya está todo dicho, señores. Esto es la nueva carne por Carles Martínez. Me habías dicho que era una presentación larga, pero con mucha chicha. Porque, por fin, vamos a presentar al hombre de las cervezas. Este buen amigo nuestro, que se va pasando... ¿Vas a ser así ahora? A mí me prometíste el cerveza el primer día, no me la diste. No, pero esto no es cerveza. Porque te queremos. Salé su banín. Agua de mori. Te queremos. De un momento ya me ha pres ahí, a Pichatón Veraceta. ¡Eh! A falta de veras pelis. Ya podéis ser del club de los empanados. Me gusta la idea. Oye, vamos fuertes entonces hoy, ¿no? Muy fuertes, muy fuertes. Pero yo creo que no hablemos tanto que a ver si va a pasar como con la peli, ¿eh? A ver si va a pasar como con la peli y que la ponemos muy arriba y después... Ara hem fet una presentació molt èpica de la nova carne i de Cronenberg, i després diré, bueno, Cronenberg es una mierda. No, no. Potser ara, però abans, de unidor. És un tema que dona molt d'això. Ara entrarem. No te dispares. No te dispares como la pistola que está de huesos. Anem al manú al dia que vull creer que és un manú bastant putre a facte, per veure les criatures, les amagueu, o si no, si les feu escoltar, que sapigueu que apendran el racó fos d'ampanada. Així que ens anem al manú al dia a veure què cuinem. M'encanta esta variedad musical que tenim en aquest programa. Jo podríem ser, en símptomes, una radio-station, que va sacando cada noche nuevos temas repetidos, pero en el fondo, muy variados. No apuntan en la dirección que vamos sol. M'ha vingut el cap de que ara és com... Sabeu el hoyo? La pel·lícula Cácer, que és el hoyo que va baixant la plataforma i al final ja queda poc menjar, està podrit. Aquesta és avui el manú del dia, és la plataforma 230. En piezo yo que parece que voy muy fuerte, pero no, pero no, y conforme va avanzando el tema, las secciones van adquiriendo un rollo mucho más perfecto. Sí, porque yo empiezo de alguna manera con el maestro, o con el gran referente de la nueva carne, como bien ha explicado Carlos en su editorial, porque acaba de estrenar una pel·lícula que se llama Crímenes del Futuro, Crimes of the Future, y bueno, parece que a pele más al pasado que al futuro, pero ya lo veremos, pero ya lo veremos enseguida. Segón plat, us porto un artista manga, dic manga, però que podria ser Sevillano, no?, perquè el Juanito, traigo Juanjito. Avui portem un dels mestres del terror, sobretot més que del terror és de la nova carne, aquest body-horror mangaca que estem parlant de Junjito, un dels grans noms que, a més, mai hem portat res aquí. Vull dir que ja tocava portar, a vegades hem portat poquet manga, el que hem portat d'aquí i d'això, però aquest cop ens anem a les profunditats de Japó per fer alguna cosa molt amb voles. Està clar que com que tu vas al manga és una cosa molt particular. És molt roncar amb voles, ja ho posarem després. Doncs jo remato aquest itinarer i malçat a Tenebrós Putrid amb un fotògraf molt important, artista americà, que es diu Joel Peter Wittkin. No portes llibert, Carlos. No portes llibert, Carlos. ¿Estás impando? Estás en un grupo de WhatsApp. Tiene tan dominio este campeón, que un día dices, tiro de Jíger, no, hasta la última hora. Es como un director que antes de llegar a la escena, me he vuelto loco mirando fotomontajes. Tengo la cabeza que me hierbe de tanta opción. Esto era algo previo que ha cobrado manifestación a través de los fotomontajes. Esto ya estaba ahí. No, però està molt bé, perquè això és publicant. És que l'estàs fent. Fisca de Rossi. Sí, és aquí. Doncs comencem, comencem... Et destapem aquesta nova carn amb el rei de la nova carn. De Niohmet. De Niohmet. De Niohmet. Sí, Neymar. It is time to stop, scene. Això és el que passa avalló. It is time to stop, speaking. It is time to listen. Sí, sí, es time to listen. Es el momento de escuchar. Ya sabéis que a nosotros también nos podéis ver. Yo no voy a parar de hablar, así que no hablo. Pero así como esta voz nos ha recordado, pero con este todito un poco imperativo, en pan penetrante. Ahora es momento de escuchar. Y no a Cronenberg, sino a nosotros, que tenemos cosas muy importantes que decir. No vayáis al final. Sí, no vayáis. I tausín. Bien, controverse está aquí, está servida. De aparte, conste que lo que acabáis de escuchar es un breve fragmento de David Cronenberg, Crimes of the Future, su última película. Una película muy esperada, por cierto. Diremos que es ciertamente impactante. No, para mí no tanto, y creo que para algún otro compañero no tanto como se había dicho. Pero bueno, por fin se puede ver en cines. Y es que Cronenberg, además, llevaba ocho años sin estrenar. Desde el 2014 con la pel·li Maps to the Stars. Han pasado ocho años, yo creo que todo el mundo tenía muy claro que el tío estaba ahí, que seguía en el ruedo, pero poca broma, estamos hablando de un cineasta de 79 años de edad. Y se nota. Sí, un poquito, un poquito. Pero ha dado guerra, ¿eh? Ha dado guerra y que le quiten lo bailado. Y en cierto modo, como iremos viendo en esta sección, la sigue dando, al menos sigue dando que hablar, y eso es muy importante. Cronenberg, como decíamos, vuelve al ruedo con Crimes of the Future, una película que, a pesar de su título, parece más bien retomar el pasado, como decía al principio. Un pasado creativo, y no solo porque la película en sí recupera un título de los años 70 de un mediometraje, de su segundo mediometraje, con el que solo comparte eso. Yo no lo he visto, pero por lo que he podido entender a través de ciertas lecturas, solo comparte el título. Lo que recuperas es un guión, y es un guión escrito hace 20 años. Así que, sí, de algún modo, el pasado está ahí presente, pero no solo eso. El sentido distópico podría recuperar también. La original, quizás, tiraba más hacia el tema de los cosméticos, y la nueva, en el fondo, también está proyectando ciertes crisis en la economía. Sí, sí, sí, sí. Donas que murían porque es... ¿Esto no es antiviral? Bueno, antiviral. No nos avancem. Creo que va a ser una sección atropellada. Pero lo importante es que no, que tengamos en cuenta que sí, evidentemente es Cronenberg. Y ese Cronenberg no precursor, ese Cronenberg iniciático, evidentemente se fue desarrollando, y ahora ya con un Cronenberg veterano es inevitable no poder establecer paralelismos, sintonías, pero como tal, no es que sea un remake, no es que vuelva a recuperar la película, y a partir de ella quiera explorar dentro del mismo argumento otras posibles variedades. No, es una pel·li diferente. Y además, como os decía, recupera el pasado por varias cuestiones, pero entre ellas, evidentemente, porque es una pel·li que vuelve a pelar a esa gran etapa de Cronenberg. Cronenberg hay muchos, hemos vivido unos cuantos Cronenbergs, hablando de estas décadas de cine, y en el fondo, si una época recupera, es la de los 80, es la de los 90, es la de la nueva carne. Pero bueno, lo importante es... Y voy a lanzar una pregunta que no vamos a responder aún, ¿aporta algo nuevo? ¿aporta algo nuevo o se repite? Total y no. O se repite y se queda en la nostalgia, que no lo sé, que no lo sé, que no lo tengo claro ni yo, quizás por lo que veo aquí muchos de vosotros sí, no sé si se queda sobre la nostalgia o la enumeración, y si enumera, ¿qué enumera? Porque como veníamos diciendo, hostia, Cronenbergs hay varios, y está claro que hay algunos mucho más importantes que otro. Pero bueno, para que de algún modo todos podamos responder a estas preguntas, ¿mejor será que profundicemos un poquito más en el argumento de Crime of the Future y ya luego, con la película bien presentada, haremos un pequeño repaso de la filmografía, que seguro que hay que ayudar a más de un empanado que siga empanado, ¿no? Entonces, ¿a quién tenemos en esta nueva aportación de la nueva carne? Pues, por un lado, a Sumusa del nuevo milenio, Abigo Mortensen, que aquí hace de Saul Tencer, y a su lado, al lado de la ficción, de Saul Tencer, tenemos a Lea Seidu, l'activista francesa, quien dà vida a Caprice. Tan de martístico, evidentemente, entre fuera de la pantalla, pero dentro de la pantalla, como Saul y Caprice, son una pareja de amantes que llevan al escenario la mutuación maligna de los órganos de él y la posterior extirpación por parte de ella. Performes de un futuro distópico que revelan lo posible i una relació tan difícil de assumir, la posibilidad de unión entre ciencia y arte. Él, siempre artista, referencial, y ella, una cirujana reciclada en el mundo del arte. També la idea de l'espectacle, en el sentit de que tots aquests frics de la pel·lícula Tot Browning era aquest espectacle victorià d'exhibir la cara de forma, d'alguna manera, aquí, es veu traslladat, en el sentit de criticar certa cultura de l'espectacle i del consum. N'hem de fer espectacle de tot això. També, jo crec, i totalment en contraposició, en el que dices, que, per otro lado, hay un punto casi de un anismo artístico por parte de Cronenberg, del que ya se sabe, del que, además, se sabe desde cierta calma y cierta aceptación social que, en el fondo, él, como artista, lleva años ofreciéndote sus entrañas. Y ahora, ya no te las ofrece de manera metafórica, no, no, pone a su alter ego, a su musa, la pone en pantalla y, literalmente, te ofrece sus entrañas. Hay un punto, también, como de... Mira lo que hacemos los artistas. Em empieza mi crítica, por así decirlo. Pero esto no es todo, porque, claro, volviendo al argumento, sigue Saúl, es un artista referencial, no solo conjuga muy bien con Lea Sidhu, como Caprice, sino que va a ir atrayendo a toda una serie de secundarios variopintos. Tenemos revolucionarios que pretenden utilizar la fama de este gran artista para salir del ostracismo, un agente de antibicio que perfila el significado del vicio, en el fondo, y de quién me molaría hablar, porque sabéis que es el actor de Alexander Plaats, de la nueva versión. Yo he utilizado ese acento, no me parece que lo hayas sabido. Es un titulino que es guineano, que te guinea visual. Bueno, la cuestión es que, además de esto, tenemos a madres, lo diremos en plural, cuando no lo es así, madres que quieren dejar de serlo y tienen un camino muy rápido, que es el asesinato, o niños que no saben que lo son, porque disfrutan muchísimo comiendo plástico, oficinistas que se excitan ante el registro de órganos, de nuevo, esa sexualidad femenina difícil de entender, por parte de muchos de las manifestaciones de Cronenberg, en películas anteriores. ¿Y por qué no estamos tatuados? Esto es una de las cosas que me dejó a cuadros. Si no ha quedado claro, lo que hace esta pareja de artistas es extirpar tumores o órganos que han ido mutando, y que, desde un cierto control, desde el exterior, al final consiguen sacarlos y acabar embalsamándolos en potes, que son como troceos en la casa. Pero todo esto es una excusa para hablar de lo que venimos diciendo, de esta nueva manera de afrontar la nueva carne, como compendio final, porque tiene algo casi de peli testamentaria, parece un testamento. El testamento. Sí, pero lo hizo en forma de corto y de una manera muy anodina. Ahora marca paquete. Està dient que en aquell cos que havia aprofitat d'una sèrie, una ifella d'adolent, i era ell mateix, i es va estirar llit amb el cos de la rèplica de ell mateix. És una superinteressant un treball així. Sí, yo esto no lo he visto, pero lo que sí puedo decir es que cuando vi esta película, a pesar de no ser ni mucho menos un entendido en la nueva carne, sentía esa idea como de testamento fílmico. Como si Cronenberg hubiera pretendido en Crimes 2 The Future resumir toda la carrera previa que ya veremos después del trailer qué parte de su carrera. Que, de hecho, vamos a poner voces, imágenes, un poquitito de tono de ese tonito tan particular que tiene Cronenberg i ho hagamos a través del trailer, por favor. The world is a much more dangerous place now that pain has all but disappeared. They don't like what's happening with the body, in particular what's happening with my body, which is why I keep cutting it up. What do you think they'd find inside it? Out of space. Bueno, ya lo veis, la nueva carne como arte performativo, este tono de trágica melancolía, la civilización en ruías, aquellos que podáis... No es espectacular, a mí me parece que la composición de esta pelea. No te veo ahí, no te veo ahí. No veo a Policia, no me guau. Tu no saps lo que astigmus hagan la llengua. Estoy generando un tumor dentro de mí para no parlarlas. Eso es lo que quería, que no lo he invertido. No es muy tallanca. Lo vamos a extir para aquí, podemos aprovechar. Lo sacamos y lo tatuamos. Lo veis, tenemos todo aquello que hemos cogido comentando, que muchos de vosotros ya conocéis, que hay que enfrentar bases. De nuevo, el cuerpo y la máquina o el alma, con esas posibles asociaciones y disociaciones. El deseo, siempre ahí navegando entre esas diversas realidades. La enfermedad como posibilidad de cambio positivo, esto es muy típico de Cronenberg, como esa posible revolución. Al final es la revolución de tus células en tu propio cuerpo, como tú como revolucionario de una sociedad. Y esa sexualidad que ya mencionaba antes, ambigua, dolorosa, pero también liberadora, pero también tecnológica y, en definitiva, la búsqueda de identidad y la liberación. Todo esto está, todo esto está, y esto lo teníamos en otras películas, evidentemente. Precursoras, esto estaba ahí. Otra cosa es cómo está. Quín Trembach. Sonido de Bong. De que empieza la guerra. Para que como veo que siempre nos va a llevar más tiempo, vamos a masticar la negatividad que mencionar lo positivo, algo muy positivo que nos ha venido acompañando durante toda la sección y también en el tráiler. El tío que está detrás de la música, con quien colabora, de hecho, desde Cromosoma 3, hace muchísimos años y que desgraciadamente, al menos para mi gusto, también es el del señor Agus Anillos, es un crack, este tío, y es un crack precisamente en esta película. Me parece que en una perspectiva musical saben narrar muy bien. La cançó base de la pel·lícula, la que ha sonat així de fons en el tráiler, tota l'estona que entrava em recordava molt a Twin Peaks, o sigui, la cançó clàssica de Twin Peaks. No sé si té a veure... Al final hay cierto diálogo, también, al final, de estos dos cineastas y de estos dos reales. Camlinx, no? Amb David Linx. La nova Carna, els agrupa els dos. De hecho, no sé si lo sabéis, pero él estaba como... Ahora me viene, ostia, evidentemente es otro director, no? Me viene a la época de los 80 finales con desafío total. Es una cosa que vi que él estaba. Al final acaba dirigiendo Paul Verhoeven, porque de Laurentis, quien estaba en la producción, a parte de ser que no acabaron entendiéndose en cómo quería en el resultado visual. Coronenberg ha estado con un pie siempre en lo comercial, ante la posibilidad de lo comercial a partir de sus grandes hazañas, que después llegará. I que es interesante ver cómo se ha intentado mantenerse lo máximo, lo máximo, digo, alejado de esa comercialidad, de ese circuito más de consumo a lo bestia. Está claro que también le habría sabido dar su tono a esa guión de desafío total. Y volviendo a lo positivo, para mí lo que les decía, la composición de la imagen, esa capacidad que tiene Coronenberg de proyectarnos realidades, totalmente anodinas, como si pudieras extrapolar lo que está sucediendo del terreno espacial. Es decir, estamos ante secuencias que, por otro lado, huyen de lo teatral, que sería muy fácil, a través de esa composición, a través de ese discurso visual, acabar cayendo en pequeñas secuencias teatrales, excesivamente episodicas. Y yo creo que en eso, al menos por mi parte, sí que acierta. O sea, sí que sabe construir esas imágenes, que no sólo destilan belleza, sino que aportan en el significado y en el discurso que nos quiere dar. El problema donde está, para mi punto de vista, exacto, que hay una innumeración. Es como si alguien que sabe que ya ha portado, ya ha desarrollado todas esas ideas, que veníamos comentando, ahora no necesita más que numerarlas. Ahora no necesita llevar eso a un terreno superior. Y para mí es decepcionante, porque en el fondo, su discurso de los 80 sigue estando muy vigente, con otros matices en el siglo XXI. Y esos matices afloran. O sea, tenemos el tema que ya estaba, evidentemente, en los 80 también, porque nos venimos dando cuenta de que nos estamos cargando el mundo hace bastantes años. El futuro ya no es el metal y es el plástico. Y esto es un elemento súper interesante en la película. La idea de reflexionar sobre el plástico, ¿qué hacemos con el plástico? Pero es un apunte que hace que no lo desarrolla en ningún momento y muere. A mi em dona sensació que hi ha moltes llavors plantades de molts temes, però en comptes d'anar-la a regar un poc a poc, és el que hauria de ser. Estem parlant que no és una pel·li, és a dir, no és curta. En el sentit de que es posa el seu temps, es pren el seu temps per desenvolupar, teòricament, molts temes diferents. I què passa, aquella? A mi el cap de la sensació és que hi ha moments que aboca l'aigua directament perquè es oferin les llavors. O sigui, no hi ha un punt de desenvolupament. Hi ha molta cosa tractada. I al principi et sorprem, perquè els primers, per dir-ho així, 20 minuts, que a més ho va dir, crec que era Can, que és on va a estrenar, va dir, els primers, crec que són 10 o 15 minuts o 20, seran el que la gent decidirà si marxa o no. I clar, ja ho va vendre, no només bèsties, sinó també temàtiques... És aquí el problema, jo crec que hi ha moltes bèsties. Llavors, els primers minuts, l'arranque, quan et comencen a plantejar els temes, dius, hòstia, vamos allá. Potent. Però després et dona una sensació que, si potser s'hagués transformat en una mena miniseria o al revés, treu-me certs temes que més els has deixat penjats. Subtremes gràcies. Subtremes que no van enlloc. I potser hauria sigut alguna cosa... Tampoc et dic molt novedors, però dins d'una temàtica nova que no vol dir horror així, com tractar un càmic climàtic, per dir-ho així, amb això només aquest tema hauria sigut molt canyar-ho. Jo tinc la sensació, és un guió de fa 20 anys, dit abans, que va anar a rodar la pel·li allò que fan els guionistes, que es posen en una paret plena d'apòstics de colors, i van anar, i quan va anar a entregar per rodar la pel·li, va trupassar la caura i van caure tots els pòsits barrejats. I al partit d'aquí es va fer la pel·li. I, per un altre lado, no és una pel·li desordenada, eh? No me parece una pel·li desordenada, o sea... No, però fa sensació que hi ha un ordre. El que passa és que no desarrolla. Però hi ha subtremes que piden un pes o una importància que no els dona. Más de lo anecdótico. Estan en lo anecdótico para crear tono... O para encadenar secuencias que son las que pesan. Otra cosa que quería resaltar, no tanto para celebrar la pel·li... Està t'agradat, Carles, a tu! A mi m'ha molat, perquè em va deixar fet com una mica una merda, i jo crec que això també és la gràcia de la pel·lícula. Em va agradar com a catàleg dels horrors de tot el que hem trobat en la filmografia de David Cronenberg, i seguint en això que acabes de comentar sobre l'ordre, no és tan insisteixo per celebrar la pel·li, sinó per destacar una cosa. I és que, que curiós, la forma que té Cronenberg demostra aquests horrors. No els mostra amb un treball de càmera mogut, distorsionat, sinó que és superclàssic. Tu vas comentar en una conversa que vam tenir quan vam sortir de la pel·lícula, que et podia recordar el diàleg entre una persona amb els buells oberts, i un pla contraplà, un pla contraplà, i dius... Això és com Budi Allen. Això és com Budi Allen grava les converses. I crec que és molt interessant per què? Perquè hi ha una posada en escena molt clàssica a l'hora de mostrar aquests horrors. I en aquest sentit, hi ha una honestedat, quasi diria formal, és a dir, a l'hora de mostrar els horrors, penso, per exemple, en l'escena de l'Almurzo des Nudo, on Cronenberg adaptava a William Barrows, on veus aquest protagonista que està conversant amb la seva màquina d'escriure, que és com una mena d'insecta. Pla contra pla, pla contra pla, és superclàssic. No cal fer birgaries amb la càmera, perquè els continguts ja són prou birgaries, ja són prou... Ja són prou gàutics. Però entenc que, en aquesta pel·li, diga-li que ha posat el pilota automàtic, o que potser no ha estat tan ambiciós, abans pol comentaves la tercera temporada de Twin Peaks. I potser, si tant de bo, són més press, com el David Lynch, de la tercera temporada de Twin Peaks. Tot i així és una pel·lícula que es gaudeix, perquè tu ja saps el que vas a veure. No, però potser el problema és que ja l'has vist, aquesta pel·li. Exacte. Has vist, perquè al final no ens enganyarem. Ara repassaràs, Adriano, però jo hi he ensut tres pel·lis, que, bàsicament, és un refrito de crash, d'existence... i de ringers. Bueno, voy a recuperar un poquito el micrófono, que habéis ido depositando cosas muy interesantes. Más que todo. Corrijo una cosa, cuando te lo comparaba con Woody Allen, y esto remite a otra de misquíticas sobre la pel·li, hablaba concretamente, no tanto del plantamiento visual o del lenguaje, sino de la interpretación de la Kristen Stewart. La Kristen Stewart maneja un tono interpretativo en la pel·li que no encaja. Y, de hecho, es cierto que el tío ha insuflado esta nueva carne de una cierta comicidad, de un tonito irónico de fondo, que me hace recordar más Maps to the Star, que no las películas que estés nombrando. Yo ahí creo que tiene una cagada de tono que te saca, y que a esa profundidad y ese discurso penetrante que pretende, se pierde, ¿no?, se pierde. Y era en esto que te decía, tú sacas a la Kristen Stewart, que está continuamente entre la duda, entre esas palabras que calle, o que va pronunciando en silencio, y esto te lo llevas a una película de Woody Allen, y se te encaja la perspectiva. Esa era mi crítica i sí me paralelismo con Woody Allen. Cuando, sin pensar en Woody Allen, sí que es cierto lo que dices. La película tiene un discurso visual potente, homogéneo, coherente. Es decir, a mí, desde el apartado visual, incluso con esas imágenes que pretenden molestar, las disfruto. Las disfruto como disfrutaría las películas que he mencionado. El problema es a dónde me lleva esto. Porque te diría que en esa poética y en ese livrismo, y sobre todo en esos diálogos que se exceden, que ya los tienen otras pelis, como en Crash, pero sabe dar con la justa medida. Aquí, a veces, me recuerda, no sé si la nueva carne se hubiera encontrado con Terrence Malik, en algún momento. Hay un punto como de relax... La nueva carne es filosofía, porque parece una estética para ver salcos. Es pura filosofía. Pues moderna para filosofía. Ahora, siguem... Ya no el puesto crítico de... No, no, no. Voy al contrario vuestro. Anem a Espectadors. El guió, els diàlegs, és un nyap. No, però aquí no... Jo crec que no hi ha, és a dir, qualsevol persona que escolti aquests diàlegs, diu... Això és detallatro. La cirurgia és el nuevo sexo. Claro, porque es que si hay nueva carne, hay malo sexo. ¿Cuál es el nuevo sexo? Parle algún momento. No sé practicar el sexo antiguo. No, era muy malo en el diàleg sexo. Això ja era slippers de Woody Allen, el dormilón, que ja és... Es que poca broma el diàleg mortensen con las cejas ahí totalmente depiladas, ¿no? Con la pinta que pretende ser el del séptimo sello. Pero en el fondo es un ninja echaba la droga, ¿sabes? Con el ardor de estómago. Tu veus la pel·lícula fredament i la pel·li. Hi ha noves escenes escandaloses, però no de malament, tio. De malament. De mal interpretat. Perquè ja em direu vosaltres les escenes del poli. Això és el que es estava comentant. És un actor que encaja molt bé en ese exotismo que el pretende discur... Como mostrar un exotismo y una variedad, muy variopinto el discurso de ese futuro distópico, pero que no está bien cogido. O sea, un detective de antivicio... Que se más viciado. Que no, y que no quiero que se atribuya a una cuestión racial, pero es que si esa raza no viene acompañada de una manera de expresarse, que pueda entrar en homogeneidad con el resto del escenario que estás mostrando, ya no me sirve. Me sirve para Alexander Plaats. Callan en el cliché de estas secuencias cuando están ellos solos. Aquí tenemos que meter un poco de noir clásico estereotipado. Y es Welkett Bungue, ¿vale? El actor es Welkett Bungue, que se hizo famoso por Merlin Alexander Plaats, la última versión. Para no alargarnos muchísimo, porque aquí podríamos estar en plan ping-pong. De un lado a otro, durante horas. Tona línica. Simplemente, para que también un poco el espectador, el empanado más empanado, pueda entender por qué hay ese punto. Yo creo que es una pel·li que, que si la viéramos de un cineasta nuevo, diríamos usted que no ha sabido desarrollar, pero que viene a recuperar temas ya sentados. Pero estamos hablando de un cineasta como Cronenberg, que tiene una etapa mucho más potente desde la molestia visual. Es decir, que si lo que pretendías era una pel·li impactante desde lo visual, ya teníamos esa tendencia hacia lo desagradable, con llagas, pústulas... Organismos que se descomponen de los 70, ¿no? Con películas que seguramente vosotros habéis visto, y yo no he visto para nada, ¿no? Como vinieron de dentro de... ¿o cuál era la otra mítica rabia del 77, si no me equivoco? De hecho, Shivers, ahora que lo dices, vinieron de dentro de... ese edificio donde los vecinos queden encerrados. Es una película que se hizo mientras Ballard escribía su Highrise, qué bonita casualidad, ¿no? Y qué curioso, también esa mezcla de sexo y muerte, porque cuando esas larvas parasitan a los vecinos de ese edificio, les despiertan unas ganas de follar, bestiales, ¿no? Pero, claro, ahí hay un punto, es una idea interesante, que igual no es necesario desarrollar muchísimo, porque está enmarcado en un contexto, diríamos, no sé, de blotsplotation o... Sí, de la serie de... De hecho, era un tío que parece ser que no se lo tomaban en serio, solo vivían esa primera mascarada visual de lo desagradable, y poco a poco fueron viendo que este tío tiene un discurso y tiene una filosofía detrás, y que además empieza a cobrar una maduretia con películis como Videodrome, o una película, a mí me flipó, pero porque la vida de niño, que es la mosca, o aterrado, o películas posteriores como Crash, que aquí la hemos comentado, y de hecho, tengo que reconocerlo, inseparables. La viacenada, precisamente, para poder abordar esta película con mayor madurez, y me dejó aterrado. Cada pel·li está hasta el explíc que he mencionado, en la niñez de Fly, la mosca, ya en la adolescencia de Crash, y ahora, como adulto, aunque tenga que recuperar una pel·li del 89, creo, hostia, inseparables, acojonante, y esto es lo que se echa en falta. La madurez visual, la madurez de discurso, la capacidad de organizar una... de dirigir la orquesta, como él sabe hacer, eso es evidente. Pero, por otro lado, yo he hecho en falta esa sensación de salir del cine, hostia, con un impacto, ya no un impacto moral o visual, no, no, en el estómago. O sea, es que es literal, ¿no? Y esto no está aquí, ¿no? Y voy a acabar con una anécdota que, además, tú te la conoces, y es que hacen no tanto, porque yo sí que soy también un tío que, aunque no dirijo, me gusta utilizar el cine como una suerte, de no, del elemento inductor, ¿no? Algo que penetra, ¿no?, desde una perspectiva metafórica, y te pueda hacer llegar a otro nivel de reflexión o otro estado, ¿no?, personal. Y me acuerdo cuando siendo niño mi hermano de 12 años, lo puse a ver irreversible. Me lo sabía acá. Yo estaba en la universidad, en esa época, y tenía algún trabajo que hacer, y llega a mi casa, porque ya vivía por separado, y entonces no podía estar por él, y le digo, mira, te voy a poner una pel·li que vas a flipar. Cuando salió de la sala, con... No, pero ya tenía 14 años. Cuando salió de la sala... Els que no ho sabien, irreversible. És una pel·lícula on, potser, l'escena més mítica és Mónica Bellucci, mentre la violen a un túnel durant 12 minuts. Però no és exclusivament esto, que esto acabó siendo... A més, és una pel·li molt complexa, de que les escenes estan tirades cap a... O sigui, al final comences veient l'última escena, per dir-ho així. Vull dir que és molt complexa, la pel·lícula. És una pel·lícula que en muchas direcciones te toca, y era lo que pretendía como mi hermano. Quizás de manera excesivamente equivocada. Yo también era otro niño. Cuando salió mi hermano de la sala, me dijo, pero estaba blanco. La había acabado, se había quedado imantado con la pantalla. Pero cuando ya Elimans desapareció, sale y me dice... Pero, Tete, ¿por qué me pones esto? ¿Sabes? En plan... Y esto, esta sensación, no le hemos tenido ninguno de nosotros al salir de Crímenes del Futuro, y en cambio le hemos tenido con otras pel·lis de Cronenberg. Parece que haya querido recuperar el cinturón de campeón de la nueva carne. La nueva carne la inventé yo. Me parece un fanfiction de alguien que no es Cronenberg intentando hacer una pel·li de Cronenberg. No la he inventat, però la paraula sí que ajuda. Però és algo que, des de l'era victoriana, passant per les fotografies de... Ara, en lo que entrarem, ha de fotomontatge. Realment sí que és un gran exponent. En qualsevol cas, crec que és la filla del segle XX, com diu Martínez Corsese, és ell. Jo crec, Carles... Jo crec que és el seu fill. El Brandon Cronenberg, que ja porta dos pel·lis antiviral i té molta nova carne allà, però sobretot, masclada amb un tio més jove, obviament, si és el seu fill. Jo crec que de Cronenberg ha dit... Que mi hijo està triomfant amb això, retornar del rei... És el raiz que era el que el rei va treballar. Llavors és el pare, saps, que fa... Si el filla s'està exhibint al parc i obre la gavardina per ensenyar... El pare obre i són totes les carnes colgantes. I dius, ja no és el que era. És un bústuri. És un bústurístic, sí? Per la trajectòria de Cronenberg. És un greatest hits. És un greatest hits que poden disfrutar... Sí, aneu-la a veure per criticar-la. Aneu-la a veure, home. Tu aneu-li diners a aquest home. Seguimos, seguimos. Còmics. I després d'aquesta acalorada discussió sobre Nova Carn... Home, si portem Nova Carn i Còmics... Podríem parlar abans de l'editorial. Carles es diu molt bé, és anomenat Tetsuo. Podríem portar aquest nivell de pel·lícula molt càrnica, metàl·lica. Podríem portar a Quira, que ja vam parlar d'aquí, en el seu moment. Als barns. Black Hole, mira, tindrà a veure amb alguna obra de l'escapot. Però és que avui ens endincem a un japo obert per la meitat d'un bisturit, traiem les entralles d'un japo... A veure, tampoc us estic descobrint. Potser vosaltres sí, però vull dir, és un autòmoc bastant famós. El que portem avui. Però estem parlant d'un maestro, d'un maestro del mal rotllo. Un totem total d'aquesta Nova Carn. Això és, sobretot, un terme que potser Nova Carn, sí que s'associa amb certes coses, però podríem dir una Nova Carn amb Body Horror, total. Que estem parlant de Julito Venegos, no? Està parlant de... Junkito. És tan famós que ja es parla en diminutiu d'ell. Us faig una mica d'on venim, d'aquest tome. 63, per factura de Jifu. Òbviament, com sempre, portem de coses de manga o japos o orientales. Ho pronunciarem molt malament. Ja has dit Body Horror, que jo m'he quedat com Body Horror, que és francès, Body Horror. No pronunciis la H, no? No, a França, a França hi ha totes les new French Extremity, però això són altres coses. I si no ens aniríem a l'Ultragore alemany, ens aniríem a Necromàntics, i no obrirem aquest malò, perquè, si no, ens estigui diumant. Està bé si taro, està molt bé esmentar-ho. Estem parlant, això, un vengaca, escriptor, dibuixant... Aquests termes els hem anat comentant molts cops, no farem l'enciclopeia de l'altre dia de videojocs que vam fer... No cal, no cal. Però sí que aprendrem bastants termes nous, dins del manga, que jo també he pres, perquè són d'aquestes coses que tenen ells un imaginari i vamos. Brutal. Estem parlant de l'autor, Junjito, de Tomia, Uzomaki, Guió, Black Paradox, o sigui, de moltes obres. De fet, en tinc algunes aquí, si les voleu anar mirant, per veure la magnitud de la tragèdia que portava avui. És molt lliçó. De fet parlarem de totes elles. O sigui, Junjito, sempre en anime... Ah, i perdona, en manga, alguna vez en anime... Sí, sí, sí. En anime no ho comptaràs, no? Tot adaptat, ja ho sé. I diverses vegades. I ja estan fent un live action. De fet, estan fent dues coses, una a Netflix. Després ho parlarem, però... Estem parlant perquè veieu què eren els Premis Eisner, que, com sabeu, són els Game Awards de los cómics, què vol dir, què són, no? I ara fem això, no? Los Oscars son los Eisner de los Game Awards. Estas recordando el plano este, ¿no? Que está metido ahí el Bigo Mortensen y le va abriendo un plato desafió total. Exacte, pum, pum, pum, vale. Premis Eisner 2021, el millor guió i artista. Ja després veurem per què. Però està clar que Junjito és mestre del terror dins del manga, sobretot. No només per aquestes històries roconvolesques, anirem posant en imatge tot això que esteu mirant vosaltres aquí, anirem posant el nivell de la tragèdia i de l'horre com volés. No només és perquè aquestes històries estan tan frenètiques i tan anes d'olla, sinó també per un trasc, perquè ell té un trasc, un art molt, molt característics, és molt fàcil conèixer la seva obra, només mirant una vinyeta. És a dir, té aquest accés de línies grotesques, no sempre són, de cop, uns plans molt oberts, diguéssim, dins de la vinyeta, no?, de veure aquests estats de bogeria, de putrefacció i tal, però amb un sentit molt estètic. Sempre hi ha una composició al darrere molt, molt, molt treballada. Llavors hi ha aquesta idea, sempre, que té de buscar la bellesa en allò grotesc, en el cake-kitsch, sempre hi ha aquest... Aquesta bàssant, no?, Junjito. I, sobretot, sobretot, és que ell juga amb el més sort, impossible. Estem parlant d'un tio, és un geni, aquest tio, que se'n va des del surrealisme, el morbo, amb allò enquiatant, amb la paròdia, escatologia, molts cops, també, però, sobretot, el terror a l'ho desconegut, que això també en sona molt, l'off-graph, aquest estil d'història, que és allò que no es mostra o allò que no s'entén, que ell juga molt amb allò que no s'entén. I que és la gènere del terror mateix, no? Sí, sí, totalment. Allò que se'n diu sempre al forat de camp, en cinema, no?, el saber que està passant alguna cosa però no saps el que, no?, això en cinema es fa molt amb aquest forat de camp, no?, és a dir, no mostrar, però el personatge ho està vivint, si estem parlant de nova carn i vol dir horror, estem parlant d'algú molt introspectiu, que després acaba sent exterior, no?, però estem parlant que sí que és veritat que si molts cops el body horror o aquesta nova carn s'associa a quan el cos es converteix en una pròpia manassa, no?, és a dir, el pròpic cos és el que et genera un rebutge, no?, o sigui, a vegades, allò que diuen de transportament d'acord, el cor rebutge, aquí estem parlant, que és això, però és obra. O sigui, sempre estem parlant de... Com el Tetsu de Socamoto. Exacte. Una manassa tòxica, malaltissa. Llavors, o sigui, esteu preparats, ja hem vingut a Cronimer, però és el que deies tu, Adrià, al principi del programa, ens anem endinsant a les entralles, a les vísceres d'un programa, que, bueno, a veure què passarà, i també a les imatges que ens anem, que algunes són heavies. El dibuix permet una proyecció del body horror, del horror, del horror... Exacte. Doncs parlem un moment dels seus inicis, perquè aquest tio és molt curiós com va començar, perquè abans, o durant els primers bocetos que feia, els primers historietes, aquest tio currava una clínica dental. Imagineu-vos el programa d'aquest tio a casa seva, amb la llumeta, en dibuixen tot això, i potser anava a la feina i deia, ah, mira, m'ho he fet el nostre client, aquí, muertos. No creo que imagínate si la Peña ya le tiene pavor a los dentistas. Ya, ya, ya, ya. Mira, este tío dibuja en sus ratotrímicos y estas cositas. Exacte. Sí, sí, sí. Yo he hecho de una pel·li en los 90, que corría por el videoclub, en el vídeo de la Palma. Hi ha una escena que jo recordo de veure bastant de petit, que recorda l'escena del tal adreç, com es diu això, que tenen certs avis de les càries, i veure una imatge superdetall d'un caixal, però explotant. O sigui, explotant líquid, eh? No estem parlant de... eren coses molt desagradables en el videoclub de la Palma. Vale, doncs, el seu debut, mentre això, us dic que estava treballant en paral·lel, també, al dentista, és Tomie. Tomie és una història del 87, que va estar publicada mensualment a una revista que es deia Monsley Halloween. És a dir, cada mes és Halloween, que jo ja et donava a entendre bastanta cosa, també. Era un estil xojo, aquí entrem en la psicopèdia del manga, que és una categoria manga i anime dirigida a un públic normalment més adolescent femani. Per exemple, Sailor Moon, aquest tipus d'estil. Això és el xojo, xojo, xojo. Això potser és pronunciar xojo. Com se diga, com se diga. Això és el teu col·lega, que l'altre dia ens va... Va venir a parlar de... I quan vam dir, ah, això és molt kawaii, i diu, perdone, va treure la catana, ens va tallar un dit, i ens va dir, kawaii, kawaii, exacte. Doncs aquí m'he informat i és Tomie. Llavors, de què va? Tomie Kawaakami. Tomie Kawaakami és una persona, després d'entreviment més detall, inmortal, és a dir, que es cura molt ràpidament, i a partir de la seva vallesa esclevitza, normalment, persones, però sobretot, homes, però també dones, a la seva voluntat. Entre el terror a aquesta història, quan sabem que aquest personatge, aquesta noia, jove, alegant, maca, en realitat és una diable. És un ser de l'inframon, que en realitat és una entitat que el que vol és el mal. Llavors, és una sèrie que es pesa, obviament, al bar recopilar, però és un personatge grotesc. Us l'he portat perquè aquest sí que no l'he pogut trobar, però és un personatge, sí, segur que posarem en imatges el programa, però tu, Adrià, ja buscant-ho, toque-te-gant-ho... És això, persona molt angelical, però conhorribles conseqüències, vale? Però, a més, ja comença una mica el món grotesc aquí, eh? És bastant tràgica, eh? La història és bastant tràgica. I en entrevistes, ell diu que aquestes primeres històries l'inspiraven les canvies aquí, entre també la nova carn, aquesta regeneració, per exemple, del cos, en el llangar d'aixos. Llavors, és com una idea molt animal, també. Té una bastant molt animal, aquest còmic. Bueno, aquest manga. Ja no sé, perquè a vegades diem còmic, a vegades diem novel·la gràfica, i és una mica... Però, bueno, ja veieu... Te veo. El te veo, este te veo. Llavors, amb aquesta primera obra, ja va guanyar Premi Kazuo, que segurament també està molt mal dit, però Premi Kazuo, que, a més, Kazuo és un autor que està considerat un dels pares, per no dir el pare, del terror manga a Japó. Vull dir, perquè és com guanyar... No és com aquí que guanyes el Premi Gaudí, quan realment el Gaudí no va fer massa cosa en el cinema. Com ha dit el nom del pare del terror manga? Kazuo. Kazuo, que us repeteixo, que potser és Kazuo. No ho sé, o Kazuo, jo què sé. Llavors, ens anem a la segona obra, que aquesta sí que l'he portat, que la tenim aquí, que és Uzumaki, us dic que aquesta, per mi, és tranquil·lament la millor, o sigui, per mi, personalment. Té, si ho veu... Anem posant imatges, però és un... Ja, Uzumaki no és sushi, però és bastant cru, això sí que us ho dic. Aquí de passem del xojo al seinen, seinen, nou terme, que aquest vol dir que és més enfocat a homes adults. Aquí no hi ha d'adolescentes, sí que va. A homes adults tampoc diem una sauna paradise, sinó que anem parlant de Berserk, estem parlant de Monster, que el vam portar. És un altre cop, una serialització de viñetes fetes del 98 al 99. Aquest cop a la revista Big Comic Spirits. I és una història que va triomfar tant el sortir, però només el sortir, que ja l'any següent la van adaptar al cinema. Sí que és veritat que moltes de les seves obres s'han adaptat en format oba, anime, com vulgueu dir-li, pel·lícules animades, però també s'han adaptat en personat reals. I us explico de què va, perquè aquesta història, de veritat, que a mi és de la que més m'agrada, perquè em sembla tan curiosa i tan icònica, que us explico de què va. Qui digui que xiua és una adolescent que viu en un poble de costa? Per aquest poble està mal heit, i en la porta ja es veu una mica, però està mal heit amb espirals. Sí, sí, és que em sembla un concepte tan surrealista. Què vol dir amb espirals? Doncs per exemple, els habitants d'aquest poble comencen a veure que les coses comencen a transformar, a mutar, a arbres, comencen a haver-hi molts tornadors, comencen a haver-hi... que comporti espiral natural o d'una forma antinatural. Per exemple, el pare del protagonista s'obsessiona amb els espirals, perquè va veient no per haver-hi cargols, no per haver-hi coses que simplement estan mutant. No cal les coses típiques que tenim al cap en format espiral, sinó que ell mateix s'obsessiona tant que hi ha un moment d'alcòmic que es comença a crear espirale. La seva llengua comença a espiralitzar, clar, amb horribles conseqüències en el sentit d'un cos espiralitzat, es trenca per tot arreu. És un còmic que jo crec que és la primera gran bogeria d'Aito, perquè és... Jo us animo molt a llegir-ho, perquè, a més, la història és tan curiosa. Buscant-li imatges de Uzumaki. He vist que hi ha una inminente adaptación al anime que s'ha retrasado, no? Sí, sí, el 2021 d'Ei Anja, que es volia fer... Uzumaki aún no s'ha adaptado al anime, no? No, no, no, no, no, anime... Moltes d'aquestes coses les podeu trobar... A YouTube, o sigui, però de l'època que va sortir, estem parlant de coses que van anar al 2000. Ara el que parles és que volen fer un referit, però amb noves tècniques o... A mi en Flippa treballar, des de posar-ne en escena, podíem parlar de posar-ne en viñeta, però treballar la forma, és a dir, l'espiral, i recordo que el renacido d'Ainyarri-tu es treballava també, que aquesta idea, evidentment, per res, es portava cap a l'Umakabra, cap a l'Uparmer, és que estem apuntant, però hi havia aquesta idea, i me sale en castellano de lo d'Extro-Giro, d'Extro-Giro. Això és vèrtig, oi? És tot vèrtig, tete. Allà quedava com una punta. És aquell moment de li. I aquí, realment, durant totes les viñetes, es va aprofundint i es va fent gran. No, no, això és una forma absolutament... A més, és un espiral que va consumint tota matèria i la va espiralitzant. Per exemple, hi ha persones que acaben sent persones cargol. O sigui, és un imaginari. És una gran metàfora de la vida. La traducció és pangolin. Pangolin. I, de fet, just el que deies, agafo això per dir... El 2023, o sigui, també s'ha anat movent, però a Adol Swim, que ja és marca que algú bo es farà, es farà més amb anime, volen fer una minisseria de quatre episodis d'aquest comi. I jo us dic que això serà acollorant, perquè aquesta història, de veritat, que, a més, la història molt a molt. Després el tras, tot, però és que... No us penseu que aneu a veure... Sí, és que era això, el que em referia. Era precisament aquesta obra, que volien els quatre episodis, i que se supone que ens vam anar directament a l'any 2023, per poder-ho disfrutar. Llavors, aquesta història, a més, per acabar de tancar l'espiral, és que va ser nominada als Eisner, un altre cop, però aquí categoria millor edició americana de matèria a l'estranger. No sabeu que hi ha molts premis, que són superconcrets, però mira com en mínim, fer un homenatge a aquesta història així... Doncs està molt bé. Després, següent així, gros, i jo crec que ja és un tancament, una mena de sentíssima trinidad, treni-toda, no ho sé com dir-li, que és guió, gallo, no sé com pronunciar això. Costa de veure la portada, però és un peix. Costa de veure. El títol original de guió, li direm guió. És guió, ugo, meco, buquimi. ¿Vale? Què vol dir, literalment, peixos retorçant-se espantosament. Forma espiral. No, l'espiral aquí el deixem de banda, torna a ser seinen, que hem dit que és... Para adultos, això, para adultos. No té median edat, eh? També va formar part d'aquesta revista, com l'anterior, Big Comic Spirits del 2001 al 2002, i a veure-vos fora amb la C9Z, perquè és la següent. I que, Ori, han de lluita part sobreviure a una llauta de peixos amb potes metàliques que són propulsades per una uloc una gut com l'olor de mort. I amb aquesta història, clar. Però, òbviament, a la que afollegeu això, flipareu. Perquè és una història, un altre cop, rocambolesca... No veo color. Clar, color... No, no, però me refiero al que no veo color. Sembla un llibre de intencions, de portada. Ah, sí, sí. Sembla un llibre de prohibit. Totalment, totalment. Què passa amb aquests peixos? Que a l'hora que surten de l'aigua per anar a atacar tot el que troben, es van apoderant dels nous cosos, generalment. Doncs, animals o persones, sobretot. Llavors, aquests humans es converteixen en una mena de llibre entre peix, màquina... És una cosa molt estranya, d'acord? I, a més, els cosos aquests, a més, es van degradant. Perquè, a més, són cosos mitjanfibis, que es van degradant per l'oxigen. És una cosa molt aquella pel·lícula... No sé si tu la vas arribar a veure, Carles, però el terror Molins fa uns 4, 5, 6 anys, no me'n recordo, que es deia, tant atomor fossis, que era la protagonista, tenia una mena de malaltia que, cada dia que passava, s'anava a putrefact, o sigui, era com... El seu cos s'anava a pudrir, però ja estava viu. Llavors, té un rotllo així. Jo crec que tot això dibuixa una espècie de crisi de l'evolució, en general. Sí, sí, sí, és com... Recordem una cosa, a més, estem... que és com els peixos del Simpsons de Tres Ulls. Al final, hi ha molta de la cosa, que és aquesta por de l'oluclear, que també passàvem a Godzilla, o a Makira. O sigui, al final, tot de la por de Japó, de l'oluclear, i jo crec que, justament aquest còmic que estem parlant de guió, ho té molt, molt present. Exactament, l'espós, l'espós del fantasmatòmic. Godzilla era el fantasma que no li podien posar una imatge real. Algú que fos racional. Havia de ser algun monstruós perquè no es podia explicar alguna cosa. L'evolució descontrolada. I per tancar-hi amb aquest, es va inspirar amb el tiburón de Spielberg i diu... Spielberg va capturar, magistralment, l'esència de la por en forma d'un tauró menja-humans. Jo vaig pensar que seria millor capturar aquesta essència, però amb un tauró menja-humans que, a més, es mou igual d'haver dins de l'aigua com a fora, no? Llavors, bueno, aquest, realment, una anàdia. I tanquem la secció amb l'últim, que és Black Paradox, que també el teniu per aquí. Aquest, potser, és el més accessible dins de l'ogrotès. Aquest, si algú hagués de començar a 0, a llegir, jo diria Black Paradox, és una cosa... És de 2014, la versió espanyola, diguéssim, traduïda. I són quatre personatges que contacten de forma anònima per internet, amb uns pseudònims, i que, quan es reuneixen, el que volen és fer una mena de suïcidicolactiu. Se m'empolet. Bueno, de fet, es diu, entaburo, pitant, barraci, segurament tots malament pronunciats, i barfeu. Dins d'aquest suïcidicolactiu, comencen a dir qui és cada un, s'han de treure secrets, i realment és una història molt ben parida. D'aquí no diré res més, perquè realment és un guió molt sàdic. I, a més, és un tema que preocupa molt a Japó. És un tema del suïcidi, és el gran tema, no? I sobretot als últims, no sé, 20 anys, és el gran tema de... I crec que ell va tocat en diferents pals, però aquí, a Black Paradox, ja us diré, no us diré més, però hi ha molt... El terme aquest de doppelganger, com es diu, el dalt doble... No, tenir un doble, el tema d'inclus robots, la finalitat d'un robot... Bueno, ja toca bastants pas. Se la copia el cron en veré. Tato ligado, tato ligado. Però, vaja, que si no ens allarguem, recordador i... Pregunta!Digues, digues. Me ha parecido genial este tío, de hecho, me lo habías mostrado en algunas imágenes, me flipa. ¿Hay algo más, o sea, nos quedamos en esta capa así... como muy potente desde lo visual, muy grotesca, pero evidentemente hay una carga, ¿no? No hay una historia de violencia, no hay... O sigui, no té una etapa... O sigui, és un tio que s'ha mantingut molt ferma als ideals, ara, que potser té tires còmiques... A veure, jo he portat aquestes quatre obres que són molt emblemàtiques, però realment ell és molt de tires. És a dir, després s'han publicat juntes, però són de milivolums o publicacions, té relats curts, per exemple, té una mena que es diu que és algú rotllo, el Circo de los Horrores, que també és molt xulo, té totes coses que són ministòries de poques pàgines. No, però m'he referit a aquesta capa grotesca i visualment difícil de digerir. Però sempre és l'últim... Realment hi ha un discurs abencionado, no? Sí, sí, sí. Esa, esos matices apocalípticos en el fondo, que son propios de... I a més, hi ha parts de Tessi. O sigui, jo crec que toca temàtiques en cada un molt, o sigui... Desarrolla el que apunta, la pregunta és què desarrolla. Bueno, mira, això... Fem una cosa, te'n vas a Can Favre, a la biblioteca, o moltes... No, no, no. ¿Para qué? ¡Que igual! Bueno, penseu una cosa, això són... Othomaki, crec que són uns 7 o 8 o 10 volums. Ha traïd el 9 i el 10. Bueno, oye, no lo hizo Wind & Rev, que me ponen el 4 o el 6. Bueno, lo dicho, estarem atents a les estrelles aquestes, que adapten a ella i res. Tancem la secció, potser amb una gran frase, que hauríem de dir que és... No? Long life, no? Larga vida a la nova cane japonesa, que ells en saben i m'ha agradat. I ara, una planta de jomas. Vinga, Carlos, 15 minuts. Baixen grons. Que canvi, eh. Es guarda, escolti. Estem-hi, ja hem arribat al pis de baix de tot, ja, d'aquest itinarari de la nova carn. Una galeria dels horrors que desenboca la mirada d'un autor... d'un autor meravellós, segurament l'autor de l'arotisme més cruel, més refinat de l'art contemporani, que ja hi arribarem, però crec que és bo, abans d'entrar en la primera imatge... d'aquest fotògraf, que és Joel Peter Whitkin, un dels grans exponents de la nova carn, que és bo començar amb un diàleg, amb una conversa entre dos obres, que a simple vista no sembla que tinguin res a veure, però que ens ajuda si tornes en un context artístic i pictòric, que submergeix en aquesta boina de neocànica, una mica. Comencem amb un sistema amb fruites. Sistèria amb fruites de carabatjo. Un retrat precis, a l'oli, d'una natura morta, aquest estil life, que diuen els anglesos. Ple de llum, no té res a veure, amb aquest clar abscurt enabrós de l'artista. I representa una època on la gent amb pasta del segle XVI estava farta de figures divines i deia, jo vull temàtica profana. Jo vull que m'hi decores aquí, la col·lecció privada que tinc. Clar, què passa quan arriba Joel Peter Whitkin? Ara fem un viatge en el temps brutal, en situem en aquesta contemporaneitat, en aquesta posmodernitat, de sobte els plantegents davant d'una altra natura morta, en tots els sentits de la paraula, en el sentit físic, en el sentit radical, en el sentit provocador i directament objecte. Aquesta dia, d'allò obce, allò que està fora de scena, el que volem que estigui fora de scena, de sobte, es queda davant la pantalla per horroritzar-nos. Amb el... era posar l'imatge, no? Clar, sí, tio. Efecte. Efecte. Posa-la com vulguis. Que va molt bé, ostres. Aquest superviocàs d'emparar la cultura. Que un ròster d'una dona, un bodegón exquisito, muntatge fotogràfic, com he dit, de Peter Whitkin, un fotògraf de Brooklyn afincat en un èxit que sempre ha estat molt polèmic. Sempre ha tingut aquest punt violent a través de l'art. Les sebres obres parlen de la mutilació del cos, d'un cos maltractat, d'unes fotografies també maltractades, perquè ell es dedica a rescar els negatius i fins i tot els tira àcid per provocar certes sensacions amb la fotografia que fa. I no és casual que li obsessionin els caps tallats, com podeu veure, eh? Perquè, de petit, va presenciar una imatge horrible que, evidentment, el va marcar. I és que va presenciar un brutal accident de trànsit on una nena va perdre el cap, i el cap de la nena va acabar rodolant, fins a acabar els peus, pràcticament, de Joel Peter Whitkin. Jo crec que va veure l'editari. Però és que, clar, l'editari té aquesta famosa escena, que es podria ser, no? Podria estar inspirada en aquesta infància traumàtica de Whitkin. I diu que encara recordava la mirada per duda d'aquest cap de nena. És una cosa molt bèstia. Clar, ell no pot resistir-se a rescriure icones del passat. I jo he d'apropar-se l'essència per fer-hi dinamitar el record d'aquesta memòria d'aquest passat. I llavors, comencem amb les menines de Velázquez, del 1656, amb l'EMA de l'Arbarroca Espanyol, obra mestra del Barrock, i tornem a agafar aquesta màquina del temps, que ens porta a aquesta tan abrositat de Peter Whitkin, aquest self-portrait after Velázquez, una foto de l'any 87, creada a partir de la gelatina de la plata sobre paper. I veiem aquesta mena de representació... Bàsicament, Velázquez podria ser l'excusa per desplegar un col·laig grotesc o rurós sobre la carn com a subjecte antinormatiu. És com el jardí de les delícies, xunguíssim, no? És a dir, el que et vas trobant, i a la que et vas parant atenció a dalt a l'esquerra. Hi ha una historieta. Sí, i fins i tot hi ha algunes cites al surrealisme, perquè Joel Whitkin... Doncs diguéssim que hi ha un vincle amb de l'hi molt gran, amb el surrealisme. Clar, què més trobem en aquest diàleg que, com dir, que estem buscant el passat i després tornem a una contemporanitat on ell, diguéssim, diu la seva, a través d'una reescriptura malsana. A nivell històric també podem establir aquest diàleg, perquè Whitkin proposa una lectura molt interessant, que és perfecta per a tota aquesta febre de l'aire Instagram. Llavors, el famós grafiti del petó socialista, el mur de Berlín, aquell moment de germenó entre Honek i Bresnef, dels 30 anys de la RDA, que es va convertir en grafiti del mur de Berlín, un dels més desgastats com a imatge de la cultura selfie, juntament amb la Torre de Pisa, que és una imatge que quasi s'hauria de prohibir, no? Ja n'hi ha prou. Per cert, d'un artista rus Dimitri Brubleb, que desgraciadament va morir aquest agost, l'autor del grafiti, el famós grafiti que hi ha a Berlín, i què passa? Què fa Whitkin davant d'una imatge, com dic, desgraciadada per la cultura narcisista del nostre temps? Doncs proposo un petó entre dos caps, que en realitat són un. És una sola persona, vale? És un cap d'una sola persona tallada en dues parts, que hi va treure d'un dipòsit de cadàvers, per crear aquesta barbaritat necrophila que podeu veure aquí. Bueno, veràs si laborar o no, perquè veràs si YouTube ens saltarà i dirà... Això sí que no, això sí que no. Ja ho veieu, jo, el Peter Whitkin, un artista malsa, violent, malaït, podríem dir també, artista certament malaït, que trenca amb les convencions, a part de tot aquest trauma que ha explicat d'infància, i prové d'un ambient religiós que mamava a casa de petit. A veure, entiendo todo. Això són factors que es poden, evidentment, interpretar com punts d'un parteix. Tot aquest imaginari monstruós. També, de dir una cosa, de la mateixa manera que l'altre programa, quan vam parlar de mitologia grega, amades i tot això, que hi ha paratges de mitologies que són xungus, la Biblia no s'està per hòsties, eh? I no està per hòsties, exactament. És com un llibre de ciència ficció... Si ha d'adapt l'antig testament... L'antig testament és heavy metal. Exacte, l'antig testament... M'agrada més l'antig caldeu, perquè és més ciència ficció. D'aquí ens traslladem a un artista que, d'alguna manera, també pot establir un diàleg molt interessant amb Joel Peter Wittkin i és Cindy Sherman. Perquè Joel Peter Wittkin, a través de tot aquest imaginari malsar i potrefacte de forma monstruós... També, ojo, també ha servit per... d'alguna manera estimular certs discursos sobre el gènere, sobre la sexualitat. I aquí hem de parlar clarament de Cindy Sherman. Cindy Sherman té una imatge que mostrarem, que són tot un seguit de fotos, d'ella mateixa, d'autorretrats d'aquesta gran artista nord-americana, feminista del 70. I a través d'aquesta col·lecció... Per què estic ficant, ara? Perquè connecta molt amb una part de l'art de Peter Wittkin. I és que aquests autorretrats de Sherman, que es diuen sense títol, d'alguna manera serveixen com a font d'autoconeixement, com una eina per accedir a l'inconscient els nostres desitjos oquils, però també formulen preguntes pertinents, que penso que encara tenen vigència, com el fet de què significa ser dona. Aquí ja no es situem davant d'un panorama que, a alguna manera, ens provoca una distància, una lletja que ens aparta, sinó que aquesta transformació, aquesta mutabilitat del rostre, com a discurs feminista d'empoderament, de pensar en el rol de la dona, està molt vinculat a la nova Carme. També tinc una cosa, això que estem veient de totes les seves fotos, sembla de la primera a l'última, semblen aquests vídeos de Tiktok que posen la mà a la càmera i la treuen i s'han maquillat. Jo crec que ell ho va treure de Tiktok, això. És que és Tiktok, Tiktok, s'ho ha acabat carregant tot. Jo crec que qualsevol cosa, diguéssim, que podem portar a nivell, imatge, que ha marcat... No sabia que cron enverga de Tiktok. Estoy entre dos imágenes buscando más imágenes de Wittkin. ¿La Venus de Botticelli? No l'has vist de Botticelli. No hemos comentado, pero podrían comentarla. Exactamente. La Sopta Cumartés, la Venus de Botticelli, en una... Píxela, píxela, píxela. Per veure-la. Ostres. I amb tot això està treballant, com deia, aquesta idea que es pot interpretar. No dic que ho defensi directament, sinó interpretar com un discurs cuir, com un discurs de reivindicació de cossos que no són normatius, que no segueixen els models que imposa, diguéssim, la societat de consum i que ens venen dictats pels mitjans de comunicació. Llavors tornem a Píter Wittkin, perquè hi ha una obra que crec que és molt representativa, d'aquest cos que no és com l'art clàssic sempre ens ha representat, i com els mitjans i la moda ens dicten que vol que sigui, i tota la societat intenta apropar-se això. I és Carod Cake, un foto muntatge del 1980, que apareix una dona masturbant-se amb una pastanaga. I Carod Cake. I què més ho dic? És molt botero, això. Potser podem posar-li en aquest cake. A part de Carod deu tenir algo de boter. Jo crec que és una obra que, com dic, va molt bé per parlar d'una mirada que en té en el cos i la vida, com a conceptes que poden escapar de la norma, en una època com la d'avui, tan narcisista, i, de sobte, mostra obres com aquestes, de cossos obessos, també cossos utilats, també de formes, de talla baixa, cossos que exalten com si fossin divins, i que jo crec que intenten confessar cert desig ocul. Crec que, Pohl, ara que estàs tenint davant aquesta imatge d'aquesta dona obesa, hi ha algú del Pieles d'Eduardo Casal, en aquest discurs. I, de fet, no us ho perdeu, Jaume Balagueró confessa en l'entrevista que li vaig fer fa molts anys, que tan suca moto com, especialment, Joel Peter Whitkin, aquest fotògraf nord-americà, que, per cert, ara està a Mèxic, està, diguéssim, el respai de dents del teu Mèxic. Jaume Balagueró es va inspirar molt. Alícia. Exactament. El curt matratge alícia de Jaume Balagueró està molt inspirat. 4 grans, sí, sí, sí. Que, per ser, és un curt que tracta, no? Sobra certa... Cada dos programes traiem Alícia. Tinc una sensació que tu es connectes. Ah, Alícia, és la primera. Una chica, le viene la primera regla, y entonces baja un submundo, que es como una especie de lugar de tinieblas, y en ese lugar de tinieblas acaban aflorando los miedos del subconscient, con imágenes que recuerdan mucho a... Con erótico resultado. Con erótico resultado. Y, después de erótico resultado, culminar... És algo interesante. És quasi repetitivo, no? En fi, tanquem aquest recorregut per l'amor, les tenebres, aquest erotisme estrany, amb la que segurament és la millor representació de la feminitat monstruosa que ens ha donat la fi del segle XX, que ens ha donat aquesta família crona, enver que hem anat desplegant avui, i que és Necronome 5 del pintor suís Hans Ruedi Giger, i que, d'alguna manera, concentra aquesta càrrega de sensualitat en una il·lustració de l'any 76, i que, ojo, no trobem a les pel·lícules de la saga Alien. D'alguna manera, que ens donem compte com al cine, o més ben dit, com l'art, aquest gran teatre dels horrors, que busca la belleza dins la lletjó, que trenca tabús, que no té por d'acceptar les perversions, que moltes vegades el cine no s'atreveix. També tinc una cosa. Potser això ens va veure a Alien, de Ridley Scott, però potser a la subversió en X, això potser sí que es veia, perquè ja sí que s'atreveixen. Exacte, el cine té molts circuits, però aleshores el cine ens arriba a les sales... Molta gent va arribant a aquest cine. No arriba a aquest nivell. Ara us comptarem. El que ens donen els cómics. La volta de la esquina i vol veure'm de Valagueró, perquè inaugura, inaugura, convenos. Bueno, pero antes de meternos en agendas, menús... ¿Vols acabar de alguna forma? Sí, con pulir a resaltar. Haciendo esta pirueta sexual. Os mola la imagen. Me parece mucho más adecuado y cercano al Cronenberg y a la nueva carne de Cronenberg, que lo que nos ha mostrado, que no conocía a Wittkin, pero sí que lo dejo más en el terreno de lo grotesco. Al final también es difícil que discursar con una fotografía es mucho más complejo que hacerlo con una película o con un cómic com Junjiito. Pero bienvenidos sean todas estas mentes que aparentemente están totalmente del revés. Es decir, están loquísimas. Y no, porque después ves a Junjiito y al menos en apariencia parece un señor que puede ser contable. Después son gente maquísima. Cronenberg, de hecho, es un tío que cuando lo oyes hablar, lo podrías invitar a casa. Y después son mentes que desarrollan un imaginario perverso, que en el fondo es lo que nos conviene. És una persona que se ve molt tranquil·la. I tota aquesta aparència... relaxada, hi ha un món... Sí, que no em pervers. Que el seu pare no li pegava i... Exacto, que parece que todo tenga que venir de una mente atrofiada, tras la violencia infantil. Però en qualsevol cas volia destacar una mica aquests exponents de la nova carn més fotogràfics, perquè realment, com dic, serveixen per endinsar-nos en unes tenebres, que molts cops el cine de gran consum no té els ous d'atrevir-se a mostra. Uitkin, Sherman, Cindy Sherman, Cindy Sherman... I Jigger. I Jigger. Molt bé, doncs ja per tancar anem a... Podem posar-la despedida ja i anem comentant que jo crec que hi ha una gran cosa d'agenda, òbvia, no? Hi ha una gran cosa... Una fiesta a mi casa? Estàs similària. A braços? Està bé. Grande, grande. Unes maratones, vosaltres ja deu estar amb una agenda quadrada, no? Bueno, és com el que dius. Estic parlant, òbviament, del festival de Sitges. Carles és un monstruo. És un monstruo. I això deia Joaquim Vallet, un nostre col·lega valencià, que deies que Sitges és un monstruo, i és això. En general, tot allà parava d'agafar-lo. Un festival és un monstruo, en el moment que quieres abordarlo, desde todas las perspectivas, es imposible. Tienes que acabar acotando un terreno de reflexión, ya sea la sección oficial, hostia, en el caso de Sitges, novas visiones, etc. Pero sí, sí, se nos viene Sitges, 10 días del 6 a 16, y está claro que el siguiente programa va ser un especial que, por cierto, te quería comentar, Carles, ¿vas a traer arte para la historia de Sitges? A mi m'agradaria. Si te quieres desmarcar del mítico programa... Sempre acostumem a fer, pels qui ho han enganxat aquesta temporada, una hora. Un programa de tertúlia... Però què passa, que no tots anem a Sitges? O anem molt poc? Nos apetece más traer un Sitges, pero elegiendo pel y obra. Jo ho comentava perquè s'envau córrer, que ja hi ha una obra al Museu del Cauferrat de Sitges, de Santiago Rossignol, que es diu La Morfina, i és una dona... La Morfina. Aquests estats alterats de la consciència. Ja n'hem portat, la Morfina. Ja n'hem portat. Jo crec que pot ser molt interessant, perquè sí que connecta amb cert imaginari del cinema d'error. I fantàstic. Que seran els espectadores que voten, per favor. Perquè si no ens assenyalem... En penada.ci, en penada.co. Quan sigui, tornarem amb alguna relació amb Sitges, però tornarem amb veus. Fins al proper programa. Hi havia la Carly. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Fins al proper programa. Mòbica sense etiquetes ni dades de caducitat. Et penses que Rajoy Desbert et deixem les tardes lliures per que t'avorreixis? Doncs no. Escolta, de llums de divendres, de 5 a 7, la rambla, amb entrevistes d'actualitat, tertulis esbujerrades i seccions variades. Aquí, la gent i les entitats de Sant Just ens sou els protagonistes. I recupera tots els podcasts que vulguis a RajoyDesbert.com o al perfil a Roba, la rambla 981 d'Instagram i Twitter. La rambla 981 La rambla 981 La rambla 981 La rambla 981 La rambla 981